Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

La minoria ucraïnesa de Romania

Quan es parla de les  minories de  Romania, normalment ens venen al cap els hongaresos, els szeklers o els alemanys, però n’hi ha força més, algunes de les quals prou desconegudes, com és el cas de la  ucraïnesa.

Segons el cens 2011, a Romania hi viuen 51.723 ucraïnesos, cosa que representa un percentatge del 0,3% del total de la població de Romania. És, per tant, una minoria poc nombrosa, però això no vol dir que no hagi tingut un pes important en la història de Romania. Malgrat aquestes dades oficials, la comunitat ucraïnesa afirma que són molts més, i s’aventuren a proporcionar una xifra que oscil•la entre els 250.000 i els tres-cents mil.

On viuen?

Els ucraïnesos viuen concentrats en tres territoris, en un dels quals tenen presència des de fa segles, mentre que en els altres dos casos la presència és molt més recent.

La majoria dels ucraïnesos de Romania viu al nord del país, a tocar de la frontera amb Ucraïna. Podem trobar ucraïnesos en els quatre comtats (judet en romanès) del nord del país: Satu Mare, Maramures, Suceava i Botosani, d’oest a est.

Segons diversos documents, hi ha presència eslava en aquestes zones com a mínim des del segle VI, tot i que en cap cas es pot asseverar amb rotunditat que els actuals ucraïnesos en siguin els descendents. Amb certesa, hi viuen, com a mínim, des dels¨segles XIV-XV, anys en què ja compartien el territori amb població romanesa. D’aquesta llarga presència en dona testimoni, per exemple, la commemoració que va tenir lloc al municipi de Ruscova l’any 1998, dels 625 anys de la primera referència als ucraïnesos en el municipi. També es pot afirmar amb seguretat que hi ha hagut un contínuum demogràfic de població ucraïnesa a tot el nord de l’actual Romania.

A Maramures, n’hi havia censats, el 2011, 30.786, cosa que representava gairebé el 7% de la població del comtat, i més del 60% del total d’ucraïnesos que viuen al conjunt del país. Són, a més majoritaris en set comunes (Bistra, Bocicoiu Mare, Poienile de sub Munte, Remeți, Repedea, Rona de Sus i Ruscova). A Satu Mare eren tan sols 1.340.
.
També és important la comunitat que viu al nord-est, a la Bucovina (en l’actual comtat de Suceava) i a Botosani. Cal recordar que el teritori històric de la Bucovina, multiètnic, està dividit actualmente entre dos estats: Romania i Ucraïna, amb minories d’ambdues comunitats a banda i banda de la frontera. Al comtat de Suceava hi havia, l’any 2011, 5.689 ucraïnesos -una mica més de l’1% de la població-, mentre que a Botosani eren 659. Abans, la Bucovina havia estat una província de l’Imperi Austrohongarès.

La Bucovina havia estat un autèntic paradís multilingüístic –com es pot comprovar amb la lectura del text La llengua nòmada, de Norman Manea -tot i que amb el pas dels anys, aquesta diversitat ha tendit a reduir-se de manera notable. Segons es dades del cens de 1910, a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania. La comunitat romanesa a la Bucovina sota administració ucraïnesa és percentualment més nombrosa que no pas la ucraïnesa al sud.

Finalment, cal esmentar un altre debat, per ara no resolt des del punt de vista lingüístic: la qüestió rutena. No hi ha acord sobre el fet de si rutè i ucraïnès són la mateixa llengua. Ucraïna no en reconeix la seva existència, però hi ha nombroses persones d’aquesta comunitat -que s’estén per Polònia, Eslovàquia, la Voivodina sèrbia i, la major part de la Ucraïna transcarpàtica– que afirmen que són dues llengües diferents, i, per tant, dues comunitats nacionals diferents.  En aquests cas, si fos així,  els ucraïnesos dels quals estem parlant es podrien considerar com a rutens, tot i que oficialment són ucraïnesos. Polònia, Eslovàquia i Serbia sí que reconeixen una nacionalitat i una llengua rutena diferenciada de la ucraïnesa.

Altres grups d’ucraïnesos viuen en altres enclaus, com són la Dobrudja i el Banat, des de fa molts menys anys, i se’n pot documentar perfectament l’arribada.

La Dobrudja

Els ucraïnesos de la Dobrudja, en el delta del Danubi, són descendents dels cosacs de Zaporoje, que s’hi van establir a finals del segle XVIII, que fugien de la persecució de la tsarina Caterina II. Sembla que eren uns vuit mil i per establir-se en aquest territori van demanar permís a lees autoritats otomanes, que llavors eren les que en tenien el domini formal. Allà hi van crear un camp militar, que fou desmantellat per les autoritats turques quinze anys després. En alguns documents de l’any 1830 en xifra la quantitat en 1.095 famílies. Se sap del cert, que a aquest grup originari se n’hi afegiren d’altres, de finals del segle XIX, que fugien de l’Imperi rus, a causa de la servitud i del servei militar. Cal tenir en compte que el delta del Danubi és a tocar, també, de l’actual frontera d’Ucraïna. Segons les dades oficials, són uns quatre mil, però representants d’aquesta comunitat afirmen que són entorn de vint mil. Estan concentrats al comtat de Tulcea i la majoria viuen a les localitats de Tulcea i Crisan on són el 20% del total d’habitants).

El Banat

En els territoris més occidentals de l’actual Romania també hi podem trobar algunes comunitats ucraïneses. En aquest cas, la seva presència és molt més moderna, amb prou feines un segle.

Es té documentat que els primers ucraïnesos, concentrats en localitats molt concretes –com Lugoj, Caransebes i Arad- hi van arribar entre 1908 i 1918. El Banat, que en els darrers segles ha patit diverses colonitzacions, és un territori d’una gran diversitat ètnica. Els primers ucraïnesos hi van arribar arran del fet que nombrosos propietaris de terres alemanys i hongaresos van vendre les seves terres. Molts d’aquests nous colons provenien de Transcarpàtia i, en menor nombre, de la Bucovina.

En aquest territori, a més, la comunitat alemanya era particularment important, però l’èxode que protagonitzà després de la Segona Guerra Mundial, i que no s’ha aturat pràcticament fins ara, va facilitar que altres ucraïnesos, sobretot de Maramures, optessin per traslladar-s’hi, particularment a partir dels anys setanta.

Al Banat destaquen pobles com Pogăneşti, Dragomiresti, Stiuca, Remetea Mica, Barsana, poblats majoritàriament per ucraïnesos.

Romanian license plate codes.png
By new map: Chumwa (Maximilian Dörrbecker), using this map by NNW
old map: derivative work: TheFlyingDutchman (talk)
Romania_counties_blank_big.png: Bogdan – Own work, Public Domain, Link

En municipis on viu un percentatge important de població ucraïnesa s’hi ensenya llengua i literatura ucraïnesa, que forma part del pla d’estudis. Aquests estudis van iniciar-se arran de la reforma de l’ensenyament de la’ny 1948. A partir dels anys noranta, s’han reforçat. A les universitats de Bucarest, cluj i Suceava es pot obtenir el títol de grau en filologia ucraïnesa.

Hi ha alguns programes de ràdio en ucraïnès, a Ràdio Iasi i a Ràdio Timisoara. També hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta comunitat a TVR-2. També s’editen quatre publicacions en ucraïnès, però la seva periodicitat és escassa.

Políticament, estan majoritàriament organitzats en la Unió dels Ucraïnesos de Romania. En el parlament romanès hi ha un escó reservat per a aquesta minoria. No hi ha reconegut cap dret a  a l’autonomia, de cap tipus, per a les poblacions on són majoritaris.

El 79% es declaren ortodoxos, i estan enquadrats en el Vicariat Ortodox Ucraïnès. Aquests últims anys,  noves esglésies han captat fidels d’aquesta nacionalitat, com els pentecostals o adventistes.

 

 

Eleccions a Bulgària: una nova formació proturca pot entrar al parlament

Des del moment en què Bulgària va adoptar un sistema polític multipartidista, la important minoria turca ha tingut un clar i únic portaveu, que ha estat el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS). Aquest partit sempre ha tingut un paper molt important en la política búlgara i més d’una vegada ha jugat el paper de partit frontissa. Els seu rol hegemònic mai no ha estat discutit seriosament, almenys fins ara. En aquests moments és la tercera força en el parlmanet búlgar, amb 38 escons, d’un total de 250.

Això pot canviar en les properes eleccions búlgares, que han de tenir lloc el proper 26 de març.

Aquesta semana mateix, el ministre de Treball i Política Social de Turquia, Mehmet Müezzinoglu, ha manifestat les seves simpaties per la candidatura de DOST, un partit relativament nou, cosa que demostra que probablement Turquia hagi canviat de soci preferent entre les forces polítiques de Bulgària.

La principal cara visible d’aquest partit és Lyutvi Mestan, que va ser expulsat del DPS el febrer de 2016. Immediatament després de la seva expulsió va anunciar la creació d’aquesta nova formació, DOST (Demòcrates per la Responsabilitat, Llibertat i Solidaritat, i que en turc vol dir amic), que d’entrada va qualificar de radicalment proeuropeista i protatlantista.

El principal punt de fricció entre Mestan i els seus seguidors i Ahmed Dogan, un dels líders més importants del DPS, va ser l’actitud a prendre en el conflicte entre Moscou i Ankara, arran de l’atac contra un avió rus a l’espai aeri turc, el novembre de 2015. Aquest incident va provocar una tensió sense precedents entre Rússia i Turquia. Mestan va acusar el DPS de servir els interessos russos a Bulgària. Va criticar obertament l’actitud de Rússia i va donar suport sense cap mena de matisos a l’acittud de Turquia i d’Erdogan, cosa que no va ser compartida per part de la jerarquia del partit, fins al punt que va ser expulsat de la formació.

Mestan ha insistit sempre que DOST és un partit de vocació liberal i ha negat que fos un partit proturc. De fet, però, des del principi l’opinió majoritària a Bulgària no ha estat aquesta. Algunes veus, fins i tot, van arribar a demanar que aquest partit no fos legalitzat, com ho va fer la vicepresidenta del país, Margarita Popova.

Mestan assevera que volen adreçar-se a totes aquelles persones que se senten decebudes per la trajectòria del DPS, a qui acusen de formar part de l’oligarquia del país, i a aquells que creuen que la multietnicitat és un plus, i no un risc. Més d’una vegada ha afirmat que hi ha un percentatge important de militants ètnicament búlgars en el partit. Tot i això, en el congrés fundacional del partit hi eren presents l’ambaixador turc a Sofia, Suleyman Gokce i també alguns diputats del parlament turc. El passat més d’octubre, Mestan es va entrevistar amb Erdogan a Ankara, cosa que dmeostra que les relacions són fluïdes.

Aquest últims dies, Ankara ha criticat obertament el govern búlgar i li ha exigit que no restringeixi els drets de les minories. Ha criticat especialment que s’obrin pocs espais de votació a Turquia, on viuen nombrosos expatriats d’origen turc. Segons Ankara, la intencionalitat política d’aquesta decisió és clara: aconseguir que els interessos de la comunitat turca no puguin ser defensats en el parlament amb prou força. D’altra banda, des de Sofia es critica el suport més o menys explícit d’Ankara a DOST.

Ara caldrà veure quin és el suport que obté DOST en els comicis de la setmaan vinent. Algunes enquestes vaticinen que poden emportar-se entre un quart i un terç dels votants tradicionals del DPS.

Cinc esglésies ortodoxes de Croàcia pateixen atacs

Segons diversos mitjans d’informació serbis (Tanjug, Inserbia news o B92), cinc esglésies ortodoxes de Croàcia han estat objecte de diversos atacs aquests darrers dies.

El bisbat de Dalmàcia, del qual depenen les esglésies afectades, ha anunciat que els temples es troben situats a les localitats de Baljci, Stikovo, Krici, Micoix i Kanjani, totes a Dalmàcia, i que aquests esdeveniments van tenir lloc entre els die 6 i 8 de març. Van ser robats els diners que hi havia i es van fer alguns danys materials de no gaire importància.

Fets d’aquest tipus es van repetint periòdicament. Tot i que mai no hi ha hagut un incident pel qual calgués lamentar cap víctima, és veritat que provoquen una sensació de constant d’assetjament. Una de les crítiques més repetides per part dels representants de les minories és la feble reacció, o nul·la, per part del govern. Si es consulten les hemeroteques es molt fàcil de trobar incidents d’aquets tipus, molt similars.

Aquest mateix bisbat va comunicar, també, que una altra església havia estat objecte de pintades de caire neonazi. A la façana de l’esglesia de Sinj hi van ecriure el lema dels feixistes croats, els ústaixes, Za dom spremni, A punt per la pàtria. Aquest temple ja va patir un atac de característiques similars l’any 2010. A Vinkovci, també es van produir uns fets similars el desembre de 2014. Aquest lema s’ha fet massa present últimament en els carrers de Croàcia.

Aquest gener mateix, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irenej, va apel•lar a les autoritats croates per tal que impedissin els atacs contra la població sèrbia i contra els edificis religiosos d’aquesta comunitat. Considera que el govern croat té una actitud massa passiva davant fets d’aquest tipus. Segons les dades que va aportar, per via del Consell Nacional Serbi de Croàcia, almenys es van registrar cent vuitanta atacs d’aquestes característiques.

 

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.

 

La minoria macedònia d’Albània

És de tothom conegut que la qüestió albanesa juga, i ha jugat, un paper essencial en la política macedònia i en la construcció de la identitat d’aquest estat balcànic. És molt menys conegut, però, que a Albània també hi ha una comunitat macedònia. És demogràficament molt menys nombrosa, però no per això deixa de tenir un valor important i ens demostra, una altra vegada, que bona part dels territoris dels Balcans són multinètnics.

Com acostuma a passar sempre, hi ha un profund desacord pel que fa al nombre de persones que conformen aquesta comunitat.

D’una banda, segons les dades oficials, del cens de 2011, la comunitat macedònia d’Albània està formada per 5.870 persones. Aquesta xifra és una mica superior a la de 1989, on només es reconeixien com a macedònies 4.697 persones. Si ens fixem en la dades estrictament oficials, podem veure una dada interessant, i no menyspreable, com és que la xifra de macedonis ha anat augmentant cens rere cens, almenys des de l’any 1950, on oficialment eren tan sols 2.273, i l’any 1960 ja eren 4.235, xifra inferior a la de 2011. Aquest nombre, però, representa tan sols entorn del 0,14% del total del país.

D’altra banda, l’any 2003 l’Associació de Macedonis d’Albània (que agrupava les quatre organitzacions macedònies més actives), que va boicotejar el cens oficial, va fer públiques les seves dades, segons les quals el nombre de macedonis d’Albània pot oscil•lar entre els 120.000 i els 350.000. Així doncs, la diferència entre els dos recomptes és abismal. El motiu pel qual van proposar aquest boicot és que només es podien declarar com a macedònies les persones que residien a la municipalitat de Pustec.

El govern albanès tan sols reconeix com a macedonis els que viuen a Pustec, una municipalitat de l’àrea de Prespa. L’alcalde de Pustec, Edmond Temelko, nega les xifres oficials, i per fer-ho posa com a exemple la seva municipalitat, que, afirma, és poblada majoritàriament per macedonis, cosa que desmenteix les xifres oficials del cens.

Els macedonis viuen, sobretot, a la franja més oriental del país, en dues grans zones. D’una banda, al territori conegut com a Mala Prespa, a l’àrea d’influència de Korça (Gorica en macedoni), i l’altra, al nord d’aquesta zona, al territori conegut com a Golo Brdo, a l’àrea d’influència de Diber (Debar en macedoni). A Tirana també hi viuen uns cinc-cents macedonis, segons les dades aportades pel cens de 2011, i un nombre menor en ciutats com Pogradec,Kavaje i Elbasan.

A la zona de Mala Prespa hi ha nou pobles, segons informa el web quebequès L’aménagement linguistique dans les monde, que són Lajthiza, Pusteci, Zaroshka, Cerja, Shulini, Gollomboqi, Gorica e Vogel, Bezmishti et Gorica e Madhe. S’agrupen tots a la municipalitat de Pustec, que és l’únic territori de tot Albània, com hem dit abans, on els macedonis són reconeguts com a minoria.

Més enllà de Pustec, segons l’Etnologue, també n’hi ha al districte de Devoll, a Bilisht (Bilista en macedoni), a Verniku (Vrbnik), Sueci (Suec) i Zagradeci (Zagradec). A la zona de Korça també n’hi ha a Boboshticë (Bobostica) i a Drenove (Drenovo). Entorn del llac d’Ohrid n’hi podem trobar a Lin.Finalment, a Golo Brdo també hi ha una colla d’enclaus, uns vint-i-un, poblats per macedonis.

Totes dues zones són territoris particularment pobres en el conjunt d’Albània. A Mala Prespa són majoritàriament cristians ortodoxos, mentre que a Golo Brdo són musulmans, la majoria.

Mala Prespa va passar a partànyer a Albània arran dels acords del Tractat de Versalles, de l’any 1919. La qüestió macedònia havia estat una de les qüestions més difícils de resoldre durant aquells anys, ja que tant búlgars, com grecs i serbis en reivindicaven el territori i, fins i tot, la nacionalitat.

El reconeixement dels macedonis com a minoria sempre ha estat problemàtic. De fet, la nacionalitat macedònia ha estat negada tant a Bulgària com a Grècia i els macedonis han estat sotmesos, en aquests països a intenses polítiques d’assimilació.

A Albània, la política envers els macedonis ha estat menys agressiva, tot i que no es pot dir, ni de bon tros, que s’hagin respectat els seus drets. Pel que fa a l’ensenyament, per exemple, des de l’any 1945, es reconeix el dret a rebre l’ensenyament primari en macedoni, però només a Pustec. En els mitjans de comunicació públics només s’hi fa un programa, de mitja hora diària, des de l’emissora de ràdio de Korça. També hi ha una ràdio privada, Ràdio Prespa, que emet íntegrament en macedoni. Des de l’any 2010 també hi ha una televisió, Televisija Kristal, que reemet programes de la televisió macedònia. La presència de les entitats macedònies a internet en canvi, no és gens menyspreable.

Hi ha diverses entitats que defensen i promouen la cultura macedònia. L’any 1993 va aparèixer la primera revista en macedoni, Mir (que vol dir pau, o també comunitat). Políticament no hi ha representants polítics macedonis més enllà de l’àmbit estrictament local. Un exemple d’això és que no hi ha cap diputat macedoni en el parlament albanès.

El principal partit macedoni és l’Aliança Macedònia per a la Integració Europea, al qual pertany Edmond Temelko, l’alcalde de Pustec. Aquest partit va presentar candidatures en setze municipalitats en les darreres eleccions municipals a mitjan 2015. Aquest partit té bones relacions amb Edi Rama, l’actual cap de govern albanès.  Tot i això, Rama, com a cap de govern, havia impulsat una reforma de l’administració local que va implicar un clar perjudici per a la minoria macedònia, i també per a la grega, l’agost de 2014.

Moltes vegades, el govern macedoni ha demanat la reciprocitat en el tracte dels seus connacionals, amb el que reben els albanesos de Macedònia. A més, ha insisitit que cal fer un cens, amb la participació d’organismes internacionals, que permeti conèixer de manera fidedigna la composició real de la població d’Àlbània.

Les entitats macedònies han anunciat repetidament que denunciaran el govern albanès en instàncies internacionals, per la poltica que du a terme envers la seva nacionalitat.

Podeu consultar la pàgina de Minority Rights, de la qual he extret informació.

 

Llistes de viles amb població macedònia, segons l’Aliança Macedònia:

Golo Brdo: Trebishtë (Требишта), Ostern (Острен), Tërbaç (Трбаче), Lladomericë (Ладомирица), Otisani (Отисани), Gjinovec (Ѓиновец), Pasinkë (Пасинки), Tuçepi (Тучепи), Vrbnica (Врбница), Klenjë (Клење), Stërblevë (Стеблево), Džepištë (Џепишта)

Korçë – Pogradec: Korçë (Корча), Pogradec (Поградец), Lin (Лин), Blacë (Блаца), Piskupati (Пискупати), Uduništë (Удуништа), Tservenaka (Червенака), Memlištë (Мемлишта), Zagragja (Врмова), Golik (Румен), Zerveskë (Зерваска), Sterova (Старова), Zagoreçan (Загоричан), Stropkë (Стропчке), Llëngë (Лешница), Çerava (Черава), Piskupijë (Пискупија), Drenovë (Дреново), Boboshticë (Бобошица), Vernik (Врбник)

Mala Prespa – Liqenas/Pustec: Bezmishtë (Безмишта), Goricë e Madhë (Г. Горица), Goricë e Vogël (Д. Горица), Gollomboç (Глобочани), Liqenas (Пустец), Belas (Шулин), Cerja (Церје), Zvedzë (Звезда), Leskë (Леска), Pakičkë (Пакичка),Zagradeçi (Заградец)

Set reclutes albanesos de l’exèrcit grec condemnats a dos mesos de presó per fer un gest que simbolitza Albània

Ara fa tot just una setmana, una aparentment innocent fotografia va provocar una gran polèmica a Grècia i una autèntica onada d’indignació, difícilment explicable a primer cop d’ull. La foto mostra set reclutes albanesos -a Grècia encara hi ha servei militar obligatori- que fan, amb les mans, el símbol de l’àguila bicéfala, que simbolitza Albània. Els soldats, això, sí, portaven l’uniforme de l’exèrcit grec.

Aquesta acció va provocar que es proposessin sancions molt dures a instàncies mateixes de l’exèrcit. Les penes a què es podien enfrontar poden implicar, fins i tot, la pèrdua de la ciutadania i penes de presó. Absolutament incomprensible em un país que se suposa que hi hauria d’haver garantits uns mínims drets a les minories i on, en teoria -però només en teoria pel que es desprèn de tot aquest afer- , hi ha llibertat d’expressió.

Finalment, el tribunal militar de Janina, que és qui els ha jutjat, els ha condemnat a seixanta dies de presó, cinquanta a instàncies del cap de gabinet de Grècia i deu més proposats pel ministre de defensa.

Des de l’exèrcit s’ha considerat que aquesta actitud és una actitud desafiant envers el poble grec, una autèntica ofensa –com han repetit diversos mitjans de comunciació- i els pot fer ser sospitosos de ser espies i de posar en perill la “seguretat nacional”.

Els soldats pertanyen a la minoria albanesa, que viu sobretot a la zona nord-occidental, propera a Albània, tot i que també n’hi ha d’escampats per tot el territori.

Segons algunes fonts consultades –Top Channel-, tot i que no ho he pogut contrastar del tot, dels 86.000 soldats, aproximadament, que té l’exèrcit grec, uns 12.000 són albanesos o d’origen albanès.

El ministeri de defensa grec està en mans de Panos Kammenos, militant i fundador de Grecs Independents, que forma govern en coalició amb SIRIZA. Grecs Independents és un partit profundament nacionalista, en el sentit reaccionari del terme, contrari a la immigració i fervent partidari de l’ensenyament religiós a les escoles. Aquí no dubtaríem a qualificar-lo d’extrema dreta. Ell mateix, Kammenos, ha dit que l’acció d’aquests reclutes és inacceptable.
Aquest gest, el de formar l’àguila bicèfala amb les mans és molt comú a Albània. Fins i tot, Francesc I, quan va viatjar a Albània l’any 2014, va fer-lo.

De fet, les relacions entre Albània i Grècia han estat sempre molt conflictives. L’estat grec ha respectat molt poc, per no dir que ha combatut obertament, les diferents minories lingüístiques i nacionals que formen part del seu estat.

Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial van tenir lloc diferents enfrontaments armats a Samèria, entre els albanesos, majoritaris, locals i les autoritats gregues. Els albanesos sempre han acusat els grecs d’intentar exterminar tots els albanesos i els grecs, al seu torn, han acusat sempre els albanesos de col•laborar amb els nazis. El fet indiscutible, però, és que moltes persones van haver de fugir cap a Albània, cosa que va generar un conflicte de propietats encara ara no resolt i constant font de tensions entre tots dos estats.

D’altra banda, Grècia acusa Albània de perseguir la minoria grega. En posen com a exemple els enderrocaments de diversos edificis a la zona de Himara, de majoria grega, i també la reforma de les divisions administratives que ha comportat que les poblacions gregues quedin dil•luïdes en àrees majoritàriament albaneses.

D’altra banda, les autoritats gregues van detenir fa uns mesos albanesos que portaven llibres escolars en albanès a les zones albanòfones, on l’ensenyament es fa en grec exclusivament.

 

La Comunitat jueva de Croàcia no assistirà als actes oficials de commemoració de l’Holocaust, com a protesta per l’actitud del govern

Tothom pensava que el nou govern croat, encapçalat per Andrej Plenkovic, tindria un to més centrista que els anteriors governs del conservador HDZ. Algunes declaracions públiques de Plenkovic i el fet que alguns dels membres més reaccionaris del gabinet anterior no repetissin com a ministres semblaven confirmar-ho.

Ara bé, el pas del temps ha semblat desmentir aquesta tendència, i tot sembla demostrar que els vells fantasmes de l’HDZ no s’esvaeixen. Una vegada i una altra el passat ústaixa apareix i reapareix.

Tot això ha fet que la Comunitat jueva de Croàcia hagi declinat de participar en els actes oficials commemoratius de l’Holocaust. Han de tenir lloc aquest 27 de setembre, divendres, i és evident que sense la participació de la comunitat jueva perden bona part del seu sentit. Tot i que encara no han estat convidats formalment, alguns membres destacats ja han avançat que no pensen assistir-hi.

Ognjen Kraus, de la comunitat de Zagreb, o Sara Tabakovic, que representa el conjunt de l’estat, han argumentat en diversos mitjans de comunicació la seva postura. Retreuen al govern una actitud ambigua pel que fa al passat del país, particularment durant la Segona Guerra Mundial.

Aquestes darreres setmanes han proliferat per tot Croàcia plaques amb el lema ústaixa “A punt per la Pàtria”, i la reacció de les autoritats governamentals ha estat totalment tèbia, per no dir condescendent. La primera va ser col·locada just al costat del camp de concentració de Jasenovac, el gran símbol de la barbàrie ústaixa, on milers, potser centenars de milers, de jueus, roms, serbis i croats opositors van ser exterminats. Aquest acte va ser impulsat per alguns veterans de la guerra de Croàcia (1991-1995), amb el suport explícit de diverses organitzacions ultradretanes que beuen de l’ideari ústaixa.

La postura oficial del govern va ser, senzillament, defensar que s’estava elaborant un projecte de llei que tenia com a objectiu prohibir simbologia totalitària, i en aquest sentit posava en el mateix sac la simbologia comunista i l’ústaixa, cosa que la comunitat jueva considera inacceptable. Després de la placa de Jasenovac, a més, n’han proliferat d’altres arreu del país. Amb l’excusa del projecte de llei, no han estat retirades i no hi ha hagut una condemna oficial.

En una línia semblant, i que també ha aixecat molta polseguera aquesta última setmana, hi ha l’anul·lació d’una exposició sobre Anna Frank a la localitat dàlmata de Sibenik. Aquesta exposició en una escola tècnica, organitzada per una entitat anomenada HERMES -que té com a objectiu inculcar valors de respecte i tolerància entre els joves- va durar tan sols un dia. El director de l’escola, Josip Belimaric, s’hi va oposar amb l’argument que el paper dels partisans era enfocat des d’una perspectiva positiva i no hi havia cap referència als crims que havien comès a Croàcia després de l’any 1945.

Sibenik era la vint-i-quatrena ciutat on s’organitzava aquesta exposició, i no hi havia hagut problemes en cap altre lloc. L’organtizació anava a càrrec d’HERMES en col·laboració amb la Casa Museu d’Anna Frank, d’Amsterdam.

Reflexions d’una albanesa de Macedònia abans de les eleccions

Aquest diumenge, 11 de desembre, tindran lloc unes eleccions transcendentals a Macedònia, que en teoria haurien de servir per tancar un llarguíssim període d’inestabilitat política i social, i de corrupció i abusos de poder. Un cop fetes, farem un article per comentar-ne els resultats i les conseqüències polítiques. Evidentment, ara podríem comentar alguns casos concrets de denúncies d’irregularitats, però ho deixem per més endavant.

Ens estimem més presentar-vos el testimoni d’una albanesa de Macedònia, Mirela Riveni, que comenta alguns temes que han centrat el debat politic. Un dels temes centrals de la campanya electoral ha estat precisament, com acostuma a ser habitual, el de les relacions ètniques, particularment entre macedonis i albanesos. Des del partit governamental, VMRO-DPMNE, s’ha set una intensa campanya contra les suposades concessions que estan disposats a fets els socialdemòcrates (SDSM), de Zoran Zaev. Se’ls ha acusat de voler federalitzar el país i d'”imposar” el bilingüisme a tot el territori estatal, cosa que han negat repetidament, els socidaldemòcrates. Sí que és veritat, però, que han fet gestos d’aproximació a la comunitat albanesa, com per exemple presentar més candidats d’aquesta comunitat que d’altres vegades o que hi hagi la bandera albanesa en alguns dels seus actes.

També serà interessant veure si el mapa electoral canvia de manera important. El sistema polític macedoni, des de fa anys, es basa en el que alguns analistes han anomentat bipartidisme binacional. D’una banda, el conservador VMRO-DPMNE (del cap de govern Nikola Gruevski) i el seu aliat albanès, la Unió Democràtica per a la Integració (BDI), i de l’altra, els socialdemòcrates (SDSM) i el Partit Democràtic Albanès (DPA). Ara bé, han aparegut noves opcions electorals, com l’abanesa BESA, liderada per Afrim Gashi, l’Aliança per als Albanesos (Aleanca per Shqiptaret) o bé l’esquerra alternativa, Levica.

Aquí teniu les reflexions de Mirela Riveni:

Reflexions d’una albanesa de Macedònia abans de les eleccions

Aquests dies, a Macedònia es poden llegir missatges xovinistes pertot arreu, amb eslògans en els cartells electorals com « Vota contra el bililingüisme ». Malgrat aquests lemes, però, ningú no està demanant res de l’altre món, i hem de ser conscients que, al cap i a la fi, els drets es guanyen, no es concedeixen. També és difícil de dir quants votants de Macedònia es deixaran influir per aquesta retòrica xovinista; probablement molts partidaris del govern actual, sí. El president, tot i això, ha parlat públicament de millorar les relacions multiètniques, ahir mateix per exemple. Sembla que al partit del govern li aniria bé una mica de coherència, ja que això entra en contradicció amb la propaganda electoral.

A més, pel que fa al discurs oficial dels dos (grans) partits macedonis durant els últims anys i sobretot des de les eleccions passades, els diria senzillament que els albanesos (com a nadius), i totes les altres minories del país no estem aquí per ser compadits i per rebre promeses que no es compleixen. Amb aquesta retòrica, aquests partits fan palès que se senten com si fossin membres d’una nació més important, superior. Moltes vegades, però, volen ser “políticament correctes” i parlen de concedir alguns drets, però aquesta actitud té cert component  feixista en l’actitud, ja que en part és fals .

Els albanesos i les altres minories del país no som dignes de llàstima. Volem viure aquí amb tots els drets que ens corresponen. No valem menys que els macedonis. No volem que se’ns doni res. Volem gaudir dels nostres drets, perquè ens pertoquen. Evidentment aquesta crítica va adreçada als principals partits polítics i al seu discurs oficial, i no a la societat civil ni a la població en general.

Això no vol dir que no entengui la lluita política i que hi hagi diferents opcions en aquestes eleccions. Tampoc crec que tots aquests polítics, els que fan servir aquesta retòrica, se la creguin sempre. Per tant, tots hem d’anar amb compte. Aquestes són les eleccions més importants des de fa anys. Si us plau, per una vegada, pensem més a llarg termini. La societat civil cada vegada és més forta, més que mai, i la nostra joventut també té més consciència política que mai. A ningú no se li tolerarà que si se li ha donat l’oportunitat de servir el poble, no ho faci, que no compleixi el programa o que no faci el que ha promès.

Finalment, els votants albanesos tenen en aquestes eleccions més pes que en d’altres ocasions, i s’ha de pensar bé el vot. No, companys albanesos, no s’és un traïdor si es vota per un partit macedoni que pot contribuir al benestar general, i no, tampoc, s’és un bon patriota si es vota per un partit albanès que se sap que no mourà ni un dit per al benestar de les persones.

Avui en dia, tenim alternatives prometedores des d’ambdós costats. Pensem d’una vegada de forma estratègica, no a curt termini, i contribuïm al canvi.

La minoria croata de Kosova

La minoria croata a Kosova és numèricament molt migrada, però present en aquest territori des de fa molts anys. Segons algunes fonts, es podria remuntar a set-cents anys enrere, tot i que això no es pot confirmar amb seguretat.

S’argumenta que la parròquia de Sant Nicolau, a Janjevo, va ser fundada llavors (l’any 1303), quan arribaren immigrants catòlics per treballar a les mines, molts dels quals procedents de la zona de Dubrovnik. Si això fos així, la presència croata seria anterior a l’arribada dels otomans i, també, a la batalla de Kosova, un dels grans mites que envolten la història d’aquest país.

La comunitat croata de Kosovo es concentra en els pobles de Letnica, Šašare, Vrnavokolo i Vrnezl, a la municipalitat de Viti (Vitina), on representen el 0,05% de la població i al poble de Janjevo, a la municipatitat de Lipljan, a la regió de Pristina, on constitueixen el 0,29% del total d’habitants.

El fet més destacable i que més ens crida l’atenció és la dràstica reducció dels contingents d’aquesta minoria en els darrers vint-i-cinc anys. Én el cens de 1991, anterior a les guerres que van assolar tots els països iugoslaus, el nombre de croats de Vitin era de 4.331. L’any 2011, en canvi, tan sols n’hi quedaven quaranta, màxim cinquanta.

En el conjunt de Kosova, l’any 1948 hi vivien 5.290 croats, 8.264 el 1971, 8.718 l’any 1981 i 8.062 l’any 1991 (el 0,4% del cens total del país). Es pot comprovar, doncs, que el descens és molt sobtat.

A Janjevo, per la seva banda, l’any 1991 hi vivien 4.797 croats, que eren la comunitat més important. La segona comunitat, des del punt de vista demogràfic, era la rom -2.859-, mentre que el nombre total d’albanesos no arribava a quatre-cents i el de serbis era tan sols de vuit. Actualment es calcula que el nombre de croats oscil•la entre els tres-cents i els quatre-cents. Per tant, l’ensulsiada demogràfica també ha estat impressionant. Ara, el grup majoritari és l’albanès, un miler aproximadament; també hi viuen uns tres-cents roms.

És evident que no és difícil de valorar els motius de la fugida de gairebé tots els membres de la comunitat. És lògic pensar que la sensació d’inseguretat que es va viure a partir d’aquella dècada, els conflictes ètnics que van esclatar i que podien afectar d’una manera fatal un grup tan minoritari, les negres perspectives econòmiques i la creació d’un estat croat que es va prestar a acollir-los són determinants a l’hora d’explicar aquest fet.

La gran majoria van fugir poc després que arribés a Letnica, l’abril de 1992, Vojislav Seselj (després de proferir amenaces contra la població croata), amb alguns grups armats. Els rumors que milícies txètniks, en plena guerra de Bòsnia, podien atacar la població va precipitar els esdeveniments, particularment quan algunes cases van ser cremades poc després. L’any 1994 un altre gruix de croats abandonà Letnica, moment a partir del qual el seu nombre va ser molt migrat.

La gran majoria de persones que van marxar-ne es van establir a Croàcia, més en concret a la zona d’Eslavònia. Lika, per exemple, és un poble repoblat per croats de Kosova, després que els veïns serbis abandonessin la població arran de l’operació Tempesta, de les forces croates. Des de l’any 1999 es va elaborar un pla perquè aquests croats poguessin tornar als seus pobles d’origen, però no més d’una desena de persones s’hi van acollir.

Sembla que part de les llars abandonades van ser ocupades per albanesos de Macedònia que, al seu torn, van fugir de casa seva arran de la guerra de 2001. Això va provocar alguns conflictes amb els croats que continuaren residint a la zona.

Els croats que encara hi viuen (sobretot a Vitin) són, normalment, persones ja molt grans, practicament tots jubilats, i que viuen en unes condicions molt precàries i de pobresa aguda, en una zona dedicada tradicionalment a l’agricultura i a la ramaderia. A Janjevo, per la seva banda,la seva situació és sensiblement millor i n’hi ha bastants que regenten tallers artesanals, cosa que fa que estiguin relativament acomodats.