Creix el nombre d’albanesos que sol·liciten el passaport búlgar. Búlgars i macedonis reivindiquen la mateixa minoria

Segons informen alguns mitjans d’informació búlgars, el nombre de persones que a Albània demanen documentació búlgara ha crescut de manera notable els darrers anys. El nombre de persones que fa aquest tràmit, segons aquestes mateixes fonts, oscil•la entre set i vuit persones diàries, com a mitjana. El motiu pel qual ha anat creixent aquesta demanda és el fet que la ciutadania búlgara permet que aquestes persones puguin establir-se en altres països de la Unió Europea. Entre 2001 i 2016 4.470 albanesos van demanar el passaport búlgar.

El nombre de demandes es concentra a la zona més oriental del país. Es dona el fet, però, que el govern albanès no ha reconegut l’existència d’una minoria búlgara al seu país. De fet, en els darrers mesos, el govern albanès ha impulsat diversos canvis legals per tal de reconèixer els drets de les minories, entre els quals hi ha regulats particularment els lingúsitics. La nova legislació aprovada esmenta com a minories els grecs, macedonis, valacs, rom, serbis, bosníacs, montenegrins, però en cap cas fa referència als búlgars.

D’altra banda, des de Bulgària s’insisteix que bona part de la població que viu en zones com Prespa, Gora i Golo Brdo estan poblades per búlgars, cosa reiteradament negada també per les autoritats macedònies. Segons les informacions aportades per fonts governamentals búlgares, viuen a Albània unes 100.000 persones búlgares o d’origen búlgar. Evidentment, el fet que des de Bulgària no s’accepti que el macedoni és una llengua diferent del búlgar, i ni tan sols una nacionalitat macedònia, fa que ambdós estats reivindiquin com a pròpia una mateixa minoria.

L’associació Prosperitet Golloborda és qui gestiona tots aquests tràmits. Segons la seva pàgina web, va ser fundada l’any 2000 i té com a objectiu la defensa de la identitat dels búlgars d’Albània. El seu president és Haxhi Pirushi, i manté relacions fluïdes amb el govern búlgar. Ara fa dos anys van fundar una escola búlgara, batejada amb el nom de Hristo Botev.

Des de les organitzacions macedònies d’Albània, per la seva banda, s’insisteix que aquesta organtizació ha estat creada des de Bulgària mateix i que no reflecteix l’opinió dels macedonis de la zona. Segons les organtizacions macedònies, el nombre de macedonis que viuen a Albània pots oscil·lar entre els 125.000 i els 300.000.

 

La independència de Bulgària. Des de les primeres revoltes fins a la proclamació d’independència, 1836-1908

Els turcs otomans van arribar als Balcans durant el segle XIV, i  a finals d’aquest segle ja controlaven la totalitat dels territoris poblats pels búlgars, després de sotmetre la ciutat de Vidin, l’any 1396. Van iniciar, llavors, una llarga dominació que no es pot donar per finalitzada fins entrat el segle XX. Durant aquells anys s’estengueren per tot el que actualment és Sèrbia, Albània, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina… i arribaren fins i tot a les portes de Viena el 1529.

A mitjan segle XIX, l’Imperi Otomà controlava, doncs, la major part del territori balcànic, ja fos de manera directa o bé mitjançant el control sobre territoris formalment autònoms. En el cas de Bulgària, concretament, tot el territori estava sota control directe de l’Imperi.

Des de la segona meitat del segle XVIII, l’economia dels territoris búlgars  va entrar en una etapa expansiva, cosa que va permetre la consolidació d’una petita burgesia, dedicada sobretot al comerç i a les manufactures. La indústria, de molt petites dimensions, tèxtil i del cuir, per exemple, es va desenvolupar extraordinàriament. El paper dels gremis, particularment, va ser, a partir de llavors, molt important i van tenir un paper cabdal en la vida social i cultural de la Bulgària del segle XIX. Tot aquest impuls va acabar provocant que l’Imperi Otomà tirés endavant una sèrie de reformes imprescindibles per a aquests nous actors, però aquestes reformes, a més d’estimular el creixement econòmic, van posar en evidència els límits del sistema, motiu pel qual, aquests sectors de la petita burgesia van començar  a plantejar-se nous horitzons. I la perspectiva d’uns estat va començar a ser ben vista per aquests sectors.

El Renaixement Nacional Búlgar

Com passa habitualment en els països on hi ha un conflicte lingüístic i nacional, el desenvolupament d’iniciatives en l’àmbit de la cultura va precedir la lluita més estrictament política. Així, doncs, durant el transcurs del segle XIX, es van anar posant les bases del que podríem anomenar una cultura nacional. La historigorafia búlgara ha batejat tot aquest procés amb el nom de Renaixement Nacional Búlgar.

La primera escola laica en llengua búlgara va ser fundada l’any 1834 a Gabrovo. Per posar-la en funcionament, va ser imprescindible l’aportació econòmica dels gremis -abans esmentats-, que llavors estaven en una època de ple creixement. Aquests gremis també van col·laborar activament a sufragar despeses en l’àmbit de la cultura i de l’educació, com per exemple pagar els estudis a l’estranger de nombrosos estudiants. El nombre d’aquestes escoles va anar creixent, de manera que l’any 1878 n’hi havia gairebé dues mil.

També va ser important la tasca de normativització de la llengua. L’any 1844, obra de Bogorov, es va publicar la primera gramàtica de la llengua búlgara, no exempta de polèmica, entre defensors d’ún búlgar més arcaic i més proper a les altres llengües eslaves i uns altres de més partidaris del búlgar que es parlava llavors. Finalment, l’any 1870, la polèmica es va tancar amb la publicació d’una normativa amb consens.

Paral·lelament, la publicació de llibres es va anar incrementant: el primer data de 1776, obra de  Païssi de Hilendar.  Així com entre 1821 i 1830 tan sols es publicaren nou llibres en búlgar, entre entre 1860 i 1870 la xifra va superar els 700. El mateix va passar amb les publicacións periòdiques. La primera que va aparèixer, Liuboslovie, data de 1834, però després se’n publicaren moltes més: entre 1844 i 1870 una norantena, de les quals 56 eren diàries. Moltes d’aquestes publicacions tenien una vida efímera i no n’era menyspreable el nombre de publicades fora de Bulgària. Les primeres societats amb afany de difondre la cultura búlgara van ser La Societat de Filologia, de 1824, i la Societat per la Literatura Búlgara, de 1835. La literatura també es va anar desenvolupant, particularment pel que fa a la poesia. En aquest sentit, destaca particularment el nom de Hristo Botev.

Finalment, una institució nova que va tenir un paper molt important en la vida social búlgara va ser la de les Txitalixte, que eren una mena de clubs de lectura, centres de debat, reunió,formació... La primera es va constituir l’any 1856, i l’any 1878 ja n’hi havia 186. Es van convertir en un element clau per difondre les idees nacionalistes.

Un altre àmbit molt important, llavors, era el religiós. L’església búlgara va iniciar a principis de segle XIX un llarg combat per tal d’aconseguir la seva independència del patriarcat de Constantinoble, cosa que va aconseguir entre els anys 1870 i 1872, quan es va formar l’Exarcat Búlgar, amb Antim I com a primer patriarca. En aquest context es van restaurar o reconstruir nombroses esglésies i monestirs, el més conegut dels quals és el de Rila, a partir de 1833.

 

 

Church Monastry Rila.jpg
By DrobenOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

Font: Wikimedia Commons

La lluita contra l’Imperi Otomà

Durant el segle XIX van ser constants les revoltes contra la dominació otomana a l’àrea dels Balcans, i destaquen particularment les revoltes sèrbies, dels anys 1804 i 1814, i també la revolució grega que acabà finalitzant amb la independència d’aquest país. En tots dos casos, voluntaris búlgars participaren lluitant al costat dels revoltats, com també n’hi hagué que lluitaren al costat dels russos durant la guerra russoturca de 1806-1812.

A Bulgària, però, no hi hagué cap gran moviment popular de resistència que aconseguís posar en perill la dominació turca, almenys fins a finals de la dècada dels seixanta del segle XIX. Això no vol dir que no hi hagués nombroses revoltes durant tots aquells anys, com les que hi hagué durant els anys trenta (1835, 1836, 1837), la més coneguda de les quals és la de Berkovitsa, que va ser la que va tenir més repercussións, l’any 1836 -motiu pel qual he triat aquesta data simbòlica com a inici del procés que va portar el país cap a la independència-. N’hi hagué d’altres entre els anys 1840 i 1850, sobretot al nord -important la de Vidin- i al sud-oest de l’actual Bulgària. En tots aquests casos és difícil de destriar el component social del component nacional. En bona part eren protagonitzades per pagesos i tenien un clar component antifeudal.

De tota manera, les propostes per canviar l’estatus de Bulgària no comencen a agafar autèntica embranzida fins a la dècada dels seixanta.

És llavors, quan es fan propostes concretes i s’organitzen grups amb objectius ben definits. Destaca la figura de Georgi Rakovski -historiador, etnògraf, periodista i poeta-. Un tret característic del moviment d’alliberament nacional búlgar és que pràcticament la totalitat dels seus líders eren home de lletres. Rakovski va néixer l’any 1821 i de ben jove va dur a terme activitats clandestines, cosa que va provocar que hagués de marxar exiliat del país, i iniciés un periple que el portaria per França, Rússia i finalment, una altra vegada, Romania. A Rússia va entrar en contacte amb els populistes russos, dels quals va aprendre bona part de les seves tàctiques insurgents.

L’any 1862 va impulsar la creació de la Legió de Voluntaris, que va col·laborar amb les forces sèrbies a ocupar la fortalesa de Belgrad, en mans turques. Sèrbia tenia, llavors, una relació de vassallatge amb l’Imperi Otomà, que no va ser eliminada fins al Tractat de Berlín, de 1878. Poc després, però, les autoritats sèrbies van comminar aquests voluntaris a marxar del país, cosa que significà el final de la col·laboració amb les autoritats sèrbies. Les propostes de Rakovski anaven en la línia de crear un federació balcànica d’estats cristians.

Georgi-Rakovski-Blegrade-1862.png
Font: wikimedia Commons

L’any 1867 impulsà la creació del Comitè Central Secret Búlgar, que feu propostes polítiques concretes, tot i que també va emparar accions de caire insurreccional. Des d’aquest comitè s’arribà a proposar a la Porta una solució, pel que fa a la qüestió búlgara, similar a la que s’havia adoptat a l’Imperi Austrohongarès, la solució dualista del Compromís de 1867. D’aquesta manera proposaven un Imperi dual turcobúlgar. No cal dir que les autoritats otomanes ni tan sols la van tenir en compte.

Simultàniament, entre 1867 i 1868 hi hagué alguns intents de penetració de diversos grups, procedents de Romania, que tenien com a objectiu provocar un aixecament popular a Bulgària. Aquestes incursions resultaren infructuoses. Destaquen particularment les protagonitzades per Hadji Dimitar i Stefan Karadja.

L’any 1870, ja mort Rakovski, es va crear el Comitè Central Revolucionari Búlgar. Ara, els caps visibles de la resistència búlgara passaren a ser Ljuben Karavelov, Vassil Levski i Hristo Botev, tots tres homes de lletres. Vassil Levski va ser empresonat l’any 1872 i va morir executat l’any 1873.

La crisi del període  1875-1878  

L’any 1875 esclatà una nova crisi social i política, molt profunda, que sacsejà tots els Balcans, i que va acabar implicant una canvi radical en la configuració política de la zona. Aquell any hi hagué diversos aixecaments contra la dominació turca a Bòsnia, Sèrbia i Bulgària. El primer va esdevenir-se a Bòsnia, més concretament a Nevesinje.

A Bulgària, l’esclat es va produir l’abril de 1876. El 14 d’abril els comitès revolucionaris van ser convocats a Oboriste, per tal d’organitzar la insurrecció, i s’acordà que l’1 de maig seria la data escolida perquè s’iniciés. De tota manera, la pressió del govern va fer que es precipitessin els esdeveniments i que esclatés el 19 d’abril.

La revolta havia de començar en quatre punts diferents de la geografia búlgara, i de manera simultània. En tres dels llocs, però, tingué molt poc èxit i gairebé nul suport popular. Destaquen particularment les accions protagonitzades pel poeta Hristo Botev, que va liderar la revolta a . Es va apoderar d’un vaixell austríac, el Radetzsky, i va entrar en terres búlgares, procedent de Romania, amb l’objectiu de provocar un aixecament popular. El seu èxit fou escàs, i finalment el 20 de maig fou mort pels baxi bazouq, tropes irregulars  turques, on també hi havia alguns búlgars musulmans que hi lluitaven.

Només la revolta que esclatà entorn de la ciutat de Plovdiv, al sud el país, va aconseguir un suport popular important, cosa que al seu torn va provocar una repressió sagnant per part de les tropes turques.

Poc després d’aquests fets, Rússia s’apressà a intervenir-hi. Va demanar la convocatòria d’una conferència de representants de les grans potències per tal de proposar solucions, sotretot per als casos de Bulgària i de Bòsnia i Hercegovina. En els cas concret de Bulgària, proposava la creació de dues províncies autònomes, entorn de Tarnovo i de Sofia. Els otomans s’hi oposaren radicalment. Amb aquest pretext, finalment, la Rússia tsarista optà per declarar la guerra a l’Imperi, el 12 d’abril de 1877.

L’arribada de les tropes russes va ser molt ben rebuda per la població, i els comitès revolucionaris van fer una crida als búlgars per tal que s’hi unissin. Arran d’això es creà una Legió Búlgara, d’aproximadament deu mil voluntaris. Les tropes russes, finalment, aconseguiren vèncer els otomans, i els tsar Alexandre va forçar a signar el Tractat de Pau de San Stefano, barri als afores de Constantinoble, el 18 de febrer de 1878.

El Tractat de San Stefano

La lletra de l’acord implicava un canvi radical en el mapa balcànic. D’una banda, se certificava la independència de Sèrbia, de Romania i de Montenegro. Sèrbia i Romania fins llavors eren principats tributaris del soldà. Montengro, per la seva banda, ja era formalment independent, tot i que Turquia sempre havia defensat que també estava vinculada l’imperi, cosa difícilment sostenible. Pel que fa les terres romaneses, també s’ha de destacar que Rússia s’annexà part del sud de Bessaràbia. Rússia també aconseguí com a botí terres del Caucas, poblades per georgians i armenis.

Pel que fa a Bulgària, es preveia la creació d’un Principat Autònom de Bulgària, amb una extensió molt més gran que la de l’actual Bulgària. L’estat previst tenia unes grans dimensions i abastava des del mar Egeu fins al Danubi. Aquest principat també incorporava part de la Dobrudja, un territori sempre disputat entre Romania i Bulgària.

Aquest principat era, formalment, tributari i vassall de l’Imperi Otomà, però Rússia hi passava a tenir una gran influència, com ho demostra, per exemple el seu paper en l’elecció del príncep.

Segons aquest tractat, formarien part d’aquest nou principat búlgar tots els territoris que actualment pertanyen a la Macedònia independent -com Ohrid, Skopje, Bitola, Veles, Kuamnovo, Kocani…-, a la Macedònia grega –com Kastoria o Flórina a la Macedònia occidental grega o Kavala a la Macedònia oriental grega- o, fins i tot, a Albània, com Korça.

Cal recordar que des de Bulgària s’ha tendit a negar l’eixstència d’una llengua i d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara. Aquesta actitud encara ara és força vigent, cosa que ha provocat tensions entre els governs d’ambdós països. D’altra banda, un discurs favorable a la creació d’una Gran Bulgària no ha deixat mai d’existir. En aquest sentit, la “Gran Bulgària” del Tractat de San Stefano n’és un precedent. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest objectiu es va acomplir parcialment, quan les tropes búlgares s’annexaren la Macedònia iugoslava.

Bulgaria-SanStefano -(1878)-byTodorBozhinov.png
CC BY-SA 3.0, Link   Font: Wikimedia Commons

El Tractat de Berlín

De tota manera, aquest tractat tingué una vida molt curta. Les potències occidentals van reaccionar al que van considerar perill d’expansió russa al Balcans i van forçar un nou tractat de pau, signat en aquest cas a Berlín, on va tenir lloc el juliol d’aquell mateix any. A resultes d’aquest nou “acord”, les fronteres previstes per al principat búlgar van disminuir de manera considerable, bàsicament amb la pèrdua de gran part dels territoris macedonis. El nou tractat va ser signat el 13 de juliol d’aquell mateix any.

Segons aquest nou tractat, es va constituir un petit principat búlgar, tributari de l’Imperi Otomà, entre el Danubi i la part central de l’actual Bulgària -per la serralada central que dividiex el país- i, d’una altra banda, una província autònoma dins l’Imperi Otomà, que va ser coneguda amb el nom de Rumèlia Oriental.

Cal tenir present que aquells anys eren, justament, els anys del gran repartiment imperialista del món. Per a les potències europees -l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi tsarista, el Regne Unit o França- els Balcans eren només un botí per afegir a les seves àrees d’influència i control, tal com ho podia ser tot el continent africà.

De tota manera, l’existència d’aquests dos territoris com a ens separats va tenir una vida breu. L’any 1885 –tot just set anys després del Congrés de Berlín, es van unificar sotà l’ègida del Principat autònom, que a efectes pràctics tenia una existència, ja, totalment independent. Les autoritats turques no van poder fer res per evitar-ho. El setembre de 1885 es va consumar aquesta unificació.

En aquesta nova Bulgària, Rússia hi jugava un paper cabdal. De fet, el príncep Dondukov va ser qui va organitzar el nou estat i convocar la primera assemblea constituent. A resultes de tot això, va ser escollit príncep Alexandre de Battemberg, nebot de la tsarina. Després, la pugna, entre l’Imperi Austrohongarès i Rússia, pel control de la zona va ser constant. D’exemples n’hi ha molts, com la guerra serbobúlgara de 1885 o la destitució d’Alexandre de Battemberg i el nomenament de Ferran de Saxònia-Coburg com a nou monarca, més proper als interessos austríacs. Aquesta dualitat d’interessos també es pot vuere perfectament amb l’eclosió d’una nova burgesia, subordinada als interessos austríacs i una altra de més vinculada als interessos russos.

La independència formal

Bulgària, com a estat independent, però, no neix fins l’any 1908, arran de la revolució dels Joves Turcs -del juny d’aquell any-, esdeveniment que va ser aprofitat per les autoritats búlgares per trencar tots els vincles, exclusivament formals, que els lligaven amb Turquia. D’aquesta manera, Ferran de Saxònia-Coburg es convertí en ou tsar de Bulgària. Aquell mateix any, l’Imperi Austrohongarès s’annexionà del tot Bòsnia i Hercegovina, que fins llavors també formalment pertanyia a l’Imperi Otomà, tot i que era adminsitrada pels Habsburg.

 

En el següent enllaç teniu la versió en castellà d’aquest article, publicada a la Tortuga Búlgara, de Marco Vidal González:

La independencia de Bulgaria. Desde la insurrección de Berkovitsa hasta la proclamación de independencia, 1836-1908

Aprofito per recomanar-vos que seguiu aquest blog.

 

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

63.000 demandes d’asil de menors no acompanyats, a la Unió Europea

El conjunt de països de la Unió Europea va rebre, l’any passat, 63.000 demandes d’asil per part de menors no acompanyats, segons es desprèn d’un informe elaborat per Eurostat, l’agència d’estadística de la Unió Europea.

De bon tros, l’estat on es van rebre més demandes va ser Alemanya, 36.000, per sobre del 50% del total. Molt més lluny queda Itàlia, amb 6.000, Àustria -3.900- i el Regne Unit -3.200-. Immediatament després, els països balcànics. A l’Estat espanyol, per la seva banda, n’hi hagué tan sols una trentena.

Pel que fa als països balcànics, més de 5.000 menors van demanar asil a les autoritats búlgares i gregues. A Bulgària, el nombre de sol·licituds rebudes va ser de 2.750, mentre que a Grècia, 2.350. El nombre de demandes en altres països balcànics de la Unió Europea va ser molt menor, a Croàcia 170, i 245 a Eslovènia.

Aquest nombre de demandes representa, en els països balcànics, un augment important en relació amb el de l’any passat. A Bulgària, el 2015 havia estat de 1.850, cosa que vol dir que l’increment ha estat de l’entorn del 51%, mentre que a Grècia l’augment és del 460%! El 95% d’aquests menors eren nois, i el 17% tenien menys de catorze anys. Aquestes dades contrasten amb els totals de la Unió Europea: l’any 2015 el nombre d’aquestes sol·licituds era de 96.500. Per tant, globalment, la xifra ha disminuït un terç.

A Bulgària, pel que fa al país d’origen, el 75% provenien de l’Afganistan, i molts menys de l’Irak –el 13%- i el Pakistan, el 7%. A Bulgària, el percentatge d’afganesos és molt superior al del conjunt europeu, on representen el 38%. En el total europeu, els menors d’origen sirià també representaven un percentatge important, el 19%. A Grècia, per exemple, el nombre de demandes de persones d’origen sirià és molt més elevat que no pas a Bulgària.

Aquestes dades, absolutament fredes, venen a palesar, una vegada més, el total fracàs de la política mundial, que s’ha demostrat incapaç de resoldre l’arrel dels problemes que afecten de manera tan terrible bona part de la població del planeta.

Podeu consultar els informes d’Eurostat en els següents enllaços:

Eurostat 2015

Eurostat 2016

 

Bulgària tindrà nou govern. Acord entre GERB i l’extrema dreta

Finalment, Bulgària tindrà nou govern, tot i que aquesta notícia no és cap sorpresa. El passat 21 d’abril es va anunciar públicament l’acord entre els conservadors de GERB, que han estat governant Bulgària durant els darrers anys i la coalició d’extrema dreta Patriotes Units.

A l’acord s’hi va arribar el dia 20 d’abvril, encara que en els dies anteriors ja s’havia pactat el programa de govern, que recull bona part de les demandes de la coalició ultranacionalista.

Les eleccions van tenir lloc el 26 de març, a resultes de les quals GERB té un total de 95 diputats en el parlament, i Patriotes Units en té 27, cosa que fa que la suma entre totes dues formacions superi els 121 escons necessaris per poder tenir majoria absoluta en la nova cambra búlgara.

El nou govern tornarà a estarà encapçalat per Boiko Boríssov, i serà anunciat aquest3 de maig. L’endemà mateix serà sotmès a votació en el nou parlament, que ben segur que el ratificarà.

Bulgària torna a perdre població durant el 2016

La gran majoria dels països de l’àrea balcànica comparteixen un problema del qual no es parla gaire, però que pot tenir conseqüències importants a mitjà terrmini.

L’entrada d’ahir la vam dedicar al cens moldau, elaborat durant l’any 2014. En aquest cens es constatava una pèrdua de població de gairebé quatre-centes mil persones en només deu anys. Aquest fet és provocat per una molt important emigració, unes taxes de natalitat cada vegada més baixes i una esperança de vida sensiblement inferior a la de la resta de països europeus

Com hem dit abans, no és un fet exclusiu d’un estat. Avui us comentem el cas de Bulgària. Segons les dades publicades per l’agència búlgara d’estadística, aquest país continua perdent població un any més. Les dades, fetes publiques el 12 d’abril d’enguany, constaten que Bulgària ha perdut el 0,7% de la població en relació amb la que tenia l’any passat. L’any passat, 2016, Bulgària tenia 7.101.859 habitants, mentre que l’any anterior en tenia 7.153.784 habitants, és a dir 51.925 més.

Aquestes dades decreixents, que es repeteixen any rere any, confirmen el canvi demogràfic que esta vivint aquest país en els darrers vint-i-cinc anys: taxes de natalitat molt baixes, poc relleu generacional, envelliment de la població –ara ja el 21% són més grans de 65 anys, percentatge més elevat encara a les zones rurals, mentre que a Sofia és tan sols del 17%-, un molt alt índex d’emigració…

Pel que fa a la natalitat, l’any passat van néixer a Bulgària 64.984 infants, 966 menys que l’any anterior, és a dir que va patir un descens de l’1,5%. L’esperança mitjana de vida és de 74,7 anys, 78,2 en el cas de les dones i 71,2 en els homes. Els menors de quinze anys, segons aquesta agència, representen el 14% de la població.

No cal dir que els grups més nacionalistes fa temps que posen el crit al cel. A més, en la lògica del seu discurs insisteixen que el percentatge de naixements entre les minories, particularment turcs i roms, és més elevat, cosa que pot afectar l’equilibri ètnic del país d’aquí a no gaires anys.

Acord de govern a Bulgària. L’extrema dreta entrarà al govern i imposa gran part del seu programa

Aquest dijous passat, 13 d’abril, es va fer públic l’acord de govern entre GERB, el partit conservador hegemònic a Bulgària, i la coalició de partits d’extrema dreta Unió Patriòtica. L’anunci el van fer, en una roda de premsa conjunta, Boiko Boríssov, de GERB, i Valeri Simeonov, del Front Nacional per la Salvació de Bulgària, un dels tres partits integrants de la coalició ultranacionalista.

Les eleccions van tenir lloc el 26 de març, i pocs dies després, el 4 d’abril, van iniciar-se les converses entre ambdues formacions, que es van donar per finalitzades tot just vuit després. Ara, el pas seguent és acordar la composició del nou govern, que tot sembla indicar que no serà problemàtica. La Unió Patriòtica aspira a obtenir cinc ministeris i una vicepresidència en aquest nou govern, que tornarà a ser encapçalat per Boiko Boríssov, el gran patró de la política búlgara des del 2009.

En teoria no ha d’haver-hi cap problema perquè pugui tirar endavant, ja que GERB té un total 95 escons, mentre que la UP en té 27, que sumats arriben a ser 122, suficients per poder formar govern sense més problemes, ja que el parlament búlgar compta amb un total de 240 diputats.

Un cop fetes les eleccions, es va especular de seguida sobre quin seria el pacte de govern a què es podia arribar. El primer que es va oferir a pactar algun acord va ser Veselin Mareshi, de Volia, una nova fromació en el nou parlament búlgar . Tot i la seva bona predisposició, els conservadors van optar per no tenir en compte aques oferiment, probablement temorosos que la seva opció política, molt personalista, pogués ser problemàtica a curt o mitjà termini. D’altra banda, des de GERB es va desestimar radicalment la possibilitat de fer alguna mena de pacte amb el Partit Socialista, que va ser el seu gran oponent en les darreres eleccions, i que els va vèncer en la darrera convocatòria electoral presidencial, el novembre d el’any passat. També van rebutjar sense miraments qualsevol possibilitat de pacte amb el partit de la minoria turca (DPS), en coherència amb la política d’enfrontament amb Istambul dels darrers mesos.

Per tant, molt aviat es va veure que els seus aliats serien els ultradretans de la Unió Patriòtica. Aquesta formació és, de fet, una coalició de tres partits, amb algunes diferències internes importants.

Tal com era de preveure, lamentablement, l’acord de govern recull bona part de l’ideari polític d’aquests grups, que en bona part, part de l’equip de govern de Boríssov ja tenia assumit.

Algunes mesures que es poden prendre a partir d’ara són particularment preocupants, tenint en compte que els punts més importants de l’acord i els primers esmentats en la conferència de premsa, tenen a veure amb les llibertats individuals, la llibertat de moviments, els refugiats, immigrants…

Segons el document presentat es pretén reforçar la vigilància a les fronteres per tal d’impedir l’arribada de refugiats i immigrants. A més, s’insisteix que s’optarà per una política d’expulsió d’immigrants il·legals per la via ràpida i un increment del pressupost militar. També és preocupant l’apunt que fa referència a la cooperació amb estaments militars i organitzacions patriòtiques per tal de fer créixer el sentiment patriòtic entre la joventut. En aquest sentit és alarmant el paper que poden tenir certs grups de caire ultradretà que han campat aquests darrers anys. La seva impunitat a partir d’ara pot ser total, i a més tindran un paper “institucional” reconegut. També s’establiran unes quotes mínimes de presència policial per població i s’arribaran a acords amb empreses de seguretat privada, cosa que donarà a aquests cossos un caràcter semioficial, fet també molt inquietant.

Defe t, aquesta setmana mateix, el governador del districte frontere de Haskovo, Minko Angelov, va anunciar que la tanca fronterera s’allargaria gairebé dos quilòmetres mésd el previst. A més, el ministre de l’interior en funcions, Plamen Uzunov, ha assegurat que hi ha els fons necessaris per dur-la a terme i que, probablement a mitjan maig estarà construïda.

Hi ha altres mesures que també poden tenir un impacte negatiu sobre les minories, particularment la minoria rom, molt important a Bulgària, com és el de vincular els ajuts socials a l’assistència dels infants a les llars d’infants i escoles. Evidentment, l’objectiu d’augmentar l’escolaritat d’aquesta minoria és de vital importància, però vincular-ho a determinades condicions no pot fer més que afeblir encara més la seva situació i agreujar el problema.

Un altre aspecte que serà analitzat amb lupa els propers dies és el de la política exterior de Bulgària. No es renuncia a la política euroatlàntica tradicional fins ara, ni la integració a la Unió Europea, tot i que un dels integrants de la coalició patriòtica, l’Ataka de Volen Siderov, és radicalment contrari a la Unió Europea i a l’otan. Aquest és un dels punts que pot fer perillar la coalició governmantal, i fins i tot la mateixa Unió Patriòtica, ja que les altres dues formacions ultradretanes no tenen aquest to. El document aprovat parla d’una política pragmàtica i defensa dels interessos nacionals de Bulgària, molt ambigua.

Pel que fa a la resta de punts, s’opta per una política de tipus continuista, de línia molt liberal, i que només inclou, des del punt de vista social, una lleugera pujada del salari mínim i de les pensions.

 

Els musulmans búlgars són radicalment contraris al terrorisme i són menys practicants

Diversos mitjans de comunicació búlgars (BTA, Novinite, Sophia Globe, BNR…) s’han fet ressò aquests últims dies d’una enquesta duta a terme entre la comunitat musulmana del país per Alpha Research. S’hi feien, a l’enquesta, preguntes sobre diferents aspectes, com el de la pràctica religiosa, l’actitud envers el terrorisme, la pràctica del Ramadà, participació política… L’enquesta es va realitzar durant el 2016, el darrer trimestre, sobre una mostra de 1.200 persones, i permet comparar els resultats amb una enquesta similar que es va fer l’any 2011.

Una de les preguntes que més ha cridat l’atenció als mitjans d ecomunicació és l’opinió que tenen els enquestats sobre el terrorisme. En aquest cas, la resposta ha estat clara i contundent. L’any passat, el 89% dels musulmans enquestats es mostraven radicalment contraris al terrorisme, gairebé deu punts més que l’any 2011. D’altra banda, el percentatge de persones que el justifiquen, o el poden justificar en determinades circumstàncies, ha baixat de l’1,4% a l’1,1%. Per tant, estem parlant de xifres francament molt reduïdes. Pel que fa a una pregunta sobre elpossible suport a organitzacions concretes, com Daesh o Al-Qaida, les xifres també són força baixes: el 2,8% a Daesh, i el 0,5% a Al-Qaida.

A part d’aquestes dades, que criden molt l’atenció, l’enquesta també planteja altres qüestions, i els resultats no deixen de ser interessants. D’una banda, ens mostra una certa tendència a la disminuació de la pràctica religiosa: el 54% no preguen diàriament i el 41% no visiten mai la mesquita. Només es declaren religiosos el 87% dels enquestats -5 punts percentuals menys que fa cinc anys- i tan sols els 20% s’autodefineixen com a profundament religiosos, a diferència de cinc anys enrere on la xifra s’elevava fins al 28%. Una mica més del 53% s’oposen al fet que les dones portin burka o niqab en públic, mentre que el 20% l’aprova en cas que el seu ús sigui voluntari, i tan sols l’1’6% creu que les dones haurien de portar burka.

Tot i aquesta menor pràctica religiosa, la festa del Ramadà gaudeix de més bona salut, ja que el 35% els enquestats afirma seguir-lo, quan fa cins anys tan sols ho feia el 25%. Pel que fa a la Xària, com a possible de font de llei, no té gaire suport: amb prou feines el 0,7%.

Una altra dada interessant és la relativa a l’arribada de refugiats i immigrants, un tema molt present en el debat polític búlgar. El 38’5% dels enquestats afirma que no se n’hauria de permetre l’arribada, i només el 4,6% és partidari d’una política de portes obertes.

Els líders internacionals més ben valorats són, en primer lloc com era de preveure Erdogan, amb un 49% d’aprovació, seguit d’Angela Merkel, amb el 45% i Vladímir Putin, amb el 43%. L’interès per la política, però, també ha disminuït, i el 52% afirma que no li interessa, quan fa cins anys la xifra era tan sols del 30%.

Segons l’últim cens, del 2011, el 27% de la població búlgara és musulmana. Malgrat que hi ha la tendència a creure que els musulmans de Bulgària són només els turcs, és molt important i nombrosa la comunitat pomak -búlgars musulmans- i també hi ha un percentatge molt important de roms musulmans. Això explica que Erdogan sigui el líder internacional més ben valorat, però també que les xifres de suport que té també no siguin espectaculars.

 

Resultats i reflexions sobre les eleccions búlgares

Aquest diumenge passat van tenir lloc les quaranta-quatrenes eleccions búlgares, com els agrada dir,  per triar una nova Assemblea. A hores d’ara encara no s’ha donat el resultat definitiu, en nombre d’escons, però sí els percentatges de vot un cop escrutat pràcticament el cent per cent.

La primera dada a tenir en compte és el de la participació electoral. Baixa, molt baixa, tot just per sobre del cinquanta per cent, el 52,19%.  Aquestes dades responen a un patró molt comú a tota l’àrea, on els índexs de participació electoral  acostumen a ser molt baixos. Un altre exemple molt recent d’això és el de les últimes eleccions romaneses, de l’11 de novembre. Evidentment hi ha algunes excepcions com el de les darreres eleccions macedònies, però aquestes s’han disputat en un context molt concret i després de mesos i mesos d’autèntica crispació política, que fa que aquesta dada sigui molt poc extrapolable.

Una altra consideració a tenir en compte és que el nou parlament veurà reduït de manera significativa el nombre de forces polítiques presents, ja que es passa de vuit grups a tan sols cinc. Aquesta simplificació aparent, però, pot comportar unes molt més grans dificultats a l’hora de formar govern, tal com comentarem ara.

Finalment, i no menys interessant, es pot fer una altra constatació. L’article que vam escriure després de les eleccions de 2014 duia com a subtítol “Un altre parlament sense cap diputat d’esquerres”. No és un comentari buit. A Bulgària, com en bona part del conjunt de països de l’Europa central i oriental que va viure sota l’òrbita soviètica, l’esquerra real –difícil de definir, veritat- no hi és present, en pràcticament cap dels sentits. És evident que hi ha forces que s’autoanomenen socialistes o, fins i tot, comunistes –en pocs casos, com a Moldàvia, la Federació Russa o a les repúbliques “populars” de Lugansk i Donetsk- però això no vol dir de cap de les maneres que aquestes formacions siguin d’esquerres, almenys en el sentit que interpretem des d’aquí. Acostumen a ser forces, com passa tambe en el cas búlgar amb el partit socialista, que arrepleguen vots de persones nostàlgiquess d’un passat més segur, amb menys incerteses, però amb una ideologia profundament tradicional i reaccionària: família, pàtria, moltes vegades religió i tot, homofòbia sense complexos…

El vencedor d’aquests comicis ha estat, sens dubte, Boiko Boríssov i el seu partit conservador GERB (Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària). El nom de la formació ja és prou indicatiu de quines són le seves prioritats. Ha estat l’única opció que ha superat el milió de vots, concretament ha obtingut 1.140.000 vots cosa que representa el 32,65% dels sufragis,  i probablement 96 diputats.  Si fa no fa els mateixos vots que el 2014, però dotze escons més, pel fet que hi ha menys forces presents al parlament.

Les enquestes auguraven un frec a frec entre aquesta opció i les socialistes. L’útima enquesta publicada abans de les eleccions atorgava un lleuger avantatge a GERB, però el resultat ha estat més clar del que no s’esperava, gairebé el 5% de percentatge. La mala notícia per a Boríssov, autèntic protagonista de la política búlgara des del 2009,és que necessitarà el concurs d’altres forces per arribar a un a majoria estable, tal com va passar en la darrera legislatura, i el fet que el nombre de forces s’hagi reduït a tan sols cinc dificulta enormement aquesta  tasca. Cal recordar que aquest parlament té un total de 240 diputats, cosa que fa que el llindar de la majoria absoluta se situï en els 121 escons.

No cal dir que la victòria de Boríssov ha alegrat enormement les cancelleries occidentals, autènticament obsessionades amb la influència de Rússia a l’Europa oriental. Només cal veure quines eren les portades d’alguns importants diaris dels EUA –com el New York Times- de la Gran Bretanya o d’alemanya per captar la satisfacció que sentien, sobretot  per la derrota de la candidatura socialista.

El socialistes, liderats per Kornelia Ninova des del 2016, han aconseguit uns molt bons resultats,  amb el 27,2%  dels vots que li permetran tenir, segurament, 79 diputats. Cal destacar que l’any 2104 van obtenir tan sols el 15%. Tot i aquest important avanç, no es pot negar que els resultats han quedat per sota de les expectatives, sobretot tenint en compte la victòria clara i contundent de Rumen Radev en les darreres eleccions presidencials, que feia preveure que es tornés a repetir un èxit similar. Aquesta millora dels resultats ha fet que el BSP hagi guanyat en sis regions, cosa que no va passar ara fa tres anys. De tota manera, si ens fixem en les zones on ha tret més vots –zones pobres i rurals del nord-oest- podem constatar que les zones industrials no són, precisament, el punt més fort dels socialistes, cosa a primer cop d’ull sorprenent per a nosaltres. Les zones urbanes, i sobretot Sofia i Plovdiv, són, indiscutbilement feus de la dreta. És un fet més que demostra la contradicció que esmentàvem abans: el vot socialista no és un vot urbà, ni jove, ni progressista, ni modern -amb tots els matisos que hem d’introduir a aquests termes, que lògicament són molt discutibles i moltes vegades tenen un rerefons clarament classista-.

Ara, el president del país, Radev, haurà de proposar l’encàrrec de formar govern a la formació més votada. Després, en cas que no se’n surti, ho pot fer a la segona força, i si tampoc no se’n surt ho pot oferir a qui cregui oportú.

Caldrà veure quines fórmules hi ha per formar govern. D’entrada, Boríssov ha afirmat reiteradament, durant la campanya i abans, que no formarà  govern ni amb el socialistes ni amb amb el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), la formació proturca. A partir d’aquí el ventall es redueix considerablement, reduït a l’extrema dreta nacionalista i a Volia.

En l’anterior legislatura, Boríssov va governar amb el suport del Bloc Reformista, que llavors havia aconseguit un percentatge de vots important. Aquesta coalició d’un nombrós grup de partits es pot dir que pràcticament ha saltat pels aires després de la seva col·laboració en l’anterior govern. El Bloc Reformista com a tal ha aconseguit tan sols el 3,06% dels sufragis, que no li permeten d’entrar al nou parlament –cal un mínim del quatre per cent-. Això fa que el principal aliat de GERB en l’anterior legislatura hagi d’afrontar un període de profunda reflexió, si no comporta la desmembració de la coalició.

Ens podem fixar, amés, que altres formacions sorgides de l’anterior RB també han obtingut percentatges de vots significatius, com és el cas de Nova República (2,2%), o també Sí Bulgària (2,99%), tot i que aquesta formació posava especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. Si ens fixem, doncs, el total de vots assolits per aquestes candidatures, inclòs el RB, veiem que ronden el 8-9% de vots, que haurien permès tenir una força significativa, i influent en el nou parlament, similar al la que tenia el 2014.

Finalment, Boríssov també va tenir, llavors, el suport d’una altra força política ara també extraparlamentària, dels dissidents socialistes de Georgi Parvanov. Tampoc no han pogut entrar al parlament aquesta vegada.

D’altra banda, és destacable el paper que tindrà l’extrema dreta. Aquesta vegada s’havia presentat sota una única marca: Patriotes Units. Han obtingut el 9,06%  dels vots, que li dona dret a tenir 27 diputats. Aquest nombre de diputats queda lleugerament per sota dels trenta que tenien per separat en l’anterior legislatura. De fet, UP és una coalició de tres gran partits que en  l’antic parlament s’ahvien presentat en dues candidatures diferents: Ataka i Front Patriòtic.

Ataka és l’extrema dreta tradicional. El seu principal dirigent, Volen Siderov, ha optat per una campanya discreta. Molt probablement ha estat una condició de les altres dues formacions polítiques. Ha fet poques declaracions i ha tingut poc protagonisme, probablement en l’intent de no donar una imatge molt escorada cap a la ultradreta. D’altra banda, com a coalició han explotat  molt les proclames contra la ingerència turca en el procés electoral, i fins i tot van organitzar patrulles per tal de vigilar la frontera, per evitar l’arribada de persones provinents de Turquia per tal que poguessin votar. Ara bé, es pot dir que els resultats no han estat particularment bons, tal com han reconegut Valeri Simeonov i Krasimir Karakatxanov, antics líders del Front Patriòtic.

El Front Patriòtic, a més, havia  donat suport extern al govern de Boríssov, mentre que Ataka havia estat radicalment contrària a fer-ho. Caldrà veure com funciona UP i si aquestes contradiccions no fan saltar aquest experiment. De moment, els seus líders no s’han pronunciat sobre la possibilitat de donar suport a Borissov en aquest nou període polític, però segur  que els explorarà.

Pel que fa a les forces proturques, tal com vaticinaven les enquestes, ha sortit victoriós, com sempre, el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), tot i que electoralment ha patit un cert daltabaix –passa del 15% dels vots al 8,99%-, cosa que el debilita en nel nou parlament, on quedarà amb 26 escons.  La competència de DOST, i el suport explícit d’Ankara li ha restat claríssimament, vots. DOST ha obtingut el 2,7%,  cosa que no li permet ser present en el nou parlament. Ara caldrà veure si DOST es consolida com a opció de futur, o bé si haurà estat una aposta fugaç, que pot desaparèixer ràpidament en el mapa polític búlgar. No sabem què hi té a dir Erdogan en aquest tema.

Finalment, l’última opció que entra al parlament es Volia, una formació dretana de fort caràcter personalista, liderada per Veselin Mareshki, que ja va obtenir uns vots resultats a les darreres eleccions presidencials. Ha passat de ben poc el límit del 4%, cosa que probablement li donarà dret a tenir només onze diputats. Mareshki ja  s’ha ofert com a company de coalició, i també es mostra disposat a formar part del govern, amb ministeris inclosos. L’experiència passada que demostra que el suport extern no dona bons resultats li deu haver fet pensar que li cal aquest aquest protagonisme. Molt probablement, Boríssov recorrerà al seu suport, l’únic viable i senzill a curt termini, però caldrà veure també la solidesa d’aquest nou projecte polític. La història parlamentària búlgara recent està plena de projectes polítics que giren entorn d’una persona que esclaten al poc temps.

 

 

Eleccions a Bulgària. Bulgària vota avui un nou parlament

El 24 de gener passat, l’acabat d’escollir president de Bulgària, Rumen Radev, va convocar eleccions per aquest 26 de març. El mateix dia, Ognyan Guerdjíkov va ser nomenat nou cap de govern, interí -havia estat president del parlament entre 2001 i 20015-. Tres dies després va ser decretada la dissolució del parlament.

Amb aquesta convocatòria electoral, la tercera des de l’any 2013, s’ha de resoldre el conflicte generat per la dimissió de l’antic cap de govern, Boiko Boríssov, el 14 de novembre, a conseqüència del resultat de les eleccions presidencials que van tenir lloc just el dia abans. Va caldre esperar gairebé dos mesos per qüestions legals, ja que no es podia dissoldre el parlament fins que fos nomenat el nou president.

En aquestes eleccions, l’indiscutible vencedor va ser el candidat independent, però amb el suport del Partit Socialista, Rumen Radev. La victòria va ser inapel·lable i contundent, molt més del que era de preveure. De fet, va arribar a obtenir un 59% dels sufragis, resultat que no deixa cap mena de dubte sobre la seva incontestable victòria. Tsetska Tsatxeva, per la seva banda, la candidata de GERB -el partit de Boríssov-, va sortir-ne clarmanet derrotada, ja que es va quedar amb tan sols el 36% dels vots, a la segona volta. Durant la campanya Boríssov havia “amenaçat” que en cas que la seva candidata no fos escollida dimitiria, cosa que va complir al peu de la lletra, i va anunciar immediatament de saber-se la victòria de Radev.

La victòria de Radev, que ja havia estat avançada per diferents enquestes no va sorprendre ningú, però alguns dels seus plantejaments sí que espantaven alguns actors de la zona i de la Unió Europea. Aparentment se l’havia presentat com candidat prorús, tot i que en cap cas havia qüestionat la pertinença de Bulgària a la Unió europea o a l’otan. Ara bé, la seva actitud contrària a les sancions a Rússia va espantar segons qui. Evidentment, la seva trajectòria com a president ha demostrat que aquest alinemanet amb Rússia no va més enllà de certes declaracions.

Des de llavors, el país ha viscut en un ambient clarament prelectoral on s’ha, perfilat dues grans formacions, com és tradicional, que han d’acaparar la gran majoria de suports. Totes les enquestes han reflectit clarament aquesta tendència. La majoria han avançat que el Partit Socialista pot ser el més votat, tot i que a prop de la conservadora GERB. L’última feta pública, ahir mateix per Gallup, però, avançava que GERB pot obtenir més vots més que no pas el PSB.

El partit Socialista, l’hereu polític de l’antic Partit comunista, ha volgut capitalitzar l’empenta que va suposar la victòria de Radev. En aquest sentit, els seus plantejaments són similars als seus. De cap manera qüestionen la pertinença a la ue ni a l’otan, les seves propostes econòmiques no deixen de ser liberals i pel que fa a qüestions com l’arribada de refugiats o les minories defensen postures que no divergeixen gaire de les altres opcions. De fet, la campanya de Radev va tenir un marcat to nacionalista i antiimmigració, cosa que va atreure els vots de les persones que havien votat l’extrema dreta en la primera volta, on van obtenir un nombre de sufragis gens menyspreable. La principal novetat d’aquesta formació es que presenten una dona com a cap de cartell, Korneliia Ninova, que ha aconseguit un gran protagonisme aquests darrrs mesos. Cal recordar que els socialistes no controlen el govern des de l’any 2009, tret d’un curt període entre 2013 i 2014.

GERB (Ciutadans per al Desenvolupament europeu de Bulgària) torna a presentar com a candidat Boiko Boríssov, un dels polítics més bregats del país, que ja ha estat el gran protagonista de la política búlgara aquests darrers vuit anys.

La tercera opció política de Bulgària ha estat tradicionalment el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), el partit que representa els interessos de la important minoria turca del país. Presenta com a candidat Mustafa Karadaji. Ara bé, en aquests comicis pateix la competència d’una altra força, nova, que pretén reivindicar aquests interessos. Es tracta de DOST, encapçalat per Lyutvi Mestan, escindit de l DPS. Les enquestes publicades confirmen la posició del DPS, i de fet la incògnita és saber si DOSTpodrà fer prou forat entre el seu electorat. Totes les enquestes indiquen, però, que DOST no arribarà al 4% de sufragis preceptiu per poder entrar en el nou parlament.

Les relacions amb la Turquia d’Erdogan han ocupat un lloc central en la campanya electoral. El fet que algun dels seus ministre hagi donat obertament el seu suport a DOST, i que Erdogan hagi denunciat, cínicament no cal dir-ho, que Bulgària vulnera els drets de les minories ha tibat molt les relacions amb Sofia i ha exacerbat els ànims dels sectors més ultranacionalistes, fins al punt que diversos grups ultradretans han fet guàrdia en diversos passos fronterers per tal d’evitar l’arribada de ciutadans búlgars d’origen turc per exercir el vot. Les autoritats búlgares avui mateix han comunicat que no hi ha cap incident en aquesta passos fronterers.

Una altra novetat és la presentació d’una candidautra conjunta ultranacionalista, Patriotes Units. En les darreres eleccions dues llistes es van repartir el vot més nacionalistes de l’electorat. D’una banda, Ataka, la formació clàssica de l’extrema dreta búlgara, últimament en relatives hores biaxes, i l’acabat de crear Front Patriòtic, que va aconseguir uns bons resultats que li van permetre aconseguir dinou diputats. Després de l’experiment de presentar un candidat conjuntament a les darreres eleccions presidencials, Krasímir Karakatxànov, que va superar amb nota, han repetit l’opció de presentar-se conjuntament. Les enquestes fetes no han vaticinat en cap cas que poguessin aconseguir més vots dels que tenien per separat, més aviat al contrari, és a dir que traguessin menys diputats junts que per separat. Ara bé, l’última enquesta, de Gallup, eleva el nombre de suports a un mica més del 12%.

El Bloc Reformista (RB) es va fundar l’any 2013 a partir de la fusió de diferents partits d’ideologia dretana. Va aconseguir uns molt bons resultats en els darrers comicis, on va situar-se en quart lloc, amb prop del 9% dels vots. Presenten com a candidat Petar Moskov. No és gens clar que superin el llindar del 4% exigit per entrar al parlament. Les dissensions internes entre els diferents partits que el conformen i la seva participació en el govern sortint, amb moltes contradicicons, poden deixar-los-en fora.

L’esquerrana Alternativa pel Renaixement Búlgar (ABV), una escissió del Partit Socialista que ja es va presentar en solitari a les darreres eleccions, ha perdut molts suports i tot fa preveure que quedi fora del parlament, amb un màxim d’un tres per cent dels vots, segons les enquestes.

Està per veure quins seran els resultats de dues foramcions noves. Una és Sí Bulgària, que pretén recollir un vot de caire regeneracionista de difícil ubicació política, tot i que té un aire liberal. Molt probablement aquí el situaríem en el centre polític. Recull les ànsies de fer net pel que fa a corrupció i també assumeix part de l’ideari que podem qualificar com a “verd”. Les enquestes, però, no auguren que pugui entrar en el nou parlament. És també una coalició de partits i presenten com a cap de llista Hristo Ivanov.

Finalment, totes les enquestes atorguen uns molt bons resultats per Volia, un partit nou d’ideologia liberal, que no té referents a Europa. De fet, el seu líder indiscutible és Vesalin Mareshki. És un partit que té doncs, un fort caràcter personalista. El fet que aconseguís l’11% dels vots a les eleccions presidencials va esperonar-lo a crear aquest nou partit. Totes les enquestes pronostiquen que entrarà amb força al nou parlament, on pot aconseguir més de vint escons, d’un total de 240 que té la cambra.

De tota manera, més que saber exactament qui guanyarà, la gran incògnita és saber qui podrà formar govern i amb quines combinacions.