Sèrbia tindrà una nova cap de govern, Ana Brnabic

Des del passat 31 de maig Sèrbia té nou president. L’anterior cap de govern, Aleksandar Vucic, va passar a ostentar aquest càrrec, després de la victòria en les controvertides eleccions que van tenir lloc el 2 d’abril. El fet que passés a ser president obria una incògnita sobre el nom de la persona que l’havia de succeir en el càrrec com primer ministre.

D’entrada van sonar tres noms com a possibles candidats. D’una banda, hi havia el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, del Partit Socialista Serbi i segon home fort del govern, aliat dels progressistes en el govern. Era difícil pensar que ell pogués ser l’escollit. Fer-ho representaria donar “un poder excessiu” al seu soci de govern, que no es correspon amb la seva autèntica força electoral. Dacic mateix va arribar a afirmar que no confiava gens en la possibilitat que se li proposés. Ell mateix va asseverar que no era ben vist per les cancelleries occidentals; cal tenir en compte que el govern de l’SNS és prooccidental, tot i nombrosos matisos. D’altra banda, també sonava amb força el nom d’Ana Brnabic, fins ara ministra d’administració local des del 2016, i independent. L’últim nom que va aparèixer, i amb força, va ser el de Milos Vucevic, actual alcalde de Novis Sad, a la Voivodina. Vucevic és, en aquests moments, una de les figures ascendents dins l’SNS.

Després, però, de dies d’especulacions, dijous passat, Aleksander Vucic, en el transcurs d’una conferència de premsa va anunciar que la persona triada és Ana Brnabic. Va posar, també, en valor la tasca de Dacic, pel seu alt contingut polític, mentre que de Branbic en va destacar, sobretot, les seves dots per a la direcció dels afers econòmics, la seva professionalitat i la seva capacitat de treball. Poques hores després, Brnabic va confirmar que se li havia fet aquesta oferta.

L’Assemblea Nacional haurà de prendre la decisió definitiva sobre el seu nomenament el futur 22 de juny. En les primeres declaracions públiques ha afirmat que mantindrà una política continuista i s’ha compromès a seguiir amb la política reformista, per aconseguir un estat modern i eficient. Per a això, assegura que ja ha començat a pensar en la composició del nou govern. Aquesta composició donarà moltes pistes sobre els viaranys que realment seguirà.

Des de l’oposició se n’ha criticat la tria. Un dels primers a fer saber la seva opinió va ser Dosko Obradovic, del partit nacionalista, antioccidental i dretà Dveri. Ha afirmat que Brnabic és la candidata d’occident, i que, en ella, hi confia més occident més que no pas Vucic. Ho ha reblat dient que serà la cap de govern que defensarà interessos estrangers.

Per a la cap de Nova Sèrbia-Moviment per la Salvació de Sèrbia, el seu nomenament representa una autèntica capitulació davant de Washington. Per a Milos Jovanovic, del Partit Democràtic Serbi, no hi ha res en el currículum de Brnabic que en justifiqui l’elecció.

Pel que fa als partits més liberals, des del Partit Democràtic, per boca de Dragan Sutanovac, la forma amb què s’ha fet la tria i la forma d’anunciar-lo acosten Sèrbia a una mena de soldanat, regit per Vucic com si fos una finca particular. Cedomir Jovanovic, del Partit Liberal Democràtic -el més liberal i proeuropeista dels partits serbis- ha afirmat que es mostraran oberts a col·laborar-hi, sempre que la seva línia política sigui la de l’acostament a Europa.

L’últim a manifestar-se ha estat Vojislav Seselj, però ha estat molt contundent i ha anunicat que la seva oposició serà molt dura.

Les reaccions contràries no han arribat, només, des de l’oposició, sinó que també diversos membres de la coalició governamental també han expressat el seu malestar, com alguns membres del petit partit Sèrbia Unida, que han manifestat la possiblitat més que real de votar-hi en contra. En aquest sentit, l’orientació sexual de Brnabic pot jugar-hi un paper defintiu. Alguns dels dirigents d’aquest partit han fet durant els últims anys clares i indiscutibles afirmacions de caràcter homòfob. Tot i això, si Sèrbia Unida no la votés, els vots del Partit Progressista Serbi, del Partit Socialista Serbi i del Partit dels Pensionistes són més que suficicents per garantir-ne l’elecció. Tot i això, el més probable és que els problemes més greus vinguin sobretot dels partits, i de persones d’aquests partits, que formen part de la coalició governamental.

Brnabic, nascuda l’any 1975, serà també la primera dona que ostentarà aquest càrrec a Sèrbia. També ha manifestat obertament, i ha reivindicat, la seva homosexualitat. Va estudiar administració d’empreses als Estats Units i Anglaterra i se la considera com un dels membres més clarament proocidentals de l’actual govern serbi, a diferència de Dacic, considerat com un dels més partidaris de l’acostament a Rússia.

L’OTAN va utilitzar urani empobrit en els bombardejos de Sèrbia; s’ha detectat un increment significatiu dels casos de càncer

Diversos mitjans de comunicació serbis s’han fet ressò de la constitució d’un equip d’advocats que té com a objectiu la presentació d’una demanda contra l’OTAN, pel fet d’haver usat, afirmen, urani empobrit en els bombardejos que va efectuar a Sèrbia, l’any 1999.

Segons els impulsors de la demanda es van fer servir entre deu i quinze tones d’urani empobrit en aquestes accions militars, cosa que ha provocat un desastre ambiental i que hi hagi hagut un increment molt significatiu dels casos de càncer en els llocs on es van produir aquests bombardejos. Arriben a afirmar que 33.000 persones n’han estat afectades. Diversos equips mèdics estan preparant un informe sobre casos tractats, i se centren sobretot en la ciutat de Nis, al sud de Sèrbia,

Aquest equip legal està format, ara per ara, per vint-i-sis advocats, de Sèrbia, però també d’Alemanya, França, Itàlia, Rússia, la Xina, Gran Bretanya i Turquia. La demanda l’està impulsant la Reial Acadèmia Sèrbia de Científics i Artistes.

Pretenen demanar compensacions pels danys causats, entre les quals hi pot haver la de pagar el tractament mèdic de les persones afectades. Argumenten, a més, que l’ús d’aquest tipus d’armes està prohibit per les convencions internacionals, cosa que n’agrueja la responsabilitat.

Els bombardejos de l’OTAN a Serbia van iniciar-se a finals de març de 1999, en el marc de la guerra de Kosova, i es van prolongar durant 78 dies. De moment, l’OTAN no s’ha pronunciat oficialment sobre aquest tema.

El govern serbi vol promoure l’ús de l’alfabet ciríl·lic

Segons informa Balkan Insight, les autoritats sèrbies volen tirar endavant un seguit d’iniciatives per tal de protegir l’alfabet ciríl•lic, que consideren amenaçat. La globalització ha fet que l’ús de l’lafabet llatí estigui cada cop més estès, i que la presència pública del ciríl•lic sigui menor.

El govern pretén revertir aquesta situació, per la qual cosa ha previst, d’una banda, crear un Consell de la Llengua Sèrbia, que haura de vetllar per una política lingüística acurada i, d’altra banda, establir un sistema de sancions per a aquelles institucions publiques i empreses que no utilitzin l’alfabet ciríl•lic. També estudia que hi hagi beneficis fiscals per a qui el faci servir. Aquestes mesures formen part d’un pla que porta per nom Estratègies de Desenvolupament Cultural, que el govern vol presentar a l’Assemblea Nacional, perquè siguin debatudes i aprovades.

El ministre de Cultura, Vladan Vukosavljevic, ha afirmat, en una entrevista a Vecernje Novosti, que la globalització està implicant un ús cada vegada més freqüent de l’alfabet llatí, particularment entre el jovent. Els mitjans de comunicació, internet i les relacions comercials ajuden a fer que l’alfabet llatí s’acabi imposant arreu. Considera que la situació del ciríl•lic és cada vegada més preocupant.

La constitució sèrbia, de novembre de 2006, estipula clarament i taxativa que la llengua sèrbia i l’alfabet ciríl•lic tenen el rang d’oficials. També afirma que l’ús d’altres llengües i alfabets han de ser regulats per altres lleis, sempre d’acord amb la Constitució. El fet que el ciríl·lic sigui oficial vol dir que les comunicacions entre les institucions públiques i els ciutadans s’han de fer amb aquest alfabet, però també s’ha de fer servir en les relacions entre les empreses i les entitats amb els ciutadans.

Tot i això, l’alfabet llatí és utilitzat habitualment des de fa molts anys. Gairebé la totalitat de la premsa sèrbia, per exemple, es pot consultar en tots dos alfabets, fins i tot aquells mitjans que fan més bandera de la defensa del ciríl·lic.

Segons informa Balkan Insight, les autoritats municipals de Belgrad també tenen previst d’afavorir aquelles empreses que utilitzin el ciríl·lic, amb una rebaixa dels impostos.

Font: Serbia to ‘Fight to Save’ Cyrillic Alphabet

 

Sèrbia té nou president. Incidents al carrer i agressions a periodistes

Des d’aquest dimecres passat, 31 de maig, Sèrbia té nou president. El fins ara cap de govern va jurar el càrrec en una cerimònia solemne en el parlament. El passat 2 d’abril van tenir eleccions presidencials en aquell país balcànic, que li van atorgar una majoria aclaparadora del vots, entorn del 55%, molt per sobre del segon candidat en nombre de vots.

Aquesta aparentment plàcida victòria electoral, però, va provocar una reacció popular poc esperada. Milers de persones van sortir als carrers a protestar contra el tomb autoritari que ha anat prenent la política sèrbia en els últims anys. Durant setmanes, les principals ciutats del país -sobretot Belgrad, Novi Sad i Nis- van ser l’escenari de mobilitzacions, concentracions i manifestacions organitzades de manera espontània -almenys no s’ha demostrat el contrari-, sota el lema Protiv Diktatura (Contra la Dictadura). En aquestes accions de protesta els partits establerts hi van tenir un paper molt secundari, de comparsa, i van ser liderades sobretot per gent jove, tot i que també hi eren presents treballadors i jubilats.

Els manifestants criticaven el total control de la premsa per part del govern, les mancances greus de llibertat d’informació, denunciaven diverses tupinades… que demostraven, segons els organitzadors, que les eleccions no havien estat realment lliures.

Ara, unes setmanes després, les protestes s’han tornat a reproduir.

En el parlament, una bona part dels diputats opositors van mostrar públicament un rètol amb la inscripció “No és el meu president”. Els diputats més nacionalistes, com els del Partit Radical, per la seva banda, en van lluir un altre amb el text “No vull un traïdor com a president”.

La tensió va ser molt més viva al carrer. Hi havia prevista una concentració a les 10h del matí, convocada per les persones que van impulsar les mobilitzacions del mes d’abril, a la qual s’hi van sumar gran part dels partits opositors. N’hi havia una altra de convocada a les sis de la tarda, en aquest cas pel segon candidat més votat en les presidencials, Sasa Jankovic. La decisió que ell convoqués unilateralment aquesta acció va fer que fos força criticat per les altres organitzacions opositores. Jankovic, ben segur, que vol impulsar la seva carrera i la seva figura com a candidat alternatiu. De fet, el dia 25 va anunciar la creació d’un nou partit, el Moviment de Ciutadans Lliures. Immediatament després, un altre dels candidats que va concórrer a les eleccions presdiencials, i que va obtenir uns relativament bons resultats, Vuk Jeremic, també va anunciar la creació d’una nova formació política.

A les 10 del matí, a més, hi havia convocada una contraconcentració per part de seguidors de Vucic, del conservador Partit Progressista Serbi. van arribar a la capital sèrbia en nombrosos autocars procedents de diferents parts del país. Hi hagueren incidents, i també foren víctima de les agressions alguns periodistes. Ho han denunciat periodistes del diari Danas, d’Insajder, de Ràdio Belgrad, entre d’altres.

El fet que els periodistes fossin agredits i que no s’hagi procedit a cap investigació seriosa i no s’hagi condemnat formalment aquests fets ha provocat la indignació del món periodístic, que veu, tal com venen denunciant des de fa temps, que la llibertat de premsa està greument amenaçada a Sèrbia. Per demanar explicacions, l’Associació de Periodistes de Sèrbia ha fet arribar una carta a Vucic, perquè actuï.

Un altra incògnita que s’obre ara és saber qui serà el nou cap de govern -càrrec que fins ara ostentava Vucic-. De moment, encara no se sap qui serà. Hi ha un termini de trenta dies per designar-lo des del moment que el president ocupa el càrrec, però de moment han sonat tres noms. D’una banda, hi ha el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, del Partit Socialista Serbi, aliat dels progressistes en el govern. Es fa difícil pensar que ell pugui ser l’escollit. Fer-ho representaria donar “un poder excessiu” al seu soci de govern, que no es correspon amb la seva autèntica força electoral. Dacic mateix ha afirmat que no confia que se li proposi. Ell mateix ha dit que no es veu ben vist per les cancelleries occidentals; i el govern de l’SNS és prooccidental, tot i nombrosos matisos. D’altra banda, també sona el nom d’Ana Brnabic, actualment ministra, i sense afiliació política. L’últim nom que ha aparegut, i amb força, és el de Milos Vucevic, actual alcalde de Novis Sad, a la Voivodina. Vucevic és, en aquests moments, una de les figures ascendents dins l’SNS.

El president sortint, Tomislav Nikolic, que ha estat de viatge oficial a Bielorrússia, ha insistit que no hi haurà cap canvi en la política del país. Ha afirmat que ell i Vucic han col·laborat políticament des de fa vint-i-cinc-anys, i que els principis ideològics que els mouen són exactament els mateixos.

D’altra banda, la premsa sèrbia també ha informat que la presa de possessió de Vucic a Belgrad, va ser àmpliament celebrada a la zona nord de Kosova, particularment a Mitrovica, on es van fer sonar clàxons i hi hagué algunes concentracions amb banderes sèrbies.

La gran incògnita és saber com es gestionàra l’aparició d’un moviment contestari, nou, potser no ben definit, però que pot desafiar el govern dels progressistes.

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

Torna la Gran Albània?

Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una Gran Albània ha tornat a centrar bona part de l’interès polítc dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosova n’han parlat, i de vegades amb un to que no presagia res de bo.

La Gran Albània, segons qui en defensa la creació, hauria de ser l’estat que aplegués tots els territoris on viu població albanesa, és a dir l’actual Albània, Kosova, la zona més occidental de Macedònia, poblada molt majoritàriament per albanesos, una petita franja de territori al sud-est de Sèrbia, anomenada Kosova oriental pels albanesos, la part meridional de Montenegro -entorn d’Ulcinj-, que limita amb l’estat albanès, i una altra petita franja que limita amb Kosova, i, finalment, el territori de la Samèria, actualment a Grècia; és a dir tota l’àrea de poblament albanès.

Aquesta reivindicació ha estat present des del moment que es constitueix el nacionalisme albanès, a finals del segle XIX i la vegada que ha estat més a prop d’assolir-se va ser durant la Segona Guerra Mundial, quan Albània va ser ocupada pels feixistes italians i, a Albània, se li agregà gairebé la totalitat de Kosova i bona part de Macedònia.

Tot i que aquest debat ha aparegut diverses vegades durant els últims anys, sobretot a Kosova, on una bona part dels albanesos s’ha manifestat favorable a integrar-se a Albània -només cal veure que en les manifestacions a Kosova, les banderes que s’enarboren són les albaneses, no la de Kosova-, ara ha agafat una transcendència més gran i s’ha estès per diversos estats.

Arran del resultat de les últimes eleccions macedònies, el partit en el poder, el conservador VMRO-DPMNE, que no va aconseguir una majoria que li permetés de formar govern, va iniciar una intensa campanya contra el que en diuen Plataforma de Tirana. A Macedònia, l’oposició socialdemòcrata i els quatre partits albanesos van obtenir uns resultats prou bons com per poder formar govern, i desbancar el VMRO-DPMNE i el seu líder, Nikola Gruevski, del poder.

Els partits albanesos van acordar una plataforma conjunta de cara a la negociació amb la Unió Socialdemòcrata, SDSM. En aquesta plataforma, a part d’alguns aspectes que no tenen res a veure amb la qüestió ètnica com la integració a la Unió Europea o a l’OTAN, hi havia reivindicacions que anaven en la línia de reconèixer els drets nacionals dels albanesos. Una de les mesures proposades era la d’estendre l’oficialitat de la llengua albanesa a tot el territori de l’estat, la possible modificació d’alguns elements simbòlics, com la moneda, uniformes policials, polítiques actives per incrementar la presència d’albanesos en les forces de seguretat i en el funcionariat, on actualment estan infrarepresentats, la condemna del genocidi contra el poble albanès en el període d’entreguerres… Finalment, socialdemòcrates i albanesos van arribar a un acord per formar govern, que va ser boicotejat pel president macedoni. A hores d’ara, més de quatre mesos després de les eleccions, Macedònia encara no té govern.

Des del VMRO-DPMNE, el partit governant, es va iniciar una gran campanya contra el que afirmen que pot ser la desintegració del país. Ara fa cinquanta-nou dies que els carrers de les principals ciutats macedònies s’han omplert de persones, convocats per una entitat que porta per nom Units per Macedònia, teòricament aliena al partit governant. Ara bé, ningú dubta que darrere d’aquestes concentracions hi ha la llarga mà de Gruevski, que amb aquesta argúcia pretén perpetuar-se en el poder o, com a mínim, evitar que els socialdemòcrates puguin formar-lo, i també que pugui ser jutjat pels nombrosos casos de corrupció, malversament de fons públics, espionatge…

Els dirigents d’Units per Macedònia han insistit reiteradament que estan en contra del federalisme i de la desintegració de Macedònia, i, també, contra el bilingüisme. Defensen que l’acord entre SDSM i partits albanesos s’ha elaborat des de Tirana, i per això en diuen Plataforma de Tirana –nom que evidentment no fan servir les persones que la van signar-. Afirmen que l’objectiu últim d’aquests polítics és desmembrar el país i incorporar les zones de majoria albanesa a Albània, per crear la Gran Albània. Els partits albanesos de Macedònia han negat aquestes acusacions i han insistit que el seu objectiu és tan sols garantir la igualtat de drets de tots els ciutadans de Macedònia.

Evidentment aquestes tesis han rebut, com era d’esperar, el suport de les principals autoritats sèrbies, lògicament, pel seu enfrontament amb les autoritats de Kosova.

Les declaracions que va fer fa pocs dies el cap de govern albanès, Edi Rama, segons les quals –en una entrevista feta al mitjà Politico- l’objectiu polític fonamental del seu país és la integració a la Unió Europea, però que en cas que aquest projecte fracassés no descartava la possibilitat que s’optés per buscar altres unions territorials en la mateixa àrea balcànica, en clara alusió al conjunt dels territoris poblats per albaensos, han provocat un gran rebombori. Poc després, el presdient de Kosova, Hashim Thaci, va fer unes declaracions en la mateixa línia, encara que després les hagi matisat. Cal no oblidar que els partits kosovars opositors tenen uns plantejaments polítics d’un to més marcadament panalbanès que no pas els que formen part de l’actual coalició governamental. Si es fessin eleccions, no és gens clar qui guanyaria la contesa electoral. És un escenari gens negligible, ja que donada la situació política actual de Kosova aquest fet és molt probable. En qualsevol moment es poden anunciar eleccions anticipades.

Aquestes afirmacions van servir perquè Ivica Dacic, actual ministre d’afers estrangers del govern serbi, alertés que la principal amenaça per a la pau i l’estabilitat a la zona, segons la seva opinió, era la del nacionalisme albanès entestat a crear una Gran Albània. Va fer aquestes asseveracions en una entrevista a l’agència russa TASS, i va provocar una allau de reacions a totes dues bandes. També va advertir els aliats i protectors dels albanesos, en clara referència als Estats Units, que miressin de replantejar-se les seves aliances. I per reblar el clau, va remarcar que si Sèrbia parlés de crear una Gran Sèrbia -amb la incorporació de la República Serpska- seria acusada de desestabilitzar la zona. Serguei Lavrov, ministre d’Afers estrangers de Rússia, també s’ha manifestat en la mateixa línia.

Pocs dies després de les declaracions de Dacic, qui va afegir més llenya al foc va ser un polític albanès de Bujanovac, Jonuz Musliu. Bujanovac és una de les tres municipalitats del sud de Sèrbia on viuen albanesos, juntament amb Presevo i Medvedja. Segons Musliu, la Gran Albània –i va utilizar aquests termes- ha d’incloure també aquestes municipalitats, i també Kosova, de majoria albanesa.

Fa només dos dies, el president de Kosova, Hashim Thaci, va voler refredar els ànims i va afirmar que la qüestió de la Gran Albània era només una invenció de la propaganda sèrbia, per tal de desviar l’atenció dels seriosos problemes interns que pateix el país.

Finalment, Johannes Hahn, comissari europeu de política regional, ha censurat les afirmacions de Rama i de Thaci i els ha comminat a no fer declaracions explosives i a no qüestionar les fronteres existents, i a no interferir en els afers interns dels estats veïns.

Sèrbia contra el frau i la corrupció. Protiv Diktature, Contra la Dictadura; milers de persones es manifesten diàriament contra el govern

Vuit després de les eleccions presidencials sèrbies. les protestes als carrers s’intensifiquen. Milers i milers de persones es concentren a Belgrad i a les principals ciutats del país per demanar la dimissió del govern i unes eleccions lliures i justes.

Milers de persones es van aplegar, un dia més -i ja en porten vuit-, a Belgrad, Novi Sad i Nis per protestar contra unes eleccions que consideren injustes. A més, argumenten que hi ha proves més que evidents que hi ha hagut un frau massiu. Les demandes inicials, dels primers dies,  que anaven en la línia de demanar la dimissió dels membres de la Comissió Electoral Central, de la presidenta de l’Assemblea Nacional (maja Gojkovic) i de les direccions dels mitjans d’informació públics (RTS i RTV) s’han transofrmat en demandes de dimissió del govern i de convocatòria d’unes eleccions lliures. Són, per tant, unes reivindicacions amb un contingut polític molt més intens.

D’aquesta manera, Sèrbia, quan ben poca gent s’ho esperava, s’ha convertit en un escenari més de les protestes ciutadanes contra els governs corruptes i manipuladors. Les protestes als carrers després de les eleccions montenegrines a finals de l’any passat, les constants mobilitzacions de la població macedònia que van tenir lloc l’any passat contra el govern corrupte de Nikola Gruevski, la indignació popular pel frau en les eleccions moldaves també de l’any passat, les massives protestes a Romania contra les modificacions legals que “legalitzaven” pràctiques de corrupció, l’acampada permanent a Albània, que també demana la dimissió del govern… feien veure Sèrbia com un illa d’estabilitat. Aquesta estabilitat, però, només era un miratge. El malestar latent no ha fet més que aflorar.

Les consignes en aquestes concentracions són diverses i variades, però posen èmfasi en la corrupció i en el frau electoral: “Lladres!”, “Fora corruptes!”, “Eleccions lliures i justes”, “Llibertat de premsa”, “Dimissió del govern”, “Dimissió de l’elit política”, “Vucic traïdor”, “Contra la Dictadura”… Hi ha la clara voluntat de denunciar la deriva autoritària de Vucic i d’alertar dels perills d’una dictadura.

Una de les peculiaritats d’aquestes mobilitzacions és que no hi ha cap organització clarament organitzada al darrere, i s’han convocat mitjançant les xarxes socials, cosa que ha fet que hi hagi d’orientacions polítiques molt diverses. És indiscutible que l’element predominant en les manifestacions és el de la gent jove, particularment els estudiants. També hi són presents algunes demandes de to marcadament laboral.

Tot i que les tres ciutats esmentades anteriorment (Novi Sad -a la Voivodina-, Nis -al sud del país- i Belgrad, la capital) han capitalitzat les obilitzacions, s’han estès ràpidament per tot el país: Leskovac, Kragujevac, Kraljevo, Subotica també han estat escenaris de les protestes. Es calcula que diumenge passat el nombre total de manifestants a tot el país era d’unes vuitanta mil persones, el més nombrós des de l’inici de les mobilitzacions, el 3 d’abil.

Pràcticament la totalitat dels candidats que es van presentar a les eleccions presdiencials han acabat donant suport a les concentracions. Els primers a fer-ho van ser Jankovic -el segon candidat més votat a les eleccions del 2 d’abril-, Radulovic, Canak, Beli… i més endavant s’hi han afegit la gran majoria, entre els quals també l’ultra Seselj.

Hi ha algunes evidències de frau més que demostrades. S’ha filtrat un vídeo on es veu clarament com s’introdueixen més d’un centenar de butlletes de vot en una urna. L’altre dia, l’equip del candidat Sasa Jankovic va aportar dades que demostraven que el frau a Belgrad pot haver representat milers de vots. També semblen bastant evidents els casos de frau a Novi pazar, al Sanjak… Jankovic reclama que sigui legalment investigat tot el procés.

El partit opositor “Ja n’hi ha prou” ha anunciat que emprendrà accions legals contra el govern, per totes les il·legalitats comeses durant aquest procés.

No cal dir que Vucic en tot moment ha defensat la netedat del procés electoral i ha negat les acusacions de frau. En la mateixa línia s’ha expressat el seu partit, el Partit Progressista -que malgrat el seu nom és una opció dretana i liberal-, i el Partit Socialista -que malgrat el nom no es pot considerar socialista-, que també li dona suport.

Més avall podeu llegir l’article escrit el 6 d’abril sobre aquest tema:

 

Aquest diumenge, 2 d’abril, no gaire després de les vuit del vespre -un cop tancats els col·legis electorals-, Aleksandar Vucic va anunciar una victòria esclatant en les eleccions presidencials. Segons les dades que va presentar ell mateix, havia aconseguit cap al 57% dels sufragis, gairebé quaranta punts per sobre del segon candidat més votat, Sasa Jankvoc, l’exdefensor del poble serbi. Publicat el 6 d’abril, a les 13.01h

La resta de candidats van optar per esperar que es fessin públics els resultats oficials abans de fer declaracions oficials, i van coincidir a criticar la pressa amb què Vucic els havia anuciat, que van denunciar com a molt sospitosa.

L’endemà mateix, dilluns, milers de persones es van concentrar en els carrers de Belgrad, Novi Sad (a la Voivodina) i Nis (la principal ciutat del sud del país). Des de llavors, cada dia s’han anat aplegant milers de persones per condmenar nombroses irregularitats en el procés electoral i el clima en què havien tingut lloc aquests comicis presidencials.

Ahir mateix, segons algunes fonts, com Insajder, unes quinze mil persones es van concentrar a Belgrad, davant la seu de l’Skupstina, l’Assemblea sèrbia. Segons fonts opositores, unes cinc mil persones ho feren a Nis, unes quatre mil a Novi Sad, un miler a Kragujevac i diversos milers s’aplegaren en concentracions menors en d’altres ciutats, com Kraljevo, Leskovac, Bor, Subotica, Novi Pazar…

Els manifestants, molt majoritàriament joves, denuncien nombroses irregularitats. D’entrada, consideren que el cens estava clarament inflat -de fet ja hi havia hagut algunes denúncies abans de fer les eleccions-. Afirmen que hi havia gairebé set milions de persones cridades a votar, quan consideren que la població sèrbia en edat de vot supera de poc els sis milions. D’altra banda, algunes persones aporten dades més concretes, com ho fa Dusan Teodorovic -de l’equip electoral de Sasa Jankovic-, que afirma que han rebut més d’un centenar de denúncies d’irregularitats a la capital, a Belgrad.

Dosko Obradovic, el candidat del dretà i nacionalista Dveri, també ha criticat l’obscuritat del recompte de vots de Kosova -uns 105.000 electors potencials-, lloc on no van ser comptabilitzats i es van traslladar a Sèrbia, cosa que provoca moltes suspicàcies. També ha assegurat que membres de la seva formació van ser testimonis de la introducció de vots fraudulents a les urnes i del suborn d’alguns electors, a Novi Pazar. A la Voivodina també han estat molt nombroses les denúncies de vots falsos, a Kikinda, Zrenmjanin, Subotica… Un altre candidat, Radulovic de “Ja n’hi ha prou” també ha aportat dades de més irregularitats.

Si a axiò hi afegim l’ambient previ a les eleccions, on els mitjans de comunicació més importants van atorgar una informació esbiaixada i particularment intensa en favor de Vucic, amb denúncies de censura incloses, molts dels manifestants afirmen que sèrbia pot viure -o ja viu- un ambient predictatorial. De fet, per les xarxes socials, un dels lemes que més corre és Protiv diktature (Contra la dictadura).

Fins ara, no és gens clar qui hi ha darrere d’aquestes mobilitzacions. Alguns grups els han donat suport obertament, com Oposizionar o Lokalni Front, però sembla que generalment han estat moviments força espontanis convocats a través de les xarxes socials. En les concentracions es poden sentir o llegir de vegades proclames fins i tot contradictòries, cosa que dmeostraria que no hi ha una única organització al darrere.

Com hem dit abans, els joves tenen un gran protagonisme en aquestes concentracions. A Novi Sad, per exemple, els estudiants universitaris han pres la iniciativa i fan reivindicacions concretes, com la dimissió de Maia Gojkovic, presidenta de l’Assemblea sèrbia, dels membres de la Comissió Electoral Central i dels dirigents dels mitjans d’informació públics, Ràdio Teelvisió Sèrbia (RTS) i Ràdio Televisió de la Voivodina (RTV).

Pel que fa als candidats presidencials, s’han apressat a donar-los candidats com Jankovic, Ljubisa Preletevic, Radulovic i Obradovic. Vucic, per la seva banda, afirma que respecta el dret a manifestació perquè Sèrbia és, precisament, un país lliure, sempre que no es produeixin fets violents.

De moment, les manifestacions no van a menys i s’obre un flanc no previst en la política sèrbia, que caldrà veure com evoluciona.

La decisió sobre l’extradició o alliberament de Haradinaj s’ajorna una vegada més

La decisió que ha de prendre la justícia francesa sobre Ramush Haradinaj es fa esperar una altra vegada, per tercera vegada. Després de la declaració que ha fet davant el tribunal de Colmar -a Alsàcia-, les autoritats judicials han anunciat que no es farà pública la seva decisió fins al dia 27 d’abril.

Per tant, no es pot dir encara si Haradinaj serà extraditat a Sèrbia, tal com demanen les autoritats sèrbies. Ahir mateix, el ministre d’Afers estrangers serbi, Ivica Dacic, va insisitir en la necessitat d’aquesta extradició. Va arribar a afirmar que era més que provat que Sèrbia no havia comès cap genocidi a Kosova, durant els anys 1998-1999, mentre que sí que Haradinaj és responsable d’accions criminals que han de ser jutjades. Haradinaj, per la seva banda, acusa Sèrbia d’haver comès crims contra la humanitat, i que en lloc de perseguir els criminals l’acusen a ell. A mé, a la sortida de les dependències judicials ha assegurat que no reconeix, ni reconeixerà mai, la jurisdicció de Sèrbia.

Haradinaj, que va arribar a ser primer ministre de Kosova ara fa poc més de deu anys, ja havia estat detingut dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra que va assolar aquell país, havia estat absolt. Ara, les autoritats sèrbies argumenten que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada. Se l’acusa de la mort i tortures en camps de detinguts a l’oest de Kosova durant l’any 1999.

Haradinaj va ser detingut a l’aeroport de Basilea-Mulhouse el 4 de gener. Aquesta detenció ha provocat un intens debat i polémica a Kosova. Els partits opositors n’han responsabilitzat el govern, que amb les seves converses, segons ells, amb Sèrbia donen una imatge de debilitat i de cessió de sobirania.

El cas de Haradinaj és un altre dels flancs oberts entre Sèrbia i Kosova que aquestrs darrers mesos han enrarit extraordinàriament les relacions bilaterals.

És evident que sigui quina sigui la decisió sobrer aquest afer, posarà en un compromís la diplomàcia francesa, ja que serà interpretada com una presa de partit per una de les parts no només en aquest afer, sinó en tot el que té a veure amb les cada vegada més complicades relacions entre Kosova i Sèrbia.

 

Vucic, nou president de Sèrbia després de guanyar la primera volta de les eleccions presidencials amb més del 50% dels vots

Els col·legis electorals serbis van tancar les portes ahir a les vuit del vespre. No van trigar gaire a fer-se públics els primers sondejos, i, com era d’esperar, van mostrar que Aleksandar Vucic, actual cap de govern , va ser-ne el guanyador, prou sobradament com per no haver de concórrer a una segona volta.

Segons els primers resultats, Vucic aconsegueix el 55,03% dels vots, molt per sobre del segon candidat en nombre de vots, que va ser Sasa Jankovic, amb el 16%. Més enrere va quedar encara Luka Maksimovich –Beli-, amb el 9,04% i després Vuk Jeremic (5,8%), Vojislav Seselj (4,4%). Això vol dir que Vucic va obtenir 2.350.000 vots, sobre un total de 3.700.000 vots emesos. La participació va ser baixa, i es va situar entorn del 55%.

Vucic no va esperar-se gaire a fer una compareixença pública on va ressaltar que havia aconseguit dotze punts percentuals més que tots els altres –deu- candidats junts. Va utilitzar aquest argument per indicar que Sèrbia va per bon camí, i que aquest és el que desitgen els ciutadans del país: acostament a la Unió Europea, manteniment d’unes excel·lents relacions amb Rússia i la Xina –ara mateix Nikolic és de viatge oficial a la Xina-. En certa forma, en el seu discurs va agrair a Angela Merkel i a Vladímir Putin que es reunissin amb ell en plena campanya electoral, cosa que s’ha volgut interpretar com un suport explícit a la seva candidatura.

Durant la campanya, Vucic va prometre que immediatament després de saber-se els resultats, si era escollit president, dimitiria el càrrec que ostenta actualment, el de cap de govern. Això vol dir, que caldrà designar un successor que l’ocupi, i tot sembla indicar, segons la premsa sèrbia, que pot ser l’antic ministre de Justícia Nikola Selakovic. Finalment, pot ser fonamentat el temor d’una possible deriva autoritària de la seva presidència. La pressió constant a què és sotmesa la premsa, com s’ha vist en aquestes eleccions, en pot ser un avís.

D’altra banda, aquests resultats demostren la feblesa i la desunió de l’oposició. En la confrontació entre Jankovic i Jeremic, que en teoria s’adreçaven a un electorat similar, el guanyador va ser clarament Jankovic. Ara caldrà veure si opta per continuar la seva activitat política i intenta aglutinar els sectors més liberals i proeuropeus de la societat sèrbia o si hi renuncia.

També és bastant evident el fracàs de Seselj, del Partit Radical Serbi, a l’hora de recollir el vot més inflamadament nacionalista. Una bona part d’aquest electorat ha optat per Vucic i ha girat l’esquena a Seselj, i també a Obradovic, que encara ha obtingut menys vots. Era simptomàtic que aquests darrers dies algunes personalitats susceptibles de votar Seselj apostessin públicament per Vucic, com per exemple Svetlana Raznatovic vídua d’Arkan, un dels principals líders paramilitars dels anys noranta.

Un dels temes que més preocupava l’oposició era que hi haguessin algunes tupinades –tal com va passar en les darreres eleccions parlamentàries-, i havien criticat que hi hagués molt pocs observadors internacionals. Hi ha hagut, sí, algunes denúncies concretes, com els insults que va rebre Sasa Radulovic per part de simpatitzants del governamental Partit Progressista, o incidents aïllats a ciutats com Leskovac, Zajecar o Ali Bunar –segons informa Balkan Insight-. De tota manera, les enquestes preelectorals feien pensar en uns resultats tan favorables per al govern que les tupinades no tenien cap sentit.

D’altra banda, a Kosova hi havia oberts 90 col·legis electorals, on podien emetre el seu vot 105.000 serbis, majoritàriament residents al nord. El recompte d’aquests vots es farà a Sèrbia, a Raska i a Vranje. El percentatge de participació als col·legis electorals de Kosova va ser del 29%.

 

Eleccions presidencials a Sèrbia

Avui, 2 d’abril, els ciutadans serbis han estat cridats a les urnes per tal de triar qui serà el seu president els propers cinc anys. D’aquesta manera es posa punt i final als cinc anys de presidència de Tomislav Nikolic. Tot sembla indicar que el guanyador d’aquestes eleccions serà Alexànder Vucic, actual cap de govern.

Tots dos, Nikolic i Vucic, són membres del Partit Progressista Serbi (SNS), la força política que domina de manera indiscutible Sèrbia. Aquest partit, que va ser fundat l’any 2008 com una escissió del Partit Radical Serbi (SRS) de Vojislav Seselj, i el govern que lidera és a hores d’ara el més sòlid -en el sentit d’estabilitat política- de tots els Balcans. De fet, per a molts, que Vucic optés a la presìdència, un càrrec amb menys “poder” que el de cap de govern que ara ostenta, va ser una sorpresa. Tot semblava indicar que Nikolic optaria a la reelecció i que seria una altra vegada el candidat del partit. Ara bé, quan Vucic va fer l’anunci de la seva candidatura, Nikolic no es va retirar, cosa que va provocar certes tensions internes en el partit, que es van resoldre amb el suport giarebé unànime a la candidatura de Vucic. Nikolic va temptejar d’impulsar la seva candidatura al marge del partit, però va desistir ràpidament davant l’evidència d’un possible fracàs més que evident. D’aquesta manera s’ha culminat el relleu en les regnes del Partit Progressista, en què Vucic n’ha “mort el pare fundador”, Nikolic.

Totes les enquestes apunten una victòria indiscutible de Vucic. La gran incògnita és saber si superarà el 50% de vots en la primera volta, cosa que les enquestes semblen confirmar. En el cas hipotètic que no hi arribés, caldria una segona volta d’aquí a quinze dies. Totes les enquestes publicades des de l’inici de la campanya fins ara li atorguen entre el 53% i el 56% dels sufragis.

L’altra dada, molt rellevant, és la inexistència de cap rival que li pugui fer ombra. Cap dels sondejos no ha atorgat a cap dels candidats opositors més enllà del quinze per cent del vots, cosa que deixa molt clar que tenen poques opcions.

D’entrada, els dos candidats més forts eren Vuk Jeremic i Sasa Jankovic, entre el 10 i el 13% a les enquestes. Tots dos candidats es caracteritzen per tenir un tarannà liberal, i per haver estat considerats com els candidats d’Occident.

Jeremic té, malgrat la seva relativa joventut, una llarga trajectòria política, els punts culminants de la qual són el ministeri d’afers estrangers entre 2008 i 2012, en l’època de la presidència de Boris Tadic, i la presdiència de l’Assemblea de les Nacions Unides entre 2012 i 2013. El seu prestigi internacional, però, semnbla que no es veu correspost a l’interior de Sèrbia.

Per la seva banda, Sasa Jankovic va ser vist com la gran esperança blanca de l’oposició. Jankovic ha ostentat del càrrec de “defensor del poble” serbi entre 2007 i 2017. Aquests darrers anys s’ha erigit en la figura pública que més ha denunciat el govern de Vucic, pel seu autoritarisme, la persecució de la premsa, la corrupció i pels fet de Savamala, un tèrbol projecte urbanístic al centre de la capital. Això va fer que el novembre passat un centenar d’intel·lectuals i polítics, i diverses organtizacions publiquessin, un manifest on defensaven la seva candidatura per a la presidència del país. Entre els signants cal destacar el Partit Demòcrata, el Partit Liberal Demòcrata, diverses organitzacions representants de les minories, com els roms, croats, monteengrins…, Lokalni Front -una organització activa de Krajevo, una ciutat del centre de Sèrbia- o Ne davimo Beograd, l’organtizació que aglutina els opositors als projectes urbanístics a la capital.

Per a l’oposició és molt important forçar una segona volta, que permetria aglutinar tot el seu vot, de manera que quedaria palès que realment existeix una oposició a Vucic i al seu partit. De fet, alguna enquesta pronosticava que en cas que hi hagués una segona volta, tant Jeremic com Jankovic tindrien opcions de guanyar Vucic a la capital, Belgrad, cosa que evidentment té una forta càrrega simbòlica. També és important destacar que qui passés a una segona volta es veuria reforçat políticament d’una manera molt important.

Des de fa molt temps s’està denunciant que a Sèrbia no hi ha una premsa lliure i crítica, que els periodistes són perseguits, que hi ha una censura efectiva i que determinats mitjans, amb molt de poder, no fan més que de crossa de Vucic. Durant aquesta campanya mateix, diversos organismes -com CEM i BIRODI- han denunciat l’absoluta parcialitat d’alguns mitjans, molt influents. Han demostrat, amb dades a la mà, que TV Pink, B92, RTS1, Happy TV, entre d’altres, han dedciat prop del 60% del seu temps, o del seu espai, a la figura de Vucic, cosa que fa difícil que l’electorat es pugui aproximar als altres candidats. A més, la informació que n’han donat és clarament esbiaixada, ja que presenta Vucic com un gran estadista. La seva última reunió amb Putin, per exemple, o uns dies abans amb Angela Merkel, transmeten a la població que té el suport d’aquests dos líders -cosa que, d’altra banda, potser no és del tot falsa-.

L’oposició també ha denunciat la poca presència d’observadors internacionals, particularment de l’OSCE. Tenint en compte que l’OSCE va fer diversos advertiments al govern per diverses irregularitats, més que comprovades, en les darreres eleccions, sobta que només hi enviï vuit observadors. Si, a més, hi ha alguns indicis que es poden repetir les irreglaritats, com ho demostra el cas, fet públic aquesta setmana que una dona morta l’any 1993 va rebre la targeta de votació.

A part d’aquests dos candidats, també ha assolit un gran protagonisme en la campanya la candidatura de Luka Maksimovic, conegut amb el sobrenom de Ljubis Preletacevic, Beli. És un candidat independent que ha aconseguit fer forat, fins al punt que en molts casos apareix comn a possible segon candidat més votat. Es vol presentar com el candidat de la gent normal, i no com un candidat de partit. Se l’ha vist com una amenaça, fins al punt, que la Comissió Electoral Central va trigar molt a acceptar les 10.000 signatures necessàries per presentar la candidatura. La seva activitat dedicada a la sàtira política ha fet que se’l presentés com un còmic i que se’l volgués ridiculitzar.

Finalment, l’altra candidat que pot obtenir un nombre vots relativament important és Vojislav Seselj, l’etern candidat de l’extrema dreta més nacionalista. Segons les enquestes, les seves opcions poden oscil·lar entre el 8 i el 12%. Evidentment el seu discurs propugna l’allunyament total de la Unió europea, l’aproximació a la Rússia de Putin i una actitud bel·ligerant pel que fa a les qüestions de Kosova i de la República Serpska, a Bòsnia. La resta de candidats, segons els sondejos, obtindran percentatges de vots encara inferiors.

Tenen dret a vot 6.724.949 persones. Taambé s’obren 90 col·legis electorals a Kosova i 53 en altres països. La setmana passada, Vucic havia de visitar Leposavici, al nord de Kosova, però finalment va desisitir de la seva idea. El govern de Kosova va posar unes condicions que Vucic va considerar inacceptables. L’oposició ha alertat, precisament, de les condicions de vot a Kosova i pensen que és un dels llocs on hi ha més risc de tupinada.

L’aparent allunyament, que molts discuteixen, de Vucic dels plantejaments més radicalment ultranacionalistes, la seva política d’aproximació a la Unió Europea, una actitud relativament possibilista pel que fa a Kosova i unes més que cordials relacions amb Rússia l’han situat en la centralitat política. I sembla que tot això és ben vist per les autoritats europees, però són moltes les ombres que planen sobre el seu govern, en tots els sentits.