La independència d’Albània, des de la Lliga de Prizren fins a l’acceptació de la delimitació fronterera, 1925

La qüestió albanesa ha marcat de manera notable la vida política del conjunt dels Balcans. El fet que els albanesos visquin en diversos estats i que hi hagi, hi hagi hagut o s’hagi pretès que hi ha hagut moviments irredemptistes n’explica en bona mesura la importància.

L’àrea de poblament albanès

Actualment, els territoris poblats per albanesos abasten sis estats: Albània, Montenegro, Kosova, Sèrbia, Macedònia i Grècia, tot i que com passa en molts casos –i no només als Balcans-  no sempre són territoris homogenis ètnicament. Moltes vegades, a més, aquesta composició ètnica ha patit, detall gens menyspreable, nombrosos canvis en el transcurs dels segles.

Ethnic albania.jpg

Àrea de poblament albanès  Font: Wikimedia Commons   CC BY-SA 3.0, Link     

A Albània, els albanesos són immensament majoritaris, però també hi viu una relativament important comunitat grega, i en menor mesura una altra de macedònia. Les dades oficials afirmen que aquestes comunitats són poc nombroses, però els membres d’aquests col·lectius asseguren que són molts més del que reflecteixen aquestes xifres. A part, també hi viuen poblacions bosníaques, montenegrines, aromaneses i roms.

A Kosova és on es concentra l’altre gran nucli de població albanesa. A hores d’ara, el noranta per cent de la població ho és. Aquest percentatge és superior al que hi havia abans de la Guerra de Kosova (1998-1999). Des de llavors, el percentatge de població sèrbia ha minvat molt considerablement, i molts serbis provinents de Kosova viuen refugiats a Sèrbia. Tot i això hi ha resten encara alguns nuclis importants, la major part dels quals es concentren al nord (Mitrovica, Leposavic, Zubin Potok o Zvecar…), encara que  també n’hi ha que viuen al centre o al sud (Kosovo Polje, Strpce). També hi són presents d’altres nacionalitats: roms, ashkalis, gipsis, goranis, croats, montenegrins, bosníacs o turcs.

Kosova és el paradigma de territori reivindicat per diferents moviments nacionalistes, amb les seves mitologies respectives. Els serbis el reivindiquen com a bressol de la seva nació, i els albanesos es reivindiquen com a descendents dels habitants autòctons del territori, els il·liris. Evidentment, aquestes afirmacions són molt discutibles i difícilment demostrables.  Pel que fa  a la demografia del territori, tampoc se’n tenen dades del tot fidedignes. Segons diversos estudis elaborats pels austríacs, l’any 1899,  vivien al vilayet de Vucitrn –també conegut com a vilayet de Kosova- un 47,88% d’albanesos i un 47,33% de serbis. Aquest vilayet, però, tampoc no es corresponia ben bé amb l’actual Kosova, cosa que  fa que s’hagin de relativitzar les xifres. El que sí que és indiscutible és que ambdues comunitats hi estan assentades des de fa molt de temps.

A Macedònia hi viuen una dotzena de nacionalitats, entre les quals l’albanesa és la més nombrosa i influent, macedonis a banda. Segons el cens de 2002, l’últim que s’hi ha fet, el 64% dels habitants del país es declaraven macedonis, mentre que els albanesos eren entorn del 25%. Es concentren a l’oest, fronterer amb Albània, i a la zona septentrional, a tocar de Kosova. Les ciutats de poblament albanès més importants són Tetovo, Gostivar, Debar i Kumanovo. A la capital, Skopje, són aproximadament el 20% del total.

Grècia és l’estat on el pes demogràfic albanès és menor, però això no vol dir que en el passat no afectés de manera transcedental la política grega. Grècia no reconeix l’existència d’una minoria albanesa, com tampoc ho fa amb la  macedònia. Es concentren a la zona de l’Epir, a tocar d’Albània mateix, entorn de la ciutat de Janina (Ioannina en grec). També n’hi ha petites comunitats a tota la zona nord de Grècia, prop de la frontera amb Macedònia, en municipis moltes vegades multiètnics. També n’hi ha en alguns enclaus prop de la capital.

La població albanesa de Montenegro representa un percentatge no gaire elevat. Segons el cens de 2011, Montenegro té una població d’uns 620.000 habitants, dels quals 30.439 es declaren albanesos. En algunes zones que limiten amb Albània i Kosova representen un percentatge important: a la zona costanera del sud (Bar i Ulcinj), al sud-est de  la capital, Podgorica, i a la zona més oriental del país, prop de Kosova.

A Sèrbia es concentren en tres municipalitats, a tocar de Kosova: Presevo (on els albanesos són el 90%), Bujanovac (55%) i Medvedja (10%). Els albanesos acostumen a anomenar aquest territori com a Kosova oriental, ja que va ser separat de la resta de Kosova arran de  la divisió territorial de 1945. El futur d’aquests territoris torna a estar de gran actualitat, ja que les especulacions, al més alt nivell polític, sobre un possible intercanvi de territoris entre Kosova i Sèrbia són constants.

Anteriorment hi havia hagut enclaus de població albanesa més a l’est i més al nord encara, com al districte de Toplica, però arran de la guerra de 1877-1878 van ser-ne expulsats.

Finalment, cal esmentar, també els arberesh, la població d’origen albanès que viu a la Península Itàlica i Sicília, una part important de la qual encara conserva la llengua. Hi van arribar en diverses onades migratòries entre el segles XV i XVIII.

L’Imperi Otomà, paraigua de tots els albanesos

Els otomans arribaren als Balcans ben entrat el segle XIV (el 1389, any de la Batalla de Kosova n’és tot un símbol, sobretot per al nacionalisme serbi) i ràpidament s’apropiaren dels  territoris poblats per albanesos, situació que es mantingué ben bé fins l’any 1912

Es pot considerar que a partir de l’any 1417 els otomans controlaven del tot, i directament, els territoris del sud albanès, mentre que els de més al nord hi estaven sotmesos a través de vincles de vassallatge. Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, impulsà una gran revolta contra els otomans, entre 1443 i 1468, però les rivalitats entre les diferents potències cristianes –els catalans també es feren presents a Albània-, entre els diversos senyors feudals i la reorganització dels otomans feren fracassar aquest projecte. Un cop sufocada definitivament la resistència (1478), els otomans no hagueren de fer front, durant segles, a més revoltes d’importància ni a cap moviment polític que en qüestionés l’autoritat. De tota manera, en algunes zones -particularment al nord-, el poder otomà era més que relatiu.

Això no vol dir, però, que els albanesos fossin del tot aliens a propostes que es puguin considerar més o menys nacionalistes. Els principals clans van oposar-se als moviments reformistes que es proposaven des de l’Imperi. Les reformes del Tanzimat, de novembre de 1839, no van caure gens bé ni entre els beis més conservadors, radicalment oposats a qualsevol tipus de centralització, ni entre els comerciants. Tot aquest caldo de cultiu, va provocar que hi hagués algunes revoltes, que de retruc implicaren el desvetllament d’una certa consciència nacional. Per tant, doncs, es dona la paradoxa que, precisament, van ser els afanys modernistes dels otomans els que van provocar el desvetllament de les reivindicacions albaneses.

Les reformes del Tanzimat van permetre, entre d’altres coses, la creació de noves escoles, basades aparentment en criteris confessionals, però que a la pràctica transmetien un clar missatge ètnic, ja que les escoles musulmanes, en el fons, eren turques, les ortodoxes eren alhora gregues i, finalment, les catòliques venien a ser italianes. Això va fer que la llengua albanesa quedés totalment relegada, cosa que impulsà els primers moviments en defensa de la llengua.

Dins d’aquests moviments de reivindicació de l’albanesitat, es poden destacar les figures de Kostandin Ndelka, que va traduir el Nou Testament a l’albanès,  a Itàlia Gjiul Variboba (primer poeta albanès destacat, del segle XVIII),  de Jeronim de Rada, que publicà el poema èpic Skanderbeg (1866), el gran poeta Naïm Frashëri  i també els estudis de Dhimitër Kamarda sobre la llengua albanesa. La primera associació cultural albanesa, però, havia estat creada lluny dels territoris albanesos, a Bucarest, l’any 1854, fundada per Naum Veqilharxi (1797-1854). Abans, el 1789 s’havia creat a Istambul una Societat d’Edició Albanesa, i també n’hi hagué d’altres a ciutats com Atenes o Sofia.

L’any 1864, els otomans impulsaren una nova reforma administrativa, que va fer que els territoris albanesos quedessin dividts en quatre vilayets: Vucitrn (Kosova), Skopje (Macedònia), Monastir (ara Bitola, Macedònia) i Janina (Grècia). No cal dir que el traçat d’aquests vilayets  no responia a criteris ètnics, i que en cadascun d’aquests vilayets hi vivien diverses comunitats. La llengua albanesa continuà sense tenir cap reconeixement oficial i tan sols era ensenyada com a matèria secundària en dues escoles.


Divisió en vilayets de l’Imperi otomà, any 1900. Els vilayets poblats, en major o menor mesura,  per albanesos eren els de Kosova, Monastir, Skopje i Janina                                                                By Underlying lkOwn work, CC BY-SA 3.0, Link,

El conjunt dels Balcans va patir dues grans fractures geopolítiques entre finals del segle XIX i principis del XX que van marcar d’una manera determinant el futur de tot el territori . En la primera d’aquestes fractures -entorn de 1875-, va prendre forma el moviment nacional albanès, mentre que la segona -entre 1912 i 1913-  la conjuntura va afavorir que es proclamés la independència d’Albània, més teòrica que no pas efectiva, mlagrat que també implicà que molts albanesos quedessin fora  dels seus límits.

La primera fractura: la crisi de 1875-1878 i la Lliga de Prizren

El període comprès entre els anys 1875 i 1878 és molt turbulent a tots els Balcans. La primera espurna va esclatar amb les revoltes pageses de Bòsnia, els anys 1875 i 1876. Poc després, a Bulgària, hi hagué un aixecament popular contra l’Imperi Otomà. Els estats més o menys consolidats de l’entorn, Sèrbia i Montenegro, van intentar aprofitar la debilitat otomana per tal d’intentar annexionar-se’n part dels territori, bona part del qual poblat d’albanesos.

L’any 1878, Rússia va declarar la guerra a Turquia, amb la intenció d’incrementar la seva influència a la zona, i va ser llavors quan els serbis van envair Kosova, els montenegrins ocuparen el nord de l’actual Albània i els grecs arribaren fins a la ciutat de Saranda (al sud d’Albània). La guerra va finalitzar l’any 1878, i es va cloure amb el Tractat de San Stefano (març de 1878), que afavoria sobretot Bulgària, que s’annexava gairebé la totalitat de l’actual Macedònia, on vivien molts albanesos. Rússia veia, així, com s’acomplien els seus objectius.

En aquest context es va produir la primera formulació de tipus nacionalista. Es tracta de la constitució de la Lliga de Prizren, l’any 1878, just després de la signatura del Tractat de San Stefano. Era una mena d’assemblea, impulsada per Abdul Frashëri, on es plantejava quin havia de ser el futur dels albanesos dins l`Imperi Otomà.   

Va constituir-se el juny de 1878 a Prizren (Kosova) i hi van assistir una vuitantena de delegats. S’hi van manifestar dues tendències majoritàries, una defensada pels beis més tradicionals i conservadors, que apostava pel manteniment de l’Imperi Otomà tal com estava formulat fins llavors, i una altra de més moderna, defensada per la intel·lectualitat i la petita burgesia –entre els quals Frashëri-, que advocava per la creació d’un territori autònom que aplegués els albanesos de l’Imperi en un únic vilayet. Aquesta Lliga, doncs, va ser un moviment reactiu davant els més que imminents i de vegades efectius canvis en l’equilibri de forces balcànic.

Albanski vilajet.png
Proposta de vilayet albanès, de la Lliga de Prizren  Font: Wikimedia Commons By MladifilozofOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

 

El Tractat de San Stefano va ser rectificat posteriorment pel Congrés de Berlín, que va tenir lloc a finals de 1878. Les potències occidentals havien reaccionat contra la gran influència aconseguida per Rússia, i van forçar que es redissenyessin les fronteres -estem en el context del repartiment imperialista del món-. És llavors quan es confirma que Montenegro s’apropia de les zones habitades per albanesos d’Ulcinj, Bar i Plav. Sèrbia també va incrementar el seu territori sensiblement, i ocupà Toplica, Prokuplje, Leskovac, Vranje i Medvedja, territoris tots multiètnics, on vivien serbis, albanesos i, també, altres grups nacionals.  

La Lliga va impulsar llavors una revolta per tal d’evitar que aquests territoris fossin cedits a Sèrbia i Montenegro, però fou un fracàs.  A més, l’Imperi Otomà no va voler satisfer, tampoc, les demandes d’autonomia. Aquests fets representen un punt d’inflexió en la fidelitat albanesa a l’Imperi.

La segona fractura: des de les Guerres Balcàniques fins a la consolidació de l’estat albanès, 1912-1925

La revolució dels joves turcs (1908), va ser molt ben rebuda per la intele·lectualitat albanesa, però l’entusiasme incial aviat es va esvair amb el caire que va adquirir la seva política, profundament nacionalista, i aviat van esclatar diverses revoltes, el 1909, el 1910 i la més important l’abril de 1912.  

La humiliant derrota de l’Imperi Otomà a Líbia per les tropes italianes, l’any 1911, va posar de manifest la seva fragilitat. Els estats de la zona van iniciar un guerra conjunta contra l’Imperi. L’octubre de 1912 Montenegro, Sèrbia, Bulgària i Grècia van declarar la guerra a Turquia. Esclatat aquest conflicte internacional, els revoltats albanesos (liderats per Ismail Qemal i Hassan Prishtina) van apressar-se a proclamar solemnement la independència d’Albània a Vlora, al sud d’Albania, el 28 de novembre de 1912. No havien passat ni tan sols dos mesos de l’inici del conflicte, cosa que demostra que, més que res, volien evitar que aquests estats s’aprofitessin de la debilitat de l’Imperi otomà per apoderar-se de tot el territori poblat per albanesos.

 

Ismail Kemal Bey.png
By Unknown – Albrecht Wirth: Der Balkan. Stuttgart et. al., 1916., Public Domain, Link

Ismail Qemal  Font: Wikimedia Commons

 

El bei de Vlora, Ismail Qemal, va convocar una assemblea en aquesta ciutat, al sud de l’actual estat albanès. En aquesta assemblea hi van participar presencialment una quarantena de delegats procedents de llocs molt diversos: Berat, Pec, Dibra, Ohrid, Struga, Tirana, Durres, Kruja, Gjirokastra, Lushnja, Elbasan, Dibra i, fins i tot, Bucarest. Representants d’altres ciutats, com Korça o Shkodër per exemple,  no hi van poder assistir, i van delegar-ne els vots.

Qemal, en el discurs que va adreçar als delegats, va al·legar que els albanesos sempre havien estat fidels a l’Imperi otomà, cosa que no havia estat recompensada. A més, va argumentar que l’Imperi ja no satisfeia els interessos albanesos. També va alertar del perill que representava per als albanesos la guerra impulsada pels quatre estats esmentats anteriorment, que, segons ell, volien crear estats més potents basats en la seva religió i en l’etnicitat. Davant d’aquesta situació, continuava, l’única opció que els quedava era la de separar-se de Turquia i constituir-se en estat. Qemal va ser triat nou president del govern, i Nikolle Kaçorri en fou nomenat vicepresident.   

 

 Principality of Albania 

Mapa d’Albània, amb les diferents propostes de delimitació de fronteres: la del govern provisional, la defensada per Rússia i França i la fixada per la Conferència d’Ambaixadors.

Font: Wikimedia commons

 

De facto, aquesta independència només va ser efectiva en un territori molt limitat (Vlora n’era l’única ciutat important), però va servir per posar la qüestió albanesa sobre la taula en les negociacions de pau, que van culminar amb el Tractat de Londres (maig de 1913), encara que el 17 de desembre una conferència d’ambaixadors formalment ja l’havia reconeguda. Amb el Tractat de Londres queda constituït el nou estat albanès, malgrat l’oposició frontal de Rússia i França, i només amb el suport relatiu d’Àustria-Hongria i Itàlia, que tenien com a interès principal evitar la sortida de Sèrbia al mar, evitar-ne la supremacia als Balcans i contrarestar la influència de Rússia. En el cas d’Itàlia, a més, els interessos que tenia a tota la costa adriàtìca  feia que tingués un interès més que evident en un nou estat albanès feble, que pogués caure sota la seva òrbita, cosa que succeí a partir dels anys trenta.

Aquesta independència, però, era més formal que no real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat, Guillem de Wied, fos triat per aquestes potències, i que en la comissió que havia de delimitar-ne les fronteres, només hi hagués un albanès, de set membres que tenia.

Deklarata e Pavarësisë (dokumenti origjinal 1912)
Fotografia del document de Declaració d’Independència d’Albània   Font: Wikimedia Commons

 

Albània, a més, va néixer com un estat dèbil, bàsicament, per dos motius: d’una banda, per les reticències i la resistència dels grans terratinents del sud i dels clans del nord, que -tot i donar suport a la independència- no volien sotmetre’s a un estat modern i, d’altra banda, pels interessos expansionistes dels estats veïns -Montenegro, Sèrbia, Grècia i Bulgària-, que volien expandir-se a costa dels territoris poblats per albanesos, i que eren, per tant, furibundament contraris a la creació d’aquest nou estat.

Les fronteres d’aquest nou estat coincidien a grans trets amb les actuals, un territori d’uns 28.000 quilòmetres quadrats i només uns 800.000 habitants, cosa que implicava que set-cents mil albanesos en quedessin al marge. Això va provocar una sensació de greuge en la majoria de la població albanesa que es va veure integrada en estats on sovint eren considerats com a elements a extirpar, cosa que va provocar el posterior irredemptisme. 

Són nombrosos els documents que testimonien que en algunes de les zones que quedaren fora de la nova Albània, la població fou albanesa fou víctima de represàlies i patí processos de neteja ètnica. Entre d’altres testimonis destaca el de Lev Trotsky, que arribà als Balcans el setembre de 1912 enviat pel diari Kievskaia Misl i en algun dels seus articles narra, segons els seus termes, la devastació provocada per les tropes sèrbies. El diari New York Times també se’n feu ressò, en un article del 31 de desembre de 1912, i esmenta matances a Pristina, Ferizaj, Gjakova, Prizren, Luma o Dibra.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va tornar a enfrontar els països de la regió i va comportar la pràctica liquidació d’aquesta independència. El país va ser ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines,  i després franceses, italianes i d’Àustria-Hongria. En el moment de finalitzar la guerra, la major part del territori era ocupat per italians. 

The Italian Army in Albania, 1916-1918 Q19115
Tropes italianes a Albània   Font: Wikimedia Commons

 

La independència retrobada

El desembre de 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es va constituir un nou govern provisional albanès, liderat per Turhan Pasha Përmeti, en un congrés que va tenir lloc a la ciutat de Durres, al qual asssitiren 48 delegats . El principal impulsor d’aquest congrés havia estat Fan Noli, capellà albanès resident als Estats Units Units, que havia creat la Federació Vatra. A poc a poc, aprofitant les contradiccions entre les potències, i malgrat l’oposició dels estats veïns, va acabar sent reconegut una altra vegada, i es consolida a finals de 1920 -el 27 de desembre-, quan Albània és admesa a la Societat de Nacions (SDN). Això no vol dir que fos fàcil la consolidació del nou estat. Quan les tropes franceses havien marxat del país, els grecs intentaren ocupar-ne el lloc, i fins a l’agost de 1920, els italians no evacuaren tot el territori, després d’un petit conflicte armat.

Albània, molt inestable políticament, no va acceptar d’entrada tot el traçat fronterer aprovat per una Conferència d’Ambaixadors el 9 de novembre de 1921 -hereu del de 1913, tot i que amb algunes modificacions-, i no ho va fer, malgrat la pressió internacional, fins a l’any 1925, quan Ahemd Zogu es va autoanomenar president de la República. Zogu havia estat exiliat primer a Sèrbia, cosa que ha fet que es considerés l’acord amb Sèrbia, com una compensació pels favors que se li havien fet. Un exemple d’aquesta fragilitat n’és la proclamació de la independència de la República de Mirdita, al nord d’Albània, quan els clans catòlics que controlaven aquella zona van apostar per trencar amb Tirana, el juliol de 1921, amb el suport incontestable de les autoritats de l’acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens.   

Kosova -que ja havia estat repartit entre Sèrbia i Montenegro l’any 1913- quedà, doncs, fora d’Albània, i formà part del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia, des de 1929). La majoria de la població albanesa de la zona, pèro, no va acceptar aquesta incorporació i alguns optaren per la resistència armada, amb l’objectiu d’unificar Kosovo amb Albània. Aquesta revolta es coneguda com a revolta dels kaçaks, i es va prolongar fins a l’any 1927.

Grècia, per la seva banda, es va annexionar, llavors definitivament el territori que els albanesos  anomenen Samèria, tot i que durant la Primera Guerra Mundial arribaren a ocupar fins i tot Himara i Gjirokaster, al sud d’Albània. Després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1923, en van ser expulsats uns seixanta mil, amb l’argument que eren turcs. L’any 1923 s’acabava de signar el Tractat de Lausana amb Turquia, arran del qual es produïren importants moviments de població, de centenars de milers de persones.