El parlament búlgar prohibeix l’ús del burca en els espais públics

A finals d’abril i principis del mes de maig, diversos municipis de Bulgària van aprovar ordenances que prohibien portar el burca, o altres vels que cobrissin part del rostre, en públic. Ara s’ha fet un pas més, i el parlament búlgar acaba d’aprovar una llei que fa extensiva aquesta prohibició a tot l’estat.

A partir d’ara, portar burca serà penalitzat amb una multa, quan es porti pel carrer, als jardins, en transports públics o privats, a les escoles i centres d’ensenyament, o a tot tipus de dependència pública. Aquesta normativa aprovada aquest dijous mateix és gairebé idèntica a l’aprovada en diferents municipis durant aquests darrers mesos, i, de fet, substitueix totes aquestes ordenances locals. La primera vegada que s’infringeixi aquesta norma, la sanció serà de l’equivalent de 103 euros i si s’és reincident el càstig pujarà a la quantitat de 750.

El promotor d’aquesta iniciativa ha estat el partit nacionalista Front Patriòtic (PF). De fet, el primer impulsor d’aquesta mesura va ser el partit Front per la Salvació Nacional –que forma part de la coalició Front Patriòtic-, a la localitat de Pazardljk, una ciutat del sud-est de Bulgària, primera ciutat búlgara que va aprovar una mesura d’aquest tipus. Aquesta proposta va comptar amb el suport de gairebé tots els partits representats a l’ajuntament, ja que va obtenir el suport de 39 dels 41 regidors. Entre els arguments que van utilizar els promotors del canvi d’ordenances era aturar la creixent influència, segons ells, de grups salafistes a la ciutat (posaven com a exemple la situació del barri d’Iztok). A Pazardljk hi ha un percentatge important, dels més alts de Bulgària, de població turca i de gitanos musulmans. Ja llavors, el Front Patriòtic va anunciar que proposaria una mesura similar en el parlament búlgar.

El Moviment pels Drets i Llibertats, el principal partit de la minoria turca, l’únic present en el parlament, va decidir absentar-se en el moment de la votació i van justificar aquest acte de protesta denunciant que aquesta proposta de llei era de caràcter antidemocràtic i islamòfoba.

Aproximadament, el 13% de la població de Bulgària és musulmana, entre els quals hi ha la immensa majoria dels turcs, assentats històricament al país, els pomaks (eslaus musulmans) i una bona part de la població rom.

Resultats i primeres valoracions del referèndum a la República Serpska

Finalment, els ciutadans que viuen a la República Serpska, una de les dues grans entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina, van ser convocats a les urnes per tal de decidir si volien com a festa de l’entitat el 9 de gener, malgrat la sentència en contra de les més altes institucions judicials de l’estat.

La primera dada rellevant a tenir en compte és el de la participació, i més quan l’oposició no sèrbia va cridar a no participar-hi. Segons les dades oficials, fetes públiques pel president de la Comissió electoral, Sinisa Karan, va votar el 55,77% del cens electoral, que és d’un total d’1.219.399. Algunes veus critiques, però, consideren que aquestes dades estan inflades, i que tan sols va votar entre el 47 i el 49% de l’electorat potencial. Segons les dades facilitades per Karan, els vots afirmatius van ser de 680.116, cosa que representa el 99,81% -unes xifres al més pur estil soviètic-, mentre que els vots en contra s’eleven a només 1.291. El nombre de vots nuls, sempre segons les mateixes fonts, va ser 2.264, xifra superior a la dels vots negatius.

No cal dir que Milorad Dodik, l’impulsor d’aquest referèndum, es va mostrar profundament satisfet pels resultats. Davant d’un miler de persones, a Pale, va manifestar que el referèndum, i els seus resultats, marcaven una fita històrica. A més, va voler destacar que les votacions s’havien produït sense incidents remarcables. En la seva visita a Belgrad, l’endemà mateix, Dodik va afirmar que tenia informacions segons les quals algun grup podia cometre algun acte violent durant la jornada electoral, però no en va aportar cap prova. Les autoritats de Belgrad també s’han mostrat satisfetes pel que fet que no es produís cap mena d’inicident.

El cap de govern de l’entitat, Zeljka Cvijanovic, per la seva banda, va declarar que les persones que hi eren contràries no tenien cap obligació de celebrar aquesta festivitat, en clara al·lusió als opositors que consideren que aquesta festa és discriminatòria per als no serbis i per als no ortodoxos. Lògicament, aquestes afirmacions no han agradat gens als opositors i consideren el dia 9 de gener com una imposició i insisteixen a considera-la una celebració discriminatòria, racista i legitimadora de la neteja ètnica.

Pel que fa a les autoritats estatals, han tornat a manifestar el seu malestar pel fet que hagi tingut lloc aquest referèndum, que consideren totalment desestabilitzador i que posa en perill els Acords de Dayton.

La Comissió Europea també va dir-hi la seva dilluns mateix, per via d’una de les seves portaveus, Maja Kocijancic. Va insistir, tal com ja havia comentat els dies previs, que aquest referèndum no tenia cap base legal, i que no pot canviar les decisions de la Cort constitucional. Va fer, també, una crida a resodlre de manera negociada aquest afer. Dodik, per la seva banda, des de Belgrad també, va restar importància a aquestes declaracions de Kocjancic i va criticar l’actitud de la UE envers aquesta convocatòria, i la va comparar amb la seva feblesa amb Budapest.

La Macedònia rural, 1931-1932: fotografies de Jozef Obrebski

Jozef Obrebski va ser un dels antropòlegs, nascut a Polònia l’any 1905 (a Teplik), que va estudiar més a fons el camperolat balcànic durant la primera meitat del segle XX. Va iniciar els seus estudis d’eslavística a la ciutat de Cracòvia, entre els anys 1925 i 1930. Des que va començar, es va sentir atret per la figura de Bronislaw Malinowski, del qual va va aprofitar el marc teòric que utilitzà en els seus treballs.

La seva tesi doctoral, Agricultura tradicional a l’est de la península balcànica, es va publicar l’any 1932. És un dels treballs etnogràfics més interessants sobre la pagesia d’aquests països i sobre el seu model de vida. Per fer aquest treball va visitar la Dobrudja romanesa, Bulgària, Macedònia, Sèrbia oriental i la Turquia europea, entre els anys 1931 i 1932.

Considerava que conèixer les fomes de vida social arcaica arreu d’Europa ajudaria a entendre els esdeveniments contemporanis. Defensava que l’estructura tradicional de la familia pagesa patriarcal no es podia desenvolupar sense un increment de les dimensions de les propietats agràries i que l’única opció per fer-ho era a costa de les propietats comunals, cosa que alhora havia d’implicar un canvi substancial en les relacions comunitàries. Al marge de les seves opinions, lògicament discutibles, va recollir un material ingent interessantíssim encara avui en dia.
Durant la seva estada va prendre infinitat de notes i va fer moltes fotografies. Per fer-nos una idea de com eren les comunicacions a Macedònia -i de com han canviat les coses-, per exemple, per arribar de Gostivar a Volche s’hi trigaven sis hores a cavall.

Durant la Segona Guerra Mundial va lluitar amb la resistència polonesa i després de l’arribada de les tropes soviètiques optà per l’exili. Va morir l’any 1967 als EUA.

Pressions del govern d’Ankara sobre els països balcànics; els seguidors de Fetulah Güllen com a objectiu

Les informacions que ens arriben des de Turquia són absolutament desencoratjadores. Després del suposat cop d’estat fallit i de l’autèntic cop d’Erdogan, la repressió ha arribat a totes les capes de la població i a tots els estaments (justícia, exèrcit, universitats…). Un exemple d’això, molt simptomàtic, és la purga que ha patit el món de l’ensenyament, amb 27.715 professors acomiadats i 9.465 de suspesos,  cosa que implica que prop d’un milió d’alumnes queden desatesos o mal atesos en aules massificades.

El professorat afectat per aquesta purga és molt divers, però el discurs oficial pretén vincular-lo amb organtizacions kurdes, o simpatitzants dels kurds, o bé a l’organtizació Hizmet, liderada per Fetullah Güllen, el principal boc expiatori triat per Ankara.

A part de la repressió interna, però, hi ha una altra dada molt preocupant, que és que aquesta pressió arriba fora de les fronteres turques i arriba a amenaçar la sobirania d’altres estats. S’han denunciat diverses vegades pressions sobre països mulsmans, com pot ser el cas d‘Indonèsia o Somàlia, països on hi ha una comunitat turca important, com Alemanya, a qui es demana l‘extradició de suposats col·laboradors de Güllen  fins i tot estats on la presència turca és escassa, com Suïssa, on l’exposició d’una foto d’opositors va provocar les ires de Turquia (aquest fet és anterior al cop, però en demostra el tarannà)…

Els països balcànics, on la influència turca és important i creixent també s’han fet sentir aquestes pressions, i aquestes ingerències. Al marge de les inversions turques i els interessos industrials i financers, en alguns estats balcànics hi ha comunitats turques, no extraordinàriament nombroses, però sí significatives i amb capacitat d’influència.

Un dels estats víctima d’aquestes pressions és Macedònia, on viuen aproximadament uns 80.000 turcs, aproximadament el 4% de la població. El govern turc ha demanat que es tanquin escoles vinculades a la figura de Fetullah Gülen –com l’escola que porta per nom Yahya Kemal-, mitjans de comunicació i algunes fundacions.

La reacció del govern macedoni ha estat molt tèbia. Crida l’atenció que s’hagi mostrat favorable a la col•laboració amb el govern turc, tot i que hagi insisti que es respectarà la legalitat macedònia –tal com ha fet el ministre d’Eduació, l’albanès Pishtar Luftiu-, però que no s’hagi denunciat el que és una taca la sobirania del país. És evident que les autoritats macedònies no tenen la més mínima intenció d’enemistar-s’hi. A mitjan mes d’agost el govern bosnià va rebre també una demanda similar: quinze són les escoles afectades, majoritàriament en ciutats grans, com Tuzla, Mostar, Bihac, Sarajevo o Zenica.

Macedònia i Bòsnia no són els únics països que han patit aquesta pressió. A Kosova, per exemple, l’ambaixador turc va demanar al govern kosovar que sancionés el periodista Berat Buzhala després de publicar un article amb comentaris satírics sobre el cop d’estat a Turquia. A Bulgària, s’ha comminat els pares de la minoria turca que denunciïn actituds sospitoses del professorat. A Constanta, a Romania, una escola va ser denunciada de simpaties pels colpistes, pel cònsol turc…

Tirana Blues, de Fatos Kongoli, una dura mirada sobre l’Albània de principis del segle XXI

fatos

Fatos Kongoli, uns dels escriptors més reconeguts de les lletres albaneses, ens presenta, en aquesta novel•la, una visió calidoscòpica de la realitat d’aquest país balcànic a través de les històries entrellaçades de diversos personatges, d’orígens socials ben diversos.

Aquesta novel•la va ser publicada ja fa temps, l’any 2004, però alguns dels temes que planteja són encara ben actuals. Un humor, de vegades àcid, és utilitzat per analitzar una societat on regna el caos i que no ha superat encara les seqüeles de la dictadura estalinista d’Enver Hoxha i que pateix el desastre absolut provocat per un capitalisme salvatge depredador, que ha deixat a la misèria la immensa majoria de la població.

En bona part, el protagonista d’aquesta novel•la és un dels suburbis més pobres de Tirana, conegut amb el nom de Txetxènia. La mort violenta d’un reputat professor d’universitat -marit d’una famosa escriptora- al garatge de casa seva i la troballa del cadàver d’un jove en un parc proper al domicili d’aquest professor, serveixen d’excusa per endinsar-nos en els sentiments, amors i desamors,il•lusions i esperances frustrades, les relacions entre màfies i poder polític, màfies i polítics corruptes, tristes històries d’emigració, violència i prostitució…

Fatos Kongoli va néixer l’any 1944 a Elbasan, una ciutat del centre d’Albània. La seva obra va començar a ser publicada després de 1991, després que els estalinistes fossin expulsats del poder. Van tenir un gran èxit cinc novel•les que formen part d’un cicle conegut amb el nom de Les presons de la memòria, obres que giren entorn del tema de la submissió de l’individu a un poder totalitari.

L’edició en castellà, la va publicar l’editorial Siruela, i en francès per Payot & Rivages

 

25 de setembre: controvertit referèndum a la República Serpska, a Bòsnia

Fa mesos, el president de la República Serpska, Milorad Dodik, va anunciar públicament una mesura que, ben segur, havia d’aixecar una forta polseguera i de sacsejar la política bosniana. Aquesta mesura era un referèndum sobre la festa oficial de l’entitat. Aquesta proposta, aparentment innocent, ha provocat un autèntic daltabaix polític que pot marcar un abans i un després en la política bosniana.

El que fa conflictiva aquesta decisió és que el dia triat per celebrar aquesta festa és el 9 de gener, un dia carregat de simbolisme. Els ciutadans de la República Serpska han estat cridats a les urnes, aquest 25 de setembre, després que la Cort constitucional de Bòsnia decretés que aquesta celebració era anticonstitucional, el novembre de 2015. La reacció de Dodik no es va fer esperar i la seva resposta va ser aquesta convocatòria.

El 9 de gener de 1992 es va proclamar la República del Poble Serbi, poc abans d’esclatar la guerra que va assolar tot el país. Més endavant va agafar el nom de República Serpska. Aquesta data també coincideix amb un dia molt assenyalat i important del calendari religiós ortodox, Sant Sava (Sant Esteve). Per als contraris a aquesta celebració, aquest dia representa l’exaltació d’un estat ètnic exclusivament serbi i, per tant, discriminatori per a la resta de grups. Per als defensors d’un concepte de Bòsnia no basat en criteris ètnics, aquesta data entra en clara contradicció amb el seus principis.

La Cort constitucional bosniana, que és qui ha de vetllar per l’estricte compliment de la legislació, va argumentar-ne la inconstitucionalitat per ser discriminatòria per als no-serbis. Aquest dissabte passat mateix va rebutjar les al•legacions presentades pel govern de la República Serpska, que tenien com a objectiu que es deixés de considerar anticonstitucional.

Tot i aquesta decisió de la Cort constitucional, Milorad Dodik ha reiterat diverses vegades que aquest referèndum es farà tant si com no, i ha instat la població a participar-hi massivament. De fet, altres vegades ja s’han incomplert algunes decisions de la Cort constitucional. Tots els partits serbis presents a l’Assemblea van donar-hi suport, a la seva decisió, mentre que l’oposició bosníaca, agrupada entorn de Domovina, s’hi va oposar frontalment.

Per la seva banda, les autoritats estatals consideren que aquesta decisió és un desafiament a les institucions de l’estat. Temen que aquest referèndum sigui un primer pas cap a un posterior referèndum d’autodeterminació, més endavant. De fet, aquesta opinió té sòlids fonaments, ja que Dodik mateix més d’una vegada, l’última fa tot just dues setmanes, ha comentat la possibilitat de fer un referèndum d’aquestes característiques durant l’any 2017. Les autoritats bosnianes valoren que aquest referèndum, el del dia 25 de setembre, s’hauria de prohibir, ja que la República Serpska no té, segons argumenten, autoritat per convocar-lo.

També han apel•lat a l’Alt Reprepresentant, Valentin Inzko, per tal que l’aturi i que imposi sancions als promotors. Fa pocs dies, Inzko va advertir les autoritats de la República Serpska de les conseqüències que pot tenir, però no queda clar què pot implicar després.

La diplomàcia europea i els Estats Units han demanat reiteradament a Dodik que desisteixi d’aquesta iniciativa, però no se n’han sortit. El govern serbi, per la seva banda, que d’altres vegades ha donat obert suport a iniciatives de Dodik, ha optat, aquesta vegada, per una actitud més cauta i ha evitat donar suport a l’esmentat referèndum. No fa gaires dies, el primer ministre serbi, Alexànder Vucic va declinar públicament donar-hi suport, tot i que formalment tampoc no ha demanat que no es tiri endavant. Ha optat per considerar que és un afer estrictament intern.

Cal tenir en compte que tot just una setmana després, el 2 d’octubre, tindran lloc unes trascendentals eleccions locals a tot Bòsnia i Hercegovina. Aquest referèndum pot condicionar de manera extraordinària el desenvolupament d’aquestes eleccions. Alguns analistes consideren que aquest pols obert amb el govern central pot afavorir el partit dels Socialdemòcrates Independents, el partit de Dodik, més contestat en el poder ara que fa uns anys. D’altra banda, un altre efecte que pot tenir, gens desitjable, és el de la concentració de la majoria dels vots en candidatures de tipus ètnic en detriment de les candidatures més estrictament ciutadanes. Cal dir, però, que algunes d’aquestes candidatures “ciutadanes” sembla que hagin fet autèntics esforços perquè els seus resultats en aquestes eleccions puguin ser dels pitjors en totes les eleccions bosnianes.

Del Friül a la Dobrudja. L’emigració de ciutadans de l’Estat italià a Romania, 1820-1947

Massa vegades pensem que alguns fenòmens actuals són naturals i que és lògic que sempre hagin estat així. Avui dia moltes persones provinents de Romania s’han establert al nostre país, i en països del nostre entorn. Oblidem massa sovint que Catalunya, per exemple, a finals del segle XIX era una país d’emigració. El mateix passa a l’Estat Italià. Actualment és país receptor de persones d’origen molt divers, però tots sabem que en el passat molts italians emprengueren el camí de l’emigració. És poc conegut, però, que, precisament, un dels països receptors d’aquesta emigració va ser Romania, és a dir un trajecte invers a l’actual.

El nombre d’italians, majoritàriament originaris del Friül, Venècia-Júlia i del Vèneto, instal•lats a Romania va ser prou important perquè actualment siguin reconeguts com a minoria assentada històricament a Romania, i que es reconeguin els drets que això compohttps://www.venetostoria.com/?p=6520rta a unes 9.000 persones. Un dels drets a què dóna lloc aquest reconeixement és a tenir algún escó reservat en el parlament romanès.

Una altra dada interessant a tenir en compte és que encara ara hi ha persones que parlen, o poden parlar, friülà o vènet a llocs com Craiova o a la Dobrudja. Encara que la immensa majoria dels descendents d’aquests immigrants ja hagin perdut la llengua, en benefici del romanès o l’italià estàndard, alguns encara l’han mantingut.

El procés migratori, del Friül cap a Romania, va ser continuat durant més d’un segle, i es pot datar, perfectament, entre 1820 i 1947.

Les primeres migracions documentades són del període 1820-1860. Durant aquests anys, l’emigració fou bàsicament estacional i el nombre de persones que marxaren no fou gaire elevat. En aquella època, tant el Friül com el Banat i Transsilvània (repartit avui dia entre Romania i Sèrbia) pertanyien a l’Imperi austrohongarès, cosa que feia que aquesta migració tingués una lògica, ja que no superava les fronteres estatals. Que aquesta migració era estacional ho demostra, per exemple, el fet que no arribava al miler el nombre d’italians establerts permanentment. El fet que fossin catòlics –imprescindible per ser acceptat a l’Imperi Habsburg- i que tinguessin una bona qualificació professional –hi arribà personal format en oficis molt divesos- va fer que fossin ben rebuts. Poc temps després, però, també s’endinsaren en les terres dels principats veïns de Moldàvia i Valàquia, els nuclis del futur regne romanès.

En aquella època, el Banat i Transsilvània eren importants, sobretot, per les nombroses mines que hi havia, d’on s’extreia carbó, plom i ferro. Molts d’aquests emigrants treballaren en aquestes mines, propietat de capitalistes britànics i francesos, sobretot. També foren nombrosos els que treballaren en el ferrocarril (llavors és quan es construeix el traçat bàsic de la xarxa ferroviària romanesa) i també en diverses indústries naixents.

El segon període d’emigració s’inicià a partir de la dècada de 1880. Va ser llavors quan aquests emigrants s’establiren a la Dobrudja i al sud de Valàquia, molt més enllà del Banat i Transsilvània (que no s’incorporaran a Romania fins després de la Primera Guerra Mundial). Fins llavors, Romania era un país amb pràcticament cap indústria i va ser en aquells anys quan començaren a establir-se-n’hi algunes.

A partir de llavors, nombrosos friülans i venecians es van establir de manera definitiva a Romania. Està documentada, per exemple, l’arribada de 5.800 persones en els anys compresos entre 1880 i 1889. És llavors quan els friülans s’instal•len en algunes poblacions, com a Greci (a la Dobrudja). Alguns dels que s’establiren a Greci van adquirir terres i treballaren com a pagesos. També n’hi hagué que s’establiren als Carpats meridionals: Şebeş, Haţeg, Petroşani, Drăgăşani, Brezoi, Clopotiva, Râu de Mori, Sântămăria-Orlea i Piteşti. En el sud de Valàquia també se n’hi establiren:a Işalniţa, Breasta, Izvorul Rece (Atârnaţi), Italieni, Mofleni i Lunca. Com a gran ciutat, Craiova tingué una comunitat italiana important, formada majoritàriament per friülans, els primers dels quals arribaren a la ciutat cap a l’any 1850. Fou una comunitat força nombrosa: unes cinc mil persones hi vivien a principi dels anys trenta.

La dècada dels vuitanta del segle XIX coincideix amb un període expansiu de l’economia romanesa. El govern romanès va fer diverses crides a la inversió estrangera i a l’arribada de mà d’obra epecialitzada en un intent de modernitzar el país. A principis del segle XX es calcula que el nombre de ciutadans originaris de l’Estat italià a Romania era d’uns seixanta mil.

A partir de la Primera Guerra Mundial, el flux migratori començà a minvar. L’empitjorament de la situació econòmica del país va fer que l’emigració a Romania deixés de ser vista com una possibilitat d’ascens social. No només això, sinó que fins i tot alguns optaren per tornar a Itàlia. Els nous emigrants que hi arribaren, que n’hi continuaren arribant, era ja personal molt més qualificat vinculat a grans empreses. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, els fluxos migratoris s’aturaren del tot.

Després de la Segona Guerra Mundial, els italians van ser vistos com a traïdors i considerats com a col•laboracionistes. Tot i que no van patir la repressió amb la mateixa duresa que la minoria alemanya –molt més nombrosa-, s’expropiaren les seves terres i molts foren empresonats. Tot plegat va afavorir l’èxode de bona part d’aquesta comunitat. Durant els anys de la Romania socialista, mai no van ser reconeguts com a minoria. Aquest reconeixement no va arribar fins l’any 1989, just immediatament després de la caiguda de Ceausescu.

Bona part de la informació utilitzada per redactar aquest post prové de diversos textos. Si voleu ampliar-ne la informació, us recomano que us els llegiu:

Quando gli italiani emigravano in Romania, de Sergio Bontempelli

Per una storia dei friulani in Romania. La comunità di Craiova, d’Elena Pirvu

In Romania a cercare il pane: la migrazione storica dei friulani, de Silvia Biasutti

I friulani di Greci,  d’Eugenio Berra

VENETI E FRIULANI IN ROMANIA UN’ EMIGRAZIONE DIMENTICATA

Croàcia, una setmana després de les eleccions

Aquest diumenge fa tot just una setmana que van tenir lloc les darreres elecicions per triar un nou parlament de Croàcia. Els resultats van deixar un a panorama molt obert, que permet que s’explorin diverses combinacions per formar govern.

Els conservadors de l’HDZ, liderats per Andrej Plenkovic, que va apostar per una campanya de tipus molt més centrista que en les darreres conteses electorals, van obtenir una clara victòria, que els deixa en una situació immillorable per formar govern. Tenen 61 escons, set més que la coalició formada entorn dels socialdemòcrates. Per arribar a la majoria absoluta cal un mínim de 76 diputats. Fa pocs dies, Plenkovic es va mostrar confiat que podria obtenir el suport de vuitanta diputats com a mínim. L’opció més natural i lògica és cercar aquest suport en els independents de Most (el Pont), que van ser el seu soci de govern en la breu legislatura anterior. Most va aconseguir tretze escons, cosa que permetria a aquest nou govern estar molt a prop de la majoria absoluta. Aquesta opció ja va ser apuntada durant la nit electoral per Zlatko Hasanbegovic, el controvertit ministre de Cultura del govern anterior. La reacció de Most ha estat força prudent i, de moment s’ha avingut a iniciar converses amb l’HDZ. Pel que ha trascendit a la premsa croata, les seves pretensions, tot i la notòria diferència d’escons, són importants, ja que demanen, com a punt de partida en les negociacions set ministeris.

Des de l’HDZ, per la seva banda, s’ha volgut transmetre una imatge de fortalesa, ja que ha anunciat que també poden estudiar altres escenaris, com governar en solitari i buscar acords puntuals amb altres formacions o bé buscar un pacte amb els companys de coalició dels socialdemòcrates, el Partit Popular Croat, de caire liberal-progressista, i el Partit Camperol, partit tradicionalista que normalment havia optat per coalitzar-se amb l’HDZ, però que en aquesta ocasió es va presentar en coalicó amb l’SDP. No cal oblidar, a més, que hi ha vuit escons triats entre els partits de les minories, entre els quals els conservadors també tenen potencials aliats. Pel que fa a les minories, Milorad Pupovac, l’incombustible líder de la minoría sèrbia de Croàcia, va fer públic de manera ostentosa que en cap cas acceptarien un govern on Hasanbegovic pogués tenir alguna cartera. Plenkovic també va manifestar la seva bona predisposició a parlar amb Milan Bandic, la candidatura del qual, exalcalde socialdemòcrata de Zagreb, va aconseguir dos diputats.

Per la seva banda, els socialdemòcrates han assumit públicament la seva derrota, i han iniciat el camí cap a la renovació de càrrecs. Zoran Milanovic, l’endemà mateix de les eleccions, va anunciar que no optaria a la reelecció per liderar el partit. D’aquesta manera, obria la porta que es postulessin diversos candidats a ocupar aquest càrrec. Algunes figures rellevants del partit no han dubtat gens a presentar la seva candidatura. De tota manera, alguns candidats són figures ben conegudes de la política croata, cosa que vol dir que la renovació seria molt limitada, probablement només de nom i no de projecte. De moment, han presentat la seva candidatura Tonino Picula, Ranko Ostojic i Domagoj Hajdukovic, i potser ho faci aviat Orsat Miljenic. El nou president del partit es triarà, per part dels militants, el 20 de novembre i el 3 de desembre tindrà lloc una conferència extraordinària del partit.

Probablement el problema de fons, és que l’SDP té un discurs que, a grans trets, no es diferencia gaire del que pugui tenir l’HDZ, i en aquestes eleccions, fins i tot, han posat l’accent en proclames de tipus nacionalista, competint-hi en aquest terreny.

Finalment, la candidatura de Zivi Zid, la candidatura que va aconsegur un creixement més espectacular, en passar de dos escons a vuit, haurà d’encarar les múltiples contradiccions que hi ha en el seu si. Poc després de saber-se els resultats, s’han fet publiques les primeres dissenssions internes. Un dels diputats electes, Hrvoje Runtic, ha acusat l’indiscutible líder del grup, Ivan Vilibor Sincic, d’haver rebut donacions per a la campanya d’origen poc clar. Sincic ha negat immediatament aquestes acusacions i ha afirmat que l’únic que pretenen, aquestes declaracions, és desprestigiar-lo. Els altres caps visibles de la candidatura, que és també una coalició, -com Ivan Pernar o Vladimira Palfi- s’han apressat a donar a suport a Vincic i han titllat les acusacions de ridícules. El partit en què milita Runtic és un dels socis menors de la coalició.

Sense valorar la veracitat o no de l’acusació, el que és indiscutible és que Zivi Zid té una tasca extraordinària, que és la de clarificar el seu discurs i els seus objectius polítics. En cas contrari, podria desaparèixer aviat del panorama polític croat, tal com ha passat anteriorment amb altres opcions que poc després d’obtenir uns grans resultats s’han ensorrat amb gairebé amb la mateixa celeritat.

Mostar Sevdah Reunion, reis de la Sevdalinka

Mostar Sevdah Reunion és un dels grups musicals més populars del Balcans i alhora també dels més destacats intèrprets de Sevdalinka.

Tal com el seu nom indica, són originaris de la ciutat de Mostar, a Bòsnia i Hercegovina, però la seva fama s’estén molt més enllà: han fet nombroses actuacions fora de l’àmbit balcànic i també han comptat amb la col·laboració de múscis d’arreu.

El grup va començar a tocar l’any 1993, en plena guerra dels Balcans, i l’any 1998 van enregistrar el seu primer àlbum.

En aquests moments, els components de la banda són Mišo Petrović (guitarra), Sandi Duraković (guitarra), Nermin Alukić Čerkez (veu i guitarra), Marko Jakovljević (baix i contrabaix), Gabrijel Prusina (piano), Senad Trnovac (percussions) i Vanja Radoja (violí).

Interpreten, sobretot, sevdalinka, una música característica de Bòsnia, que té el seu origen, segons alguns autors, cinc segles enrere, on es combinen elements musicals propis de la música otomana, occidental i sefardita. El nom de sevdalinka prové de la paraula turca sevda, que significa enyorament o malenconia.

Si voleu trobar més informació sobre aquest gènere musical, us recomano que visiteu el blog de César Campoy, on trobareu entrades sobre els principals intèrprets.

https://sevdalinkas.com/

També podeu llegir l’article de Ginés Alarcón, publicat a la Revista Balcanes

Aquí teniu la pàgina web del grup: http://www.mostarsevdahreunion.com/

http://revistabalcanes.com/cinco-sevdalinkas-de-referencia/

Aquí en teniu un petit tast. Només cal que cliqueu sobre el nom de la cançó per sentir-la:

CUDNA JADA OD MOSTARA GRADA

ŠTO TE NEMA

VRANJANKA ( LIVE in Warsaw )

 

Eleccions a Croàcia, nova victòria de la conservadora HDZ

Aquest diumenge, Croàcia ha estat escenari d’una nova jornada electoral, tot just deu mesos després de l’anterior convocatòria i l’experiència d’un breu govern que només ha servit per complicar encara més el panorama polític d’aquest país balcànic

Una primera dada a tenir en compte, gens menyspreable, és la constatació que l’electorat croat és cada vegada més abstencionista. Aquesta vegada el percentatge de participació ha estat tan sols del 52%. Tenien dret a vot 3.800.000 persones. D’aquesta manera es confirma la tendència cada cop més creixent de la població a no participar en les eleccions. El novembre de 2015, l’anterior convocatòria, van acudir a les urnes 2.365.000 persones. La diferència és, per tant, notable.

També s’han fet públics els resultats, segons els quals el guanyador ha estat, una vegada més, la conservadora HDZ, la Unió Democràtica de Croàcia, el partit fundat per Franjo Tudjman. Malgrat que algunes enquestes pronosticaven que aquesta vegada els vencedors podrien els socialdemòcrates (i la seva Coalició Popular), finalment no ha estat així, i l’HDZ ha tornat a ser el partit que ha obtingut més sufragis, de manera que es confirma com el partit central de la política croata.

Tot i això, els seus resultats no li permetran governar en solitari, que era l’objectiu que s’havien plantejat, després del govern de coalició amb els independents d’el Pont (MOST), que tan malament va acabar. Aquesta vegada, l’HDZ ha obtingut 61 escons, només dos més que en l’anterior convocatòria (tot i que llavors es va presentar en coalició amb altres partits menors).

Els socialdemòcrates, de l’SDP, per la seva banda, han empitjorat els resultats. En aquesta ocasió s’han quedat amb 54 escons, 2 per sota dels que tenien fins ara, tot i que en la seva coalició havien incorporat els agraristes, que el novembre de 2015 van concórrer en coalició amb l’HDZ. Aquests resultats, tenint en compte, sobretot, les expectatives, són dolents, i han provocat les primeres demandes, des de l’interior del partit, de renovació. Es considera que Zoran Milanovic ja no és la persona adequada per continuar liderant el partit. Argumenten que el canvi de lideratge del’HDZ, el relleu de Tomislav Karamarko per Andrei Plenkovic, ha donat una imatge de renovació al partit conservador que l’electorat ha valorat i que ells , els socialdemòcrates, no han sabut fer. Aquest mateix matí, Milanovic ha confirmat que no es presentarà a la reelecció per liderar el partit, amb la qual cosa dóna la raó als sectors crítics.

Els independents de MOST han patit una important ensulsiada elctoral. Van ser la gran sorpresa ara fa deu mesos i ara han perdut 6 escons i s’han quedat amb només 13, cosa que fa que perdin influència a l’hora de negociar amb els conservadors un possible nou govern -eren socis de govern fins ara-. Caldrà veure quina és l’actiud que pren Bozo Petrov, líder indisctubile de la formació, i si voldrà formar govern de coalició amb l’HDZ o voldrà marcar perfil propi. En cas que fos així, s’obriria la possibilitat d’un govern de gran coalició entre l’HDZ i els socialdemòcrates, tal com ha suggerit algun dirigent socialdemòcrata. Ara bé, avui mateix, el controvertit Zlatko Hasanbegovic ha fet pública la seva opció de repetir coalició amb MOST. Caldrà veure doncs què passa.

Tal com es preveia, qui ha aconseguit un creixement més notable ha estat la formació d’Ivan Vilibor Sincic, Zivi Zid (Murs Habitables), que pretenia aglutinar vot renovador, reformista i, fins a cert punt, alternatiu. Hi ha alguns analistes que consideren la possibilitat que aquesta partit podria entrar en les travesses a l’hora de formar govern de coalició. Aquesta vegada ha obtingut vuit diputats.

La formació creada entorn de l’exalcalde de Zagreb, Milan Bandic, ha obtingut uns resultats molt per sota dels esperats, ja que s’ha quedat amb tan sols dos escons, malgrat les grans expectatives reflectides a les enquestes.

Pel que fa a la resta de partits, els regionalistes istrians han obtingut tres escons -com acostuma a ser habitual, i l’ultra Aliança Democràtica Croata d’Eslavònia i Varània només un.

Finalment, dels 151 escons de què es compon el parlament croat, tres estan reservats a la diàspora, molts vots dels quals són a Bòsnia. Aquesta vegada, com sempre, la victòria ha estat per a l’HDZ, qua ha guanyat dos dels tres escons en litigi. El tercer ha anat a parar a l’independent Zeljko Glasnovic, un paramilitar particularment bel·ligerant durant la guerra de Bòsnia, escindit per la dreta de l’HDZ.