Torna la Gran Albània?

Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una Gran Albània ha tornat a centrar bona part de l’interès polítc dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosova n’han parlat, i de vegades amb un to que no presagia res de bo.

La Gran Albània, segons qui en defensa la creació, hauria de ser l’estat que aplegués tots els territoris on viu població albanesa, és a dir l’actual Albània, Kosova, la zona més occidental de Macedònia, poblada molt majoritàriament per albanesos, una petita franja de territori al sud-est de Sèrbia, anomenada Kosova oriental pels albanesos, la part meridional de Montenegro -entorn d’Ulcinj-, que limita amb l’estat albanès, i una altra petita franja que limita amb Kosova, i, finalment, el territori de la Samèria, actualment a Grècia; és a dir tota l’àrea de poblament albanès.

Aquesta reivindicació ha estat present des del moment que es constitueix el nacionalisme albanès, a finals del segle XIX i la vegada que ha estat més a prop d’assolir-se va ser durant la Segona Guerra Mundial, quan Albània va ser ocupada pels feixistes italians i, a Albània, se li agregà gairebé la totalitat de Kosova i bona part de Macedònia.

Tot i que aquest debat ha aparegut diverses vegades durant els últims anys, sobretot a Kosova, on una bona part dels albanesos s’ha manifestat favorable a integrar-se a Albània -només cal veure que en les manifestacions a Kosova, les banderes que s’enarboren són les albaneses, no la de Kosova-, ara ha agafat una transcendència més gran i s’ha estès per diversos estats.

Arran del resultat de les últimes eleccions macedònies, el partit en el poder, el conservador VMRO-DPMNE, que no va aconseguir una majoria que li permetés de formar govern, va iniciar una intensa campanya contra el que en diuen Plataforma de Tirana. A Macedònia, l’oposició socialdemòcrata i els quatre partits albanesos van obtenir uns resultats prou bons com per poder formar govern, i desbancar el VMRO-DPMNE i el seu líder, Nikola Gruevski, del poder.

Els partits albanesos van acordar una plataforma conjunta de cara a la negociació amb la Unió Socialdemòcrata, SDSM. En aquesta plataforma, a part d’alguns aspectes que no tenen res a veure amb la qüestió ètnica com la integració a la Unió Europea o a l’OTAN, hi havia reivindicacions que anaven en la línia de reconèixer els drets nacionals dels albanesos. Una de les mesures proposades era la d’estendre l’oficialitat de la llengua albanesa a tot el territori de l’estat, la possible modificació d’alguns elements simbòlics, com la moneda, uniformes policials, polítiques actives per incrementar la presència d’albanesos en les forces de seguretat i en el funcionariat, on actualment estan infrarepresentats, la condemna del genocidi contra el poble albanès en el període d’entreguerres… Finalment, socialdemòcrates i albanesos van arribar a un acord per formar govern, que va ser boicotejat pel president macedoni. A hores d’ara, més de quatre mesos després de les eleccions, Macedònia encara no té govern.

Des del VMRO-DPMNE, el partit governant, es va iniciar una gran campanya contra el que afirmen que pot ser la desintegració del país. Ara fa cinquanta-nou dies que els carrers de les principals ciutats macedònies s’han omplert de persones, convocats per una entitat que porta per nom Units per Macedònia, teòricament aliena al partit governant. Ara bé, ningú dubta que darrere d’aquestes concentracions hi ha la llarga mà de Gruevski, que amb aquesta argúcia pretén perpetuar-se en el poder o, com a mínim, evitar que els socialdemòcrates puguin formar-lo, i també que pugui ser jutjat pels nombrosos casos de corrupció, malversament de fons públics, espionatge…

Els dirigents d’Units per Macedònia han insistit reiteradament que estan en contra del federalisme i de la desintegració de Macedònia, i, també, contra el bilingüisme. Defensen que l’acord entre SDSM i partits albanesos s’ha elaborat des de Tirana, i per això en diuen Plataforma de Tirana –nom que evidentment no fan servir les persones que la van signar-. Afirmen que l’objectiu últim d’aquests polítics és desmembrar el país i incorporar les zones de majoria albanesa a Albània, per crear la Gran Albània. Els partits albanesos de Macedònia han negat aquestes acusacions i han insistit que el seu objectiu és tan sols garantir la igualtat de drets de tots els ciutadans de Macedònia.

Evidentment aquestes tesis han rebut, com era d’esperar, el suport de les principals autoritats sèrbies, lògicament, pel seu enfrontament amb les autoritats de Kosova.

Les declaracions que va fer fa pocs dies el cap de govern albanès, Edi Rama, segons les quals –en una entrevista feta al mitjà Politico- l’objectiu polític fonamental del seu país és la integració a la Unió Europea, però que en cas que aquest projecte fracassés no descartava la possibilitat que s’optés per buscar altres unions territorials en la mateixa àrea balcànica, en clara alusió al conjunt dels territoris poblats per albaensos, han provocat un gran rebombori. Poc després, el presdient de Kosova, Hashim Thaci, va fer unes declaracions en la mateixa línia, encara que després les hagi matisat.

Aquestes afirmacions van servir perquè Ivica Dacic, actual ministre d’afers estrangers del govern serbi, alertés que la principal amenaça per a la pau i l’estabilitat a la zona, segons la seva opinió, era la del nacionalisme albanès entestat a crear una Gran Albània. Va fer aquestes asseveracions en una entrevista a l’agència russa TASS, i va provocar una allau de reacions a totes dues bandes. També va advertir els aliats i protectors dels albanesos, en clara referència als Estats Units, que miressin de replantejar-se les seves aliances. I per reblar el clau, va remarcar que si Sèrbia parlés de crear una Gran Sèrbia -amb la incorporació de la República Serpska- seria acusada de desestabilitzar la zona. Serguei Lavrov, ministre d’Afers estrangers de Rússia, també s’ha manifestat en la mateixa línia.

Pocs dies després de les declaracions de Dacic, qui va afegir més llenya al foc va ser un polític albanès de Bujanovac, Jonuz Musliu. Bujanovac és una de les tres municipalitats del sud de Sèrbia on viuen albanesos, juntament amb Presevo i Medvedja. Segons Musliu, la Gran Albània –i va utilizar aquests termes- ha d’incloure també aquestes municipalitats, i també Kosova, de majoria albanesa.

Fa només dos dies, el president de Kosova, Hashim Thaci, va voler refredar els ànims i va afirmar que la qüestió de la Gran Albània era només una invenció de la propaganda sèrbia, per tal de desviar l’atenció dels seriosos problemes interns que pateix el país.

Finalment, Johannes Hahn, comissari europeu de política regional, ha censurat les afirmacions de Rama i de Thaci i els ha comminat a no fer declaracions explosives i a no qüestionar les fronteres existents, i a no interferir en els afers interns dels estats veïns.

Zagreb tindrà un monument dedicat a Franjo Tudjman

Aquesta setmana mateix, l’alcalde de Zagreb, Milan Bandic, ha anunciat públicament que la capital croata tindrà un monumnet dedicat a la figura de Franjo Tudjman.

El monument consistirà en una estàtua de tres metres i mig d’alçada, que serà ubicada en una zona cèntrica de la ciutat, a la cantonada entre Grada Vukovara i Hrvatske Bratske Zajednice.

Com era d’esperar, aquesta decisió ha aixecat una forta polèmica dins Croàcia mateix, però també en països veïns, sobretot a Sèrbia.

La figura de Tudjman és molt controvertida. Ho demostra el simple fet que en el moment d’anunciar la construcció d’aquest monument també es va fer saber que s’obriria un concurs públic per contruir-ne dos més, un de dedicat a l’Holocaust i un altre a la “pàtria”.

Bandic, alcalde de Zagreb, no ha estat mai militant del partit fundat per Tudjman -havia militat al Partit socialdemòcrata-, d’aquesta manera se suma a les figures que consdieren Tudjman una figura cabdal de la història croata.

Tudjman, que va morir l’any 1999, és molt qüestionat, sobretot per dos fets: d’una banda per la seva actitud revisionista pel que fa a la història croata, particularment quant a l’Estat independent croat (NDH), aliat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i que va practicar una política d’extermini contra la població sèrbia, rom i jueva que vivia a Croàcia i a Bònsia, i, d’altra banda, pel seu paper abans i durant les guerres de Croàcia i de Bòsnia. Se’l considera, juntament amb Milosevic, un dels màxims representants del nacionalisme més agressiu de l’àrea balcànica.

Tot i això, durant la seva joventut, va lluitar amb els partisans, als quals es va unir quan tenia tan sols dinou anys, i va arribar a ser el general més jove de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA). Més tard, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar al ministeri de Defensa.

Va abandonar l’exèrcit l’any 1961, i a partir de llavors va començar a llunyar-se dels plantejaments que havia defensat fins aquell moment, i va fundar l’Institut za historiju radničkoga pokreta Hrvatske (Institut per a la Història dels Treballadors de Croàcia). L’any 1967 va escriure una Declaració sobre la llengua literària croata, document on defensava tesis secessionistes des del punt de vista lingúístic, en relació amb el serbocroat.

Poc després, l’any 1971 va ser un dels principals protagonistes del moviment que va ser conegut com a Primavera Croata, motiu pel qual va ser empresonat durant dos anys. Va ser aleshores que va escriure Bespuca povijesne zbiljnosti (Els horrors de la guerra), on per primera vegada relativitza el discurs oficial sobre els crims dels ústaixes, amb una clara tendencia a minimitzar-lo. Segons Tudjman, al camp de jasenovac van morir com a molt 60.000 persones, xifra molt inferior als centenars de milers que s’han considerat habitualment. A hores d’ara, i per rebatre-ho, es coneix el nom de més de vuitanta mil persones que van ser mortes en aquell camp.

L’any 1990 va ser el principal impulsor de la creació de la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), el gran partit conservador de Croàcia, que d’una forma o altra ha estat el parti hegemònic al país des de llavors. Aquell mateix any es va convertir en president de Croàcia i organitzà el referèndum que havia de comportar la independència del país.

Se li ha criticat particularment la seva manca de visió, volguda o no volguda, sobre el paper de les minories. Les seves decisions matusseres van provocar la rebel•lió de bona part de la minoria sèrbia del país, que culminà amb la guerra a la Krajina i a Eslavònia oriental. Finalment l’any 1995 va impulsar l’Operació Oluja (Tempesta) amb la qual es va reocupar tot el terriotri croat, i arran de la qual 250.000 hagueren de fugir.

Pel que fa a Bòsnia, no va dubtar a impulsar la creació d’una república croata, que hauria d’haver acabat unint-se, segons les seves pretensions, a Croàcia, per tal de construir així la Gran Croàcia. En aquest sentit, la seva entesa amb Milosevic, era important.

Així, doncs, per a molts, Tudjman és el gran símbol de la Croàcia moderna, un estat fonamentat en sòlids principis conservadors, religiosos i tradicionals, mentre que per a d’altres la seva figura representa valors reaccionaris i la pitjor cara d’un nacionalisme intransigent, revisionista i que flirteja amb el feixisme.

Bulgària torna a perdre població durant el 2016

La gran majoria dels països de l’àrea balcànica comparteixen un problema del qual no es parla gaire, però que pot tenir conseqüències importants a mitjà terrmini.

L’entrada d’ahir la vam dedicar al cens moldau, elaborat durant l’any 2014. En aquest cens es constatava una pèrdua de població de gairebé quatre-centes mil persones en només deu anys. Aquest fet és provocat per una molt important emigració, unes taxes de natalitat cada vegada més baixes i una esperança de vida sensiblement inferior a la de la resta de països europeus

Com hem dit abans, no és un fet exclusiu d’un estat. Avui us comentem el cas de Bulgària. Segons les dades publicades per l’agència búlgara d’estadística, aquest país continua perdent població un any més. Les dades, fetes publiques el 12 d’abril d’enguany, constaten que Bulgària ha perdut el 0,7% de la població en relació amb la que tenia l’any passat. L’any passat, 2016, Bulgària tenia 7.101.859 habitants, mentre que l’any anterior en tenia 7.153.784 habitants, és a dir 51.925 més.

Aquestes dades decreixents, que es repeteixen any rere any, confirmen el canvi demogràfic que esta vivint aquest país en els darrers vint-i-cinc anys: taxes de natalitat molt baixes, poc relleu generacional, envelliment de la població –ara ja el 21% són més grans de 65 anys, percentatge més elevat encara a les zones rurals, mentre que a Sofia és tan sols del 17%-, un molt alt índex d’emigració…

Pel que fa a la natalitat, l’any passat van néixer a Bulgària 64.984 infants, 966 menys que l’any anterior, és a dir que va patir un descens de l’1,5%. L’esperança mitjana de vida és de 74,7 anys, 78,2 en el cas de les dones i 71,2 en els homes. Els menors de quinze anys, segons aquesta agència, representen el 14% de la població.

No cal dir que els grups més nacionalistes fa temps que posen el crit al cel. A més, en la lògica del seu discurs insisteixen que el percentatge de naixements entre les minories, particularment turcs i roms, és més elevat, cosa que pot afectar l’equilibri ètnic del país d’aquí a no gaires anys.

Publicat el cens de Moldàvia. Moldàvia perd 400.000 habitants en deu anys

A finals de març es van publicar finalment els resultats del cens que es va dur a terme a Moldàvia durant l’any 2014.

Segons les dades que aporta, el nombre total d’habitants que tenia Moldàvia l’any 2014 era de 2.998.235. Això vol dir que si comparem aquestes dades amb les de 2004, en què la població era de 3.383.332 habitants, podem constatar que Moldàvia continua perdent població, concretament 383.097 en deu anys. A més, d’aquestes persones, 209.030 són no-residents, cosa que representa el 7,5% de les persones censades, i que demostra els alts índexs d’emigració que pateix aquest país. Cal advertir, però, que la publicació d’aquestes dades no ha estat exempta de polèmica, i algunes veus han reclamat que es torni a repetir, com han fet alguns membres del Partit Liberal.

Cal tenir en compte que en aquestes dades no hi queda inclosa la demografia de la zona de Transnístria, de facto desvinculada de Moldàvia. En el cas de Transnístria, on el darrer cens es va dur a terme durant el darrer trimestre de 2015, el nombre total d’habitants és de 465.755, un 14,3% inferior, també, a les dades de 2004.

Pel que fa a dades sobre la composició de la població, el 51,8% de les persones censades són dones, mentre que els homes representen el 48,2% del total. Els menors de 16 anys són el 18,4%, entre 16 i 61 anys –que és l’edat en què es pot treballar a Moldàvia- hi ha el 63,1% de les persones censades, mentre que els més grans d’aquesta edat representen el 18,5%. Cal tenir en compte que a Moldàvia l’esperança de vida mitjana en néixer és de 71,46 anys. Això explica, en part, perquè el nombre de persones més grans de 61 anys és relativament baix. Tot i això, també es constata una tendència a l’envelliment de la població, com ho demostra el fet que l’edat mitjana també va augmentar: 37,6 anys en el cas de les dones i 35,8 en el cas dels homes.

Una altra dada interessant que s’extreu de la lectura del cens és el de la disminució de les dimensions de les llars, que ara és de 2’9 persones per llar, amb un total de 959.000 llars a tot el país.

Probablement, l’altra dada que provoca més interès és el de la composició ètnica del país. Segons les dades aportades per aquest cens, el 75,1% dels ciutadans de Moldàvia es declaren moldaus, el 7% romanesos, el 6,5% ucraïnesos, el 4,6% gagaüsos i el 4,1% russos. Més lluny queden altres grups, com els búlgars -l’1,9%- i els roms -0,3%-. Un 0,5% queden englobats dins la categoria Altres (bielorussos, jueus, polonesos, armenis…).

Si es comparen les dades amb el cens anterior, el de 2004, el percentatge de moldaus minva lleugerament, entorn de l’1%, mentre que el de romanesos s’incrementa, al voltant del 4,8%.

Pel que fa a la distribució d’aquesta població en el conjunt del país, els moldaus són majoritaris arreu, tret de dues zones: la regió de Gagaúsia, on els gagaüsos representen el 83,8% i a Taraclia, on els búlgars són el 66’1%.
Pel que fa a la llengua materna, el 56,7% declaren que és el moldau, mentre que afirmen que és el romanès en el 23,5% dels casos. Així com la tercera nacionalitat és la ucraïnesa, pel que fa a la llengua materna, cal destacar el paper del rus, que s’enfila fins al 9,7%. El 4,2% declaren que és el gagaús, el 3,9% l’ucraïnès i l’1,5 % el búlgar.Pel que fa a la religió, el 96,8% es declaren com a ortodoxos.

És inevitable plantejar-se la qüestió relativa a la nacionaliat i a la llengua materna. És indiscutible que moldau i romanès són dos termes que fan referència exactament a la mateixa llengua, cosa que fa que hi hagi una gran dosi de confusió en aquestes dades. Es dona el fet que algunes persones de la mateixa família han arribat a afirmar en uns casos que parlen romanès i en d’altres moldau, cosa que demostra que estem parlant de la mateixa llengua. El mateix podem quant a la nacionalitat.

Podeu consultar les dades completes del cens en el següent enllaç: Statistics

Quant a la composició ètnica de Transnístria, segons el cens que s’hi va elaborar durant l’any 2015, el 32,1% dels ciutadans es declaraven moldaus, el 30,35% rusos, el 28,1% ucraïnesos, el 2,5% búlgars. L aresta de población pertany a diversos grups nacionals. Per tant, es constata una divisió, amb uns contingents similars, en tres grans blocs. De tota manera, diversos organismes internacionals han criticat la metodologia amb què es va elaborar aquest cens, per al qual cosa cal relativitzar-ne les dades que hi apareixien reflectides. Tot i això, la imatge dels tres grans blocs s’ajsuta bastant a la realitat.

La llei que regula els drets de les minories nacionals arriba al parlament d’Albània

Segons informa la premsa albanesa, el govern d’aquest país va aprovar aquest 18 d’abril l’esborrany de llei sobre les minories. Un cop fet això, el parlament haurà de votar-ne l’aprovació, cosa que no representarà cap problema, ja que els partits que donen suport al govern són majoria en el parlament.

El projecte de llei consta de 22 articles i pretén garantir els drets de les diverses minories que viuen a Albània. En l’articulat surten esmentats els grups nacionals que es consideren beneficiaris d’aquesta llei: grecs, macedonis, serbis, montenegrins, valacs-aromanesos. Finalment, també inclou bosnians i gipsis, que en els primers esborranys no eren tinguts en compte.

El govern macedoni ha fet pública la seva satisfacció pel fet que s’esmenti la minoria macedònia. Des de Bulgària sempre s’ha considerat que els macedonis que viuen a Albània formen part de la nacionalitat búlgara. Només cal veure qualsevol text editat a Bulgària sobre minories d’aquest país en altres estats i sempre hi apareixen els macedonis d’Albània com a búlgars. En aquest sentit, el paper que ha jugat l’organització Ilinden, la principal organització que aplega els macedonis d’Albània, ha estat determinant.

Segons aquesta proposta de llei, en aquelles zones on una minoria arribi a representar el 20% de la població, la senyalització pública, retolació i comunicacions s’hauran der fer també en la llengua de la minoria. Fins ara, això no quedava recollit en cap text legal, cosa que representa un avanç important. Ara bé, el fet que el llindar sigui el 20% farà que ben pocs dsitrictes en siguin afectats. A més, es garanteix i regula el dret de les minories a tenir organitzacions pròpies, dret a utilitzar la llengua i llibertat religiosa.

Aquesta llei s’hauria d’haver aprovat fa força anys, tenint en compte que Albània va ratficar la Convenció marc sobre la protecció de les minories nacionals, del consel d’Europa l’any 1999, i que era una condició indispensable per avançar en les negociacions per a la integració d’Albània a la Unió Europea.

Les properes eleccions albaneses probablement tindran lloc el 18 de juny. Per tant, aquesta serà una de les darreres lleis que aprovi l’actual parlament. Cal tenir en compte que, en aquests moments, l’oposició està boicotejant el parlament i no assistex des de fa setmanes a cap sessió, cosa que pot desvirtuar la votació. L’oposició demana la dimissió del govern i la formació d’un altre de caràcter tècnic que sigui l’encarregat d’organtizar aquestes eleccions.

Acord de govern a Bulgària. L’extrema dreta entrarà al govern i imposa gran part del seu programa

Aquest dijous passat, 13 d’abril, es va fer públic l’acord de govern entre GERB, el partit conservador hegemònic a Bulgària, i la coalició de partits d’extrema dreta Unió Patriòtica. L’anunci el van fer, en una roda de premsa conjunta, Boiko Boríssov, de GERB, i Valeri Simeonov, del Front Nacional per la Salvació de Bulgària, un dels tres partits integrants de la coalició ultranacionalista.

Les eleccions van tenir lloc el 26 de març, i pocs dies després, el 4 d’abril, van iniciar-se les converses entre ambdues formacions, que es van donar per finalitzades tot just vuit després. Ara, el pas seguent és acordar la composició del nou govern, que tot sembla indicar que no serà problemàtica. La Unió Patriòtica aspira a obtenir cinc ministeris i una vicepresidència en aquest nou govern, que tornarà a ser encapçalat per Boiko Boríssov, el gran patró de la política búlgara des del 2009.

En teoria no ha d’haver-hi cap problema perquè pugui tirar endavant, ja que GERB té un total 95 escons, mentre que la UP en té 27, que sumats arriben a ser 122, suficients per poder formar govern sense més problemes, ja que el parlament búlgar compta amb un total de 240 diputats.

Un cop fetes les eleccions, es va especular de seguida sobre quin seria el pacte de govern a què es podia arribar. El primer que es va oferir a pactar algun acord va ser Veselin Mareshi, de Volia, una nova fromació en el nou parlament búlgar . Tot i la seva bona predisposició, els conservadors van optar per no tenir en compte aques oferiment, probablement temorosos que la seva opció política, molt personalista, pogués ser problemàtica a curt o mitjà termini. D’altra banda, des de GERB es va desestimar radicalment la possibilitat de fer alguna mena de pacte amb el Partit Socialista, que va ser el seu gran oponent en les darreres eleccions, i que els va vèncer en la darrera convocatòria electoral presidencial, el novembre d el’any passat. També van rebutjar sense miraments qualsevol possibilitat de pacte amb el partit de la minoria turca (DPS), en coherència amb la política d’enfrontament amb Istambul dels darrers mesos.

Per tant, molt aviat es va veure que els seus aliats serien els ultradretans de la Unió Patriòtica. Aquesta formació és, de fet, una coalició de tres partits, amb algunes diferències internes importants.

Tal com era de preveure, lamentablement, l’acord de govern recull bona part de l’ideari polític d’aquests grups, que en bona part, part de l’equip de govern de Boríssov ja tenia assumit.

Algunes mesures que es poden prendre a partir d’ara són particularment preocupants, tenint en compte que els punts més importants de l’acord i els primers esmentats en la conferència de premsa, tenen a veure amb les llibertats individuals, la llibertat de moviments, els refugiats, immigrants…

Segons el document presentat es pretén reforçar la vigilància a les fronteres per tal d’impedir l’arribada de refugiats i immigrants. A més, s’insisteix que s’optarà per una política d’expulsió d’immigrants il·legals per la via ràpida i un increment del pressupost militar. També és preocupant l’apunt que fa referència a la cooperació amb estaments militars i organitzacions patriòtiques per tal de fer créixer el sentiment patriòtic entre la joventut. En aquest sentit és alarmant el paper que poden tenir certs grups de caire ultradretà que han campat aquests darrers anys. La seva impunitat a partir d’ara pot ser total, i a més tindran un paper “institucional” reconegut. També s’establiran unes quotes mínimes de presència policial per població i s’arribaran a acords amb empreses de seguretat privada, cosa que donarà a aquests cossos un caràcter semioficial, fet també molt inquietant.

Defe t, aquesta setmana mateix, el governador del districte frontere de Haskovo, Minko Angelov, va anunciar que la tanca fronterera s’allargaria gairebé dos quilòmetres mésd el previst. A més, el ministre de l’interior en funcions, Plamen Uzunov, ha assegurat que hi ha els fons necessaris per dur-la a terme i que, probablement a mitjan maig estarà construïda.

Hi ha altres mesures que també poden tenir un impacte negatiu sobre les minories, particularment la minoria rom, molt important a Bulgària, com és el de vincular els ajuts socials a l’assistència dels infants a les llars d’infants i escoles. Evidentment, l’objectiu d’augmentar l’escolaritat d’aquesta minoria és de vital importància, però vincular-ho a determinades condicions no pot fer més que afeblir encara més la seva situació i agreujar el problema.

Un altre aspecte que serà analitzat amb lupa els propers dies és el de la política exterior de Bulgària. No es renuncia a la política euroatlàntica tradicional fins ara, ni la integració a la Unió Europea, tot i que un dels integrants de la coalició patriòtica, l’Ataka de Volen Siderov, és radicalment contrari a la Unió Europea i a l’otan. Aquest és un dels punts que pot fer perillar la coalició governmantal, i fins i tot la mateixa Unió Patriòtica, ja que les altres dues formacions ultradretanes no tenen aquest to. El document aprovat parla d’una política pragmàtica i defensa dels interessos nacionals de Bulgària, molt ambigua.

Pel que fa a la resta de punts, s’opta per una política de tipus continuista, de línia molt liberal, i que només inclou, des del punt de vista social, una lleugera pujada del salari mínim i de les pensions.

 

Sèrbia contra el frau i la corrupció. Protiv Diktature, Contra la Dictadura; milers de persones es manifesten diàriament contra el govern

Vuit després de les eleccions presidencials sèrbies. les protestes als carrers s’intensifiquen. Milers i milers de persones es concentren a Belgrad i a les principals ciutats del país per demanar la dimissió del govern i unes eleccions lliures i justes.

Milers de persones es van aplegar, un dia més -i ja en porten vuit-, a Belgrad, Novi Sad i Nis per protestar contra unes eleccions que consideren injustes. A més, argumenten que hi ha proves més que evidents que hi ha hagut un frau massiu. Les demandes inicials, dels primers dies,  que anaven en la línia de demanar la dimissió dels membres de la Comissió Electoral Central, de la presidenta de l’Assemblea Nacional (maja Gojkovic) i de les direccions dels mitjans d’informació públics (RTS i RTV) s’han transofrmat en demandes de dimissió del govern i de convocatòria d’unes eleccions lliures. Són, per tant, unes reivindicacions amb un contingut polític molt més intens.

D’aquesta manera, Sèrbia, quan ben poca gent s’ho esperava, s’ha convertit en un escenari més de les protestes ciutadanes contra els governs corruptes i manipuladors. Les protestes als carrers després de les eleccions montenegrines a finals de l’any passat, les constants mobilitzacions de la població macedònia que van tenir lloc l’any passat contra el govern corrupte de Nikola Gruevski, la indignació popular pel frau en les eleccions moldaves també de l’any passat, les massives protestes a Romania contra les modificacions legals que “legalitzaven” pràctiques de corrupció, l’acampada permanent a Albània, que també demana la dimissió del govern… feien veure Sèrbia com un illa d’estabilitat. Aquesta estabilitat, però, només era un miratge. El malestar latent no ha fet més que aflorar.

Les consignes en aquestes concentracions són diverses i variades, però posen èmfasi en la corrupció i en el frau electoral: “Lladres!”, “Fora corruptes!”, “Eleccions lliures i justes”, “Llibertat de premsa”, “Dimissió del govern”, “Dimissió de l’elit política”, “Vucic traïdor”, “Contra la Dictadura”… Hi ha la clara voluntat de denunciar la deriva autoritària de Vucic i d’alertar dels perills d’una dictadura.

Una de les peculiaritats d’aquestes mobilitzacions és que no hi ha cap organització clarament organitzada al darrere, i s’han convocat mitjançant les xarxes socials, cosa que ha fet que hi hagi d’orientacions polítiques molt diverses. És indiscutible que l’element predominant en les manifestacions és el de la gent jove, particularment els estudiants. També hi són presents algunes demandes de to marcadament laboral.

Tot i que les tres ciutats esmentades anteriorment (Novi Sad -a la Voivodina-, Nis -al sud del país- i Belgrad, la capital) han capitalitzat les obilitzacions, s’han estès ràpidament per tot el país: Leskovac, Kragujevac, Kraljevo, Subotica també han estat escenaris de les protestes. Es calcula que diumenge passat el nombre total de manifestants a tot el país era d’unes vuitanta mil persones, el més nombrós des de l’inici de les mobilitzacions, el 3 d’abil.

Pràcticament la totalitat dels candidats que es van presentar a les eleccions presdiencials han acabat donant suport a les concentracions. Els primers a fer-ho van ser Jankovic -el segon candidat més votat a les eleccions del 2 d’abril-, Radulovic, Canak, Beli… i més endavant s’hi han afegit la gran majoria, entre els quals també l’ultra Seselj.

Hi ha algunes evidències de frau més que demostrades. S’ha filtrat un vídeo on es veu clarament com s’introdueixen més d’un centenar de butlletes de vot en una urna. L’altre dia, l’equip del candidat Sasa Jankovic va aportar dades que demostraven que el frau a Belgrad pot haver representat milers de vots. També semblen bastant evidents els casos de frau a Novi pazar, al Sanjak… Jankovic reclama que sigui legalment investigat tot el procés.

El partit opositor “Ja n’hi ha prou” ha anunciat que emprendrà accions legals contra el govern, per totes les il·legalitats comeses durant aquest procés.

No cal dir que Vucic en tot moment ha defensat la netedat del procés electoral i ha negat les acusacions de frau. En la mateixa línia s’ha expressat el seu partit, el Partit Progressista -que malgrat el seu nom és una opció dretana i liberal-, i el Partit Socialista -que malgrat el nom no es pot considerar socialista-, que també li dona suport.

Més avall podeu llegir l’article escrit el 6 d’abril sobre aquest tema:

 

Aquest diumenge, 2 d’abril, no gaire després de les vuit del vespre -un cop tancats els col·legis electorals-, Aleksandar Vucic va anunciar una victòria esclatant en les eleccions presidencials. Segons les dades que va presentar ell mateix, havia aconseguit cap al 57% dels sufragis, gairebé quaranta punts per sobre del segon candidat més votat, Sasa Jankvoc, l’exdefensor del poble serbi. Publicat el 6 d’abril, a les 13.01h

La resta de candidats van optar per esperar que es fessin públics els resultats oficials abans de fer declaracions oficials, i van coincidir a criticar la pressa amb què Vucic els havia anuciat, que van denunciar com a molt sospitosa.

L’endemà mateix, dilluns, milers de persones es van concentrar en els carrers de Belgrad, Novi Sad (a la Voivodina) i Nis (la principal ciutat del sud del país). Des de llavors, cada dia s’han anat aplegant milers de persones per condmenar nombroses irregularitats en el procés electoral i el clima en què havien tingut lloc aquests comicis presidencials.

Ahir mateix, segons algunes fonts, com Insajder, unes quinze mil persones es van concentrar a Belgrad, davant la seu de l’Skupstina, l’Assemblea sèrbia. Segons fonts opositores, unes cinc mil persones ho feren a Nis, unes quatre mil a Novi Sad, un miler a Kragujevac i diversos milers s’aplegaren en concentracions menors en d’altres ciutats, com Kraljevo, Leskovac, Bor, Subotica, Novi Pazar…

Els manifestants, molt majoritàriament joves, denuncien nombroses irregularitats. D’entrada, consideren que el cens estava clarament inflat -de fet ja hi havia hagut algunes denúncies abans de fer les eleccions-. Afirmen que hi havia gairebé set milions de persones cridades a votar, quan consideren que la població sèrbia en edat de vot supera de poc els sis milions. D’altra banda, algunes persones aporten dades més concretes, com ho fa Dusan Teodorovic -de l’equip electoral de Sasa Jankovic-, que afirma que han rebut més d’un centenar de denúncies d’irregularitats a la capital, a Belgrad.

Dosko Obradovic, el candidat del dretà i nacionalista Dveri, també ha criticat l’obscuritat del recompte de vots de Kosova -uns 105.000 electors potencials-, lloc on no van ser comptabilitzats i es van traslladar a Sèrbia, cosa que provoca moltes suspicàcies. També ha assegurat que membres de la seva formació van ser testimonis de la introducció de vots fraudulents a les urnes i del suborn d’alguns electors, a Novi Pazar. A la Voivodina també han estat molt nombroses les denúncies de vots falsos, a Kikinda, Zrenmjanin, Subotica… Un altre candidat, Radulovic de “Ja n’hi ha prou” també ha aportat dades de més irregularitats.

Si a axiò hi afegim l’ambient previ a les eleccions, on els mitjans de comunicació més importants van atorgar una informació esbiaixada i particularment intensa en favor de Vucic, amb denúncies de censura incloses, molts dels manifestants afirmen que sèrbia pot viure -o ja viu- un ambient predictatorial. De fet, per les xarxes socials, un dels lemes que més corre és Protiv diktature (Contra la dictadura).

Fins ara, no és gens clar qui hi ha darrere d’aquestes mobilitzacions. Alguns grups els han donat suport obertament, com Oposizionar o Lokalni Front, però sembla que generalment han estat moviments força espontanis convocats a través de les xarxes socials. En les concentracions es poden sentir o llegir de vegades proclames fins i tot contradictòries, cosa que dmeostraria que no hi ha una única organització al darrere.

Com hem dit abans, els joves tenen un gran protagonisme en aquestes concentracions. A Novi Sad, per exemple, els estudiants universitaris han pres la iniciativa i fan reivindicacions concretes, com la dimissió de Maia Gojkovic, presidenta de l’Assemblea sèrbia, dels membres de la Comissió Electoral Central i dels dirigents dels mitjans d’informació públics, Ràdio Teelvisió Sèrbia (RTS) i Ràdio Televisió de la Voivodina (RTV).

Pel que fa als candidats presidencials, s’han apressat a donar-los candidats com Jankovic, Ljubisa Preletevic, Radulovic i Obradovic. Vucic, per la seva banda, afirma que respecta el dret a manifestació perquè Sèrbia és, precisament, un país lliure, sempre que no es produeixin fets violents.

De moment, les manifestacions no van a menys i s’obre un flanc no previst en la política sèrbia, que caldrà veure com evoluciona.

Un diputat socialdemòcrata és víctima d’una agressió a Kumanovo

Segons informa Macedonia Today.ru, dijous passat un diputat de la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM), Màxim Dimitrievski, va ser objecte d’una agressió per part d’uns desconeguts a la ciutat de Kumanovo, al nord del país, no gaire lluny d’Skopje.

No és gens clar, segons la notícia publicada, que els fets tinguin a vuere amb la situació política que viu el país, però qualsevol fet pot provocar una esclada no desitjable. Avui mateix, Gruevski ha advertit que qualsevol espurna pot provocar un daltabaix a tots el Balcans.

En aquesta ciutat, Kumanovo, hi viu una important comunitat albanesa, i no fa gaires dies van haver-hi alguns incidents arran del fet que es despengés una bandera macedònia i fos substituïda per una d’albanesa. Cal recordar, a més, que Kumanovo és la localitat on es van produir els fets de maig de 2015, quan un grup armat, que es va reivindicar com a Exèrcit d’Alliberament Albanès, es va enfrontar amb l’exèrcit macedoni.

Tot això cal emmarcar-ho en el difícil context que viu Macedònia, on després de quatre mesos d’haver-se celebrat les eleccions encara no hi ha govern. El cap de govern sortint, Nikola Gruevski, utilitza l’estratègia de brandar l’espantall del perill albanès per moure la població contra un canvi de govern, després que els socialdemòcrates pactessin amb els partits albanesos la formació d’un nou govern. Segons Gruevski, els socialdemòcrates han renunciat als seus ideals i s’han venut als partits albanesos acceptant el que anomena despectivament la Plataforma de Tirana, amb la clara intencionalitat política de fer veure que es posa en perill la unitat del país. En aquesta estratègia d’incrementar la tensió i d’utilitizar el nacionalisme més barroer, el partit de Gruevski (VMRO-DPMNE) ha optat per fer servir com a nom del partit de Zoran Zaev, els socialdemòcrates, simplement com a SDS, que vol dir senzillament Unió Socialdemòcrata, eliminant deliberadament la M de Macedònia.

Voluntaris russos i grecs a la guerra de Bòsnia

Aquest 12 d’abril s’inaugurarà un «monument» dedicat als voluntaris russos morts durant la guerra de Bòsnia en un turó prop de la ciutat de Visegrad, a l’actual República Serpska. El monument consisteix en una creu de cinc metres i mig d’alçada que, dalt d’aquest turó, serà vista a gran distància.

És evident que una acció d’aquest tipus, i amb el suport de les autoritats de la Serpska, no fa més que enrarir encara més la ja complicada vida política de Bòsnia, i també serveix per reobrir les ferides de la guerra. Lògicament, diversos grups i organitzacions de víctimes han fet un autèntic clam de protesta contra aquest projecte, que consideren una autèntica provocació, ja que molts voluntaris russos són acusats de ser criminals de guerra.

Els promotors d’aquest “monument” han triat aquest lloc perquè és on van morir tres voluntaris russos. I és a Visegrad on els voluntaris russos van ser més presents i més actius durant la guerra de Bòsnia.

No hi ha xifres absoultament certes sobre el nombre de voluntaris, o mercenaris, russos que van participar-hi. La xifra que s’acostuma a considerar habitualment es mou entre els cinc-cents i els sis-cents, però algunes persones l’eleven fins als set-cents.

Segons diversos documents consultats, la majoria d’aquests voluntaris van lluitar en dos batallons, que duien per nom RDO 1 i RDO 2, sigles que volen dir, senzillament, Unitat de Voluntaris Russos. La Unitat 2 també rebia el nom, popularment, de Llops Tsaristes, que demostra el clar caràcter monàrquic, ultranacionalista i reaccionari d’aquests combatents. A part d’aquests dues unitats, també van ser presents en les guerres balcàniques els cosacs: a Bòsnia en concret hi va actuar la Primera Centúria Cosaca.

Sembla que els primers russos, i també alguns ucraïnesos i romanesos, van arribar a Bòsnia l’any 1991 i van col•laborar directament amb l’exèrcit iugoslau. Aquests russos eren mercenaris, que també van ser utilittzats més endavant quan es va proclamar la República de Pale, després República Serpska. Una part d’aquests mercenaris sembla que eren pilots i van participar en diversos bombardejos.

El setembre de 1992, prop de Visegrad es va constituir la primera unitat de voluntaris, comandada per Valeri Vlasenko. Els Llops Tsaristes es van constituir una mica més endavant, el novembre d’aquell mateix any, i van ser comandats per Alexànder Mukhàrev, i poc després els cosacs, comandats per Alexànder Zagrebov.

Tots aquests grups actuaren preferentment a la zona més oriental de Bòsnia, on hi ha la ciutat de Visegrad, a tocar de la frontera. A l’altra banda de la frontera, ja a Sèrbia, hi ha la ciutat d’Uzice, que és d’on, el maig de 1995, s’organitzà una brigada internacional formada per unes cent cinquanta persones, d’origen rus i grec. Alguns dels combatents russos havien lluitat anteriorment a la guerra de l’Afganistan i alguns havien desertat de l’exèrcit rus –era l’època en què Boris Ieltsin era al poder-. Van estar actuant per la zona de Zepa i van col•laborar activament amb els Tigres d’Arkan i també amb Vojislav Seselj. També està documentada la participació de voluntaris russos en el setge de Sarajevo, entre els anys 1993 i 1994, i la seva implicació en la massacre d’Skelani.

Al marge dels combatents que actuaven en aquestes divisions, n’hi hagué d’altres que van actuar com a irregulars, o que van estar integrats en divisions formades gairebé exclusivament per serbis. En aquest cas és absolutament impossible d’assegurar-ne el nombre.

D’entre els voluntaris russos que lluitaren a Croàcia i a Bòsnia, destaca la figura d’Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, un partit rus d’extrema dreta en què la simbologia i el discurs feixista es barreja amb part del discurs i simbologia estalinista. Emmanuel Carrère va escriure una apassionant novel·la inspirada en la seva biografia.

Segons Mikhaïl Polikàrpov, que va estar a Bòsnia durant aquells anys, una quarantena de russos hi van morir. Alguns d’aquests voluntaris també van ser actius més endavant durant la guerra de Kosova, almenys això és el que es desprèn de la lectura d’alguns fòrums de la ultradreta russa.

Pel que fa als voluntaris grecs, sembla que els primers que hi arribaren ho van fer l’any 1993, encara que no agafaren protagonisme fins a l’any 1995. Un centenar de voluntaris van formar la Divisió de Voluntaris Grecs (EEF) i van lluitar al costat de les tropes de Ratko Mladic. Es van fer tristament famoses les imatges d’aquests voluntaris quan es va ocupar la ciutat d’Srebrenica, el juliol de 1995. Segons l’agència francesa AFP, una dotzena de grecs van participar activament en les matança d’Srebrenica. Entre aquests voluntaris hi havia persones vinculades a l’organització nazi Alba Daurada –fundada l’any 1980-.

 

Els musulmans búlgars són radicalment contraris al terrorisme i són menys practicants

Diversos mitjans de comunicació búlgars (BTA, Novinite, Sophia Globe, BNR…) s’han fet ressò aquests últims dies d’una enquesta duta a terme entre la comunitat musulmana del país per Alpha Research. S’hi feien, a l’enquesta, preguntes sobre diferents aspectes, com el de la pràctica religiosa, l’actitud envers el terrorisme, la pràctica del Ramadà, participació política… L’enquesta es va realitzar durant el 2016, el darrer trimestre, sobre una mostra de 1.200 persones, i permet comparar els resultats amb una enquesta similar que es va fer l’any 2011.

Una de les preguntes que més ha cridat l’atenció als mitjans d ecomunicació és l’opinió que tenen els enquestats sobre el terrorisme. En aquest cas, la resposta ha estat clara i contundent. L’any passat, el 89% dels musulmans enquestats es mostraven radicalment contraris al terrorisme, gairebé deu punts més que l’any 2011. D’altra banda, el percentatge de persones que el justifiquen, o el poden justificar en determinades circumstàncies, ha baixat de l’1,4% a l’1,1%. Per tant, estem parlant de xifres francament molt reduïdes. Pel que fa a una pregunta sobre elpossible suport a organitzacions concretes, com Daesh o Al-Qaida, les xifres també són força baixes: el 2,8% a Daesh, i el 0,5% a Al-Qaida.

A part d’aquestes dades, que criden molt l’atenció, l’enquesta també planteja altres qüestions, i els resultats no deixen de ser interessants. D’una banda, ens mostra una certa tendència a la disminuació de la pràctica religiosa: el 54% no preguen diàriament i el 41% no visiten mai la mesquita. Només es declaren religiosos el 87% dels enquestats -5 punts percentuals menys que fa cinc anys- i tan sols els 20% s’autodefineixen com a profundament religiosos, a diferència de cinc anys enrere on la xifra s’elevava fins al 28%. Una mica més del 53% s’oposen al fet que les dones portin burka o niqab en públic, mentre que el 20% l’aprova en cas que el seu ús sigui voluntari, i tan sols l’1’6% creu que les dones haurien de portar burka.

Tot i aquesta menor pràctica religiosa, la festa del Ramadà gaudeix de més bona salut, ja que el 35% els enquestats afirma seguir-lo, quan fa cins anys tan sols ho feia el 25%. Pel que fa a la Xària, com a possible de font de llei, no té gaire suport: amb prou feines el 0,7%.

Una altra dada interessant és la relativa a l’arribada de refugiats i immigrants, un tema molt present en el debat polític búlgar. El 38’5% dels enquestats afirma que no se n’hauria de permetre l’arribada, i només el 4,6% és partidari d’una política de portes obertes.

Els líders internacionals més ben valorats són, en primer lloc com era de preveure Erdogan, amb un 49% d’aprovació, seguit d’Angela Merkel, amb el 45% i Vladímir Putin, amb el 43%. L’interès per la política, però, també ha disminuït, i el 52% afirma que no li interessa, quan fa cins anys la xifra era tan sols del 30%.

Segons l’últim cens, del 2011, el 27% de la població búlgara és musulmana. Malgrat que hi ha la tendència a creure que els musulmans de Bulgària són només els turcs, és molt important i nombrosa la comunitat pomak -búlgars musulmans- i també hi ha un percentatge molt important de roms musulmans. Això explica que Erdogan sigui el líder internacional més ben valorat, però també que les xifres de suport que té també no siguin espectaculars.