La República del Banat (1918), l’efímer estat multiètnic de l’Europa central

Piata Sfanta Maria Timisoara 1910-2

Timisoara, 1910-1912, capital del Banat

L’1 de novembre de 1918, en ple procés de descomposició de l’Imperi austrohongarès, es va proclamar la República del Banat. En cas que s’hagués consolidat, al cor d’Europa hi hauria hagut un estat amb una clara vocació multiètnica, un cas únic en el vell continent. El context en què va néixer era molt complex, ja que d’una banda s’estava afermant un potent estat romanès -el més extens que ha existit- i, de l’altra, el projecte d’un estat sud-eslau estava prenent forma. Això va fer que tant la població romanesa com l’eslava no secundessin aquesta proposta, que va comptar només amb el suport de les minories hongaresa i alemanya, que, a més, eren vistes com a vinculades a les potències perdedores del conflicte europeu.

Què és el Banat?

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament, va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any que se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, jueves, eslovaques… Segons les dades del cens de 1910 -l’últim de l’Imperi austrohongarès-, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, txecsbúlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part que actualment pertany a Romania comprèn els comtats de Timis, Caransebes, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals rep el nom de Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

Map of the Banat region
By Andrei_nacu (talk) (Uploads) – Own work, Public Domain, Link

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi otomà, des de l’any 1552. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Sirmia i Backa, en una nova entitat política, la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària. El 1860, aquesta província fou abolida i el seu territori fou reincorporat al Regne d’Hongria.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (suaus del Danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

Els fets

L’1 de novembre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els posteriors tractats de Versalles i de Trianon, el Banat quedà dividit entre els tres estats esmentats, situació que encara perdura.

És important de destacar que el 30 d’octubre, abans de la proclamació de la República del Banat, el govern hongarès, encapçalat per Sandor Wekerle, havia caigut i n’havia assumit la direcció Mihaly Karoly. Pocs dies després, el 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre -que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. Tot aquest caos va ser aprofitat per Itàlia que ocupà Trieste, Trentino, Ístria i parts d’Eslovènia. Va ser en aquest context on la República del Banat va intentar, infructuosament, fer-se un lloc.

La capital n’era Timisoara, que, demogràficament, llavors era molt diferent d’ara. Segons el cens abans esmentat, el de l’any 1910, tenia poc més de setanta mil habitants. D’aquesta població, gairebé el 44% tenia l’alemany com a llengua materna i una mica més del 39% afirmava que ho era l’hongarès, mentre que la que deia que era el romanès no arribava al 5%, i la que tenia el serbocroat no arribava ni tan sols al 2%. Més enllà de si aquestes dades eren del tot ajustades, és evident que la composició demogràfica era radicalment diferent de l’actual.

El 31 octubre de 1918, els diversos grups ètnics del Banat havien creat, cadascun el seu, uns consells militars. De seguida, va adquirir un particular protagonisme la figura d‘Otto Roth, un dels més destacats membres del Partit Socialdemòcrata, que va proposar de constituir un Consell Popular del Banat Autònom, unificat, que havia d’estar constituït per membres provinents dels diversos grups ètnics. Això no va ser possible, però, ja que, sobretot, els representants de la minoria romanesa, entre els quals destacava Aurel Cosma, no hi van estar d’acord. De fet, Cosma va arribar a afirmar que “Nosaltres, els romanesos no podem acceptar la proposta d’Otto Roth. Les aspiracions del nostre poble van en una línia diferent.” Cosma i el Partit Nacional Romanès organtizaren una gran manifestació a la plaça de la Llibertat per reivindicar la incorporació d’aquest territori a Romania.

Tot i l’oposició de la minoria romanesa, la direcció del Partit Socialdemòcrata optà per proclamar formalment la República l’endemà, l’1 de novembre, des del balcó de l’Ajuntament de Timisoara, davant del qual hi havia concentrats nombrosos manifestants socialdemòcrates amb banderes roges. Qui en feu la proclamació va ser Roth, que ostentà, des de llavors, el càrrec de comissionat en cap de la República. L’altra gran cara visible de la república del Banat fou Albert Bartha, que, bàsicament, assumí la direcció de les tropes i la defensa del territori. Aquesta proclamació, però, no obtingué pràcticament cap suport internacional, ja que només fou reconeguda per l’Hongria de Karoly.

Dr. Otto Roth

Otto Roth, 1930
Font: Adevarul

Roth era militant del Partit Socialdemòcrata Hongarès (MSZDP) i durant la primera Guerra Mundial fou regidor a Timisoara. S’ha especulat molt sobre quines eren les veritables intencions de Roth: si constituir un nou estat independent o bé crear una entitat autònoma que formés part de la nova república hongaresa.

Aquell mateix dia, l’1 de novembre, es creà, ara sí, el Consell Popular del Banat, format per 20 membres del consell de la ciutat, 60 membres dels consells militars nacionals, 40 representants dels consells obrers i 70 dels partits burgesos. Com a òrgan directiu d’aquest organisme es trià un comitè executiu de 20 membres. Pretenia administrar el Banat amb un sistema de tipus cantonal, similar al de Suïsa -tot i que aquests cantons en el cas del Banat haurien estat multiètnics-, i aspirava a superar les divisions ètniques i evitar la partició del territori.

Ara bé, també és veritat que el nou govern no va arribar a controlar-ne tot el territori. Per exemple, Pancevo, relativament propera a Belgrad, va quedar totalment fora del seu control (el 5 de novembre s’hi creà un Consell totalment independent);  i a les ciutats de Lugoj i Caransebes era més que relatiu. A Lugoj s’arribaren a crear unitats militars romaneses, i a Caransebes hi hagué dos poders polítics contraposats (un Consell romanès, encpaçalat per Remus Dobo i un de republicà, liderat per Zsolt Réthy).  A més de no gaudir del suport de bona part de les minories eslaves i romaneses, hi hagué aixecaments camperols, a Kusić, Zlatica, Jebel o Margina (amb algunes desenes de morts  i l’aplicació de la llei marcial) i la constant amenaça de les tropes franceses de l’Armée du Danube (AD), comandades per Jouinot-Gambetta. Evidentment, la curta durada d’aquesta república impedí que tirés endavant propostes de transformació social. Amb prou feines es preparà un esborrany de llei que gravava les fortunes.

Tot i la proclamació, la resistència de la minoria romanesa no minvà, sinó que s’intensificà i feu més evident la seva intenció d’incorporar aquest territori a Romania.

Tot just tres dies després, el 4 de novembre, s’organitzaren esquadrons militars i un guàrdia cívica, amb l’objectiu de controlar el territori. Aquests esforços no foren suficients per evitar la invasió del Banat per part de les tropes sèrbies, comandades pel coronel Čolović, iniciada el 15 de novembre. El 17 de novembre entraren a la capital, Timisoara, sense combats.

Les tropes ocupants dissolgueren immediatament els consells nacionals i es feren amb el control efectiu del Banat. Poc temps després, es consumà la partició del país. La Resolució d’Alba Iulia (a Transsilvània) apostava per la incorporació d’aquest territori i de Transsilvània a Romania. A aquesta assemblea d’Alba Iulia hi assistiren representants del Banat -entre els quals hi havia Cosma-. Les tropes sèrbies que controlaven Timisoara intentaren evitar la sortida d’aquests delegats de la ciutat, però no ho aconseguiren. D’altra banda, l’Assemblea Popular reunida a Novi Sad (el 10 de novembre, amb respresentants del Consell de Pancevo i del Consell serbi de Timisoara) en propugnà la incorporació al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que tot just llavors s’estava constituint, i que l’any 1929 adoptà oficialment el nom de Iugoslàvia. Aquesta Asemblea n’aprovà la incorporació el 25 de novembre.

Velika-narodna-skupstina-1918

Quadre d’Anastas Bocaric, que representa l’Assemblea de Novi Sad. Font: Wikimedia Commons

Amb la independència perduda i la consolidació del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, l’1 de desembre, la situació arribà al màxim de tensió, ja que aquest nou regne aspirava a controlar la major extensió possible del Banat, cosa que entrava en contradicció amb els interessos de la nova Romania. La situació arribà al punt que calgué que les tropes franceses, uns quinze mil efectius, entressin a Timisoara, el 7 de desembre, amb la funció d’evitar el conflicte. Tot quedà ajornat fins al resultat final de la posterior negociació dels tractats de pau.

Durant uns mesos encara, els treballadors socialdemòcrates alemanys, sobretot, no es van donar per vençuts i intentaren mantenir la flama de la República del Banat. En aquesta línia van fer arribar -el 16 d’abril de 1920- a la conferència de París, on s’estaven “negociant” els tractats de pau, una demanda per constituir una República de Banàtia, cantonalitzada, que havia d’abastar, a més del Banat, la regió històrica veïna de Backa. En cas d’haver-se materialitzat aquest projecte, la seva superfície hauria estat més gran que la de la república del Banat. Tal com era de preveure, la proposta fou desestimada, per no dir que del tot ignorada.

Finalment, pel Tractat de pau de Trianon, el Banat quedà esquarterat.

Banatia

Mapa que representa la proposta d’una República de Banàtia

Anuncis

Brigadistes romanesos a la Guerra Civil

L’impacte de la Guerra Civil i de la lluita contra el feixisme va ser enorme i va arribar a tots els racons d’Europa, també als països balcànics. Fa tres anys vam dedicar una entrada als brigadistes iugoslaus que van participar a la Guerra Civil. També a Romania van ser molts els joves que es van sentir interpel·lats per aquesta lluita.

Tal com passa amb el nombre total de brigadistes -tot i que generalment es considera que foren uns seixanta mil-, pel que fa a la presència de romanesos les xifres són molt divergents. Segons les fonts consultades n’hi hagué un mínim de cinc-cents, mentre que d’altres parlen de, fins i tot, més d’un miler. Les fonts més pròximes al Partit Comunista de Romania són les que en donen una xifra més elevada. Sembla que el nombre més raonable oscil·la al voltant dels sis-cents. Segons Andreu Castells -un dels especialistes més reconeguts pel que fa a aquest tema-, en van ser 612. Calcula que en moriren aproximadament prop de quatre-cents, i xifra en 233 el nombre de supervivents. Un cop finalitzada la guerra molts anaren a França, on lluitaren al costat de la Resistència, i no van poden tornar a Romania fins acabada la Segona Guerra Mundial. D’altres, però, van aconseguir marxar directament cap a Rússia. Entre aquests últims destaca la figura de Valter Roman.

Roman, un cop tornat a Romania, va arribar a ser general de l’exèrcit romanès, i va ocupar importants responsabilitats polítiques. Va mantenir una actitud totalment col·laboracionista amb l’ocupació d’Hongria, l’any 1956. Va arribar a estar en aquesta ciutat i va redactar informes contra els revolucionaris. Quan Ceausescu es convertí en el principal líder del país, també hi col·laborà. Tal com va fer Ceausescu, també criticà la invasió de Txecoslovàquia, l’any 1968. El seu fill, Petre Roman, va ser primer ministre de Romania, entre desembre de 1989 i 1991.

Valter Roman va escriure un llibre sobre la seva experiència  Sub cerul Spaniei: Cavalerii sperantei, que podem traduir  com sota el cel d’Espanya: els cavallers de l’esperança (el podeu trobar parcialment traduït al castellà en el blog elcomunista.net). Molt probablement aquest és el document més exhaustiu sobre la presència dels brigadistes romanesos. Segons Roman, hi hagué romanesos lluitant a Irun, Astúries, Aragó i també en la mítica defensa de Madrid i a la batalla de l’Ebre. En destaca la presència a la batalla del Jarama, enquadrats a la divisió Ana Pauker, formada exclusivament per romanesos. També esmenta que entre els voluntaris hi havia treballadors manuals i intel·lectuals, miners, artesans, professions liberals, professors. Molts participaren en diverses batalles, però també va ser important el nombre de persones que feren tasques de tipus mèdic i d’infermeria.

Van començar a arribar a partir de la tardor de 1936, molts travessant, en grups petits, clandestinament els Pirineus i d’altres arribaren pel port de Barcelona. En són un exemple d’això Nicolae Constantinescu i Nicolae Pop. Cal tenir en compte que no tenien passaport per sortir del país i venir aquí, cosa que els va obligar a fer aquest viatge de manera clandestina. També en van arribar procedents de Bèlgica, Estats Units i la Gran Bretanya.

D’aquests brigadistes romanesos, la majoria vingué directament des de Romania, cosa que implica travessar unes quantes fronteres. D’altres, però, vingueren des de França mateix, on n’hi havia força que hi estaven estudiant.

Tot i haver un nombre prou important de brigadistes romanesos, no era suficient perquè es formés una brigada exclusivament romanesa, ja que el nombre que acostumaven a tenir els batallons era d’entorn dels dos mil. N’hi hagué un nombre important en el batalló Dimitrov, de la Brigada 129, amb nombrosos voluntaris balcànics.  Segons explica Roman, al batalló Lincoln -també de la XV Brigada-, format per voluntaris nord-americans hi lluitaren alguns romanesos residents als Estats Units. El comandant del batalló Dombrowski de la XI Brigada era romanès, Nicolae Olaru. També eren nombrosos els romanesos en el batalló Djakovic -també de la 129 Brigada-, on hi havia altres voluntaris balcànics. Aquest batalló estava dirigit per Petru Borila, que va actuar com a agent del KGB, i Mihai Burca. Una altra part es va agrupar a la zona d’Albacete, i es van posar sota les ordres del nord-català André Marty, conegut com el carnisser d’Albacete, per part dels anarquistes i comunistes dissidents.

Pel que fa a les brigades internacionals, i més concretament sobre la figura d’André Marty, és molt recomanable la lectura del llibre de memòries de Sygmunt Stein -militant comunista jueu de Txecoslovàquia- Brigades Internacionals. La fi d’un mite. Se’ns presenta un retrat absolutament descarnat de Marty, del seu autoritarisme, crueltat i de la seva misèria ideològica. També desmitifica el perfil de part dels brigadistes que van lluitar a la Guerra Civil.

La majoria de brigadistes van venir enquadrats pel Partit Comunista, i alguns arribaren a tenir un important paper en la Romania posterior a la Segona Guerra Mundial, entre els quals cal destacar particularment les figures de Mihail Florescu, Leonid Tismaneanu o Valter Roman -esmentat abans-.

Des de Romania, en una clara mostra d’antisemitisme, hi ha persones que insisteixen que una bona part d’aquests brigadistes no eren romanesos “de veritat”, ja que molts eren jueus o d’ascendència jueva. Un exemple d’això és el mateix Valter Roman, nascut en el si d’una família jueva i parlant d’hongarès.  El Partit Comunista de Romania era un partit molt petit i amb molt poca incidència en la Romania d’entreguerres, a diferència del que passava en altres països de l’àrea balcànica, com Bulgària o Iugoslàvia. Entre els seus membres hi havia un percentatge important de militants d’origen jueu o de membres de les minories nacionals.  

Gairebé com a anècdota, podem comentar que també hi hagué voluntaris romanesos enquadrats en les tropes franquistes.  Van arribar a Espanya a iniciativa de la feixista Guàrdia de Ferro.en aquest cas no hi ha discussió sobre el nombre de voluntaris: van ser tan sols vuit!

 

Per Deu, per Espanya i per Romania. Voluntaris romanesos en les tropes franquistes

Monument dedicat a dos legionaris romanesos, a Majadahoda
Fotografia d’Alexandre Serrano

L’esclat de la Guerra Civil va provocar una allau de solidaritat internacional, que es va materialitzar en la formació de les Brigades internacionals. Normalment es considera que entorn de seixanta mil joves d’arreu del món –molts dels Estats Units, França, Alemanys, Gran Bretanya- van venir a lluitar contra el feixisme.

Comparat amb això, els voluntaris que van optar per lluitar al costat de les tropes feixistes va ser irrisori. Si analitzem les dades, per exemple, dels romanesos que van participar a la Guerra Civil, el contrast és més que evident. Com a mínim cinc-cents cinquanta romanesos van lluitar al costat de les tropes lleials a la República, mentre que només vuit voluntaris feren costat al bàndol franquista.

El principal moviment feixista romanès era la Guàrdia de Ferro, que també era conegut amb el nom de Moviment Legionari. Un dels dirigents d’aquest partit, Ion Mota, va ser l’impulsor de la idea d’organtizar voluntaris que donsssin suport a Franco.

El 24 de novembre de 1936, des de l’estació del Nord de Bucarest vuit legionaris van iniciar el viatge que els havia de dur fins a la Península Ibèrica. Qui feia les funcions de líder del grup era el general Gheorghe Cantacuzino, que tenia assignada la funció d’integrar el grup romanès a l’exèrcit espanyol. Era un aristòcrata de setanta anys que havia participat a la Primera Guerra Mundial, i que era considerat com un heroi pels grupuscles nacionalistes. En bona part, representava els sectors més tradicionals i conservadors de la societat romanesa. Un altre dels voluntaris era Ion Mota -esmentat abans-, molt més jove amb poc més de trenta anys. Mota representava, en canvi, els joves atrets pel feixisme italià, amb el qual se sentia profundament vinculat, fins al punt que va intentar anar a lluitar a Etiòpia, per tal de col·laborar amb l’ocupació italiana. Vasile Marin tenia un perfil molt similar al de Mota. Havia estat empresonat per motius polítics pocs anys abans. Els altres voluntaris eren Gheorghe Clime -enginyer de 47 anys-, l’advocat Nicolae Totu, el príncep Alexandru Cantacuzino, el religiós ortodox Dumitrescu-Borsa i Banica Dobre, el més jove de tots, amb tan sols vint anys.

A diferència del brigadistes, que van haver d’arribar a Espanya de manera clandestina, els voluntaris legionaris tenien tot el suport de l’estat romanès, que els va garantir i sufragar el transport des de Romania fins a Salamanca. Després de passar per Sòria anaren a Madrid on van participar en el setge de la ciutat.

Es té documentat que van lluitar en els combats que van tenir lloc entre Majadahonda, Villanueva del Pardillo i las Rozas, a prop de Madrid, on van morir Mota i Marin, el 13 de gener de 1937. Immediatament després d’aquests fets, Codreanu, el màxim dirigent de la Guàrdia de Ferro, va ordenar que els altres sis voluntaris tornessin a Romania. Tret de Dumitrescu, foren afusellats anys després pels comunistes.

L’any 1970 es va erigir un sinistre monument dedicat als dos legionaris, a la carretera que porta de Majadahonda a Boadilla del Monte -en un prat a prop del cementiri-, que ha servit com a lloc de pelegrinatge de diversos grups d’extrema dreta, on l’Asociación para la Custodia del Monumento a los legionarios rumanos organitza cada any un acte d’homenatge.

Aquest monument -on hi ha escrit el lema Per Deu, per Espanya i per Romania- va ser sufragat per exiliats romanesos i feixistes espanyols. Cal recordar que a Espanya es van refugiar nombrosos feixistes romanesos -després que aquest país caigués sota l’òrbita soviètica-, entre els quals destaca particularment la figura de Horia Sima, que no va morir fins entrada la dècada dels noranta. Un dels partits que dona suport any rere any a aquest homenatge és la Falange.

La setmana vinent dedicarem una entrada als brigadistes romanesos.

Vull agrair a Alexandre Serrano que m’hagi facilitat les fotos que il·lustren aquest post.

Podeu trobar més informació sobre aquest tema en els dos articles següents, d’on he extret bona part de les dades que he utilitzat per elaborar aquest text:

El extraño monumento de Majadahonda dedicado a dos fascistas rumanos

Guerra en Madrid: los rumanos de Franco

 

Monument dedicat als legionaris romanesos, a Majadahonda
Fotografia d’Alexandre Serrano

Una altra vegada, el monument, en què queda palès l’estat d’abandonament en què es troba
Fotografia d’Alexandre Serrano

Tensió entre Romania i Hongria per les demandes d’autonomia de la minoria hongaresa

El passat 9 de gener es va fer pública una declaració de tres formacions polítiques de la minoria hongaresa de Romania en què defensaven propostes de caire autonomista per als territoris on viuen. L’allau de reaccions a Romania va ser molt gran, en contra d’aquestes demandes, tant per part del govern com dels tres principals partits de l’oposició.

Les declaracions més dures i escandaloses van arribar, precisament, de part del cap de govern, Mihai Tudose, poc abans de la seva dimissió. Va afirmar, en unes declaracions fetes a Realitatea TV, que la bandera del Szekerland mai no onejaria en les institucions, i que en cas que ho fes seria al costat dels que feien la proposta d’autonomia. Poc abans ja havia anunciat, en un to més moderat, que aquestes propostes eren absolutament inviables i que entraven en contradicció amb la Constitució de Romania, que consagra la unitat i indivisibilitat del país.

Aquestes declaracions van ser valorades, lògicament, com una auntèntica amenaça per les formacions politques hongareses de Romania. El president de l’executiva de la UDMR/RMDSZ, el principal partit de la minoria hongaresa, Bálint Porcsalmi va titllar Tudose de primitiu i medieval. Va afirmar que entenia que es pot no estar d’acord amb una proposta política, però que en cap cas es pot enviar a la força als oponents polítics. Mikó Emre i Erika Benkö, defensors dels drets de les minories, també han manifestat la seva preocupació per aquestes amenaces, que creueun que tenen clares intencions intimidatòries.

A Hongria, per la seva banda, com a reacció a aquestes declaracions, el govern va convocar l’ambaixador romanès, Marius Lazurca, per tal de demanar-li explicacions. El ministre hongarès d’Afers Estrangers, Péter Szijjártó, va ser molt contundent i va demanar que les declaracions de Tudose fossin retirades. D’altra banda, diversos membres de l’organització Moviment Jove dels 64 Comtats van penjar, dilluns mateix, una bandera del Szeklerland a la seu de l’ambaixada romanesa a Budapest. Aquesta acció ha estat molt durament criticada per les autoritats romaneses, per boca del ministre d’Afers Estrangers, Teodor Melescanu, que ha condemnat especialment cap tipus de vel·leitat revisionista pel que fa als traçats fronterers.

 

Nova crisi política a Romania

Aquest dilluns a la tarda, el cap de govern romanès, Mihai Tudose, va anunciar la seva dimissió. Aquesta és la segona dimssió a Romania d’un cap de govern en poc més de sis mesos, cosa que demostra la crisi política que viu el país i, sobretot, tal com va passar també en el cas de Sorin Grindeanu, ara fa tot just mig any, la lluita pel poder en el si del principal partit del país, el Partit Socialdemòcrata.

El que és evident és que la governabilitat del país no perilla. Els diferents governs que s’han format s’han basat en una coalició entre els PSD i els liberals d’ALDE, que han ostentat, aquests últims, algunes de les carteres més emblemàtiques i de més pes. Aquests governs s’han fonamentat en una sòlida majoria parlamentària, que no ha canviat. Des d’ALDE ja s’ha anunciat que donaran suport a la proposta de cap de govern dels socialdemòcrates.

Grindeanu, quan va perdre el suport del partit va intentar articular una alternativa i va cercar fórmules per tal d’intentar mantenir-se en el poder. Infructuoses, però n’hi hagué. Ara, Tudose ni tan sols ho ha intentat.

Tudose va anunciar la dimssió en una reunió del Comitè Executiu Nacional del partit, quan era més que evident que la majoria de membres d’aquest organisme eren partidaris de retirar-li la confiança. Els problemes entre Tudose i el partit es van fer evidents a partir del mes d’octubre passat, quan va demanar canvis en l’equip de govern, que afectaven la figura de Sevil Shhaideh, estreta col·laboradora de Liviu Dragnea, autèntic patriarca del partit. La crisi s’aprofundí a finals d’any, quan Tudose va insistir a reduir el nombre de ministeris, cosa que va ser vista com l’intent de soscavar una altra vegada la influència de Dragnea. L’última crisi va esclatar arran dels desacords amb la ministra de l’Interior, Carmen Dan sobre la destitució del cap de la policia. Tudose s’hi va negar i va argumentar que eren fruit d’una campanya contra la seva autoritat.

El pas següent a la dimissió era la proposta, per part dels socialdemòcrates, d’un nova candidatura a ocupar el càrrec. Sonaven diversos noms, com el dels ministres Stanescu, Fifor o l’alcaldessa de Bucarest, Gabriela Firea. Finalment la persona triada va ser, dimarts mateix, Viorica Dancila, eurodiputada -i principal cap visible d’aquesta formació en el parlament europeu-. Dancila és considera com a molt propera a Dragnea (és fins i tot originària del mateix comtat). Dancila ja ha anunciat que el seu projecte és tirar endavant el programa de govern ja aprovat, i que no pensa fer canvis en les línies polítiques fonamentals. La seva candidatura va ser aprovada gairebé per unanimitat -tan sols una abstenció- pel Comitè Executiu Nacional del partit.

No és la primera vegada que els PSD proposa una dona per ocupar el càrrec -que seria la primera que l’ostentaria-. Quan els socialdemòcrates es van imposar en les darreres sleccions ja van proposar el nom de Shhaideh. El president del país, el liberal opositor Klaus Iohannis, s’hi va negar, ja que la va considerar massa propera a Dragnea. Va ser llavors quan es va proposar el nom de Grindeanu.

Ara, Iohannis tenia la potestat d’acceptar o no aquesta proposta. Finalment, ahir a la tarda va acceptar-la. En cas que no l’hagués acceptat es podria haver encetat una profunda crisi política de conseqüències poc previsibles. Fins ahir, el que havia fet era nomenar l’actual ministre de Defensa, Mihai Fifor, com a president interí, càrrec que pot ostentar tan sols durant un període de quaranta-cinc dies. Ara només cal que el parlament voti la candidatura de Dancila, que ben segur aconseguirà els suports necessaris.

D’altra banda, els partits opositors -el Partit Nacional Liberal, la Unió per la Salvació de Romania i el Partit del Moviment del Poble- han fet saber que la seva opció preferida és la convocatòria d’unes noves eleccions, cosa que evidentment ha estat desacartada pels dos partits que formen part de la coalició governamental. Dels tres partits opositors, el que ha mantingut una actitud mès tèbia ha estat, probablement, el PMP de l’expresidendt Traian Basescu, que va arribar a proposar de donar suport al govern en cas que creés un ministeri que tingués com a objectiu aconseguir la reunificació de Romania i Moldàvia. Cal recordar que estem en el context de la celebració dels cent anys de la nova Romania, posterior a la Primera Guerra Mundial, en què Moldàvia i Romania van estar sota el paraigua del mateix estat.

Al marge dels posicionaments dels diversos partits polítics, el país ha viscut tot un seguit de mobilitzacions contra el govern, que s’han repetit des de principis de l’any passat, per tal de denunciar canvis legislatius que d’una forma o altra afavoreixen la corrupció i la impunitat dels càrredcs electes que n’estan acusats. No fa gaires dies encara diverses ciutats romaneses van ser escenari de manifestacions i concentracions. Dues de les organitzacions (Coruptia Ucide -la Corrupció mata- i Rezistenta) que han estat impulsant mobilitzacions contra la reforma del codi penal i contra la nova llei de Justícia ja han manifestat el seu desacord i disgust per la decisió del president Iohannis. En uns termes semblants s’han expressat els partits opositors.

 

L’Espanya franquista, refugi de feixistes d’arreu d’Europa: Léon Degrelle, Ante Pavelić, Vjekoslav Luburić, Horia Sima

Moltes vegades s’ha volgut presentar l’Espanya de Franco no com un estat feixista, sinó amb una imatge més o menys edulcorada. Com diu Josep Fontana, però, només cal anar als inicis del règim instaurat pel dictador per veure quins n’eren els veritables objectius i quina n’era la ideologia. I és indiscutible que Espanya era un estat feixista, i que els seus referents i aliats eren els partits feixistes d’arreu d’Europa.

El fet que fos gairebé l’únic estat d’aquestes característiques que va sobreviure la Segona Guerra Mundial va fer que es convertís en el refugi de part dels seus antics aliats, de diversos partits d’arreu d’Europa. En aquesta entrada us en presentem alguns casos emblemàtics, tot i que podrien ser molt més, que ho exemplifiquen i ho demostren.

Un dels casos més comentats últimament ha estat el del belga Léon Degrelle, un dels fundadors de Rex Christus -l’organització feixista belga col·laboracionista amb els nazis-. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es refugià a Espanya, que es negà a extraditar-lo per tal que fos jutjat. Morí tranquil-lament a Màlaga el 1994.

També es refugiaren a Espanya diversos dirigents feixistes, molt importants, provinents de l’àrea balcànica. 

Ante Pavelić

No fa gaires dies, amb motiu del 58è aniversari de la mort de Pavelic, va aparèixer un cartell a Siroki Brijeg -a Bòsnia- on es recordava la figura del poglavnik -era el nom que rebia el líder suposadament carismàtic-  en què es feia referència de manera clara al lloc on va morir, Madrid.

Ante Pavelic va ser el líder indiscutible dels feixistes croats, els ústaixes. Havia nascut l’any 1889 a Bradina, a Bòsnia i Hercegovina, en el si d’una família provinent de Croàcia. En aquells anys, Bòsnia pertanyia encara a l’Imperi Austrohongarès. De fet, el nou estat iugoslau no va néixer fins després de finalitzada la Primera Guerra Mundial, el 1919, primer coneguda amb el nom de Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. No va ser fins l’any 1929 que va canviar de nom i passà a anomenar-se Iugoslàvia. Aquest nou estat va néixer amb unes fortes tensions entre, sobretot, els serbis, hereus de l’antic Regne de Sèrbia, i els croats, provinents majoritàriament de terres de l’Imperi Austrohongarès.

Pavelic, de jove, es traslladà a Zagreb, per estudiar Dret en la universitat de la capital croata. Allà va entrar en contacte amb alguns dels moviments nacionalistes que s’estaven gestant en aquella època, concretament l’organització Frankovci, liderada per Josip Frank. Poc després, l’any 1919 entrà a militar en l’ultranacionalista Partit dels Drets. Al cap de poc temps de militar-hi, va ser detingut per primera vegada. Després va establir els primers contactes amb els feixistes italians, amb grups ultradretans d’Àustria i amb l’Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Va arribar a ser diputat del parlament iugoslau.

Amb l’inici de la dictadura reial d’Alexandre I, l’any 1929 va fugir del país, a Itàlia, on fou acollit per Mussolini i creà el moviment ústaixa, amb al suport, clarament interessat dels feixistes italians. L’any 1934 va organitzar l’assassinat del rei Alexandre, mentre era a Marsella, cosa que provocà una profunda crisi de l’estat iugoslau. Arran d’aquests fets va ser condemnat a mort, encara que fos en absència.

Quan les potències de l’Eix ocupen Iugoslàvia, l’abril de 1941, Pavelic torna a Croàcia, de la mà de les tropes de Mussolini. Llavors, Pavelic va ser l’encarregat de constituir el nou Estat Croat Independent (l’NDH), que de fet era un estat titella de les potències ocupants, alemanyes i italianes. Pavelic havia promès diverses vegades cedir gran part de la costa dàlmata a Itàlia. Va ser a l’escalf del poder que el partit ústaixa multiplicà per gairebé cinquanta el seu nombre de militants, en molt poc temps.

Entre 1941 i 1945, aquest estat es caracteritzà per l‘ús d’una extremada violència i per la voluntat d’exterminar totes les minories presents en el país, jueus, roms i serbis. Per tal de tirar endavant aquests macabres projectes es van obrir una sèrie de camps de concentració, el més tristament famós dels quals -però no l’únic- va ser el de Jasenovac, on van ser assassinats centenars de milers de persones. N’hi ha més de vuitanta mil totalment identificades, amb nom i cognoms. Molts estudiosos en xifren el nombre total de morts en un mínim de tres-cents mil, mentre que d’altres l’eleven de manera molt notable, fins a parlar de set-cents mil.

Un cop acabada la Segona guerra Mundial, amb l’arribada dels partisans, el gruix dirigent dels ústaixes, entre els quals hi havia Pavelic, fugí del país i anaren fins a Àustria, més concretament a Bleiburg, on fins ara cada any s’organitza la més gran i nombrosa concentració de l’extrema dreta arreu d’Europa. De Bleiburg es traslladà, a Itàlia, on s’hi estigué sis mesos i després fugí a l’Argentina de Perón, on també trobaren acollida milers d’ústaixes fugitius. S’hi va estar fins l’any 1957, any en què patí un intent d’assassinat. A resultes d’això s’instal·là a Madrid, tal com havien fet molts altres feixistes europeus. Morí poc després d’arribar-hi, el desembre de 1959.

Va ser enterrat a la capital espanyola, al cementiri de San isidro, on la seva tomba encara es pot visitar. De fet, s’ha convertit en lloc de culte i pelegrinatge per a determinats grups d’extrema dreta croats. També hi és enterrada la seva dona i el seu fill, que va morir a Madrid l’any 1998.

Vjekoslav Luburić

El cap del camp de concentració de Jasejnovac, Maks -o Vjekoslav- Luburic, és un altre dels refugiats que l’Espanya franquista va acollir. Havia nascut també a Bòsnia, l’any 1913. Va ser l’encarregat de dirigir-lo, tasca que va desenvolupar amb una extraordinària crueltat, que va arribar a horroritzar fins i tot els nazis. Un dels fets més autènticament macabres que se li atribueixen hi ha el d’organitzar un concurs de talladors de coll de serbis. Petar Brzica, segons afirmava ell mateix, va arribar a matar 1.360 serbis en només una nit -tot i que aquesta xifra és posada en dubte-, cosa que en demostra l’extraordinari sadisme.

Luburic, després de la  guerra, va emigrar primer a Hongria, després a Àustria, França i finalment a Espanya, on rebé el suport de les autoritats franquistes. Va viure a la petita ciutat de Carcaixent, al País Valencià, on va dirigir una petita impremta. Des d’aquesta ciutat, i amb el nom de Vicente Pérez, va coordinar l’activitat de diversos exiliats croats escampats arreu d’Europa. Va ser assassinat l’any 1969, presumiblement per un agent de l’UDBA, la policia política de la Iugoslàvia titista. El presumpte responsable d’aquest assassinat, Ilija Stanic, però, ho nega.

La protecció i suport de les autoritats franquistes es va fer evident amb la seva presència en l’enterrament de Luburic, on la seva figura va ser lloada per aquestes autoritats. En el cementiri hi ha, encara, un monument dedicat a aquest sinistre personatge.

Horia Sima

Sima és un altre exemple absolutament emblemàtic de la impunitat amb què van viure alguns feixistes europeus a l’Estat espanyol. En el seu cas, crida l’atenció que va morir tranquil·lament a Madrid el 29 de novembre de 1993!

Sima va ser el número dos de la Guàrdia de Ferro, l’organització feixista romanesa que va intentar controlar el país durant el període de la Segona Guerra Mundial, i també vicepresident del govern durant un curt espai de temps. El líder indiscutible d’aquesta organització era Corneliu Zelea Codreanu. Quan Codreanu fous assassinat, Sima se’n convertí en el dirigent.

Malgrat les fortes desavinences amb el rei, Carol II, acabà entrant en el govern, el juny de 1940. A partir del setembre d’aquell any, el general Antonescu es feu amb el control del país, sotmès a una fèrria dictadura -que s’allargà fins al 1944- que es constituí en el que batejaren com a Estat Nacional Legionari . Horia Sima va ser-ne el seu vicepresident, tot i que de seguida la rivalitat entre tots dos provocà greus enfrontaments.  Els legionaris de Sima assassinaren seixanta presos a Jilava, l’antic primer ministre Nicolae Iorga, més de tres-cents cinquanta jueus de la capital… La rivalitat entre Antonescu i Sima esclatà definitivament el gener de 1941, que acabà amb l’assassinat de nombrosos legionaris per part dels partidaris d’Antonescu. Sima aconseguí fugir a Alemanya. Després es va establir  a Itàlia i, un cop acabada la guerra, fou molt ben rebut a l’Espanya franquista, on visqué fins a la seva mort.

Durant els anys que va viure a Espanya va tenir molts contactes amb l’extrema dreta local, i destaca particularment la relació que va tenir amb Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva.

Sima és enterrat al cementiri de Torredembarra, fet que van descobrir Josep Bargalló i Montserrat Palau. 

El nombre de feixistes romanesos que van buscar aixopluc a l’Espanya franquista és extensa, i no es redueix només al nom de Horia Sima. Altres noms destacables són el de George Uscatescu i el de Vintila Horia -de simpaties feixistes, tot i que oposat a la Guàrdia de Ferro- , Aaron Cotrus, Horia Stamatu.

 

Declaració conjunta a favor de l’autonomia dels partits hongaresos de Romania

La qüestió hongaresa ha tingut, i té, un pes molt important en la política romanesa. De fet, el principal partit de la minoria hongaresa del país, la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania (RMDSZ), hi juga un paper clau. Durant els últims vint-i-cinc anys ha fet moltes vegades de partit frontissa, i a hores d’ara, amb els seus trenta diputats, són també decisius. No formen part de l’equip de govern, però li dona suport externament.

Més enllà del joc estrictament parlamentari, però, les reivindicacions de la minoria hongaresa s’han fet sentir repetidament. Ara, sembla que es vol fer un pas més i es pretén anar més enllà. Un exemple d’això és el que va succeir el passat 8 de gener, quan tres formacions hongareses van decidir tirar endavant una campanya per tal d’aconseguir diversos graus d’autonomia a Transsilvània.

Els partits que van signar la declaració conjunta, a la ciutat transsilvana de Cluj, són la Unió Democràtica, abans esmentada, i dos partits menors, el Partit Popular dels Hongaresos de Transsilvània i el Partit Cívic Hongarès.

Aquesta declaració s’emmarca en un moment en què és propera la commemoració del centenari de la creació de la Romania moderna, després de la Primera Guerra Mundial i de l’ensulsiada de l’Imperi Austrohongarès, quan Transsilvània, el Banat i Moldàvia van ser incorporades a Romania, de manera que es va constituir l’estat romanès més extens de la història.

La delcaració, en primer lloc, constata que s’ha aconseguit mantenir la identitat hongaresa i el patrimoni cultural en els últims cent anys, malgrat la política assimilacionista de la majoria dels governs romeensos. Tot i això assegura -és cert- que aquesta comunitat ha perdut pes demogràfic, tant en termes absoluts com proporcionals. Consideren, per tant, que l’única manera de continuar mantenint i preservant la identiat pròpia és aconseguir l’auotnmomia, que també ha de beneficiar la majoria romanesa.

Segons la declaració es fan propostes en tres línies diferents, amb tres tres tipus d’autonomia: territorial, administrativa i cultural.

Destaca particularment la demanda d’autonomia regional per al territori conegut tradicionalment com Szeklerland, que inlcou els comtats de Harghita (on són el 85%), Covasna (74%) i part del de Mures (38%), on els hongaresos  són clarament majoritaris. En aquest sentit reclamen poders legislatius, executius i competències en l’àmbit de l’ensenyament, mitjans de comunicació, economia i administració pública.

També es demana l’estatus de regió bilingüe per a la zona del Partium, comtats de Bihor (25%), Satu Mare (35%) i Salaj (23%), on viu un percentatge molt important d’hongaresos.

Finalment, la demanda d’autonomia cultural va adreçada a tots els hongaresos de Transsilvània, que ha de permetre garantir els drets lingüístics i culturals dels hongaresos en aquelles zones on són numèricament minoritaris, i que viuen, de vegades, en comunitats disperses.

Segons el cens de 2011, el 6,5% de la població de Romania és hongaresa (1.227.623), d’un total de 21. 121.641. En el cens de 1930, el nombre d’hongaresos era d’1.426.000, el 7,9% de la població total.   

Kelemen Humor, líder dela UDMR, ha insisit que les seves propostes no  van, en cap sentit, en la línia de trencar la unitat del país, sinó que tan sols tenen l’objectiu de preservar la identitat dels hongaresos de Romania i contribuir al desenvolupament del conjunt de la societat romanesa. Això ho afirma en el seu perfil de facebook, on també rebutja la secessió i insisteix que aquests objectius no van contra els drets dels romanesos.

El prinicpal líder dels socialdemòcrates romanesos, Liviu Dragnea, ja ha comunicat, segons l’agèencia TASS, que aquestes demandes són inacceptables i que no es poden negociar.

En el següent enllaç podreu accedir a la declaració conjunta:

Rezoluția comună a organizațiilor politice maghiare din Transilvania privind alinierea conceptelor de autonomie, la 25 de ani de la Declarația de la Cluj-Napoca

El govern romanès supera una moció de censura; avui a la tarda, manifestacions arreu del país contra el govern

El govern romanès ha superat, aquesta setmana passada, una moció de censura, presentada pels dos principals partits opositors, el Partit Nacional Liberal i la Unió per la Salvació de Romania. La proposta va ser rebutjada, ja que no va superar el nombre mínim de vots necessaris per tirar-la endavant. A aquests dos partits s’hi va sumar l’altre gran partit opositor, el Partit del Moviment Popular, i va obtenir un total de 159 vots. Perquè prosperés calia un mínim de 233, que era una xifra absolutament inabastable, tenint en compte la correlació de forces que hi ha en aquests moments en el parlament romanès. Només hi van votar en contra tres diputats, i 23 es van abstenir.

Cal destacar que els membres dels partits que donen suport al govern es van absentar de la cambra en el moment de la votació, i els dos líders de la coalició governamental, Liviu Dragnea (del PSD) i Calin Popescu Tariceanu (d’ALDE), ni tan sols feren presents en el moment de presentar-se la moció.

Els diputats de la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania es va abstenir. Qualsevol maniobra política que pretengui desbancar el socialdemòcrates del poder ha de comptar forçosament amb el suport d’aquesta força política, i ara per ara sembla que no té intenció de fer caure, tot i les crítiques que en pugui fer, el govern actual.

Per tant, el govern de coalició, format pels socialdemòcrates i liberals de l’ALDE continuarà governant, malgrat una oposició entestada a fer-lo caure. Cal recordar que ara fa una mica més d’un any i mig hi hagué grans mobilitzacions populars i concentracions diàries per protestar contra el govern de Tudose, per la, segons l’oposició, connivència amb la corrupció i per legislar en favor de l’amnistia de polítics socialdemòcrates acusats de corrupció. Des de llavors, les crítiques a les reformes judicials endegades pel govern han estat constants i han fet sortir al carrer nombroses vegades l’oposició, l’últim cop ara fa tot just dues setmanes.

La setmana passada mateix, la fiscalia anticorrupció va anunciar que estava investigant el líder socialdemòcrata, Liviu Dragnea, i vuit persones més del seu entorn polític més immediat per frau. Arran d’aquestes acusacions, el president del país, el liberal Klaus Iohannis, va demanar que Dragnea dimitís. En els mateixos termes s’han expressat altres líders liberals, dels altres partits de l’oposició i fins i tot algun membre del PSD, entre els quals hi ha Daniel Chirica, alcalde de Iasi.

En el moment que s’havia de votar la moció, dos milers de persones es van aplegar davant la seu del parlament, per donar-hi suport. Entre els convocants hi havia sindicats i membres d’ONGs, que van aprofitar per fer una crida a manifestar-se avui diumenge, a partir de les sis de la tarda. Es preveu una gran manifestació a Bucarest, i també concentracions en desenes d’altres ciutats.

 

Romania, Bulgària, Grècia, Hongria i Espanya, els països de la Unió Europea amb més pobresa infantil

L’Agència europea d’estadístiques de la Unió Euopea, Eurostat, ha fet públiques aquesta setmana unes dades autènticament alarmants pel que fa als índexs de pobresa infantil.

Segons les dades presentades el passat 20 de novembre -coincidint amb el Dia Internacional dels Infants-, gairebé la meitat dels infants de Romania i Bulgària estan en risc de pobresa o exclusió social. A Romania, que és el país europeu en una situació més greu, el percentatge s’acosta a la meitat, concretament el 49,2%, mentre que a Bulgària és del 45,6%. Aquestes dades fan referència al 2016.

La situació també és molt crítica en d’altres estats, com Grècia (37,5%), Hongria (33,6%), Espanya (32,9%) i Itàlia (32,8%).

En el conjunt d’Europa, les dades tampoc no són gens bones ni esperançadores, ja que el 26,4% dels joves, fins a disset anys, es troben en aquesta situació. L’única dada positiva és que aquests percentatges són lleugerament, només lleugerament, inferiors als de
2010, quan el nombre d’infants en situació de risc era del 27,5%.

Dinamarca, per la seva banda, és l’estat europeu que presenta unes millors dades. Segons Eurostat només es troben en aquesta situació el 13,8% dels joves. La segueixen en el rànquing  Finlàndia (14,5%), Eslovènia (14,9%) i la República txeca (17,4%).

Font: Eurostat

 

Romania, Bulgària i Hongria denuncien la nova Llei d’Educació d’Ucraïna

La nova llei restringeix l’ús de les llengües minoritàries en el sistema educatiu

L’aprovació de la nova Llei d’Ensenyament d’Ucraïna, per part del Consell de Govern i del parlament ucraïnès –el 5 de setembre passat-, ha provocat una autèntica reacció en cadena en els estats veïns (Romania, Bulgària, Hongria, Eslovàquia, Polònia, Rússia i, fins i tot Grècia). El fet que ha provocat aquesta indignació ha estat la percepció que vulnera clarament el drets de les minories nacionals, força nombroses, que viuen en el seu territori.

Els seus detractors consideren que l’article 7, concretament, entra en contradicció amb els compromisos internacionals que ha assumit Ucraïna, pel que fa al respecte als drets de les minories nacionals. Aquest article regula preciosament la llengua de l’ensenyament. Argumenten que vulnera la Carta Europea de Llengües Minoritàries i Regionals, la Convenció Marc per la Protecció de les Minories Nacionals i, fins i tot, l’Acord d’Associació amb Europa.

 

Agumenten que a partir d’ara els estudiants d’aquests grups nacionals no podran cursar tots els estudis en la seva llengua nacional, tal com han fet durant les darreres dècades. Assenyalen, a més, que implicarà el tancament de 120 escoles romaenses, 100 d’hongareses i 5 de poloneses. Cal recordar que a Ucraïna el percentatge de població que pertany a minories nacionals supera el 20%.

El ministeri d’Afers Estrangers de Romania s’ha posat en contacte amb les autoritats ucraïneses per demanar explicacions i per traslladar la preocupació per aquesta mesura de la Rada, cambra ucraïnesa. També han anunciat que la setmana vinent, el secretari d’estat romanès, Victor Mikula, visitarà Kíev i que aquest serà un dels temes més importants de la seva agenda. El parlament romanès també ha aprovat una moció on deplora aquesta decisió del govern ucraïnès i en demana la revisió. Actualment viuen a Ucraïna entorn de 400.000 persones que tenen com a llengua materna el romanès, 250.000 de les quals són considerades com a romaneses i 150.000 com a moldaves. En una línia semblant s’han manifestat veus dels ministeris d’afers estrangers d’Hongria i de Polònia –hi ha unaes 150.000 persones a Ucraïna de cadascuna d’aquestes nacionalitats-.

Representants dels ministeris d’Afers Exteriors de Romania –Teodor Melescanu-, d’Hongria –Peter Szijjarto-, de Bulgària –Ekaterina Zakharieva- i de Grècia –Nikos Kotzias- han decidit enviar una missiva al seu homònim, ucraïnès, Pavlo Klimkin, al Secretari General del Consell d’Europa, Thornbjorn Jagland i a l’Alt Comissionat per les Minories Nacionals, Lamberto Zannier, per tal de mostrar la preocupació per l’aprovació d’aquesta llei per part de la Rada.

Finalment, Rússia també ha denunciat que la intenció del govern ucraïnès és aconseguir que el país esdveingui monolingüe i alerta que les intencions del govern van principalment adreçades contra la minoria russa.

Es preveu que aquesta llei entrarà en vigor a partir del setembre de 2018, moment a partir del qual, l’enseyament en aquestes llengües minoritàries es farà només a les llars d’infants i durant els primers quatre cursos de la primària. Tot l’ensenyanent secundari i el superior es farà en ucraïnès.

El govern ucraïnès ha defensat la nova normativa, per veu de la ministra d’Educació –Lila Hrynevych-, amb l’argument que d’aquesta manera es garanteix la igualtat de tots els alumnes a l’hora de conèixer la llengua oficial. Tambá nega que es vulnerin els principis dels documents esmentats anteriorment.