Les Províncies Il·líriques, 1809-1813: quan Napoleó controlava la costa adriàtica

Les guerres napoleòniques van implicar un canvi radical, en molt pocs anys, del mapa polític d’Europa, tot i que moltes vegades aquests canvis van ser molt efímers. Un d’aquests casos és el de la creació de les Províncies Il•líriques, que abastava territoris que avui dia formen part d’Àustria, Eslovènia, Croàcia, Itàlia i Montenegro, bàsicament, vorejant la costa dàlmata.

Totes aquestes terres van ser ocupades per les forces napoleòniques entre els anys 1805 i 1806, i van ser definitivament incorporades al Primer Imperi Francès l’any 1809. La derrota austríaca a la batalla de Wagram, i el posterior Tractat de Schoenbrunn van fer possible aquest canvi de sobirania, a mans franceses. Amb aquest tractat, l’Imperi Austríac va perdre Galítsia -amb Cracòvia-, que va passar a dependre del ducat de Varsòvia, Tarnopol en benefici de Rússia, Salzburg i una part de l’Alta Àustria que foren cedides a Baviera. A la zona més meridional dels dominis austríacs, França va incorporar a l’Imperi Caríntia, Carniola, la Croàcia situada per sota del Sava, Gorizia i Trieste. L’existència de les Províncies Il·líries -que és com es van conèixer – va ser breu, car l’Imperi Austríac va tornar a ocupar-les l’any 1813.

Location of Illyrian Provinces
CC BY-SA 3.0, Link

Mapa dels diferents estats de la Península Itàlica i l’Adriàtic, 1810; font: Wikimedia Commons

 

La capital d’questa nova entitat va ser establerta a Ljubljana, més coneguda en aquella època pel nom alemany de Laibach. El nom es va inspirar en el nom dels antics pobladors d’algunes d’aquestes terres, els il•liris. S’establiren com a llengües oficials el francès, l’alemany, l’eslovè, el croat i l’italià. Va ser la primera vegada que la llengua eslovena va aconseguir ser reconeguda. En aquest sentit la tasca, prop de les autoritats franceses, de Valentin Vodnik i Jernej Kopitar va ser cabdal. Des de llavors, per als defensors de la identitat eslovena, aquesta època es especialment recordada.

La principal autoritat d’aquestes províncies era el governador general, nomenat directament des de París, el primer dels quals –dels cinc que hi hagué- fou Auguste de Marmont. Aquestes províncies van ser dividides, administrativament, en departaments, seguint exactament el mateix patró que a França.  En un primer moment, eren onze -del total de 130 departaments que tenia el conjunt de l’Imperi-, però l’any 1811 l’administració va ser remodelada i es van dividir llavors en només set intendències. Les capitals dels onze departaments eren Kotor, Ragusa (actual Dubrovnik), Fiume (actual Rijeka), Zara (actual Zadar), Karlstadt, Neustadt, Adelsberg, Trieste, Willach, Gorz (Gorizia) i Laibach (Ljubljiana).

Durant aquests anys, es van impulsar una sèrie de reformes i es crearen noves institucions. Algunes tenien clarament la intenció de ser el focus de difusió del pensament francès, com varen ser, per exemple, les Écoles Centrales. Es va dissenyar, molt important, un pla de creació d’escoles de nivell primari i secundari, tot i que la poca durada de l’entitat va fer que no es consolidés. També es van abolir antics drets senyorials, i antigues normatives que impedien la llibertat de moviments dels jueus, importants en algunes zones, sobretot a les més septentrionals. També s’introduí el Codi Civil francès -tot i que no en la seva totalitat-, que establia la igualtat davant la llei, una reforma del sistema impositiu, i els capítols relatius a la família i a les herències.  Es crearen, també,  les condicions perquè s’incorporessin aquestes terres al mercat francès.

Tot plegat afavorí  la petita burgesia, en la qual aquesta experiència deixà un molt bon record, d’una banda perquè va permetre fer el salt cap a una societat més liberal i burgesa i, d’altra banda, perquè va fer que els habitants d’aquestes terres, poblades per eslaus, estiguessin sota una mateixa administració. Durant el segle XIX, el moviment que pretenia aixoplugar tots els sud-eslaus sota una mateixa sobirania, i també la unificació de la llengua,  va ser conegut amb el nom d’Il•lirisme, particularment a Croàcia.
.
El final d’aquesta possessió francesa als Balcans va començar a albirar-se després que l’agost de 1813, les tropes austríaques, encapçalades pel general Franz Tomasic, envaïssin aquestes terres, després d’uns anys d’acostament entre França i Àustria -com ho palesa el casament entre Napoleó i l’arxiduquessa Lluïsa l’any 1810-.

La ciutat de Zadar, a Dalmàcia, va capitular el desembre d’aquell mateix any. Poc després, un aixecament popular va aconseguir expulsar els francesos de Ragusa, cosa que comportà la proclamció d’una república, que durà fins que arribaren les tropes austríaques. Kotor, per la seva banda, va ser ocupat per les tropes montenegrines -en aquella època Kotor no formava part, ni n’havia format, de Montenegro-, però la seva presència va ser molt breu, i caigué també ens mans austríaques. Les tropes britàniques també van ocupar algunes de les illes del mar Adràtic. Poc temps després, en el Congrés de Viena, que va tenir lloc l’any 1815, la totalitat d’aquestes terres va ser retornada a l’Imperi Austríac, que les controlà fins al final de la Primera Guerra Mundial.

.

Anuncis

El Danubi, de Claudio Magris

Claudio Magris és un del escriptors italians més prestigiosos. Va néixer a la ciutat adriàtica de Trieste l’any 1939. Aquest ciutat, llargament vinculada a l’imperi Austrohongarès, amb el seu innegable caràcter centreeruopeu lògicament ha marcat d’una manera determinant la manera de veure el món de Magris i, també, el forneix de bona part dels seus referents.

L’obra que us presentem avui n’és un claríssim exemple. Es tracta de El Danubi, un deliciós text escrit per Magris l’any 1986, per tant, anterior a la caiguda del mur de Berlín i a la deisntegració de Iugoslàvia. El pas dels anys, els canvis de fronteres i de sistemes polítics no l’han convertit de cap de les maneres en un text antiquat i superat, tot el contrari.

El Danubi és una obra difícilment classificable, ja que presenta trets característics dels llibres de viatges, però també de la història cultural, inclou pensaments i reflexions polítques, literàries i filosòfiques,crònica social i, fins i tot, té certs aspectes de la novel•la.

Magris ressegueix tot el Danubi, des del seu naixement, a la Selva Negra, als confins més occidentals de l’Antiga Repúlbica Federal d’Alemanya, fins a la seva desembocadura, al Mar Negre, a la Ucraïna poblada per búlgars. Per les seves pàgines desfilen les ciutats i els paisatges de l’Alemanya meridional, Àustria, Sèrbia, Hongria, Txecoslovàquia, Romania i Bulgària, tots els països regats per les seves aigües, des d’Ulm fins a Belgrad, de Viena a Timisoara (Temeszvar), de Linz a Ruse… o també Becskerek, la ciutat fundada per austriacistes exiliats després de la Guerra de Successió, la majoria dels quals eren catalans.

De la mateixa manera, també ens acompanyen en aquest apassionant viatge algunes figures cabdals de la cultura europea, nascudes o vinculades, a aquests territoris. Freud, Kafka, Lukacs, Canetti, Celan, Grillparzer, Rodolf d’Habsburg, Haydn fan companyia a personatges sinistres com Mengele, Eichmann o Rudolf Höss, o a d’altres d’oblidats, com Marianne Willemer, gran poeta que va ser invisibilitzada per Goethe –al qual s’atribuïren algunes de les seves obres-, o els poc coneguts, per a nosaltres, escriptors eslovacs.

El resultat final és una deliciosa reivindicació de la cultura centreeuropea i un crit i un clam contra tota mena de totalitarismes. Lectura obligada.

La versió encatalà, traduïda per Anna Casassas, va ser editada per Edicions de 1984. 

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Trieste, de Daša Drndić: una gran novel·la sobre els horrors del nazisme

20170209_0855171

“La veritat és molt simple. Els nostres pares eren criminals i assassins. Oblideu les frases sobre la banalitat del mal”, pàgina 507

La protagonista de la història és Haya Tedeschi, una dona gran, de vuitanta–tres anys, que decideix posar una mica d’ordre en els records de la seva vida. Asseguda al costat del gran finestral de casa seva fa un recorregut per la seva trajectòria vital a partir de records esparsos que ha anat conservant: articles de diari, fotografies, cartes, partitures, llistes, versos…  L’autora ens reconstrueix l’agitada vida de l’Haya, però no només fa això, sinó que ens confronta amb una de les etapes més negres de la humanitat i amb l’actitud dels humans, que d’una manera activa o passiva, permet aquest grau de degeneració.

Haya va néixer en el si d’una modesta família jueva de Gorizia. Gorizia, una ciutat de frontera que ha canviat d’estat diverses vegades, és l’escenari ideal per fer-nos entendre la volatibilitat de les fronteres i per fer-nos veure que res no és etern, a cavall d’Itàlia i de l’Imperi Austrohongarès.

Poc després que Gorizia passés a formar part d’Itàlia, el feixisme es va imposar, en tots els sentits. Haya, tot i ser jueva i criada en una família on tota la part materna era eslovena, també es va sentir fascinada pel feixisme, com molta altra gent també senzilla. Més endavant, amb la invasió alemanya, la seva vida, i la vida de tothom, va canviar encara més, radicalment. Prop de Trieste es va constuir el camp de concentració i extermini de San Sabba, i va conèixer Franz Kurt, un SS alemany, de qui va tenir un fill, que més tard li va ser pres per participar en el projecte Lebensborn, ideat per Heinrich Himmler per crear una raça “forta, perfecta”.

En el text apareixen reproduïts alguns d’aquests documents històrics, com la llista de les nou mil persones d’origen jueu deportades a Itàlia. És un exemple de com ficció i realitat ajuden a recrear tot un món, en una mena de novel•la documental.

Al marge de la història personal, s’entrecreuen una infinitat de testimonis, des de soldats alemanys que amb tota la fredor ens expliquen l’horror que van provocar, el d’algunes víctimes supervivents dels camps d’extermini -i totes les seqüeles que han hagut de suportar durant tota la vida-, la dels infants del projecte Lebensborn, en la soledat de la recerca d’una identitat robada i moltes vegades monstruosa alhora, com la d’Antonio Tedeschi, el fill d’Haya…

Tot plegat fa que Trieste sigui un text dur, difícil de llegir, però alhora imprescindible.

Dasa Drndic és una escriptora croata nascuda a Zagreb l’any 1946. Actualment és professora de filosofia a Zagreb, tot i que s’ha dedicat a la docència, també, als Estats Units i al Canadà.

Trieste ha estat editada en castellà per Automática Editorial, l’agost de 2015, amb trraducció de Simona Skrabec. Va ser publicada en serbrocroat l’any 2007, amb el títol de Sonnenschein.

 

Necròpolis, de Boris Pahor, un testimoni del pas per diversos camps de concentració

*
Autoria i procedència de la fotografia:Boris Pahor par Claude Truong-Ngoc juin 2015” by Claude Truong-Ngoc / Wikimedia Commons – cc-by-sa-3.0. Licensed under CC BY-SA 3.0 via Wikimedijina Zbirka.

Boris Pahor és un dels autors eslovens més coneguts. La seva fama, tardana, va arribar amb la publicació de Necròpolis (n’hi ha una traducció al català, publicada per Pagès Editors l’any 2004 i reeditada l’any 2010), tot un testimoni del seu pas per diversos camps de concentració nazis.

Pahor va néixer a la ciutat de Trieste l’any 1913, en una família eslovena. Llavors, la minoria eslovena era molt més nombrosa que no pas ara. De ben jove, la multicultural Trieste i particularment la minoria eslovena patí els atacs del nou govern feixista, un dels objectius del qual era esborrar el rastre de tots els grups que no fossin italians. Això va fer que acabés en la clandestinitat.

Pahor fou empresonat i després inicià un periple per diversos camps de concentració, com el de Dachau, el de Dora, el de Bergen-Belsen i el de Buchenwald. Necròpolis, en la millor tradició de la literatura concentracionària, equiparable a Primo Levi, Imre Kertesz o el nostre Amat-Piniella, és tot un recull de la història personal de l’autor en aquests camps, de moltes històries que s’entreteixeixen i de reflexions personals, defugint, però, sempre, la morbositat.

Pahor sempre ha viscut a Trieste, on encara viu, i ha defensat la identitat i la llengua eslovena. També s’ha destacat pel seu compromís ètic, que li va comportar nombrosos problemes quan s’oposà, també, frontalment a la política dels partisans després de la Segona Guerra Mundial.

Edició en català: Necròpolis, Pagès Editors
Edició en castellà: Necrópolis, Editorial Anagrama