Putin compara Ucraïna, Kosova i Catalunya

Aquesta setmana ha tingut lloc, entre el 16 i el 19 d’octubre a la ciutat de Sotxi, al sud de Rússia,la catorzena trobada del Valdai International Discussion Club. La qüestió de Catalunya també va ser present en aquesta reunió.

Aquest fòrum de discussió va tenir lloc per primera vegada l’any 2004, i té com a objectiu analitzar i promoure el diàleg entre Rússia i les elits intel·lectuals d’arreu del món, des de tots els punts de vista, sobre el nou ordre mundial i  les relacions internacionals.   

Putin va aprofitar aquest escenari per fer una dura crítica als països occidentals i a la Unió Europea pel seu doble estàndard a l’hora d’encarar-se amb els conflictes nacionals. Va criticar que es donés suport, l’any 2008, a la independència unilateral de Kosova i ara, en canvi, es rebutgi aquesta possibilitat per a Catalunya.

Va acusar durament la Unió Europea de fomentar el « separatisme » quan va donar supprt a Kosova, després de sotmetre’s als inteteressos dels Estats Units. Va retreure’ls que no s’haguessin pensat molt millor aquesta decisió, ja que amb això el que es feia era, senzillament, donar el tret de sortida al col•lapse de diversos estats. No sabien que hi ha contradiccions cententàries a Europa, es va preguntar retòricament Putin.

Va continuar atacant les potències occidentals tot recordant-los que consideren alguns separatistes, segons la seva terminologia, com a autèntics lluitadors per la llibertat, mentre que en d’altres casos altres separatistes no poden defensar els seus drets encara que s’utilitzin mitjans democràtics i pacífics. Es va referir, concretament, a Catalunya, al Kurdistan. Més tard va posar l’exemple de Crimea, i totes les crítiques que havia rebut Rússia per la seva annexió -reintegració, segons ell-.

En cap cas, però, Putin va donar suport a aquests processos de creació de nous estats que, a més, constitueixen una greu amenaça per al desenvolupament estable d’Europa i altres continents, i també per a la implementació de processos d’integració a tot el món.

També va fere ferència a la situació d’Ucraïna i va advertir que mentre els problemes polítics no s’afrontin a fons, la qüestió no es resoldrà. És més, la decisió de tancar la frontera entre Rússia i les repúbliques no reconegudes, de Donetsk i Lugansk, pot provocar una situació similar a la d’ Srebrenica, a Bòsnia, amb el perill d’un bany de sang. “No podem deixar que això passi”, va reblar Putin.

Les crítiques de Putin, doncs, coincideixen gairebé del tot amb les que han fet sentir repetidament les autoritat sèrbies, sobre la doble mesura utilitzada per la Unió Europea pel que fa a la integritat territorial i a l’ordenament constitucional de Sèrbia i d’Espanya.

Podeu sentir la intervenció de Putin en el següent enllaç:

FULL Putin’s Speech on Double Standards in Case of Catalonia, EU, Kosovo, US, UN

Anuncis

El jazz de Nenad Vasilic Balkan Band

Avui us presentem el músic serbi, Nenad Vasilic. Vasilic, nascut l’any 1975, és originari de Nis, i de ben jove es va acostar al jazz. Toca el piano, el baix i el contrabaix, i en la seva música són evidents les influències dels sons balcànics, tot i que en cap cas ha pretès fer una aproximació jazzística a la tradició musical dels Balcans, sinó que més aviat el que ha fet és un jazz molt personal on aquestes arrels formen part del seu ric univers musical.

 

Aquí en teniu la pàgina web: http://www.vasilic.com/

Iniciativa de parlamentaris moldaus per esmenar la Constitució, per tal que el romanès sigui la llengua oficial de Moldàvia

Diputats del Partit Liberal Demòcrata de Moldàvia van proposar, el passat 12 d’octubre, de tirar endavant una esmena de la constitució per tal que el romanès es converteixi en la llengua oficial del país. En aquests moments, el principal text legal de l’estat consagra -article 13 de la constitució- una hipotètica llengua moldava com a oficial, tot i que des del punt de vista lingüístic en cap cas es pot considerar que hi hagi una llengua moldava diferenciada de la romanesa.

El diputat impulsor de la proposta, Tudor Deliu, va afirmar que, d’aquesta manera, es restabliria una veritat històrica indiscutible. En uns termes molt similars es va expressar el president del Parlament, Adrian Candu. Els diputats que han impulsat la proposta aseguren que han aconseguit el suport clar de 34 diputats del parlament, per tal que es pugui discutir i aprovar, amb el pas previ pel Tribunal Constitucional, que n’ha d’aprovar la tramitació. entre aquests suports hi ha membre del PLDM, del Partit Liberal i del Partit Demòcrata  Per aprovar aquesta esmena cal un mínim de 64 vots, d’un total de 101 diputats. Hi ha, per tant, possiblitats reals que aquesta mesura sigui aprovada, ja que els que s’hi oposen més radicalment són els diputats socialistes i comunistes, que tenen 23 i 7 diputats respectivament.

El president del país, el socialista prorús Igor Dodon, per la seva banda, s’ha mostrat radicalment contrari a aquesta proposta. Ha asseverat que confia que no s’obtinguin els vots necessaris per aprovar-la, i que en cas que això passi no signarà la llei.

De tota manera, el canvi proposat no faria més que ajustar la constitució a una sentència del Tribunal Constitucional, del 5 de desembre de 2013, segons la qual el romanès era la llengua de Moldàvia. L’URSS, l’any 1940, va prendre la decisió que el romanès a Moldàvia s’escrivís amb l’alfabet ciríl·lic i es va entestar a crear una llengua moldava artificial, tot aprofitant elements dialectals i aportacions del rus, en un clar intent de desnacionalitzar aquest territori.

Quan el juny de 1990 es va crear el modern estat moldau, una de les primeres mesures que es van prendre va ser precisament la de recuperar l’alfabet llatí i el nom de romanès.

 

Derrota històrica dels conservadors del VMRO-DPMNE en les eleccions locals de Macedònia

Aquest diumenge passat, 15 d’octubre, van tenir lloc les eleccions locals de Macedònia. Aquestes eleccions eren absoltuament transcendentals perquè havien de servir com a termòmetre per mesurar el clima polític del país. Després de mesos d’una extroardinària tensió, semblava que Macedònia havia entrat en un període de més calma i de menys confrontació, però calia veure com es traduïa això en els resultats electorals.

Després de mesos, de fet més de tres anys, de lluita perquè el conservador VMRO-DPMNE -acusat de corrupció, espionatge, frau electoral…- cedís el poder, i que aquest partit recorregués a tots els mitjans per no fer-ho, el mes de maig passat va ser bandejat del govern. Des de llavors les dues principals forces polítiques -els socialdemòcrates de l’SDSM i els conservadors del VMRO-DPMNE- s’havien centrat a aconseguir uns bons resultats en aquestes eleccions locals per tal que la població ratifiqués la línia politica socialdemòcrata o bé que legitimés les crítiques conservadores.

Finalment, els resultats de les urnes han estat clars, claríssims, contundents. La desfeta que ha partit el VMRO-DPMNe ha estat absolutament històrica i ha perdut bona part del suport polític en el món local, que fins ara era abassegador.

Ahir al migdia, la Comissió Electoral Central (DIK) va anunciar els resultats finals d’aquests comicis. Estaven en joc 80 municipalitats, entre les quals les de la capital, Skopje. Els socialdemòcrates es van fer amb la victòria directa en 38 municipalitats, també a la capital, mentre que el VMRO-DPMNE tan sols ho va fer en tres, el partit albanès BDI ho va fer en dues i el Partit Democràtic dels Turcs en una. També hi hagué dues circumscripcions on vencé un candidat indepedent. En la resta de circumscricpions caldrà fer una segona volta, que tindrà lloc el 29 d’octubre.

Per tant, els resultats del VMRO-DPMNE són absolutament desastrosos, oi més si es té en compte que fins ara controlaven 56 municipalitats, entre les quals la capital. Aquesta vegada només s’han imposat en tres petites circumscripcions rurals prop de la capital, Ilinden, Petrovec i Sopishte. En les 34 on s’haurà de disputatr una segona volta, només han arribat com a força més votada en sis, mentre que els socialdemòcrates ho fan en tretze. Nikola Gruevski, excap de govern i líder d’aquest partit, ha assumit personalment el fracàs d’aquests resultats, i ha comentat que, en els propers dies, els analitzarien més a fons i prendrien decisions, tot i que no n’ha apuntat la línia en què podrien anar.

Els socialdemòcrates, pel contrari, que fins ara tan sols tenien el poder en quatre municipalitats han tingut un èxit esclatant, que d’aquesta manera es veuen extraordinàriament reforçats com a formació, i totalment avalats la seva política. Els bons resultats ja es van fer evidents a primera hora del vespre, quan els seus militants van sortir al carrer a celebrar la victòria. A més de guanyar a la majoria de districtes de la capital, ho feren en altres ciutats importants del país, com Kumanovo, Bitola, Veles, Ohrid i Strumica. També, però, ha aconseguit molt bons resultats en zones rurals i menys poblades. De cara a la segona volta, estan molt ben situats per vèncer en llocs com Prilep, Kavadarci, Stip o Gazi Baba, a la capital.

Des de feia dies s’especulava que els socialdemòcrates poguessin aprofitar uns bons resultats electorals per tal de convocar unes noves eleccions a tot el país, de manera que poguessin, així, aconseguir una majoria molt més còmoda i folgada que la migrada que té actualment. De tota manera, Zaev, el cap de govern, la mateixa nit electoral va anunciar que no tenia intenció de fer-ho, i va insistir que mantindria la seva política de mà estesa a les forces albaneses.

Pel que fa a les zones de majoria albanesa, els resultats han estat més ajustats. La Unió Democràtica per la Integració (BDI), principal aliat dels socialdemòcrates i principal força política d’aquesta comunitat va guanyar en dues circumscripcions, a Kicevo i a Plasnica. A la “capital oficiosa” de Tetovo, per exemple va vèncer Teuta Arion, deBDI, amb el 33% dels vots, mentre que va quedar en segon lloc Bilal Kassami de BESA, la segona força política albanesa -en ascens- amb el 22% dels sufragis. Aquests resultats exemplifiquen perfectament la tendència a totes les zones on viuen albanesos. A Gostivar, un altre exmeple, l’empat va ser entre el candidat del BDI i d’Aliança pels Albanesos. El Partit Democràtic dels Turcs va obtenir la victòria a Center Zupa.

Una altra dada a tenir en compte ha estat la relativa calma en què han tingut lloc aquestes eleccions. En tots el comicis que s’han fet aquests darrers anys, les denúncies de frau han estat molt nombroses. En cada convocatòria, l’OSCE, que hi enviava observadors, feia sempre una anàlisi crítica del desenvolupament de la jornada electoral, tot i que mai no va desautoritzar del tot l’anterior govern. Aquesta vegada, però, ha insisit que han estat els comicis més nets i on menys irregularitats s’han detectat. Tampoc no hi ha hagut crítiques importants per part de cap de les organtizacions que normalment vetllaven pel just desenvolupament de les eleccions, com per exemple MOST. Tot i això sí que hi ha algunes denúncies sobre la taula de la Comissió Electoral Central, la majoria de les quals han estat presentades pel VMRO-DPMNE, concretament, 43. També n’han presentat una l’Alinça per als Albaensos i una altra el partit d’esquerres Levica.

La principal conclusió que s’en pot treure, és que el poble macedoni, de totes les nacionalitats, ha donat una autèntica lliçó bandejant del poder una formació que l’havia utilitzat de manera absolutament partidista i interessada i que ha rebutjat els intents, d’aquesta formació, d’utilitzar el joc burt per tal de perpetuar-s’hi. Una gran notícia.

 

La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Representants de la minoria grega d’Albània descontents amb la nova legislació sobre minories

Representants de la minoria grega consideren que la nova llei de minories impulsada pel govern albanès no aporta absolutament res de nou i s’hi han manifestat en contra.

S’ha expressat en aquests termes Vangjel Dule –líder del PBDNJ, Partit per la Unitat i els Drets Humans, de la minoria grega del país- segons recull Balkaneu. Afirma que aquesta nova legislació no fa res més que ratificar la convenció marc del Consell d’Europa per a la protecció de les minories, ratifcada l’any 1999. Per tant, una nova legislació hauria d’anar més enllà, ja que considera que la comunitat grega és greument discriminada, i esmenta, sobretot, el fet que molts infants grecs no poden rebre l’ensenyament en i de la seva llengua. A més, també ha criticat els censos que s’han fet a Albània, que, segons ell, tenen la clara intencionalitat de minimitzar la presència de les minories.

Des del govern albanès s’ha volgut rebatre els argument de Dule, tot posant èmfasi que fins ara només es reconeixien com a tals les minories macedònia, sèrbia i grega, mentre que els valacs i els rom eren reconeguts com a grups etnolingüístics. Ara, amb la nova normativa, consideren que es fa un pas endavant, ja que també es reconeixen com a minories els bosníacs, búlgars, valacs, montengrins i rom-gipsis.

Les relacions de la comunitat grega amb l’estat albanès sempre han estat molt conflictives, i aquests darrers mesos encara ho han estat més arran de la decisió del govern albanès de tirar endavant una sèrie de reformes urbanístiques a la zona de Himara, on es concentren els principals nuclis de població grega, que han protestat pel que consideren un greu atemptat contra la seva comunitat.

Els grecs d’Albània es concentren bàsicament a la zona sud del país, propera a la frontera amb Grècia, concretament a Saranda, Delvine, Himara i Gjirokaster -on gaudeixen d’un relatiu reconeixement-, tot i que també són presents en altres territoris del país. Segons fonts gregues, com Omonia, s’acosten als tres-cents mil, i d’altres fonts, també gregues, que en compabilitzen els descendents, el seu nombre pot acostar-se als cinc-cents mil.

A finals del mes de setembre, el cap de govern búlgar, Boiko Boríssov, va trucar personalment al president albanès, Edi Rama, per tal de fer-li arribar la seva queixa perquè la comunitat búlgara no era reconeguda en la nova legislació sobre minories d’Albània. Es dona el fet que tant macedonis com búlgars reivindiquen les mateixes poblacions com a integrants de la seva minoria nacional.

El president de Kosova demana la ciutadania albanesa per als habitants de Kosova

Aquest dimecres passat, 11 d’octubre, el president de Kosova, Hashim Thaci, i el president d’Albània, Ilir Meta, van trobar-se oficialment a Pristina, en el marc del primer viatge oficial que fa a Kosova el nou mandatari albanès.

Una de les propostes que va fer Thaci, que ha sorprès de manera notable les autoritats europees, era que Albània concedís la nacionalitat albanesa als ciutadans de Kosova, de manera que poguessin viatjar per Europa sense necessitat de visats. Meta va respondre a aquesta demanda afirmant que aquesta no era la solució per garantir la llibertat de moviments dels ciutadans de Kosova.

Des de fa mesos, la qüestió de la liberalització dels visats per entrar a la Unió Europea és un dels principals temes del debat polític a Kosova. La Unió Europa s’ha mostrat favorable a aquesta liberalització, però posa com a condició indispensable el reconeixement per part del govern de Kosova de l’acord fronterer amb Montenegro. Aquest acord encara no ha estat ratificat pel parlament, i caldrà veure què passa finalment, ja que el nou cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, quan era a l’oposició s’hi mostrava radicalment contrari. De moment, Haradinaj ha proposat una canvi en la comissió d’experts que ha d’estudiar aquest tema, però la qüestió continua sense resoldre’s. Des d’Europa, es continua insistint que se signi, com ha reiterat aquesta setmana mateix la cap de l’oficina de la Unió Europea a Pristina, Nataliya Apostolova.

Autoritats europees insten les autoritats de la República Serpska a abolir definitivament la pena de mort

El 10 d’octubre és el Dia Internacional contra la Pena de Mort. En el marc de la  commemoració d’enguany, l’ambaixador de la Unió Europea a Bòsnia i Hercegovina, Lars-Gunnar Wigemark,  i el Cap de l’Oficina del Consell d’Europa a Sarajevo, Drahoslav Stefanek,  han instat les autoritats de la República Serpska a abolir-la definitivament.

Segons la constitució de la Serpska, la pena capital és prevista en el sistema legal de l’entitat –article 11-, tot i que no s’ha aplicat en molts anys. Les autoritats d’aquesta entitat s’han  escudat en les dificultats legals, per la complexa estructura estatal i per la dificultat de dur a terme modificacions constitucionals, per dur a terme aquesta modificació.

A la Federació Bòsnia i Hercegovina, l’altra gran entitat del país,  la pena de mort va ser abolida l’any 1998. De fet, els Acords de Dayton, de 1995 –que van posar punt i final a la guerra que va assolar Bòsnia- establien que s’havia de preveure’n l’abolició.

En el conjunt d’Europa, l’únic estat on la pena de mort no ha estat abolida és Bielorússia, on  l’any 2016 es va aplicar en quatre persones, els mateixos que en el que portem d’any. Els últims estats europeus que l’han abolit són Ucraïna i Malta el 2000, Xipre el 2002, Grècia el 2004, Moldàvia el 2005, Albània el 2005 i Letònia el 2012.

 

Els bosníacs i musulmans del Sandjak de Montenegro

Quan es parla de la diversitat ètnica de Montenegro, lògicament és inevitable pensar en la qüestió que ha marcat, i que encara marca, d’una manera determinant la vida d’aquest país: si realment existeix una nacionalitat montenegrina, o si bé Montenegro no és més que una realitat de tipus regional en relació amb el conjunt de Sèrbia, que seria, segons alguns, l’autèntica nacionalitat dels montengrins. Aquest debat ha fet que tota la vida politca montenegrina hagi quedat mot polaritzada des de fa molts anys entorn d’aquest tema.

Ara bé, aquesta no és la única qüestió de tipus nacional que hi ha a Montenegro. N’hi ha d’altres, que no deixen de tenir el seu pes i la seva influència. En aquests moments, el govern montenegrí, presidit per Dusko Markovic, està format per representants del Partit Democràtic dels Socialstes, hereu polítics de l‘anteriorment dominant Lliga Comunista de Iugoslàvia-, i compta amb el suport dels petits partits de les minories, albanesos, croats i bosníacs, en aquest darrer cas mitjançant el Partit Bosníac. Aquests grups tradicionalment han fet costat a les tesis, i a les forces que consideren Montenegro com una comunitat nacional diferenciada de la sèrbia.

Pel que fa als bosníacs, es concnentren bàsicament a la zona nord del país, concretament en el Sandjak. El Sandjak és el darrer territori dels Balcans que va pertànyer a l’Imperi Otomà. L’antic Sandjak de Novi Pazar era una franja de terra més o menys allargassada, que feia de tap entre Sèrbia i Montenegro. Després de finalitzar les Guerres Balcàniques, conflictes bèl•lics que van assolar els Balcans entre els ansy 1912 i 1913, aquest territori va ser repartit entre aquests dos estats, de manera que aquesta zona que tenia unes estructures força integrades quedà dividit entre els dos estats esmentats. La formació posterior de l’estat iugoslau no canvià la cosa, i les dues zones del Sandjak van continuar dividides, durant el període de la iugoslàvia socialista, entre les repúbliquees de Sèrbia i de Montenegro.

Primer de tot, un  aspecte que pot cridar l’atenció és que la zona on es concentra aquesta població és anomenada de forma diferent en funció de qui ultititza els termes. Per als montenegrins, o per a molts, el terme preferit és simplement de Nord de Montenegro, una forma molt neutra que pretén buidar de contingut ètnic el topònim de la zona, evidentment amb l’objectiu de reafirmar la nacionalitat montenegrina. D’altra banda, els que s’autoanomenen serbis tendeixen a fer servir el terme de Raska, que era un antic principat medieval, reivindicat pels serbis com un dels bressols de la seva nació –també ho és per a molts nacionalistes montenegrins-. D’aquesta manera, el que fan és vincular el territori a la seva mitologia nacional. En canvi, els que s’autoqualifiquen com a bosníacs opten semnpre per la forma de Sandjak, que d’una manera o altra el que fa és vincular-lo amb el passat turc i musulmà de la zona.

En el conjunt del país, segons el cens de 2011, el nombre de bosníacs és 53.605, cosa que vol dir aproximadmaent el 8,65% de la població total. Cal recordar que la població de Montenegro supera de poc els sis-cents mil habitants. A part d’això, és important de destacar, també, que hi ha un nombre importants de persones que s’autoqualifiquen senzillament com a musulmans, i que per tant no han fet seu el terme de bosniacs. Segons el cens de l’any 2011, van optar per aques terme 20.270 persones, totes elles eslaves.

Les municipalitats on es concentra població bosníaca al Sandjak montenegrí són set. Les dues úniques on són claramennt majoriatris són Rozaje, on superen el 87% de la població -limita amb Kosova i amb Tutin (a Sèrbia, municipalita ton també són abassegadorament majoritaris), i Plav, on representen una mica més del 56%. Plav fa frontera amb Kosova i amb Albània, i també hi viu una important minoria albanesa.Els percentatges són una mica menors a Gusinje (més del 42%), que limita també amb Albània, i on també viu una important comunitat albanesa i Bjielo Polje, on són 31 46%. Les altres tres municpalitats on són presents són Berane (una mica més del 29%), Petnjica i Pljevlja, on són un percentatge relativament baix, de poc més del 13%. Aquesta última municipalitat limita amb Sèrbia i també amb Bòsnia i Hercegovina. És l’única de les municipalitats del Sandjak montenegrí que limita amb Bòsnia.

La qüestió del nom divideix aquesta comunitat. La majoria ha adoptat el terme de bosníacs, però encara n’hi ha un percentatge força important que manté, tal com hem dit abans, el nom tradicional de musulmans. No és un detall sense importància, ja que aquesta opció té també connotacions polítiques clares. Aquesta divisió fa que aquesta comunitat perdi força a l’hora de plantejar reivindicacions a Podgorica, capital de Montenegro.

Una dada no menyspreable a tenir en compte és la tendència general a augmentar percentualment, amb el pas dels anys, el pes demogràfic de bosníacs-musulmans, i alhora a la de reudir-se el percentatge d’ortodoxos – en el sentit cultural del terme-, ja siguin serbis o montenegrins.

El terme bosníac és relativament recent pel que fa al seu ús, almenys de manera estesa, per referir-se a la comunitat eslavomusulmana. De fet, tradicionalment s’havien conegut senzillament com a musulmans. El terme bosníac no es comença fer servir de manera assídua fins l’any 1993, en un congrés que va tenir lloc a Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, on es va decidir fer servir aquest nom per al col·lectiu que fins llavors era conegut amb el nom de musulmans. Tres anys nmés tard, aquest terme va ser accpetat també a Novi Pazar, al Sandjak  serbi i també a Kosova , Macedònia, Croàcia Eslovènia i, fins i tot, a Sèrbia.

Des de bon principi, una bona part dels bosníacs de Montenegro va optar per participar políticament en els partits montenegrins i no crear-ne d’específics per a la seva comuntiat. En aquest senitt van ser nombrosos els que van formar part part, i encara ara, del partit Democràtic dels Socialistes, de Milo Djukanovic, però també de les diferents formacions liberals que hi ha hagut al país, i també del Partit Socialdemòcrata. Aquest fet també s’ha donat entre les comunitats albaneses i croates, cosa però que no ha impedit que sorgissin formacions que s’autoatorguessin la representació des les respectives comunitats.

Globalment,  van tenir mot clara l’opció, a principis dels anys noranta, de donar suport a Djukanovic en lloc de fer-ho a Bulatovic, que era el candidat de Milosevic per a Montenegro. Poc després, tampoc no van dubtar a donar suport a les tesis independentistes.

Ara bé, l’any 1990, el Partit d’Acció Democràtica (SDA), el partit fundat per Alija Izetbegovic es va implantar amb força -eren els primers anys del multipartidisme a Iugoslàvia- al Sandjak serbi, on arribà a aconseguir un important protagonisme -farem una entrada aviat sobre aquest tema. Aquesta influència també es feu sentir en el Sanjak montenegrí, on Harun Hadzic en dirigí la branca local. Va impulsar la creació del Consell Nacional dels Musulmans del Sandjak i va reivindicar la creació d’un autonomia a la zona. L’SDA, però, no ha acabat de consolidar-se al Sandjak de Montenegro, soca que sí que ha fet a l’altra banda d ela frontera, a Sèrbia.

D’altra banda, les autoritats montenegrines, han tendit a afavorir que els musulmans de Montenegro no s’afirmessin com a bosníacs, i que sí que ho fessin senzillament musulmans de Montenegro, per tant sense cap vincle amb Bòsnia.

 

Història de Jacob Xalabín, la novel·la catalana del segle XV amb final a la Batalla de Kosova, 1389

És indiscutible que el Tirant lo Blanc, sobretot, i el Curial e Güelfa marquen les principals fites de la narrativa catalana del segle XV. Això no vol dir, però, que no hi hagi altres obres que tinguin un extraordinari interès, i que, a més, confirmen que aquestes dues obres aïllades no van ser casos aïllat en la narrativa catalana de l’època.

La Història de Jacob Xalabín és una breu novel·la d’aventures, una autèntica novel·la cavalleresca, que presenta la particularitat que els seus protagonistes són turcs, a diferència de les altres dues obres esmentades anteriorment. Es dona el fet que sembla que l’autor coneix de primera mà part dels costums de la cort turca, almenys així ho afirmen els principals estudiosos de l’obra. A hores d’ara no se’n coneix l’autor, i de vegades s’ha especulat que podria ser l’adaptació d’algun text grec o romanès. Sovint s’insisteix també en el coneixement que té de la literatura àrab i persa, i s’ha remarcat la clara influència que s’hi copsa de les Mil i una nits. També s’ha volgut remarcar que el seu estil és força planer, cosa que ha fet pensar que l’autor podria ser un comerciant que hagués fet llargues estades en aquelles contrades, més que algú que es dediqués a la literatura. S’acostuma a datar la redacció d’aquesta narració en el primer quart del segle XV, per tant anterior en setanta anys al Tirant, i en quaranta al Curial.

La trama gira entorn de la figura del Jacob Xalabín -successor legítm de l’Amorat, segons l’autor-, fill de Murat I, soldà de l’Imperi Otomà. Després de narrar-nos les seves aventures amoroses, com la fugida de la cort per evitar les pretensions d’Issa Xalabina -muller de Murat-, la relació -sempre seguint els patrons de la fina amor- amb la princesa de Setàlia i la reconciliació amb el soldà, arriba el moment final de l’obra, que té com a marc la batalla de Kosova, de l’any 1389, on una coalició de tropes on hi havia serbis, albanesos, hongaresos…, comandada pel príncep serbi Lazar Hrebeljanović -Llàtzer en la novel·la- són vençuts. Aquesta batalla, i aquesta derrota, s’ha convertit en un autèntic símbol nacional a Sèrbia. En aquesta batalla, tot i la victòria turca, va morir Murat I i també Jacob Xalabín, i segons deixa entendre el text en mans del seu germà il·legítim, Beseit Bei (més conegut com a Baiazet I). En aquest cas, el fet que Baiazet sigui considerat il·legítim respon més als interessos de l’autor del text més que no pas a una realitat històrica.