Torna la Gran Albània?

Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una Gran Albània ha tornat a centrar bona part de l’interès polítc dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosova n’han parlat, i de vegades amb un to que no presagia res de bo.

La Gran Albània, segons qui en defensa la creació, hauria de ser l’estat que aplegués tots els territoris on viu població albanesa, és a dir l’actual Albània, Kosova, la zona més occidental de Macedònia, poblada molt majoritàriament per albanesos, una petita franja de territori al sud-est de Sèrbia, anomenada Kosova oriental pels albanesos, la part meridional de Montenegro -entorn d’Ulcinj-, que limita amb l’estat albanès, i una altra petita franja que limita amb Kosova, i, finalment, el territori de la Samèria, actualment a Grècia; és a dir tota l’àrea de poblament albanès.

Aquesta reivindicació ha estat present des del moment que es constitueix el nacionalisme albanès, a finals del segle XIX i la vegada que ha estat més a prop d’assolir-se va ser durant la Segona Guerra Mundial, quan Albània va ser ocupada pels feixistes italians i, a Albània, se li agregà gairebé la totalitat de Kosova i bona part de Macedònia.

Tot i que aquest debat ha aparegut diverses vegades durant els últims anys, sobretot a Kosova, on una bona part dels albanesos s’ha manifestat favorable a integrar-se a Albània -només cal veure que en les manifestacions a Kosova, les banderes que s’enarboren són les albaneses, no la de Kosova-, ara ha agafat una transcendència més gran i s’ha estès per diversos estats.

Arran del resultat de les últimes eleccions macedònies, el partit en el poder, el conservador VMRO-DPMNE, que no va aconseguir una majoria que li permetés de formar govern, va iniciar una intensa campanya contra el que en diuen Plataforma de Tirana. A Macedònia, l’oposició socialdemòcrata i els quatre partits albanesos van obtenir uns resultats prou bons com per poder formar govern, i desbancar el VMRO-DPMNE i el seu líder, Nikola Gruevski, del poder.

Els partits albanesos van acordar una plataforma conjunta de cara a la negociació amb la Unió Socialdemòcrata, SDSM. En aquesta plataforma, a part d’alguns aspectes que no tenen res a veure amb la qüestió ètnica com la integració a la Unió Europea o a l’OTAN, hi havia reivindicacions que anaven en la línia de reconèixer els drets nacionals dels albanesos. Una de les mesures proposades era la d’estendre l’oficialitat de la llengua albanesa a tot el territori de l’estat, la possible modificació d’alguns elements simbòlics, com la moneda, uniformes policials, polítiques actives per incrementar la presència d’albanesos en les forces de seguretat i en el funcionariat, on actualment estan infrarepresentats, la condemna del genocidi contra el poble albanès en el període d’entreguerres… Finalment, socialdemòcrates i albanesos van arribar a un acord per formar govern, que va ser boicotejat pel president macedoni. A hores d’ara, més de quatre mesos després de les eleccions, Macedònia encara no té govern.

Des del VMRO-DPMNE, el partit governant, es va iniciar una gran campanya contra el que afirmen que pot ser la desintegració del país. Ara fa cinquanta-nou dies que els carrers de les principals ciutats macedònies s’han omplert de persones, convocats per una entitat que porta per nom Units per Macedònia, teòricament aliena al partit governant. Ara bé, ningú dubta que darrere d’aquestes concentracions hi ha la llarga mà de Gruevski, que amb aquesta argúcia pretén perpetuar-se en el poder o, com a mínim, evitar que els socialdemòcrates puguin formar-lo, i també que pugui ser jutjat pels nombrosos casos de corrupció, malversament de fons públics, espionatge…

Els dirigents d’Units per Macedònia han insistit reiteradament que estan en contra del federalisme i de la desintegració de Macedònia, i, també, contra el bilingüisme. Defensen que l’acord entre SDSM i partits albanesos s’ha elaborat des de Tirana, i per això en diuen Plataforma de Tirana –nom que evidentment no fan servir les persones que la van signar-. Afirmen que l’objectiu últim d’aquests polítics és desmembrar el país i incorporar les zones de majoria albanesa a Albània, per crear la Gran Albània. Els partits albanesos de Macedònia han negat aquestes acusacions i han insistit que el seu objectiu és tan sols garantir la igualtat de drets de tots els ciutadans de Macedònia.

Evidentment aquestes tesis han rebut, com era d’esperar, el suport de les principals autoritats sèrbies, lògicament, pel seu enfrontament amb les autoritats de Kosova.

Les declaracions que va fer fa pocs dies el cap de govern albanès, Edi Rama, segons les quals –en una entrevista feta al mitjà Politico- l’objectiu polític fonamental del seu país és la integració a la Unió Europea, però que en cas que aquest projecte fracassés no descartava la possibilitat que s’optés per buscar altres unions territorials en la mateixa àrea balcànica, en clara alusió al conjunt dels territoris poblats per albaensos, han provocat un gran rebombori. Poc després, el presdient de Kosova, Hashim Thaci, va fer unes declaracions en la mateixa línia, encara que després les hagi matisat.

Aquestes afirmacions van servir perquè Ivica Dacic, actual ministre d’afers estrangers del govern serbi, alertés que la principal amenaça per a la pau i l’estabilitat a la zona, segons la seva opinió, era la del nacionalisme albanès entestat a crear una Gran Albània. Va fer aquestes asseveracions en una entrevista a l’agència russa TASS, i va provocar una allau de reacions a totes dues bandes. També va advertir els aliats i protectors dels albanesos, en clara referència als Estats Units, que miressin de replantejar-se les seves aliances. I per reblar el clau, va remarcar que si Sèrbia parlés de crear una Gran Sèrbia -amb la incorporació de la República Serpska- seria acusada de desestabilitzar la zona. Serguei Lavrov, ministre d’Afers estrangers de Rússia, també s’ha manifestat en la mateixa línia.

Pocs dies després de les declaracions de Dacic, qui va afegir més llenya al foc va ser un polític albanès de Bujanovac, Jonuz Musliu. Bujanovac és una de les tres municipalitats del sud de Sèrbia on viuen albanesos, juntament amb Presevo i Medvedja. Segons Musliu, la Gran Albània –i va utilizar aquests termes- ha d’incloure també aquestes municipalitats, i també Kosova, de majoria albanesa.

Fa només dos dies, el president de Kosova, Hashim Thaci, va voler refredar els ànims i va afirmar que la qüestió de la Gran Albània era només una invenció de la propaganda sèrbia, per tal de desviar l’atenció dels seriosos problemes interns que pateix el país.

Finalment, Johannes Hahn, comissari europeu de política regional, ha censurat les afirmacions de Rama i de Thaci i els ha comminat a no fer declaracions explosives i a no qüestionar les fronteres existents, i a no interferir en els afers interns dels estats veïns.

Sèrbia contra el frau i la corrupció. Protiv Diktature, Contra la Dictadura; milers de persones es manifesten diàriament contra el govern

Vuit després de les eleccions presidencials sèrbies. les protestes als carrers s’intensifiquen. Milers i milers de persones es concentren a Belgrad i a les principals ciutats del país per demanar la dimissió del govern i unes eleccions lliures i justes.

Milers de persones es van aplegar, un dia més -i ja en porten vuit-, a Belgrad, Novi Sad i Nis per protestar contra unes eleccions que consideren injustes. A més, argumenten que hi ha proves més que evidents que hi ha hagut un frau massiu. Les demandes inicials, dels primers dies,  que anaven en la línia de demanar la dimissió dels membres de la Comissió Electoral Central, de la presidenta de l’Assemblea Nacional (maja Gojkovic) i de les direccions dels mitjans d’informació públics (RTS i RTV) s’han transofrmat en demandes de dimissió del govern i de convocatòria d’unes eleccions lliures. Són, per tant, unes reivindicacions amb un contingut polític molt més intens.

D’aquesta manera, Sèrbia, quan ben poca gent s’ho esperava, s’ha convertit en un escenari més de les protestes ciutadanes contra els governs corruptes i manipuladors. Les protestes als carrers després de les eleccions montenegrines a finals de l’any passat, les constants mobilitzacions de la població macedònia que van tenir lloc l’any passat contra el govern corrupte de Nikola Gruevski, la indignació popular pel frau en les eleccions moldaves també de l’any passat, les massives protestes a Romania contra les modificacions legals que “legalitzaven” pràctiques de corrupció, l’acampada permanent a Albània, que també demana la dimissió del govern… feien veure Sèrbia com un illa d’estabilitat. Aquesta estabilitat, però, només era un miratge. El malestar latent no ha fet més que aflorar.

Les consignes en aquestes concentracions són diverses i variades, però posen èmfasi en la corrupció i en el frau electoral: “Lladres!”, “Fora corruptes!”, “Eleccions lliures i justes”, “Llibertat de premsa”, “Dimissió del govern”, “Dimissió de l’elit política”, “Vucic traïdor”, “Contra la Dictadura”… Hi ha la clara voluntat de denunciar la deriva autoritària de Vucic i d’alertar dels perills d’una dictadura.

Una de les peculiaritats d’aquestes mobilitzacions és que no hi ha cap organització clarament organitzada al darrere, i s’han convocat mitjançant les xarxes socials, cosa que ha fet que hi hagi d’orientacions polítiques molt diverses. És indiscutible que l’element predominant en les manifestacions és el de la gent jove, particularment els estudiants. També hi són presents algunes demandes de to marcadament laboral.

Tot i que les tres ciutats esmentades anteriorment (Novi Sad -a la Voivodina-, Nis -al sud del país- i Belgrad, la capital) han capitalitzat les obilitzacions, s’han estès ràpidament per tot el país: Leskovac, Kragujevac, Kraljevo, Subotica també han estat escenaris de les protestes. Es calcula que diumenge passat el nombre total de manifestants a tot el país era d’unes vuitanta mil persones, el més nombrós des de l’inici de les mobilitzacions, el 3 d’abil.

Pràcticament la totalitat dels candidats que es van presentar a les eleccions presdiencials han acabat donant suport a les concentracions. Els primers a fer-ho van ser Jankovic -el segon candidat més votat a les eleccions del 2 d’abril-, Radulovic, Canak, Beli… i més endavant s’hi han afegit la gran majoria, entre els quals també l’ultra Seselj.

Hi ha algunes evidències de frau més que demostrades. S’ha filtrat un vídeo on es veu clarament com s’introdueixen més d’un centenar de butlletes de vot en una urna. L’altre dia, l’equip del candidat Sasa Jankovic va aportar dades que demostraven que el frau a Belgrad pot haver representat milers de vots. També semblen bastant evidents els casos de frau a Novi pazar, al Sanjak… Jankovic reclama que sigui legalment investigat tot el procés.

El partit opositor “Ja n’hi ha prou” ha anunciat que emprendrà accions legals contra el govern, per totes les il·legalitats comeses durant aquest procés.

No cal dir que Vucic en tot moment ha defensat la netedat del procés electoral i ha negat les acusacions de frau. En la mateixa línia s’ha expressat el seu partit, el Partit Progressista -que malgrat el seu nom és una opció dretana i liberal-, i el Partit Socialista -que malgrat el nom no es pot considerar socialista-, que també li dona suport.

Més avall podeu llegir l’article escrit el 6 d’abril sobre aquest tema:

 

Aquest diumenge, 2 d’abril, no gaire després de les vuit del vespre -un cop tancats els col·legis electorals-, Aleksandar Vucic va anunciar una victòria esclatant en les eleccions presidencials. Segons les dades que va presentar ell mateix, havia aconseguit cap al 57% dels sufragis, gairebé quaranta punts per sobre del segon candidat més votat, Sasa Jankvoc, l’exdefensor del poble serbi. Publicat el 6 d’abril, a les 13.01h

La resta de candidats van optar per esperar que es fessin públics els resultats oficials abans de fer declaracions oficials, i van coincidir a criticar la pressa amb què Vucic els havia anuciat, que van denunciar com a molt sospitosa.

L’endemà mateix, dilluns, milers de persones es van concentrar en els carrers de Belgrad, Novi Sad (a la Voivodina) i Nis (la principal ciutat del sud del país). Des de llavors, cada dia s’han anat aplegant milers de persones per condmenar nombroses irregularitats en el procés electoral i el clima en què havien tingut lloc aquests comicis presidencials.

Ahir mateix, segons algunes fonts, com Insajder, unes quinze mil persones es van concentrar a Belgrad, davant la seu de l’Skupstina, l’Assemblea sèrbia. Segons fonts opositores, unes cinc mil persones ho feren a Nis, unes quatre mil a Novi Sad, un miler a Kragujevac i diversos milers s’aplegaren en concentracions menors en d’altres ciutats, com Kraljevo, Leskovac, Bor, Subotica, Novi Pazar…

Els manifestants, molt majoritàriament joves, denuncien nombroses irregularitats. D’entrada, consideren que el cens estava clarament inflat -de fet ja hi havia hagut algunes denúncies abans de fer les eleccions-. Afirmen que hi havia gairebé set milions de persones cridades a votar, quan consideren que la població sèrbia en edat de vot supera de poc els sis milions. D’altra banda, algunes persones aporten dades més concretes, com ho fa Dusan Teodorovic -de l’equip electoral de Sasa Jankovic-, que afirma que han rebut més d’un centenar de denúncies d’irregularitats a la capital, a Belgrad.

Dosko Obradovic, el candidat del dretà i nacionalista Dveri, també ha criticat l’obscuritat del recompte de vots de Kosova -uns 105.000 electors potencials-, lloc on no van ser comptabilitzats i es van traslladar a Sèrbia, cosa que provoca moltes suspicàcies. També ha assegurat que membres de la seva formació van ser testimonis de la introducció de vots fraudulents a les urnes i del suborn d’alguns electors, a Novi Pazar. A la Voivodina també han estat molt nombroses les denúncies de vots falsos, a Kikinda, Zrenmjanin, Subotica… Un altre candidat, Radulovic de “Ja n’hi ha prou” també ha aportat dades de més irregularitats.

Si a axiò hi afegim l’ambient previ a les eleccions, on els mitjans de comunicació més importants van atorgar una informació esbiaixada i particularment intensa en favor de Vucic, amb denúncies de censura incloses, molts dels manifestants afirmen que sèrbia pot viure -o ja viu- un ambient predictatorial. De fet, per les xarxes socials, un dels lemes que més corre és Protiv diktature (Contra la dictadura).

Fins ara, no és gens clar qui hi ha darrere d’aquestes mobilitzacions. Alguns grups els han donat suport obertament, com Oposizionar o Lokalni Front, però sembla que generalment han estat moviments força espontanis convocats a través de les xarxes socials. En les concentracions es poden sentir o llegir de vegades proclames fins i tot contradictòries, cosa que dmeostraria que no hi ha una única organització al darrere.

Com hem dit abans, els joves tenen un gran protagonisme en aquestes concentracions. A Novi Sad, per exemple, els estudiants universitaris han pres la iniciativa i fan reivindicacions concretes, com la dimissió de Maia Gojkovic, presidenta de l’Assemblea sèrbia, dels membres de la Comissió Electoral Central i dels dirigents dels mitjans d’informació públics, Ràdio Teelvisió Sèrbia (RTS) i Ràdio Televisió de la Voivodina (RTV).

Pel que fa als candidats presidencials, s’han apressat a donar-los candidats com Jankovic, Ljubisa Preletevic, Radulovic i Obradovic. Vucic, per la seva banda, afirma que respecta el dret a manifestació perquè Sèrbia és, precisament, un país lliure, sempre que no es produeixin fets violents.

De moment, les manifestacions no van a menys i s’obre un flanc no previst en la política sèrbia, que caldrà veure com evoluciona.

La decisió sobre l’extradició o alliberament de Haradinaj s’ajorna una vegada més

La decisió que ha de prendre la justícia francesa sobre Ramush Haradinaj es fa esperar una altra vegada, per tercera vegada. Després de la declaració que ha fet davant el tribunal de Colmar -a Alsàcia-, les autoritats judicials han anunciat que no es farà pública la seva decisió fins al dia 27 d’abril.

Per tant, no es pot dir encara si Haradinaj serà extraditat a Sèrbia, tal com demanen les autoritats sèrbies. Ahir mateix, el ministre d’Afers estrangers serbi, Ivica Dacic, va insisitir en la necessitat d’aquesta extradició. Va arribar a afirmar que era més que provat que Sèrbia no havia comès cap genocidi a Kosova, durant els anys 1998-1999, mentre que sí que Haradinaj és responsable d’accions criminals que han de ser jutjades. Haradinaj, per la seva banda, acusa Sèrbia d’haver comès crims contra la humanitat, i que en lloc de perseguir els criminals l’acusen a ell. A mé, a la sortida de les dependències judicials ha assegurat que no reconeix, ni reconeixerà mai, la jurisdicció de Sèrbia.

Haradinaj, que va arribar a ser primer ministre de Kosova ara fa poc més de deu anys, ja havia estat detingut dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra que va assolar aquell país, havia estat absolt. Ara, les autoritats sèrbies argumenten que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada. Se l’acusa de la mort i tortures en camps de detinguts a l’oest de Kosova durant l’any 1999.

Haradinaj va ser detingut a l’aeroport de Basilea-Mulhouse el 4 de gener. Aquesta detenció ha provocat un intens debat i polémica a Kosova. Els partits opositors n’han responsabilitzat el govern, que amb les seves converses, segons ells, amb Sèrbia donen una imatge de debilitat i de cessió de sobirania.

El cas de Haradinaj és un altre dels flancs oberts entre Sèrbia i Kosova que aquestrs darrers mesos han enrarit extraordinàriament les relacions bilaterals.

És evident que sigui quina sigui la decisió sobrer aquest afer, posarà en un compromís la diplomàcia francesa, ja que serà interpretada com una presa de partit per una de les parts no només en aquest afer, sinó en tot el que té a veure amb les cada vegada més complicades relacions entre Kosova i Sèrbia.

 

Vucic, nou president de Sèrbia després de guanyar la primera volta de les eleccions presidencials amb més del 50% dels vots

Els col·legis electorals serbis van tancar les portes ahir a les vuit del vespre. No van trigar gaire a fer-se públics els primers sondejos, i, com era d’esperar, van mostrar que Aleksandar Vucic, actual cap de govern , va ser-ne el guanyador, prou sobradament com per no haver de concórrer a una segona volta.

Segons els primers resultats, Vucic aconsegueix el 55,03% dels vots, molt per sobre del segon candidat en nombre de vots, que va ser Sasa Jankovic, amb el 16%. Més enrere va quedar encara Luka Maksimovich –Beli-, amb el 9,04% i després Vuk Jeremic (5,8%), Vojislav Seselj (4,4%). Això vol dir que Vucic va obtenir 2.350.000 vots, sobre un total de 3.700.000 vots emesos. La participació va ser baixa, i es va situar entorn del 55%.

Vucic no va esperar-se gaire a fer una compareixença pública on va ressaltar que havia aconseguit dotze punts percentuals més que tots els altres –deu- candidats junts. Va utilitzar aquest argument per indicar que Sèrbia va per bon camí, i que aquest és el que desitgen els ciutadans del país: acostament a la Unió Europea, manteniment d’unes excel·lents relacions amb Rússia i la Xina –ara mateix Nikolic és de viatge oficial a la Xina-. En certa forma, en el seu discurs va agrair a Angela Merkel i a Vladímir Putin que es reunissin amb ell en plena campanya electoral, cosa que s’ha volgut interpretar com un suport explícit a la seva candidatura.

Durant la campanya, Vucic va prometre que immediatament després de saber-se els resultats, si era escollit president, dimitiria el càrrec que ostenta actualment, el de cap de govern. Això vol dir, que caldrà designar un successor que l’ocupi, i tot sembla indicar, segons la premsa sèrbia, que pot ser l’antic ministre de Justícia Nikola Selakovic. Finalment, pot ser fonamentat el temor d’una possible deriva autoritària de la seva presidència. La pressió constant a què és sotmesa la premsa, com s’ha vist en aquestes eleccions, en pot ser un avís.

D’altra banda, aquests resultats demostren la feblesa i la desunió de l’oposició. En la confrontació entre Jankovic i Jeremic, que en teoria s’adreçaven a un electorat similar, el guanyador va ser clarament Jankovic. Ara caldrà veure si opta per continuar la seva activitat política i intenta aglutinar els sectors més liberals i proeuropeus de la societat sèrbia o si hi renuncia.

També és bastant evident el fracàs de Seselj, del Partit Radical Serbi, a l’hora de recollir el vot més inflamadament nacionalista. Una bona part d’aquest electorat ha optat per Vucic i ha girat l’esquena a Seselj, i també a Obradovic, que encara ha obtingut menys vots. Era simptomàtic que aquests darrers dies algunes personalitats susceptibles de votar Seselj apostessin públicament per Vucic, com per exemple Svetlana Raznatovic vídua d’Arkan, un dels principals líders paramilitars dels anys noranta.

Un dels temes que més preocupava l’oposició era que hi haguessin algunes tupinades –tal com va passar en les darreres eleccions parlamentàries-, i havien criticat que hi hagués molt pocs observadors internacionals. Hi ha hagut, sí, algunes denúncies concretes, com els insults que va rebre Sasa Radulovic per part de simpatitzants del governamental Partit Progressista, o incidents aïllats a ciutats com Leskovac, Zajecar o Ali Bunar –segons informa Balkan Insight-. De tota manera, les enquestes preelectorals feien pensar en uns resultats tan favorables per al govern que les tupinades no tenien cap sentit.

D’altra banda, a Kosova hi havia oberts 90 col·legis electorals, on podien emetre el seu vot 105.000 serbis, majoritàriament residents al nord. El recompte d’aquests vots es farà a Sèrbia, a Raska i a Vranje. El percentatge de participació als col·legis electorals de Kosova va ser del 29%.

 

Eleccions presidencials a Sèrbia

Avui, 2 d’abril, els ciutadans serbis han estat cridats a les urnes per tal de triar qui serà el seu president els propers cinc anys. D’aquesta manera es posa punt i final als cinc anys de presidència de Tomislav Nikolic. Tot sembla indicar que el guanyador d’aquestes eleccions serà Alexànder Vucic, actual cap de govern.

Tots dos, Nikolic i Vucic, són membres del Partit Progressista Serbi (SNS), la força política que domina de manera indiscutible Sèrbia. Aquest partit, que va ser fundat l’any 2008 com una escissió del Partit Radical Serbi (SRS) de Vojislav Seselj, i el govern que lidera és a hores d’ara el més sòlid -en el sentit d’estabilitat política- de tots els Balcans. De fet, per a molts, que Vucic optés a la presìdència, un càrrec amb menys “poder” que el de cap de govern que ara ostenta, va ser una sorpresa. Tot semblava indicar que Nikolic optaria a la reelecció i que seria una altra vegada el candidat del partit. Ara bé, quan Vucic va fer l’anunci de la seva candidatura, Nikolic no es va retirar, cosa que va provocar certes tensions internes en el partit, que es van resoldre amb el suport giarebé unànime a la candidatura de Vucic. Nikolic va temptejar d’impulsar la seva candidatura al marge del partit, però va desistir ràpidament davant l’evidència d’un possible fracàs més que evident. D’aquesta manera s’ha culminat el relleu en les regnes del Partit Progressista, en què Vucic n’ha “mort el pare fundador”, Nikolic.

Totes les enquestes apunten una victòria indiscutible de Vucic. La gran incògnita és saber si superarà el 50% de vots en la primera volta, cosa que les enquestes semblen confirmar. En el cas hipotètic que no hi arribés, caldria una segona volta d’aquí a quinze dies. Totes les enquestes publicades des de l’inici de la campanya fins ara li atorguen entre el 53% i el 56% dels sufragis.

L’altra dada, molt rellevant, és la inexistència de cap rival que li pugui fer ombra. Cap dels sondejos no ha atorgat a cap dels candidats opositors més enllà del quinze per cent del vots, cosa que deixa molt clar que tenen poques opcions.

D’entrada, els dos candidats més forts eren Vuk Jeremic i Sasa Jankovic, entre el 10 i el 13% a les enquestes. Tots dos candidats es caracteritzen per tenir un tarannà liberal, i per haver estat considerats com els candidats d’Occident.

Jeremic té, malgrat la seva relativa joventut, una llarga trajectòria política, els punts culminants de la qual són el ministeri d’afers estrangers entre 2008 i 2012, en l’època de la presidència de Boris Tadic, i la presdiència de l’Assemblea de les Nacions Unides entre 2012 i 2013. El seu prestigi internacional, però, semnbla que no es veu correspost a l’interior de Sèrbia.

Per la seva banda, Sasa Jankovic va ser vist com la gran esperança blanca de l’oposició. Jankovic ha ostentat del càrrec de “defensor del poble” serbi entre 2007 i 2017. Aquests darrers anys s’ha erigit en la figura pública que més ha denunciat el govern de Vucic, pel seu autoritarisme, la persecució de la premsa, la corrupció i pels fet de Savamala, un tèrbol projecte urbanístic al centre de la capital. Això va fer que el novembre passat un centenar d’intel·lectuals i polítics, i diverses organtizacions publiquessin, un manifest on defensaven la seva candidatura per a la presidència del país. Entre els signants cal destacar el Partit Demòcrata, el Partit Liberal Demòcrata, diverses organitzacions representants de les minories, com els roms, croats, monteengrins…, Lokalni Front -una organització activa de Krajevo, una ciutat del centre de Sèrbia- o Ne davimo Beograd, l’organtizació que aglutina els opositors als projectes urbanístics a la capital.

Per a l’oposició és molt important forçar una segona volta, que permetria aglutinar tot el seu vot, de manera que quedaria palès que realment existeix una oposició a Vucic i al seu partit. De fet, alguna enquesta pronosticava que en cas que hi hagués una segona volta, tant Jeremic com Jankovic tindrien opcions de guanyar Vucic a la capital, Belgrad, cosa que evidentment té una forta càrrega simbòlica. També és important destacar que qui passés a una segona volta es veuria reforçat políticament d’una manera molt important.

Des de fa molt temps s’està denunciant que a Sèrbia no hi ha una premsa lliure i crítica, que els periodistes són perseguits, que hi ha una censura efectiva i que determinats mitjans, amb molt de poder, no fan més que de crossa de Vucic. Durant aquesta campanya mateix, diversos organismes -com CEM i BIRODI- han denunciat l’absoluta parcialitat d’alguns mitjans, molt influents. Han demostrat, amb dades a la mà, que TV Pink, B92, RTS1, Happy TV, entre d’altres, han dedciat prop del 60% del seu temps, o del seu espai, a la figura de Vucic, cosa que fa difícil que l’electorat es pugui aproximar als altres candidats. A més, la informació que n’han donat és clarament esbiaixada, ja que presenta Vucic com un gran estadista. La seva última reunió amb Putin, per exemple, o uns dies abans amb Angela Merkel, transmeten a la població que té el suport d’aquests dos líders -cosa que, d’altra banda, potser no és del tot falsa-.

L’oposició també ha denunciat la poca presència d’observadors internacionals, particularment de l’OSCE. Tenint en compte que l’OSCE va fer diversos advertiments al govern per diverses irregularitats, més que comprovades, en les darreres eleccions, sobta que només hi enviï vuit observadors. Si, a més, hi ha alguns indicis que es poden repetir les irreglaritats, com ho demostra el cas, fet públic aquesta setmana que una dona morta l’any 1993 va rebre la targeta de votació.

A part d’aquests dos candidats, també ha assolit un gran protagonisme en la campanya la candidatura de Luka Maksimovic, conegut amb el sobrenom de Ljubis Preletacevic, Beli. És un candidat independent que ha aconseguit fer forat, fins al punt que en molts casos apareix comn a possible segon candidat més votat. Es vol presentar com el candidat de la gent normal, i no com un candidat de partit. Se l’ha vist com una amenaça, fins al punt, que la Comissió Electoral Central va trigar molt a acceptar les 10.000 signatures necessàries per presentar la candidatura. La seva activitat dedicada a la sàtira política ha fet que se’l presentés com un còmic i que se’l volgués ridiculitzar.

Finalment, l’altra candidat que pot obtenir un nombre vots relativament important és Vojislav Seselj, l’etern candidat de l’extrema dreta més nacionalista. Segons les enquestes, les seves opcions poden oscil·lar entre el 8 i el 12%. Evidentment el seu discurs propugna l’allunyament total de la Unió europea, l’aproximació a la Rússia de Putin i una actitud bel·ligerant pel que fa a les qüestions de Kosova i de la República Serpska, a Bòsnia. La resta de candidats, segons els sondejos, obtindran percentatges de vots encara inferiors.

Tenen dret a vot 6.724.949 persones. Taambé s’obren 90 col·legis electorals a Kosova i 53 en altres països. La setmana passada, Vucic havia de visitar Leposavici, al nord de Kosova, però finalment va desisitir de la seva idea. El govern de Kosova va posar unes condicions que Vucic va considerar inacceptables. L’oposició ha alertat, precisament, de les condicions de vot a Kosova i pensen que és un dels llocs on hi ha més risc de tupinada.

L’aparent allunyament, que molts discuteixen, de Vucic dels plantejaments més radicalment ultranacionalistes, la seva política d’aproximació a la Unió Europea, una actitud relativament possibilista pel que fa a Kosova i unes més que cordials relacions amb Rússia l’han situat en la centralitat política. I sembla que tot això és ben vist per les autoritats europees, però són moltes les ombres que planen sobre el seu govern, en tots els sentits.

 

Un candidat de les eleccions presidencials sèrbies advoca per reconèixer la independència de Kosova

Demà, 2 d’abril, tindrà lloc la primera volta de les eleccions presidencials sèrbies. La gran incògnita de la contesa de demà és, només, si el candidat del Partit Progressista Serbi (SPS) i actual cap de govern, Alexànder Vucic, obtindrà més del 50 % dels vots o no. En cas que ho aconsegueixi, tal com vaticinen la majoria de les enquestes, no caldrà una segona volta i podrà ser nomenat nou president de Sèrbia.

Més enllà d’això, l’altre gran interrogant és saber qui quedarà en segon lloc, i també els resultats de Ljubisa Preletacevic “Beli”, un candidat atípic i sense partit, que s’ha fet famós per les seves sàtires polítiques. Segons algunes enquestes podria quedar segon. De tota manera, demà dedicarem l’entrada a comentar aquestes eleccions.

Avui comentarem només unes declaracions que va fer el candidat de la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, Nenad Canak. Han aixecat una gran polèmica, pel fet que es mostra obertament partidari de reconèixer la independència de Kosova. La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina és un partit autonomista d’aquesta província, que té un pes relativament important en la vida política d’aquest territori.

Advoca pel reconeixement de la independència de Kosova pel simple fet que, a efectes pràctics, Kosova ja és independent i ho és d’una manera irreversible. Critica també la utilització d’aquest tema per emmascarar els problemes reals de la població, i que és utilitzat com a opi, opi patriòtic, per adormir les consciències. També ha ironitzat sobre el fet que Kosova sigui el cor de la nació, tal com s’argumenta en bona part de fòrums. Per a ell, el cor de la nació són els joves que han hagut d’abandonar el país per poder tirar endavant. Com ja ha comentat més d’una vegada durant la campanya més de 300.000 joves han marxat de Sèrbia aquests darrers anys.

La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina i el Partit Liberal Democràtic han estat sempre els dos partits que han adoptat una actitud menys “nacionalista” pel que fa a la qüestió de Kosova.

També ha aprofitat per criticar al caire cada cop més autoritari del govern del Partit Progressista (SPS), actualment en el poder i al qual pertany Alexànder Vucic, el control dels mitjans de comunicació, l’augment de la criminalitat.

Podeu llegir-ne les seves declaracions en el següent article, publicat a Insajder, el 24 de març:

Presidential candidate Canak: Legalization of cannabis and recognition of Kosovo

 

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Polèmica visita de diputats serbis a Crimea, que donen suport a l’annexió a Rússia d’aquesta península

Aquesta setmana, des del 14 de març, diputats del parlament serbi han fet una vsita a la península de Crimea.

Un dels tres diputats és Nenad Popovic, líder del Partit Popular Serbi (SNP), que forma part de la coalició conservadora i nacionalista Dveri. Aquests diputats han manifestat obertament el suport a la incorporació a Rússia i la voluntat d’estrènyer els vincles de Sèrbia amb la nova Crimea. Popovic fins i tot va arribar a parlar en el parlament de Crimea, a Simferopol, en aquests termes.També va participar en actes de commemoració del referèndum del 16 de març d’ara fa tres anys, en què es va decidir l’annexió de Crimea a Rússia.

Les autoritats ucraïneses han manifestat el seu malestar per aquesta visita. Ha estat condemnada, aquest divendres passat mateix, pel ministre d’afers estrangers ucraïnès. També han reclamat la compareixencça de l’ambaixador serbi a Kíev, per tal de demanar-ne explicacions.

Sèrbia, fins ara, en tot moment ha optat per una política de reconeixement de la sobirania d’Ucraïna, alhora que s’ha oposat a les sancions contra Rússia i ha apel•lat al diàleg entre totes les parts en litigi per tal d’arribar a un acord negociat. Tot i això són evidents algunes contradiccions, com la votació en contra d’una proposta de resolució presentada pel ministre d’afers estrangers ucraïnès, Oleksànder Aleksandròvitx, a les Nacions Unides, precisament sobre el tema de Crimea.

És indiscutible que difícilment Sèrbia pot fer valer les seves reclamacions sobre Kosova si, alhora, dona per bons fets consumats a Crimea i a la Ucraïna oriental. En aquest sentit, aquesta actitud té la clara voluntat de dotar-se de coherència. Es pot llegir, doncs, en bona part en clau interna.

Belgrad ha optat, doncs, per un difícil equilibiri entre Rússia i la Unió Europea. D’una banda, Rússia és el seu gran aliat, que li ha ofert un suport incondicional en el conflicte de Kosova i alhora amb occident amb el qual està negociant l’ingrés a la Unió Europea. És indiscutible, però, que a Sèrbia hi ha unes simpaties clarament prorusses de bona part de la població.

Diputats del Partit Radical Serbi i de Dveri escridassen Federica Mogherini al parlament serbi

Aquests dies, tal com ja s’havia anunciat fa una setmana, Federica Mogherini, alt representant d’Afers Estrangfers de la Unió Europea, ha fet una ronda de visites per diferents països dels Balcans. Fa tres dies va estar a Macedòna i l’endemà mateix va visitar la capital sèrbia, Belgrad.

Un dels actes previstos per a la jornada de divendres era la seva presència a l’Assemblea de Sèrbia, on havia de fer un discurs adreçat als diputats.

Aquest acte va ser aprofitat per alguns diputats de l’oposició per manifestar la seva oposició a la política de la Unió Europea amb tot el que té a veure amb Sèrbia. Sèrbia està en procés negociació des de l’any 2012 i, que, en principi, es preveia que podria estar enllestit l’any 2012, però els terminis s’estan alentint extraordinàriament. A més, la qüestió de Kosova entorpeix i complica moltes vegades les relacions amb la UE. Tot i això, les enquestes semblen afirmar que la majoria de serbis és partidària d’ingressar a la Unió Europea.

Ja fa uns dies, Vojislav Seselj, líder indiscutible del Partit Radical Serbi –SRS-, havia anunciat que aprofitarien aquest acte per “iniciar” la campanya de les properes eleccions presidencials, que han de tenir lloc aquest mes d’abril.

A la protesta s’hi van afegir, també, els diputats de Dveri, partit polític que a les darreres eleccions es va presentar en coalició amb el Partit Democràtic Serbi. Té set diputats en el parlament i té un discurs profundament conservador, nacionalista i antieuropeista.

Segons les fonts consultades, al final del discurs, Mogherini va ser aplaudida bastant protocolàriament, mentre que Aleksander Vucic, actual cap de govern, va rebre un suport molt més clar. Cal recordar que el partit de Vucic, el Partit Progressista Serbi, és clarament majoritari en el parlament serbi. A més, Vucic ha estat triat com a candidat d’aquest partit a les properes eleccions presidencials. Segons les enquestes publicades fins ara, sembla que té un gran suport popular.

Entre els lemes que van cridar els diputats opositors n’hi havia alguns com “Sèrbia, Rússia, no necessitem la Unió Europea”. Van ensenyar algunes pancartes i més d’una vegada van fer ostentoses mostres de protesta durant el discurs de Mogherini. Per la seva banda, els diputats de Dveri van mostrar cartells amb el text: Sèrbia no confia en Brussel•les.

El Partit Radical Serbi sempre ha mantingut una actitud totalment contrària a la Unió Europea. Sempre ha insisiti que l’espai natural de Sèrbia és l’aliança amb Rússia. No han amagat mai la seva admiració pel dirigent rus, Vladímir Putin. També, des del Partit Radical, es va donar suport a la candidatura de Trump en les darreres eleccions presidencials nord-americanes, fins al punt que es va especular amb l’assistència de Seselj a l’acte de presa de possessió de Trump com a president. Últimament, però aquest entusiasme ha minvat, sobretot a partir del moment que es va fer públic que Trump havia felicitat Kosova amb motiu de la commemoració de la seva independència, el passat 15 de febrer.

 

 

El conflictes fronterers entre Croàcia i Sèrbia

La delimitació de fronteres entre els estats sorgits de la dissolució de Iugoslàvia ha respectat, en línies generals, els límits de les antigues repúbliques iugoslaves. Ara bé, això no ha impedit que hi hagi, o hi hagi hagut, alguns conflictes d’importància entre els nous estats, sorgits bàsicament perquè les antigues delimitacions frontereres no havien estat clarificades del tot.

L’any 1991, durant la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia, una comissió d’arbitratge va decidir que les fronteres entre els nous estats havien de ser les mateixes que hi havia entre les repúbliques iugoslaves, però el tema va restar obert, ja que no s’especificava quins eren aquests límits.

Ara per ara, el conflicte que provoca més tensions a la zona és el que hi ha obert entre Croàcia i Eslovènia, pendent de resolució. Una comissió internacional d’arbitratge ha de fer una proposta, en el decurs d’aquest any, per tancar el contenciós. Caldrà verue si ambdues parts el respecten.

Croàcia, a més del conflicte amb Eslovènia, en té d’altres d’oberts amb Montenegro, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, i “Liberland”.

Aparentment, la delimitació de fronteres entre Croàcia i Sèrbia (que afecta concretament el territori de la Voivodina) hauria de ser fàcil, ja que segueix, en teoria el curs del riu Danubi. Ara bé, hi ha algunes diferències d’interpretació que fan que el tema no estigui tancat del tot.

Sèrbia defensa que la frontera passa just per l’actual part central del riu, mentre que Croàcia sosté que cal situar-la en els límits marcats pel cadastre elaborat durant el segle XIX, que és quan es va acordar el traçat fronterer. Com que el curs del riu no és exactament el mateix ara que llavors, ja sigui per modificacions naturals d’aquest curs o bé perquè s’hi han fet algunes obres d’enginyeria hidràulica, hi ha algunes zones disputades, un total de 140 quilòmetres quadrats, en un tram de 188 quilòmetres d’aquest riu.

El conflicte ja es va plantejar en l’època de la Iugoslàvia socialista, i llavors les autoritats el van deixar congelat. Un cop Croàcia proclamà la independència, aquest tema fins llavors intern va adquirir una dimensió internacional que es va incrementar quan Croàcia va accedir a la Unió Europea. A efectes pràctics, a hores d’ara, les fronteres es corresponen, a grans trets, amb el que planteja Sèrbia. Per tant, qui posa la qüestió sobre la taula és Croàcia, que és qui consideri que cal replantejar-lo.

Si les reivindicacions croates fossin acceptades, implicaria que una bona part de terres a l’est del Danubi passarien a formar part de Croàcia, mentre que tan sols l’enclau de Siga passaria de mans croates a mans sèrbies.

La localitat d’Apatin, a Sèrbia, i els seus voltants concentren la major part del territori en disputa, a Poluostrovo, Zverinjak i Srebrenica –no cal confondre-la amb la de Bòsnia- i Zmajevac. També és particularment discutida la delimitació de les illes de Šarengrad i de Vukovar. Altres punts de conflicte estan situats prop de la ciutat de Bačka Palanka, i també en el municipi de Sombor –a Karapanda i Kendija-, en el punt d’intersecció entre els actuals estats de Croàcia, Hongria i Sèrbia.

L’any 2000 es va acordar de crear una comissió bilateral per tal d’abordar aquest tema, però s’ha reunit ben poques vegades.

L’any 2002 hi va haver un incident greu quan l’exèrcit iugoslau va disparar uns trets d’advertiment contra quatre vaixells que transportaven el prefecte de Vukovar-Srijem i els alcaldes de Vukovar i Bačka Palanka, i també persones civils a Bačka Palanka. L’incident va tenir lloc a uns 800 metres de distància de l’illa de Sarengrad. També va haver-hi trets contra un vaixell patrulla de Croàcia. Tot i que no hi va haver víctimes, va palesar de manera rotunda el desacord sobre el tema.

A partir de l’any 2010, el projecte de construcció d’un port a Apatin, zona reivndicada per Croàcia, ha fet que les tensions tornessin a aflorar. Això va fer que la comissió es tornés a reunir, però sense resultats efectius.

Més d’una vegada les autoritats croates han exigit que la resolució d’aquest tema sigui un element essencial a l’hora de negociar l’accés de Sèrbia a la Unió Europea, tal com va expressar més d’una vegada l’exprimer ministre croat, Zoran Milanovic.

Acord sobre l’illa de Vukovar

Hi ha, però, un acord parcial que afecta aquesta illa del Danubi. Els representants de les municipalitats de Vukovar i de Bac, les dues municipalitats afectades a banda i banda de la frontera, van acordar aque l’illa fos utilitzada com a espai recreatiu i com a platja. En aquests moments no hi ha controls fronterers i desenes de milers de persones en poden gaudir sense problemes.

Liberland

L’any 2015,Vít Jedlicka, un ciutadà txec oportunista va aprofitar aquest buit legal per proclamar un nou estat fantasma, Liberland, a la zona deshabitada de Gornja Siga, a la banda occidental del Danubi. Així com Sèrbia ha minimitzat del tot aquest incident, les autoritats croates han estat bel·ligerants amb Jedlicka, que ha estat detingut més d’una vegada.