La caiguda de Ceausescu, revolució o cop d’estat?

L’any 1989 és un any decisiu en la història de tots els països de l’Europa central i oriental, particularment, però també de tot el planeta. Ara tot just fa vint-i-cinc es van produir tota una sèrie d’esdeveniments que van canviar radicalment el món. Aquell any van caure, definitivament, un rere l’altre, els règims autoanomenats socialistes a la gran majoria de països d’aquesta àrea. El darrer a caure, dins els estats de l’òrbita soviètica, va ser Romania, precisament el més díscol de tots.

Primer de tot hi ha un concepte important a aclarir. Tradicionalment s’ha anomenat i considerat aquests estats com a socialistes. És logic que des dels mitjans occidentals es perpetués aquesta imatge: com podien ser una alternativa al capitalisme si eren estats corruptes, dictatorials, opressius, pobres… ? Des d’una altra perspectiva, hi ha tot un debat, també dins els cercles marxistes, sobre el veritable caràcter d’aquests estats. Particularment, em sento més còmode amb l’ús del terme de capitalisme d’estat, amb tots els matisos que calgui, per designar-los. Si una cosa és evident és que tots aquests estats no eren estats liderats per la classe treballadora ni al servei dela classe treballadora, sinó que aquesta classe obrera era explotada per una classe que feia les funcions que fa la burgesia en la nostra societat.

La Unió Soviètica va viure unes eleccions històriques el març d’aquell any. Van ser històriques perquè per primera vegada hi podien competir candidats independents per ocupar dos terços del nou parlament (l’altre terç era triat directament per la burocràcia). Aquestes eleccions es van saldar amb una victòria esclatant dels candidats independents, i va sortir-ne reforçada la figura de Ieltsin. A partir de llavors, es van anar precipitant els esdeveniments a una velocitat extraordinària, que van conduir a l’ensulsiada de tots els governs “socialistes” de l’Europa central i oriental i a la defunció de l’URSS.

A partir d’aquell moment els moviments nacionals arreu de l’estat soviètic van agafar un gran protagonisme, com n’és un exemple la Via Bàltica, les grans manifestacions per la independència de Geòrgia, la victoria dels nacionalistes ucraïnesos de Rukh…

A Polònia, les eleccions de juny també van representar el gran triomf de l’oposició, que va guanyar pràcticament tots els escons de lliure concurrència. Després de l’estiu es va formar el primer govern encapçalat per l’opositor Tadeusz Mazowiecki, després d’un acord d’interessos amb els “comunistes” governants, que tenia uns clars objectius liberalitzadors. A Hongria les coses també van canviar molt de pressa: a l’abril el govern va decidir tallar la filada que els aïllava d’Àustria. El 23 d’octubre, després d’un acord entre el Partit Socialista Obrer i l’oposició es va posar punt i final a la república popular i es va proclamar la República d’Hongria, a seques.

Les celebracions amb motiu del quarantè aniversari de la creació de la República Democràtica Alemanya van provocar grans manifestacions a les ciutats més importants del país. Gorbatxov, finalment, va provocar la caiguda de Honecker i va imposar la designació de Hans Modrow com a primer ministre, i pocs dies després, el 9 de novembre, va caure el mur de Berlín, sense que el govern pogués controlar els esdeveniments.

Durant aquell mes de novembre, efecte dòmino, es va produir a Txecoslovàquia la revolució de vellut, amb el dramaturg Vaclav Havel com a cap visible. En un mes, Txecoslòvàquia va fer tot el trajecte que en d’altres països es va trigar mesos, i fins i tot anys, a recórrer. El 8 de desembre els “comunistes” en el poder arribaren a un pacte amb l’oposició, segons el qual el primer ministre havia de ser el jove del partit Marian Calfa però amb el compromís de fer una sèrie de reformes liberalitzadores que implicarien desmuntar bona part del sistema.

A Sofia, a Bulgària, un cop d’estat incruent va enderrocar l’octogenari Todor Jivkov i va forçar-ne la seva substitució per Petar Mladenov. Els dirigents el Partic Comunista de Bulgària van tenir molt clar que per poder-se perpetuar en el poder s’havien de transformar en una mena de socialdemocràcia i pactar amb la desorganitzada oposició, encara sense cap moviment unificat. No va ser fins dos mesos després que es va constituir la dretana Unió de Forces Democràtiques. La intenció dels “comunistes” era continuar controlant el poder i fer només els canvis que els permetés continuar controlant l’estat.

La Xina Popular també es va veure afectada per grans mobilitzacions d’estudiants i obrers, el gran símbol de les quals va ser l’ocupació de la plaça de Tiananmen. La revolta finalment va ser esclafada violentament, però va marcar un abans i un després en l’evolució d’aquell país.

I a Romania?

L’únic estat on no hi havia hagut cap tipus de moviment era Romania, controlada de manera fèrria pel dictador Nicolae Ceausescu, el Conducàtor. Romania era l’estat, de tots els que estaven sotmesos al dictat de Moscou (en una relació que alguns autors han considerat com a semicolonial, lògicament discutible), que des de feia una colla d’anys mantenia una política relativament independent de l’URSS, i que gaudia d’unes relacions particularment bones amb els Estats Units i amb la Xina Popular. Anys abans havia estat un país relativament “liberal”, però en  els darrers anys de Ceausescu en el poder es van esvair totes les suposades vel·leïtats liberals.

En els països esmentats anteriorment hi havia hagut moviments opositors relativament organitzats i intel•lectuals amb influència notòria sobre la població, des de feia molts anys. A Romania això no havia passat. El control de la Securitate, la policía política, era molt estricte. Només alguns moviments vaguístics i algún sindicat independent havien sacsejat ciutats de Transsilvània (sobretot Brasov), però sense fer trontollar el règim. Només a la ciutat moldava de Iasi hi havia hagut algun intent d’emular la revolució de vellut txeca.

El 16 de desembre, la Securitate va pretendre detenir el pastor protestant Laszlo Tökes, que havia estat impulsor de campanyes en defensa dels interessos de la minoria magiar, particularment important en algunes zones de Transsilvània. Vivia a la ciutat de Timisoara (Temeszvar, en hongarès) i quan hi arribà la Securitate es va organitzar una manifestació espontània en suport a Tökes. La repressió d’aquesta manifestació, que va provocar indubtablement moltíssimes morts (no hi ha acord en les xifres), va precipitar els fets. L’endemà mateix, una vaga obrera va paralitzar la ciutat i la revolta es va estendre a d’altres ciutats de la part occidental del país, com Arad, Oradea, Cluj, Brasov, Sibiu…

Ceausesu va tornar apressadament del seu viatge oficial a l’Iran i va convocar una gran manifestació “oficialista” de suport al partit i a la seva figura. Aquesta manifestació, recurs habitual en aquest tipus de règims, es va convocar a la capital, que fins llavors havia estat relativament tranquil•la. Aquesta manifestació va tenir lloc el dia 21 de desembre. Sembla que una part dels assistents, que havien estat reclutats de la manera habitual pel “sindicat” oficial, va començar a xiular i a fer crits de protesta contra Ceausescu. També hi ha discussió sobre el nombre de persones que van protagonitzar aquesta protesta. El resultat final, però, va ser el mateix que a Timisoara: repressió brutal per part de les forces d’ordre públic, que va provocar una vaga general obrera l’endemà que va paralitzar la capital i que va acabar amb l’ assalt del palau presidencial per part de manifestants.

Simultàniament, dirigents del partit van aprofitar els esdeveniments per assaltar el poder. Entre aquests dirigents destacaven Ion Iliescu, Silviu Bracun, Petre Roman i Corneliu Bogdan, tots ells fundadors del que després seria conegut com a Front de Salvació Nacional.

S’ha especulat molt sobre si el canvi a Romania va ser un cop d’estat o una revolució. Molt probablement, aquests dirigents del partit tenien molt clar que per perpetuar-se en el poder calia introduir una sèrie de reformes. Sembla que hi havia l’acord de fer una operació, a la qual Moscou no hi era aliena, similar a la que s’havia fet a Bulgària, i sembla que la data triada per al “cop d’estat” era el 24 de desembre.

Les manifestacions populars i espontànies van obligar aquest nucli “reformador” del partit a avançar-se. Evidentment no volien perdre’n el control i, per tant, van fer una operació ràpida per aconseguir el poder.

Un cop capturat Ceuasescu, va ser tancat en una esocla i va ser sotmès a un judici esperpèntic, sense cap mena de garantia jurídica, que va acabar amb la seva sentència de mort, i la de la seva dona el 25 de desembre. Tot el procés va ser gravat per les càmeres de televisió i també l’execució de la parella, imatges cruels que van fer la volta el món. El “canvi de règim” no podía començar pitjor, ni amb menys garanties democràtiques.

Després d’això, Iliescu va ocupar la presidència del país i Petre Roman va ser nomenat primer ministre.Quatre mesos després es van convocar eleccions, que van certifcar el FSN com a nou/vell partit governant. S’havia aconseguit, doncs, que canviessin les coses, però bona part de les classes dominants van continuar controlant el poder.

Plovdiv, Capital europea de la Cultura, 2019

En una reunió que va tenir lloc a Brussel•les, el Consell de ministres de Cultura dels 28 estats membres de la UE va decidir declarar oficialment Plovdiv, i també la ciutat italiana de Matera, Capital Europea de la Cultura de l’any 2019.

És la primera vegada que una ciutat búlgara obté aquest reconeixement, però no la primera ciutat balcànica: l’any 2007, la ciutat transsilvana de Sibiu ja va assumir aquesta capitalitat.

Amb el lema “Junts”, la ciutat presentarà la seva oferta cultural a tot Europa. L’alcalde de Plovdiv, Ivan Totev, ja ha mostrat la seva satisfacció per aquest reconeixement i ha destacat la possibilitat que s’obre a Plovdiv i Bulgària per guanyar protagonisme.

Altres ciutats búlgares -com Sofia, Varna, Veliko Tarnovo, Ruse o Burgas- aspiraven també a aquest nomenament, però el setembre passat es va acordar que només hi concorreria Plovdiv com a candidata.

Ja s’han anunciat alguns projectes vinculats a aquesta capitalitat, com el que pretén revitalitzar les indústries tradicionals i artesanals del centre de la ciutat, la restauració d’aquest mateix centre històric, la programació de diversos festivals, d’òpera, de folclor internacional, de música de cambra… Tambés es vol posar èmfasi en la multietnicitat de la ciutat, com a patrimoni a conservar. A Plovdiv hi viuen a part de búlgars, que són la gran majoria, roms, turcs, jueus i armenis.

Plovdiv és una ciutat del sud de Bulgària, capital de la provincia homònima. És la segona ciutat més poblada del país, amb prop de quatre-cents mil habitants. És una ciutat envoltada de turons que li dóna un aspecte molt peculiar.

Tot sembla indicar que el seu nom prové del traci Pulpudeva, que volia dir ciutat de Filip, en honor de Felip de Macedònia. Es pot considerar que és una ciutat molt anitga, ja que se’n conserven restes del període micènic. Després, en l’època romana, es va convertir en la capital de la província de Tràcia. De l’època romana es conserva el teatre i part de l’estadi.

Després de la caiguda de l’imperi romà s’hi establiren els eslaus. Més endavant la ciutat va oscil•lar entre l’Imperi binzantí i el Regne de Bulgària. Cap a l’any 1370, la ciutat va ser conquerida per l’Imperi otomà. Llavors es convertí en capital de vilayet, província, cosa que demostra que continuava sent un centre de gran importància. L’any 1878, la ciutat va ser alliberada dels otomans i es convertí en la capital del principat autònom de Rumèlia Oriental. Finalment, l’any 1885 s’incorporà definitivament a Bulgària, com tota la Rumèlia.

Del seu patrimoni arquitectònic, en podem destacar la mesquita de Djumaia, la mesquita Imaret, l’església d’Sveta Bogoroditsa i diverses cases nobiliàries del centre històric de la ciutat, tot ell molt interessant.

Romania pot reconèixer Kosova

Segons informa l’agència sèrbia de notícies Tanjug, el primer ministre romanès, Victor Ponta, ha declarat en el canal de televisió Klan Kosova que el seu país podria reconèixer Kosova aviat.

Segons Ponta, l’any 2008, quan es va proclamar la independència unilateralment, Romania va decidir no reconèixer aquest nou estat perquè va considerar que no s’havia fet segons el que estableix la normativa internacional i de mutu acord. Ara, set anys després d’aquell esdeveniment, el govern romanès es podria estar replantejant la decisió, ja que, segons ell, hi ha hagut una sèrie de canvis importants, i ha posat com a exemple d’això les converses entre Sèrbia i Kosova, aquests darrers mesos, tot i que cal dir que en cap cas Sèrbia no ha renunciat a la sobirania sobre el que encara considera com una província seva.

De fet, aquests dies, el primer ministre serbi, Aleksànder Vucic, està de viatge oficial a Albània i ha transmès al primer ministre d’aquests país, Edi Rama, que Sèrbia no té cap intenció de reconèixer Kosova com a estat independent.

Romania és un dels cinc estats membres de la UE que encara no han reconegut Kosova. Els altres estats són Grècia, Xipre, Eslovàquia i Espanya.

Romania ha estat tradicionalment un estat aliat de Sèrbia. Té, amés, una important minoria hongaresa, concentrada majoritàriament a Transsilvània. A l’estat romanès sempre hi ha hagut un recel sobre possibles temptacions irredemptistes per part d’Hongria i no ha volgut reconèixer mai un cas que podria ser utilitzat com a precedent. De tota manera, res fa pensar en aquests moments que la minoria hongaresa pugui posar en perill la “integritat” de Romania.

Sobre els estats europeus que no reconeixen Kosova:
https://balcaniablog.wordpress.com/2014/03/22/quins-estats-europeus-no-reconeixen-kosova/

Els búlgars del Banat

El Banat

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament va ser una entitat política a partir de l’any 1718, en què se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

Banat2 en

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, eslovaques… i també una petita comunitgat búlgara. El parlament romanès ha aprovat, precisament ara fa pocs dies que el dia 24 de maig sigui reconegut com a dia de la llengua búlgara.

Segons les dades del cens de 1910, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta dee grups nacionals, croats, eslovacs búlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part corresponent a Romania comprèn els comtats de Timis, Caras-Severin, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals és el Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins el que és la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi Otomà, des de l’any 1522. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Srem i Backa, a la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (coneguts com a suaus del danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

L’octubre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els tractats de Versalles i de Trianon quedà dividit tal com està en aquests moments.

El búlgars del Banat

Segons les dades dels censos de Romania i de Sèrbia, el nombre de búlgars que viuen en el Banat són 6.468 i 1.658, respectivament. De tota manera, segons algunes fonts búlgares aquesta xifra pot ser més elevada, i calculen que a Romania n’hi viuen uns dotze mil, i uns tres mil a Sèrbia.

A diferència de la majoria dels búlgars, són de religió católica. El búlgar que parlen, vinculat a dialectes orientals del búlgar, està plagat, lògicament, d’influències de la resta de llengües que es parlen en el Banat.

Les localitats on es concentren un major nombre de búlgars són Dudestii Vechi Vechi (Stár Bišnov) i Vinga, tots dos a Romania, i en menor proporció a a Brestea (Bréšća), Colonia Bulgara (Telepa) i Denta (Dénta). També se’n poden trobar a les ciutatsd de Timisoara (Timišvár) i Sannicolau Mare (Smikluš). Per la seva banda, a Sèrbia, a Ivanovo, Konak (Kanak), Jasa Tomic (Modoš) i Skorenovac (Gjurgevo).

L’origen d’aquesta comunitat cal buscar-lo en una comunitat catòlica de la zona nord-occidental de Bulgària. Membres d’aquesta comunitat van organitzar un aixecament contra els otomans l’any 1688, a Txiprovtzi. El fracàs de la revolta i la posterior repressió va obligar-los a emprendre el camí de l’exili, que els va portar primer de tot cap a Valàquia (a la Romania més oriental), on s’establiren entorn de la ciutat de Craiova, i també cap a Transsilvània, on fundaren colònies a Vintu de Jos i a Deva, entre 1700 i 1714.

La relativa prosperitat d’aquestes comunitats va esperonar l’emigració d’altres catòlics de Bulgària, que s’establiren també a Craiova. Arran, però, d’una nova guerra amb els turcs, l’any 1737, es veieren obligats a fugir una altra vegada, aquest cop cap al territori del Banat, controlat llavors pels austríacs. S’establiren primer de tot a les localitats de Vinga i Star Bisnov, però després s’escamparen per tota la regió, en, com a mínim, una vintena de municipis.

Com a catòlics que eren van construir nombroses esglésies: en destaquen la neobarroca d’Star Bisnov i la neogòtica de Vinga.
El fet que quedessin sota administració hongaresa, després del Compromís, l’Ausgleich, de 1867, va comportar que haguessin de resisitir nombrosos intents de magiarització.

Després de la Primera Guerra Mundial, els búlgars que van quedar dins les fronteres de Romania, van poder mantenir millor la seva especificitat, tot i que les escoles búlgares van ser prohibides. En el nou regne dels serbis, croats i eslovens (Iugoslàvia més endavant) la política encara va ser més dura i es va negar l’existència d’una minoria búlgara.

Durant els anys trenta, es van començar a organtizar políticament, cosa que els va esperonar a establir relacions amb el govern búlgar i també amb els búlgars de la Dobrudja, a la zona més oriental de Romania i fronterera amb Bulgària. Un exemple d’això és la publicació periòdica de Banatsći balgarsći glasnić (Veu dels búlgars del Banat). Es va arribar a formar fins i tot un partit polític que pretenia defensar-ne els interessos, el Partit Agrari Búlgar, l’any 1936, liderat per Petar Telbisz. També es creà una Societat Nacional Búlgara l’any 1939.

El nombre de búlgars ha anat disminuint amb el pas dels anys. Segons alguns autors, cap als anys seixanta del segle XIX, hi devien viure entre trenta i trenta-cinc mil búlgars. L’any 1900 aquesta xifra ja havia baixat fins a només uns vint mil, lògicament a conseqüència de l’emigració a Bulgària, després de l’any 1878, any en què Bulgària assolí la independència (encara que no formalment). A Romania, segons els cens de 1956, ja tan sols s’autoidentificacaven com a búlgares unes dotze mil persones, tot just el doble que ara. Molts búlgars del Banat també van emigrar als EUA, particularment a Oklahoma.

Dels que tornaren a Bulgària, la majoria s’establiren a les províncies de Pleven, Vratsa y Veliko Tarnovo, on fundaren pobles on eren els únics pobladors, cosa que va permetre el manteniment d’algunes de les seves especificitats, particularment les religioses.

Després de la dura repressió patida durant el règim feixista d’Antonescu, amb el nou règim “comunista” la situació millorà, malgrat algunes deportacions, i es permeté l’obertura d’algunes escoles en búlgar, com a Dudeştii Vechi i Vinga, però més endavant van ser tancades i el búlgar es convertí tan sols en una assignatura optativa.

Després de la caiguda de Ceaucescu, la nova constitució els permeté poder accedir a la vida política amb formacions pròpies, cosa que van fer amb la Unió Búlgara del Banat, liderada actualmente per Nikola Mirkovic.

A la Iugoslàvia de Tito, la minoría búlgara del Banat va ser reconeguda oficialment, tot i que no van tenir accés a l’educació en llengua materna, pel seu reduït nombre, segons les autoritats.

Bajaga, un dels referents de la música cantada en serbocroat

Momcilo Bajagić “Bajaga” és un dels músics serbis més populars. Se’l coneix, sobretot, per ser el líder de la banda Bajaga i Instruktori. Anteriorment havia tocat en el grup de rock Riblja Corba, amb el qual va editar sis discos, que li va permetre ser conegut en els ambients musicals de finals dels anys setanta.

A principis dels anys vuitanta va començar a escriure alguns temes en solitari, i poc després va deixar Riblja Corba. El seu primer disc propi va ser Pozitivna geografija, gravat en companyia de músics amb els quals formà, l’any 1984, el grup Bajaga i Instruktori, que es va convertir en un dels dos o tres grups iugoslaus de rock més populars.

També ha publicat, tot combinant la seva feina a Bajaga, algun àlbum en solitari, i ha compost bandes sonores per a pel•lícules.

Va néixer l’any 1960 a Bjelovar, a Croàcia.

La tria de les cançons d’aquesta entrada les ha fet Danica Vukosavljevic, una bona amiga d’Osijek.

La justícia sèrbia rehabilita Mihailovic, el líder txètnik

Una de les figures més controvertides de la història sèrbia, i iugoslava, del segle XX és la de Dragoljub “Draza” Mihailovic, el líder del moviment txètnik durant, bàsicament, la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, aquesta figura ha estat denostada per bona part de la població, que l’ha considerat com un feixista, col•laborador dels nazis i principal artífex de diverses accions de neteja ètnica principalment a Bòsnia i Hercegovina.

La seva figura torna a ser actualitat perquè l’Alt Tribunal de Belgrad ha dictat una sentència segons la qual queda rehabilitat, cosa que vol dir que li són restituïts tots els drets civils que li van ser revocats durant l’any 1946. Aquesta sentència, a més, no podrà ser apel•lada.

La justificació que n’ha fet el jutge és que el procés a què va ser sotmès no reunia les mínimes garanties legals i responia més a criteris polítics i ideològics que no pas jurídics. Reforça aquesta idea amb l’argument que no va tenir dret a una defensa digna i seriosa i al fet que no va poder apel•lar la sentència. Per aquests motius, doncs, segons el jutge, la sentència no tindria valor.

Mihailovic va ser acusat d’alta traïció i va ser executat el juliol de l’any 1946.

Des de fa uns anys, diverses figures rellevants de la poítica sèrbia han estat treballant per aconseguir aquesta rehabilitació. En aquest terreny ha destacat el Partit Radical i el seu líder Vojislav Seselj. Un altre exemple ben clar, i de gran pes polític, d’aquest interès és la satisfacció mostrada per un assessor del president Tomislav Nikolic, Oliver Antic, davant d’aquesta rehabilitació. Encara més, podem comptar-hi també la sol•licitud que ha fet, aquesta setmana mateix, un dirigent del Partit Democràtic Serbi (SDS) de Belgrad, Dejan Culic, de posar al nom de Mihailovic a un carrer important d’aquesta ciutat. Segons ell, l’opinió pública està dividida pel que fa a la interpretació de la seva figura. El fet que un carrer portés el seu nom reflectiria aquesta disparitat d’opinions.

Les reaccions a aquesta decisió no s’han fet esperar, tant a Sèrbia com en els altres estats de la regió. A Sèrbia mateix, Aleksandr Kraus, de l’Associació d’Antifeixistes Serbis, ha denunciat aquesta rehabilitació com l’intent de reescriure la història en un exercici de revisionisme històric injustificable. Una reacció similar ha estat la de SUBNOR, que agrupa veterans de guerra antifeixistes.

Fora de Sèrbia, les reaccions també han estat immediates. La presidenta de Croàcia, Kolinda Grabar Kitarovic, ha posat èmfasi en les atrocitats comeses pel moviment txètnik i en la seva col•laboració amb el règim nazi, i n’ha destacat el seu paper com a criminal de guerra.

A Bòsnia i Hercegovina, Nermin Niksic, president del Partit Socialdemòcrata, ha remarcat que aquesta decisió és una ofensa a totes les víctimes del moviment txètnik.

A Kosova, les reaccions també han estat molt dures. Hydajet Hysani, per exemple, president de l’Associació de Presos Polítics de Kosova, ha titllat aquesta sentència de rehabilitació del feixisme.

És evident que les acusacions que s’han fet de revisionisme històric arran d’aquesta sentència tenen fonament. De fet, l’any 2004, el parlament serbi ja va aprovar una llei, cosa insòlita per una fer d’aquest tipus, segons la qual s’equiparava el moviment txètnik amb el moviment parrtisà. Aquesta decisió ja va aixecar molta polèmica, ja que els partisans van lluitar de manera efectiva contra les forces nazifeixistes, mentre que el moviment txètnik moltes vegades hi va col•laborar, va perpetrar nombroses matances de caràcter ètnic, i en el millor dels casos va tenir una actitud passiva davant l’ocupació, tret potser dels primers mesos.

El moviment txètnik liderat per Mihailovic va néixer a Ravna Gora el maig de 1941, poc després que forces alemanyes, italianes i hongareses envaïssin el regne de Iugoslàvia. Aquest moviment era un moviment monàrquic, conservador, profundament religiós i nacionalista serbi. Tret d’algunes accions en els primers moments de la guerra, la seva incapacitat manifesta va impedir que protagonitzessin una resistència efectiva contra els ocupants. Un exemple d’això és que, fins i tot la Gran Bretanya de Churchill que els va considerar aliats en els primers compassos de la guerra, se’n desentengués finalment davant la seva inactivitat, en clar contrast amb la guerrilla partisana de Tito. Tito mateix va reunir-se amb Mihailovic per tal de coordinar les forces en la lluita contra els ocupants, però va ser inútil i no es va arribar a cap aliança. Moltes vegades, a més, les forces txètniks van lluitar contra els partisans (com a mínim hi ha comptabilitzades una norantena d’atacs contra els partisans).

Macedònia, opositors acampats permanentment davant la seu del govern

Després de la massiva manifestació de diumenge, grups d’opositors van decidir acampar, aquella mateixa nit, davant la seu del govern de manera permanent fins aconseguir la dimissió del govern de Gruevski. Van plantar diverses carpes i tendes de campanya.

Evidentment, la convocatòria de la manifestació progovernamental de dilluns va fer témer que hi poguessin haver greus enfrontaments, però no va ser així, i els acampats continuen ferms en la seva actitud.

Des del govern s’ha desautoritzat la mobilització i en alguns mitjans s’hi han referit com un intent d’exportar Maidan a Macedònia.

Macedònia, manifestació de suport al govern

Aquest dilluns, milers de persones van secundar la crida del governamental VMRO-DPMNE a manifestar-se pels carrers del centre de la capital macedònia, Skopje, com a mostra de suport al cap del govern, Nikola Gruevski.

Aquesta ha estat la resposta a la gran manifestació de diumenge passat, convocada per diferents col•lectius i partits opositors. L’indiscutible èxit de la mobilització va esperonar l’equip governamental a impulsar aquesta concentració de suport. Segons alguns mitjans, els manifestants vorejaven el nombre de cinquanta-seixanta mil, cosa que faria que tingués una magnitud similar a la del dia anterior. Segons altres mitjans no arribaven als trenta mil. Sense entrar en una guerra de xifres, és evident que la capacitat de convocatòria va ser important en un país poc avesat a aquest tipus de mobilitzacions massives.

Això obre una incògnita sobre el futur de Macedònia, ja que demostra que les posicions estan cada vegada més polaritzades i fa que els esdevenimensts futurs puguin ser imprevisibles. Ara caldrà veure quina estrategia seguiran les forces opositores. D’una banda, Protestiram, el moviment cívic, apel•la a concentar-se permanentment fins aconseguir la dimissió de Gruevski. D’altra banda, el paper que jugaran els socialdemòcrates és encara una incògnita i no se sap si seguiran aquesta estratègia o si optaran per alternatives de tipus pactista.

La manifestació es va convocar sota el lema “Per una Macedònia forta”. Segons Gruevski, que va parlar al final de la concentració, Macedònia ha patit seriosos atacs aquests darrers mesos i, segons ell, s’ha acabat la paciència del govern i ha arribat l’hora de posar punt i final a aquests atacs basats en falsedats, i demostrar què pensa de veritat el poble macedoni.

També va aprofitar el discurs per criticar l’oposició, tot acusant-la de cercar la divisió del país i fomentar les agressions contra el govern, basant-se en tot d’acusacions falses. Segons Gruevski, el poble macedoni, que vol un país fort, té molt clar qui els intenta manipular, referint-se a l’oposició. No només això, sinó que va acusar els socialdemòcrates, principal partit de l’oposició, de ser un partit corrupte. Finalment, va afirmar que no tenia la més mínima intenció de dimitir i que totes aquestes accions de l’oposició no fan més que refermar-lo en el seu desig de servir el país des del govern.

Durant tot el discurs va fer crides a les diverses minories nacionals, sobretot als albanesos, a preservar la unitat nacional del país. Els fets de Kumanovo, de la setmana passada, han estat utilitzats pel govern com a coartada per fer pinya entorn de Gruevski.També va mantenir un to molt paternalista, presentant-se com el gran patriarca de la nació macedònia. Un fet curiós de l’acte va ser la presència de no poques banderes sèrbies i russes. És veritat que algunes de les actuacions de Gruevski recorden la manera d’actuar de Putin, autoritària, paternalista i molt conservadora.

Macedònia, l’oposició omple els carrers d’Skopje

Aquest diumenge, 17 de maig, va tenir lloc a Skopje la gran manifestació convocada per diferents forces polítiques, organitzacions no governamentals i entitats opositores contra el govern de Nikola Gruevski.

La convocatòria va ser un gran èxit, que va superar les expectatives dels organitzadors. El nombre d’assistents va superar-ne de bon tros les previsions. Sempre que hi ha un manifestació d’aquest alt contingut poloitc és lògic que hi hagi un ball de xifres sobre el nombre d’assistents. Segons fonts del govern, els assistents van ser unes vint mil perosnes, els organtizadors calculen una assistència d’unes cent mil persones, i diversos mitjans es queden amb una xifra intermitja, entre els cinquanta i els seixanta mil. Més enllà, però, del nombre d’assistents, el que és indiscutible és que ha estat la més gran manifestació a Skopje dels últim s anys, tot i els intents del govern de desactivar la protesta.

Una altra dada a tenir en compte és que aquesta manifestació ha tingut lloc una setmana després dels fets de Kumanovo, al nord del país, on van morir més de vint persones en els enfrontaments entre suposats guerrillers albanesos i forces policials macedònies. Quan es van produir aquests fets, la convocatòria de la manifestació d’ahir ja havia estat feta, però hi havia seriosos dubtes sobre quina seria la resposta de la població.

La convocatòria també va ser un èxit per l’indiscutible caràcter multiètnic de l’acte. No era difícil de veure banderes albaneses, sèrbies, roms o turques al costat de les banderes macedònies.

En aquesta concentració hi van tenir una especial rellevància la participació dels estudiants. Els estudiants universitaris van iniciar una sèrie de protestes contra el govern abans de Nadal, amb motiu d’unes mesures que preveien una mena d’examen de revàlida per obtenir el títol universitari. Les protestes estudiantils van aconseguir, després de mesos de vagues i mobilitzacions, que el govern es fes enrere. Això va servir d’inspiració perquè altres moviments seguissin models de lluita amb els mateixos patrons, com per exemple els estudiants de secundària, des del mes de febrer. Els estudiants van participar a l’acte amb dos oradors, un de nacionalitat albanesa i un altre de nacionalitat macedònia, que van fer els discursos sengles discursos en albanès i en macedoni.

El principal líder polític que va parlar durant l’acte va ser el líder socialdemòcrata Zoran Zaev, que va ser qui va destapar els escàndols d’escoltes il·legals, que han demostrat l’alt grau de corrupció política del govern, i el seu control dels aparells policial, periodístic i judicial. Un fet destacable va ser del discurs va ser l’assumpció de part de l’estratègia de l’oposició no parlamentària, com les concentracions diàries per tal d’aconseguir la dimissió del govern, cada dia davant la seu del govern a les sis de la tarda.

El govern de Gruevski va reaccionar, davant la convocatòria d’ahir, amb la crida a favor d’una concentració de suport al govern avui dilluns, a la tarda.

Finalment, l’èxit de la mobilització d’ahir obre les portes a plantejar-se seriosament la possibilitat que el govern pugui caure arran de les mobilitzacions populars, un fet insòlit en els països balcànics des de la caiguda de Milosevic, ara ja fa quinze anys.

És evident que un fet d’aquest tipus podria representar una canvi de tendència molt important que podria provocar el nerviosisme dels diferents líders corruptes i autoritaris de la regió.

També és molt important que siguin les primers mobilitzacions de tota la zona amb un to clarament multiètnic. Potser s’entri en una nova dinàmica que permeti superar polítiques xovinistes, racistes i “nacionalistes”, enteses en el pitjor sentit del terme.