Ulcinj, a la costa adriàtica montenegrina: la Dulcinea de Cervantes?

Panorama of Ulcinj in Montenegro (2)

Autor de la fotografia: Dudva, sota llicència Wikimedia commons

Ulcinj, nom en serbocroat (o Ulquini, nom en albanès), és una petita vila costanera situada a la part més meridional de Montenegro, a tocar pràcticament d’Albània, de la qual només la separen una quinzena de quilòmetres.

La població és majoritàriament albanesa, tres quartes parts segons l’últim cens. Una altra dada a tenir en compte és que la comunitat albanesa, en aquest cas, està dividida entre els que practiquen la religió catòlica i els musulmans. En total, el municipi té uns 11.000 habitants.

Aquest poble gran, o ciutat petita, forma part de la municipalitat d’Ulcinj. En els països de l’antiga Iugoslàvia el concepte de municipalitat és molt més ampli que el dels nostres municipis. Acostumen a abastar territoris molt més extensos, amb força nuclis de poblament. El total d’habitants de la municipalitat s’acosta als 30.000. Està situada al mar Adriàtic, però allà on en el mar Adriàtic ja no té platges pedroses, sinó més aviat de sorra. Per aquest motiu, en els darrers anys s’ha començat a valorar com a destí turístic, com tota la costa montenegrina, des de Kotor fins al sud.

Una mica més al nord hi ha la ciutat de Bar (l’antiga Antivari dels venecians). També té molt a la vora el llac d’Shkoder (o Scutari), a cavall entre Montenegro i Albània.

Ulcinj-Position

Ubicació d’Ulcinj, al sud de Montenegro, a tocar d’Albània. Font: Wikimedia Commons

El més interessant de la ciutat és la ciutat vella (Stari Grad), que recorda el d’altres ciutats adriàtiques que van estar sota dominació veneciana. S’hi conserva un palau venecià, i a tota la ciutat antiga es barregen elements gòtics i renaixentistes amb elements clarament orientals. Com d’altres ciutats costaneres de l’Adriàtic està emmurallada, amb muralles que arriben fins al mar. Destaquen la plaça dels Esclaus, el castell de Balsic i algunes mesquites.

Ulcinj, com a assentament, va ser fundada en el segle V ac pels grecs, però també s’hi han trobat restes il•íries. Sembla que el nom prové de l’i•liri Ulkinom (el radical del nom vol dir llop). El nom llatí de la població va ser Ulcinium.

Una llegenda explica que, després de la batalla de Lepant, en la qual els turcs van ser derrotats per la Santa Aliança, un vaixell supervivent comandat per Uludj Ali, d’origen italià i convers a l’Islam, va aconseguir escapar-se i es va refugiar prop d’Ulcinj. A partir d’aquell moment aquella zona es va convertir en un cau de pirates, el més important d’aquella zona d’Europa. Poc després es va fer amo i senyor de la vila.

Emparats per les segures muralles de la ciutat es van dedicar al seu negoci, és a dir saquejar tota mena de vaixells, de totes les nacionalitats. Arran d’això van acabar a la ciutat moltes persones d’orígens molt diversos.

Una de les principals activitats dels pirates era el tràfic d’esclaus, molts dels quals d’origen africà, que va fer que hi hagués una important comunitat negra a la ciutat.

Una altra de les llegendes que envolten aquesta ciutat és la que la vincula a Miguel de Cervantes. Segons aquesta llegenda, no va estar pres a Alger, sinó a Ulcinj, durant cinc anys. Hi va estar tan bé que es va enamorar d’una dona d’aquesta ciutat. Per acabar-ho de confirmar, diuen que el nom de Dulcinea ve precisament d’Ulcinj, com a record de la seva estimada.

Ulcinj no va passar a formar part de Montenegro fins l’any 1880, després d’una de les moltes guerres russo-turques del segle XIX.

Ulcinj old town

Autor de la fotografia: Bindicapriqi, sota llicència Wikimedia Commons

MN, Ulcinj 045

Autor de la fotografia: Matej Batha, sota llicència Wikimedia Commons

Part de la informació utilitzada per a la realització d’aquesta entrada prové del blog Balkanidades

Sighișoara, ciutat medieval transsilvana, Patrimoni de la Humanitat

Sighișoara és una de les ciutats de Transsilvània més boniques i interessants. El seu nom en hongarès és Segesvár i en alemany Schassburg. Està situada a la província de Mures, i hi passa el riu Tarnava, que li dóna un aire molt característic. Té una mica més de trenta mil habitants i és una de les principals destinacions turístiques de Romania, de manera totalment justificada. El seu centre històric fortificat ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat, per la UNESCO, ja que és un dels més bells i més ben conservats de tota aquesta zona.

Els orígens de la ciutat es remunten vuit segles i mig enrere. A partir del segle XIII van arribar a la regió poblacions saxones (germàniques), alentades per les autoritats hongareses que controlaven el territori, amb l’objectiu de protegir-lo de les incursions de pobles esteparis, com els tàrtars. Aquestes persones es van dedicar bàsicament al comerç i a l’artesania , tot i que també n’hi hagué que treballaren a les mines. Com que era una terra fronterera, i els atacs eren continus, es va fortificar la ciutat. De fet, el primer document on surt esmentada la població data de de l’any 1298, amb el nom en llatí de Castrum Sex.

Cap a mitjan segle XIV, els reis hongaresos (als quals pertanyia llavors aquest territori) van concedir una sèrie de privilegis a aquesta ciutat, donada la seva gran importància estratègica, ja que era una autèntica cruïlla entre el món balcànic i el món centreeuropeu.

Un altre dels fets que li donen rellevància és el fet que va ser refugi del noble valac Vlad Tepes (conegut popularment com a Dràcula) a mitjan segle XV, entre 1456 i 1462. Aquest esdeveniment posa de relleu la gran importància que va adquirir, que es va incrementar més encara durant els segles XV i XVI. És llavors quan per primera vegada és utilitzat el nom romanès de la ciutat. Segons les dades que es tenen, Sighisoara era una autèntica ciutat multiétnica on vivien saxons (alemanys), hongaresos i romanesos.
Durant els segles XVII i XVIII tot Transsilvània es va convertir en escenari de lluites entre hongaresos, austríacs, otomans i polonesos.

Després de la Primera Guerra Mundial, Transsilvània va passar a formar part de Romania. Després de la Segona Guerra Mundial, la immensa majoria dels alemanys de la ciutat van abandonar-la, ja que molts havien col•laborat activament amb el Tercer Reich. Amb la caiguda de Ceaucescu va haver-hi encara un nou èxode. A hores d’ara, el nombre d’alemanys que hi viuen és molt exigu.

La muralla que envolta la ciutat està força ben conservada i hi ha una colla de torres que val la pena de visitar, la més espectacular de les quals és la coneguda com a Torre del Rellotge (al centre de la ciutat), construïda durant el segle XIV, tot i que reformada unes quantes vegades fins al segle XVI.

També és molt interessant l’església del monestir dels Dominics, construït a finals del segle XIII. Durant els anys de la Reforma protestant, l’església es convertí en un temple luterà. Actualment, l’únic que queda d’aquest conjunt és l’església.

Uns altres monuments que valen molt la pena són l’església del Turó, també luterana, no gaire lluny de la Torre del Rellotge, la casa on es va hostatjar Vlad Tepes o les torres que hi ha en tot el recorregut de la muralla, com la del Sastre, la del Carnisser…, la catedral ortodoxa, l’església catòlica de Sant Josep o un palau d’estil venecià. Com sempre, però, el millor és deixar-se perdre pels carrerons de la ciutat.

En els següents enllaços podreu trobar més informació sobre la ciutat:

Oficina de Turisme: http://romaniatourism.com/sighisoara.html
Unesco: http://whc.unesco.org/en/list/902

En els següents enllaços podreu veure imatges de la ciutat, que valen molt la pena.

DESCOPERA ROMANIA -SIGHISOARA

SIGHISOARA – TRANSYLVANIA, ROMANIA

Gjirokastra, a Albània, Patrimoni de la Humanitat

Gjirokastra és el nom d’una de les ciutats albaneses més interessants que hi ha. El nom en albanès és Gjirokastër i en grec Argirokastra. El seu nom, d’origen grec, vol dir Ciutat de plata. És una de les principals ciutats del sud d’Albània, tot i que no és extraordinàriament poblada. En aquests moments té entorn de trenta mil habitants. És també un dels principals centres de la comunitat grega d’Albània.

La ciutat, voltada de muntanyes, està dominada per un castell medieval d’origen venecià, que és un dels principals atractius turístics de la ciutat. Els venecians van tenir múltiples possessions a tota la costa adriàtica.

Entre els seus fills més destacats hi podem trobar el dictador estalinista Enver Hoxha i l’escriptor Isamïl Kadaré, probablement l’autor albanès més conegut fora del seu país.

El centre històric de la ciutat va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO la’ny 2005.

La ciutat, històricament, ha estat disputada per albanesos i grecs, però, finalment, arran del Tractat de Londres, de 1913 que posà punt i final a la Segona Guerra Balcànica, queda sota sobirania albanesa.

Plovdiv, Capital europea de la Cultura, 2019

En una reunió que va tenir lloc a Brussel•les, el Consell de ministres de Cultura dels 28 estats membres de la UE va decidir declarar oficialment Plovdiv, i també la ciutat italiana de Matera, Capital Europea de la Cultura de l’any 2019.

És la primera vegada que una ciutat búlgara obté aquest reconeixement, però no la primera ciutat balcànica: l’any 2007, la ciutat transsilvana de Sibiu ja va assumir aquesta capitalitat.

Amb el lema “Junts”, la ciutat presentarà la seva oferta cultural a tot Europa. L’alcalde de Plovdiv, Ivan Totev, ja ha mostrat la seva satisfacció per aquest reconeixement i ha destacat la possibilitat que s’obre a Plovdiv i Bulgària per guanyar protagonisme.

Altres ciutats búlgares -com Sofia, Varna, Veliko Tarnovo, Ruse o Burgas- aspiraven també a aquest nomenament, però el setembre passat es va acordar que només hi concorreria Plovdiv com a candidata.

Ja s’han anunciat alguns projectes vinculats a aquesta capitalitat, com el que pretén revitalitzar les indústries tradicionals i artesanals del centre de la ciutat, la restauració d’aquest mateix centre històric, la programació de diversos festivals, d’òpera, de folclor internacional, de música de cambra… Tambés es vol posar èmfasi en la multietnicitat de la ciutat, com a patrimoni a conservar. A Plovdiv hi viuen a part de búlgars, que són la gran majoria, roms, turcs, jueus i armenis.

Plovdiv és una ciutat del sud de Bulgària, capital de la provincia homònima. És la segona ciutat més poblada del país, amb prop de quatre-cents mil habitants. És una ciutat envoltada de turons que li dóna un aspecte molt peculiar.

Tot sembla indicar que el seu nom prové del traci Pulpudeva, que volia dir ciutat de Filip, en honor de Felip de Macedònia. Es pot considerar que és una ciutat molt anitga, ja que se’n conserven restes del període micènic. Després, en l’època romana, es va convertir en la capital de la província de Tràcia. De l’època romana es conserva el teatre i part de l’estadi.

Després de la caiguda de l’imperi romà s’hi establiren els eslaus. Més endavant la ciutat va oscil•lar entre l’Imperi binzantí i el Regne de Bulgària. Cap a l’any 1370, la ciutat va ser conquerida per l’Imperi otomà. Llavors es convertí en capital de vilayet, província, cosa que demostra que continuava sent un centre de gran importància. L’any 1878, la ciutat va ser alliberada dels otomans i es convertí en la capital del principat autònom de Rumèlia Oriental. Finalment, l’any 1885 s’incorporà definitivament a Bulgària, com tota la Rumèlia.

Del seu patrimoni arquitectònic, en podem destacar la mesquita de Djumaia, la mesquita Imaret, l’església d’Sveta Bogoroditsa i diverses cases nobiliàries del centre històric de la ciutat, tot ell molt interessant.

Vídeo sobre la història de la ciutat:

El monestir pintat de Moldovita, un dels més interessants de la Bucovina

El monestir de Moldovita és un altre dels famosos monestirs pintats que podem trobar a la Bucovina, a la part més nord-oriental de Romania. Està situat, més concretament a Vatra Moldovitei, a prop de Suceava, la capital.

Segons la informació que se’n té, va ser construït l’any 1532 per Petru Rares, fill il•legítim d’Esteve el Gran, conegut en romanès com Stefan cel Mare. Tots dos van lluitar contra les incursions dels otomans. Per aquest motiu, com molts altres dels monestirs ortodoxos d’aquest territori està fortificat.

A l’interior de l’espai fortificat hi ha l’església de l’Anunciació. Sembla que l’església va ser construïda durant el segle XV, però que en el transcurs del segle XVI va ser reconstruïda del tot.L’església està envoltada per les dependències del monestir, de monges.

En les seves parets hi podem trobar representades diferents escenes bíbliques, com el Judici Final, retrats de sants i de profetes, escenes de la vida de Jesús, i també imatges dels cristians resistint el setge de Constantinoble, enfront dels turcs. Sembla comprovat que tots aquests frescos i pintures van ser obra de diferents artistes.

És un dels més ben conservats que queden, junt amb els de Voronet, Humor, Sucevita, Suceava i Patrauti. Aquest monestir va ser declarat Patriomoni d ela Humanitat per la Unesco l’any 1993.

En el següent enllaç, podreu veure’n imatges:

 

Mânăstirea Moldoviţa

Mostar

P1030138

P1030128

Pont Vell de Mostar

Mostar és una de les ciutats més interessants de Bòsnia i Hercegovina. Està situada en el cantó que duu el nom d’Hercegovina-Neretva i és la capital oficiosa d’Hercegovina, un territori de forta personalitat en el conjunt del país. Pel nombre d’habitants, és la cinquena ciutat de l’estat, amb poc més de cent mil habitants.

La ciutat va ser fundada a finals del segle XV. El seu nom prové del pont, que en serbocroat és most. El Pont Vell és conegut com a Stari Most, i el nom de la ciutat es deriva dels mostari, que són les dues torres que flanquegen el pont, com si en fossin els guardians. Aquest pont, un dels grans atractius i principal símbol de la ciutat, va ser destruït durant la guerra per forces croates. Després del conflicte bèl·lic va ser reconstruït, amb una important aportació de capital turc.

Segons el cens de 1991, la ciutat tenia una mica més de cent vint-i-cinc mil habitants, dels quals gairebé el 35% eren bosníacs, gairebé el 34% croats, un 19% serbis, i un 10% es declarava iugoslau a seques. Després de la guerra, i segons les últimes dades, vora el 49% són croats, el 47% bosníacs i només un 3% es declaren serbis. Avui en dia ja gairebé ningú no es declara iugoslau.

Una altra de les conseqüències més tristes de la guerra ha estat el fet que el barri musulmà i el barri croat han quedat gairebé separats del tot pel Pont, a banda i banda del riu Neretva.

És una ciutat que val molt la pena de visitar, i és una delicia perdre’s pels seus carrerons, pels mercats i per les mesquites.

P1030130

P1030162

P1030164

P1030126

P1030137

P1030139

P1030129

Mesquita de Koski Mehmed Paixà, de lluny

P1030140

P1030149

Interior de la mesquita de Koski

P1030159

P1030140

Exteriors de la mesquita de Koski

P1030165

Pont Petit

P1030166

P1030167

Els efectes devastadors de la guerra encara són evidents en alguns indrets de la ciutat

P1030161

Totes les fotos són de Josep Dorca

Sinagoga sefardita de Sofia

La revista britànica Architectural Digest va publicar fa poc una llista dels edificis de culte religiós que considera més bells. En aquesta llista hi figuren temples de diverses religions, actuals i del passat.

En el lloc número 16 hi apareix la sinagoga sefardita de Sofia, just després del temple Sri Ranganathaswamy, a Tamil Nadu, i de la sinagoga de Szeged, a Hongria. La llista l’encapçala l’església de Borgund, a Noruega.

Més enllà de l valor que es pugui donar a una llista d’aquest estil, és indiscutible que aquesta sinagoga té unes característiques que la fan molt especial.

Va ser construïda en el mateix lloc on abans hi havia hagut una altra sinagoga, la d’Ahava i Jesed (Amor i Bonat en hebreu). La seva construcció va començar l’any 1905, després que la comunitat jueva de Bulgària s’havia reorganitzat després d’anys de cert declivi. Va impulsar la construcció d’aquesta sinagoga el Gran Rabí, Marcus Ehrenpreis, i els líders de la comunitat jueva de Sofia Esdres Tadjer i Abraham Davidjon Levi.

Va ser dissenyada per l’arquitecte austríac Friedrich Grünanger, i s’hi combinen elements moriscos, venecians i del moviment vienès de la Secessió.

És la sinagoga sefardita més gran dels Balcans. L’edifici gira al voltant d’una gran cúpula i està envoltada per vuit torres. A l’interior s’hi poden observar mosaics venecians i columnes de marbre. Destaca, sobretot, el gran canelobre, també de marbre, que pesa més de 2.200 kg.

L’edifici va patir greus danys durant els bombardejos de l’any 1944 en plena Guerra Mundial, i com a conseqüència d’aquests bombardejos la biblioteca va ser destruïda.

La sinagoga va ser restaurada quan es va commemorar el centenari de la seva construcció, amb finançament del Fons Mundial de Monuments.

Podreu veure’n imatges en el següent enllaç,

Sofia Sephardic Synagogue (Bulgaria) – Синагогата в София

Prizren

Prizren  és una de les ciutats més interessants de Kosova. Està situada a la part occidental d’aquest estat, a pocs quilòmetres de la frontera amb Albània, i no gaire lluny tampoc de la Macedònia. Està envoltada per les muntanyes Sar, que li donen un aspecte molt peculiar.

Per als albanesos en general, i per als de Kosova en particular, és una ciutat que té un valor molt especial, ja que és on es va fundar, l’any 1874,la Lliga de Prizren, moviment que posa les bases del nacionalisme albanès, contra la dominació otomana. Aquest moviment va ser el que va impulsar la lluita per la independència d’Albània i per la reunificació de les terres albaneses. Curiosament, però, aquesta ciutat no ha format mai part de l’estat albanès, que va ser creat l’any 1913.

Hi és molt vívid, encara, el record de les grans massacres que va patir la població albanesa, durant les guerres balcàniques de 1912-1913. Concretament l’octubre de 1912, les forces sèrbies van ocupar la ciutat i van provocar la mort d’entre mil i cinc mil persones, segons les fonts que es consultin.

A part d’aquest alt valor simbòlic, és també un municipi amb una activitat cultural molt intensa.

Des del punt de vista turístic, hi ha una colla d’indrets que val molt la pena de veure. És molt interessant el barri antic, on hi ha el pont vell, en què es poden visitar nombroses mesquites, com la de Kukliben (del segle XVI), la Muderis Ali Efendi (també del segle XVI), la de Sinan Pasha, probablement la més espectacular. També queden encara les restes del minaret d’Arasta. Hi ha unes trenta-cinc mesquites a la ciutat.

No es poden deixar de veure, tampoc, algunes de les esglésies cristianes, ortodoxes i catòliques, com la de Sant Nicolau, o l’església de la Verge de Levisa, o l’església ortodoxa sèrbia de la Salvació. També hi ha moltes cases de personatges prominents que val la pena conèixer i també les restes de la fortalesa construïda per tal de controlar la ciutat, a les muntanyes que l’envolten. Tot plegat, fa que hi hagi com a mínim una sixantena d’edificis dignes de ser visitats.

A tot això, cal afegir-hi, senzillament, la vida quotidiana, amb els carrers, mercats i cafès plens a vessar i la seva població molt hospitalària.

En aquests moments la població, uns 150.ooo habitants, és molt majoritàriament albanesa, més del 80%, però a principis dels anys noranta la comunitat sèrbia i montenegrina que hi vivia era molt més nombrosa. Durant tota la dècada, però, aquest percentatge va anar minvant fins al punt que abans de la guerra era poc més del 5% (segons dades de l’OSCE), i ara és pràcticament inapreciable la seva existència. El barri on vivia la majoria de la població sèrbia va ser devastat després de la guerra. Darrerament refugiats serbis originaris d’aquesta ciutat s’estan organitzant per tal d’aconseguir tornar a les seves llars.

També és la ciutat on hi ha la comunitat turca més nombrosa de Kosova, tot i que era molt més nombrosa en el passat. Una bona part d’aquesta comunitat, amb el pas dels anys, s’ha anat albanitzant. La comunitat turca, però, és força influent, pel fet que Turquia té un paper cada vegada més rellevant tant a Kosova en particular, com als Balcans en general.

També hi viuen força bosníacs (més del 10% dels habitants), roms, aixkalis (roms albanòfons), goranis (eslaus musulmans) i una petita comunitat jueva, de manera que aquesta ciutat és, probablement, la més multiètnica de Kosova. No és gens estrany sentir-hi l’albanès, el serbocroat i el turc, totes tres llengües oficials.

Podeu veure’n imatges en en els enllaços següents:

 

Prizren iz helikoptera

Kosova – Prizren 2013

 

Informació turística:

http://wikitravel.org/en/Prizren

Aquí teniu l’enllaç de les impressions d’un viatger a Prizren, amb moltes fotografies:

http://www.fronterasdepapel.com/2013_julio/Diarios/Los_Balcanes_Diario_Viajes_2_Sandro_Alarcon_2_Fronteras_de_Papel_Revista_Viajes.html

El monestir de Humor, un dels més bonics monestirs pintats de la Bucovina

El monestir de Humor és un dels més bonics i interessants que hi ha a la Bucovina. Està situat molt a prop de la ciutat de Gura Humorolui, a poc més de cinc quilòmetres de Suceava, la capital.

Va ser construït a principis del segle XVI, sota els auspicis del voivoda Petru Rares i el seu canceller, Teodor Bubuiog. Va ser edificat sobre els fonaments d’un monestir més antic, probablement d’inicis del segle XV.

No se saben ben bé els motius pels quals el primer monestir va ser enderrocat, ja que arribà a ser un centre cultural de gran importància, com ho demostra el fet que Esteve el Gran ordenés al cal•lígraf Nicodim, monjo del Monestir de Putna, copiar els quatre Evangelis, un manuscrit decorat amb miniatures. Aquest manuscrit és considerat com una autèntica joia.

Durant el segle XVII es va fortificar, cosa que li dóna un aspecte molt característic, tot i que no n’és l’únic cas. L’any 1775, la nova administració austríaca, sota la qual va quedar la Bucovina, va fer tancar-lo.

El més destacable d’aquest monestir són els impressionants frescos, que cobreixen bona part dels seus murs, tant interiors com exteriors. En aquest sentit, el seu valor pot arribar a ser comparable als del monestir de Voronet, el monestir moldau més conegut arreu del món.

Aquests frescos recreen fets històrics com el setge de Constantinoble o d’altres, més estrictament, de caràcter religiós, com el Judici final, a la parets del monestir.

També és destacable un Himne a la Verge, inspirat en un poema del patriarca Sergi de Constantinoble, que té a veure amb la intervenció miraculosa de la Mare de Déu en la salvació de la ciutat des de la conquesta persa l’any 626.

L’església forma part de la llista d’esglésies pintades de Moldàvia que són considerades Patrimoni de la Humanitat.

En el següent enllaç, podreu veure imatges d’aquest monestir: Manastirea Humor, editat per Romania Pitoreasca

Detalls dels frescos: les tres primeres fotos són manllevades de Photo Pin, pàgina amb fotos gratuïtes per a blogaires. Les tres últimes són de Josep Dorca.

Humor Monastery in Moldavia, 1530, exterior painting (61)

Humor Monastery - Romania

Humor Monastery - Romania

 

4

3

2