La cinematografia albanesa és molt poc coneguda al nostre país. Són molt pocs els films que han arribat a les nostres pantalles. Tot i això, val la pena de coneixe’l. Últimament és molt més fàcil accedir a algunes de les pel·lícules més importants d’aquesta cinematografia. Us en farem cinc cèntims, i us passarem enllaços perquè les pugueu veure.
Malgrat el que es pugui pensar, el cinema va arribar ben d’hora a Albània. Es tenen dades que la primera ssessió va tenir-hi lloc l’any 1897. Cal recordar que la primera projecció pública d’una pel·lícula és de l’any 1895 a París.
Es pot dir que no es van filmar les primeres pel·lícules fins després de la Segona Guerra Mundial, un cop establert el nou estat socialista. Anteriorment, s’havien produït, sobretot, documentals, i a les sales de cinema es projectaven pel·lícules majoritàriament italianes. Abans de la Segona Guerra Mundial, el paper d’Itàlia a Albània era absolutament preponderant, fins al punt que el país va ser, primer, una mena de protectorat i, després, annexat a la Itàlia mussoliniana.
L’any 1952 es va crear la Societat Cinematogràfica Nacional i Kinostudio Shqiperia e Re. L’estat era molt conscient de l’enorme paper que podia tenir el cinema. Per aquest motiu, s’hi van abocar molts recursos. Es van rodar força pel·lícules, una bona part de les quals amb una clara voluntat propagandística, però no totes, malgrat el que es pugui pensar.
Kinostudio Shqiperia e Re. Font: Wikimedia Commons
L’any 1953, es va estrenar el primer gran film albanès: Skanderbeu, dedicat, com no podia ser d’una altra manera, al gran heroi nacional albanès. De fet, es tracta més aviat d’una coproducció albanosoviètica. El director del film era el rus Serguei Iutkévitx, amb una llarga trajectòria cinematogràfica que es va iniciar l’any 1928 i es va prolongar fins l’any 1981. Altres pel·lícules destacades d’aquest director són Lenin a Polònia i una versió d’Otel·lo que va tenir un gran èxit. Els guionistes i la gran majoria d’actors, però, eren albanesos. El film té una clara voluntat èpica, i alhora és força previsible. La podeu veure sencera en el següent enllaç:
Skanderbeu (subtítols en anglès)
Aquest mes d’agost va morir Kristaq Dhamo, que és considerat el primer gran director albanès, el pare de la cinematografia albanesa. El seu primer, i més valorat, llargmetratge és Tana, del qual no he trobat cap versió subtitulada accessible.
Fins a la mort d’Enver Hoxha, és veritat que la majoria, no totes, de pel·lícules tenen un to clarament ideologitzat (quina no ho és?). De fet, l’any 2017 es va generar un gran debat arran de la proposta de l’Institut Albanès per a l’Estudi dels Crims del Comunisme (ISKK) de prohibir la projecció de pel·lícules filmades durant l’època comunista que tinguin un contingut propagandístic -sempre es difícil de mesurar això-. L’argument esgrimit era que legitimen un règim criminal i que això pot tenir un efecte nociu sobre la percepció dels joves sobre el període hoxhista. La polèmica va ser intensa i va obligar a posicionar-se a gairebé tothom (polítics, món de la cultura, ong’s, juristes, periodistes…). Finalment, la proposta no va ser votada pel parlament, però el debat es mante viu
A tall d’exemple, d’això que hem comentat, podem destacar films com Tomka dhe Shokët e Tij – Tomka and his friends (els títols de les pel·lícules els posarem en albanès i la traducció en la llengua de la qual es disposa una versió amb subtítols, que normalment és l’anglès)
És una de les pel·lícules més populars de la història del cinema albanès, estrenada el 1977 i dirigida per la cineasta Xhanfise Keko (va rodar un total de 25 pel·lícules). Narra la història d’un grup de nois que veuen com el lloc on juguen habitualment és arrabassat pels alemanys que ocupen el poble. Els partisans són al poble, amagats, i decideixien col·laborar-hi per foragitar els alemanys.
Tomka i els seus amics (subtítols en anglès)
Una altra de les pel·lícules més qüestionades per aquest to propagandístic és Shembja e Idhujve – Fall of Idols, dirigida per Piro Milkani, molt més interessant des del punt de vista cinematogràfic. És una bona pel·lícula, també de l’any 1977, en què es narra els problemes amb què es troba un jove professor progressista que arriba a un petit poble totalment aïllat. Allà s’ha d’enfrontar a les reticències que hi provoca, el pes dels diferents clans, una dura jerarquització social i el paper de l’església catòlica. És clar que tendeix a l’esquematisme i a dibuixar personatges d’una única peça. Alhora, però, té escenes d’una gran bellesa, autènticament captivadores. Del mateix director és Militanti -The fighter, molt menys interessant i més pamfletària, que narra els últims dies de la vida del partisà Visar Shondu.
Shembja e Idhujve (subtítols en anglès: quan aneu a configuració i activeu els subtítols, veureu que us dona l’única opció d’albanès. No en feu cas: veureu els subtítols en anglès. Passa en algun altre dels enllaços que us compartim)
L’ocupació alemanya d’Albània i la lluita partisana són dos temes recurrents en la cinematografia albanesa. Amb un to menys propagandístic, hi ha Dimri i Fundit – The last winter, un migmetratge dirigit per Kristaq Mitro, de l’any 1976. En aquest cas, el protagonisme l’assumeixen les dones, que ajuden els partisans ferits amagats a les muntanyes.
Dimri i Fundit (subtítols en anglès)
Com heu pogut comprovar, he esmentat només el nom d’una directora. Gairebé totes les pel·lícules triades han estat dirigides per homes. La societat albanesa és profundament patriarcal i si a això hi afegim que el règim comunista, tot i representar un avenç important per a les dones en diversos camps, a la pràctica va relegar les dones un paper secundari i no van poder trencar amb els rols tradicionals i assumir el protagonisme que els pertocava. Cal recordar, per exemple, que l’avortament sempre va estar prohibit a l’Albània socialista: la família tradicional era intocable. Esperem que aviat pugui aparèixer un estol de directores albaneses, tal com està passant en altre països balcànics: Berta Zeqiri, Lendita Zeqiraj, Kaltrina Krasniqi, Blerta Basholli a Kosova, Teona Strugar a Macedònia, Hana Jušić o Antoneta Alamat Kusjianovic a Croàcia, o la més coneguda de totes, la bosniana Jasmila Žbanić. Hi ha ara, però, algunes joves directores que han rodat els seus primers films, com Luljeta Hoxha o Shqipe N. Duka. Caldrà estar-ne al cas.
Hi ha alguns directors força interessants que van rodar les seves pel·lícules més notables després del període estalinista, tot i que els seus primers films es gravessin llavors: Dimitër Anagnosti, Saimir Kumbaro i Fatmir Koçi.
Dhimitër Anagnosti
De tots tres, Anagnosti (1936) ha desenvolupat molt majoritàriament la seva carrera en l’àpoca socialista. De fet, després només ha rodat una única pel·lícula, tot i que des del meu punt de vista és la més notable. D’entre les més celebrades hi ha la que ha estat traduïda a l’anglès amb el nom de Përrallë nga e Kaluara – A tale from the past, rodada l’any 1987, amb tocs de comèdia, sobretot a mesura que avança el film, i protagonitzada per Elvira Diamanti. Està basada en la una comèdia d’Andon Zako Çajup, publicada l’any 1902.
En un petit poble d’Albània, una família, per tal de satisfer els seus interessos, concerta el matrimoni entre un nen de 14 anys (Gjino) amb una dona de 28 (Marigo). Des de llavors, Marigo intentarà venjar-se de les persones que l’han dut fins aquí.
Përrallë nga e Kaluara (subtítols en anglès)
Menys aconseguida és Duel i Heshtur – The Silent Duel, de l’any 1967, un thriller psicològic (subtítols en anglès).
Anagnosti, un cop canviat el règim, va arribar a ser ministre de cultura amb Sali Berisha. Deixà el càrrec després de fortes desavinences entre ambdós. Des de llavors només ha rodat una pel·lícula, 2007: Gjoleka djaili i Abazit – Father and godfather. Està ambientada en els anys trenta, i pretén plantejar les contradiccions entre el món tradicional d’un petit poble de muntanya, patriarcal i autoritari i el món modern. En aquest cas, el protagonista és un infant, Gjolek, que es mou entre l’autoritat del seu pare (Abàs) i l’enlluernament pel seu padrí -un antic amic, Servet, del seu progenitor-, que torna al poble després de viure molts anys als Estats Units. Ell representa la modernitat, amb el cotxe, els llibres, elegància… Potser el seu plantejament és una mica massa simplista i previsible, però és interessant i manté la tensió narrativa durant tot el film. Alhora, mostra una més gran sofisticació en la construcció de la història.
(subtítols en anglès)
Saimir Kumbaro
Saimir Kumbaro és un altre director que va iniciar la seva carrera en els darrers anys del hoxhisme però que va rodar els films més destacats més endavant. La pel·lícula més interessant d´aquest primer període és Koncert në Vitin – Concerto nell’anno 1936. Dues artistes arriben a un poble per fer-hi un concert durant l’època del regnat de Zog. La seva actitud, les seves inquietuds contrasten profundament amb les de la població local, però tot i així acaben aconseguint un èxit esclatant. Kumbaro pot esquivar del tot les cotilles imposades pel règim i ofereix un producte que val la pena de veure.
Koncert në Vitin 1936 (subtítols en italià)
L’any 1992 es va estrenar La mort del cavall, una de les primeres pel·lícules que critica obertament la dictadura i particularment la seva absurditat i alhora la seva crueltat. El protagonista, Agron, un entrenador de cavalls de l’exèrcit es nega a obeir les ordres de matar un dels seus cavalls, que de manera ridícula és acusat de traïció. A partir d’aquí s’inicia la seva persecució. També reflecteix com la resta de la població reacciona davant d’aquesta persecució. Molt recomanable.
Vdejka e Kalit (subtítols en italià)
Fatmir Koçi
Fatmir Koçi (1959) també tracta el tema de l’ocupació alemanya. Ho fa amb la pel·lícula Lumi që nuk shteron -Ballad throught bullets. Koçi és un director que roda el primer film l’any 1987. Dos anys després arribà aquest migmetratge, que per a mi és una petita joia. Està rodada amb una autèntica sensibilitat i tècnicament molt interessant. És en blanc i negre i els diàlegs són gairebé inexistents. Després de l’atac a un petit poble de muntanya per part dels nazis, una nena es perd, i és recollida per una partisana. A partir d’aquest moment se segueix la història de la partisana i la nena, els nazis i l’àvia de la nena que la busca.
(subtítols en anglès)
Tirana viti zero – Tirana year zeo és una pel·lícula estrenada l’any 2002. Està ambientada immediatament després de la gran crisi provocada per les estafes piramidals de l’any 1997, que van provocar un autèntic daltabaix econòmic i polític. Després d’uns anys de relativa tranquil·litat, l’emigració va tornar a ser vista com a l’única perspectiva possible per a la gran majoria de la població. De fet, el tema central del film són els dubtes de si marxar o de romandre al país del protagonista, Niku. La seva companya, Klara, fa temps que té com a objectiu d’anar a treballar a París com a model. Ell, en canvi, tot i els dubtes, decideix quedar-se i continuar sobrevivint amb la feina que havia heretat del seu pare. Retrata, amb forma de comèdia, la societat totalment devastada i sense esperança, que només vol una sortida, la que sigui. Aquí la podeu veure íntegrament, amb subtítols en anglès.
L’any 2014 es va estrenar el film Amsterdam Express, en què aborda una altra vegada el tema de l’emigració. Aquí en teniu el tràiler: Amsterdam Express
A partir dels anys noranta van començar a aparèixer nous directors ja totalment deslligats del període anterior i que, a més, sotmeten aquest passat a una revisió crítica. D’entre aquests nous directors destaquen sobretot Gjergi Xhuvani, mort fa tres anys, i, més joves, Robert Budina, Joni Shanaj, Bujar Alimani i, finalment, Ardit Sadiku.
Gjergi Xhuvani
Gjergji Xhuvani (1963-2019) és el primer gran director que comença rodar després de la dictadura. I és el primer d’una nova fornada de directors que han captat l’atenció dels aficionats al cinema. D’entre els films de Xhuvani que han rebut millors crítiques, podem destacar Parullat, estrenada l’any 2001. És la primera pel·lícula albanesa que va tenir ressò a nivell internacional.
Parullat, eslògans en català, està ambientada a l’Albània rural de l’any 1981. Andrea, un jove professor, és destinat com a mestre rural a un petit poble del nord d’Albània. Allà es troba un ambient asfixiant i es veu obligat, com tot el professorat de l’escola, a participar de manera activa en l’elaboració d’eslògans que enalteixen Enver Hoxha, el líder indiscutible del país. Els alumnes de l’escola tenen assignats determinats eslògans que han d'”escriure” amb pedres a les muntanyes i turons al voltant del poble. El conjunt del professorat, entre la por, el seguidisme i una mentalitat molt conservadora (també en els mètodes pedagògics) hi participa sense qüestionar-se absolutament res, tret de la mestra de francès, amb la qual Andrea establirà una relació.
Cal recordar que l’any 1981 el poder de Hoxha es mantenia totalment intacte, i que Mehmut Shehu aquell mateix any es va “suïcidar”. Shehu era indiscutiblement el número dos del règim, i havia estat el cap de govern d’Albània des de l’any 1946. És un any, doncs, en què es va accentuar molt més encara allò que s’ha batejat com a culte a la personalitat.
Aquesta pel·lícula retrata l’absurditat del sistema polític del moment, i també les petites i mesquines lluites pel control del poder i de les persones. Interessant. Aquí la podeu veure íntegrament, amb subtítols en anglès.
Del mateix director és I dashur armik – Dear enemy, de l’any 2004. És una producció més madura, en tots els sentits. Està ambientada just en el moment en què l’ocupació italiana és substituïda per l’alemanya fins que el poble és alliberat pels partisans. En aquest context, un comerciant d’un poble, Harun Borata, decideix amagar a casa seva persones que per diversos motius veuen perillar la seva vida (un italià, un jueu, un partisà i un traductor d’alemany i d’italià, que pot veure perillar la seva vida quan arribin els partisans). El final, però, és totalment sorprenent, o no.
I Dashur Armik (subtítols en anglès)
L’any 2009 va estrenar-se Lindje Perë, Dim Lindje East, West, East, una comèdia protagonitzada per un grup de ciclistes que van a França i tornen a Albània, cosa que serveix com a pretext per analitzar la situació en què es troba Albània. Aquí en teniu el tràiler:
Robert Budina
D’entre els directors més joves destaca Robert Budina. L’any 2012 es va estrenar Agon, que va provocar un gran impacte. Gira al voltant de dos germans emigrats a Grècia. Un dels dos porta una vida més o menys normalitzada, amb parella estable i feina fixa. Arriba el seu germà Vini i intenta obrir-se camí a Grècia, però no se’n surt i acaba atrapat en les xarxes de les màfies albaneses d’aquell país. A partir d’aquí entra en una espiral d’enganys i de violència, de la qual no se n’escapa tampoc el seu germà. Força interessant.
Agon (subtítols en anglès)
De l’any 2018 és el film Streha mes reve – A shelter among the clouds, el segon dirigit per Robert Budina. Ha tingut molt bona acollida en països com Alemanya, Àustria o Romania. Ens presenta la història de Besdnik, un pastor que viu en una zona molt aïllada d’Albània, d’alta muntanya. La seva vida es veu afectada per dos fets paral·lels que el marcaran a ell i a la comunitat on viu. D’una banda, la malaltia del seu pare, que provoca l’arribada de part de la seva família, i de l’altra el descobriment, que fa ell mateix, que la mesquita del poble on viu era anteriorment una església, fins fa només tres-cents anys. Això provoca un trasbals en la població, dubtes, divisions, propostes d’entesa… Aquesta diversitat religiosa també es reflecteix en la seva família: ell és musulmà, la seva mare era catòlica, el seu germà es va convertir en ortodox. El seu pare, a més, havia estat comunista, en un país on la religió havia estat intensament perseguida. Tot plegat serveix per a una reflexió sobre la diversitat religiosa i la imprescindible i inevitable comprensió i tolerància entre els creients d’aquestes religions. La pel·lícula, a més, està executada, amb una sensibilitat exquisida, que la fa molt recomanable.
(subtítols en romanès)
Joni Shanaj
D’entre els directors més joves sorgits després de la caiguda de la dictadura estalinista, podem esmentar Joni Shanaj (1976). L’any 2000 va fer un documental sobre Ivi, probablement l’únic punk de l’època d’Enver Hoxha (Ivi Tirna Punk), mort tot just dos anys abans. Aquest documental ens permet captar com era la societat d’aquells anys, i, sobretot, per destacar les dificultats que podia tenir una persona que trencava amb les convencions llavors vigents (el podeu veure aquí, subtitulat en anglès). De les pel·lícules que ha rodat, la que ha tingut més ressò és Pharmakon, de l’any 2012. Va ser seleccionada per representar Albània com a millor film rodat en llengua no anglesa dels òscars de Hollywood. La pel·lícula se centra en les desavinences entre un jove que torna després d’una estada a l’estranger i el seu pare, Sokrat, un reconegut metge. Les males pràctiques de Sokrat, i no només això, revolten.
Pharmakon (subtítols en anglès)
Bujar Alimani
Bujar Alimani (1969) és un altre dels directors albanesos que han començat a rodar a partir del 2000, i és considerat com un dels principals representants del Nou Cinema Albanès. Després de rodar nombrosos curts es va llançar a la realització de llargmetratges, caracteritzats per la seva profunda implicació política.
D’entre les seves pel·lícules podem destacar Amnistia (2011) i The delegation (2018)
A Amnistia s’entrecreuen les històries de quatre persones, a partir del moment que una llei permet que els presos puguin veure’s un cop al mes amb les seves parelles. És tota una reflexió sobre la solitud i els impediments que la societat ens imposa a tots. Aquí en teniu el tràiler:
The delegation està ambientada a l’Albània de 1990, just en el moment que el règim estalinista està a punt de caure. De fet, ja s’hi estaven vivint canvis. En una de les presons, un intel·lectual pres és triat per reunir-se amb una delegació europea present en el país per tal de seguir com estava canviant el país. L’intel·lectual és portat en cotxe i travessa bona part del país i allà es poden veure com són les relacions entre els carcellers i aquest dissident. Finalment, però tot acaba de manera imprevista. Molt recomanable.
(subtítols en anglès)
Ardit Sadiku
Aquest jove director nascut a Shkoder ha gravat fins ara tres llargmetratges que han tingut força ressò. Aquí teniu el tràiler dels dos que han tingut més ressò:
D’altres pel·lícules que podem destacar són Forgivness of blood, molt interessant, una coproducció albano-nord-americana. El director n’és l’estatunidenc Joshua Marston. Va ser estrenada l’any 2011. Va guanyar el premi al millor guió del Festival de Berlín.
També està ambientada en una zona rural del nord d’Albània, on el Kanun, el codi legal tradicional encara és manté ben viu. Dues famílies enemistades s’enfronten per unes terres. Això provocarà que els membres d’una de les famílies hagi de quedar reclosa mentre el conflicte no sigui resol per uns mediadors. Els que en patiran més les conseqüències són els adolescents de la família, Nik i Rudina. Aquí en teniu el tràiler:
Vergine giurata (Verge jurada), de 2015, és un film dirigit per la italiana Laura Bispuri. Es una coproducció amb participació italiana, francesa, suïssa, albanesa i kosovar (més endavant farem una entrada sobre cinema kosovar).
Està centrada en un dels aspectes tradicionals de la societat albanesa (no només albanesa), com és el de les verges jurades, les Burrnesha. Segons la tradició, en alguns casos una dona renuncia al paper de dona i assumeix el rol d’home i de cap de família. La protagonitzen tres dones: Hanna (que com a verge jurada va adoptar el nom de Mark), Lila, la seva germana, i Jodina, la seva filla. Mark arriba a Itàlia, per sorpresa, a casa de la seva germana, que hi viu des de fa anys. Està en un moment de profunda crisi personal, en una autèntica cruïlla, en la qual es planteja si vol tornar a assumir el seu rol de dona. Aquí en teniu el tràiler:
Aga’s House és una pel·lícula estrenada l’any 2019 de la directora kosovar Lendita Zeqiraj. L’afegeixo com a recomanació pel fet que la podem considerar com una coproducció entre els dos estats. Aquí en teniu el tràiler.
Finalment, us vull recomanar particularment dos canals de youtube que, aquests darrers anys, han penjat nombroses pel·lícules. Se’n poden trobar força que tenen un ampli catàleg de pel·lícules rodades entre els anys cinquanta i els anys vuitanta; el problema, per a nosaltres, és que la gran majoria no tenen subtítols, i quan en tenen són en albanès. Últimament, però, el canal Bunker Film, amb vídeos sobretot en albanès, també n’ha incorporat alguns amb subtítols en anglès (algun dels enllaços d’aquesta entrada prové d’aquest canal). L’altre canal és Albanian Film culture, els vídeos del qual estan tots subtitulats en anglès, i en algun cas en italià. La majoria d’enllaços d’aquesta entrada provenen d’aquest canal, que us recomano molt particularment.