Bones vacances!

P1030130

Bones vacances!

Avui posem punt i final a la segona temporada de Balcània. Tot i els dubtes de l’estiu passat, que van estar a punt de fer replantejar el projecte, aquest any ha estat molt profitós, també des del punt de vista del seguiment del blog i de l’augment més que notable de seguidors.

Us vull agrair a tots vosaltres, doncs, aquesta fidelitat, i us desitjo unes molt bones vacances.

Ens tornarem a veure a partir del setembre!

Sighișoara, ciutat medieval transsilvana, Patrimoni de la Humanitat

Sighișoara és una de les ciutats de Transsilvània més boniques i interessants. El seu nom en hongarès és Segesvár i en alemany Schassburg. Està situada a la província de Mures, i hi passa el riu Tarnava, que li dóna un aire molt característic. Té una mica més de trenta mil habitants i és una de les principals destinacions turístiques de Romania, de manera totalment justificada. El seu centre històric fortificat ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat, per la UNESCO, ja que és un dels més bells i més ben conservats de tota aquesta zona.

Els orígens de la ciutat es remunten vuit segles i mig enrere. A partir del segle XIII van arribar a la regió poblacions saxones (germàniques), alentades per les autoritats hongareses que controlaven el territori, amb l’objectiu de protegir-lo de les incursions de pobles esteparis, com els tàrtars. Aquestes persones es van dedicar bàsicament al comerç i a l’artesania , tot i que també n’hi hagué que treballaren a les mines. Com que era una terra fronterera, i els atacs eren continus, es va fortificar la ciutat. De fet, el primer document on surt esmentada la població data de de l’any 1298, amb el nom en llatí de Castrum Sex.

Cap a mitjan segle XIV, els reis hongaresos (als quals pertanyia llavors aquest territori) van concedir una sèrie de privilegis a aquesta ciutat, donada la seva gran importància estratègica, ja que era una autèntica cruïlla entre el món balcànic i el món centreeuropeu.

Un altre dels fets que li donen rellevància és el fet que va ser refugi del noble valac Vlad Tepes (conegut popularment com a Dràcula) a mitjan segle XV, entre 1456 i 1462. Aquest esdeveniment posa de relleu la gran importància que va adquirir, que es va incrementar més encara durant els segles XV i XVI. És llavors quan per primera vegada és utilitzat el nom romanès de la ciutat. Segons les dades que es tenen, Sighisoara era una autèntica ciutat multiétnica on vivien saxons (alemanys), hongaresos i romanesos.
Durant els segles XVII i XVIII tot Transsilvània es va convertir en escenari de lluites entre hongaresos, austríacs, otomans i polonesos.

Després de la Primera Guerra Mundial, Transsilvània va passar a formar part de Romania. Després de la Segona Guerra Mundial, la immensa majoria dels alemanys de la ciutat van abandonar-la, ja que molts havien col•laborat activament amb el Tercer Reich. Amb la caiguda de Ceaucescu va haver-hi encara un nou èxode. A hores d’ara, el nombre d’alemanys que hi viuen és molt exigu.

La muralla que envolta la ciutat està força ben conservada i hi ha una colla de torres que val la pena de visitar, la més espectacular de les quals és la coneguda com a Torre del Rellotge (al centre de la ciutat), construïda durant el segle XIV, tot i que reformada unes quantes vegades fins al segle XVI.

També és molt interessant l’església del monestir dels Dominics, construït a finals del segle XIII. Durant els anys de la Reforma protestant, l’església es convertí en un temple luterà. Actualment, l’únic que queda d’aquest conjunt és l’església.

Uns altres monuments que valen molt la pena són l’església del Turó, també luterana, no gaire lluny de la Torre del Rellotge, la casa on es va hostatjar Vlad Tepes o les torres que hi ha en tot el recorregut de la muralla, com la del Sastre, la del Carnisser…, la catedral ortodoxa, l’església catòlica de Sant Josep o un palau d’estil venecià. Com sempre, però, el millor és deixar-se perdre pels carrerons de la ciutat.

En els següents enllaços podreu trobar més informació sobre la ciutat:

Oficina de Turisme: http://romaniatourism.com/sighisoara.html
Unesco: http://whc.unesco.org/en/list/902

En els següents enllaços podreu veure imatges de la ciutat, que valen molt la pena.

DESCOPERA ROMANIA -SIGHISOARA

SIGHISOARA – TRANSYLVANIA, ROMANIA

La visita de Zhou Enlai a Albània, 1966: el trencament amb l’URSS i l’acostament a la Xina maoista

Durant els anys seixanta, la Xina de Mao es va convertir en la principal aliada de l’Albània d’Enver Hoxha, motiu pel qual Zhu Enlai va fer diverses visites a Tirana. Podeu veure també les interessants imatges del reportatge que va fer gravar el Partit del Treball amb motiu d’aquesta visita.

La mort d’Stalin, el març de 1953, va comportar canvis importants en el nucli dirigent del Partit Comunista de l’URSS.L’arraconament dels col•laboradors d’Stalin i la seva substitució per persones afins als nous dirigents, acabà implicant, també, un canvi en les direccions dels països aliats de l’URSS, on hi hagué relleus en les elits governants. Albània, que va ser l’únic país on els comunistes arribaren al poder sense la intervenció directa de l’Exèrcit Roig, tal com va succeir a la resta de països (amb l’excepció de Iugoslàvia), aquest canvi no es va produir ni en la direcció del partit ni en la de l’estat.

Els dos principals dirigents del país, Enver Hoxha i Mehmet Shehu, aconseguiren mantenir-se, doncs, en el poder, i durant uns anys feren difícils equilibris per tal de consolidar la seva situació. Això provocà un distanciament creixent de les autoritats de Moscou, fins al punt que finalment es tallaren les relacions diplomàtiques i tots dos estats s’allunyaren de manera definitiva, a finals dels anys seixanta.

L’any 1956 es va celebrar el III Congrés del Partit del Treball d’Albània (el partit comunista), molt poc després del trascendental XXè Congrés del PCUS. En aquest congrés es va fixar una línia que cercava un difícil equilibri entre la fidelitat a Moscou, com ho demostra el fet de la condemna al culte a la personalitat (posant èmfasi que no h’hi havia hagut a Albània), i les condemnes a les tendències liberals i liberalitzadores, que consideraven tendències antipartit, en el fons contra els nous dirigents soviètics. El congrés també es va negar a rehabilitar, com s’havia fet en d’altres llocs, algunes figures que havien “desafiat” la línia oficial del partit durant els anys anteriors, com per exemple Koçi Xoxe.

Els fets de Polònia i d’Hongria, l’any 1956, serviren al grup dirigent d’Albània com a argument per demostrar que la nova línia del partit soviètic podia tenir conseqüències nefastes. D’aquesta manera el PTA es va convertir en el gran partit defensor de les essències estalinistes.

Simultàniament, Mao i el Partit Comunista Xinès també iniciaren el distanciament de Moscou, que es feu molt evident en una trobada a Bucarest, preparatòria de la II Conferència de Moscou, que havia de reunir els principals dirigents dels partits comunistes d’arreu del món. En aquesta reunió, Khruixov atacà contundentment el PCX. El representant albanès, Hysni Kapo, es va posar de costat dels comunistes xinesos i acusà Khruixov de posar en perill la unitat del moviment comunista internacional. A la Conferència de Moscou els enforntaments es repetiren i s’agreujà encara més la situació.

Poc després, els fets es precipitaren i Hoxha criticà obertament els atacs contra Stalin i l’acostament de l’URSS a la Iugoslàvia de Tito. Alhora reivindicà la independència del partit i la seva capacitat de prendre decisions “en benefici” del poble albanès.

Poc després, en el IV Congrés del PTA (1961) es refermà aquesta línia política i s’aprovà un nou Pla Quinquennal (el tercer) sense tenir en compte les “recomanacions de Moscou”. A conseqüència d’això, Moscou ordenà la retirada dels especialistes i tècnics russos que treballaven a Albània i va anul•lar els crèdits que li concedia, amb la qual cosa el país es veia abocat a una situació d’ofec econòmic. La resta de països que formaven part del CAME, l’organització que harmonitzava l’economia dels països de l’Europa Oriental, en funció dels interessos de la classe dirigent soviètica, també marxaren immediatament després.

Arran d’aquests esdevenimnents, Hoxha va iniciar un acostament ràpid a la Xina Popular, que li havia de permetre rebre ajudes econòmiques i alhora substituir els tècnics russos que havien abandonat Albània. Aquest acostament es va veure reflectit en algunes visites que va fer Zhou Enlai, l’incombustible primer minsitre de la Xina Popular des de l’any 1949, a Albània, el 1964 i el 1966.

El defenestrament de Khruixov, i la seva substitució per Brejnev l’any 1964, va semblar que podía canviar les coses, però aviat els dirigents albanesos es varen refermar en la condemna del PCUS, partit al qual van considerar a partir de llavors com a revisionista i antimarxista.

En aquest post us mostrem uns enllaços amb imatges de la visita que va fer Zhou Enlai a Tirana l’any 1966. Són, malgrat les deficiències tècniques, tot un document, que demostra de manera molt visual quin era el discurs oficial, la retòrica i la praxi del partit. Tots cinc vídeos formen part del reportatge d’aquesta visita. No us els perdeu: valen molt la pena.

 

Kurdohere krah per krah Pjesa 1

Kurdohere krah per krah Pjesa 2

Kurdohere krah per krah Pjesa 3

Kurdohere krah per krah Pjesa 4

Kurdohere krah per krah Pjesa 5

L’acordió balcànic de Teija Niku

Teija Niku és una acordionista finesa que s’ha interessat molt particularment per la música popular i tradicional. Toca tant l’acordiò cromàtic com el diatònic.

S’ha especialitzat en la música tradicional nòrdica i també en la balcànica, que ha estudiat en profunditat. Tot i això també ha explorat altres sonoritats i ha fet nombroses composicions pròpies.

El seu primer disc en solitari, Finsko Pajdusko, va ser publicat l’any 2011. Des de llavors ha col•laborat amb Grupa Balkana, amb qui ha reinterpretat moltes melodies balcàniques.

En el següent enllaç podreu entrar a la seva pàgina web:

http://www.teijaniku.com/

L’Assemblea de la Serpska aprova el referèndum contra l’Alt Representant

A principis de juliol, el President de la República Serpska (una de les dues entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina), Milorad Dodik, va anunciar que l’Assemblea d’aquest territori discutiria i aprovaria la convocatòria d’un referèndum per rebutjar l’autoritat de l’Alt Representant de Bòsnia i Hercegovina en el territori de la Serpska.

La setmana passada, l’Assemblea de la Serpska va decidir aprovar la celebració d’aquest referèndum, i que tingués lloc en un termini màxim de sis mesos. Després de dos dies de debat, 41 diputats van votar a favor de la proposta, 31 es van abstenir i cap no hi va votar en contra. Els diputats de la coalició Pàtria, que agrupa partits opositors i de les minories, van decidir marxar abans de la votació, ja que no volien participar en un acte que consideraven una provocació.

L’oposició, liderada pel Partit Democràtic Serbi (SDS), que es va abstenir va manifestar el seu disgust amb l’acutació de l’Alt Represnetnat, però van considerar que la proposta d eDodik només pretenia manipular l’opinió pública i aconseguir rèdits polítics personals. Dodik, per la seva banda, va considerar que el dia de la votació era un dia històric, en què es recuperava la dignitat del poble serbi.

La pregunta que se sotmetrà a votació popular serà la següent : « Accepta les lleis i sentències imposades per l’Alt Representant, particularment les que tenen origen en el Tribunal que en depèn i el fiscal cap, i que les decisions d’aquestes institucions s’apliquin en el territori de la Répública Serpska? »

L’Alt Representant de Bòsnia i Hercegovina és el cap executiu de la presència internacional al país. Aquesta figura va ser creada arran dels Acords de Dayton, de l’any 1995 (que posaven punt i final a la guerra de Bòsnia) i és triat per un Consell on hi ha representants de diversos estats, entre els quals hi ha els Estats Units, Rússia, França, Alemanya, Gran Bretanya, Canadà, Japó, Itàlia i l’Organització de Cooperació Islàmica. Pot actuar, cosa que ha fet diverses vegades, al marge dels parlaments del país. En aquests moments n’ostenta el càrrec Valentin Inzko.

Les reaccions a l’anunci d’aquesta convocatoria no s’han fet esperar. Una de les més esperades era la del primer ministre serbi, Aleksandr Vucic. Segons les declaracions que ha fet a la premsa, respecta la decisió que ha pres l’Assemblea i no pensa interferir en els afers interns de la Serpska. Tot i això també ha afirmat que ell, particularment, seria partidari de no convocar el referèndum.

L’ambaixador dels Estats Units a Sarajevo ha estat molt més contundent. Segons ell, aquesta decisió implica una violació dels acords de Pau de Dayton i posa en risc l’esabilitat del país. També ha afirmat que el govern dels EUA pensarà quina és la resposta més adequada a aquesta provocació, tal com ha qualificat aquesta convocatòria.

Lògicament, Valentin Inzko, l’Alt Representant, també ha desqualificat la decisió, en uns termes molt similars.

Segons Dodik, els motius per impulsar aquest referndum són diversos, però sobretot en critica la parcialitat. Moltes sentències i lleis són imposades per l’Alt Representant i no són constitucionals. Argumenta que aquesta institució persegueix sobretot soldats i oficials serbis, mentre que, d’altra banda, deixa en llibertat criminals amb proves evidents que els inculpen, particularment en crims on els serbis són les víctimes. Per tant, segons Dodik, és una institució totalment partidista i antisèrbia.

Els gagaüsos de Bulgària

Els gagaüsos són un poble d’arrel turca establerts en diferents països balcànics. La majoria dels gagaüsos viuen al territori conegut amb el nom de Gagaúsia, territori autònom a la República de Moldàvia. Ara bé, no tots els gagaüsos viuen en aquesta zona autònoma, que, a més, està dividida en diferents enclaus. En el Gagauz-Yeri, nom amb què és conegut aquest territori autònom, el gagaús és llengua oficial, junt amb el romanès i el rus.

Una altra part dels gagaüsos viuen en zones de Moldàvia que no formen part d’aquesta autonomia. També n’hi ha que viuen fora, en altres estats, com a Ucraïna, a Budjak, a la província d’Odessa, a Romania (a la Dobrudja) i a Bulgària, entorn de la ciutat de Varna, al nord-est del país. Encara més lluny, se’n pot trobar algun enclau a l’Àsia Central, al Kazakhstan, a l’Uzbekistan, al Kirguizistan i a Kabardino-Balkària, al Caucas.

Hi ha diverses teories sobre el seu origen. Segons alguns autors, cal trobar-lo en les tribus ogúzides que durant el segle XIII van arribar als Balcans, a l’acutal Bulgària, des d’on una bona part es va traslladar fins a Bessaràbia, actual Moldàvia, durant els segles XVIII i XIX.

Una de les principals peculiaritats d’aquest poble és la religió: són turcs cristianitzats, ortodoxos. A Bulgària en concret es concentren en tres zones: entre Vlchidol i Varna, als voltants de Kavarna (a la costa del Mar Negre) i a la zona de Topolovgrad (al sud del país, prop de la frontera amb Turquia). En aquests moments, és difícil donar un nombre exacte de persones de nacionalitat gagaüsa, però probablement no superen, en el millor dels casos, els deu mil.

A Bulgària, durant el període “socialista”, els gagaüsos no van ser reconeguts com a minoria i, per tant, van ser sempre comptabilitzats com a búlgars. A més, la seva llengua no s’estudiava a l’escola ni tenia cap mena de reconeixement oficial. Tot això va fer que la transmissió intergeneracional de la llengua es perdés. Per aquest motiu, avui en dia molts gagaüsos desconeixen la llengua. És una minoria, doncs, en avançat procés d’assimilació. Es calcula que el nombre de parlants de gagaús, en aquests moments, no supera els mil cinc-cents, encara que d’altres autors n’augmenten la xifra de manera notable.

Una altra dada a tenir en compte és la diferenciació dialectal important entre els gagaüsos de Bulgària i de Romania i els de Moldàvia, que de vegades en fa difícil la intercomprensió.

Tot i això, a partir dels anys noranta la seva situació legal a Bulgària i el seu reconeixement va millorar relativament, de manera que s’ha recuperat certa consciència, que ha fet, per exemple, que s’hagin restablert vincles amb els gagaüsos de Moldàvia.

Sobre els gagaüsos de Moldàvia:

https://balcaniablog.wordpress.com/2015/04/01/gagausia-pot-exercir-el-dret-a-lautodeterminacio/

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/02/02/avui-2-de-febrer-referendum-dindependencia-a-gagausia/

Podeu llegir una interessant entrevista a Vasily Selemet, pope de l’església ortodoxa gagaüsa en el següent enllaç:

http://www.balcanicaucaso.org/aree/Bulgaria/Gagauzi-in-Bulgaria-minoranza-invisibile-105931

Acostament entre Grècia i Kosova

Aquests dies, el ministre d’Afers Estrangers grec, Nikos Kotzias, ha visitat Kosova. El fet més destacable és que és la primera vegada que un ministre grec visita aquest país. Durant la seva visita s’ha entrevistat amb la presidenta del país, Atifete Jahjaga, el cap de govern, Isa Mustapha, i el ministre d’Afers Estrangers, Hashim Thaci.

Diversos mitjans s’han fet ressò dels missatges d’acostament de tots dos governs. Grècia és un dels pocs països de la Unió europea que no reconeix Kosova. A l’hora de fer declaracions sobre aquest tema, el del reconeixment, Kotzias ha estat molt prudent i no ha volgut afirmar en cap cas que Grècia vulgui reconèixer Kosova, però sí que s’ha ofert a col•laborar amb el seu govern perquè sigui reconegut en diversos organismes internacionals, com la Unesco per exemple (que sembla que serà efectiu aquest mes de novembre). Ara bé, els eu discurs ha tingut un punt d’ambigüitat, que ha provocart diverses i variades reaccions.

Ha comentat que per reconèixer Kosova, Grècia ha de considerar els equilibris globals de tota la regió. Cal tenir en compte que Grècia és un aliat tradicional de Sèrbia. També ha comentat que aquest possible reconeixement també depèn dels interessos nacionals grecs.

Al marge d’això, en les converses que han tingut lloc aquests dies, s’ha acordat intensificar les relacions culturals i econòmiques i també treballar conjuntament per la pau, l’estabilitat i la seguretat a la regió.

Malgrat tot això, l’ambaixador gresc a Belgrad s’ha apressat a desmentir que Grècia tingui intenció de reconèixer Kosova, en unes declaracions fetes al diari serbi Danas.

També és important destacar que hi ha hagut ja alguns actes d’acostament a l’altre país de la regió que té un conflicte obert amb Grècia, Macedònia, on un tema com el del nom de l’estat encara no ha estat resolt, ja que Grècia s’ha negat històricament a reconèixer el nom de Macedònia.

Acord entre govern i oposició a Macedònia

Després de diverses setmanes de converses entre els quatre principals partits polítics del país (dos d’eslaus i dos d’albanesos), s’ha arribat a un acord, anunciat ahir mateix, que posa punt i final a la situació d’incertesa política que viu Macedònia.

De fet, aquests dies, el comissari d’Ampliació de la Unió Europea, Johannes Hahn, ha estat a Macedònia per tal de “facilitar” aquest acord. Feia temps que Brussel•les hi anava darrere, i ho demostra clarament el fet que s’haguessin convocat a Brussel•les mateix reunions entre els principals líders polítics del país.

A principis del mes de juny, el dia 2, ja es va anunciar un acord que preveia que es convoquessin eleccions l’abril del 2016, però no quedava clar quins serien els passos que s’havien de seguir fins aquesta data. Ara, amb l’acord presentat, es pretén detallar què s’ha de fer a Macedònia durant tot aquest període.

D’una banda, el Partit Socialdemòcrata (SDSM) aquest setembre donarà per acabat el boicot al Parlament. De fet, des del moment que es van fer les úlitmes eleccions en aquest país, aquest partit i la resta de partits opositors van optar per boicotejar el Parlament, després d’acusar el govern d’haver comès una inmensa tupinada electoral.

El punt més destacable de l’acord és que el govern de Nikola Gruevski, la dimissió del qual demanaven des de fa setmanes nombrosos ciutadans del país amb mobilitzacions permanents, cessarà la seva activitat cent dies abans de les eleccions, és a dir a principis del mes de gener. Les eleccions han de tenir lloc el dia 24 d’abril.

A partir de llavors, es nomenarà un nou govern presidit per un primer ministre, designat pel VMRO-PDMNE, que es limitarà a organitzar les eleccions i a fer els canvis legals imprescindibles per tirar-les endavant.

Prèviament, es prendran unes altres mesures amb l’objectiu d’apaivagar el clima polític.

A l’octubre, serà designat un nou ministre de l’interior, de perfil tècnic, proposat pels socialdemòcrates i amb el vistiplau del governamental VMRO-DPMNE i del seu aliat albanès, la Unió Democràtica per la Integració. Passarà exactament el mateix amb els nous ministres de Finances i Informació. Per la seva banda, VMRO-PDMNE proposarà noms per ocupar els minsiteris de Treball i Afers Socials i d’Interior.

També s’ha previst nomenar un nou fiscal especial que tindrà com a objectiu investigar les escoltes il•legals i l’espionatge massiu que ha patit la població.

El document ha estat signat pels principals representants dels quatre partits més importants, Nikola Gruevski (VMRO-PDMNE) i Ali Ahmeti (Unió Democràtica per la Integració, aliat albanès de Grruevski), Zoran Zaev (SDSM) i Menduh Tahci (Partit Democràtic dels Albanesos).

Johannes hahn ha volgut destacar que aquest acord es pren en interès dels interessos dels ciutadans i alhora manté la porta oberta a un possible acostament a Europa.

Ara caldrà veure com reaccionen les diferents organitzacions civils que impulsaven les mobilitzacions contra el govern i què faran, per exemple, amb el Camp de la Llibertat, l’acampada permanent davant la seu del govern, que tenia com a objectiu la dimissió de Gruevski i el seu equip.També s’ha de veure si l’acampada paral·lela, a favor del govern, organitzada per simpatitzants de Gruevski també es desmantellarà.