El govern croat contra les minories: perilla la premsa en llengua italiana

La Voce del Popolo és un diari escrit en llengua italiana editat a Fiume (Rijeka en serbocroat). És l’única publicació d’aquestes característiques que es publica a Croàcia, i va adreçat als habitants italianòfons de la ciutat, de la part nord-occidental de Croàcia, Dalmàcia i d’Ístria (també a la part eslovena). Es publica ininterrompudament des de l’any 1944.

Ara, aquesta publicació i tot l’entramat d’EDIT (Edicions Italianes), que publica també llibres i una revista infantil, es veu seriosament amenaçada per una decisió del govern croat, i més concretament del polèmic ministre de Cultura, Zlatko Hasanbegovic. La dràstica reducció del 50% de les subvencions del ministeri de Cultura (que es farà efectiva l’any 2017) farà que la viabilitat del projecte es vegi seriosament amenaçada, i que pugui provocar-ne el seu tancament. Aquesta editora també rep subvencions del govern italià i del govern eslovè, però no són prou importants com per mantenir el projecte.

Lògicament, la justificació en què es basa Hasanbegovic és la del mercat. Segons ell, aquesta publicació s’ha d’adaptar a les regles del mercat, obviant que la comunitat italiana té un pes demogràfic relativament petit, fet que dificulta que pugui competir en igualtat de condicions amb els altres mitjans.

És mes que evident que aquest discurs només pretén dissimular les veritables intencions del ministre, i del nou govern croat -escorat cada vegada més cap postures més conservadores i més nacionalistes en el pitjor sentit del terme- de posar través a l’expressió de les diferents minories que viuen al país. També hi ha hagut incidents amb l’ús d’altres llengües minoritàries, com l’eslovac, o problemes per la utilització de l’alfabet ciríl•lic.

Furio Radin, diputat de la Comunitat Nacional italiana a la Dieta croata, ha fet diverses intervencions, tant a l’Assemblea provincial istriana com al parlament croat per tal que que aquesta decisió sigui revocada, però de moment les seves gestions no han donat fruits.

Anuncis

Miners contra el Feixisme i per l’Autogestió: la República de Labin, març-abril de 1921

Ara fa poques setmanes es va commemorar el 95è aniversari de la proclamació de la República de Labin, per part dels miners. Van organitzar-se per tal de gestionar ells mateixos les mines i per fer front als atacs de les esquadres feixistes.

Labin, poble també conegut amb el nom italià d’Albona, va ser l’escenari d’una autèntica revolució minera, sorgida de manera espontània contra unes condicions de treball manifestament injustes i contra la pressió cada vegada més violenta dels feixistes. Va tenir una durada breu, de tan sols trenta-cinc dies, però va deixar una forta empremta en els habitants de la zona.

Durant aquells anys, Ístria formava part de l’Estat italià, fruit dels acords de pau que van posar punt i final a la Primera Guerra Mundial. Anteriorment pertanyia a l’Imperi austrohongarès, però la seva derrota en va implicar la pèrdua de sobirania.

Labin, o Albona (situada a l’Ístria sud-oriental), era una ciutat on els seus habitants havien viscut històricament de les mines. Se’n tenen dades de la seva explotació com a mínim des del segle XVII. Amb la incorporació a Itàlia, l’empresa que les gestionava, la Societat Anònima Arsia, va incrementar-hi les inversions, motiu pel qual arribaren a la zona nombrosos italians, una bona part dels quals provenia de Sicília. A principis dels anys vint hi devia haver uns dos mil miners treballant-hi.

Eren anys d’extraordinària agitació. Després de la guerra, i amb el triomf de la revolució bolxevic, bona part de la classe treballadora europea en general i italiana en particular adoptà una actitud molt combativa, que comportà que s’ocupessin moltes fàbriques i que es creessin molts consells obrers per gestionar-les. Això provocà, a Itàlia, l’apassionant debat entre Gramsci i Bordiga, sobre el caràcter que havien de tenir aquests consells obrers. Els fets de Labin són una conseqüència més d’aquesta agitació en un context molt propici, en ple Bienni Roig.

Les condicions de treball a les mines eren deplorables. Això va fer que els miners s’organitzessin per tal de millorar les seves condicions laborals, i ho van fer primer amb uns objectius simplement reformistes, entre finals de 1920 i principis de 1921. Tot i que els resultats d’aquestes mobilitzacions van ser més aviat escassos, provocaren la reacció violenta de la patronal.

Com va passar a tot el conjunt d’Itàlia, la patronal i les classes dirigents van recórrer a l’ús de la força per intentar aturar els moviments populars. En aquest context es van crear les esquadres feixistes, impulsades per Mussolini, que també es feren presents a Labin.

Durant el primer semestre de l’any 1921 aquestes esquadres arriben al seu màxim d’activitat, i també d’impunitat. En tot l’Estat italià van arribar a destruir 17 diaris i impremtes, 59 Cases del Poble, 119 Borses de Treball, 83 Lligues pageses, 151 Cercles socialistes, 151 Cercles de cultura… Aquestes dades serveixen per demostrar el grau d’activitat a què van arribar.

En algunes zones, la seva activitat fou particularment intensa, com ho va ser en els territoris acabats d’incorporar, com Trieste o Ístria. A Ístria, per exemple, el 29 de gener, van assaltar la Borsa de Treball de Dignano. Pocs dies després van assaltar la Cambra Sindical de Trieste.

A Labin en concret, el fet que marcà un canvi de tendència va ser que un dels principals dirigents miners, Giovanni Pipan, va ser atacat per aquestes esquadres en una localitat propera, Pazin. Arran d’aquest fet els esdeveniments es van precipitar. El 3 de març de 1921, els miners, reunits en assemblea, van decidir ocupar les mines. Van rebre, a més, el suport de la població local. Com acostuma a passar moltes vegades en localitats mineres, els treballadors de les mines també treballaven al camp i en tallers artesans. Tot això feia que els vincles amb el conjunt de la població fossin molt forts, cosa que provocà un autèntic moviment de solidaritat.

Pocs dies després, tot va culminar amb la proclamació de la República de Labin. Els miners optaren per crear un sistema de tipus autogestionari. Qui prenia les decisions era l’Assemblea, però qui gestionava els acords era un Consell Central, encapçalat per Pipan. També van organitzar una Guàrdia Roja, dirigida per Francesco da Gioz, que tenia com a objectiu protegir les mines dels atacs de les esquadres feixistes. També van encarregar-se de jutjar alguns miners acusats de boicotejar la gestió del Consell i de treballar a favor dels patrons.

Una altra dada important a tenir en compte és la clara composició multinacional del moviment, ja que hi havia treballadors croats i italians –majoritàriament-, però també n’hi havia d’alemanys, polonesos, txecs… Cal no oblidar que Ístria havia pertanyut fins la Primera Guerra Mundial a l’Imperi austrohongarès, cosa que havia provocat importants moviments migratoris cap a aquest territori de persones de persones d’orígens molt diversos.

Un cop consumada l’ocupació, els propietaris de la fàbrica van intentar recuperar les mines per tots els mitjans, però davant la determinació dels miners de no deixar-se prendre el que havien aconseguit, van optar per demanar l’ajut de l’estat, que va enviar-hi l’exèrcit, just un mes després de la proclamació de la República.

Com era d’esperar, els miners, pobrament armats, van ser vençuts. No tenien capacitat militar per poder aguantar la pressió de l’exèrcit italià que, amb set mil soldats, ocupà fàcilment les mines, el 8 d’abril. Alguns miners intentaren resistir i fugiren cap a la localitat propera d’Strmac. En els enfrontaments hi hagué dos morts (Massimiliano Ortar i Adalbert Sykora), i desenes de detinguts, empresonats a les veïnes Pula i Rovinj.

Cinquanta-dos miners foren jutjats durant el mes de novembre, i el 3 de desembre va ser feta pública la sentència, que els absolia. Van tenir la gran sort de ser jutjats abans de la marxa sobre Roma, que portà Mussolini al poder.

Passats molts anys, durant la Segona Guerra Mundial, el record de la revolta no havia estat esborrat. Es va aprofitar el conflicte bèl•lic perquè la repressió es fes sentir una altra vegada a Labin, amb detencions massives. Llavors, els ústaixes, els feixistes croats, van aprofitar per passar comptes amb alguns dels participants en aquella revolta, entre els quals destaca, per exemple, Giacomo Macillis. Segons alguns recomptes, el nombre de miners morts per aquesta repressió va ser de 185, etre els quals hi havia italians i eslaus.

L’istroromanès, un dels illots lingüístics de la península d’Ístria

No és gaire conegut que fora de les fronteres de Romania i Moldàvia, la llengua romanesa és parlada en diversos estats amb els quals fronteregen aquests dos països, com Ucraïna, Sèrbia, Hongria o Bulgària. A part d’aquests territoris, però, hi ha tres grans dialectes, del romanès o emparentats amb el romanès, que es parlen en zones més allunyades: l’aromanès i el meglenoromanès més al sud de la península balcànica i l’istroromanès, parlat en uns quants pobles d’Ístria, a Croàcia. D’aquests tres grans dialectes, l’istroromanès és el que té una salut més precària i un nombre menor de parlants. No falten persones, però, que en neguen la identitat romanesa i que consideren l’istroromanès una llengua clarament diferenciada.

No hi ha unanimitat sobre l’origen d’aquesta comunitat. La teoria més estesa el busca en antics immigrants procedents de Transsilvània i Valàquia, que abans de l’any 1000 abandonaren el seu país i iniciaren una llarga pelegrinació cap al sud-oest.

El primer document on apareixen esmentats, potser, és un document grec de l’any 940, De Administrando Imperio, en què es comenta l’existència de parlants de llengua romànica que s’autoanomenen rumans, i especifica que no de Roma. Com passa sovint en aquests casos no hi ha proves concloents que permetin confirmar-ho amb seguretat. Hi ha altres autors que consideren que els istroromanesos són els descendents d’algunes tribus natives i que per tant, seria població autòctona, però tampoc no s’ha pogut demostrar.

Les cròniques sèrbies del segle XIV parlen explícitament de població valaca, cosa que demostra que llavors, segur, ja hi vivien. Tambés es té constància de l’arribada de nous immigrants entre els segles XV i XVI, molts dels quals de Transsilvània. El lingüista romanès del segle XIX Iosif Popovici creu localitzar l’origen de bona part d’aquests immigrants a Tara Motilor, no gaire lluny d’Arad. Segons altres estudiosos, com Petru Neiescu, l’origen es podria localitzar entorn de Hunedoara.

És difícil xifrar el nombre de persones d’aquesta col•lectivitat en el passat. En diversos censos se’ls agrupava moltes vegades amb altres parlants de llengües romàniques. Tot i això, popularment sí que hi havia clara consciència que parlaven una llengua diferent. Ho demostra el fet, per exemple, que fossin coneguts amb el nom de cicci, pels italianòfons. Ells mateixos tendeixen a identificar-se amb el terme de valacs o rumani.

En el cens italià de l’any 1921, tan sols es van registrar 1.644 parlants d’aquesta llengua. Molt probablement el nombre era superior. Es calcula que cap a finals dels anys vint el nombre de parlants d’istroromanès podia arribar als 3.000. En aquells anys, Ístria formava part de l’Estat italià, i els feixistes en el poder no van dubtar a utilitzar la repressió per tal d’aculturar totes les minories, també l’istroromanesa.

Posteriorment a la Segona Guerra Mundial, en la nova Iugoslàvia, la cosa va canviar i la repressió va cessar, però no es van fer accions per tal de dignificar la llengua i prestigiar-la, amb la qual cosa no va deixar de recular i perdre parlants.

Actualment es parla entorn de la zona muntanyosa d’Učka, també coneguda com a Montemaggiore en italià, a les localitats de Žejane (Seiane, en istroromanès) i Šušnejevica (Susnievita). És una comarca bàsicamenbt rural i empobrida, per tant terra d’emigració, cosa que en complica encara més la seva pervivència. Més cap al sud es parla a Nova Vas (Noselo), Jasenovik (Sucodru), Kostrcani (Costarcean), Letaj (Letai) i Brdo (Bardo).

A hores d’ara la situació de la llengua és dramàtica, i el procés de substitució lingüística a favor del serbocroat està molt avançat. Si les coses no canvien radicalment podria desaparèixer en un període de temps relativament breu. La UNESCO considera que és una de les llengües seriosament amenaçades en els Balcans.

Segons la informació que aporta l’Ethnologue, el nombre de parlants habituals és com a màxim de 500, i potser un total de 3.000 persones són capaces de parlar-lo. A més, la transmissió generacional és escassa. No és ensenyat a les escoles i no hi ha mitjans en aquesta llengua. En aquest sentit, la política de l’Estat croat ha fet molt poc per evitar-ne el declivi. A diferència d’altres casos similars, a més, els istroromanesos no són considerats una minoria nacional, cosa que els resta drets dels quals sí disposen altres comunitats. En el preàmbul de la constitució croata, per exemple, estan enumerades totes les nacionalitats i minories, i els istroromanesos no hi consten. S’esmenten tan sols els serbis, musulmans, eslovens, txecs, eslovacs, italians, hongaresos i jueus.

L’istroromanès forma part del ric mosaic cultural i lingüístic de la península d’Ístria, on també es parlen diverses varietats italianes, eslovè, istrià (de filiació discutida) i serbocroat.

Aquests darrers anys, les autoritats romaneses han mostrat interès en la supervivència de la llengua i han fet alguns actes simbòlics en el seu favor.

L’Assemblea Democràtica d’Ístria, els regionalistes istrians

La setmana passada, la presidenta croata, Kolinda Grabar-Kitarovic, va signar el decret que convocava les eleccions parlamentàries del dia 8 de novembre.

Els resultats d’aquesta contesa electoral es preveuen incerts i no és gens clar que hi hagi un majoria prou folgada de cap de les dues grans coalicions electorals, la que s’agrupa entorn de la conservadora Unió Democràtica Croata (HDZ) i la que s’agrupa al voltant del Partit Socialdemòcrata, actualment en el govern.

Per tant, molts analistes consideren que els partits petits poden tenir un paper important en el futur parlament, i un d’aquests partits és l’Assemblea Democràtica d’Ístria (en serbocroat Istarski Demokratski Sabor, i en italià Dieta Democratica Istriana), una organització força atípica, ja des dels seus inicis, en el panorama polític croat.

El partit es va fundar l’any 1990, tot i que no es va presentar a les eleccions que van tenir lloc aquell any, cosa que sí que va fer l’any 1992. Els primers dirigents que va tenir van ser Ivan Pauletta i Mario Sandric. De manera sorprenent, va aconseguir uns resultats extraordinaris, ja que va vèncer clarament en les tres circumscripcions istrianes. Aquesta victòria contrastava de manera evident amb els resultats a la resta del país, que van donar la majoria al partit de Franjo Tudjman (HDZ) a totes les regions i comtats.

Va cridar molt l’atenció el discurs d’aquesta formació, que defugia el nacionalisme conservador de l’HDZ i la seva ambigüitat a l’hora de posicionar-se sobre alguns fets històrics, com el règim feixista ústaixa, i que apel•lava a una mena de liberalisme social, lleugerament escorat cap a l’esquerra.

Des de la seva fundació, l’IDS es va presentar com un partit que tenia com a objectiu la defensa de la forta personalitat d’Ístria, amb un to marcadament regionalista (amb la demanda d’autonomia per al territori), la defensa dels seus interessos econòmics i la igualtat de les llengües italiana i serbo-croata. També va marcar distàncies amb els socialdemòcrates, tot i que anys després entraren en el primer govern d’aquesta formació l’any 2000, d’Ivica Racan. Les desavinences amb els socialdemòcrates, però, n’acabaren provocant la sortida al cap de poc temps.

Va patir, poc temps després, una escissió per l’esquerra, que donà lloc a la creació del Fòrum Socialdemòcrata d’Ístria, liderat per Luciano Delbianco, encara actiu.

Més endavant, però, tonraren a acostar-se als socialdemòcrates. En aquests moments tenen tres diputats en el parlament croat, i a les darreres eleccions es van presentar com a membres de la coalició Kukuriku, la coalició de partits entorn del Partit Socialdemòcrata. En aquestes eleccions del mes de novembre, però, concorreran una altra vegada en solitari.

Des de l’any 2006 forma part de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus (ALDE), com CDC.

A mejor vida, de Fulvio Tomizza, una crònica d’Ístria

Fulvio Tomizza era un escriptor que s’autoqualificava a ell mateix com un escriptor de frontera. És lògic. Va néixer en un poble de la península d’Ístria l’any 1935, una terra que ha vist canviar les fronteres moltes vegades, on han viscut i conviscut durant segles persones de diferents cultures, que han conformat un territori amb molta personalitat i autènticament multicultural.

En bona part, això és el que es reflecteix en aquesta fabulosa novel•la, però no només això. La miglior vita, traduïda al castellà com A mejor vida, és un text on s’enllaça la vida d’un sagristà, amb tots els seus neguits i peripècies, d’un petit poble d’Ístria, els fets quotidians i senzills de la vida d’una petita comunitat rural i el pas de la història del segle XX en aquesta convulsa zona.

És innegable que la vida de Martin Crusich ens serveix per fer un repàs de la història de la zona, gairebé com si fos un cronista, sense voler-ho. Comença poc abans de la Primera Guerra Mundial, quan encara Ístria formava part de l’Imperi Austrohongarès, arriba la guerra, sense que el poble gairebé ni se n’adoni, durant els anys d’entreguerres queda sotmesa al feixisme italià, amb tot el que això va comportar, la Segona Guerra Mundial, la lluita dels partisans, la instauració del nou règim socialista, els anys d’espera fins saber a quin cantó de la frontera aniran a parar finalment, la fugida de moltíssima gent, que ha d’abandonar les seves llars, i l’arribada de nous immigrants, també pobres.

Tot això queda perfectament lligat amb les històries personals, com les dels capellans a qui serveix, des de l’autoritari i intransigent fins a l’erudit, des del gairebé sant fins al gairebé dimoni, com les de la seva família, dels seus veïns, i les seves intrigues, amb fragments ben tràgics com algunes de les morts, molt presents.

També s’hi afegeix, a més, la qüestió lingüística i ètnica, sempre en primer pla, però amb tota la naturalitat, i que veu, el sagristà com s’enverina pels interessos polítics. Un exemple ben clar d’això es pot veure en aquest petit frragment: “Eren fills i néts d’una gent que només a partir de la meva joventut s’havia assabentat que era italiana o eslava, i a la qual després tot un seguit d’animositats i instigacions, iniciades justament amb aquell descobriment, amb aquella elecció igulament imposada, havia obligat a reconfirmar la seva primera fe o a desmentir-la”.

Fulvio Tomizza va guanyar amb aquesta novel•la el premi Strega, un dels més prestigiosos de la literatura italiana. Quan tenia vint anys va marxar a viure a Trieste, on poc després va publicar la seva primera novel•la Materada, l’any 1960, La ragazza di Petrovia l’any 1963 i Il bosco di acacie, de l’any 1966, que formen el que és conegut com a trilogia istriana. La novel•la que avui presentem la va publicar l’any 1977. Va morir l’any 1999.

Edició original en italià: La miglior vita, Arnoldo Mondadori Editore
Edició en castellà: A mejor vida, Editorial Alfaguara
Edició en francès: La vie meilleure, Éditions Philippe Picquier

Šćike, folk-rock d’Ístria

Šćike és un nou grup musical format per set joves de la península d’Ístria, que pretén la renovació de la música tradicional d’aquesta zona de l’Adriàtic septentrional.

Interpreten la seva música amb instruments tradicionals, com són el sac de gemecs, diversos tipus de flautes, acordions diatònics, violins, però també hi introdueixen altres instruments com la guitarra elècrtrica, la bateria o tota mena de percussions. De la mateixa manera, en la seva música s’hi pot copsar la influència d’altres gèneres com el rock, country, el reggae o l’ska, però sempre sense perdre l’aire de la música tradicional seu país.

Fa poc han publicat un cd molt interessant que porta per nom Istriana Jones.

Els components actuals del grup són: Zoran Karlić, Dorian Floričić, Armin Poldrugovac, Masimo Fornažar, Ratko Barać, Milan Grbic i Moreno Marušić.

En els següents enllaços podreu sentir tres de les seves composicions:

 

Črne su očice tvoje

 

Na gori je bura

 

Frkalas

 

 

 

Els madrigals de Vincenzo Comnen

Aquest compositor, conegut popularment com a com Vincenzo Comnen, va néixer, sembla, en un petit poble de la península d’Ístria, Slani, però de ben petit va ser traslladat a Dubrovnik, llavors república de Ragusa. El seu nom original era Vićenc Komnen.

Va viure entre els anys 1590 i 1667, i és un dels millors exponents del a música feta en aquesta ciutat entre les darreries del Renaixemnt i principis del Barroc. Segons altres fonts, el seu naixement és situat a la ciutat de Nàpols. El que és evident és que va viure tant a Dubrovnik, com a Nàpols, Roma i Salamanca.

Va ser educat pels jesuïtes, però finalment es va fer dominic. Com a missioner va estar una temporada al Japó.

De la seva obra se’n conserva poca cosa, però és molt interessant. En destaquen, sobretot, uns madrigals dedicats a Felip IV.

De gravacions d’aquests madrigals, es pràcticament impossible de localitzar-ne. Només n’he pogut trobar un , interpretat per Jadranka Jovanovic:

Jadranka Jovanovic “Vaghe Ninfe”