Pobles i nacions de l’Imperi Austrohongarès. El cens de 1910, el darrer abans de la dissolució de l’imperi

Austria Hungary ethnic.svg
Austria Hungary ethnic” by Andrein – Transferred from en.wikipedia. Licensed under Javna last via Wikimedijina Zbirka.

Aquest mapa prové de la versió eslovena de la Viquipèdia

En aquest mapa que representa l’any 1910, basat en l’atles històric de William R. Shepherd, podem veure la diversitat ètnica d’aquest extens imperi que va desaparèixer immediatament després de la Primera Guerra Mundial.

Una gran línia separava aquest immens territori en dues zones clarament delimitades: la part austríaca, també coneguda com a Cisleithània, i la part hongaresa, coneguda com a Transleithània. Aquesta divisió, que feia que l’Imperi fos una monarquia dual, data de l’acord de l’any 1867, conegut amb el nom d’Ausgleich. Aquesta denominació provenia del riu Leithan, que, en teoria, feia de frontera entre ambdues parts.

L’any 1910, poc abans doncs de la Primera Guerra Mundial i de la seva dissolució, es va fer el darrer cens en el conjunt de tot l’Imperi. Les dades obtingudes en demostra abastament la gran diversitat ètnica i un altre fet molt important i a tenir en compte: que la gran majoria d’aquests territoris eren realment multiètnics. Era francament difícil trobar-ne que fossin absolutament homogenis, cosa que va complicar, lògicament, la delimitació posterior de noves fronteres estatals. Un cop creats els nous estats, nombroses minories quedaren a l’interior de tots els nous estats creats.

De tota manera, ja abans de l’eclosió de l’Imperi ja s’ahva fet notar aquesta qüestió, ja que hi havia diversos territoris en cadascuna d’aquestes dues parts amb diferents graus d’autonomia, de sobirania. A la part cisleithana, per exemple, hi havia un conjunt de setze entitats polítiques.

Si ens fixem en la part cisleithana de l’Imperi, el gran conflicte que va marcar-ne la vida política des de finals del segle XIX, va ser el conflicte entre txecs i alemanys, sobretot la reivindicació de l’edificació d’un estat txec, ja fos amb lligams federals o independent, i la reivindicació de la dignificació de la llengua txeca, clarament subordinada en tots els àmbits a l’alemanya. La lluita txeca per la dignifcació de la seva llengua va comptar amb la radical oposició de l’elit alemanya, que mirava amb un evident menyspreu aquesta reivindicació. L’oposició al bilingüisme, que era una de les demandes, va ser radical i absoluta.

Si ens fixem en els països poblats per txecs, bàsicament Bohèmia i Moràvia, la població, majoritàriament, afirmava tenir com a llengua pròpia el txec, el 71,8% a Moràvia i el 63,2% a Bohèmia. Per la seva banda, els que afirmaven tenir l’alemany representaven el 27,6% a Moràvia i el 36,8% a Bohèmia. Aquesta important presència alemanya va marcar de manera profunda la política txecoslovaca durant el període d’entreguerres: la gran qüestió dels Sudets. Amb aquestes dades també es fa palès que en aquests dos països hi viven bàsicament, tan sols txecs i alemanys. En d’altres contrades de l’Imperi, la composició ètnica era molt més complexa.

Pel que fa als territoris que van conformar Àustria després de la Primera Guerra Mundial, eren molt més homogenis. A l’Alta Àustria els germànics eren el 99,7% de la població, a la Baixa Àustria -on hi havia la ciutat de Viena- el 95,9% i hi havia una petita minoria txeca d’entorn el 3,8%. A Salzburg la majoria germànica també era absolutmaent aclaparadora, també del 99,7%. Al Vorarlberg, a la part més occidental de l’Imperi i limitant amb Suïssa, la majoria alemanya també era molt clara -el 95,4%-, mentre que en aquest cas hi havia una apreciable minoria italina, del 4,4%.

Un cas a part és el d’Estíria i Caríntia. Després de la Primera Guerra Mundial, aquests dos territoris van quedar dividits entre Àustria i Eslovènia. Els territoris eslovens, que no formaven llavors una unitat política única, restaven dins dels marges austríacs, dins de les entitats conegudes com a Estíria, Caríntia i Carniola. Tot i que en tots dos territoris hi vivien tant eslovens com alemanys, la majoria dels alemanys es concentrava a la part septentrional d’aquests dos ducats, mentre que els eslovens es concentraven a la part meridional. Segons les dades aportades pel cens, a Estíria el 70,5% dels censats declaraven tenir com a llengua materna l’alemany, mentre que els que afirmaven que ho era l’eslovè representaven el 29,4%. A Caríntia, els percentatges eren molt similars, el 78,6% declaraven l’alemany com a llengua de referència i el 21,6% l’eslovè.

Evidentment, aquestes dades fan referència a la llengua amb la qual deien que se sentien identificades les persones que van emplenar -o respondre- les dades del cens. Això no vol dir que les dades siguin del tot reals. Com passa sempre, la llengua de més prestigi, l’associada amb el poder, probablement està sobredimensionada. En aquest cas qui es beneficiaria d’aquesta sobredimensió seria, sens dubte, l’alemany. Alguns estudiosos eslovens cosnderen que el percentatge d’eslovens en aquests dos territoris havia de ser, per força, considerablement superior al que indiquen les dades d’aquest cens.

Una altra dada interessant que s’ha de tenir en compte és que no necessàriament la llengua implica tenir un cert sentiment de nacionalitat. Un exemple molt clar d’això, és que, després de la Primera Guerra Mundial es va fer un referèndum a  Caríntia l’octubre de 1920, per tal d’acabar de delimitar les fronteres entre Àustria i Eslovènia, i segons els resultats és evident que força eslovens votaren a favor de pertànyer a Àustria, cosa que tampoc no vol dir, de cap de les maneres, que renunciessin a la seva llengua i a la seva nacionalitat.

On sí eren aclaparadorament eslovens era a Carniola -ciutat on hi ha l’actual capital eslovena, Ljubljana (Laibach en alemany): el 94,4%. Els alemanys eren tan sols el 4,4%, i estaven concentrats bàsicament a la capital. Cal recordar que l’alemany havia estat la llengua de “cultura” durant molt de temps, i que la llengua eslovena no havia començat a normalitzar-se  fins al segle XIX.

A l‘Àustria Litoral, que coincideix a grans trets amb la part més nord-oriental de l’Estat italià i de l’oest d’Eslovènia, fins a la Península d’Ístria -una bona part de la qual pertany avui en dia a Croàcia- hi havia un 37,3% d’eslovens, un 34,5% d’italians, un 24,4% de croats i un 2,5% d’alemanys. Aquestes dades, però tampoc no ens han d’induir a pensar que aquesta diversitat ètnica fos homogènia a tot el territori. Els italians es concentraven sobretot a la part més occidental del territori, els eslovens a la part central i oriental i els croats a la Península d’Ístria. Un altre fet que no podem passar per alt, tampoc, és que segons quines minories lingúistiques no van ser ni tan sols considerades, com és el cas dels friülàns o, no cal ni dir-ho, els vènets.

Ara bé, alguns enclaus sí que eren claríssimament multiètnics, com ho podia ser Trieste, i també el seu entorn, o bé la Península d’Ístria. A Trieste, llavors, hi havia un 30% d’eslovens, molts més que no pas ara, i també parlants d’alemany, friülà, vènet i italià “estàndard”.

Un cas similar és el de Silèsia, on vivien tres grans grups ètnics: el 43,9% d’alemanys, el 31,7% de polonesos i el 24,3% de txecs. Aquest territori, incorporat majoritàriament a Polònia l’any 1945, va patir importantíssims canvis demogràfics durant la Segona Guerra Mundial. Lògicament els defensors d’una nacionalitat silesiana clarament diferenciada -que n’hi ha- no se senten reflectits en aquestes dades.

Pel que fa a la població polonesa, era majoritària a Galítsia -el 58,6%- on també vivien ucraïnesos, el 40,2%. Les dades del cens parlen d’ucraïnesos, tot i que la polèmica sobre si són ucraïnesos o bé rutens -com a variant regional ucraïnesa o bé com a minoria nacional diferenciada- està servida. A Galítizia també era ben evident l’estratifiació social basa en criteris nacionals. els pagesos més pobres eren uncraïnesos, mentre que la classe nobiliària i les capes burges eren poloneses, tot i que moltes vegades no eren més que ucraïnesos -o rutens- polonitzats.

En aquest punt és interessant de destacar que les dades del cens de 1910 no representen unes dades immutables que es perden en la nit dels temps. Bona part d’aquests territoris van patir canvis notables durant els últims segles, que han canviat la fesomia del territori moltes vegades, cosa que qüestiona les visions més essencialistes.

Més a l’est encara ens trobem amb la Bucovina, on també convivien diversos grups nacionals. La Bucovina era un dels territoris amb menys superfície i també menys poblats. En aquest cas, la població més nombrosa era la ucraïnesa (38,4%), lluny de ser majoritària. Els romanesos eren el 34,4%, els parlants d’alemany el 21,2% i els polnesos el 4,6%. He utilitzat la fórmula de parlants d’alemany per un motiu molt concret. La gran majoria d’aquestes persones eren jueves -cosa que fa que no fossin vistos com a veritables alemansy per molt germànics-, i, a més, molts eren en realitat parlants de jíddix, la llengua dels jueus de l’Europa orientla. Aquest importantíssim percentatge jueus queda reflectit quan s’analitzen les dades relatives a la religió, que consten en un apartat diferenciat del cens.

Com en el cas de l’Àustria litoral, aquests percentatges de població no es repartien de manera homogènia en el conjunt de la Bucovina. Eren molt més nombrosos els ucraïnesos a la part més septentrional i oriental mentre que eren més nombrosos els romanesos a la part més meridional i occidental.

Després de la Segona Guerra Mundial aquest territori va quedar repartit entre Ucraïna i Romania, però han quedat importants bosses de romanesos -alguns considerats com a moldaus en els censos ucraïnesos- a ucraïna, i importants bosses d’ucraïnesos -o rutens- a l’actual Romania.

Més cap al sud, Dalmàcia, territori costaner, no conformava una unitat política amb la resta de Croàcia, que estava vinculada a Hongria. Segons aquest cens, el 96,2% dels habitants eren croats, mentre que es declaraven italians el 2,8%. El percentatge de persones que s’autoconsideraven italianes havia anat disminuint de manera constant en els darrers segles. Una altra cosa a considerar és que no es reflectia la divsió entre aquells que es consideraven croats i serbis. Els serbis de Dalmàcia no eran partiuclarment nombrosos, però sí que represnetaven un percentatge prou important, i van tenir una incidència politica gens menyspreable. Com ja hem dit abans, la pregunta del cens tenia a veure amb la llengua. Aquí ens dona unapista important el de l’adscripció religiosa.

Finalment, al Comtat del Tirol, que va quedar dividit entre Alemanya i Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, el percentatge d’alemanys era del 57,3% i el d’italians del 42,1%. Aquest traçat fronterer nou, però va implicar que subsistís una important comunitat germanòfona a Itàlia, al Sud-Tirol.

A la part de Transleithània, Hongria jugava el paper d’autèntic centre del poder, en tots els sentits.

En el conjunt d’Hongria -Croàcia al marge- els hongaresos eren poc més del 50%, tot just el 54%. El fet que fos l’autèntic poder dominant va fer que moltes persones d’altres nacionalitats es magiaritzessin. Per exemple, Petofi, un dels grans poetes nacionals hongaresos era d’orgien serbi. De les minories, la més nombrosa era la romanesa, concentrada sobretot a Transsilvània i al Banat -que es van incorporar a Romania posteriorment a la Primera Guerra Mundial. Representaven el 16,1%. Els eslovacs eren el 10,5%, els alemanys el 10,4%, els rutens el 2,5% i els serbis el 2,5%.

En aquesta zona, Croàcia gaudia de cert reconeixement, amb institucions pròpies, plasmat en l’acord que porta per nom Nagoda, de 1868. Tradicionalment es diferenciava entre la Croàcia estricta i Eslavònia (dos territoris diferents, tot i que contigus). Els conflictes amb el poder central hongarès eren constants.

Els croats hi eren majoritaris, però tan sols eren el 62,5%, els serbis eren el 24,6% -moltísssims menys que ara-, els alemanys el 5% -gairebé inexistents avui en dia- i els hongaresos el 4,1%. Els serbis es concentraven sobretot a l’Eslavònia oriental i a la Krajina, una franja al sud.

L’actual Romania tampoc no coincideix tampoc amb els límits de l’època. La unificació de Moldàvia i Valàquia, de mitjan segle XIX, va crear la moderna Romania, però una regió tan important com Transsilvània, i també el Banat, van formar part d’Hongria fins després de la Primera Guerra Mundial. No va ser fins al Tractat de Trianon, de 1919, que aquestes dues regions es van incorporar a Romania.

A Transsilvània hi vivien, i encara hi viuen- quatre grans grups. Els romanesos -que ja llavors eren majoritaris-, eren el 54%. Avui en dia el percentatge és extraordinàriament més elevat. Els hongaresos eren el 31, 7% -cal destacar que els hongaresos estaven, i estan, dividits en dos grans blocs: els hongaresos pròpiament dits i els sículs, o szeklers- i els alemanys (bàsicament saxons i suaus-, el 10’5% -ara moltíssim menys-.

A Eslovàquia els eslovacs eren tan sols el 57%, mentre que els hongaresos superaven el 30%. A Transcarpàtia hi havia majoria ucraïnesa -o rutena- i un percentatge molt important d’hongaresos, amb unes proporcions molt similars a les d’Eslovàquia. A Fiume -actual Rijeka- els italians encara eren clarament majoritaris (48%). Al Burgenland  -a la part més oriental de l’actual Àustria- l’element alemany era el més important (74%) i a Prekmurje -actualment a Eslovènia- els eslovens eren el 80%.

Una menció a part mereix el cas de la Voivodina. Molt probablement aquest territori era el més multiètnic de tots. Com ha anat passat gairebé arreu -per molt que ens omplim la boca de multiculturalitat- la diversitat és cada vegada menor. El cas de la Voivodina és paradigmàtic en aquest sentit. Llavors, els serbis eren tan sols el 39,8% i els hongaresos el 28,1%. Eren molt importants també les comunitats alemanyes i romaneses.

Finalment, Bòsnia i Hercegovina tenia un estatus especial. Nominalment estava sota sobirania otomona, però des del Tractat de Berlín, de 1878, era administrada per l’Imperi. L’any 1908 fou annexionada definitivament a l’Imperi i va ser governada en condomini per les dues parts que el conformaven.

En aquell moment, a Bòsnia i Hercegovina, els serbis eren el 43,5%, els musulmans el 32,4% i els croats el 22,8%. Hi havia un significatiu 0,6% de jueus.

Una última dada, el poble rom, tan important en pràcticament tots aquests països, queda totalment invisibilitzat en aquest cens.

 

Anuncis

One thought on “Pobles i nacions de l’Imperi Austrohongarès. El cens de 1910, el darrer abans de la dissolució de l’imperi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s