Katarina, el paó i el jesuïta, de Drago Jancar

P1040620

Molt probablement, l’únic avantatge que tenen les literatures escrites en llengües minoritzades, o que ho han estat, o en llengües no gaire esteses, és que amaguen tresors que és un autèntic plaer descobrir.

Un exemple d’això és aquesta novel·la de Drago Jancar. És una autèntica joia que s’hi hagués estat escrita en alguna de les «grans» llengües literàries seria molt més reconeguda.

Drago Jancar va néixer l’any 1948 a Maribor, Eslovènia. És probablement l’escriptor eslovè més conegut i, segur, el més traduït.

Ha conreat tots els gèneres literaris: ha escrit novel·les i narracions breus, però també ha fet aportacions importants com a dramaturg.

Les seves novel·les més destacades són Galiot, de l’any 1978, Aurora boreal, de l’any 1984, Desig burlador, de l’any 1993 i Soroll dins del cap, de 1998.

Entre les seves narracions breus podem destacar: La mirada de l’àngel, de 1992, i El fantasma de Rovenska, de 1998.

A part de la seva vida literària, en podem destacar el seu compromís cívic.

Un dels temes recurrents de la literatura europea del segle XX és el conflicte entre la persona i la societat, entre la persona i el poder. Aquesta contradicció va adoptar un to més especial en els països de l’anomenat “bloc socialista”. Un bon exponent d’això és, per exemple, l’obra del premi Nobel Czeslaw Milosz.

Aquest conflicte amb el poder, doncs, també el podem trobar en aquesta novel·la, conflicte amb el poder de l’estat, de la religió, de la societat. És evident que la postura crítica de l’autor envers el poder llavors imperant a Iugoslàvia era molt crítica, i va ser-ho cada vegada més.

Aquest vessant, segons els crítics, és més clar en les seves obres de teatre, on representa l’angoixa de les persones sotmeses a un poder sempre aclaparador. Es posa com a model d’això, l’obra de teatre El gran vals brillant, de 1985.

Només hi ha una obra seva traduïda al català: Katarina, el paó i el jesuïta. És la seva tercera novel·la publicada, per Pagès Editors, l’any 2005, i una magnífica traducció a càrrec de Simona Skrabec.

Com totes les bones novel·les històriques, ens parla del passat, però en el fons el que fa és explicar-nos el present.

Està ambientada al segle XVIII, a la segona meitat del segle. És la història de Katarina i els seus dos amants, ben diferents: un oficial d’artilleria molt vanitós (el paó) i un exjesuïta (Simon Lovrenc).

Aquells eren uns anys de guerres (la Guerra dels Set Anys). L’autor ens retrata un món fosc, on s’encreuen exèrcits imperials, criatures sobrenaturals, pelegrins i aventurers; un món on hi ha una lluita entre la fe cristiana i les “supersticions”.

La protagonista Katarina, jove eslovena, que se sent frustrada pel desinterès del capità Windisch, s’uneix a un pelegrinatge que l’ha de portar cap a la catedral de Colònia, on hi ha les relíquies dels Reis Mags.

L’altre personatge, el jesuïta Simon Lovrenc, que torna de les missions del Paraguai, desencisat, ple de dubtes i perseguit pels terribles records dels guaranís ofegats en la seva sang, també s‘hi acaba unint.

A través de múltiples històries s’hi tracten molts temes, la soledat, la bondat, la por, el crim, la infàmia…

Més informació: http://www.visat.cat/literatura-universal-catala/cat/autor/77/31/eslove/drago-janar.html

Foto: Josep Dorca

Brigadistes iugoslaus a la Guerra Civil

Desenes de milers de voluntaris de tot el món van arribar a l’Estat espanyol ara fa gairebé vuit dècades per defensar la República i per lluitar contra el feixisme. Entre aquests voluntaris n’hi hagué que, amb el pas del temps, esdevingueren famosos, com Willy Brandt, George Orwell, Ernest Hemingway… Aquest vendaval de solidaritat també va arribar als països balcànics. Es calcula que uns 1.700 d’aquests voluntaris provenien de les nacions de l’antiga Iugoslàvia.

George Orwell, un dels brigadistes més cèlebres, va dir que la llibertat s’havia de defensar, conquerir, crear, posar a prova, viure i respirar. Tots aquests joves ho van posar en pràctica en el moviment de solidaritat internacionalista més impressionant de tota la història. Les Brigades internacionals van estar formades per més 59.000 brigadistes estrangers, dels quals van morir uns 15.000, aproximadament. L’agost de 1936, poc després de l’esclat de la Guerra Civil es va formar a París el Comitè Internacional d’Ajuda al Poble Espanyol.

Qui eren, quants eren, d’on venien ?

Iugoslàvia no va quedar al marge d’aquest immens moviment de solidaritat. Es calcula que hi hagué a la Guerra d’Espanya entre 1.600 i 1.700 brigadistes provinents de les diferents nacions del Regne de Iugoslàvia. Uns 150 d’aquests brigadistes van obtenir el càrrec d’oficials de l’exèrcit republicà. El nombre de morts tampoc no se sap amb certesa, però oscil·la entre un mínim de 545 i un màxim de 800, segons les fonts, xifra que representa un percentatge altíssim, gairebé el 40% dels voluntaris.

El govern iugoslau d’aleshores, quan hi havia com a regent Pau Karageorgevic, tenia molt bones relacions amb les potencies nazi-feixistes. El Partit Comunista era il·legal des de l’any 1921, després de l’atemptat contra el príncep regent comès per un jove comunista bosnià. Aquesta va ser l’excusa per il·legalitzar-lo, tot i que havia aconseguit uns molt bons resultats a les eleccions que van tenir lloc el novembre de1920. El fet que el partit fos il·legal va obligar a fer el reclutament des de la clandestinitat. Tot i aquest impediment, l’èxit va ser espectacular, més encara si tenim en compte que estava prohibit fer cap tipus d’acte de suport a la República espanyola, fins al punt que podia ser motiu per retirar la ciutadania iugoslava.

A part dels que van arribar a combatre, n’hi hagué que no ha van aconseguir, com un contingent important, de 500 voluntaris, que va ser detingut a Budva, a la costa montenegrina, quan eren a punt de marxar. Era un contingent format per joves montenegrins, de Dalmàcia i d’Hercegovina. Una part important dels brigadistes va ser reclutada fora del país, a través de l’oficina de la Cominterm (Internacional Comunista), de París, que dirigia Josip Broz Tito, que poc després es va convertir en secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia.

Com a conseqüència de la dictadura, i de la repressió, hi havia molts exiliats en diferents capitals europees i americanes. Molts dels brigadistes, doncs, provenien de l’exili, o bé eren estudiants. Es calcula que uns 400 provenien de França, 191 de Bèlgica, 84 de l’URSS, 83 del Canadà, 57 dels Estats Units, 43 de Txecoslovàquia. També n’hi havia, però, de països com l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai. També cal comptar-hi una vintena d’estudiants que residien a l’Estat espanyol. La majoria, dels que se’n tenen dades certes, eren nascuts entre els anys1901 i 1920 (el 62%).

La lleva més nombrosa era la del 1910. Segons les dades dels combatents de la 129 Brigada (1.052), el 48% eren croats, el 23 % eslovens, el 18% serbis, el 3,2% montenegrins i l’1’5 macedonis. Evidentment cal relacionar aquestes xifres amb els percentatges d’aquestes poblacions en el conjunt del país, cosa que augmenta el pes dels croats, eslovens i montenegrins i disminueix el dels serbis. Segons això, hi ha un percentatge particularment elevat provinent de Montenegro, on el Partit Comunista estava particularment implantat.

En canvi, a Macedonia, el pes dels comunistes era molt escàs. També era nul·la la seva influencia entre la població albanesa. A Kosova, els pocs coumnistes que hi havia eren tots d’origen montenegrí. Cal afegir, a més, que la nacionalitat musulmana, o bosniana, no estava reconeguda, cosa que feia fossin identificats com a serbis o com a croats. D’altra banda, a Bòsnia la implantació del Partit Comunista també era molt escassa.

Tot i això, sembla que només una tercera part dels brigadistes estava vinculada d’una forma o altra amb el Partit Comunista. La majoria d’aquests joves eren treballadors, sobretot miners, però també hi havia estudiants, treballadors de la terra, funcionaris, metges, enginyers, periodistes, professors, mariners. També van arribar a l’Estat espanyol dones, que van treballar com a metges i infermeres.

Durant la guerra

Els primers voluntaris que van arribar a Espanya es van integrar a les milícies populars. La formació oficial de les Brigades internacionals data del 22 d’octubre de 1936. A partir d’aquell moment, la majoria del voluntaris iugoslaus van combatre als batallons Dimitrov, Djuro Djakovic i Masaryk. Van participar en diferents fronts, el primer dels quals va ser la defensa de Madrid, amb les companyies Balkanska, Ivan Cankar i Matija Gubec. En aquestes companyies predominaven els estudiants. També van tenir un paper rellevant a la Batalla de Brunete, que tenia com a objectiu alliberar Madrid. El batallons Djuro Djaković i Dimitrov van participar en el front d’Aragó.Van patir moltes baixes a la Batalla de Belchite. Al març de 1938 aquests batallons es van integrar a la 129 Brigada Internacional. Amb la greu derrota de la Batalla de l’Ebre, van patir moltes baixes. Després van participar a la Batalla del Segre. El 21 de setembre de 1938 el govern de la República va adoptar la decisió de retirar tots els brigadistes, d’acord amb el que li exigia la Societat de Nacions. Pocs dies després, el 25 de setembre, van ser desmobilitzats.

El difícil retorn

El govern iugoslau, format per Cvetkovic-Macek (el regent era el príncep Pau), es va oposar al retorn dels brigadistes iugoslaus, tot i la recollida de signatures que es va fer entre la població, més de 300.000. Cal recordar que el govern iugoslau havia reconegut el govern franquista l’octubre de 1937. Això els va obligar a marxar amb la gran retirada de Catalunya.

Van travessar la frontera més de 400.000 persones, entre els quals hi havia els brigadistes supervivents. Hi ha documentat el seu pas pels camps d’Argelers i de Vernet d’Arieja. Arran d’això, va començar per a ells, com a tots els exiliats catalans i espanyols, un llarg període de guerra, incertesa i lluita. Molts es van integrar en les resistències de diferents països, sobretot França, però també a Bèlgica, Holanda i Polònia. Molts també aconseguiren arribar als Balcans, i es van incorporar a l’exèrcit partisà, on van poder aplicar la seva experiencia militar. Alguns arribaren a ocupar important càrrecs en aquest exèrcit partisà.

Tito i Stalin

Un dels fets més controvertits és el del paper del Partit Comunista i en particular de Tito. El Partit Comunista de Iugoslàvia era llavors totalment fidel als dictats de Moscou, d’Stalin. L’NKVD va actuar contra alguns dels seus membres.

Com va passar en d’altres països, es va perseguir totes aquelles persones que s’allunyaven de les tesis oficials, o que es considerava que ho feien. Un dels casos més rellevants d’aquest fet és el del secretari general del partit, Milan Gorkic, que l’any 1937, any de terribles purgues a la Unió Soviètica, va ser executat, acusat de trotskisme. Va ser substituït en el càrrec, precisament, per Josip Broz Tito. El periodista Pero Simic vincula directament Tito a la mort del seu predecesor, tot i que no hi ha proves concloents sobre aquest fet. El que sí és indiscutible és que llavors Tito executava fidelment totes les ordres que li arribaven des de Moscou.

Les accions contra els dissidents, o suposats dissidents, també van tenir lloc en territori espanyol. El cas més dramàtic va ser el de Blagoje Parovic, que també era membre del Comitè Central del Partit Comunista. Les accions dels comunistes estalinistes, doncs, no van anar adreçades només contra els comunistes dissidents del país, del POUM i els seus líders, Andreu Nin, sinó també contra brigadistes de totes les nacionalitats. Un altre tema controvertit és el de la presència o no de Tito a la Guerra Civil. Ell sempre ho va negar, però hi ha alguns testimonis que afirmen haver-lo vist a Catalunya (a Viladrau i a Figueres).

Alguns brigadistes

Un gran nombre d’intel· lectuals, artistes, pensadors d’arreu del món es van solidaritzar amb la República i van venir a lluitar contra el feixisme. Entre els brigadistes iugoslaus també hi havia intel·lectuals, com l’escriptor croat August Cesarec, el poeta serbi Ratko Pavlovic Cicko, el pintor Djordje Andrejevic Kun, autor d’uns famosos gravats fets durant la guerra (els gravats que il·lustren aquest text són obra seva).

A part d’aquests noms, podem destacar altres brigadistes que més endavant van tenir un paper important a Iugoslàvia, com Koca Popovic (comandant de l’Exèrcit Popular Republicà), que després, a Yugoslavia, va arribar a ser ministre d’afers estrangers i vicepresident; Peko Dapcevic (tinent de l’exèrcit republicà), secretari de transports i comunicacions i ambaixador a Grècia; Kosta Nad, membre del comitè central de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia (nom que adoptà el Partit Comunista després del seu trencament amb l’URSS). S’hi poden afegir més noms, com Ales Bebler, Ivan Gosnjak (president del Comitè central de la LCI), Ivan Stejo Krajacic, Branco Krsmanovic… D’altres, com Vladimir Copic (comandant de la XV Brigada Internacional) no van tenir la mateixa sort i van caure en desgràcia. Va ser executat a la Unió Soviética, per ordre d’Stalin.

Cal recordar que molts brigadistes van ser molt mal vistos més endavant, en els darrers anys de l’estalinisme i van ser purgats, empresonats i executats. Això va passar a la majoria dels països que van quedar sota l’òrbita soviética. A les purgues que es van fer en països com l’Alemanya oriental, Txecoslovàquia, Hongria els exbrigadistes van sortir-ne molt mal parats. Gairebé tots van ser acusats de desviacionisme. Un exemple d’això és el cas del txec Artur London, autor d’un llibre sobre la Guerra Civil molt recomanable (Se levantaron antes del Alba, versió en castellà) i també d’un llibre de memòries on explica la traïció als ideals comunistes per part de la burocràcia estalinista (Roja primavera, també en castellà). Com que Iugoslavia hi va trencar, amb l’URSS, l’any 1948, no hi va passar això.

Els brigadistes a Iugoslàvia

A Iugoslàvia el seu record es va mantenir ben viu.A Belgrad, l’any 1946, es va constituir l’Associació de Brigadistes Iugoslaus. També podem trobar-hi un carrer que porta el nom d’Spanskih Boraca, que es pot traduir per Flama dels combatents espanyols. Španija naše mladosti (Espanya de la nostra joventut) és una pel·lícula documental dirigida per Zdravko Veliminirovic de l’any 1967 , que reviu l’experiència dels brigadistes iugoslaus. Encara ara, cada 22 d’octubre se celebra un acte d’homenatge i record als birgadistes, on participen familiars seus. El darrer brigadista iugoslau va morir fa tres anys. Una altra dada que demostra la popularitat dels brigadistes és que durant la guerra de Kosova, Milosevic va apel·lar a l’esperit dels brigadistes per lluitar contra les agressions, deia ell, que patia el poble serbi.

La majoria de les dades que apareixen en aquest text provenen del treball d’Avgust Lesnik, de l’any 2006: Voluntaris eslovens i iugoslaus a la Guerra Civil espanyola, 1936-1939, publicat per la revista Annales http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=1&ved=0CDAQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.dlib.si%2Fstream%2FURN%3ANBN%3ASI%3ADOC-9JJ0PNKA%2Fc35e76af-cecb-40fe-8ab8-dbd3feba1709%2FPDF&ei=RyeLU6j0HqrQ0QXN_YCQDA&usg=AFQjCNHR_RRmdJ_cVKVXRCF13ycQu1P6yQ&bvm=bv.67720277,d.bGQ

Pàgina web dedicada a una exposició en memòria dels brigadistes, que es va fer a Belgrad : http://www.nasajugoslavija.org/doc/esp_b.pdf

Blog iugoslau sobre les brigades : http://yugoslavian.blogspot.com.es/search?q=civil+war

Apunt del blog d‘Anita Lekic, on explica la vida del seu pare, brigadista montenegrí : http://lekicanita.wordpress.com/2013/09/09/2nd-post/

Apunt sobre la vida de Nicola Jolic, brigadista croat: http://agenciabarreiroforever.blogspot.com.es/2013/12/la-terrible-historia-del-brigadista.html

Blog de les Brigades iugoslaves: http://yuinterbrigade.org/

El pati maleït, d’Ivo Andrić: una de les millors novel·les en serbocroat del segle XX

P1040623

S’ha publicat fa poc una de les novel·les més reconegudes de l’escriptor Ivo Andric, Premi Nobel de Literatura de l’any 1961. És un autor massa poc conegut al nostre país, del qual només hi havia traduïda fins ara una obra, la que li ha donat més fama: Un pont sobre el Drina.

La història que ens narra aquesta novel·la breu se situa en una presó d’Istanbul. El personatge que lliga totes les històries que discorren per l’obra és fra Petar, un monjo de Bòsnia que ha de viatjar-hi per fer de traductor. Acaba a la presó a causa d’uns esdeveniments que no ha pogut controlar.

Se’n pot fer una lectura estrictament literal, amb el seguit d’històries que ens narren els persontages que hi apareixen, però, com sempre en literatura, podem anar molt més enllà, i ens podem interrogar sobre la llibertat i la limitació de les nostres vides (el pati, la presó en seria tota una metàfora).

La seva experiència personal, i la del seu país poden ajudar-nos a entendre-ho. Ell mateix va patir el pes de la pèrdua de la llibertat, també de la censura, les dictadures… I l’obra es pot llegir a partir d”aquest rerefons.

Hi ha un fet molt important en la vida de l’autor que pot ser a la gènesi de l’obra. És molt fàcil de pensar que la seva estada a la presó durant la Primera Guerra Mundial és a l’origen d’aquesta obra.

Una altra dada a tenir en compte és que Iugoslàvia va viure una dictadura, la dictadura reial a partir de l’any 1929. També van ser terribles els anys convulsos de la Segona Guerra Mundial, amb l’Estat Independent Croat dels feixistes ústaixes, o l’estat titella de Sèrbia. Després de la guerra, el Partit Comunista va ocupar tot el poder. No és difícil fer una lectura del pati com la metàfora de tots aquests poders que ens esclavitzen.

Sembla que ho pugui confirmar el fet que moltes vegades les persones més brillants poden acabar tancades a la presó, com el jove Camil Efendi, mentre que les persones més grises, com Karadjoz, poden ser les propietàries de les claus de d’aquesta presó, de les nostres vides. Karadjoz pot representar el paper del funcionari trist, gris i mediocre.

Va ser el seu empresonament un cas com aquest?

Si seguim aquest fil encara podem anar més enllà i ens podem plantejar interpretacions més de tipus existencial… però val la pena?

Sovint els lectors ens entestem a fer interpretacions de les obres que els autors ni tan sols s’han plantejat. Segurament, els escriptors, senzillament, escriuen.

Més enllà d’aquests grants temes, hi podem trobar altres elements de reflexió, com la nostàlgia de la joventut perduda, la contraposició entre solitud i companyia, l’amistat, l’amor, les il·lusions…

Per acabar, una frase que apareix al final del llibre, molt reveladora:

“Si hom vol saber com és un país, el seu govern i l’avenir que li espera, només cal mirar quanta gent honrada i innocent hi ha a les presons i quants criminals i malfactors estan en llibertat. Aquest n’és el millor indicador”.

El pati maleït és una novel·la curta, de poc més de cent pàgines, però molt ben valorada per la crítica. Alguns estudiosos la consideren com una de les millors novel·les escrites en serbocroat del segle XX.

Tot i ser una novel·la curta està molt ben elaborada. Andric la va reescriure moltes vegades abans no la va donar per acabada, l’any 1954. Sembla que el volum original tenia més de tres-centes pàgines.

Una de les característiques de la literatura d’Andric és el recurs a les narracions orals per part d’alguns personatges de les seves obres. El pati maleït està totalment construïda a partir d’aquest recurs, ben present a la literatura balcànica..

Andric era bosnià i això es fa palès a la seva obra, on conflueixen una gran varietat de personatges d’orígens i tradicions molt diversos.

Ivo Andrić va néixer a Dolac, Bòsnia l’any 1892 i va morir a Belgrad l’any 1975. Quan va néixer, Bòsnia i Hercegovina pertanyia formalment a l’Imperi otomà, però el territori era administrat per l’Imperi austrohongarès, en virtut del Tractat de Berlín de 1878.

Va estudiar a Sarajevo, Zagreb, Cracòvia, Viena i Graz, ciutats que també formaven part d’aquest imperi austrohongarès.

Durant la Primera Guerra Mundial va ser detingut, empresonat i jutjat, com a traïdor.

Després del conflict bèl·lic, entrà al servei diplomàtic del nou regne dels serbis, croats i eslovens, que després, l’any 1929, esdevindrà Iugoslàvia. Va fer d’ambaixador a Alemanya, però quan esclatà la Segona Guerra Mundial, tornà a Belgrad.

Després de la Segona Guerra Mundial tornà a les tasques diplomàtiques en ciutats com Roma, Bucarest, Madrid, Ginebra i Berlín.

En els darrers anys de la Segona Guerra Mundial va escriure les seves novel·les més conegudes: Un pont sobre el Drina, La jove dama i Crònica de Travnik.

Un pont sobre el Drina és, sens dubte, la més famosa (n’hi ha una traducció al català d’Edicions 62). Aquesta novel·la és un pretext per recrear la vida de Bòsnia, des del moment que és conquerida pels turcs fins que es crea l’Estat iugoslau.

Podeu llegir l’entrevista que la publicació digital El Núvol va fer als traductors de l’obra al català. D’aquesta entrevista, n’he extret, com podreu comprovar, dades i material per a la redacció d’aquest text. De pas, us recomano El Núvol.

http://www.nuvol.com/entrevistes/ivo-andric-el-pati-maleit/

En el següent enllaç podeu veure una entrevista que li va fer, a Ivo Andric, la televisió suïssa, després de rebre el Premi Nobel de Literatura:
http://www.rts.ch/archives/recherche/?keywords=litterature-andritsch

 

Tirana reclama que es garanteixin els drets dels albanesos d’Ucraïna i de Crimea


A Ucraïna hi viu una petita comunitat albanesa, assentada en aquest territori des del segle XVIII. Els esdeveniments que estan tenint lloc en aquest país han fet que es veiés amb preocupació el futur d’algunes de les minories que hi viuen.

Des de l’inici de la crisi, hi ha hagut reaccions d’alguns estats pel que consideren retallades en l’estatus d’aquestes minories.

Un dels casos més rellevants va ser la protesta del govern búlgar per la retirada de l’oficialitat del búlgar en els indrets on hi hagués, com a mínim, un 10% de bulgaròfons. La primera llei del nou govern, sorgit de Maidan, va ser la retirada de la Llei de Política Lingüística que preveia això. Pocs dies després va ser el govern romanès el que va protestar pel mateix fet.

Ambdues comunitats, la búlgara i la romanesa són més nombroses que l’albanesa. Els búlgars són uns 205.000 i els romanesos, uns 151.000.

Tot i això, el govern albanès està seguint el que hi passa. De moment, el govern ha volgut restar importància als temors que la població albanesa pugui veure minvats els seus drets, tot i alguns rumors. De tota manera, com a govern ha reclamat que aquests drets quedin garantits.

El govern albanès està seguint particularment, també, la situació dels albanesos que viuen a Crimea, ara sota jurisdicció russa. L’ambaixada albanesa a Moscou ha fet diverses gestions per saber de primera mà la situació dels seus connacionals.

Els albanesos d’Ucraïna

Els albanesos a Ucraïna són, certament, un grup ètnic molt minoritari. Segons el cens de l’any 2001 són només 3.308, dels quals parlen encara albanès 1.740, 301 tenen com a llengua l’ucraïnès i 1.181 el rus. Als albanesos d’Ucraïna també se’ls coneix com a arnautes, cosa que també passa als Balcans.
En el cens de l’any 1958 eren un 5.000 i en el de l’any 1970 uns 4.000.

Estan localitzats majoritàriament a l’oblast de Zaporozhe i a Budjak. On n’hi ha més és a la ciutat portuària d’Odessa (al sud del país) i a les seves rodalies.

També n’hi hagué que s’establiren a la ciutat de Gurzuf, a Crimea. Es calcula que en aquest cas no arriben actualment al miler, tot i que eren molt més nombrosos.

Molts descendents d’aquests albanesos es van anar assimilant a les poblacions amb les quals convivien, sobretot ucraïnesos i russos.

Són descendents d’albanesos que van arribar a aquestes terres per lluitar contra els turcs de l’Imperi otomà. Són tots cristians ortodoxos, cosa que els diferencia de la immensa majoria d’albanesos que són de fe musulmana majoritàriament, i en menor nombre catòlics.

Hi van arribar a finals del segle XVIII. Sembla que els primers en els anys de la guerra russo-turca de1768-1774, després d’una revolta fracassada contra l’Imperi. Es calcula que eren aproximadament uns 1.700.

En el següent enllaç podeu consultar les dades del cens ucraïnès de 2001:
http://2001.ukrcensus.gov.ua/eng/results/nationality_population/nationality_1/s5/?botton=cens_db&box=5.1W&k_t=00&p=0&rz=1_1&rz_b=2_1%20%20%20&n_page=1

En el següent enllaç podeu consultar l’apunt sobre la protesta del govern búlgar:
https://balcaniablog.wordpress.com/2014/02/26/sofia-protesta-per-la-decisio-del-nou-govern-ducraina-de-retirar-el-reconeixement-del-bulgar-com-a-llengua-regional/