Imatges de Kosova sota ocupació italiana, Pec/Peja, 1943

L’any 1943, el comandant general de les forces armades d’Albània i lloctinent general d’aquest estat, Alberto Pariani, va fer una visita oficial a Kosova, en concret a la ciutat de Pec/Peja. Amb motiu d’aquesta visita, les autoritats locals van organitzar les habituals manifestacions populars, pròpies dels estats feixistes, de suport als governants. En aquest vídeo, en podeu veure algunes de les imatges d’aquesta visita. Tot un document ! El podeu veure en el segúent enllaç.

Alberto Pariani ja havia estat vinculat a Albània des de l’any 1933, quan va ser nomenat cap de la missió militar italiana a Tirana, en una mostra més de les intencions expansionistes italianes en aqust país.L’any 1939, Itàlia va ocupar Albània i la va convertir en un estat satèl•lit, amb un Ordre Nou calcat del feixista. La corona albanesa va passar a ser ocupada per Víctor Manuel III, el rei italià.

L’any 1941, l’abril, les tropes nazis i aliades dels nazis van envair Iugoslàvia i van esquarterar el país en diverses àrees d’influència: un estat serbi sotmès a Alemanya; una Croàcia independent controlada pels ústaixes, els feixistes croats, que es van apoderar de de Bòsnia; Itàlia, per la seva banda, es va apropiar de gran part d’Eslovènia, una colla d’illes de l’Adriàtic i diversos punts de la costa dàlmata; Bulgària s’apoderà de la majoria del territori de Macedònia; Hongria s’apropià d’una gran franja del nord de Iugoslàvia, corresponent sobretot a la Voivodina.

L’ocupació italiana d’Albània va permetre l’edificació de la Gran Albània, ja que a l’Albània estricta s’hi incorporà tot el territori poblat majoritàriament per albanesos, com les províncies de Bar i Ulcinj –de Montenegro-, la franja més occidental de Macedònia, Kosova i una petita part del nord de Grècia, la Samèria.

A Kosova, els italians van ser ben rebuts per la població albanesa, que els va considerar com a alliberadors. Pensaven que la seva presència serviria per revertir la política de colonització que havia endegat l’estat iugoslau els anys precedents, i com una forma d’aconseguir la sobirania.Entre les mesures adoptades hi hagué la introducció de l’ensenyamnent de l’albanès a les escoles, la presència de la bandera albanesa… Tot i això, la zona nord, entorn de Mitrovica, no va formar part d’aquesta Gran Albània, ja que va ser administrada pels alemanys mateix, pel general Eberhardt. El control de les importants mines va ser el factor determinant per a aquesta decisió. D’altra banda, la població sèrbia va ser víctima de la repressió, que en provocà la mort de molts i l’exili d’altres.

La resistència partisana va ser mol dèbil a Kosova, amb diferència el lloc on menys presència va tenir. El nombre de comunistes albanesos era molt escás, i la majoria de membres del Partit Comunista eren montenegrins. El control itailià de Kosova va finalitzar amb la capitulació italiana,el 8 de setembre de 1943, poc després d’aquesta visita de Pariani. A partir de llavors, els alemanys van intentar substituir-los.

Aquest vídeo el podeu veure en la següent pàgina de youtube: https://www.youtube.com/watch?v=buiPYsdJk2M

Anuncis

La cançó d’autor de l’eslovena Klarisa Jovanović

Klarisa Jovanovic és una cantant eslovena, que també ha exercit com a mestra, poeta i traductora. A partir dels anys noranta va començar la seva carrera musical, basada sobretot en la recuperació i en la reinterpretació de la música tradicional eslovena, de la resta de països de l’antiga Iugoslàvia i del Mediterrani oriental, des de Turquia i Grècia fins a l’Adriàtic, sense oblidar les cançons sefardites. També ha musicat poemes i ha escrit moltes de les cançons que interpreta.

Més informació: http://www.primorci.si/osebe/jovanovi%C4%87-klarisa/877/

En els següents enllaços podreu escoltar tres de les seves cançons que més m’agraden:

 

ADAM IN EVA, del CD OD LJUBEZNI (Celinka, 2011)

 

LEPA VIDA, del CD OD LJUBEZNI (Celinka, 2011)

 

POLJEM SE VIJA, del CD MEDINTERAN

El president romanès obre la porta a la reunificació amb Moldàvia

L’actual president romanès, Klaus Iohannis, va obrir la porta la setmana passada a aquesta reunificació. Aquesta afirmació la va fer en el si d’un debat públic que duia per nom “Diàleg per Romania. La primavera política de la societat civil”.

Els fets que estan tenint lloc a la veïna república de Moldàvia, immersa en la inestabilitat política, que acumula diverses caigudes de govern i un debat sobre la seva orientació, cap a Europa o bé cap a Rússia, han tornat a col•locar aquest tema en el debat públic.

Evidentment, va ser molt caut en les seves afirmacions. Va advocar per, primer de tot, l’estabilització de Moldàvia i per la seva clara orientació cap a Occident, que hauria de culminar, lògicament, en la integració en la Unió Europea. Hauria de ser llavors quan es pogués plantejar aquesta proposta i es pogués dur a terme. També va remarcar, però, que la delicada situació de la secessionista Transnístria ha de ser tinguda en compte a l’hora d’abordar aquesta qüestió.

A més, a Moldàvia, tot i que hi ha força gent favorable, no hi ha articulat cap moviment polític que presenti aquesta alternativa com a opció de futur, cosa que pot fer difícil que una proposta així tiri endavant, almenys a curt termini. Ara bé, el mapa polític d’aqeust país pot canviar radicalment en els propers mesos. No cal oblidar, tampoc, les creixents inversions romaneses a Moldàvia ni els “ajuts” de tipus econòmic que el govern romanès està injectant en la malmesa economia moldava.

Iohannis no és el primer president romanès que parla obertament d’aquest tema. L’anterior cap d’estat, Traian Basescu, també va fer reiterades declaracions a favor d’aquesta reunificació.

En aquests darrers mesos s’han fet públiques diverses enquestes sobre aquesta reunificació a banda i banda del riu Prut, que separa tots dos estats. Podeu consultar els resultats d’algunes d’aquestes enquestes en els següents enllaços: a Romania i a Moldàvia.

 

Acampada davant la seu del govern, a Kosova, per unes eleccions anticipades

L’oposició de Kosova ha convocat la ciutadania a acampar davant la seu del govern, a la plaça Skanderbeg de Pristina, per tal de demanar eleccions anticipades i oposar-se a l’elecció de Hashim Tahci com a nou president del país, decisió que ha de ser presa en un termini no superior a deu dies.

El pols entre l’oposició i el govern és constant des de fa mesos, per diversos motius, entre els quals hi ha, sobretot, la denúncia de la corrupció,els acords amb Sèrbia, que poden permetre la creació d’una Associació de Municipis Serbis i la delimitació de la frontera amb Montenegro, com a principals punts de confrontació, tot i que no únics.

La setmana passada, com a commemoració de la independència de Kosova es va convocar una gran manifestació contra el govern, l’enèsima, a la qual van assistir unes cent mil persones, una xifra molt elevada per als estàndards de la zona. Aquesta setmana mateix, les sessions parlamentàries s’han vist interrompudes tres vegades per llençament de gas a la cambra per part de l’oposició. Aquests episodis s’han anat repetint de manera reiterada en els darrers mesos. Tot això demostra l’elevat grau de crispació a què ha arribat la política kosovar.

L’elecció de Thaci com a futur president ha tornat a a encendre els ànims. Des de l’any 2011, la presidència del país ha estat ocupada per una dona, Atifete Jahjaga, proposada en el seu moment, per tres partits diferents. Ara, quan aquest mandat s’acaba, aquest mes d’abril, ha arribat el moment de triar el nou president.

Feia temps que s’estava especulant amb diversos noms, però fa unes setmanes, el Partit Democràtic de Kosova –el partit amb més diputats en el Parlament i que ha dominat la política kosovar des del 2008- ha proposat el nom del seu principal dirigent, Hashim Thaci, per ocupar aquest càrrec. Pocs dies després, la Lliga Democràtica de Kosova va anunciar el suport a aquesta proposta del seu soci de govern.

Thaci va ser cap de govern de Kosova entre el 2008 i el desembre de 2014. Arran de les últimes eleccions, en què el seu partit no va aconseguir el suport necessari per governar en solitari, va formar coalició amb el principal partit, fins aleshores, de l’oposició, la Lliga Democràtica de Kosova, el partit fundat per Ibrahim Rugova. Thaci, en el nou govern encapçalat per Isa Mustapha, ocupa la cartera d’Afers estrangers.

Tahci ha estat identificat amb la pitjor cara de la política de Kosova, marcada per una profunda corrupció, nepotisme i clientelisme. Se l’ha acusat d’haver creat una xarxa autènticament mafiosa que s’ha enriquit, mentre que la majoria de la població s’ha anat enfonsant, cada vegada més, en la pobresa.

Podeu llegir més informació sobre la crsisi de Kosova si cliqueu aquí.

S’ajornen les eleccions macedònies. Protestes per la decisió d’amnistiar els acusats de frau electoral

El govern macedoni, encapçalat pel qüestionat Nikola Gruevski, ha decidit ajornar les eleccions previstes per al dia 24 d’abril d’enguany. Segurament, es faran a principis del mes dejuny, probablement el dia 5.

L’oposició havia amenaçat de boicotejar els comicis de l’abril en cas que no no hi hagués prou garanties de vot lliure i d’absència de frau. Aquests dos aspectes van provocar les critiques de l’oposició en els darrers comicis, fins al punt que no va fer acte de presència en el Parlament fins al setembre de l’any passat, un any després de tenir lloc les eleccions.

L’oposició ha rebut el suport dels observadors internacionals, tant de la Unió Eruopea com dels Estats Units, en una clara demostració de l’interès que tenen aquests països a mantenir l’estabilitat de la zona. S’ha de tenir en compte que l’any passat, Macedònia va ser escenari d’intenses mobilitzacions populars contra el govern, del qual demanaven la dimissió, i per la convocatòria d’eleccions anticipades. També hi hagué algun conat d’enfrontament armats, com els que van tenir lloc a Kumanovo, encara no del tot aclarits. Finalment, govern i oposición van arribar a un acord el juliol passat per tal d’iniciar un període de transició, amb la formació d’un govern més de caràcter tècnic, fins a la convocatòria d’eleccions, que s’havien previst per aquest mes d’abril. Tot i això, les desavinences entre els dos principals actors de la política macedònia han estat constants.

Zoran Zaev, líder de l’SDSM (Partit Socialdemòcrata), ha reconegut davant la premsa el paper dels mediadors internacionals , i ha afirmat que sense aquesta pressió segurament no s’haurien ajornat aquestes eleccions.
Gruevski, per la seva banda, ha volgut treure importància a aquest ajornament i ha al•legat que hi havia poc temps per preparar-les amb garanties.

D’altra banda, la decisió del Tribunal Constitucional d’acceptar, per cinc vots a favor i quatre en contra, la decisió d’amnistiar els acusat de frau electoral, d’ahir mateix, ha provocat una gran indignació. Tot plegat, demostra que l’actitud governamental de perpetuar-se en el poder i de controlar tots els mecanismes d’autoritat es manté intacta.

Centenars de persones s’han concentrat durant tot el dia davant la seu del Tribunal, per tal de protestar per aquesta decisió arbitrària i caciquil.

Els polonesos de Bòsnia, una minoria oblidada

La revolta contra els otomans que l’any 1875 va esclatar a la petita localitat de Nevesinje es va estendre ràpidament per tot Bòsnia i pel conjunt dels Balcans. El conflicte va finalitzar l’any 1878, amb el Tractat de San Stefano i posteriorment, el mateix any, el de Berlín. Arran d’aquest darrer tractat, Bòsnia i Hercegovina, tot i mantenir-se formalment com a part de l’Imperi otomà, va passar a ser administrada directament per l’Imperi austrohongarès.

En aquells anys, l’Imperi estava dividit, de facto, en dues àrees de sobirania, la que depenia d’Àustria i la que depenia d’Hongria. Bòsnia no es va incorporar a cap de les dues grans zones, sinó que fou administrada com a condomini, sota la direcció, primer, del baró de Kallay, entre el 1882 i el 1903, i després del baró de Burian.

Ara bé, entre 1878 i 1882, hi hagué una sèrie de revoltes protagonitzades sobretot pels musulmans contra aquest canvi de sobirania. Aquestes revoltes són d’una gran transcendència per la història de Bòsnia, ja que el seu esclafament va implicar l’exili de part de la població. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors no estan d’acord en el nombre total de persones que van marxar de Bòsnia i van emigrar a Turquia, que oscil•la, segons els autors, entre les 60.000 i les 300.000. Aquesta dada és important perquè demostra que hi hagué territoris que quedaren buits, i que expliquen posteriors campanyes de colonització.

L’Imperi, un cop assentat el poder, va decidir tirar endavant una sèrie de reformes, pensant sobretot en els seus interessos, com ho demostra, per exemple, l’il•lògic traçat de les les línies ferroviàries que van construir.

Per fer tasques administratives es van fer arribar a Bòsnia molts funcionaris, sobretot catòlics, en lloc de comptar amb la població del territori, malgrat les promeses que havien fet quan van ocupar el poder. Per aquest motiu, van arribar a Bòsnia molts alemanys, que van fer incrementar el percentatge de població germànica de manera notable, hongaresos i també d’altres procedències, com txces, polonesos o, ucraïnesos. Una bona part d’aquestes persones eren advocats, enginyers, funcionaris… Aquesta arribada va tenir lloc poc després de constituir-se la nova administració, a principis de la dècada dels vuitanta.

Hi hagué una segona onada, que va ser numèricament més important, a partir dels anys noranta, sobretot entre 1896 i 1906. Va tenir el seu origen en una iniciativa d’un religiós alemany, que l’any 1888 va publicar diversos anuncis on feia una crida a colonitzar diverses comarques bosnianes que havien quedat despoblades.En poc temps, deu mil persones van respondre a la seva crida, de les quals només unes dues mil eren alemanyes. La gran majoria eren eslaus: polonesos, txecs (sobre l’emigració txeca Bòsnia, cliqueu aquí) i ucraïnesos.

Els polonesos que van arribar a Bòsnia eren d’origen rural, catòlics, provinents de Silèsia i del regne de Galítsia. Com que a Galítsia hi vivien polonesos i ucraïnesos (la majoria) moltes vegades no es van fer clares distincions entre tots dos grups nacionals.

Aquests pagesos es van establir sobretot a la zona de Bosanska Krajina i Posavina, entorn de Prnjavor, Derventa, Bosanska Gradiska, Banja Luka, Bosanski Novi i Prijedor, zones actualment ubicades a la República Serpska. Entorn de Prnjavor, que va arribar a ser coneguda en aquella època com la Petita Europa, hi hagué alguns pobles on tota la població era exclusivament polonesa, com per exemple les dues principals colònies poloneses, creades entre els anys 1899 i 1901: Rakovac (Rakowiec en polonès) i Novi Martinac (Nowy Martyniec en polonès). Actualment aquestes dues poblacions són dos llogarets pràcticament deshabitats, i on ja no viu cap polonès. A Rakovac hi viuen, com a molt, unes vint persones.

En els llocs on convivien amb bosnians, ho feien majoritàriament en pobles on vivien serbis i, en menys casos, croats, però gairebé mai no van conviure amb musulmans. Les relacions amb la població bosniana, tot i que eren escasses, eren generalment de tolerància.

La situació va canviar radicalment arran de la Primera Guerra Mundial. Immediatament després es va formar el Regne del Serbis, Croats i Eslovens, que l’any 1929 esdevindria Iugoslàvia. Com que l’Imperi havia desaparegut,molts polonesos van intentar tornar al seu país d’origen, però el govern polonès es va negar a rebre’ls. Això va fer que el nombre de polonesos no disminuís, sinó tot el contrari. En el cens de l’any 1910 hi constaven 10.975 polonesos, i l’any 1930 el nombre de persones que s’hi declaraven havia augmentat fins a prop de les trenta mil. A Prnjavor mateix, l’any 1921 hi havia censats gairebé set mil polonesos i cinc mil ucraïnesos. L’escriptora polonesa Maria Dabrowska, en un informe redactat l’any 1934 sobre els polonesos bosnians, afirma que tot i les pressions que patien per desnacionalitzar-se, vivien millor que els pagesos de Polònia.

Durant la Segona Guerra Mundial, a partir de l’any 1941 en el cas iugoslau, Bòsnia va passar a formar part de l’estat feixista croat ústaixa, conegut traicionalment com a NHD. Les noves autoritats feixistes van optar per desplaçar part d’aquesta població polonesa cap a zones més al nord, com Eslavònia, amb l’objectiu d’incrementar el nombre de persones de religió catòlica d’aquelles terres, on vivien croats catòlics i serbis ortodoxos. Un nombre important de serbis d’aquests territoris van ser exterminats, cosa que va fer que calgués repoblar-los.

La immensa majoria de polonesos, però, va optar per unir-se a la resistència partisana. El nombre de polonesos va ser prou important perquè es constituís un batalló exclusivament polonès, el cinquè batalló de la catorzena brigada de Bòsnia. Es calcula que el total de polonesos que pariticiparen en la lluita partisana pot rondar aproximadament els tres mil, un percentatge prou imporant. Quan es va crear el Consell Antifeixista d’Alliberament Nacional de Bòsnia i Hercegovina (ZAVNOBiH) també hi eren presents els polonesos, liderats per Ignac Kunecki. Un dels objectius d’aquest consell era restaurar la personalitat i els antics límits territorials de Bòsnia, que havien estat eliminats arran del cop d’estat liderat pel monarca iugoslau l’any 1929. La divisió territorial del país es va refer de cap i de nou, amb la creació de banovines, que tenien coma objectiu eliminar la personalitat dels diferents territoris històrics.

Durant la guerra, els txètniks serbis havien organitzat matances de polonesos i ucraïnesos, que no eren ben vistos. Aquests fets es repetiren a finals de 1945 i principis de 1946.

Tot i el suport del ZAVNOJ (el màxim òrgan de la resistència iugoslava), molts polonesos no van tenir la sensació que s’acabessin restablint els seus drets nacionals i lingüístics, i ni tan sols tenien sensació de seguretat. Amb la creació de la nova República popular polonesa, i l’emigració de pràcticament la totalitat de la població alemanya de Polònia, el nou govern polonès va proposar el retorn de la diàspora. Segons algunes dades, unes quinze mil persones van secundar aquesta crida i van marxar a Polònia.

Els que van tornar van optar per instal•lar-se a Silèsia, a la zona de Boleslawiec. Aquesta marxa es va fer entre març i novembre de 1946. No van rebre cap compensació per les cases i les terres que van haver de deixar, malgrat que van intentar negociar amb les noves autoritat. Sembla que es van entrevistar fins i tot amb Tito.

En el cens de 1953, el nombre de polonesos ja era només de 1.161 i en el de 1960 de tan sols 601. L’any 1991 encara eren menys,561. Els pocs polonesos que queden estan concentrats en zones urbanes, a Zenica, Banja Luka, Mostar i Sarajevo.

 

El govern búlgar supera una moció de censura

Aquesta setmana passada, l’oposició va presentar la primera moció de censura contra el govern conservador de Boiko Boríssov. El principal argument de l’oposició per justificar aquesta moció era el caos i desgvell en la política sanitària del govern.

La moció va comptar només amb el suport dels dos principals partits de l’oposició, el Partit Socialista (BSP), el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), el principal partit de la minoria turca, i dos diputats no adscrits a cap grup (Georgy Kadiev i Velizar Enchev). Això va fer que només aconseguís 80 vots, pocs més dels 69 diputats que van signar el document per sol•licitar-la. Perquè tirés endavant calia com a mínim el suport de 121 diputats. En el parlament búlgar hi ha un total de 240 diputats.

Per la seva banda, 130 parlamentaris van votar a favor del govern, els dos partits que el conformen (GERB i la coalició Bloc Reformista) i els dos partits que, tot i no formar part del govern, li donen suport, el Front Patriòtic (PF) i l’Alternativa pel Renaixement Búlgar (ABV), escindits del socialistes.

El fet que el cap del govern, Boiko Boríssov, no fos ni tan sols present en el debat ni en la votació demostra la poca importància, i el menyspreu, que li concedia.

Resolució del Parlament europeu sobre Sèrbia

Ara fa una setmana, el Parlament europeu va aprovar dues resolucions sobre Kosova i Sèrbia. A la premsa catalana s’ha fet força difusió de la demanda del Parlamaent, clara i contundent, que els cinc estats que encara no han reconegut Kosova ho facin. Evidentment un d’aquests estats és l’Estat espanyol. Sobre Kosova, a més, insisteix que ha d’avançar en les reformes, lluitar contra la corrupció i arribar a acords amb el govern serbi.

En canvi, pel que fa a la resolució sobre Sèrbia, se n’ha comentat molt poca cosa. Us en fem un petit resum.

La resolució, presentada per David Mc Allister, insta Sèrbia a fer una sèrie de reformes en diversos camps, a tirar endavant una política econòmica de caire liberal, amb tot el que això comporta, i a continuar el diàleg amb el govern de Kosova.

Pel que fa a l’economia, es congratula que s’hagi aprovat una nova reforma laboral i que s’hagi avançat en la feina de reduir el dèficit públic. Ara bé, també insisteix que s’han de prendre mesures que garanteixin la seguretat de les inversions estrangeres i que s’ha de continuar amb la reestructuració dels serveis i les empreses públiques. Pel que fa a les privatitzacions, que segons els parlamentaris europeus cal que continuïn, es demana transparència en el procés de venda de les empreses públiques. Cal recordar que aquests darrers mesos s’ha privatitzat una infinitat d’empreses públiques, moltes de les quals del sector dels mitjans de comunicació, l’exemple més destacat de les quals és l’agència de notícies Tanjug, que va tancar les portes el 31 d’octubre de l’any passat.

Quant a política ambiental, s’insta les autoritats sèrbies que prenguin mesures per evitar el canvi climàtic i demana explícitament que es redueixin les diferències, pel que fa a aquest tema, entre les diverses regions de Sèrbia.

També es demana que la Justícia sigui veritablement independent i, si cal, fer una reforma radical del sistema judicial. A més, s’ha d’intensificar la lluita contra la corrupció i el crim organitzat, considerats un obstacle per al desenvolupament de la regió i un obstacle per al progrés social i democràtic. Per millorar en aquesta línia, la figura del Defensor del Poble s’ha de reforçar i ha de tenir més capacitat efectiva de treballar, sense crítiques innecessàries que l’únic que fan és coartar la seva llibertat d’actuació. Amb això es fa un advertiment al govern per les pressions que ha rebut el Defensor del Poble aquests darrers anys.

També considera que cal una protecció més estricta dels drets humans i llibertats, particularment dels grups més vulnerables i més exposats, com poden ser els col•lectius LGTB i les minories ètniques, sobretot els rom.

De la mateixa manera, cal que es prenguin mesures, insisteix, que garanteixin la llibertat de premsa i que s’elimini tot tipus de censura.

Pel que fa a la qüestió de Kosova, la resolució aprovada pel Parlament europeu insta a progressar en les converses entre Prístina i Belgrad per tal d’arribar a un acord que acontenti les dues parts i que faci que es normalitzin del tot les relacions entre tots dos governs.

Demana que es tirin endavant els acords sobre l’Associació de Municipalitats Sèrbies de Kosova, sobre telecomunicacions i sobre el pont de Kosovska-Mitrovica. Aquestes qüestions han aixecat molta polseguera sobretot a Kosova, fins al punt que aquests temes han quedat congelats. També demanen que es deixi enrere la retòrica negativa, i s’exhorta a la millora de les relacions comercials.

La resolució també afirma que espera que la no acceptació de la candidatura de Kosova per ingressar a l’UNESCO no sigui un escull que entorpeixi les negociacions entre tots dos governs,

Quant a la política internacional, es considera que Sèrbia també ha de millorar en alguns aspectes. Això vol dir que mantingui certa distància en les seves relacions amb Rússia. En aquest sentit, s’esmenta l’oposició a unes possibles maniobres militar conjuntes amb Rússia, que considera no aconsellables. Tot un eufemisme.

També demana que tingui un paper actiu pel que fa a la crisi dels refugiats, ja que consideren que Sèrbia és un soci imprescindible i vital. Es comprometen que en cas que calguin fons i ajuda per part de la Unió Europea, hi podrà accedir, amb l’objectiu de millorar i incrementar la capacitat d’acollida de refugiats. Sèrbia és en aquests moments una baula d’un valor fonamental en el trànsit dels refugiats cap a l’Europa occidental.

El nou parlament de Croàcia dóna suport a una concentració en record d’ústaixes

Una de les incògnites del nou govern de Croàcia, format per la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ) i pels independents de MOST -la gran sopresa de les darreres eleccions-, era com encararia alguns temes que sempre han ferit moltes susceptibilitats a Croàcia. En aquest sentit, el passat ústaixa, durant la Segona Guerra Mundial, ha provocat reiteradament múltiples debats i controvèrsies que han enverinat la vida política del país.

Ara, poc temps després de la formació del nou govern, ha esclatat la primera gran polèmica relacionada amb aquesta qüestió.

El Parlament de Croàcia ha votat aquesta setmana passada a favor de tornar a donar suport a una commemoració que té lloc a Bleiburg (Àustria) en favor de soldats i civils ústaixes, aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.
La presidència del Parlament de Croàcia va votar, amb quatre vots a favor i dos en contra aquest suport, que havia estat retirat l’any 2012 per la majoria governamental de centre-esquerra.

Molts fugitius croats, partidaris de l’NDH (tal com era conegut l’estat croat independent aliat de l’Alemanya nazi) van fugir a Àustria, a principis de 1945, davant l’avanç de les tropes partisanes. A aquests fugitius croats s’hi van afegir altres col•laboracionistes eslovens i serbis. Amb la col•laboració de les tropes britàniques, sobretot, bona part d’aquests fugitius van ser lliurats a les tropes partisanes el 15 de maig de 1945, data a partir de la qual van ser tornats a territori iugoslau.

Durant els seu pas per Eslovènia van morir molts d’aquests fugitius, sobretot a Tezno i Macelj. No hi ha acord sobre el nombre total de morts. Segons alguns historiadors croats, la xifra podira ser d’uns 30.000, mentre que historiadors més en sintonia amb les tesis partisanesrebaixen molt sensiblement aquesta xifra.

Van votar a favor d’aquesta mesura el president del Parlament, Zeljko Reiner, i Davan Sanader (tots dos de l’HDZ). També ho va fer Ivan Tepes, del Partit Croat de Dret, i Robert Podolnjak, de la llisa MOST, el partit d’independents que dóna suport a la conservadora HDZ en el govern. Per la seva banda, Vesna Pusic, del Partit Popular de Croàcia, i Milanka Opacic, del Partit Socialdemòcrata, tots dos a l’oposició, hi van votar en contra.

Sanader va argumentar el motiu del seu suport a l’acte amb l’absurda idea que estan en contra de tots els totalitarismes, i que l’acte és anticomunista i, per tant, antitotalitari, obviant el fet que d’una forma o altra l’acte acaba convertint-se en un acte d’homenatge a l’NDH, un dels estats amb una historia més negra del segle XX. Cada any, a Bleiburg, s’hi poden sentir cants i consignes feixistes de suport als ústaixes, i també declaracions antisèrbies i antisemites.

La presidenta del país, la conservadora Kolinda Gravar-Kitarovic, va provocar també una forta polèmica quan fa uns dies va equiparar Bleiburg amb Jasenovac, tot i la diferència incontestable de víctimes i els principis que el van impulsar.

A aquesta mesura cal afegir-hi actuacions abans de les últimes eleccions o dels primers dies de govern que són autènticament preocupants. L’HDZ va mantenir un clar suport als veterans de guerra acampats davant el govern al final de l’anterior legislatura, o també a mobilitzacions contra l’ús de l’alfabet ciríl•lic, com a Vukovar.

Per la seva banda, el nou ministre de Cultura, Zlatko Hasanbegovic, conegut per les seves simpaties ultradretanes, ha fet declaracions en diversos mitjans on invoca la creació d’una nova cultura nacional, termes que certament són preocupants, sobretot venint de part seva.

El nou folk moldau de Vika Mahu

Vika Mahu és una cantant moldava establerta a l’Estat francès des de fa molts anys. Canta bàsicament en la seva llengua nadiua, el romanès, i beu fonamentalment de la música tradicional del seu país, tot i que és ben visible la influència de molt diferents estils musicals.

D’entre els seus referents muscials, ens destaca autors clàssics, com Fauré, els bluesman Jimmie Vaughan, la Dengue Woman Blues, la cantant mexicana Lhasa de Sela o el pianista de jazz Damien Groleau, i evidentment les cantants tradicionals moldaves.

La seva pàgina web: https://vikamahu.wordpress.com/

La seva pàgina de facebook: https://www.facebook.com/vikamahuofficial/?fref=ts