Cau el govern romanès

Ahir dimecres va tenir lloc el debat i la votació de la moció de censura presentada contra el govern romanès, presentada pel Partit Socialdemòcrata, pattit que fins ara donava suport al govern actual.

Tal com es preveia, la moció va tirar endavant i va rebre el suport de 241 parlamentaris. Per tant, va superar el nombre de 233, que era el mínim imprescindible perquè pogués prosperar. Hi van votar a favor els parlamentaris del PSD i també d’ALDE, el partit liberal aliat dels socialdemòcrates. Només van votar-hi en contra deu parlamentaris, mentre que l’oposició va optar per no participar en la votació.

Prèviament a la votació, van intervenir en la cambra Sorin Grindeanu, fins ara cap de govern i Liviu Dragnea, principal líder del PSD i inspirador de la moció.

Grindeanu va manifestar que no entenia els motius de la moció -i va assegurar que la majoria dels romanesos tampoc no ho entenien-, va afirmar que el seu govern havia fet una bona tasca i que, a més, la seva revocació podia portar el PSD a perdre el govern, tal com va passar quan Victor Ponta va dimitir l’any 2015. Després de Ponta es va formar un govern “tècnic” liderat per Dacian Diolos.

Dragnea, per la seva part, va criticar la inactivitat del govern i va asseverar que els interessos personals de Grindeanu havien hipotecat part de l’acció del govern. Per aquests motius, va justificar la demanda que se li va fer de dimissió, la setmana passada, demanda que Grindeanu va rebutjar, abocant el país a una nova crisi política, la tercera en mig any.

Quan se li va demanar la dimissió, a Grindeanu, tots els ministres del seu gabinet van dimitir, com a mesura de pressió, tret del ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que va donar suport a Grindeanu. També havia mostrat el seu suport Victor Ponta. Es va especular amb la possibilitat que Grindeanu pogués tirar endavant un govern alternatiu en cas que la moció no prosperés, motiu pel qual va tenir converses amb representants d’altres partits, que finalment van optar per no implicar-s’hi.

Algunes veus, dins el PSD, també es van mostrar crítiques amb la decisió adoptada per la direcció de la formació, i es van alinear amb Grindeanu, tot i que, finalment, en el parlament va obtenir molt pocs suports. Aquesta dissidència interna va obligar el partit a buscar altres aliats per assegurar-se la jugada. Per aquest motiu van iniciar converses amb el partit de la minoria hongaresa, la UDMR (Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania), un partit que moltes vegades ha fet de partit frontissa en els darreres vint-i-cinc anys.

Per obtenir-ne el suport, des de la UDMR es van fer una sèrie de demandes que, finalment, van ser rebutjades, ja que van provocar el malestar de bona part dels membres del PSD, i també de diferents membres dels partits de l’oposició. Entre aquestes demandes hi havia el fet que l’hongarès fos utilitzat oficialment en tots aquells llocs on hi hagués un 10% de població hongaresa -segons la legislació actual cal que sigui un mínim del 20%-, que la bandera szekler onegés també en els edificis públics -on hi hagi un percentatge de població d’aquesta comunitat-, i que el 15 de març fos declarat diada de la comunitat hongaresa de Romania. El 15 de març es commemora el dia que Transsilvània va passar a formar part d’Hongria. Totes aquestes demandes van provocar una allau de crítiques, i van ser titllades de greu amenaça per la unitat nacional del país, tant per membres del PSD, com del Partit Nacional Liberal ((PNL), com del Partit del Moviment Popular (PM)… . El nou líder del PNL, Ludovic Orban, va arribar a acusar els socialdemòcrates de trair Romania. Finalment es va desestimar, doncs, arribar a un acord amb la UDMR amb aquests termes. De tota manera, s’han interpretat aquestes demandes com la voluntat de la UDMR de no implicar-se en la qüestió de la lluita governamental, tot presentant unes demandes que sabia que eren inassumibles pel PSD. Finalment, el líder de la UDMR, Kelemen Humor, va anunciar que no participarien en la votació, tal com ja havia fet Raluca Turcan del PNL, o Dan Barna de la USR (Unió per la Salvació de Romania).

Ara, s’haurà de formar un nou govern. En aquestes condicions, el president del país, Klaus Iohannis, haurà d’acceptar el candidat que se li proposi des del PSD. Té la capacitat de no acceptar forçosament el candidat que se li proposi, tal com va passar amb els noms de Liviu Dragnea o de Sevil Shaideh, abans de nomenar Grindeanu. S’ha fet públic que les negociacions entre Iohannis i el PSD per arribar a una cord començaran dilluns que ve.

 

Nova crisi política a Romania

El parlament romanès pot viure aquesta setmana una situació autènticament insòlita: el partit que sustenta el govern ha presentat una moció de censura contra aquest mateix govern.

El motiu d’aquesta decisió, presa dijous passat, va ser que l’actual cap de govern, Sorin Grindeanu, no va voler renunciar a continuar liderant el govern del país, petició que se li feia des de la cúpula del partit, el Partit Socialdemòcrata. Per aquest motiu, va ser expulsat del Partit Socialdemòcrata dijous mateix. Segons fonts del partit, les dues decisions –l’exclusió i la presentació de la moció de censura- es van prendre per unanimitat.

La moció de censura s’ha presentat aquest mateix dilluns, amb l’aval de 223 parlamentaris, i s’haurà de debatre i votar en el parlament aquest dimecres.

Des del PSD no es pateix pel resultat de la votació, car disposen d’una majoria més que suficient per poder-la tirar endavant, amb el suport dels seus aliats, els liberals d’ALDE. El principal líder d’aquesta formació, Calin Popescu Tariceanu, va assegurar divendres mateix, i avui s’hi ha refermat, que comptarien amb el suport del seu partit per tirar endavant amb la iniciativa, malgrat els rumors que ALDE s’havia sentit menystinguda perquè no se l’havia informat de les intencions de fer caure el govern. Un antic dirigent de la formació, Daniel Constantin va arribar a qüestionar el vot d’un nou candidat del PSD. Perquè pugui prosperar, cal un mínim de 233 diputats i senadors –cal sumar el total de les dues cambres-, i totes dues formacions en tenen 247. El fet que només hagin estat  223 els signataris de la moció de censura obre un punt d’incertesa sobre el resultat final de la votació de dimecres.

Grindeanu, per la seva banda, ha insistit que no pensa renunciar al càrrec i ha responsabilitzat Liviu Dragnea, l’autèntic amo del partit, de la situació creada. Confia que no hi haurà prou vots per fer-lo fora, ja que considera que moltsd diputats i senadors socialdemòcrates no donaran suport a la moció de censura. Responsabilitza del tot Dragnea com a causant de la crisi. Aquest dissabte va tenir una trobada a Timisoara, a l’oest del país amb alguns dels seus seguidors.

No només això, sinó que ha anunciat que està buscant persones per tal de formar un nou gabinet, entre les quals ha esmentat noms com el de Victor Ponta. També ha demanat la dimissió de Dragnea –que és el president de la Cambra de Diputats-, i ha dit que només renunciarà al càrrec en cas que Dragnea també ho faci. Grindeanu argumenta que té molts més suports en el si del partit dels que sembla. En destaca l’actual ministre de Telecomunicacions, Augustin Jianu, que és un dels pocs ministres que no va dimitir després de la decisió del partit.

La relació entre Grindeanu i Ponta ve de lluny. Grindeanu va ser ministre quan Ponta era cap de govern, entre 2014 i 2015. També hi ha altres personalitats, poques, del PSD que han manifestat obertament el seu suport a Grindeanu. Entre aquestes persones destaca, sobretot, l’alcalde de Iasi, Mihai Chirica. Aquestes veus han estat profundament critiques amb Dragnea, a qui acusen de controlar el partit com si fos una finca particular. Chirica va ser froça crític amb l’actuació del partit durant les mobilitzacions populars contra la corrupció, que van estendre’s per tot el país el mes de febrer passat.

Ara caldrà veure qui serà el nou candidat del partit, si prospera la moció, per ocupar el càrrec. Un dels noms que més sona és el de Carmen Dan, ministra d’Afers Intreriors.

Ara bé, la popularitat de Grindeanu ha anat creixent a mesura que han anat passant els mesos, malgrat les mobilitzacions del passat mes de febrer. Diferents enquestes demostren que està més ben vist que no pas Dragnea, i té uns índexs d’acceptació qus s’acosten als de Iohannis. Els motius reals de l’enfrontament entre tots dos líders no s’han fet públics i s’ha especulat amb diverses causes, entre les quals hi ha la lluita pel control del partit, i també alguns afers foscos derivats de p`ractiques corruptes.

Una alternativa de govern és francament complicada, després dels resultats electorals de desembre de l’any passat. Els partits opositors queden molt lluny de tenir la capacitat de poder formular una alternativa amb garanties d’èxit. Aquest mateix matí, Grindeanu ha tingut una breu reunió amb els representants de la minoria hongaresa, el partit UDMR. De tota manera, des d’aquesta formació no s’ha anunciat quin serà el sentit del seu vot, aquest dimecres. Han asseugrat que esperaran a dimecres, després de seguir el debat, per prendre la decisió definitiva.

Tampoc no han aclarit el sentit del vot els diputats del Partit Nacional Liberal, la segona força política del país, i principal partit opositor. També han assegurat que esperaran a dimecres. Aquest partit ha fet, aquest cap de setmana, el congrés del partit, que havia de triar el nou líder de la formació. Finalment l’escollit ha estat Ludovic Orban, que s’ha imposat clarament a Cristian Busoi.

En cas que la moció prosperi, els socialdemòcrates hauran de proposar al president, Klaus Iohannis, el nom d’un altre candidat a formar govern, i cal que Iohannis l’accepti. Podem recordar, per exemple, que Iohannis ja va rebutjar el nom de Shaideh Sevil, abans d’acceptar Grindeanu. Avui mateix, Iohannis s’ha reunit amb Angela Merkel i li ha garantit l’estabilitat del país. Dissabte passat va instar el PSD ha posar punt i final, de mànera ben ràpida, a aquesta crisi política.

 

Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

Fototeca online de la Romania del període comunista

un fons documental fotogràfic de primera magnitud

 

Si voleu veure nombroses fotografies de l’època en què el Partit Comunista de Romania -i també de la història del PCR- va estar en el poder, accediu al següent enllaç:

Fototeca online a comunismului romanesc

El 14 de novembre de 2008, l’Arxiu Nacional de Romania i l’Institut per a la Investigació dels Crims dels Comunistes a Romania van concloure un acord per tal de tirar endavant una col·lecció fotogràfica sobre el període comunista. Ara per ara és l’arxiu de fotografies de lliure accés més gran sobre el tema.

De cada foto en podreu veure la font -si és coneguda, l’any, la descripció, lloc i any

Val la pena!

La minoria ucraïnesa de Romania

Quan es parla de les  minories de  Romania, normalment ens venen al cap els hongaresos, els szeklers o els alemanys, però n’hi ha força més, algunes de les quals prou desconegudes, com és el cas de la  ucraïnesa.

Segons el cens 2011, a Romania hi viuen 51.723 ucraïnesos, cosa que representa un percentatge del 0,3% del total de la població de Romania. És, per tant, una minoria poc nombrosa, però això no vol dir que no hagi tingut un pes important en la història de Romania. Malgrat aquestes dades oficials, la comunitat ucraïnesa afirma que són molts més, i s’aventuren a proporcionar una xifra que oscil•la entre els 250.000 i els tres-cents mil.

On viuen?

Els ucraïnesos viuen concentrats en tres territoris, en un dels quals tenen presència des de fa segles, mentre que en els altres dos casos la presència és molt més recent.

La majoria dels ucraïnesos de Romania viu al nord del país, a tocar de la frontera amb Ucraïna. Podem trobar ucraïnesos en els quatre comtats (judet en romanès) del nord del país: Satu Mare, Maramures, Suceava i Botosani, d’oest a est.

Segons diversos documents, hi ha presència eslava en aquestes zones com a mínim des del segle VI, tot i que en cap cas es pot asseverar amb rotunditat que els actuals ucraïnesos en siguin els descendents. Amb certesa, hi viuen, com a mínim, des dels¨segles XIV-XV, anys en què ja compartien el territori amb població romanesa. D’aquesta llarga presència en dona testimoni, per exemple, la commemoració que va tenir lloc al municipi de Ruscova l’any 1998, dels 625 anys de la primera referència als ucraïnesos en el municipi. També es pot afirmar amb seguretat que hi ha hagut un contínuum demogràfic de població ucraïnesa a tot el nord de l’actual Romania.

A Maramures, n’hi havia censats, el 2011, 30.786, cosa que representava gairebé el 7% de la població del comtat, i més del 60% del total d’ucraïnesos que viuen al conjunt del país. Són, a més majoritaris en set comunes (Bistra, Bocicoiu Mare, Poienile de sub Munte, Remeți, Repedea, Rona de Sus i Ruscova). A Satu Mare eren tan sols 1.340.
.
També és important la comunitat que viu al nord-est, a la Bucovina (en l’actual comtat de Suceava) i a Botosani. Cal recordar que el teritori històric de la Bucovina, multiètnic, està dividit actualmente entre dos estats: Romania i Ucraïna, amb minories d’ambdues comunitats a banda i banda de la frontera. Al comtat de Suceava hi havia, l’any 2011, 5.689 ucraïnesos -una mica més de l’1% de la població-, mentre que a Botosani eren 659. Abans, la Bucovina havia estat una província de l’Imperi Austrohongarès.

La Bucovina havia estat un autèntic paradís multilingüístic –com es pot comprovar amb la lectura del text La llengua nòmada, de Norman Manea -tot i que amb el pas dels anys, aquesta diversitat ha tendit a reduir-se de manera notable. Segons es dades del cens de 1910, a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania. La comunitat romanesa a la Bucovina sota administració ucraïnesa és percentualment més nombrosa que no pas la ucraïnesa al sud.

Finalment, cal esmentar un altre debat, per ara no resolt des del punt de vista lingüístic: la qüestió rutena. No hi ha acord sobre el fet de si rutè i ucraïnès són la mateixa llengua. Ucraïna no en reconeix la seva existència, però hi ha nombroses persones d’aquesta comunitat -que s’estén per Polònia, Eslovàquia, la Voivodina sèrbia i, la major part de la Ucraïna transcarpàtica– que afirmen que són dues llengües diferents, i, per tant, dues comunitats nacionals diferents.  En aquests cas, si fos així,  els ucraïnesos dels quals estem parlant es podrien considerar com a rutens, tot i que oficialment són ucraïnesos. Polònia, Eslovàquia i Serbia sí que reconeixen una nacionalitat i una llengua rutena diferenciada de la ucraïnesa.

Altres grups d’ucraïnesos viuen en altres enclaus, com són la Dobrudja i el Banat, des de fa molts menys anys, i se’n pot documentar perfectament l’arribada.

La Dobrudja

Els ucraïnesos de la Dobrudja, en el delta del Danubi, són descendents dels cosacs de Zaporoje, que s’hi van establir a finals del segle XVIII, que fugien de la persecució de la tsarina Caterina II. Sembla que eren uns vuit mil i per establir-se en aquest territori van demanar permís a lees autoritats otomanes, que llavors eren les que en tenien el domini formal. Allà hi van crear un camp militar, que fou desmantellat per les autoritats turques quinze anys després. En alguns documents de l’any 1830 en xifra la quantitat en 1.095 famílies. Se sap del cert, que a aquest grup originari se n’hi afegiren d’altres, de finals del segle XIX, que fugien de l’Imperi rus, a causa de la servitud i del servei militar. Cal tenir en compte que el delta del Danubi és a tocar, també, de l’actual frontera d’Ucraïna. Segons les dades oficials, són uns quatre mil, però representants d’aquesta comunitat afirmen que són entorn de vint mil. Estan concentrats al comtat de Tulcea i la majoria viuen a les localitats de Tulcea i Crisan on són el 20% del total d’habitants).

El Banat

En els territoris més occidentals de l’actual Romania també hi podem trobar algunes comunitats ucraïneses. En aquest cas, la seva presència és molt més moderna, amb prou feines un segle.

Es té documentat que els primers ucraïnesos, concentrats en localitats molt concretes –com Lugoj, Caransebes i Arad- hi van arribar entre 1908 i 1918. El Banat, que en els darrers segles ha patit diverses colonitzacions, és un territori d’una gran diversitat ètnica. Els primers ucraïnesos hi van arribar arran del fet que nombrosos propietaris de terres alemanys i hongaresos van vendre les seves terres. Molts d’aquests nous colons provenien de Transcarpàtia i, en menor nombre, de la Bucovina.

En aquest territori, a més, la comunitat alemanya era particularment important, però l’èxode que protagonitzà després de la Segona Guerra Mundial, i que no s’ha aturat pràcticament fins ara, va facilitar que altres ucraïnesos, sobretot de Maramures, optessin per traslladar-s’hi, particularment a partir dels anys setanta.

Al Banat destaquen pobles com Pogăneşti, Dragomiresti, Stiuca, Remetea Mica, Barsana, poblats majoritàriament per ucraïnesos.

Romanian license plate codes.png
By new map: Chumwa (Maximilian Dörrbecker), using this map by NNW
old map: derivative work: TheFlyingDutchman (talk)
Romania_counties_blank_big.png: Bogdan – Own work, Public Domain, Link

En municipis on viu un percentatge important de població ucraïnesa s’hi ensenya llengua i literatura ucraïnesa, que forma part del pla d’estudis. Aquests estudis van iniciar-se arran de la reforma de l’ensenyament de la’ny 1948. A partir dels anys noranta, s’han reforçat. A les universitats de Bucarest, cluj i Suceava es pot obtenir el títol de grau en filologia ucraïnesa.

Hi ha alguns programes de ràdio en ucraïnès, a Ràdio Iasi i a Ràdio Timisoara. També hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta comunitat a TVR-2. També s’editen quatre publicacions en ucraïnès, però la seva periodicitat és escassa.

Políticament, estan majoritàriament organitzats en la Unió dels Ucraïnesos de Romania. En el parlament romanès hi ha un escó reservat per a aquesta minoria. No hi ha reconegut cap dret a  a l’autonomia, de cap tipus, per a les poblacions on són majoritaris.

El 79% es declaren ortodoxos, i estan enquadrats en el Vicariat Ortodox Ucraïnès. Aquests últims anys,  noves esglésies han captat fidels d’aquesta nacionalitat, com els pentecostals o adventistes.

 

 

Taraf de Haidouks, els reis de la música romaní

Taraf de Haïdouks és, ben segur, el grup de música romaní més conegut i amb més projecció internacional. El grup es va constituir formalment a principis de l’any 1989, poc abans de la caiguda de Ceausescu, tot i que els seus components feia molts anys que tocaven.

És un grup la composició del qual ha variat extraordinàriament. Sempre n’han format part com a mínim una dotzena de músics, amb edats que oscil·len entre els vint i els vuitanta anys. Alguns dels components inicials del grup ja han mort. Van enregistrar el seu primer disc, que duia per títol Musiques des Tziganes de Roumanie, l’any 1991. Des de llavors, n’han gravat vuit més.

Sempre s’han mantingut fidels a la més pura tradició de la múscia rom i no han volgut fer concessions a la comercialitat, com sí que han fet altres grups.

En el següent vídeo podeu escoltar una crua i irònica cançó dedicada a Nicolae Ceausescu.

Per a més informació, podeu llegir l’article de Mariano García, publicat a Frontera Musical

 

Per què ens estimem les dones, de Mircea Cartarescu

La primera entrada que vaig publicar en aquest blog sobre literatura va ser sobre un llibre de Mircea Cartarescu que m’havia entusiasmat quan el vaig llegir, ara fa vint anys. Es tractava d’un llibre de relats que, en la versió que vaig llegir, duia per títol El sueño –malauradament no hi havia, ni hi n’ha, traducció lal català-. Ara fa pocs anys es va reeditar amb el nom de Nostalgia –també en castellà-, que era el nom original pensat per l’autor. La segona lectura, quinze anys després, no em va decebre gens –com passa de vegades en segones lecures- i a partir de llavors vaig començar a devorar totes les obres que en podria trobar.

Va ser molt gran l’alegria que vaig tenir, ara fa poc, quan vaig saber que l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor havia publicat en català un recull de textos escrits per Cartarescu l’any 2004, que porta per títol Per què ens estimem les dones. La traducció al català ha anat a càrrec de Xavier Montoliu, que també n’ha escrit el pròleg.

Es tracta d’un conjunt de vit-i-un textos breus, una bona part dels quals amb el format tradicional dels contes però d’altres més aviat amb forma de reflexions, que giren al voltant del món de les dones i dels sentiments que ens provoquen, on temes com l’amor, la bellesa, l’amistat i el sexe són tractats, tot i que no tots, a partir d’una perspectiva formalment autobiogràfica.

D’aquesta manera, desfilen pel llibre primers amors, històries fracassades, desamors, històries molt tràgiques, com la de Zaraza, basada en fets reals, dones que han de buscar aixopluc sota el poder, com Irina.. I tot això, a més, ens permet, a més, acostar-nos a la Romania dels anys vuitanta, tot i que Romania no sigui l’únic escenari dels contes ni tots estiguin ambientats en aquells anys. Jo, particularment, em quedo amb dos noms: Petruta i Ester.

Cartarescu és un dels escriptors romanesos més reconeguts internacionalment, i també dels més traduïts. Va néixer l’any 1956 a Bucarest i va començar la seva carrera literària escrivint versos. Més endavant va fer el pas a la narrativa, tot i que ell sempre s’ha considerat poeta. I només cal llegir els seus textos per comprovar que això és cert.

Uns textos entendridors escrits amb una prosa elegant i captivadora. Una lectura que us recomano.

 

Resistim. Romania contra la corrupció

Tot i les gèlides temperatures que afecten tot el país, milers de persones es continuen manifestant cada dia per la dimissió del govern.

Ahir, dilluns, va ser el catorzè dia consecutiu que els ciutadans de Bucarest, i també d’altres ciutats, van sortir al carrer per manifestar el seu rebuig a l’actual govern. Les demandes dels manifestants continuen sent molt clares: dimissió del govern i judici per als casos de corrupció. Les protestes se centren, sobretot, en tres persones: Sorin Grindean, cap del govern, Liviu Dragnea, autèntic líder del governant Partit Socialdemòcrata, i Calin Popescu-Tariceanu, líder dels liberals d’ALDE, l’altre partit que forma part de la coalició governamental.

La concentració d’ahir al vespre, a la Plaça de la Victòria com és habitual, va aplegar entorn d’un miler de persones, sota una temperatura que oscil·lava  entre els quatre i els set graus negatius. També se’n van fer de similars a Cluj i a Constanta, amb assistències menors. Aquestes concentracions van ser molt menys concorregudes que la de diumenge passat, on entre trenta mil i setanta mil persones -segons les fonts- van omplir aquesta plaça de Bucarest, on van formar una gegant i espectacular bandera tricolor. També van ser importants les de Cluj, Iasi i Timisoara, que també van aconseguir reunir milers de persones cadascuna.

D’altra banda, per novè dia consecutiu, partidaris del govern es van concentrar al Palau Cotroceni. Ahir, el seu nombre –segons les fonts- es movia entre el centenar i les tres-centes persones. En aquest cas, demanen la dimissió del president, Klaus Iohannis.

El diumenge, 5 de febrer, el govern va anunciar, després d’una reunió extraordinària, una ordenança d’urgència que revocava les modificacions aprovades en l’ordenança 13/2017, que afectaven el Codi Penal i que permetien la despenalització de la corrupció.

Tot i això, aquell mateix dia, sis-centes mil persones es van concentrar a tot Romania per demanar la dimissió del govern, i va esdevenir el dia en què van ser més multitudinàries. A partir de llavors, però, van perdre certa empenta, tot i que cap dia no hi ha deixat d’haver concentrats. El lema adoptat per les persones que han decidit mantenir la mobilització és Resistim, amb la clara idea de transmetre que no marxaran fins que aconsegueixin els seus objectius.

Tot i que el govern va superar clarament la moció de censura que van presentar dos dels tres partits de l’oposició, el Partit Nacional Liberal i la Unió per la Salvació de Romania, ha hagut de pagar un preu polític, com va ser la dimissió del ministre Justícia, Florian Iordache, que ha estat substituït per Ana Birchall, que ha volgut transmetre una imatge més conciliadora i voluntat negociadora.

D’altra banda, l’altre partit opositor, el Partit del Moviment del Poble (PMP), liderat per l’expresident Traian Basescu, ha adoptat una actitud més equidistant. D’una banda, ha donat suport als manifestants en la seva demanda de dimissió del govern, que considera totalment justificada per la seva actuació,  però d’altra banda, veu legitimat el Partit Socialdemòcrata per formar un nou govern, amb un altre lideratge i cares noves, atès el resultat electoral que van aconseguir en els comicis que van tenir lloc el dia 11 de desembre.

El govern, per la seva part, es manté ferm en la seva actitud de no cedir, i ha manifestat reiteradament que molts manifestants han acudit a les concentracions manipulats. L’útim a verbalitzar-ho públicament ha estat el senador socialdemòcrata Adrian Tutuianu, emparant-se en un informe del SRI, Servei Romanès d’Intel·ligència. També s’ha fet circular la tesi de la ingerència estrangera, en aquest cas de la Fundació Soros.

La Fundació Soros ha estat acusada per altres governs d’estar al darrere de mobilitzacions populars en contra seu. Ucraïna i Macedònia en són dos exemples. El govern macedoni de Nikola Gruevski ha acusat diverses vegades Soros d’estar al darrere de les manifestacions que han sacsejat aquest país balcànic aquests darrers mesos. Aquesta fundació va ser fundada pel magnat George Soros, nascut a Hongria, i té com a objectiu impular els principis del liberalisme econòmic i polític, i va tenir una important influència en moviments anticomunistes des dels anys vuitanta. Podeu llegir un article de Claudia Ciobanu sobre aquest tema, publicat a Al-Jazeera:     

 

 

Manifestacions a Romania: ara, per la dimissió del govern, publicat el 7 de febrer, a les 9.00h

La decisió del govern romanès de retirar, diumenge, les polèmiques ordenances que van provocar les grans manifestacions de la setmana passada  no ha servit per buidar els carrers. De fet, en el moment que es va fer públic l’acord de govern ja hi havia concentrats uns milers de persones a la plaça de la Victòria, lloc habitual de trobada de les grans concentracions opositores.

Durant tot diumenge s’hi van anar aplegant persones i persones, tal com havia passat els dies anteriors. Ara, l’objectiu era clarament la demanda de la dimissió del govern. Segons diverses fonts consultades, el nombre d’assistents a l’acte de diumenge va ser el més nombrós de tots els actes fets fins llavors: unes sis-centes mil persones, tres-centes mil a Bucarest i la resta en diferents ciutats del país, on destaquen Sibiu i Timisoara, amb 40.000 persones cadascuna.

L’objectiu dels manifestants sembla que es mantenir el ritme diari de manifestacions fins que caigui el govern i es convoquin eleccions. Tot i això, a la manifestació d’ahir el nombre d’assistents era sensiblement menor, unes vint mil persones a Bucarest. Caldrà veure si la petició de dimissió del govern té prou suport com per mantenir la tensió, tal com ha passat tots aquests dies amb les ordenances aprovades d’urgència, o si el gruix de la població es mostra satisfeta amb la decisió.

Des de dissabte mateix també s’han anat succeint les manifestacions, davant del palau Cotroceni, dels favorables al govern. En aquest cas acusen els opositors de traïdors i Iohannis de corrupte. El primer dia van ser tan sols un miler, però diumenge i dilluns el nombre ha estat més elevat, tot i que molt menor que els de les manifestacions opositores.

Diumenge mateix, el cap de govern, Sorin Grindeanu, va fer una compareixença pública per donar explicacions. Grindeanu va afirmar  que el seu govern no dimitirà, i que una decisió d’aquest tipus no ha de ser presa per la pressió del carrer. Va comentar que hi ha uns mecanismes establerts per tal de canviar de govern, com és el de la moció de censura. Precisament, la setmana passada dos partits opositors, el Partit Nacional Liberal (PNL) i el populista Unió per la Salvació de Romania (USR) van presentar una proposta de moció de censura, que serà debatuda aquesta mateixa setmana.

És evident que aquesta moció de censura no té cap possibilitat de tirar  endavant. Les últimes eleccions generals van tenir lloc tot just l’11 de desembre, encara no fa dos mesos, i van atorgar una clara, molt clara victòria al PSD, Partit Socialdemòcrata, tot i que també s’ha de dir que amb un índex de participació electoral, molt baix, encara no el 40%. Socialdemòcrates i ALDE -els liberals que els donen suport- tenen 154 i 20 escons respectivament. Si tenim en compte que la Cambra de Diputats està formada per un total de 329 diputats és evident que tenen clara majoria. D’altra banda, els partits que presenten la moció tenen 60 i 30 escons respectivament.

Des dels socialdemòcrates s’argumenta que ara queda ben clar quin era l’objectiu de ls mobilitzacions. Segons ells, des de bon principi era fer-los fora del poder i arrabassar-los la victòria que havien aconseguit a les urnes, recorrent, fins i tot a la manipulació de les informacions.

Liviu Dragnea ha apel·lat, avui mateix, a reduir les tensions i a aturar les mobilitzacions, en un sentit i l’altre.

Aquest dimarts mateix, el president, Klaus Iohannis, parlarà en el Parlament, a  petició pròpia. D’aquesta manera, es podrà veure  quina és l’actitud del president, que pot marcar en bona part l’evolució dels esdeveniments. Una altra decisió que s’està esperant és la relativa al ministre de Justícia, Florian Iordache. S’ha especulat amb una possible dimissió o cessament -ho ha dit el cap de govern Sorin Grindanu-. La deciisó no es farà pública fins que s’hagi aprovat o desestimat la moció de censura.

 

 

Les mobilitzacions populars fan que el govern romanès retiri el polèmic decret que despenalitzava la corrupció, publicat el 5 de febrer,a  les 16.16h

El govern romanès ha aprovat, en una reunió extraordinària que ha tingut lloc aquest migdia, una ordenança d’urgència que revoca les modificacions aprovades en l’ordenança 13/2017, que afectaven el Codi Penal i que permetien la despenalització de la corrupció.  

Tal com anunciàvem ahir a primera hora de la tarda, les escletxes que s’havien anat obrint en el si del PSD -i també en diversos actors socials- van acabar provocant aquesta decisió. El fet que Liviu Dragnea, l’autoritat real del PSD, insistís que demanaria a Sorin Grindeanu que fos revocada aquesta ordenança feia preveure que finalment seria retirada.

Així va ser.  A primera hora del vespre, quan Bucarest tornava a ser escenari d’una altra gran manifestació -que aplegava unes cent quaranta mil persones-, Madalina Dobrovolschi, portaveu del govern, va anunciar la decisió que s’ha materialitzat aquest migida. L’esclat de joia va ser immens, tant a Bucarest com en totes les altres ciutats on hi havia concentracions. Segons les xifres aportades per diversos mitjans, entorn de 240.000 persones s’estaven manifestant arreu del país. Particularment nombrosa era la de Timisoara, amb una assistència de quaranta mil persones.  En aquesta ciutat es va presentar Iniciativa Timisoara, un moviment cívic nascut en el caliu de les protestes que, al marge dels partits polítics, pretén controlar precisament els polítics en tot el que té a veure amb la corrupció i el compliment de les lleis.

Tot i el drecret d’avui, encara queden manifestants, unes cinc mil persones, a la plaça de la Victòria de Bucarest. Demanen, els concentrats, que el decret sigui publicat immediatament en el butlletí Oficial i també demanen la dimissió del govern.

Grindeanu, el cap de govern, també ha manifestat que instarà el ministre de Justícia, Florian Iordache, perquè faci gestions perquè es pugui debatre entre tots els grups polítics el contingut d’aquestes dues ordenances ara suprimides, amb l’objectiu d’arribar a un acord.

Ahir també va haver-hi alguna concentració de suport al govern, com a Cotroceni, per exemple, on un miler de persones, bàsicament jubilats, van acusar el president Iohannis de traïdor.

 

 

Cinc dies consecutius de protestes massives als carrers de Romania contra l’amnistia dels polítics corruptes, publicat el 4 de febrer, a les 16.25h

Les protestes massives  contra la proposta de modificar, per tràmit d’urgència, el codi penal i d’amnistiar polítics corruptes mantenen tota la intensitat després de cinc dies consecutius de mobilitzacions als carrers de tot Romania. La decisió d’aprovar les ordenances que ho permetien, dimarts mateix, va fer que aquell mateix vespre hi hagués una primera manifestació espontània al centre de la capital romanesa. L’endemà mateix, 150.000 persones van respondre a la crida a la mobilització a la capital, i molts milers més en d’altres ciutats.

Ahir al vespre, a la plaça de la Victòria de Bucarest es van aplegar entre 90.000 i 120.000 persones –varia la xifra segons els fonts consultades-, però abans, durant tot el dia, hi va haver persones concentrades. De tota manera, Bucarest, no és l’única ciutat on s’estan duent a terme aquestes concentracions, que ara ja s’han estès per tot el país. Sumant les xifres de totes les manifestacions, el total de persones que ahir van sortir al carrer fàcilment arriben a les tres-centes mil persones. Es calcula que a Cluj i a Timisoara van sortir al carrer, a cadascuna de les dues ciutats, unes trenta mil persones, quinze mil a Constanta i a Brasov. Altres cituats on hi hagué concentracions importants són Iasi, Craiova, Suceava, Arad, Alba Iulia, Baia Mare, Resita, Focsani…

Aquest matexi matí, en el mateix lloc, hi ha hagut una concentració de caire familiar, a la qual han assistit unes deu mil persones, i a partir de les quatre de la tarda, hi ha convocada una altra concentració que pretén ser massiva una altra vegada.

Aquesta gran mobilització popular sembla que està aconseguint que el partit governant es pugui replantejar d’aturar el projecte. Després de quatre dies de protestes, Liviu Dragnea, que és el principal blanc de la ira popular, (que només havia parlat en públic una vegada) ha comentat aquesta possibilitat. Ha argumentat, segons n’informa Romania Libera, que amb això s’aconseguirà evitar enfrontaments entre partidaris i detractors d’aquests canvis. També ha insistit que els militants i simpatitzants socialdemòcrates volen sortir al carrer a donar suport al projecte. De fet, ja han anunciat una manifestació per la setmana vinent. Si la situació actual de tensió es manté, diu, els enfrontaments seran inevitables.

Dragnea, que no forma part del govern tot i que és qui el controla, ha comentat que s’adreçarà al cap de govern, Sorin Grindeanu, per tal de fer-li aquesta proposta i que espera que sigui acceptada. D’aquesta manera s’evitaran possibles enfrontaments als carrers.  Dragnea, a més, ha culpablilitzat Iohannis, el president de Romania, d’atiar l’enfrontament i de tenir una actitud absolutament irresponsable.

Calin Popescu- Tariceanu, d’ALDE –els liberals que formen govern amb el PSD- s’ha mostrat partidari, també, d’aturar l’aplicació del projecte i iniciar converses entre tots els sectors socials per arribar a un acord.

També ha dit la seva, el partit de la minoria hongaresa, la UDMR, que té un acord amb PSD i ALDE, tot i que és fora del govern. Ha adoptat una actitud equidistant. Ha criticat, sobretot, el tràmit d’urgència adoptat i el límit dels 200.000 leus, i aposta per asseure totes les parts en una taula per tal d’arribar a un acord. En una línia semblant s’ha manifestat el patriarcat de l’església ortodoxa. Considera que aquest tema fractura profundament la societat romanesa, que cal mantenir la lluita contra la corrupció i que cal dialgoar per arribar a un acord.

De tota manera, el govern es manté ferm en la seva actitud. Dijous mateix es va reatificar en la seva decisió. Per tant, formalment, no hi ha cap novetat. Caldrà veure com evolucionen els esdeveniments en les properes hores.

Aquest diumenge hi ha convocada una manifestació a Sofia, a Bulgària, en solidaritat amb Romania. Els convocants consideren que és imprescindible mantenir la lluita contra la corrupció i que no es poden fer passos enrere. És inevitable pensar que aquesta convocatòria es fa també en clau interna. El mes vinent hi ha eleccions a Bulgària, i podria haver-hi la possibilitat que hi hagués un canvi de govern, que podri tenir la temptació de seguir els passos empresos per l’actual govern romanès.

A la segünet página de facebook podreu veure diversos vídeos de les manifestacions d’aquests dies i informació actiualitzada:  https://www.facebook.com/brrlog/?fref=ts

 

Protestes massives als carrers de Romania contra l’amnistia dels polítics corruptes, publicat el 2 de febrer a les 9.00h

Quan el tot just acabat d’estrenar govern socialdemòcrata, en coalició amb els liberals d’ALDE, va anunciar una modificació del Codi Penal i una proposta d’amnistia, que pot beneficiar milers de persones, va provocar una immediata gran onada d’indignació. De seguida es van organitzar manifestacions de protesta, emparant-se en l’argument que aquests canvis tenen com a objectiu “indultar” bona part de quadres socialdemòcrates, i molt particularment el seu principal líder, i aspirant frustrat a encapçalar el govern, Liviu Dragnea. Aquest argument és indiscutiblement cert.

Fa quinze dies ja es van aplegar unes vint mil persones a la capital, Bucarest. A la concentració hi va assistir, quinze minuts simbòlics pel càrrec institucional, el president del país, Klaus Iohannis. D’aquesta manera volia deixar ben clar el seu suport als manifestants. A part de la capital, també s’han anat fent diverses concentracions en altres ciutats importants del país, com Timisoara, Brasov, Arad, Oradea, Cluj, Baia Mare, Suceava…

Aquest cap de setmana passat, el nombre de manifestants a la capital ja era de cent mil persones, cosa que demostra que la indignació no ha parat de créixer a mesura que se’n van coneixent més detalls. Ara, les manifestacions ja són diàries. Dimarts, quinze mil persones es van tornar a manifestar, i des d’ahir al matí es van començar concentrar una altra vegada a la plaça de la Victòria. Segons fonts policials, al vespre hi havia congregades cent mil persones. A última hora de la nit es van produir alguns incidents violents, que van provocar almenys cinc ferits i una vintena de detencions.

El desencadenant d’aquestes protestes són dos decrets. D’una banda, un que preveu una amnistia per a algunes categories de reclusos, mentre que l’altre modifica certs aspectes del Codi Penal. Per exemple, un dels documents proporciona complet perdó per als presos amb penes de presó de fins a cinc anys, a excepció de les persones condemnades per crims violents i corrupció, sempre que siguin superiors a un perjudici de 44.000€ (200.000 leus). Això, d’una manera pràctica, vol dir que Dragnea, acusat precisament per corrupció quedarà net, ja que els guanys il•lícits que se li atribueixen són “només” de 24.000€.

D’altra banda, les persones més grans de 60 anys, dones embarassades, mares amb nens menors de cinc anys i persones amb malalties incurables en fase terminal s’haurien de beneficiar, també, de l’indult parcial. D’acord amb el ministre de Justícia Florin Iordache, entre 2.500 i 3.000 presos poden beneficiar-se d’aquesta mesura. Això, segons Iordache, permetrà que l’elevat nombre de presidiaris que hi ha a Romania disminueixi, ja que actualment està molt per sobre de la capacitat de les presons romaneses.

Iohannis, des del primer moment, es va mostrar totalment contrari a aquesta proposta del ministre de Justícia, Florian Iordache, i va manifestar la intenció de demanar la convocatòria d’un referèndum sobre el tema. Ha utilitzat repetidament termes com inadmissible, inacceptable i escàndol.

El president no ha estat l’únic que s’ha mostrat escandalitzat. També ho ha fet la presidenta del Tribunal Superior, Mariana Ghenna, o la cap del Secretariat Anticorrupció, Laura Codruta Covesi. El Partit Nacional Liberal, que és el més important d el’oposició, per la seva banda, ha anunciat que presentarà una moció de censura, tot i que a efectes pràctics és impossible que prosperi, per la composició de l’actual parlament, on socialdemòcrates i ALDE tenen una sòlida majoria. També s’ha afegit a la proposta la USR (Unió per la Salvació de Romania).

L’equip governamental, des del principi, va optar per minimitzar les protestes, i va arribar a afirmar que molts dels assistents havien estat pagats per anar a les primeres manifestacions. Liviu Dragnea, ara president de la cambra de diputats, va arribar a utilizar el terme de mineríada, en clara referència als fets que van tenir lloc a Bucarest ara fa vint-i-cinc anys. Alguns representants d’ALDE (com Catalin Beciu), el soci menor del govern, han arribat a ser encara més contundents en les crítiques a l’oposició.

Tant la Unió Europea com els EUA també han fet palès el seu malestar. La Comissió Europea ha insistit que cal lluitar contra la corrupció i no ignorar-la. L’ambaixador dels EUA, Hans Klemm, ha demanat ja una reunió formal amb el cap de govern, Sorin Grindeanu.

Avui s’ha fet pública una carta adreçada al govern, signada per França, Alemanya, els EUA, Canadà, Bèlgica i Holanda que demana explícitament que no es vagi enrere en la lluita contra la corrupció.

Ara caldrà veure si la població podrà mantenir la pressió contra el govern i fer-lo rectificar, o bé fer-lo caure. I, sobretot, si és possible de construir alternatives polítiques viables que puguin posar punt i final a aquesta associació de poder, màfies i corrupció. Ahir, durant les protestes, la demanda era molt clara: dimissió del govern.

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç