Què és el Sandjak? El sandjak de Novi Pazar, de 1864 a 1917

El Sandjak és un territori avui en dia dividit entre dos estats, Sèrbia i Montenegro. Com molts altres territoris de la zona és clarament multiètnic. La majoria dels seus habitants són eslaus musulmans, una bona part dels quals es defineixen com a bosníacs, d’altres simplement com a musulmans. En aquest territori també hi viuen serbis, montenegrins i albanesos.

De l’antic Sandjak, actualment hi ha sis municipalitats a Sèrbia (Novi Pazar, Sjenica, Tutin, Prijepolje, Priboj i Nova Varoš) i sis a Montenegro (Bijelo Polje, Rožaje, Berane, Pljevlja, Gusinje i Plav). També n’hi ha una petita part que pertany a Kosova, a la zona entorn de Mitrovica, al nord.

Segons les dades del cens de 1991, anterior a les guerres iugoslaves, vivien al Sandjak 420.000 persones, de les quals 278.000 a Serbia i 162.000 a Montetenegro. El percentatge de persones que es definien com a musulmanes, llavors no es feia servir el terme de bosníacs, era el 54%. En el cens de 2011,  a la part sèrbia, de 239.000 habitants, 142.000 es declaraven bosníacs -el 59,4%-, i 12.000 musulmans. On els percentatges són més elevats són Novi Pazar i Sjenica, gairebé el 80%. Al sandjak de Montenegro, d’acord també amb el cens de 2011, hi viuen 152.000 persones, de les quals el 31% es declaraven bosníaques i el 7% musulmanes. En aquest cas, la comunitat majoritària era la que es considerava sèrbia -el 36%-. Els bosníacs són majoritaris Rozaje i a Plav.

NoviPazarCenter

Novi Pazar. Font: Lumen Roma

L’origen del Sandjak s’ha de buscar en els darrers anys de la presència de l’Imperi Otomà als Balcans. De fet, sandjak era un terme que feia referència a una subdivisió administrativa d’un vilayet, província otomana. Com que va ser l’últim territori balcànic sota sobirania otomana, el terme Sandjak va acabar esdevenint el topònim utilizar per referir-s’hi, tot i que formalment s’anomenava Sandjak de Novi Pazar. Novi Pazar, actualment a Sèrbia, n’era, doncs, la capital administrativa, i a hores d’ara encara n’és la ciutat més important.

El Sandjak com a territori amb personalitat administrativa es va mantenir fins l’any 1912, quan va ser conquerit per les tropes sèrbies i montenegrines –llavors dos estats separats i sobirans- en el marc de la primera de les dues Guerres Balcàniques -que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913,  que van implicar un canvi molt profund en el mapa de la zona-. Arran dels tractats de pau, va quedar repartit entre tots dos estats. Des de llavors, sempre hi ha hagut una clara consciència d’especificitat, a banda i banda de la frontera, i de tant en tant es fan presents demandes de tipus autonomista, que de seguida són titllades de “separatistes” per les autoritats, tant sèrbies com montenegrines.

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut força polèmica en els mitjans serbis perquè destacats dirigents de la comunitat musulmana, particularment del partit SDA -Partit D’Acció Democràtica-,  s’han adherit als actes de commemoració del centenari de  la declaració de Sjenica. El Sandjak també ha estat notícia, últimament, perquè també s’ha fet pública la proposta de crear una mena d’euroregió que abastaria la totalitat dels territoris del Sandjak, tant de Sèrbia com de Montenegro.

 

Aquest territori va ser incorporat a l’Imperi Otomà entre els segles XIV i XV, entre la famosa i mitificada batalla de Kosova (1389) i 1455, any en què els otomans l’ocupen del tot. Anteriorment, la major part de les seves terres pertanyien al principat de Raska, reivindicat per serbis, i també per montenegrins, com a bressol dels seus estats.

Un cop s’hi establiren els otomans, fundaren la ciutat de Novi Pazar, i després de diversos canvis en el mapa administratiu, l’any 1463 quedà incorporat al sandjak de Bòsnia, creat tot just llavors, i que  a partir de 1527 es transformà en elayet de Bòsnia. Fins llavors, els otomans l’havien aproximat més a l’òrbita d’Skopje. Novi Pazar va passar a ser, sense cap mena de dubte, la ciutat més important del sud-est de Bòsnia.

El sandjak de Novi Pazar es va constituir l’any 1864, arran d’una reforma que va fer el governador de Bòsnia, Topal Osman. Llavors l’elayet de Bòsnia es va transformar en vilayet, i. Osman,  en el seu afany modernitzador  va decidir crear set sandjaks, entitats administratives de rang inferior, amb la intenció de millorar l’organització i gestió del territori. Topal Osman va endegar diverses reformes que pretenien harmonitzar les propostes de canvi que venien d’Istambul (el Tanzimat) i els beis locals, frontalment oposats a cap mena de reforma, motiu pel qual provocaren diverses revoltes entre 1830 i 1850.

Poc després, els anys compresos entre 1875 i 1878 van ser molt convulsos a tota la zona. De fet, des de  finals de la dècada dels seixanta esclataren diverses revoltes pageses a Bòsnia, i a partir de 1875 agafaren una gran magnitud. A més, es van estendre per altres indrets, com Bulgària o Serbia. Tot plegat va acabar comportant la internacionalització del conflicte i la intervenció oberta de Rússia, i també d’Àustria-Hongria.

En el congrés de Berlín, l’any 1878, les grans potències van tornar a redissenyar el mapa de la zona. A resultes d’això Sèrbia esdevingué formalment independent -de facto ja ho era-, i Bòsnia i Hercegovina va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohngarès, tot i que formalment pertanyia a l’Imperi Otomà. Novi pazar, per la seva banda, va romandre part de l’Imperi Otomà, que el continuà administrant, però es va permetre que les tropes d’Àustria-Hongria s’hi despleguessin, tal com havien fet ja a Bòsnia. De fet, aquestes tropes s’hi van estar fins l’any 1908, any en què Bòsnia va ser incorporada definitivament a l’Imperi Austrohngarès. De tota manera, però, es pot datar aquest any com el de la separació administrativa del Sandjak de Bòsnia.  

Sanjak of Novibazar.png
By PANONIANOwn work, Public Domain, Link

Sandjak, 1878, després del Tractat de Berlín. Font: Wiki Commons

Després de la incorporació a Sèrbia i Montenegro, hi hagué diversos actes de protesta, i la consegüent repressió. A resultes de tot això, nombroses pesones fugiren cap a Turquia, la majoria de les quals van marxart pel port de Bar, a Montenegro. Es calcula que entre abril i juny de 1914 van marxar 16.500 musulmans de la part que corresponia a Montenegro i unes 40.000 persones més de la que pertanyia a Sèrbia cap a Turquia, xifres que representaven un percentatge de població molt important.

En plena Primera Guerra Mundial, i enmig del caos de la zona -amb un exèrcit serbi derrotat i un estat que no controlava pràcticament el territori-, alguns dels representants més influents de la comunitat musulmana van convocar una trobada a la ciutat de Sjenica. Llavors el territori havia estat ocupada per les tropes austrohongareses. Després de dies debat feren pública la Declaració de Sjenica, on apostaven per l’autonomia política -no en quedava gaire clar el grau d’autonomia-. A més, el fet que no fos clar en quin estat volien aquesta autonomia va fer que  fos considerat com una acció de caire “separatista” per les autoritats sèrbies, ja que se suposava que feia refrència a Bòsnia i Hercegovina.  Des de llavors, aquesta Declaració s’ha vist com el reflex de l’ideal de reintegració  a Bòsnia i Hercegovina.

 

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

El parlament de Montenegro aprova l’ingrés del país a l’OTAN. Milers de persones s’hi manifesten en contra

L’Skupstina, el parlament de Montenegro, va ser, ahir divendres,  l’escenari d’una votació de gran transcendència: l’ingrés del país a l’OTAN. No hi va haver sorpreses. Els quaranta-sis diputats presents a l’hemicicle, tal com ja havien anunciat, hi van votar a favor. Cal destacar, però, que els altres trenta-cinc diputats no hi eren. Tot els partits opositors boicotegen el parlament.

L’octubre de l’any passat es van fer les eleccions en aquest petit país de 650.000 habitants. Un cop es van fer públics els resultats, l’oposició va acusar el govern d’haver comès frau, i va aportar-ne proves més que convincents, que els donaven tota la raó. En la sessió d’ahir van ser-hi presents els partits que donen suport al govern: el Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) -35 escons-, 2 diputats socialdemòcrates, escindits de l’SDP, 1 del Partit Liberal i els partits de les minories: 2 del Partit Bosníacc, 1 dels albanesos del FORCA i  1 de la Iniciativa Cívica Croata. També van acudir-hi, de manera extraordinària, i van votar-hi a favor, els diputats del Partit Socialdemòcrata (SDP), a l’oposició.

El cap de govern, Dusko Marovic, no va dubtar a qualificar d’històrica la jornada d’ahir i va insistir a remarcar la defensa d’uns determinats valors, moderns i democràtics . En els mateixos termes es va expressar Milo Djukanovic, el gran patriarca i capo de la política montenegrina, en el sentit literal del terme. Djukanovic s’ha refermat en la idea que l’OTAN és el lloc on correspon estar als  montenegrins, per motius culturals, històrics i de civilització.

Alhora, al carrer, davant el Palau Reial de Cetinje, la capital històrica de Montenegro, es van congregar milers de persones contra aquesta decisió. Van corejar consignes contra l’OTAN i contra els Estats Units, a qui acusen de ser una potència assassina. També es va cremar una bandera de l’OTAN. Es van poder sentir consignes prosèrbies i prorusses. A part, no es van estalviar de denunciar el govern amb crits com “Traïdors” o “Lladres!”. L’any 1999, durat la guerra de Kosova, l’OTAN va bombardejar Sèrbia, cosa que va provocar una gran indignació popular, encara que la República de Montenegro no fos gaire afectada pels atacs.

L’oposició montenegrina està dividida en dos grans blocs. D’una banda, el Front Democràtic (DF), un conglomerat de forces molt heterogènies, nou partits, que abasta des de l’extrema dreta fins a nostàlgics de la Iugoslàvia socialista de matriu sèrbia. Aquesta coalició és radicalment contrària a l’ingrés a l’OTAN i exigeix un referèndum perquè la població s’hi pronunciï. La resta de partits opositors tenen una actitud menys bel·ligerant, tot i que estan d’acord amb la proposta del referèndum. Les enquestes semblen donar un avantatge als favorables a l’ingrés a l’OTAN, però no es pot assegurar quin seria el resultat en el cas hipotètic en cas que es dugués a terme. Una enquesta publicada el febrer de 2016 atorgava als favorables el 47% d’intenció e vot, mentre que als contraris el 37%

Rússia, per la seva banda ja hà fet públic el seu malestar per la votació d’ahir. Ho considera una procovació i una demostració més de l’expansionisme d’occident en una àrea on Rússia havia tingut una forta influència.  A més, ha alertat de les conseqüències que això pot tenir. En aquests moments, les relacions entre Rússia i el govern montenegrí estan profundament deteriorades. Les acusacions que pesen sobre Rússia per la seva presumpta implicació en el fosc i tèrbol afer relaitu a l’intent de cop d’estat, o aparent intent de cop d’estat, que havia de tenir lloc el mateix dia de les eleccions montenegrines no han fet més que enrarir les relacions entre tots dos estats.

No cal dir que les cancelleries occidentals i l’OTAN com a insittució ja han expressat la seva satisfacció.

Finalment, l’ingrés definitiu de Montenegro  l’OTAN s’ha d’aprovar en una cimera que ha de tenir lloc a Brussel·les durant aquest mes de maig. Prèviament, però, cal que els vint-i-vuit estats que en formen part, ho ratifiquin abans. Per fer-ho, a hores d’ara, només resten els Països Baixos i l’Estat espanyol, tot i que només és un tràmit. Des de l’any 2007, Montenegro ha col·laborat amb l’OTAN diverses vegades, i ha enviat tropes a l’estranger, a l’Afganistan per exemple. És evident que la capacitat militar de Montengro és escassa. Les seves forces compten amb prou feines 2.5000 efectius, però el valor estratègic que té sí que és important.

 

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

No té sentit un referèndum sobre l’OTAN, segons els president montenegrí

Un dels temes centrals de la política montenegrina aquests darrers anys és el debat sobre la pertinença d’aquest país a l’OTAN.

Una part de l’oposició fa temps que reclama un referèndum per tal que sigui la població qui prengui aquesta decisió. Són, sobretot però no els únics, els partits que s’agrupen entorn de la coalició del Front Democràtic els que reivindiquen aquesta convocatòria.

L’actual president de Montenegro, Filip Vujanovic, ha volgut esvair qualsevol dubte sobre aquesta qüestió. Aquesta setmana, en els transcurs d’una entrevista en un dels programes més populars i amb més audiència de la televisió montenegrina, va afirmar que que no tenia cap sentit fer una referèndum sobre aquesta qüestió. Per a Vujanovic, pertànyer a l’OTAN és una cosa natural, i, segons ell, ha de ser el Parlament qui ha prendre defintivament aquesta decisió, i que espera que es prengui al més aviat posible. També va assegurar que l’ingrés a l’OTAN no ha d’afectar les relacions de franca amistat amb Rússia.

Aquestes declaracions s’emmarquen, a més, en un context on Rússia, des de fa temps, denuncia la política d’Occident, i particularment dels EUA, en relació amb els països balcànics, als qual pretén, segons afirmen, allunyar de Rússia, cosa que provoca un increment de la tensió a nivell internacional. Aquesta setmana mateix, tal com se n’han fet ressò diversos mitjans, Nikolai Patrushev –secretari del Consell de Seguretat de Rússia- ha insistit que els EUA estan pressionant, sobretot, els governs de Macedònia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina per tal que s’integrin definitivament a l’OTAN. Patrushev també ha asseverat que el canvi en la presidència dels EUA molt probablement no farà canviar aquesta política.

La situació de Montenegro, almenys pel que fa a aquest tema, és relativament diferent de la dels dos altres estats. De fet, l’OTAN ja va acceptar la candidatura d’aquest país. Ara només cal que s’acabi de fer efectiva. A Macedònia, per la seva banda, pot molt ben ser que el debat sobre la integració a l’OTAN, i també a la UE, jugui un paper important en les negociacions per a la formació del nou govern. Aquest punt és un dels que han posat sobre la taula els partits albanesos per tal d’arribar a signar algun tipus d’acord de govern.

Finalment, i al marge d’aquesta qüestió es torna a especular de manera seriosa sobre la possibilitat que Milo Djukanovic estigui sospesant l’opció de presentar-se a les properes eleccions presidencials que han de tenir lloc l’any 2018. Quan va decidir no optar a la presidència del govern, ara fa pocs mesos, tots els analistes van ser molt conscients que aquesta era una possiblitat real, tot i que Djukanovic no l’hagi verbalitzat mai de manera rotunda. Tot fa pensar que no és creïble que l’autèntic patró de la política montenegrina, almenys des de l’any 1991, es retiri defintivament de la vida pública, i més tenint en compte que encara és relativament jove, ja que només té cinquanta-sis anys..

Montenegro té nou govern, després d’un mes i mig de negociacions

Aquest dilluns, després d’un mes i mig de fetes les eleccions i de moltes especulacions, el parlament montenegrí ha aprovat el nou govern d’aquest país balcànic, tot i que amb el boicot de tota l’oposició.

Aquestes darreres eleccions havien de posar punt i final a la profunda crisi política de Montenegro. Els ajustats resultats, les acusacions de frau –amb algunes proves més que convincents- i els estranys fets que van envoltar la jornada electoral, com la incursió d’un grup armat procedent de Sèrbia que, presumiblement, havia d’atemptar contra el cap de govern sortint, Milo Djukanovic, no han ajudat a aclarir la situació política, sinó que més aviat presagien que aquesta etapa convulsa es pot allargar més i més.

Fins a cert punt, es té la sensació que l’evolucíó política d’alguns dels països balcànics hagi entrat en un bucle del qual sembla difícil sortir-ne, on l’espiral de corrupció, governants sempre omnipresents i acusacions reiterades de fraus electorals se succeeixen un rere l’altre. Això ha passat a Montenegro i, probablement, es torni a repetir a Macedònia d’aquí a deu dies. Fins a cert punt, a Moldàvia, més al nord, el panorama no és gaire diferent.

És veritat que Milo Djukanovic ha fet un pas al costat i ha cedit a Dusko Markovic, un fidel col•laborador seu, la tasca de liderar el nou govern. Finalment, se n’ha sortit i 42 dels 81 diputats li han donat suport: els 36 del Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) –el partit de Djukanovic-, 2 socialdemòcrates –partit tradicionalment aliat del DPS- i quatre dels partits de les minories. Es preveu, però, que Djukanovic es pugui presentar, tot i que no ho ha verbalitzat, a les futures eleccions presidencials del 2018.

El Partit Socialdemòcrata (SDP) va saltar pels aires fa pocs mesos, quan el gruix de la seva militància i direcció va optar per enfrontar-se a Djukanovic. Una petita facció va decidir formar un nou partit formalment socialdemòcrata que va obtenir uns discrets resultats en les darreres eleccions -només dos diputats-, però suficients per fer que el DPS pugui tornar a formar govern. Aquesta és la facció que ha donat suport al DPS.

Els partits de les minories, que ja tradicionalment havien donat suport a Djukanovic, també li han donat el vot positiu. S’havia especulat molt sobre quin seria el seu vot, tenint en compte, sobretot, les suculentes proposicions que els havien fet les forces opositores. Finalment, però, el Partit Bosníac (dos escons), la Inciativa Cívica Croata (un escó) i Albanesos Decisius (també un escó) han repetit el suport al DPS.

Evidentment, aquests partits han volgut assegurar-se algunes contrapartides polítiques de pes. Avui mateix s’ha anunciat que una vella reivindicació dels albanesos de Montenegro serà satisfeta: la recuperació de la municipalitat de Tuzi, integrada l’any 1957 en la de la capital (Podgorica). Feia anys que els albanesos reivindicaven aquest canvi, i es basaven, a part del criteri històric, en el fet que els albanesos són molt majoritaris en aquesta zona i que la integració en una entitat superior els diluïa. Sembla ser que aquest canvi s’haurà de dur a terme en el termini de mig any. També han obtingut el dret de poder fer visible simbologia albanesa en els espais públics on siguin majoria i on ho decideixen les autoritats legalment establertes.

Markovic, en el seu primer discurs, va manifestar la voluntat de dialogar amb l’oposició –un tòpic habitual en aquesta mena de discursos- i va insistir en la necessitat d’accelerar la integració del país a l’Otan. Va afirmar que els resultats de les eleccions del 16 d’octubre havien demostrat clarament la voluntat atlantista i europeista de la població. Tot i això, també va remarcar la intenció de millorar les relacions anb Rússia i d’intensificar-les amb la Xina Popular.

Un fet molt destacable de la votació de dilluns, però, va ser l’absència de l’oposició en el parlament. Les forces opositores han manifestat que endegaran una campanya de protestes contra els resultats que encara no han reconegut com a vàlids, cosa que no pensen fer. Evidentment, si això es repeteix, pot conduir Montenegro a un situació similar a la viscuda a Macedònia, durant mesos i mesos, quan en el parlament només hi eren presents els partits que donaven suport al govern.

Els partits opositors han anunciat que demanaran la creació d’una comissió especial, amb observadors internacionals, que estudiï el frau electoral i la suposada incursió des de Sèrbia. No es preveu, però, que el DPS doni suport a aquesta proposta.

Um fet important que debilita l’oposició, però, és el de la seva divisió. D’una banda, el principal partit de l’oposició, el Front Democràtic –considerat com a prorus-, és partidari d’iniciar accions de protesta contundents des d’ara mateix. D’altra banda, les altres forces opositores –agrupades entorn de la coalició Kliuc, Montenegro Democràtic i el Partit Socialdemòcrata (SDP)- mantenen una actitud més cauta.

Montenegro: els partits de les minories, decisius per formar govern, no volen tornar a ser enganyats

Les darreres eleccions montenegrines han provocat un escenari polític molt més obert que en les darreres conteses electorals. De fet, la clau de volta de la formació del nou govern la tenen les formacions que pretenen representar les diverses minories nacionals presents en el país, com són els bosníac, croats i albanesos.

El partit guanyador va ser, com ja és habitual, el Partit Democràtic dels Socialistes –DPS- de Milo Djukanovic. Tot i la clara victòria, segons els resultats oficials contestats per l’oposició, no en té prou per formar govern en solitari. És en aquest moment que els partits de les minories nacionals esdevenen clau, ja que els quatre diputats de què disposen posarien el DPS al llindar de la majoria absoluta. Tradicionalment, a més, aquestes forces polítiques han col•laborat i donat suport a Djukanovic, almenys des del moment que va optar per portar el país a la independència. Per aquest motiu, molts van pensar que seria fàcil incorporar-los de nou al projdecte del DPS.

D’altra banda, l’oposició no va dubtar, des del moment que es van fer públics el primers resultats, a festejar aquestes organitzacions. Els partits que els han fet propostes de sumar-se a un govern de trencament amb Djukanovic han estat la coalició Kljuc i els Demòcrates, tercera i quarata forces en le parlament. El Front Democràtic (DF), d’orientació més prosèrbia, s’ha mantingut més al marge d’aquestes maniobres. És evident que aquests partits de les minories tenen poca predisposició a pactar amb amb un partit de tipus proserbi, ja que en tot moment van apostar per la independència i per l’allunyament de Sèrbia, cosa que els fa força incompatibles.

Les propostes de l’oposició són força llamineres i s’ha espculat, fins i tot, amb la possibilitat que algun membre d’aquestes formacions opti al càrrec de primer ministre.

Dilluns passat hi va haver una reunió formal a Podgorica entre les tres forces implicades, el Partit Bosníac, Iniciativa Cívica Croata i Albanesos Decisius. S’esperava que d’aquella reunió en sortiria una decisió, però el resultat final va ser una exhibició de fermesa.

Van decidir treballar conjuntament i prendre una decisió conjuntament, malgrat que cadascuna de les forces pugui tenir les seves pròpies demandes.

Van fer pública la seva decepció pel tracte que han rebut durant molts anys, i han reiterat que s’han sentit moltes vegades enganyats, i que no permetran, ara que són decisius, que això torni a passar.
Boris Raonic, de la Iniciativa Cívica Croata va arribar a afirmar que buscarien garanties internacionals en cas que donin suport a un govern, per tal que es compleixi el que hagin pactat.

Reivindiquen que no han de ser una simple figura decorativa, sinó que han de tenir un paper rellevant, com algun càrrec o algun ministeri de primer ordre. De tota manera, més enllà d’això, el que volen és que es facin polítiques que garanteixin els dret de les minories. Van posar com a exemple d’això, el fet que estan infrarepresentades en l’administració, on per exemple són tan sols un terç del que els correspondria segons el seu pes demogràfic, segons les dades aportades per ells mateixos. També volen que es facin polítiques que afavoreixin el progrés i el desenvolupament dels territoris on viuen, les més pobres de l’estat, particularment on viuen els bosníacs i els albanesos. També volen que s’aclareixin definitvament alguns actes que van tenir lloc durant els conflictes bèl•lics que van esclatar fruit de la desintegració de Iugoslàvia. Tot i que a Montenegro no hi hagué guerra en el sentit literl del terme sí que hi hagueren accions que afectaren greument algunes de les minories, particularment la bosníaca.