La guerra de Macedònia, 2001

Aquests darrers dos anys hi ha hagut moments de tensió força importants a Macedònia provocats per la no-resolució del tot satisfactòria de la qüestió albanesa. A més, la situació d’efervescència política que viu el país, que pot comportar canvis a mig termini, torna a posar sobre la taula aquest tema. Per aquest motiu, pot ser interessant recordar l’arrel i les conseqüències del conflicte que va viure Macedònia l’any 2001.

Els albanesos de Macedònia

Macedònia és un dels països europeus amb una més gran diversitat ètnica. En un territori ben petit, d’uns vint mil quilòmetres quadrats, i amb dos milions d’habitants aproximadament hi viuen una dotzena de nacionalitats.

Com ha passat arreu dels Balcans (i no només dels Balcans), aquesta diversitat ha tendit a reduir-se aquestes darreres dècades. De fet, si analitzem les dades dels diversos censos que s’han fet en els darrers setanta anys, podem comprovar que hi ha una certa tendència que hi hagi dos grans grups ètnics dominants, els macedonis eslaus, que representen –segons el cens de 2002- el 64% de la població, i els albanesos, un 25%, segons aquest mateix cens.

Els albanesos eren només el 13% l’any 1961. Tot i la més elevada taxa de natalitat d’aquesta comunitat, el seu increment percentual s’explica per la capacitat d’assimilació d’altres grups nacionals, com poden ser els turcs, bosníacs o torbesh.

Els albanesos a Macedònia es concentren, sobretot, a a la zona més occidental del país, fronterera amb Albània, i a la zona septentrional, que limita amb Kosova. Les ciutats de poblament majoritàriament albanès més importants són Tetovo, Gostivar, Debar i Kumanovo. A la capital, Skopje, són aproximadament el 20% del total d’habitants.

Històricament, el paper que han de jugar els albanesos a Macedònia ha estat controvertit. Tito va impulsar el reconeixement d’una nacionalitat macedònia i, per tant, va afavorir-ne la constitució d’una república federada, en igualtat de condicions amb Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina. També va impulsar el reconeixement d’una llengua macedònia independent, diferenciada del búlgar, tema molt discutit encara per molts filòlegs, particularment a Bulgària.

Durant els anys de la Iugoslàvia socialista no va haver-hi conflictes de magnitud per la qüestió ètnica. Al cap i a la fi, molts albanesos se sentien més vinculats amb Kosova, on molts joves anaven a estudiar. Es pot dir que se sentien part d’una comunitat més àmplia, la dels albanesos de Iugoslàvia, que considerada globalment era més nombrosa que la macedònia.

Amb la descomposició de Iugoslàvia això va canviar. El que fins llavors havien estat fronteres internes, ara s’havien convertit en fronteres de veritat. A més, el nou estat era considerat, i així ho deia la constitució, l’estat del poble macedoni. Si a això hi afegim les dificultats per a un reconeixement internacional del nou estat i el fet que Macedònia esdevingués un dels estats, creats arran de la dissolució de Iugoslàvia, més pobres d’Europa va fer que molts albanesos intentessin buscar noves vies.

La vida política, després de la independència, va quedar en mans de dos grans partits macedonis, un d’orientació socialdemòcrata i un altre de tendència conservadora. Els partits albanesos no van aconseguir crear una correlació de forces que els permetés ser influents i aconseguir canvis en la línia que signifiqués un major reconeixement de la minoria albanesa.

Distribució ètnica segons el cens de 2002, el darrer que s’ha fet:

Makedonija - Jezicki sastav po naseljima 2002

L’autor del mapa és Tresnjevo, i s’ha extret de la versió macedònia de la Viquipèdia

La Guerra

Molts analistes s’han negat a utilizar el terme “guerra” quan es refereixen a aquest conflicte. És indiscutible que la magnitud dels enfrontaments, i els danys humans i materials, va ser molt menor que la que hi va haver en la resta de guerres post-iugoslaves.

Està documentat que durant la guerra de Kosova, joves albanesos de Macedònia van participar en el conflicte, en les files de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova (UÇK). També n’hi hagué que participaren en els enfrontaments armats contra les forces del govern serbi a les valls de Presevo i Bujanovac, poc després de la guerra de Kosova.

A Macedònia, la violència pròpiament dita es va iniciar el mes de gener de l’any 2001, quan un equip de la televisió pública macedònia va ser segrestat a la vila de Tanusevci. El 17 de febrer van començar els combats entre l’exèrcit macedoni i els guerrillers albanesos, que lluitaven sota el nom d’Exèrcit d’Alliberament Nacional, que responia també a les sigles d’UÇK, com a Kosova.

On els guerrillers tenien més força, al principi, era a les zones de les Muntanyes Negres, que fan de frontera entre Kosova i Macedònia, entre Tanusevci i Brest, una mica més al nord, però no gaire d’Skopje, la capital. Aquestes poblacions històricament havien tingut sempre forts vincles amb poblacions de l’altra banda de la frontera, i més tenint en compte que fins fa poc eren fronteres internes, entre repúbliques iugoslaves, cosa que ara ja no eren.

Aviat els enfrontaments arribaren a la ciutat de Tetovo, la capital oficiosa dels albanesos de Macedònia, i també ciutat més poblada del nord-oest del país. Allà, la guerrilla s’hi va fer forta, i l’exèrcit macedoni, poc equipat i poc motivat, no va poder entrar a la ciutat. Finalment, durant el mes de març es va arribar a un alto-el-foc en aquesta població, però les muntanyes que l’envoltaven van quedar en mans de la guerrilla.

A partir de principis de maig, la violència va arribar també a la ciutat de Kumanovo, una mica al nord d’Skopje, una ciutat clarament multiètnica. La guerrilla va arribar a ocupar la cituat d’Aracinovo, a tocar mateix de la capital, on viuen, no cal oblidar-ho un 20% d’albanesos.

Des del bàndol eslau, es va voler respondre a aquestes accions amb unitat política. Així, el 13 de maig, es va anunciar la creació d’un govern d’unitat nacional, format per membres dels dos partits hegemònics en la comunitat eslava. A més, van apel•lar a la comunitat internacional perquè legitimés la seva autoritat, i perquè no donés suport a la causa albanesa, que era tal com es percebia, pel bàndol macedoni, l’actitud de les potències occidentals, particularment els EUA. Després d’algunes manifestacions a la capital, van arribar a ser cremats alguns vehicles de l’OSCE, cosa que demostra clarament l’estat d’animadversió de la població contra Occident.

Aquest nou govern va decidir passar a l’ofensiva mlitar, de manera que diversos pobles albanesos, o de majoria albanesa, van ser bombardejats.

A finals de juny, la Unió Europea s’implicà en la recerca d’una solució negociada al conflicte (davant el perill que es pogués complicar i internacionalitzar) i, després de diverses treves, van iniciar-se les negociacions a principis del mes de juliol a la localitat d’Ohrid.

Aquesta petita guerra va provocar la mort de poc més d’un centenar de persones, tot i que no hi ha acord sobre el nombre exacte de víctimes. Pel que fa a les destrosses materials, no hi ha dubte que van ser força importants, sobretot habitatges, cosa que va obligar moltes persones a viure desplaçats en camps o en albergs.

Els acords d’Ohrid

Després d’un mes de negociacions, el 13 d’agost van ser signats els acords que porten el nom d’aquesta ciutat.Aquests acords pretenien posar les bases de la nova Macedònia, i tenien com a objectiu fer que la comunitat albanesa se sentís part integrant del país, tot i que no es van acceptar bona part de les seves reivindicacions.

Els acords preveien una modificació del preàmbul de la constitució. Segons aquest canvi, que es va aprovar, Macedònia passava a ser l’Estat del poble macedoni i dels pobles albanès, serbi, turc i rom, assentats històricament al país.

Pel que fa a la religió, la religió ortodoxa deixava de tenir privilegis i hauria de passar a tenir el mateix estatus que les altres confessions religioses.

Quant a la llengua, es va arribar a l’acord que a les municipalitats on hi hagués un mínim d’un 20% de població albanesa, l’albanès també seria llengua oficial a tots els efectes. En cap cas, però, es va preveure una solució bilingüe per a tot l’estat, tal com demanaven els albanesos.

Sobre l’administració del país, es va optar per una solució que impliqués una important descentralització, que volia dir, entre d’altres coses, que les municipalitats o comunes assumissin més poder que els que tenien fins llavors.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s