El govern croat vol un més gran reconeixement de la minoria croata d’Itàlia

Aquest dijous, en el marc de la cimera de Trieste -que aplega dirigents de pràcticament tots els estats de l’àrea balcànica-, el cap de govern croat Andrej Plenkovic va tenir una trobada amb el màxim representant de la minoria italiana a la regió de Friül-Venècia Júlia, Damir Murkovic.

Arran d’aquesta trobada, Plenkovic -segons informa el mitjà croat Vecernij Listinstarà el govern italià a millorar el reconeixement de la minoria croata a Itàlia, i més en concret en aquesta “regió”. Segons les dades aportades per les entitats d’aquesta minoria, el nombre de croats a la zona se situa entorn dels quinze mil, entre els quals hi ha persones assentades des de fa gerneracions en el territori i d’altres que hi han arribat els darrers vint anys. Vol emmarcar aquesta millora del reconeixement d’aquesta minoria en el desenvolupament dels acords a quà van arribar els governs italià i croat l’any 2015, sobre les minories d’aquests països en els estats respectius.

Plenkovic va posar en valor la tasca del govern croat pel que fa al reconeixement dels drets de la minoria italiana, i va posar com a exemple el fet que Furio Radin sigui membre de la mesa del parlament d’aquest país. Ara bé, no cal oblidar que en el govern anterior, liderat per Oreskovic, del qual formava part el partit de Plenkovic, les tensions amb la minoria italiana es van incrementar de manera notable, sobretot pel fet de la retirada de subvencions a la premsa publicada en llengua italiana.

A Friül-Venècia Júlia s’hi parla friülà, vènet i eslovè, sobretot. Evidentment la política duta a terme per l’estat italià d’ençà de la seva creació, al segle XIX, ha fet que la presència de l’italìa sigui molt important i hagi esdevingut la llengua de referència per a bona part de la població. Tradicionalment hi vivien poques poblacions de parla serbocroata.

La minoria croata és present sobretot a la zona central d’Itàlia, particularment a Molise. A la rsta del país és molt testimonial. el seu reconeixement és escàs i la llengua es troba en una situació molt delicada.

Els musulmans de Sèrbia: una comunitat dividida

Ja fa molt temps,el cap de la Comunitat Islàmica de Sèrbia, el Reis-ul-Ulema Muhamed Jusufspahić, mufti de Sèrbia, va fer unes declaracions on, d’una banda, afirmava que estava treballant per la unitat de tots els musulmans de Sèrbia, però, d’altra banda, va fer una crítica frontal contra aquells que volen posar els musulmans del país sota l’autoritat d’un altre país, i que, segons ell, això és contrari a les lleis de l’Islam.

Per reblar el clau, va afirmar que viuen a Sèrbia i que parlen serbi, i que els musulmans no poden estar sotmesos a una autoritat estrangera, ja sigui d’Ankara o de Sarajevo. També va aprofitar per manifestar la seva oposició al fet que hi hagi musulmans que vagin a lluitar a Síria.

Amb aquestes declaracions, fetes a l’agència Tanjug, va posar de manifest la profunda divisió que viuen els musulmans que viuen en el territori de l’estat serbi, i deixa ben clars, doncs, quins són els punts que divideixen aquesta comunitat.

Aquests últims dies ha tornat a esclatar la polèmica al Sandjak, quan el consell Bosníac de Sèrbia ha anunciat el seu suport a les commemoracions del centenari de la Declaració de Sjenica, en què els musulmans del Sandjak reivindicaven la seva indorporació a Bòsnia i Hercegovina.

Qui són els musulmans de Sèrbia?

De les dades que es desprenen del cens serbi de l’any 2011, hi ha 228.658 persones que es declaren musulmanes, cosa que representa una mica més el 3% de la població. En aquest recompte no hi estan comptabilitzades les persones residents a Kosova.

Les persones que es declaren musulmanes són majoritàriament de nacionalitat bosníaca, però també n’hi ha d’albanesos i roms.

El territori on es concentren més musulmans és el Sandkaj, franja de territori allargassada repartida entre Montenegro i Sèrbia, per tant al sud-oest del país. En aquesta zona, a més, són majoritaris.

Les municipalitats amb un percentatge més elevat són Novi Pazar, que en fa les funcions de capital política, econòmica i cultural, amb un 78,13% de la població bosníacomusulmana; Tutin, amb el 94,97%, Sjenica, amb el 75,69%. En altres municipalitats del Sandjak el percentatge és menor, a Prijepolje el 41,08%, a Priboj el 23,02% i a Nova varos tan sols el 7,66%.

Una dada important a tenir en compte és que hi ha una tendència a l’increment percentual dels musulmans en relació amb el conjunt de la població de cadascuna de les municipalitats. També és simptomàtic el fet que Tutin i Sjenica són les municipalitats més pobres, amb una renda per càpita més baixa i amb un índex d’atur més elevat, de tot Sèrbia.

El fet que es declarin musulmans com a nacionalitat, però, no vol dir que necessàriament tinguin una vida religiosa activa. En molts casos aquestes persones no són practicants. Tradicionalment, l’islamisme a la península balcànica ha estat molt moderat.

Són tots eslaus que, durant el període otomà, es van convertir a l’Islam. Responen exactament al mateix patró de Bòsnia. Molts es reivindiquen com a bosníac i plantegen la unificació d’aquest territori a Bòsnia, cosa que ha comportat conflictes seriosos amb l’estat.

Fa uns anys, precisament, hi havia el seriós temor que al Sandjak hi poguessin tenir lloc esdeveniments greus de violència ètnica, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia. Tot i que sí que n’hi va haver, paral•lelament a la guerra de Bòsnia, no van revestir prou gravetat per provocar un esclat general

Una altra bossa important de població musulmana és la formada pels territoris habitats per albanesos, territori que els nacionalistes albanesos anomenen Kosova Oriental. Els albanesos viuen als municipis de Presevo, Bujanovac i en molta menor mesura Medvedja. A la vall de Presevo vénen a representar el 90% de la població, a Bujanovac superen el 50%, mentre que a a Medvedja són poc més del 10%. En aquestes zones no hi viuen albanesos de tradició catòlica, sinó que tots són de tradició musulmana, però com en el cas del Sandjak molts no són practicants.

És evident que en aquestes tres municipalitats preval estrictament el conflicte nacional, més que el religiós, i totes les tensions, més intenses ara fa un any, tenien més a veure amb les demandes de més autonomia o fins i tot d’integració a Kosova. En aquest sentit s’havia plantejat per algunes persones la possibilitat de bescanviar, entre Sèrbia i Kosova, aquests territoris per la franja nord de Kosova, entorn de la ciutat de Mitrovica.

Finalment, el grup menys nombrós és el dels roms convertits a l’Islam. N’hi ha d’altres, en canvi, que són fidels a la fe ortodoxa.

Fora d’aquests indrets el nombre de musulmans és reduït, i només hi ha algunes comunitats en ciutats grans, com Belgrad, Novi Sad o Subotica, les dues últimes ciutats a la Voivodina.

Com estan organitzats?

Des de fa molt de temps, els musulmans que viuen a l’estat serbi estan separats organitzativament en dus comunitats diferents, i sovint enfrontades.

D’una banda hi ha la Comunitat Islàmica de Sèrbia (Islamska Zajednica Srbije), amb seu a Belgrad, dirigida per Jusufspahic , dividida.en tres delegacions, a Belgrad, Novi Pazar i Presevo. És considerada com propera a Belgrad i agrupa els sectors més moderats. Les declaracions abans esmentades demosten la seva fidelitat a Sèrbia. Els seus orígens es remunten a l’any 1868, quan el principat serbi va decidir crear un organisme que agrupés els musulmans del país.

D’altra banda, hi ha la Comunitat Islàmica a Sèrbia (Islamska zajednica o Srbiji), amb seu a Novi Pazar, administrada pel muftí Muamer Zukorlić. En aquest cas, tenen delegacions a Novi Pazar (on viu Zukorlic), a Novi Sad (on una mesquita d’aquesta comunitat va ser víctima d’un atemptat l’any passat), a Presevo i a Belgrad. Aquesta comunitat és propera a Bòsnia, de la qual depenen, i molts dels seus membres aposten per integrar-se a l’estat bosnià.

Com es pot veure, doncs, darrere de cadascuna de les dues comuntitats hi ha dues visions diferents del que ha de ser del Sandjak.

L’auge islamista

Un altre dels fets més rellevants en els últims temps és l’auge d’un islamisme polític molt més radical. Es calcula que en aquests moments combaten a Síria i l’Irak un miler de joves provinents dels Balcans occidentals, segons les dades que aporta Alisa Fainberg en un estudi publicat el març d’enguany, dels quals entre 100 i 200 d’Albània, 330 de Bòsnia, entre 232 i 314 de Kosova i 146 de Macedònia. Aquest estudi no aporta dades sobre els jihadistes originaris de Sèrbia, però altres fonts apunten que poden ser entorn dle centenar.

Aquests combatents tenen, bàsicament, dos orígens, pel que fa a Sèrbia. D’una banda, hi ha els albanesos: hi ha hagut detencions en els últims anys de persones acusades de reclutar voluntaris a Albània i a Kosova. La setmana passada mateix es va anunciar la mort del més destacat combatent albanès a l’Orient Mitjà, Lavdrim Mutaxheri. Aquests fets demostren la implantació d’un islamisme radical en l’àrea de poblament albanès.

D’altra banda, hi ha els musulmans de Bòsnia i del Sandjak: l’octubre de 2011 va haver-hi un atemptat, del qual no es va fer gaire ressò la premsa d’aquest país, contra l’ambaixada del EUA a Sarajevo. Arran d’aquest atemptat es va procedir a l’arrest de 17 persones, la majoria de les quals naturals del Sandjak. Entre aquestes persones hi havia l’autor material de l’atac, Mevlad Jasarevic.

De tota manera, no es pot desprendre, ni de bon tros, que els musulmans del Sandjak partidaris de l’acostament a Bòsnia es puguin associar a aquesta mena de grups.

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles

El txec del Banat de Sèrbia, llengua en perill d’extinció

Aquesta setmana mateix, Radio Praha ha publicat un article sobre la crítica situació que viu la llengua txeca al Banat de Sèrbia. Segons els autors de l’article, els docents dels pobles on es parla txec veuen amb preocupació el lent procés de desaparició de la llengua.

El Banat

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. El Banat va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any en què se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, eslovaques, rutenes, búlgares i també una petita, molt petita, comunitat txeca.

Segons les dades del cens de 1910, és a dir abans de la partició, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, búlgars, rutens, txecs… eren més minoritaris.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat va quedar llavors inclòs dins el que és la Voivodina. Les dues principals ciutats del Banat serbi són Zrenjanin i Pancevo.

Els txecs del Banat

Al Banat hi ha, des del segle XVIII, una petita comunitat txeca, i l’arribada, durant el segle XIX, de nous contingents permeté consolidar-la. Podem recordar que a finals del segle XIX també hi hagué nombrosos txecs que s’establiren a Bòsnia, també com a repobladors de territoris parcialment despoblats. Aquesta comunitat txeca de Bòsnia encara es manté.

Segons l’últim cens, que data del 2011, viuen a Sèrbia 1.824 txecs, que es concentren a la municipalitat –terme que fa referència a una unitat administrativa que inclou diversos municipis- de Bela Crkva (topònim que vol dir església blanca). Entre els pobles de la municipalitat poblats per txecs destaquen, sobretot, Bela Crkva, Češko Selo (que vol dir precisament poble txec) i Kruščica. També n’hi ha alguns en els municipis circumdants, com són Gaj i Vrsac. Cal afegir-n’hi d’altres que viuen a Novi Sad, capital de la Voivodina, i a Belgrad.

La major part d’aquests txecs són catòlics i mantenen la llengua, tot i que en una situació precària i amb pèrdua de transmissió oral entre pares i fills,

El poble on hi ha un percentatge més elevat de txecs és Češko Selo, on són el 85% dels habitants, d’un total de 46 habitants! En aquest poble el txec té el rang de llengua oficial, conjuntament amb el serbi. A Kruščica són entorn del 24%.

Una altra dada a tenir en compte és que el nombre de persones que es consideren txeques va disminuint cens rere cens: així com l’any 1948 se n’hi declaraven 6.760, el 1971 ho feien només 4.149 i el 1981, 3.225.

Hi ha un Consell Nacional Txec –similar al d’altres minories de Sèrbia-, que té com a objectiu vetllar pel respecte dels drets culturals i lingüístics d’aquesta comunitat.

En el Banat es pot constatar perfectament el procés general que és viu a la Voivodina, i també en altres territoris multiètnics, de pèrdua de la divesitat lingüística i assimilació al grup majoritari.

Una petita història del Banat

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans, aquest territori havia pertanyut a l’Imperi Otomà, des de l’any 1522. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúrguica. L’any 1848, durant un breu període de temps, la part més occidental fou incorporada, junt amb Srem i Backa, a la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (coneguts com a suaus del danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

L’octubre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els tractats de Versalles i de Trianon quedà dividit tal com està en aquests moments.

Podeu llegir la notícia publicada a Radio Praga en el següent enllaç :

El idioma checo en el Banato en peligro de desaparición

 

Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

La minoria ucraïnesa de Romania

Quan es parla de les  minories de  Romania, normalment ens venen al cap els hongaresos, els szeklers o els alemanys, però n’hi ha força més, algunes de les quals prou desconegudes, com és el cas de la  ucraïnesa.

Segons el cens 2011, a Romania hi viuen 51.723 ucraïnesos, cosa que representa un percentatge del 0,3% del total de la població de Romania. És, per tant, una minoria poc nombrosa, però això no vol dir que no hagi tingut un pes important en la història de Romania. Malgrat aquestes dades oficials, la comunitat ucraïnesa afirma que són molts més, i s’aventuren a proporcionar una xifra que oscil•la entre els 250.000 i els tres-cents mil.

On viuen?

Els ucraïnesos viuen concentrats en tres territoris, en un dels quals tenen presència des de fa segles, mentre que en els altres dos casos la presència és molt més recent.

La majoria dels ucraïnesos de Romania viu al nord del país, a tocar de la frontera amb Ucraïna. Podem trobar ucraïnesos en els quatre comtats (judet en romanès) del nord del país: Satu Mare, Maramures, Suceava i Botosani, d’oest a est.

Segons diversos documents, hi ha presència eslava en aquestes zones com a mínim des del segle VI, tot i que en cap cas es pot asseverar amb rotunditat que els actuals ucraïnesos en siguin els descendents. Amb certesa, hi viuen, com a mínim, des dels¨segles XIV-XV, anys en què ja compartien el territori amb població romanesa. D’aquesta llarga presència en dona testimoni, per exemple, la commemoració que va tenir lloc al municipi de Ruscova l’any 1998, dels 625 anys de la primera referència als ucraïnesos en el municipi. També es pot afirmar amb seguretat que hi ha hagut un contínuum demogràfic de població ucraïnesa a tot el nord de l’actual Romania.

A Maramures, n’hi havia censats, el 2011, 30.786, cosa que representava gairebé el 7% de la població del comtat, i més del 60% del total d’ucraïnesos que viuen al conjunt del país. Són, a més majoritaris en set comunes (Bistra, Bocicoiu Mare, Poienile de sub Munte, Remeți, Repedea, Rona de Sus i Ruscova). A Satu Mare eren tan sols 1.340.
.
També és important la comunitat que viu al nord-est, a la Bucovina (en l’actual comtat de Suceava) i a Botosani. Cal recordar que el teritori històric de la Bucovina, multiètnic, està dividit actualmente entre dos estats: Romania i Ucraïna, amb minories d’ambdues comunitats a banda i banda de la frontera. Al comtat de Suceava hi havia, l’any 2011, 5.689 ucraïnesos -una mica més de l’1% de la població-, mentre que a Botosani eren 659. Abans, la Bucovina havia estat una província de l’Imperi Austrohongarès.

La Bucovina havia estat un autèntic paradís multilingüístic –com es pot comprovar amb la lectura del text La llengua nòmada, de Norman Manea -tot i que amb el pas dels anys, aquesta diversitat ha tendit a reduir-se de manera notable. Segons es dades del cens de 1910, a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania. La comunitat romanesa a la Bucovina sota administració ucraïnesa és percentualment més nombrosa que no pas la ucraïnesa al sud.

Finalment, cal esmentar un altre debat, per ara no resolt des del punt de vista lingüístic: la qüestió rutena. No hi ha acord sobre el fet de si rutè i ucraïnès són la mateixa llengua. Ucraïna no en reconeix la seva existència, però hi ha nombroses persones d’aquesta comunitat -que s’estén per Polònia, Eslovàquia, la Voivodina sèrbia i, la major part de la Ucraïna transcarpàtica– que afirmen que són dues llengües diferents, i, per tant, dues comunitats nacionals diferents.  En aquests cas, si fos així,  els ucraïnesos dels quals estem parlant es podrien considerar com a rutens, tot i que oficialment són ucraïnesos. Polònia, Eslovàquia i Serbia sí que reconeixen una nacionalitat i una llengua rutena diferenciada de la ucraïnesa.

Altres grups d’ucraïnesos viuen en altres enclaus, com són la Dobrudja i el Banat, des de fa molts menys anys, i se’n pot documentar perfectament l’arribada.

La Dobrudja

Els ucraïnesos de la Dobrudja, en el delta del Danubi, són descendents dels cosacs de Zaporoje, que s’hi van establir a finals del segle XVIII, que fugien de la persecució de la tsarina Caterina II. Sembla que eren uns vuit mil i per establir-se en aquest territori van demanar permís a lees autoritats otomanes, que llavors eren les que en tenien el domini formal. Allà hi van crear un camp militar, que fou desmantellat per les autoritats turques quinze anys després. En alguns documents de l’any 1830 en xifra la quantitat en 1.095 famílies. Se sap del cert, que a aquest grup originari se n’hi afegiren d’altres, de finals del segle XIX, que fugien de l’Imperi rus, a causa de la servitud i del servei militar. Cal tenir en compte que el delta del Danubi és a tocar, també, de l’actual frontera d’Ucraïna. Segons les dades oficials, són uns quatre mil, però representants d’aquesta comunitat afirmen que són entorn de vint mil. Estan concentrats al comtat de Tulcea i la majoria viuen a les localitats de Tulcea i Crisan on són el 20% del total d’habitants).

El Banat

En els territoris més occidentals de l’actual Romania també hi podem trobar algunes comunitats ucraïneses. En aquest cas, la seva presència és molt més moderna, amb prou feines un segle.

Es té documentat que els primers ucraïnesos, concentrats en localitats molt concretes –com Lugoj, Caransebes i Arad- hi van arribar entre 1908 i 1918. El Banat, que en els darrers segles ha patit diverses colonitzacions, és un territori d’una gran diversitat ètnica. Els primers ucraïnesos hi van arribar arran del fet que nombrosos propietaris de terres alemanys i hongaresos van vendre les seves terres. Molts d’aquests nous colons provenien de Transcarpàtia i, en menor nombre, de la Bucovina.

En aquest territori, a més, la comunitat alemanya era particularment important, però l’èxode que protagonitzà després de la Segona Guerra Mundial, i que no s’ha aturat pràcticament fins ara, va facilitar que altres ucraïnesos, sobretot de Maramures, optessin per traslladar-s’hi, particularment a partir dels anys setanta.

Al Banat destaquen pobles com Pogăneşti, Dragomiresti, Stiuca, Remetea Mica, Barsana, poblats majoritàriament per ucraïnesos.

Romanian license plate codes.png
By new map: Chumwa (Maximilian Dörrbecker), using this map by NNW
old map: derivative work: TheFlyingDutchman (talk)
Romania_counties_blank_big.png: Bogdan – Own work, Public Domain, Link

En municipis on viu un percentatge important de població ucraïnesa s’hi ensenya llengua i literatura ucraïnesa, que forma part del pla d’estudis. Aquests estudis van iniciar-se arran de la reforma de l’ensenyament de la’ny 1948. A partir dels anys noranta, s’han reforçat. A les universitats de Bucarest, cluj i Suceava es pot obtenir el títol de grau en filologia ucraïnesa.

Hi ha alguns programes de ràdio en ucraïnès, a Ràdio Iasi i a Ràdio Timisoara. També hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta comunitat a TVR-2. També s’editen quatre publicacions en ucraïnès, però la seva periodicitat és escassa.

Políticament, estan majoritàriament organitzats en la Unió dels Ucraïnesos de Romania. En el parlament romanès hi ha un escó reservat per a aquesta minoria. No hi ha reconegut cap dret a  a l’autonomia, de cap tipus, per a les poblacions on són majoritaris.

El 79% es declaren ortodoxos, i estan enquadrats en el Vicariat Ortodox Ucraïnès. Aquests últims anys,  noves esglésies han captat fidels d’aquesta nacionalitat, com els pentecostals o adventistes.

 

 

Eleccions a Bulgària: una nova formació proturca pot entrar al parlament

Des del moment en què Bulgària va adoptar un sistema polític multipartidista, la important minoria turca ha tingut un clar i únic portaveu, que ha estat el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS). Aquest partit sempre ha tingut un paper molt important en la política búlgara i més d’una vegada ha jugat el paper de partit frontissa. Els seu rol hegemònic mai no ha estat discutit seriosament, almenys fins ara. En aquests moments és la tercera força en el parlmanet búlgar, amb 38 escons, d’un total de 250.

Això pot canviar en les properes eleccions búlgares, que han de tenir lloc el proper 26 de març.

Aquesta semana mateix, el ministre de Treball i Política Social de Turquia, Mehmet Müezzinoglu, ha manifestat les seves simpaties per la candidatura de DOST, un partit relativament nou, cosa que demostra que probablement Turquia hagi canviat de soci preferent entre les forces polítiques de Bulgària.

La principal cara visible d’aquest partit és Lyutvi Mestan, que va ser expulsat del DPS el febrer de 2016. Immediatament després de la seva expulsió va anunciar la creació d’aquesta nova formació, DOST (Demòcrates per la Responsabilitat, Llibertat i Solidaritat, i que en turc vol dir amic), que d’entrada va qualificar de radicalment proeuropeista i protatlantista.

El principal punt de fricció entre Mestan i els seus seguidors i Ahmed Dogan, un dels líders més importants del DPS, va ser l’actitud a prendre en el conflicte entre Moscou i Ankara, arran de l’atac contra un avió rus a l’espai aeri turc, el novembre de 2015. Aquest incident va provocar una tensió sense precedents entre Rússia i Turquia. Mestan va acusar el DPS de servir els interessos russos a Bulgària. Va criticar obertament l’actitud de Rússia i va donar suport sense cap mena de matisos a l’acittud de Turquia i d’Erdogan, cosa que no va ser compartida per part de la jerarquia del partit, fins al punt que va ser expulsat de la formació.

Mestan ha insistit sempre que DOST és un partit de vocació liberal i ha negat que fos un partit proturc. De fet, però, des del principi l’opinió majoritària a Bulgària no ha estat aquesta. Algunes veus, fins i tot, van arribar a demanar que aquest partit no fos legalitzat, com ho va fer la vicepresidenta del país, Margarita Popova.

Mestan assevera que volen adreçar-se a totes aquelles persones que se senten decebudes per la trajectòria del DPS, a qui acusen de formar part de l’oligarquia del país, i a aquells que creuen que la multietnicitat és un plus, i no un risc. Més d’una vegada ha afirmat que hi ha un percentatge important de militants ètnicament búlgars en el partit. Tot i això, en el congrés fundacional del partit hi eren presents l’ambaixador turc a Sofia, Suleyman Gokce i també alguns diputats del parlament turc. El passat més d’octubre, Mestan es va entrevistar amb Erdogan a Ankara, cosa que dmeostra que les relacions són fluïdes.

Aquest últims dies, Ankara ha criticat obertament el govern búlgar i li ha exigit que no restringeixi els drets de les minories. Ha criticat especialment que s’obrin pocs espais de votació a Turquia, on viuen nombrosos expatriats d’origen turc. Segons Ankara, la intencionalitat política d’aquesta decisió és clara: aconseguir que els interessos de la comunitat turca no puguin ser defensats en el parlament amb prou força. D’altra banda, des de Sofia es critica el suport més o menys explícit d’Ankara a DOST.

Ara caldrà veure quin és el suport que obté DOST en els comicis de la setmaan vinent. Algunes enquestes vaticinen que poden emportar-se entre un quart i un terç dels votants tradicionals del DPS.

Cinc esglésies ortodoxes de Croàcia pateixen atacs

Segons diversos mitjans d’informació serbis (Tanjug, Inserbia news o B92), cinc esglésies ortodoxes de Croàcia han estat objecte de diversos atacs aquests darrers dies.

El bisbat de Dalmàcia, del qual depenen les esglésies afectades, ha anunciat que els temples es troben situats a les localitats de Baljci, Stikovo, Krici, Micoix i Kanjani, totes a Dalmàcia, i que aquests esdeveniments van tenir lloc entre els die 6 i 8 de març. Van ser robats els diners que hi havia i es van fer alguns danys materials de no gaire importància.

Fets d’aquest tipus es van repetint periòdicament. Tot i que mai no hi ha hagut un incident pel qual calgués lamentar cap víctima, és veritat que provoquen una sensació de constant d’assetjament. Una de les crítiques més repetides per part dels representants de les minories és la feble reacció, o nul·la, per part del govern. Si es consulten les hemeroteques es molt fàcil de trobar incidents d’aquets tipus, molt similars.

Aquest mateix bisbat va comunicar, també, que una altra església havia estat objecte de pintades de caire neonazi. A la façana de l’esglesia de Sinj hi van ecriure el lema dels feixistes croats, els ústaixes, Za dom spremni, A punt per la pàtria. Aquest temple ja va patir un atac de característiques similars l’any 2010. A Vinkovci, també es van produir uns fets similars el desembre de 2014. Aquest lema s’ha fet massa present últimament en els carrers de Croàcia.

Aquest gener mateix, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irenej, va apel•lar a les autoritats croates per tal que impedissin els atacs contra la població sèrbia i contra els edificis religiosos d’aquesta comunitat. Considera que el govern croat té una actitud massa passiva davant fets d’aquest tipus. Segons les dades que va aportar, per via del Consell Nacional Serbi de Croàcia, almenys es van registrar cent vuitanta atacs d’aquestes característiques.

 

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.

 

La minoria macedònia d’Albània

És de tothom conegut que la qüestió albanesa juga, i ha jugat, un paper essencial en la política macedònia i en la construcció de la identitat d’aquest estat balcànic. És molt menys conegut, però, que a Albània també hi ha una comunitat macedònia. És demogràficament molt menys nombrosa, però no per això deixa de tenir un valor important i ens demostra, una altra vegada, que bona part dels territoris dels Balcans són multinètnics.

Com acostuma a passar sempre, hi ha un profund desacord pel que fa al nombre de persones que conformen aquesta comunitat.

D’una banda, segons les dades oficials, del cens de 2011, la comunitat macedònia d’Albània està formada per 5.870 persones. Aquesta xifra és una mica superior a la de 1989, on només es reconeixien com a macedònies 4.697 persones. Si ens fixem en la dades estrictament oficials, podem veure una dada interessant, i no menyspreable, com és que la xifra de macedonis ha anat augmentant cens rere cens, almenys des de l’any 1950, on oficialment eren tan sols 2.273, i l’any 1960 ja eren 4.235, xifra inferior a la de 2011. Aquest nombre, però, representa tan sols entorn del 0,14% del total del país.

D’altra banda, l’any 2003 l’Associació de Macedonis d’Albània (que agrupava les quatre organitzacions macedònies més actives), que va boicotejar el cens oficial, va fer públiques les seves dades, segons les quals el nombre de macedonis d’Albània pot oscil•lar entre els 120.000 i els 350.000. Així doncs, la diferència entre els dos recomptes és abismal. El motiu pel qual van proposar aquest boicot és que només es podien declarar com a macedònies les persones que residien a la municipalitat de Pustec.

El govern albanès tan sols reconeix com a macedonis els que viuen a Pustec, una municipalitat de l’àrea de Prespa. L’alcalde de Pustec, Edmond Temelko, nega les xifres oficials, i per fer-ho posa com a exemple la seva municipalitat, que, afirma, és poblada majoritàriament per macedonis, cosa que desmenteix les xifres oficials del cens.

Els macedonis viuen, sobretot, a la franja més oriental del país, en dues grans zones. D’una banda, al territori conegut com a Mala Prespa, a l’àrea d’influència de Korça (Gorica en macedoni), i l’altra, al nord d’aquesta zona, al territori conegut com a Golo Brdo, a l’àrea d’influència de Diber (Debar en macedoni). A Tirana també hi viuen uns cinc-cents macedonis, segons les dades aportades pel cens de 2011, i un nombre menor en ciutats com Pogradec,Kavaje i Elbasan.

A la zona de Mala Prespa hi ha nou pobles, segons informa el web quebequès L’aménagement linguistique dans les monde, que són Lajthiza, Pusteci, Zaroshka, Cerja, Shulini, Gollomboqi, Gorica e Vogel, Bezmishti et Gorica e Madhe. S’agrupen tots a la municipalitat de Pustec, que és l’únic territori de tot Albània, com hem dit abans, on els macedonis són reconeguts com a minoria.

Més enllà de Pustec, segons l’Etnologue, també n’hi ha al districte de Devoll, a Bilisht (Bilista en macedoni), a Verniku (Vrbnik), Sueci (Suec) i Zagradeci (Zagradec). A la zona de Korça també n’hi ha a Boboshticë (Bobostica) i a Drenove (Drenovo). Entorn del llac d’Ohrid n’hi podem trobar a Lin.Finalment, a Golo Brdo també hi ha una colla d’enclaus, uns vint-i-un, poblats per macedonis.

Totes dues zones són territoris particularment pobres en el conjunt d’Albània. A Mala Prespa són majoritàriament cristians ortodoxos, mentre que a Golo Brdo són musulmans, la majoria.

Mala Prespa va passar a partànyer a Albània arran dels acords del Tractat de Versalles, de l’any 1919. La qüestió macedònia havia estat una de les qüestions més difícils de resoldre durant aquells anys, ja que tant búlgars, com grecs i serbis en reivindicaven el territori i, fins i tot, la nacionalitat.

El reconeixement dels macedonis com a minoria sempre ha estat problemàtic. De fet, la nacionalitat macedònia ha estat negada tant a Bulgària com a Grècia i els macedonis han estat sotmesos, en aquests països a intenses polítiques d’assimilació.

A Albània, la política envers els macedonis ha estat menys agressiva, tot i que no es pot dir, ni de bon tros, que s’hagin respectat els seus drets. Pel que fa a l’ensenyament, per exemple, des de l’any 1945, es reconeix el dret a rebre l’ensenyament primari en macedoni, però només a Pustec. En els mitjans de comunicació públics només s’hi fa un programa, de mitja hora diària, des de l’emissora de ràdio de Korça. També hi ha una ràdio privada, Ràdio Prespa, que emet íntegrament en macedoni. Des de l’any 2010 també hi ha una televisió, Televisija Kristal, que reemet programes de la televisió macedònia. La presència de les entitats macedònies a internet en canvi, no és gens menyspreable.

Hi ha diverses entitats que defensen i promouen la cultura macedònia. L’any 1993 va aparèixer la primera revista en macedoni, Mir (que vol dir pau, o també comunitat). Políticament no hi ha representants polítics macedonis més enllà de l’àmbit estrictament local. Un exemple d’això és que no hi ha cap diputat macedoni en el parlament albanès.

El principal partit macedoni és l’Aliança Macedònia per a la Integració Europea, al qual pertany Edmond Temelko, l’alcalde de Pustec. Aquest partit va presentar candidatures en setze municipalitats en les darreres eleccions municipals a mitjan 2015. Aquest partit té bones relacions amb Edi Rama, l’actual cap de govern albanès.  Tot i això, Rama, com a cap de govern, havia impulsat una reforma de l’administració local que va implicar un clar perjudici per a la minoria macedònia, i també per a la grega, l’agost de 2014.

Moltes vegades, el govern macedoni ha demanat la reciprocitat en el tracte dels seus connacionals, amb el que reben els albanesos de Macedònia. A més, ha insisitit que cal fer un cens, amb la participació d’organismes internacionals, que permeti conèixer de manera fidedigna la composició real de la població d’Àlbània.

Les entitats macedònies han anunciat repetidament que denunciaran el govern albanès en instàncies internacionals, per la poltica que du a terme envers la seva nacionalitat.

Podeu consultar la pàgina de Minority Rights, de la qual he extret informació.

 

Llistes de viles amb població macedònia, segons l’Aliança Macedònia:

Golo Brdo: Trebishtë (Требишта), Ostern (Острен), Tërbaç (Трбаче), Lladomericë (Ладомирица), Otisani (Отисани), Gjinovec (Ѓиновец), Pasinkë (Пасинки), Tuçepi (Тучепи), Vrbnica (Врбница), Klenjë (Клење), Stërblevë (Стеблево), Džepištë (Џепишта)

Korçë – Pogradec: Korçë (Корча), Pogradec (Поградец), Lin (Лин), Blacë (Блаца), Piskupati (Пискупати), Uduništë (Удуништа), Tservenaka (Червенака), Memlištë (Мемлишта), Zagragja (Врмова), Golik (Румен), Zerveskë (Зерваска), Sterova (Старова), Zagoreçan (Загоричан), Stropkë (Стропчке), Llëngë (Лешница), Çerava (Черава), Piskupijë (Пискупија), Drenovë (Дреново), Boboshticë (Бобошица), Vernik (Врбник)

Mala Prespa – Liqenas/Pustec: Bezmishtë (Безмишта), Goricë e Madhë (Г. Горица), Goricë e Vogël (Д. Горица), Gollomboç (Глобочани), Liqenas (Пустец), Belas (Шулин), Cerja (Церје), Zvedzë (Звезда), Leskë (Леска), Pakičkë (Пакичка),Zagradeçi (Заградец)