La República del Banat (1918), l’efímer estat multiètnic de l’Europa central

Piata Sfanta Maria Timisoara 1910-2

Timisoara, 1910-1912, capital del Banat

L’1 de novembre de 1918, en ple procés de descomposició de l’Imperi austrohongarès, es va proclamar la República del Banat. En cas que s’hagués consolidat, al cor d’Europa hi hauria hagut un estat amb una clara vocació multiètnica, un cas únic en el vell continent. El context en què va néixer era molt complex, ja que d’una banda s’estava afermant un potent estat romanès -el més extens que ha existit- i, de l’altra, el projecte d’un estat sud-eslau estava prenent forma. Això va fer que tant la població romanesa com l’eslava no secundessin aquesta proposta, que va comptar només amb el suport de les minories hongaresa i alemanya, que, a més, eren vistes com a vinculades a les potències perdedores del conflicte europeu.

Què és el Banat?

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament, va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any que se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, jueves, eslovaques… Segons les dades del cens de 1910 -l’últim de l’Imperi austrohongarès-, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, txecsbúlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part que actualment pertany a Romania comprèn els comtats de Timis, Caransebes, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals rep el nom de Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

Map of the Banat region
By Andrei_nacu (talk) (Uploads) – Own work, Public Domain, Link

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi otomà, des de l’any 1552. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Sirmia i Backa, en una nova entitat política, la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària. El 1860, aquesta província fou abolida i el seu territori fou reincorporat al Regne d’Hongria.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (suaus del Danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

Els fets

L’1 de novembre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els posteriors tractats de Versalles i de Trianon, el Banat quedà dividit entre els tres estats esmentats, situació que encara perdura.

És important de destacar que el 30 d’octubre, abans de la proclamació de la República del Banat, el govern hongarès, encapçalat per Sandor Wekerle, havia caigut i n’havia assumit la direcció Mihaly Karoly. Pocs dies després, el 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre -que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. Tot aquest caos va ser aprofitat per Itàlia que ocupà Trieste, Trentino, Ístria i parts d’Eslovènia. Va ser en aquest context on la República del Banat va intentar, infructuosament, fer-se un lloc.

La capital n’era Timisoara, que, demogràficament, llavors era molt diferent d’ara. Segons el cens abans esmentat, el de l’any 1910, tenia poc més de setanta mil habitants. D’aquesta població, gairebé el 44% tenia l’alemany com a llengua materna i una mica més del 39% afirmava que ho era l’hongarès, mentre que la que deia que era el romanès no arribava al 5%, i la que tenia el serbocroat no arribava ni tan sols al 2%. Més enllà de si aquestes dades eren del tot ajustades, és evident que la composició demogràfica era radicalment diferent de l’actual.

El 31 octubre de 1918, els diversos grups ètnics del Banat havien creat, cadascun el seu, uns consells militars. De seguida, va adquirir un particular protagonisme la figura d‘Otto Roth, un dels més destacats membres del Partit Socialdemòcrata, que va proposar de constituir un Consell Popular del Banat Autònom, unificat, que havia d’estar constituït per membres provinents dels diversos grups ètnics. Això no va ser possible, però, ja que, sobretot, els representants de la minoria romanesa, entre els quals destacava Aurel Cosma, no hi van estar d’acord. De fet, Cosma va arribar a afirmar que “Nosaltres, els romanesos no podem acceptar la proposta d’Otto Roth. Les aspiracions del nostre poble van en una línia diferent.” Cosma i el Partit Nacional Romanès organtizaren una gran manifestació a la plaça de la Llibertat per reivindicar la incorporació d’aquest territori a Romania.

Tot i l’oposició de la minoria romanesa, la direcció del Partit Socialdemòcrata optà per proclamar formalment la República l’endemà, l’1 de novembre, des del balcó de l’Ajuntament de Timisoara, davant del qual hi havia concentrats nombrosos manifestants socialdemòcrates amb banderes roges. Qui en feu la proclamació va ser Roth, que ostentà, des de llavors, el càrrec de comissionat en cap de la República. L’altra gran cara visible de la república del Banat fou Albert Bartha, que, bàsicament, assumí la direcció de les tropes i la defensa del territori. Aquesta proclamació, però, no obtingué pràcticament cap suport internacional, ja que només fou reconeguda per l’Hongria de Karoly.

Dr. Otto Roth

Otto Roth, 1930
Font: Adevarul

Roth era militant del Partit Socialdemòcrata Hongarès (MSZDP) i durant la primera Guerra Mundial fou regidor a Timisoara. S’ha especulat molt sobre quines eren les veritables intencions de Roth: si constituir un nou estat independent o bé crear una entitat autònoma que formés part de la nova república hongaresa.

Aquell mateix dia, l’1 de novembre, es creà, ara sí, el Consell Popular del Banat, format per 20 membres del consell de la ciutat, 60 membres dels consells militars nacionals, 40 representants dels consells obrers i 70 dels partits burgesos. Com a òrgan directiu d’aquest organisme es trià un comitè executiu de 20 membres. Pretenia administrar el Banat amb un sistema de tipus cantonal, similar al de Suïsa -tot i que aquests cantons en el cas del Banat haurien estat multiètnics-, i aspirava a superar les divisions ètniques i evitar la partició del territori.

Ara bé, també és veritat que el nou govern no va arribar a controlar-ne tot el territori. Per exemple, Pancevo, relativament propera a Belgrad, va quedar totalment fora del seu control (el 5 de novembre s’hi creà un Consell totalment independent);  i a les ciutats de Lugoj i Caransebes era més que relatiu. A Lugoj s’arribaren a crear unitats militars romaneses, i a Caransebes hi hagué dos poders polítics contraposats (un Consell romanès, encpaçalat per Remus Dobo i un de republicà, liderat per Zsolt Réthy).  A més de no gaudir del suport de bona part de les minories eslaves i romaneses, hi hagué aixecaments camperols, a Kusić, Zlatica, Jebel o Margina (amb algunes desenes de morts  i l’aplicació de la llei marcial) i la constant amenaça de les tropes franceses de l’Armée du Danube (AD), comandades per Jouinot-Gambetta. Evidentment, la curta durada d’aquesta república impedí que tirés endavant propostes de transformació social. Amb prou feines es preparà un esborrany de llei que gravava les fortunes.

Tot i la proclamació, la resistència de la minoria romanesa no minvà, sinó que s’intensificà i feu més evident la seva intenció d’incorporar aquest territori a Romania.

Tot just tres dies després, el 4 de novembre, s’organitzaren esquadrons militars i un guàrdia cívica, amb l’objectiu de controlar el territori. Aquests esforços no foren suficients per evitar la invasió del Banat per part de les tropes sèrbies, comandades pel coronel Čolović, iniciada el 15 de novembre. El 17 de novembre entraren a la capital, Timisoara, sense combats.

Les tropes ocupants dissolgueren immediatament els consells nacionals i es feren amb el control efectiu del Banat. Poc temps després, es consumà la partició del país. La Resolució d’Alba Iulia (a Transsilvània) apostava per la incorporació d’aquest territori i de Transsilvània a Romania. A aquesta assemblea d’Alba Iulia hi assistiren representants del Banat -entre els quals hi havia Cosma-. Les tropes sèrbies que controlaven Timisoara intentaren evitar la sortida d’aquests delegats de la ciutat, però no ho aconseguiren. D’altra banda, l’Assemblea Popular reunida a Novi Sad (el 10 de novembre, amb respresentants del Consell de Pancevo i del Consell serbi de Timisoara) en propugnà la incorporació al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que tot just llavors s’estava constituint, i que l’any 1929 adoptà oficialment el nom de Iugoslàvia. Aquesta Asemblea n’aprovà la incorporació el 25 de novembre.

Velika-narodna-skupstina-1918

Quadre d’Anastas Bocaric, que representa l’Assemblea de Novi Sad. Font: Wikimedia Commons

Amb la independència perduda i la consolidació del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, l’1 de desembre, la situació arribà al màxim de tensió, ja que aquest nou regne aspirava a controlar la major extensió possible del Banat, cosa que entrava en contradicció amb els interessos de la nova Romania. La situació arribà al punt que calgué que les tropes franceses, uns quinze mil efectius, entressin a Timisoara, el 7 de desembre, amb la funció d’evitar el conflicte. Tot quedà ajornat fins al resultat final de la posterior negociació dels tractats de pau.

Durant uns mesos encara, els treballadors socialdemòcrates alemanys, sobretot, no es van donar per vençuts i intentaren mantenir la flama de la República del Banat. En aquesta línia van fer arribar -el 16 d’abril de 1920- a la conferència de París, on s’estaven “negociant” els tractats de pau, una demanda per constituir una República de Banàtia, cantonalitzada, que havia d’abastar, a més del Banat, la regió històrica veïna de Backa. En cas d’haver-se materialitzat aquest projecte, la seva superfície hauria estat més gran que la de la república del Banat. Tal com era de preveure, la proposta fou desestimada, per no dir que del tot ignorada.

Finalment, pel Tractat de pau de Trianon, el Banat quedà esquarterat.

Banatia

Mapa que representa la proposta d’una República de Banàtia

Anuncis

El dàlmata, la llengua romànica que va morir a finals del segle XIX

La mort d’Antonio (o Tuone) Udina el 10 de juny de 1898  és un fet emblemàtic en la història de la romanística. Amb el seu traspàs, desapareix l’últim dels parlants de la llengua dàlmata, una llengua romànica de la qual queden ben pocs testimonis. Tot això ha fet que aquesta llengua, o conjunt de llengües, hagi quedat envoltada d’una aura de romanticisme.

La classificació de la llengua

Moltes vegades s’ha considerat el dàlmata com una llengua de transició -concepte, per ell mateix, totalment discutible- entre el romanès i els parlars italians. Aquest plantejament encara és acceptat a hores d ‘ara per nombrosos filòlegs. A tall d’exemple, només, Eugeen Roegiest en el text Vers les sources des langues romanes: un itinéraire linguistique à travers la Romania, un text d’una data no gaire llunyana, el 2006, defensa aquesta tesi. En la mateixa línia apunta la prestigiosa pàgina web quebequesa L’aménagement  linguistique dans le monde, que fins i tot l’acosta al romanès.

Normalment, es considera que a la major part dels Balcans, després de la romanització, es va desenvolupar una llengua, que moltes vegades s’ha anomenat protoromanès, evolució del llatí vulgar parlat en aquelles contrades. L’arribada de diversos pobles -alguns de germànics, però sobretot eslaus i àvars- va fer que la seva àrea linguïstica quedés trossejada, cosa que va implicar que aquest protoromanès evolucionés, d’una banda, cap al dacoromanès (el romanès de l’actual Romania), i, d’una altra, cap a l’aromanès, el meglenoromanès i l’istroromanès, aïllats geogràficament entre ells i del romanès.

Segons la teoria abans esmentada, a l’occident del domini lingüístic protoromanès s’estenia el dàlmata. Aquesta teoria del dàlmata com a llengua pont sembla que ha quedat desestimada per alguns autors des de fa uns anys. A hores d’ara, encara no hi ha acord entre els filòlegs sobre quina és la seva filiació. Alguns autors l’acosten a l’istriot, una de les llengües romàniques parlades a la península d’Ístria, sobre la qual tampoc no hi acord sobre si és una llengua per ella mateixa, si és una variant del venecià o bé si n’és una del retoromànic. Aquests autors agrupen istriot i dàlmata com a membres del grup dalmaticoromanç, que al seu torn forma part de la família italo-dàlmata. Per tant, des d’aquesta perspectiva el dàlmata queda més a prop de les llengües italianes que no pas del romanès. Aquest és el criteri, per exemple, dels autors de l’Ethnologue.

Domini lingüístic

Dalmatian language.jpg
De Wento – Opera creata dall’uploader (own work by uploader) da Image:Romance-lg-14c-en.png (Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001), CC BY-SA 3.0, Enlace

Domini lingüístic del dàlmata, segle XIV

De fet, les fonts d’informació sobre aquesta llengua són escasses, fet que fa difícil saber exactament quin n’era el domini lingüsitic. S’acostuma a considerar que era parlat a tota la costa dàlmata i a la gran majoria d’illes que hi ha davant d’aquesta costa, des de més al sud de l’àrea de Rijeka (Fiume) al nord fins a, com a mínim, Kotor (Cattaro) al sud. Està perfectament documentada l’existència del dàlmata a les illes de Krk (d’on era Udina), Rab, Cres, Korcula, a les ciutats de Zadar, Split, Trogir, Budva, Dubrovnik. Alguns autors afirmen, però, que encara es podria haver arribat a estendre fins a territoris més meridionals, com Bar (Antivari), Ulcinj o fins i tot a zones que actualment pertanyen a Albània, entorn d’Shkoder, Drivast i Lesh. L’autor que més ha defensat aquesta extensió més cap al sud és el croat Zarko Muljiacic.

A part de l’extensió territorial, una de les dades que crida l’atenció és que d’on se’n té informació és, de la seva presència en zones urbanes, totes elles costaneres, mentre que de zones rurals no se’n té constància. No hi ha, doncs, cap documentació que permeti afirmar que hi hagués un contínuum lingüístic, la qual cosa vol dir que el seu domini lingüític estaria format per un conjunt d’enclaus separats i aïllats entre ells.

Història

Entre els anys 229 i 155 abans de Crist, la República romana va ocupar tota aquesta zona dels Balcans (província d’Ilíria), cosa que va implicar en major o menor mesura la romanització de bona part de la població. Més endavant, aquests territoris van quedar sota la jurisdicció de l’Imperi d’Orient, amb capital a Constantinoble, amb la qual cosa el grec substituí el llatí com a llengua preminent. Això, però, no va canviar el fet que en bona part de les ciutats, sobretot, es continués manenint viu el llatí vulgar que s’hi parlava.  L’arribada massiva de població eslava va fer que nombroses persones cerquessin refugi en les ciutats fortificades de la costa, com Split, Zadar o Dubrovnik.

Segons Matteo Bartoli, cap a principis del segle XI, la llengua dàlmata  ja s’havia més o menys configurat i xifrava en cinquanta mil el nombre de persones que la parlaven. El panorama lingüístic, però, tornà a canviar amb la irrupció de la República de Venècia a la costa adriàtica, que va incorporar tota aquesta àrea a la seva zona d’influència. És a partir de llavors que el venecià començà a interferir seriosament en el dàlmata i, més endavant, s’inicià un procés de substitució lingüística, que es va veure reforçat per la pressió que la població eslava exercia sobre els dalmatòfons.

Del territori d’on se’n té més informació és la ciutat de Dubrovnik (Raugia en dàlmata), on, encara, durant el segle XII el dàlmata era clarament la llengua majoritària de la població, situació que es mantingué ben bé fins al segle XIV, tot i que a mesura que anaren passant els anys es va fer evident un clar procés de regressió. Se’n conserven alguns textos breus, com el Praecepta Rectoris de 1280, un contracte comercial del 1302 o unes anotacions en un testament, de l’any 1386. Filippo de Diversis constatà, entre els anys 1434-1440, que el dàmata encara era lla llengua més usada. La situació, però, sembla que ja havia canviat radicalment a finals del segle XV. Segons informa Elio Lampridrio Cerva, entre finals del segle XV i principis del XVI, el dàlmata ja només era un record per  a la majoria de la població. Desconeixem si aquesta informació que aporta Cerva era del tot certa en aquell moment, o si bé si responia a  l’interès de minimitzar la importància del dàlmata.

En d’altres ciutats dalmates, la informació que ens en queda és encara més migrada. De Zadar (Zara, en dàlmata) destaquen els textos de dues cartes escrites en dàlmata, de 1325 i de 1397, documents de gran valor. A Trogir (Trau, en dàlmata) hi ha documentat algun text, de caire judicial, del segle XIV. A Split (Spalato), Giovanni Luccio, el 1666, constatà que encara s’hi parlava.

Més al nord, a l‘illa de Krk (Vicla en dàlmata), no se’n tenen documents que es remuntin gaire enllà. Ara bé, sí que hi ha referències de persones foranes que en certifiquen la presència, la primera de les quals és de Giovanbattista Giustinian, de mitjan segle XVI. Era inspector de la República de Venècia, i va fer constar que a l’illa s’hi parlava una altra llengua, a part del serbocroat i del venecià. L’any 1555, el zuriquès Konrad Gessner (interessantíssim humanista d’una obra vastíssima, entre les quals destaca la seva Bibliotheca Universalis) en  un text publicat sobre les llengües del món hi fa referència (Mithridates de differentis linguis), breument.

A principis del segle XIX encara sobrevivia en bona part de zones del nord de Dalmàcia. El croat Ivan Feretich va esmentar-lo en el seu Fragmen historiae Civitatis et insula Veglae. Més interessants, des del punt de vista lingüístic van ser els informes del metge Gimabattista Cubich, que a mitjan segle XIX, va transcriure alguns textos a partir de la informació aportada per la població local.

Sense cap mena de dubte, la principal font d’informació sobre el dàlmata és Tuone Udina -el que se suposa que n’és l’últim parlant-, que va morir l’any 1898. Matteo Bartoli va recollir, sobretot d’Udina, però també d’algunes desenes més d’informants, gran nombre d’històries, cançons, contes. Bartoli va publicar el seu principal text sobre el dàlmata, Das Dalmatische, l’any 1906, en versió alemanya, tot i que originàriament l’havia escrit en italià.  L’orignal en italià es va perdre i no va aparèixer publicat en llengua italiana fins a finals del segle XX, però traduït de l’alemany.  Cal recordar que aquest territori pertanyia a l’Imperi Austrohongarès, i estava sota jurisdicció austríaca, cosa que explica que es publiqués primer en alemany. Va ser la seva tesi doctoral, que va ser dirgida pel prestigiós Meyer-Lübke.

Abans de Bartoli, el principal document de referència sobre el dialecte de l’illa de Vicla era el d’Antonio Ive, que l’any 1886 va publicar un aticle intitulat L’antic dialecte de Veglia, on recollia algunes dades estudiades per alguns predecessors. Va ser el primer text sobre el veglioto -com s’acostuma a anomenar el dialecte d’aquesta illa-. Ive també havia entrevistat Udina.

Dialectes

Tradicionalment, s’ha considerat que el dàlmata tenia dos grans dialectes, d’una banda el veglioto -de l’illa de Vicla- al nord, i de l’altra el ragusà (a Dubrovnik), al sud. De tota manera, la certesa d’aquesta divisió en dos grans blocs es veu qüestionada per la poca documentació que en tenim. D’una banda, hi ha, sobretot, la informació oral que va aportar Udina tot just un any abans de la seva mort (l’any 1897). D’altra banda, hi ha documents escrits, sobretot de la ciutat de Dubrovnik, dels segles XIV i XV. A partir d’aquestes fonts, de caràcter molt diferent i molt allunyades en el temps és difícil d’arribar a esbossar amb certesa una possible divisió dialectal. L’altra gran font d’informació sobre el dàlmata és la que prové de la influència d’aquesta llengua sobre el serbocroat, que es parlà posteriorment en el seu domini lingüístic. Aquest aspecte ha estat estudiat sobretot, lògicament, per filòlegs croats.

Pel que fa a Udina, a més, hi ha alguns elements que cal tenir en compte. Udina era, ara el que ara en poden anomenar un semiparlant del dàlmata, és a dir, era una persona que ja no utilitzava la llengua de manera natural i fluïda, sinó que els seus coneixements eren, sobretot, del dàlmata que ell havia sentit de jove. En una ocasió va arribar a dir que, en el moment de  contactar amb Bartoli, feia vint anys que no el parlava, amb la qual cosa la seva “puresa” -concepte sempre discutible- era relativament escassa. Les interferències del venecià eren molt importants. De fet, Bartoli afirmava que quan començà a parlar amb Udina bàsicament parlava un venecià plagat de dalmatismes, més que no pas dàlmata. La seva mare, sembla ser que era croata, i de llengua materna serbocroata, cosa que devia fer que el dàlmata d’Udina molt probablement estigués plagat d’interferències -no només del venecià-, cosa que en podia afectar la fonètica i estructures bàsiques. A més, sembla que l’estat de la seva dentadura tampoc no era la més idònia, amb la qual cosa alguns aspectes de la seva fonètica potser s’han de prendre amb molta cautela. Finalment, sembla que hi ha documentats altres parlants de dàlmata, almenys de vegliota, que van sobreviure la mort d’Udina, i van viure almenys fins entrat el segle XX.

TuoneUdaina

Tuone Udina, burbur (era de professió barber, que és el que vol dir burbur)
Font. Wikimedia Commons

Rosenkranz, l’any 1955, va plantejar la possibilitat que en lloc de dos grans dialectes fossin tres, centrats a Vicla, Zadar i Ragusa, teoria que fou avalada uns vint anys després pel filòleg italià Zamboni.  Muljiacic, esmentat abans, va fer arribar el domini lingúistic dàlmata molt més al sud, i proposà l’any 1997 una possible divisió en tres grans dialectes: el jadertí, (entorn de la ciutat de Zadar, dintre de la qual quedaria compresa l’illa de Krk) ja esbossat per Rosenkraz, el ragusà i, finalment, el labeàtic, tal com l’anomena ell, que es correspondria a la zona més meridional.

La llengua dàlmata: un mite? Una llengua o un conjunt de parlars?

Estem molt acostumats a donar per lògiques i naturals construccions humanes com els estats, les administracions, les llengües (almenys codificades)… de manera que se’ns fa difícil, molt difícil, interpretar i entendre el món sense aquestes cotilles. Molt probablement, Bartoli quan va “crear” el dàlmata va reproduir aquest patró i va pensar en aquest  model de llengua més o menys unificada, i que donava per suposada una consciència lingüistica dels parlars de dàlmata.

El dàlmata era, però, una llengua que responia a aquests patrons, o era més aviat un conjunt de parlars, cosa lògica tenint en compte que es parlava en enclaus allunyats geogràficament? La veritat és que no es disposen de prou elements per donar-ne una resposta satisfactòria. A més, respondre-ho implica plantejar-se una vegada més la qüestió que encara no ha estat resolta – probablement perquè no ho pot ser- de què és una llengua.

Les últimes recerques de Muljiacic apunten més en la línia que es tractava d’un conjunt de parlars o llengües diferenciades, amb parlants sense consciència d’unitat lingüística. Abans hem comentat que apuntava a una divisió en tres grans dialectes, però segons Kramer, per a Muljiacic en realitat eren més aviat tres llengües dalmàtiques diferents, fet que ja es podia rastrejar en l’edat mitjana. En la mateixa línia apunta Nikola Vuletic, que ha estudiat sobretot la influència que ha exercit el dàlmata (o potser n’hauríem de dir els dàlmates) sobre el serbocroat que s’ha parlat en els llocs on es parlava. Fa uns anys, Vuletic, va escriure un article amb voluntat polèmica, amb un títol del tot explícit: Le dalmate: panorama des idées sur un mythe de la linguistique romane, d’on prové una part important de la informació d’aquesta entrada.

La llengua

A partir de les diverses fonts esmentades s’ha intentat reconstruir-lo. La font fonamental per elaborar-la ha estat la informació aportada per Udina, cosa que fa que representi sobretot el dialecte de Vikla. Aquí en teniu una petita mostra. És una proposta que podeu consultar a la pàgina Dalmatian yolasite. Si hi accediu, hi veureu un vincle que us conduirà a un curs d’aquesta llengua.

  • Numerals: 1-join; 2- doi; 3- tra; 4- kuatro; 5- cenk; 6- si; 7- siapto; 8- uapto; 9- nu; 10- dik; 11- jonko; 12- dotko; 13- tretko; 14- kuarko; 15- cenko; 16- setko; 17- dik siapto; 18- dik uapto; 19- dik nu; 20- venc
  • Verb ser ( saite ):  ju sai, te sante; jal sant / jala sant; nu saime; vu saite; jali sant
  • Alguns verbs: favular (parlar); fatikur (treballar); mancur (menjar); bar (beure); fabrikur (fer); taljur (tallar); domandur (preguntar); credro (creure)
  • Algunes frases habituals:  buna dai (bon dia); buna nuat (bona nit); Mi naum sant (em dic); du andu te sante? (d’on ets?) ju sai de Spalato (jo soc de Split); ju sai Dalmot (jo soc dàlmata); jo te viva? (on vius?)
  • Articles: el (el), la (la), i  (els) i le (les)
  • Els noms en plural es formen amb la terminació -i en masculí i e en femení.
  • Alguns adverbis: luc (aquí); cauc (allà); sois (sobre); sote (sota), aninč (abans), dapu (després), adias (ara)

Aquí podeu sentir-ne el Pare Nostre:

La recuperació de la llengua?

Algunes llengües extingides s’han pogut “ressuscitar”, com són els emblemàtics casos del còrnic -a Cornualla-, desapareguda a finals del segle XVIII i el manx -a l’illa de Manx- l’últim parlant del qual va morir en ple segle XX, això sense esmentar el cas més reeixit, el de l’hebreu. A hores d’ara, els esforços per recuperar el còrnic i el manx han, més o menys, tingut èxit, i de totes dues llengües se’n poden comptar alguns centenars de parlants, ja sigui com a llengua primera, molt pocs, o com a llengua apresa.

En el cas del dàlmata, hi ha hagut algun intent de recuperar-la, però els resultats han estat molt migrats, i ara per ara es pot dir que no n’hi ha més d’una vintena de parlants, i entorn d’un centenar més de persones amb alguns coneixements. D’altra banda, també s’ha plantejat aquest debat sobre la recuperació d’aquesta llengua a Croàcia, i tot sembla indicar que l’interès de la població és totalment inexistent.

Altres parlars romànics desapareguts

És evident que el fet que el seu darrer parlant morís a les darreries del segle XIX fa que el dàlmata hagi estat embolcallat d’un halo romàntic. De tota manera, el dàlmata no és l’únic parlar romànic perdut. N’hi ha d’altres com pannoni, documentat a l’entorn del llac de Balaton, a Hongria. Està documentada la seva pervivència almenys fins al segle X. D’una època similar són les darreres proves que demostren l’existència d’un parlar romànic austríac. Un cas en què un altre parlar romànic llengua sobreviure més de temps va ser el de la vall del Mosela, posteriorment germanitzada, pel cap baix, fins al segle XIII.

 

 

Comiat de Balcània

Els que seguiu amb regularitat el blog deveu haver vist que, últimament, el nombre d’entrades publicades ha disminuït de manera notable. L’entrada d’avui és per comunicar-vos que Balcània atura l’activitat. No us puc confirmar que sigui un comiat definitiu, però sí que ho serà, pel cap baix, per una bona temporada.

Balcània va néixer amb uns objectius molt modestos ara fa poc més de quatre anys. De fet, quan vaig començar aquesta aventura poc em podia pensar que tindria un trajecte tan llarg. L’objectiu inicial era, senzillament, intentar acostar, en llengua catalana, el món balcànic a totes aquelles persones que hi estiguessin interessades. No ha pretès mai ser un blog especialitzat -hi ha molts mitjans que poden fer molt millor aquesta funció-, però sí rigorós. M’agradaria haver-ho aconseguit, ni que fos mínimament; i també m’agradaria haver trencat alguns tòpics massa estesos -i desitjo, també, no haver-hi caigut-.

Aquests quatre anys han estat molt enriquidors, per l’esforç que ha representat aprofundir en el coneixement de la realitat d’aquests països. També, i molt important, per la coneixença de moltes persones que m’han aportat molt. És veritat que el ritme de treball que ha implicat tirar endavant el blog ha estat important, i de vegades ha estat difícil mantenir-lo.

De moment, mantindré la pàgina de facebook de Balcània activa, i també el twitter, on aniré publicant les entrades de tipus més atemporal. Aprofitaré, a partir d’ara, per revisar i polir les entrades publicades. Tampoc no descarto que, esporàdicament, pugui fer-ne alguna.

Per acabar, i el més important, vull agrair-vos que hàgiu seguit el blog, que l’hàgiu llegit, comentat, compartit i valorat. Moltes gràcies a tothom!

 

El camp de treball i de reeducació de Belene, el Gulag búlgar

Belene és un petit poble, d’aproximadament nou mil habitants, al nord de Bulgària, molt a prop de la frontera -en aquest cas el riu Danubi fa aquestes funcions- amb Romania. En aquest poble s’hi havia previst de construir una central nuclear durant els anys vuitanta, però els importants problemes econòmics que va travessar el país van fer que se’n suspengués la construcció. Després de 1989 s’ha intentat més d’una vegada recuperar el projecte, però sense dur-se mai a la pràctica.

El principal motiu pel qual és conegut aquest municipi, però, és per haver ostatjat el principal camp de concentració de la Bulgària estalinista.

La construcció del camp i els primers anys, 1949-1953

El poble de Belene és a tocar del Danubi. Enfront seu hi ha una petita illa, Persin, de 41 quilòmetres quadrats -la més gran de Bulgària-, que és el lloc on es va decidir de construir aquest centre penitenciari, l’any 1949. Es va construir amb la intenció de convertir-lo en el centre que aplegués tots els presos polítics del país. Anteriorment hi havia hagut l’estació d’Sveti Vrach que havia fet aquestes funcions, de primer camp per a presoners polítics de Bulgària. Les autoritats búlgares, però, van considerar que no reunia les condicions adients i que calia buscar un lloc més adequat. L’indret triat va ser Belene.

La decisió de construir-lo es va prendre el 29 d’abril de 1949 en una reunió del Consell de Ministres de la República Popular de Bulgària. Oficialment era catalogat com a TVO (Trudovo-vazpitatelno obshtezhitie), un camp de treball i de reeducació. Per a la seva construcció es van emparar en un decret de desembre de 1944, que creava els camps per a individus políticament perillosos.

Aquest camp va estar obert, teòricament, durant deu anys, fins al 1959, quan va ser tancat definitivament com a camp de treball, tot i que va continuar mantenint les funcions de presó. Entre setembre de 1953 i 1956 tampoc no funcionà com a camp, ja que van ser uns anys de relativa liberalització política. En el període comprès entre 1956 i 1959 el nombre de reclusos va ser molt menor que en el període 1949-1953.

El camp va ser inaugurat el 29 de juny de 1949, i les condicions de vida eren molt dures i el tracte inhumà, com testifiquen algunes de les memòries de persones que hi van estar recloses.

El nombre de reclusos

El nombre total de persones que hi van ser tancades oscil·la notablement segons les fonts consultades. Les fonts que en donen una xifra menor comptabilitzen un mínim de 1.059 persones. Altres fonts, en canvi, eleven aquesta xifra de manera notable. Esmenten que l’any 1952 hi havia 2.323 reclusos, dels quals la immensa majoria eren homes -2.248. El nombre de dones internades era, en aquest cas, de 75. Unes altres fonts asseguren que l’any 1953 hi havia 1.913 reclusos. Quan es va tancar (el 1953, per primer cop), segons aquestes mateixes fonts, es van alliberar 1.337 persones. En teoria el camp estava construït per albergar-hi un màxim de tres mil reclusos.

Aquest desembre passat es va editar a Bulgària l’estudi més detallat sobre aquest camp, escrit per Borislav Skochev, El camp de concentració de Belene, 1949-1987, un volum de més de nou-centes pàgines, fruit de deu anys d’estudis sobre el camp. Skochev calcula que pel camp hi van passar un mínim de quinze mil persones. Per a l’elaboració del text, s’ha entrevistat amb centenars d’exreclusos.

Dels detinguts, la immensa majoria ho van ser per motius polítics, considerats oficialment com a contrarevolucionaris. D’aquests detinguts, només dos o tres centenars com a màxim ho van ser per motius no polítics.

La repressió no es va limitar només a la reclusió en aquest camp. A partir de 1948 van començar, també, deportacions massives de famílies, sobretot del sud del país, a zones properes a la frontera amb Romania, al nord de Búlgària. Fins l’any 1953, van ser deportades un mínim de 6.626 famílies. En aquest cas, les deportacions tenien a veure amb amb el procés de col·lectivitzacions forçades.

Una bona part dels detinguts eren membres del Partit Comunista de Bulgària, tal com va passar en altres països de l’Europa central i oriental durant aquells anys. Es van dur a terme en ple apogeu de la repressió estalinista, coincidint amb els grans processos que es van estendre arreu de tots els països controlats per l’URSS, i a l’URSS mateix. A Bulgària, el gran símbol d’aquesta repressió va ser Traïcho Kostov -l’equivalent búlgar del txec Slansky o l’hongarès Rajk-. Els suposats simpatitzants de l'”antipartit” Kostov van ser empresonats en aquest camp. També eren nombrosos els membres dels partits búlgars opositors -la Unió Agrària, el Partit Democràtic o el Partit Socialdemòcrata- i també molts camperols que s’havien oposats a les col·lectivitzacions forçoses, que van ser titllats de kulaks. Segons Skochev, el 5o% dels detinguts eren camperols.

En teoria, al principi, el període de temps que podien estar empresonats no havia d’excedir els sis mesos, a no ser que des del Ministeri de l’Interior, que era l’encarregat de gestionar els camps, es decidís una altra cosa. A partir de 1951, però, aquest termini va canviar, i es podia arribar fàcilment fins al set anys de reclusió.

Un dels detinguts de més renom fou Konstain Muraviev, que havia estat l’últim primer ministre abans que els comunistes es fessin amb el poder, però la llista de figures rellevants és extensa. Podem esmentar també Khralambi Oroshkov -exalcalde de Sofia-, Ivan Velkov -socialdemòcrata-, Nedko Botev i Kiril Popov -de la Unió Agrària-, Stoycho Moshanov i Mikhaïl Ganchev -del Partit Democràtic- i també capellans ortodoxos, membres d’esglésies protestants i anarquistes, entre els quals destaca particularment la figura d’Alexander Nakov.

La vida en el camp

Les condicions climàtiques de l’illa són dures. D’una banda, els estius són calorosos, molt humits i els mosquits infesten tots els camps. D’altra banda, els hiverns són freds, amb temperatures habitualment sota zero, i el vent és molt fort. A més, cal tenir en compte que era un camp de treball, on els reclusos treballaven pràcticament tot el dia, en l’agricultura, en la construcció de dics.

Segons documents descatalogats de la CIA, el camp estava format per quatre mòduls. Segons aquesta mateixa documentació, els reclusos només podien rebre dues postals al mes, previ pas per la censura, i es permetia la visita dels familiars només en dates assenyalades: l’1 de gener, l’1 de maig i el 9 de setembre. En el mateix document s’afirma que treballaven des de les sis del matí, en grups que podien oscil·lar entre les vint i les dues-centes persones.

Aquestes dures condicions, acompanyades de tortures i maltractaments van fer que el nombre de morts fos important. Pel cap baix, el 10% dels internats van morir-hi, curiosament a causa d’atacs de cor, tal com certificaven els metges del camp.

Entre 1953 i 1959 i la conversió en presó 

La relativa liberalització que va arribar després de la mort de Stalin, el març de 1953, va fer que, tal com hem dit abans, s’alliberés molts presos. Ara bé, els fets que es van produir a Hongria l’any 1956, que van acabar amb la intervenció militar soviètica, l’any 1956, va provocar que les autoritats optessin per tornar a una política més repressiva, que va fer que es s’obrís un altre cop el camp.  En aquesta segona etapa, els reclusos eren majoritàriament joves, fills d'”enemics del poble”, acusats de “cosmopolitisme” com els entusiastes del jazz i del rock.  L’any 1959 la repressió va minvar, i el camp fou tancat del tot. Els reclusos que hi quedaven van ser traslladats al camp de Lovech, que oficialment va ser tancat l’any 1962 . Belene es va convertir, llavors, en presó, on només hi eren tancats presos comuns. Tot i això, de vegades és difícil separar clarament què és una cosa i què és l’altra. Skochev, però, defensa que a Belene hi foren traslladat nombrosos presos polítics, una altra vegada, a partir de 1964. A partir dels anys seixanta, els presos politics van ser predominantment musulmans i turcs.

Finalment, entre 1985 i 1987 van ser-hi tancats -ara en un nombre molt important-, també, membres de la comunitat turca que s’havien resistit a la campanya d’assimilació que havia endegat el govern búlgar a partir de 1980. Hi van passar, en aquesta darrera etapa, 517 persones. Avui dia, els edificis que conformaven el camp estan totalment abandonats.

Crims no jutjats

L’any 1990 va ser creada, pel parlament búlgar, una comissió que tenia com a objectiu estudiar els crims comesos en els camps de treball de l’època estalinista. Tot i això no hi ha hagut cap judici dels responsables dels camps, ni s’han depurat responsabilitats. La transició búlgara que va consistir en la transformació del PCB, és a dir de les elits dirigents, en els nous gestors de la Bulgària capitalista, va fer que no hi hagués un canvi radical en el país, que permetés fer net dels crims del passat. Segons algunes dades, aportades per l’intel·lectual Tsvetan Todorov, el nombre de persones que van ser empresonades durant els anys de la Bulgària “socialista” va ser de 285.000.

Nota: el terme Gulag és, de fet, un acrònim que vol dir Direcció General de Camps i Colònies de Treball i de Correcció, que era la institució soviètica encarregada de gestionar els camps de concentració. De tota manera, popularment s’utilitza per designar tot el sistema de camps de treballs forçats. El terme, amb aquest sentit, es va popularitzar a partir de l’any 1973, arran de la publicació d’Arxipèlag Gulag, d’Alexànder Soljenitsin.

 

 

Carles Puigdemont i el cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, dos dels cinc “fugitius” geopolítics més buscat del món, segons la revista Time

Aquest 30 de gener, la pàgina web de la revista nord-americana Time va publicar un article sobre els que considera els cinc “fugitius” geopolítics més buscats del món, segons la seva opinió. 

Encapçala la llista el president de la República Catalana, Carles Puigdemont, cosa que demostra l’enorme ressò internacional del conflicte de Catalunya amb l’Esta espanyol . En aquesta llista també hi és present al cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj. Haradinaj és el nou cap de govern de Kosova des del setembre de l’any passat,  després de les eleccions que havien tingut  lloc tres mesos abans, en un govern format per una coalició de quatre partits.

Haradinaj va ser detingut per les autoritats franceses l’any passat, a principis de gener, a requeriment de les autoritats judicials sèrbies que en demanaven l’extradició. Després de diversos ajornaments, Haradinaj no va ser finalment extradit, tot i que va haver d’esperar quatre mesos, retingut, a França, i va poder tornar a Kosova.

Haradinaj, excomandant de l’UÇK (Exèrcit d’Alliberament de Kosova) és considerat per les autoritats sèrbies com un criminal de guerra, per les seves actuacions durant el conflicte bèl·lic que va tenir lloc en aquell país entre 1998 i 1999. Ja havia estat detingut, per aquests fets, dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra va ser-ne absolt.  Les autoritats sèrbies argumentaven , i argumenten, que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada.

Posteriorment, en les eleccions que van tenir lloc per triar un nou parlament, la coalició en la qual s’integrava el seu partit (Aliança pel Futur de Kosova, (AAK) va ser la força més votada. A resultes d’això va ser nomenat cap de govern, càrrec que exerceix des de llavors. Haradinaj ja havia estat primer ministre de Kosova ara fa més de deu anys.

A la llista també hi figuren Julien Assange, Fetullah Gulen -la bèstia negra de les autoritats turques- i Mikheil Saakashvili, expresident de Geòrgia  i exgovernador d’Odessa, a Ucraïna.

Podeu llegir l’article de Time en el següent enllaç:

The 5 Most Wanted Geopolitical Fugitives of 2018

Els conservadors macedonis intenten bloquejar l’aprovació definitiva de la nova Llei de Llengües, que fa oficial l’albanès a tot l’estat

Els conservadors nacionalistes del VMRO-DPMNE es mantenen ferms en els seus intents d’evitar l’aprovació definitiva de la nova Llei de Llengües. Després de la negativa del president del país, Gjorge Ivanov, de signar la llei, un cop aprovada pel parlament, la llei havia de tornar a la cambra legislativa per tal que se’n faci una nova votació definitiva. En cas que la votació sigui favorable, cosa lògica tenint en compte l’aritmètica parlamentària, serà finalment promulgada i publicada, amb la qual cosa entrarà en vigor.

Ara bé, l’última estratègia utilitzada pels conservadors ha estat la de presentar un nombre rècord d’esmentes, concretament 35.569, cosa que fa, literalment, molt difícil una ràpida discussió i votació, que era l’objectiu dels partits governamentals. Des del VMRO-DPMNE es continua afirmant que aquesta llei és contrària a la constitució, que atempta contra la unitat del país i que és discriminatòria per al conjunt de les minories de Macedònia. Segons ells, la seva proposta és aturar el procés d’aprovació de la llei i iniciar un debat que impliqui tota la societat, per tal d’arribar a un consens.

Cal dir que aquesta formació política no va ser present en el parlament en el moment que es va votrar per primera vegada, en el marc d’una campanya de boicot al govern, per aquest tema i per altres qüestions com la negociació amb Grècia sobre el nom del país, o l’acord de bon veïnatge amb Bulgària.

Brigadistes romanesos a la Guerra Civil

L’impacte de la Guerra Civil i de la lluita contra el feixisme va ser enorme i va arribar a tots els racons d’Europa, també als països balcànics. Fa tres anys vam dedicar una entrada als brigadistes iugoslaus que van participar a la Guerra Civil. També a Romania van ser molts els joves que es van sentir interpel·lats per aquesta lluita.

Tal com passa amb el nombre total de brigadistes -tot i que generalment es considera que foren uns seixanta mil-, pel que fa a la presència de romanesos les xifres són molt divergents. Segons les fonts consultades n’hi hagué un mínim de cinc-cents, mentre que d’altres parlen de, fins i tot, més d’un miler. Les fonts més pròximes al Partit Comunista de Romania són les que en donen una xifra més elevada. Sembla que el nombre més raonable oscil·la al voltant dels sis-cents. Segons Andreu Castells -un dels especialistes més reconeguts pel que fa a aquest tema-, en van ser 612. Calcula que en moriren aproximadament prop de quatre-cents, i xifra en 233 el nombre de supervivents. Un cop finalitzada la guerra molts anaren a França, on lluitaren al costat de la Resistència, i no van poden tornar a Romania fins acabada la Segona Guerra Mundial. D’altres, però, van aconseguir marxar directament cap a Rússia. Entre aquests últims destaca la figura de Valter Roman.

Roman, un cop tornat a Romania, va arribar a ser general de l’exèrcit romanès, i va ocupar importants responsabilitats polítiques. Va mantenir una actitud totalment col·laboracionista amb l’ocupació d’Hongria, l’any 1956. Va arribar a estar en aquesta ciutat i va redactar informes contra els revolucionaris. Quan Ceausescu es convertí en el principal líder del país, també hi col·laborà. Tal com va fer Ceausescu, també criticà la invasió de Txecoslovàquia, l’any 1968. El seu fill, Petre Roman, va ser primer ministre de Romania, entre desembre de 1989 i 1991.

Valter Roman va escriure un llibre sobre la seva experiència  Sub cerul Spaniei: Cavalerii sperantei, que podem traduir  com sota el cel d’Espanya: els cavallers de l’esperança (el podeu trobar parcialment traduït al castellà en el blog elcomunista.net). Molt probablement aquest és el document més exhaustiu sobre la presència dels brigadistes romanesos. Segons Roman, hi hagué romanesos lluitant a Irun, Astúries, Aragó i també en la mítica defensa de Madrid i a la batalla de l’Ebre. En destaca la presència a la batalla del Jarama, enquadrats a la divisió Ana Pauker, formada exclusivament per romanesos. També esmenta que entre els voluntaris hi havia treballadors manuals i intel·lectuals, miners, artesans, professions liberals, professors. Molts participaren en diverses batalles, però també va ser important el nombre de persones que feren tasques de tipus mèdic i d’infermeria.

Van començar a arribar a partir de la tardor de 1936, molts travessant, en grups petits, clandestinament els Pirineus i d’altres arribaren pel port de Barcelona. En són un exemple d’això Nicolae Constantinescu i Nicolae Pop. Cal tenir en compte que no tenien passaport per sortir del país i venir aquí, cosa que els va obligar a fer aquest viatge de manera clandestina. També en van arribar procedents de Bèlgica, Estats Units i la Gran Bretanya.

D’aquests brigadistes romanesos, la majoria vingué directament des de Romania, cosa que implica travessar unes quantes fronteres. D’altres, però, vingueren des de França mateix, on n’hi havia força que hi estaven estudiant.

Tot i haver un nombre prou important de brigadistes romanesos, no era suficient perquè es formés una brigada exclusivament romanesa, ja que el nombre que acostumaven a tenir els batallons era d’entorn dels dos mil. N’hi hagué un nombre important en el batalló Dimitrov, de la Brigada 129, amb nombrosos voluntaris balcànics.  Segons explica Roman, al batalló Lincoln -també de la XV Brigada-, format per voluntaris nord-americans hi lluitaren alguns romanesos residents als Estats Units. El comandant del batalló Dombrowski de la XI Brigada era romanès, Nicolae Olaru. També eren nombrosos els romanesos en el batalló Djakovic -també de la 129 Brigada-, on hi havia altres voluntaris balcànics. Aquest batalló estava dirigit per Petru Borila, que va actuar com a agent del KGB, i Mihai Burca. Una altra part es va agrupar a la zona d’Albacete, i es van posar sota les ordres del nord-català André Marty, conegut com el carnisser d’Albacete, per part dels anarquistes i comunistes dissidents.

Pel que fa a les brigades internacionals, i més concretament sobre la figura d’André Marty, és molt recomanable la lectura del llibre de memòries de Sygmunt Stein -militant comunista jueu de Txecoslovàquia- Brigades Internacionals. La fi d’un mite. Se’ns presenta un retrat absolutament descarnat de Marty, del seu autoritarisme, crueltat i de la seva misèria ideològica. També desmitifica el perfil de part dels brigadistes que van lluitar a la Guerra Civil.

La majoria de brigadistes van venir enquadrats pel Partit Comunista, i alguns arribaren a tenir un important paper en la Romania posterior a la Segona Guerra Mundial, entre els quals cal destacar particularment les figures de Mihail Florescu, Leonid Tismaneanu o Valter Roman -esmentat abans-.

Des de Romania, en una clara mostra d’antisemitisme, hi ha persones que insisteixen que una bona part d’aquests brigadistes no eren romanesos “de veritat”, ja que molts eren jueus o d’ascendència jueva. Un exemple d’això és el mateix Valter Roman, nascut en el si d’una família jueva i parlant d’hongarès.  El Partit Comunista de Romania era un partit molt petit i amb molt poca incidència en la Romania d’entreguerres, a diferència del que passava en altres països de l’àrea balcànica, com Bulgària o Iugoslàvia. Entre els seus membres hi havia un percentatge important de militants d’origen jueu o de membres de les minories nacionals.  

Gairebé com a anècdota, podem comentar que també hi hagué voluntaris romanesos enquadrats en les tropes franquistes.  Van arribar a Espanya a iniciativa de la feixista Guàrdia de Ferro.en aquest cas no hi ha discussió sobre el nombre de voluntaris: van ser tan sols vuit!

 

Zsarátnok, folk balcànic dels anys noranta

Vaig descobrir Zsarátnok la primera vegada que vaig estar a Budapest, a principis dels anys noranta. M’hi vaig fixar perquè hi col·laborava, en diverses actuacions, la cantant hongaresa Marta Szebestyen, que feia temps que seguia. Quan els vaig sentir, em van convèncer de seguida. Un dels membres més destacats era el músic, multiinsrumentista, búlgar Nikola Parov, encara en actiu.

Zsarátnok era un grup format per músics de diverses procedències geogràfiques i estilístiques, cosa que feia que adoptessin una textura molt especial. El seu primer disc estava basat exclusivament en la veu i en instruments, diguem-ne, tradicionals, però més endavant el grup va començar a investigar altres sonoritats i altres instruments. La seva trajectòria es va alllargar durant tot la dècada dels noranta.

Per Deu, per Espanya i per Romania. Voluntaris romanesos en les tropes franquistes

Monument dedicat a dos legionaris romanesos, a Majadahoda
Fotografia d’Alexandre Serrano

L’esclat de la Guerra Civil va provocar una allau de solidaritat internacional, que es va materialitzar en la formació de les Brigades internacionals. Normalment es considera que entorn de seixanta mil joves d’arreu del món –molts dels Estats Units, França, Alemanys, Gran Bretanya- van venir a lluitar contra el feixisme.

Comparat amb això, els voluntaris que van optar per lluitar al costat de les tropes feixistes va ser irrisori. Si analitzem les dades, per exemple, dels romanesos que van participar a la Guerra Civil, el contrast és més que evident. Com a mínim cinc-cents cinquanta romanesos van lluitar al costat de les tropes lleials a la República, mentre que només vuit voluntaris feren costat al bàndol franquista.

El principal moviment feixista romanès era la Guàrdia de Ferro, que també era conegut amb el nom de Moviment Legionari. Un dels dirigents d’aquest partit, Ion Mota, va ser l’impulsor de la idea d’organtizar voluntaris que donsssin suport a Franco.

El 24 de novembre de 1936, des de l’estació del Nord de Bucarest vuit legionaris van iniciar el viatge que els havia de dur fins a la Península Ibèrica. Qui feia les funcions de líder del grup era el general Gheorghe Cantacuzino, que tenia assignada la funció d’integrar el grup romanès a l’exèrcit espanyol. Era un aristòcrata de setanta anys que havia participat a la Primera Guerra Mundial, i que era considerat com un heroi pels grupuscles nacionalistes. En bona part, representava els sectors més tradicionals i conservadors de la societat romanesa. Un altre dels voluntaris era Ion Mota -esmentat abans-, molt més jove amb poc més de trenta anys. Mota representava, en canvi, els joves atrets pel feixisme italià, amb el qual se sentia profundament vinculat, fins al punt que va intentar anar a lluitar a Etiòpia, per tal de col·laborar amb l’ocupació italiana. Vasile Marin tenia un perfil molt similar al de Mota. Havia estat empresonat per motius polítics pocs anys abans. Els altres voluntaris eren Gheorghe Clime -enginyer de 47 anys-, l’advocat Nicolae Totu, el príncep Alexandru Cantacuzino, el religiós ortodox Dumitrescu-Borsa i Banica Dobre, el més jove de tots, amb tan sols vint anys.

A diferència del brigadistes, que van haver d’arribar a Espanya de manera clandestina, els voluntaris legionaris tenien tot el suport de l’estat romanès, que els va garantir i sufragar el transport des de Romania fins a Salamanca. Després de passar per Sòria anaren a Madrid on van participar en el setge de la ciutat.

Es té documentat que van lluitar en els combats que van tenir lloc entre Majadahonda, Villanueva del Pardillo i las Rozas, a prop de Madrid, on van morir Mota i Marin, el 13 de gener de 1937. Immediatament després d’aquests fets, Codreanu, el màxim dirigent de la Guàrdia de Ferro, va ordenar que els altres sis voluntaris tornessin a Romania. Tret de Dumitrescu, foren afusellats anys després pels comunistes.

L’any 1970 es va erigir un sinistre monument dedicat als dos legionaris, a la carretera que porta de Majadahonda a Boadilla del Monte -en un prat a prop del cementiri-, que ha servit com a lloc de pelegrinatge de diversos grups d’extrema dreta, on l’Asociación para la Custodia del Monumento a los legionarios rumanos organitza cada any un acte d’homenatge.

Aquest monument -on hi ha escrit el lema Per Deu, per Espanya i per Romania- va ser sufragat per exiliats romanesos i feixistes espanyols. Cal recordar que a Espanya es van refugiar nombrosos feixistes romanesos -després que aquest país caigués sota l’òrbita soviètica-, entre els quals destaca particularment la figura de Horia Sima, que no va morir fins entrada la dècada dels noranta. Un dels partits que dona suport any rere any a aquest homenatge és la Falange.

La setmana vinent dedicarem una entrada als brigadistes romanesos.

Vull agrair a Alexandre Serrano que m’hagi facilitat les fotos que il·lustren aquest post.

Podeu trobar més informació sobre aquest tema en els dos articles següents, d’on he extret bona part de les dades que he utilitzat per elaborar aquest text:

El extraño monumento de Majadahonda dedicado a dos fascistas rumanos

Guerra en Madrid: los rumanos de Franco

 

Monument dedicat als legionaris romanesos, a Majadahonda
Fotografia d’Alexandre Serrano

Una altra vegada, el monument, en què queda palès l’estat d’abandonament en què es troba
Fotografia d’Alexandre Serrano

El president de Macedònia veta la nova Llei de Llengües, que oficialitza l’albanès a tot el país

Ara fa tot just una setmana anunciàvem que el parlament macedoni havia votat una nova Llei de Llengües, un dels compromisos del nou govern en el moment d’iniciar la nova legislatura. Divendres passat, però, també comentàvem que el procés per oficialitzar la llengua albanesa a tot Macedònia podia patir encara alguns entrebancs.

Aquests temors s’han materialitzat aquest mateix dimecres, quan el president de l’estat, Gjorge Ivanov, es va negar a signar la llei aprovada la setmana passada. La seva signatura era imprescindible perquè pogués entrar en vigor. De tota manera, aquesta negativa no l’aturarà. Tal com informàvem divendres, ara la llei torna una altra vegada al parlament on serà sotmesa una nova votació, i ben segur que tindrà els mateixos suports, seixanta-nou diputats favorables sobre un total de 120 de què es compon el parlament macedoni, que en permetrà l’aplicació.

El fet que Ivanov no l’hagi volgut signar no és cap sorpresa. Quan s’estava negociant la formació del nou govern del país, va donar suport a les mobilitzacions que hi hagué arreu de l’estat, que tenien com a lema “No al bilingüisme”. Cal recordar, a més, que Ivanov està vinculat al conservador i nacionalista VMRO-DPMNE, actualment a l’oposició i en procés de reconstrucció després de perdre la major part de les seves quotes de poder. Aquest partit s’ha oposat, i s’oposa, frontalment a aquesta llei, fins al punt que no va ser ni tan sols present en el moment de la votació, l’11 de gener passat.

Ivanov, durant el discurs de cap d’any, ja va alertar del perill de l’aprovació d’aquesta llei de llengües pel que pot implicar, segons ell, de trencament del país -el que en diuen els conservadors nacionalistes de federalització, delpaís- i també pel fet que, considera, és clarament discriminatòria per a les altres minories del país. Ivanov també ha argumentat que la llei s’ha aprovat apressadament sense prou debat públic ni sense debat científic.

Un cop torni al parlament i sigui votada, podrà entrar ja en vigor, independentment del parer i l’actitud del president. Als contraris a aquesta legislació només els quedarà l’opció de recórer al Tribunal Constitucional, que serà qui en tindrà l’última paraula.

El govern macedoni, per la seva banda, ha lamentat aquesta decisió i ha reiterat que està plenament d’acord amb la constitució del país. Insisteix, a més, que no qüestiona el caràcter unitari de l’estat. Fins i tot es desprèn de les seves declaracions que continua considerant el macedoni com l’única llengua oficial del país, i que el que es fa amb aquesta legislació és garantir els drets de les minories