La primera entrada que vaig publicar en aquest blog sobre literatura va ser sobre un llibre de Mircea Cartarescu que m’havia entusiasmat quan el vaig llegir, ara fa vint anys. Es tractava d’un llibre de relats que, en la versió que vaig llegir, duia per títol El sueño –malauradament no hi havia, ni hi n’ha, traducció lal català-. Ara fa pocs anys es va reeditar amb el nom de Nostalgia –també en castellà-, que era el nom original pensat per l’autor. La segona lectura, quinze anys després, no em va decebre gens –com passa de vegades en segones lecures- i a partir de llavors vaig començar a devorar totes les obres que en podria trobar.
Va ser molt gran l’alegria que vaig tenir, ara fa poc, quan vaig saber que l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor havia publicat en català un recull de textos escrits per Cartarescu l’any 2004, que porta per títol Per què ens estimem les dones. La traducció al català ha anat a càrrec de Xavier Montoliu, que també n’ha escrit el pròleg.
Es tracta d’un conjunt de vit-i-un textos breus, una bona part dels quals amb el format tradicional dels contes però d’altres més aviat amb forma de reflexions, que giren al voltant del món de les dones i dels sentiments que ens provoquen, on temes com l’amor, la bellesa, l’amistat i el sexe són tractats, tot i que no tots, a partir d’una perspectiva formalment autobiogràfica.
D’aquesta manera, desfilen pel llibre primers amors, històries fracassades, desamors, històries molt tràgiques, com la de Zaraza, basada en fets reals, dones que han de buscar aixopluc sota el poder, com Irina.. I tot això, a més, ens permet, a més, acostar-nos a la Romania dels anys vuitanta, tot i que Romania no sigui l’únic escenari dels contes ni tots estiguin ambientats en aquells anys. Jo, particularment, em quedo amb dos noms: Petruta i Ester.
Cartarescu és un dels escriptors romanesos més reconeguts internacionalment, i també dels més traduïts. Va néixer l’any 1956 a Bucarest i va començar la seva carrera literària escrivint versos. Més endavant va fer el pas a la narrativa, tot i que ell sempre s’ha considerat poeta. I només cal llegir els seus textos per comprovar que això és cert.
Uns textos entendridors escrits amb una prosa elegant i captivadora. Una lectura que us recomano.
Balcània 