Eleccions a Bulgària: una nova formació proturca pot entrar al parlament

Des del moment en què Bulgària va adoptar un sistema polític multipartidista, la important minoria turca ha tingut un clar i únic portaveu, que ha estat el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS). Aquest partit sempre ha tingut un paper molt important en la política búlgara i més d’una vegada ha jugat el paper de partit frontissa. Els seu rol hegemònic mai no ha estat discutit seriosament, almenys fins ara. En aquests moments és la tercera força en el parlmanet búlgar, amb 38 escons, d’un total de 250.

Això pot canviar en les properes eleccions búlgares, que han de tenir lloc el proper 26 de març.

Aquesta semana mateix, el ministre de Treball i Política Social de Turquia, Mehmet Müezzinoglu, ha manifestat les seves simpaties per la candidatura de DOST, un partit relativament nou, cosa que demostra que probablement Turquia hagi canviat de soci preferent entre les forces polítiques de Bulgària.

La principal cara visible d’aquest partit és Lyutvi Mestan, que va ser expulsat del DPS el febrer de 2016. Immediatament després de la seva expulsió va anunciar la creació d’aquesta nova formació, DOST (Demòcrates per la Responsabilitat, Llibertat i Solidaritat, i que en turc vol dir amic), que d’entrada va qualificar de radicalment proeuropeista i protatlantista.

El principal punt de fricció entre Mestan i els seus seguidors i Ahmed Dogan, un dels líders més importants del DPS, va ser l’actitud a prendre en el conflicte entre Moscou i Ankara, arran de l’atac contra un avió rus a l’espai aeri turc, el novembre de 2015. Aquest incident va provocar una tensió sense precedents entre Rússia i Turquia. Mestan va acusar el DPS de servir els interessos russos a Bulgària. Va criticar obertament l’actitud de Rússia i va donar suport sense cap mena de matisos a l’acittud de Turquia i d’Erdogan, cosa que no va ser compartida per part de la jerarquia del partit, fins al punt que va ser expulsat de la formació.

Mestan ha insistit sempre que DOST és un partit de vocació liberal i ha negat que fos un partit proturc. De fet, però, des del principi l’opinió majoritària a Bulgària no ha estat aquesta. Algunes veus, fins i tot, van arribar a demanar que aquest partit no fos legalitzat, com ho va fer la vicepresidenta del país, Margarita Popova.

Mestan assevera que volen adreçar-se a totes aquelles persones que se senten decebudes per la trajectòria del DPS, a qui acusen de formar part de l’oligarquia del país, i a aquells que creuen que la multietnicitat és un plus, i no un risc. Més d’una vegada ha afirmat que hi ha un percentatge important de militants ètnicament búlgars en el partit. Tot i això, en el congrés fundacional del partit hi eren presents l’ambaixador turc a Sofia, Suleyman Gokce i també alguns diputats del parlament turc. El passat més d’octubre, Mestan es va entrevistar amb Erdogan a Ankara, cosa que dmeostra que les relacions són fluïdes.

Aquest últims dies, Ankara ha criticat obertament el govern búlgar i li ha exigit que no restringeixi els drets de les minories. Ha criticat especialment que s’obrin pocs espais de votació a Turquia, on viuen nombrosos expatriats d’origen turc. Segons Ankara, la intencionalitat política d’aquesta decisió és clara: aconseguir que els interessos de la comunitat turca no puguin ser defensats en el parlament amb prou força. D’altra banda, des de Sofia es critica el suport més o menys explícit d’Ankara a DOST.

Ara caldrà veure quin és el suport que obté DOST en els comicis de la setmaan vinent. Algunes enquestes vaticinen que poden emportar-se entre un quart i un terç dels votants tradicionals del DPS.

Cinc esglésies ortodoxes de Croàcia pateixen atacs

Segons diversos mitjans d’informació serbis (Tanjug, Inserbia news o B92), cinc esglésies ortodoxes de Croàcia han estat objecte de diversos atacs aquests darrers dies.

El bisbat de Dalmàcia, del qual depenen les esglésies afectades, ha anunciat que els temples es troben situats a les localitats de Baljci, Stikovo, Krici, Micoix i Kanjani, totes a Dalmàcia, i que aquests esdeveniments van tenir lloc entre els die 6 i 8 de març. Van ser robats els diners que hi havia i es van fer alguns danys materials de no gaire importància.

Fets d’aquest tipus es van repetint periòdicament. Tot i que mai no hi ha hagut un incident pel qual calgués lamentar cap víctima, és veritat que provoquen una sensació de constant d’assetjament. Una de les crítiques més repetides per part dels representants de les minories és la feble reacció, o nul·la, per part del govern. Si es consulten les hemeroteques es molt fàcil de trobar incidents d’aquets tipus, molt similars.

Aquest mateix bisbat va comunicar, també, que una altra església havia estat objecte de pintades de caire neonazi. A la façana de l’esglesia de Sinj hi van ecriure el lema dels feixistes croats, els ústaixes, Za dom spremni, A punt per la pàtria. Aquest temple ja va patir un atac de característiques similars l’any 2010. A Vinkovci, també es van produir uns fets similars el desembre de 2014. Aquest lema s’ha fet massa present últimament en els carrers de Croàcia.

Aquest gener mateix, el patriarca de l’església ortodoxa sèrbia, Irenej, va apel•lar a les autoritats croates per tal que impedissin els atacs contra la població sèrbia i contra els edificis religiosos d’aquesta comunitat. Considera que el govern croat té una actitud massa passiva davant fets d’aquest tipus. Segons les dades que va aportar, per via del Consell Nacional Serbi de Croàcia, almenys es van registrar cent vuitanta atacs d’aquestes característiques.

 

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.

 

La minoria macedònia d’Albània

És de tothom conegut que la qüestió albanesa juga, i ha jugat, un paper essencial en la política macedònia i en la construcció de la identitat d’aquest estat balcànic. És molt menys conegut, però, que a Albània també hi ha una comunitat macedònia. És demogràficament molt menys nombrosa, però no per això deixa de tenir un valor important i ens demostra, una altra vegada, que bona part dels territoris dels Balcans són multinètnics.

Com acostuma a passar sempre, hi ha un profund desacord pel que fa al nombre de persones que conformen aquesta comunitat.

D’una banda, segons les dades oficials, del cens de 2011, la comunitat macedònia d’Albània està formada per 5.870 persones. Aquesta xifra és una mica superior a la de 1989, on només es reconeixien com a macedònies 4.697 persones. Si ens fixem en la dades estrictament oficials, podem veure una dada interessant, i no menyspreable, com és que la xifra de macedonis ha anat augmentant cens rere cens, almenys des de l’any 1950, on oficialment eren tan sols 2.273, i l’any 1960 ja eren 4.235, xifra inferior a la de 2011. Aquest nombre, però, representa tan sols entorn del 0,14% del total del país.

D’altra banda, l’any 2003 l’Associació de Macedonis d’Albània (que agrupava les quatre organitzacions macedònies més actives), que va boicotejar el cens oficial, va fer públiques les seves dades, segons les quals el nombre de macedonis d’Albània pot oscil•lar entre els 120.000 i els 350.000. Així doncs, la diferència entre els dos recomptes és abismal. El motiu pel qual van proposar aquest boicot és que només es podien declarar com a macedònies les persones que residien a la municipalitat de Pustec.

El govern albanès tan sols reconeix com a macedonis els que viuen a Pustec, una municipalitat de l’àrea de Prespa. L’alcalde de Pustec, Edmond Temelko, nega les xifres oficials, i per fer-ho posa com a exemple la seva municipalitat, que, afirma, és poblada majoritàriament per macedonis, cosa que desmenteix les xifres oficials del cens.

Els macedonis viuen, sobretot, a la franja més oriental del país, en dues grans zones. D’una banda, al territori conegut com a Mala Prespa, a l’àrea d’influència de Korça (Gorica en macedoni), i l’altra, al nord d’aquesta zona, al territori conegut com a Golo Brdo, a l’àrea d’influència de Diber (Debar en macedoni). A Tirana també hi viuen uns cinc-cents macedonis, segons les dades aportades pel cens de 2011, i un nombre menor en ciutats com Pogradec,Kavaje i Elbasan.

A la zona de Mala Prespa hi ha nou pobles, segons informa el web quebequès L’aménagement linguistique dans les monde, que són Lajthiza, Pusteci, Zaroshka, Cerja, Shulini, Gollomboqi, Gorica e Vogel, Bezmishti et Gorica e Madhe. S’agrupen tots a la municipalitat de Pustec, que és l’únic territori de tot Albània, com hem dit abans, on els macedonis són reconeguts com a minoria.

Més enllà de Pustec, segons l’Etnologue, també n’hi ha al districte de Devoll, a Bilisht (Bilista en macedoni), a Verniku (Vrbnik), Sueci (Suec) i Zagradeci (Zagradec). A la zona de Korça també n’hi ha a Boboshticë (Bobostica) i a Drenove (Drenovo). Entorn del llac d’Ohrid n’hi podem trobar a Lin.Finalment, a Golo Brdo també hi ha una colla d’enclaus, uns vint-i-un, poblats per macedonis.

Totes dues zones són territoris particularment pobres en el conjunt d’Albània. A Mala Prespa són majoritàriament cristians ortodoxos, mentre que a Golo Brdo són musulmans, la majoria.

Mala Prespa va passar a partànyer a Albània arran dels acords del Tractat de Versalles, de l’any 1919. La qüestió macedònia havia estat una de les qüestions més difícils de resoldre durant aquells anys, ja que tant búlgars, com grecs i serbis en reivindicaven el territori i, fins i tot, la nacionalitat.

El reconeixement dels macedonis com a minoria sempre ha estat problemàtic. De fet, la nacionalitat macedònia ha estat negada tant a Bulgària com a Grècia i els macedonis han estat sotmesos, en aquests països a intenses polítiques d’assimilació.

A Albània, la política envers els macedonis ha estat menys agressiva, tot i que no es pot dir, ni de bon tros, que s’hagin respectat els seus drets. Pel que fa a l’ensenyament, per exemple, des de l’any 1945, es reconeix el dret a rebre l’ensenyament primari en macedoni, però només a Pustec. En els mitjans de comunicació públics només s’hi fa un programa, de mitja hora diària, des de l’emissora de ràdio de Korça. També hi ha una ràdio privada, Ràdio Prespa, que emet íntegrament en macedoni. Des de l’any 2010 també hi ha una televisió, Televisija Kristal, que reemet programes de la televisió macedònia. La presència de les entitats macedònies a internet en canvi, no és gens menyspreable.

Hi ha diverses entitats que defensen i promouen la cultura macedònia. L’any 1993 va aparèixer la primera revista en macedoni, Mir (que vol dir pau, o també comunitat). Políticament no hi ha representants polítics macedonis més enllà de l’àmbit estrictament local. Un exemple d’això és que no hi ha cap diputat macedoni en el parlament albanès.

El principal partit macedoni és l’Aliança Macedònia per a la Integració Europea, al qual pertany Edmond Temelko, l’alcalde de Pustec. Aquest partit va presentar candidatures en setze municipalitats en les darreres eleccions municipals a mitjan 2015. Aquest partit té bones relacions amb Edi Rama, l’actual cap de govern albanès.  Tot i això, Rama, com a cap de govern, havia impulsat una reforma de l’administració local que va implicar un clar perjudici per a la minoria macedònia, i també per a la grega, l’agost de 2014.

Moltes vegades, el govern macedoni ha demanat la reciprocitat en el tracte dels seus connacionals, amb el que reben els albanesos de Macedònia. A més, ha insisitit que cal fer un cens, amb la participació d’organismes internacionals, que permeti conèixer de manera fidedigna la composició real de la població d’Àlbània.

Les entitats macedònies han anunciat repetidament que denunciaran el govern albanès en instàncies internacionals, per la poltica que du a terme envers la seva nacionalitat.

Podeu consultar la pàgina de Minority Rights, de la qual he extret informació.

 

Llistes de viles amb població macedònia, segons l’Aliança Macedònia:

Golo Brdo: Trebishtë (Требишта), Ostern (Острен), Tërbaç (Трбаче), Lladomericë (Ладомирица), Otisani (Отисани), Gjinovec (Ѓиновец), Pasinkë (Пасинки), Tuçepi (Тучепи), Vrbnica (Врбница), Klenjë (Клење), Stërblevë (Стеблево), Džepištë (Џепишта)

Korçë – Pogradec: Korçë (Корча), Pogradec (Поградец), Lin (Лин), Blacë (Блаца), Piskupati (Пискупати), Uduništë (Удуништа), Tservenaka (Червенака), Memlištë (Мемлишта), Zagragja (Врмова), Golik (Румен), Zerveskë (Зерваска), Sterova (Старова), Zagoreçan (Загоричан), Stropkë (Стропчке), Llëngë (Лешница), Çerava (Черава), Piskupijë (Пискупија), Drenovë (Дреново), Boboshticë (Бобошица), Vernik (Врбник)

Mala Prespa – Liqenas/Pustec: Bezmishtë (Безмишта), Goricë e Madhë (Г. Горица), Goricë e Vogël (Д. Горица), Gollomboç (Глобочани), Liqenas (Пустец), Belas (Шулин), Cerja (Церје), Zvedzë (Звезда), Leskë (Леска), Pakičkë (Пакичка),Zagradeçi (Заградец)

Set reclutes albanesos de l’exèrcit grec condemnats a dos mesos de presó per fer un gest que simbolitza Albània

Ara fa tot just una setmana, una aparentment innocent fotografia va provocar una gran polèmica a Grècia i una autèntica onada d’indignació, difícilment explicable a primer cop d’ull. La foto mostra set reclutes albanesos -a Grècia encara hi ha servei militar obligatori- que fan, amb les mans, el símbol de l’àguila bicéfala, que simbolitza Albània. Els soldats, això, sí, portaven l’uniforme de l’exèrcit grec.

Aquesta acció va provocar que es proposessin sancions molt dures a instàncies mateixes de l’exèrcit. Les penes a què es podien enfrontar poden implicar, fins i tot, la pèrdua de la ciutadania i penes de presó. Absolutament incomprensible em un país que se suposa que hi hauria d’haver garantits uns mínims drets a les minories i on, en teoria -però només en teoria pel que es desprèn de tot aquest afer- , hi ha llibertat d’expressió.

Finalment, el tribunal militar de Janina, que és qui els ha jutjat, els ha condemnat a seixanta dies de presó, cinquanta a instàncies del cap de gabinet de Grècia i deu més proposats pel ministre de defensa.

Des de l’exèrcit s’ha considerat que aquesta actitud és una actitud desafiant envers el poble grec, una autèntica ofensa –com han repetit diversos mitjans de comunciació- i els pot fer ser sospitosos de ser espies i de posar en perill la “seguretat nacional”.

Els soldats pertanyen a la minoria albanesa, que viu sobretot a la zona nord-occidental, propera a Albània, tot i que també n’hi ha d’escampats per tot el territori.

Segons algunes fonts consultades –Top Channel-, tot i que no ho he pogut contrastar del tot, dels 86.000 soldats, aproximadament, que té l’exèrcit grec, uns 12.000 són albanesos o d’origen albanès.

El ministeri de defensa grec està en mans de Panos Kammenos, militant i fundador de Grecs Independents, que forma govern en coalició amb SIRIZA. Grecs Independents és un partit profundament nacionalista, en el sentit reaccionari del terme, contrari a la immigració i fervent partidari de l’ensenyament religiós a les escoles. Aquí no dubtaríem a qualificar-lo d’extrema dreta. Ell mateix, Kammenos, ha dit que l’acció d’aquests reclutes és inacceptable.
Aquest gest, el de formar l’àguila bicèfala amb les mans és molt comú a Albània. Fins i tot, Francesc I, quan va viatjar a Albània l’any 2014, va fer-lo.

De fet, les relacions entre Albània i Grècia han estat sempre molt conflictives. L’estat grec ha respectat molt poc, per no dir que ha combatut obertament, les diferents minories lingüístiques i nacionals que formen part del seu estat.

Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial van tenir lloc diferents enfrontaments armats a Samèria, entre els albanesos, majoritaris, locals i les autoritats gregues. Els albanesos sempre han acusat els grecs d’intentar exterminar tots els albanesos i els grecs, al seu torn, han acusat sempre els albanesos de col•laborar amb els nazis. El fet indiscutible, però, és que moltes persones van haver de fugir cap a Albània, cosa que va generar un conflicte de propietats encara ara no resolt i constant font de tensions entre tots dos estats.

D’altra banda, Grècia acusa Albània de perseguir la minoria grega. En posen com a exemple els enderrocaments de diversos edificis a la zona de Himara, de majoria grega, i també la reforma de les divisions administratives que ha comportat que les poblacions gregues quedin dil•luïdes en àrees majoritàriament albaneses.

D’altra banda, les autoritats gregues van detenir fa uns mesos albanesos que portaven llibres escolars en albanès a les zones albanòfones, on l’ensenyament es fa en grec exclusivament.

 

La Comunitat jueva de Croàcia no assistirà als actes oficials de commemoració de l’Holocaust, com a protesta per l’actitud del govern

Tothom pensava que el nou govern croat, encapçalat per Andrej Plenkovic, tindria un to més centrista que els anteriors governs del conservador HDZ. Algunes declaracions públiques de Plenkovic i el fet que alguns dels membres més reaccionaris del gabinet anterior no repetissin com a ministres semblaven confirmar-ho.

Ara bé, el pas del temps ha semblat desmentir aquesta tendència, i tot sembla demostrar que els vells fantasmes de l’HDZ no s’esvaeixen. Una vegada i una altra el passat ústaixa apareix i reapareix.

Tot això ha fet que la Comunitat jueva de Croàcia hagi declinat de participar en els actes oficials commemoratius de l’Holocaust. Han de tenir lloc aquest 27 de setembre, divendres, i és evident que sense la participació de la comunitat jueva perden bona part del seu sentit. Tot i que encara no han estat convidats formalment, alguns membres destacats ja han avançat que no pensen assistir-hi.

Ognjen Kraus, de la comunitat de Zagreb, o Sara Tabakovic, que representa el conjunt de l’estat, han argumentat en diversos mitjans de comunicació la seva postura. Retreuen al govern una actitud ambigua pel que fa al passat del país, particularment durant la Segona Guerra Mundial.

Aquestes darreres setmanes han proliferat per tot Croàcia plaques amb el lema ústaixa “A punt per la Pàtria”, i la reacció de les autoritats governamentals ha estat totalment tèbia, per no dir condescendent. La primera va ser col·locada just al costat del camp de concentració de Jasenovac, el gran símbol de la barbàrie ústaixa, on milers, potser centenars de milers, de jueus, roms, serbis i croats opositors van ser exterminats. Aquest acte va ser impulsat per alguns veterans de la guerra de Croàcia (1991-1995), amb el suport explícit de diverses organitzacions ultradretanes que beuen de l’ideari ústaixa.

La postura oficial del govern va ser, senzillament, defensar que s’estava elaborant un projecte de llei que tenia com a objectiu prohibir simbologia totalitària, i en aquest sentit posava en el mateix sac la simbologia comunista i l’ústaixa, cosa que la comunitat jueva considera inacceptable. Després de la placa de Jasenovac, a més, n’han proliferat d’altres arreu del país. Amb l’excusa del projecte de llei, no han estat retirades i no hi ha hagut una condemna oficial.

En una línia semblant, i que també ha aixecat molta polseguera aquesta última setmana, hi ha l’anul·lació d’una exposició sobre Anna Frank a la localitat dàlmata de Sibenik. Aquesta exposició en una escola tècnica, organitzada per una entitat anomenada HERMES -que té com a objectiu inculcar valors de respecte i tolerància entre els joves- va durar tan sols un dia. El director de l’escola, Josip Belimaric, s’hi va oposar amb l’argument que el paper dels partisans era enfocat des d’una perspectiva positiva i no hi havia cap referència als crims que havien comès a Croàcia després de l’any 1945.

Sibenik era la vint-i-quatrena ciutat on s’organitzava aquesta exposició, i no hi havia hagut problemes en cap altre lloc. L’organtizació anava a càrrec d’HERMES en col·laboració amb la Casa Museu d’Anna Frank, d’Amsterdam.

Reflexions d’una albanesa de Macedònia abans de les eleccions

Aquest diumenge, 11 de desembre, tindran lloc unes eleccions transcendentals a Macedònia, que en teoria haurien de servir per tancar un llarguíssim període d’inestabilitat política i social, i de corrupció i abusos de poder. Un cop fetes, farem un article per comentar-ne els resultats i les conseqüències polítiques. Evidentment, ara podríem comentar alguns casos concrets de denúncies d’irregularitats, però ho deixem per més endavant.

Ens estimem més presentar-vos el testimoni d’una albanesa de Macedònia, Mirela Riveni, que comenta alguns temes que han centrat el debat politic. Un dels temes centrals de la campanya electoral ha estat precisament, com acostuma a ser habitual, el de les relacions ètniques, particularment entre macedonis i albanesos. Des del partit governamental, VMRO-DPMNE, s’ha set una intensa campanya contra les suposades concessions que estan disposats a fets els socialdemòcrates (SDSM), de Zoran Zaev. Se’ls ha acusat de voler federalitzar el país i d'”imposar” el bilingüisme a tot el territori estatal, cosa que han negat repetidament, els socidaldemòcrates. Sí que és veritat, però, que han fet gestos d’aproximació a la comunitat albanesa, com per exemple presentar més candidats d’aquesta comunitat que d’altres vegades o que hi hagi la bandera albanesa en alguns dels seus actes.

També serà interessant veure si el mapa electoral canvia de manera important. El sistema polític macedoni, des de fa anys, es basa en el que alguns analistes han anomentat bipartidisme binacional. D’una banda, el conservador VMRO-DPMNE (del cap de govern Nikola Gruevski) i el seu aliat albanès, la Unió Democràtica per a la Integració (BDI), i de l’altra, els socialdemòcrates (SDSM) i el Partit Democràtic Albanès (DPA). Ara bé, han aparegut noves opcions electorals, com l’abanesa BESA, liderada per Afrim Gashi, l’Aliança per als Albanesos (Aleanca per Shqiptaret) o bé l’esquerra alternativa, Levica.

Aquí teniu les reflexions de Mirela Riveni:

Reflexions d’una albanesa de Macedònia abans de les eleccions

Aquests dies, a Macedònia es poden llegir missatges xovinistes pertot arreu, amb eslògans en els cartells electorals com « Vota contra el bililingüisme ». Malgrat aquests lemes, però, ningú no està demanant res de l’altre món, i hem de ser conscients que, al cap i a la fi, els drets es guanyen, no es concedeixen. També és difícil de dir quants votants de Macedònia es deixaran influir per aquesta retòrica xovinista; probablement molts partidaris del govern actual, sí. El president, tot i això, ha parlat públicament de millorar les relacions multiètniques, ahir mateix per exemple. Sembla que al partit del govern li aniria bé una mica de coherència, ja que això entra en contradicció amb la propaganda electoral.

A més, pel que fa al discurs oficial dels dos (grans) partits macedonis durant els últims anys i sobretot des de les eleccions passades, els diria senzillament que els albanesos (com a nadius), i totes les altres minories del país no estem aquí per ser compadits i per rebre promeses que no es compleixen. Amb aquesta retòrica, aquests partits fan palès que se senten com si fossin membres d’una nació més important, superior. Moltes vegades, però, volen ser “políticament correctes” i parlen de concedir alguns drets, però aquesta actitud té cert component  feixista en l’actitud, ja que en part és fals .

Els albanesos i les altres minories del país no som dignes de llàstima. Volem viure aquí amb tots els drets que ens corresponen. No valem menys que els macedonis. No volem que se’ns doni res. Volem gaudir dels nostres drets, perquè ens pertoquen. Evidentment aquesta crítica va adreçada als principals partits polítics i al seu discurs oficial, i no a la societat civil ni a la població en general.

Això no vol dir que no entengui la lluita política i que hi hagi diferents opcions en aquestes eleccions. Tampoc crec que tots aquests polítics, els que fan servir aquesta retòrica, se la creguin sempre. Per tant, tots hem d’anar amb compte. Aquestes són les eleccions més importants des de fa anys. Si us plau, per una vegada, pensem més a llarg termini. La societat civil cada vegada és més forta, més que mai, i la nostra joventut també té més consciència política que mai. A ningú no se li tolerarà que si se li ha donat l’oportunitat de servir el poble, no ho faci, que no compleixi el programa o que no faci el que ha promès.

Finalment, els votants albanesos tenen en aquestes eleccions més pes que en d’altres ocasions, i s’ha de pensar bé el vot. No, companys albanesos, no s’és un traïdor si es vota per un partit macedoni que pot contribuir al benestar general, i no, tampoc, s’és un bon patriota si es vota per un partit albanès que se sap que no mourà ni un dit per al benestar de les persones.

Avui en dia, tenim alternatives prometedores des d’ambdós costats. Pensem d’una vegada de forma estratègica, no a curt termini, i contribuïm al canvi.

La minoria croata de Kosova

La minoria croata a Kosova és numèricament molt migrada, però present en aquest territori des de fa molts anys. Segons algunes fonts, es podria remuntar a set-cents anys enrere, tot i que això no es pot confirmar amb seguretat.

S’argumenta que la parròquia de Sant Nicolau, a Janjevo, va ser fundada llavors (l’any 1303), quan arribaren immigrants catòlics per treballar a les mines, molts dels quals procedents de la zona de Dubrovnik. Si això fos així, la presència croata seria anterior a l’arribada dels otomans i, també, a la batalla de Kosova, un dels grans mites que envolten la història d’aquest país.

La comunitat croata de Kosovo es concentra en els pobles de Letnica, Šašare, Vrnavokolo i Vrnezl, a la municipalitat de Viti (Vitina), on representen el 0,05% de la població i al poble de Janjevo, a la municipatitat de Lipljan, a la regió de Pristina, on constitueixen el 0,29% del total d’habitants.

El fet més destacable i que més ens crida l’atenció és la dràstica reducció dels contingents d’aquesta minoria en els darrers vint-i-cinc anys. Én el cens de 1991, anterior a les guerres que van assolar tots els països iugoslaus, el nombre de croats de Vitin era de 4.331. L’any 2011, en canvi, tan sols n’hi quedaven quaranta, màxim cinquanta.

En el conjunt de Kosova, l’any 1948 hi vivien 5.290 croats, 8.264 el 1971, 8.718 l’any 1981 i 8.062 l’any 1991 (el 0,4% del cens total del país). Es pot comprovar, doncs, que el descens és molt sobtat.

A Janjevo, per la seva banda, l’any 1991 hi vivien 4.797 croats, que eren la comunitat més important. La segona comunitat, des del punt de vista demogràfic, era la rom -2.859-, mentre que el nombre total d’albanesos no arribava a quatre-cents i el de serbis era tan sols de vuit. Actualment es calcula que el nombre de croats oscil•la entre els tres-cents i els quatre-cents. Per tant, l’ensulsiada demogràfica també ha estat impressionant. Ara, el grup majoritari és l’albanès, un miler aproximadament; també hi viuen uns tres-cents roms.

És evident que no és difícil de valorar els motius de la fugida de gairebé tots els membres de la comunitat. És lògic pensar que la sensació d’inseguretat que es va viure a partir d’aquella dècada, els conflictes ètnics que van esclatar i que podien afectar d’una manera fatal un grup tan minoritari, les negres perspectives econòmiques i la creació d’un estat croat que es va prestar a acollir-los són determinants a l’hora d’explicar aquest fet.

La gran majoria van fugir poc després que arribés a Letnica, l’abril de 1992, Vojislav Seselj (després de proferir amenaces contra la població croata), amb alguns grups armats. Els rumors que milícies txètniks, en plena guerra de Bòsnia, podien atacar la població va precipitar els esdeveniments, particularment quan algunes cases van ser cremades poc després. L’any 1994 un altre gruix de croats abandonà Letnica, moment a partir del qual el seu nombre va ser molt migrat.

La gran majoria de persones que van marxar-ne es van establir a Croàcia, més en concret a la zona d’Eslavònia. Lika, per exemple, és un poble repoblat per croats de Kosova, després que els veïns serbis abandonessin la població arran de l’operació Tempesta, de les forces croates. Des de l’any 1999 es va elaborar un pla perquè aquests croats poguessin tornar als seus pobles d’origen, però no més d’una desena de persones s’hi van acollir.

Sembla que part de les llars abandonades van ser ocupades per albanesos de Macedònia que, al seu torn, van fugir de casa seva arran de la guerra de 2001. Això va provocar alguns conflictes amb els croats que continuaren residint a la zona.

Els croats que encara hi viuen (sobretot a Vitin) són, normalment, persones ja molt grans, practicament tots jubilats, i que viuen en unes condicions molt precàries i de pobresa aguda, en una zona dedicada tradicionalment a l’agricultura i a la ramaderia. A Janjevo, per la seva banda,la seva situació és sensiblement millor i n’hi ha bastants que regenten tallers artesanals, cosa que fa que estiguin relativament acomodats.

Els eslovens d’Àustria: sota la constant pressió germanitzadora

Tot i que Eslovènia no s’articula políticament fins al segle XX, un fort sentiment d’identitat és present en el territori que habiten els eslovens, relativament compacte, des del segle XVI, com a mínim. Els eslovens havien viscut trossejats en diferents entitats polítiques, les més importants de les quals eren Carniola –la més gran i on hi ha l’actual capital Ljubljana-, Estíria i Caríntia, tots tres sota sobirania Habsburg (de l’Imperi austrohongarès, des de 1867) i també a Ístria, Gorica, Gradisca i Trieste.

Quan acaba la Primera Guerra Mundial, i amb l’ensulsiada de l’Imperi, neixen nous estats, que en són els hereus, com Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i també el que es va conèixer com a Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, proclamant formalment el 9 de novembre de 1918, i que més endavant, l’any 1929, va passar a ser conegut com a Iugoslàvia.

Ara bé, la delimitació de les fronteres en aquests nous estats no va ser gens fàcil, ja que moltes vegades bona part dels territoris estaven poblats per diferents grups nacionals. Això és el que va passar amb la delimitació de les fronteres del nou regne amb Itàlia i amb Àustria.

Pel que fa a Àustria, el principal punt de conflicte era Caríntia, on vivien germànics i eslovens. La solució adoptada, finalment, tal com va passar en altres llocs després de la Primera Guerra Mundial, va ser la de fer un plebiscit, l’organització del qual va anar a càrrec d’una comissió interaliada, amb seu a Klagenfurt –capital de Caríntia-. La votació va tenir lloc el 10 d’octubre de 1920 a la que va ser coneguda com a Zona A, al sud Caríntia, on el percentatge d’eslovens era més elevat. S’havien previst dues zones, en funció de la composició de la població. Com que en aquesta zona el resultat va ser majoritari a favor de la integració a Àustria, ja no es va votar a la Zona B, la septentrional, on el nombre d’eslovens era molt menor. L’opció austríaca va aconseguir 22.025 vots, mentre que la “iugoslava” només 15.279. Tot sembla indicar que un nombre no menyspreable d’eslovens optà per Àustria, que devien veure com una entitat estatal més sòlida, més que no pas el nou regne del eslaus del sud.

A Estíria no es va fer cap referèndum, sinó que s’optà per fer una divisió en funció dels límits lingüístics. Aproximadament dos terços passà a Àustria i un terç a “Iugoslàvia”. Tot i això, uns quants milers d’eslovens quedaren incorporats al nou estat austríac.

L’estat austríac, des dels seus inicis, optà per una política clara de germanització de totes les minories, també dels eslovens. No cal dir que el període més dramàtic en aquest sentit va esdevenir-se quan arribà l’Anschluss, és a dir la incorporació d’Àustria al III Reich, el març de 1938. Entre d’altres mesures que es van prendre llavors n’hi ha de tan dures com la de la prohibició de l’ensenyament de l’eslovè a les escoles, l’empresonament massiu dels professors d’eslovè, la persecució de totes les orgnitzacions que d’una manera o altra defensaven l’esloveneïtat, l’arribada de colons germanòfons, posterior a l’expropiació de terres als legítims propietaris…

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la Iugoslàvia de Tito va fer de valedora dels interessos de la comunitat eslovena, de manera que, finalment, l’any 1955, se signà el Tractat d’Estat d’Àustria. L’article 7 d’aquest Tractat determinà que els drets dels eslovens i dels croats (del Burgenland) havien de ser regulats, però no detallà en quina línia, ni quedà concretat què volia dir això exactament, cosa que ha fet que les polítiques aplicades puguin diferir notablement, com ho demostra la qüestió crucial de l’escola i de l’ensenyament.

A partir de llavors, els eslovens es van començar a organitzar políticament, de manera que l’any 1975, per primera vegada, una candidatura eslovena, Llista Unida, va aconseguir entrar a l’assemblea de l’estat de Caríntia. Un exemple molt clarificador de l’actitud de les autoritats estatals va ser la reforma immediata de les circumscripcions electorals, de manera que les zones eslovenòfones van quedar esquarterades i agrupades en circumspcripcions molt majoritàriament germanòfones, per tal que aquest èxit electoral no es pogués tornar a repetir.

Durant els anys setanta, el principal punt de controvèrsia va ser el de la presència de l’eslovè en les senyalitzacions publiques. L’any 1972 es van instal•lar senyals de trànsit bilingües, que van ser destruïts després d’intenses campanyes en contra. Es va utilizar l’argument que les reivindicacions eslovenes tenien pretensions de caire irredemptista. A partir de llavors es va voler posar especial èmfasi que la integritat territorial de Caríntia no podia ser qüestionada, malgrat que tant des de Iugoslàvia, com des de les orgnitzacions de la minoria eslovena s’insistís que no hi havia cap intenció de canviar l’estatus polític de Caríntia. A hores d’ara, la retolació en eslovè només és present a les localitats on hi ha una clara majoria d’eslovens.

Aquest ambient de tensió culminà cap a finals dels anys setanta, quan es va aprovar una nova llei que restringia encara més els drets de les minories.

Finalment, l’evolució política del conjunt d’Àustria, i en concret de Caríntia, ha fet que l’extrema dreta aconseguís, i hagi aconseguit, un extraordinari poder. El cas més paradigmàtic és el de l’ultradretà Jorg Haider, que es va convertir en governador de Caríntia, cosa que va provocar que les tendències germanitzadores tornessin a fer-se més que evidents.

Els eslovens, una minoria cada vegada més minoritària

Els eslovens eren, a finals del segle XIX, aproximadament entre un quart i un terç de la població de tot Carínita. Avui en dia, segons les dades oficials són tan sols el 2,3% de la població. El daltabaix demogràfic és extraordinari, cosa que demostra que la política d’assimilació ha estat intensa i efectiva. Cens rere cens, el nombre d’eslovens ha anat disminuint: l’any 1818 eren 137.000; el 1848, 114.000; el 1890, 84.667; el 1910, 66.643; el 1951, 42.095 i el 2001, 13.109.

A Caríntia hi ha 41 localitats poblades per eslovens. Les diferents organitzacions eslovenes argumenten que prop de 50.000 persones es poden considerar eslovenes, ja que consideren que part dels que no s’hi identifiquen no deixen de ser eslovens germanitzats, però oficialment superen de poc els 13.000. On, actualment, hi ha un percentatge més alt d’eslovens és als municipis de Zell (89%), Globasnitz (42%) i Eisenkappel-Vellach (38%).

Les orgnitzacions eslovenes argumenten que el cens es fa d’acord amb uns criteris que tendeixen a fer que el nombre d’eslovens sigui molt menor del que és en realitat. Posen com a exemple d’això el municipi de Gallizien, on l’any 1951 el nombre d’eslovens era del 80%. Segons l’últim cens són tan sols l’11%. Es dóna el fet, però, que no hi ha hagut una emigració significativa i que tampoc no hi ha arribat un nombre gaire elevat de persones procedents d’altres zones, amb la qual cosa és difícil d’explicar, per no dir impossible, aquesta diferència tan abismal de resultats.

A Estíria, el nombre d’eslovens és encara menor. Aquesta diferència demogràfica amb Caríntia explica en bona part l’evolució de la comunitat eslovena a Estíria, i també n’explica el diferent grau de reconeixement, nul a Estíria. Són tan sols entre 3.000 i 5.000 segons les orgnitzacions eslovenes, i poc més de 1.600 segons el cens de 2001. A Estíria, la majoria dels eslovens viuen a Graz –que és la capital de l’estat i també la capital històrica d’Estíria-. La resta viuen en zones frontereres amb Eslovènia.

Tots dos territoris comparteixen algunes característiques comunes, com per exemple una renda inferior a la mitjana estatal, un sector primari amb un pes relativament important –tot i que també hi ha algunes indústries de transformació, el predomini del poblament rural, relativament dispers i una població envellida.

Pel que fa a la llengua, actualment hi ha algunes escoles bressol bilingües, i durant els tres primers anys de l’escola primària també hi ha possibilitats d’accedir a ensenyament bilingüe. A partir de llavors, la presència de l’eslovè és molt minsa. A la secundària es poden estudiar opicionalment quatre hores d’eslovè. Pel que fa a mitjans de comunicació, el buit és absolut pel que a fa a la presència de la llengua.

Per aprofundir-hi més, podeu consultar el text següent: Austria-slovenes of Carinthia and Styria, publicat per Minority Rights Group International,  text del qual prové part de la informació utilitzada per elaborar aquest post.

 

Del Friül a la Dobrudja. L’emigració de ciutadans de l’Estat italià a Romania, 1820-1947

Massa vegades pensem que alguns fenòmens actuals són naturals i que és lògic que sempre hagin estat així. Avui dia moltes persones provinents de Romania s’han establert al nostre país, i en països del nostre entorn. Oblidem massa sovint que Catalunya, per exemple, a finals del segle XIX era una país d’emigració. El mateix passa a l’Estat Italià. Actualment és país receptor de persones d’origen molt divers, però tots sabem que en el passat molts italians emprengueren el camí de l’emigració. És poc conegut, però, que, precisament, un dels països receptors d’aquesta emigració va ser Romania, és a dir un trajecte invers a l’actual.

El nombre d’italians, majoritàriament originaris del Friül, Venècia-Júlia i del Vèneto, instal•lats a Romania va ser prou important perquè actualment siguin reconeguts com a minoria assentada històricament a Romania, i que es reconeguin els drets que això compohttps://www.venetostoria.com/?p=6520rta a unes 9.000 persones. Un dels drets a què dóna lloc aquest reconeixement és a tenir algún escó reservat en el parlament romanès.

Una altra dada interessant a tenir en compte és que encara ara hi ha persones que parlen, o poden parlar, friülà o vènet a llocs com Craiova o a la Dobrudja. Encara que la immensa majoria dels descendents d’aquests immigrants ja hagin perdut la llengua, en benefici del romanès o l’italià estàndard, alguns encara l’han mantingut.

El procés migratori, del Friül cap a Romania, va ser continuat durant més d’un segle, i es pot datar, perfectament, entre 1820 i 1947.

Les primeres migracions documentades són del període 1820-1860. Durant aquests anys, l’emigració fou bàsicament estacional i el nombre de persones que marxaren no fou gaire elevat. En aquella època, tant el Friül com el Banat i Transsilvània (repartit avui dia entre Romania i Sèrbia) pertanyien a l’Imperi austrohongarès, cosa que feia que aquesta migració tingués una lògica, ja que no superava les fronteres estatals. Que aquesta migració era estacional ho demostra, per exemple, el fet que no arribava al miler el nombre d’italians establerts permanentment. El fet que fossin catòlics –imprescindible per ser acceptat a l’Imperi Habsburg- i que tinguessin una bona qualificació professional –hi arribà personal format en oficis molt divesos- va fer que fossin ben rebuts. Poc temps després, però, també s’endinsaren en les terres dels principats veïns de Moldàvia i Valàquia, els nuclis del futur regne romanès.

En aquella època, el Banat i Transsilvània eren importants, sobretot, per les nombroses mines que hi havia, d’on s’extreia carbó, plom i ferro. Molts d’aquests emigrants treballaren en aquestes mines, propietat de capitalistes britànics i francesos, sobretot. També foren nombrosos els que treballaren en el ferrocarril (llavors és quan es construeix el traçat bàsic de la xarxa ferroviària romanesa) i també en diverses indústries naixents.

El segon període d’emigració s’inicià a partir de la dècada de 1880. Va ser llavors quan aquests emigrants s’establiren a la Dobrudja i al sud de Valàquia, molt més enllà del Banat i Transsilvània (que no s’incorporaran a Romania fins després de la Primera Guerra Mundial). Fins llavors, Romania era un país amb pràcticament cap indústria i va ser en aquells anys quan començaren a establir-se-n’hi algunes.

A partir de llavors, nombrosos friülans i venecians es van establir de manera definitiva a Romania. Està documentada, per exemple, l’arribada de 5.800 persones en els anys compresos entre 1880 i 1889. És llavors quan els friülans s’instal•len en algunes poblacions, com a Greci (a la Dobrudja). Alguns dels que s’establiren a Greci van adquirir terres i treballaren com a pagesos. També n’hi hagué que s’establiren als Carpats meridionals: Şebeş, Haţeg, Petroşani, Drăgăşani, Brezoi, Clopotiva, Râu de Mori, Sântămăria-Orlea i Piteşti. En el sud de Valàquia també se n’hi establiren:a Işalniţa, Breasta, Izvorul Rece (Atârnaţi), Italieni, Mofleni i Lunca. Com a gran ciutat, Craiova tingué una comunitat italiana important, formada majoritàriament per friülans, els primers dels quals arribaren a la ciutat cap a l’any 1850. Fou una comunitat força nombrosa: unes cinc mil persones hi vivien a principi dels anys trenta.

La dècada dels vuitanta del segle XIX coincideix amb un període expansiu de l’economia romanesa. El govern romanès va fer diverses crides a la inversió estrangera i a l’arribada de mà d’obra epecialitzada en un intent de modernitzar el país. A principis del segle XX es calcula que el nombre de ciutadans originaris de l’Estat italià a Romania era d’uns seixanta mil.

A partir de la Primera Guerra Mundial, el flux migratori començà a minvar. L’empitjorament de la situació econòmica del país va fer que l’emigració a Romania deixés de ser vista com una possibilitat d’ascens social. No només això, sinó que fins i tot alguns optaren per tornar a Itàlia. Els nous emigrants que hi arribaren, que n’hi continuaren arribant, era ja personal molt més qualificat vinculat a grans empreses. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, els fluxos migratoris s’aturaren del tot.

Després de la Segona Guerra Mundial, els italians van ser vistos com a traïdors i considerats com a col•laboracionistes. Tot i que no van patir la repressió amb la mateixa duresa que la minoria alemanya –molt més nombrosa-, s’expropiaren les seves terres i molts foren empresonats. Tot plegat va afavorir l’èxode de bona part d’aquesta comunitat. Durant els anys de la Romania socialista, mai no van ser reconeguts com a minoria. Aquest reconeixement no va arribar fins l’any 1989, just immediatament després de la caiguda de Ceausescu.

Bona part de la informació utilitzada per redactar aquest post prové de diversos textos. Si voleu ampliar-ne la informació, us recomano que us els llegiu:

Quando gli italiani emigravano in Romania, de Sergio Bontempelli

Per una storia dei friulani in Romania. La comunità di Craiova, d’Elena Pirvu

In Romania a cercare il pane: la migrazione storica dei friulani, de Silvia Biasutti

I friulani di Greci,  d’Eugenio Berra

VENETI E FRIULANI IN ROMANIA UN’ EMIGRAZIONE DIMENTICATA