Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Trieste, de Daša Drndić: una gran novel·la sobre els horrors del nazisme

20170209_0855171

“La veritat és molt simple. Els nostres pares eren criminals i assassins. Oblideu les frases sobre la banalitat del mal”, pàgina 507

La protagonista de la història és Haya Tedeschi, una dona gran, de vuitanta–tres anys, que decideix posar una mica d’ordre en els records de la seva vida. Asseguda al costat del gran finestral de casa seva fa un recorregut per la seva trajectòria vital a partir de records esparsos que ha anat conservant: articles de diari, fotografies, cartes, partitures, llistes, versos…  L’autora ens reconstrueix l’agitada vida de l’Haya, però no només fa això, sinó que ens confronta amb una de les etapes més negres de la humanitat i amb l’actitud dels humans, que d’una manera activa o passiva, permet aquest grau de degeneració.

Haya va néixer en el si d’una modesta família jueva de Gorizia. Gorizia, una ciutat de frontera que ha canviat d’estat diverses vegades, és l’escenari ideal per fer-nos entendre la volatibilitat de les fronteres i per fer-nos veure que res no és etern, a cavall d’Itàlia i de l’Imperi Austrohongarès.

Poc després que Gorizia passés a formar part d’Itàlia, el feixisme es va imposar, en tots els sentits. Haya, tot i ser jueva i criada en una família on tota la part materna era eslovena, també es va sentir fascinada pel feixisme, com molta altra gent també senzilla. Més endavant, amb la invasió alemanya, la seva vida, i la vida de tothom, va canviar encara més, radicalment. Prop de Trieste es va constuir el camp de concentració i extermini de San Sabba, i va conèixer Franz Kurt, un SS alemany, de qui va tenir un fill, que més tard li va ser pres per participar en el projecte Lebensborn, ideat per Heinrich Himmler per crear una raça “forta, perfecta”.

En el text apareixen reproduïts alguns d’aquests documents històrics, com la llista de les nou mil persones d’origen jueu deportades a Itàlia. És un exemple de com ficció i realitat ajuden a recrear tot un món, en una mena de novel•la documental.

Al marge de la història personal, s’entrecreuen una infinitat de testimonis, des de soldats alemanys que amb tota la fredor ens expliquen l’horror que van provocar, el d’algunes víctimes supervivents dels camps d’extermini -i totes les seqüeles que han hagut de suportar durant tota la vida-, la dels infants del projecte Lebensborn, en la soledat de la recerca d’una identitat robada i moltes vegades monstruosa alhora, com la d’Antonio Tedeschi, el fill d’Haya…

Tot plegat fa que Trieste sigui un text dur, difícil de llegir, però alhora imprescindible.

Dasa Drndic és una escriptora croata nascuda a Zagreb l’any 1946. Actualment és professora de filosofia a Zagreb, tot i que s’ha dedicat a la docència, també, als Estats Units i al Canadà.

Trieste ha estat editada en castellà per Automática Editorial, l’agost de 2015, amb trraducció de Simona Skrabec. Va ser publicada en serbrocroat l’any 2007, amb el títol de Sonnenschein.

 

Necròpolis, de Boris Pahor, un testimoni del pas per diversos camps de concentració

*
Autoria i procedència de la fotografia:Boris Pahor par Claude Truong-Ngoc juin 2015” by Claude Truong-Ngoc / Wikimedia Commons – cc-by-sa-3.0. Licensed under CC BY-SA 3.0 via Wikimedijina Zbirka.

Boris Pahor és un dels autors eslovens més coneguts. La seva fama, tardana, va arribar amb la publicació de Necròpolis (n’hi ha una traducció al català, publicada per Pagès Editors l’any 2004 i reeditada l’any 2010), tot un testimoni del seu pas per diversos camps de concentració nazis.

Pahor va néixer a la ciutat de Trieste l’any 1913, en una família eslovena. Llavors, la minoria eslovena era molt més nombrosa que no pas ara. De ben jove, la multicultural Trieste i particularment la minoria eslovena patí els atacs del nou govern feixista, un dels objectius del qual era esborrar el rastre de tots els grups que no fossin italians. Això va fer que acabés en la clandestinitat.

Pahor fou empresonat i després inicià un periple per diversos camps de concentració, com el de Dachau, el de Dora, el de Bergen-Belsen i el de Buchenwald. Necròpolis, en la millor tradició de la literatura concentracionària, equiparable a Primo Levi, Imre Kertesz o el nostre Amat-Piniella, és tot un recull de la història personal de l’autor en aquests camps, de moltes històries que s’entreteixeixen i de reflexions personals, defugint, però, sempre, la morbositat.

Pahor sempre ha viscut a Trieste, on encara viu, i ha defensat la identitat i la llengua eslovena. També s’ha destacat pel seu compromís ètic, que li va comportar nombrosos problemes quan s’oposà, també, frontalment a la política dels partisans després de la Segona Guerra Mundial.

Edició en català: Necròpolis, Pagès Editors
Edició en castellà: Necrópolis, Editorial Anagrama