Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

Anuncis

Tensió diplomàtica entre Sèrbia i Ucraïna

Les relacions diplomàtiques entre Sèrbia i Ucraïna s’han enrarit notablement les darreres setmanes. Unes declaracions de l’ambaixador ucraïnès al mitjà Balkan Insight BIRN), segons les quals Rússia estava utilitzant Sèrbia per tal de destruir Europa  han provocat una allau de reacions en diversos mitjans i en la majoria de partits polítics. Vojislav Seselj, per exemple, n’ha demanat l’expulsió immediata .

El govern serbi també ha mostrat el seu malestar, per via del secretari d’estat del ministeri d’Afers Estrangers, Ivica Toncev. Va citar  Oleksander Aleksandrovych, ambaixador ucraïnès a Belgrad, per tal de demanar-li explicacions. Immediatament després, l’ambaxador serbi a Kíev, Rade Bulatovic,  també va ser cridat a consultes. El ministre d’Afers Estrangers ucraïnès, Pavlo Klimkin, va assumir com  a pròpies les declaracions de l’ambaixador a Belgrad.

El motiu pel qual Aleksandrovych va fer aquestes declaracions és la presència de nombrosos serbis que lluiten com a voluntaris a la Ucraïna oriental, a Donets i a Lugansk. Va xifrar el nombre de voluntaris serbis en tres centenars, i va continuar argumentant que  el govern serbi no feia ares per evitar-ho. Aleksandrovych també va criticar el rol que està jugant Rússia als Balcans, i en va posar diversos exemples, com el paper que va tenir en l’encara ara gens aclarit afer de l’intent de cop d’estat a Montenegro, la seva implicació en la política interna de Macedònia, o l’actitud que està tenint a Kosova, sempre segons l’ambaixador ucraïnès, esperonant la comunitat sèrbia contra el govern, el suport als polítics de la República Serpska a Bòsnia o la venda d’avions militars a Sèrbia, que considera com una provocació.

El govern serbi ha reiterat diverses vegades el seu suport a la integritat territorial d’Ucraïna, i s’ha oposat a la independència de les dues repúbliques abans esmentades de l’est d’Ucraïna, i ha justificat aquesta postura en la coherència amb l’actitud que manté en relació amb la qüestió de Kosova. L’any 2014, el parlament serbi va aprovar una llei segons la qual es castiga durament aquelles persones que participin en conflictes bèl·lics en d’altres països. Aquesta legislació s’ha aplicat en alguns casos.  El ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, ha retret que mercenaris ucraïnesos van participar en la guerra de Croàcia, i que aquest fet mai no ha estat condemnat per les autoritats ucraïneses.

Ara fa uns mesos també va haver-hi una important crisi diplomàtica entre tots dos estats pel fet que alguns parlamentair serbis van visitar Crimea, i van donar suport a l’annexió d’aquesta península a Rússia, cosa que va provocar la indignació de les autoritats ucraïneses.

 

 

El ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia anuncia que Surinam revoca el reconeixement de Kosova

El ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia, Ivica Dacic, ha anunciat aquest dimarts, 31 d’octubre, que l’estat sud-americà de Surinam ha decidit de revocar el reconeixement de l’estat de Kosova.

Dacic ha fet aquestes declaracions en una roda de premsa i s’ha filtrat un document, que li va fer arribar l’homòleg d’aquest país, on queda palesa la decisió del govern de l’excolònia holandesa. Dacic ha comentat que feia mesos que el seu ministeri estava negociant amb Surinam sobre aquest afer.

D’altra banda, les autoritats de Kosova han afirmat que no tenen cap confirmació oficial d’aquesta decisió. A més, han insistit que un reconeixement internacional no es pot revocar, segons va afirmar Jetlir Zyberai, assessor del ministre kosovar, Beghjet Pacolli. Algunes veus del ministeri han arribat, fins i tot, a acusar  Dacic d’enganyar i difamar. Dacic, per la seva banda, afirma que el govern de Surinam ha enviat una nota diplomàtica  al govern kosovar per tal d’informar-lo de la decisió.

Surinam va reconèixer formalment Kosova el 19 de juliol de 2016, quan va culminar el procés de negociacions entre ambdues administracions, que s’havia iniciat l’any 2012.

 

El jazz de Nenad Vasilic Balkan Band

Avui us presentem el músic serbi, Nenad Vasilic. Vasilic, nascut l’any 1975, és originari de Nis, i de ben jove es va acostar al jazz. Toca el piano, el baix i el contrabaix, i en la seva música són evidents les influències dels sons balcànics, tot i que en cap cas ha pretès fer una aproximació jazzística a la tradició musical dels Balcans, sinó que més aviat el que ha fet és un jazz molt personal on aquestes arrels formen part del seu ric univers musical.

 

Aquí en teniu la pàgina web: http://www.vasilic.com/

La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Indignació de les autoritats sèrbies per la hipocresia i el doble estàndard de la Unió Europea pel que fa als conflictes de Catalunya i de Kosova

Les autoritats sèrbies han expressat el seu profund malestar i indignació pel que consideren un tracte radicalment diferent dels conflictes de Catalunya i de Kosova per part de la Unió Europea. La Comissió Europea s’ha alineat del tot amb les tesis espanyoles, i s’ha pronunciat obertament contra el referèndum i contra una possible declaració d’independència de Catalunya. Han reiterat divrses vegades que el referèndum de l’1 d’octubre era il•legal segons la legislació espanyola. Les intervencions del portaveu de la Comissió, Margaritis Schinas, han estat clares i diàfanes en aquest sentit, que la qüestió de Catalunya és un afer exclusivament intern de l’Estat espanyol, estat del qual s’ha de respectar la legalitat.

Fins i tot, davant les contundents preguntes dels periodistes, Schinas va afirmar que els casos de Kosova i de Catalunya no tenen res a veure i que no es poden comparar. Aquestes afirmacions van acabar de provocar la indignació a Sèrbia. Schinas va assenyalar que el reconeixement de Kosova s’havia fet en un context molt diferent, segons ell, arran de declaracios de les Nacions Unides i resolucions internacionals, tot i que sense esmentar-les. Cal recordar que la proclamació d’independència de Kosova es va produir el 2008, gairebé deu anys després de finalitzada la guerra.

El president serbi, Alexànder Vucic, va afirmar a Varna aquest dimarts –després d’una reunió amb els homònims de Romania, Bulgària i Grècia- que se sentia molt malament arran de les declaracions de la Comissió Europea, declaracions que demostraven que Sèrbia havia patit una gran injustícia. Va assegurar que era evident que s’utilitzen criteris diferents per afrontar els conflictes quan un país forma part de la Unió Europea o no en forma. Va anunciar que enviaria, conjuntament amb la cap de govern -Ana Brnabic- una carta a Brussel•les per fer arribar la seva disconformitat i queixa pel tracte rebut per Sèrbia, tot i que, també, va afirmar que no n’esperava cap resposta. Va exemplificar la seva opinió amb una sentència contundent:

“La pregunta que es fan tots els ciutadans de Sèrbia avui és: com és que en el cas de Catalunya el referéndum no és vàlid, mentre que a Sèrbia es va permetre la secessió de Kosova sense cap referéndum?”

 

Els dies 10 i 11 d’octubre, Brnabic ha de viatjar a Bruessel•les, i ja ha anunciat que, evidentment, aquest serà un dels temes de què es parlarà.

Des de Sèrbia es recorda que no hi ha cap resolució del Consell de Seguretat sobre la qüestio de Kosova, i que l’unica declaració aporvada per les Nacions Unides és la 1244, on parla de la sobirania i integritat territorial de Sèrbia.

De tota manera, aquestes declaracions del govern serbi no impliquen en cap cas que Sèrbia no doni suport a les tesis espanyoles, tot el contrari. Les relacions entre Sèrbia i Espanya són excel·lents, segons afirma els ministre d’Afers Estrangers d’aquest país balcànic, Ivica Dacic. Diumenge mateix Dacic va donar el total suport a les autoritats espanyoles pel que fa a la qüestió de Catalunya, i va manifestar que Sèrbia era, i es mantindria, coherent pel que fa a l’oposició a les secessions unilaterals, tal com també va fer en el cas de Crimea. L’Estat espanyol és un dels cinc estats de la Unió Europea –com Romania, Eslovàquia, Xipre i Grècia- que no han reconegut Kosova.

La Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, autonomistes del nord de Sèrbia, dona suport al referèndum de l’1 d’octubre

Segons informa Balkan Insight, diferents líders de la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina han fet públic el seu suport al referèndum de l’1 d’octubre, a Catalunya. S’han expressat en aquests termes tant el president del partit, Nenad Canak, com també el vicepresident d’aquesta formació, Bojan Kostres.

Han afirmat, entre d’altres coses, que tant els ciutadans de Catalunya com els de la Voivodina tenen dret a decidir el seu destí. Demanen, també, al govern espanyol que accepti les diferències entre Catalunya i Espanya i que respecti la voluntat dels ciutadans de Catalunya.

La Voivodina és un territori que gaudeix de cert grau autonomia al nord de Sèrbia , i que està poblat per nombrosos grups ètnics. Com a detall que ho demostra, podem destacar que té sis llengües oficials.

Per tal que pugueu comparar la situació de Catalunya i la Voivodina, us recomano que llegiu aquesta entrada que vaig escriure a fa mesos sobre aquest territori. Té un nom prou significatiu: La Voivodina és Catalunya. Vaig posar-hi aquest títol arran del fet que van aparèixer diverses pintades en ciutats de la Voivodina amb aquesta proclama.

La Voivodina és Catalunya, la reivindicació d’una República a la província sèrbia de la Voivodina

 

Bonavia, de Dragan Velikić

 

Bonavia, de l’escriptor serbi Dragan Velikic, és una de les novel·les que he llegit últimamanet que més m’ha impressionat.

Ens retrata els efectes devastadors de la descomposició de tot un món, però no ho fa a partir d’una narració inspirada directament en la narració dels conflictes bèl•lics que van assolar tots els països balcànics durant els anys noranta, sinó de les conseqüències que van tenir aquestes guerres en la vida d’infinitat de persones, que es van veure abocades a l’emigració, ja fos als Estats Units, Viena o Budapest. En tot el text és constant el missatge sobre l’absurditat de les guerres i contra els nacionalismes xovinistes.

Tots els personatges que hi apareixen –Miljan, Marija, Kristina…- se senten profundament perduts, desorientats. Han perdut els antics referents, antigues amistats han desaparegut sense saber ben bé per què. Les seves vides s’entrellancen, s’acosten, s’allunyen… i acaben sent la base d’una novel•la autènticament impressionant que us recomano de llegir.

Dragan Velikic és un dels escriptors serbis més reconeguts. Va néixer l’any 1953 a Belgrad, tot i que va passar part de la seva infantesa a Pula, a Ístria. També ha treballat com a periodista, en els anys daurats de B92, quan era un mitjà crític, i també a NIN, Vreme o Danas.

L’edició en castellà de Bonavia, publicada originalment en serbocroat el 2012, ha estat editada per Impedimenta. No n’hi ha traducció al català.

 

Què és el Sandjak? El sandjak de Novi Pazar, de 1864 a 1917

El Sandjak és un territori avui en dia dividit entre dos estats, Sèrbia i Montenegro. Com molts altres territoris de la zona és clarament multiètnic. La majoria dels seus habitants són eslaus musulmans, una bona part dels quals es defineixen com a bosníacs, d’altres simplement com a musulmans. En aquest territori també hi viuen serbis, montenegrins i albanesos.

De l’antic Sandjak, actualment hi ha sis municipalitats a Sèrbia (Novi Pazar, Sjenica, Tutin, Prijepolje, Priboj i Nova Varoš) i sis a Montenegro (Bijelo Polje, Rožaje, Berane, Pljevlja, Gusinje i Plav). També n’hi ha una petita part que pertany a Kosova, a la zona entorn de Mitrovica, al nord.

Segons les dades del cens de 1991, anterior a les guerres iugoslaves, vivien al Sandjak 420.000 persones, de les quals 278.000 a Serbia i 162.000 a Montetenegro. El percentatge de persones que es definien com a musulmanes, llavors no es feia servir el terme de bosníacs, era el 54%. En el cens de 2011,  a la part sèrbia, de 239.000 habitants, 142.000 es declaraven bosníacs -el 59,4%-, i 12.000 musulmans. On els percentatges són més elevats són Novi Pazar i Sjenica, gairebé el 80%. Al sandjak de Montenegro, d’acord també amb el cens de 2011, hi viuen 152.000 persones, de les quals el 31% es declaraven bosníaques i el 7% musulmanes. En aquest cas, la comunitat majoritària era la que es considerava sèrbia -el 36%-. Els bosníacs són majoritaris Rozaje i a Plav.

NoviPazarCenter

Novi Pazar. Font: Lumen Roma

L’origen del Sandjak s’ha de buscar en els darrers anys de la presència de l’Imperi Otomà als Balcans. De fet, sandjak era un terme que feia referència a una subdivisió administrativa d’un vilayet, província otomana. Com que va ser l’últim territori balcànic sota sobirania otomana, el terme Sandjak va acabar esdevenint el topònim utilizar per referir-s’hi, tot i que formalment s’anomenava Sandjak de Novi Pazar. Novi Pazar, actualment a Sèrbia, n’era, doncs, la capital administrativa, i a hores d’ara encara n’és la ciutat més important.

El Sandjak com a territori amb personalitat administrativa es va mantenir fins l’any 1912, quan va ser conquerit per les tropes sèrbies i montenegrines –llavors dos estats separats i sobirans- en el marc de la primera de les dues Guerres Balcàniques -que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913,  que van implicar un canvi molt profund en el mapa de la zona-. Arran dels tractats de pau, va quedar repartit entre tots dos estats. Des de llavors, sempre hi ha hagut una clara consciència d’especificitat, a banda i banda de la frontera, i de tant en tant es fan presents demandes de tipus autonomista, que de seguida són titllades de “separatistes” per les autoritats, tant sèrbies com montenegrines.

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut força polèmica en els mitjans serbis perquè destacats dirigents de la comunitat musulmana, particularment del partit SDA -Partit D’Acció Democràtica-,  s’han adherit als actes de commemoració del centenari de  la declaració de Sjenica. El Sandjak també ha estat notícia, últimament, perquè també s’ha fet pública la proposta de crear una mena d’euroregió que abastaria la totalitat dels territoris del Sandjak, tant de Sèrbia com de Montenegro.

 

Aquest territori va ser incorporat a l’Imperi Otomà entre els segles XIV i XV, entre la famosa i mitificada batalla de Kosova (1389) i 1455, any en què els otomans l’ocupen del tot. Anteriorment, la major part de les seves terres pertanyien al principat de Raska, reivindicat per serbis, i també per montenegrins, com a bressol dels seus estats.

Un cop s’hi establiren els otomans, fundaren la ciutat de Novi Pazar, i després de diversos canvis en el mapa administratiu, l’any 1463 quedà incorporat al sandjak de Bòsnia, creat tot just llavors, i que  a partir de 1527 es transformà en elayet de Bòsnia. Fins llavors, els otomans l’havien aproximat més a l’òrbita d’Skopje. Novi Pazar va passar a ser, sense cap mena de dubte, la ciutat més important del sud-est de Bòsnia.

El sandjak de Novi Pazar es va constituir l’any 1864, arran d’una reforma que va fer el governador de Bòsnia, Topal Osman. Llavors l’elayet de Bòsnia es va transformar en vilayet, i. Osman,  en el seu afany modernitzador  va decidir crear set sandjaks, entitats administratives de rang inferior, amb la intenció de millorar l’organització i gestió del territori. Topal Osman va endegar diverses reformes que pretenien harmonitzar les propostes de canvi que venien d’Istambul (el Tanzimat) i els beis locals, frontalment oposats a cap mena de reforma, motiu pel qual provocaren diverses revoltes entre 1830 i 1850.

Poc després, els anys compresos entre 1875 i 1878 van ser molt convulsos a tota la zona. De fet, des de  finals de la dècada dels seixanta esclataren diverses revoltes pageses a Bòsnia, i a partir de 1875 agafaren una gran magnitud. A més, es van estendre per altres indrets, com Bulgària o Serbia. Tot plegat va acabar comportant la internacionalització del conflicte i la intervenció oberta de Rússia, i també d’Àustria-Hongria.

En el congrés de Berlín, l’any 1878, les grans potències van tornar a redissenyar el mapa de la zona. A resultes d’això Sèrbia esdevingué formalment independent -de facto ja ho era-, i Bòsnia i Hercegovina va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohngarès, tot i que formalment pertanyia a l’Imperi Otomà. Novi pazar, per la seva banda, va romandre part de l’Imperi Otomà, que el continuà administrant, però es va permetre que les tropes d’Àustria-Hongria s’hi despleguessin, tal com havien fet ja a Bòsnia. De fet, aquestes tropes s’hi van estar fins l’any 1908, any en què Bòsnia va ser incorporada definitivament a l’Imperi Austrohngarès. De tota manera, però, es pot datar aquest any com el de la separació administrativa del Sandjak de Bòsnia.  

Sanjak of Novibazar.png
By PANONIANOwn work, Public Domain, Link

Sandjak, 1878, després del Tractat de Berlín. Font: Wiki Commons

Després de la incorporació a Sèrbia i Montenegro, hi hagué diversos actes de protesta, i la consegüent repressió. A resultes de tot això, nombroses pesones fugiren cap a Turquia, la majoria de les quals van marxart pel port de Bar, a Montenegro. Es calcula que entre abril i juny de 1914 van marxar 16.500 musulmans de la part que corresponia a Montenegro i unes 40.000 persones més de la que pertanyia a Sèrbia cap a Turquia, xifres que representaven un percentatge de població molt important.

En plena Primera Guerra Mundial, i enmig del caos de la zona -amb un exèrcit serbi derrotat i un estat que no controlava pràcticament el territori-, alguns dels representants més influents de la comunitat musulmana van convocar una trobada a la ciutat de Sjenica. Llavors el territori havia estat ocupada per les tropes austrohongareses. Després de dies debat feren pública la Declaració de Sjenica, on apostaven per l’autonomia política -no en quedava gaire clar el grau d’autonomia-. A més, el fet que no fos clar en quin estat volien aquesta autonomia va fer que  fos considerat com una acció de caire “separatista” per les autoritats sèrbies, ja que se suposava que feia refrència a Bòsnia i Hercegovina.  Des de llavors, aquesta Declaració s’ha vist com el reflex de l’ideal de reintegració  a Bòsnia i Hercegovina.

 

Continuen les tensions entre Macedònia i Sèrbia pel nom de Macedònia

Aquesta setmana passada, el ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, va tornar a afirmar que el fet que Sèrbia reconegués Macedònia amb el nom de Macedònia va ser un error. De fet, durant el mes de gener ja va fer unes declaracions similars i no només això, sinó que a partir de llavors el govern serbi va adoptar la mesura d’anomenar Macedònia mab el nom de FYROM, sigles en anglès qaue volen dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia. Aquest fet va provocar una escalada de tensió important entre tots dos estats.

Aquestes declaracions les va fer Dacic després d’una reunió amb el seu homòleg grec, Nikos Kotzias, amb el qual s’hi havia reunit. A més, va criticar les bones relacions de Macedònia amb els governs d’Albània i de Kosova, i es lamentava del suport que havia donat a la petició de Kosova d’ingressar a la UNESCO. Pocs dies abans, Kotzias s’havia reunit amb el ministre d’Afers Estrangers de Macedònia, Nikola Dimitrov. Un dels punts centrals de la reunió va girar entorn del nom de Macedònia. Grècia s’oposa frontalment a l’ús d’aquest nom, que considera patrimoni seu, i que veu com una amenaça de caire irredemptista que podria fectar la minoria macedònia del seu país.

Aquestes últimes setmanes, el ministre macedoni, del nou govern Zaev, ha fet un periple per diversos estats per tal de millorar les relacions d’aquest país que, en els darrers anys, havia patit cert aïllament. Han estat particularment fructíferes les reunions amb Bulgària, sobretot. En canvi, les relacions amb Sèrbia sembla ser que no milloren, tot i que el nou president serbi, Aleksander Vucic, es va apressar a treure ferro a la polèmica provocada per Dacic.

Aquest dijous, 13 de juliol, hi hagué una trobada a Salònica on eren presents Vucic, president serbi, Tsipras i Boiko Boríssov, cap de govern búlgar. Vucic es va refermar en les opinions expressades per Dacic, cosa que no ha sentat gens bé a Skopje, com tampoc no ha agradat la declaració més o menys conjunta de tots tres dignataris que demana l’estabilització de la situació política de Macedònia i alhora la resolució de la qüestió del nom de l’estat.