Representants de la minoria grega d’Albània descontents amb la nova legislació sobre minories

Representants de la minoria grega consideren que la nova llei de minories impulsada pel govern albanès no aporta absolutament res de nou i s’hi han manifestat en contra.

S’ha expressat en aquests termes Vangjel Dule –líder del PBDNJ, Partit per la Unitat i els Drets Humans, de la minoria grega del país- segons recull Balkaneu. Afirma que aquesta nova legislació no fa res més que ratificar la convenció marc del Consell d’Europa per a la protecció de les minories, ratifcada l’any 1999. Per tant, una nova legislació hauria d’anar més enllà, ja que considera que la comunitat grega és greument discriminada, i esmenta, sobretot, el fet que molts infants grecs no poden rebre l’ensenyament en i de la seva llengua. A més, també ha criticat els censos que s’han fet a Albània, que, segons ell, tenen la clara intencionalitat de minimitzar la presència de les minories.

Des del govern albanès s’ha volgut rebatre els argument de Dule, tot posant èmfasi que fins ara només es reconeixien com a tals les minories macedònia, sèrbia i grega, mentre que els valacs i els rom eren reconeguts com a grups etnolingüístics. Ara, amb la nova normativa, consideren que es fa un pas endavant, ja que també es reconeixen com a minories els bosníacs, búlgars, valacs, montengrins i rom-gipsis.

Les relacions de la comunitat grega amb l’estat albanès sempre han estat molt conflictives, i aquests darrers mesos encara ho han estat més arran de la decisió del govern albanès de tirar endavant una sèrie de reformes urbanístiques a la zona de Himara, on es concentren els principals nuclis de població grega, que han protestat pel que consideren un greu atemptat contra la seva comunitat.

Els grecs d’Albània es concentren bàsicament a la zona sud del país, propera a la frontera amb Grècia, concretament a Saranda, Delvine, Himara i Gjirokaster -on gaudeixen d’un relatiu reconeixement-, tot i que també són presents en altres territoris del país. Segons fonts gregues, com Omonia, s’acosten als tres-cents mil, i d’altres fonts, també gregues, que en compabilitzen els descendents, el seu nombre pot acostar-se als cinc-cents mil.

A finals del mes de setembre, el cap de govern búlgar, Boiko Boríssov, va trucar personalment al president albanès, Edi Rama, per tal de fer-li arribar la seva queixa perquè la comunitat búlgara no era reconeguda en la nova legislació sobre minories d’Albània. Es dona el fet que tant macedonis com búlgars reivindiquen les mateixes poblacions com a integrants de la seva minoria nacional.

Anuncis

Els bosníacs i musulmans del Sandjak de Montenegro

Quan es parla de la diversitat ètnica de Montenegro, lògicament és inevitable pensar en la qüestió que ha marcat, i que encara marca, d’una manera determinant la vida d’aquest país: si realment existeix una nacionalitat montenegrina, o si bé Montenegro no és més que una realitat de tipus regional en relació amb el conjunt de Sèrbia, que seria, segons alguns, l’autèntica nacionalitat dels montengrins. Aquest debat ha fet que tota la vida politca montenegrina hagi quedat mot polaritzada des de fa molts anys entorn d’aquest tema.

Ara bé, aquesta no és la única qüestió de tipus nacional que hi ha a Montenegro. N’hi ha d’altres, que no deixen de tenir el seu pes i la seva influència. En aquests moments, el govern montenegrí, presidit per Dusko Markovic, està format per representants del Partit Democràtic dels Socialstes, hereu polítics de l‘anteriorment dominant Lliga Comunista de Iugoslàvia-, i compta amb el suport dels petits partits de les minories, albanesos, croats i bosníacs, en aquest darrer cas mitjançant el Partit Bosníac. Aquests grups tradicionalment han fet costat a les tesis, i a les forces que consideren Montenegro com una comunitat nacional diferenciada de la sèrbia.

Pel que fa als bosníacs, es concnentren bàsicament a la zona nord del país, concretament en el Sandjak. El Sandjak és el darrer territori dels Balcans que va pertànyer a l’Imperi Otomà. L’antic Sandjak de Novi Pazar era una franja de terra més o menys allargassada, que feia de tap entre Sèrbia i Montenegro. Després de finalitzar les Guerres Balcàniques, conflictes bèl•lics que van assolar els Balcans entre els ansy 1912 i 1913, aquest territori va ser repartit entre aquests dos estats, de manera que aquesta zona que tenia unes estructures força integrades quedà dividit entre els dos estats esmentats. La formació posterior de l’estat iugoslau no canvià la cosa, i les dues zones del Sandjak van continuar dividides, durant el període de la iugoslàvia socialista, entre les repúbliquees de Sèrbia i de Montenegro.

Primer de tot, un  aspecte que pot cridar l’atenció és que la zona on es concentra aquesta població és anomenada de forma diferent en funció de qui ultititza els termes. Per als montenegrins, o per a molts, el terme preferit és simplement de Nord de Montenegro, una forma molt neutra que pretén buidar de contingut ètnic el topònim de la zona, evidentment amb l’objectiu de reafirmar la nacionalitat montenegrina. D’altra banda, els que s’autoanomenen serbis tendeixen a fer servir el terme de Raska, que era un antic principat medieval, reivindicat pels serbis com un dels bressols de la seva nació –també ho és per a molts nacionalistes montenegrins-. D’aquesta manera, el que fan és vincular el territori a la seva mitologia nacional. En canvi, els que s’autoqualifiquen com a bosníacs opten semnpre per la forma de Sandjak, que d’una manera o altra el que fa és vincular-lo amb el passat turc i musulmà de la zona.

En el conjunt del país, segons el cens de 2011, el nombre de bosníacs és 53.605, cosa que vol dir aproximadmaent el 8,65% de la població total. Cal recordar que la població de Montenegro supera de poc els sis-cents mil habitants. A part d’això, és important de destacar, també, que hi ha un nombre importants de persones que s’autoqualifiquen senzillament com a musulmans, i que per tant no han fet seu el terme de bosniacs. Segons el cens de l’any 2011, van optar per aques terme 20.270 persones, totes elles eslaves.

Les municipalitats on es concentra població bosníaca al Sandjak montenegrí són set. Les dues úniques on són claramennt majoriatris són Rozaje, on superen el 87% de la població -limita amb Kosova i amb Tutin (a Sèrbia, municipalita ton també són abassegadorament majoritaris), i Plav, on representen una mica més del 56%. Plav fa frontera amb Kosova i amb Albània, i també hi viu una important minoria albanesa.Els percentatges són una mica menors a Gusinje (més del 42%), que limita també amb Albània, i on també viu una important comunitat albanesa i Bjielo Polje, on són 31 46%. Les altres tres municpalitats on són presents són Berane (una mica més del 29%), Petnjica i Pljevlja, on són un percentatge relativament baix, de poc més del 13%. Aquesta última municipalitat limita amb Sèrbia i també amb Bòsnia i Hercegovina. És l’única de les municipalitats del Sandjak montenegrí que limita amb Bòsnia.

La qüestió del nom divideix aquesta comunitat. La majoria ha adoptat el terme de bosníacs, però encara n’hi ha un percentatge força important que manté, tal com hem dit abans, el nom tradicional de musulmans. No és un detall sense importància, ja que aquesta opció té també connotacions polítiques clares. Aquesta divisió fa que aquesta comunitat perdi força a l’hora de plantejar reivindicacions a Podgorica, capital de Montenegro.

Una dada no menyspreable a tenir en compte és la tendència general a augmentar percentualment, amb el pas dels anys, el pes demogràfic de bosníacs-musulmans, i alhora a la de reudir-se el percentatge d’ortodoxos – en el sentit cultural del terme-, ja siguin serbis o montenegrins.

El terme bosníac és relativament recent pel que fa al seu ús, almenys de manera estesa, per referir-se a la comunitat eslavomusulmana. De fet, tradicionalment s’havien conegut senzillament com a musulmans. El terme bosníac no es comença fer servir de manera assídua fins l’any 1993, en un congrés que va tenir lloc a Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, on es va decidir fer servir aquest nom per al col·lectiu que fins llavors era conegut amb el nom de musulmans. Tres anys nmés tard, aquest terme va ser accpetat també a Novi Pazar, al Sandjak  serbi i també a Kosova , Macedònia, Croàcia Eslovènia i, fins i tot, a Sèrbia.

Des de bon principi, una bona part dels bosníacs de Montenegro va optar per participar políticament en els partits montenegrins i no crear-ne d’específics per a la seva comuntiat. En aquest senitt van ser nombrosos els que van formar part part, i encara ara, del partit Democràtic dels Socialistes, de Milo Djukanovic, però també de les diferents formacions liberals que hi ha hagut al país, i també del Partit Socialdemòcrata. Aquest fet també s’ha donat entre les comunitats albaneses i croates, cosa però que no ha impedit que sorgissin formacions que s’autoatorguessin la representació des les respectives comunitats.

Globalment,  van tenir mot clara l’opció, a principis dels anys noranta, de donar suport a Djukanovic en lloc de fer-ho a Bulatovic, que era el candidat de Milosevic per a Montenegro. Poc després, tampoc no van dubtar a donar suport a les tesis independentistes.

Ara bé, l’any 1990, el Partit d’Acció Democràtica (SDA), el partit fundat per Alija Izetbegovic es va implantar amb força -eren els primers anys del multipartidisme a Iugoslàvia- al Sandjak serbi, on arribà a aconseguir un important protagonisme -farem una entrada aviat sobre aquest tema. Aquesta influència també es feu sentir en el Sanjak montenegrí, on Harun Hadzic en dirigí la branca local. Va impulsar la creació del Consell Nacional dels Musulmans del Sandjak i va reivindicar la creació d’un autonomia a la zona. L’SDA, però, no ha acabat de consolidar-se al Sandjak de Montenegro, soca que sí que ha fet a l’altra banda d ela frontera, a Sèrbia.

D’altra banda, les autoritats montenegrines, han tendit a afavorir que els musulmans de Montenegro no s’afirmessin com a bosníacs, i que sí que ho fessin senzillament musulmans de Montenegro, per tant sense cap vincle amb Bòsnia.

 

Bulgària, el país que no va deportar els jueus; Bulgària, el país que va deportar els jueus dels territoris que va ocupar

Bulgària sempre s’ha vantat que durant la Segona Guerra Mundial no va deportar la població jueva que vivia dins les seves fronteres i que la gran majoria els búlgars van lluitar per impedir que això es produís. Això és indiscutiblement cert, però també ho és que els jueus dels territoris que va ocupar sí que ho van ser, a resultes de la qual cosa van ser gairebé tots exterminats. 

Periòdicament es revifa la polèmica entorn d’aquest segon punt. Aquesta setmana passada, ha tornat a passar. El detonant d’aquesta polseguera ha estat provocada per la lectura d’una declaració institucional feta per un membre de la coalició ultradretana Patriotes Units, sòcia de govern de la dretana GERB. Un dels membres d’aquesta coalició, Alexànder Sidi, va llegir una declaració en què es felicitava la comunitat jueva amb motiu de l’any nou jueu, el Rosh Hashanah. Va afirmar que els jueus búlgars són un exemple claríssim d’integració al país, i va remarcar que durant la Segona Guerra Mundial van morir en els camps de batalla al costat dels compatriotes búlgars. A més, va insisitr a destacar el fet que Bulgària no va deportar els jueus d’aquest país, tal com havien sol•licitat els seus aliats alemanys, i com s’havia fet en la resta de països aliats dels nazis.

Aquestes delcaracions han provocat un seguit de reaccions en cadnea. Immediatament després d’haver-les fet, un representant de la comunitat jueva, concretament de l’entitat Shalom –la de més incidència a Bulgària-, va rebatre aquestes afirmacions i va voler recordar que si bé no es van deportar els jueus residents a Bulgària sí que van ser deportats els jueus dels territoris ocupats per les tropes búlgares, a Iugoslàvia i a Grècia.

Dels aliats de l’Alemanya de Hitler, Bulgària ser l’únic que va allunyar-se de les seves exigències en dos aspectes que criden l’atenció: d’una banda, no va trencar les relacions amb l’URSS –lògicament tampoc no van participar en la invasió de l’URSS com ho van fer Romania, Hongria, Finlàndia o Espanya, amb la tristament famosa División Azul- tot i les pressions germàniques. D’altra banda, les autoritats búlgares es van negar, també a deportar els jueus búlgars, una comunitat no gens menyspreable, malgrat les pressions a què va ser sotmesa. Segons el cens de 1934 vivien a Bulgària entre 48.000 i 49.000 jueus, d’un total de poc més de sis milions d’habitants, cosa que representa poc menys de l’1% del total.

Aquest fet ha estat reitreradament repetit per les autoritats búlgares, però tot i ser cert en part, amaga una realitat sovint oblidada i crua: els jueus que vivien en terrritoris ocupats, la Macedònia grega, la Macedònia iugoslava o de la ciutat de Pirot, -al sud de Sèrbia- sí que ho foren.

És veritat que el 1943 s’havia pres la decisió de deportar-los, però l’execució d’aquesta ordre va ser posposada indefinidament, fins al moment que l’alliberament del país va allunyar del tot aquest fantasma. Uns anys abans, l’octubre de 1940, s’havia promulgat la Llei de Defensa de la Nació, aprovada durant el govern de Bogdan Filov.  Des de l’any 1939, el rei Boris III governava el país de manera dictatorial,  amb Filov com a cap de govern. La seva orientació era clarament proalemanya, i un dels seus objectius era recuperar territoris que Bulgària havia perdut amb el Tractat de Neully, l’any 1919 després de la Primera Guerra Mundial.

Aquesta llei, de 1940, era molt similar a la que s’havia dictat en països veïns, o poc després a la Croàcia feixista, lany 1941. D’entrada, però, es van fer poques accions encaminades a eliminar aquesta comunitat, malgrat les pressions de l’ambaixador alemany, Beckerle, però l’any 1942, concretament durant l’agost, es va fer un pas més: es va aprovar la creació d’una Comissió d’Afers Jueus, encapçalada per Alexànder Belev, que poc després va decidir desplaçar-los internament, el març de 1943. Altres decisions que es van prendre aquest 1942 implicaven la confiscació del 20% de les seves propietats, l’obligació de portar l’estel groc i  de vendre els negocis que regentaven. Els seus comptes bancaris també van ser bloquejats, així com van ser   dissoltes les diverses organitzacions jueves que hi havia a Bulgària. 

És important de destacar que persones de gran influència feren esforços perquè aquestes deportacions no es produïssin. Destaca particularment la figura de Dimitar Peshav, diputat de Kustendil, una de les personalitats més importants del govern de llavors. Va impulsar una campanya contra aquesta deportació i va fer una petició al rei perquè no es dugués a terme. També hi hagué diverses recollides de signatures i manifestos, per part d’escriptors, intel·lectuals, homes d’església, empresaris, i també més d’una quarantena de diputats del partit governamental … que demanaven que no es duguessin a terme. Finalment, el parlament va optar per oposar-se a la deportació. El maig de 1943, doncs, molts jueus van ser desplaçats, però només internament, sobretot de Sofia i de les grans ciutats, cap a zones rurals. Una part d’aquests jueus van ser desplaçats al camp de Samovit, al nord del país, pràcticament a tocar de la frontera amb Romania, on vivien en condicions dures, tot i que no comparables a les dels camps nazis.

Ara bé, els onze mil jueus -algunes fonts donen la  xifra exacta d’11.343- que vivien en territoris ocupats per l’exèrcit búlgar van tenir pitjor sort encara. Van ser deportats, i ho van ser perquè amb la legislació aprovada l’agost de 1942, aquests jueus van perdre la ciutadania búlgara. No hi ha dubte que l’actitud de Belev va ser definitva alhora de prendre aquesta decisió. El decret de deportació d’aquests jueus va ser signat el febrer de 1943, i l’alemany Theodor Dannecker vas er qui la va organitzar. La majoria van ser traslladats al camp de Treblinka, on van morir pràcticament tots.

Romania, Bulgària i Hongria denuncien la nova Llei d’Educació d’Ucraïna

La nova llei restringeix l’ús de les llengües minoritàries en el sistema educatiu

L’aprovació de la nova Llei d’Ensenyament d’Ucraïna, per part del Consell de Govern i del parlament ucraïnès –el 5 de setembre passat-, ha provocat una autèntica reacció en cadena en els estats veïns (Romania, Bulgària, Hongria, Eslovàquia, Polònia, Rússia i, fins i tot Grècia). El fet que ha provocat aquesta indignació ha estat la percepció que vulnera clarament el drets de les minories nacionals, força nombroses, que viuen en el seu territori.

Els seus detractors consideren que l’article 7, concretament, entra en contradicció amb els compromisos internacionals que ha assumit Ucraïna, pel que fa al respecte als drets de les minories nacionals. Aquest article regula preciosament la llengua de l’ensenyament. Argumenten que vulnera la Carta Europea de Llengües Minoritàries i Regionals, la Convenció Marc per la Protecció de les Minories Nacionals i, fins i tot, l’Acord d’Associació amb Europa.

 

Agumenten que a partir d’ara els estudiants d’aquests grups nacionals no podran cursar tots els estudis en la seva llengua nacional, tal com han fet durant les darreres dècades. Assenyalen, a més, que implicarà el tancament de 120 escoles romaenses, 100 d’hongareses i 5 de poloneses. Cal recordar que a Ucraïna el percentatge de població que pertany a minories nacionals supera el 20%.

El ministeri d’Afers Estrangers de Romania s’ha posat en contacte amb les autoritats ucraïneses per demanar explicacions i per traslladar la preocupació per aquesta mesura de la Rada, cambra ucraïnesa. També han anunciat que la setmana vinent, el secretari d’estat romanès, Victor Mikula, visitarà Kíev i que aquest serà un dels temes més importants de la seva agenda. El parlament romanès també ha aprovat una moció on deplora aquesta decisió del govern ucraïnès i en demana la revisió. Actualment viuen a Ucraïna entorn de 400.000 persones que tenen com a llengua materna el romanès, 250.000 de les quals són considerades com a romaneses i 150.000 com a moldaves. En una línia semblant s’han manifestat veus dels ministeris d’afers estrangers d’Hongria i de Polònia –hi ha unaes 150.000 persones a Ucraïna de cadascuna d’aquestes nacionalitats-.

Representants dels ministeris d’Afers Exteriors de Romania –Teodor Melescanu-, d’Hongria –Peter Szijjarto-, de Bulgària –Ekaterina Zakharieva- i de Grècia –Nikos Kotzias- han decidit enviar una missiva al seu homònim, ucraïnès, Pavlo Klimkin, al Secretari General del Consell d’Europa, Thornbjorn Jagland i a l’Alt Comissionat per les Minories Nacionals, Lamberto Zannier, per tal de mostrar la preocupació per l’aprovació d’aquesta llei per part de la Rada.

Finalment, Rússia també ha denunciat que la intenció del govern ucraïnès és aconseguir que el país esdveingui monolingüe i alerta que les intencions del govern van principalment adreçades contra la minoria russa.

Es preveu que aquesta llei entrarà en vigor a partir del setembre de 2018, moment a partir del qual, l’enseyament en aquestes llengües minoritàries es farà només a les llars d’infants i durant els primers quatre cursos de la primària. Tot l’ensenyanent secundari i el superior es farà en ucraïnès.

El govern ucraïnès ha defensat la nova normativa, per veu de la ministra d’Educació –Lila Hrynevych-, amb l’argument que d’aquesta manera es garanteix la igualtat de tots els alumnes a l’hora de conèixer la llengua oficial. Tambá nega que es vulnerin els principis dels documents esmentats anteriorment.

Proposta de referèndum per modificar la llei electoral de Croàcia, amb l’objectiu de disminuir la representació de les minories nacionals

Diverses organitzacions nacionalistes i dretanes de Croàcia volen tirar endavant un referèndum perquè es faci una esmena en la Llei Electoral croata. Aquesta vegada l’esmena afectaria els drets de les minories nacionals i implicaria un canvi molt important en la seva representació política, que es veuria notablement reduïda. Aquesta proposta tornarà a provocar, ben segur, un debat intens en la societat croata i tornarà a enrarir les relacions de les minories amb l’estat.

Aquestes organitzacions volen impulsar un referèndum amb una pregunta molt clara: Esteu d’acord que els membres de les minories nacionals en el parlament siguin triats amb els mateixos criteris que la resta de diputats? Fins ara, els representants de les minories han estat escollits en llistes a part i diferenciades. Més enllà del debat sobre quina és la millor manera d’assegurar els drets de les minories i de la seva representació, és evident que l’objectiu és reduir-ne la influència. Aquest fet és el que fa que la proposta sigui un clar atac als drets de les minories.

Una de les primeres persones que s’ha mostrat radicalment contrari a la proposta ha estat Milorad Pupovac, del Partit Serbi Democràtic Independent, indiscutiblement el representant més carismàtic de la minoria sèrbia, que ha estat molt dur en les primeres declaracions que ha fet.

Per triar els membres del parlament croat, conegut com a Sabor, els electors voten llistes en dotze districtes electorals. El país es divideix en deu districtes electorals, circumscripcions on es trien 140 diputats, tal com es fa aquí, per exemple. El districte XI és el de la diàspora, on s’escullen un total de 3 diputats. Finalment, hi ha un districte electoral, el XII, per als membres de les minories nacionals, que trien un total de 8 escons, amb llistes separades. El nombre de diputats que trien sempres és de vuit. Si passessin a votar en algun dels deu districtes, molt probablement la majoria no serien escollits.

En aquests moments, d’aquests vuit diputats, tres són membres del Partit Serbi Democràtic Independent. Els altres cinc són, un per a cadascun dels grups següents: Unió Democràtica dels Hongaresos de Croàcia, Unió dels Rom de Croàcia, Unió dels Albanesos de Croàcia i dos independents, un de la minoria italiana i un altre de la minoria eslovaca.

Demanar l’organització d’un referèndum no és excessivament difícil a Croàcia. Per fer-ho, cal aconseguir recollir un nombre de signatures equivalent al 10% del cens electoral. En aquests moments, això vol dir poc més de 400.000, xifra que s’ha aconseguit diverses vegades aquests darrers anys.

El govern croat vol un més gran reconeixement de la minoria croata d’Itàlia

Aquest dijous, en el marc de la cimera de Trieste -que aplega dirigents de pràcticament tots els estats de l’àrea balcànica-, el cap de govern croat Andrej Plenkovic va tenir una trobada amb el màxim representant de la minoria italiana a la regió de Friül-Venècia Júlia, Damir Murkovic.

Arran d’aquesta trobada, Plenkovic -segons informa el mitjà croat Vecernij Listinstarà el govern italià a millorar el reconeixement de la minoria croata a Itàlia, i més en concret en aquesta “regió”. Segons les dades aportades per les entitats d’aquesta minoria, el nombre de croats a la zona se situa entorn dels quinze mil, entre els quals hi ha persones assentades des de fa gerneracions en el territori i d’altres que hi han arribat els darrers vint anys. Vol emmarcar aquesta millora del reconeixement d’aquesta minoria en el desenvolupament dels acords a quà van arribar els governs italià i croat l’any 2015, sobre les minories d’aquests països en els estats respectius.

Plenkovic va posar en valor la tasca del govern croat pel que fa al reconeixement dels drets de la minoria italiana, i va posar com a exemple el fet que Furio Radin sigui membre de la mesa del parlament d’aquest país. Ara bé, no cal oblidar que en el govern anterior, liderat per Oreskovic, del qual formava part el partit de Plenkovic, les tensions amb la minoria italiana es van incrementar de manera notable, sobretot pel fet de la retirada de subvencions a la premsa publicada en llengua italiana.

A Friül-Venècia Júlia s’hi parla friülà, vènet i eslovè, sobretot. Evidentment la política duta a terme per l’estat italià d’ençà de la seva creació, al segle XIX, ha fet que la presència de l’italìa sigui molt important i hagi esdevingut la llengua de referència per a bona part de la població. Tradicionalment hi vivien poques poblacions de parla serbocroata.

La minoria croata és present sobretot a la zona central d’Itàlia, particularment a Molise. A la rsta del país és molt testimonial. el seu reconeixement és escàs i la llengua es troba en una situació molt delicada.

Els musulmans de Sèrbia: una comunitat dividida

Ja fa molt temps,el cap de la Comunitat Islàmica de Sèrbia, el Reis-ul-Ulema Muhamed Jusufspahić, mufti de Sèrbia, va fer unes declaracions on, d’una banda, afirmava que estava treballant per la unitat de tots els musulmans de Sèrbia, però, d’altra banda, va fer una crítica frontal contra aquells que volen posar els musulmans del país sota l’autoritat d’un altre país, i que, segons ell, això és contrari a les lleis de l’Islam.

Per reblar el clau, va afirmar que viuen a Sèrbia i que parlen serbi, i que els musulmans no poden estar sotmesos a una autoritat estrangera, ja sigui d’Ankara o de Sarajevo. També va aprofitar per manifestar la seva oposició al fet que hi hagi musulmans que vagin a lluitar a Síria.

Amb aquestes declaracions, fetes a l’agència Tanjug, va posar de manifest la profunda divisió que viuen els musulmans que viuen en el territori de l’estat serbi, i deixa ben clars, doncs, quins són els punts que divideixen aquesta comunitat.

Aquests últims dies ha tornat a esclatar la polèmica al Sandjak, quan el consell Bosníac de Sèrbia ha anunciat el seu suport a les commemoracions del centenari de la Declaració de Sjenica, en què els musulmans del Sandjak reivindicaven la seva indorporació a Bòsnia i Hercegovina.

Qui són els musulmans de Sèrbia?

De les dades que es desprenen del cens serbi de l’any 2011, hi ha 228.658 persones que es declaren musulmanes, cosa que representa una mica més el 3% de la població. En aquest recompte no hi estan comptabilitzades les persones residents a Kosova.

Les persones que es declaren musulmanes són majoritàriament de nacionalitat bosníaca, però també n’hi ha d’albanesos i roms.

El territori on es concentren més musulmans és el Sandkaj, franja de territori allargassada repartida entre Montenegro i Sèrbia, per tant al sud-oest del país. En aquesta zona, a més, són majoritaris.

Les municipalitats amb un percentatge més elevat són Novi Pazar, que en fa les funcions de capital política, econòmica i cultural, amb un 78,13% de la població bosníacomusulmana; Tutin, amb el 94,97%, Sjenica, amb el 75,69%. En altres municipalitats del Sandjak el percentatge és menor, a Prijepolje el 41,08%, a Priboj el 23,02% i a Nova varos tan sols el 7,66%.

Una dada important a tenir en compte és que hi ha una tendència a l’increment percentual dels musulmans en relació amb el conjunt de la població de cadascuna de les municipalitats. També és simptomàtic el fet que Tutin i Sjenica són les municipalitats més pobres, amb una renda per càpita més baixa i amb un índex d’atur més elevat, de tot Sèrbia.

El fet que es declarin musulmans com a nacionalitat, però, no vol dir que necessàriament tinguin una vida religiosa activa. En molts casos aquestes persones no són practicants. Tradicionalment, l’islamisme a la península balcànica ha estat molt moderat.

Són tots eslaus que, durant el període otomà, es van convertir a l’Islam. Responen exactament al mateix patró de Bòsnia. Molts es reivindiquen com a bosníac i plantegen la unificació d’aquest territori a Bòsnia, cosa que ha comportat conflictes seriosos amb l’estat.

Fa uns anys, precisament, hi havia el seriós temor que al Sandjak hi poguessin tenir lloc esdeveniments greus de violència ètnica, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia. Tot i que sí que n’hi va haver, paral•lelament a la guerra de Bòsnia, no van revestir prou gravetat per provocar un esclat general

Una altra bossa important de població musulmana és la formada pels territoris habitats per albanesos, territori que els nacionalistes albanesos anomenen Kosova Oriental. Els albanesos viuen als municipis de Presevo, Bujanovac i en molta menor mesura Medvedja. A la vall de Presevo vénen a representar el 90% de la població, a Bujanovac superen el 50%, mentre que a a Medvedja són poc més del 10%. En aquestes zones no hi viuen albanesos de tradició catòlica, sinó que tots són de tradició musulmana, però com en el cas del Sandjak molts no són practicants.

És evident que en aquestes tres municipalitats preval estrictament el conflicte nacional, més que el religiós, i totes les tensions, més intenses ara fa un any, tenien més a veure amb les demandes de més autonomia o fins i tot d’integració a Kosova. En aquest sentit s’havia plantejat per algunes persones la possibilitat de bescanviar, entre Sèrbia i Kosova, aquests territoris per la franja nord de Kosova, entorn de la ciutat de Mitrovica.

Finalment, el grup menys nombrós és el dels roms convertits a l’Islam. N’hi ha d’altres, en canvi, que són fidels a la fe ortodoxa.

Fora d’aquests indrets el nombre de musulmans és reduït, i només hi ha algunes comunitats en ciutats grans, com Belgrad, Novi Sad o Subotica, les dues últimes ciutats a la Voivodina.

Com estan organitzats?

Des de fa molt de temps, els musulmans que viuen a l’estat serbi estan separats organitzativament en dus comunitats diferents, i sovint enfrontades.

D’una banda hi ha la Comunitat Islàmica de Sèrbia (Islamska Zajednica Srbije), amb seu a Belgrad, dirigida per Jusufspahic , dividida.en tres delegacions, a Belgrad, Novi Pazar i Presevo. És considerada com propera a Belgrad i agrupa els sectors més moderats. Les declaracions abans esmentades demosten la seva fidelitat a Sèrbia. Els seus orígens es remunten a l’any 1868, quan el principat serbi va decidir crear un organisme que agrupés els musulmans del país.

D’altra banda, hi ha la Comunitat Islàmica a Sèrbia (Islamska zajednica o Srbiji), amb seu a Novi Pazar, administrada pel muftí Muamer Zukorlić. En aquest cas, tenen delegacions a Novi Pazar (on viu Zukorlic), a Novi Sad (on una mesquita d’aquesta comunitat va ser víctima d’un atemptat l’any passat), a Presevo i a Belgrad. Aquesta comunitat és propera a Bòsnia, de la qual depenen, i molts dels seus membres aposten per integrar-se a l’estat bosnià.

Com es pot veure, doncs, darrere de cadascuna de les dues comuntitats hi ha dues visions diferents del que ha de ser del Sandjak.

L’auge islamista

Un altre dels fets més rellevants en els últims temps és l’auge d’un islamisme polític molt més radical. Es calcula que en aquests moments combaten a Síria i l’Irak un miler de joves provinents dels Balcans occidentals, segons les dades que aporta Alisa Fainberg en un estudi publicat el març d’enguany, dels quals entre 100 i 200 d’Albània, 330 de Bòsnia, entre 232 i 314 de Kosova i 146 de Macedònia. Aquest estudi no aporta dades sobre els jihadistes originaris de Sèrbia, però altres fonts apunten que poden ser entorn dle centenar.

Aquests combatents tenen, bàsicament, dos orígens, pel que fa a Sèrbia. D’una banda, hi ha els albanesos: hi ha hagut detencions en els últims anys de persones acusades de reclutar voluntaris a Albània i a Kosova. La setmana passada mateix es va anunciar la mort del més destacat combatent albanès a l’Orient Mitjà, Lavdrim Mutaxheri. Aquests fets demostren la implantació d’un islamisme radical en l’àrea de poblament albanès.

D’altra banda, hi ha els musulmans de Bòsnia i del Sandjak: l’octubre de 2011 va haver-hi un atemptat, del qual no es va fer gaire ressò la premsa d’aquest país, contra l’ambaixada del EUA a Sarajevo. Arran d’aquest atemptat es va procedir a l’arrest de 17 persones, la majoria de les quals naturals del Sandjak. Entre aquestes persones hi havia l’autor material de l’atac, Mevlad Jasarevic.

De tota manera, no es pot desprendre, ni de bon tros, que els musulmans del Sandjak partidaris de l’acostament a Bòsnia es puguin associar a aquesta mena de grups.

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles

El txec del Banat de Sèrbia, llengua en perill d’extinció

Aquesta setmana mateix, Radio Praha ha publicat un article sobre la crítica situació que viu la llengua txeca al Banat de Sèrbia. Segons els autors de l’article, els docents dels pobles on es parla txec veuen amb preocupació el lent procés de desaparició de la llengua.

El Banat

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. El Banat va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any en què se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, eslovaques, rutenes, búlgares i també una petita, molt petita, comunitat txeca.

Segons les dades del cens de 1910, és a dir abans de la partició, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, búlgars, rutens, txecs… eren més minoritaris.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat va quedar llavors inclòs dins el que és la Voivodina. Les dues principals ciutats del Banat serbi són Zrenjanin i Pancevo.

Els txecs del Banat

Al Banat hi ha, des del segle XVIII, una petita comunitat txeca, i l’arribada, durant el segle XIX, de nous contingents permeté consolidar-la. Podem recordar que a finals del segle XIX també hi hagué nombrosos txecs que s’establiren a Bòsnia, també com a repobladors de territoris parcialment despoblats. Aquesta comunitat txeca de Bòsnia encara es manté.

Segons l’últim cens, que data del 2011, viuen a Sèrbia 1.824 txecs, que es concentren a la municipalitat –terme que fa referència a una unitat administrativa que inclou diversos municipis- de Bela Crkva (topònim que vol dir església blanca). Entre els pobles de la municipalitat poblats per txecs destaquen, sobretot, Bela Crkva, Češko Selo (que vol dir precisament poble txec) i Kruščica. També n’hi ha alguns en els municipis circumdants, com són Gaj i Vrsac. Cal afegir-n’hi d’altres que viuen a Novi Sad, capital de la Voivodina, i a Belgrad.

La major part d’aquests txecs són catòlics i mantenen la llengua, tot i que en una situació precària i amb pèrdua de transmissió oral entre pares i fills,

El poble on hi ha un percentatge més elevat de txecs és Češko Selo, on són el 85% dels habitants, d’un total de 46 habitants! En aquest poble el txec té el rang de llengua oficial, conjuntament amb el serbi. A Kruščica són entorn del 24%.

Una altra dada a tenir en compte és que el nombre de persones que es consideren txeques va disminuint cens rere cens: així com l’any 1948 se n’hi declaraven 6.760, el 1971 ho feien només 4.149 i el 1981, 3.225.

Hi ha un Consell Nacional Txec –similar al d’altres minories de Sèrbia-, que té com a objectiu vetllar pel respecte dels drets culturals i lingüístics d’aquesta comunitat.

En el Banat es pot constatar perfectament el procés general que és viu a la Voivodina, i també en altres territoris multiètnics, de pèrdua de la divesitat lingüística i assimilació al grup majoritari.

Una petita història del Banat

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans, aquest territori havia pertanyut a l’Imperi Otomà, des de l’any 1522. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúrguica. L’any 1848, durant un breu període de temps, la part més occidental fou incorporada, junt amb Srem i Backa, a la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (coneguts com a suaus del danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

L’octubre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els tractats de Versalles i de Trianon quedà dividit tal com està en aquests moments.

Podeu llegir la notícia publicada a Radio Praga en el següent enllaç :

El idioma checo en el Banato en peligro de desaparición

 

Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.