Cau el govern romanès

Ahir dimecres va tenir lloc el debat i la votació de la moció de censura presentada contra el govern romanès, presentada pel Partit Socialdemòcrata, pattit que fins ara donava suport al govern actual.

Tal com es preveia, la moció va tirar endavant i va rebre el suport de 241 parlamentaris. Per tant, va superar el nombre de 233, que era el mínim imprescindible perquè pogués prosperar. Hi van votar a favor els parlamentaris del PSD i també d’ALDE, el partit liberal aliat dels socialdemòcrates. Només van votar-hi en contra deu parlamentaris, mentre que l’oposició va optar per no participar en la votació.

Prèviament a la votació, van intervenir en la cambra Sorin Grindeanu, fins ara cap de govern i Liviu Dragnea, principal líder del PSD i inspirador de la moció.

Grindeanu va manifestar que no entenia els motius de la moció -i va assegurar que la majoria dels romanesos tampoc no ho entenien-, va afirmar que el seu govern havia fet una bona tasca i que, a més, la seva revocació podia portar el PSD a perdre el govern, tal com va passar quan Victor Ponta va dimitir l’any 2015. Després de Ponta es va formar un govern “tècnic” liderat per Dacian Diolos.

Dragnea, per la seva part, va criticar la inactivitat del govern i va asseverar que els interessos personals de Grindeanu havien hipotecat part de l’acció del govern. Per aquests motius, va justificar la demanda que se li va fer de dimissió, la setmana passada, demanda que Grindeanu va rebutjar, abocant el país a una nova crisi política, la tercera en mig any.

Quan se li va demanar la dimissió, a Grindeanu, tots els ministres del seu gabinet van dimitir, com a mesura de pressió, tret del ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que va donar suport a Grindeanu. També havia mostrat el seu suport Victor Ponta. Es va especular amb la possibilitat que Grindeanu pogués tirar endavant un govern alternatiu en cas que la moció no prosperés, motiu pel qual va tenir converses amb representants d’altres partits, que finalment van optar per no implicar-s’hi.

Algunes veus, dins el PSD, també es van mostrar crítiques amb la decisió adoptada per la direcció de la formació, i es van alinear amb Grindeanu, tot i que, finalment, en el parlament va obtenir molt pocs suports. Aquesta dissidència interna va obligar el partit a buscar altres aliats per assegurar-se la jugada. Per aquest motiu van iniciar converses amb el partit de la minoria hongaresa, la UDMR (Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania), un partit que moltes vegades ha fet de partit frontissa en els darreres vint-i-cinc anys.

Per obtenir-ne el suport, des de la UDMR es van fer una sèrie de demandes que, finalment, van ser rebutjades, ja que van provocar el malestar de bona part dels membres del PSD, i també de diferents membres dels partits de l’oposició. Entre aquestes demandes hi havia el fet que l’hongarès fos utilitzat oficialment en tots aquells llocs on hi hagués un 10% de població hongaresa -segons la legislació actual cal que sigui un mínim del 20%-, que la bandera szekler onegés també en els edificis públics -on hi hagi un percentatge de població d’aquesta comunitat-, i que el 15 de març fos declarat diada de la comunitat hongaresa de Romania. El 15 de març es commemora el dia que Transsilvània va passar a formar part d’Hongria. Totes aquestes demandes van provocar una allau de crítiques, i van ser titllades de greu amenaça per la unitat nacional del país, tant per membres del PSD, com del Partit Nacional Liberal ((PNL), com del Partit del Moviment Popular (PM)… . El nou líder del PNL, Ludovic Orban, va arribar a acusar els socialdemòcrates de trair Romania. Finalment es va desestimar, doncs, arribar a un acord amb la UDMR amb aquests termes. De tota manera, s’han interpretat aquestes demandes com la voluntat de la UDMR de no implicar-se en la qüestió de la lluita governamental, tot presentant unes demandes que sabia que eren inassumibles pel PSD. Finalment, el líder de la UDMR, Kelemen Humor, va anunciar que no participarien en la votació, tal com ja havia fet Raluca Turcan del PNL, o Dan Barna de la USR (Unió per la Salvació de Romania).

Ara, s’haurà de formar un nou govern. En aquestes condicions, el president del país, Klaus Iohannis, haurà d’acceptar el candidat que se li proposi des del PSD. Té la capacitat de no acceptar forçosament el candidat que se li proposi, tal com va passar amb els noms de Liviu Dragnea o de Sevil Shaideh, abans de nomenar Grindeanu. S’ha fet públic que les negociacions entre Iohannis i el PSD per arribar a una cord començaran dilluns que ve.

 

Nova crisi política a Romania

El parlament romanès pot viure aquesta setmana una situació autènticament insòlita: el partit que sustenta el govern ha presentat una moció de censura contra aquest mateix govern.

El motiu d’aquesta decisió, presa dijous passat, va ser que l’actual cap de govern, Sorin Grindeanu, no va voler renunciar a continuar liderant el govern del país, petició que se li feia des de la cúpula del partit, el Partit Socialdemòcrata. Per aquest motiu, va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata dijous mateix. Segons fonts del partit, les dues decisions –l’exclusió i la presentació de la moció de censura- es van prendre per unanimitat.

La moció de censura s’ha presentat aquest mateix dilluns, amb l’aval de 223 parlamentaris, i s’haurà de debatre i votar en el parlament aquest dimecres.

Des del PSD no es pateix pel resultat de la votació, car disposen d’una majoria més que suficient per poder-la tirar endavant, amb el suport dels seus aliats, els liberals d’ALDE. El principal líder d’aquesta formació, Calin Popescu Tariceanu, va assegurar divendres mateix, i avui s’hi ha refermat, que comptarien amb el suport del seu partit per tirar endavant amb la iniciativa, malgrat els rumors que ALDE s’havia sentit menystinguda perquè no se l’havia informat de les intencions de fer caure el govern. Un antic dirigent de la formació, Daniel Constantin va arribar a qüestionar el vot d’un nou candidat del PSD. Perquè pugui prosperar, cal un mínim de 233 diputats i senadors –cal sumar el total de les dues cambres-, i totes dues formacions en tenen 247. El fet que només hagin estat  223 els signataris de la moció de censura obre un punt d’incertesa sobre el resultat final de la votació de dimecres.

Grindeanu, per la seva banda, ha insistit que no pensa renunciar al càrrec i ha responsabilitzat Liviu Dragnea, l’autèntic amo del partit, de la situació creada. Confia que no hi haurà prou vots per fer-lo fora, ja que considera que moltsd diputats i senadors socialdemòcrates no donaran suport a la moció de censura. Responsabilitza del tot Dragnea com a causant de la crisi. Aquest dissabte va tenir una trobada a Timisoara, a l’oest del país amb alguns dels seus seguidors.

No només això, sinó que ha anunciat que està buscant persones per tal de formar un nou gabinet, entre les quals ha esmentat noms com el de Victor Ponta. També ha demanat la dimissió de Dragnea –que és el president de la Cambra de Diputats-, i ha dit que només renunciarà al càrrec en cas que Dragnea també ho faci. Grindeanu argumenta que té molts més suports en el si del partit dels que sembla. En destaca l’actual ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que és un dels pocs ministres que no va dimitir després de la decisió del partit.

La relació entre Grindeanu i Ponta ve de lluny. Grindeanu va ser ministre quan Ponta era cap de govern, entre 2014 i 2015. També hi ha altres personalitats, poques, del PSD que han manifestat obertament el seu suport a Grindeanu. Entre aquestes persones destaca, sobretot, l’alcalde de Iasi, Mihai Chirica. Aquestes veus han estat profundament critiques amb Dragnea, a qui acusen de controlar el partit com si fos una finca particular. Chirica va ser froça crític amb l’actuació del partit durant les mobilitzacions populars contra la corrupció, que van estendre’s per tot el país el mes de febrer passat.

Ara caldrà veure qui serà el nou candidat del partit, si prospera la moció, per ocupar el càrrec. Un dels noms que més sona és el de Carmen Dan, ministra d’Afers Intreriors.

Ara bé, la popularitat de Grindeanu ha anat creixent a mesura que han anat passant els mesos, malgrat les mobilitzacions del passat mes de febrer. Diferents enquestes demostren que està més ben vist que no pas Dragnea, i té uns índexs d’acceptació qus s’acosten als de Iohannis. Els motius reals de l’enfrontament entre tots dos líders no s’han fet públics i s’ha especulat amb diverses causes, entre les quals hi ha la lluita pel control del partit, i també alguns afers foscos derivats de p`ractiques corruptes.

Una alternativa de govern és francament complicada, després dels resultats electorals de desembre de l’any passat. Els partits opositors queden molt lluny de tenir la capacitat de poder formular una alternativa amb garanties d’èxit. Aquest mateix matí, Grindeanu ha tingut una breu reunió amb els representants de la minoria hongaresa, el partit UDMR. De tota manera, des d’aquesta formació no s’ha anunciat quin serà el sentit del seu vot, aquest dimecres. Han asseugrat que esperaran a dimecres, després de seguir el debat, per prendre la decisió definitiva.

Tampoc no han aclarit el sentit del vot els diputats del Partit Nacional Liberal, la segona força política del país, i principal partit opositor. També han assegurat que esperaran a dimecres. Aquest partit ha fet, aquest cap de setmana, el congrés del partit, que havia de triar el nou líder de la formació. Finalment l’escollit ha estat Ludovic Orban, que s’ha imposat clarament a Cristian Busoi.

En cas que la moció prosperi, els socialdemòcrates hauran de proposar al president, Klaus Iohannis, el nom d’un altre candidat a formar govern, i cal que Iohannis l’accepti. Podem recordar, per exemple, que Iohannis ja va rebutjar el nom de Shaideh Sevil, abans d’acceptar Grindeanu. Avui mateix, Iohannis s’ha reunit amb Angela Merkel i li ha garantit l’estabilitat del país. Dissabte passat va instar el PSD ha posar punt i final, de mànera ben ràpida, a aquesta crisi política.

 

Sèrbia tindrà una nova cap de govern, Ana Brnabic

Des del passat 31 de maig Sèrbia té nou president. L’anterior cap de govern, Aleksandar Vucic, va passar a ostentar aquest càrrec, després de la victòria en les controvertides eleccions que van tenir lloc el 2 d’abril. El fet que passés a ser president obria una incògnita sobre el nom de la persona que l’havia de succeir en el càrrec com primer ministre.

D’entrada van sonar tres noms com a possibles candidats. D’una banda, hi havia el ministre d’Afers Estrangers, Ivica Dacic, del Partit Socialista Serbi i segon home fort del govern, aliat dels progressistes en el govern. Era difícil pensar que ell pogués ser l’escollit. Fer-ho representaria donar “un poder excessiu” al seu soci de govern, que no es correspon amb la seva autèntica força electoral. Dacic mateix va arribar a afirmar que no confiava gens en la possibilitat que se li proposés. Ell mateix va asseverar que no era ben vist per les cancelleries occidentals; cal tenir en compte que el govern de l’SNS és prooccidental, tot i nombrosos matisos. D’altra banda, també sonava amb força el nom d’Ana Brnabic, fins ara ministra d’administració local des del 2016, i independent. L’últim nom que va aparèixer, i amb força, va ser el de Milos Vucevic, actual alcalde de Novis Sad, a la Voivodina. Vucevic és, en aquests moments, una de les figures ascendents dins l’SNS.

Després, però, de dies d’especulacions, dijous passat, Aleksander Vucic, en el transcurs d’una conferència de premsa va anunciar que la persona triada és Ana Brnabic. Va posar, també, en valor la tasca de Dacic, pel seu alt contingut polític, mentre que de Branbic en va destacar, sobretot, les seves dots per a la direcció dels afers econòmics, la seva professionalitat i la seva capacitat de treball. Poques hores després, Brnabic va confirmar que se li havia fet aquesta oferta.

L’Assemblea Nacional haurà de prendre la decisió definitiva sobre el seu nomenament el futur 22 de juny. En les primeres declaracions públiques ha afirmat que mantindrà una política continuista i s’ha compromès a seguiir amb la política reformista, per aconseguir un estat modern i eficient. Per a això, assegura que ja ha començat a pensar en la composició del nou govern. Aquesta composició donarà moltes pistes sobre els viaranys que realment seguirà.

Des de l’oposició se n’ha criticat la tria. Un dels primers a fer saber la seva opinió va ser Dosko Obradovic, del partit nacionalista, antioccidental i dretà Dveri. Ha afirmat que Brnabic és la candidata d’occident, i que, en ella, hi confia més occident més que no pas Vucic. Ho ha reblat dient que serà la cap de govern que defensarà interessos estrangers.

Per a la cap de Nova Sèrbia-Moviment per la Salvació de Sèrbia, el seu nomenament representa una autèntica capitulació davant de Washington. Per a Milos Jovanovic, del Partit Democràtic Serbi, no hi ha res en el currículum de Brnabic que en justifiqui l’elecció.

Pel que fa als partits més liberals, des del Partit Democràtic, per boca de Dragan Sutanovac, la forma amb què s’ha fet la tria i la forma d’anunciar-lo acosten Sèrbia a una mena de soldanat, regit per Vucic com si fos una finca particular. Cedomir Jovanovic, del Partit Liberal Democràtic -el més liberal i proeuropeista dels partits serbis- ha afirmat que es mostraran oberts a col·laborar-hi, sempre que la seva línia política sigui la de l’acostament a Europa.

L’últim a manifestar-se ha estat Vojislav Seselj, però ha estat molt contundent i ha anunicat que la seva oposició serà molt dura.

Les reaccions contràries no han arribat, només, des de l’oposició, sinó que també diversos membres de la coalició governamental també han expressat el seu malestar, com alguns membres del petit partit Sèrbia Unida, que han manifestat la possiblitat més que real de votar-hi en contra. En aquest sentit, l’orientació sexual de Brnabic pot jugar-hi un paper defintiu. Alguns dels dirigents d’aquest partit han fet durant els últims anys clares i indiscutibles afirmacions de caràcter homòfob. Tot i això, si Sèrbia Unida no la votés, els vots del Partit Progressista Serbi, del Partit Socialista Serbi i del Partit dels Pensionistes són més que suficicents per garantir-ne l’elecció. Tot i això, el més probable és que els problemes més greus vinguin sobretot dels partits, i de persones d’aquests partits, que formen part de la coalició governamental.

Brnabic, nascuda l’any 1975, serà també la primera dona que ostentarà aquest càrrec a Sèrbia. També ha manifestat obertament, i ha reivindicat, la seva homosexualitat. Va estudiar administració d’empreses als Estats Units i Anglaterra i se la considera com un dels membres més clarament proocidentals de l’actual govern serbi, a diferència de Dacic, considerat com un dels més partidaris de l’acostament a Rússia.

Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

L’OTAN va utilitzar urani empobrit en els bombardejos de Sèrbia; s’ha detectat un increment significatiu dels casos de càncer

Diversos mitjans de comunicació serbis s’han fet ressò de la constitució d’un equip d’advocats que té com a objectiu la presentació d’una demanda contra l’OTAN, pel fet d’haver usat, afirmen, urani empobrit en els bombardejos que va efectuar a Sèrbia, l’any 1999.

Segons els impulsors de la demanda es van fer servir entre deu i quinze tones d’urani empobrit en aquestes accions militars, cosa que ha provocat un desastre ambiental i que hi hagi hagut un increment molt significatiu dels casos de càncer en els llocs on es van produir aquests bombardejos. Arriben a afirmar que 33.000 persones n’han estat afectades. Diversos equips mèdics estan preparant un informe sobre casos tractats, i se centren sobretot en la ciutat de Nis, al sud de Sèrbia,

Aquest equip legal està format, ara per ara, per vint-i-sis advocats, de Sèrbia, però també d’Alemanya, França, Itàlia, Rússia, la Xina, Gran Bretanya i Turquia. La demanda l’està impulsant la Reial Acadèmia Sèrbia de Científics i Artistes.

Pretenen demanar compensacions pels danys causats, entre les quals hi pot haver la de pagar el tractament mèdic de les persones afectades. Argumenten, a més, que l’ús d’aquest tipus d’armes està prohibit per les convencions internacionals, cosa que n’agrueja la responsabilitat.

Els bombardejos de l’OTAN a Serbia van iniciar-se a finals de març de 1999, en el marc de la guerra de Kosova, i es van prolongar durant 78 dies. De moment, l’OTAN no s’ha pronunciat oficialment sobre aquest tema.

Eleccions de Kosova: entre l’immobilisme i el possible canvi

En el transcurs de la setmana no han canviat gaire les coses a Kosova. Els resultats provisionals es confirmen. La coalició PAN obté 39 escons, Vetevendosje n’aconsegueix 31 i la coalició LAA  es queda amb 30. Pel que fa als deu escons de la minoria sèrbia, la Llista Sèrbia, apadrinada per Belgrad se n’emporta 9, mentre que l’altre va a parar a mans del Partit Liberal Democràtic; les altres tres formacions sèrbies es queden sense cap escó.

Des de La llista Sèrbia, per via del seu líder Slavko Simic, s’ha insisitit reiteradament que ells són la garantia que no es puguin tirar endavant segons quines reformes constitucionals, que no es pugui crear un exèrcit de Kosova -tema present en l’agenda política de les altres forces polítiques- i que no es modifiquin les fronteres estatals, cosa que evidentment implica no reconèixer Kosova com a estat.

D’altra banda, des de la coalició guanyadora s’insisteix que s’intentarà formar govern al més aviat possible. Ramush Haradinaj, candidat a ocupar el càrrec de primer ministre, hi ha insistit repetidament, tot i que no queda gens clar amb quina fórmula. L’última vegada que ho ha fet ha estat després de la reunió que va tenir amb l’ambaixador britànic, Ruairi O’Connell. A més, els dos socis menors de la coalició -l’Aliança pel Futur de Kosova i NISMA- han alertat el PDK que no acceptaran segons quines claudicacions per formar govern.

Pel que fa a la segona força, Vetevendosje, ha repetit formalment l’oferta a la Lliga Democràtica i a l’Aliança per un Nou Kosova. També s’ha filtrat que es va fer una reunió entre l’ambaixador dels EUA, Greg Delawie, amb un representant de VV, del qual no ha transcendit el nom. Són sabudes de totohom les males relacions entre VV i els EUA. Caldrà veure com evolucionen aquestes relacions, tenint en compte la influència, per dir-ho de manera suau, que tenen els EUA en aquest país.

Des d’aquests dos partits interpel·lats s’insisteix que no pensen pactar amb la coalició PAN. Aquesta setmana s’ha produït un fet simbòlic, però amb profunda càrrega política, com és el trencament de la coalició que governava la ciutat de Gjakova, on Mimoza Kusari-Lila d’Alternativa ha decidit trencar el pacte de govern  amb el PDK.

 

Entrada publicada el 14 de juny de 2017, a les 17.o7:

Les eleccions de Kosova d’aquest diumenge passat han deixat un panorama molt obert. De fet, a hores d’ara encara no s’han fet públics els resultats oficials i definitius. Queden encara per recomptar vots procedents de la diàspora.

Segons les dades que s’han facilitat fins ara, que no diferiran gaire dels resultats definitius, la primera impressió que se’n pot extreure és que les coses no han canviat gaire, per no dir gens.

El nou parlament

La coalició guanyadora -que més que coalició és gairebé tot un parlament-, formada per catorze forces polítiques, ha estat la creada entorn de tres formacions polítiques: el Partit Democràtic de Kosova (PDK), l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i Iniciativa per Kosova (NISMA). Les primeres inicials d’aquests tres partits ha fet que la coalició es conegués amb el nom de PAN. Ha obtingut el 34,02% dels sufragis, cosa que pot representar que obtingui, si es confirma, 39 escons en el nou parlament.

En segon lloc, i probablement aquesta és la gran notícia de la jornada electoral, ha quedat Vetevendosje -VV- (Autodeterminació), amb el 27,07% dels vots, que li permetrà obtenir 31 escons. Finalment, en tercer lloc ha quedat la Lliga Democràtica de Kosova (LDK) coalitzada amb l’AKR i Alternativa, amb el 25,71%, que implicarà una presència parlamentària de 30 diputats.

Aquests tres grans blocs conformen la totalitat del centenar de diputats de què disposen les forces albaneses. Pel que fa a les minories, que tenen reservats 20 escons, destaca el gran resultat de la Llista Sèrbia, que amb un percentatge del 5,92% dels vots aconseguirà la totalitat dels deu escons reservats a la minoria sèrbia. La constitució obliga que en la majoria parlamentària hi ha d’haver representació de les minories, cosa que afegeix un grau de complexitat en les properes negociacions. A més, per fer determinats canvis legislatius, com pot ser la creació d’unes forces armades, és imprescindible que també hi donin suport, cosa que fa que tinguin una decisiva capacitat de veto.

Una altra dada a tenir en compte és l’elevadíssim percentatge d’abstencionisme. Tan sols va acudir a les urnes una mica més del 41% del cens electoral, cosa que demostra el cansament de la major part de la població. D’altra banda, aquest és un fet comú a la gran majoria dels països de l’àrea balcànica. Un cas com el de Macedònia,  en què en les darreres eleccions la participació es va desbordar, són autènticament l’excepció.

El president de Kosova, Hashim Thaci -amo i senyor del PDK-, ha destacat els pocs incidents registrats durant la jornada electoral, i ha posat èmfasi en què han estat unes eleccions netes, transparents i que compleixen els estàndars europeus.

De tota manera, Aloijzi Peterlee, cap dels observadors de la UE en els comicis de diumenge, ha destacat algunes irregularitats, com vots dobles, persones que votaven en nom de tota la família, alguns incidents en algunes taules. En vam fer una petita enumeració en el post de diumenge passat. També ha comentat que s’han registrat fets d’aquest tipus a la zona nord de Kosova, sobretot Mitrovica Nord, on ha esmentat algunes pressions sobre alguns electors.

A PARTIR D’ARA

Diumenge a la nit mateix, van sortir al carrer els simpatitzants i militants tant dels partits de la coalició guanyadora com de Vetevendosje.

De tota manera, hi ha una dada inqüestionable: el PDK elecció rere elecció va perdent influència. Si es confirmen els resultats, la coalició guanyadora obtindrà 39 escons, la qual cosa vol dir que, a efectes pràctics, perden onze escons. En el parlament sortint tots tres grups tenien un total de 50 diputats (36 el PDK, 8 l’AAK i 6 NISMA). La pèrdua de suports és, per tant, més que evident, malgrat que Ramush Haradinaj (de l’AKK i candidat a ocupar el càrrec de cap de govern) digués que havien obtingut una gran victòria.

Cal tenir en compte, a més, que per poder formar govern haurien d’arribar als 61 diputats, tasca francament difícil, sobretot tenint en compte que tant VV, per boca del seu líder Albin Kurti, com la LDK, per boca d’Isa Mustafa -últim cap de govern kosovar- han manifestat amb rotunditat que no hi pactaran. A més, les dissensions internes sobre alguns aspectes claus són francament notòries, com pot ser el de l’Associació de Municipis Serbis o el traçat fronterer amb Montenegro -per això hem dit abans que aquesta coalició és gairebé tot un parlament-. Tot i això, Haradinaj ha manifestat que en poc temps hi haurà nou govern a Kosova, tot i que no n’ha revelat la fórmula. Haradinaj també ha afirmat que demanarà de reiniciar les converses amb Montenegro pel tema fronterer i que només negociarà amb Sèrbia si en reconeix prèviament la independència, i que, per tant, no s’hagin de negociar aspectes de la política itnerna de Kosova.

El que és indiscutible és que VV s’ha convertit en el gran partit de Kosova. Es van presentar en solitari a les eleccions, cosa que els permet capitalitzar la totalitat dels vots que van rebre. Han volgut destacar que això és fruit de la seva honradesa (no tenen casos de corrupció), de la bona tasca en els llocs on governen -posen com a exemple la capital, Prístina -governada per Shpend Ahmeti, d’aquest partit-, i sobretot per la voluntat de canvi de la població. Kurti ha manifestat que l’electorat ha demostrat que té una autèntica voluntat de canvi, i que s’ha de respectar aquesta voluntat.

Per aquest motiu, Albin Kurti, el candidat de VV a ocupar el càrrec de govern, ha fet una crida a la LDK, i partits aliats, a trobar fórmules per poder construir un govern alternatiu. Va fer aquestes declaracions en una conferència de premsa que va tenir lloc ahir mateix. Des de l’LDK no hi ha encara una resposta oficial, tot i que ha transcendit que Behgjet Pacolli (de l’AKR, un dels partits aliats de l’LDK) es va reunir amb Kurti, encara que de manera informal. Totes dues forces arriben a 61 escons.

D’altra banda, el president de Sèrbia, Aleksander Vucic, ha manifestat el seu disgust per la victòria de la candidatura de la coalició de Haradinaj -cal no oblidar que el govern serbi n’ha demanat l’extradició-, a qui acusa de terrorista i de posar en perill l’estabilitat i la pau a la zona. Tot i això, ha afirmat que continuaran treballant per mantenir unes relacions pacífiques. D’altra banda, s’ha felicitat dels bons resultats obtinguts per la Llista Sèrbia, que era l’apadrinada per Belgrad.

Ara, el president, Thaci, haurà d’oferir la possibilitat de formar govern a la coalició guanyadora. En cas que no se’n surti, ho podrà demanar a la segona força -encara que aquest és un tema controvertit entre els constitucionalistes de Kosova-. En cas que tampoc se’n sortissin, Thaci podria tornar a apel·lar a la coalició guanyadora a intentar formar govern. Només llavors, en cas que fracassés un altre cop,  s’hauria de recórrer a la convocatória d’unes noves eleccions.

 

Eleccions a Kosova, resultats encara provisionals

Resultats presentats per Democràcia en Acció, a les 7.00h, a partir del 91% del vot escrutat:
PDK-AAK-NISMA: 34,66%
VV: 26,75%
LDK-AKR-Alternativa: 25,81% 
Llista Sèrbia, 4,8%
No hi ha encara resultats oficials

 

Actualització d’ahir, a les 21.43h:

L’ong Democràcia en Acció ha fet públics uns resultats, a les 21.43h, que difereixen sensiblement del sondeig de Klan Kosova. Segons aquesta organització -a partir del 30% dels vots escrutats-, la coalició PDK-AAK-NISMA ha obtingut el 36,9% dels vots. En segon lloc ha quedat la coalició LDK-AKR-Alternativa, amb el 26,2%. Vetevendosje s’hauria quedat amb el 24,7% i la Llista Sèrbia el 3,5%.

Actualització d’ahir, a les 19.25h: 

Dues hores abans, segons un sondeig encarregat per Klan Kosova, fet públic a les 19.25h, la coalició formada pel PDK-AAK-NISMA s’hauria endut el 40% dels vots, mentre que la segona força hauria estat Vetevendosje, amb el 30% dels sufragis. La Lliga Democràtica de Kosova hauria passat a ser la tercera força, amb el 27% dels vots.

 

Informació sobre la j0rnada electoral: 

A les vuit del matí han obert els 889 col•legis electorals de Kosova, pe tal que 1.872.941 ciutadans triïn la composició del nou parlament, amb 120 escons. Tal com va passar en les darreres eleccions també hi ha hagut un elevat nombre d’observadors, entorn de 29.000, tant internacionals, com dels partits que s’hi presenten, com de diverses ong’s. Els col·legis electorals han tancat a les set de la tarda.

A les tres de la tarda, segons dades aportades per la Comsisió Electoral Central, havia votat el 27,94% del cens. Crida l’atenció que la municipalitat on hi havia una participació més elevada –a aquella hora- era Zubin Potok, de majoria sèrbia, amb més d’un 40% de vots ja emesos. Sembla que la població sèrbia ha respost a la crida que havien fet poc abans Slavko Simic –de la Llista Sèrbia- i Jablanovic –del Partit Serbi de Kosova-. A mig matí, el ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, ha insistit que aquestes eleccions eren transcendentals per a la comunitat sèrbia de Kosova, i que era imprescindible que els serbis anessin a votar. La cap de l’oficina de la UE a Kosova, Natalya Apostolova, ha visitat aquest matí Mitrovica, al nord de Kosova, de majoria sèrbia, i ha mostrat la seva satisfacció per aquests alts índexs de participació.

A la capital, Pristina, el percentatge de vot també era més elevat que en el conjunt del país, al voltant del 34%.

L’ong Democràcia en Acció ha denunciat més de quatre mil casos en què un membre de la família votava en nom de tots. Un dels portaveus de Democràcia en Acció, Ismet Kreyziu, ha manifestat que, a mig matí, havien detectat 59 casos de persones que havien votat dues vegades.

De la mateixa manera, des de Vetevendosje, en boca de Dardan Sejdiu, també s’ha alertat que els partits de la coalició PDK-AAK-NISMA estaven interferint en el procés electoral en algunes taules. Han posat com a exemple, un incident a Vajnika. Des del PDK s’han apressat a desmentir-lo.
´

Sobre les eleccions d’aquest 11 de juny: Eleccions transcendentals a Kosova 

 

Avui, 11 de juny, eleccions transcendentals a Kosova

Aquest dissabte, 11 de juny, tindran lloc les eleccions, unes eleeccions transcendentals, per triar la composició del nou parlament de Kosova. Aquests comicis van ser convocats després que el govern no superés una moció de censura presentada el passat 10 de maig, cosa que va comportar la immediata caiguda del govern i convocatòria d’eleccions anticipades.

 

Antecedents

L’anterior equip de govern estava format, a part d’una colla de partits petits, per dues formacions: el Partit Democràtic de Kosova (PDK) i la Lliga Democràtica de Kosova (LDK).

El Partit Democràtic de Kosova, partit en què milita Hashim Thaci -actual president del país-, és l’organització que ha dominat la política del país en els últims anys, sobretot des de la declaració d’independència, el 2008. És un partit que es va fundar al voltant dels principals líders de la guerrilla de l’UÇK, que va lluitar contra l’exèrcit serbi durant la guerra de Kosova (1998-1999).

Fins llavors, el partit hegemònic havia estat la Lliga Democràtica de Kosova, el partit fundat per Ibrahim Rugova, que va encapçalar la resistència contra el règim de Milosevic durant els anys noranta. Durant aquells anys va posar especial èmfasi a dur a terme una política de resistència noviolenta, emulant així part del discurs gandhià. Tot i això, la figura de Rugova ha estat, i és, molt controvertida.

Les diferències ideològiques entre ambdues formacions són escasses, i tots dos partits han estat involucrats en nombrosos casos de corrupció, tràfic d’influències, clientelisme i privatitzacions d’empreses públiques, més que sospitoses. Probablement, el PDK, per les seves més grans cotes de poder n’ha protagontizat molts més casos. La LDK és, a grans trets, un partit més moderat i més predisposat a l’entesa amb Sèrbia, més clarament protatlantista i europeista.

Tots dos partits es poden ubiccar perfectament a la dreta de l’espectre polític i es caracteritzen principalment pel pes indiscutible que hi tenen els seus líders (Thaci en el PDK i Isa Mustafa, fins ara cap de govern, en la LDK). Cal tenir en compte, però, que el binomi esquerra-dreta moltes vegades té poca rellevància política en els estats sorgits de la descomposició del “socialisme real”.

Les relacions entre tots dos partits havien estat sempre molt tibants, però després de l’última contesa electoral, totes dues forces eren incapaces de forma govern en solitari. Finalment, després de setmanes d’incerteses, van optar per formar un govern de coalició. És més que simptomàtic que l’acord es va signar després d’una reunió a l’ambaixada dels EUA, i que la seva acció de govern ha seguit els dictats que han interessat tant la Unió Europea com els EUA, cosa que es reflecteix claríssimament en temes com la negociació amb Sèrbia, la delimitació de les fronteres amb Montnegro, el mur de Mitrovica… malgrat l’oposició de bona part de l’oposició.

Les desavinences entre aquestes dues formacions han estat més que evidents aquests darrers mesos, fins al punt que el PDK no va tenir manies a l’hora de facilitar la caiguda del govern. En aquestes eleccions, les dues formacions es presenten per separat.

Les candidatures

El parlament de Kosova està format per un total de 120 diputats, dels quals vint estan reservats per als partits de les minories.

La coalició governamental està formada pel PDK i la LDK -36 i 33 diputats respectivament- i per diferents partits de les minories: la Llista Sèrbia (11 escons), el Partit Democràtic Turc de Kosova (2 escons) i la coalició Vakat (de la minoria bosniana), també amb dos escons.

Pel que fa a l’oposició, té una representació molt menor. Vetevendosje té 16 escons, l’Aliança pelFfutur de Kosova en té vui i Iniciativa per Kosova en té sis. Alternativa en té un, els partits de la minoria ashkali tenen dos escons, n’hi ha un altre del partit de la minoria gorani, del partit rom i del partit gipsi.

El PDK-AAK-NISMA 

D’una banda, el PDK s’hi presenta en coalició amb l’Aliança pel Futur de Kosova (AAK) i NISMA, dos partits fins ara opositors, que havien estat molt durs amb el govern.

L’AAK està liderada per Ramush Haradinaj, que va ser empresonat a França a principis del mes de gener, l’extradició del qual demanaven les autoritats sèrbies. Finalment va ser alliberat i ha volgut aprofitar el gran protagonisme que ha aconseguit per rellançar la seva carrera política. Fa pocs mesos encara deia que en cap cas es presentarien amb el PDK o la LDK. Va canviar de seguida d’opinió. Haradinaj va pertànyer a l’UÇK i va formar part del PDK quan es va fundar. Va marxar-ne més endavant, i va fundar un nou partit, per ocupar el càrrec de primer ministre, durant la presidència d’Ibrahim Rugova. És evident, doncs, que els seus interessos personals han tingut sempre un pes definitiu en les seves decisions polítiques. NISMA, per la seva banda, es va formar a partir, també, de persones que van marxar del PDK, i està encapçalat per Fatmir Limaj, que és qui va presentar la moció de censura. L’AAK i NISMA tampoc no es poden definir per la ideologia, sinó que més aviat pels interessos del seu líders.

Aquesta coalició, en certa manera, representa la retrobada dels màxims dirigents de la guerilla en un nou projecte polític, que probablement no consisteix més que en continuar-se beneficiant de l’exercici del poder. El candidat a presidir el govern serà Haradinaj, tot i que el cap de llista serà Kadri Veseli, del PDK.

Haradinaj ha passat pels tribunals per ser jutjat per crims de guerra, dels quals ha estat absolt. De tota manera, un dels últims grans conflictes entre Kosova i Sèrbia ha vingut motivat precisament pel fet que Sèrbia n’ha reclamat l’extradició per tornar-lo a jutjar. Aquesta demanda va fer que fos detingut per les autoritats franceses. Després d’estar retingut durant setmanes va ser finalment alliberat, però les autoritats sèrbies insisteixen a perseguir-lo judicialment. Cal destacar que Haradinaj és el candidat de la coalició per ocupar el càrrec de cap de govern, cosa que és bastant probable que succeeixi tenint en compte el comportament electoral kosovar. Tot fa preveure que aquesta coalició obtindrà clarament la majoria dels suports.

Kadri Veseli, l’actual cara visible més destacada del PDK també va pertànyer a la guerrilla, exactament igual que Limaj. Limaj ja ha estat jutjat tres vegades per crims de guerra, dels qual ha estat també absolt, l’última fa tot just dos mesos.

No cal dir que aquesta coalició ha estat beneficiada pel fet que controla bona part dels ressorts del poder. Ho demostra un exemple ben demolidor com és que en el debat televisat que es va fer entre els diversos candidats, van tenir tres representants, un per a cadascun dels membres de la coalició, cosa que els va donar un protagonisme extraordinari.

La LDK-AKR

La LDK, per la seva banda, hi concorre en coalició amb Alternativa, un petit partit creat entorn de la figura de l’alcalde de Gjakova, escindit del Partit de la Justícia, i de l’Aliança per un Nou Kosova (AKR) de Beghgjet Pacolli, important home de negocis i amo d’alguns dels principals mitjans informatius del país. Aquest partit ara no era present en el parlament, ja que en les darreres eleccions no va superar el llindar del cinc per cent prescripitu, però havia tingut una important influència en la politica kosovar en els primers anys del segle XXI. Les enquestes li auguraven uns bons resultats, que segurament haurien fet que pogués tornar a entrar al parlament.

Ara caldrà verue quin paper i quins programes presenten cadascuna de les dues coalicions, i serà interessant de comprovar quina de les dues opcions assumeix el paper de defensor i garant dels interessos de la UE i dels EUA a la zona, similars però no sempre coincidents. Evidentment, tant la UE com els EUA voldran que les polítiques d’entesa amb Sèrbia es mantinguin. Tot sembla indicar que probablement la LDK sigui més procliu a assumir aquest paper, però el PDK ha demostrat abastament que pot fer les giragonses politiques que li convinguin, i de Haradinaj no cal ni dir-ho. A més, les enquestes publicades apunten que la coalició PDK-LDK-NISMA aconseguirà més bons resultats.

Des d’instàncies internacionals molt influents s’han fet crides constants, i es continuen fent, a mantenir els acords presos amb Sèrbia. També continua la pressió per tal que se signi l’acord fronterer amb Montenegro, que va ser un dels elements claus per fer caure el govern. Des de la UE s’exigeix que s’aprovi aquest acord per tal que Kosova es beneficiï de mesures liberalitzadores dels visats. Greg Delawie, ambaixador dels EUA, i Natalyia Apostolova, cap de l’oficina de la UE a Kosova, han apel·lat els ciutadans de Kosova a votar aquest diumenge, i han apel·lat a fer-ho amb “responsabilitat”. Johannes Hahn, alt representat de la UE, ha insistit que mantenir els acords amb Sèrbia és imprescindible, en unes declaracions fetes fa dos dies. Haradinaj, però, ha manifestat que rebutjarà l’acord fronterer amb Montenegro i que demanarà de reiniciar les converses per arribar a un nou acord.

Vetevendosje

Finalment, la tercera gran opció és Vetëvendosje (Autodeterminació), que fins ara era la principal força política de l’oposició. S’ha caracteritzat per la seva acció radical contra el govern i n’ha denunciat la política d’acostament a Sèrbia, a la qual s’oposa a no ser que Sèrbia reconegui la independència de Kosova, n’ha denunciat, també, la corrupció i les privatitzacions, els acords fronterers amb Montenegro… És de totes formacions polítiques, la que té uns plantejaments més clarament panalbanesos, tal com el seu nom indica. Finalment, és bastant clar que és l’únic partit amb uns plantejament ideològics definits, cosa que el diferencia de la resta. Se situa a l’esquerra, tot i que en els darrrers anys ha moderat el seu discurs. Durant la passada legislatura alguns diputats d’aquest partit van protagonitzar accions contra el govern, com per exemple llançar gas en el parlament per tal de boicotejar session parlamentàries en què es discutia la creació de l’Associació de Municipalitats Sèrbies. Alguns d’aquests dirigents va ser empresonat, i fins i tot, algun dels seus militants va morir a mans de la policia. No es presenten en coalició amb cap altre partit. Alguns membres d’aquest partit han denunciat alguns intents d’agressió. L’últim a fer-ho ha estat Xhavit Drenori, aquesta mateixa setmana.

Els partits serbis

Pel que fa als partits dels altres grups nacionals presents alpaís, lògicament el que té més rellevància és la Llista Sèrbia, peça clau en la política kosovar. Moltes vegades se’ls ha retret que són la veu de Belgrad, i més concretament del nou president Vucic, que té una important ascendència sobre els serbis de Kosova. vucic ha cridat els serbis a participar-hi, i lògicament a votar la Llista Sèrbia.

Després de la caiguda del govern, Aleksandar Jablanovic es va postular com a candidat, al marge de la Llista Sèrbia. Per a això va fundar un nou partit, el Partit Serbi de Kosova. Els seus plantejament són més proclius a l’entesa amb els partits albanesos, motiu pel qual ha estat fortament criticat pels mitjans serbis.

Per a l’aprovació d’algunes lleis és imprescindible el suport de part dels diputats dels partits de les minories. Un exemple claríssim d’això és la possible llei que ha d’aprovar la creació d’un exèrcit de Kosova.

 

Els Domobranci, la milícia eslovena que va col·laborar amb els nazis

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment del país entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia independent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, Itàlia també es va annexar part de Dalmàcia i de Montenegro. Anteriorment ja s’havia apropiat d’Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya (el nord de Carniola, el nord d’Estíria i la zona de Posavje. Hongria s’apropià Prekmurje i l’Estat Independent Croat també se n’annexà un altre petít bocí.

Ljubljiana, amb el nom de Lubiana, es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, dependent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori controlat pels italians va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

Pel que fa a la zona sota ocupació alemanya, els plans nazis no eren gens amables, ja que van planificar la deportació d’entre 220 i 260 mil persones cap a diferents camps de concentració, tant d’Alemanya com de Sèrbia o de Croàcia. Es tenia la intenció de fer-hi arribar, a Eslovènia, pel cap baix, uns 80.000 colons germànics. Per diversos motius, sobretot organitzatius, no pogueren dur a terme aquests plans tan salvatges, tal com havien previst. Tot i això, es calcula que uns vuitanta mil eslovens van ser deportats.

Se sap del cert que els ocupants italians també havien previst de fer deportacions d’aquest tipus. Hi ha documentada la deportació d’uns vint mil eslovens, cap a camps de concentració italians.

Des de finals d’abril de 1941, és a dir ben poc després de l’ocupació, es va començar a organitzar la resistència armada. Es creà el Front d’Alliberament Eslovè, impulsat per comunistes, però amb una presència important, també, de cristians socialistes i liberals nacionalistes. Aquesta orgnització va ser el nucli dels partisans eslovens.

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.
La presència alemanya en el conjunt del territori eslovè es va prolongar fins al 1945.

El fet que s’organitzés una resistència, que aviat va ser dirigida pels comunistes, va fer que alguns sectors de la societat eslovena, profundament conservadors, impulsessin la creació de milícies anticomunistes que lluitessin al costat dels ocupants.

En el territori sota domini italià a partir del 1941 estigué activa, des del 1942, la Vaske Straze (Guàrdia Cívica), també coneguda com a Milícia Voluntària Anticomunista. Tenia un to marcadament clerical i antisemita i es definia sobretot pel seu furibund anticomunisme. Després del setembre de 1943, quan els alemanys passen a controlar gairebé tot Eslovènia, impulsaren, amb el suport d’ aquests mateixos sectors, la creació d’una altra milicia, més nombrosa i ben armada, coneguda amb el nom d’Slovensko Domobrantsvo (Guàrdia Patriòtica Eslovena), els membres de la qual eren coneguts amb el nom de domobranci. De fet, qui la va organitzar va ser el general nazi Rosener. Hi hagué dues milícies més de les mateixes característiques, menys nombroses, que hi actuaren coordinadament, una a la zona costanera d’Eslovènia i una altra a Carniola.

En total, totes aquestes organitzacions paramilitars aplegaren un màxim de vint mil efectius, i estaven formades íntegrament per eslovens. La seva activitat era, fonamentalment, la d’assesssorar les forces alemanyes en la lluita contra els partisans i alhora la de fer activisme “patriòtic” eslovè. Per aquest motiu crearen diverses publicacions periòdiques. Les seves forces d’infanteria van participar en diverses batalles. Aportaven sobretot el seu coneixement del territori.

Un cop acabada la guerra, amb l’arribada dels partisans el maig de 1945, molts fugiren a Àustria. Quan va ser obligats a tornar a Iugoslàvia per les tropes aliades, molts van ser capturats pels partisans i van ser executats, juntament amb molts combatents ústaixes –feixistes croats-. Segons alguns autors, el nombre de morts pot voltar entorn dels onze mil. De fet, a Bleiburg cada any se celebra un acte en homenatge a les víctimes d’aquests fets, commemoració que s’ha convertit en l’acte d’exaltació fexista més important que té lloc anualment  a Europa.

Els domobranci van tenir el suport d’algunes personalitats destacades de l’església catòlica eslovena, com per exemple el bisbe Gregorij Rozman. Leon Rupnik, governador d’Eslovènia durant aquell any i mig, en fou el dirigent efectiu. Rupnik era indiscutiblement antisemita i pronazi.

En un acte multitudinari, de l’any 1944, els domobranci van retre homenatge a Hitler i van prometre lluitar al costat dels nazis contra el comunisme, que consideraven enemic mortal del catolicisme. Negaven que hi hagués una ocupació d’Eslovènia i argumentaven que el que hi havia en realitat era una guerra civil contra el comunisme.

Aquests últims anys hi ha hagut diverses persones que han defensat tesis revisionistes pel que fa al paper dels domobranci. Han negat que fossin col·laboradors dels nazis i han defensat que tenien nobles objectius, però que es van veure atrapats en una lògica de la qual no van poder fugir. Des d’aquest punt de vista els consideren més aviat com a víctimes. És una teoria que no té cap fonament, encara que sí que és veritat que alguns domobranci, molt pocs,  van ser partidaris en els últims mesos de la guerra d’allunyar-se dels nazis.

Malgrat l’existència d’aquestes organitzacions, és indiscutible que la gran majoria del poble eslovè va estar en contra dels nazis i de l’ocupació. Els domobranci no representen més que la “quota” de col·laboracionistes que hi hagué en tots els països ocupats pels nazis.

 

Damir Imamović, la sevdalinka del segle XXI

Dimar Imamovic és un dels músics bosnians en actiu més interessants. Va néixer a Sarajevo, l’any 1978, en el si d’una família de llarga tradició musical. El seu avi, Zaim, ja havia estat un reconegut intèrpret de música tradicional. El seu primer concert el va fer l’any 2004 i des de llavors la seva activitat ha estat constant. Poc després, el 2006, va publicar el seu primer CD, Svira standarde, amb el seu Damir Imamovic Trio. Dos anys després va publicar Abrasevic live, potser el més aclamat de tots els seus discos. L’any 2012 va formar Damir Ivanovic’s Sevdha Takht. Actualment és considerat com un dels grans renovadors de la sevdalinka.

Per aprofundir-hi, us recomano aquest magnífic article de César Campoy, publicat a Revista Balcanes:

Sinoć sam ti, Safo – Damir Imamović Trio

 

La pàgina web de Dimar Imamovic:

WWW.Dimar ImamoviC.COM