El Partit Comunista d’Albània, que reivindica el llegat d’Enver Hoxha: el partit dels 486 vots

Després de l’ensulsiada de tots els estats “socialistes” de l’Europa central i oriental, els partits fins llavors governants van iniciar un ràpid procés de conversió en forces de caire socialdemòcrata, almenys formalment. Val a dir que la seva tradició d’absolut dirigisme, les pràctiques autoritàries i els plantejaments socials profundament conservadors van impedir que fossin realment unes forces socialdemòcrates modernes i transformadores.

Aquest fet que va passar arreu de l’Europa central i oriental, amb més o menys èxit, també es va esdevenir a Albània. En aquest país, l’hereu del Partit del Treball d’Albània, el Partit Socialista d’Albània, es va convertir en una de les dues potes –l’altra ha estat el Partit Democràtic, fundat per Sali Berisha- que han conformat el nou estat albanès, des del 1991. Per tant, l’evolució ha estat similar a la que hi ha hagut en altres estats de la zona, com Romania o Bulgària.

Ara bé, tal com ha passat en aquests països hi ha hagut sempre petits partits o grupuscles que han reivindicat el llegat polític del període anterior.

En el cas d’Albània, qui ha jugat aquest paper ha estat el Partit Comunista d’Albània (PKSH), fundat l’any 1991 just abans de formar-se el Partit Socialista. El Partit del Treball va renunciar al marxisme-leninisme el desembre de 1990 i va anunciar, l’11 d’aquell mes, la convocatòria d’eleccions constituents, que havien de tenir lloc l’any següent. El nucli fundador d’aquesta nova formació, el PKSH, va ser impulsat per Hysni Milloshi, que aquell mateix any havia fundat una Unió de Voluntaris Enver Hoxha, majoritàriament provinents del PTA. La intenció inicial era oposar-se al canvi de rumb del PTA, però quan es va fer evident que els seus objectius havien fracassat, van decidir escindir-se’n i crear aquesta nova formació.

Aquest partit reivindica sense cap matís l’obra política d’Enver Hoxha i del PTA. Considera que la nova Albània sorgida després de 1991 és un país venut al capitalisme i a l’imperialisme i la proposta que fa és la de tornar a l’essència estalinista. No cal dir que, doctrinalment, es defineix com a marxista-leninista. No és estrany doncs, que un dels membres més destacats d’aquest partit sigui, precisament, la vídua d’Enver Hoxha, Nexhmije Hoxha, que de manera reiterada ha negat que s’hagués comès cap mena de crim durant els anys de la dictadura enverista.

Aquest partit, el PKSH, va ser registrat com a formació política legal aquell mateix any 1991 i s’ha presentat diverses vegades a les eleccions, però en cada contesa electoral el nombre de sufragis que ha obtingut ha estat menor. Milloshi va morir l’any 2102, amb tan sols 66 anys, i la majoria dels seus quadres són persones envellides. Actualment, el seu secretari general és Qemal Cicollari.

Durant tots aquests anys també ha patit algunes crisis internes, com una escissió el 2002. L’any 2006, aquest Partit Comunista, la majoria dels escindits i un nou, i minúscul, Partit del Treball d’Albània van reunificar-se, una altra vegada sota el lideratge de Milloshi.

Quan va obtenir més bons resultats, electoralment parlant, va ser l’any 2005, quan va aconseguir 8.901 vots, cosa que representava aproximadament el 0,7% de total de vots. En les eleccions que van tenir lloc el 2013 els seus resultats encara van ser inferiors, ja que només van obtenir 899 vots, i, finalment, en les darreres eleccions, del mes passat, en va obtenir tan sols 486, un percentatge irrisori. Els resultats van ser millors, relativament, en les eleccions municipals que van tenir lloc a Tirana (el 2011), on van aconseguir 1.400 vots. Des del Partit Socialista es va responsabilitzar aquest partit de la victòria del candidat Lulzim Basha, del Partit Democràtic, ja que aquest nombre de vots va impedir la victòria socialista, atès que la diferència de vots entre les dues formacions va ser molt minsa.

Més enllà, però, de la seva participació electoral, la seva presència pública és molt escassa i no té cap mena en rellevància en els nous moviments socials que estan sorgint arreu del país. És evident que el seu missatge i el seu discurs no és percebut com una proposta de futur. Afortunadament, la nova esquerra albanesa ha d’anar, i anirà, per uns altres camins.

Maniobres militars de l’OTAN a Romania

L’OTAN està duent a terme aquests dies maniobres militars a Romania. El lloc escollit per dur-les a terme és la localitat de Cincu, al nord-oest del país, i hi participen els membres d’aquesta organització militar així com d’altres estats que hi estan associats, com Ucraïna i Armènia.

Aquestes maniobres formen part d’un paquet més ampli d’exercicis militars que porta per nom Saber Guardian -que també es faran a Hongria i Bulgària– on participen forces de més de vint estats diferents. En el conjunt de totes aquests activitats hi participaran entorn de 25.000 militars, segons les xifres oficials. Està previst que finalitzin el proper 20 de juliol.

Tal com era de preveure, les autoritats russes les consideren una autèntica provocació. Un exemple que pot donar la raó a aquest argument han estat les declaracions del president romanès, Klaus Iohannis, que va afirmar que aquestes maniobres tenen un efecte dissuassiu envers Rússia. El ministre de Defensa rus, Sergeui Shoigu, ja va alertar fa setmanes que accions d’aquest tipus no ajuden gens a a la distensió a la zona, i que inciten Rússia a emprendre accions de caire similar. L’exèrcit moldau, aquesta vegada, finalment no hi ha participat.

A Romania hi ha estat present el cap del Comitè Militar de l’OTAN, Petr Pavel, cosa que demostra la importància que se li estan donant, com ho és també la magnitud que tenen, amb més de 650 tancs i avions i helicòpters.

Entre el 29 de maig i el 18 de juny ja es van fer unes altres maniobres militars de l’OTAN a Romania –Noble Jump-, on també va participar la Legió espanyola.

D’altra banda, alts dirigents de l’OTAN continuen esperonant Romania perquè incrementi la seva despesa militar, per tal que arribi a al 2% dels pressupostos de l’estat. L’últim a fer aquesta demanda, i a aplaudir els passos en aquesta línia, ha estat el general nord-americà Ben Hodges. Dissabte passat mateix, Klaus Iohannis va anunciar la compra de míssils Patriot, cosa que, segons ell, implica el compliment dels compromisos militars del seu país envers els seus aliats.

 

Què és el Sandjak? El sandjak de Novi Pazar, de 1864 a 1917

El Sandjak és un territori avui en dia dividit entre dos estats, Sèrbia i Montenegro. Com molts altres territoris de la zona és clarament multiètnic. La majoria dels seus habitants són eslaus musulmans, una bona part dels quals es defineixen com a bosníacs, d’altres simplement com a musulmans. En aquest territori també hi viuen serbis, montenegrins i albanesos.

De l’antic Sandjak, actualment hi ha sis municipalitats a Sèrbia (Novi Pazar, Sjenica, Tutin, Prijepolje, Priboj i Nova Varoš) i sis a Montenegro (Bijelo Polje, Rožaje, Berane, Pljevlja, Gusinje i Plav). També n’hi ha una petita part que pertany a Kosova, a la zona entorn de Mitrovica, al nord.

Segons les dades del cens de 1991, anterior a les guerres iugoslaves, vivien al Sandjak 420.000 persones, de les quals 278.000 a Serbia i 162.000 a Montetenegro. El percentatge de persones que es definien com a musulmanes, llavors no es feia servir el terme de bosníacs, era el 54%. En el cens de 2011,  a la part sèrbia, de 239.000 habitants, 142.000 es declaraven bosníacs -el 59,4%-, i 12.000 musulmans. On els percentatges són més elevats són Novi Pazar i Sjenica, gairebé el 80%. Al sandjak de Montenegro, d’acord també amb el cens de 2011, hi viuen 152.000 persones, de les quals el 31% es declaraven bosníaques i el 7% musulmanes. En aquest cas, la comunitat majoritària era la que es considerava sèrbia -el 36%-. Els bosníacs són majoritaris Rozaje i a Plav.

NoviPazarCenter

Novi Pazar. Font: Lumen Roma

L’origen del Sandjak s’ha de buscar en els darrers anys de la presència de l’Imperi Otomà als Balcans. De fet, sandjak era un terme que feia referència a una subdivisió administrativa d’un vilayet, província otomana. Com que va ser l’últim territori balcànic sota sobirania otomana, el terme Sandjak va acabar esdevenint el topònim utilizar per referir-s’hi, tot i que formalment s’anomenava Sandjak de Novi Pazar. Novi Pazar, actualment a Sèrbia, n’era, doncs, la capital administrativa, i a hores d’ara encara n’és la ciutat més important.

El Sandjak com a territori amb personalitat administrativa es va mantenir fins l’any 1912, quan va ser conquerit per les tropes sèrbies i montenegrines –llavors dos estats separats i sobirans- en el marc de la primera de les dues Guerres Balcàniques -que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913,  que van implicar un canvi molt profund en el mapa de la zona-. Arran dels tractats de pau, va quedar repartit entre tots dos estats. Des de llavors, sempre hi ha hagut una clara consciència d’especificitat, a banda i banda de la frontera, i de tant en tant es fan presents demandes de tipus autonomista, que de seguida són titllades de “separatistes” per les autoritats, tant sèrbies com montenegrines.

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut força polèmica en els mitjans serbis perquè destacats dirigents de la comunitat musulmana, particularment del partit SDA -Partit D’Acció Democràtica-,  s’han adherit als actes de commemoració del centenari de  la declaració de Sjenica. El Sandjak també ha estat notícia, últimament, perquè també s’ha fet pública la proposta de crear una mena d’euroregió que abastaria la totalitat dels territoris del Sandjak, tant de Sèrbia com de Montenegro.

 

Aquest territori va ser incorporat a l’Imperi Otomà entre els segles XIV i XV, entre la famosa i mitificada batalla de Kosova (1389) i 1455, any en què els otomans l’ocupen del tot. Anteriorment, la major part de les seves terres pertanyien al principat de Raska, reivindicat per serbis, i també per montenegrins, com a bressol dels seus estats.

Un cop s’hi establiren els otomans, fundaren la ciutat de Novi Pazar, i després de diversos canvis en el mapa administratiu, l’any 1463 quedà incorporat al sandjak de Bòsnia, creat tot just llavors, i que  a partir de 1527 es transformà en elayet de Bòsnia. Fins llavors, els otomans l’havien aproximat més a l’òrbita d’Skopje. Novi Pazar va passar a ser, sense cap mena de dubte, la ciutat més important del sud-est de Bòsnia.

El sandjak de Novi Pazar es va constituir l’any 1864, arran d’una reforma que va fer el governador de Bòsnia, Topal Osman. Llavors l’elayet de Bòsnia es va transformar en vilayet, i. Osman,  en el seu afany modernitzador  va decidir crear set sandjaks, entitats administratives de rang inferior, amb la intenció de millorar l’organització i gestió del territori. Topal Osman va endegar diverses reformes que pretenien harmonitzar les propostes de canvi que venien d’Istambul (el Tanzimat) i els beis locals, frontalment oposats a cap mena de reforma, motiu pel qual provocaren diverses revoltes entre 1830 i 1850.

Poc després, els anys compresos entre 1875 i 1878 van ser molt convulsos a tota la zona. De fet, des de  finals de la dècada dels seixanta esclataren diverses revoltes pageses a Bòsnia, i a partir de 1875 agafaren una gran magnitud. A més, es van estendre per altres indrets, com Bulgària o Serbia. Tot plegat va acabar comportant la internacionalització del conflicte i la intervenció oberta de Rússia, i també d’Àustria-Hongria.

En el congrés de Berlín, l’any 1878, les grans potències van tornar a redissenyar el mapa de la zona. A resultes d’això Sèrbia esdevingué formalment independent -de facto ja ho era-, i Bòsnia i Hercegovina va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohngarès, tot i que formalment pertanyia a l’Imperi Otomà. Novi pazar, per la seva banda, va romandre part de l’Imperi Otomà, que el continuà administrant, però es va permetre que les tropes d’Àustria-Hongria s’hi despleguessin, tal com havien fet ja a Bòsnia. De fet, aquestes tropes s’hi van estar fins l’any 1908, any en què Bòsnia va ser incorporada definitivament a l’Imperi Austrohngarès. De tota manera, però, es pot datar aquest any com el de la separació administrativa del Sandjak de Bòsnia.  

Sanjak of Novibazar.png
By PANONIANOwn work, Public Domain, Link

Sandjak, 1878, després del Tractat de Berlín. Font: Wiki Commons

Després de la incorporació a Sèrbia i Montenegro, hi hagué diversos actes de protesta, i la consegüent repressió. A resultes de tot això, nombroses pesones fugiren cap a Turquia, la majoria de les quals van marxart pel port de Bar, a Montenegro. Es calcula que entre abril i juny de 1914 van marxar 16.500 musulmans de la part que corresponia a Montenegro i unes 40.000 persones més de la que pertanyia a Sèrbia cap a Turquia, xifres que representaven un percentatge de població molt important.

En plena Primera Guerra Mundial, i enmig del caos de la zona -amb un exèrcit serbi derrotat i un estat que no controlava pràcticament el territori-, alguns dels representants més influents de la comunitat musulmana van convocar una trobada a la ciutat de Sjenica. Llavors el territori havia estat ocupada per les tropes austrohongareses. Després de dies debat feren pública la Declaració de Sjenica, on apostaven per l’autonomia política -no en quedava gaire clar el grau d’autonomia-. A més, el fet que no fos clar en quin estat volien aquesta autonomia va fer que  fos considerat com una acció de caire “separatista” per les autoritats sèrbies, ja que se suposava que feia refrència a Bòsnia i Hercegovina.  Des de llavors, aquesta Declaració s’ha vist com el reflex de l’ideal de reintegració  a Bòsnia i Hercegovina.

 

Continuen les tensions entre Macedònia i Sèrbia pel nom de Macedònia

Aquesta setmana passada, el ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, va tornar a afirmar que el fet que Sèrbia reconegués Macedònia amb el nom de Macedònia va ser un error. De fet, durant el mes de gener ja va fer unes declaracions similars i no només això, sinó que a partir de llavors el govern serbi va adoptar la mesura d’anomenar Macedònia mab el nom de FYROM, sigles en anglès qaue volen dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia. Aquest fet va provocar una escalada de tensió important entre tots dos estats.

Aquestes declaracions les va fer Dacic després d’una reunió amb el seu homòleg grec, Nikos Kotzias, amb el qual s’hi havia reunit. A més, va criticar les bones relacions de Macedònia amb els governs d’Albània i de Kosova, i es lamentava del suport que havia donat a la petició de Kosova d’ingressar a la UNESCO. Pocs dies abans, Kotzias s’havia reunit amb el ministre d’Afers Estrangers de Macedònia, Nikola Dimitrov. Un dels punts centrals de la reunió va girar entorn del nom de Macedònia. Grècia s’oposa frontalment a l’ús d’aquest nom, que considera patrimoni seu, i que veu com una amenaça de caire irredemptista que podria fectar la minoria macedònia del seu país.

Aquestes últimes setmanes, el ministre macedoni, del nou govern Zaev, ha fet un periple per diversos estats per tal de millorar les relacions d’aquest país que, en els darrers anys, havia patit cert aïllament. Han estat particularment fructíferes les reunions amb Bulgària, sobretot. En canvi, les relacions amb Sèrbia sembla ser que no milloren, tot i que el nou president serbi, Aleksander Vucic, es va apressar a treure ferro a la polèmica provocada per Dacic.

Aquest dijous, 13 de juliol, hi hagué una trobada a Salònica on eren presents Vucic, president serbi, Tsipras i Boiko Boríssov, cap de govern búlgar. Vucic es va refermar en les opinions expressades per Dacic, cosa que no ha sentat gens bé a Skopje, com tampoc no ha agradat la declaració més o menys conjunta de tots tres dignataris que demana l’estabilització de la situació política de Macedònia i alhora la resolució de la qüestió del nom de l’estat.

El govern croat vol un més gran reconeixement de la minoria croata d’Itàlia

Aquest dijous, en el marc de la cimera de Trieste -que aplega dirigents de pràcticament tots els estats de l’àrea balcànica-, el cap de govern croat Andrej Plenkovic va tenir una trobada amb el màxim representant de la minoria italiana a la regió de Friül-Venècia Júlia, Damir Murkovic.

Arran d’aquesta trobada, Plenkovic -segons informa el mitjà croat Vecernij Listinstarà el govern italià a millorar el reconeixement de la minoria croata a Itàlia, i més en concret en aquesta “regió”. Segons les dades aportades per les entitats d’aquesta minoria, el nombre de croats a la zona se situa entorn dels quinze mil, entre els quals hi ha persones assentades des de fa gerneracions en el territori i d’altres que hi han arribat els darrers vint anys. Vol emmarcar aquesta millora del reconeixement d’aquesta minoria en el desenvolupament dels acords a quà van arribar els governs italià i croat l’any 2015, sobre les minories d’aquests països en els estats respectius.

Plenkovic va posar en valor la tasca del govern croat pel que fa al reconeixement dels drets de la minoria italiana, i va posar com a exemple el fet que Furio Radin sigui membre de la mesa del parlament d’aquest país. Ara bé, no cal oblidar que en el govern anterior, liderat per Oreskovic, del qual formava part el partit de Plenkovic, les tensions amb la minoria italiana es van incrementar de manera notable, sobretot pel fet de la retirada de subvencions a la premsa publicada en llengua italiana.

A Friül-Venècia Júlia s’hi parla friülà, vènet i eslovè, sobretot. Evidentment la política duta a terme per l’estat italià d’ençà de la seva creació, al segle XIX, ha fet que la presència de l’italìa sigui molt important i hagi esdevingut la llengua de referència per a bona part de la població. Tradicionalment hi vivien poques poblacions de parla serbocroata.

La minoria croata és present sobretot a la zona central d’Itàlia, particularment a Molise. A la rsta del país és molt testimonial. el seu reconeixement és escàs i la llengua es troba en una situació molt delicada.

Creix el nombre d’albanesos que sol·liciten el passaport búlgar. Búlgars i macedonis reivindiquen la mateixa minoria

Segons informen alguns mitjans d’informació búlgars, el nombre de persones que a Albània demanen documentació búlgara ha crescut de manera notable els darrers anys. El nombre de persones que fa aquest tràmit, segons aquestes mateixes fonts, oscil•la entre set i vuit persones diàries, com a mitjana. El motiu pel qual ha anat creixent aquesta demanda és el fet que la ciutadania búlgara permet que aquestes persones puguin establir-se en altres països de la Unió Europea. Entre 2001 i 2016 4.470 albanesos van demanar el passaport búlgar.

El nombre de demandes es concentra a la zona més oriental del país. Es dona el fet, però, que el govern albanès no ha reconegut l’existència d’una minoria búlgara al seu país. De fet, en els darrers mesos, el govern albanès ha impulsat diversos canvis legals per tal de reconèixer els drets de les minories, entre els quals hi ha regulats particularment els lingúsitics. La nova legislació aprovada esmenta com a minories els grecs, macedonis, valacs, rom, serbis, bosníacs, montenegrins, però en cap cas fa referència als búlgars.

D’altra banda, des de Bulgària s’insisteix que bona part de la població que viu en zones com Prespa, Gora i Golo Brdo estan poblades per búlgars, cosa reiteradament negada també per les autoritats macedònies. Segons les informacions aportades per fonts governamentals búlgares, viuen a Albània unes 100.000 persones búlgares o d’origen búlgar. Evidentment, el fet que des de Bulgària no s’accepti que el macedoni és una llengua diferent del búlgar, i ni tan sols una nacionalitat macedònia, fa que ambdós estats reivindiquin com a pròpia una mateixa minoria.

L’associació Prosperitet Golloborda és qui gestiona tots aquests tràmits. Segons la seva pàgina web, va ser fundada l’any 2000 i té com a objectiu la defensa de la identitat dels búlgars d’Albània. El seu president és Haxhi Pirushi, i manté relacions fluïdes amb el govern búlgar. Ara fa dos anys van fundar una escola búlgara, batejada amb el nom de Hristo Botev.

Des de les organitzacions macedònies d’Albània, per la seva banda, s’insisteix que aquesta organtizació ha estat creada des de Bulgària mateix i que no reflecteix l’opinió dels macedonis de la zona. Segons les organtizacions macedònies, el nombre de macedonis que viuen a Albània pots oscil·lar entre els 125.000 i els 300.000.

 

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

A cry from the grave. Documental sobre Srebrenica

Un dia com avui, 11 de juliol, de l’any 1995, la ciutat bosniana d’Srebrenica va caure en mans de les forces txètniks, comandades per Ratko Mladic. Llavors es va perpetrar en poques hores, tal com s’ha dit moltes vegades, el més gran crim comès a Europa des de la Segona Guerra Mundial, que va comportar la mort de prop de vuit mil persones. Aquest acte es pot considerar sense matisos un autèntic genocidi, malgrat que les autoritats de la República Serpska s’hagin negat reiteradament a acceptar aquest terme.

Us oferim un documental elaborat per la BBC, que ens mostra els esdeveniments que van tenir-hi lloc aquelll dia i els dies immediatament posteriors.

És veritat que en aquest documental hi falta una contextualització clara, cosa que no permet entendre la complexitat dels esdeveniments. Moltes vegades s’ha tendit a criminalitzar els “serbis” en conjunt, cosa que no es pot fer. Per aquest motiu, faig servir el terme txètnik, que defineix més una ideologia que no pas un poble.

Finalment, no es pot oblidar el trist paper que van tenir les Nacions Unides, forces holandeses, en la defensa de la població. Literalment, els habitants d’Srebrenica van ser traïts i lliurats als seus botxins. I tampoc no es poden obviar les crítiques a les autoritats bosnianes i a elements de l’armada bosniana, entre els quals destaca particularment Naser Oric, el seu màxim dirigent a Srebrenica, que va abandonar la ciutat abans de l’arribada dels txètniks. A més, Oric havia protagonitzat diversos atacs contra les poblacions al voltant d’Srebrenica, contra la població sèrbia, com els tristament famosos fets de Kravica. No cal oblidar, tampoc, l’actitud del govern d’Alija Izetbegovic , que més d’una vegada es va plantejar intercanviar la cituat d’Srebrenica per altres territoris entorn de Sarajevo.

 

Organizata Politike, l’esquerra radical i antiestalinista d’Albània

Com ja hem comentat diverses vegades en algunes entrades d’aquest blog, la presència de l’esquerra -tal com l’entenem aquí, i amb tots els matisos que calgui fer a aquest terme- a bona part de l’Europa central i oriental “exsocialista” és inexistent.

La gran majoria de ciutadans d’aquests països quan senten el terme socialista o comunista interpreten una cosa ben diferent de la que entenem nosaltres, fins i tot tenint en compte que aquests termes a l’Europa –diguem-ne occidental- també estan ben desdibuixats.

Només en els últims anys han aparegut alguns partits o grups, normalment petits i amb poca influència, en alguns països més o menys homologables al nostre concepte. En aquest blog hem dedicat dues entrades a dues d’aquestes organitzacions, una de croata i una de macedònia, totes dues en països exiugoslaus.

El fet que la Iugoslàvia socialista fos un règim molt més liberal, més obert a les influències europees i molt menys repressor fa que les relacions d’aquests partits amb el passat titista tinguin un cert punt d’ambigüitat.

A l’entrada d’avui volem comentar un altre cas, en aquest cas a Albània, país que es va caracteritzar per un estalinisme dur que es a perllongar fins gairebé el 1990, molt més que en cap altra estat “socialista”.

Ha calgut esperar gairebé vint-i-cinc anys perquè aparegués un partit que es reivindiqués d’esquerres, sense matisos, i fins i tot d’esquerra radical, anticapitalista, que reivindica Marx i tot un seguit de teòrics marxistes. Això, però, no és impediment perquè també begui d’altres fonts de pensament, particularment del llibertari.

Es tracta d’OP, sigles que volen dir Organizata Politike. És una organtizació molt jove, en tots els sentits, per la militància i per la seva relativament recent fundació. Aquest partit va ser creat l’any 2011, després dels successos del 21 de gener de 2011.

L’objectiu del partit, segons els seu programa polític, és lluitar per una transformació radical de la societat, i avançar cap a una societat socialista basada en la igualtat, la participació popular i la llibertat. Apel·la a les classes més explotades i aposta per una militància que, alhora, ha de tenir una forma totalment emancipadora, basada en la participació, l’acció, la discussió, la crítica i l’autocrítica. El seu model, hi insisteixen molt, és el de la democràcia directa.

Durant aquests anys han participat activament en vagues, activitats de suport al moviment obrer –sobretot, però no només, miners-, manifestacions de l’1 de maig, lluites estudiantils, defensa d’una educació pública de qualitat. Ha denunciat el feixisme i actituds que considera feixistes a Albània. També ha posat èmfasi en la politica ambiental i ecologista. En aquest sentit, ha denunciat reiteradament la importació de deixalles a Albània, que han convertit el país en l’abocador d’Europa.

Han denunciat i denuncien els successius governs que ha tingut Albània, per la seva submissió a les potències imperialistes i contra els governs corruptes i autoritaris. No fan cap mena de diferenciació entre el Partit Socialista i el Partit Democràtic, que consideren les dues cares de la mateixa moneda. En les darreres eleccions van apostar obertament pel boicot, i van demanar l’abstenció de la població, alhora que van craiar les masses explotades a autoorgantizar-se i a lluitar.

També han donat suport de manera rotunda i sense matisos a les mobilitzacions organtizades pels col•lectius que treballen pels drets de la comunitat LGTBI. Cal tenir en compte que la comuntiat LGTBI és particualrment mal vista en les societats filles del socialisme burocràtic -o capitalisme d’estat-. Nomès cal veure en quina és l’actitud dels partits que s’anomenen socialistes i comunistes en aquests països, que normalemnt són d’una homofòbia extrema i totalment contraris als drets d’aqusta comunitat. Per tant, la seva actiud trenca totalment aqnmb aquests plantejament totalment conservadors, també pel que fa a la família i a la llibertat sexual. És més, han dit moltes vergades que no tenen absolutament res a veure amb aquests partits.

Els seus posicionaments polítics els han obligat a deixar de manera molt clara quins són els seus referents i quina és la seva postura sobre el que anomenen la dictadura enverista, en relació als anys que Enver Hoxha va estar en el poder a Albània.

Pel que fa a la dictadura enverista, la denuncien i en destaquen la seva absoluta i radical oposició. Els seus plantejaments politics, afirmen, no tenen res a veure amb els del Partit del Treball, el partit-estat com el qualifiquen. Això sí, reivindiquen la mobilització popular que va representar la guerra antifeixista contra l’ocupació del país i alguns dels avenços que es van produir durant els primers anys, com són l’accés a la terra i la creació d’una economia més moderna. En condemna particularment el terror de masses i la seva política d’idiotització -és el terme que utilizen des d’OP- de la població.

Reivindiquen sense cap matís Marx i tot la seva anàlisi el sistema capitalista. A part de Marx, però, és itneressant veure quins són els altres referents que destaquen: els mariners del Krondstat, l’oposició obrera dels primers anys de l’URSS, Alexandra Kollontai, Rosa Luxemburg, els grups d’oposició d’esquerres a l’estalinisme, Trotsky, la comuna de Xangai, l’ala revolucionària del sindicat polonès Solidaritat. També esementen teòrics i polítics més moderns, com Ernest Mandel, Harvey, Arrighi o Varoufakis.

Pàgina web d’OP:  opolitike

 

Els equips de futbol de Kosova s’estrenen en les competicions europees

Aquest any, els equips de futbol de Kosova s’han estrenat en les competicions oficials europees de futbol, cosa que representa un dels més grans èxits pel que fa a la visibilitat d’aquest país en el món de l’esport.

El debut s’ha produït en dues competicions. El campió de la lliga de Kosova, el KF Trepça 89, es va enfrontar als feroesos del Vikingur. El partit d’anada es va jugar el 27 de juny i van perdre per 2-1. Aquest divendres es va disputar el partit de tornada i el resultat també ha estat favorable als feroesos, en aquesta ocasió per 1-4.

A l’Europa League, l’equip que competia era el Pristina FC, segon classificat en el campionat de lliga kosovar, que s’enfrontava a l’IFK Norrkoeping suec. El primer partit es va disputar a Suècia el 29 de juny, i l’equip suec es va imposar amb un contundent 5-0. El partit de tornada, jugat el 6 de juliol, també es va saldar amb un triomf de l’equip escandinau, en aquest cas p0er 0-1.