Comiat de Balcània

Els que seguiu amb regularitat el blog deveu haver vist que, últimament, el nombre d’entrades publicades ha disminuït de manera notable. L’entrada d’avui és per comunicar-vos que Balcània atura l’activitat. No us puc confirmar que sigui un comiat definitiu, però sí que ho serà, pel cap baix, per una bona temporada.

Balcània va néixer amb uns objectius molt modestos ara fa poc més de quatre anys. De fet, quan vaig començar aquesta aventura poc em podia pensar que tindria un trajecte tan llarg. L’objectiu inicial era, senzillament, intentar acostar, en llengua catalana, el món balcànic a totes aquelles persones que hi estiguessin interessades. No ha pretès mai ser un blog especialitzat -hi ha molts mitjans que poden fer molt millor aquesta funció-, però sí rigorós. M’agradaria haver-ho aconseguit, ni que fos mínimament; i també m’agradaria haver trencat alguns tòpics massa estesos -i desitjo, també, no haver-hi caigut-.

Aquests quatre anys han estat molt enriquidors, per l’esforç que ha representat aprofundir en el coneixement de la realitat d’aquests països. També, i molt important, per la coneixença de moltes persones que m’han aportat molt. És veritat que el ritme de treball que ha implicat tirar endavant el blog ha estat important, i de vegades ha estat difícil mantenir-lo.

De moment, mantindré la pàgina de facebook de Balcània activa, i també el twitter, on aniré publicant les entrades de tipus més atemporal. Aprofitaré, a partir d’ara, per revisar i polir les entrades publicades. Tampoc no descarto que, esporàdicament, pugui fer-ne alguna.

Per acabar, i el més important, vull agrair-vos que hàgiu seguit el blog, que l’hàgiu llegit, comentat, compartit i valorat. Moltes gràcies a tothom!

 

Anuncis

El camp de treball i de reeducació de Belene, el Gulag búlgar

Belene és un petit poble, d’aproximadament nou mil habitants, al nord de Bulgària, molt a prop de la frontera -en aquest cas el riu Danubi fa aquestes funcions- amb Romania. En aquest poble s’hi havia previst de construir una central nuclear durant els anys vuitanta, però els importants problemes econòmics que va travessar el país van fer que se’n suspengués la construcció. Després de 1989 s’ha intentat més d’una vegada recuperar el projecte, però sense dur-se mai a la pràctica.

El principal motiu pel qual és conegut aquest municipi, però, és per haver ostatjat el principal camp de concentració de la Bulgària estalinista.

La construcció del camp i els primers anys, 1949-1953

El poble de Belene és a tocar del Danubi. Enfront seu hi ha una petita illa, Persin, de 41 quilòmetres quadrats -la més gran de Bulgària-, que és el lloc on es va decidir de construir aquest centre penitenciari, l’any 1949. Es va construir amb la intenció de convertir-lo en el centre que aplegués tots els presos polítics del país. Anteriorment hi havia hagut l’estació d’Sveti Vrach que havia fet aquestes funcions, de primer camp per a presoners polítics de Bulgària. Les autoritats búlgares, però, van considerar que no reunia les condicions adients i que calia buscar un lloc més adequat. L’indret triat va ser Belene.

La decisió de construir-lo es va prendre el 29 d’abril de 1949 en una reunió del Consell de Ministres de la República Popular de Bulgària. Oficialment era catalogat com a TVO (Trudovo-vazpitatelno obshtezhitie), un camp de treball i de reeducació. Per a la seva construcció es van emparar en un decret de desembre de 1944, que creava els camps per a individus políticament perillosos.

Aquest camp va estar obert, teòricament, durant deu anys, fins al 1959, quan va ser tancat definitivament com a camp de treball, tot i que va continuar mantenint les funcions de presó. Entre setembre de 1953 i 1956 tampoc no funcionà com a camp, ja que van ser uns anys de relativa liberalització política. En el període comprès entre 1956 i 1959 el nombre de reclusos va ser molt menor que en el període 1949-1953.

El camp va ser inaugurat el 29 de juny de 1949, i les condicions de vida eren molt dures i el tracte inhumà, com testifiquen algunes de les memòries de persones que hi van estar recloses.

El nombre de reclusos

El nombre total de persones que hi van ser tancades oscil·la notablement segons les fonts consultades. Les fonts que en donen una xifra menor comptabilitzen un mínim de 1.059 persones. Altres fonts, en canvi, eleven aquesta xifra de manera notable. Esmenten que l’any 1952 hi havia 2.323 reclusos, dels quals la immensa majoria eren homes -2.248. El nombre de dones internades era, en aquest cas, de 75. Unes altres fonts asseguren que l’any 1953 hi havia 1.913 reclusos. Quan es va tancar (el 1953, per primer cop), segons aquestes mateixes fonts, es van alliberar 1.337 persones. En teoria el camp estava construït per albergar-hi un màxim de tres mil reclusos.

Aquest desembre passat es va editar a Bulgària l’estudi més detallat sobre aquest camp, escrit per Borislav Skochev, El camp de concentració de Belene, 1949-1987, un volum de més de nou-centes pàgines, fruit de deu anys d’estudis sobre el camp. Skochev calcula que pel camp hi van passar un mínim de quinze mil persones. Per a l’elaboració del text, s’ha entrevistat amb centenars d’exreclusos.

Dels detinguts, la immensa majoria ho van ser per motius polítics, considerats oficialment com a contrarevolucionaris. D’aquests detinguts, només dos o tres centenars com a màxim ho van ser per motius no polítics.

La repressió no es va limitar només a la reclusió en aquest camp. A partir de 1948 van començar, també, deportacions massives de famílies, sobretot del sud del país, a zones properes a la frontera amb Romania, al nord de Búlgària. Fins l’any 1953, van ser deportades un mínim de 6.626 famílies. En aquest cas, les deportacions tenien a veure amb amb el procés de col·lectivitzacions forçades.

Una bona part dels detinguts eren membres del Partit Comunista de Bulgària, tal com va passar en altres països de l’Europa central i oriental durant aquells anys. Es van dur a terme en ple apogeu de la repressió estalinista, coincidint amb els grans processos que es van estendre arreu de tots els països controlats per l’URSS, i a l’URSS mateix. A Bulgària, el gran símbol d’aquesta repressió va ser Traïcho Kostov -l’equivalent búlgar del txec Slansky o l’hongarès Rajk-. Els suposats simpatitzants de l'”antipartit” Kostov van ser empresonats en aquest camp. També eren nombrosos els membres dels partits búlgars opositors -la Unió Agrària, el Partit Democràtic o el Partit Socialdemòcrata- i també molts camperols que s’havien oposats a les col·lectivitzacions forçoses, que van ser titllats de kulaks. Segons Skochev, el 5o% dels detinguts eren camperols.

En teoria, al principi, el període de temps que podien estar empresonats no havia d’excedir els sis mesos, a no ser que des del Ministeri de l’Interior, que era l’encarregat de gestionar els camps, es decidís una altra cosa. A partir de 1951, però, aquest termini va canviar, i es podia arribar fàcilment fins al set anys de reclusió.

Un dels detinguts de més renom fou Konstain Muraviev, que havia estat l’últim primer ministre abans que els comunistes es fessin amb el poder, però la llista de figures rellevants és extensa. Podem esmentar també Khralambi Oroshkov -exalcalde de Sofia-, Ivan Velkov -socialdemòcrata-, Nedko Botev i Kiril Popov -de la Unió Agrària-, Stoycho Moshanov i Mikhaïl Ganchev -del Partit Democràtic- i també capellans ortodoxos, membres d’esglésies protestants i anarquistes, entre els quals destaca particularment la figura d’Alexander Nakov.

La vida en el camp

Les condicions climàtiques de l’illa són dures. D’una banda, els estius són calorosos, molt humits i els mosquits infesten tots els camps. D’altra banda, els hiverns són freds, amb temperatures habitualment sota zero, i el vent és molt fort. A més, cal tenir en compte que era un camp de treball, on els reclusos treballaven pràcticament tot el dia, en l’agricultura, en la construcció de dics.

Segons documents descatalogats de la CIA, el camp estava format per quatre mòduls. Segons aquesta mateixa documentació, els reclusos només podien rebre dues postals al mes, previ pas per la censura, i es permetia la visita dels familiars només en dates assenyalades: l’1 de gener, l’1 de maig i el 9 de setembre. En el mateix document s’afirma que treballaven des de les sis del matí, en grups que podien oscil·lar entre les vint i les dues-centes persones.

Aquestes dures condicions, acompanyades de tortures i maltractaments van fer que el nombre de morts fos important. Pel cap baix, el 10% dels internats van morir-hi, curiosament a causa d’atacs de cor, tal com certificaven els metges del camp.

Entre 1953 i 1959 i la conversió en presó 

La relativa liberalització que va arribar després de la mort de Stalin, el març de 1953, va fer que, tal com hem dit abans, s’alliberés molts presos. Ara bé, els fets que es van produir a Hongria l’any 1956, que van acabar amb la intervenció militar soviètica, l’any 1956, va provocar que les autoritats optessin per tornar a una política més repressiva, que va fer que es s’obrís un altre cop el camp.  En aquesta segona etapa, els reclusos eren majoritàriament joves, fills d'”enemics del poble”, acusats de “cosmopolitisme” com els entusiastes del jazz i del rock.  L’any 1959 la repressió va minvar, i el camp fou tancat del tot. Els reclusos que hi quedaven van ser traslladats al camp de Lovech, que oficialment va ser tancat l’any 1962 . Belene es va convertir, llavors, en presó, on només hi eren tancats presos comuns. Tot i això, de vegades és difícil separar clarament què és una cosa i què és l’altra. Skochev, però, defensa que a Belene hi foren traslladat nombrosos presos polítics, una altra vegada, a partir de 1964. A partir dels anys seixanta, els presos politics van ser predominantment musulmans i turcs.

Finalment, entre 1985 i 1987 van ser-hi tancats -ara en un nombre molt important-, també, membres de la comunitat turca que s’havien resistit a la campanya d’assimilació que havia endegat el govern búlgar a partir de 1980. Hi van passar, en aquesta darrera etapa, 517 persones. Avui dia, els edificis que conformaven el camp estan totalment abandonats.

Crims no jutjats

L’any 1990 va ser creada, pel parlament búlgar, una comissió que tenia com a objectiu estudiar els crims comesos en els camps de treball de l’època estalinista. Tot i això no hi ha hagut cap judici dels responsables dels camps, ni s’han depurat responsabilitats. La transició búlgara que va consistir en la transformació del PCB, és a dir de les elits dirigents, en els nous gestors de la Bulgària capitalista, va fer que no hi hagués un canvi radical en el país, que permetés fer net dels crims del passat. Segons algunes dades, aportades per l’intel·lectual Tsvetan Todorov, el nombre de persones que van ser empresonades durant els anys de la Bulgària “socialista” va ser de 285.000.

Nota: el terme Gulag és, de fet, un acrònim que vol dir Direcció General de Camps i Colònies de Treball i de Correcció, que era la institució soviètica encarregada de gestionar els camps de concentració. De tota manera, popularment s’utilitza per designar tot el sistema de camps de treballs forçats. El terme, amb aquest sentit, es va popularitzar a partir de l’any 1973, arran de la publicació d’Arxipèlag Gulag, d’Alexànder Soljenitsin.

 

 

Carles Puigdemont i el cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, dos dels cinc “fugitius” geopolítics més buscat del món, segons la revista Time

Aquest 30 de gener, la pàgina web de la revista nord-americana Time va publicar un article sobre els que considera els cinc “fugitius” geopolítics més buscats del món, segons la seva opinió. 

Encapçala la llista el president de la República Catalana, Carles Puigdemont, cosa que demostra l’enorme ressò internacional del conflicte de Catalunya amb l’Esta espanyol . En aquesta llista també hi és present al cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj. Haradinaj és el nou cap de govern de Kosova des del setembre de l’any passat,  després de les eleccions que havien tingut  lloc tres mesos abans, en un govern format per una coalició de quatre partits.

Haradinaj va ser detingut per les autoritats franceses l’any passat, a principis de gener, a requeriment de les autoritats judicials sèrbies que en demanaven l’extradició. Després de diversos ajornaments, Haradinaj no va ser finalment extradit, tot i que va haver d’esperar quatre mesos, retingut, a França, i va poder tornar a Kosova.

Haradinaj, excomandant de l’UÇK (Exèrcit d’Alliberament de Kosova) és considerat per les autoritats sèrbies com un criminal de guerra, per les seves actuacions durant el conflicte bèl·lic que va tenir lloc en aquell país entre 1998 i 1999. Ja havia estat detingut, per aquests fets, dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra va ser-ne absolt.  Les autoritats sèrbies argumentaven , i argumenten, que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada.

Posteriorment, en les eleccions que van tenir lloc per triar un nou parlament, la coalició en la qual s’integrava el seu partit (Aliança pel Futur de Kosova, (AAK) va ser la força més votada. A resultes d’això va ser nomenat cap de govern, càrrec que exerceix des de llavors. Haradinaj ja havia estat primer ministre de Kosova ara fa més de deu anys.

A la llista també hi figuren Julien Assange, Fetullah Gulen -la bèstia negra de les autoritats turques- i Mikheil Saakashvili, expresident de Geòrgia  i exgovernador d’Odessa, a Ucraïna.

Podeu llegir l’article de Time en el següent enllaç:

The 5 Most Wanted Geopolitical Fugitives of 2018

Els conservadors macedonis intenten bloquejar l’aprovació definitiva de la nova Llei de Llengües, que fa oficial l’albanès a tot l’estat

Els conservadors nacionalistes del VMRO-DPMNE es mantenen ferms en els seus intents d’evitar l’aprovació definitiva de la nova Llei de Llengües. Després de la negativa del president del país, Gjorge Ivanov, de signar la llei, un cop aprovada pel parlament, la llei havia de tornar a la cambra legislativa per tal que se’n faci una nova votació definitiva. En cas que la votació sigui favorable, cosa lògica tenint en compte l’aritmètica parlamentària, serà finalment promulgada i publicada, amb la qual cosa entrarà en vigor.

Ara bé, l’última estratègia utilitzada pels conservadors ha estat la de presentar un nombre rècord d’esmentes, concretament 35.569, cosa que fa, literalment, molt difícil una ràpida discussió i votació, que era l’objectiu dels partits governamentals. Des del VMRO-DPMNE es continua afirmant que aquesta llei és contrària a la constitució, que atempta contra la unitat del país i que és discriminatòria per al conjunt de les minories de Macedònia. Segons ells, la seva proposta és aturar el procés d’aprovació de la llei i iniciar un debat que impliqui tota la societat, per tal d’arribar a un consens.

Cal dir que aquesta formació política no va ser present en el parlament en el moment que es va votrar per primera vegada, en el marc d’una campanya de boicot al govern, per aquest tema i per altres qüestions com la negociació amb Grècia sobre el nom del país, o l’acord de bon veïnatge amb Bulgària.

Brigadistes romanesos a la Guerra Civil

L’impacte de la Guerra Civil i de la lluita contra el feixisme va ser enorme i va arribar a tots els racons d’Europa, també als països balcànics. Fa tres anys vam dedicar una entrada als brigadistes iugoslaus que van participar a la Guerra Civil. També a Romania van ser molts els joves que es van sentir interpel·lats per aquesta lluita.

Tal com passa amb el nombre total de brigadistes -tot i que generalment es considera que foren uns seixanta mil-, pel que fa a la presència de romanesos les xifres són molt divergents. Segons les fonts consultades n’hi hagué un mínim de cinc-cents, mentre que d’altres parlen de, fins i tot, més d’un miler. Les fonts més pròximes al Partit Comunista de Romania són les que en donen una xifra més elevada. Sembla que el nombre més raonable oscil·la al voltant dels sis-cents. Segons Andreu Castells -un dels especialistes més reconeguts pel que fa a aquest tema-, en van ser 612. Calcula que en moriren aproximadament prop de quatre-cents, i xifra en 233 el nombre de supervivents. Un cop finalitzada la guerra molts anaren a França, on lluitaren al costat de la Resistència, i no van poden tornar a Romania fins acabada la Segona Guerra Mundial. D’altres, però, van aconseguir marxar directament cap a Rússia. Entre aquests últims destaca la figura de Valter Roman.

Roman, un cop tornat a Romania, va arribar a ser general de l’exèrcit romanès, i va ocupar importants responsabilitats polítiques. Va mantenir una actitud totalment col·laboracionista amb l’ocupació d’Hongria, l’any 1956. Va arribar a estar en aquesta ciutat i va redactar informes contra els revolucionaris. Quan Ceausescu es convertí en el principal líder del país, també hi col·laborà. Tal com va fer Ceausescu, també criticà la invasió de Txecoslovàquia, l’any 1968. El seu fill, Petre Roman, va ser primer ministre de Romania, entre desembre de 1989 i 1991.

Valter Roman va escriure un llibre sobre la seva experiència  Sub cerul Spaniei: Cavalerii sperantei, que podem traduir  com sota el cel d’Espanya: els cavallers de l’esperança (el podeu trobar parcialment traduït al castellà en el blog elcomunista.net). Molt probablement aquest és el document més exhaustiu sobre la presència dels brigadistes romanesos. Segons Roman, hi hagué romanesos lluitant a Irun, Astúries, Aragó i també en la mítica defensa de Madrid i a la batalla de l’Ebre. En destaca la presència a la batalla del Jarama, enquadrats a la divisió Ana Pauker, formada exclusivament per romanesos. També esmenta que entre els voluntaris hi havia treballadors manuals i intel·lectuals, miners, artesans, professions liberals, professors. Molts participaren en diverses batalles, però també va ser important el nombre de persones que feren tasques de tipus mèdic i d’infermeria.

Van començar a arribar a partir de la tardor de 1936, molts travessant, en grups petits, clandestinament els Pirineus i d’altres arribaren pel port de Barcelona. En són un exemple d’això Nicolae Constantinescu i Nicolae Pop. Cal tenir en compte que no tenien passaport per sortir del país i venir aquí, cosa que els va obligar a fer aquest viatge de manera clandestina. També en van arribar procedents de Bèlgica, Estats Units i la Gran Bretanya.

D’aquests brigadistes romanesos, la majoria vingué directament des de Romania, cosa que implica travessar unes quantes fronteres. D’altres, però, vingueren des de França mateix, on n’hi havia força que hi estaven estudiant.

Tot i haver un nombre prou important de brigadistes romanesos, no era suficient perquè es formés una brigada exclusivament romanesa, ja que el nombre que acostumaven a tenir els batallons era d’entorn dels dos mil. N’hi hagué un nombre important en el batalló Dimitrov, de la Brigada 129, amb nombrosos voluntaris balcànics.  Segons explica Roman, al batalló Lincoln -també de la XV Brigada-, format per voluntaris nord-americans hi lluitaren alguns romanesos residents als Estats Units. El comandant del batalló Dombrowski de la XI Brigada era romanès, Nicolae Olaru. També eren nombrosos els romanesos en el batalló Djakovic -també de la 129 Brigada-, on hi havia altres voluntaris balcànics. Aquest batalló estava dirigit per Petru Borila, que va actuar com a agent del KGB, i Mihai Burca. Una altra part es va agrupar a la zona d’Albacete, i es van posar sota les ordres del nord-català André Marty, conegut com el carnisser d’Albacete, per part dels anarquistes i comunistes dissidents.

Pel que fa a les brigades internacionals, i més concretament sobre la figura d’André Marty, és molt recomanable la lectura del llibre de memòries de Sygmunt Stein -militant comunista jueu de Txecoslovàquia- Brigades Internacionals. La fi d’un mite. Se’ns presenta un retrat absolutament descarnat de Marty, del seu autoritarisme, crueltat i de la seva misèria ideològica. També desmitifica el perfil de part dels brigadistes que van lluitar a la Guerra Civil.

La majoria de brigadistes van venir enquadrats pel Partit Comunista, i alguns arribaren a tenir un important paper en la Romania posterior a la Segona Guerra Mundial, entre els quals cal destacar particularment les figures de Mihail Florescu, Leonid Tismaneanu o Valter Roman -esmentat abans-.

Des de Romania, en una clara mostra d’antisemitisme, hi ha persones que insisteixen que una bona part d’aquests brigadistes no eren romanesos “de veritat”, ja que molts eren jueus o d’ascendència jueva. Un exemple d’això és el mateix Valter Roman, nascut en el si d’una família jueva i parlant d’hongarès.  El Partit Comunista de Romania era un partit molt petit i amb molt poca incidència en la Romania d’entreguerres, a diferència del que passava en altres països de l’àrea balcànica, com Bulgària o Iugoslàvia. Entre els seus membres hi havia un percentatge important de militants d’origen jueu o de membres de les minories nacionals.  

Gairebé com a anècdota, podem comentar que també hi hagué voluntaris romanesos enquadrats en les tropes franquistes.  Van arribar a Espanya a iniciativa de la feixista Guàrdia de Ferro.en aquest cas no hi ha discussió sobre el nombre de voluntaris: van ser tan sols vuit!

 

Zsarátnok, folk balcànic dels anys noranta

Vaig descobrir Zsarátnok la primera vegada que vaig estar a Budapest, a principis dels anys noranta. M’hi vaig fixar perquè hi col·laborava, en diverses actuacions, la cantant hongaresa Marta Szebestyen, que feia temps que seguia. Quan els vaig sentir, em van convèncer de seguida. Un dels membres més destacats era el músic, multiinsrumentista, búlgar Nikola Parov, encara en actiu.

Zsarátnok era un grup format per músics de diverses procedències geogràfiques i estilístiques, cosa que feia que adoptessin una textura molt especial. El seu primer disc estava basat exclusivament en la veu i en instruments, diguem-ne, tradicionals, però més endavant el grup va començar a investigar altres sonoritats i altres instruments. La seva trajectòria es va alllargar durant tot la dècada dels noranta.

Per Deu, per Espanya i per Romania. Voluntaris romanesos en les tropes franquistes

Monument dedicat a dos legionaris romanesos, a Majadahoda
Foto d’Alexandre Serrano

L’esclat de la Guerra Civil va provocar una allau de solidaritat internacional, que es va materialitzar en la formació de les Brigades internacionals. Normalment es considera que entorn de seixanta mil joves d’arreu del món –molts dels Estats Units, França, Alemanys, Gran Bretanya- van venir a lluitar contra el feixisme.

Comparat amb això, els voluntaris que van optar per lluitar al costat de les tropes feixistes va ser irrisori. Si analitzem les dades, per exemple, dels romanesos que van participar a la Guerra Civil, el contrast és més que evident. Com a mínim cinc-cents cinquanta romanesos van lluitar al costat de les tropes lleials a la República, mentre que només vuit voluntaris feren costat al bàndol franquista.

El principal moviment feixista romanès era la Guàrdia de Ferro, que també era conegut amb el nom de Moviment Legionari. Un dels dirigents d’aquest partit, Ion Mota, va ser l’impulsor de la idea d’organtizar voluntaris que donsssin suport a Franco.

El 24 de novembre de 1936, des de l’estació del Nord de Bucarest vuit legionaris van iniciar el viatge que els havia de dur fins a la Península Ibèrica. Qui feia les funcions de líder del grup era el general Gheorghe Cantacuzino, que tenia assignada la funció d’integrar el grup romanès a l’exèrcit espanyol. Era un aristòcrata de setanta anys que havia participat a la Primera Guerra Mundial, i que era considerat com un heroi pels grupuscles nacionalistes. En bona part, representava els sectors més tradicionals i conservadors de la societat romanesa. Un altre dels voluntaris era Ion Mota -esmentat abans-, molt més jove amb poc més de trenta anys. Mota representava, en canvi, els joves atrets pel feixisme italià, amb el qual se sentia profundament vinculat, fins al punt que va intentar anar a lluitar a Etiòpia, per tal de col·laborar amb l’ocupació italiana. Vasile Marin tenia un perfil molt similar al de Mota. Havia estat empresonat per motius polítics pocs anys abans. Els altres voluntaris eren Gheorghe Clime -enginyer de 47 anys-, l’advocat Nicolae Totu, el príncep Alexandru Cantacuzino, el religiós ortodox Dumitrescu-Borsa i Banica Dobre, el més jove de tots, amb tan sols vint anys.

A diferència del brigadistes, que van haver d’arribar a Espanya de manera clandestina, els voluntaris legionaris tenien tot el suport de l’estat romanès, que els va garantir i sufragar el transport des de Romania fins a Salamanca. Després de passar per Sòria anaren a Madrid on van participar en el setge de la ciutat.

Es té documentat que van lluitar en els combats que van tenir lloc entre Majadahonda, Villanueva del Pardillo i las Rozas, a prop de Madrid, on van morir Mota i Marin, el 13 de gener de 1937. Immediatament després d’aquests fets, Codreanu, el màxim dirigent de la Guàrdia de Ferro, va ordenar que els altres sis voluntaris tornessin a Romania. Tret de Dumitrescu, foren afusellats anys després pels comunistes.

L’any 1970 es va erigir un sinistre monument dedicat als dos legionaris, a la carretera que porta de Majadahonda a Boadilla del Monte -en un prat a prop del cementiri-, que ha servit com a lloc de pelegrinatge de diversos grups d’extrema dreta, on l’Asociación para la Custodia del Monumento a los legionarios rumanos organitza cada any un acte d’homenatge.

Aquest monument -on hi ha escrit el lema Per Deu, per Espanya i per Romania- va ser sufragat per exiliats romanesos i feixistes espanyols. Cal recordar que a Espanya es van refugiar nombrosos feixistes romanesos -després que aquest país caigués sota l’òrbita soviètica-, entre els quals destaca particularment la figura de Horia Sima, que no va morir fins entrada la dècada dels noranta. Un dels partits que dona suport any rere any a aquest homenatge és la Falange.

La setmana vinent dedicarem una entrada als brigadistes romanesos.

Vull agrair a Alexandre Serrano que m’hagi facilitat les fotos que il·lustren aquest post.

Podeu trobar més informació sobre aquest tema en els dos articles següents, d’on he extret bona part de les dades que he utilitzat per elaborar aquest text:

El extraño monumento de Majadahonda dedicado a dos fascistas rumanos

Guerra en Madrid: los rumanos de Franco

 

Monument dedicat als legionaris romanesos, a Majadahonda
Fotografia d’Alexandre Serrano

Una altra vegada, el monument, en què queda palès l’estat d’abandonament en què es troba
Foto: Alexandre Serrano

El president de Macedònia veta la nova Llei de Llengües, que oficialitza l’albanès a tot el país

Ara fa tot just una setmana anunciàvem que el parlament macedoni havia votat una nova Llei de Llengües, un dels compromisos del nou govern en el moment d’iniciar la nova legislatura. Divendres passat, però, també comentàvem que el procés per oficialitzar la llengua albanesa a tot Macedònia podia patir encara alguns entrebancs.

Aquests temors s’han materialitzat aquest mateix dimecres, quan el president de l’estat, Gjorge Ivanov, es va negar a signar la llei aprovada la setmana passada. La seva signatura era imprescindible perquè pogués entrar en vigor. De tota manera, aquesta negativa no l’aturarà. Tal com informàvem divendres, ara la llei torna una altra vegada al parlament on serà sotmesa una nova votació, i ben segur que tindrà els mateixos suports, seixanta-nou diputats favorables sobre un total de 120 de què es compon el parlament macedoni, que en permetrà l’aplicació.

El fet que Ivanov no l’hagi volgut signar no és cap sorpresa. Quan s’estava negociant la formació del nou govern del país, va donar suport a les mobilitzacions que hi hagué arreu de l’estat, que tenien com a lema “No al bilingüisme”. Cal recordar, a més, que Ivanov està vinculat al conservador i nacionalista VMRO-DPMNE, actualment a l’oposició i en procés de reconstrucció després de perdre la major part de les seves quotes de poder. Aquest partit s’ha oposat, i s’oposa, frontalment a aquesta llei, fins al punt que no va ser ni tan sols present en el moment de la votació, l’11 de gener passat.

Ivanov, durant el discurs de cap d’any, ja va alertar del perill de l’aprovació d’aquesta llei de llengües pel que pot implicar, segons ell, de trencament del país -el que en diuen els conservadors nacionalistes de federalització, delpaís- i també pel fet que, considera, és clarament discriminatòria per a les altres minories del país. Ivanov també ha argumentat que la llei s’ha aprovat apressadament sense prou debat públic ni sense debat científic.

Un cop torni al parlament i sigui votada, podrà entrar ja en vigor, independentment del parer i l’actitud del president. Als contraris a aquesta legislació només els quedarà l’opció de recórer al Tribunal Constitucional, que serà qui en tindrà l’última paraula.

El govern macedoni, per la seva banda, ha lamentat aquesta decisió i ha reiterat que està plenament d’acord amb la constitució del país. Insisteix, a més, que no qüestiona el caràcter unitari de l’estat. Fins i tot es desprèn de les seves declaracions que continua considerant el macedoni com l’única llengua oficial del país, i que el que es fa amb aquesta legislació és garantir els drets de les minories

Tensió entre Romania i Hongria per les demandes d’autonomia de la minoria hongaresa

El passat 9 de gener es va fer pública una declaració de tres formacions polítiques de la minoria hongaresa de Romania en què defensaven propostes de caire autonomista per als territoris on viuen. L’allau de reaccions a Romania va ser molt gran, en contra d’aquestes demandes, tant per part del govern com dels tres principals partits de l’oposició.

Les declaracions més dures i escandaloses van arribar, precisament, de part del cap de govern, Mihai Tudose, poc abans de la seva dimissió. Va afirmar, en unes declaracions fetes a Realitatea TV, que la bandera del Szekerland mai no onejaria en les institucions, i que en cas que ho fes seria al costat dels que feien la proposta d’autonomia. Poc abans ja havia anunciat, en un to més moderat, que aquestes propostes eren absolutament inviables i que entraven en contradicció amb la Constitució de Romania, que consagra la unitat i indivisibilitat del país.

Aquestes declaracions van ser valorades, lògicament, com una auntèntica amenaça per les formacions politques hongareses de Romania. El president de l’executiva de la UDMR/RMDSZ, el principal partit de la minoria hongaresa, Bálint Porcsalmi va titllar Tudose de primitiu i medieval. Va afirmar que entenia que es pot no estar d’acord amb una proposta política, però que en cap cas es pot enviar a la força als oponents polítics. Mikó Emre i Erika Benkö, defensors dels drets de les minories, també han manifestat la seva preocupació per aquestes amenaces, que creueun que tenen clares intencions intimidatòries.

A Hongria, per la seva banda, com a reacció a aquestes declaracions, el govern va convocar l’ambaixador romanès, Marius Lazurca, per tal de demanar-li explicacions. El ministre hongarès d’Afers Estrangers, Péter Szijjártó, va ser molt contundent i va demanar que les declaracions de Tudose fossin retirades. D’altra banda, diversos membres de l’organització Moviment Jove dels 64 Comtats van penjar, dilluns mateix, una bandera del Szeklerland a la seu de l’ambaixada romanesa a Budapest. Aquesta acció ha estat molt durament criticada per les autoritats romaneses, per boca del ministre d’Afers Estrangers, Teodor Melescanu, que ha condemnat especialment cap tipus de vel·leitat revisionista pel que fa als traçats fronterers.

 

Nova crisi política a Romania

Aquest dilluns a la tarda, el cap de govern romanès, Mihai Tudose, va anunciar la seva dimissió. Aquesta és la segona dimssió a Romania d’un cap de govern en poc més de sis mesos, cosa que demostra la crisi política que viu el país i, sobretot, tal com va passar també en el cas de Sorin Grindeanu, ara fa tot just mig any, la lluita pel poder en el si del principal partit del país, el Partit Socialdemòcrata.

El que és evident és que la governabilitat del país no perilla. Els diferents governs que s’han format s’han basat en una coalició entre els PSD i els liberals d’ALDE, que han ostentat, aquests últims, algunes de les carteres més emblemàtiques i de més pes. Aquests governs s’han fonamentat en una sòlida majoria parlamentària, que no ha canviat. Des d’ALDE ja s’ha anunciat que donaran suport a la proposta de cap de govern dels socialdemòcrates.

Grindeanu, quan va perdre el suport del partit va intentar articular una alternativa i va cercar fórmules per tal d’intentar mantenir-se en el poder. Infructuoses, però n’hi hagué. Ara, Tudose ni tan sols ho ha intentat.

Tudose va anunciar la dimssió en una reunió del Comitè Executiu Nacional del partit, quan era més que evident que la majoria de membres d’aquest organisme eren partidaris de retirar-li la confiança. Els problemes entre Tudose i el partit es van fer evidents a partir del mes d’octubre passat, quan va demanar canvis en l’equip de govern, que afectaven la figura de Sevil Shhaideh, estreta col·laboradora de Liviu Dragnea, autèntic patriarca del partit. La crisi s’aprofundí a finals d’any, quan Tudose va insistir a reduir el nombre de ministeris, cosa que va ser vista com l’intent de soscavar una altra vegada la influència de Dragnea. L’última crisi va esclatar arran dels desacords amb la ministra de l’Interior, Carmen Dan sobre la destitució del cap de la policia. Tudose s’hi va negar i va argumentar que eren fruit d’una campanya contra la seva autoritat.

El pas següent a la dimissió era la proposta, per part dels socialdemòcrates, d’un nova candidatura a ocupar el càrrec. Sonaven diversos noms, com el dels ministres Stanescu, Fifor o l’alcaldessa de Bucarest, Gabriela Firea. Finalment la persona triada va ser, dimarts mateix, Viorica Dancila, eurodiputada -i principal cap visible d’aquesta formació en el parlament europeu-. Dancila és considera com a molt propera a Dragnea (és fins i tot originària del mateix comtat). Dancila ja ha anunciat que el seu projecte és tirar endavant el programa de govern ja aprovat, i que no pensa fer canvis en les línies polítiques fonamentals. La seva candidatura va ser aprovada gairebé per unanimitat -tan sols una abstenció- pel Comitè Executiu Nacional del partit.

No és la primera vegada que els PSD proposa una dona per ocupar el càrrec -que seria la primera que l’ostentaria-. Quan els socialdemòcrates es van imposar en les darreres sleccions ja van proposar el nom de Shhaideh. El president del país, el liberal opositor Klaus Iohannis, s’hi va negar, ja que la va considerar massa propera a Dragnea. Va ser llavors quan es va proposar el nom de Grindeanu.

Ara, Iohannis tenia la potestat d’acceptar o no aquesta proposta. Finalment, ahir a la tarda va acceptar-la. En cas que no l’hagués acceptat es podria haver encetat una profunda crisi política de conseqüències poc previsibles. Fins ahir, el que havia fet era nomenar l’actual ministre de Defensa, Mihai Fifor, com a president interí, càrrec que pot ostentar tan sols durant un període de quaranta-cinc dies. Ara només cal que el parlament voti la candidatura de Dancila, que ben segur aconseguirà els suports necessaris.

D’altra banda, els partits opositors -el Partit Nacional Liberal, la Unió per la Salvació de Romania i el Partit del Moviment del Poble- han fet saber que la seva opció preferida és la convocatòria d’unes noves eleccions, cosa que evidentment ha estat desacartada pels dos partits que formen part de la coalició governamental. Dels tres partits opositors, el que ha mantingut una actitud mès tèbia ha estat, probablement, el PMP de l’expresidendt Traian Basescu, que va arribar a proposar de donar suport al govern en cas que creés un ministeri que tingués com a objectiu aconseguir la reunificació de Romania i Moldàvia. Cal recordar que estem en el context de la celebració dels cent anys de la nova Romania, posterior a la Primera Guerra Mundial, en què Moldàvia i Romania van estar sota el paraigua del mateix estat.

Al marge dels posicionaments dels diversos partits polítics, el país ha viscut tot un seguit de mobilitzacions contra el govern, que s’han repetit des de principis de l’any passat, per tal de denunciar canvis legislatius que d’una forma o altra afavoreixen la corrupció i la impunitat dels càrredcs electes que n’estan acusats. No fa gaires dies encara diverses ciutats romaneses van ser escenari de manifestacions i concentracions. Dues de les organitzacions (Coruptia Ucide -la Corrupció mata- i Rezistenta) que han estat impulsant mobilitzacions contra la reforma del codi penal i contra la nova llei de Justícia ja han manifestat el seu desacord i disgust per la decisió del president Iohannis. En uns termes semblants s’han expressat els partits opositors.