Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Anuncis

El govern d’Eslovàquia es blinda contra l’Islam

Aquesta setmana passada, el govern eslovac va aprovar una llei que té com a objectiu evitar que l’Islam aconsegueixi cap rang d’oficialitat i de reconeixement. Evidentment, el projecte de llei no estava plantejat en aquests termes. Els impulsors van destacar que el que pretenien era evitar que moviments religiosos o pseudoreligiosos poguessin obtenir fons públics. Ara bé, a ningú se li escapa que el veritable objectiu és blindar l’estat contr l’Islam.

L’ultradretà Partit Nacional Eslovac (SNS), per via del seu líder Andrej Danko, va presentar un projecte de llei segons els qual cap religió no pot obtenir cap subvenció per part de l’estat si no té, com a mínim, 50.000 seguidors. També queda vetat, així, cap tipus d’ensenyament en les escoles públiques. Aquesta llei islamòfoba va ser aprovada amb el vot favorable de més de dos terços dels diputats del parlament eslovac. Fins ara, n’hi havia prou amb 20.000 fidels per poder accedir a aquestes subvencions.

De fet, tot i les intenses campanyes contra l’Islam, el nombre de musulmans que viuen en aquest país centreeuropeu és molt migrat, tot just uns dos mil segons xifres oficials, o bé cinc mil segons la Fundació Islàmica d’Eslovàquia –d’un total de 5.400.000 habitants que té Eslovàquia-. Això vol dir que, amb l’aprovació d’aquesta llei, queda molt llunyà el moment en què s’hi puguin acollir. A més, tampoc no s’hi ha construït cap mesquita de manera estable, cosa lògica, pel reduït nombre de fidels.

Per aquest motiu és difícil d’entendre l’autèntica obsessió de bona part de la classe política d’aquest país, el govern del qual s’ha alineat reiteradament al costat dels governs hongarès i polonès contra la possibilitat d’acollir refugiats. Fins i tot, Robert Fico, el reelegit cap de govern, va arribar a afirmar, en l’inici de la crisi dels refugiats, que estava disposat a acollir-ne sempre que fossin, només, de religió cristiana. Ara fa mig any, va tornar a asseverar que a Eslovàquia no hi havia lloc per a l’Islam. El que crida més l’atenció és que Fico és el cap dels Socialdemòcrates -el principal partit governamental-, teòricament d’esquerres, que va guanyar de manera molt clara les últimes eleccions parlamentàries.

Una anàlisi dels resultats de les eleccions parlamentàries d’Eslovàquia

El cap de setmana passat van tenir lloc les eleccions parlamentàries d’Eslovàquia. Com acostuma a ser habitual en aquest país, la participació no va ser gaire elevada, el 58,2% del cens, tot i que sí similar a la de fa quatre anys. Dos aspectes que podem destacar-ne són la conformació d’un nou parlament aparentment força ingovernable, i d’altra banda la consolidació d’un sistema basat en partits sobretot de tipus personalista i escorats més cap a la dreta. Com a dada més negativa, la irrupció amb força d’un partit de caire neonazi i l’assumpció, per part de gairebé tots els partits, d’un discurs antiimmigració.

Una de les primeres valoracions que es pot fer, arran dels resultats d’aquestes eleccions, és la constatació del retrocés dels partits tradicionals d’aquest país. El més sorprenent d’aquest retrocés, però, és que ha estat motivat, en bona part, per la política d’aquests mateixos partits.

Un dels temes estrelles de l’actual equip de govern ha estat precisament el tema de la immigració i el rebuig sense cap tipus de concessions a la possibilitat de rebre refugiats procedents de l’Orient Mitjà i de l’Àsia central. En aquest sentit, el govern de Robert Fico s’ha alineat del tot amb el de l’ultraconservador Viktor Orban, d’Hongria, i també dels nous dirgents de Polònia. Una de les propostes més lamentables que es van arribar a proposar des del govern va ser la d’acceptar tan sols els immigrants, o refugiats, que fossin de religió cristiana. Aquest plantejament sorprèn particularment si es té en compte que els percentatges d’immigració al país, on només viuen cinc mil musulmans, són baixíssims. Aquests posicionaments es poden interpretar com l’intent de mobilitzar un electorat apàtic i cada vegada escorat més cap a la dreta. El resultat final, però, ha estat que el que ha fet és beneficiar precisament les formacions més dretanes i xenòfobes, fins al punt que un partit de caire neonazi ha obtingut uns espectaculars resultats, amb prop del 9% dels sufragis.

Tot això pot sorprendre qualsevol analista que es fixi només en la suposada esquerranositat del partit del cap de govern, teòricament socialdemòcrata. De tota manera, si se’n coneix bé la seva trajectòria no sorprèn el més mínim.

SMER-SD (Socialdemòcrates)

Aquest és el partit de l’actual cap de govern, Robert Fico. Les darreres setmanes s’havien publicat diverses enquestes que pronosticaven una pèrdua de vots importants per a aquest partit, formalment socialdemòcrata. Ara bé, els resultats de les eleccions de diumenge van resultar molt decebedors per a aquesta formació, ja que es van quedar per sota de les expectatives de vot més negatives. Fins ara, en el parlament, gaudia d’una còmoda majoria absoluta, cosa que li havia permès de governar gairebé sense oposició. Entre les prevsions hi havia les de perdre aquesta majoria absoluta, però en cap cas quedar-ne tan lluny, ja que tan sols ha obtingut el 28,3% dels vots, és a dir que ha perdut 16 punts percentuals en relació amb les darreres eleccions –de 2012-, i implica que passa de 89 escons a 49 (d’un total de 150).

Tot i la pèrdua de vots, ha guanyat en 75 de les 79 circumscripcions electorals, però hi ha el fet destacable que a la capital, Bratislava, no ha estat ni de bon tros la força més votada.

Aquest partit va ser fundat per Robert Fico. Els seus plantejament contra la política d’austeritat li van permetre guanyar amb comoditat les eleccions de l’any 2012. La pràctica política, però, ha desmentit clarament el seu posicionament a l’esquerra. Ha seguit polítiques liberalitzadores i s’ha vist involucrat en diversos casos de corrupció, els més greus dels quals han afectat el sector de la sanitat pública, quan s’ha descobert la venda de medicaments de manera fraudulenta. Tots aquests escàndols van provocar la dimissió del ministre de Salut, Martin Sencak.

SAS (Llibertat i Solidaritat)

És un partit de tendència liberal, liderat per Richard Sulik. Aquest partit va formar part de la coalició governamental que va gestionar el país entre 2010 ni 2012. Ha obtingut el 12,1% dels vots, cosa que ha representat passar d’11 escons a 21. On ha obtingut més bons resultats ha estat a la capital, on ha guanyat, i en general a les zones urbanes. En general ha captat el vot més urbà, de capes mitjanes ben aposentades.

OL’aNO-NOVA (Gent Comuna i Personalitats Independents)

Aquest partit, clarament conservador, ha fet un pas important en aquests comicis, ja que ha assolit l’11% dels vots, cosa que li atorga una representació de 19 escons.

SNS (Partit Nacional Eslovac)

El Partit Nacional Eslovac (SNS) ha tingut, des que Eslovàquia és independent, un paper força rellevant en la vida política del país. En aquests eleccions ha obitnugt un total de 15 escons i un 8,6% dels vots. L’SNS és el tradicional partit de l’extrema dreta eslovaca. Entre els anys 2006 i 2010 va formar part del govern, com a partit menor, en una coalició amb els socialdemòcrates. Tot i això, en les eleccions de 2012 van quedar fora del parlament en no arribar al 5% dels vots. Sembla que en aquests comicis han recuperat bona part del seu vot tradicional.

L’S-NS (Partit Populat-Eslovàquia Nostra)

L’any 2013, uns resultats esdevinguts a la ciutat de Banska Bystrica van provocar un gran rebombori arreu d’Europa. El partit L’S-NS, liderat per Marian Kotleba, de tendències neonazis, va guanyar-hi de forma inesperada. Aquest partit sempre ha posat molt d’èmfasi en el rebuig de la població rom, molt important, numèricament, a Eslovàquia. També destaca per la seva reivindicació del paper jugat per monsenyor Tiso, que durant els anys de la Segona Guerra Mundial va dirigir una Eslovàquia independent aliada dels nazis. La polèmica antiimigració en aquestes eleccions els ha afavorit extraordinàriament.

Aquest partit és dirigit per Marian Kotleba i va ser il•legal durant tres anys, entre 2006 i 2009. Va reaparèixer en força a l’escenari polític quan va aconseguir els extraordinaris resultats a Banska Bystrica. Ara ha arribat al 8,2% dels vots que li permeten d’ocupar 14 escons en el nou parlament.

Si analitzem els vots d’aquesta formació, on té més força és en zones rurals, sobretot al nord i entorn de Banska Bystrica, on té el seu principal feu. El seu discurs, com el de totes les extremes dretes, és molt simple: la causa principal dels problemes econòmics és la presència de població rom. Durant la campanya, la seva estratègia ha seguit els mateixos patrons que utilitza Jobbik a la veïna Hongria -n’imita, per exemple, la vestimenta en els seus grups paramilitars-. Tot fa pensar que, com a Hongria, aquest partit pot passar a ser un element important i clau de la política eslovaca i que, d’una forma o altra, marqui l’agenda de la resta de formacions polítiques.

Una altra dada preocupant del resultat d’aquest partit és, precisament, el gran suport obtingut entre la població més jove. Segons les dades que han aparegut en alguns mitjans, el percentatge de vot entre els electors que tenen entre 18 i 21 anys és del 23%, una xifra tristament molt elevada.

Sme Rodina (Som una Família)

Ha estat una de les grans sorpreses d’aquestes eleccions. Aquest partit és relativament nou, ja que es va fundar fa només sis mesos. En aquest cas, aquest partit és una creació estrictament personal, d’un home de negocis, Boris Kollar, propietari de diversos mitjans de comunicació. Ha obtringut el 6% dels sufragis. Teòricament se situa en el centre-dreta de l’espectre polític. Ara bé, ha deixat reiteradament clar que també pensa donar suport a una politica antiimigració.

SIET (Xarxa)

Aquest partit de centre-dreta, més moderat que els anteriors, ha obtingut el 5’6% dels vots, cosa que li ha permès d’entrar al Parlament, tot i que de manera molt justa, ja que el llindar per entrar-hi és, precisament aquest 5%. Ara bé, el seu líder, Prochazka, va obtenir uns resultats molt bons en les darreres eleccions presidencials, de l’any 2014, on va acostar-se al 20% dels sufragis. Per tant, són uns resultats que representen una clara tendència a la baixa d’aquest projecte polític de tipus personalista.

els vots, queda fora del Parlament, tot i haver guanyat en dues circumscripcions electorals, a Komarno i Dunjaska.

Most-Hind (Pont)

En les darreres eleccions, el 2012, una nova força política va irrompre amb força al parlament, Most-Hind. Aquest partit es presenta com una força multiètnica, per tant amb un discurs molt més modern, però a efectes pràctics els seus vots es recluten en bona part en la comunitat hongaresa, tot i que en aquestes eleccions s’ha donat el fet que ha perdut vots entre aquesta comunitat, concentrada al sud del país, i en canvi ha millorat de manera notable els seus resultats a la capital, Bratislava, i també en zones del nord.

Ha obtingut el 6,5% dels sufragis, cosa que vol dir que repeteix pràcticament els mateixos resultats de quatre anys enrere.

Aquests vots perduts, sembla ser que no han anat a parar a cap altra formació política i han engruixit l’abstenció. La participació electoral en els sud del país, la poblada majoritàriament per hongaresos, ha registat tasses da participació que oscil•len entre el 10-15% per sota de la mitjana estatal.

Forces extraparlamentàries

SMK-MKP (Coalició Hongaresa)

Aquest és el gran partit tradicional de la important minoria hongaresa del país. De tota manera, és un partit en clara decadència, cosa que es va fer palesa en les darreres eleccions, de l’any 2012, any en què no va aconseguir d’entrar al Parlament. És un partit clarament envellit que no ha sabut renovar el seu discurs. Amb tot just el 4% de les papaeretes ha tornat a quedar-ne fora.

KDH (democratacrisitans)

El KDH, fins ara un partit amb 16 diputats, s’ha convertit en força extraparlamentària en no superar el llindar del 5%, encara que només sigui per una dècima. El seu discurs de tipus democratacristià no ha servit per garantir-los aquesta important presència. El gran nombre d’ofertes polítiques de caire dretà els ha perjudicat clarament.

Partits comunistes

Pel que fa a les formacions de tradició comunista, els resultats han estat irrisoris: el Partit Comunista Eslovac s’ha quedat amb tan sols el 0,6% i el Partit del Treball (Vzdor) encara menys, només el 0,1%. Així com a Txèquia el partit comunista tenia una gran pes i tradició, que en part ha sobreviscut al col·lapse del socialsme burocràtic, a Eslovàquia la seva influència era notablement inferior.

Composició del nou parlament:

Smer-SD: 49 escons
SaS: 21 escons
OĽANO-NOVA: 19 escons
SNS: 15 escons
ĽS–NS: 14 escons
Sme Rodina: 11 escons
Most-Hid: 11 escons
Sieť: 10 escons

 

Tot plegat deixa un panorama polític complicat i que pot comportar força inestabilitat. Ara, el president Kistka hauria d’iniciar rondes de converses per tal de proposar un candidat per a la tasca de formar nou govern, però tots els indicis auguren que aquesta tasca pot comportar algunes setmanes, com a mínim. En cas que no s’aconsegueixi aquest acord de govern, hipòtesi compartida per diversos analistes, s’obre l’escenari d’unes noves eleccions, cosa no deistjada per la majoria de poders fàctics, i més tenint en compte que el país ocuparà la presidència de torn de la UE ben aviat.

Una possible aliança és la protagonitzada pels socialdemòcrates més el Partit Nacional Eslovac, pèro quedaria a onze vots de la majoria, de 76 (sobre 150). Hi ha un precedent de coalició entre aquests dos partits, precisament en el període entre 2006 i 2010, cosa que va provocar l’expulsió dels socialdemòcrates de la Internacional Socialista. Ara bé, per bastir una majoria sòlida, calen com a mínim tres formacions, i es fa difícil pensar quina pot ser la combinació que ho pot facilitar. Fico ja ha anunciat que els feixistes de Kotleba queden exclosos de possibles converses.

Durant aquests anys, el govern eslovac ha volgut capitalitzar els relatius èxits de l’economia d’aquest país, que ha resisit prou bé els efectes de la crisi, almenys si es compara amb altres països del seu entorn, tot i que les seves dades de creixement són molt inferiors a les de fa uns anys. La política d’atracció d’inversions que va provocar la deslocalització de nombroses empreses de l’Europa occidental a favor d’Eslovàquia, amb mà d’obra nombrosa, ben preparada i amb uns costos baixos, afegit al fet d’una ubicació favorable, prop dels països motors de l’economia europea, va fer que el creixement arribés a rondar el 10% anual. Una conseqüència d’això va ser que la taxa d’atur fos molt baixa. En aquests moments, però, el creixement econòmic s’ha ralentit molt, i l’índex d’atur està per sobre del 10% de la població activa, i les inversions estrangeres han deixat d’arribar de forma massiva.

És evident que Fico i el seu govern no se n’han sortit.