L’albanès es converteix en llengua oficial a tot Macedònia

Aquest dijous passat, 10 de gener, el parlament macedoni va aprovar per majoria que l’albanès es convertís en llengua oficial a tot el país. A la votació final, 69 diputats van votar-hi a favor. El parlament macedoni té un total de 120 diputats, cosa que fa amb aquest suport ja n’hi hagi  prou per aprovar-ho. L’oposició, la coalició liderada pels conservadors nacionalistes del VMRO-DPMNE, va boicotejar la votació i es van absentar del parlament.

Van votar a favor d’aquest reconeixement oficial els 49 diputats vinculats als socialdemòcrates (SDSM) i el vint diputats dels partits albanesos (10 de la Unió Democràtica per la Integració -BDI-, els 5 de BESA, els 3 d’Aliança pels Albanesos i els 2 del Partit Democràtic dels Albanesos). Per al cap de govern, el socialdemòcrata Zoran Zaev, aquesta aprovació és una molt bona notícia, ja que aferma Macedònia com un estat per a tothom, independentment de quin sigui l’origen ètnic. Els partits albanesos tambés es mostren satisfets, tot i que en alguns casos amb alguns matisos. Aquesta reforma legal era un punt irrenunciable per tal de donar suport als socialdemòcrates per formar govern. Més d’una vegada, alguns dirigents d’aquests partits han manifestat el seu malestar perquè no es tirava endavant, mesos després d’haver-se format el govern. En aquest senitt, destaca l’actiud de Zijadin Sela (d’Aliança pels Albanesos) que ha reiterat la possibilitat de no donar més suport al govern en cas que no s’aprovés. D’altra banda, des de BESA es qüestiona que sigui una veritable oficialitat de l’albanès a tot el país, sinó que es valora més aviat com una millora de la situació legal de la llengua. Des del principal partit albanès (BDI), en canvi, es valora de manera molt més positiva.

Les autoritats albaneses, el president d’Albània, Ilir Meta, i el cap de govern, Edi Rama, també han mostrat la seva satisfacció. Han manisfestat, a més, que una mesura d’aquest tipus ajudarà a millorar les relacions entre ambdós estats.

La reacció de l’oposició, en canvi, no ha anat precisament en aquesta línia. Ho demostra perfectament el fet que fos fora de l’hemicicle en el moment de la votació. Des del VMRO-DPMNE es considera un immens error aquesta reforma legal. A més, alerta que és discriminatòria pel que fa als drets de les altres minories del país. Continua valorant, també, que pot ser l’inci d’un procés de federalització del país, cosa que Zaev nega de manera categòrica.

El VMRO-DPMNE va impulsar a principis de l’any passat intenses campanyes contra el que en deien imposició del bilingüísme. De fet, van esperonar manifestacions en totes les ciutats del país, amb el lema de No al Bilingüisme, que es van perllongar durant dos mesos. A més, cal tenir en compte que la tensió d’aquest partit amb el govern és important, també, pel fet que hi ha prop d’una trentena de persones detingudes arran dels fets que es van produir el mes d’abril de l’any passat, quan diversos manifestants van assaltar el parlament macedoni. Entre els detinguts hi ha alguns membres del partit. Tot això ha fet pujar una altra vegada, de manera important, la tensió política al país.

El fet que el parlament hagi aprovat la llei no vol dir, però, que entri immediatament en vigor. Ara cal que el president del país, Georgje Ivanov la signi. En cas que no ho faci, la llei haurà de tornar al parlament, on s’haurà de tornar a votar. No és fins llavors que entrarà defitnitivament en vigor. Aquesta possiblitat és bastant real. Cal tenir en compte que Ivanov s’hi ha oposat nombroses vegades. En el darrer discurs de Cap d’Any ja va manifestar la seva preocupació pel fet que aquesta normativa finalment pogués tirar endavant. Per tant, que no la signi és més que probable. A més, Ivanov va donar suport, de manera més o menys oberta, a les mobiltizacions de l’any passat contra le bilingüisme.

Aquesta llei representa una clara millora per a l’estatus legal de la llengua albanesa. Fins ara, l’albanès només era oficial en aquelles municipalitats on hi havia un mínim d’un 20% d’albanesos. L’estat, els municipis i totes les estructures que en depenen l’hauran, ara, d’utilitzar. Afectarà pàgines webs oficials, bitllets, monedes…

Anuncis

Declaració conjunta a favor de l’autonomia dels partits hongaresos de Romania

La qüestió hongaresa ha tingut, i té, un pes molt important en la política romanesa. De fet, el principal partit de la minoria hongaresa del país, la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania (RMDSZ), hi juga un paper clau. Durant els últims vint-i-cinc anys ha fet moltes vegades de partit frontissa, i a hores d’ara, amb els seus trenta diputats, són també decisius. No formen part de l’equip de govern, però li dona suport externament.

Més enllà del joc estrictament parlamentari, però, les reivindicacions de la minoria hongaresa s’han fet sentir repetidament. Ara, sembla que es vol fer un pas més i es pretén anar més enllà. Un exemple d’això és el que va succeir el passat 8 de gener, quan tres formacions hongareses van decidir tirar endavant una campanya per tal d’aconseguir diversos graus d’autonomia a Transsilvània.

Els partits que van signar la declaració conjunta, a la ciutat transsilvana de Cluj, són la Unió Democràtica, abans esmentada, i dos partits menors, el Partit Popular dels Hongaresos de Transsilvània i el Partit Cívic Hongarès.

Aquesta declaració s’emmarca en un moment en què és propera la commemoració del centenari de la creació de la Romania moderna, després de la Primera Guerra Mundial i de l’ensulsiada de l’Imperi Austrohongarès, quan Transsilvània, el Banat i Moldàvia van ser incorporades a Romania, de manera que es va constituir l’estat romanès més extens de la història.

La delcaració, en primer lloc, constata que s’ha aconseguit mantenir la identitat hongaresa i el patrimoni cultural en els últims cent anys, malgrat la política assimilacionista de la majoria dels governs romeensos. Tot i això assegura -és cert- que aquesta comunitat ha perdut pes demogràfic, tant en termes absoluts com proporcionals. Consideren, per tant, que l’única manera de continuar mantenint i preservant la identiat pròpia és aconseguir l’auotnmomia, que també ha de beneficiar la majoria romanesa.

Segons la declaració es fan propostes en tres línies diferents, amb tres tres tipus d’autonomia: territorial, administrativa i cultural.

Destaca particularment la demanda d’autonomia regional per al territori conegut tradicionalment com Szeklerland, que inlcou els comtats de Harghita (on són el 85%), Covasna (74%) i part del de Mures (38%), on els hongaresos  són clarament majoritaris. En aquest sentit reclamen poders legislatius, executius i competències en l’àmbit de l’ensenyament, mitjans de comunicació, economia i administració pública.

També es demana l’estatus de regió bilingüe per a la zona del Partium, comtats de Bihor (25%), Satu Mare (35%) i Salaj (23%), on viu un percentatge molt important d’hongaresos.

Finalment, la demanda d’autonomia cultural va adreçada a tots els hongaresos de Transsilvània, que ha de permetre garantir els drets lingüístics i culturals dels hongaresos en aquelles zones on són numèricament minoritaris, i que viuen, de vegades, en comunitats disperses.

Segons el cens de 2011, el 6,5% de la població de Romania és hongaresa (1.227.623), d’un total de 21. 121.641. En el cens de 1930, el nombre d’hongaresos era d’1.426.000, el 7,9% de la població total.   

Kelemen Humor, líder dela UDMR, ha insisit que les seves propostes no  van, en cap sentit, en la línia de trencar la unitat del país, sinó que tan sols tenen l’objectiu de preservar la identitat dels hongaresos de Romania i contribuir al desenvolupament del conjunt de la societat romanesa. Això ho afirma en el seu perfil de facebook, on també rebutja la secessió i insisteix que aquests objectius no van contra els drets dels romanesos.

El prinicpal líder dels socialdemòcrates romanesos, Liviu Dragnea, ja ha comunicat, segons l’agèencia TASS, que aquestes demandes són inacceptables i que no es poden negociar.

En el següent enllaç podreu accedir a la declaració conjunta:

Rezoluția comună a organizațiilor politice maghiare din Transilvania privind alinierea conceptelor de autonomie, la 25 de ani de la Declarația de la Cluj-Napoca

Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

La nova llei de llengües de Macedònia fa passos endavant; l’albanès pot esdevenir la segona llengua oficial del país

El parlament macedoni ha aprovat en votació la tramitació d’una nova llei de llengües, una de les promeses electorals que més polèmiques va provocar en el moment que es va anunciar la formació del nou govern, el mes de maig passat. L’aprovació d’aquesta llei era una de les condicions que van posar els partits albanesos per donar suport als socialdemòcrates a l’hora de formar un nou govern.

Ahir, el parlament en va debatre una primera proposta. S’havia de votar si es tirava endavant amb la tramitació, i va obtenir el vot favorable de 66 diputats i el vot negatiu de 44.  Ara, el pas següent és enviar aquest esborrany de llei a la Comissió d’Afers Europeus, que un cop l’hagi estudiada la retornarà al parlament, que l’haurà d’aprovar definitivament.

L’esborrany de llei presentat preveu l’extensió de l’oficialitat de l’albanès al conjunt de l’estat, ja que és parlat per més d’un vint per cent de la població del país.  L’estat, els municipis i totes les estructures que en depenen l’hauran d’utilitzar. Afectarà pàgines webs oficials, bitllets, monedes… En la situació actual l’albanès només és oficial en aquells territoris on hi ha un 20% de població albanesa.

El coordinador del grup parlamentari del conservador VMRO-DPMNE, Ilija Dimovski, va manifestar ahir mateix el seu profund malestar contra aquest projecte, que considera que vulnera la constitució macedònia, discrimina el macedoni i també les llengües de les altres comunitats lingüístiques del país. Altres veus d’aquest partit han acusat Zaev d’hipòcrita i d’imposar l’albanès com a llengua oficial a tot el país.

Artan Grubi, del partit albanès BDI, va mostrar la seva satisfacció i va manifestar el desig que la llei sigui aprovada com més aviat millor. Grubi és el president de la Comissió d’Afers Europeus.

 

Montenegro: proposta de llei que regularà l’ús dels símbols nacionals de les minories

Sembla que el govern montenegrí vol complir una de les mesures acordades amb els partits de les minories, quan va pactar, a finals de 2016, la formació d’un nou govern encapçalat per Dusko Markovic.

En la reunió del Consell de Govern d’aquesta setmana s’ha decidit aprovar un avantprojecte de llei que permetrà l’exhibició pública dels símbols de les minories nacionals, i en regularà l’ús. En la roda de premsa posterior a la reunió de l’equip de govern, el ministre encarregat de Drets Humans i de les Minories, Mehmed Zenka, va constatar que la llei de 2000 havia quedat obsoleta i que calia actualitzar-la. La nova llei en regularà l’ús en espais públics, però també deixarà clar en quins espais no es podran fer servir.

En la redacció d’aquesta proposta de llei hi han participat membres dels consells nacionals de les minories, representants de la comissió parlamentària de Drets Humans i Llibertats i el Defensor del Poble.

En el parlament montenegrí hi ha representades tres forces polítiques de les minories -en total, quatre escons-, imprescindibles per a l’estabilitat governamental. N’hi ha dos del Partit Bosníac, 1 de FORCA, albanesa, que en el moment de les negociacions per formar nou govern va posar especial èmfasi en aquest tema, fins al punt que va vendre aquest acord com una victòria del seu grup, i 1 de la Iniciativa Cívica Croata.

 

Indignació de la comunitat grega d’Albània per l’enderrocament de part del centre històric de Himara

Aquesta setmana s’han iniciat les obres per a la demolició de diversos habitatges al centre de la ciutat de Himara, al sud d’Albània. Oficialment, l’objectiu és construir una nova avinguda, però representants de la minoria grega d’Albània consideren aquesta acció com un clar atac a la seva comunitat. Els edificis afectats per aquestes obres són vint-i-tres. De moment, se n’han enderrocat vuit, però una ordre judicial n’ha aturat l’execució total.

Vangjel Dule, del Partit de la Unitat pels Drets Humans (PBDNJ), la principal força política grega d’Albània, ha liderat l’oposició a aquestes obres. En la sessió parlamentària d’ahir mateix va acusar Edi Rama, el cap de govern d’Albània, de voler atacar la comunitat grega i d’utilitzar un llenguatge racista quan es refereix a la qüestió de Himara.

No ha estat l’únic polític que s’ha expressat en aquests termes. L’excap de govern, Sali Berisha, va afirmar en la mateixa sessió que Edi Rama només vol encobrir els problemes que té el govern amb diversos afers relacionats amb el tràfic d’estupefaents amb aquesta qüestió, i desviar així l’atenció pública.

La polèmica fa mesos que dura, des que es va aprovar aquesta proposta de remodelació del nucli antic del centre de Himara. Les protestes ciutadanes, i diverses denúncies, havien impedit que es dugués a terme.

També s’ha queixat formalment el govern grec que ha considerat aquesta acció com una clara agressió contra la minoria grega, i considera que, a més, aquesta actuació entra en contradiccció amb les exigències de la Unió Europea pel que fa a l’accés d’Albània a la UE. Per part de l’oposició grega, les crítiques contra el govern també han estat molt dures. El ministre d’Afers Estrangers grec, Nikos Kotzias, s’ha defensat afirmant que el seu país no té la potestat d’impedir demolicions en d’altres estats. Des de l’opositor Nova Democràcia, però, es demana una actitud més contundent de les autoritats gregues.

Segons el cens de 2011 el 25% dels habitants de la ciutat són grecs, però cal recordar que la comunitat grega el va boicotejar.

Els aromanesos d’Albània, reconeguts per primera vegada com a minoria nacional

En la nova, i controvertida, llei sobre minories que va aprovar el parlament albanès el passat 13 d’octubre es reconeixen per primera vegada vuit minories nacionals. A Albània, tradicionalment, les comunitats amb més pes han estat, sens dubte, la grega i la macedònia. Entre les noves “minories” reconegudes n’hi ha dues que fins ara eren considerades tan sols com a grups etnolingüístics: els rom-gipsi i els aromanesos. Pel que fa als aromanesos, a més, de manera habitual no s’utilitzava, oficialment, el terme d’aromanesos, que és el que fan servir els membres d’aquesta comunitat, sinó el de valacs, que en molts casos és percebuda com una forma despectiva. Amb aquesta nova legislació es fa un pas endavant, doncs, en el reconeixement d’aquest grup nacional.

Un altre hàndicap que han hagut de patir els aromanesos és que moltes vegades, amb l’excusa que professen majoritàriament la fe ortodoxa, se’ls ha considerat senzillament com a grecs -cosa que ha servit per inflar extraordinàriament el nombre de membres d’aquest col·lectiu-, i en això hi han coincidit tant grecs com albanesos.

Aquesta comunitat aromanesa no és exclusiva, ni de bon tros, d’Albània, sinó que es troba molt més estesa per tota la zona meridional dels Balcans. N’hi ha importants bosses a Macedònia i Grècia, i en menor mesura a Bulgària i a Sèrbia. Només a Macedònia, fins ara, tenien reconeguts drets com a minoria nacional, com un dels cinc grans grups que habiten el país. A la ciutat de Krusevo, per exemple, l’aromanès és la segona llengua oficial. A Grècia, com passa amb totes les minories, no se’ls reconeix pràcticament cap dret.

South-Balkan-Romance-languages.png
By Koryakov Yuri – self-made, based on the map published in “Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001”. Map #8. That map is based in turn primarily on Karte 1 from “Kramer J. Rumänische Areallinguistik II. Aromunisch ; Lexikon der romanistischen Linguistik / Hrsg. von G. Holtus, M. Metzeltin, Ch. Schmitt. Tübingen, 1991, Bd. III.”., CC BY-SA 3.0, Link

La llengua aromanesa

La llengua aromanesa prové de l’evolució del llatí vulgar en la zona meridional dels Balcans, i comença a perfilar-se de manera clara la seva personalitat, com el conjunt de les llengües romàniques entre els anys 800 i 1100. Té clars punts de contacte amb el romanès (també conegut com a dacoromanès), amb l’istroromanès i amb el meglenoromanès. Els lingüistes romanesos consideren l’aromanès, l’istroromanès i el meglenoromanès com a dialectes de la seva llengua. Aquest punt de vista no és compartit per altres lingüistes, bàsicament alemanys, però també per part d’alguns lingüistes d’aquestes comunitats. Per tant, el seu estatus és encara ara discutit. Sí que sembla que podrien, però, tenir un origen comú, una mena de protoromanès, però la colonització d’aquesta zona dels Balcans per poblacions eslaves i importants grups grecs i albanesos va fer, i fa, que l’evolució d’aquests quatre parlars fos clarament divergent.

A finals del segle XVIII, concretament l’any 1770 a Moscopole, es va publicar el primer diccionari conegut d’aromànès, en una obra on apareixien les equivalències en aquesta llengua, en albanès, en grec i en búlgar. Va ser publicada a la ciutat de Moscopole. La primera gramàtica coneguda es va publicar poc després, a principis del segle XIX.

Voscopole.gif
By KlajdidikaOwn work, Public Domain, Link

Imatges del primer diccionari tetralingüe: aromanès, grec, búlgar i albanès

Els aromanesos, en el conjunt dels Balcans, no acostumen a viure en un contínuum geogràfic, sinó que moltes vegades són comunitats isolades les unes de les altres, cosa que ha dificultat una presa de consciència i n’ha limitat la influència a l’hora de poder articular alguna proposta de tipus autonomista. L’única excepció va ser la creació de l’efímera república de Pindos, al nord de Grècia, en plena Guerra Mundial, en una de les zones de més gran concentració d’aromanesos. Aquesta experiència va ser molt breu, entre el 29 d’agost i el 7 de setembre de 1917, i el territori va ser reincorporat a Grècia.

Els aromanesos a Albània

A Albània, concretament, es calcula que la comunitat aromanesa és aproximadament d’unes dues-centes mil persones, segons els representants d’aquesta comunitat, una bona part de les quals ha perdut la llengua, tot i mantenir un fort sentiment d’identitat. Es concentren bàsicament a les zones centrals i meridionals del país. Els assentaments on els aromanesos són els habitants exclusius són molt pocs. En la gran majoria de casos viuen en zones on conviuen diversos grups, sobretot albanesos i grecs.

Hi ha aromanesos a la regió coneguda amb el nom de Myzeqe, a la zona occidental del país, i n’hi ha fins i tot a Durres, Fier i Tirana, en aquest últim cas arran d’emigracions massives durant els anys seixanta. En aquesta zona, Myzeqe, destaca particularment la localitat de Divjake -en el comtat de Fier-. Aquest municipi és un dels pocs on des de fa anys la llengua aromanesa és ensenyada a les escoles. A Albània, cal un mínim d’un 20 per cent d’habitants d’una determinada minoria perquè la llengua sigui ensenyada, o sigui la llengua vehicular, en escoles d’ensenyament primari. Aquests percentatges tan elevats fan que la gran majoria de la població aromanesa no hagi pogut accedir a l’ensenyament en la seva llengua. Amb la nova legislació això no canvia. Els aromanesos també són importants a Voskopoje, en el comtat de Korcë, al sud-est d’Albània. Voskopoje també és coneguda amb el nom de Moscopole -que n’és el nom en aromanès- i és l’enclau més emblemàtic de la comunitat aromanesa. Tot aquest conjunt d’aromanesos de vegades reben el nom genèric, per part dels albanesos d’arvanitovlacs, que vol dir, senzillament albanesos valacs. També reben el nom de farsharot. El farsharot és considerat un dels tres grans grups dialectals de l’aromanès.

Moscopole, poblada majoritàriament per aromanesos,  va viure una autèntica època daurada entre 1750 i 1769, anys en els quals es va convertir en una de les ciutats més importants dels Balcans, i seu de la Nova Acadèmia, un dels principals centres culturals de la zona. La ciutat, però, fou atacada pels otomans, incendiada i completament destruïda l’any 1821. Això va fer que quedés estroncada del tot la possibilitat  d’articular cap projecte ambiciós de tipus territorial de caràcter aromanès.

N’hi ha una altra comunitat important a la zona entorn de la muntanya de Gramos (Gramosta en aromanès), que fa frontera entre Albània i Grècia. Moltes vegades aquests aromanesos són coneguts amb el nom de gramostians. El gramostià és considerat una altre dels grans grups dialectals. El darrer és el pindeà, ja a Grècia.

En els següent vídeo podeu escoltar com sona l’aromanès:

Representants de la minoria grega d’Albània descontents amb la nova legislació sobre minories

Representants de la minoria grega consideren que la nova llei de minories impulsada pel govern albanès no aporta absolutament res de nou i s’hi han manifestat en contra.

S’ha expressat en aquests termes Vangjel Dule –líder del PBDNJ, Partit per la Unitat i els Drets Humans, de la minoria grega del país- segons recull Balkaneu. Afirma que aquesta nova legislació no fa res més que ratificar la convenció marc del Consell d’Europa per a la protecció de les minories, ratifcada l’any 1999. Per tant, una nova legislació hauria d’anar més enllà, ja que considera que la comunitat grega és greument discriminada, i esmenta, sobretot, el fet que molts infants grecs no poden rebre l’ensenyament en i de la seva llengua. A més, també ha criticat els censos que s’han fet a Albània, que, segons ell, tenen la clara intencionalitat de minimitzar la presència de les minories.

Des del govern albanès s’ha volgut rebatre els argument de Dule, tot posant èmfasi que fins ara només es reconeixien com a tals les minories macedònia, sèrbia i grega, mentre que els valacs i els rom eren reconeguts com a grups etnolingüístics. Ara, amb la nova normativa, consideren que es fa un pas endavant, ja que també es reconeixen com a minories els bosníacs, búlgars, valacs, montengrins i rom-gipsis.

Les relacions de la comunitat grega amb l’estat albanès sempre han estat molt conflictives, i aquests darrers mesos encara ho han estat més arran de la decisió del govern albanès de tirar endavant una sèrie de reformes urbanístiques a la zona de Himara, on es concentren els principals nuclis de població grega, que han protestat pel que consideren un greu atemptat contra la seva comunitat.

Els grecs d’Albània es concentren bàsicament a la zona sud del país, propera a la frontera amb Grècia, concretament a Saranda, Delvine, Himara i Gjirokaster -on gaudeixen d’un relatiu reconeixement-, tot i que també són presents en altres territoris del país. Segons fonts gregues, com Omonia, s’acosten als tres-cents mil, i d’altres fonts, també gregues, que en compabilitzen els descendents, el seu nombre pot acostar-se als cinc-cents mil.

A finals del mes de setembre, el cap de govern búlgar, Boiko Boríssov, va trucar personalment al president albanès, Edi Rama, per tal de fer-li arribar la seva queixa perquè la comunitat búlgara no era reconeguda en la nova legislació sobre minories d’Albània. Es dona el fet que tant macedonis com búlgars reivindiquen les mateixes poblacions com a integrants de la seva minoria nacional.

Els bosníacs i musulmans del Sandjak de Montenegro

Quan es parla de la diversitat ètnica de Montenegro, lògicament és inevitable pensar en la qüestió que ha marcat, i que encara marca, d’una manera determinant la vida d’aquest país: si realment existeix una nacionalitat montenegrina, o si bé Montenegro no és més que una realitat de tipus regional en relació amb el conjunt de Sèrbia, que seria, segons alguns, l’autèntica nacionalitat dels montengrins. Aquest debat ha fet que tota la vida política montenegrina hagi quedat mot polaritzada des de fa molts anys entorn d’aquest tema.

Ara bé, aquesta no és la única qüestió de tipus nacional que hi ha a Montenegro. N’hi ha d’altres, que no deixen de tenir el seu pes i la seva influència. En aquests moments, el govern montenegrí, presidit per Dusko Markovic, està format per representants del Partit Democràtic dels Socialistes, hereu polític de l‘anteriorment dominant Lliga Comunista de Iugoslàvia-, i compta amb el suport dels petits partits de les minories, albanesos, croats i bosníacs, en aquest darrer cas mitjançant el Partit Bosníac. Aquests grups tradicionalment han fet costat a les tesis i a les forces que consideren Montenegro com una comunitat nacional diferenciada de la sèrbia.

Pel que fa als bosníacs, es concentren bàsicament a la zona nord del país, concretament en el Sandjak. El Sandjak és el darrer territori dels Balcans que va pertànyer a l’Imperi Otomà. L’antic Sandjak de Novi Pazar era una franja de terra més o menys allargassada, que feia de tap entre Sèrbia i Montenegro. Després de finalitzar les Guerres Balcàniques, conflictes bèl•lics que van assolar els Balcans entre els anys 1912 i 1913, aquest territori va ser repartit entre aquests dos estats, de manera que aquesta zona que tenia unes estructures força integrades quedà dividit entre els dos estats esmentats. La formació posterior de l’estat iugoslau no canvià la cosa, i les dues zones del Sandjak van continuar dividides, durant el període de la Iugoslàvia socialista, entre les repúbliques de Sèrbia i de Montenegro.

Primer de tot, un  aspecte que pot cridar l’atenció és que la zona on es concentra aquesta població és anomenada de forma diferent en funció de qui utititza els termes. Per als montenegrins, o per a molts montenegrins, el terme preferit és simplement Nord de Montenegro, una forma molt neutra que pretén buidar de contingut ètnic el topònim de la zona, evidentment amb l’objectiu de reafirmar la nacionalitat montenegrina. D’altra banda, els que s’autoanomenen serbis tendeixen a fer servir el terme de Raska, que era un antic principat medieval, reivindicat pels serbis com un dels bressols de la seva nació –també ho és per a molts nacionalistes montenegrins-. D’aquesta manera, el que fan és vincular el territori a la seva mitologia nacional. En canvi, els que s’autoqualifiquen com a bosníacs opten sempre per la forma de Sandjak, que d’una manera o altra el que fa és vincular-lo amb el passat turc i musulmà de la zona.

En el conjunt del país, segons el cens de 2011, el nombre de bosníacs és 53.605, cosa que vol dir aproximadmaent el 8,65% de la població total. Cal recordar que la població de Montenegro supera de poc els sis-cents mil habitants. A part d’això, és important de destacar, també, que hi ha un nombre importants de persones que s’autoqualifiquen senzillament com a musulmans, i que per tant no han fet seu el terme de bosniacs. Segons el cens de l’any 2011, van optar per aques terme 20.270 persones, totes elles eslaves.

Les municipalitats on es concentra població bosníaca al Sandjak montenegrí són set. Les dues úniques on són clarament majoritaris són Rozaje, on superen el 87% de la població -limita amb Kosova i amb Tutin (a Sèrbia, municipalitat on també són abassegadorament majoritaris), i Plav, on representen una mica més del 56%. Plav fa frontera amb Kosova i amb Albània, i també hi viu una important minoria albanesa. Els percentatges són una mica menors a Gusinje (més del 42%), que limita també amb Albània, i on també viu una important comunitat albanesa i Bjielo Polje, on són 31 46%. Les altres tres municpalitats on són presents són Berane (una mica més del 29%), Petnjica i Pljevlja, on són un percentatge relativament baix, de poc més del 13%. Aquesta última municipalitat limita amb Sèrbia i també amb Bòsnia i Hercegovina. És l’única de les municipalitats del Sandjak montenegrí que limita amb Bòsnia.

La qüestió del nom divideix aquesta comunitat. La majoria ha adoptat el terme de bosníacs, però encara n’hi ha un percentatge força important que manté, tal com hem dit abans, el nom tradicional de musulmans. No és un detall sense importància, ja que aquesta opció té també connotacions polítiques clares. Aquesta divisió fa que aquesta comunitat perdi força a l’hora de plantejar reivindicacions a Podgorica, capital de Montenegro.

Una dada no menyspreable a tenir en compte és la tendència general a augmentar percentualment, amb el pas dels anys, el pes demogràfic dels bosníacs-musulmans, i alhora a reduir-se el percentatge d’ortodoxos -en el sentit cultural del terme-, ja siguin serbis o montenegrins.

El terme bosníac és relativament recent pel que fa al seu ús, almenys de manera estesa, per referir-se a la comunitat eslavomusulmana. De fet, tradicionalment s’havien conegut senzillament com a musulmans. El terme bosníac no es comença fer servir de manera assídua fins l’any 1993, en un congrés que va tenir lloc a Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, on es va decidir fer servir aquest nom per al col·lectiu que fins llavors era conegut amb el nom de musulmans. Tres anys més tard, aquest terme va ser acceptat també a Novi Pazar, al Sandjak  serbi i també a Kosova, Macedònia, Croàcia Eslovènia i, fins i tot, a Sèrbia.

Des de bon principi, una bona part dels bosníacs de Montenegro va optar per participar políticament en els partits montenegrins i no crear-ne d’específics per a la seva comuntiat. En aquest sentit van ser nombrosos els que van formar part, i encara ara ho són, del Partit Democràtic dels Socialistes, de Milo Djukanovic, però també de les diferents formacions liberals que hi ha hagut al país, i també del Partit Socialdemòcrata. Aquest fet també s’ha donat entre les comunitats albaneses i croates, cosa però que no ha impedit que sorgissin formacions que s’autoatorguessin la representació des les respectives comunitats.

Globalment,  van tenir mot clara l’opció, a principis dels anys noranta, de donar suport a Djukanovic en lloc de fer-ho a Bulatovic, que era el candidat de Milosevic per a Montenegro. Poc després, tampoc no van dubtar a donar suport a les tesis independentistes.

Ara bé, l’any 1990, el Partit d’Acció Democràtica (SDA), el partit fundat per Alija Izetbegovic es va implantar amb força -eren els primers anys del multipartidisme a Iugoslàvia- al Sandjak serbi, on arribà a aconseguir un important protagonisme -farem una entrada aviat sobre aquest tema. Aquesta influència també es feu sentir en el Sandjak montenegrí, on Harun Hadzic en dirigí la branca local. Va impulsar la creació del Consell Nacional dels Musulmans del Sandjak i va reivindicar la creació d’una autonomia a la zona. L’SDA, però, no ha acabat de consolidar-se al Sandjak de Montenegro, cosa que sí que ha fet a l’altra banda de la frontera, a Sèrbia.

D’altra banda, les autoritats montenegrines, han tendit a afavorir que els musulmans de Montenegro no s’afirmessin com a bosníacs, i que sí que ho fessin senzillament com a musulmans de Montenegro, per tant sense cap vincle “emocional”amb Bòsnia.

 

Bulgària, el país que no va deportar els jueus; Bulgària, el país que va deportar els jueus dels territoris que va ocupar

Bulgària sempre s’ha vantat que durant la Segona Guerra Mundial no va deportar la població jueva que vivia dins les seves fronteres i que la gran majoria els búlgars van lluitar per impedir que això es produís. Això és indiscutiblement cert, però també ho és que els jueus dels territoris que va ocupar sí que ho van ser, a resultes de la qual cosa van ser gairebé tots exterminats. 

Periòdicament es revifa la polèmica entorn d’aquest segon punt. Aquesta setmana passada, ha tornat a passar. El detonant d’aquesta polseguera ha estat provocada per la lectura d’una declaració institucional feta per un membre de la coalició ultradretana Patriotes Units, sòcia de govern de la dretana GERB. Un dels membres d’aquesta coalició, Alexànder Sidi, va llegir una declaració en què es felicitava la comunitat jueva amb motiu de l’any nou jueu, el Rosh Hashanah. Va afirmar que els jueus búlgars són un exemple claríssim d’integració al país, i va remarcar que durant la Segona Guerra Mundial van morir en els camps de batalla al costat dels compatriotes búlgars. A més, va insisitr a destacar el fet que Bulgària no va deportar els jueus d’aquest país, tal com havien sol•licitat els seus aliats alemanys, i com s’havia fet en la resta de països aliats dels nazis.

Aquestes delcaracions han provocat un seguit de reaccions en cadnea. Immediatament després d’haver-les fet, un representant de la comunitat jueva, concretament de l’entitat Shalom –la de més incidència a Bulgària-, va rebatre aquestes afirmacions i va voler recordar que si bé no es van deportar els jueus residents a Bulgària sí que van ser deportats els jueus dels territoris ocupats per les tropes búlgares, a Iugoslàvia i a Grècia.

Dels aliats de l’Alemanya de Hitler, Bulgària ser l’únic que va allunyar-se de les seves exigències en dos aspectes que criden l’atenció: d’una banda, no va trencar les relacions amb l’URSS –lògicament tampoc no van participar en la invasió de l’URSS com ho van fer Romania, Hongria, Finlàndia o Espanya, amb la tristament famosa División Azul- tot i les pressions germàniques. D’altra banda, les autoritats búlgares es van negar, també a deportar els jueus búlgars, una comunitat no gens menyspreable, malgrat les pressions a què va ser sotmesa. Segons el cens de 1934 vivien a Bulgària entre 48.000 i 49.000 jueus, d’un total de poc més de sis milions d’habitants, cosa que representa poc menys de l’1% del total.

Aquest fet ha estat reitreradament repetit per les autoritats búlgares, però tot i ser cert en part, amaga una realitat sovint oblidada i crua: els jueus que vivien en terrritoris ocupats, la Macedònia grega, la Macedònia iugoslava o de la ciutat de Pirot, -al sud de Sèrbia- sí que ho foren.

És veritat que el 1943 s’havia pres la decisió de deportar-los, però l’execució d’aquesta ordre va ser posposada indefinidament, fins al moment que l’alliberament del país va allunyar del tot aquest fantasma. Uns anys abans, l’octubre de 1940, s’havia promulgat la Llei de Defensa de la Nació, aprovada durant el govern de Bogdan Filov.  Des de l’any 1939, el rei Boris III governava el país de manera dictatorial,  amb Filov com a cap de govern. La seva orientació era clarament proalemanya, i un dels seus objectius era recuperar territoris que Bulgària havia perdut amb el Tractat de Neully, l’any 1919 després de la Primera Guerra Mundial.

Aquesta llei, de 1940, era molt similar a la que s’havia dictat en països veïns, o poc després a la Croàcia feixista, lany 1941. D’entrada, però, es van fer poques accions encaminades a eliminar aquesta comunitat, malgrat les pressions de l’ambaixador alemany, Beckerle, però l’any 1942, concretament durant l’agost, es va fer un pas més: es va aprovar la creació d’una Comissió d’Afers Jueus, encapçalada per Alexànder Belev, que poc després va decidir desplaçar-los internament, el març de 1943. Altres decisions que es van prendre aquest 1942 implicaven la confiscació del 20% de les seves propietats, l’obligació de portar l’estel groc i  de vendre els negocis que regentaven. Els seus comptes bancaris també van ser bloquejats, així com van ser   dissoltes les diverses organitzacions jueves que hi havia a Bulgària. 

És important de destacar que persones de gran influència feren esforços perquè aquestes deportacions no es produïssin. Destaca particularment la figura de Dimitar Peshav, diputat de Kustendil, una de les personalitats més importants del govern de llavors. Va impulsar una campanya contra aquesta deportació i va fer una petició al rei perquè no es dugués a terme. També hi hagué diverses recollides de signatures i manifestos, per part d’escriptors, intel·lectuals, homes d’església, empresaris, i també més d’una quarantena de diputats del partit governamental … que demanaven que no es duguessin a terme. Finalment, el parlament va optar per oposar-se a la deportació. El maig de 1943, doncs, molts jueus van ser desplaçats, però només internament, sobretot de Sofia i de les grans ciutats, cap a zones rurals. Una part d’aquests jueus van ser desplaçats al camp de Samovit, al nord del país, pràcticament a tocar de la frontera amb Romania, on vivien en condicions dures, tot i que no comparables a les dels camps nazis.

Ara bé, els onze mil jueus -algunes fonts donen la  xifra exacta d’11.343- que vivien en territoris ocupats per l’exèrcit búlgar van tenir pitjor sort encara. Van ser deportats, i ho van ser perquè amb la legislació aprovada l’agost de 1942, aquests jueus van perdre la ciutadania búlgara. No hi ha dubte que l’actitud de Belev va ser definitva alhora de prendre aquesta decisió. El decret de deportació d’aquests jueus va ser signat el febrer de 1943, i l’alemany Theodor Dannecker vas er qui la va organitzar. La majoria van ser traslladats al camp de Treblinka, on van morir pràcticament tots.