El Parlament búlgar pot prohibir la simbologia comunista

En tots els països “exsocialistes” un dels debats que més passions aixeca és precisament el del seu passat socialista.

En alguns casos, les decisions adoptades han estat molt contundents, com a Ucraïna per exemple, on s’ha equiparat, fa poc, comunisme i nazisme i s’ha procedit a il•legalitzar tres partits comunistes. En d’altres llocs, encara es pot passejar per amples avingudes amb estàtues en honor a Lenin, com a Transnístria, per exemple. A Bulgària, on el pas del « socialisme» al del « capitalisme» es va fer gairebé sense ruptures, també de tant en tant apareix aquest tema en el debat polític.

Els dos partits polítics que governen Bulgària, GERB i Bloc Reformista, han presentat al Parlament una proposta de llei que té com a objectiu prohibir els símbols propis de l’època socialista.

El dia 1 de febrer és commemorat a Bulgària com a jornada de record de les víctimes del comunisme. Durant aquest dia es pretén honrar la memòria de totes les persones que van morir durant els anys en què el Partit Comunista de Bulgària va estar en el poder, entre el setembre de 1944 i el novembre de 1989. Segons algunes dades, la xifra total de morts va ser de 30.000, tot i que aquesta xifra és controvertida, ja que no hi ha acord entre els historiadors a l’hora de decidir qui es considera víctima. La majoria d’aquestes morts es van produir en els primers anys, fins a finals dels anys cinquanta, moment a partir del qual la repressió es va deixar sentir amb menys intensitat, tot i que no va desapàrèixer.

El passat mes de desembre, una llei anul•lava certes limitacions a l’hora d’investigar casos d’abusos comesos durant aquells anys, però aquesta llei va ser recorreguda i està pendent d’una sentència ferma del Tribunal Constitucional. En d’altres països les accions hana nat més enllà, tot i que formalment no hi hagi cap prohibició de la simbologia comunista. Allà, a Romania, s’han fet alguns judicis que han acabat amb comdemnes de responsables de la repressió. Aquesta setmana mateix s’ha sentenciat Alexandru Visinescu a vint anys de presó, acusat de ser el responsable de la mort d’almenys dotze presos polítics entre els anys 1956 i 1963. Tot i aquest cas, és veritat que tampoc no han estat gaire nombroso els judicis per aquests motius. A Bulgària, però, no s’ha arribat mai als tribunals. També és veritat que la repressió política, condemnable lògicament, va ser de menor intensitat.

La proposta presentada pretén prohibir símbols, lemes, fotos, senyals… que enalteixein els règim anterior, així com inscripcions i escultures que tinguin a veure amb el Partit Comunista de Bulgària. A més, es preveu que en els casos en què no es puguin retirar de manera immediata s’hi posarà una inscripció que avisarà que ho seran tan aviat com sigui possible.

La proposta també preveu sancions si no es compleix aquesta normativa, uns 200 levs si es tracta de persones físiques i de 2.000 si es tracta de persones jurídiques. En cas que els governs locals encarregats de posar aquestes multes no ho facin, també seran sancionats.

La Comissió Dossier

També ha estat motiu de polèmica aquesta setmana pasada la proposta presentada pel Partit Socialista Búlgar de donar per acabada la feina de la Comissió Dossier, i substituir-la per un Institut de la Memòria Nacional.

L’any 2006 es va crear aquesta comissió, que s’havia d’encarregar d’estudiar el paper de diverses personalitats com a confidents dels serveis de seguretat. Des de llavors, el passat de diverses persones ha estat investigat (treballadors dels mitjans de comunicació, diplomàtics, sindicalistes, membres d’agrupacions religioses… ). Com que la llei no preveu que aquestes persones siguin sancionades o jutjades, els que es fa es només difusió pública del seu paper.

Aquesta comissió mai no ha estat ben vista pel principal partit de l’oposició, el Partit Socialista Búlgar, hereu directe del PCB. Des de fa temps en demana el tancament, ja que la considera inútil, i considera que l’únic que afavoreix és una cacera de bruixes en un moment on això no és necessari i que només crea conflictes.

També s’han mostrat contraris a aquesta comissió membres del Moviment pels Drets i Llibertats, partit de la minoria turca, i de l’ultradretà Ataka, liderat pel conmtrovertit Volen Siderov, que ha estat acusat de fer tasques d’espionatge durant aquells anys a favor dels serveis de seguretat de l’estat.

La minoria croata d’Itàlia

La Península itàlica és considerada sovint com un autèntic paradís per als lingüistes. La diversitat que encara conserva és extraordinària. Sense entrar en l’apassionant debat sobre què és una llengua i què és el que tradicionalment s’ha anomenat “dialecte”, cas en què Itàlia és un camp d’estudi privilegiat, no podem obiviar l’existència de nombrosos illots lingüístics dignes d’estudi. El que coneixem més és, lògicament, l’alguerès, però n’hi ha una infinitat més: occità a Calàbria, arpità, o grec i albanès repartits per tota la Península i Sicília…

En aquest conjunt de minories hi ha la minoria croata, concentrada a Molise, al centre d’Itàlia i no gaire lluny de Roma. En aquests moments aquesta comunitat té un nombre de membres que, segons les fonts, pot oscil•lar entre els dos mil i els cinc mil, tot i que no tots són parlants de serbocroat. Es calcula que el nombre de persones que ara per ara el parlen no deu superar els dos mil.

Els croats van arribar al centre i sud de la Península itàlica en diverses onades.Hi ha testimonis que indiquen que els primeres a arribar ho feren entre els segles X i XI, a Calàbria. Alguns autors defensen que les primeres onades a Molise es van produir durant el segle XIII, però la majoria considera que la més important es va produir entre els anys 1500 i 1600, quan moltes persones van fugir de la persecució dels otomans, tal com també va passar amb els albanesos.

L’estudi de la toponímia i del lèxic sembla demostrar que la presència del serbocroat al centre i sud de la Península va ser important, probablement com l’albanesa, tot i que actualment en quedin molts menys vestigis.

Una altra tema de debat és l’origen d’aquests parlants. Antigament se situava a Ístria, d’altres, en canvi, a Hercegovina. Possiblement les diferents onades estaven protagonitzades per parlants de diversos llocs. Sembla acceptat per la majoria d’estudiosos que provenien de la costa dàlmata, des de Zadar i Sibenik fins a prop de la frontera amb l’actual Montenegro. En cap cas, sembla que hi ha acord, procedien de terres de l’interior.

Els lingüistes relacionen el serbocroat de Molise amb l’xtokavià, un dels tres grans blocs dialectals d’aquesta llengua. Tot i el seu arcaisme, lògic, té similituds amb la llengua parlada a Hvar, Korcula, cosa que referma la teoria de l’origen dàlmata d’aquest poblament.

El serbocroat és parlat en tres comunes, totes tres a Molise, en concret a la província de Campobasso, una de les dues que conformen Molise. Les tres comunes són Filisti (San Felice del Molise en italià), Kruc (Acquaviva Collecroce, en italià) i Mundimitar (Montemitro). A Molise hi van arribar simultàniament albanesos i croats. Això explica perquè en una comuna propera (Montelcilfone) s’hi parla encara albanès. A Molise hi ha documentades com a mínim deu comunes més on van arribar parlants de serbocroat, i als Abruzzi com a mínim cinc, encara que ara ja no en quedin parlants.

Molise és una regió agrària i pobra, que ha patit el flagell de l’emigració. Ara fa un segle tenia el doble d’habitants que no pas ara, que en té uns dos mil sis-cents. Per aquest motiu, molts dels seus habitants van marxar-ne, cap a Austràlia, els Estats Units o l’Argentina, sobretot. Aquesta emigració es va produir durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. Anteriorment, però, Molise havia rebut persones procedents d’altres indrets, bàsicament italianòfones, ja sigui en les variants toscanes, abruzzesa o molisana.

Tot i això, i malgrat la pressió de l’estat, la transmissió del serbocroat no s’ha trencat, i continua sent llengua d’ús domèstic i també de relacions socials, per tant viva. Potser la comuna de Filisti és on l’ús social de la llengua se n’ha ressentit més. La tendència general, però, és que el nombre de parlants de serbocroat vagi disminuint lentament. La consideració, pròpia de societats diglòssiques, que l’italià és més important i útil posa en perill la supervivència de la llengua, sobretot tenint en compte el poc pes demogràfic de la comunitat serbocroatòfona.

En els darrers anys s’han intensificat les relacions amb Croàcia, país on els estudiants procedents d’aquesta regió gaudeixen de facilitats per poder-hi estudiar. Ara bé, també hi ha un petit sector que defensa l’ús d’una ortografia diferenciada per al serbocroat d’aquest territori.

Finalment, la presència del serbocroat en l’ensenyament és nul•la, en cap dels nivells, ni gaudeix d’absolutament cap protecció per part de l’Estat italià. Tampoc no és present en la retolació pública, ni en els serveis religiosos ni en els mitjans de comunicació locals. La producció cultual també és molt escassa, com ho demostra el fet que en els darrers vint anys només s’ha publicat un llibre en serbocroat. Hi ha algunes associacions culturals, que formen part de l’Aliança d’Associacions Culturals crotes, fundada l’any 2001.

El govern de Montenegro supera una moció de confiança

Des de la tardor passada, els carrers de les principals ciutats de Montenegro, sobretot Podgorica, han estat l’escenari de les protestes de bona part de la ciutadania contra el govern encapçalat per l’incombustible Milo Djukanovic. Aquesta setmana s’ha discutit al Parlament una moció de confiança que havia de mesurar si l’actual cap de govern té prou suport per continuar governant.

Després de tres jornades d’intens debat, 42 diputats han donat suport al govern, mentre que vint hi han votat en contra. Per tant, Djukanvovic es podrà mantenir en el poder uns mesos més.

Entre els diputats que van votar a favor hi van haver, lògicament, els que formen part del Partit Democràtic dels Socialistes (DPS), del qual és membre Djukanovic, els de Montenegro en Positiu (PCG) i els Socialdemòcrates de Montenegro (SD).

Per la seva banda, hi van votar en contra, tal com era d’esperar, els membres del Partit Socialdemòcrata (SDP), liderat per Ranko Krivokapic –fins fa poc aliat de Djukanovic-, i el Partit Popular Socialista (SNP), i també alguns diputats independents, sense adscripció política.

De fet, el trencament de l’aliança entre Djukanovic i Krivokapic ha estat el detonant perquè el govern presentés aquesta moció de confiança, la superació de la qual permet a Djukanovic mantenir-se en el poder. Tots dos partits han col•laborat estretament els darrers divuit anys.

Arran del trencament de la histórica coalició, de fa poques setmanes, Djukanovic va oferir a Montenegro en Positiu que entrés a formar part del govern. Fins ara, aquest partit no havia fet saber quina era la seva postura, però el fet que votés afirmativament la moció fa pensar que pot assumir responsabilitats polítiques en el govern.

Finalment, els representants del Front Democràtic (DF), que ha estat el gran impulsor de les mobilitzacions populars contra el govern, es van absentar de la cambra com a forma de protesta. Consideren que és imprescindible la dimissió del govern, la convocatòria d’eleccions anticipades, i l’acció de la justícia per aclarr els nombrosos casos de corrupció que esquitxen el govern. Per aquest motiu, anuncien que continuaran impulsant mobilitzacions al carrer.

Fa uns dies que l’organisme independent OCCRP –que analitza i estudia la corrupció i el crim organitzat a l’àmbit de l’Europa oriental, Caucas i centre d’Àsia- van nomenar Djukanovic com a corrupte de l’any.

Krivokapic, ara, ha ofert diàleg al Front Democràtic per tal d’arribar a acords, cosa que demostra que el país ha entrat en una nova fase, almenys pel que fa a les aliances polítiques.

Nostàlgia de Ceausecu. L’any 2014 dues terceres parts dels romanesos l’haurien votat per ocupar la presidència del país.

Aquest mes de desembre passat es van complir vint-i-sis anys de la caiguda de Nicolae Ceasescu a Romania, en unes circumstàncies encara ara poc aclarides. De resultes del que és conegut com a revolució de desembre es van produir més de mil cent morts, cosa que fa pensar que l’oposició al règim era molt important, però no cal oblidar que el Partit Comunista de Romania tenia llavors quatre milions de militants, xifra que representava un vint per cent de la població del país, una quantitat extraordinària de militants.

És evident que tots aquests militants, en la seva immensa majoria, molt probablement no eren al partit per motius exclusivament ideològics, sinó més aviat pels beneficis que en podien treure. Ara bé, bona part d’aquestes persones han pedut durant tots aquests anys una sèrie de prerrogatives i la seva vida en molts casos ha empitjorat. A més, el capitalisme que ha substituït el “socialisme” burocràtic de Ceausescu ha decebut importants capes de la població, ja que no ha portat la prosperitat tan desitjada, i ha enfonsat en la misèria moltes persones. Això ha fet, en èpoques de particular crisi sobretot, que es revaloritzi el passat i que hi hagi nostàlgics del règim del megalòman Ceausescu. Cada 26 de gener, en record de la data de naixement de Ceasescu, se li fa un acte d’homenatge en el cementiri on és enterrat, i aquesta setmana no ha estat una excepció.

En els darrers anys s’han publicat diverses enquestes sobre la percepció del règim comunista i sobre la percepció de Ceausescu.

L’any 2010 es van publicar els resultats d’una enquesta duta a terme per l’Institut Romanès d’Avaluació i Estratègia (IRES), una de les més elaborades i amb més enquestats. Va aportar una dada que crida molt l’atenció: un 41% dels enquestats hauria optat per votar Ceausescu en cas que s’hagués presentat a unes eleccions per a la presidència del país. Una altra dada rellevant és que el 63% del enquestats considerava que es vivia millor durant el comunisme, i un 68% afirmava que el comunisme era una bona idea, tot i que la seva aplicació no va ser la correcta.

Quatre anys més tard es va fer una enquesta similar, i els resultats van ser encara més contundents: segons digi.24.ro, que és qui la va encaregar, el 66% dels enquestats hauria votat Ceausescu per a aquest càrrec. També és veritat que l’enquesta era molt menys exhaustiva. No cal dir que la crisi d’aquests darrers anys ha incrementat notablement el nombre de persones que el veuen amb bons ulls.

Si mirem dades una mica més antigues, concretament de l’any 2007, del Baròmetre d’Opinió Pública, podem veure que el 32% de la població considerava que es vivia millor abans de l’any 1989. Per tant, les xifres eren sensiblement inferiors a les del 2010. Tot això demostra que a mesura que passen els anys la percepció de Ceausescu i del règim comunista és més positiva.

A les darreries de l’any 2013, una altra enquesta preguntava sobre més aspectes i detallava molt més les respostes segons franges d’edat, estudis, gènere, lloc de residència. La mostra, a més, era més gran, cosa que li dóna un valor especial. Aquesta enquesta va ser elaborada per l’INSCOP, i en podeu consultar les dades si cliqueu aquí.

Aquesta enquesta indicava que el 47,5% dels romanesos tenia una visió positiva, o més aviat positiva, de Nicolae Ceausescu, mentre que un 46,9% en tenia una visió negativa o més aviat negativa. L’enquesta també preguntava sobre Gheorghiu Dej, els líder comunista que va governar Romania amb anterioritat a Ceausescu. En aquest cas, la percepció també era més aviat positiva: 42,3% a favor i 39,1% en contra. En canvi, la dona de Ceasescu, Elena, que exercí una gran influència durant els anys que Ceasescu va estar al poder, només obtenia un 12,1% d’aprovació.

Si s’analitzen les dades d’aquesta enquesta amb més detall, es pot comprovar que el comunisme és més ben valorat per les dones (46,9%) que pels homes (42,4%). També es veu que les persones més grans són les que el valoren més positivament (al cap i a la fi són també els que en poden tenir un record): en el cas dels més grans de 65 anys el valoraven positivament el 51,7%, mentre que entre els joves d’entre 18 i 34 anys un 34,1% (xifra gens menyspreable). També va rebre la valoració més positiva entre les persones que tenien estudis primaris (56,1%), i baixava paulatinament a mesura que el nivell d’estudis anava augmentant. D’entre les persones amb estudis superiors només el valorava positivament el 34,4%.

Una altra dada que és interessant és que era més ben valorat en els mitjans rurals que no pas en els urbans: la diferència era del 49,1% al 41%. Finalment, geogràficament també es podien apreciar diferències significatives. On era més ben valorat el període comunista era a Moldàvia i a la Bucovina (el 51,7%) i on menys, lògicament, a les zones on es concentra la minoria hongaresa, el Banat, Crisana i Maramures, amb el 36,2%.

 

La Voivodina és Catalunya “Vojvodina = Katalonija”. La reivindicació d’una República a la província sèrbia de la Voivodina

Després de l’estiu de 2015, en algunes ciutats de la Voivodina van aparèixer en algunes parets uns grafitis amb un lema que ens pot cridar l’atenció: Voivodina = Catalunya. Aquests grafitis anaven signats per una organtizació pràcticament desconeguda, Mlada Vojvodina (Jove Voivodina), de la qual se sap ben poca cosa. En un article aparegut al diari serbi Blic ells mateixos es presenten com a joves antifeixistes i antiimperialistes, i es manifesten contraris a Putin i als EUA; tot i això el seu discurs és poc definit i molt vague, de manera que és difícil treure’n l’entrellat, dels seus veritables objectius.

Evidentment el missatge dels grafitis respon a una extrapolació exagerada, però com sempre passa en aquests casos sí que hi ha certs punts de contacte entre ambdues realitats. Més enllà de l’anècdota, ja que aquest grup és molt marginal, sí que és important destacar que el moviment autonomista sempre ha estat important en aquest territori, i darrerament ha tornat a fer notar algunes de les seves reivindicacions.

A principis de gener de 2016, el llavors ministre de l’interior serbi va descartar de forma contundent la possibilitat que es creés una policia de la Voivodina, en la línia del que aquí són els Mossos d’Esquadra, que es fes càrrec de la seguretat de la província. Aquesta demanda va ser feta uns dies abans per un diputat de l’Assemblea provincial de la Voivodina. És evident que una proposta d’aquest tipus és impensable que es pugui fer en qualsevol atre territori on no hi hagi una especificitat identitària de prou pes.

Si anem més enrere, a la tardor del 2015, una campanya va recollir 55.000 signatures per tal que la província assolís l’estatus de república, tal com ja s’havia proposat anys enrere. Entre els arguments uilitizats pels demandants hi havia la necessitat del reconeixement de la personalitat pròpia, basada sobretot en la multiculturalitat, i en la urgència de millorar la gestió pública, ja que consideren que Sèrbia és un país massa centralitzat, fins al punt que impedeix una gestió eficaç. A més, els promotors de la campanya denunciaven la sagnia econòmica que pateix la Voivodina, tradicionalment la regió més rica del país, i la poca inversió que rep per part de l’estat. Segons els impulsors d’aquesta demanda, aquesta situació portarà, més tard o més d’hora, a l’ofec econòmic del territori i al seu empobriment en un termini no gaire llunyà. No és estrany, doncs, que molts comparin la situació de la Voivodina amb la de Catalunya.

La Voivodina és actualment una província autònoma del nord de Sèrbia, i la primera cosa que ens pot cridar l’atenció és que té sis llengües oficials (serbi, hongarès, eslovac, romanès, croat –sí, el serbi i el croat es consideren oficialment com a dues llengües diferenciades- i rutè). Això ens serveix per demostrar quina és la principal peculiaritat de la província: la multiculturalitat. La Voivodina ha estat sempre un territori on han viscut i conviscut nacionalitats molt diverses, tot i que cal dir que durant el segle XX, i el que portem de segle XXI, hi ha hagut una clara tendència a l’homogeneïtzació i a la pèrdua de diversitat.

Un altre punt important a tenir en compte és que la Voivodina només ha estat vinculada directament a Sèrbia, o a Iugoslàvia, des del segle passat, concretament després de la Primera Guerra Mundial, quan es crea el que es va conèixer com a Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que l’any 1929 va esdevenir Iugoslàvia. La confirmació definitiva de la incorporació a aquest Regne té lloc en el Tractat de pau de Trianon, de l’any 1920. Sí que és veritat que l’element majoritari ja era el serbi, i que diverses vegades, durant el segle XIX, havien reivindicat, importants capes de la població de la Voivodina, la incorporació a Sèrbia, durant la revolució de 1848, per exemple.

Anteriorment, abans de la incorporació a “Iugoslàvia”, havia format part de l’Imperi austrohongarès, i més en concret de la Transleithània, la part de l’Imperi que orbitava entorn d’Hongria. Si, a més, tenim en compte que una bona part, tot i que no la majoria de la seva població era hongaresa, és fàcil entendre que la cultura política i els referents siguin diferents dels de la resta de Sèrbia.

Un cop constituït l’estat iugoslau, la major part de la Voivodina –tret de Varània, adjudicada a Croàcia- va quedar incorporada a la república sèrbia i va gaudir de certa autonomia. No va ser, però, fins l’any 1974 quan va haver-hi un important salt qualitatiu. Llavors, la Voivodina es va convertir en província autònoma. En alguns aspectes, el seu poder podia ser equiparat amb el de les repúbliques, ja que, per exemple, tenia capacitat de vetar decisions del parlament serbi o iugoslau, o tenia presència en la presidència col•legiada del país. Qualsevol canvi de certa magnitud en el conjunt de l’estat, havia de tenir el vistiplau de l’assemblea provincial de la Voidvodina. Aquesta autonomia va permetre constituir un govern amb importants atribucions, i va estar vigent fins l’any 1990, en què Milosevic va eliminar-la, tal com va fer també amb la de Kosova.

Tot i això, una part important de la població era partidària de recuperar-la, i es van fer diverses campanyes en aquest sentit, de manera que l’any 2001 l’assemblea de la província va reassumir alguns dels poders que tenia i va proclamar l’autonomia. Cal recordar que Milosevic va ser enderrocat l’octubre del 2000 i, per tant, és fàcil de veure la relació directa entre un fet i l’altre. Més endavant, es va elaborar un nou estatut, discutit en l’assemblea provincial.

L’assemblea provincial de la Voivodina va aprovar el nou estatut el 15 d’octubre de 2008, amb el vot favorable de 89 dels 120 diputats de la cambra. Aquest estatut es va presentar al parlament serbi, on després de patir significatives retallades, va ser aprovat amb 137 vots a favor i 24 en contra. Aquest estatut va entrar en vigor l’any 2010.

L’Estatut deixa molt clar que la Voivodina gaudeix d’autonomia però forma part inseparable de Sèrbia, i esmenta la tradició multicultural del territori, que s’ha de preservar. També certifica que les llengües oficials són el serbi, l’hongarès, l’eslovac, el croat, el romanès i el rutè. Al marge d’això, gestiona un pressupost i certs serveis que s’ofereixen a la població, té una Assemblea i un president.

Els principals moviments autonomistes i/o federalistes

Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina (LSV)

El principal partit autonomista és la Lliga dels Socialdemòcrates de la Voivodina (LSV), fundada i liderada per Nenad Canak. Va recollir, quan es va fundar, part de la militància de la Lliga Comunista de Iugoslàvia a la Voivodina.Durant els primers anys de vida, el partit es va caracteritzar per les seves accions antibel•licistes, va organitzar diverses manifestacions i es va oposar fermament a l’enviament de ciutadans de la Voivodina a les guerres de Croàcia i Bòsnia. Després, en el congrés del partit de 1998, es va plantejar com a objectiu politic aconseguir una república de la Voivodina en una Sèrbia federal, tot i que aquests darrers anys ha moderat el discurs i no posa tant d’èmfasi en el fet d’aconseguir una república, però si én aconseguir més autonomia.

La proposta federal que feien anava en la línia de constituir diferents repúbliques, una per a la Voivodina, una altra per a Sèrbia pròpiament dita, una altra al Sandjak (al sud-oest del país, amb majoria de població eslavomusulmana) i la ciutat de Belgrad, amb un estatus especial. Cas a part és el de Kosova, que en aquell moment encara formava part de Sèrbia. D’entrada, els socialdemòcrates de la Voivodina proposaven que també es constituís en república.

Mapa de la proposta federal per a Sèrbia

Serbia lsv.png
Serbia lsv“. Licensed under Public Domain via Commons.

Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (VMSZ)

Pel que fa la minoria hongaresa, el principal partit que els representa és l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (VMSZ), liderada per Istvan Pásztor. Va obtenir representació a l’Assemblea provincial, per primera vegada, l’any 2004, moment a partir del qual va començar a formar pert del govern, i va entrar al parlament serbi l’any 2007. El seu percentatge de vots sempre s’ha mogut entre el 6 i el 9%, prou important tenint en compte que el percentatge d’hongaresos de tota la província, segons l’últim cens és del 13%. El càrrec més important que han arribat a aconseguir és la de l’alcaldia de Subotica, al nord, prop de la frontera amb Hongria, que és la segona ciutat de la província, i on es concentra un percentatge més elevat d’hongaresos.

Entre els seus objectius, es considera primordial la defensa de la identitat hongaresa, i per aquest motiu posen especial èmfasi en l´ús i promoció de la llengua hongaresa, particularment en l’educació, en tots els nivells. També defensen particularment el principi d’autonomia personal, com a fórmula per garantir els drets dels hongaresos independentment d’on visquin. Entre les seves demandes també hi ha l’aconseguir una comunitat de municpis hongaresos allà on els hongaresos siguin la majoria de la població. També es mostren partidaris de consolidar l’autonomia de la Voivodina dins el conjunt de Sèrbia. Ara bé, també tenen molt clar que aquest no és el seu objectiu prioritari, tal com hem comentat abans.

Partit de la Voivodina (VP)

En els últims anys, ha agafat particular força el Partit de la Voivodina( VP). Va néixer l’any 2005, arran de la unificació de diversos moviments autonomistes, com el Moviment de la Voivodina o membres dissidents de la Lliga Socialdemòcrata. Proposa que Sèrbia canviï el seu ordenament constitucional i es converteixi en un estat federal conformat com a mínim per dues entitats, la Voivodina i Sèrbia pròpiament dita.

No hi ha, ara per ara, cap grup que reivindiqui de manera clara i oberta la independència, almenys que tingui certa influència política.

No cal dir que les propostes federalistes de la Voivodina no tenen gaire predicament al conjunt de Sèrbia. No només això: per part de la població són vistes amb molta malfiança i se sospita que responen a foscos interessos occidentals i que l’únic que pretenen és esmicolar encara més Sèrbia, tal com es va fer amb Kosova.

L’Skupstina, l’Assemblea provincial de la Voivodina

Politicament, la Voivodina ha presentat força diferències amb el conjunt de Sèrbia, i això sempre ha quedat clarament reflectit en la composició de l’Skupstina, o Assemblea provincial. això era molt clar si s’analitzava la composició de l’Assemblea sorgida arran de les eleccions de 2012.

L’Assemblea de la Voivodina té un total de 120 diputats. La força majoritària, abans de les últimes eleccions, era la que portava per nom Opció per una Voivodina Millor, amb un total de 58 escons. Aquesta coalició era liderada pel Partit Democràtic, i per Bojan Pajtic. Aquest era el principal partit de l’oposició en el parlament serbi, tot i que molt allunyat en nombre de diputats dels progressistes (que defet són conservadors i nacionalistes). Els seus postulats els podríem considerar de centre-esquerra, i es mostra obert a les reivindicacions autonomistes. Én aquesta coalició hi és present el Partit de la Voivodina, cosa que demostra l’ampli espectre que abasta.

La segona coalició amb més presència era la formada entorn del Partit Progressista Serbi (SNS, de Tomislav Nikolic, president de Sèrbia, i clarament majoritari al parlament serbi), que tenia 22 diputats. El Partit Progressista, malgrat el nom, té una ideologia conservadora i nacionalista, que l’allunya de les demandes autonomistes.

La coalició agrupada al voltant del Partit Socialista (SPS, del ministre d’afers exteriors, en coalició amb els progressistes en el govern serbi) tenia 13 diputats. Més minoritaris són altres grups, com la Lliga dels Socialdmòcrates, que en tenia 10, i l’Aliança dels Hongaresos, 7. El Partit Radical Serbi, de Vojislav Seselj, en tenia només 5 i el Partit Democràtic Serbi, 4.

Les últimes eleccions, abril de 2016

Era molt clar que, per al govern serbi, era una anomalia que el govern d’aquesta província s’escapés del tot del control de la capital. El fet que hi governés el Partit Democràtic (DS), a l’oposició en el conjunt de Sèrbia i molt més minoritari, incomodava profundament el govern. No s’escapa a ningú que la convocatòria de les eleccions sèrbies el mateix dia que s’havien de fer les eleccions per triar una nova assemblea provincial, oferia una oportunitat immilorable per canviar aquesta situació. Aquestes eleccions van tenir lloc el 24 d’abril d’enguany.

Encara més que en el cas de les eleccions parlamentàries sèrbies, els objectius del Partit Progressista Serbi (SNS) es van complir amb escreix. La victòria a la Voivodina va ser incontestable, més encara que a Sèrbia, i li va permetre arrabassar el bastió tradicional del Partit Democràtic (DS), més a l’esquerra que els progressistes i més obert a solucions de tipus autonomista.

La llista “Sèrbia guanya”, que agrupava progressistes i els seus aliats, va aconseguir a la Voivodina el 44,5% dels vots i 63 dels 120 escons de l’Assemblea. El creixement en vots i en escons és espectacular, ja que ara en van obtenir 63, quan quatre anys enrere eren tan sols 22.

La contrapartida d’aquest creixement espectacular va ser l’ensulsiada dels demòcrates, que es van quedar amb tan sols el 7,24% dels sugfragis i només 10 escons. Tenint en compte que fins llavors en tenien 58, la davallada va ser monumental.

Tal com va passar en el conjunt de Sèrbia, la segona força més votada va ser la coalició organitzada entorn del Partit Socialista Serbi (SPS), amb el 8,85% dels vots i 12 escons, un menys del que tenien fins llavors. Per la seva banda, l’ultradretà Partit Radical Serbi (SRS), que sí que era present en aquesta cambra, va doblar els resultats, i passà de cinc diputats a deu. El percentatge de vots que va aconseguir pujà fins al 7,66%.

Els partits estrictament autonomistes van parar relativament el cop. El principal partit autonomista, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, liderada històricament per Nenad Canak, va obtenir el 6,43% dels sufragis, que li va permetre de mantenir 9 diputats, un menys dels que disposaven. Una cosa similar pasar va passar amb el partit representant de la important i influent minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (SVM), que va aconseguir el 4,87% dels vots, que li permet de conservar 6 dels 7 diputats que tenia.També van entrar a l’Assemblea el Moviment Hongarès per l’Autonomia, amb el 3,33% dels vots, i també 1 diputat ecologista.

És indiscutible que el fet de coincidir ambdues eleccions va distorsionar de manera notable el comportament d el’electorat i va fer que es pensés més en clau estatal que no pas en clau provincial, que era, lògicament, l’objectiu dels governants progressistes.

 

Nota final: feia temps que volia escriure una entrada sobre els moviments autonomistes de la Voivodina. Pel que hem comentat, es tracta d’un territori amb unes peculiaritats molt especials, que el fan gairebé únic. La lectura d’una article de Christian Costamagna a East Journal , el 29 de novembre, amb la informació relativa a l’activitat de Mlada Vojvodina i els seus grafitis em va donar la idea de relacionar-lo, ni que sigui d’entrada, amb Catalunya. Del seu article prové l’enllaç amb el diari serbi Blic, sobre aquest grupuscle.

El rock albanès de Jericho

Jericho és el grup més representatiu del rock albanès fet a Kosova. És un grup que té, ja, una llarga trajectòria. Es va formar l’any 1994. L’any 1996 va adoptar el nom de Jericho Walls, i l’any 2001 es va passar a dir, senzillament, Jericho.

Les seves influències són molt diverses (pot recordar, segons com, el grup nord-americà Rage Against the Machine). Ells defineixen la seva música com una fusió entre el rock alteratiu, la música electrònica i la música tradicional albanesa.

Només cal sentir-los per veure les cançons estan molt ben elaborades molt treballades. El mateix passa amb les seves lletres. És evident que és un grup de rock, però no costa gens copsar-hi un inconfusible aire balcànic. En moltes de les seves peces han incorporat instruments tradicionals, particularment de vent. Les seves cançons es caracteritzen pel compromís i la rebel•lia, i són cantades en albanès gueg, característic del nord d’Albània.

És un altre exemple molt clar del fet que si un grup no canta en anglès difícilment arriba a un públic majoritari, tot i la seva indiscutible qualitat.

Tot i aixpo ha fet nombroses gires fora del seu país. Ha participat més d’una vegada en el prestigiós festival de Montreaux, i també ha tocat a Londres, Zuric, Istanbul, Bratislava…

Els membres del grup són Petrit Çarkaxhiu o Rrusta (cantant i compositor) , Honor Ramadani (guitarra solista) , Luan Osmani (baix), i Visar (bateria).

En els següents enllaços podreu escoltar tres de les seves cançons, les que particularment m’agraden més:

NENTOR I FTOHTE

Una impressionant cançó sobre els desapareguts de la guerra de Kosova:

KUR DO T’PUSHOJE KJO

FUNDI

Macedònia es desestabilitza una altra vegada

La profunda crisi política que va viure Macedònia, abans de l’estiu passat, es va resoldre amb un acord entre les quatre principals forces polítiques del país que preveia, entre d’altres coses, que el cap de govern Nikola Gruevski, del conservador, VMRO-DPMNE, deixaria el govern el 15 de gener d’enguany i donaria pas a un govern interí que tindria com a tasca prioritària l’organització d’unes eleccions anticipades a mitjan abril.

Segons l’acord signat el juliol, després de l’estiu passat s’havia de formar un govern amb membres dels partits opositors que havien d’ocupar càrrecs importants. Tot i això, les relacions no han estat gens fàcils i els conflictes constants. Probablement el que ha tingut més ressò ha estat el del nomenament de Katica Janeva com a fiscal responsable de triar endavant les investigacions sobre les escoltes telefòniques massives a què va ser sotmesa bona part de la població, segons l’oposició unes 20.000 persones. Aquest afer d’espionatge geenralitzat va indignar profundament la població.

Els desencontres, però, malgrat l’acord, han estat tan nombrosos que les forces opositores consideren que no hi ha les condicions òptimes per fer aquestes eleccions, previstes pel 24 d’abril. Han amenaçat, fins i tot, amb tornar a convocar manifestacions massives al carrer, tal com ha fet aquesta setmana mateix el líder del Partit Socialdemòcrata (SDSM), Zoran Zaev. Consideren, per exemple, que el cens electoral no està actualitzat (com tampoc no ho està el cens). Això lògicament pot provcoar que hi hagi un frau massiu, tal com es va denunciar a les darreres eleccions al Parlament. Aquest frau, que va ser confirmat per observadors de l’OSCE, va ser el detonant de la crisi politica macedònia. Els partits opositors no van acceptar els resultats electorals i no van fer mai acte de presència en el nou Parlament.

El mediador europeu en les negociacions entre els principals quatre partits del país, Johannes Hahn, ja ha anunciat que aquest mes de febrer visitarà una altra vegada Macedònia, per tal d’arribar a un acord que permeti tirar endavant aquestes eleccions. Per a Europa és important aconseguir l’estabilitat de Macedònia. La qüestió ètnica, entre eslaus i albanesos, no ben resolta i la pobresa creixent del país poden provocar una situació complicada, risc que la Unió europea no vol assumir en una zona tan sensible.

Aquesta setmana, doncs, en absència dels diputats de tots els partits opositors, 72 dels 123 diputats van votar a favor de la dissolució del Parlament el 24 de febrer, just seixanta dies abans de les eleccions.Després de la dimissió de Gruevski es va fer càrrec com a primer ministre interí, el secretari general de VMRO-DPMNE (el partit de Gruevski), Emili Dimítriev, també amb 72 vots a favor.

Els membres socialdemòcrates del govern han protestat per la unilateralitat d’aquestes decisions i han anunciat que s’abstindran de les seves funcions en cas que la preparació de les eleccions no es faci seguint uns mínims estàndards de transparència. Per la seva banda, Dimítriev ha afirmat que si aquests ministres deixen les seves carteres, ell mateix les assumirà. Aquests ministeris són, en concret, el de Treball i el de l’Interior.

Dimítriev té el suport del partit albanès Unió Democràtica per a la Integració, encapçalat per Ali Ahmeti, que ja ha comunicat que dóna suport a aquestes decisions, i està d’acord a fer les eleccions el 24 d’abril.

Eleccions anticipades a Sèrbia

Aquest cap de setmana, en una reunió a Belgrad del governant Partit Progressista Serbi (SNS), el primer ministre d’aquest país, Aleksander Vukcic, va anunciar la convocatoria d’eleccions anticipades, que probablement es faran aquest mes d’abril.

Feia temps que s’estava especulant amb aquesta possibilitat, però va sorprendre l’anunci fet de manera tan imminent. Ara, el pas següent que haurà de fer Vucic és presentar una proposta de dissolució del Parlament al president de l’estat, el també progressista Tomislav Nikolic. Malgrat el nom, el Partit Progressista és un partit clarament conservador, que ha estat acusat de tenir un tarannà antidemocràtic autoritari i profundament liberal en el terreny econòmic. Ara bé,´els sondejos d’opinió indiquen que té un suport força important de la població, que avala la seva política de negociació per a l’ingrés a la Unió Europea, de negociacions amb el govern de Kosova, i de gestos conciliadors amb Bòsnia.

Pot cridar l’atenció que es convoquin eleccions anticipades si es té en compte l’abassegadora majoria que té el Partit Progressista en el Parlament. Les darreres eleccions van tenir lloc el març de l’any 2014, i els resultats van ser clarament favorables a aquesta formació. Del total de diputats que conformen el Parlament (dos-cents cinquanta), 158 són del Partit Progressista. A més, governa en coalició amb la segona força política del país, el Partit Socialista (SPS), el partit fundat per Slobodan Milosevic, que compta amb 44 diputats. Això fa que la majoria governamental sigui aclaparadora i no pateixi cap mena de bloqueig en la cambra legislativa.

L’oposició, per la seva banda, és molt fràgil. En aquests moments, està formada pel Partit Democràtic (DS), antic partit governant, liderat per Bojan Pajtic, cap de govern de la Voivodina, amb una ideologia que es pot ubicar al centre-esquerra. Aquest partit té 19 diputats. L’altre partit opositor és el Partit Socialdemòcrata, amb 18 diputats, i liderat per Boris Tadic, antic membre del Partit Democràtic, del qual es va escindir poc abans de les anteriors eleccions, de 2014. Tadic va arribar a ser president de Sèrbia, però la desfeta en la darrera convocatoria presidencial va provocar la pèrdua del lideratge del Partit Democràtic, i la posterior marxa d’aquest partit i creació d’un de nou.

Tot sembla indicar que aquestes eleccions se celebraran el 25 d’abril, coincidint amb les eleccions que han de tenir lloc a la Voivodina.

Segons els analistes, el motiu principal que pot haver provocat aquesta precipitació alhora de convocar eleccions pot ser els bons pronòstics de les darreres enquestes electorals. Les últimes de què es té constància, de l’octubre de l’any passat, vaticinaven un percentatge de vots per al Partit Progressista entorn del 45,8%; els seus socis socialistes de govern, un 10,4%; el Partit Democràtic, el 9,4%, i el Partit Radical (l’SRS de Vojislav Seselj), el 5,8%, que li permetria tornar a tenir rellevància política, després que en les darreres eleccions quedés fora del Parlament.

El fet que es faci coincidir les eleccions amb el comicis de la Voivodina es pot interpretar com un intent de rendibilitzar el suport popular de què gaudeix el Partit Progressista en un terriotri on tradicionalment treu mals resultats. El fet de fer coincidir les dues convocatòries pot afavorir uns bons resultats. D’altra banda, tenint en compte que no es preveu una clara recuperació econòmica, i que les mesures antisocials s’intensificaran, alhora que diversos escàndols vinculats amb la corrupció i la censura que pateixen els mitjans de comunicació poden deteriorar la imatge del govern, pot ser un bon moment per reforçar el poder abans no comenci a erosionar-se de manera greu.

Els partits de l’oposició ja han començat a fer moviments per tal de bastir fronts unitaris que permetin plantar cara a l’SNS. El partit Socialdemòcrata ha iniciat converses amb el Partit Liberl Demòcrata, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina i el Moviment Nacional Serbi.

Ulcinj, a la costa adriàtica montenegrina: la Dulcinea de Cervantes?

Panorama of Ulcinj in Montenegro (2)

Autor de la fotografia: Dudva, sota llicència Wikimedia commons

Ulcinj, nom en serbocroat (o Ulquini, nom en albanès), és una petita vila costanera situada a la part més meridional de Montenegro, a tocar pràcticament d’Albània, de la qual només la separen una quinzena de quilòmetres.

La població és majoritàriament albanesa, tres quartes parts segons l’últim cens. Una altra dada a tenir en compte és que la comunitat albanesa, en aquest cas, està dividida entre els que practiquen la religió catòlica i els musulmans. En total, el municipi té uns 11.000 habitants.

Aquest poble gran, o ciutat petita, forma part de la municipalitat d’Ulcinj. En els països de l’antiga Iugoslàvia el concepte de municipalitat és molt més ampli que el dels nostres municipis. Acostumen a abastar territoris molt més extensos, amb força nuclis de poblament. El total d’habitants de la municipalitat s’acosta als 30.000. Està situada al mar Adriàtic, però allà on en el mar Adriàtic ja no té platges pedroses, sinó més aviat de sorra. Per aquest motiu, en els darrers anys s’ha començat a valorar com a destí turístic, com tota la costa montenegrina, des de Kotor fins al sud.

Una mica més al nord hi ha la ciutat de Bar (l’antiga Antivari dels venecians). També té molt a la vora el llac d’Shkoder (o Scutari), a cavall entre Montenegro i Albània.

Ulcinj-Position

Ubicació d’Ulcinj, al sud de Montenegro, a tocar d’Albània. Font: Wikimedia Commons

El més interessant de la ciutat és la ciutat vella (Stari Grad), que recorda el d’altres ciutats adriàtiques que van estar sota dominació veneciana. S’hi conserva un palau venecià, i a tota la ciutat antiga es barregen elements gòtics i renaixentistes amb elements clarament orientals. Com d’altres ciutats costaneres de l’Adriàtic està emmurallada, amb muralles que arriben fins al mar. Destaquen la plaça dels Esclaus, el castell de Balsic i algunes mesquites.

Ulcinj, com a assentament, va ser fundada en el segle V ac pels grecs, però també s’hi han trobat restes il•íries. Sembla que el nom prové de l’i•liri Ulkinom (el radical del nom vol dir llop). El nom llatí de la població va ser Ulcinium.

Una llegenda explica que, després de la batalla de Lepant, en la qual els turcs van ser derrotats per la Santa Aliança, un vaixell supervivent comandat per Uludj Ali, d’origen italià i convers a l’Islam, va aconseguir escapar-se i es va refugiar prop d’Ulcinj. A partir d’aquell moment aquella zona es va convertir en un cau de pirates, el més important d’aquella zona d’Europa. Poc després es va fer amo i senyor de la vila.

Emparats per les segures muralles de la ciutat es van dedicar al seu negoci, és a dir saquejar tota mena de vaixells, de totes les nacionalitats. Arran d’això van acabar a la ciutat moltes persones d’orígens molt diversos.

Una de les principals activitats dels pirates era el tràfic d’esclaus, molts dels quals d’origen africà, que va fer que hi hagués una important comunitat negra a la ciutat.

Una altra de les llegendes que envolten aquesta ciutat és la que la vincula a Miguel de Cervantes. Segons aquesta llegenda, no va estar pres a Alger, sinó a Ulcinj, durant cinc anys. Hi va estar tan bé que es va enamorar d’una dona d’aquesta ciutat. Per acabar-ho de confirmar, diuen que el nom de Dulcinea ve precisament d’Ulcinj, com a record de la seva estimada.

Ulcinj no va passar a formar part de Montenegro fins l’any 1880, després d’una de les moltes guerres russo-turques del segle XIX.

Ulcinj old town

Autor de la fotografia: Bindicapriqi, sota llicència Wikimedia Commons

MN, Ulcinj 045

Autor de la fotografia: Matej Batha, sota llicència Wikimedia Commons

Part de la informació utilitzada per a la realització d’aquesta entrada prové del blog Balkanidades

Els catalans a Albània. Un exemple de l’expansionisme català a la Mediterrània oriental durant el segle XV

La mala fama dels catalans als Balcans, de Grècia a Albània, és notòriament coneguda: la crueltat dels almogàvers, mercenaris que van lluitar al servei de diversos reis catalans, entre els segles XIII i XIV, ha deixat una empremta difícil d’esborrar i d’oblidar. Hi ha un altre fet, però, que té a veure amb la presència catalana en aquella zona, a Albània,que és molt menys conegut: una expedició organitzada per Alfons IV a Albània en suport d’Skanderbeg i contra els turcs.

El regnat d’Alfons el Magnànim, que s’estén entre els anys 1416 i 1458 (va ser el segon dels Trastàmara), en una primera etapa es va centrar sobretot en afermar el seu poder a la Península Ibèrica. Un cop el seu poder es consolida, inicia la seva política italiana, que culmina amb la coronació com a rei de Nàpols (l’any 1442). Durant anys va lluitar per l’hegemonia a la Península italiana, en competència amb Venècia, i després comença a girar els ulls cap a la zona més oriental de la Meditèrrània, molt valuosa per al comerç.En aquest tomb hi jugà un paper molt important l’interès dels comerciants, sobetot catalans. Els Balcans, doncs, van ocupar un lloc important en les ànsies expanisionistes d’aquest monarca i de les classes que li donaven suport. Finalment, però, la incursió en aquest territori va ser breu, ja que l’Imperi otomà aviat se’n va ensenyorir de la major part.

De fet, l’expansió otomana era vista des de feia temps com una clara amenaça als interessos comercials catalans. Per aquest motiu, la monarquia catalana es va aliar, o com a mínim va intentar-ho, amb tots els enemics dels turcs, entre els quals hi havia cabdills albanesos i bosnians.

A principis de la dècada de 1440, es van iniciar els contactes amb el duc de Bòsnia, Stefan Vukcic, que finalment es feu vassall d’Alfons a canvi de protecció. Alfons li va assegurar que el defensaria en cas que fos víctima d’una agressió, que seria considerada com a pròpia. Evidentment, el duc de Bòsnia, en la lògica feudal, se sotmetia totalment a Alfons, segons les normes del vassallatge, cosa que volia dir que n’acatava les ordres, es comprometia a pagar un tribut cada any i que la seva persona i les seves propietats passaven a considerar-se sota jurisdicció d’Alfons.El cas de Vukcic és el més conegut i el més documenentat pels historiadors catalans, molt probablement perquè era el cabdill més poderós de la zona, però sembla bastant clar que no va ser l’únic que va ser sondejat.

De tota manera, però, la intervenció més important d’Alfons, i la que va aportar més redits, va ser en terres albaneses. En aquest cas, el seu aliat va ser Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, considerat l’heroi nacional albanès pel nacionalisme romàntic d’aquell país, gran protagonista de la lluita contra els otomans.

Skanderbeg va començar la seva lluita contra els turcs l’any 1443, és a dir poc després que Alfons s’afermés com a rei a Nàpòls. Totes les grans potències, com Venècia, van intentar treure partit d’aquesta revolta. Venècia històricament havia estat molt present a la zona, i tenia nombroses possessions a la costa adriàtica, l’exemple més destacat de les quals era Dubrovnik (coneguda a l’època com a a Ragusa). Com que la política veneciana perjudicava molts cabdills de la zona, això va fer que busquessin com a aliat el seu gran rival, que era el regne de Nàpols. Els primers contactes amb aquests cabdills sembla que van tenir lloc l’any 1446. De fet, l’acostament de Vukcic a Alfons també tenia el mateix origen.

Les primeres trobades van tenir lloc al castell de Kruje (Croia en els documents medievals catalans), situada al centre d’Albània, l’any 1446, i es repetiren l’any següent a Nàpols mateix. A partir d’aquell moment, Skanderbeg va comptar amb el suport d’Alfons, i l’any 1451 es convertí en vassall seu, en un pacte similar al que s’havia fet amb Vukcic, després de signar un tractat on reconeixia la sobriania del monarca i cedia el castell de Kruje, totes les seves pertinences i també totes les possibles terres que pogués conquerir. Skanderbeg no va ser l’únic cabdill albanès que es va sotmetre a Alfons. N’hi hagué d’altres, com Arianitides (o Arianites, segons les fonts), sogre d’Skanderbeg.

Kruje Albania (3939259511).jpg
Kruje Albania (3939259511)” by Dave ProfferKruje Albania
Uploaded by russavia. Licensed under CC BY 2.0 via Commons.

Castell de Kruje (Croia), fotografia de Dave Proffer

Des de finals del segle XIV, els otmans havien ocupat ja la part meridional d’Albània. La part nord va quedar en mans de diferents senyors feudals, la majoria amb relacions de vassallatge amb els turcs. Un d’aquests senyors era Skanderbeg, que aprofitant les incursions liderades per Janos Hunyadi es va revoltar contra el soldà i va arribar a ocupar el castell de Kruja, que va esdevenir tot un símbol de la resistència albanesa, des d’on va dirigir la resistència, amb l’organització de la lliga de Lezha.

Poc després del pacte de 1451, Alfons organitzà una expedició cap a Albània formada íntegrament per catalans, cosa que demostra l’intèrès bàsicament comercial de la campanya. Al capdavant de tot hi havia Bernat Vaquer, que va ocupar el castell de Kruje. L’any 1452, el rossellonès Ramon d’Ortafà fou nomenat virrei d’Albània (i deprés virrei d’Albània, Eslavònia i Grècia), i Pere Escuder va rebre l’encàrrec de garantir la seguretat del castell de Kruje. Ortafà va actuar realment com a virrei i, entre d’altres coses, va encunyar moneda i va signar diversos decrets. Cal destacar, però, que no es va establir cap colònia de poblament i que tots els catalans establerts a la zona estaven vinculats a la monarquia, o bé tenien funcions estrictament militars.

Constantinoble va caure en poder dels turcs poc després, l’any 1453, i a partir d’aquell moment el seu avanç per tots els Balcans va ser imparable. En pocs anys, una trentena, ocuparen gairebé tota la península, tret d’alguns punts aïllats, com Montenegro. Sèrbia va caure definitivament l’any 1459, Bòsnia l’any 1463 i Hercegovina el 1483.

L’any 1457, a la batalla de Berat (al sud d’Albània) les tropes catalanes són delmades, i a partir d’aquell moment la seva influència minva de manera molt notable. Un cop mort alfons IV, l’any 1458, el seu fill, Ferran I fou nomenat rei de Nàpols, i va mantenir un temps l’ajut a Skanderbeg, però aviat se’n va desentendre, cosa que va facilitar que patís diferents ofensives. Kruje va ser l’escenari de setges importants els anys 1450, 1466 i 1467-1468 (any en què morí Skanderbeg), però no va caure definitivament fins l’any 1478, quan es considera que tot Albània queda incorporada a l’Imperi otomà.