Croàcia: eleccions locals que no canvien res

Aquest diumenge passat, 21 de maig, van tenir lloc les eleccions locals a Croàcia. Aquests comicis són els primers que es fan des que va prendre possessió el nou govern, i s’han dut a terme en plena crisi d’aquest mateix govern. Per aquest motiu, era interessant veure què passava, sobretot, amb el partit governant, la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ). També era intreressant saber com reaccionaria l’electorat al canvi de lideratge dels socialdemòcrates (SDP). És evident que les diferències entre totes dues formacions són més aviat escasses, però sempre se’n pot extreure alguna dada important.

El nombre de governs locals que es triaven era proper al mig miler. Com és habitual, i com era d’esperar, l’HDZ va aconseguir bons resultats en la gran majoria de circumscripcions menys poblades i rurals. En el conjunt de l’estat, l’HDZ s’ha imposat en tretze dels vint comtats, mentre que els socialdemòcrates només ho han fet en cinc.

La qüestió canvia quan s’analitzen els resultats de les ciutats més importants del país. Globalment, els resultats de l’HDZ han estat discrets, tot i que han parat el cop. Els socialdemòcrates, per la seva banda, sembla que haurien de tenir bons resultats a les zones urbanes, entre les classes populars i il•lustrades. No ha esat així. De fet, només han obtingut un resultat mínimament decent a Rijeka, un dels seus punts més forts tradicionalment.Els socialdemòcrates estan en profunda crisi arreu del continent, i mentre mantinguin polítiques que siguin pràcticament les mateixes que les de les opcions conservadores no seran vistos, per les classes populars, com una alternativa interessant.

Zagreb, la capital, va ser l’escenari d’un fracàs estrepitós de la candidatura conservadora. És innegable, però, que Zagreb té unes característiques que són especials i que fan que els resultats no siguin extrapolables al conjunt del país.

Milan Bandic, que fa anys que n’és alcalde, va tornar a quedar en pirmera posició, amb el 31% dels vots. Bandic va accedir a l’alcaldia com a membre del Partit Socialdemòcrata, però després de ser acusat de corrupció va marxar del partit i va crear la seva propia formació política, que té certa rellevància en el conjunt de l’estat, amb alguns diputats.

A Zagreb, Bandic ha tornat a repetir els seus bons resultats, amb el 31% dels vots. En segon lloc ha quedat la candidatura impulsada pels socialdemòcrates i els liberals de l’HNS, encapçalada per Anka Mrak-Taritas, militant d’aquest últim partit. Aquests dos candidats són els que passaran a la segona volta. En tercer lloc ha quedat una candidata independent, Sandra Svaljek –amb el 19%-, i en quart lloc la polèmica dipuada de l’HDZ que es presentava sense el suport del partit, Bruna Esih, del sector més dretà del partit. Ha obtingut uns bons resultats, entorn de l’11%, per sobre del candidat oficial de l’HDZ, que s’ha quedat tan sols amb el 6% -Drago PRgomet-, uns resultats nefastos. És evident que bona part del’electoral de l’HDZ ha optat per Bandic en aquesta primera volta. La gran incògnita és saber què farà el partit amb ella, car encara és diputada per les sigles de l’HDZ tot i que se n’hagi desmarcat ostensiblement.

Els resultats de Zagreb, tot i ser un enclau particularment especial, mostren una tendència general del país: molts vots per a candidats independents, amb discursos clarament personalistes, que demostren el cansament dels ciutadans. Aquestes opcions, però, no representen cap opció de canvi real.

A Split, la segona ciutat més poblada del país, el candidat guanyador va ser Zeljko Kerum –que ja havia estat alcalde entre 2009 i 2013-, un altre candidat independent, que en la segona volta s’enfrontarà al candidat de l’HDZ,. Andro Krstulovic Opara, que va obtenir el 24% dels vots.

A Rijeka (que precisament ahir celebrava el títol de lliga de l’equip de futbol local per primera vegada en la seva història), principal feu socialdemòcrata, torna a guanyar Vojko Obersnel, amb el 41% del vots, malgrat lesprevisions pessimistes de fa unes setmanes, i en la segona volta s’haurà d’enfrontar a un candidat independent.

A Osijek, a l’est del país, també surt victoriós un candidat independent, Ivan Vrkic, que a la segona volta tindrà com a rival Ivana Sojat, de l’HDZ. Tant a Zadar com a Dubrovnik els candidats vencedors han estat els de l’HDZ, i els oponents en la segona volta seran un socialdemócrata i un membre de l’HNS, respectivament. A Varazdin, per la seva banda, també va vèncer un candidat independent, i en segon lloc van quedar els socialdmòcrates.

Pel que fa als partits, menors, han estat particularment dolents els resultats de MOST, que van coalitzar-se amb l’HDZ per formar govern, i Zivi Zid, amb uns resultats molt pobres –ens etè lloc a Zagreb, amb tan sols el 2% dels vots. El més preocupant per a MOST és que va néixer principalment com una força municipal. Ara, amb aquests resultats, ha perdut bona part de la influència que tenia.

Zlatko Hasanbegovic, un ultradretà en les files de l’HDZ

En aquests últims amys, un dels polítics més controvertits de tot Croàcia és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura del govern del conservador Tomislav Oreskovic. El seu passat, vinculat a diverses organitzacions d’extrema dreta, i nombroses declaracions en què d’una forma o altra reivindica el passat ústaixa han provocat diverses reaccions en contra i campanyes i manifestos que en demanaven la dimissió o destitució.

De fet, durant les negociacions per a la formació de l’actual govern Plenkovic,  diversos actors de la política croata van demanar de manera contundent que Hasanbegovic no repetís com a ministre, cosa que finalment van aconseguir. Un dels més explícits en aquest sentit va ser Milorad Pupovac, representant de la minoria sèrbia. En termes semblants es van expressar veus de la minoria italiana, profundament indignades per la retallada de les subvencions destinades a les publicacions en aquesta llengua.

Entre d’altres declaracions que ha fet en els últims anys, destaquen les que afirmen que l’antifeixsme no és un dels pilars bàsics sobre els quals se sustenta la vida política croata, i el titlla de lloc comú sense rellevància. També va defensar públicament la participació del govern en la concentració de Bleiburg de l’any 2016, que se celebra anualment per retre homenatge a les persones, molt majoritàriament ústaixes fugitius després de perdre la guerra, que van morir a mans de les tropes partisanes. De fet, és un dels responsables de l’organtizació Počasni Bleiburški Vod, una de les impulsores d’aquests homenatges. Aquest any, 2017, ha tornat a assistir-hi

Tot això ha fet que es rastregés el seu passat i que sortissin a la llum pública diversos articles i declaracions francament preocupants.

En alguns articles publicats l’any 1996 qualificava els ústaixes, que entre els anys 1941 i 1945 van liderar un estat croat independent que va perseguir salvatgement la població sèrbia, jueva i rom, com a herois i màrtirs, obviant que, en connivència amb els nazis, van provocar la mort de centenars de milers de persones en diversos camps de concentració escampats per la geografia croata i bosniana. Aquests escrits van aparèixer en la revista de l’ultradretà Moviment Croat d’Alliberament (HOP), partit força minoritari que no va arribar a superar els set-cents militants en tota la dècada dels noranta. En aquests escrits sostenia tesis negacionistes pel que fa a la persecució que van patir les minories a l’estat independent croat. També va militar en el Partit Croat de Dret, el principal partit ultradretà croat, abans d’ingressar en la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), actual partit governamental.

També s’han pogut recuperar fotrografies seves davant la tomba d’Ante Pavelic, el líder ústaixa, acompanyat de Mladen Schwartz i Velimir Bujanec, dos dels més destacats líders ultradretans de la Croàcia dels anys noranta. En alguna d’aquestes fotografies Hasanbvegovic llueix simbologia d’aquest moviment.

Unes altres declaracions polèmiques que va fer van ser aquelles en les quals afirmava que volia una pàtria lliure, des del Drin i el Drava fins a l’Adriàtic, és a dir amb les fronteres de l’antic estat feixista.

Hasanbvegovic va néixer l’any 1973 a Zagreb, en el si d’una família musulmana d’origen bosnià, provinent de Gracanica. Mai no ha renegat de la seva fe i és actualment membre del comitè executiu del majlis de la comunitat musulmana de Zagreb. Cal no oblidar que una part, poc nombrosa però no menyspreable dels musulmans de Bòsnia, va col•laborar amb els ústaixes.

Hasanbegovic ha intentat repetidament apaivagar la polèmica amb declaracions de to conciliador, però no se n’ha retractat. No ha manifestat, però, cap intenció de dimitir.

L’Associació de Periodistes de Croàcia va manifestar la seva consternació quan Hasanbegovic va ser nomenat ministre de Cultura. Van condemnar el seu passat i van expressar el seu temor que intentés “disciplinar” els periodistes.

Es va arribar a crear un plataforma, la Plataforma 112, que aglutinava una vintena d’ong’s que denunciaven el nomenament de Hasanbegovic. Tambe criticaven el nomenament d’un altre ministre, Milj Crnoja, que gestionava els afers relacionats amb els veterans de guerra. També va ser molt polèmic la seva proposta de creació d’una mena de registre de “traïdors a la pàtria”, una idea absolutament aberrant.

A part de les reaccions que ha provocat a l’interior de Croàcia, cal destacar, també, la petició que va fer arribar  al govern croat, el Centre Simon Wiesenthal, amb seu a Israel, de destitució d’aquest polèmic ministre.

Massa tard per a Cèlia, de Teresa Pàmies, impressions de l’Eslovènia dels anys vuitanta

Massa tard per a Cèlia és un text on conflueixen diversos gèneres literaris, des de la novel·la, el llibre de memòries i de viatges, fins a les reflexions polítiques, cosa que el fa difícilment catalogable.

El personatge central de la trama és la figura de Cèlia Planes, una suposada amiga de Teresa Pàmies. Durant la Guerra Civil, quan era molt jove i feia d’infermera, va conèixer un jove brigadista eslovè, Vilko Koraly. Van viure una intensa però breu història d’amor. Vilko hagué de tornar a Iugoslàvia, on va quedar immers en la voràgine de la Segona Guerra Mundial. Va lluitar-hi com a a partisà i va morir-hi l’any 1944. Poc després de marxar de Catalunya, va néixer el fill de Cèlia i Vilko. A partir de llavors, la Cèlia va viure una vida on la figura de Vilko sempre va ser present -en un món ple de fantasies-, tot i no tenir-ne mai més notícies.

D’altra banda, Teresa Pàmies, en un to clarament autobiogràfic ens narra la visita que va fer a Eslovènia a principis dels anys vuitanta, poc després del suïcidi de la seva amiga, Cèlia. El seu testimoni és l’element central de la segona part del llibre. Aquí hi podem trobar les magnífiques descripcions d’alguns dels paratges alpins, del llac de Bled i de la preciosa capital eslovena, Ljubljana. També són molt interessants les impressions sobre el socialisme iugoslau, sobre la qüestió nacional eslovena, i la comparació de la seva situació amb la de Catalunya. Com és lògic, des des la seva militància comunista, ens en canta moltes virtuts, de vegades d’una manera una mica ingènua, tot i ser conscient d’algunes mancances; reflexions interessants tenint en compte que tenen gairebé trenta-cinc anys, i ser fetes en un momnet on ningú no s’esperava el que va passar després.

Al cementiri de Bled, Teresa Pàmies trobarà el desllorigador de la històriade la seva amiga, la Cèlia… Un text senzill, sense pretensions, però profundament emotiu, que val la pena de llegir.

Va ser publicat per Edicions Destino l’any 1984, i va ser reeditat l’any 1996.

 

Un esperanto eslau: un lingüista txec té a punt una proposta de llengua eslava comuna

Segons informa el rotatiu crotat Jutarnji List, el lingüista txec Vojtech Merunka presentarà oficialment l’ 1 de juny la seva proposta de llengua eslava comuna. Es tracta d’una llengua artificial elaborada amb l’objectiu de facilitar la comunicació i la intercomprensibilitat entre els parlants de les diverses llengües eslaves.

Tot i que Zamenhof, el creador de l’esperanto, era nascut en terres eslaves, a Bialystok concretament, segons Merunka, no va donar prou relleu a les llengües eslaves, notablement inferior al de les llengües germàniques i romàniques. En aquests moments, segons les dades que aporta, hi ha 250 milions de persones a Europa que parlen idiomes eslaus -el 32% dels europeus-, mentre que que els idiomes romànics són parlats pel 31% i els idiomes germànics pel 27%.

Merunka ha afirmat que des de molt jove ha treballat en aquest projecte. També ha asseverat que no pretén que la seva proposta de llengua comuna substitueixi les llengües existents, sinó que ha de servir per facilitar-ne la relació i la comunicabilitat. Argumenta que és molt freqüent que parlants de llengües eslaves es comuniquin entre ells en anglès, cosa realment absurda. De fet, entre els parlants de llengües romàniques passa exactament el mateix: tots ens hem trobat en la situació ridícula en què algun parlant d’italià o portuguès se’ns ha adreçat en anglès -o hem vist com molts catalans que viatgen a aquests països fan servir un anglès macarrònic per comunicar-se-, quan l’esforç mutu que hem de fer per entendre’ns és mínim. A més, Merunka valora que les llengües eslaves són prou properes com perquè sense gaire esforç, puguin utilitzar aquesta nova llengua -novoslavensko, nou eslau o nou eslavònic- sense un aprenentatge llarg i difícil. Segons afirma ell mateix, amb un mes n’hi ha ben bé prou.

Per aconseguir-ho, ha apostat per una gramàtica molt simplificada que ve a ser, aproximadament, una mitjana matemàtica de totes les llengües eslaves (Merunka és també professor a la facultat de Tecnologia de Praga). Està pensada perquè es pugui escriure tant en alfabet llatí com en alfabet ciríl·lic. També ha insistit que el seu projecte no va contra la llengua russa. A Rússia s’han aixecat algunes veus contràries a la seva proposta. De fet, des de Rússia sempre s’ha considerat que el rus hauria de ser la llengua de referència de tots els eslaus.

Ara només caldrà veure si aquesta proposta té èxit o queda com un dels mols altres projectes que s’han intentat tirar endavant. A principis del segle XIX ja es va elaborar alguna proposta amb aquests mateixos objectius. Anteriorment s’havia intentat revitalitzar l’eslau antic amb aquesta intenció, però òbviament les seves característiques no eren les adequades per poder esdevenir aquesta llengua global. L’any 1826, un eslovac, Jan Herkel, va presentar una primera proposta -Universalis Lingua Slavica-, però no va aconseguir estendre’s mès enllà d’un reduït grup de seguidors. Més endavant, l’any 1912, un altre txec, Josef Konecny va idear l’Slava-esperanto, amb escàs èxit.  En aquest cas, però, la seva aposta inspirada en l’esperanto, tenia un to molt més modern. El Neposlava, ideat per un rus, Vsevolod Txetxixkin l’any 1915 tampoc no aconseguí implantar-se més enllà d’un molt petit grup d’acòlits.

No hi hagué més propostes d’aquest tipus fins a finals del segle XX. Les dues propostes més esteses són l’Slovio, creat tot just l’any 1999 per Mark Hucko, també a partir d’uns plantejaments molt similars als de l’esperanto, i l’intereslàvic, de l’any 2006.

Les llengües eslaves normalment s’agrupen en tres grans blocs: les orientals, (rus, ucraïnès i bielorús), les occidentals (polonès, caixubi, polàbic, txec, eslovac i sòrab) i les meridionals (serbocroat, búlgar, macedoni i eslovè)

 

Bleiburg, un any més es fa un acte en record dels ústaixes

Com cada any, la concentració que es fa a la localitat austríaca de Bleiburg sacseja la vida política croata. L’acte que s’hi fa consisteix en un homenatge a les persones que van ser lliurades a les forces partisanes immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Segons les enitats organitzadores, aquest any hi van assistir aproximadament quinze mil persones, que provenien majoritàriament de Croàcia i de Bòsnia, desplaçades en un centenar d’autobusos. Les autoritats austríaques en rebaixen la xifra a vuit mil. Com passa cada any van ser molt habituals la presència de símbols, uniformes, banderes… ústaixes i feixistes.

Aquest acte compta amb el suport de les autoritats eclesiàstiques, com ho demostra la missa celebrada per l’arquebisbre d’Osijek –Djuro Hranic-, i de l’estat, que hi envia representants oficials, com era el cas de Goran Maric, en nom de la presidenta del país, Kolinda Gravar-Kitarovic. També hi van ser presents alguns diputats, el més destacat dels quals era el controvertit exministre Zlatko Hasanbegvic. Cal recordar que l’any passat, enmig d’una gran tempesta política, l’estat va decidir donar suport a l’acte, cosa que també ha passat enguany.

La premsa croata s’ha limitat a donar-ne una informació amb un to molt neutre, però això no ha estat així en el cas d’Àustria. Diverses ong’s, entitats i partits polítics n’han demanant la prohibició, ja que consideren que és l’acte d’exaltació neonazi més important d’Europa. Van fer arribar una carta amb aquesta proposta formal a les autoritats de Caríntia, però la seva demanda no va ser atesa, car, segons les autoritats carínties, té lloc en un espai privat. L’alcalde de Bleiburg, el socialdemòcrata Stefan Visotsching, també ha manifestat el seu malestar per aquesta commemoració, que es repeteix any rere any.

Molts fugitius croats, partidaris de l’NDH (tal com era conegut l’estat feixista croat independent aliat de l’Alemanya nazi) van fugir a Àustria, a principis de 1945, davant l’avanç de les tropes partisanes. Una bona part d’aquests fugitius havien col•laborat activament en tasques repressives, en camps de concentració… A aquests fugitius croats s’hi van afegir altres col•laboracionistes eslovens i serbis. Amb la col•laboració de les tropes britàniques, sobretot, bona part d’aquests fugitius van ser lliurats a les tropes partisanes el 15 de maig de 1945, data a partir de la qual van ser tornats a territori iugoslau.

Durant els seu pas per Eslovènia van morir molts d’aquests fugitius, sobretot a Tezno i Macelj. No hi ha acord sobre el nombre total de morts. Segons alguns historiadors croats, la xifra podria ser de 30.000, mentre que historiadors més en sintonia amb les tesis partisanes rebaixen molt sensiblement aquesta xifra.

 

Macedònia tindrà nou govern

Aquest dimecres, 17 de maig, després d’una mica més de cinc mesos des que es van fer les eleccions a Macedònia, s’ha fet un pas important per tancar la crisi política que viu aquest país balcànic. El president del país, Gjorge Ivanov, ha proposat, finalment, al socialdemòcrata Zoran Zaev la tasca de formar govern.

A partir d’ara, Zaev tindrà vint dies de marge per negociar la formació del nou executiu amb els seus aliats, els partits albanesos. El passat mes de març, Ivanov va rebutjar la possibilitat d’oferir a Zaev la possibilitat de formar govern. L’excusa en què es va escudar va ser l’acord a què havien arribat els socialdemòcrates amb les forces albaneses.

Des de, fins ara governant, VMRO-DPMNE es va iniciar una intensa campanya contra aquest possible nomenament de Zaev, que representava la seva sortida del govern. Segons ells, els socialdemòcrates havien arribat a un acord nefast per al país amb tres partits albanesos, que havien pactat prèviament una plataforma conjunta de negociació. Els conservadors del VMRO-DPMNE van argumentar que s’havien arribat a uns acords que podien posar en perill la unitat del país i trencar l’equilibri ètnic. Simultàniament, l’organització Units per Macedònia ha estat mobilitzant la població durant vuitanta dies seguits contra qualsevol concessió que es pugui fer a la minoria albanesa. Tot plegat havia conduït Macedònia a una absoluta paràlisi, i el punt culminant de la crisi va arribar en el moment que manifestants van irrompre en el parlament i van agredir alguns diputats,entre els quals Zaev mateix i Zijadin Sela, líder d’Aliança pels Albanesos quan es va nomenar un nou president d’aquesta cambra.

Amb el gest d’aquest dimecres, doncs, es trenca aquesta espiral. És indiscutible que les pressions dels governs occidentals i dels EUA han estat moltes. Els ambaixadors d’aquests estats s’han pronunciat reiteradament pel tancament de la crisi amb el nomenament de Zaev com a cap de govern, ja que el fet de tenir majoria per poder-lo formar el legitimava.

Evidentment, no s’ha fet públic quin és el preu que s’ha de pagar pel tancament de la crisi, si es tanca. Una de les hipòtesis que feia dies que circulava era el possible “perdó” per a Gruevski i els membres del seu govern, acusat de nombrosos casos de corrupció, d’escoltes il·legals de gairebé trenta mil ciutadans, de malversament de fons públics… Una mena d’amnistia podria fer que l’agressivitat de Gruevski i dels que el secunden desistisin. Ara bé, el preu que es pagaria seria molt gran, massa gran, per a la qualitat democràtica del país.

Una altra qüestió que és una autèntica incògnita és saber què passarà amb les reivindicacions albaneses. S’acceptaran, o quedaran minimitzades de manera que representin un simple maquillatge? Si és així, només es contribuirà a la frustració d’aquesta comunitat, amb la qual cosa la tensió pot tornar a aparèixer en qualsevol moment.

De fet, Zaev, després de fer-se públic l’anunci va fer una compareixença on va afirmar que el nou govern vetllarà per construir una Macedònia europea i unificada,i va insistir que governarà per a tots els ciutadans, i que no portarà a terme una política de confrontació.

Ivanov no ha ofert a Zaev la possibilitat de formar govern fins que no ha fet una declaració pública en què ha garantit que el seu govern mantindrà la unitat, la integritat i la sobirania del país, i que protegirà els interessos nacionals i de tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva ètnia, religió o filiació religiosa. Es va comprometre, també, a ser fidel als principis i lleis marcats per la constitució i a no subordinar els interessos del país als d’un altre estat.

Des de VMRO-DPMNE s’ha donat la benvinguda al rebuig per part de Zaev del que anomenen, despectivament, plataforma de Tirana. Han afirmat, també, que la seva fermesa -del VMRO-DPMNE- i de la ciutadania, amb vuitanta dies de mobilització, ha estat fonamental per aconseguir aquest èxit. Des d’Units per Macedònia, l’organització en teoria apartidista que ha organitzat les mobilitzacions populars, s’insisteix que cal estar a l’aguait i que la lluita per garantir la unitat de l’estat continua.

Dimecres mateix, representants de diversos estats i organismes internacionals es van mostrar satisfets pel debloqueig de la situació. Ho van fer membres de l’ambaixada nord-americana, fonts diplomàtiques britàniques, franceses, de l’OSCE; també s’han expressat en aquests termes Federica Mogherini i Johannes Hahn, alt representant d’Afers Estrangers de la UE i comissionat europeu de negociacions d’ampliació, respectivament.

Eleccions a Kosova: canvis en el mapa polític

L’11 de juny tindran lloc les eleccions per triar la composició del nou parlament de Kosova, després que el govern actual no superés una moció de censura -o de no confiança- presentada la setmana passada. A Kosova, una moció de censura no implica la presentació d’un govern alternatiu, sinó simplement la caiguda immediata del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades.

El termnini per a la presentació de candidatures i de coalicions electorals finalitzava ahir a mitja nit. En el transcurs d’aquesta setmana les reunions entre les cúpules dels diversos partits han estat molt nombroses, a resultes de les quals s’han creat dues grans coalicions. De fet, els primers dies es va especular, sobretot, amb la possibilitat d’una gran coalició formada pels tres principals partits opositors: Vetëvensdosje, Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA), que han col·laborat força durant l’última legislatura, però en una reunió que va tenir lloc fa dos dies es va esvair del tot aquesta opció.

Finalment, ahir les coses van canviar radicalment, amb la qual cosa el mapa polític kosovar quedarà clarificat, i simplificat, entorn de tres grans opcions, partits de les minories a banda.

L’anterior equip de govern estava format, a part d’una colla de partits petits, per dues formacions: el Partit Democràtic de Kosova (PDK) i la Lliga Democràtica de Kosova (LDK).

El Partit Democràtic de Kosova, partit en què milita Hashim Thaci -actual president del país-, és l’organització que ha dominat la política del país en els últims anys, sobretot des de la declaració d’independència, el 2008. És un partit que es va fundar al voltant dels principals líders de la guerrilla de l’UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi durant la guerra de Kosova (1998-1999).

Fins llavors, el partit hegemònic havia estat la Lliga Democràtica de Kosova, el partit fundat per Ibrahim Rugova, que va encapçalar la resistència contra el règim de Milosevic durant els anys noranta. Durant aquells anys va posar especial èmfasi a dur a terme una política de resistència noviolenta, emulant així part del discurs gandhià. Tot i això, la figura de Rugova ha estat, i és, molt controvertida.

Les diferències ideològiques entre ambdues formacions són escasses, i tots dos partits han estat involucrats en nombrosos casos de corrupció, tràfic d’influències, clientelisme i privatitzacions d’empreses públiques, més que sospitoses. Probablement, el PDK, per les seves més grans cotes de poder n’ha protagontizat molts més casos. La LDK és, a grans trets, un partit més moderat i més predisposat a l’entesa amb Sèrbia, més clarament protatlantista i europeista.

Tots dos partits es poden ubiccar perfectament en la dreta de l’espectre polític i es caracteritzen principalment pel pes indiscutible que hi tenen els seus líders (Thaci en el PDK i Isa Mustafa, fins ara cap de govern, en la LDK). Cal tenir en compte, però, que el binomi esquerra-dreta moltes vegades té poca rellevància política en els estats sorgits de la descomposició del “socialisme real”.

Les relacions entre tots dos partits havien estat sempre molt tibants, però després de l’última contesa electoral, totes dues forces eren incapaces de forma govern en solitari. Finalment, després de setmanes d’incerteses, van optar per formar un govern de coalició. És més que simptomàtic que l’acord es va signar després d’una reunió a l’ambaixada dels EUA, i que la seva acció de govern ha seguit els dictats que han interessat tant la Unió Europea com els EUA, cosa que es reflecteix claríssimament en temes com la negociació amb Sèrbia, la delimitació de les fronteres amb Montnegro, el mur de Mitrovica… malgrat l’oposició de bona part de l’oposició.

Les desavinences entre aquestes dues formacions eren més que evidents aquests darrers mesos, fins al punt que el PDK no va tenir manies a l’hora de facilitar la caiguda del govern.

En aquestes properes eleccions, les dues formacions es presentaran per separat.

D’una banda, el PDK va anunciar ahir a la tarda que hi concorrerà en coalició amb set partits petits, amb els quals ja hi havia participat en l’anterior ocasió, entre els quals hi ha el Partit de la Justícia, Partit Conservador, Partit Liberal, Front Nacional, Partit Republicà, Moviment per la Unitat o Alternativa Democràtica, tota una constel·lació de partits al servei d’interessos personals.

A última hora de la nit, però, quan només faltaven onze minuts perquè finalitzés el termini, es va fer públic que el PDK es presentarà en una coalició amb l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i NISMA, dos partits fins ara opositors, que havien estat molt durs amb el govern.

L’AAK està liderada per Ramush Haradinaj, que va ser empresonat a França a principis del mes de gener, l’extradició del qual demanaven les autoritats sèrbies. Finalment va ser alliberat i ha volgut aprofitar el gran protagonisme que ha aconseguit per rellançar la seva carrera política. Fa pocs dies encara deia que en cap cas es presentarien amb el PDK o la LDK. Ha canviat de seguida d’opinió. Haradinaj va pertànyer a l’UÇK i va formar part del PDK quan es va fundar. Va marxar-ne més endavant, i va fundar un nou partit, per ocupar el càrrec de primer ministre, durant la presidència d’Ibrahim Rugova. És evident, doncs, que els seus interessos personals han tingut sempre un pes definitiu en les seves decisions polítiques. NISMA, per la seva banda, es va formar a partir, també, de persones que van marxar del PDK, i està encapçalat per Fatmir Limaj, que és qui va presentar la moció de censura. L’AAK i NISMA tampoc no es poden definir per la ideologia, sinó que més aviat pels interessos del seu líders.

Aquesta coalició, en certa manera, representa la retrobada dels màxims dirigents de la guerilla en un nou projecte polític, que probablement no consisteix més que en continuar-se beneficiant de l’exercici del poder. El candidat a presidir el govern serà Hardinaj, tot i que el cap de llista serà Kadri Veseli, del PDK.

La LDK hi concorrerà en coalició amb Alternativa, un petit partit creat entorn de la figura de l’alcalde de Gjakova, escindit del Partit de la Justícia, i de l’Aliança per un Nou Kosova (AKR) de Beghgjet Pacolli, important home de negocis i amo d’alguns dels principals mitjans informatius del país. Aquest partit ara no era present en el parlament, ja que en les darreres eleccions no va superar el llindar del cinc per cent prescripitu, però havia tingut una important influència en la politica kosovar en els primers anys del segle XXI. Les enquestes li auguraven uns bons resultats, que segurament haurien fet que pogués tornar a entrar al parlament.

Ara caldrà verue quin paper i quins programes presenten cadascuna de les dues coalcions, i serà interessant de comprovar quina de les dues opcions assumeix el paper de defensor i garant dels interessos de la UE i dels EUA a la zona, similars però no sempre coincidents. Evidentment, tant la UE com els EUA voldran que les polítiques d’entesa amb Sèrbia es mantinguin. Tot sembla indicar que probablement la LDK sigui més procliu a assumir aquest paper, però el PDK ha demostrat abastament que pot fer les giragonses politiques que li convinguin, i de Haradinaj no cal ni dir-ho.

Finalment, la tercera gran opció serà Vetëvendosje (Autodeterminació), que fins ara era la principal força política de l’oposició. S’ha caracteritzat per la seva acció radical contra el govern i n’ha denunciat la política d’acostament a Sèrbia, a la qual s’oposa a no ser que Sèrbia reconegui la independència de Kosova, n’ha denunciat, també, la corrupció i les privatitzacions, els acords fronterers amb Montenegro… És de totes formacions polítiques, la que té uns plantejaments més clarament panalbanesos, tal com el seu nom indica. Finalment, és bastant clar que és l’únic partit amb uns plantejament ideològics definits, cosa que el diferencia de la resta. Se situa a l’esquerra, tot i que en els darrrers anys ha moderat el seu discurs. Durant la passada legislatura alguns diputats d’aquest partit van protagonitzat accions contra el govern, com per exemple llançar gas en el parlament per tal de boicotejar session parlamentàries en què es discutia la creació de l’Associació de Municipalitats Sèrbies. Alguns d’aquests dirigents va ser empresonat, i fins i tot, algun dels seus militants va morir a mans de la policia. No es presenten en coalició amb cap altre partit.

63.000 demandes d’asil de menors no acompanyats, a la Unió Europea

El conjunt de països de la Unió Europea va rebre, l’any passat, 63.000 demandes d’asil per part de menors no acompanyats, segons es desprèn d’un informe elaborat per Eurostat, l’agència d’estadística de la Unió Europea.

De bon tros, l’estat on es van rebre més demandes va ser Alemanya, 36.000, per sobre del 50% del total. Molt més lluny queda Itàlia, amb 6.000, Àustria -3.900- i el Regne Unit -3.200-. Immediatament després, els països balcànics. A l’Estat espanyol, per la seva banda, n’hi hagué tan sols una trentena.

Pel que fa als països balcànics, més de 5.000 menors van demanar asil a les autoritats búlgares i gregues. A Bulgària, el nombre de sol·licituds rebudes va ser de 2.750, mentre que a Grècia, 2.350. El nombre de demandes en altres països balcànics de la Unió Europea va ser molt menor, a Croàcia 170, i 245 a Eslovènia.

Aquest nombre de demandes representa, en els països balcànics, un augment important en relació amb el de l’any passat. A Bulgària, el 2015 havia estat de 1.850, cosa que vol dir que l’increment ha estat de l’entorn del 51%, mentre que a Grècia l’augment és del 460%! El 95% d’aquests menors eren nois, i el 17% tenien menys de catorze anys. Aquestes dades contrasten amb els totals de la Unió Europea: l’any 2015 el nombre d’aquestes sol·licituds era de 96.500. Per tant, globalment, la xifra ha disminuït un terç.

A Bulgària, pel que fa al país d’origen, el 75% provenien de l’Afganistan, i molts menys de l’Irak –el 13%- i el Pakistan, el 7%. A Bulgària, el percentatge d’afganesos és molt superior al del conjunt europeu, on representen el 38%. En el total europeu, els menors d’origen sirià també representaven un percentatge important, el 19%. A Grècia, per exemple, el nombre de demandes de persones d’origen sirià és molt més elevat que no pas a Bulgària.

Aquestes dades, absolutament fredes, venen a palesar, una vegada més, el total fracàs de la política mundial, que s’ha demostrat incapaç de resoldre l’arrel dels problemes que afecten de manera tan terrible bona part de la població del planeta.

Podeu consultar els informes d’Eurostat en els següents enllaços:

Eurostat 2015

Eurostat 2016

 

Milers de persones es manifesten contra el govern a Tirana

Feia dies que l’oposició, particularment el Partit Democràtic, estava preparant la manifestació d’ahir a Tirana. Pretenia ser el punt culminant dels diversos actes de protesta que s’estan duent a terme contra el govern, des del mes de febrer. Alhora havia de servir, també, per fer palès el suport que té, sobretot pel que fa a la seva estratègia de boicotejar les eleccions del 18 juny.

A la concentració, que va tenir lloc a la principal avinguda de Tirana, s’hi van congregar milers de persones. Ara bé, com acostuma a passar sempre en aquest tipus d’actes, el ball de xifres de participants varia extraordinàriament segons les fons consultades. Els organitzadors afirmen que sis-centes mil persones (segons Sali Berisha) van acudir-hi, mentre que les xifres oficials aportades pel govern són molt inferiors, de pocs milers de persones. Les imatges de la manifestació que es poden veure al compte de facebook de Lulzim Basha semblen confirmar que l’assistència va ser molt nombrosa. De tota manera, avui mateix, el cap de govern, Edi Rama (també les podeu veure en el seu compte de facebook), ha fet circular per les xarxes unes altres imatges on sembla que l’assistència és molt menor, escassa. Les imatges, diguem-ne “independents” que he estat buscant per diversos mitjans, no m’han servit per arribar a una conclusió clara, sobre la participació real a la manifestació. Les notícies que es poden trobar en els mitjans són totes molt esbiaxades. A la televisió pública se’n va donar poca informació, imatges amb moltes clarianes i es va voler posar èmfasi en com van quedar de bruts els carrers. Alguns mitjans relativament independents han calculat que potser hi havia unes vint-i-cinc mil persones. Al marge de tot això, és important destacar que no es van produir incidents.

El principal orador de l’acte va ser, tal com estava previst, Luzlim Basha, màxim líder del Partit Democràtic. Volia donar un cop d’efecte, i ho va aconseguir quan va afirmar que calia fer el pas cap a una nova República, ja que, segons les seves paraules, l’actual no representa el poble, i no és més que la república de la delinqüència i de les drogues. Va equiparar l’èxit de la protesta a un referèndum. Després d’això va afirmar: “La nova República ha començat a caminar i ningú no l’aturarà”. De tota manera, els dos partits que han bastit l'”actual” república són el Partit Socialista, ara en el govern, i el Partit Democràtic, el partit de Basha. Durant els anys en què ha estat en el poder, el Partit Democràtic ha tingut exactament el mateix comportament que el PS: corrupció galopant, clientelisme, tupinades i vincles amb el crim organitzat. Tot plegat fa molt poc creïble que ara pugui iniciar una nova època, radicalment diferent.

Tot i això, la campanya electoral ja ha començat d’una manera real, i ahir el Partit Socialista va fer-ne els primers actes. La Unió Europea, finalment, ha donat el vistiplau a la convocatòria electoral, tot i el fet, absolutamnet anòmal, que el principal partit de l’oposició les boicotegi, tal com fan també altres partits menors.

D’altra banda, la premsa albanesa fa dies que especula sobre les possibles dissensions internes en el si del Partit Democràtic sobre l’estratègia que s’està seguint, d’oposició dura. Es cert que alguns membres de cert relleu han fet declaracions que semblen qüestionar la imatge gairebé monolítica que s’ha volgut donar des del partit. Un exemple d’això és Majlinda Bregu. En uns termes semblants s’han expressat Jozefina Topalli i Astrit Patozi. També, per les xarxes socials, s’han pogut llegir crítiques a l’estil de lideratge de Basha, a qui s’acusa d’autoritarisme, però aquestes crítiques són, de moment, molt limitades. Probablement caldrà esperar a veure què passa el dia de les eleccions per saber si el seu lideratge és posat en dubte, i per saber si la seva opció ha estat exitosa en els seus objectius, des del seu punt de vista.

D’altra banda, ahir també va tenir lloc a Tirana la sisena edició del Pride Gay (P) Ride, en defensa dels drets del col•lectiu LGBT. No es van produir incidents, tampoc. A la manifestació hi van asistir, en solidaritat, activistes de tota l’àrea balcànica. Va comptar amb milers de participants, i va ser la més nombrosa des del 2001. Els concetrats protestaven, entre d’altres coses, pel nul compliment, per part del govern, de les promeses que se’ls havien fet par tal de lluitar contra la discriminació del col•lectiu. Els oradors van afirmar que s’havia acabat el temps de les promeses, i que calia entrar en el temps dels fets.

Kosova: eleccions l’onze de juny; una periodista pateix una brutal agressió

L’endemà mateix de la votació de noconfiança del parlament de Kosova el passat dimecres 10 de maig, el president del país, Hashim Thaci, es va reunir amb els dirigents dels principals dirigents del país, per tal d’acordar una data per a les eleccions anticipades que, inevitablement, s’han de fer. Justament, dijous mateix, va anunciar que la data d’aquestes eleccions serà l’11 de juny.

Alguns analistes havien especulat amb la possibilitat que tinguessin lloc el 18 de juny, cosa que hauria implicat que s’haguessin fet el mateix dia que les elecccions d’Albània, amb la profunda càrrega simbòlica que això hauria comportat, però finalment aquesta opció va ser desestimada. Una dada a tenir en compte és que els, fins ara, socis de govern, la Lliga Democràtica de Kosova (LDK), van declinar la invitació del presdient i van decidir de no assistir a aquesta reunió. Això, evidentmnwet, posa ben bé de manifest les profundes divergències que hi ha, a hores d’ara, entre totes dues formacions. Això fa molt difícl saber què pot passar un cop s’hagin fet els comicia, i s’hagin d’arribar a acords postelectorals, cosa que tal com està el panorama polític de Kosova és inevitable.

Alguns del partits opositors ja han fet saber que en cap cas pactarien amb la LDK o el Partit Democràtic de Kosova, del predisent Thaci. S’han expressat obertament en aquests termes tant des d’Aliança pel futur de Kosova, per boca del seu líder, Ramush haradinaj, com Vetevendosje, el principal partit de l’oposició.

Un cop dissolt el parlament, però, les pressions d’occident no s’han aturat. És evident l’interès que té perquè Kosova accepti els seus plantejaments. Això vol dir, bàsicament, dues coses, que es mantinguin les negociacions amb Sèrbia i que s’aprovi definitivament l’acord sobre límits fronterers amb Montenegro, que més enllà del valor real que té, implica que Kosova accepta els dictats de la Unió Europea. La UE ha anunciat repetidament que no s’accedirà a la liberalització dels visats si no es fa aquesta aprovació. Avui mateix, l’ambaixador alemany a Ucraïna, Ernsr Reichel ha apel·lat les autoritats kosovars a fer-ho, i les ha amenaçat que si no el signen no es durà a terme aquesta liberalització. Ha volgut contrastar la seva actitud amb la d’Ucraïna, que avui mateix s’ha vist beneficiada amb aquesta mesura. D’altra banda, a Montenegro, el principal partit opositor, el proserbi Front Democràtic, ha demanat formalment que Montenegro trenqui les relacions diplomàtiques amb Kosova i que no en reconegui la independència; aquesta proposta no té possibilitats de prosperar, a causa de la composició del parlament montenegrí. Ulrike Lunacek, vicepresidenta del parlament europeu, va tornar a insistir ahir mateix que l’aporvació de l’acord fronterer és imprescindible, i que espera que sigui el primer que faci el nou parlament que surti escollit. Avui mateix també han arribat a Pristina congressistes dels EUA, que s’entrevistaran amb diversos representants polítics.

El president, Hashim Thaci, ha insistit que cal mantenir les negociacions amb Sèrbia, i que no hi ha cap alternativa per tal de mantenir l’estabilitat i la pau a la zona.

A part d’això, l’altra gran notícia que ha impactat Kosova ha estat l’agressió que va patir Arbana Xharra ahir mateix. Xharra ha estat la redactora en cap del diari Zeri, des del 2001, uns dels més llegits de Kosova. Fa poques setmanes va anunciar que entrava a militar en el governamental Partit Democràtic de Kosova (PDK) i que iniciava així la seva carrera política. Llavors, un cop ja havia fet aquest anunci, va rebre les primeres amencaces. En el seu compte de twitter va penjar una fotografia en què apareixia una gran creu feta amb taques de sang davant del seu domicili, i amenaces de mort. Xharra s’ha destacat per fer diversos reportatges d’investigació sobre l’islamisme radical a Kosova. Es calcula que ara per ara hi ha unes tres-centes persones originàries de Kosova que estan lluitant a l’Orient Mitjà, la majoria amb Daesh, però també a Al- Nusra.

En relació amb aquest tema, Vetevendosje se n’ha volgut desmarcar del tot. Quan van aparèxier les pintades al domicili de Xharra, alguns mitjans van intentar-les relacionar amb membres de VV. En el comunicat emès avui mateix per aquesta formació es condemna l’atac, es desitja la ràpida recuperació de Xharra i es denuncia la instrumentalització política que en fan alguns mitjans. També comenten que fa dos mesos un militant de VV, Agrom Bakashi, va ser agredit brutalment, i que en aquella ocasió el silenci mediàtic va ser vergonyós. D’altra banda, Vetevendosje, formalment, ha deixat de ser un moviment ciutadà per tal de convertir-se en partit polític. D’aquesta manera deixa enrere un dels seus principals senyals d’identitat. Fins ara, sempre s’havien resistit a prendre aquesta mesura, que implica un trencament amb els seus orígens assemblearis.