Igor Dodon, el president “socialista” de Moldàvia, homòfob i defensor dels valors tradicionals

El president de Moldàvia, el “socialista” Igor Dodon, ha manifestat repetidament durant els últims anys les seves idees profundament reaccionàries, la seva oposició radical als drets i a les reivindicacions de la comunitat LGTBI i la defensa de la família i dels valors tradicionals.

Ara fa pocs dies, pocs abans que tingués lloc a Chisinau, el 21 de maig, una marxa organitzada per Genderdoc-M en defensa dels drets d’aquests col•lectius, va fer una declaració pública en què es refermava, una vegada més, en les seves tesis. Genderdoc-M és una ong, segons la seva pàgina web, que té com a objectiu lluitar contra la discriminació de les persones per raons de la seva orientació sexual.

Aprofitant aquest esdeveniment, Dodon va afirmar, entre d’altres coses, que les seves opinions són les majoritàries en el conjunt de la societat moldava i que marxes d’aquest tipus són contràries als valors tradicionals, la moralitat i la religió ortodoxa. A més, va aprofitar per anunciar l’organització d’un Festival de la Família per contrarestar actes d’aquest tipus.

La marxa, sota el lema Sense Por, es va dur a terme, finalment, però la presència de grups ultraortodoxos amb l’afany de bociotejar-la i provocar incidents va fer que hagués de ser interrompuda, exactament igual que va passar l’any passat. És lamentable que uns fets així es repeteixin any rere any i que les autoritats no facin res per evitar-ho. Tot un atemptat contra l’elemental dret a la manifestació.

Pot sobtar que algú que es declari socialista pugui defensar opinions d’aquest tipus, i que pugui apel•lar sovint als valors religiosos. De tota manera, coneixent-ne la seva trajectòria no sorprèn gens. A més, el seu socialisme no deixa de ser més que la voluntat d’aferrar-se a vells valors defensats per la burocràcia soviètica, que no tenien absolutament res de revolucionaris, tot el contrari. En les darreres eleccions presidencials va apel·lar diverses vegades al sentiment religiós i va criticar la decadència d’occident.

 

La minoria ucraïnesa de Romania

Quan es parla de les  minories de  Romania, normalment ens venen al cap els hongaresos, els szeklers o els alemanys, però n’hi ha força més, algunes de les quals prou desconegudes, com és el cas de la  ucraïnesa.

Segons el cens 2011, a Romania hi viuen 51.723 ucraïnesos, cosa que representa un percentatge del 0,3% del total de la població de Romania. És, per tant, una minoria poc nombrosa, però això no vol dir que no hagi tingut un pes important en la història de Romania. Malgrat aquestes dades oficials, la comunitat ucraïnesa afirma que són molts més, i s’aventuren a proporcionar una xifra que oscil•la entre els 250.000 i els tres-cents mil.

On viuen?

Els ucraïnesos viuen concentrats en tres territoris, en un dels quals tenen presència des de fa segles, mentre que en els altres dos casos la presència és molt més recent.

La majoria dels ucraïnesos de Romania viu al nord del país, a tocar de la frontera amb Ucraïna. Podem trobar ucraïnesos en els quatre comtats (judet en romanès) del nord del país: Satu Mare, Maramures, Suceava i Botosani, d’oest a est.

Segons diversos documents, hi ha presència eslava en aquestes zones com a mínim des del segle VI, tot i que en cap cas es pot asseverar amb rotunditat que els actuals ucraïnesos en siguin els descendents. Amb certesa, hi viuen, com a mínim, des dels¨segles XIV-XV, anys en què ja compartien el territori amb població romanesa. D’aquesta llarga presència en dona testimoni, per exemple, la commemoració que va tenir lloc al municipi de Ruscova l’any 1998, dels 625 anys de la primera referència als ucraïnesos en el municipi. També es pot afirmar amb seguretat que hi ha hagut un contínuum demogràfic de població ucraïnesa a tot el nord de l’actual Romania.

A Maramures, n’hi havia censats, el 2011, 30.786, cosa que representava gairebé el 7% de la població del comtat, i més del 60% del total d’ucraïnesos que viuen al conjunt del país. Són, a més majoritaris en set comunes (Bistra, Bocicoiu Mare, Poienile de sub Munte, Remeți, Repedea, Rona de Sus i Ruscova). A Satu Mare eren tan sols 1.340.
.
També és important la comunitat que viu al nord-est, a la Bucovina (en l’actual comtat de Suceava) i a Botosani. Cal recordar que el teritori històric de la Bucovina, multiètnic, està dividit actualmente entre dos estats: Romania i Ucraïna, amb minories d’ambdues comunitats a banda i banda de la frontera. Al comtat de Suceava hi havia, l’any 2011, 5.689 ucraïnesos -una mica més de l’1% de la població-, mentre que a Botosani eren 659. Abans, la Bucovina havia estat una província de l’Imperi Austrohongarès.

La Bucovina havia estat un autèntic paradís multilingüístic –com es pot comprovar amb la lectura del text La llengua nòmada, de Norman Manea -tot i que amb el pas dels anys, aquesta diversitat ha tendit a reduir-se de manera notable. Segons es dades del cens de 1910, a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania. La comunitat romanesa a la Bucovina sota administració ucraïnesa és percentualment més nombrosa que no pas la ucraïnesa al sud.

Finalment, cal esmentar un altre debat, per ara no resolt des del punt de vista lingüístic: la qüestió rutena. No hi ha acord sobre el fet de si rutè i ucraïnès són la mateixa llengua. Ucraïna no en reconeix la seva existència, però hi ha nombroses persones d’aquesta comunitat -que s’estén per Polònia, Eslovàquia, la Voivodina sèrbia i, la major part de la Ucraïna transcarpàtica– que afirmen que són dues llengües diferents, i, per tant, dues comunitats nacionals diferents.  En aquests cas, si fos així,  els ucraïnesos dels quals estem parlant es podrien considerar com a rutens, tot i que oficialment són ucraïnesos. Polònia, Eslovàquia i Serbia sí que reconeixen una nacionalitat i una llengua rutena diferenciada de la ucraïnesa.

Altres grups d’ucraïnesos viuen en altres enclaus, com són la Dobrudja i el Banat, des de fa molts menys anys, i se’n pot documentar perfectament l’arribada.

La Dobrudja

Els ucraïnesos de la Dobrudja, en el delta del Danubi, són descendents dels cosacs de Zaporoje, que s’hi van establir a finals del segle XVIII, que fugien de la persecució de la tsarina Caterina II. Sembla que eren uns vuit mil i per establir-se en aquest territori van demanar permís a lees autoritats otomanes, que llavors eren les que en tenien el domini formal. Allà hi van crear un camp militar, que fou desmantellat per les autoritats turques quinze anys després. En alguns documents de l’any 1830 en xifra la quantitat en 1.095 famílies. Se sap del cert, que a aquest grup originari se n’hi afegiren d’altres, de finals del segle XIX, que fugien de l’Imperi rus, a causa de la servitud i del servei militar. Cal tenir en compte que el delta del Danubi és a tocar, també, de l’actual frontera d’Ucraïna. Segons les dades oficials, són uns quatre mil, però representants d’aquesta comunitat afirmen que són entorn de vint mil. Estan concentrats al comtat de Tulcea i la majoria viuen a les localitats de Tulcea i Crisan on són el 20% del total d’habitants).

El Banat

En els territoris més occidentals de l’actual Romania també hi podem trobar algunes comunitats ucraïneses. En aquest cas, la seva presència és molt més moderna, amb prou feines un segle.

Es té documentat que els primers ucraïnesos, concentrats en localitats molt concretes –com Lugoj, Caransebes i Arad- hi van arribar entre 1908 i 1918. El Banat, que en els darrers segles ha patit diverses colonitzacions, és un territori d’una gran diversitat ètnica. Els primers ucraïnesos hi van arribar arran del fet que nombrosos propietaris de terres alemanys i hongaresos van vendre les seves terres. Molts d’aquests nous colons provenien de Transcarpàtia i, en menor nombre, de la Bucovina.

En aquest territori, a més, la comunitat alemanya era particularment important, però l’èxode que protagonitzà després de la Segona Guerra Mundial, i que no s’ha aturat pràcticament fins ara, va facilitar que altres ucraïnesos, sobretot de Maramures, optessin per traslladar-s’hi, particularment a partir dels anys setanta.

Al Banat destaquen pobles com Pogăneşti, Dragomiresti, Stiuca, Remetea Mica, Barsana, poblats majoritàriament per ucraïnesos.

Romanian license plate codes.png
By new map: Chumwa (Maximilian Dörrbecker), using this map by NNW
old map: derivative work: TheFlyingDutchman (talk)
Romania_counties_blank_big.png: Bogdan – Own work, Public Domain, Link

En municipis on viu un percentatge important de població ucraïnesa s’hi ensenya llengua i literatura ucraïnesa, que forma part del pla d’estudis. Aquests estudis van iniciar-se arran de la reforma de l’ensenyament de la’ny 1948. A partir dels anys noranta, s’han reforçat. A les universitats de Bucarest, cluj i Suceava es pot obtenir el títol de grau en filologia ucraïnesa.

Hi ha alguns programes de ràdio en ucraïnès, a Ràdio Iasi i a Ràdio Timisoara. També hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta comunitat a TVR-2. També s’editen quatre publicacions en ucraïnès, però la seva periodicitat és escassa.

Políticament, estan majoritàriament organitzats en la Unió dels Ucraïnesos de Romania. En el parlament romanès hi ha un escó reservat per a aquesta minoria. No hi ha reconegut cap dret a  a l’autonomia, de cap tipus, per a les poblacions on són majoritaris.

El 79% es declaren ortodoxos, i estan enquadrats en el Vicariat Ortodox Ucraïnès. Aquests últims anys,  noves esglésies han captat fidels d’aquesta nacionalitat, com els pentecostals o adventistes.

 

 

Taraf de Haidouks, els reis de la música romaní

Taraf de Haïdouks és, ben segur, el grup de música romaní més conegut i amb més projecció internacional. El grup es va constituir formalment a principis de l’any 1989, poc abans de la caiguda de Ceausescu, tot i que els seus components feia molts anys que tocaven.

És un grup la composició del qual ha variat extraordinàriament. Sempre n’han format part com a mínim una dotzena de músics, amb edats que oscil·len entre els vint i els vuitanta anys. Alguns dels components inicials del grup ja han mort. Van enregistrar el seu primer disc, que duia per títol Musiques des Tziganes de Roumanie, l’any 1991. Des de llavors, n’han gravat vuit més.

Sempre s’han mantingut fidels a la més pura tradició de la múscia rom i no han volgut fer concessions a la comercialitat, com sí que han fet altres grups.

En el següent vídeo podeu escoltar una crua i irònica cançó dedicada a Nicolae Ceausescu.

Per a més informació, podeu llegir l’article de Mariano García, publicat a Frontera Musical

 

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

Croàcia: eleccions locals que no canvien res

Aquest diumenge passat, 21 de maig, van tenir lloc les eleccions locals a Croàcia. Aquests comicis són els primers que es fan des que va prendre possessió el nou govern, i s’han dut a terme en plena crisi d’aquest mateix govern. Per aquest motiu, era interessant veure què passava, sobretot, amb el partit governant, la conservadora Unió Democràtica de Croàcia (HDZ). També era intreressant saber com reaccionaria l’electorat al canvi de lideratge dels socialdemòcrates (SDP). És evident que les diferències entre totes dues formacions són més aviat escasses, però sempre se’n pot extreure alguna dada important.

El nombre de governs locals que es triaven era proper al mig miler. Com és habitual, i com era d’esperar, l’HDZ va aconseguir bons resultats en la gran majoria de circumscripcions menys poblades i rurals. En el conjunt de l’estat, l’HDZ s’ha imposat en tretze dels vint comtats, mentre que els socialdemòcrates només ho han fet en cinc.

La qüestió canvia quan s’analitzen els resultats de les ciutats més importants del país. Globalment, els resultats de l’HDZ han estat discrets, tot i que han parat el cop. Els socialdemòcrates, per la seva banda, sembla que haurien de tenir bons resultats a les zones urbanes, entre les classes populars i il•lustrades. No ha esat així. De fet, només han obtingut un resultat mínimament decent a Rijeka, un dels seus punts més forts tradicionalment.Els socialdemòcrates estan en profunda crisi arreu del continent, i mentre mantinguin polítiques que siguin pràcticament les mateixes que les de les opcions conservadores no seran vistos, per les classes populars, com una alternativa interessant.

Zagreb, la capital, va ser l’escenari d’un fracàs estrepitós de la candidatura conservadora. És innegable, però, que Zagreb té unes característiques que són especials i que fan que els resultats no siguin extrapolables al conjunt del país.

Milan Bandic, que fa anys que n’és alcalde, va tornar a quedar en pirmera posició, amb el 31% dels vots. Bandic va accedir a l’alcaldia com a membre del Partit Socialdemòcrata, però després de ser acusat de corrupció va marxar del partit i va crear la seva propia formació política, que té certa rellevància en el conjunt de l’estat, amb alguns diputats.

A Zagreb, Bandic ha tornat a repetir els seus bons resultats, amb el 31% dels vots. En segon lloc ha quedat la candidatura impulsada pels socialdemòcrates i els liberals de l’HNS, encapçalada per Anka Mrak-Taritas, militant d’aquest últim partit. Aquests dos candidats són els que passaran a la segona volta. En tercer lloc ha quedat una candidata independent, Sandra Svaljek –amb el 19%-, i en quart lloc la polèmica dipuada de l’HDZ que es presentava sense el suport del partit, Bruna Esih, del sector més dretà del partit. Ha obtingut uns bons resultats, entorn de l’11%, per sobre del candidat oficial de l’HDZ, que s’ha quedat tan sols amb el 6% -Drago PRgomet-, uns resultats nefastos. És evident que bona part del’electoral de l’HDZ ha optat per Bandic en aquesta primera volta. La gran incògnita és saber què farà el partit amb ella, car encara és diputada per les sigles de l’HDZ tot i que se n’hagi desmarcat ostensiblement.

Els resultats de Zagreb, tot i ser un enclau particularment especial, mostren una tendència general del país: molts vots per a candidats independents, amb discursos clarament personalistes, que demostren el cansament dels ciutadans. Aquestes opcions, però, no representen cap opció de canvi real.

A Split, la segona ciutat més poblada del país, el candidat guanyador va ser Zeljko Kerum –que ja havia estat alcalde entre 2009 i 2013-, un altre candidat independent, que en la segona volta s’enfrontarà al candidat de l’HDZ,. Andro Krstulovic Opara, que va obtenir el 24% dels vots.

A Rijeka (que precisament ahir celebrava el títol de lliga de l’equip de futbol local per primera vegada en la seva història), principal feu socialdemòcrata, torna a guanyar Vojko Obersnel, amb el 41% del vots, malgrat lesprevisions pessimistes de fa unes setmanes, i en la segona volta s’haurà d’enfrontar a un candidat independent.

A Osijek, a l’est del país, també surt victoriós un candidat independent, Ivan Vrkic, que a la segona volta tindrà com a rival Ivana Sojat, de l’HDZ. Tant a Zadar com a Dubrovnik els candidats vencedors han estat els de l’HDZ, i els oponents en la segona volta seran un socialdemócrata i un membre de l’HNS, respectivament. A Varazdin, per la seva banda, també va vèncer un candidat independent, i en segon lloc van quedar els socialdmòcrates.

Pel que fa als partits, menors, han estat particularment dolents els resultats de MOST, que van coalitzar-se amb l’HDZ per formar govern, i Zivi Zid, amb uns resultats molt pobres –ens etè lloc a Zagreb, amb tan sols el 2% dels vots. El més preocupant per a MOST és que va néixer principalment com una força municipal. Ara, amb aquests resultats, ha perdut bona part de la influència que tenia.

Zlatko Hasanbegovic, un ultradretà en les files de l’HDZ

En aquests últims amys, un dels polítics més controvertits de tot Croàcia és Zlatko Hasanbegovic, exministre de Cultura del govern del conservador Tomislav Oreskovic. El seu passat, vinculat a diverses organitzacions d’extrema dreta, i nombroses declaracions en què d’una forma o altra reivindica el passat ústaixa han provocat diverses reaccions en contra i campanyes i manifestos que en demanaven la dimissió o destitució.

De fet, durant les negociacions per a la formació de l’actual govern Plenkovic,  diversos actors de la política croata van demanar de manera contundent que Hasanbegovic no repetís com a ministre, cosa que finalment van aconseguir. Un dels més explícits en aquest sentit va ser Milorad Pupovac, representant de la minoria sèrbia. En termes semblants es van expressar veus de la minoria italiana, profundament indignades per la retallada de les subvencions destinades a les publicacions en aquesta llengua.

Entre d’altres declaracions que ha fet en els últims anys, destaquen les que afirmen que l’antifeixsme no és un dels pilars bàsics sobre els quals se sustenta la vida política croata, i el titlla de lloc comú sense rellevància. També va defensar públicament la participació del govern en la concentració de Bleiburg de l’any 2016, que se celebra anualment per retre homenatge a les persones, molt majoritàriament ústaixes fugitius després de perdre la guerra, que van morir a mans de les tropes partisanes. De fet, és un dels responsables de l’organtizació Počasni Bleiburški Vod, una de les impulsores d’aquests homenatges. Aquest any, 2017, ha tornat a assistir-hi

Tot això ha fet que es rastregés el seu passat i que sortissin a la llum pública diversos articles i declaracions francament preocupants.

En alguns articles publicats l’any 1996 qualificava els ústaixes, que entre els anys 1941 i 1945 van liderar un estat croat independent que va perseguir salvatgement la població sèrbia, jueva i rom, com a herois i màrtirs, obviant que, en connivència amb els nazis, van provocar la mort de centenars de milers de persones en diversos camps de concentració escampats per la geografia croata i bosniana. Aquests escrits van aparèixer en la revista de l’ultradretà Moviment Croat d’Alliberament (HOP), partit força minoritari que no va arribar a superar els set-cents militants en tota la dècada dels noranta. En aquests escrits sostenia tesis negacionistes pel que fa a la persecució que van patir les minories a l’estat independent croat. També va militar en el Partit Croat de Dret, el principal partit ultradretà croat, abans d’ingressar en la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), actual partit governamental.

També s’han pogut recuperar fotrografies seves davant la tomba d’Ante Pavelic, el líder ústaixa, acompanyat de Mladen Schwartz i Velimir Bujanec, dos dels més destacats líders ultradretans de la Croàcia dels anys noranta. En alguna d’aquestes fotografies Hasanbvegovic llueix simbologia d’aquest moviment.

Unes altres declaracions polèmiques que va fer van ser aquelles en les quals afirmava que volia una pàtria lliure, des del Drin i el Drava fins a l’Adriàtic, és a dir amb les fronteres de l’antic estat feixista.

Hasanbvegovic va néixer l’any 1973 a Zagreb, en el si d’una família musulmana d’origen bosnià, provinent de Gracanica. Mai no ha renegat de la seva fe i és actualment membre del comitè executiu del majlis de la comunitat musulmana de Zagreb. Cal no oblidar que una part, poc nombrosa però no menyspreable dels musulmans de Bòsnia, va col•laborar amb els ústaixes.

Hasanbegovic ha intentat repetidament apaivagar la polèmica amb declaracions de to conciliador, però no se n’ha retractat. No ha manifestat, però, cap intenció de dimitir.

L’Associació de Periodistes de Croàcia va manifestar la seva consternació quan Hasanbegovic va ser nomenat ministre de Cultura. Van condemnar el seu passat i van expressar el seu temor que intentés “disciplinar” els periodistes.

Es va arribar a crear un plataforma, la Plataforma 112, que aglutinava una vintena d’ong’s que denunciaven el nomenament de Hasanbegovic. Tambe criticaven el nomenament d’un altre ministre, Milj Crnoja, que gestionava els afers relacionats amb els veterans de guerra. També va ser molt polèmic la seva proposta de creació d’una mena de registre de “traïdors a la pàtria”, una idea absolutament aberrant.

A part de les reaccions que ha provocat a l’interior de Croàcia, cal destacar, també, la petició que va fer arribar  al govern croat, el Centre Simon Wiesenthal, amb seu a Israel, de destitució d’aquest polèmic ministre.

Massa tard per a Cèlia, de Teresa Pàmies, impressions de l’Eslovènia dels anys vuitanta

Massa tard per a Cèlia és un text on conflueixen diversos gèneres literaris, des de la novel·la, el llibre de memòries i de viatges, fins a les reflexions polítiques, cosa que el fa difícilment catalogable.

El personatge central de la trama és la figura de Cèlia Planes, una suposada amiga de Teresa Pàmies. Durant la Guerra Civil, quan era molt jove i feia d’infermera, va conèixer un jove brigadista eslovè, Vilko Koraly. Van viure una intensa però breu història d’amor. Vilko hagué de tornar a Iugoslàvia, on va quedar immers en la voràgine de la Segona Guerra Mundial. Va lluitar-hi com a a partisà i va morir-hi l’any 1944. Poc després de marxar de Catalunya, va néixer el fill de Cèlia i Vilko. A partir de llavors, la Cèlia va viure una vida on la figura de Vilko sempre va ser present -en un món ple de fantasies-, tot i no tenir-ne mai més notícies.

D’altra banda, Teresa Pàmies, en un to clarament autobiogràfic ens narra la visita que va fer a Eslovènia a principis dels anys vuitanta, poc després del suïcidi de la seva amiga, Cèlia. El seu testimoni és l’element central de la segona part del llibre. Aquí hi podem trobar les magnífiques descripcions d’alguns dels paratges alpins, del llac de Bled i de la preciosa capital eslovena, Ljubljana. També són molt interessants les impressions sobre el socialisme iugoslau, sobre la qüestió nacional eslovena, i la comparació de la seva situació amb la de Catalunya. Com és lògic, des des la seva militància comunista, ens en canta moltes virtuts, de vegades d’una manera una mica ingènua, tot i ser conscient d’algunes mancances; reflexions interessants tenint en compte que tenen gairebé trenta-cinc anys, i ser fetes en un momnet on ningú no s’esperava el que va passar després.

Al cementiri de Bled, Teresa Pàmies trobarà el desllorigador de la històriade la seva amiga, la Cèlia… Un text senzill, sense pretensions, però profundament emotiu, que val la pena de llegir.

Va ser publicat per Edicions Destino l’any 1984, i va ser reeditat l’any 1996.

 

Un esperanto eslau: un lingüista txec té a punt una proposta de llengua eslava comuna

Segons informa el rotatiu crotat Jutarnji List, el lingüista txec Vojtech Merunka presentarà oficialment l’ 1 de juny la seva proposta de llengua eslava comuna. Es tracta d’una llengua artificial elaborada amb l’objectiu de facilitar la comunicació i la intercomprensibilitat entre els parlants de les diverses llengües eslaves.

Tot i que Zamenhof, el creador de l’esperanto, era nascut en terres eslaves, a Bialystok concretament, segons Merunka, no va donar prou relleu a les llengües eslaves, notablement inferior al de les llengües germàniques i romàniques. En aquests moments, segons les dades que aporta, hi ha 250 milions de persones a Europa que parlen idiomes eslaus -el 32% dels europeus-, mentre que que els idiomes romànics són parlats pel 31% i els idiomes germànics pel 27%.

Merunka ha afirmat que des de molt jove ha treballat en aquest projecte. També ha asseverat que no pretén que la seva proposta de llengua comuna substitueixi les llengües existents, sinó que ha de servir per facilitar-ne la relació i la comunicabilitat. Argumenta que és molt freqüent que parlants de llengües eslaves es comuniquin entre ells en anglès, cosa realment absurda. De fet, entre els parlants de llengües romàniques passa exactament el mateix: tots ens hem trobat en la situació ridícula en què algun parlant d’italià o portuguès se’ns ha adreçat en anglès -o hem vist com molts catalans que viatgen a aquests països fan servir un anglès macarrònic per comunicar-se-, quan l’esforç mutu que hem de fer per entendre’ns és mínim. A més, Merunka valora que les llengües eslaves són prou properes com perquè sense gaire esforç, puguin utilitzar aquesta nova llengua -novoslavensko, nou eslau o nou eslavònic- sense un aprenentatge llarg i difícil. Segons afirma ell mateix, amb un mes n’hi ha ben bé prou.

Per aconseguir-ho, ha apostat per una gramàtica molt simplificada que ve a ser, aproximadament, una mitjana matemàtica de totes les llengües eslaves (Merunka és també professor a la facultat de Tecnologia de Praga). Està pensada perquè es pugui escriure tant en alfabet llatí com en alfabet ciríl·lic. També ha insistit que el seu projecte no va contra la llengua russa. A Rússia s’han aixecat algunes veus contràries a la seva proposta. De fet, des de Rússia sempre s’ha considerat que el rus hauria de ser la llengua de referència de tots els eslaus.

Ara només caldrà veure si aquesta proposta té èxit o queda com un dels mols altres projectes que s’han intentat tirar endavant. A principis del segle XIX ja es va elaborar alguna proposta amb aquests mateixos objectius. Anteriorment s’havia intentat revitalitzar l’eslau antic amb aquesta intenció, però òbviament les seves característiques no eren les adequades per poder esdevenir aquesta llengua global. L’any 1826, un eslovac, Jan Herkel, va presentar una primera proposta -Universalis Lingua Slavica-, però no va aconseguir estendre’s mès enllà d’un reduït grup de seguidors. Més endavant, l’any 1912, un altre txec, Josef Konecny va idear l’Slava-esperanto, amb escàs èxit.  En aquest cas, però, la seva aposta inspirada en l’esperanto, tenia un to molt més modern. El Neposlava, ideat per un rus, Vsevolod Txetxixkin l’any 1915 tampoc no aconseguí implantar-se més enllà d’un molt petit grup d’acòlits.

No hi hagué més propostes d’aquest tipus fins a finals del segle XX. Les dues propostes més esteses són l’Slovio, creat tot just l’any 1999 per Mark Hucko, també a partir d’uns plantejaments molt similars als de l’esperanto, i l’intereslàvic, de l’any 2006.

Les llengües eslaves normalment s’agrupen en tres grans blocs: les orientals, (rus, ucraïnès i bielorús), les occidentals (polonès, caixubi, polàbic, txec, eslovac i sòrab) i les meridionals (serbocroat, búlgar, macedoni i eslovè)

 

Bleiburg, un any més es fa un acte en record dels ústaixes

Com cada any, la concentració que es fa a la localitat austríaca de Bleiburg sacseja la vida política croata. L’acte que s’hi fa consisteix en un homenatge a les persones que van ser lliurades a les forces partisanes immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Segons les enitats organitzadores, aquest any hi van assistir aproximadament quinze mil persones, que provenien majoritàriament de Croàcia i de Bòsnia, desplaçades en un centenar d’autobusos. Les autoritats austríaques en rebaixen la xifra a vuit mil. Com passa cada any van ser molt habituals la presència de símbols, uniformes, banderes… ústaixes i feixistes.

Aquest acte compta amb el suport de les autoritats eclesiàstiques, com ho demostra la missa celebrada per l’arquebisbre d’Osijek –Djuro Hranic-, i de l’estat, que hi envia representants oficials, com era el cas de Goran Maric, en nom de la presidenta del país, Kolinda Gravar-Kitarovic. També hi van ser presents alguns diputats, el més destacat dels quals era el controvertit exministre Zlatko Hasanbegvic. Cal recordar que l’any passat, enmig d’una gran tempesta política, l’estat va decidir donar suport a l’acte, cosa que també ha passat enguany.

La premsa croata s’ha limitat a donar-ne una informació amb un to molt neutre, però això no ha estat així en el cas d’Àustria. Diverses ong’s, entitats i partits polítics n’han demanant la prohibició, ja que consideren que és l’acte d’exaltació neonazi més important d’Europa. Van fer arribar una carta amb aquesta proposta formal a les autoritats de Caríntia, però la seva demanda no va ser atesa, car, segons les autoritats carínties, té lloc en un espai privat. L’alcalde de Bleiburg, el socialdemòcrata Stefan Visotsching, també ha manifestat el seu malestar per aquesta commemoració, que es repeteix any rere any.

Molts fugitius croats, partidaris de l’NDH (tal com era conegut l’estat feixista croat independent aliat de l’Alemanya nazi) van fugir a Àustria, a principis de 1945, davant l’avanç de les tropes partisanes. Una bona part d’aquests fugitius havien col•laborat activament en tasques repressives, en camps de concentració… A aquests fugitius croats s’hi van afegir altres col•laboracionistes eslovens i serbis. Amb la col•laboració de les tropes britàniques, sobretot, bona part d’aquests fugitius van ser lliurats a les tropes partisanes el 15 de maig de 1945, data a partir de la qual van ser tornats a territori iugoslau.

Durant els seu pas per Eslovènia van morir molts d’aquests fugitius, sobretot a Tezno i Macelj. No hi ha acord sobre el nombre total de morts. Segons alguns historiadors croats, la xifra podria ser de 30.000, mentre que historiadors més en sintonia amb les tesis partisanes rebaixen molt sensiblement aquesta xifra.

 

Macedònia tindrà nou govern

Aquest dimecres, 17 de maig, després d’una mica més de cinc mesos des que es van fer les eleccions a Macedònia, s’ha fet un pas important per tancar la crisi política que viu aquest país balcànic. El president del país, Gjorge Ivanov, ha proposat, finalment, al socialdemòcrata Zoran Zaev la tasca de formar govern.

A partir d’ara, Zaev tindrà vint dies de marge per negociar la formació del nou executiu amb els seus aliats, els partits albanesos. El passat mes de març, Ivanov va rebutjar la possibilitat d’oferir a Zaev la possibilitat de formar govern. L’excusa en què es va escudar va ser l’acord a què havien arribat els socialdemòcrates amb les forces albaneses.

Des de, fins ara governant, VMRO-DPMNE es va iniciar una intensa campanya contra aquest possible nomenament de Zaev, que representava la seva sortida del govern. Segons ells, els socialdemòcrates havien arribat a un acord nefast per al país amb tres partits albanesos, que havien pactat prèviament una plataforma conjunta de negociació. Els conservadors del VMRO-DPMNE van argumentar que s’havien arribat a uns acords que podien posar en perill la unitat del país i trencar l’equilibri ètnic. Simultàniament, l’organització Units per Macedònia ha estat mobilitzant la població durant vuitanta dies seguits contra qualsevol concessió que es pugui fer a la minoria albanesa. Tot plegat havia conduït Macedònia a una absoluta paràlisi, i el punt culminant de la crisi va arribar en el moment que manifestants van irrompre en el parlament i van agredir alguns diputats,entre els quals Zaev mateix i Zijadin Sela, líder d’Aliança pels Albanesos quan es va nomenar un nou president d’aquesta cambra.

Amb el gest d’aquest dimecres, doncs, es trenca aquesta espiral. És indiscutible que les pressions dels governs occidentals i dels EUA han estat moltes. Els ambaixadors d’aquests estats s’han pronunciat reiteradament pel tancament de la crisi amb el nomenament de Zaev com a cap de govern, ja que el fet de tenir majoria per poder-lo formar el legitimava.

Evidentment, no s’ha fet públic quin és el preu que s’ha de pagar pel tancament de la crisi, si es tanca. Una de les hipòtesis que feia dies que circulava era el possible “perdó” per a Gruevski i els membres del seu govern, acusat de nombrosos casos de corrupció, d’escoltes il·legals de gairebé trenta mil ciutadans, de malversament de fons públics… Una mena d’amnistia podria fer que l’agressivitat de Gruevski i dels que el secunden desistisin. Ara bé, el preu que es pagaria seria molt gran, massa gran, per a la qualitat democràtica del país.

Una altra qüestió que és una autèntica incògnita és saber què passarà amb les reivindicacions albaneses. S’acceptaran, o quedaran minimitzades de manera que representin un simple maquillatge? Si és així, només es contribuirà a la frustració d’aquesta comunitat, amb la qual cosa la tensió pot tornar a aparèixer en qualsevol moment.

De fet, Zaev, després de fer-se públic l’anunci va fer una compareixença on va afirmar que el nou govern vetllarà per construir una Macedònia europea i unificada,i va insistir que governarà per a tots els ciutadans, i que no portarà a terme una política de confrontació.

Ivanov no ha ofert a Zaev la possibilitat de formar govern fins que no ha fet una declaració pública en què ha garantit que el seu govern mantindrà la unitat, la integritat i la sobirania del país, i que protegirà els interessos nacionals i de tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva ètnia, religió o filiació religiosa. Es va comprometre, també, a ser fidel als principis i lleis marcats per la constitució i a no subordinar els interessos del país als d’un altre estat.

Des de VMRO-DPMNE s’ha donat la benvinguda al rebuig per part de Zaev del que anomenen, despectivament, plataforma de Tirana. Han afirmat, també, que la seva fermesa -del VMRO-DPMNE- i de la ciutadania, amb vuitanta dies de mobilització, ha estat fonamental per aconseguir aquest èxit. Des d’Units per Macedònia, l’organització en teoria apartidista que ha organitzat les mobilitzacions populars, s’insisteix que cal estar a l’aguait i que la lluita per garantir la unitat de l’estat continua.

Dimecres mateix, representants de diversos estats i organismes internacionals es van mostrar satisfets pel debloqueig de la situació. Ho van fer membres de l’ambaixada nord-americana, fonts diplomàtiques britàniques, franceses, de l’OSCE; també s’han expressat en aquests termes Federica Mogherini i Johannes Hahn, alt representant d’Afers Estrangers de la UE i comissionat europeu de negociacions d’ampliació, respectivament.