La República del Banat (1918), l’efímer estat multiètnic de l’Europa central

Piata Sfanta Maria Timisoara 1910-2

Timisoara, 1910-1912, capital del Banat

L’1 de novembre de 1918, en ple procés de descomposició de l’Imperi austrohongarès, es va proclamar la República del Banat. En cas que s’hagués consolidat, al cor d’Europa hi hauria hagut un estat amb una clara vocació multiètnica, un cas únic en el vell continent. El context en què va néixer era molt complex, ja que d’una banda s’estava afermant un potent estat romanès -el més extens que ha existit- i, de l’altra, el projecte d’un estat sud-eslau estava prenent forma. Això va fer que tant la població romanesa com l’eslava no secundessin aquesta proposta, que va comptar només amb el suport de les minories hongaresa i alemanya, que, a més, eren vistes com a vinculades a les potències perdedores del conflicte europeu.

Què és el Banat?

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament, va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any que se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, jueves, eslovaques… Segons les dades del cens de 1910 -l’últim de l’Imperi austrohongarès-, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, txecsbúlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part que actualment pertany a Romania comprèn els comtats de Timis, Caransebes, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals rep el nom de Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

Map of the Banat region
By Andrei_nacu (talk) (Uploads) – Own work, Public Domain, Link

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi otomà, des de l’any 1552. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Sirmia i Backa, en una nova entitat política, la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària. El 1860, aquesta província fou abolida i el seu territori fou reincorporat al Regne d’Hongria.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (suaus del Danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

Els fets

L’1 de novembre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els posteriors tractats de Versalles i de Trianon, el Banat quedà dividit entre els tres estats esmentats, situació que encara perdura.

És important de destacar que el 30 d’octubre, abans de la proclamació de la República del Banat, el govern hongarès, encapçalat per Sandor Wekerle, havia caigut i n’havia assumit la direcció Mihaly Karoly. Pocs dies després, el 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. Tot aquest caos va ser aprofitat per Itàlia que ocupà Trieste, Trentino, Ístria i parts d’Eslovènia. Va ser en aquest context on la República del Banat va intentar, infructuosament, fer-se un lloc.

La capital n’era Timisoara, que, demogràficament, llavors era molt diferent d’ara. Segons el cens abans esmentat, el de l’any 1910, tenia poc més de setanta mil habitants. D’aquesta població, gairebé el 44% tenia l’alemany com a llengua materna i una mica més del 39% afirmava que ho era l’hongarès, mentre que la que deia que era el romanès no arribava al 5%, i la que tenia el serbocroat no arribava ni tan sols al 2%. Més enllà de si aquestes dades eren del tot ajustades, és evident que la composició demogràfica era radicalment diferent de l’actual.

El 31 octubre de 1918, els diversos grups ètnics del Banat havien creat, cadascun el seu, uns consells militars. De seguida, va adquirir un particular protagonisme la figura d‘Otto Roth, un dels més destacats membres del Partit Socialdemòcrata, que va proposar de constituir un Consell Popular del Banat Autònom, unificat, que havia d’estar constituït per membres provinents dels diversos grups ètnics. Això no va ser possible, però, ja que, sobretot, els representants de la minoria romanesa, entre els quals destacava Aurel Cosma, no hi van estar d’acord. De fet, Cosma va arribar a afirmar que “Nosaltres, els romanesos no podem acceptar la proposta d’Otto Roth. Les aspiracions del nostre poble van en una línia diferent.” Cosma i el Partit Nacional Romanès organtizaren una gran manifestació a la plaça de la Llibertat per reivindicar la incorporació d’aquest territori a Romania.

Tot i l’oposició de la minoria romanesa, la direcció del Partit Socialdemòcrata optà per proclamar formalment la República l’endemà, l’1 de novembre, des del balcó de l’Ajuntament de Timisoara, davant del qual hi havia concentrats nombrosos manifestants socialdemòcrates amb banderes roges. Qui en feu la proclamació va ser Roth, que ostentà, des de llavors, el càrrec de comissionat en cap de la República. L’altra gran cara visible de la república del Banat fou Albert Bartha, que, bàsicament, assumí la direcció de les tropes i la defensa del territori. Aquesta proclamació, però, no obtingué pràcticament cap suport internacional, ja que només fou reconeguda per l’Hongria de Karoly.

Dr. Otto Roth

Otto Roth, 1930
Font: Adevarul

Roth era militant del Partit Socialdemòcrata Hongarès (MSZDP) i durant la primera Guerra Mundial fou regidor a Timisoara. S’ha especulat molt sobre quines eren les veritables intencions de Roth: si constituir un nou estat independent o bé crear una entitat autònoma que formés part de la nova república hongaresa.

Aquell mateix dia, l’1 de novembre, es creà, ara sí, el Consell Popular del Banat, format per 20 membres del consell de la ciutat, 60 membres dels consells militars nacionals, 40 representants dels consells obrers i 70 dels partits burgesos. Com a òrgan directiu d’aquest organisme es trià un comitè executiu de 20 membres. Pretenia administrar el Banat amb un sistema de tipus cantonal, similar al de Suïsa -tot i que aquests cantons en el cas del Banat haurien estat multiètnics-, i aspirava a superar les divisions ètniques i evitar la partició del territori.

Ara bé, també és veritat que el nou govern no va arribar a controlar-ne tot el territori. Per exemple, Pancevo, relativament propera a Belgrad, va quedar totalment fora del seu control (el 5 de novembre s’hi creà un Consell totalment independent);  i a les ciutats de Lugoj i Caransebes era més que relatiu. A Lugoj s’arribaren a crear unitats militars romaneses, i a Caransebes hi hagué dos poders polítics contraposats (un Consell romanès, encpaçalat per Remus Dobo i un de republicà, liderat per Zsolt Réthy).  A més de no gaudir del suport de bona part de les minories eslaves i romaneses, hi hagué aixecaments camperols, a Kusić, Zlatica, Jebel o Margina (amb algunes desenes de morts  i l’aplicació de la llei marcial) i la constant amenaça de les tropes franceses de l’Armée du Danube (AD), comandades per Jouinot-Gambetta. Evidentment, la curta durada d’aquesta república impedí que tirés endavant propostes de transformació social. Amb prou feines es preparà un esborrany de llei que gravava les fortunes.

Tot i la proclamació, la resistència de la minoria romanesa no minvà, sinó que s’intensificà i feu més evident la seva intenció d’incorporar aquest territori a Romania.

Tot just tres dies després, el 4 de novembre, s’organitzaren esquadrons militars i un guàrdia cívica, amb l’objectiu de controlar el territori. Aquests esforços no foren suficients per evitar la invasió del Banat per part de les tropes sèrbies, comandades pel coronel Čolović, iniciada el 15 de novembre. El 17 de novembre entraren a la capital, Timisoara, sense combats.

Les tropes ocupants dissolgueren immediatament els consells nacionals i es feren amb el control efectiu del Banat. Poc temps després, es consumà la partició del país. La Resolució d’Alba Iulia (a Transsilvània) apostava per la incorporació d’aquest territori i de Transsilvània a Romania. A aquesta assemblea d’Alba Iulia hi assistiren representants del Banat -entre els quals hi havia Cosma-. Les tropes sèrbies que controlaven Timisoara intentaren evitar la sortida d’aquests delegats de la ciutat, però no ho aconseguiren. D’altra banda, l’Assemblea Popular reunida a Novi Sad (el 10 de novembre, amb respresentants del Consell de Pancevo i del Consell serbi de Timisoara) en propugnà la incorporació al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que tot just llavors s’estava constituint, i que l’any 1929 adoptà oficialment el nom de Iugoslàvia. Aquesta Asemblea n’aprovà la incorporació el 25 de novembre.

Velika-narodna-skupstina-1918

Quadre d’Anastas Bocaric, que representa l’Assemblea de Novi Sad. Font: Wikimedia Commons

Amb la independència perduda i la consolidació del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, l’1 de desembre, la situació arribà al màxim de tensió, ja que aquest nou regne aspirava a controlar la major extensió possible del Banat, cosa que entrava en contradicció amb els interessos de la nova Romania. La situació arribà al punt que calgué que les tropes franceses, uns quinze mil efectius, entressin a Timisoara, el 7 de desembre, amb la funció d’evitar el conflicte. Tot quedà ajornat fins al resultat final de la posterior negociació dels tractats de pau.

Durant uns mesos encara, els treballadors socialdemòcrates alemanys, sobretot, no es van donar per vençuts i intentaren mantenir la flama de la República del Banat. En aquesta línia van fer arribar -el 16 d’abril de 1920- a la conferència de París, on s’estaven “negociant” els tractats de pau, una demanda per constituir una República de Banàtia, cantonalitzada, que havia d’abastar, a més del Banat, la regió històrica veïna de Backa. En cas d’haver-se materialitzat aquest projecte, la seva superfície hauria estat més gran que la de la república del Banat. Tal com era de preveure, la proposta fou desestimada, per no dir que del tot ignorada.

Finalment, pel Tractat de pau de Trianon, el Banat quedà esquarterat.

Banatia

Mapa que representa la proposta d’una República de Banàtia

Anuncis