La minoria alemanya de Romania, una minoria influent, però cada vegada menys nombrosa

La concessió del premi Nobel de literatura a l’escriptora d’expressió alemanya Herta Müller va ser una bona oportunitat per fer saber al món que a Romania també hi ha una minoria alemanya. Històricament, a més, aquesta comunitat ha exercit una forta influència en els afers del país.

En el cens de l’any 2011, 36.884 persones es van declarar parlants d’alemany. És veritat que aquesta xifra és ara ja bastant migrada, però no fa tants anys era molt més elevada.

Reformed Church - Sibiu Romania with Negoiu Peak

Foto: Església reformada de Sibiu
Font: Photopin

L’any 1919 (segons les dades que aporta el balcanista francès Georges Castellan) el nombre total de persones que es declaraven alemanyes era de 740.000 persones, el 4’1% del total de la població, molt lluny de l’actual 0,2%. Aquell any Romania va incorporar al seu estat el gran territori de Transsilvània, força poblada per alemanys.

En els darrers anys moltes persones d’aquesta comunitat han emigrat a Alemanya, donades les facilitats que tenen per aconseguir-ne el visat i la documentació. Aquest fenomen també s’ha donat a la majoria de països d’Europa central i oriental on hi havia comunitats alemanyes.

Els alemanys van arribar a l’actual territori de Romania en diverses onades, les primeres durant el segle XII i les darreres el segle XIX. Per tant, el fet que provinguin de diverses onades, i de llocs d’origen molt diversos, fa que aquests grups no hagin estat mai del tot homogenis, ni de bon tros.

Probablement el grup més nombrós i també més influent és el dels saxons, que viuen a Transsilvània, la majoria a la ciutat de Sibiu i en pobles no gaire allunyats d’aquesta ciutat, un dels més coneguts dels quals és Sighisoara, declarada Patrimoni de la Humanitat. L’any 1919 eren uns 270.000. També són els que van arribar primer. Provenien, tal com el seu nom indica, de Saxònia, però també de Francònia, Turíngia i fins i tot Alsàcia. Molts d’aquests alemanys són luterans.

L’altra comunitat més nombrosa és la dels suaus, dividida en dos grups, al Banat i a la regió d’Arad-Satmar. L’any 1919 eren uns 300.000.

A la Bucovina, al nord-est de Romania, també hi viuen força alemanys, per exemple a Gura Humorului, on van arribar a ser la població majoritària en els anys trenta. Hi ha petites comunitats també a Suceava, Rădăuţi, Vatra Dornei i Cernăuţi. També n’hi ha a Bessaràbia, a Bucarest i a la Dobrudja, on van arribar entre 1840 i 1891. Aquest territori ha estat molt disputat tant per Romania com per Bulgària.

Normalment els alemanys que emigraven a aquests territoris eren artesans lliures, paletes, miners, agricultors o comerciants. La majoria formaven part de les classes més privilegiades.

Amb a unificació de Romania l’any 1859, tots aquests grups van rebre la ciutadania romanesa, i van poder salvar els seus béns, mitjans de comunicació, escoles, i enviar representants al Parlament .

Els alemanys de Romania durant la Segona Guerra Mundial no van prendre unànimement partit pel Tercer Reich, tot i que molts sí que ho van fer. Una altra part, gens menyspreable, es va acostar al Partit Comunista de Romania, que en aquells anys tenia un percentatge de militants elevadíssim entre les minories nacionals del país.

Després que el PCR assumís el poder, uns 213.000 alemanys van ser deportats per connivència amb el feixsme.

Es calcula, doncs, que després de la Segona Guerra Mundial van restar al país uns 384.000 alemanys.

El nou govern va permetre, però, el manteniment d’escoles, mitjans de comunicació, sales de cinema… I també vincles amb la República Democràtica Alemanya.

Molts alemanys han emigrat a Alemanya en les dues darreres dècades. Les xifres oficials indiquen que entre els anys 1985 i 1989, entre 12.000 i 15.000 persones l’any.

Es calcula que l’any 1989, any de la caiguda de la dictadura de Ceaucescu, hi havia entre 250.000 i 260.000 persones que es declaraven alemanyes. Només en un any, el 1990, van marxar-ne més de 60.000.  Des de llavors el degoteig ha estat constant. En el cens de 2002 hi havia 59.764 alemanys a Romania, el 0,3 % de la població, i el 2011 ja només 36.884.

Tot i això, la influència d’aquesta comunitat no ha deixat mai de ser important. Poc després de la mort de Ceuacescu es va formar un dels primers partits alemanys, el Fòrum Democràtic Alemany, que, tenint en compte el pes demogràfic de la comunitat, ha tingut un paper limitat.

Sibiu, capital “alemanya” de Romania

La ciutat on probablement això es fa més evident és Sibiu, a Transsilvània, que va ser capital europea de la cultura, l’any 2007. La cultura saxona és un dels elements més importants que ha participat en la construcció de la identitat d’aquesta ciutat.

Encara perdura un fort sentit de comunitat entre els saxons de Transsilvània. Anualment es fa una reunió a Biertan, un poble situat a uns cinquanta quilòmetres de Sibiu.

Molts pobles propers continuen conservant encara la típica arquitectura tradicional. Alguns d’aquests pobles han estat declarats patrimoni arquitèctònic de la Humanitat per la UNESCO. La pràctica religiosa també s’acostuma a mantenir, al voltant de l’església evangèlica.

Així, doncs, Sibiu pot ser considerada com la capital “alemanya” de Romania. En aquesta ciutat hi ha la seu central del Fòrum Democràtic Alemany, que té com a objectiu defensar els interessos polítics de la comunitat. No obstant això, la influència alemanya va molt més enllà: Klaus Johannis, de la comunitat alemanya, va ser triat alcalde, per sorpresa, l’any 2000 amb el 70 % dels vots i el 2004 amb el 90 % dels vots. Ha liderat un canvi important de la ciutat i en va promoure la capitalitat europea de la Cultura. La darrera crisi de govern a Romania ha estat motivada, precisament, pel desacord del primer ministre del país, Victor Ponta, a nomenar Klaus com a nou ministre de l’interior. El nom de Klaus es perfila com un dels possibles candidats a la presidència del país. Poc després, Johannis Klaus va ser el candidat liberal per ocupar lapresdie`ncia del país, cosa que va aconseguir en les eleccions presidencials que van tenir lloc l’any 2014, i van assumir-ne el càrrec el desembre d’aquell any.

Sinagoga sefardita de Sofia

La revista britànica Architectural Digest va publicar fa poc una llista dels edificis de culte religiós que considera més bells. En aquesta llista hi figuren temples de diverses religions, actuals i del passat.

En el lloc número 16 hi apareix la sinagoga sefardita de Sofia, just després del temple Sri Ranganathaswamy, a Tamil Nadu, i de la sinagoga de Szeged, a Hongria. La llista l’encapçala l’església de Borgund, a Noruega.

Més enllà de l valor que es pugui donar a una llista d’aquest estil, és indiscutible que aquesta sinagoga té unes característiques que la fan molt especial.

Va ser construïda en el mateix lloc on abans hi havia hagut una altra sinagoga, la d’Ahava i Jesed (Amor i Bonat en hebreu). La seva construcció va començar l’any 1905, després que la comunitat jueva de Bulgària s’havia reorganitzat després d’anys de cert declivi. Va impulsar la construcció d’aquesta sinagoga el Gran Rabí, Marcus Ehrenpreis, i els líders de la comunitat jueva de Sofia Esdres Tadjer i Abraham Davidjon Levi.

Va ser dissenyada per l’arquitecte austríac Friedrich Grünanger, i s’hi combinen elements moriscos, venecians i del moviment vienès de la Secessió.

És la sinagoga sefardita més gran dels Balcans. L’edifici gira al voltant d’una gran cúpula i està envoltada per vuit torres. A l’interior s’hi poden observar mosaics venecians i columnes de marbre. Destaca, sobretot, el gran canelobre, també de marbre, que pesa més de 2.200 kg.

L’edifici va patir greus danys durant els bombardejos de l’any 1944 en plena Guerra Mundial, i com a conseqüència d’aquests bombardejos la biblioteca va ser destruïda.

La sinagoga va ser restaurada quan es va commemorar el centenari de la seva construcció, amb finançament del Fons Mundial de Monuments.

Podreu veure’n imatges en el següent enllaç,

Sofia Sephardic Synagogue (Bulgaria) – Синагогата в София

1989, l’any que va canviar la Història: des de les primeres eleccions semidemocràtiques a l’URSS fins a la caiguda de Ceaucescu

L’any 1989 és un any decisiu en la història de tots els països de l’Europa central i oriental, particularment, però també de tot el planeta. Ara tot just fa vint-i-cinc es van produir tota una sèrie d’esdeveniments que van canviar radicalment el món. Aquell any van caure, definitivament, un rere l’altre, els règims autoanomenats socialistes a la gran majoria de països d’aquesta àrea.

Particularment, em sento més còmode amb l’ús del terme de capitalisme d’estat, amb tots els matisos que calgui, per deisgnar-los. Si una cosa és evident és que tots aquests estats no eren patrimoni de la clase treballadora, sinó que aquesta classe obrera era explotada per una classe-casta que feia les funcions que fa la burgesia en la nostra societat.

La Unió Soviètica va viure unes eleccions històriques el març d’aquell any Van ser històriques perquè per primera vegada hi podien competir candidats independents per ocupar dos terços del nou parlament (l’altre terç era triat directament per la burocràcia). Aquestes eleccions semidemocràtiques (tampoc no hi podien participar altres partits que no fossin el Partit Comunista) es van saldar amb una victòria esclatant dels candidats independents, i va sortir-ne reforçada la figura de Ieltsin. A partir de llavors, es van anar precipitant els esdeveniments a una velocitat extraordinària, que van conduir a l’ensulsiada de tots els governs “socialsites” de l’Europa central i oriental i a la defunció de l’URSS.

També és l’any del gran desvetllament dels moviments nacionals arreu de l’estat soviètic. És l’any de la Via Bàltica; és l’any de les grans manifestacions per la independència de Geòrgia, que van ser reprimides amb duresa per l’exèrcit roig; és l’any de la victoria dels nacionalistes ucraïnesos de Rukh…

El govern de la Xina Popular també es va veure afectat per les grans mobilitzacions d’estudiants i obrers, el gran símbol de les quals va ser l’ocupació de la plaça de Tiananmen. La revolta finalment va ser esclafada, però va marcar un abans i un després en l’evolució d’aquell país.

A Polònia, les eleccions de juny també van representar el gran triomf de l’oposició, que va guanyar pràcticament tots els escons de lliure concurrència, La classe obrera, massivament, va votar les candidatures opositores, cosa que demostra que el POUP (el partit comunista oficial) no era percebut com a representant de la clase treballadora. Després de l’estiu es va formar el primer govern encapçalat per l’opositor Tadeusz Mazowiecki, després d’un acord d’interessos amb els “comunistes” governants, que tenia uns clars objectius liberalitzadors.

A Hongria les coses també van canviar molt de pressa: a l’abril el govern va decidir tallar la filada que els aïllava d’Àustria, cosa que va permetre que moltes persones passessin la frontera, molts dels quals provenien de l’Alemanya oriental. El 23 d’octubre, després d’un acord entre el Partit Socialista Obrer i l’oposició es va posar punt i final a la república popular i es va proclamar la República d’Hongria, a seques.

Les celebracions amb motiu del quarantè aniversari de la creació de la República Democràtica Alemanya van provocar grans manifestacions a les ciutats més importants del país (Berlín, Leipzig, Dresden) contra l’immobilista Honecker, el dirigent més reaci als canvis de tot l’Europa oriental, excepció feta del conducàtor Ceaucescu..Gorbatxov, finalment, va provocar la caiguda de Honecker i va imposar la designació de Hans Modrow com a primer ministre, i pocs dies després, el 9 de novembre, va caure el mur de Berlín, sense que el govern pogués controlar els esdeveniments.

Durant aquell mes de novembre, efecte dòmino, es va produir a Txecoslovàquia la revolució de vellut, amb el dramaturg Vaclav Havel com a cap visible. En un mes, Txecoslòvàquia va fer tot el trajecte que en d’altres països es va trigar mesos, i fins i tot anys, a recórrer. El 8 de desembre els “comunistes” en el poder arribaren a un pacte amb l’oposició, segons el qual el primer ministre havia de ser el jove del partit Marian Calfa però amb el compromís de fer una sèrie de reformes liberalitzadores que implicarien desmuntar bona part del sistema, però no tota.

A Sofia, a Bulgària, un cop d’estat incruent va enderrocar l’octogenari Todor Jivkov i va forçar-ne la seva substitució per Petar Mladenov. Els dirigents el Partic Comunista de Bulgària van tenir molt clar que per poder-se perpetuar en el poder s’havien de transformar en una mena de socialdemocràcia i pactar amb la desorganitzada oposició, encara sense cap moviment unificat. No va ser fins dos mesos després que es va constituir la dretana Unió de Forces Democràtiques. La intenció dels “comunistes” era continuar controlant el poder i fer només els canvis que els permetés continuar controlant l’estat.

L’únic estat on no hi havia hagut cap tipus de moviment era la Romania, controlada de manera fèrria pel dictador Nicolae Ceaucescu. Romania era l’estat, de tots els que estaven sotmesos al dictat de Moscou (en una relació que alguns autors han considerat com a semicolonial), que des de feia una colla d’anys mantenia una política relativament independent de l’URSS, i que gaudia d’unes relacions particularment bones amb els Estats Units i amb la Xina Popular.

En els països esmentats anteriorment hi havia hagut moviments opositors relativament organitzats i intel•lectuals amb influència notòria sobre la població. A Romania això no havia passat. El control de la Securitate, la policía política, era molt estricte. Només alguns moviments vaguístics i algún sindicat independent havien sacsejat ciutats de Transsilvània, però sense fer trontollar el règim. Només a la ciutat moldava de Iasi hi havia hagut algun intent d’emular la revolució de vellut txeca.

El 16 de desembre, la Securitate va pretendre detenir el pastor protestant Laszlo Tökes, que havia estat impulsor de campanyes en defensa dels interessos de la minoria magiar, particularment important en algunes zones de Transsilvània. Vivia a la ciutat de Timisoara (Temeszvar, en hongarès) i quan hi arribà la Securtiate es va organitzar una manifestació espontània en suport a Tökes. La repressió d’aquesta manifestació, que va provocar indubtablement moltíssimes morts (no hi ha aocrd en les xifres), va precipitar els fets. L’endemà mateix una vaga obrera va paralitzar la ciutat i la revolta es va estendre a d’altres ciutats de la part oriental del país, com Arad, Oradea, Cluj, Brasov, Sibiu…

Ceaucesu, va tornar apressadament del seu viatge oficial a l’iran i va convocar una gran manifestació “oficialista” de suport al partit i a la seva figura. Aquesta manifestació es va convocar a la capital, que fins llavors havia estat relativament tranquil•la. Aquesta manifestació va tenir lloc el dia 21 de desembre. Sembla que una part dels assistents, que havien estat reclutats de la manera habitual pel “sindicat” oficial, va començar a xiular i a fer crits de protesta contra Ceaucescu. També hi ha discussió sobre el nombre de persones que van protagonitzar aquesta protesta. El resultat final, però, va ser el mateix que a Timisoara: repressió brutal per part de les forces d’ordre públic, que va provocar una vaga general obrera l’endemà que va paralitzar la capital i que va acabar amb l’ assalt del palau presidencial per part de manifestants.

Simultàniament, dirigents del partit van aprofitar els esdeveniments per assaltar el poder. Entre aquests dirigents destacava Ion Iliescu, Silviu Bracun, Petre Roman i Corneliu Bogdan, tots ells fundadors del que després seria conegut com a Front de Salvació Nacional.

S’ha especulat molt sobre si el canvi a Romania va ser un cop d’estat o una revolució. Molt probablement, aquests dirigents del partit tenien molt clar que per perpetuar-se en el poder calia introduir una sèrie de reformes. Sembla que hi havia l’acord de fer una operació, a la qual Moscou no hi era aliena, similar a la que s’havia fet a Bulgària, i sembla que la data triada per al “cop d’estat” era el 24 de desembre.

Les manifestacions populars i espontànies van olbigar aquest nucli “reformador” del partit a avançar-se.
Un cop capturat Ceuacescu, va ser tancat en una esocla i va ser sotmès a un judici esperpèntic, sense cap mena de garantía jurídica que va acabar amb la seva sentència de mort, i la de la seva dona el 25 de desembre. Tot el procés va ser gravat per les càmeres de televisió i també l’execució de la parella, imatges cruels que van fer la volta el món. El “canvi de règim” no podía començar pitjor, ni amb menys garanties democràtiques.

Després d’això, Iliescu va ocupar la presidència del país i Petre Roman va ser nomenat primer ministre.Quatre mesos després es van convocar eleccions, que van certifcar el FSN com a nou/vell partit governant. S’havien, lampedusianament, canviat les coses perquè les clases dirigents no perdessin el poder.

Els estudiants de Macedònia es mobilitzen contra el govern

Aquest dies s’estan vivint les mobilitzacions estudiantils més importants de la història de la Macedònia independent. L’espurna que ha provocat tot aquest seguit de protestes, que van guanyant intensitat a mesura que passa el temps, va ser la proposta governamental d’introduir un nou sistema d’exàmens, per tal d’assegurar, segons el Ministeri d’Educació, el nivell dels universitaris macedonis.

Ara per ara, les protestes populars en aquest país balcànic són escasses, i només tenen una autèntica magnitud les motivades per la qüestió ètnica, bàsicament albanesa. En les manifestacions que han tingut lloc darrerament es dóna el fet, bastant insòlit, que estudiants albanesos i macedonis hi participen conjuntament.  S’hi han arribat a aplegar unes dotze mil persones, xifra molt elevada en accions d’aquest tipus a Macedonia.

Hi ha hagut manifestacions, sobretot, a la capital, Skopje, però també han estat importants les concentracions a d’altres ciutats, com Bitola i Prilep.

Molt probablement, els molt elevats índexs d’atur juvenil, l’horitzó de l’emigració com a única sortida possible i la percepció del país com a niu de corrupció han provocat aquest esclat malestar, creixent, entre el jovent. Una mesura com aquesta és vista com una trava més que s’haurà de superar sense cap compensació posterior.

No només s’han mobilitzat els estudiants, sinó que també ho han fet els equips directius de diferents facultats i universitats i bona part del professorat. Algunes facultats s’han adherit formalment a les protestes, com la de Dret, Art Dramàtic, Ciències, Matemàtiques o Filologia.

Tot i aquesta onada de protestes, el govern, per via del ministre Abdulaquim Ademi, ja ha manifestat que no té cap intenció de modificar la seva proposta. Per aquest motiu, els dirigents de la protesta han demanat ja una reunió amb el president del país, Gheorghe Ivanov, per tal que faci d’intermediari.

 

 

 

Quatre apunts sobre Moldàvia

Aquest mes de desembre s’han practicat detencions de diferents persones acusades de traficar amb urani a la República de Moldàvia. Segons fonts policials, un dels detinguts intentava vendre 200 grams de material radiactiu (de l’isòtop urani 238). La quantitat que esperaven obtenir d’aquesta venda ascendia a la quantitat d’un milió sis-cents mil euros. No és la primera vegada que es fa una detenció d’aquest tipus a Moldàvia: les anteriors detencions relacionades amb tràfic d’urani es van efectuar l’any 1991.

D’altra banda, en clau de política interior, el Partit Comunista de la República de Moldàvia, el gran perdedor de les darreres eleccions, s’ha mostrat disposat a cooperar amb el govern prooccidental, format pel Partit Democràtic, el Partit Liberal i el Partit Liberal Democràtic. Així ho ha fet saber el secretari general del partit, Vladímir Voronin, en unes declaracions que han sorprès l’opinió pública. Per la seva banda, el Partit Socialista, que ha adoptat el paper de principal partit de l’oposició ha denunciat el clima en què es van fer les eleccions. Posa com a exemple de l’enrariment polític, la prohibició de la participació en els comicis d’un partit prorus.

El ministre d’afers estrangers d’Ucraïna, Stepan Poltorak,  considera encara el territori de Transnístria, a la frontera occidental, com un perill per a la seguretat del seu país. El fet que encara hi sigui present el que era el 14è exèrcit soviètic és vist com una amenaça real en aquests moments de conflicte obert amb Rússia.

El principal dirigent d’aquesta república autoproclamada, de Transnístria, ha visitat aquesta semana Moscou, on s’ha entrevistat amb Dmitri Rogozin, vicepresident del govern rus. Rogozin s’ha compromès a ajudar Transnístria, però ha volgut deixar clar que aquest ajut serà de carácter civil i no militar.

Cimera a Belgrad de líders de la Xina i de països de l’Europa central i oriental

Des de fa anys, la Xina està intensificant la seva activitat a tots els països de l’àrea balcànica, com està fent arreu del món. Aquest dilluns ha començat una cimera internacional de dos dies a la capital sèrbia, amb representants de diversos països de l’Europa central i oriental .

Un fet que demostra l’alta voldada i les pretensions d’aquestes reunions és l’elevat nombre de participants. En aquesta cimera hi participen ministres de setze estats.

Que Sèrbia hagi estat el país triat com a país amfitrió no és gens casual. La Xina ha tingut una actitud molt amistosa envers els diversos governs serbis, ja des de l’època de Milosevic. Va ser, junt amb Rússia, un dels pocs estats que es va oposar frontalment als bombardejos que va patir el país durant la guerra de Kosova. El fet que la seva ambaixada també fos víctima dels bombardejos va fer que la postura del gegant asiàtic fos més bel·ligerant en el seu suport a Sèrbia.

Des de llavors, el nombre d’inversions xineses no hi ha parat de créixer. Un exemple d’això, anunciat fa pocs dies, és la nova construcció d’un pont sobre el Danubi, a Belgrad.

També s’ha fet públic fa no gaire una línia de crèdit a Moldàvia de mil milions de dòlars.  A Bulgària, les inversions xineses s’han quintuplicat en només un any: de 14 mil milions d’euros el 2012 a 85 mil milions en els primers sis mesos de 2013, alhora que l’intercanvi comercial s’ha duplicat en els darrers tres anys. Es poden posar molts més exemples de l’expansió del capital xinès a tots els Balcans.

La inauguració oficial de la cimera va anar a càrrec del primer ministre serbi, Aleksander Vucic.  En el seu discurs inaugural va qualificar-la de punt de trobada de les economies d’orient i d’occident, i va afirmar que aquesta col·laboració només portaria beneficis a ambdues parts.   Va insistir, també, que el que necessita la regió és inversió, i que això la Xina ho pot aportar.

Li Keqiang, primer ministre de la República popular de la Xina, per la seva banda, va defensar que reunions d’aquest tipus ajuden a la cooperació entre la Xina i els països de l’europa de l’Est. També tindran, en les negociacions, un paper rellevant els ministres xinesos de Transport i de Comerç. El fet que el primer ministre s’hagi traslladat a Belgrad demostra l’interès d’aquest país en la zona.

La recessió a la part més occidental del continent pot haver animat els empresaris xinesos a traslladar inversions cap a l’Europa central i oriental, probablement pel baix nivell impositiu i per una mà d’obra barata i qualificada.

Més enllà dels càrrecs polítics assistents, cal destacar la presència de 5.000 membres delegats dels diversos estats, que negociaran projectes en diversos àmbits, com la indústria, transports, informàtica o turisme.  Molt probablement, els projectes que desvetllen més interès són els que tenen a veure amb les infraestructures. Un exemple d’això pot ser la posible construcció d’una línia d’alta velocitat que ha d’unir les capitals hongaresa i sèrbia.

Una quarta part de les dones de Bulgària és víctima de la violència de gènere

Aquesta setmana, una ONG búlgara ha presentat en una conferència de premsa unes dades molt preocupants sobre la violència de gènere a Bulgària. L’Aliança per la Protecció contra la Violència ha revelat que una de cada quatre dones pateix algun tipus d’agressió durant la seva vida.

Segons les dades que aporten, en el que portem d’any, unes 4.000 dones han demanat ajuda a diverses organitzacions. D’aquestes, aproximadament un miler s’allotgen, en aquests moments, en centres tutelats, tot i que només s’hi poden estar durant un període de mig any.

Com passa arreu, es té l’evidència que la gran majoria de les dones afectades no fan denúncies de cap tipus, no busquen ajut legal ni tan sols recorren al metge, per por de represàlies. Segons aquesta ONG, el 70% de les dones que pateixen violència no fan cap tipus d’acció, i només un percentatge que pot oscil·lar entre el 5 i el 10% s’atreveixen a presentar una denúncia.

El fet que siguin tan poques les dones que fan aquest pas emmascara la magnitud del problema.

A més, no poden gaudir de protecció si no han presentat una denúncia. No només això, sinó que cal un testimoni que corrobori aquestes acusacions. En cas que no hi sigui, la denúncia pot quedar en no-res.

Aquesta ONG pretén impulsar tota una sèrie d’actuacions per tal d’aconseguir reformes legislatives que permetin més protecció, com pot ser, per exemple, tipificar com a delicte el fet d’espiar la parella o la violació conjugal.

 

Quatre candidats a les eleccions presidencials de Croàcia

El 19 de novembre es va fer públic l’anunci, per part del portaveu del govern, Nikola Jelic, que les sisenes eleccions presidencials de Croàcia tindran lloc el proper 28 de desembre. Si cap dels candidats supera el 50% dels vots caldrà fer una segona volta, l’11 de gener.

En aquestes eleccions tindran dret a vot, aproximadament, uns 4.400.000 ciutadans. Per poder-s’hi presentar calia que els candidats presentessin un nombre de signatures que avalessin la seva candidatura. Per a unes eleccions presidencials, el nombre mínim exigit és de 10.000.

Un cop acabat el termini per a la presentació d’aquestes signatures, el 7 de de desembre, només quatre candidats podran concórrer a aquests comicis, dels set que havien manifestat interès a presentar-s’hi.

Els més ben situats en la cursa presidencial són d’una banda, l’actual president, Ivo Josipovic que va presentar l’aval de 203.000 signatures, i de l’altra la candidata de l’opositora Comunitat Democràtica Croata (HDZ), Kolinda Grabar Kitarovic, que ha aconseguit un nombre superior de signatures, 328.000. El fet que hagi aconseguit un  nombre més elevat de suport es deu, fonamentalment, al fet que aquest partit, fundat per Franjo Tudjman, té més militants i està més ben assentat a tot el territori que no pas el Partit Socialdemòcrata.

Molt més lluny queden els altres dos candidats que han aconseguit prou signatures.

L’ultradretà Milan Kujndzic ha arreplegat 50.000 suports i l’independent Ivan Vilibor Sincic, unes 15.000. Aquest darrer candidat, sense cap partit al darrere, segurament recollirà el suport de l’electorat més a esquerra dels socialdemòcrates. Cal recordar que a les darreres eleccions europees els verds van obtenir uns excel·lents resultats. Ja ha anunciat que pensa centrar la seva campanya en la lluita contra les privatitzacions il·legals.

Fins ara, els sondejos donen com a guanyador Ivo Josipovic (malgrat el menor nombre de signatures), amb un 42,4% dels vots. La candidata conservadora, per la seva banda, obtindria, si es fessin ara, el 28,3% dels vots, mentre que Kujndzic l’11,2. Per tant, tot sembla indicar que caldrà fer una segona volta.

Ivo Josipovic va néixer l’any 1957 i va militar de molt jove a la Lliga dels Comunistes Iugoslaus. A principis dels anys noranta va passar a formar part del Partit Socialdemòcrata.

L’estada en el poder de Josipovic sembla que no li passarà factura, almenys de forma notable. Alguns aspectes de la seva política en aquests darrers anys han trencat alguns temes tabús, com per exemple, la condemna clara i sense pal·liatius dels crims dels ústaixes croats durant la Segona Guerra Mundial, la millora de les relacions amb Sèrbia (aquesta setmana mateix s’ha anunciat que Air Serbia ha reobert els vols Belgrad-Zagreb després de 23 anys), o les visites a diversos camps de concentració per retre homenatge a les víctimes . Tot i això ha hagut d’aguantar la pressió del molt conservador HDZ amb temes com el del reconeixement del matrimoni homosexual o les campanyes contra l’ús de l’alfabet ciríl·lic a Vukovar. Aquest darrer mes, a més, hi ha hagut importants mobilitzacions de veterans de guerra, amb un mort entre els activistes, que han posat el govern en una situació molt complicada.

D’altra banda, la situació social no ha millorat sensiblement, com ho demostra l’elevada taxa d’atur o els resultats nefastos que ha tingut la incorporació a la UE (que va ser venuda com un gran triomf), però que ha provocat la desil·lusió generalitzada de la majoria de la població. A això cal afegir-hi la sensació que té la població de corrupció generalitzada de la classe política. L’escàndol de l’alcalde de Zagreb, Milan Bandic, detingut el mes d’octubre, i també divuit dels seus col·laboradors, acusat de corrupció, abús de poder i tràfic d’influències no ajuda gens a canviar la imatge de la política.

Bandic, que feia catorze anys que era alcalde de Zagreb, militava inicialment en el Partit Socialdemòcrata, però va trencar amb aquest partit l’any 2009 i va fer un viratge cap a la dreta que el va dur a presentar-se a les eleccions presidencials de 2010, amb el suport de la influent església catòlica. Aquest fet demostra que totes les forces polítiques estan esquitxades per diferents escàndols.

La Comunitat Democràtica Croata, per la seva banda, no acaba mai de treure’s de sobre l’estigma de contemporitzar amb l’extrema dreta. Aquesta setmana mateix, es van fer una sèrie d’actes commemoratius de la figura de Franjo Tudjman, el primer president de la Croàcia independent després del desmembrament de la Iugoslàvia socialista, amb motiu del quinzè aniversari de la seva mort.  A aquests actes hi va ser convidat, per l’HDZ, un criminal de guerra i notori militant  ultradretà, Branimir Glavas.

Franjo Tudjman va ser president de Croàcia entre 1992 i 1999, Stjepan Mesic entre el 2000 i el 2010, i Ivo Josipovic entre 2010 i 2104.

 

Ederlezi, un himne dels roms del Balcans

Ederlezi és una cançó tradicional de la comunitat rom dels Balcans. És una cançó, per a aquest grup ètnic, amb un alt valor simbòlic. Es va fer coneguda al públic occidental, sobretot, arran de la pel•lícula d’Emir Kusturica, El temps dels gitanos.

L’origen de la cançó té a veure amb l’arribada de la primavera. El dia 6 de maig es fa una festa per celebrar-la, quaranta dies després de l’equinocci.

Se n’han fet una infinitat de versions, des de la del grup de rock Bijelo Dugme, que en va fer una de les primeres en serbocroat a principis dels anys setanta (amb una lletra diferent), fins a algunes de molt actuals. La més famosa, però, és la que podem sentir a la pel•lícula de Kusturica, que és una de les versions més impressionants que n’he sentit.

N’hi ha una infinitat de versions, com les del grup nord-americà Beirut, el grup polonès Dikanda,  Goran Bregovic, el més conegut dels músics balcànics, la cantant albanesa Besa Kokedhima, dels catalans Barcelona Gipsy Klezmer Orkestra, o la versió kurda. Si cliqueu sobre el nom dels intèrprets, la podreu sentir.

Vull donar les gràcies a Maria del Mar Vanrell, que m’ha fet conèxier la versió de BGKO i la verisó kurda.

Lletra original en romaní:
Sa me amala oro kelena
Oro kelena, dive kerena
Sa o Roma daje
Sa o Roma babo babo
Sa o Roma o daje
Sa o Roma babo babo
Ederlezi, Ederlezi
Sa o Roma daje
Sa o Roma babo, e bakren chinen
A me chorolo, dural besava
Amaro dive, amaro dive
Amaro dive, Ederlezi
Ediwado babo, amenge bakro
Sa o Roma babo, e bakren chinen
Sa o Roma babo babo
Sa o Roma o daje
Sa o Roma babo babo
Ederlezi, Ederlezi
Sa o Roma daje

Traducció, bastant lliure, al català:
Tots les meus amics ballen el horo (dansa tradicional balcánica)
Tot ballant el horo celebren el dia de festa
Tots els rom, mare meva
Tots els rom, pare
Tots els rom, oh, mare meva
Tots els rom, pare, pare
Ederlezi, Ederlezi
Tots els rom, mare meva

Tots els rom, pare, sacrifiquen xais
Però jo, pobre, em trobo sol
Un dia romaní, el nostre dia
El nostre dia, Ederlezi

Ens ofereixen, Pare, un xai
Tots els rom, pare, sacrifiquen xais
Tots els rom, pare, pare
Tots els rom, oh, mare meva
Tots els rom, pare, pare
Ederlezi, Ederlezi
Tots els rom, mare meva

Atemptats contra comissaries a Macedònia

Durant la nit de dimarts es van produir dos atemptats contra comissaries de policia. Així ho van anunciar les autoritats macedònies l’endemà dels fets.

Sembla ser que les explosions van tenir lloc a les localitats de Tetovo i Kumanovo. Tetovo és la capital de facto dels albanesos de Macedònia, i està situada a la part occidental del país. Kumanovo, per la seva banda, està situada a la part més septentrional, no gaire lluny de la capital, Skopje. En totes dues localitats, la població albanòfona és clarament majoritària.

Es dóna el fet que aquestes dues ciutats van ser els focus més actius durant la breu guerra que va sacsejar Macedònia l’any 2001.

A finals del mes d’octubre també va haver-hi  una temptat contra la seu del govern de Macedònia, quan uns desconeguts van llançar uns projectils contra la façana de l’edifici governamental. Aquesta acció va ser reivindicada per un grup anomenat Exèrcit d’Alliberament Nacional, que és el mateix nom que va adoptar la guerrilla albanesa durant la guerra de 2001.

Fins ara, les autoritats macedònies han optat per minimitzar aquestes accions.

La guerra de 2001 va acabar amb un fràgil equilibri, segellat per l’acord d’Ohrid, que diverses vegades ha trontollat. L’any passat va haver-hi greus conflictes ètnics a tot el país. Aquest any mateix s’han viscut importants mobilitzacions de la població albanesa, que es considera greument discriminada, tot i ser, aproximadament, una mica més del 25% de la població.

Un altre fet que demostra les difícils relacions de les dues comunitats en aquesta república és la cada vegada més tibant relació entre el partit governant, el conservador VMRO-DPMNE, i el seu soci albanès, la Unió Democràtica per la Integració. Aquests darrers dies s’ha especulat més d’una vegada sobre un possible trencament de les seves relacions.

Després de l’estiu, un expolític albanès, Nevzt Halili, va proclamar de manera simbòlica la República d’Il·lírida, que abastava un territori que s’estenia sobre la part més occidental i septentrional del país. El seu objectiu era la de forçar el govern a negociar per tal de convertir Macedònia en una mena de confederació binacional. Es representants dels dos principals partits albanesos, però, no van fer cap cas d’aquesta declaració i tot va quedar en no-res.

Podeu trobar més informació sobre mobilitzacions de la població albanesa a la següent entrada:

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/07/07/manifestacions-a-skopje/