El árbol de la gitana, d’Alicia Dujovne Ortiz: de la Moldàvia jueva del segle XIX a l’Argentina del segle XX

Reconec que el llibre que avui us presentem entra dins l’àmbit de Balcània de manera una mica forçada, però no he pogut evitar de recomanar-lo. M’ha impactat profundament.

El árbol de la gitana és una reconstrucció de la genealogia familiar de la novel·lista, poeta i periodista argentina Alicia Dujovne Ortiz, nascuda a Buenos Aires l’any 1940. És un llibre escrit amb una gran sensibilitat on es barregen passatges de la seva biografia personal, com el seu exili a París -a partir de l’any 1978- i els múltiples exilis i emigracions dels seus avantpassats. D’aquesta manera, retrocedeix en el temps fins a la Gènova del segle XV, a l’època en què els antics khàzars es van convertir al judaisme, a la Moldàvia -o Bessaràbia- dels seus avantpassats més immediats abans d’emigrar cap a l’Amèrica del Sud, tot incloent-hi llegendes familiars i episodis fantasiosos. Una menció especial mereix tota la part relativa a la història del seu pare, que, nascut a l’Argentina, va decidir marxar a la Unió Soviètica per tal de col·laborar en la construcció del socialisme, i del seu posterior desengany.

És indiscutible que en el conjunt de l’obra té un gran pes la reflexió sobre la pròpia identitat -on pesa de manera definitiva el seu origen jueu moldau- i la dificultat per inscriure’s en un món que, massa vegades, es pretén molt monolític i que menysprea les diferències, i les dissidències. I també és més que evident la voluntat de l’autora d’acostar-se al món des d’una perspectiva feminista.

Editat per Alfaguara, 1997

Anuncis

Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

Borut Pahor, reelegit president d’Eslovènia

Aquest diumenge passat, 12 de novembre, va tenir lloc la segona volta de les eleccions presidencials d’Eslovènia. El guanyador ha estat Borut Pahor, que ja era l’actual president del país, que s’assegura així cinc anys més en el càrrec. Amb aquesta reelecció s’ha convertit en el segon candidat que repeteix en el càrrec, tal com ja va fer Milan Kucan en els primers anys de l’Eslovènia independent.

Hi ha dues dades més, però, que són prou rellevants i que no s’haurien de passar per alt. D’una banda, el molt baix índex de particiapció, que aquesta vegada ha batut un altre rècord negatiu. Tan sols va acudir a les urnes el 41,74% els electors cridats a fer-ho, que demostra el cada vegada més gran desencís de la població. La participació encara va ser menor que en la primera volta, en què van acudir-hi el 43,7% dels votants potencials.

L’altra dada que crida l’atenció és que una vegada més, un polític poc conegut ha aconseguit un nombre de vots més que significatiu, el del candidat que va arribar a la segona volta, l’alcalde de Kamnik, Marjan Sarec. És exactament el mateix cas que el de l’actual cap de govern, Miro Cerar, o també el de l’anterior cap de govern, i fundador d’Eslovènia Positiva, Zoran Jankovic. El fet que apareixin figures fulgurants i que siguin vistes com a grans renovadores és un tret bastant característic de la polítca eslovena dels darrers anys.

Segons les dades oficials, Pahor va obtenir un 52,93% dels vots, mentre que el seu oponent, Sarec, es va vaquedar amb el 47,07% dels sufragis, una victòria molt més ajustada del que es preveia, després dels resultats de la primera volta, que va tenir lloc tres setmanes abans. En aquella jornada, Pahor va aconseguir el 47% dels vots, mentre que Sarec, el segon candidat més votat, tan sols va obtenir-ne el 25%, la qual cosa feia pensar que la segona volta seria molt més plàcida per a Pahor.

Pahor ha estat sempre vinculat al Partit Socialdemòcrata, tot i que en aquestes eleccions es presentava com a candidat independent. Va ser-ne el principal líder entre 1997 i 2012. La seva carrera política, però, ja s’havia inicat l’any 1987, quan es va afiliar a la Lliga Comunista. Pahor ha estat president del país aquests darrers cinc anys, i havia estat cap de govern entre els anys 2008 i 2012, els anys en què Eslovènia va viure la seva pitjor crisi económica i financera. El seu pas com a primer ministre no va ser gaire lluït, ja que en les següents eleccions, el seu partit va ser castigat duríssimament electoralment parlant. També ha estat president del parlament eslovè, cosa que fa que sigui el primer polític que ocupa els tres principals càrrecs institucionals del país.

Tot i el seu passat com a líder socialdemócrata s’ha volgut presentar com a candidat ni d’esquerres ni de dretes, amb un discurs que molts han qualificat d’absolutament buit de contingut. És veritat que el càrrec de president és, sobretot, protocolari i té poques atribucions, però se l’ha criticat sovint per la seva poca presència pública i pel seu escás compromís en alguns dels debats que han sacsejat el país aquests darrers anys, com és el cas del refugiats. Durant la campanya s’ha mostrat molt ambigu sobre diferents temes que s’han discutit. Així com Sarec es va mostrar favorable, per exemple, a obrir el debat sobre la renda bàsica universal, Pahor va optar per mantener-se a l’expectativa de com evolucionava el debat en d’altres països. Aquesta postura defineix força bé el seu tarannà polític, més preocupat per les formes que pels continguts –no per casualitat és conegut com el rei d’Instagram; de jove també havia fet de model-.

Sarec no ha desvetllat si té més ambicions pel que fa al seu futur polític, tot i fer unes molt bones valoracions dels resultats electorals. El proper mes de juny hi haurà eleccions a Eslovènia, i molts pensen que podria ser un bon candidat per al centre esquerra. De moment, ha afirmat, cosa que pot ser indicativa de les seves intencions, que una nova generació ha arribat a la política. En aquests moments és alcalde de la petita localitat de Kamnik, al nord d’Eslovènia, amb una llista de caire personalista.

La nova llei de llengües de Macedònia fa passos endavant; l’albanès pot esdevenir la segona llengua oficial del país

El parlament macedoni ha aprovat en votació la tramitació d’una nova llei de llengües, una de les promeses electorals que més polèmiques va provocar en el moment que es va anunciar la formació del nou govern, el mes de maig passat. L’aprovació d’aquesta llei era una de les condicions que van posar els partits albanesos per donar suport als socialdemòcrates a l’hora de formar un nou govern.

Ahir, el parlament en va debatre una primera proposta. S’havia de votar si es tirava endavant amb la tramitació, i va obtenir el vot favorable de 66 diputats i el vot negatiu de 44.  Ara, el pas següent és enviar aquest esborrany de llei a la Comissió d’Afers Europeus, que un cop l’hagi estudiada la retornarà al parlament, que l’haurà d’aprovar definitivament.

L’esborrany de llei presentat preveu l’extensió de l’oficialitat de l’albanès al conjunt de l’estat, ja que és parlat per més d’un vint per cent de la població del país.  L’estat, els municipis i totes les estructures que en depenen l’hauran d’utilitzar. Afectarà pàgines webs oficials, bitllets, monedes… En la situació actual l’albanès només és oficial en aquells territoris on hi ha un 20% de població albanesa.

El coordinador del grup parlamentari del conservador VMRO-DPMNE, Ilija Dimovski, va manifestar ahir mateix el seu profund malestar contra aquest projecte, que considera que vulnera la constitució macedònia, discrimina el macedoni i també les llengües de les altres comunitats lingüístiques del país. Altres veus d’aquest partit han acusat Zaev d’hipòcrita i d’imposar l’albanès com a llengua oficial a tot el país.

Artan Grubi, del partit albanès BDI, va mostrar la seva satisfacció i va manifestar el desig que la llei sigui aprovada com més aviat millor. Grubi és el president de la Comissió d’Afers Europeus.

 

Mustafa Busuladzic, un col·laboracionista bosníac amb els ústaixes i els nazis. Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

No és estrany que, de tant en tant, esclatin polèmiques a Croàcia sobre el passat ústaixa i feixista del país. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, és força menys freqüent i encara més si la polèmica està vinculada a una persona bosníaca.

Això que, d’entrada, pot sorprendre té una explicació. Van ser nombrosos els musulmans bosnians que van donar suport, d’una forma o altra, als ústaixes durant el període de l’NHD (tal com es coneix l’Estat Croat Independent durant la Segona Guerra Mundial), en el qual les terres bosnianes van ser incorporades a la Croàcia fexista de Pavelic.

La setmana passada va saltar la polèmica, i en aquest cas amb ressò internacional, arran del nom d’una escola de Sarajevo batejada amb el nom de Mustafa Busuladzic. Les autoritats israelianes, per boca de l’ambaixador d’aquest país a Tirana –des d’on es gestionen els afers diplomàtics relatius a Bòsnia-, va lamentar que s’hagués posat el nom de Busuladzic a un centre escolar i va enviar una nota de protesta a les autoritats del cantó de Sarajevo, responsables del canvi de nom. La nota, de fet, s’havia enviat durant el mes d’agost, però no va ser fins la setmana passada que es va fer pública.

En la nota, acusen Busuladzic de ser col·laborador dels nazis i dels ústaixes, responsables de la deportació i de la mort de la gran majoria dels membres de la comunitat jueva de Bòsnia, no extraordinàriament nombrosa (es calcula que a Bòsnia eren entron d’uns catorze mil), però sí influent i fortament arrelada al país. Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament no van quedar jueus a Bòsnia i Hercegovina: dels catorze mil, en moriren dotze mil. 

Per a d’altres , però, la consideració que fan sobre Busuladzic és molt diferent, i és vist com un màrtir, pel fet que fos executat pels partisans. Quan van entrar a la capital bosniana, l’abril de 1945 el van detenir, i poc després fou jutjat, a finals del mes de maig, i executat el 29 de juny.

La figura de Busuladzic és representativa de l’evolució d’alguns musulmans de Bòsnia, que durant el període d’entreguerres van defensar tesis que podríem anomenar de panmusulmanes i que amb els anys es va anar acostant cada vegada més als postulats feixistes, i, finalment,  durant els anys de l’ocupació del país van donar suport als ústaixes i als nazis.

Mustafa Busuladzic.jpg
By Unknownhttp://www.bosnjaci.net, Public Domain, Link

Va néixer l’abril de 1914 a Gorica. Va cursar els quatre primers anys d’estudi en aquesta ciutat, i després va estudiar a la medressa Elci Ibrahim Pasha-a de Travnik. L’any 1936 es va graduar a la medressa de Sarajevo. Durant els anys en què estudiava va publicar articles en nombrsoes revistes musulmanes, com Islamskom glasu, Novom Beharu, Obzoru, Svijesti, El-Hidaji o Našoj domovini.

L’any 1940 va arribar a Roma, becat pel govern de Mussolini i hi va fer una estada de dos anys, passats els quals tornà a Sarajevo, on es dedicà a l’ensenyament en escoles alcoràniques. És indiscutible que a Roma es va familiaritzar amb el discurs feixista, que adoptà en bona part. En aquesta ciutat també va publicar articles en una revista editada per l’Institut Oriental de la Universitat de Roma i a la revista Mondo Arabo.

Un cop tornat a Sarajevo va fer-se membre d’El-Hidaje, una organització de clergues msulmans de l’NHD. Estava molt ben relacionat amb Mehmed Handzic, que el va avalar i promocionar.

Entre els textos de caire polítc que va escriure destaca, sobretot, Els musulmans a la Rússia Soviètica, on queda clarament palès el seu pensament profundament anticomunista. Afirmava que el comunisme volia destruir la moral, no només dels musulmans, sinó també de tots els altres pobles. Acusava el comunisme d’atacar la família, la unitat bàsica de la societat humana, segons ell. El considerava, el comunisme, un autèntic perill per a l’espiritualitat musulmana, i, per tant, de la identitat bosniana. Per aquest motiu, no dubtà a donar suport als ústaixes que havien ocupat el país.

En els seus textos també és més que evident un to clarament antisemita, on esgrimeix els habituals tòpics de l’antisemitisme de l’època, on titlla els jueus de mercaders, usurers, renegats, manipuladors, deslleials… Afirma que són l’enemic comú dels àrabs, tant musulmans com cristians. També són presents en els seus textos fragments clarament antiserbis, tot i que els dedica molta menys extensió que als antisemites i als anticomunistes.

És veritat que el seus discurs es va mantenir allunyat del discurs bosníac predominant, encarnat en la figura de Mehmed Spaho, el polític, i també teòric, més destacat i influent amb, diferència, de tot aquest període, fundador de l’Organització Musulmana Iugoslava, el principal partit que pretenia defensar els interessos dels musulmans de Bòsnia.

Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

A Iugoslàvia, durant el període d’entreguerres, marcats sobretot pel conflicte entre serbis i croats, amb dues concepcions ben diferents de com havia de ser el nou estat iugoslau, constituït després de la Primera Guerra Mundial, alguns musulmans van mostrar proximitat a les tesis defensades pels croats, mentre que d’altres, menys nombrosos sens dubte,  ho feren envers les tesis sèrbies.

Un exemple clar d’això és que en parlament iugoslau tots els diputats de l’Organització Musulmana Iugoslava  -eren vint-i-quatre- es van identificar a ells mateixos com a croats -tret d’Spaho, que ho va fer senzillament com a iugoslau-. Llavors no era reconeguda encara una “nacionalitat” musulmana, o bosníaca, i, per tant, pel que fa a l’adscripció ètnica havien d’indicar quina triaven, si sèrbia o craota.

Bòsnia, com el conjunt de Iugoslàvia va ser ocupada per les tropes nazifeixistes l’abril de 1941. Tot Iugoslàvia va ser repartida entre les noves potències ocupants, alemanyes i italianes, sobretot, però també hongareses, búlgares i albaneses – país aquest últim que, al seu torn, era ocupat per Itàlia-.  Al marge d’això, Sèrbia va mantenir una independència purament formal, ja que era un estat titella controlat pels nazis, i Croàcia aconseguí la independència sota el lideratge de l’ústaixa Pavelic.

Tot Bòsnia i Hercegovina va ser incorporada a aquest nou estat croat, tot i que una “línia diagonal” la dividia en dues grans zones d’influència, una d’alemanya i una altra d’italiana.

Davant d’aquesta situació,  els musulmans bosnians van optar entre quatre opcions. D’una banda hi hagué els que decidiren col·laborar activament amb els ústaixes croats, com és el cas de Busuladzic. Entre aquests col·laboradors també podem esmentar, per exemple, Hakija Hadzic o Dzafer Kulenovic -que va arribar a ser vicepresident de l’NDH a finals de 1941-. Globalment, però, no fou l’opció més majoritària, ni de bon tros.

Uns altres, que desconfiaven profundament dels ústaixes, van triar obertament per cercar el suport dels nazis alemanys. Aquests grups basaren la justificació teòrica de la seva decisió en la paranoica teoria de l’origen gòtic dels musulmans de Bòsnia. No foren gaires, però es feren molt visibles. Crearen la Legió Mulsulmana, que atacà sobretot població sèrbia i lluità contra els partisans. També arribà  a actuar fora de les terres balcàniques, a Vilafranca de Roerga, per exemple, a Occitània.

Un altre sector de la població musulmana adoptà l’actitud d’aproximar-se a les tropes txètniks, els reialistes serbis, que formalment combatien els ocupants, però que a la pràctica lluitaven sobretot contra els partisans.

Finalment, probablement el grup més nombrós acabà donant suport a les forces partisanes. El Partit Comunista tenia una escassíssima implantació a Bòsnia tot just abans de començar la guerra -no superava els 170 membres-, però el desenvolupament del conflicte bèl·lic els donà un gran protagonisme, i s’acabà convertint en l’opció que millor podia respondre a les contradiccions de la societat bosniana.

 

Tensió diplomàtica entre Sèrbia i Ucraïna

Les relacions diplomàtiques entre Sèrbia i Ucraïna s’han enrarit notablement les darreres setmanes. Unes declaracions de l’ambaixador ucraïnès al mitjà Balkan Insight BIRN), segons les quals Rússia estava utilitzant Sèrbia per tal de destruir Europa  han provocat una allau de reacions en diversos mitjans i en la majoria de partits polítics. Vojislav Seselj, per exemple, n’ha demanat l’expulsió immediata .

El govern serbi també ha mostrat el seu malestar, per via del secretari d’estat del ministeri d’Afers Estrangers, Ivica Toncev. Va citar  Oleksander Aleksandrovych, ambaixador ucraïnès a Belgrad, per tal de demanar-li explicacions. Immediatament després, l’ambaxador serbi a Kíev, Rade Bulatovic,  també va ser cridat a consultes. El ministre d’Afers Estrangers ucraïnès, Pavlo Klimkin, va assumir com  a pròpies les declaracions de l’ambaixador a Belgrad.

El motiu pel qual Aleksandrovych va fer aquestes declaracions és la presència de nombrosos serbis que lluiten com a voluntaris a la Ucraïna oriental, a Donets i a Lugansk. Va xifrar el nombre de voluntaris serbis en tres centenars, i va continuar argumentant que  el govern serbi no feia ares per evitar-ho. Aleksandrovych també va criticar el rol que està jugant Rússia als Balcans, i en va posar diversos exemples, com el paper que va tenir en l’encara ara gens aclarit afer de l’intent de cop d’estat a Montenegro, la seva implicació en la política interna de Macedònia, o l’actitud que està tenint a Kosova, sempre segons l’ambaixador ucraïnès, esperonant la comunitat sèrbia contra el govern, el suport als polítics de la República Serpska a Bòsnia o la venda d’avions militars a Sèrbia, que considera com una provocació.

El govern serbi ha reiterat diverses vegades el seu suport a la integritat territorial d’Ucraïna, i s’ha oposat a la independència de les dues repúbliques abans esmentades de l’est d’Ucraïna, i ha justificat aquesta postura en la coherència amb l’actitud que manté en relació amb la qüestió de Kosova. L’any 2014, el parlament serbi va aprovar una llei segons la qual es castiga durament aquelles persones que participin en conflictes bèl·lics en d’altres països. Aquesta legislació s’ha aplicat en alguns casos.  El ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, ha retret que mercenaris ucraïnesos van participar en la guerra de Croàcia, i que aquest fet mai no ha estat condemnat per les autoritats ucraïneses.

Ara fa uns mesos també va haver-hi una important crisi diplomàtica entre tots dos estats pel fet que alguns parlamentair serbis van visitar Crimea, i van donar suport a l’annexió d’aquesta península a Rússia, cosa que va provocar la indignació de les autoritats ucraïneses.

 

 

Macedònia: manifestació a Skopje contra les sentències pels fets de Kumanovo

Aquest diumenge, 5 de novembre, va tenir lloc a Skopje, la capital macedònia, una manifestació per tal de protestar contra les sentències que van ser dictades pels fets de Kumanovo, de maig de 2015. En total, de les trenta-set persones jutjades, set van rebre una condemna de cadena perpètua, i vint-i sis més penes superiors als dotze anys de presó.

Es van concentrar, a la una del migida, a l’avinguda Skanderbeg i es van encaminar cap a la seu del tribunal on es va emetre la sentència,  tot i que hi havia rumors que s’adreçarien fins al Parlament. La part final d ela manifestació es va fer en silenci. No es van produir incidents, tot i la forta presència policial. En cap dels mitjans consultats he pogut trobar una aproximació al nombre d’assistents.

Donaven suport a la marxa diverses organitzacions vinculades als presos, i van exigir que aquest cas sigui investigat per organismes internacionals. En el discurs que es va fer al final de la manifestació, llegit per Dashurie Sefa, es va afirmar que les altes instàncies judicials macedònies han manipualt els fets i han dictat sentència en funció d’un guió ja preestablert. En va responsabilitzar directament el ministeri de l’Interior, el cap dels serveis secrets de Macedònia i els principals responsables de la seguretat pública del país.

Daim Hyseni, de l’Associació Cultural d’Albanesos de Macedònia, en una línia semblant, va expressar la seva preocupació i malestar per la decisió dels tribunals, titllada d’inacceptable, que considera vinculats als poderosos.

Aquests últims dies repesentants del Fòrum Internacional dels Drets Humans i del’Associació d’expresos i perseguits per la policia macedònia, presents també a la manifestació, s’han expressat ens uns termes semblants. Shpetim Pollozhani va acusar, també, les autoritats macedònies, de maltractar els detinguts des del dia que van ser capturats fins al dia del judici. S’han mostat convençuts que la investigació s’ha de reobrir i afirmen que la sentència és bàsicament un càstig polític.

Hisni Shaqiri, exmembre del Parlament i de la guerrilla de l’UÇK durant el 2001, va demanar que que aquesta revisió ha d’anar a càrrec d’una comissió internacional. Per a ell, aclarir els fets és imprescindible per al manteniment de la pau i l’estabilitat en aquesta part de la regió. Va acusar els serveis secrets macedonis d’estar al darrer d’aquests fets.

Totes les persones que van parlar van coincidir en el fet de donar nul·la credibilitat a la independència dels sistema judicial macedoni.

 

El Tribunal Constitucional de Moldàvia dóna llum verd a la proposta de canviar el nom de la llengua oficial del país: de moldau a romanès

Aquest 31 d’octubre, el Tribunal Constitucional moldau va donar llum verd a la proposta de modificiació de la constitució d’aquest país, per tal que el romanès sigui considerat com a llengua oficial de Moldàvia, en comptes del nom actual, que és el de llengua moldava.

Un grup de diputats del Partit Liberal Demòcrata de Moldàvia va proposar, el passat 12 d’octubre, de tirar endavant una esmena de la constitució per tal que el romanès es converteixi en la llengua oficial del país. En aquests moments, el principal text legal de l’estat consagra -article 13 de la constitució- una hipotètica llengua moldava com a oficial, tot i que des del punt de vista lingüístic en cap cas es pot considerar que hi hagi una llengua moldava diferenciada de la romanesa.

El diputat impulsor de la proposta, Tudor Deliu, va afirmar que, d’aquesta manera, es restabliria una veritat històrica indiscutible. En uns termes molt similars es va expressar el president del Parlament, Adrian Candu. Els diputats impulsors van aconseguir el suport de 34 diputats del parlament. Després d’això calia que passés pel Tribunal Constitucional, que n’havia d’aprovar la tramitació, que és el que va fer aquest 31 d’octubre.

Donaven suport a la proposta membres del Partit Liberal Demòcrata, del Partit Liberal i del Partit Demòcrata. Per aprovar aquesta esmena cal un mínim de 64 vots, d’un total de 101 diputats. Hi ha, per tant, possiblitats reals que aquesta mesura sigui aprovada, ja que els que s’hi oposen més radicalment són els diputats socialistes i comunistes, que tenen 23 i 7 diputats respectivament.

El president del país, el socialista prorús Igor Dodon, per la seva banda, s’ha mostrat reiteradament i radicalment contrari a aquesta proposta. Afirma que el que es parla a Moldàvia és moldau i ha apsotat, si de cas, perquè es faci un referèndum per tal que la població s’expressi.

De tota manera, el canvi proposat no faria més que ajustar la constitució a una sentència del Tribunal Constitucional, del 5 de desembre de 2013, segons la qual el romanès era la llengua de Moldàvia, tal com va quedar establert en la Declaració d’independència, prèvia, lògicament, a la Constitució. L’URSS, l’any 1940, va prendre la decisió que el romanès a Moldàvia s’escrivís amb l’alfabet ciríl·lic i es va entestar a crear una llengua moldava artificial, tot aprofitant elements dialectals i aportacions del rus, en un clar intent de desnacionalitzar aquest territori.

Quan el juny de 1990 es va crear el modern estat moldau, una de les primeres mesures que es van prendre va ser precisament la de recuperar l’alfabet llatí i el nom de romanès.

 

Montenegro: proposta de llei que regularà l’ús dels símbols nacionals de les minories

Sembla que el govern montenegrí vol complir una de les mesures acordades amb els partits de les minories, quan va pactar, a finals de 2016, la formació d’un nou govern encapçalat per Dusko Markovic.

En la reunió del Consell de Govern d’aquesta setmana s’ha decidit aprovar un avantprojecte de llei que permetrà l’exhibició pública dels símbols de les minories nacionals, i en regularà l’ús. En la roda de premsa posterior a la reunió de l’equip de govern, el ministre encarregat de Drets Humans i de les Minories, Mehmed Zenka, va constatar que la llei de 2000 havia quedat obsoleta i que calia actualitzar-la. La nova llei en regularà l’ús en espais públics, però també deixarà clar en quins espais no es podran fer servir.

En la redacció d’aquesta proposta de llei hi han participat membres dels consells nacionals de les minories, representants de la comissió parlamentària de Drets Humans i Llibertats i el Defensor del Poble.

En el parlament montenegrí hi ha representades tres forces polítiques de les minories -en total, quatre escons-, imprescindibles per a l’estabilitat governamental. N’hi ha dos del Partit Bosníac, 1 de FORCA, albanesa, que en el moment de les negociacions per formar nou govern va posar especial èmfasi en aquest tema, fins al punt que va vendre aquest acord com una victòria del seu grup, i 1 de la Iniciativa Cívica Croata.