Romania, Bulgària, Grècia, Hongria i Espanya, els països de la Unió Europea amb més pobresa infantil

L’Agència europea d’estadístiques de la Unió Euopea, Eurostat, ha fet públiques aquesta setmana unes dades autènticament alarmants pel que fa als índexs de pobresa infantil.

Segons les dades presentades el passat 20 de novembre -coincidint amb el Dia Internacional dels Infants-, gairebé la meitat dels infants de Romania i Bulgària estan en risc de pobresa o exclusió social. A Romania, que és el país europeu en una situació més greu, el percentatge s’acosta a la meitat, concretament el 49,2%, mentre que a Bulgària és del 45,6%. Aquestes dades fan referència al 2016.

La situació també és molt crítica en d’altres estats, com Grècia (37,5%), Hongria (33,6%), Espanya (32,9%) i Itàlia (32,8%).

En el conjunt d’Europa, les dades tampoc no són gens bones ni esperançadores, ja que el 26,4% dels joves, fins a disset anys, es troben en aquesta situació. L’única dada positiva és que aquests percentatges són lleugerament, només lleugerament, inferiors als de
2010, quan el nombre d’infants en situació de risc era del 27,5%.

Dinamarca, per la seva banda, és l’estat europeu que presenta unes millors dades. Segons Eurostat només es troben en aquesta situació el 13,8% dels joves. La segueixen en el rànquing  Finlàndia (14,5%), Eslovènia (14,9%) i la República txeca (17,4%).

Font: Eurostat

 

Anuncis

Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

Una gran estàtua on hi havia el mausoleu de Georgui Dimitrov

Aquesta setmana s’ha anunciat que al lloc on hi havia el mausoleu de Georgui Dimitrov, al centre de la capital búlgara, s’erigirà una gran estàtua de bronze, amb motiu de la presidència de la UE per pat de Bulgària, a partir de l’1 de gener de 2018.

Dimitrov és considerat com el gran pare fundador de la Bulgària socialista, estat del qual fou líder indiscutible entre 1946 i juliol de 1949, quan va morir. Seguint un patró similar al que s’havia utilitzat en el cas de Lenin, les autoritats búlgares van decidir construir un musoleu on reposessin les seves despulles. Dimitrov va ser secretari general del Komintern (la Internacional Comunista) entre 1934 i 1943. També va ser acusat, i empresonat, de ser responable de l’incendi del Reichstag l’any 1933.

La seva mort s’esdevingué a Moscou, l’any 1949, on estava hospitalitzat. Un cop es va saber la notícia de la seva mort, es va iniciar immediatament la construcció d’aquest edifici en homenatge seu. Es va enllestir en un temps rècord de tan sols sis dies. Les restes mortals de Dimitrov, que havia estat embalsamat i que es mantenien a una temperatura constant de disset graus, van estar a l’interior d’aquest mausoleu fins l’any 1990, poc després de la caiguda del règim « socialista». Dimitrov, llavors, va ser incinerat en secret i el sarcòfag, es va saber gairebé vint anys després, va ser venut com a ferralla.

L’any 1999, el govern de la conservadora Unió de Forces Democràtiques (SDS) va decidir tirar-lo a terra, cosa que va provocar un extraordinarti debat en el si de la societat búlgara, entre els partidaris de fer-ho i els que s’hi oposaven, ja perquè valoraven la figura de Dimitrov i el seu règim o bé perquè consideraven que aquest mausoleu tenia un valor històric que calia conservar.

Hi hagué diverses manifestacions en contra de la voladura del monument, que van fer que no es pogués dur a terme fins al quart intent, després, d’utilitzar més d’una tona d’explosius. De fet, va trigar-se més a enderrocar-se que no pas a construir-lo.

L’obra que ara ocuparà aquest espai és de l’escultor Plamen Deianof i té una alçada de catorze metres. Porta per nom Casa de Bronze. Aquest anunci ha revifat, una altra vegada, la polèmica entorn de la conservació no d’aquest tipus d’obre i de l’ús que s’ha de fer dels espais que deixen lliures.

Bulgària, el país que no va deportar els jueus; Bulgària, el país que va deportar els jueus dels territoris que va ocupar

Bulgària sempre s’ha vantat que durant la Segona Guerra Mundial no va deportar la població jueva que vivia dins les seves fronteres i que la gran majoria els búlgars van lluitar per impedir que això es produís. Això és indiscutiblement cert, però també ho és que els jueus dels territoris que va ocupar sí que ho van ser, a resultes de la qual cosa van ser gairebé tots exterminats. 

Periòdicament es revifa la polèmica entorn d’aquest segon punt. Aquesta setmana passada, ha tornat a passar. El detonant d’aquesta polseguera ha estat provocada per la lectura d’una declaració institucional feta per un membre de la coalició ultradretana Patriotes Units, sòcia de govern de la dretana GERB. Un dels membres d’aquesta coalició, Alexànder Sidi, va llegir una declaració en què es felicitava la comunitat jueva amb motiu de l’any nou jueu, el Rosh Hashanah. Va afirmar que els jueus búlgars són un exemple claríssim d’integració al país, i va remarcar que durant la Segona Guerra Mundial van morir en els camps de batalla al costat dels compatriotes búlgars. A més, va insisitr a destacar el fet que Bulgària no va deportar els jueus d’aquest país, tal com havien sol•licitat els seus aliats alemanys, i com s’havia fet en la resta de països aliats dels nazis.

Aquestes delcaracions han provocat un seguit de reaccions en cadnea. Immediatament després d’haver-les fet, un representant de la comunitat jueva, concretament de l’entitat Shalom –la de més incidència a Bulgària-, va rebatre aquestes afirmacions i va voler recordar que si bé no es van deportar els jueus residents a Bulgària sí que van ser deportats els jueus dels territoris ocupats per les tropes búlgares, a Iugoslàvia i a Grècia.

Dels aliats de l’Alemanya de Hitler, Bulgària ser l’únic que va allunyar-se de les seves exigències en dos aspectes que criden l’atenció: d’una banda, no va trencar les relacions amb l’URSS –lògicament tampoc no van participar en la invasió de l’URSS com ho van fer Romania, Hongria, Finlàndia o Espanya, amb la tristament famosa División Azul- tot i les pressions germàniques. D’altra banda, les autoritats búlgares es van negar, també a deportar els jueus búlgars, una comunitat no gens menyspreable, malgrat les pressions a què va ser sotmesa. Segons el cens de 1934 vivien a Bulgària entre 48.000 i 49.000 jueus, d’un total de poc més de sis milions d’habitants, cosa que representa poc menys de l’1% del total.

Aquest fet ha estat reitreradament repetit per les autoritats búlgares, però tot i ser cert en part, amaga una realitat sovint oblidada i crua: els jueus que vivien en terrritoris ocupats, la Macedònia grega, la Macedònia iugoslava o de la ciutat de Pirot, -al sud de Sèrbia- sí que ho foren.

És veritat que el 1943 s’havia pres la decisió de deportar-los, però l’execució d’aquesta ordre va ser posposada indefinidament, fins al moment que l’alliberament del país va allunyar del tot aquest fantasma. Uns anys abans, l’octubre de 1940, s’havia promulgat la Llei de Defensa de la Nació, aprovada durant el govern de Bogdan Filov.  Des de l’any 1939, el rei Boris III governava el país de manera dictatorial,  amb Filov com a cap de govern. La seva orientació era clarament proalemanya, i un dels seus objectius era recuperar territoris que Bulgària havia perdut amb el Tractat de Neully, l’any 1919 després de la Primera Guerra Mundial.

Aquesta llei, de 1940, era molt similar a la que s’havia dictat en països veïns, o poc després a la Croàcia feixista, lany 1941. D’entrada, però, es van fer poques accions encaminades a eliminar aquesta comunitat, malgrat les pressions de l’ambaixador alemany, Beckerle, però l’any 1942, concretament durant l’agost, es va fer un pas més: es va aprovar la creació d’una Comissió d’Afers Jueus, encapçalada per Alexànder Belev, que poc després va decidir desplaçar-los internament, el març de 1943. Altres decisions que es van prendre aquest 1942 implicaven la confiscació del 20% de les seves propietats, l’obligació de portar l’estel groc i  de vendre els negocis que regentaven. Els seus comptes bancaris també van ser bloquejats, així com van ser   dissoltes les diverses organitzacions jueves que hi havia a Bulgària. 

És important de destacar que persones de gran influència feren esforços perquè aquestes deportacions no es produïssin. Destaca particularment la figura de Dimitar Peshav, diputat de Kustendil, una de les personalitats més importants del govern de llavors. Va impulsar una campanya contra aquesta deportació i va fer una petició al rei perquè no es dugués a terme. També hi hagué diverses recollides de signatures i manifestos, per part d’escriptors, intel·lectuals, homes d’església, empresaris, i també més d’una quarantena de diputats del partit governamental … que demanaven que no es duguessin a terme. Finalment, el parlament va optar per oposar-se a la deportació. El maig de 1943, doncs, molts jueus van ser desplaçats, però només internament, sobretot de Sofia i de les grans ciutats, cap a zones rurals. Una part d’aquests jueus van ser desplaçats al camp de Samovit, al nord del país, pràcticament a tocar de la frontera amb Romania, on vivien en condicions dures, tot i que no comparables a les dels camps nazis.

Ara bé, els onze mil jueus -algunes fonts donen la  xifra exacta d’11.343- que vivien en territoris ocupats per l’exèrcit búlgar van tenir pitjor sort encara. Van ser deportats, i ho van ser perquè amb la legislació aprovada l’agost de 1942, aquests jueus van perdre la ciutadania búlgara. No hi ha dubte que l’actitud de Belev va ser definitva alhora de prendre aquesta decisió. El decret de deportació d’aquests jueus va ser signat el febrer de 1943, i l’alemany Theodor Dannecker vas er qui la va organitzar. La majoria van ser traslladats al camp de Treblinka, on van morir pràcticament tots.

Romania, Bulgària i Hongria denuncien la nova Llei d’Educació d’Ucraïna

La nova llei restringeix l’ús de les llengües minoritàries en el sistema educatiu

L’aprovació de la nova Llei d’Ensenyament d’Ucraïna, per part del Consell de Govern i del parlament ucraïnès –el 5 de setembre passat-, ha provocat una autèntica reacció en cadena en els estats veïns (Romania, Bulgària, Hongria, Eslovàquia, Polònia, Rússia i, fins i tot Grècia). El fet que ha provocat aquesta indignació ha estat la percepció que vulnera clarament el drets de les minories nacionals, força nombroses, que viuen en el seu territori.

Els seus detractors consideren que l’article 7, concretament, entra en contradicció amb els compromisos internacionals que ha assumit Ucraïna, pel que fa al respecte als drets de les minories nacionals. Aquest article regula preciosament la llengua de l’ensenyament. Argumenten que vulnera la Carta Europea de Llengües Minoritàries i Regionals, la Convenció Marc per la Protecció de les Minories Nacionals i, fins i tot, l’Acord d’Associació amb Europa.

 

Agumenten que a partir d’ara els estudiants d’aquests grups nacionals no podran cursar tots els estudis en la seva llengua nacional, tal com han fet durant les darreres dècades. Assenyalen, a més, que implicarà el tancament de 120 escoles romaenses, 100 d’hongareses i 5 de poloneses. Cal recordar que a Ucraïna el percentatge de població que pertany a minories nacionals supera el 20%.

El ministeri d’Afers Estrangers de Romania s’ha posat en contacte amb les autoritats ucraïneses per demanar explicacions i per traslladar la preocupació per aquesta mesura de la Rada, cambra ucraïnesa. També han anunciat que la setmana vinent, el secretari d’estat romanès, Victor Mikula, visitarà Kíev i que aquest serà un dels temes més importants de la seva agenda. El parlament romanès també ha aprovat una moció on deplora aquesta decisió del govern ucraïnès i en demana la revisió. Actualment viuen a Ucraïna entorn de 400.000 persones que tenen com a llengua materna el romanès, 250.000 de les quals són considerades com a romaneses i 150.000 com a moldaves. En una línia semblant s’han manifestat veus dels ministeris d’afers estrangers d’Hongria i de Polònia –hi ha unaes 150.000 persones a Ucraïna de cadascuna d’aquestes nacionalitats-.

Representants dels ministeris d’Afers Exteriors de Romania –Teodor Melescanu-, d’Hongria –Peter Szijjarto-, de Bulgària –Ekaterina Zakharieva- i de Grècia –Nikos Kotzias- han decidit enviar una missiva al seu homònim, ucraïnès, Pavlo Klimkin, al Secretari General del Consell d’Europa, Thornbjorn Jagland i a l’Alt Comissionat per les Minories Nacionals, Lamberto Zannier, per tal de mostrar la preocupació per l’aprovació d’aquesta llei per part de la Rada.

Finalment, Rússia també ha denunciat que la intenció del govern ucraïnès és aconseguir que el país esdveingui monolingüe i alerta que les intencions del govern van principalment adreçades contra la minoria russa.

Es preveu que aquesta llei entrarà en vigor a partir del setembre de 2018, moment a partir del qual, l’enseyament en aquestes llengües minoritàries es farà només a les llars d’infants i durant els primers quatre cursos de la primària. Tot l’ensenyanent secundari i el superior es farà en ucraïnès.

El govern ucraïnès ha defensat la nova normativa, per veu de la ministra d’Educació –Lila Hrynevych-, amb l’argument que d’aquesta manera es garanteix la igualtat de tots els alumnes a l’hora de conèixer la llengua oficial. Tambá nega que es vulnerin els principis dels documents esmentats anteriorment.

Creix el nombre d’albanesos que sol·liciten el passaport búlgar. Búlgars i macedonis reivindiquen la mateixa minoria

Segons informen alguns mitjans d’informació búlgars, el nombre de persones que a Albània demanen documentació búlgara ha crescut de manera notable els darrers anys. El nombre de persones que fa aquest tràmit, segons aquestes mateixes fonts, oscil•la entre set i vuit persones diàries, com a mitjana. El motiu pel qual ha anat creixent aquesta demanda és el fet que la ciutadania búlgara permet que aquestes persones puguin establir-se en altres països de la Unió Europea. Entre 2001 i 2016 4.470 albanesos van demanar el passaport búlgar.

El nombre de demandes es concentra a la zona més oriental del país. Es dona el fet, però, que el govern albanès no ha reconegut l’existència d’una minoria búlgara al seu país. De fet, en els darrers mesos, el govern albanès ha impulsat diversos canvis legals per tal de reconèixer els drets de les minories, entre els quals hi ha regulats particularment els lingúsitics. La nova legislació aprovada esmenta com a minories els grecs, macedonis, valacs, rom, serbis, bosníacs, montenegrins, però en cap cas fa referència als búlgars.

D’altra banda, des de Bulgària s’insisteix que bona part de la població que viu en zones com Prespa, Gora i Golo Brdo estan poblades per búlgars, cosa reiteradament negada també per les autoritats macedònies. Segons les informacions aportades per fonts governamentals búlgares, viuen a Albània unes 100.000 persones búlgares o d’origen búlgar. Evidentment, el fet que des de Bulgària no s’accepti que el macedoni és una llengua diferent del búlgar, i ni tan sols una nacionalitat macedònia, fa que ambdós estats reivindiquin com a pròpia una mateixa minoria.

L’associació Prosperitet Golloborda és qui gestiona tots aquests tràmits. Segons la seva pàgina web, va ser fundada l’any 2000 i té com a objectiu la defensa de la identitat dels búlgars d’Albània. El seu president és Haxhi Pirushi, i manté relacions fluïdes amb el govern búlgar. Ara fa dos anys van fundar una escola búlgara, batejada amb el nom de Hristo Botev.

Des de les organitzacions macedònies d’Albània, per la seva banda, s’insisteix que aquesta organtizació ha estat creada des de Bulgària mateix i que no reflecteix l’opinió dels macedonis de la zona. Segons les organtizacions macedònies, el nombre de macedonis que viuen a Albània pots oscil·lar entre els 125.000 i els 300.000.

 

La independència de Bulgària. Des de les primeres revoltes fins a la proclamació d’independència, 1836-1908

Els turcs otomans van arribar als Balcans durant el segle XIV, i  a finals d’aquest segle ja controlaven la totalitat dels territoris poblats pels búlgars, després de sotmetre la ciutat de Vidin, l’any 1396. Van iniciar, llavors, una llarga dominació que no es pot donar per finalitzada fins entrat el segle XX. Durant aquells anys s’estengueren per tot el que actualment és Sèrbia, Albània, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina… i arribaren fins i tot a les portes de Viena el 1529.

A mitjan segle XIX, l’Imperi Otomà controlava, doncs, la major part del territori balcànic, ja fos de manera directa o bé mitjançant el control sobre territoris formalment autònoms. En el cas de Bulgària, concretament, tot el territori estava sota control directe de l’Imperi.

Des de la segona meitat del segle XVIII, l’economia dels territoris búlgars  va entrar en una etapa expansiva, cosa que va permetre la consolidació d’una petita burgesia, dedicada sobretot al comerç i a les manufactures. La indústria, de molt petites dimensions, tèxtil i del cuir, per exemple, es va desenvolupar extraordinàriament. El paper dels gremis, particularment, va ser, a partir de llavors, molt important i van tenir un paper cabdal en la vida social i cultural de la Bulgària del segle XIX. Tot aquest impuls va acabar provocant que l’Imperi Otomà tirés endavant una sèrie de reformes imprescindibles per a aquests nous actors, però aquestes reformes, a més d’estimular el creixement econòmic, van posar en evidència els límits del sistema, motiu pel qual, aquests sectors de la petita burgesia van començar  a plantejar-se nous horitzons. I la perspectiva d’uns estat va començar a ser ben vista per aquests sectors.

El Renaixement Nacional Búlgar

Com passa habitualment en els països on hi ha un conflicte lingüístic i nacional, el desenvolupament d’iniciatives en l’àmbit de la cultura va precedir la lluita més estrictament política. Així, doncs, durant el transcurs del segle XIX, es van anar posant les bases del que podríem anomenar una cultura nacional. La historigorafia búlgara ha batejat tot aquest procés amb el nom de Renaixement Nacional Búlgar.

La primera escola laica en llengua búlgara va ser fundada l’any 1834 a Gabrovo. Per posar-la en funcionament, va ser imprescindible l’aportació econòmica dels gremis -abans esmentats-, que llavors estaven en una època de ple creixement. Aquests gremis també van col·laborar activament a sufragar despeses en l’àmbit de la cultura i de l’educació, com per exemple pagar els estudis a l’estranger de nombrosos estudiants. El nombre d’aquestes escoles va anar creixent, de manera que l’any 1878 n’hi havia gairebé dues mil.

També va ser important la tasca de normativització de la llengua. L’any 1844, obra de Bogorov, es va publicar la primera gramàtica de la llengua búlgara, no exempta de polèmica, entre defensors d’ún búlgar més arcaic i més proper a les altres llengües eslaves i uns altres de més partidaris del búlgar que es parlava llavors. Finalment, l’any 1870, la polèmica es va tancar amb la publicació d’una normativa amb consens.

Paral·lelament, la publicació de llibres es va anar incrementant: el primer data de 1776, obra de  Païssi de Hilendar.  Així com entre 1821 i 1830 tan sols es publicaren nou llibres en búlgar, entre entre 1860 i 1870 la xifra va superar els 700. El mateix va passar amb les publicacións periòdiques. La primera que va aparèixer, Liuboslovie, data de 1834, però després se’n publicaren moltes més: entre 1844 i 1870 una norantena, de les quals 56 eren diàries. Moltes d’aquestes publicacions tenien una vida efímera i no n’era menyspreable el nombre de publicades fora de Bulgària. Les primeres societats amb afany de difondre la cultura búlgara van ser La Societat de Filologia, de 1824, i la Societat per la Literatura Búlgara, de 1835. La literatura també es va anar desenvolupant, particularment pel que fa a la poesia. En aquest sentit, destaca particularment el nom de Hristo Botev.

Finalment, una institució nova que va tenir un paper molt important en la vida social búlgara va ser la de les Txitalixte, que eren una mena de clubs de lectura, centres de debat, reunió,formació... La primera es va constituir l’any 1856, i l’any 1878 ja n’hi havia 186. Es van convertir en un element clau per difondre les idees nacionalistes.

Un altre àmbit molt important, llavors, era el religiós. L’església búlgara va iniciar a principis de segle XIX un llarg combat per tal d’aconseguir la seva independència del patriarcat de Constantinoble, cosa que va aconseguir entre els anys 1870 i 1872, quan es va formar l’Exarcat Búlgar, amb Antim I com a primer patriarca. En aquest context es van restaurar o reconstruir nombroses esglésies i monestirs, el més conegut dels quals és el de Rila, a partir de 1833.

 

 

Church Monastry Rila.jpg
By DrobenOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

Font: Wikimedia Commons

La lluita contra l’Imperi Otomà

Durant el segle XIX van ser constants les revoltes contra la dominació otomana a l’àrea dels Balcans, i destaquen particularment les revoltes sèrbies, dels anys 1804 i 1814, i també la revolució grega que acabà finalitzant amb la independència d’aquest país. En tots dos casos, voluntaris búlgars participaren lluitant al costat dels revoltats, com també n’hi hagué que lluitaren al costat dels russos durant la guerra russoturca de 1806-1812.

A Bulgària, però, no hi hagué cap gran moviment popular de resistència que aconseguís posar en perill la dominació turca, almenys fins a finals de la dècada dels seixanta del segle XIX. Això no vol dir que no hi hagués nombroses revoltes durant tots aquells anys, com les que hi hagué durant els anys trenta (1835, 1836, 1837), la més coneguda de les quals és la de Berkovitsa, que va ser la que va tenir més repercussións, l’any 1836 -motiu pel qual he triat aquesta data simbòlica com a inici del procés que va portar el país cap a la independència-. N’hi hagué d’altres entre els anys 1840 i 1850, sobretot al nord -important la de Vidin- i al sud-oest de l’actual Bulgària. En tots aquests casos és difícil de destriar el component social del component nacional. En bona part eren protagonitzades per pagesos i tenien un clar component antifeudal.

De tota manera, les propostes per canviar l’estatus de Bulgària no comencen a agafar autèntica embranzida fins a la dècada dels seixanta.

És llavors, quan es fan propostes concretes i s’organitzen grups amb objectius ben definits. Destaca la figura de Georgi Rakovski -historiador, etnògraf, periodista i poeta-. Un tret característic del moviment d’alliberament nacional búlgar és que pràcticament la totalitat dels seus líders eren home de lletres. Rakovski va néixer l’any 1821 i de ben jove va dur a terme activitats clandestines, cosa que va provocar que hagués de marxar exiliat del país, i iniciés un periple que el portaria per França, Rússia i finalment, una altra vegada, Romania. A Rússia va entrar en contacte amb els populistes russos, dels quals va aprendre bona part de les seves tàctiques insurgents.

L’any 1862 va impulsar la creació de la Legió de Voluntaris, que va col·laborar amb les forces sèrbies a ocupar la fortalesa de Belgrad, en mans turques. Sèrbia tenia, llavors, una relació de vassallatge amb l’Imperi Otomà, que no va ser eliminada fins al Tractat de Berlín, de 1878. Poc després, però, les autoritats sèrbies van comminar aquests voluntaris a marxar del país, cosa que significà el final de la col·laboració amb les autoritats sèrbies. Les propostes de Rakovski anaven en la línia de crear un federació balcànica d’estats cristians.

Georgi-Rakovski-Blegrade-1862.png
Font: wikimedia Commons

L’any 1867 impulsà la creació del Comitè Central Secret Búlgar, que feu propostes polítiques concretes, tot i que també va emparar accions de caire insurreccional. Des d’aquest comitè s’arribà a proposar a la Porta una solució, pel que fa a la qüestió búlgara, similar a la que s’havia adoptat a l’Imperi Austrohongarès, la solució dualista del Compromís de 1867. D’aquesta manera proposaven un Imperi dual turcobúlgar. No cal dir que les autoritats otomanes ni tan sols la van tenir en compte.

Simultàniament, entre 1867 i 1868 hi hagué alguns intents de penetració de diversos grups, procedents de Romania, que tenien com a objectiu provocar un aixecament popular a Bulgària. Aquestes incursions resultaren infructuoses. Destaquen particularment les protagonitzades per Hadji Dimitar i Stefan Karadja.

L’any 1870, ja mort Rakovski, es va crear el Comitè Central Revolucionari Búlgar. Ara, els caps visibles de la resistència búlgara passaren a ser Ljuben Karavelov, Vassil Levski i Hristo Botev, tots tres homes de lletres. Vassil Levski va ser empresonat l’any 1872 i va morir executat l’any 1873.

La crisi del període  1875-1878  

L’any 1875 esclatà una nova crisi social i política, molt profunda, que sacsejà tots els Balcans, i que va acabar implicant una canvi radical en la configuració política de la zona. Aquell any hi hagué diversos aixecaments contra la dominació turca a Bòsnia, Sèrbia i Bulgària. El primer va esdevenir-se a Bòsnia, més concretament a Nevesinje.

A Bulgària, l’esclat es va produir l’abril de 1876. El 14 d’abril els comitès revolucionaris van ser convocats a Oboriste, per tal d’organitzar la insurrecció, i s’acordà que l’1 de maig seria la data escolida perquè s’iniciés. De tota manera, la pressió del govern va fer que es precipitessin els esdeveniments i que esclatés el 19 d’abril.

La revolta havia de començar en quatre punts diferents de la geografia búlgara, i de manera simultània. En tres dels llocs, però, tingué molt poc èxit i gairebé nul suport popular. Destaquen particularment les accions protagonitzades pel poeta Hristo Botev, que va liderar la revolta a . Es va apoderar d’un vaixell austríac, el Radetzsky, i va entrar en terres búlgares, procedent de Romania, amb l’objectiu de provocar un aixecament popular. El seu èxit fou escàs, i finalment el 20 de maig fou mort pels baxi bazouq, tropes irregulars  turques, on també hi havia alguns búlgars musulmans que hi lluitaven.

Només la revolta que esclatà entorn de la ciutat de Plovdiv, al sud el país, va aconseguir un suport popular important, cosa que al seu torn va provocar una repressió sagnant per part de les tropes turques.

Poc després d’aquests fets, Rússia s’apressà a intervenir-hi. Va demanar la convocatòria d’una conferència de representants de les grans potències per tal de proposar solucions, sotretot per als casos de Bulgària i de Bòsnia i Hercegovina. En els cas concret de Bulgària, proposava la creació de dues províncies autònomes, entorn de Tarnovo i de Sofia. Els otomans s’hi oposaren radicalment. Amb aquest pretext, finalment, la Rússia tsarista optà per declarar la guerra a l’Imperi, el 12 d’abril de 1877.

L’arribada de les tropes russes va ser molt ben rebuda per la població, i els comitès revolucionaris van fer una crida als búlgars per tal que s’hi unissin. Arran d’això es creà una Legió Búlgara, d’aproximadament deu mil voluntaris. Les tropes russes, finalment, aconseguiren vèncer els otomans, i els tsar Alexandre va forçar a signar el Tractat de Pau de San Stefano, barri als afores de Constantinoble, el 18 de febrer de 1878.

El Tractat de San Stefano

La lletra de l’acord implicava un canvi radical en el mapa balcànic. D’una banda, se certificava la independència de Sèrbia, de Romania i de Montenegro. Sèrbia i Romania fins llavors eren principats tributaris del soldà. Montengro, per la seva banda, ja era formalment independent, tot i que Turquia sempre havia defensat que també estava vinculada l’imperi, cosa difícilment sostenible. Pel que fa les terres romaneses, també s’ha de destacar que Rússia s’annexà part del sud de Bessaràbia. Rússia també aconseguí com a botí terres del Caucas, poblades per georgians i armenis.

Pel que fa a Bulgària, es preveia la creació d’un Principat Autònom de Bulgària, amb una extensió molt més gran que la de l’actual Bulgària. L’estat previst tenia unes grans dimensions i abastava des del mar Egeu fins al Danubi. Aquest principat també incorporava part de la Dobrudja, un territori sempre disputat entre Romania i Bulgària.

Aquest principat era, formalment, tributari i vassall de l’Imperi Otomà, però Rússia hi passava a tenir una gran influència, com ho demostra, per exemple el seu paper en l’elecció del príncep.

Segons aquest tractat, formarien part d’aquest nou principat búlgar tots els territoris que actualment pertanyen a la Macedònia independent -com Ohrid, Skopje, Bitola, Veles, Kuamnovo, Kocani…-, a la Macedònia grega –com Kastoria o Flórina a la Macedònia occidental grega o Kavala a la Macedònia oriental grega- o, fins i tot, a Albània, com Korça.

Cal recordar que des de Bulgària s’ha tendit a negar l’eixstència d’una llengua i d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara. Aquesta actitud encara ara és força vigent, cosa que ha provocat tensions entre els governs d’ambdós països. D’altra banda, un discurs favorable a la creació d’una Gran Bulgària no ha deixat mai d’existir. En aquest sentit, la “Gran Bulgària” del Tractat de San Stefano n’és un precedent. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest objectiu es va acomplir parcialment, quan les tropes búlgares s’annexaren la Macedònia iugoslava.

Bulgaria-SanStefano -(1878)-byTodorBozhinov.png
CC BY-SA 3.0, Link   Font: Wikimedia Commons

El Tractat de Berlín

De tota manera, aquest tractat tingué una vida molt curta. Les potències occidentals van reaccionar al que van considerar perill d’expansió russa al Balcans i van forçar un nou tractat de pau, signat en aquest cas a Berlín, on va tenir lloc el juliol d’aquell mateix any. A resultes d’aquest nou “acord”, les fronteres previstes per al principat búlgar van disminuir de manera considerable, bàsicament amb la pèrdua de gran part dels territoris macedonis. El nou tractat va ser signat el 13 de juliol d’aquell mateix any.

Segons aquest nou tractat, es va constituir un petit principat búlgar, tributari de l’Imperi Otomà, entre el Danubi i la part central de l’actual Bulgària -per la serralada central que dividiex el país- i, d’una altra banda, una província autònoma dins l’Imperi Otomà, que va ser coneguda amb el nom de Rumèlia Oriental.

Cal tenir present que aquells anys eren, justament, els anys del gran repartiment imperialista del món. Per a les potències europees -l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi tsarista, el Regne Unit o França- els Balcans eren només un botí per afegir a les seves àrees d’influència i control, tal com ho podia ser tot el continent africà.

De tota manera, l’existència d’aquests dos territoris com a ens separats va tenir una vida breu. L’any 1885 –tot just set anys després del Congrés de Berlín, es van unificar sotà l’ègida del Principat autònom, que a efectes pràctics tenia una existència, ja, totalment independent. Les autoritats turques no van poder fer res per evitar-ho. El setembre de 1885 es va consumar aquesta unificació.

En aquesta nova Bulgària, Rússia hi jugava un paper cabdal. De fet, el príncep Dondukov va ser qui va organitzar el nou estat i convocar la primera assemblea constituent. A resultes de tot això, va ser escollit príncep Alexandre de Battemberg, nebot de la tsarina. Després, la pugna, entre l’Imperi Austrohongarès i Rússia, pel control de la zona va ser constant. D’exemples n’hi ha molts, com la guerra serbobúlgara de 1885 o la destitució d’Alexandre de Battemberg i el nomenament de Ferran de Saxònia-Coburg com a nou monarca, més proper als interessos austríacs. Aquesta dualitat d’interessos també es pot vuere perfectament amb l’eclosió d’una nova burgesia, subordinada als interessos austríacs i una altra de més vinculada als interessos russos.

La independència formal

Bulgària, com a estat independent, però, no neix fins l’any 1908, arran de la revolució dels Joves Turcs -del juny d’aquell any-, esdeveniment que va ser aprofitat per les autoritats búlgares per trencar tots els vincles, exclusivament formals, que els lligaven amb Turquia. D’aquesta manera, Ferran de Saxònia-Coburg es convertí en ou tsar de Bulgària. Aquell mateix any, l’Imperi Austrohongarès s’annexionà del tot Bòsnia i Hercegovina, que fins llavors també formalment pertanyia a l’Imperi Otomà, tot i que era adminsitrada pels Habsburg.

 

En el següent enllaç teniu la versió en castellà d’aquest article, publicada a la Tortuga Búlgara, de Marco Vidal González:

La independencia de Bulgaria. Desde la insurrección de Berkovitsa hasta la proclamación de independencia, 1836-1908

Aprofito per recomanar-vos que seguiu aquest blog.

 

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

63.000 demandes d’asil de menors no acompanyats, a la Unió Europea

El conjunt de països de la Unió Europea va rebre, l’any passat, 63.000 demandes d’asil per part de menors no acompanyats, segons es desprèn d’un informe elaborat per Eurostat, l’agència d’estadística de la Unió Europea.

De bon tros, l’estat on es van rebre més demandes va ser Alemanya, 36.000, per sobre del 50% del total. Molt més lluny queda Itàlia, amb 6.000, Àustria -3.900- i el Regne Unit -3.200-. Immediatament després, els països balcànics. A l’Estat espanyol, per la seva banda, n’hi hagué tan sols una trentena.

Pel que fa als països balcànics, més de 5.000 menors van demanar asil a les autoritats búlgares i gregues. A Bulgària, el nombre de sol·licituds rebudes va ser de 2.750, mentre que a Grècia, 2.350. El nombre de demandes en altres països balcànics de la Unió Europea va ser molt menor, a Croàcia 170, i 245 a Eslovènia.

Aquest nombre de demandes representa, en els països balcànics, un augment important en relació amb el de l’any passat. A Bulgària, el 2015 havia estat de 1.850, cosa que vol dir que l’increment ha estat de l’entorn del 51%, mentre que a Grècia l’augment és del 460%! El 95% d’aquests menors eren nois, i el 17% tenien menys de catorze anys. Aquestes dades contrasten amb els totals de la Unió Europea: l’any 2015 el nombre d’aquestes sol·licituds era de 96.500. Per tant, globalment, la xifra ha disminuït un terç.

A Bulgària, pel que fa al país d’origen, el 75% provenien de l’Afganistan, i molts menys de l’Irak –el 13%- i el Pakistan, el 7%. A Bulgària, el percentatge d’afganesos és molt superior al del conjunt europeu, on representen el 38%. En el total europeu, els menors d’origen sirià també representaven un percentatge important, el 19%. A Grècia, per exemple, el nombre de demandes de persones d’origen sirià és molt més elevat que no pas a Bulgària.

Aquestes dades, absolutament fredes, venen a palesar, una vegada més, el total fracàs de la política mundial, que s’ha demostrat incapaç de resoldre l’arrel dels problemes que afecten de manera tan terrible bona part de la població del planeta.

Podeu consultar els informes d’Eurostat en els següents enllaços:

Eurostat 2015

Eurostat 2016