La República Popular de la Ucraïna Occidental. La Galítsia, entre Polònia i Ucraïna

lLemberg 1915 Mariyska.jpg O
By Unknownhttp://www.ukrcenter.com/gallery/ShowImage.asp?ImagePidrozdilID=125&ImageNumber=4, Public Domain, Link

Lviv (1915), capital històrica de la Galítsia. Aquesta ciutat també ha estat coneguda amb el nom de Leopolis i Lemberg.

 

Una de les conseqüències del procés de desintegració de l’Imperi austrohongarès en finalitzar la Primera Guerra Mundial va ser la proclamació de la República Popular de la Ucraïna Occidental, que tingué una vida efímera. Era un estat que pretenia, en primer lloc,  aplegar tots els rutens -ucraïnesos- de l’Imperi i, en segon lloc, unificar-se amb la República d’Ucraïna, proclamada en el context de les revolucions que visqué l’Imperi dels tsars.

No és gaire conegut que a l’Imperi austrohongarès hi havia un percentatge important de població ucraïnesa -identificada com a rutena-. Aquesta població ucraïnesa vivia sobretot a la província de la Galítsia, però també a la Bucovina  i en alguns comtats de la part hongaresa de l’Imperi.

Què és la Galítsia? 

La Galítsia és un territori històric amb una forta personalitat que, actualment, es troba dividida entre dos estats, Polònia i Ucraïna. El nucli històric d’aquest territori està situat dins les fronteres ucraïneses i abasta els oblasts (o províncies) de Lviv, Ternòpil i Ivano-Frankivsk. Aquest territori és, i era, poblat majoritàriament per ucraïnesos, també coneguts amb el nom de rutens, que, de fet, era el nom utilitzat habitualment. Tot i això tambe hi vivien nombrosos polonesos, alemanys i jueus, particularment en els nuclis urbans.

Location Galicia in Europe.svg
By Ssolbergj – Location_European_nation_states.svg, CC BY-SA 3.0, Link 

Localització de la Galítsia 

 

Els territoris de la Galítsia van formar part del principat de Kíiv, que va ser el primer estat eslau, constituït a finals del segle IX. Aquest principat arribà a tenir unes grans dimensions,  que impediren la consolidació d’un estat centralitzat, cosa que feu que diversos clans es fessin forts en diversos territoris, i acabà implicant la creació de nous principats i el col·lapse de la Rus de Kíiv. Del seu col·lapse, en sorgiren diversos principats, entre els quals els de Vladímir Suzdal, la República de Nòvgorod o el de Galítsia-Volodymir (o Volínia), que primer van néixer com a dos estats separats, que foren unificats a finals del segle XII. Els seus límits s’estengueren més enllà del límits de l’actual Ucraïna, i arribaren fins a l’actual sud-est de Polònia i una franja de l’actual Bielorússia. La primera capital d’aquest principat se situà a Halych (nom a partir del qual es form el topònim Galítsia), però no trigà gaire a trasllardar-se a Lviv,  ciutat que sempre més ha exercit aquestes funcions.

Cap a finals del segle XIII i principis del XIV es consoliden clarament els nous estats que passaran a dominar la zona, i que engoliran bona part dels diversos estats de més reduïdes dimensions en un clar procés de construcció de nous estats més forts i centralitzats. En aquest procés, els estats que  es convertiren en més poderosos foren el Gran Ducat de Lituània, el Regne de Polònia i el Regne d’Hongria. Això comportà la desaparició d’antigues entitats polítiques, i el principat de Galítsia-Volínia tampoc no en fou una excepció. Casimir III, rei polonès, l’any 1439 envaí el principat, i el 1352 la Galítisia fou incorporada a Polònia, amb el nom de Regne Rutenii, que feia evident quina era la composició ètnica majoritària del territori.

Un cop incorporada al regne de Polònia, es poden destacar dos fets fonamentals. D’una banda, la pèrdua de l’autonomia  política i de l’altra l’acceleració del procés de refeudalització, que no fou un fet exclusiu de la Galítsia, sinó que fou un fenomen general al conjunt d’aquesta àrea del continent. Les contradiccions d’interessos entre les classes nobiliàries i els pagesos eren cada vegada més grans, cosa que provocà tot un seguit de revoltes camperoles, entre les quals destaca particularment la de Mukha i Borúlia, entre els anys 1490 i 1492.

Polònia -o més ben dit la Confederació polonesolituana- durant el segle XVIII fou víctima de la pressió de les potències que l’envoltaven, fins al punt que va desaparèixer com a estat i el seu territori repartit entre Rússia, Prússia i la Monarquia habsbúrguica. La Monarquia habsbúrguica se n’emportà la part més petita, ja que només s’annexionà la Galítsia. Un cop hi fou incorporada, es creà una província anomenada Galítsia i Lodomèria, que, a la pràctica abastava un territori força més ampli que l’antiga Galítsia, ja que també s’hi afegiren força territoris poblats majoritàriament per polonesos, com la ciutat de Cracòvia, a partir de 1846.

L’Imperi habsbúrguic es va transformar en Imperi austrohongarès l’any 1867. Aquell any, l’Imperi quedà dividit en dues grans àrees, la Cisleithània -sota l’òrbita austríaca- i la Transleithània -sota l’òrbita hongaresa-. L’àrea austríaca sempre va ser molt més descentralitzada que no pas l’hongaresa. D’aquesta manera, la Galítsia i Lodomèria es va convertir en una de les disset entitats polítiques que conformaven la Cisleithània.

Map of the Kingdom of Galicia, 1914.jpg
By Mariusz Paździora – Own work, CC BY 3.0, Link 

Regne de Galítsia i Lodomèria, 1914

En el conjunt de la Galítsia, els nobles polonesos ocuparen indiscutiblement un lloc prominent i tenien totes les palanques del poder polític, social, econòmic, i eren els interlocutors amb les autoritats de Viena. La població rutena, per tant, era la més pobra, subordinada  i rural. A les ciutats de la Galítsia, els rutens eren minoria. A Lviv, per exemple, l’any 1910 només el  20% dels habitants eren ucraïnesos, mentre que els jueus eren el 26,5% i els polonesos el 49’5% -cosa que explica el fracàs de la futura república a la capital-. En el conjunt dels censos fets entre 1846 i 1910 el nombre de rutens oscil·la entre el 50,1% i el 40,2%, amb una tendència a minvar.  De tota manera, els portaveus de la comunitat  ruten sempre van afirmar que aquestes dades no eren del tot fiables, ja que moltes persones eren empeses a declarar-se com a poloneses.

El desvetllament d’una consciència nacional rutena fou més tardà que a la Ucraïna oriental. La primera entitat cultural creada fou Prosvita, l’any 1834. Políticament, no es comencen a organitzar fins més endavant, primer dividits entre Vells Rutens i Joves Rutens (els primers més conservadors i amb simpaties prorusses; més liberals i més conscients de la seva nacionalitat els segons). Cap a finals de segle es formà El Partit Nacional Demòcrata, el Partit Radical Ucraïnès i també un Partit Socialista de Galítsia, que foren els prinicpals actors polítics a principis del segle XX.     

Les reivindicacions rutenes s’anaren fent cada vegada més presents en el debat polític, amb demandes com una reforma electoral que els assegurés una millor representació, una millora del tracte de la llengua, reforma agrària… Per tal de fer sentir aquests greuges s’adreçaren a Viena, sense resultats efectius, cosa que provocà una important frustració en la comunitat ucraïnesa.

 

La República Popular de la Ucraïna Occidental 

El desenvolupament de la primera Guerra Mundial va provocar profundes transformacions al conjunt d’Europa, i particularment a l’Imperi austrohongarès. Com més avançava el conflicte, més s’hi aguditzaven les contradiccions nacionals. Alhora, dins el conjunt dels territoris poblats per ucraïnesos, el fet que esclatés la revolució soviètica va intensificar aquesta evolució, ja que el moviment nacional ucraïnès es començà a articular d’una manera seriosa a la’ltra banda de la forntera. En poc temps es veié factible de construir un estat independent que agrupés tots els ucraïnesos. Anteriorment,  aquesta possibilitat era desitjada per força actors de la política ucraïnesa, però de manera real no entrava en les seves perspectives de futur més immediates.

Cal afegir-hi, a més, que els diferents contendents del conflicte bèl·lic intentaren aprofitar, sobretot a finals del conflicte, aquestes contradiccions per tal de satisfer els seus interessos, i, en aquest sentit, la Galítisia no en va ser una excepció.

Només esclatar el conflicte, els nacionalistes ucraïnesos de la Galítisia proposaren, per primera vegada, la unió de tots els ucraïnesos en un únic estat. Aquesta primera proposta, però, tenia com a objecctiu fer que els ucraïnesos sotmesos a l’Imperi rus s’incorporessin a la Monarquia habsbúrguica. L’eina que triaren per tirar endavant aquesta proposta va  ser la creació d’un Consell Suprem Ucraïnès, format per membres dels tres partits esmentats abans. Tot i això, el suport que va rebre per part de l’estat va ser nul i ni tan sols Alemanya es va plantejar seriosament donar-hi suport. Evidentment, el conflicte que això podia generar amb els polonesos impedia que fos efectiu. Per a l’estat era molt més important mantenir el suport de la noblesa polonesa, considerat imprescindible per a la seva supervivència.

La creació d’aquest Consell, però, sí que va provocar l’interès de Rússia a anihilar-lo, ja que el veien com a potencialment perillós, atès que temia que les seves pretensions es poguessin contagiar a la Ucraïna que controlava. No és estrany, doncs, que ocupessin la Galítsia, entre els anys 1914 i 1915. Tot i cercar el suport d’alguns ucraïnesos locals, no reeixiren en aquest intent. D’altra banda, però, també foren pocs els ucraïnesos que apostaren fortament per l’Imperi: només es creà, per lluitar contra els invasors russos, una Unió per l’Alliberament d’Ucraïna, d’escassa implantació. L’estiu de 1915 aquest territori tornà a mans  de l’Imperi Austrohongarès.

L’any 1917, encara, els líders politics rutens (com Iuliian Romanchuk) reiteraren que desitjaven romandre dins de l’Imperi, però reivindicaven dividir la Galítsia en dues parts, per tal de separar-se de la Galítsia pobladda majoritàriament per polonesos. Davant d’aquestes propostes, el govern de l’Imperi reiterà que no faria ni tan sols canvis administratius, cosa que frustrà una altra vegada les expectatives rutenes.

El final de la guerra va precipitar els esdeveniments a tot l’Imperi austrohongarès. Durant el novembre i desembre de 1918 es va presenciar l’ensulsiada i posteriorment esmicolament d’aquest imperi.

El 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. La independència polonesa es considera com a efectiva a partir de l’11 de novembre.  I, evidentment, Àustria i Hongria també començaren a funcionar com a estats independents. Va ser en aquest context en què els ucraïnesos també decidiren crear el seu Consell General Ucraïnès, pas previ a la declaració d’independència, tal com havien fet els txecs anteriorment.

Aquest Consell General, invocant el principi del dret a l’autodeterminació, fou creat el 18 d’octubre a Lviv, amb Ievhen Petrushevych com a president. La proclamació de la independència es feu esperar fins a l’1 de novembre, i el nom del nou estat no va ser adoptat fins al cap d’una setmana. Sobre el nom, cal fer una puntualització: traduir-lo com a república popular pot induir a relacionar-lo amb les repúbliques populars proclamades a l’Europa oriental després de la Segona Guerra Mundial. No hi tenia res a veure. De fet, és la traducció del terme ucraïnès narodni, que té més a veure amb el significat de nacional.

De seguida, el nou govern va manifestar la voluntat d’aplegar tots els territoris poblats per ucraïnesos de l’Imperi, la qual cosa implicava incorporar a la Galítsia oriental -és a dir tota la que es trobava a l’est del riu San- la Rutènia subcarpàtica i la Bucovina, on també hi vivien nombrosos rutens. Aquesta pretensió no va ser satisfeta. La Bucovina fou ocupada poc després per les tropes romaneses, i la Rutènia subcarpàtica, de fet, romangué sempre sota control hongarès fins al moment que va ser annexada a Txecoslovàquia.

RepúblicaPopularDeUcraniaOccidental

De West ukraine.png: PANONIANFlag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверинderivative work: Rowanwindwhistler – Este archivo deriva de: West ukraine.png: PANONIANEste archivo deriva de: Flag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверин, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=36012681

Territori reivindicat per la República Popular de la Ucraïna Occidental

 

És important de destacar que aquesta proclamació no va ser majoritàriament aprovada per tota la població. Com ja hem dit abans, hi havia importants bosses de població polonesa a tota la Galitsia, però on era més nombrosa era, precisament, a Lviv. Fou en aquesta ciutat on esclatà una revolta de la població polonesa. El resultat d’això fou que les autoritats ucraïneses van ser expulsades de la capital només tres setmanes després, el 21 de novembre. Aquesta revolta precipità la decisió del Consell de crear l’Exèrcit Ucraïnès de Galítsia. La pèrdua de la capital obligà el govern ucraïnès a cercar noves capitals,  primer Ternòpil i després Stanyslaviv (actualment Ivano-Frnknivsk), més a l’est.

El Consell General nomenà una Secretariat Provisional d’Estat, que era qui exercia el govern, encapçalat per Kost Levytskyi, primer, i Sydir Holubovych a partir del gener de 1919. Una de les primeres decisions del nou govern, per tal de legitimar la nova república, va ser la de convocar eleccions, que s’haurien hagut de fer el juny de 1919, però els esdeveniments es precipitaren i això fou impossible. Es va preveure un parlament de 266 diputats, dels quals seixanta-sis correspondrien a les minories, polonesa, alemanya i jueva.

Encara que el parlament no va arribar a ser triat mai, sí que es va renovar el Consell General (només en els territoris que controlava),  on aconseguiren un lloc preminent els nacionaldemòcrates, mentre que la representació dels radicals fou menor. Aquest Consell va optar per nomenar Petrushevytch com a president del nou estat.

El nou govern optà per tirar endavant una política molt prudent, que impliqués els menors canvis possibles en tots els àmbits. A l’administració, per exemple, no es feren més canvis que col·locar persones de confiança en els llocs de més responsabilitat.

Un dels terrenys en què sí que hi hagué canvis era el de la legislació lingüística, tal com era previsible. L’ucraïnès es convertí el 15 de febrer de 1919 en l’única llengua oficial, tot i que els membres de les minories tenien el dret d’adreçar-se a l’administració en la seva llengua. També es va intentar tirar endavant una tímida reforma agrària, que pretenia traspassar grans propietats (en mans de polonesos) en benefici dels camperols. A la pràctica, però,  no s’arribà a  aplicar, cosa que, lògicament, comportà que bona part del camperolat perdés interès a donar suport al nou estat.

Postage stamp of the West Ukrainian National Republic, 1920. 1 Hr face value.png
By West Ukrainian National Republic
(Life time: N/A) – Original publication: 1920
Immediate source: Scanned from personal collection., Public Domain, Link

Segell de la República Popular de la Ucraïna Occidental

És evident que el tracte de les minories no ucraïneses és un dels aspectes més controvertits de la curta vida d’aquest estat. Fonts poloneses destaquen la repressió que patí la població d’aquesta nacionalitat, i ho argumenten amb el tracte discriminatori envers la llengua polonesa, com  la prohibició de publicacions en polonès, sobretot de la capital,  per les intimidacions de la població per part de les tropes ucraïneses i documenten les execucions de població civil, com a Zloczow, i l’internament en camps, com a Kosiv. Les relacions amb la comunitat jueva, en canvi, foren millors. Es creà un Consell Nacional Jueu, que havia de ser l’interlocutor amb el govern i es permeteren les publicacions en jíddix. Fins i tot, nombrosos jueus manifestaren la seva simpatia envers la nova república, que preferien abans que integrar-se en un nou estat polonès.

A part del conflicte amb la població polonesa, a la nova república també esclatà alguna revolta obrera. La Galítsia era una zona poc industrialitzada, per tant amb un moviment socialista molt feble, però, en el centre industrial de Dogròbitx, el més important, hi hagué un aixecament obrer de caire bolxevic, de curta durada.

El fet que s’hagués creat la República de la Ucraïna Oriental poc temps abans va fer que hi hagués interès a crear una república ucraïnesa unificada; almenys això és el que manifestaren els dirigents de les dues repúbliques. Aquesta voluntat, a la Galítsia, quedà segellada en un acord signat el 3 gener. Arran d’aquest acord, s’envià una delegació a Kíiv per tal que s’iniciessin negociacions en aquest sentit. Les converses arribaren teòricament a bon terme, el 22 de gener, moment a partir del qual la Galítsia es convertiria en la Província Occidental d’Ucraïna. A la pràctica, però, aquesta unió fou només simbòlica, ja que mai s’arribà a materialitzar d’una manera efectiva.

Durant el febrer de 1919, les tropes ucraïneses intentaren recuperar Lviv, però l’arribada de l’exèrcit polonès va fer infructuosos aquest intents, i no només això, sinó que va possibilitar que en un període de cinc mesos acabés ocupant tot el territori de la Galítsia. Les tropes poloneses reberen a més el suport de tropes franceses que en teoria havien de combatre els soviètics, però que, a la pràctica, ajudaren els polonesos a sufocar la revolta. Durant el més de juny, els ucraïnesos intentatren tirar endavant una última campanya per expulsar les tropes poloneses, però acabà en fracàs, i el 16 de juliol travessaren el riu Zbruch, que, de fet, era l’antiga frontera entre tots dos imperis.

Els interessos contradictoris entre els governs dels dos estats ucraïnesos no van ajudar gens a la possible supervivència de la república galitsiana. A la Ucraïna oriental, amb capital a Kíiv, governava un directori liderat per Simon Petliura, que tenia com a principal prioritat un acord amb els polonesos que l’ajudés a resistir els soviètics. Petrushevych, per la seva banda, volia resistir tant sí com no, però Kíiv se’n desentengué. A més, era evident que els estats aplegats a la Triple Entesa també havien optat obertament perquè la Galítsia romangués sota poder polonès.

L’agost de 1919 els governs polonès i ucraïnès acordaren un alto el foc i mantenir com a fronteres les que hi havia abans de la guerra, el riu Zbruch, com a provisional, l’1 de setembre. Finalment, el 21 d’abril de 1920, el govern uncraïnès i el polonès acordaren definitivament que aquest riu fos la frontera entre tots dos estats. Això equivalia, doncs, a la renúncia d’Ucraïna a la Ucraïna occidental, a canvi del seu suport en la lluita contra els bolxevics. Amb el tractat de Trianon, la Rutènia fou incorporada definitivament a Txecoslovàquia, mentre que la Galítsia quedà en mans de Polònia, situació que s’allargà fins després de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, la qüestió rutenoucraïnesa fou un dels temes més candents de la política polonesa d’entreguerres.

En el procés de dissolució de l?imperi austrohongarès, no fou aquesta l’única república fallida. Un altre projecte que va fracassar va ser el de la República del Banat.

 

 

PER SABER-NE MÉS

Paul Robert Magocsi, A history of Ukraine. The land and its Peoples. University of Toronto, 2010

Jerz Lukowski i Hubert Zawadzki, Historia de Polonia. Akal, Madrid, 2003

 

Anuncis

La República del Banat (1918), l’efímer estat multiètnic de l’Europa central

Piata Sfanta Maria Timisoara 1910-2

Timisoara, 1910-1912, capital del Banat

L’1 de novembre de 1918, en ple procés de descomposició de l’Imperi austrohongarès, es va proclamar la República del Banat. En cas que s’hagués consolidat, al cor d’Europa hi hauria hagut un estat amb una clara vocació multiètnica, un cas únic en el vell continent. El context en què va néixer era molt complex, ja que d’una banda s’estava afermant un potent estat romanès -el més extens que ha existit- i, de l’altra, el projecte d’un estat sud-eslau estava prenent forma. Això va fer que tant la població romanesa com l’eslava no secundessin aquesta proposta, que va comptar només amb el suport de les minories hongaresa i alemanya, que, a més, eren vistes com a vinculades a les potències perdedores del conflicte europeu.

Què és el Banat?

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament, va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any que se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, jueves, eslovaques… Segons les dades del cens de 1910 -l’últim de l’Imperi austrohongarès-, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, txecsbúlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part que actualment pertany a Romania comprèn els comtats de Timis, Caransebes, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals rep el nom de Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

Map of the Banat region
By Andrei_nacu (talk) (Uploads) – Own work, Public Domain, Link

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi otomà, des de l’any 1552. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Sirmia i Backa, en una nova entitat política, la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària. El 1860, aquesta província fou abolida i el seu territori fou reincorporat al Regne d’Hongria.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (suaus del Danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

Els fets

L’1 de novembre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els posteriors tractats de Versalles i de Trianon, el Banat quedà dividit entre els tres estats esmentats, situació que encara perdura.

És important de destacar que el 30 d’octubre, abans de la proclamació de la República del Banat, el govern hongarès, encapçalat per Sandor Wekerle, havia caigut i n’havia assumit la direcció Mihaly Karoly. Pocs dies després, el 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. Tot aquest caos va ser aprofitat per Itàlia que ocupà Trieste, Trentino, Ístria i parts d’Eslovènia. Va ser en aquest context on la República del Banat va intentar, infructuosament, fer-se un lloc.

La capital n’era Timisoara, que, demogràficament, llavors era molt diferent d’ara. Segons el cens abans esmentat, el de l’any 1910, tenia poc més de setanta mil habitants. D’aquesta població, gairebé el 44% tenia l’alemany com a llengua materna i una mica més del 39% afirmava que ho era l’hongarès, mentre que la que deia que era el romanès no arribava al 5%, i la que tenia el serbocroat no arribava ni tan sols al 2%. Més enllà de si aquestes dades eren del tot ajustades, és evident que la composició demogràfica era radicalment diferent de l’actual.

El 31 octubre de 1918, els diversos grups ètnics del Banat havien creat, cadascun el seu, uns consells militars. De seguida, va adquirir un particular protagonisme la figura d‘Otto Roth, un dels més destacats membres del Partit Socialdemòcrata, que va proposar de constituir un Consell Popular del Banat Autònom, unificat, que havia d’estar constituït per membres provinents dels diversos grups ètnics. Això no va ser possible, però, ja que, sobretot, els representants de la minoria romanesa, entre els quals destacava Aurel Cosma, no hi van estar d’acord. De fet, Cosma va arribar a afirmar que “Nosaltres, els romanesos no podem acceptar la proposta d’Otto Roth. Les aspiracions del nostre poble van en una línia diferent.” Cosma i el Partit Nacional Romanès organtizaren una gran manifestació a la plaça de la Llibertat per reivindicar la incorporació d’aquest territori a Romania.

Tot i l’oposició de la minoria romanesa, la direcció del Partit Socialdemòcrata optà per proclamar formalment la República l’endemà, l’1 de novembre, des del balcó de l’Ajuntament de Timisoara, davant del qual hi havia concentrats nombrosos manifestants socialdemòcrates amb banderes roges. Qui en feu la proclamació va ser Roth, que ostentà, des de llavors, el càrrec de comissionat en cap de la República. L’altra gran cara visible de la república del Banat fou Albert Bartha, que, bàsicament, assumí la direcció de les tropes i la defensa del territori. Aquesta proclamació, però, no obtingué pràcticament cap suport internacional, ja que només fou reconeguda per l’Hongria de Karoly.

Dr. Otto Roth

Otto Roth, 1930
Font: Adevarul

Roth era militant del Partit Socialdemòcrata Hongarès (MSZDP) i durant la primera Guerra Mundial fou regidor a Timisoara. S’ha especulat molt sobre quines eren les veritables intencions de Roth: si constituir un nou estat independent o bé crear una entitat autònoma que formés part de la nova república hongaresa.

Aquell mateix dia, l’1 de novembre, es creà, ara sí, el Consell Popular del Banat, format per 20 membres del consell de la ciutat, 60 membres dels consells militars nacionals, 40 representants dels consells obrers i 70 dels partits burgesos. Com a òrgan directiu d’aquest organisme es trià un comitè executiu de 20 membres. Pretenia administrar el Banat amb un sistema de tipus cantonal, similar al de Suïsa -tot i que aquests cantons en el cas del Banat haurien estat multiètnics-, i aspirava a superar les divisions ètniques i evitar la partició del territori.

Ara bé, també és veritat que el nou govern no va arribar a controlar-ne tot el territori. Per exemple, Pancevo, relativament propera a Belgrad, va quedar totalment fora del seu control (el 5 de novembre s’hi creà un Consell totalment independent);  i a les ciutats de Lugoj i Caransebes era més que relatiu. A Lugoj s’arribaren a crear unitats militars romaneses, i a Caransebes hi hagué dos poders polítics contraposats (un Consell romanès, encpaçalat per Remus Dobo i un de republicà, liderat per Zsolt Réthy).  A més de no gaudir del suport de bona part de les minories eslaves i romaneses, hi hagué aixecaments camperols, a Kusić, Zlatica, Jebel o Margina (amb algunes desenes de morts  i l’aplicació de la llei marcial) i la constant amenaça de les tropes franceses de l’Armée du Danube (AD), comandades per Jouinot-Gambetta. Evidentment, la curta durada d’aquesta república impedí que tirés endavant propostes de transformació social. Amb prou feines es preparà un esborrany de llei que gravava les fortunes.

Tot i la proclamació, la resistència de la minoria romanesa no minvà, sinó que s’intensificà i feu més evident la seva intenció d’incorporar aquest territori a Romania.

Tot just tres dies després, el 4 de novembre, s’organitzaren esquadrons militars i un guàrdia cívica, amb l’objectiu de controlar el territori. Aquests esforços no foren suficients per evitar la invasió del Banat per part de les tropes sèrbies, comandades pel coronel Čolović, iniciada el 15 de novembre. El 17 de novembre entraren a la capital, Timisoara, sense combats.

Les tropes ocupants dissolgueren immediatament els consells nacionals i es feren amb el control efectiu del Banat. Poc temps després, es consumà la partició del país. La Resolució d’Alba Iulia (a Transsilvània) apostava per la incorporació d’aquest territori i de Transsilvània a Romania. A aquesta assemblea d’Alba Iulia hi assistiren representants del Banat -entre els quals hi havia Cosma-. Les tropes sèrbies que controlaven Timisoara intentaren evitar la sortida d’aquests delegats de la ciutat, però no ho aconseguiren. D’altra banda, l’Assemblea Popular reunida a Novi Sad (el 10 de novembre, amb respresentants del Consell de Pancevo i del Consell serbi de Timisoara) en propugnà la incorporació al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que tot just llavors s’estava constituint, i que l’any 1929 adoptà oficialment el nom de Iugoslàvia. Aquesta Asemblea n’aprovà la incorporació el 25 de novembre.

Velika-narodna-skupstina-1918

Quadre d’Anastas Bocaric, que representa l’Assemblea de Novi Sad. Font: Wikimedia Commons

Amb la independència perduda i la consolidació del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, l’1 de desembre, la situació arribà al màxim de tensió, ja que aquest nou regne aspirava a controlar la major extensió possible del Banat, cosa que entrava en contradicció amb els interessos de la nova Romania. La situació arribà al punt que calgué que les tropes franceses, uns quinze mil efectius, entressin a Timisoara, el 7 de desembre, amb la funció d’evitar el conflicte. Tot quedà ajornat fins al resultat final de la posterior negociació dels tractats de pau.

Durant uns mesos encara, els treballadors socialdemòcrates alemanys, sobretot, no es van donar per vençuts i intentaren mantenir la flama de la República del Banat. En aquesta línia van fer arribar -el 16 d’abril de 1920- a la conferència de París, on s’estaven “negociant” els tractats de pau, una demanda per constituir una República de Banàtia, cantonalitzada, que havia d’abastar, a més del Banat, la regió històrica veïna de Backa. En cas d’haver-se materialitzat aquest projecte, la seva superfície hauria estat més gran que la de la república del Banat. Tal com era de preveure, la proposta fou desestimada, per no dir que del tot ignorada.

Finalment, pel Tractat de pau de Trianon, el Banat quedà esquarterat.

Banatia

Mapa que representa la proposta d’una República de Banàtia

El dàlmata, la llengua romànica que va morir a finals del segle XIX

La mort d’Antonio (o Tuone) Udina el 10 de juny de 1898  és un fet emblemàtic en la història de la romanística. Amb el seu traspàs, desapareix l’últim dels parlants de la llengua dàlmata, una llengua romànica de la qual queden ben pocs testimonis. Tot això ha fet que aquesta llengua, o conjunt de llengües, hagi quedat envoltada d’una aura de romanticisme.

La classificació de la llengua

Moltes vegades s’ha considerat el dàlmata com una llengua de transició -concepte, per ell mateix, totalment discutible- entre el romanès i els parlars italians. Aquest plantejament encara és acceptat a hores d ‘ara per nombrosos filòlegs. A tall d’exemple, només, Eugeen Roegiest en el text Vers les sources des langues romanes: un itinéraire linguistique à travers la Romania, un text d’una data no gaire llunyana, el 2006, defensa aquesta tesi. En la mateixa línia apunta la prestigiosa pàgina web quebequesa L’aménagement  linguistique dans le monde, que fins i tot l’acosta al romanès.

Normalment, es considera que a la major part dels Balcans, després de la romanització, es va desenvolupar una llengua, que moltes vegades s’ha anomenat protoromanès, evolució del llatí vulgar parlat en aquelles contrades. L’arribada de diversos pobles -alguns de germànics, però sobretot eslaus i àvars- va fer que la seva àrea linguïstica quedés trossejada, cosa que va implicar que aquest protoromanès evolucionés, d’una banda, cap al dacoromanès (el romanès de l’actual Romania), i, d’una altra, cap a l’aromanès, el meglenoromanès i l’istroromanès, aïllats geogràficament entre ells i del romanès.

Segons la teoria abans esmentada, a l’occident del domini lingüístic protoromanès s’estenia el dàlmata. Aquesta teoria del dàlmata com a llengua pont sembla que ha quedat desestimada per alguns autors des de fa uns anys. A hores d’ara, encara no hi ha acord entre els filòlegs sobre quina és la seva filiació. Alguns autors l’acosten a l’istriot, una de les llengües romàniques parlades a la península d’Ístria, sobre la qual tampoc no hi acord sobre si és una llengua per ella mateixa, si és una variant del venecià o bé si n’és una del retoromànic. Aquests autors agrupen istriot i dàlmata com a membres del grup dalmaticoromanç, que al seu torn forma part de la família italo-dàlmata. Per tant, des d’aquesta perspectiva el dàlmata queda més a prop de les llengües italianes que no pas del romanès. Aquest és el criteri, per exemple, dels autors de l’Ethnologue.

Domini lingüístic

Dalmatian language.jpg
De Wento – Opera creata dall’uploader (own work by uploader) da Image:Romance-lg-14c-en.png (Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001), CC BY-SA 3.0, Enlace

Domini lingüístic del dàlmata, segle XIV

De fet, les fonts d’informació sobre aquesta llengua són escasses, fet que fa difícil saber exactament quin n’era el domini lingüsitic. S’acostuma a considerar que era parlat a tota la costa dàlmata i a la gran majoria d’illes que hi ha davant d’aquesta costa, des de més al sud de l’àrea de Rijeka (Fiume) al nord fins a, com a mínim, Kotor (Cattaro) al sud. Està perfectament documentada l’existència del dàlmata a les illes de Krk (d’on era Udina), Rab, Cres, Korcula, a les ciutats de Zadar, Split, Trogir, Budva, Dubrovnik. Alguns autors afirmen, però, que encara es podria haver arribat a estendre fins a territoris més meridionals, com Bar (Antivari), Ulcinj o fins i tot a zones que actualment pertanyen a Albània, entorn d’Shkoder, Drivast i Lesh. L’autor que més ha defensat aquesta extensió més cap al sud és el croat Zarko Muljiacic.

A part de l’extensió territorial, una de les dades que crida l’atenció és que d’on se’n té informació és, de la seva presència en zones urbanes, totes elles costaneres, mentre que de zones rurals no se’n té constància. No hi ha, doncs, cap documentació que permeti afirmar que hi hagués un contínuum lingüístic, la qual cosa vol dir que el seu domini lingüític estaria format per un conjunt d’enclaus separats i aïllats entre ells.

Història

Entre els anys 229 i 155 abans de Crist, la República romana va ocupar tota aquesta zona dels Balcans (província d’Ilíria), cosa que va implicar en major o menor mesura la romanització de bona part de la població. Més endavant, aquests territoris van quedar sota la jurisdicció de l’Imperi d’Orient, amb capital a Constantinoble, amb la qual cosa el grec substituí el llatí com a llengua preminent. Això, però, no va canviar el fet que en bona part de les ciutats, sobretot, es continués manenint viu el llatí vulgar que s’hi parlava.  L’arribada massiva de població eslava va fer que nombroses persones cerquessin refugi en les ciutats fortificades de la costa, com Split, Zadar o Dubrovnik.

Segons Matteo Bartoli, cap a principis del segle XI, la llengua dàlmata  ja s’havia més o menys configurat i xifrava en cinquanta mil el nombre de persones que la parlaven. El panorama lingüístic, però, tornà a canviar amb la irrupció de la República de Venècia a la costa adriàtica, que va incorporar tota aquesta àrea a la seva zona d’influència. És a partir de llavors que el venecià començà a interferir seriosament en el dàlmata i, més endavant, s’inicià un procés de substitució lingüística, que es va veure reforçat per la pressió que la població eslava exercia sobre els dalmatòfons.

Del territori d’on se’n té més informació és la ciutat de Dubrovnik (Raugia en dàlmata), on, encara, durant el segle XII el dàlmata era clarament la llengua majoritària de la població, situació que es mantingué ben bé fins al segle XIV, tot i que a mesura que anaren passant els anys es va fer evident un clar procés de regressió. Se’n conserven alguns textos breus, com el Praecepta Rectoris de 1280, un contracte comercial del 1302 o unes anotacions en un testament, de l’any 1386. Filippo de Diversis constatà, entre els anys 1434-1440, que el dàmata encara era lla llengua més usada. La situació, però, sembla que ja havia canviat radicalment a finals del segle XV. Segons informa Elio Lampridrio Cerva, entre finals del segle XV i principis del XVI, el dàlmata ja només era un record per  a la majoria de la població. Desconeixem si aquesta informació que aporta Cerva era del tot certa en aquell moment, o si bé si responia a  l’interès de minimitzar la importància del dàlmata.

En d’altres ciutats dalmates, la informació que ens en queda és encara més migrada. De Zadar (Zara, en dàlmata) destaquen els textos de dues cartes escrites en dàlmata, de 1325 i de 1397, documents de gran valor. A Trogir (Trau, en dàlmata) hi ha documentat algun text, de caire judicial, del segle XIV. A Split (Spalato), Giovanni Luccio, el 1666, constatà que encara s’hi parlava.

Més al nord, a l‘illa de Krk (Vicla en dàlmata), no se’n tenen documents que es remuntin gaire enllà. Ara bé, sí que hi ha referències de persones foranes que en certifiquen la presència, la primera de les quals és de Giovanbattista Giustinian, de mitjan segle XVI. Era inspector de la República de Venècia, i va fer constar que a l’illa s’hi parlava una altra llengua, a part del serbocroat i del venecià. L’any 1555, el zuriquès Konrad Gessner (interessantíssim humanista d’una obra vastíssima, entre les quals destaca la seva Bibliotheca Universalis) en  un text publicat sobre les llengües del món hi fa referència (Mithridates de differentis linguis), breument.

A principis del segle XIX encara sobrevivia en bona part de zones del nord de Dalmàcia. El croat Ivan Feretich va esmentar-lo en el seu Fragmen historiae Civitatis et insula Veglae. Més interessants, des del punt de vista lingüístic van ser els informes del metge Gimabattista Cubich, que a mitjan segle XIX, va transcriure alguns textos a partir de la informació aportada per la població local.

Sense cap mena de dubte, la principal font d’informació sobre el dàlmata és Tuone Udina -el que se suposa que n’és l’últim parlant-, que va morir l’any 1898. Matteo Bartoli va recollir, sobretot d’Udina, però també d’algunes desenes més d’informants, gran nombre d’històries, cançons, contes. Bartoli va publicar el seu principal text sobre el dàlmata, Das Dalmatische, l’any 1906, en versió alemanya, tot i que originàriament l’havia escrit en italià.  L’orignal en italià es va perdre i no va aparèixer publicat en llengua italiana fins a finals del segle XX, però traduït de l’alemany.  Cal recordar que aquest territori pertanyia a l’Imperi Austrohongarès, i estava sota jurisdicció austríaca, cosa que explica que es publiqués primer en alemany. Va ser la seva tesi doctoral, que va ser dirgida pel prestigiós Meyer-Lübke.

Abans de Bartoli, el principal document de referència sobre el dialecte de l’illa de Vicla era el d’Antonio Ive, que l’any 1886 va publicar un aticle intitulat L’antic dialecte de Veglia, on recollia algunes dades estudiades per alguns predecessors. Va ser el primer text sobre el veglioto -com s’acostuma a anomenar el dialecte d’aquesta illa-. Ive també havia entrevistat Udina.

Dialectes

Tradicionalment, s’ha considerat que el dàlmata tenia dos grans dialectes, d’una banda el veglioto -de l’illa de Vicla- al nord, i de l’altra el ragusà (a Dubrovnik), al sud. De tota manera, la certesa d’aquesta divisió en dos grans blocs es veu qüestionada per la poca documentació que en tenim. D’una banda, hi ha, sobretot, la informació oral que va aportar Udina tot just un any abans de la seva mort (l’any 1897). D’altra banda, hi ha documents escrits, sobretot de la ciutat de Dubrovnik, dels segles XIV i XV. A partir d’aquestes fonts, de caràcter molt diferent i molt allunyades en el temps és difícil d’arribar a esbossar amb certesa una possible divisió dialectal. L’altra gran font d’informació sobre el dàlmata és la que prové de la influència d’aquesta llengua sobre el serbocroat, que es parlà posteriorment en el seu domini lingüístic. Aquest aspecte ha estat estudiat sobretot, lògicament, per filòlegs croats.

Pel que fa a Udina, a més, hi ha alguns elements que cal tenir en compte. Udina era, ara el que ara en poden anomenar un semiparlant del dàlmata, és a dir, era una persona que ja no utilitzava la llengua de manera natural i fluïda, sinó que els seus coneixements eren, sobretot, del dàlmata que ell havia sentit de jove. En una ocasió va arribar a dir que, en el moment de  contactar amb Bartoli, feia vint anys que no el parlava, amb la qual cosa la seva “puresa” -concepte sempre discutible- era relativament escassa. Les interferències del venecià eren molt importants. De fet, Bartoli afirmava que quan començà a parlar amb Udina bàsicament parlava un venecià plagat de dalmatismes, més que no pas dàlmata. La seva mare, sembla ser que era croata, i de llengua materna serbocroata, cosa que devia fer que el dàlmata d’Udina molt probablement estigués plagat d’interferències -no només del venecià-, cosa que en podia afectar la fonètica i estructures bàsiques. A més, sembla que l’estat de la seva dentadura tampoc no era la més idònia, amb la qual cosa alguns aspectes de la seva fonètica potser s’han de prendre amb molta cautela. Finalment, sembla que hi ha documentats altres parlants de dàlmata, almenys de vegliota, que van sobreviure la mort d’Udina, i van viure almenys fins entrat el segle XX.

TuoneUdaina

Tuone Udina, burbur (era de professió barber, que és el que vol dir burbur)
Font. Wikimedia Commons

Rosenkranz, l’any 1955, va plantejar la possibilitat que en lloc de dos grans dialectes fossin tres, centrats a Vicla, Zadar i Ragusa, teoria que fou avalada uns vint anys després pel filòleg italià Zamboni.  Muljiacic, esmentat abans, va fer arribar el domini lingúistic dàlmata molt més al sud, i proposà l’any 1997 una possible divisió en tres grans dialectes: el jadertí, (entorn de la ciutat de Zadar, dintre de la qual quedaria compresa l’illa de Krk) ja esbossat per Rosenkraz, el ragusà i, finalment, el labeàtic, tal com l’anomena ell, que es correspondria a la zona més meridional.

La llengua dàlmata: un mite? Una llengua o un conjunt de parlars?

Estem molt acostumats a donar per lògiques i naturals construccions humanes com els estats, les administracions, les llengües (almenys codificades)… de manera que se’ns fa difícil, molt difícil, interpretar i entendre el món sense aquestes cotilles. Molt probablement, Bartoli quan va “crear” el dàlmata va reproduir aquest patró i va pensar en aquest  model de llengua més o menys unificada, i que donava per suposada una consciència lingüistica dels parlars de dàlmata.

El dàlmata era, però, una llengua que responia a aquests patrons, o era més aviat un conjunt de parlars, cosa lògica tenint en compte que es parlava en enclaus allunyats geogràficament? La veritat és que no es disposen de prou elements per donar-ne una resposta satisfactòria. A més, respondre-ho implica plantejar-se una vegada més la qüestió que encara no ha estat resolta – probablement perquè no ho pot ser- de què és una llengua.

Les últimes recerques de Muljiacic apunten més en la línia que es tractava d’un conjunt de parlars o llengües diferenciades, amb parlants sense consciència d’unitat lingüística. Abans hem comentat que apuntava a una divisió en tres grans dialectes, però segons Kramer, per a Muljiacic en realitat eren més aviat tres llengües dalmàtiques diferents, fet que ja es podia rastrejar en l’edat mitjana. En la mateixa línia apunta Nikola Vuletic, que ha estudiat sobretot la influència que ha exercit el dàlmata (o potser n’hauríem de dir els dàlmates) sobre el serbocroat que s’ha parlat en els llocs on es parlava. Fa uns anys, Vuletic, va escriure un article amb voluntat polèmica, amb un títol del tot explícit: Le dalmate: panorama des idées sur un mythe de la linguistique romane, d’on prové una part important de la informació d’aquesta entrada.

La llengua

A partir de les diverses fonts esmentades s’ha intentat reconstruir-lo. La font fonamental per elaborar-la ha estat la informació aportada per Udina, cosa que fa que representi sobretot el dialecte de Vikla. Aquí en teniu una petita mostra. És una proposta que podeu consultar a la pàgina Dalmatian yolasite. Si hi accediu, hi veureu un vincle que us conduirà a un curs d’aquesta llengua.

  • Numerals: 1-join; 2- doi; 3- tra; 4- kuatro; 5- cenk; 6- si; 7- siapto; 8- uapto; 9- nu; 10- dik; 11- jonko; 12- dotko; 13- tretko; 14- kuarko; 15- cenko; 16- setko; 17- dik siapto; 18- dik uapto; 19- dik nu; 20- venc
  • Verb ser ( saite ):  ju sai, te sante; jal sant / jala sant; nu saime; vu saite; jali sant
  • Alguns verbs: favular (parlar); fatikur (treballar); mancur (menjar); bar (beure); fabrikur (fer); taljur (tallar); domandur (preguntar); credro (creure)
  • Algunes frases habituals:  buna dai (bon dia); buna nuat (bona nit); Mi naum sant (em dic); du andu te sante? (d’on ets?) ju sai de Spalato (jo soc de Split); ju sai Dalmot (jo soc dàlmata); jo te viva? (on vius?)
  • Articles: el (el), la (la), i  (els) i le (les)
  • Els noms en plural es formen amb la terminació -i en masculí i e en femení.
  • Alguns adverbis: luc (aquí); cauc (allà); sois (sobre); sote (sota), aninč (abans), dapu (després), adias (ara)

Aquí podeu sentir-ne el Pare Nostre:

La recuperació de la llengua?

Algunes llengües extingides s’han pogut “ressuscitar”, com són els emblemàtics casos del còrnic -a Cornualla-, desapareguda a finals del segle XVIII i el manx -a l’illa de Manx- l’últim parlant del qual va morir en ple segle XX, això sense esmentar el cas més reeixit, el de l’hebreu. A hores d’ara, els esforços per recuperar el còrnic i el manx han, més o menys, tingut èxit, i de totes dues llengües se’n poden comptar alguns centenars de parlants, ja sigui com a llengua primera, molt pocs, o com a llengua apresa.

En el cas del dàlmata, hi ha hagut algun intent de recuperar-la, però els resultats han estat molt migrats, i ara per ara es pot dir que no n’hi ha més d’una vintena de parlants, i entorn d’un centenar més de persones amb alguns coneixements. D’altra banda, també s’ha plantejat aquest debat sobre la recuperació d’aquesta llengua a Croàcia, i tot sembla indicar que l’interès de la població és totalment inexistent.

Altres parlars romànics desapareguts

És evident que el fet que el seu darrer parlant morís a les darreries del segle XIX fa que el dàlmata hagi estat embolcallat d’un halo romàntic. De tota manera, el dàlmata no és l’únic parlar romànic perdut. N’hi ha d’altres com pannoni, documentat a l’entorn del llac de Balaton, a Hongria. Està documentada la seva pervivència almenys fins al segle X. D’una època similar són les darreres proves que demostren l’existència d’un parlar romànic austríac. Un cas en què un altre parlar romànic llengua sobreviure més de temps va ser el de la vall del Mosela, posteriorment germanitzada, pel cap baix, fins al segle XIII.

 

 

L’albanès es converteix en llengua oficial a tot Macedònia

Aquest dijous passat, 10 de gener, el parlament macedoni va aprovar per majoria que l’albanès es convertís en llengua oficial a tot el país. A la votació final, 69 diputats van votar-hi a favor. El parlament macedoni té un total de 120 diputats, cosa que fa amb aquest suport ja n’hi hagi  prou per aprovar-ho. L’oposició, la coalició liderada pels conservadors nacionalistes del VMRO-DPMNE, va boicotejar la votació i es van absentar del parlament.

Van votar a favor d’aquest reconeixement oficial els 49 diputats vinculats als socialdemòcrates (SDSM) i el vint diputats dels partits albanesos (10 de la Unió Democràtica per la Integració -BDI-, els 5 de BESA, els 3 d’Aliança pels Albanesos i els 2 del Partit Democràtic dels Albanesos). Per al cap de govern, el socialdemòcrata Zoran Zaev, aquesta aprovació és una molt bona notícia, ja que aferma Macedònia com un estat per a tothom, independentment de quin sigui l’origen ètnic. Els partits albanesos tambés es mostren satisfets, tot i que en alguns casos amb alguns matisos. Aquesta reforma legal era un punt irrenunciable per tal de donar suport als socialdemòcrates per formar govern. Més d’una vegada, alguns dirigents d’aquests partits han manifestat el seu malestar perquè no es tirava endavant, mesos després d’haver-se format el govern. En aquest senitt, destaca l’actiud de Zijadin Sela (d’Aliança pels Albanesos) que ha reiterat la possibilitat de no donar més suport al govern en cas que no s’aprovés. D’altra banda, des de BESA es qüestiona que sigui una veritable oficialitat de l’albanès a tot el país, sinó que es valora més aviat com una millora de la situació legal de la llengua. Des del principal partit albanès (BDI), en canvi, es valora de manera molt més positiva.

Les autoritats albaneses, el president d’Albània, Ilir Meta, i el cap de govern, Edi Rama, també han mostrat la seva satisfacció. Han manisfestat, a més, que una mesura d’aquest tipus ajudarà a millorar les relacions entre ambdós estats.

La reacció de l’oposició, en canvi, no ha anat precisament en aquesta línia. Ho demostra perfectament el fet que fos fora de l’hemicicle en el moment de la votació. Des del VMRO-DPMNE es considera un immens error aquesta reforma legal. A més, alerta que és discriminatòria pel que fa als drets de les altres minories del país. Continua valorant, també, que pot ser l’inci d’un procés de federalització del país, cosa que Zaev nega de manera categòrica.

El VMRO-DPMNE va impulsar a principis de l’any passat intenses campanyes contra el que en deien imposició del bilingüísme. De fet, van esperonar manifestacions en totes les ciutats del país, amb el lema de No al Bilingüisme, que es van perllongar durant dos mesos. A més, cal tenir en compte que la tensió d’aquest partit amb el govern és important, també, pel fet que hi ha prop d’una trentena de persones detingudes arran dels fets que es van produir el mes d’abril de l’any passat, quan diversos manifestants van assaltar el parlament macedoni. Entre els detinguts hi ha alguns membres del partit. Tot això ha fet pujar una altra vegada, de manera important, la tensió política al país.

El fet que el parlament hagi aprovat la llei no vol dir, però, que entri immediatament en vigor. Ara cal que el president del país, Georgje Ivanov la signi. En cas que no ho faci, la llei haurà de tornar al parlament, on s’haurà de tornar a votar. No és fins llavors que entrarà defitnitivament en vigor. Aquesta possiblitat és bastant real. Cal tenir en compte que Ivanov s’hi ha oposat nombroses vegades. En el darrer discurs de Cap d’Any ja va manifestar la seva preocupació pel fet que aquesta normativa finalment pogués tirar endavant. Per tant, que no la signi és més que probable. A més, Ivanov va donar suport, de manera més o menys oberta, a les mobiltizacions de l’any passat contra le bilingüisme.

Aquesta llei representa una clara millora per a l’estatus legal de la llengua albanesa. Fins ara, l’albanès només era oficial en aquelles municipalitats on hi havia un mínim d’un 20% d’albanesos. L’estat, els municipis i totes les estructures que en depenen l’hauran, ara, d’utilitzar. Afectarà pàgines webs oficials, bitllets, monedes…

Declaració conjunta a favor de l’autonomia dels partits hongaresos de Romania

La qüestió hongaresa ha tingut, i té, un pes molt important en la política romanesa. De fet, el principal partit de la minoria hongaresa del país, la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania (RMDSZ), hi juga un paper clau. Durant els últims vint-i-cinc anys ha fet moltes vegades de partit frontissa, i a hores d’ara, amb els seus trenta diputats, són també decisius. No formen part de l’equip de govern, però li dona suport externament.

Més enllà del joc estrictament parlamentari, però, les reivindicacions de la minoria hongaresa s’han fet sentir repetidament. Ara, sembla que es vol fer un pas més i es pretén anar més enllà. Un exemple d’això és el que va succeir el passat 8 de gener, quan tres formacions hongareses van decidir tirar endavant una campanya per tal d’aconseguir diversos graus d’autonomia a Transsilvània.

Els partits que van signar la declaració conjunta, a la ciutat transsilvana de Cluj, són la Unió Democràtica, abans esmentada, i dos partits menors, el Partit Popular dels Hongaresos de Transsilvània i el Partit Cívic Hongarès.

Aquesta declaració s’emmarca en un moment en què és propera la commemoració del centenari de la creació de la Romania moderna, després de la Primera Guerra Mundial i de l’ensulsiada de l’Imperi Austrohongarès, quan Transsilvània, el Banat i Moldàvia van ser incorporades a Romania, de manera que es va constituir l’estat romanès més extens de la història.

La delcaració, en primer lloc, constata que s’ha aconseguit mantenir la identitat hongaresa i el patrimoni cultural en els últims cent anys, malgrat la política assimilacionista de la majoria dels governs romeensos. Tot i això assegura -és cert- que aquesta comunitat ha perdut pes demogràfic, tant en termes absoluts com proporcionals. Consideren, per tant, que l’única manera de continuar mantenint i preservant la identiat pròpia és aconseguir l’auotnmomia, que també ha de beneficiar la majoria romanesa.

Segons la declaració es fan propostes en tres línies diferents, amb tres tres tipus d’autonomia: territorial, administrativa i cultural.

Destaca particularment la demanda d’autonomia regional per al territori conegut tradicionalment com Szeklerland, que inlcou els comtats de Harghita (on són el 85%), Covasna (74%) i part del de Mures (38%), on els hongaresos  són clarament majoritaris. En aquest sentit reclamen poders legislatius, executius i competències en l’àmbit de l’ensenyament, mitjans de comunicació, economia i administració pública.

També es demana l’estatus de regió bilingüe per a la zona del Partium, comtats de Bihor (25%), Satu Mare (35%) i Salaj (23%), on viu un percentatge molt important d’hongaresos.

Finalment, la demanda d’autonomia cultural va adreçada a tots els hongaresos de Transsilvània, que ha de permetre garantir els drets lingüístics i culturals dels hongaresos en aquelles zones on són numèricament minoritaris, i que viuen, de vegades, en comunitats disperses.

Segons el cens de 2011, el 6,5% de la població de Romania és hongaresa (1.227.623), d’un total de 21. 121.641. En el cens de 1930, el nombre d’hongaresos era d’1.426.000, el 7,9% de la població total.   

Kelemen Humor, líder dela UDMR, ha insisit que les seves propostes no  van, en cap sentit, en la línia de trencar la unitat del país, sinó que tan sols tenen l’objectiu de preservar la identitat dels hongaresos de Romania i contribuir al desenvolupament del conjunt de la societat romanesa. Això ho afirma en el seu perfil de facebook, on també rebutja la secessió i insisteix que aquests objectius no van contra els drets dels romanesos.

El prinicpal líder dels socialdemòcrates romanesos, Liviu Dragnea, ja ha comunicat, segons l’agèencia TASS, que aquestes demandes són inacceptables i que no es poden negociar.

En el següent enllaç podreu accedir a la declaració conjunta:

Rezoluția comună a organizațiilor politice maghiare din Transilvania privind alinierea conceptelor de autonomie, la 25 de ani de la Declarația de la Cluj-Napoca

Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

La nova llei de llengües de Macedònia fa passos endavant; l’albanès pot esdevenir la segona llengua oficial del país

El parlament macedoni ha aprovat en votació la tramitació d’una nova llei de llengües, una de les promeses electorals que més polèmiques va provocar en el moment que es va anunciar la formació del nou govern, el mes de maig passat. L’aprovació d’aquesta llei era una de les condicions que van posar els partits albanesos per donar suport als socialdemòcrates a l’hora de formar un nou govern.

Ahir, el parlament en va debatre una primera proposta. S’havia de votar si es tirava endavant amb la tramitació, i va obtenir el vot favorable de 66 diputats i el vot negatiu de 44.  Ara, el pas següent és enviar aquest esborrany de llei a la Comissió d’Afers Europeus, que un cop l’hagi estudiada la retornarà al parlament, que l’haurà d’aprovar definitivament.

L’esborrany de llei presentat preveu l’extensió de l’oficialitat de l’albanès al conjunt de l’estat, ja que és parlat per més d’un vint per cent de la població del país.  L’estat, els municipis i totes les estructures que en depenen l’hauran d’utilitzar. Afectarà pàgines webs oficials, bitllets, monedes… En la situació actual l’albanès només és oficial en aquells territoris on hi ha un 20% de població albanesa.

El coordinador del grup parlamentari del conservador VMRO-DPMNE, Ilija Dimovski, va manifestar ahir mateix el seu profund malestar contra aquest projecte, que considera que vulnera la constitució macedònia, discrimina el macedoni i també les llengües de les altres comunitats lingüístiques del país. Altres veus d’aquest partit han acusat Zaev d’hipòcrita i d’imposar l’albanès com a llengua oficial a tot el país.

Artan Grubi, del partit albanès BDI, va mostrar la seva satisfacció i va manifestar el desig que la llei sigui aprovada com més aviat millor. Grubi és el president de la Comissió d’Afers Europeus.

 

Montenegro: proposta de llei que regularà l’ús dels símbols nacionals de les minories

Sembla que el govern montenegrí vol complir una de les mesures acordades amb els partits de les minories, quan va pactar, a finals de 2016, la formació d’un nou govern encapçalat per Dusko Markovic.

En la reunió del Consell de Govern d’aquesta setmana s’ha decidit aprovar un avantprojecte de llei que permetrà l’exhibició pública dels símbols de les minories nacionals, i en regularà l’ús. En la roda de premsa posterior a la reunió de l’equip de govern, el ministre encarregat de Drets Humans i de les Minories, Mehmed Zenka, va constatar que la llei de 2000 havia quedat obsoleta i que calia actualitzar-la. La nova llei en regularà l’ús en espais públics, però també deixarà clar en quins espais no es podran fer servir.

En la redacció d’aquesta proposta de llei hi han participat membres dels consells nacionals de les minories, representants de la comissió parlamentària de Drets Humans i Llibertats i el Defensor del Poble.

En el parlament montenegrí hi ha representades tres forces polítiques de les minories -en total, quatre escons-, imprescindibles per a l’estabilitat governamental. N’hi ha dos del Partit Bosníac, 1 de FORCA, albanesa, que en el moment de les negociacions per formar nou govern va posar especial èmfasi en aquest tema, fins al punt que va vendre aquest acord com una victòria del seu grup, i 1 de la Iniciativa Cívica Croata.

 

Indignació de la comunitat grega d’Albània per l’enderrocament de part del centre històric de Himara

Aquesta setmana s’han iniciat les obres per a la demolició de diversos habitatges al centre de la ciutat de Himara, al sud d’Albània. Oficialment, l’objectiu és construir una nova avinguda, però representants de la minoria grega d’Albània consideren aquesta acció com un clar atac a la seva comunitat. Els edificis afectats per aquestes obres són vint-i-tres. De moment, se n’han enderrocat vuit, però una ordre judicial n’ha aturat l’execució total.

Vangjel Dule, del Partit de la Unitat pels Drets Humans (PBDNJ), la principal força política grega d’Albània, ha liderat l’oposició a aquestes obres. En la sessió parlamentària d’ahir mateix va acusar Edi Rama, el cap de govern d’Albània, de voler atacar la comunitat grega i d’utilitzar un llenguatge racista quan es refereix a la qüestió de Himara.

No ha estat l’únic polític que s’ha expressat en aquests termes. L’excap de govern, Sali Berisha, va afirmar en la mateixa sessió que Edi Rama només vol encobrir els problemes que té el govern amb diversos afers relacionats amb el tràfic d’estupefaents amb aquesta qüestió, i desviar així l’atenció pública.

La polèmica fa mesos que dura, des que es va aprovar aquesta proposta de remodelació del nucli antic del centre de Himara. Les protestes ciutadanes, i diverses denúncies, havien impedit que es dugués a terme.

També s’ha queixat formalment el govern grec que ha considerat aquesta acció com una clara agressió contra la minoria grega, i considera que, a més, aquesta actuació entra en contradiccció amb les exigències de la Unió Europea pel que fa a l’accés d’Albània a la UE. Per part de l’oposició grega, les crítiques contra el govern també han estat molt dures. El ministre d’Afers Estrangers grec, Nikos Kotzias, s’ha defensat afirmant que el seu país no té la potestat d’impedir demolicions en d’altres estats. Des de l’opositor Nova Democràcia, però, es demana una actitud més contundent de les autoritats gregues.

Segons el cens de 2011 el 25% dels habitants de la ciutat són grecs, però cal recordar que la comunitat grega el va boicotejar.

Els aromanesos d’Albània, una de les vuit minories nacionals del país

En la nova, i controvertida, llei sobre minories que va aprovar el parlament albanès el passat 13 d’octubre es reconeixen per primera vegada vuit minories nacionals. A Albània, tradicionalment, les comunitats amb més pes han estat, sens dubte, la grega i la macedònia. Entre les noves “minories” reconegudes n’hi ha dues que fins ara eren considerades tan sols com a grups etnolingüístics: els rom-gipsi i els aromanesos. Pel que fa als aromanesos, a més, de manera habitual no s’utilitzava, oficialment, el terme d’aromanesos, que és el que fan servir els membres d’aquesta comunitat, sinó el de valacs, que en molts casos és percebuda com una forma despectiva. Amb aquesta nova legislació es fa un pas endavant, doncs, en el reconeixement d’aquest grup nacional.

Un altre hàndicap que han hagut de patir els aromanesos és que moltes vegades, amb l’excusa que professen majoritàriament la fe ortodoxa, se’ls ha considerat senzillament com a grecs -cosa que ha servit per inflar extraordinàriament el nombre de membres d’aquest col·lectiu-, i en això hi han coincidit tant grecs com albanesos.

Aquesta comunitat aromanesa no és exclusiva, ni de bon tros, d’Albània, sinó que es troba molt més estesa per tota la zona meridional dels Balcans. N’hi ha importants bosses a Macedònia i Grècia, i en menor mesura a Bulgària i a Sèrbia. Només a Macedònia, fins ara, tenien reconeguts drets com a minoria nacional, com un dels cinc grans grups que habiten el país. A la ciutat de Krusevo, per exemple, l’aromanès és la segona llengua oficial. A Grècia, com passa amb totes les minories, no se’ls reconeix pràcticament cap dret.

South-Balkan-Romance-languages.png
By Koryakov Yuri – self-made, based on the map published in “Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001”. Map #8. That map is based in turn primarily on Karte 1 from “Kramer J. Rumänische Areallinguistik II. Aromunisch ; Lexikon der romanistischen Linguistik / Hrsg. von G. Holtus, M. Metzeltin, Ch. Schmitt. Tübingen, 1991, Bd. III.”., CC BY-SA 3.0, Link

La llengua aromanesa

La llengua aromanesa prové de l’evolució del llatí vulgar en la zona meridional dels Balcans, i comença a perfilar-se de manera clara la seva personalitat, com el conjunt de les llengües romàniques entre els anys 800 i 1100. Té clars punts de contacte amb el romanès (també conegut com a dacoromanès), amb l’istroromanès i amb el meglenoromanès. Els lingüistes romanesos consideren l’aromanès, l’istroromanès i el meglenoromanès com a dialectes de la seva llengua. Aquest punt de vista no és compartit per altres lingüistes, bàsicament alemanys, però també per part d’alguns lingüistes d’aquestes comunitats. Per tant, el seu estatus és encara ara discutit. Sí que sembla que podrien, però, tenir un origen comú, una mena de protoromanès, però la colonització d’aquesta zona dels Balcans per poblacions eslaves i importants grups grecs i albanesos va fer, i fa, que l’evolució d’aquests quatre parlars fos clarament divergent.

A finals del segle XVIII, concretament l’any 1770 a Moscopole, es va publicar el primer diccionari conegut d’aromànès, en una obra on apareixien les equivalències en aquesta llengua, en albanès, en grec i en búlgar. Va ser publicada a la ciutat de Moscopole. La primera gramàtica coneguda es va publicar poc després, a principis del segle XIX.

Voscopole.gif
By KlajdidikaOwn work, Public Domain, Link

Imatges del primer diccionari tetralingüe: aromanès, grec, búlgar i albanès

Els aromanesos, en el conjunt dels Balcans, no acostumen a viure en un contínuum geogràfic, sinó que moltes vegades són comunitats isolades les unes de les altres, cosa que ha dificultat una presa de consciència i n’ha limitat la influència a l’hora de poder articular alguna proposta de tipus autonomista. L’única excepció va ser la creació de l’efímera república de Pindos, al nord de Grècia, en plena Guerra Mundial, en una de les zones de més gran concentració d’aromanesos. Aquesta experiència va ser molt breu, entre el 29 d’agost i el 7 de setembre de 1917, i el territori va ser reincorporat a Grècia.

Els aromanesos a Albània

A Albània, concretament, es calcula que la comunitat aromanesa és aproximadament d’unes dues-centes mil persones, segons els representants d’aquesta comunitat, una bona part de les quals ha perdut la llengua, tot i mantenir un fort sentiment d’identitat. Es concentren bàsicament a les zones centrals i meridionals del país. Els assentaments on els aromanesos són els habitants exclusius són molt pocs. En la gran majoria de casos viuen en zones on conviuen diversos grups, sobretot albanesos i grecs.

Hi ha aromanesos a la regió coneguda amb el nom de Myzeqe, a la zona occidental del país, i n’hi ha fins i tot a Durres, Fier i Tirana, en aquest últim cas arran d’emigracions massives durant els anys seixanta. En aquesta zona, Myzeqe, destaca particularment la localitat de Divjake -en el comtat de Fier-. Aquest municipi és un dels pocs on des de fa anys la llengua aromanesa és ensenyada a les escoles. A Albània, cal un mínim d’un 20 per cent d’habitants d’una determinada minoria perquè la llengua sigui ensenyada, o sigui la llengua vehicular, en escoles d’ensenyament primari. Aquests percentatges tan elevats fan que la gran majoria de la població aromanesa no hagi pogut accedir a l’ensenyament en la seva llengua. Amb la nova legislació això no canvia. Els aromanesos també són importants a Voskopoje, en el comtat de Korcë, al sud-est d’Albània. Voskopoje també és coneguda amb el nom de Moscopole -que n’és el nom en aromanès- i és l’enclau més emblemàtic de la comunitat aromanesa. Tot aquest conjunt d’aromanesos de vegades reben el nom genèric, per part dels albanesos d’arvanitovlacs, que vol dir, senzillament albanesos valacs. També reben el nom de farsharot. El farsharot és considerat un dels tres grans grups dialectals de l’aromanès.

Moscopole, poblada majoritàriament per aromanesos,  va viure una autèntica època daurada entre 1750 i 1769, anys en els quals es va convertir en una de les ciutats més importants dels Balcans, i seu de la Nova Acadèmia, un dels principals centres culturals de la zona. La ciutat, però, fou atacada pels otomans, incendiada i completament destruïda l’any 1821. Això va fer que quedés estroncada del tot la possibilitat  d’articular cap projecte ambiciós de tipus territorial de caràcter aromanès.

N’hi ha una altra comunitat important a la zona entorn de la muntanya de Gramos (Gramosta en aromanès), que fa frontera entre Albània i Grècia. Moltes vegades aquests aromanesos són coneguts amb el nom de gramostians. El gramostià és considerat una altre dels grans grups dialectals. El darrer és el pindeà, ja a Grècia.

En els següent vídeo podeu escoltar com sona l’aromanès: