Eleccions a Bulgària: l’extrema dreta presenta una candidatura conjunta, que aspira a obtenir uns bons resultats

Aquest 26 de març tindran lloc eleccions a Bulgària per triar un nou parlament. En teoria han de permetre que es resolgui la crisi política generada després de la victòria del candidat auspiciat pel Partit Socialista (BSP), Rumen Radev, a les eleccions presidencials del 6 de novembre passat.

Tal com va passar en aquestes eleccions presidencials, el principal duel es lliurarà entre el partit fins fa poc governant, el conservador GERB de Boiko Boríssov, i els socialistes. Més enllà, però, de saber quina d’aquestes dues opcions obtindrà més vots i més escons, hi ha altres resultats que s’esperen amb interès, i també amb inquietud.

D’una banda, hi ha molt d’interès a veure quin seran els resultats de les dues principals formacions proturques: la tradicional representant d’aquest espai, el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS)o bé l’emergent DOST, apadrinat per Istambul.

L’altre gran focus d’atenció se centra en el paper que pot tenir la candidatura de l’extrema dreta nacionalista, que aquesta vegada es presenta unida en una única llista, amb el nom de Patriotes Units. Fins ara, en el parlament búlgar hi havia dues grans formacions que reivindiquen el nacionalisme, en el pitjor sentit del terme, com a principal reclam ideològic. Ara bé, en les últimes eleccions presidencials, aquestes dues formacions (Front Patriòtic i Ataka) van optar per presentar una candidatura conjunta. Llavors, la persona escollida per encapçalar aquesta candidatura va ser Krasimir Karakatxanov.

Després de l’èxit obtinugt: 573.016 vots –que representa el 14,9% dels vots emesos- i el tercer lloc, just després dels dos grans partits, no era difícil preveure que aquesta fórmula es pogués repetir en unes hipotètiques eleccions parlamentàries. L’oportunitat de dur a la pràctica aquesta opció no ha trigat gaire. Fa poques setmanes es va fer públic que una candidatura conjunta concorreria a les eleccions parlamentàries amb el nom de Patriotes Units.

Aquesta coalició està formada per tres grans partits:

Ataka, que és el gran partit tradicional de l’extrema dreta búlgara, creat entorn de la figura del polèmic i histriònic periodista Volen Siderov, l’any 2005. Es caracteritza per un discurs nacionalista molt agressiu, amb una fòbia més que evident envers la població rom i turca i totalment contràri a l’acollida d’immigrants i refugiats. S’ha pronunciat moltes vegades contra el perill de la islamització del país, i ha donat suport a patrulles que es dediquen a “caçar” immigrants.

És un partit que s’ha mostrat reiteradament contrari a la Unió europea i sempre ha reivindicat com a element essencial de la seva política l’acostament a la Rússia de Putin. En aquest sentit, ha organitzat diverses concentracions i manifestacions contra les sancions a Rússia, que Bulgària aplica i també s’ha aoposat a moltes de les directrius imposades des de Brussel·les.

Els millors resultats els va obtenir poc després de la seva fundació, quan Siderov va aconseguir el 21,9% dels vots en les eleccions presdiencials del 2006, però a partir del 2011 va perdre bastant de protagonisme. A les últimes eleccions presidencials, part dels seus militants van donar support a Radev en la segona volta, precisament per la seva postura més partidària d’acostar-se a Rússia, tot i que en cap cas Radev va proposar d’allunyar-se de la Unió Europea.

A les últimes eleccions, de l’any 2014, va obtenir poc més de 148.000 vots –el 4,52%-, que li van donar dret a onze escons, lluny dels vint-i-tres que havia tingut en la legislatura anterior. A les eleccions europees no van obtenir cap representant.

De les tres formacions en qüestió és la que té un discurs més obertament feixista, mentre que les altres dues tenen un to més ultraconservador i tradicionalista

Front per la Salvació Nacional de Bulgària (NFSB), que és un partit molt més nou, ja que es va crear l’any 2011. De fet, aquesta formació està formada per un conglomerat de partits menors i grupuscles molt heterogeni, alguns dels quals qualificaríem senzillament d’extrema dreta, mentre que d’altres tindrien un discurs més moderat. Formalment és un partit més temperat que Ataka, i tampoc recorre a la parafernàlia parafeixista de Siderov. Alguns dels seus fundadors provenen de la dretana Unió de Forces Democràtiques, i el seu cap més visible és Valeri Simeonov.

Tot i ques és una foramció euroescèptica, és menys “eslavista” que Ataka i no ha posat mai tant d’èmfasi en l’acostament a Rússia. De fet, alguns dels eus membres gairebé es poden considerar europeistes. Tot i aisò el nexe que uneix els diferents partits i moviments que formen part d’aquest conglomerat és el nacionalisme.

A les darreres eleccions es van coaligar amb un altre partit nacionalista, el Moviment Nacional Búlgar, sota les sigles de Front Patriòtic. El resultat que va obtenir aquesta nova força va ser molt bo, ja que va obtenir 239.000 vots, és a dir el 72,29% dels sufragis, que li va donar dret a tenir 19 diputats, un molt bon resultat tenint en compte que era la primera vegada que s’hi presentaven.

El Moviment Nacional Búlgar (IMRO), que es reclama com a hereu de la històrica Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Aquest és l’altre gran partit que formava part de la coalició Front Patriòtic. És liderat per Krasimir Karakatxanov, que va ser el candidat conjunt de tota l’extrema dreta a les últimes eleccions presidencials. El fet que fos el líder de la formació menor va afavorir que Karakatxanov fos triat com a candidat de consens.

El seu discurs és profundament nacionalista, també, i es reivindica com a panbúlgar. En aquest sentit, posa especial èmfasi en el projecte de reintegrar Macedònia a Bulgària, i construir així la Gran Bulgària. També es mostra totalment contrari a les reivndicacions de les minories (turca i rom) i es presenta com a garant de la defensa de la fe ortodoxa.

A part d’aquests tres gran partits, també donen suport a la candidatura altres forces molt menors, com la Unió de Forces Patiròtiques “Defensa” o personalitats independents.

Cal destacar, també, que alguns membres del Front Patriòtic han rebutjat aquesta gran coalició i han abandonat la formació, com és el cas Dimitar Bairaktarov o Slavi Binev, argumentant que no poden compartir llista amb un partit tan escorat cap a la ultradreta. També hi ha veus que han vaticinat que mantenir la unitat d’acció dins el parlament serà una tasca difícil que pot comportar moltes tensions entre tots tres grups.

Les últimes enquestes publicades atorguen a aquesta coalició gairebé el 10% dels vots, que li proporcionarien entre 24 i 29 escons. Això voldria dir que seria la quarta força política, després dels dos grans partits i del DPS, el partit proturc. Tot i això, no superarien els trenta escons que tenen actualment el Front Patriòtic i Ataka.

 

Albània: ministre de l’Interior acusat de ser torturador durant l’època d’Enver Hoxha

La vida política albanesa està profundament trasbalsada aquestes darreres setmanes. El proper 16 de juny s’hi faran eleccions per triar un nou parlament, però el final de la legislatura està sent molt agitat. A les concentracions diàries, que exigeixen la dimissió del govern s’hi ha afegit aquesta darrera setmana l’escàndol provocat per la tria que ha fet el cap de govern, el socialista Edi Rama, de la persona que ha d’ocupar el ministeri de l’Interior, particularment important.

El problema rau en què la persona escollida per ocupar aquest càrrec és Fatmir Xhafaj, a qui antics dissidents de l’antic règim estalinista acusen de ser responsable de tortures.

Alguns d’aquests dissidents van convocar divendres passat una manifestació que va recórrer els carrers de la capital albanesa, Tirana. Es van concentrar al Bulevard dels Màrtirs de la Nació –triat evidentment pel seu caràcter simbòlic- i es van adreçar fins a la plaça de la Llibertat, on hi ha, permanentment, la Tenda de la Llibertat, un gran espai habilitat pels opositors, bàsicament el Partit Demòcrata, que té com a objectiu mobilitzar la població contra el govern. El líder del Partit Demòcrata, Lulzim Basha, no va dubtar a donar-los suport i a reclamar que el govern es fes enrere en la seva decisió.

Van reivindicar, els dissidents, la memòria de les sis mil persones, segons les dades que van aportar ells mateixos, mortes durant la dictadura estalinista i les cent mil persones que van ser empresonades, o que van pasar per camps d’internament. Els lemes més corejats eren aquells que feien referència precisament a les víctimes: “No oblidem els assassinats”, “No oblidem els que els van empresonar” “No oblidem els assassins”, i es responsabilitza Edi Rama de ser-ne el cap.

Aporten algunes proves de les accions de Xhafaj durant aquells anys, que demostren la seva col•laboració, durant els anys vuitanta, amb Hekuran Isaj, ministre de l’interior. Afirmen que Xhafaj és responsable de diverses tortures a la ciutat de Kruje, on, sembla, que actuava com a comissari. De fet, alguns d’aquests dissidents, com Xhavit Koni o Maluka Duka, han fet públic que havien estat torturats per Xhafaj. També han corregut per les xarxes socials algunes fotos d’ell al costat d’Enver Hoxha.

A més, consideren que el fet que les eleccions siguin molt imminent fa que un gest d’aquest tipus, de Rama, s’interpreti com una autèntica provocació.

L’enrenou ha estat de tal magnitud que, fins i tot, el president del país, Bujar Nishani, s’ha mostrat contrari a aquest nomenament. Ha argumentat que d’entre les seves atribucions no hi ha la de donar el vistiplau de nomenaments ministerials, però que si li pertoqués s’hi oposaria i el vetaria.

Xhafaj, militant del Partit Socialista, ha estat ja ministre de Justícia durant diversos anys i també ha estat acusat de nombroso casos de corrupció.

Per la seva banda, Xhafaj, en una roda de premsa ha manifestat que totes aquestes acusacions són falses, i que són una calúmnia. Ha afirmat que mai no ha treballat per als cossos de seguretat ni ha estat vinculat al ministeri de l’Interior. Ha reivindicat la transparència de les seves activitats. Ha resumit el seu historial laboral en unes quantes dades: llicenciat en dret per la Universitat de Tirana l’any 1982, va treballar com com a assessor legal i després com a jutge del districte de Kruje. Més endavant va treballar vinculat a la indústria manufacturera.

Alhora, l’oposició manté la seva pressió sobre el govern, amb la demanda fonamental que dimiteixi i que se’n nomeni un altre de caràcter tècnic, que vetlli per la netedat de les properes eleccions.

 

Polèmica visita de diputats serbis a Crimea, que donen suport a l’annexió a Rússia d’aquesta península

Aquesta setmana, des del 14 de març, diputats del parlament serbi han fet una vsita a la península de Crimea.

Un dels tres diputats és Nenad Popovic, líder del Partit Popular Serbi (SNP), que forma part de la coalició conservadora i nacionalista Dveri. Aquests diputats han manifestat obertament el suport a la incorporació a Rússia i la voluntat d’estrènyer els vincles de Sèrbia amb la nova Crimea. Popovic fins i tot va arribar a parlar en el parlament de Crimea, a Simferopol, en aquests termes.També va participar en actes de commemoració del referèndum del 16 de març d’ara fa tres anys, en què es va decidir l’annexió de Crimea a Rússia.

Les autoritats ucraïneses han manifestat el seu malestar per aquesta visita. Ha estat condemnada, aquest divendres passat mateix, pel ministre d’afers estrangers ucraïnès. També han reclamat la compareixencça de l’ambaixador serbi a Kíev, per tal de demanar-ne explicacions.

Sèrbia, fins ara, en tot moment ha optat per una política de reconeixement de la sobirania d’Ucraïna, alhora que s’ha oposat a les sancions contra Rússia i ha apel•lat al diàleg entre totes les parts en litigi per tal d’arribar a un acord negociat. Tot i això són evidents algunes contradiccions, com la votació en contra d’una proposta de resolució presentada pel ministre d’afers estrangers ucraïnès, Oleksànder Aleksandròvitx, a les Nacions Unides, precisament sobre el tema de Crimea.

És indiscutible que difícilment Sèrbia pot fer valer les seves reclamacions sobre Kosova si, alhora, dona per bons fets consumats a Crimea i a la Ucraïna oriental. En aquest sentit, aquesta actitud té la clara voluntat de dotar-se de coherència. Es pot llegir, doncs, en bona part en clau interna.

Belgrad ha optat, doncs, per un difícil equilibiri entre Rússia i la Unió Europea. D’una banda, Rússia és el seu gran aliat, que li ha ofert un suport incondicional en el conflicte de Kosova i alhora amb occident amb el qual està negociant l’ingrés a la Unió Europea. És indiscutible, però, que a Sèrbia hi ha unes simpaties clarament prorusses de bona part de la població.

Dikanda, música gipsy, klezmer i molt més…

Dikanda és un dels grups més interesants del panorama musical d’allò que es coneix, d’una manera una mica simplista,com a World Music. El grup es va formar l’any 1997 a la ciutat polonesa de Szczecin. Està format per l’acordionista i vocalista Ania Witczak, la violinista Kasia Dziubak, la també vocalista Kasia Bogusz, el guitarrista Piotr Rejdak, el contrabaixista Grzegorz Kolbrecki i el percussionista Daniel Kaczmarczyk. Des del moment de la fundació fins ara han gravat nombrosos CDs (entre els quals destaco Jakhana Jakhana, Usztijo , Ajotoro i Rassi) i actuat en diversos escenartis de tot el món.

Barregen les composicions pròpies amb reelaboracions de músiques tradicionals de diferents indrets del planeta –Dikanda mateix vol dir família en una llengua africana, cosa que demostra la seva voluntat de globalitat-. En el seu paisatge sonor, però, té una importancia cabdal la música balcànica, la música gipsy, la tradició musical àrab, jueva, la klezmer sobretot, i la de tot l’espai geogràfic comprès entre el Kurdistan i Polònia, entre Rússia i Grècia.

Una autèntica delicia que us animo a descobrir.

Aquí teniu l’enllaç de la seva página web: http://dikanda.com/

Eleccions a Bulgària: una nova formació proturca pot entrar al parlament

Des del moment en què Bulgària va adoptar un sistema polític multipartidista, la important minoria turca ha tingut un clar i únic portaveu, que ha estat el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS). Aquest partit sempre ha tingut un paper molt important en la política búlgara i més d’una vegada ha jugat el paper de partit frontissa. Els seu rol hegemònic mai no ha estat discutit seriosament, almenys fins ara. En aquests moments és la tercera força en el parlmanet búlgar, amb 38 escons, d’un total de 250.

Això pot canviar en les properes eleccions búlgares, que han de tenir lloc el proper 26 de març.

Aquesta semana mateix, el ministre de Treball i Política Social de Turquia, Mehmet Müezzinoglu, ha manifestat les seves simpaties per la candidatura de DOST, un partit relativament nou, cosa que demostra que probablement Turquia hagi canviat de soci preferent entre les forces polítiques de Bulgària.

La principal cara visible d’aquest partit és Lyutvi Mestan, que va ser expulsat del DPS el febrer de 2016. Immediatament després de la seva expulsió va anunciar la creació d’aquesta nova formació, DOST (Demòcrates per la Responsabilitat, Llibertat i Solidaritat, i que en turc vol dir amic), que d’entrada va qualificar de radicalment proeuropeista i protatlantista.

El principal punt de fricció entre Mestan i els seus seguidors i Ahmed Dogan, un dels líders més importants del DPS, va ser l’actitud a prendre en el conflicte entre Moscou i Ankara, arran de l’atac contra un avió rus a l’espai aeri turc, el novembre de 2015. Aquest incident va provocar una tensió sense precedents entre Rússia i Turquia. Mestan va acusar el DPS de servir els interessos russos a Bulgària. Va criticar obertament l’actitud de Rússia i va donar suport sense cap mena de matisos a l’acittud de Turquia i d’Erdogan, cosa que no va ser compartida per part de la jerarquia del partit, fins al punt que va ser expulsat de la formació.

Mestan ha insistit sempre que DOST és un partit de vocació liberal i ha negat que fos un partit proturc. De fet, però, des del principi l’opinió majoritària a Bulgària no ha estat aquesta. Algunes veus, fins i tot, van arribar a demanar que aquest partit no fos legalitzat, com ho va fer la vicepresidenta del país, Margarita Popova.

Mestan assevera que volen adreçar-se a totes aquelles persones que se senten decebudes per la trajectòria del DPS, a qui acusen de formar part de l’oligarquia del país, i a aquells que creuen que la multietnicitat és un plus, i no un risc. Més d’una vegada ha afirmat que hi ha un percentatge important de militants ètnicament búlgars en el partit. Tot i això, en el congrés fundacional del partit hi eren presents l’ambaixador turc a Sofia, Suleyman Gokce i també alguns diputats del parlament turc. El passat més d’octubre, Mestan es va entrevistar amb Erdogan a Ankara, cosa que dmeostra que les relacions són fluïdes.

Aquest últims dies, Ankara ha criticat obertament el govern búlgar i li ha exigit que no restringeixi els drets de les minories. Ha criticat especialment que s’obrin pocs espais de votació a Turquia, on viuen nombrosos expatriats d’origen turc. Segons Ankara, la intencionalitat política d’aquesta decisió és clara: aconseguir que els interessos de la comunitat turca no puguin ser defensats en el parlament amb prou força. D’altra banda, des de Sofia es critica el suport més o menys explícit d’Ankara a DOST.

Ara caldrà veure quin és el suport que obté DOST en els comicis de la setmaan vinent. Algunes enquestes vaticinen que poden emportar-se entre un quart i un terç dels votants tradicionals del DPS.

Dos partits de l’esquerra alternativa de Croàcia concorreran plegats a les properes eleccions locals a Zagreb

S’acosta el dia de les eleccions locals a Croàcia i es van perfilant les diferents candidatures que s’hi presenten. Com és lògic, l’interès pel que succeirà a la capital és molt gran, per la seva transcendència política. A més, cal recordar que l’alcaldia de la ciutat està en mans de Milan Bandic, que no pertany a cap dels dos grans partits del país, el conservador HDZ i el Partit Socialdemòcrata. Bandic va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata l’any 2009 i des de llavors va proseguir la seva carrera política per via d’una formació política nova, de caire personalista.

Zagreb també serà l’escenari de la presentació d’una candidatura conjunta de dos partits de l’esqurra alternativa, Nova Ljevica, format fa poc, i Radnicka Front –Front dels Treballadors-, de més llarga trajectòria.

L’anunci de la candidatura el van fer el passat divendres, i van voler remarcar especialment el fet que ara els treballadors tindran una opció que representarà els seus interessos. Van insistir a desmarcar-se totalment del PSD, que consideren més aviat un partit centrista i liberal més que no hereu d’una tradició socialista.

NL i RF Volen posar èmfasi en la polítca d’habitatge, més inversions en escoles i llars d’infants, transport gratuït per a estudiants, aturats i pensionistes, impulsar els impostos participatius i canvis en la legislació municipal, que ha permès, segons diuen, l’extensió de la corrupció.

El fet de concórrer plegats a les eleccions serveix com a assaig per col·laborar de manera més estreta a partir d’ara, per tal da bastir una alternativa veritablement d’esquerres al conjunt de Croàcia.

Van denunciar, en la roda de premsa de presentació de la candidatura, el clientelisme amb què ha actuat Bandic durant tots aquests anys, que, segons ells, provoca la pèrdua de milions de kunes, la moneda croata. Cal dir que Bandic havia militat abans al Partit Socialdemòcrata –i abans a la Lliga Comunista Iugoslava- i que, de fet, va guanyar l’alcaldia amb les seves sigles. És alcalde de Zagreb des de l’any 2005 i l’any 2014 va ser detingut acusat de diversos casos de corrupció vinculats a la seva acció municipal.

Macedònia continua sense govern

Aquest dissabte, 11 de març, va fer exactament tres mesos que van tenir lloc les eleccions per triar un nou parlament macedoni, que teòricament havia de significar el final de la greu crisi política que viu aquest país des de fa anys. El mateix dia es van fer les eleccions a Romania. Ja fa molt de temps que, a Romania, es va nomenar un nou govern, que ha començat a actuar  i que, fins i tot, ha provocat intenses i persistents protestes populars. Macedònia, en canvi, continua igual.

Res no fa pensar que la situació pugui canviar a curt termini. El VMRO-DPMNE, el partit actualment en el govern sembla disposat a no cedir el poder de cap de les maneres, malgrat que a  l’oposició li surtin els números -almenys pel que fa  nombre d’escons-, i no ha dubtat a brandar l’espantall del perill albanès i de la desintegració del país.

Aquest dilluns mateix, el president del país, Gjorge Ivanov, s’ha refermat en la seva postura de no proposar al socialdemòcrata Zoran Zaev la formació de nou govern. Va anunciar aquesta decisió ara fa dues setmanes, l’1 de març, i des de llavors la pressió des de diferents àmbits ha estat constant, tant a l’interior del país com des de fora. Les crides des de la Unió Europea, ministres d’afers estrangers d’Holanda, de la Gran Bretanya, de l’ambaixador dels EUA, de l’OSCE… a  respectar els resultats electorals han estat infructuoses. No només això, sinò que han servit com a argument, per part de Gruevski -el principal dirigent del VMRO-DPMNE-, per tal de reivindicar la sobirania del país.

Ivanov, proper al VMRO-DPMNE, considera que la situació és exactament la mateixa. Segons ell, la proposta de  govern de Zaev posa en perill la unitat i la cohesió del país. L’acceptació, per part de Zaev, de la plataforma redactada pels partits albanesos -anomenada ara Plataforma de Tirana per part del partit governamental, amb la clara intenció de fer veure que és una plataforma redactada fora de Macedònia i contrària als interessos del país- el deslegitima a l’hora de postular-se com a cap del nou govern

Fa més dues setmanes que es van succeint les manifestacions en més d’una vintena de poblacions amb aquest mateix argument. Les manifestacions, que apleguen diàriament milers de persones, són convocades per l’entitat Units per Macedònia, que  en teoria no està vinculada al VMRO-DPMNE, encara que aquest partit els dona ple suport.

Aquestpartit, per la seva banda, insisteix que la millor solució és la repetició de les eleccions, i fer-les coincidir amb les properes eleccions locals, que s’han de fer d’aquí a poc. Argumenten que en les eleccions de l’11 de desembre, la població no va votar sobre la plataforma albanesa, i que cal que es torni a pronunciar, sabent que l’alternativa socialdemòcrata passa per acceptar una bona part dels punts que proposa aquesta plataforma. No volen de cap de les maneres convertir, diuen, Macedònia en un estat binacional.

Tot i això, els socialdemòcrates no cedeixen en la seva voluntat de formar govern. Divendres passat, Zaev va fer una roda de premsa on informava d’alguns detalls dels acords amb els partits albanesos, i va insistir que aquests acords en cap cas violenten la constitució macedònia.  Sota el lema “Pla per la Vida” va afirmar que l’objectiu fonamental de la seva proposta és millorar la vida dels ciutadans. En aquest sentit va considerar prioritari avançar en les negociacions per acostar Macedònia a la Unió Europea i a l’OTAN. Pel que fa a la llei de llengües, va comentar que alguna esmena de la llei vigent permetria estendre l’ús de l’albanès més enllà dels límits actuals. En definitiva, va assegurar que la unitat del país està garantida.

 

Feia dies que s’esperava el pronunciament oficial del principal partit albanès, la Unió Democràtica per la Integració (BDI), que fins ara ha format govern en coalició amb el conservador VMRO-DPMNE, sobre la seva possible participació en un govern de coalició amb els socialdemòcrates de l’SDSM.  Publicat el 4 de març, a les 15.27h

, a les 15.27De fet, s’havien fet dues reunions de la cúpula del partit on la decisió final de si s’entrava o no en el govern quedava ajornada, sobretot per les fortes contradiccions internes. Es valoraven dues possibles alternatives. D’una banda, facilitar que els socialdemòcrates formessin govern, però mantenir-se a l’oposició, o bé entrar en el govern.

Aquesta decisió, aquests darrers dies, ha quedat eclipsada pel cop d’efecte protagonitzat pel cap de l’estat, Gjorge Ivanov, de no oferir als socialdemòcrates l’opció de formar govern -malgrat que demostressin que podien formar-lo- i, alhora, per les importants manifestacions al carrer contra un govern que faci seva la plataforma acordada pels partits albanesos.

Aquest matí, Bujar Osmani, el portaveu del partit ha anunciat que el partit va prendre la decisió, en una reunió que va tenir lloc ahir al vespre, de participar en un govern al costat de l’SDSM.  Segosn Osmani, és important acatar el que ha decidit la majoria de l’electorat, que, segons ell, va en la línia d’un canvi en  el govern en favor dels socialdemòcrates en col·laboració amb els partits albanesos.

Ja fa dies, que els socialdemòcrates argumenten que poden garantir el suport de 67 diputats (del total de 120). Amb la decisió del BDI, queda confirmada aquesta afirmació i els dona arguments per reclamar una vegada més que Ivanov es faci enrere en la seva polèmica actuació.

 

Macedònia tindrà nou govern? El president, Ivanov, veta la formació d’un govern socialdemòcrata, entrada publicada l’1 de març, a les 22.57h

La decisió del president macedoni es pot considerar un autèntic cop d’estat: bloqueja un possible pacte entre socialdemòcrates i partits albanesos 

 

Fa dos dies, el líder socialdemòcrata, Zoran Zaev, va anunciar que tenia les signatures necessàries per tal que el president de Macedònia, Gjorge Ivanov, li pogués encarregar la formació de govern. La incògnita que quedava era, senzillament, si el principal partit albanès, el BDI –amb dos escons-, optaria finalment per entrar al govern o si, pel contrari, es mantindria a l’oposició i deixaria el govern en minoria.

Amb aquest anunci, els esdeveniments s’han precipitat. Ja feia dies que, tant Gruevski com altres membres destacats del partit governamental -el VMRO-DPMNE- qüestionaven la legitimitat d’aquest nou govern socialdemòcrata basant-se en dos fets: no havien guanyat les eleccions –argument discutible- i que els socialdemòcrates havien pactat amb els partits albanesos qüestions que posaven en perill la integritat territorial del país. A més si hi ha d’afegir que des de fa més d’un any, Gruevski denuncia la ingerència «estrangera» al país, acusant la fundació nord-americana Soros d’estar al darrere de les mobilitzacions contrra el seu govern.

No només Gruevski havia “alertat” sobre els perills dels acords amb els partits albanesos i la possible extensió de l’oficialitat d’aquesta llengua al conjunt de l’estat, sinó que també ho havien fet alts estaments de l’església ortodoxa macedònia i altres grups nacionalistes que actuaven, aparentment, al marge dels dictats del partit de Gruevski.

Fa dos dies ja es van concentrar nombrosos manifestants, seguint el model romanès o albanès d’aquestes últimes setmanes, per denunciar el pacte que afecta els interessos nacionals del poble macedoni. Eren milers de persones,  segons el mitjans de comunicació afins al poder hi eren presents deu mil persones. La concentració no va ser convocada per VMRO-DPMNE, sinó per una altra organtizació, que en teoria no hi està vinculada, anomenada Per una Macedònia Unida.  El manifest el va llegir el cantant d’òpera Igor Durlovski, i afirmava, entre d’altres coses, que no acceptarien la plataforma dels partits albanesos que va contra els interessos del poble macedoni ni el biligüisme.

Ahir mateix, un nombre similar de manifestants es va tornar a concentrar. El fet més preocupant és que ahir van haver-hi alguns incidents violents, i que van ser atacats alguns periodistes, que són acusats de manipular la informació i de servir interessos estrangers. A més, així com el dia anterior la mobilització es va centrar a la capital, Skopje, ahir les concentracions es van estendre per diverses ciutats del país, com Prilep, Bitola o Kumanovo.

Tant els socialdemòcrates com els partits albanesos han denunciat la instrumentalització d’aquestes mobilitzacions per part del partit del govern. Afirmen que Greuvski no fa més que amagar-se darrere de proclames nacionalistes per tal de no perdre el poder. De fet, des del BDI s’afirma que Gruevski estava disposat a acceptar, simplement per mantenir el poder, moltes de les demandes que ara critica.

Aquest dilluns, a mitja tarda, Ivanov ha anunciat  que no atorgaria la  potestat de formar govern a cap persona o partit que tingui un programa que tingui com a objectiu destruir la sobirania, la integritat i la independència de la República de Macedònia. Segons Ivanov, ningú té dret a comerciar amb els valors fundacionals del país. També ha insistit que la plataforma negociadora dels partits albanesos ha estat elaborada a Albània, cosa que qüestiona la sobirania del país.

Cal destacar que Ivanov no ha condemnat encara les agressions que han patit diversos periodistes. També s’ha qüestionat, des de l’oposició, com va arribar al poder, fruit d’unes eleccions fraudulentes.

Com és lògic, la reacció de Zaev ha estat immediata. En una roda de premsa ha titllat aquesta decisió d’autèntic cop d’estat. Ha denunciat que Ivanov no fa més que protegir els interessos de Gruevski i que aquesta decisió no fa més que portar el país a un carreró sense sortida d’imprevisibles conseqüències. Per aquest motiu, exigeix que es faci enrere en aquesta decisió.

La reacció de les institucions europees, almenys formalment, també ha estat rápida. Johannes Hahn, en un tuit, ha asseverat que tothom ha d’accpetar els resultats electoral, també el president del país, en una clara al·lusió a la decisió d’Ivanov. La comissió d’afers estrangers del parlament europeu va demanar ahir mateix que la transició de poder a Macedònia fos transparent i tranquil·la.

Gruevski també ha criticat darrerament l’actitud dels representats de la Unió Europea, als quals acusa de donar suport a Zaev. Ahir mateix Gruevski va declarar que un govern socialdemòcrata, tindria l’autoritat fora de les fronteres macedònies.

Tot plegat deixa Macedònia en un atzucac i en una situació d’absoluta incertesa. Avui mateix, els partidaris del govern i els moviments nacionalistes s’han tornat a concentrar. I és molt probable que a partir de demà ho facin els opositors. La crisi a Macedònia no s’ha resolt amb les eleccions, sinó que s’ha aprofundit, i la lluita de Gruevski i els seus acòlits per mantenir el poder, al preu que sigui, és aferrissada.

 

Macedònia tindrà nou govern? entrada publicada el 26 de febrer, a les 15.44h

Ara fa més de dos mesos que van tenir lloc les eleccions per triar un nou parlament macedoni. El resultat d’aquell dia, 11 de desembre, va deixar un panorama polític obert, que obria la porta a fer fora Nikola Gruevski del poder.

L’intent fallit de Gruevski de formar govern

El president macedoni, Gjorge Ivanov, va encomanar al líder de la coalició amb un nombre més elevat d’escons -la Coalició per una Macedònia Millor- l’encarrec d’intentar formar un nou govern. Nikola Gruevski va intentar reeditar la coalició que havia mantingut els darrers anys amb la Unió Democràtica per la Integració (BDI), el partit albanès amb més diputats. No tenia cap altra opció. Els altres tres partits albanesos amb representació parlamentària havien repetit diverses vegades que, en cap cas, pactarien amb Gruevski ni amb el seu partit. Els innombrables casos de corrupció, les escoltes telefòniques i gravacions a què van ser sotmesos gairebé trenta mil ciutadans d’aquest petit país i la campanya electoral de Gruevski i el VMRO-DPMNE, que havia tingut un to molt nacionalista i antialbanès, feia impossible una altra possibilitat.

Si se sumaven els diputats del BDI i els de la coalició de Gruevski sortien els números: 51 diputats del VMRO-DPMNE i 10 del BDI permetien arribar a una majoria, escassa però suficient, de 61 escons, en un parlament de 120.

Ara bé, per tots els motius abans esmentats, el partit d’Ali Ahmeti ho tenia molt difícil per justificar un pacte amb Gruevski. La davallada electoral que va patir aquest partit va ser molt notòria. Ara té només deu diputats, quan en el seu millor moment n’havia arribat a tenir dinou. És evident que l’electorat albanès també els va castigar, i moltes veus internes eren contràries a repetir el pacte.

A més, esperonats per Tirana, els partits albanesos van acordar una plataforma conjunta, que havia de ser l’element clau a l’hora d’optar per donar suport a un nou govern. En aquesta plataforma hi havia diversos punts, però particularment en destaquen dos: l’extensió de l’oficialitat de la llengua albanesa a tot Macedònia i una aposta clarament “europeista”. Si a això afegim que personalitats importants del partit eren partidàries d’un pacte amb els socialdemòcrates de l’SDSM, no és difícil d’entendre que Gruevski no pogués formar govern amb el BDI.

L’oportunitat dels socialdemòcrates

Ivanov va proposar, llavors, als socialdemòcrates de Zoran Zaev que intentessin formar govern. Els socialdemòcrates tenen 49 diputats, cosa que fa imprescindible, per arribar a una majoria, el concurs del BDI d’Ahmeti. El socialdemòcrtaes des de bon començament es van mostrar favorables a arribar a un acord amb els partits albanesos, tot i que formalment no es van manifestar mai d’un a manera clara sobre la plataforma conjunta. És evident que durant la campanya havien fet l’ullet a l’electorat albanès, amb la presència en diversos actes dels seus símbols nacionals i, també, amb la presentació d’alguns candidats albanesos –finalment en van ser escollits dos- . Tot plegat podia facilitar molt les coses.

Tot i això, la divisió interna a BDI és important. Durant aquesta setmana, els òrgans directius del partit havien de decidir finalment quin seria el sentit del seu vot i si entraria en un govern de coalició. Dimecres, després d’una llarga reunió no es va arribar a cap conclusió definitiva, que es va ajornar a una altra reunió, divendres. Després de la reunió de divendres sembla clar que el BDI facilitarà que els socialdemòcrates puguin formar govern –això és el que es desprèn de les declaracions que en va fer el portaveu del partit, Bujar Osmani-, però la decisió final de si hi entrar o no es prendrà en una altra reunió, dilluns vinent.

Un dels principals esculls en les negociacions ha estat, precisament, sobre la llengua, el rang de l’albanès a Macedònia, i alguns altres aspectes de caràcter simbòlic. S’ha anunciat que hi ha un acord sobre el tema, però no n’han transcendit els detalls. S’ha filtrat que no afectarà ni la bandera ni l’himne, però que sí que es podria fer visible la presència de l’labanès en en les monedes i en els bitllets. Caldrà esperar a veure el document definitu sobre el tema.

Pel que fa als altres partits albanesos, tant Besa com Aliança per als Albanesos, han manifestat la seva voluntat d’arribar a un acord amb els socialdemòcrates, però posen en valor els punts acordats de la plataforma conjunta, que consideren primordials a l’hora d’arribar a un pacte. Tot i això, l’SDSM ha reiterat diverses vegades que en cap cas promourà una normativa que impliqui un canvi constitucional.

La reacció de VMRO-DPMNE

Des del VMRO-DPMNE s’ha estat particularment bel•ligerant contra qualsevol decisió que pugui estendre l’oficialitat de l’albanès a tot el país. Ha insistit reiteradament que això implica un canvi constituicinal, que la suma dels diputats albanesos i de l’SDSM no pot superar. A més, ha refermat que no acceptarà cap decisió que afecti els interessos nacionals macedonis ni cap intent de federaltizació. També afirmen que una decisió així seria discriminatòria per a la resta de grups nacionals del país, que quedarien, segons ells, en una situació clarmaent subordinada.

De fet, divendres mateix hi hagué concentracions de partidaris del VMRO-DPMNE davant les seus del partit. Si finalment es confirma aquest nou govern, el partit podira impulsar concentracions al carrer, tal com han apuntat alguns dels seus líders.

També el president, Ivanov, ha remarcat que no acceptarà cap mesura que afecti la integritat del país ni l’ordenament constitucional.

Fins i tot les més altes jerarquies de l’església ortodoxa macedònia han fet públiques declaracions que tampoc no acceptarien el trossejament de la sobriania del país ni la pèrdua de la seva identitat. No cal dir que els partits albanesos han criticat aquestes afrimacions. Des de Besa, el segon partit albanès en nombre de vots i diputats, ha retret el rol polític que assumeix l’església, amb aquestes declaracions.

D’altra banda, el partit de Gruevski apel•la a uns acords de 2008, segons els quals havien de formar govern els partits més votats, d’una banda un partit macedoni i de l’altra un d’albanès. A més, insisteixen molt en el fet que ells són clarament la força guanyadora en les darreres eleccions, cosa que segons elle deslegitima qualsevol altra combinació de govern, que no passi per ells.

Nou govern

De tota manera, si s’analitzen amb calma els resultats –això sense tenir en compte les nombroses acusacions de frau, documentades perfectament per l’organisme independent MOST-, es pot comprovar que, efectivament, la Coalició per una Macedònia Millor va ser l’apció guanyadora, però també és veritat que va quedar ben lluny d’acostar-se a la majoria de sufragis, ja que es va quedar tan sols amb poc més el 38% dels vots, mentre que els socialdemòcrates van aconseguir el 36,66%. La diferència percentual és mínima i invalida del tot l’argument dels partidaris de Gruevski. Podeu consultar els resultats, en nombres absoluts i percentatges en el següent enllaç.

És molt probable que, finalment, l’opció que s’imposi sigui la d’un govern en minoria dels socialdemòcrates, encapçalat per zoran Zaev –tal com han confirmat els òrgans directius del partit aquest mateix divendres-. Demà podrem saber, esperem, la decisió definitiva de BDI i en aproximadament dues setmanes la composició del nou govern.

Finalment, cal remarcar el paper que ha jugat europa en tot aquest tema. des de fa setmanes està pressionant per tal que es formi un govern que garanteixi l’estabilitat i superar la profunda crisi que ha viscut Macedònia aquests darrers mesos, per no dir anys. La seva aposta inicial era la d’un govern de gran coalició, però no se’n va sortir. Ara volen, simplement, un govern i és molt possible que la d’un govern socialdemòcrata en minoria els pugui satisfer, abans que els partits albanesos formin part del govern i puguin provocar una reacció contundent dels seguidors de Gruevski, que, d’altra banda, es produirà igualment.

 

El parlament de Kosova aprova l’aturada de les negociacions amb Sèrbia

Aquest dijous passat, 9 de març, el parlament de Kosova va aprovar gairebé per unanimitat l’aturada de les converses amb Sèrbia.

Aquesta proposta havia estat presentada pel partit Aliança pel Futur de Kosova (AAK), el lider més destacat del qual és Ramush Haradinaj. Va obtenir el suport de 78 diputats, dels 79 presents a la cambra. Només hi va haver un vot en contra. La resolució aprovada demana l’alliberament, i el retorn, immediat de Haradinaj i suspèn les relacions amb Sèrbia fins que això no es produeixi.

Aquesta resolució no ha sentat gens bé a la Unió Europea. Ulrike Lunacek, vicepresidenta del Parlament europeu i responsable dels afers de kosova per part de la UE l’ha criticat i ha demanat, precisament, que es reiniciïn les negociacions entre tots dos països. Tot i això, ahir mateix, Edita Tahiri, ministra de Diàleg i responsable de les negociacions amb Sèrbia va insistir que el govern ha de respectar la decisió adoptada pel parlament.Finalment, Marko Djuric, el minsitre serbi encarregat dels afers de Kosova, va denunciar el govern de Kosova, al qual acusa de voler incrementar la tensió per tal de poder justificar l’aturada de les converses.

Hardinaj va ser detingut a França el 4 de gener d’enguany, com a conseqüència d’una ordre de cerca del govern serbi. Poc després, les autoritats sèrbies van enviar formalment una sol•licitud d’extradició de Haradinaj. Una setmana després d’aquests fets, Haradinaj va ser posat en llibertat condicional, però amb la prohibició expressa d’abandonar del país, França. Es va anunciar que al cap d’una setmana les autoritats judicials franceses prendrien una decisió sobre aquest tema, però s’ha anat ajornant, de manera que la resolució definitiva no s’espera fins al 6 d’abril.

Haradinaj va ser detingut a l’aeroport de Basilea-Mulhouse el 4 de gener. Aquesta detenció va provocar des de bon principi un intens debat i polèmica a Kosova. Els partits opositors en van responsabilitzar el govern, van demanar que s’aturessin de manera immediata les converses amb Sèrbia i, fins i tot, van arribar a exigir-ne la dimissió.

El seu partit, l’AAK, es va mostrar profundament decebut per la detenció i va afirmar que estava indignat amb el tractament que les institucions del país, Kosova, feien del cas Haradinaj. De seguida, va comptar amb el suport dels altres partits opositors, Vetovendosje (VV) i Iniciativa per Kosova (NISMA), amb qui ha treballat des de llavors de manera coordinada.

Aquesta decisió arriba en un moment molt delicat de la política kosovar on, d’una banda, s’intensifiquen les pressions, sobretot de part de les institucions europees, perquè el govern aprovi definitivament l’acord fronterer amb Montenegro, amb el qual l’oposició no està gens d’acord. Segons la Unió europea, la ratificació d’aquest acord és imprescindible perquè s’accepti la liberalització dels visats per als ciutadans de Kosova.

Un altre debat obert, que també s’ha d’aprovar al parlament, és el de la creació d’un exèrcit, a partir de les actuals forces de seguretat. La situació de debilitat en què es troba el govern d’Isa Mustapha, i la pressió popular, deu haver pesat de manera defintiva perquè tant el PDK com la LDK, els partits governants, hagin donat, finalment suport a la proposta de l’AAK.

Haradinaj, que va arribar a ser primer ministre de Kosova ara fa poc més de deu anys, ja havia estat detingut dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra que va assolar aquell país, havia estat absolt. Ara, les autoritats sèrbies argumenten que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada. Se l’acusa de la mort i tortures an camps de detinguts a l’oest de Kosova durant l’any 1999.

Cinc esglésies ortodoxes de Croàcia pateixen atacs

Segons diversos mitjans d’informació serbis (Tanjug, Inserbia news o B92), cinc esglésies ortodoxes de Croàcia han estat objecte de diversos atacs aquests darrers dies.

El bisbat de Dalmàcia, del qual depenen les esglésies afectades, ha anunciat que els temples es troben situats a les localitats de Baljci, Stikovo, Krici, Micoix i Kanjani, totes a Dalmàcia, i que aquests esdeveniments van tenir lloc entre els die 6 i 8 de març. Van ser robats els diners que hi havia i es van fer alguns danys materials de no gaire importància.

Fets d’aquest tipus es van repetint periòdicament. Tot i que mai no hi ha hagut un incident pel qual calgués lamentar cap víctima, és veritat que provoquen una sensació de constant d’assetjament. Una de les crítiques més repetides per part dels representants de les minories és la feble reacció, o nul·la, per part del govern. Si es consulten les hemeroteques es molt fàcil de trobar incidents d’aquets tipus, molt similars.

Aquest mateix bisbat va comunicar, també, que una altra església havia estat objecte de pintades de caire neonazi. A la façana de l’esglesia de Sinj hi van ecriure el lema dels feixistes croats, els ústaixes, Za dom spremni, A punt per la pàtria. Aquest temple ja va patir un atac de característiques similars l’any 2010. A Vinkovci, també es van produir uns fets similars el desembre de 2014. Aquest lema s’ha fet massa present últimament en els carrers de Croàcia.

Aquest gener mateix, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irenej, va apel•lar a les autoritats croates per tal que impedissin els atacs contra la població sèrbia i contra els edificis religiosos d’aquesta comunitat. Considera que el govern croat té una actitud massa passiva davant fets d’aquest tipus. Segons les dades que va aportar, per via del Consell Nacional Serbi de Croàcia, almenys es van registrar cent vuitanta atacs d’aquestes característiques.

 

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.