El govern romanès supera una moció de censura; avui a la tarda, manifestacions arreu del país contra el govern

El govern romanès ha superat, aquesta setmana passada, una moció de censura, presentada pels dos principals partits opositors, el Partit Nacional Liberal i la Unió per la Salvació de Romania. La proposta va ser rebutjada, ja que no va superar el nombre mínim de vots necessaris per tirar-la endavant. A aquests dos partits s’hi va sumar l’altre gran partit opositor, el Partit del Moviment Popular, i va obtenir un total de 159 vots. Perquè prosperés calia un mínim de 233, que era una xifra absolutament inabastable, tenint en compte la correlació de forces que hi ha en aquests moments en el parlament romanès. Només hi van votar en contra tres diputats, i 23 es van abstenir.

Cal destacar que els membres dels partits que donen suport al govern es van absentar de la cambra en el moment de la votació, i els dos líders de la coalició governamental, Liviu Dragnea (del PSD) i Calin Popescu Tariceanu (d’ALDE), ni tan sols feren presents en el moment de presentar-se la moció.

Els diputats de la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania es va abstenir. Qualsevol maniobra política que pretengui desbancar el socialdemòcrates del poder ha de comptar forçosament amb el suport d’aquesta força política, i ara per ara sembla que no té intenció de fer caure, tot i les crítiques que en pugui fer, el govern actual.

Per tant, el govern de coalició, format pels socialdemòcrates i liberals de l’ALDE continuarà governant, malgrat una oposició entestada a fer-lo caure. Cal recordar que ara fa una mica més d’un any i mig hi hagué grans mobilitzacions populars i concentracions diàries per protestar contra el govern de Tudose, per la, segons l’oposició, connivència amb la corrupció i per legislar en favor de l’amnistia de polítics socialdemòcrates acusats de corrupció. Des de llavors, les crítiques a les reformes judicials endegades pel govern han estat constants i han fet sortir al carrer nombroses vegades l’oposició, l’últim cop ara fa tot just dues setmanes.

La setmana passada mateix, la fiscalia anticorrupció va anunciar que estava investigant el líder socialdemòcrata, Liviu Dragnea, i vuit persones més del seu entorn polític més immediat per frau. Arran d’aquestes acusacions, el president del país, el liberal Klaus Iohannis, va demanar que Dragnea dimitís. En els mateixos termes s’han expressat altres líders liberals, dels altres partits de l’oposició i fins i tot algun membre del PSD, entre els quals hi ha Daniel Chirica, alcalde de Iasi.

En el moment que s’havia de votar la moció, dos milers de persones es van aplegar davant la seu del parlament, per donar-hi suport. Entre els convocants hi havia sindicats i membres d’ONGs, que van aprofitar per fer una crida a manifestar-se avui diumenge, a partir de les sis de la tarda. Es preveu una gran manifestació a Bucarest, i també concentracions en desenes d’altres ciutats.

 

Anuncis

Vint-i-sis anys de la caiguda de Vukovar

Tots els conflictes bèl·lics tenen esdeveniments que s’han convertit en autèntics símbols. En el cas de la guerra de Croàcia és indiscutible que Vukovar fa aquest trist paper. Tot just aquests dies s’ha commemorat el vint-i-sisè aniversari de la caiguda de la ciutat en mans de les milícies txètniks i de forces de l’Exèrcit Popular Iugoslau.

El 18 de novembre de 1991, aquesta ciutat de l’Eslavònia oriental va ser ocupada després de 85 dies de setge, que havia començat durant el mes d’agost. Restaren alguns petits focus de resistència que es mantingueren actius fins al 23 de novembre. L’ocupació de la ciutat va implicar que la majoria de la població no sèrbia de la ciutat fos expulsada, i provocà també la pràctica destrucció de la ciutat. Les imatges dels edifics enrunats van fer la volta al món, i va fer conscient la població mundial del que representaven les guerres que havien acabat d’esclatar a la península balcànica.

Vukovar era una de les ciutats més importants de la Croàcia oriental, amb més de 40.000 habitants, segons el cens elaborat aquell mateix any, el 1991. La municipalitat a la qual pertanyia superava de poc els 88.000. Era, com tot Eslavònia, una ciutat amb població mixta, de majoria croata -poc més del 53%-, però amb un percentatge de població sèrbia molt important, per sobre del 36%. Els que s’autoqualificaven com a iugoslaus s’acostaven al 8%. L’adscripció de iugoslaus era assumida normalment, bàsicament en zones urbanes, per persones filles de matrimonis mixtos, que no se sentien identificades amb cap de les nacionalitats existents. Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, aquesta categoria havia tendit a créixer numèricament.

Com a curiositat, en el cens de 1910, una tercera part de la població era alemanya, i prop d’un deu per cent hongaresa.

La batalla de Vukovar va ser una de les primeres que va esclatar tot just després que Croàcia proclamés la seva independència el 25 de juny de 1991, el mateix dia que Eslovènia. De tota manera, alguns conflictes armats ja havien esclatat amb anterioritat a aquesta proclamació, en altres indrets de Croàcia però també a l’Eslavònia oriental.

El primer conflicte autènticament seriós havia tingut lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, i més concretament a la ciutat de Knin. La Krajina era l’antiga frontera militar utilitzada per l’Imperi habsbúrguic per tal de controlar el territori contra possibles incursions turques. Aquest territori era poblat molt majoritàriament per serbis, i no va ser fins l’any 1881 que va passar a ser administrat directament per Zagreb. Els passos previs a la independència croata van ser molt mal gestionats: no es va condemnar l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit poc abans un llibre on defensava tesis revisionistes-, es va aprovar una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no es va insistir a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.

Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme de tipus panserbi, que practicà la neteja ètnica. Poc després, el conflicte s’estengué cap a Eslavònia on es feren presents milícies ultranacionalistes sèrbies, com els txètniks de Seselj, els Tigres d’Arkan -de Zeljko Raznatovic- o la Guàrdia Sèrbia, de Borovic. Els enfrontaments van ser nombrosos a tot Eslavònia, tot i que també és important fer constar que en alguns indrets on convivien croats i serbis no hi hagué cap incident, cosa que demostra que la violència és evitable, i que la diversitat ètnica no comporta indefectiblement el conflicte.

A Vukovar mateix, els primers incidents es poden datar durant el mes de maig, quan hi hagué alguns enfrontaments armats entre milícies croates i sèrbies, cosa que enrarí notablement l’ambient de la ciutat. Abans d’esclatar l’ofensiva contra la ciutat, unes vuitanta persones de nacionalitat sèrbia havien estat mortes per la mílícia de Tomislav Mercep. També va ser molt activa la milícia liderada per Branimir Glavas, que reivindicava el llegat dels ústaixes -els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van constituir un estat independent que atacà serbis, jueus i roms-, i també de l’HOS, de Dobroslav Paraga.

El conflicte armat al conjunt d’Eslavònia provocà que moltes persones acabesin fugint de la ciutat. Es calcula que quan va iniciar-se el setge, a la ciutat només hi quedava la meitat de la població.

L’atac definitiu contra la capital s’inicià els primers dies de novembre i fou comandat pel general Panic, de l’Exèrcit Popular Iugoslau, d’una banda, i pels Tigres d’Arkan, el paramilitar txètnik de l’altra. Cal dir que, llavors, l’exèrcit iugoslau havia perdut ja gairebé la seva personalitat i s’havia acabat convertit en un annex de les milícies txètniks.

Com és fàcil d’imaginar no hi ha acord sobre el nombre total de víctimes. Segons fonts croates, el nombre total de morts va ser de 2.000, mentre que el de presoners oscil·la entre els tres mil i el set mil. També es dona la xifra de vuit-cents desapareguts, dels quals tres-cents encara ho són a hores d’ara. Finalment, es parla de més de quaranta mil deplaçats a tota l’àrea de l’Eslavònia oriental.

Immediatament després de conquerir la cituat, foren assassinades dues-centes persones, la majoria de nacionalitat croata. Bona part de la població local que restava es va agrupar en un hospital. Malgrat acordar que serien evacuades, s’incomplí el pacte i moltes d’aquestes persones van ser conduïdes a Ovcara, a deu quilòmetres de Vukovar, on van ser assassinades. Es té la certesa que moltes altres persones més van ser assassinades, ja que són nombroses les fosses comunes trobades en aquella zona.

Els principals responsables d’aquesta deportació i massacre, Veselin Sljivancanin i Mile Mrksic van ser jutjats posteriorment pel Tribunal Internacional de l’Haia i condemnats a vint i a cinc anys de presó respectivament.

L’exèrcit iugoslau, per la seva banda, va xifrar en 1.300 el nombre de morts entre les seves files, i les fonts sèrbies afirmen que no van tenir més de 1.500 baixes.

Vukovar no va ser reincorporada a Croàcia fins l’any 1995, quan es dugué a terme l’operació Oluja

 

Victòria de l’oposició en les eleccions locals de Kosova. El Partit Democràtic de Kosova s’ensorra.

Diumenge passat va tenir lloc la segona volta de les eleccions locals de Kosova. Els resultats, finalment, han confirmat les tendències que ja s’havien fet evidents durant la primera volta: els partits opositors van vèncer clarament els comicis i el Partit Democràtic de Kosova, el més influent del país, ha patit un càstig sever.

En la primera volta, s’havia clarificat la composició dels consells municipals i, també, la persona que n’ostentaria l’alcaldia en 19 de les municipalitats. En quedaven, doncs, la meitat per acabar de dilucidar. Després dels resultats de diumenge, el partit que n’ha sortit més reforçat ha estat, sens dubte, la Lliga Demcoràtica de Kosova (LDK).

La LDK es va imposar en quatre municipalitats, que s’han d’afegir a les quatre que havia gunayat en la primera volta. Destaquen les victòries a Peja (Pec en serbocroat), Gjilan (Gnjilane), Podujeve (Podujevo) i Vushtrri (Vucitrna)

De la coalició governamental, sens dubte, n’ha sortit molt reforçat el partit del cap de govern, Ramush Haradinaj, de l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK), que ara s’ha imposat en set municipalitats, quan fa quatre anys tan sols ho havia fet en tres. En destaquen Decan i Gjakove (Djakovica).

El Partit Democràtic de Kosova (PDK), per la seva banda, tan sols ostentarà el principal càrrec institucional local en cinc municipalitats. A més, aquestes municipalitats no són, precisament, les que tenen més pes, ni demogràfic ni polític.

Vetevendosje va protagontizar fa quatre anys la victòria mes sonada, quan el seu candiadt, Shpend Ahemti es va imposar a la capital Prístina, enfront d’Isa Mustapha, de la LDK. Ara quatre anys després, Ahmeti ha pogut revalidar el triomf, tot i que amb uns resultats molt ajustats. VV també s’ha imposat a la important localitat de Prizren, la segona més poblada, i també a Kamenica. d’Aquesta manera, aquesta formació continua enfortint la seva presència arreu del país. Ara bé, la molt ajustada victòria a Prístina i a Prizren -menys de tres-cents vots de diferència-, ha fet que tant la LDK com el PDK, respectivament, demanessisn que s’hi recomptessin els vots, cosa a la qual la Comissió Electoral Central ha accedit, segons va anunciar ahir mateix. A Prístina, Ahmeti es va imposar al candidat de la LDK, Arban Abrashi, amb un 50,15% dels vots. A Prizren, Mytaher Haskuka va obtenir el 50,32% enfront del candidat del PDK, Shaqir Totaj. La victòria de VV a Kamenica v ser clara.

Una altra dada rellevant, és que la Llista Sèrbia es va imposar en una de les circumscripcions. Amb aquesta victòira aconsegueix ostentar l’alcaldia en deu municipalitats -entre els quals hi ha Mitrovica nord-, cosa que converteix aquest partit en el que té més poder municipal a tot Kosova.

No és una dada gens menyspreable, finalment, el molt baix índex de participació, que es va quedar tan sols en el 38%, un nou rècord a la baixa. D’aquesta manera, Kosova comparteix la tendència general a un abstencionisme cada vegada més elevat en tota la zona. La setmana passada mateix, comentàvem també el nou rècord negatiu en les presidencials eslovenes.

Ratko Mladic, condemnat a cadena perpètua

Aquest dimecres, 22 de novembre, s’ha fet pública una de les sentències més esperades dels últims anys. El Tribunal Penal Internacional de l’Haia ha condemnat, finalment, Ratko Mladic a cadena perpètua, per genocidi, crims de guerra i crims contra la Humanitat.

Segons la sentència, se’l considera responsable directe de la mort de set mil persones -per tant, genocidci- a la ciutat d’Srebrenica, a la Bòsnia oriental, durant el juliol de 1995, i també de participar en el setge de Sarajevo, a resultes del qual moriren prop d’onze mil persones. Per a la participació en aquests fets se l’ha condemnat per crims de guerra i per crims contra la Humanitat, concepte que inclou persecucció, deportació i extermini de població civil. També se l’acusa de retenir membres de les Nacions Unides, com a ostatges. El jutge, Alphons Orie, ha qualificat els fets pels quals s’ha jutjat Mladic com uns dels més terribles que s’han comès mai.

El jutge ha considerat que Mladic tenia un absolut control de les forces militars que van prendre la ciutat d’Srebrenica, i que sense les seves decisions els fets haurien evolucionat d’una manera diferent. També se l’acusava de matances, l’any 1992, en sis localitats més de Bòsnia, però el nombre més reduït de morts ha fet que no fossin considerades coma genocidi. S’ha destacat en la sentència, però, que les seves accions anaven encaminades contra la població bosníaca i croata, emmarcades en un projecte de neteja ètnica. L’actitud de Mladic en el judici ha estat desafiant, fins al punt que poc abans de llegir-se la sentència ha escridassat els membres del tribunal.

La sentència encara no és ferma, i pot ser recorreguda, cosa que els defensors de Mladic ja han anunciat que faran.

Mladic va ser detingut l’any 2011 a Lazarevo, una petita ciutat de la Voivodina. Va ser acusat formalment l’any 1995, i es va desconèixer el seu parador durant molts anys. L’any següent, el 2012, va ser extradit per les autoritas sèrbies.

Valentin Inzko, l’Alt Representant de la comunitat internacional a Bòsnia i Hercegovina va manifestar poc després de saber-se’n el veredicte que desitjava que aquesta sentència, esperada durant molt de temps, ajudés a restablir el sentit de la justícia.

Com era d’esperar les associacions de víctimes s’han felicitat de la sentència, tot i que han lamentat que no es reconegui el genocidi en tots els llocs on es va cometre, fent referència a les sis poblacions abans ementades. En canvi, a la República Serpska, les reaccions, en general, han anat en la línia contrària. L’alcalde d’Srebrenica, Mladen Grujicic, ha afirmat que aquesta sentència confirma, una vegada més, que el Tribunal de l’Haia té un clar biaix antiserbi. El membre serbi de la presidència tripartida, Mladen Ivanic, s’ha expressat en uns termes molt similars. El president d’aquesta entitat, Milorad Dodik, n’ha lloat la figura i ha asseverat que Mladic va salvar la nació sèrbia del genocidi.

A Sèrbia, les reaccions han estat més mesurades, almenys des del punt de vista governamental. Tant Vucic com Brnabic han insistit que cal mirar de cara al futur. La ministra de Justícia, Nela Kuburovic, no s’hi ha volgut pronunciar, i ha comentat que només ho farà quan la sentència sigui ferma. Més contundents han estat membres del partit Dveri, Dosko Obranovic, i del Partit Radical, Vojislav Seselj, que han atacat durament la sentència i el Tribunal de l’Haia, i han titllat Mladic d’heroi.

Tot i això, les reaccions no han estat monolítiques. Una de les entitats que més es van destacar, i encara ho fan, a denunciar la política de Milosevic i el genocidi a Bòsnia, Dones de Negre, ha fet palesa la seva satisfacció, i ha demanat, una vegada més, que es reconegui que el que va passar a Srebrenica va ser un genocidi. El parlament serbi ha condemant el que va passar-hi, però s’ha ressitit a acceptar-ho com a genocidi.

 

El 91% dels búlgars considera que el macedoni i el búlgar són la mateixa llengua, segons una enquesta

El diari Dnes (Avui) de Bulgària va publicar el 17 de novembre passat una enquesta sobre la imatge que tenen els búlgars de Macedònia. L’enquesta abastava diversos aspectes, relacionats fonamentalment, però no només, amb la qüestió de la identitat.

De fet, tradicionalment, a Bulgària s’ha tendit a negar l’existència d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara i que el macedoni sigui una llengua diferent -per tant, vist com un dialecte més del búlgar-. Amb aquesta enquesta es pot quantificar -evidentment amb totes les reserves que calgui- l’abast d’aquestes creences en el conjunt de la societat búlgara.

La dada principal que destaca aquest rotatiu búlgar és que el 91% dels búlgars considera que el búlgar i el macedoni són exactament la mateixa llengua, i només el 8% considera que són dues llengües diferents. Evidentment, pot sobtar una pregunta sobre aquesta qüestió. Conseqüentment, es pot pensar que delimitar si són una mateixa llengua o no és un afer exclusivament científic. Tots sabem ,però, que la percepció que tenen els parlants és molt important a l’hora considerar què és una llengua i què no ho és, què és un dialecte i què no ho és. D’exemples d’això n’hi ha molts.

Una altra pregunta interessant era sobre el fet de si els búlgars consideren que existeix una nació macedònia. el 72% dels enquestats van contestar que la nació macedònia va ser creada durant el segle XX, i que és molt propera a la búlgara. El diari afirma que la idea més generalitzada és la d’una nació, dos estats. El 64% dels enquestats reconeix, també, l’existència d’una història comuna.

Segons l’enquesta, es desprèn una actitud positiva dels búlgars envers els macedonis. Valoren positivament la possible entrada de Macedònia a la Unió Europea, i el 87% avala l’acció del govern búlgar en aquest sentit. També comenta que prop de la meitat dels búlgars han visitat alguna vegada Macedònia.

Romania, Bulgària, Grècia, Hongria i Espanya, els països de la Unió Europea amb més pobresa infantil

L’Agència europea d’estadístiques de la Unió Euopea, Eurostat, ha fet públiques aquesta setmana unes dades autènticament alarmants pel que fa als índexs de pobresa infantil.

Segons les dades presentades el passat 20 de novembre -coincidint amb el Dia Internacional dels Infants-, gairebé la meitat dels infants de Romania i Bulgària estan en risc de pobresa o exclusió social. A Romania, que és el país europeu en una situació més greu, el percentatge s’acosta a la meitat, concretament el 49,2%, mentre que a Bulgària és del 45,6%. Aquestes dades fan referència al 2016.

La situació també és molt crítica en d’altres estats, com Grècia (37,5%), Hongria (33,6%), Espanya (32,9%) i Itàlia (32,8%).

En el conjunt d’Europa, les dades tampoc no són gens bones ni esperançadores, ja que el 26,4% dels joves, fins a disset anys, es troben en aquesta situació. L’única dada positiva és que aquests percentatges són lleugerament, només lleugerament, inferiors als de
2010, quan el nombre d’infants en situació de risc era del 27,5%.

Dinamarca, per la seva banda, és l’estat europeu que presenta unes millors dades. Segons Eurostat només es troben en aquesta situació el 13,8% dels joves. La segueixen en el rànquing  Finlàndia (14,5%), Eslovènia (14,9%) i la República txeca (17,4%).

Font: Eurostat

 

El árbol de la gitana, d’Alicia Dujovne Ortiz: de la Moldàvia jueva del segle XIX a l’Argentina del segle XX

Reconec que el llibre que avui us presentem entra dins l’àmbit de Balcània de manera una mica forçada, però no he pogut evitar de recomanar-lo. M’ha impactat profundament.

El árbol de la gitana és una reconstrucció de la genealogia familiar de la novel·lista, poeta i periodista argentina Alicia Dujovne Ortiz, nascuda a Buenos Aires l’any 1940. És un llibre escrit amb una gran sensibilitat on es barregen passatges de la seva biografia personal, com el seu exili a París -a partir de l’any 1978- i els múltiples exilis i emigracions dels seus avantpassats. D’aquesta manera, retrocedeix en el temps fins a la Gènova del segle XV, a l’època en què els antics khàzars es van convertir al judaisme, a la Moldàvia -o Bessaràbia- dels seus avantpassats més immediats abans d’emigrar cap a l’Amèrica del Sud, tot incloent-hi llegendes familiars i episodis fantasiosos. Una menció especial mereix tota la part relativa a la història del seu pare, que, nascut a l’Argentina, va decidir marxar a la Unió Soviètica per tal de col·laborar en la construcció del socialisme, i del seu posterior desengany.

És indiscutible que en el conjunt de l’obra té un gran pes la reflexió sobre la pròpia identitat -on pesa de manera definitiva el seu origen jueu moldau- i la dificultat per inscriure’s en un món que, massa vegades, es pretén molt monolític i que menysprea les diferències, i les dissidències. I també és més que evident la voluntat de l’autora d’acostar-se al món des d’una perspectiva feminista.

Editat per Alfaguara, 1997

Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

Borut Pahor, reelegit president d’Eslovènia

Aquest diumenge passat, 12 de novembre, va tenir lloc la segona volta de les eleccions presidencials d’Eslovènia. El guanyador ha estat Borut Pahor, que ja era l’actual president del país, que s’assegura així cinc anys més en el càrrec. Amb aquesta reelecció s’ha convertit en el segon candidat que repeteix en el càrrec, tal com ja va fer Milan Kucan en els primers anys de l’Eslovènia independent.

Hi ha dues dades més, però, que són prou rellevants i que no s’haurien de passar per alt. D’una banda, el molt baix índex de particiapció, que aquesta vegada ha batut un altre rècord negatiu. Tan sols va acudir a les urnes el 41,74% els electors cridats a fer-ho, que demostra el cada vegada més gran desencís de la població. La participació encara va ser menor que en la primera volta, en què van acudir-hi el 43,7% dels votants potencials.

L’altra dada que crida l’atenció és que una vegada més, un polític poc conegut ha aconseguit un nombre de vots més que significatiu, el del candidat que va arribar a la segona volta, l’alcalde de Kamnik, Marjan Sarec. És exactament el mateix cas que el de l’actual cap de govern, Miro Cerar, o també el de l’anterior cap de govern, i fundador d’Eslovènia Positiva, Zoran Jankovic. El fet que apareixin figures fulgurants i que siguin vistes com a grans renovadores és un tret bastant característic de la polítca eslovena dels darrers anys.

Segons les dades oficials, Pahor va obtenir un 52,93% dels vots, mentre que el seu oponent, Sarec, es va vaquedar amb el 47,07% dels sufragis, una victòria molt més ajustada del que es preveia, després dels resultats de la primera volta, que va tenir lloc tres setmanes abans. En aquella jornada, Pahor va aconseguir el 47% dels vots, mentre que Sarec, el segon candidat més votat, tan sols va obtenir-ne el 25%, la qual cosa feia pensar que la segona volta seria molt més plàcida per a Pahor.

Pahor ha estat sempre vinculat al Partit Socialdemòcrata, tot i que en aquestes eleccions es presentava com a candidat independent. Va ser-ne el principal líder entre 1997 i 2012. La seva carrera política, però, ja s’havia inicat l’any 1987, quan es va afiliar a la Lliga Comunista. Pahor ha estat president del país aquests darrers cinc anys, i havia estat cap de govern entre els anys 2008 i 2012, els anys en què Eslovènia va viure la seva pitjor crisi económica i financera. El seu pas com a primer ministre no va ser gaire lluït, ja que en les següents eleccions, el seu partit va ser castigat duríssimament electoralment parlant. També ha estat president del parlament eslovè, cosa que fa que sigui el primer polític que ocupa els tres principals càrrecs institucionals del país.

Tot i el seu passat com a líder socialdemócrata s’ha volgut presentar com a candidat ni d’esquerres ni de dretes, amb un discurs que molts han qualificat d’absolutament buit de contingut. És veritat que el càrrec de president és, sobretot, protocolari i té poques atribucions, però se l’ha criticat sovint per la seva poca presència pública i pel seu escás compromís en alguns dels debats que han sacsejat el país aquests darrers anys, com és el cas del refugiats. Durant la campanya s’ha mostrat molt ambigu sobre diferents temes que s’han discutit. Així com Sarec es va mostrar favorable, per exemple, a obrir el debat sobre la renda bàsica universal, Pahor va optar per mantener-se a l’expectativa de com evolucionava el debat en d’altres països. Aquesta postura defineix força bé el seu tarannà polític, més preocupat per les formes que pels continguts –no per casualitat és conegut com el rei d’Instagram; de jove també havia fet de model-.

Sarec no ha desvetllat si té més ambicions pel que fa al seu futur polític, tot i fer unes molt bones valoracions dels resultats electorals. El proper mes de juny hi haurà eleccions a Eslovènia, i molts pensen que podria ser un bon candidat per al centre esquerra. De moment, ha afirmat, cosa que pot ser indicativa de les seves intencions, que una nova generació ha arribat a la política. En aquests moments és alcalde de la petita localitat de Kamnik, al nord d’Eslovènia, amb una llista de caire personalista.

La nova llei de llengües de Macedònia fa passos endavant; l’albanès pot esdevenir la segona llengua oficial del país

El parlament macedoni ha aprovat en votació la tramitació d’una nova llei de llengües, una de les promeses electorals que més polèmiques va provocar en el moment que es va anunciar la formació del nou govern, el mes de maig passat. L’aprovació d’aquesta llei era una de les condicions que van posar els partits albanesos per donar suport als socialdemòcrates a l’hora de formar un nou govern.

Ahir, el parlament en va debatre una primera proposta. S’havia de votar si es tirava endavant amb la tramitació, i va obtenir el vot favorable de 66 diputats i el vot negatiu de 44.  Ara, el pas següent és enviar aquest esborrany de llei a la Comissió d’Afers Europeus, que un cop l’hagi estudiada la retornarà al parlament, que l’haurà d’aprovar definitivament.

L’esborrany de llei presentat preveu l’extensió de l’oficialitat de l’albanès al conjunt de l’estat, ja que és parlat per més d’un vint per cent de la població del país.  L’estat, els municipis i totes les estructures que en depenen l’hauran d’utilitzar. Afectarà pàgines webs oficials, bitllets, monedes… En la situació actual l’albanès només és oficial en aquells territoris on hi ha un 20% de població albanesa.

El coordinador del grup parlamentari del conservador VMRO-DPMNE, Ilija Dimovski, va manifestar ahir mateix el seu profund malestar contra aquest projecte, que considera que vulnera la constitució macedònia, discrimina el macedoni i també les llengües de les altres comunitats lingüístiques del país. Altres veus d’aquest partit han acusat Zaev d’hipòcrita i d’imposar l’albanès com a llengua oficial a tot el país.

Artan Grubi, del partit albanès BDI, va mostrar la seva satisfacció i va manifestar el desig que la llei sigui aprovada com més aviat millor. Grubi és el president de la Comissió d’Afers Europeus.