Montenegro té nou govern, després d’un mes i mig de negociacions

Aquest dilluns, després d’un mes i mig de fetes les eleccions i de moltes especulacions, el parlament montenegrí ha aprovat el nou govern d’aquest país balcànic, tot i que amb el boicot de tota l’oposició.

Aquestes darreres eleccions havien de posar punt i final a la profunda crisi política de Montenegro. Els ajustats resultats, les acusacions de frau –amb algunes proves més que convincents- i els estranys fets que van envoltar la jornada electoral, com la incursió d’un grup armat procedent de Sèrbia que, presumiblement, havia d’atemptar contra el cap de govern sortint, Milo Djukanovic, no han ajudat a aclarir la situació política, sinó que més aviat presagien que aquesta etapa convulsa es pot allargar més i més.

Fins a cert punt, es té la sensació que l’evolucíó política d’alguns dels països balcànics hagi entrat en un bucle del qual sembla difícil sortir-ne, on l’espiral de corrupció, governants sempre omnipresents i acusacions reiterades de fraus electorals se succeeixen un rere l’altre. Això ha passat a Montenegro i, probablement, es torni a repetir a Macedònia d’aquí a deu dies. Fins a cert punt, a Moldàvia, més al nord, el panorama no és gaire diferent.

És veritat que Milo Djukanovic ha fet un pas al costat i ha cedit a Dusko Markovic, un fidel col•laborador seu, la tasca de liderar el nou govern. Finalment, se n’ha sortit i 42 dels 81 diputats li han donat suport: els 36 del Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) –el partit de Djukanovic-, 2 socialdemòcrates –partit tradicionalment aliat del DPS- i quatre dels partits de les minories. Es preveu, però, que Djukanovic es pugui presentar, tot i que no ho ha verbalitzat, a les futures eleccions presidencials del 2018.

El Partit Socialdemòcrata (SDP) va saltar pels aires fa pocs mesos, quan el gruix de la seva militància i direcció va optar per enfrontar-se a Djukanovic. Una petita facció va decidir formar un nou partit formalment socialdemòcrata que va obtenir uns discrets resultats en les darreres eleccions -només dos diputats-, però suficients per fer que el DPS pugui tornar a formar govern. Aquesta és la facció que ha donat suport al DPS.

Els partits de les minories, que ja tradicionalment havien donat suport a Djukanovic, també li han donat el vot positiu. S’havia especulat molt sobre quin seria el seu vot, tenint en compte, sobretot, les suculentes proposicions que els havien fet les forces opositores. Finalment, però, el Partit Bosníac (dos escons), la Inciativa Cívica Croata (un escó) i Albanesos Decisius (també un escó) han repetit el suport al DPS.

Evidentment, aquests partits han volgut assegurar-se algunes contrapartides polítiques de pes. Avui mateix s’ha anunciat que una vella reivindicació dels albanesos de Montenegro serà satisfeta: la recuperació de la municipalitat de Tuzi, integrada l’any 1957 en la de la capital (Podgorica). Feia anys que els albanesos reivindicaven aquest canvi, i es basaven, a part del criteri històric, en el fet que els albanesos són molt majoritaris en aquesta zona i que la integració en una entitat superior els diluïa. Sembla ser que aquest canvi s’haurà de dur a terme en el termini de mig any. També han obtingut el dret de poder fer visible simbologia albanesa en els espais públics on siguin majoria i on ho decideixen les autoritats legalment establertes.

Markovic, en el seu primer discurs, va manifestar la voluntat de dialogar amb l’oposició –un tòpic habitual en aquesta mena de discursos- i va insistir en la necessitat d’accelerar la integració del país a l’Otan. Va afirmar que els resultats de les eleccions del 16 d’octubre havien demostrat clarament la voluntat atlantista i europeista de la població. Tot i això, també va remarcar la intenció de millorar les relacions anb Rússia i d’intensificar-les amb la Xina Popular.

Un fet molt destacable de la votació de dilluns, però, va ser l’absència de l’oposició en el parlament. Les forces opositores han manifestat que endegaran una campanya de protestes contra els resultats que encara no han reconegut com a vàlids, cosa que no pensen fer. Evidentment, si això es repeteix, pot conduir Montenegro a un situació similar a la viscuda a Macedònia, durant mesos i mesos, quan en el parlament només hi eren presents els partits que donaven suport al govern.

Els partits opositors han anunciat que demanaran la creació d’una comissió especial, amb observadors internacionals, que estudiï el frau electoral i la suposada incursió des de Sèrbia. No es preveu, però, que el DPS doni suport a aquesta proposta.

Um fet important que debilita l’oposició, però, és el de la seva divisió. D’una banda, el principal partit de l’oposició, el Front Democràtic –considerat com a prorus-, és partidari d’iniciar accions de protesta contundents des d’ara mateix. D’altra banda, les altres forces opositores –agrupades entorn de la coalició Kliuc, Montenegro Democràtic i el Partit Socialdemòcrata (SDP)- mantenen una actitud més cauta.

Anuncis

La policia búlgara deté més de tres-cents refugiats del camp de Harmanli

Aquest dijous passat, el camp de refugiats de Harmanli, situat al sud de Bulgària a dos-cents cinquanta quilòmetres de la capital-, va ser l’escenari de violents enfrontaments entre la policia i grups de refugiats. De resultes, d’aquests fets n’han estat detinguts més de tres-cents, segons les fonts oficials, quatre-cents segons altres mitjans.

La ministra de l’interior, Rumiana Butxvarova, va donar, divendres, com a versió oficial que els enfrontaments es van produir quan alguns dels refugiats van protestar per la decisió de posar en quarantena el camp pel, suposat, brot d’una malaltia infecciosa de la pell.

Això els impedia, impedeix, de reprendre el seu periple cap a Sèrbia i cap als estats de la Unió Europea on volen assentar-se. Aquest anunci va provocar la indignació dels refugiats que es van sentir enganyats.

Aquests incidents s’han convertit en el centre del debat polític i de l’atenció pública en aquest país balcànic.
No cal dir que els grups situats a l’extrema dreta -com Ataka per exemple, però també el Front Patriòtic, que van concórrer junts a les darreres eleccions presidencials, els han aprofitat per fer arribar el seu discurs xenòfob a la població i per criminalitzar encara més els refugiats i immigrants pobres. Tots dos han demanat que es reclogui els refugiats en camps tancats a pany i forrellat. Krassímir Karakatxanov, el candidat de tots dos grups, ha acusat Erdogan d’estar al darrere d’aquests incidents, en la retòrica antiturca habitual d’aquests partits.

Evidentment, el context internacional ha donat ales a aquesta interpretació. Tot just el dia anterior, Erdogan havia amenaçat d’obrir les fronteres i permetre el pas de tots els refugiats cap a Europa. També s’ha especulat amb la idea que aquests incidents han estat organitzats i coordinats per tal que esclatessin en diversos camps arreu d‘Europa, també a França o a Grècia, on les autoritats semblen voler confirmar aquesta teoria. A més, hi ha dos fets que, casualment o no, han servit per donar més força a aquesta teoria conspiratòria: l’endemà, divendres, s’havien de reunir els ministres de l’interior de Bulgària, Grècia i Turquia per tractar, precisament, dels controls fronterers i, curioament també, havia de començar el judici de Petar Nizamov, acusat de filmar l’atac contra tres refugiats, ara fa tot just un any, afganesos per part de les tristament famoses patrulles de control que persegueixen estrangers en les zones frontereres amb Turquia. Finalment, també han atiat la confrontació amb les informacions relatives a la crema d’una bandera búlgara per part d’un refugiat afganès.

La reacció del principal partit de l’oposició, el Partit Socialista, encara és més preocupant, sobretot des del moment que el seu candidat, Rumen Radev, va guanyar les darrers eleccions presidencials de manera clara. Ha demanat ja, de manera inmediata la deportació dels refugiats implicats, sense esperar el procediment normal de la justícia. Si tenim en compte, a més, que Radev va utilizar una retòrica clarament nacionalista, en el pitjor sentit del terme, en la darrerra campanya no és un bon auguri per al futur més immediat.

El fet que no s’hagin escoltat altres versions –ni se’ls hagi donat crèdit- que posen entredit el discurs oficial, com per exemple el Comitè Hèlsinki de Bulgària, ni hagin tingut ressò mediàtic és francament preocupant. El cap de l’Agència de Refugiats ha arribat a afirmar que les informacions sobre la infecció, que en teoria motiva la quarantena, estan totalment falsejades, i que són només un pretext. Alguns periodistes, tal com informa Balkan Insight, han afirmat que molts dels refugiats van ser ferits i atacats tot i no participar en els “aldarulls”.

És molt trist que el gruix de la classe política búlgara hagi optat per criminalitzar els refugiats i utilitzar aquests fets com a excusa per tal d’iniciar un procés encara més dur de control i de repressió.

La ministra de l’interior, Butxvarova, per la seva part, s’ha mostrat més prudent i mesurada. De moment, segons ella, es vol estudiar si entre els detinguts n’hi ha que tinguin vincles amb organitzacions islamistes abans de procedir a cap acció punitiva.

Des del Bloc Reformista, partit fins ara aliat de GERB en el govern, també s’ha instat el govern en funcions a ser contundent. Cal recordar que, després de les últimes eleccions presidencials, ara fa quinze dies, Boiko Boríssov va dimitir com a cap de govern.

A Harmanli hi ha un total de 3.000 refugiats, del total de 13.000 que hi ha a tot Bulgària. Es calcula que unes 17.000 persones hi han entrat en el que portem d’any, la majoria dels quals són sirians i afganesos.

Macedònia sota l’ocupació feixista búlgara, 1941-1944

L’abril de 1941, Iugoslàvia va ser ocupada en tot just tres setmanes per diverses potències. Tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares van fer-se seves àrees que sempre havien considerat que els pertocaven o bé que hi tenien importants interessos a defensar.

Pel que fa a Bulgària, que sempre havia negat l’existència d’una nacionalitat i una llengua macedònies independents i separades de la búlgara, va annexionar-se la major part de Macedònia, una petita extensió de territori de l sud-est de Sèrbia i una altra petita part de l’àrea més oriental de Kosova. A més, Bulgària, en el seu intent de crear la Gran Bulgària, també s’havia annexat les veïnes Tràcia occidental i part de la Macedònia de l’Egeu.

La nova administració búlgara va considerar aquestes terres com a totalment i genuïnament búlgares. Per aquest motiu, no es va ni tan sols plantejar de fer cap proclamació oficial de l’annexió, sinó que es va limitar a aplicar tota la legislació búlgara i adequar l’administració del territori a la búlgara.

Per fer això, va caldre, inevitablement, que molts funcionaris, policies, mestres, militars s’hi traslladessin. Es calcula que fins l’any 1943 unes quaranta mil persones van desplaçar-s’hi.

El territori ocupat va ser dividit en dos districtes, el d’Skopje i el de Bitola. Cal no oblidar que la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos, va ser annexada a la Gran Albània, que de manera efectiva estava totalment controlada per la Itàlia feixista. De tota manera, en molts llocs la població era mixta, i en alguns casos a part d’albanesos i macedonis hi vivien altres grups ètnics -com aromanesos, turcs o roms-. Per aquest motiu, les friccions entre Bulgària i Albània eren constants i foren nombrosos els intents de revisar el traçat de fronterer, com per exemple va passar el desembre de 1942, i més tard el juliol de 1943. Un dels punts més controvertits era el que feia referència a Ohrid i al seu entorn.

En aquest context, Alemanya va jugar el paper de mediador. Evidentment el seu interès principal era controlar els recursos minerals de Macedònia, com el crom, el níquel, l’or, i també les importants infraestructures ferroviàries, que comunicaven Sèrbia amb Grècia. De fet, ben aviat, el 24 d’abirl, de 1941, el ministre d’Afers estrangers búlgar, Ivan Popov, i el representant del govern alemany, Carl Clodius, van acordar en termes molt favorables a Alemanya com es gestionarien aquests recursos.

La incorporació de Macedònia a Bulgària es va prolongar fins al setembre de 1944. En aquests anys la política de bulgarització va ser total i absoluta. Es va fer notar particularment en el món de l’ensenyament, que va ser capgirat. Es calcula que el 75% dels mestres i porfessors, en tots els nivells, des de la primària fins a la universitat, eren nascuts a Bulgària. No cal dir que el búlgar era l’única llengua oficial.

Un altre terreny on les noves autoritats van voler incidir particularment va ser el de l’església. L’església ortodoxa sèrbia era vista com un instrument que tenia com a objectiu serbitzar la població. Per aquest motiu, en van expulsar els principals responsables, de manera que l’església macedònia va quedar incorporada, també, a l’església búlgara.

Pel que fa a la població en general, l’actitud va ser bastant passiva. D’una banda, hi hagué els exilats macedonis probúlgars que, arran de les seves accions de tipus irrredemptista, havien hagut de fugir del país anys enrere. Molts d’aquests macedonis tornaren al seu país i col•laboraren activament amb les noves autoritats. Tot i això, moltes vegades eren vistos com a elements poc fiables pels búlgars de Bulgària.

El moviment partisà a Macedònia era molt feble. De fet, el Partit Comunista Iugoslau hi estava molt poc implantat i és indiscutible que el paper de la qüestió nacional hi tenia a veure. El Partit Comunista Búlgar, molt important, en cap cas es va oposar a l’annexió de Macedònia a Bulgària, cosa que els feia entrar en contradicció amb bona part dels suposats companys de Macedònia.

Finalment, també hi hagué membres de l’Organtizació Interna Revolucionària de Macedònia que abrogaven per la lluita per una Macedònia independent. Aquest grup feu algunes accions relativament importants.

Globalment, però, el gruix de la població no participà activament en la resistència, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia, ni tampoc col•laborà de manera entusisasta amb els feixistes ocupants.

Podeu veure imatges de Macedònia sota ocupació búlgara en el següent enllaç:

Skopje, 1942 – “Tsar Boris III” square – bulgarian unification

 

Levica, l’esquerra macedònia

Una dada que crida l’atenció quan s’analitzen els diversos moviments i partits polítics de bona part de l’Europa central i oriental és la inexistència de grups que puguem qualificar clarament, i segons els nostres paràmetres, com a esquerrans. És veritat que hi ha diversos partits que s’autoanomenen socialistes, i alguns fins i tot comunistes, pèro un cop analitzat el seu discurs i la seva pràctica política ens adonem que moltes vegades defensen postulats clarament conservadors i, fins i tot, retrògrads.

Macedònia no n’és una excepció. Tradicionalment, el partit que s’ha alineat a l’esquerra, el Partit Socialdemòcrata (SDSM) liderat ara per Zoran Zaev, hereu a Macedònia de la Lliga Comunista Iugoslava, ha optat sempre per una política econòmica de tipus neoliberal i pel que fa a les llibertats individuals sempre ha estat molt tímid. En aquest sentit, però, no és tan diferent de molts partits socialdemòcrates occidentals. La diferència, el més preocupant, és que mai no hi ha hagut una opció més a l’esquerra que pogués ser vista com a alternativa.

Ara fa pocs mesos es va crear un nou partit que sí que pretén ocupar aquest espai més a l’esquerra. A més, el reivindica de manera orgullosa. Es tracta de Levica, l’Esquerra, que quan es va crear pretenia seguir el model de la Syriza de Tsipras, que reivindicava com a proposta que havia de palntar cara als dictats de la troika.

Com a principi fonamental aspira a constuir una societat basada en la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social i el control democràtic dels mitjans de producció, on tothom es pugui autorealitzar personalment. També es manifesta contrari al militarisme, l’autoritarisme, al nacionalisme, la corrupció, la discriminació, l’explotació laboral i la divisió en clases socials. També es defineix com a antiimperialista. Finalment, no renega del passat socialista de la Iugoslàvia de Tito, tot i que sí que el sotmeti a crítica.

Pel que fa a la qüestió ètnica i nacional -tan important a Macedònia-, fa una crida a superar les divsions ètniques, que considera que són utilitzades per les èlits per tal de distreure dels problemes que provoca l’empobirment. En aquest sentit, s’autoqualifica de partit supraètnic i renega dels estats-nació. Tot i aquest discurs (no deixa des er el partit d’un estat-nació), quan es consulta el seu web, pràcticament tota la documentació és, exclusivament, en macedoni. Només el programa es pot consultar en albanès, turc o serbocroat.

Levic ha participat activament en totes les protestes contra el govern de Nikola Gruevski dels darrers mesos i s’ha fet notar de manera notable en les manifestacions al carrer. Ara caldrà veure quin és el grau de suport que obté aquest partit en les properes eleccions de l’11 de desembre.

Podeu accedir al seu web en el següent enllaç:

Levica

El govern croat fitxa com a assessor Ante Gotovina, jutjat per crims de guerra

Des del canvi de lideratge a la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), amb Andrej Plenkovic, tot semblava indicar una certa moderació en els plantejaments dels partit, en les declaracions públiques i també en el nomenament de càrrecs. Aquest gir, diguem-ne, centrista va ser ben rebut per l’electorat croat, que va premiar aquesta formació amb uns bons resultats electorals, que li han permès de formar un nou govern amb moltes més garanties d’estabilitat.

Alguns dels membres del partit més escorats cap a la dreta extrema i cap al nacionalisme revisionista, com per exemple Zlatko Hassanbegovic, han perdut cotes de poder; en el seu cas no va ser nomenat, una altra vegada, ministre de Cultura, tal com s’havia especulat.

Tot aquest gir, però, ha quedat del tot en entredit amb el desafortunat nomenament d’Ante Gotovina com a assessor del ministre de Defensa, Damir Krsticevic. El que cal plantejar-se, potser, és quina és la intenció d’aquest nomenament que, de ben segur, se sabia que provocaria molt d’enrenou i tibaria innecessàriament les relacions amb Sèrbia. És possible que Plenkovic hagi volgut acontentar els sectors més ultres del seu partit i, també, pot ser que hagi volgut enviar un missatge clar d’independència del seu govern, en el sentit que no es deixarà hipotecar per pressions provinents de l’exterior, ja siguin de Sèrbia com de la Unió Europea.

Ante Gotovina, que ja havia lluitat a l’Àfrica durant els anys setanta amb la Legió Estrangera, va ser un dels caps militars croats més rellevants durant la guerra d’independència. Va ser general de l’exèrcit croat i se’l considera reponsable de la mort de cent cinquanta civils serbis, de la desparició d’alguns centenars més i de la deportació de prop de 200.000 persones de la zona de la Krajina, aquests darrers fets durant l’Operació Tempesta (Oluja), l’any 1995. Anteriorment havia participat en accions de guerra a Bòsnia i Hercegovina.Tot això va fer que fos condemnat a 24 anys de presó, l’any 2011. L’any següent, però, va ser declarat innocent per manca de proves i, per tant, posat en llibertat.

El seu judici va polaritzar extremament la societat croata, i les campanyes dels grups més radicalitzats van ser intensíssimes.

No cal dir que aquesta decisió ha indignat profundament el govern serbi. Immediatament després de saber-se la notícia, el cap de govern serbi, Aleksander Vucic, va criticar aquesta decísió i va declarar que havia captat clarament el missatge del govern croat.

Plenkovic, per la seva banda, ha intentat rebaixar la tensió i n’ha volgut destacar la gran contribució que pot fer a la pau, per l’experiència provada que té.

Aquest polèmic nomenament ha coincidit amb la denúncia, que han fet diversos serbobosnians, d’activitats que poden ser qualificades com a crims de guerra del ministre Krsticevic. Segons els denunciants, Krsticevic va col•laborar amb Gotovina en l’operació Tempesta.

Els veïns d’un llogarret serbi canvien el nom del seu poble pel de Putinovo, en honor a Vladímir Putin

Els veïns d’un petit llogarret del sud de Sèrbia, que fins ara duia per nom Adzince, han decidit canviar el nom del lloc on viuen pel de Putinovo, en honor de Vladímir Putin. Un referèndum va certificar la voluntat gairebé unànime de canvi de denominació.

Diversos mitjans de comunicació d’arreu del món (Newsok, 20 minutos, Salon.com, noticias terra.es)  s’han fet ressò d’aquesta sorprenent notícia, que es va fer pública la setmana passada.

Aquesta petita localitat, situada a uns 250 quilòmetres al sud de Belgrad, vol d’aquesta manera retre homenatge a un líder polític que admiren i que consideren tot un referent polític.

El nom oficial fins ara, Adzince, era d’origen turc, fruit de la llarga presència otomana en aquestes contrades dels Balcans.

Putin és un personatge molt ben valorat entre la ciutadania de diversos estats de l’espai exsoviètic i també a l’àrea balcánica, sobretot a Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Bulgària. Lògicament, els bombardejos de l’OTAN durant la guerra de Kosova no van ajudar gens a gestar una bona imatge dels EUA, i alhora van fer que la tradicional russofília s’intensifiqués en importants capes de població.

 

Eleccions a l’Assemblea autònoma de Gagaúsia

Aquest diumenge, 20 de novembre, els ciutadans de Gagaúsia estan convocats a les urnes, per tercera vegada en un mes. Aquesta vegada han de triar els trenta-cinc diputats que conformen l’Assemblea Popular de Gagaúsia, l’òrgan legislatiu autònom de la comunitat gagaüsa.

El nombre total de persones amb dret a vot és 122.216, que poden exercir el seu dret a vot en 66 col•legis electorals. S’hi han presentat un total de 126 candidats, una xifra notablement inferior a la de de fa quatre anys (170). Els col•legis electorals tancaran les portes a partir de les nou del vespre, hora local.

La majoria dels candidats es presenten com a independents, ja que només 33 ho fan sota el paraigua d’un partit: 21 del Partit Socialista, 9 del Partit Nostre –vinculat al magnat pro-rus Renato Usati, actualment resident a Rússia-, 2 del Partit Comunista i 1 del Partit Demòcrata. Tot i això, nombrosos candidats han tingut o tenen vincles amb partits, però sembla bastant evident que tenen més opcions de ser escollits si es presenten com a independents. El Partit Demòcrata és el que ha recorregut més a aquesta argúcia.

Tradicionalment, Gagaúsia ha votat per opcions, d’una manera o altra, de caràcter pro-rus. Durant anys el partit més votat havia estat el Partit Comunista. Actualment, aquest partit té un paper molt més marginal, però ha estat substituït pel Partit Socialista, que aconsegueix la majoria dels sufragis, tal com ha passat ara fa pocs dies a les darreres eleccions presidencials.

El particular estatus de Gagaúsia explica aquest posicionament. La seva voluntat de reisistir-se a la romanesització ha fet que tendissin a marcar distàncies amb els partits moldaus proocidentals. Fins i tot, la constitució empara el seu dret al que s’anomena autodeterminació externa. Això vol dir que en cas que canviï l’estatus de Moldàvia com a estat independent, Gagaúsia podria decidir independitzar-se, però només en aquest cas. Aquesta clàusula està pensada pel supòsit que Moldàvia decidís integrar-se en un altre estat, com Romania.

Els candidats es trien en 35 circumspcripcions, per sistema majoritari, 17 dels quals al territori de Comrat (on hi ha la capital, del mateix nom), 12 a Ceadir-Lunga i 6 a Vulcanesti.

Sobre els candidats que s’hi presenten, una tercera part aproximadament són homes de negocis, i una altra quarta part són responsables de cert nivell d’empreses publiques. El percentatge de dones que opta al càrrec no arriba al deu per cent.

Com en el conjunt de Moldàvia, els vincles entre poder polític, corrupció i màfies també és evident a Gagaúsia. Tot just fa dos dies va ser detingut un dels candidats, Nicola Raia –un dels candidats independents-, acusat d’evasió d’impostos. Raia té males relacions polítiques amb la governadora de Gagaúsia, Irina Vlah.

Gagaúsia

Gagaúsia (Gagauz Yeri) és un territori autònom d’uns, aproximadament, 1.800 km quadrats i uns 160.000 habitants, la majoria dels quals són gagaüsos (més del 80%). Els gagaüsos parlen una llengua turquesa i tenen la particularitat de ser l’únic poble túrquic de religió cristiana ortodoxa. Està poblada, a més, per aproximadament un 5% de russos, un 5% de moldaus, un 4% de búlgars i també per gitanos i ucraïnesos. Les tres llegües oficials són el gagaús, el romanès i el rus. La capital és Comrat.

Els gagaüsos, que no havien gaudit d’autonomia política des de feia molts anys, van proclamar l’any 1990 una República gagaüsa, que no fou reconeguda per Moldàvia. Finalment, l’any 1994 el Parlament moldau va aprovar la Llei d’Estatut Especial de Gagaúsia, que preveu la preservació de la identitat, cultura i llengua nacionals. Aquesta llei preveu, ja, el dret d’autodeterminació en cas que hi hagi un canvi pel que fa a la independència de Moldàvia.

Un referèndum d’autodeterminació

El 2 de febrer de 2014, Gagaúsia va fer un referèndum consultiu, declarat il•legal pel govern moldau, sobre el seu futur. En aquest referèndum s’hi feien dues preguntes. D’una banda es preguntava sobre la independència de Gagaúsia en cas que Moldàvia es reunifiqués amb Romania i, d’altra banda, quines eren les preferències en les aliances internacionals de Moldàvia, és a dir triar entre la UE i la Unió Duanera Euroasiàtica, formada per Rússia, Bielorússia i Kazakhstan.
Un 98,9% dels electors que van participar-hi van donar suport a la independència del país i un 98,4% dels votants van optar més per acostar-se a la Unió Duanera Euroasiàtica que no pas a la Unió Europea. La participació va superar el 70%, segons les dades dels organitzadors de la consulta. Més enllà de la credibilitat dels resultats, és evident que Moldàvia va cosntatar, llavors, una vegada més, que té un problema seriós.

 

Kolinda, la revolució del folk hongarès dels anys setanta

Kolinda va ser el primer grup de folk hongarès, i diguem-ne de l’àrea central i oriental d’Europa, que vaig descobrir a principis dels anys vuitanta. Em va impactar profundament.

Pocs anys després, altres grups -sobretot Muzsikás i Marta Sebestyen, els més coneguts, però també Vasmalom o Vízöntö- els van eclipsar, potser injustament. Ningú pot, però, treure’ls el mèrit de ser uns autèntics innovadors en la seva aproximació a la música tradicional hongaresa, i es pot afirmar que la seva tasca va permetre obrir vies que després van ser explotades per altres intèrprets. De fet, el seu projecte no es va circumscriure només a la música hongaresa, sinó que també va aprofundir en les sonoritats tradicionals de l’àrea sud-eslava, albanesa i romanesa.

A més, la influència del jazz i de l’avantguarda musical es va fer evident ben aviat, cosa que va dotar el grup d’una sonoritat molt personal i inconfusible.

El grup es va fundar l’any 1975, i estava format per Péter Dabasi, Ferenc Kiss, Iván lantos i Agnesz Zsigmondi.

Escoltar-los ara, més de quaranta anys després de la publicació del seu primers LP és encara un autèntic plaer.

La paraula clau: Burrnesha

La imatge que es té d’Albània en el nostre país és totalment estereotipada. Per tant, qualsevol treball que permeti fer saltar tots els tòpics ha de ser benvingut.

Us presento una proposta que va en aquesta línia. Es tracta d’un àudio editat per La paraula clau, elaborat per David Córdoba Bou. A partir d’un tema central com és el de la institució de les burrneshes, dones que en determindades circumstàncies passen a desenvolupar el rol d’home, ens acosta part de la realitat albanesa d’una manera fresca i alhora rigorosa.

No us el perdeu. Hi faig una petita col-laboració a partir del minut 27.

Hi podeu accedir en el següent enllaç:

LaParaulaClau Burrnesha

 

Eleccions presidencials moldaves: més de tres mil denúncies de frau

Continuen les protestes dels partidaris de la candidata Maia Sandu. Les acusacions de frau, sobretot pel fet que molts ciutadans de la diàspora no poguessin votar, però també per la presumpta compra de vots o pels grups organitzats de votants procedents de Transnístria, s’han concretat amb més de 3.000 denúncies a la seu de la Comissió Electoral Central, a Chisinau.

La majoria d’aquestes denúncies han estat presentades a títol individual, però el Partit Acció i Solidaritat, al qual pertany Maia Sandu, també n’ha presentat 170.

Sandu ha animat la població a mobilitzar-se per tal que els resultats de les eleccions de diumenge passat siguin anul•lats. L’estret marge de vots de diferència entre tots dos candidats –67.488 vots separen el candidat guanyador, el socialista Igor Dodon, de Sandu- fa que les nombroses irregularitats hagin estat determinants en el resultat final. Sandu acusa Dodon de ser el candidat de l’oligarquia, que, segons ella, ha posat tota la maquinària de l’estat al seu favor, i acusa particularment Plahotniuc, el gran patró de la política moldava aquests darrers anys, d’estar darrere del frau. També retreu a Dodon que no faci absolutament res per aclarir aquestes irregularitats, tal com li pertocaria de fer.

Dodon, per la seva part, ha volgut relativitzar algunes de les queixes de Sandu i de l’oposició. Argumenta, per exemple, que els 300.000 ciutadans moldaus –susceptibles de votar molt majoritàriament Sandu- que viuen en països occidentals van tenir accés a 80 centres de votació, i a 240.000 paperetes; en canvi, els 330.000 ciutadans moldaus resdients a Rússia –susceptibles en aquest cas de votar majoritàriament Dodon- van tenir accés tan sols a només dos centres de votació. Amb aquestes dades pretén defensar que el més perjudicat pels problemes amb el vot de la diàspora ha estat precisament ell.

Un dels primers gestos que ha fet Dodon, un cop confirmada la seva victòria, ha estat la d’anunciar la revisió de la concessió de la ciutadania moldava a l’expresident romanès Traian Basescu.