Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

No té sentit un referèndum sobre l’OTAN, segons els president montenegrí

Un dels temes centrals de la política montenegrina aquests darrers anys és el debat sobre la pertinença d’aquest país a l’OTAN.

Una part de l’oposició fa temps que reclama un referèndum per tal que sigui la població qui prengui aquesta decisió. Són, sobretot però no els únics, els partits que s’agrupen entorn de la coalició del Front Democràtic els que reivindiquen aquesta convocatòria.

L’actual president de Montenegro, Filip Vujanovic, ha volgut esvair qualsevol dubte sobre aquesta qüestió. Aquesta setmana, en els transcurs d’una entrevista en un dels programes més populars i amb més audiència de la televisió montenegrina, va afirmar que que no tenia cap sentit fer una referèndum sobre aquesta qüestió. Per a Vujanovic, pertànyer a l’OTAN és una cosa natural, i, segons ell, ha de ser el Parlament qui ha prendre defintivament aquesta decisió, i que espera que es prengui al més aviat posible. També va assegurar que l’ingrés a l’OTAN no ha d’afectar les relacions de franca amistat amb Rússia.

Aquestes declaracions s’emmarquen, a més, en un context on Rússia, des de fa temps, denuncia la política d’Occident, i particularment dels EUA, en relació amb els països balcànics, als qual pretén, segons afirmen, allunyar de Rússia, cosa que provoca un increment de la tensió a nivell internacional. Aquesta setmana mateix, tal com se n’han fet ressò diversos mitjans, Nikolai Patrushev –secretari del Consell de Seguretat de Rússia- ha insistit que els EUA estan pressionant, sobretot, els governs de Macedònia, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina per tal que s’integrin definitivament a l’OTAN. Patrushev també ha asseverat que el canvi en la presidència dels EUA molt probablement no farà canviar aquesta política.

La situació de Montenegro, almenys pel que fa a aquest tema, és relativament diferent de la dels dos altres estats. De fet, l’OTAN ja va acceptar la candidatura d’aquest país. Ara només cal que s’acabi de fer efectiva. A Macedònia, per la seva banda, pot molt ben ser que el debat sobre la integració a l’OTAN, i també a la UE, jugui un paper important en les negociacions per a la formació del nou govern. Aquest punt és un dels que han posat sobre la taula els partits albanesos per tal d’arribar a signar algun tipus d’acord de govern.

Finalment, i al marge d’aquesta qüestió es torna a especular de manera seriosa sobre la possibilitat que Milo Djukanovic estigui sospesant l’opció de presentar-se a les properes eleccions presidencials que han de tenir lloc l’any 2018. Quan va decidir no optar a la presidència del govern, ara fa pocs mesos, tots els analistes van ser molt conscients que aquesta era una possiblitat real, tot i que Djukanovic no l’hagi verbalitzat mai de manera rotunda. Tot fa pensar que no és creïble que l’autèntic patró de la política montenegrina, almenys des de l’any 1991, es retiri defintivament de la vida pública, i més tenint en compte que encara és relativament jove, ja que només té cinquanta-sis anys..

Montenegro té nou govern, després d’un mes i mig de negociacions

Aquest dilluns, després d’un mes i mig de fetes les eleccions i de moltes especulacions, el parlament montenegrí ha aprovat el nou govern d’aquest país balcànic, tot i que amb el boicot de tota l’oposició.

Aquestes darreres eleccions havien de posar punt i final a la profunda crisi política de Montenegro. Els ajustats resultats, les acusacions de frau –amb algunes proves més que convincents- i els estranys fets que van envoltar la jornada electoral, com la incursió d’un grup armat procedent de Sèrbia que, presumiblement, havia d’atemptar contra el cap de govern sortint, Milo Djukanovic, no han ajudat a aclarir la situació política, sinó que més aviat presagien que aquesta etapa convulsa es pot allargar més i més.

Fins a cert punt, es té la sensació que l’evolucíó política d’alguns dels països balcànics hagi entrat en un bucle del qual sembla difícil sortir-ne, on l’espiral de corrupció, governants sempre omnipresents i acusacions reiterades de fraus electorals se succeeixen un rere l’altre. Això ha passat a Montenegro i, probablement, es torni a repetir a Macedònia d’aquí a deu dies. Fins a cert punt, a Moldàvia, més al nord, el panorama no és gaire diferent.

És veritat que Milo Djukanovic ha fet un pas al costat i ha cedit a Dusko Markovic, un fidel col•laborador seu, la tasca de liderar el nou govern. Finalment, se n’ha sortit i 42 dels 81 diputats li han donat suport: els 36 del Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) –el partit de Djukanovic-, 2 socialdemòcrates –partit tradicionalment aliat del DPS- i quatre dels partits de les minories. Es preveu, però, que Djukanovic es pugui presentar, tot i que no ho ha verbalitzat, a les futures eleccions presidencials del 2018.

El Partit Socialdemòcrata (SDP) va saltar pels aires fa pocs mesos, quan el gruix de la seva militància i direcció va optar per enfrontar-se a Djukanovic. Una petita facció va decidir formar un nou partit formalment socialdemòcrata que va obtenir uns discrets resultats en les darreres eleccions -només dos diputats-, però suficients per fer que el DPS pugui tornar a formar govern. Aquesta és la facció que ha donat suport al DPS.

Els partits de les minories, que ja tradicionalment havien donat suport a Djukanovic, també li han donat el vot positiu. S’havia especulat molt sobre quin seria el seu vot, tenint en compte, sobretot, les suculentes proposicions que els havien fet les forces opositores. Finalment, però, el Partit Bosníac (dos escons), la Inciativa Cívica Croata (un escó) i Albanesos Decisius (també un escó) han repetit el suport al DPS.

Evidentment, aquests partits han volgut assegurar-se algunes contrapartides polítiques de pes. Avui mateix s’ha anunciat que una vella reivindicació dels albanesos de Montenegro serà satisfeta: la recuperació de la municipalitat de Tuzi, integrada l’any 1957 en la de la capital (Podgorica). Feia anys que els albanesos reivindicaven aquest canvi, i es basaven, a part del criteri històric, en el fet que els albanesos són molt majoritaris en aquesta zona i que la integració en una entitat superior els diluïa. Sembla ser que aquest canvi s’haurà de dur a terme en el termini de mig any. També han obtingut el dret de poder fer visible simbologia albanesa en els espais públics on siguin majoria i on ho decideixen les autoritats legalment establertes.

Markovic, en el seu primer discurs, va manifestar la voluntat de dialogar amb l’oposició –un tòpic habitual en aquesta mena de discursos- i va insistir en la necessitat d’accelerar la integració del país a l’Otan. Va afirmar que els resultats de les eleccions del 16 d’octubre havien demostrat clarament la voluntat atlantista i europeista de la població. Tot i això, també va remarcar la intenció de millorar les relacions anb Rússia i d’intensificar-les amb la Xina Popular.

Un fet molt destacable de la votació de dilluns, però, va ser l’absència de l’oposició en el parlament. Les forces opositores han manifestat que endegaran una campanya de protestes contra els resultats que encara no han reconegut com a vàlids, cosa que no pensen fer. Evidentment, si això es repeteix, pot conduir Montenegro a un situació similar a la viscuda a Macedònia, durant mesos i mesos, quan en el parlament només hi eren presents els partits que donaven suport al govern.

Els partits opositors han anunciat que demanaran la creació d’una comissió especial, amb observadors internacionals, que estudiï el frau electoral i la suposada incursió des de Sèrbia. No es preveu, però, que el DPS doni suport a aquesta proposta.

Um fet important que debilita l’oposició, però, és el de la seva divisió. D’una banda, el principal partit de l’oposició, el Front Democràtic –considerat com a prorus-, és partidari d’iniciar accions de protesta contundents des d’ara mateix. D’altra banda, les altres forces opositores –agrupades entorn de la coalició Kliuc, Montenegro Democràtic i el Partit Socialdemòcrata (SDP)- mantenen una actitud més cauta.

Montenegro: els partits de les minories, decisius per formar govern, no volen tornar a ser enganyats

Les darreres eleccions montenegrines han provocat un escenari polític molt més obert que en les darreres conteses electorals. De fet, la clau de volta de la formació del nou govern la tenen les formacions que pretenen representar les diverses minories nacionals presents en el país, com són els bosníac, croats i albanesos.

El partit guanyador va ser, com ja és habitual, el Partit Democràtic dels Socialistes –DPS- de Milo Djukanovic. Tot i la clara victòria, segons els resultats oficials contestats per l’oposició, no en té prou per formar govern en solitari. És en aquest moment que els partits de les minories nacionals esdevenen clau, ja que els quatre diputats de què disposen posarien el DPS al llindar de la majoria absoluta. Tradicionalment, a més, aquestes forces polítiques han col•laborat i donat suport a Djukanovic, almenys des del moment que va optar per portar el país a la independència. Per aquest motiu, molts van pensar que seria fàcil incorporar-los de nou al projdecte del DPS.

D’altra banda, l’oposició no va dubtar, des del moment que es van fer públics el primers resultats, a festejar aquestes organitzacions. Els partits que els han fet propostes de sumar-se a un govern de trencament amb Djukanovic han estat la coalició Kljuc i els Demòcrates, tercera i quarata forces en le parlament. El Front Democràtic (DF), d’orientació més prosèrbia, s’ha mantingut més al marge d’aquestes maniobres. És evident que aquests partits de les minories tenen poca predisposició a pactar amb amb un partit de tipus proserbi, ja que en tot moment van apostar per la independència i per l’allunyament de Sèrbia, cosa que els fa força incompatibles.

Les propostes de l’oposició són força llamineres i s’ha espculat, fins i tot, amb la possibilitat que algun membre d’aquestes formacions opti al càrrec de primer ministre.

Dilluns passat hi va haver una reunió formal a Podgorica entre les tres forces implicades, el Partit Bosníac, Iniciativa Cívica Croata i Albanesos Decisius. S’esperava que d’aquella reunió en sortiria una decisió, però el resultat final va ser una exhibició de fermesa.

Van decidir treballar conjuntament i prendre una decisió conjuntament, malgrat que cadascuna de les forces pugui tenir les seves pròpies demandes.

Van fer pública la seva decepció pel tracte que han rebut durant molts anys, i han reiterat que s’han sentit moltes vegades enganyats, i que no permetran, ara que són decisius, que això torni a passar.
Boris Raonic, de la Iniciativa Cívica Croata va arribar a afirmar que buscarien garanties internacionals en cas que donin suport a un govern, per tal que es compleixi el que hagin pactat.

Reivindiquen que no han de ser una simple figura decorativa, sinó que han de tenir un paper rellevant, com algun càrrec o algun ministeri de primer ordre. De tota manera, més enllà d’això, el que volen és que es facin polítiques que garanteixin els dret de les minories. Van posar com a exemple d’això, el fet que estan infrarepresentades en l’administració, on per exemple són tan sols un terç del que els correspondria segons el seu pes demogràfic, segons les dades aportades per ells mateixos. També volen que es facin polítiques que afavoreixin el progrés i el desenvolupament dels territoris on viuen, les més pobres de l’estat, particularment on viuen els bosníacs i els albanesos. També volen que s’aclareixin definitvament alguns actes que van tenir lloc durant els conflictes bèl•lics que van esclatar fruit de la desintegració de Iugoslàvia. Tot i que a Montenegro no hi hagué guerra en el sentit literl del terme sí que hi hagueren accions que afectaren greument algunes de les minories, particularment la bosníaca.

Djukanovic, el gran patró de la política montenegrina, fa un pas al costat?

Aquest mateix dimarts, Milo Djukanovic ha anunciat que renuncia a ser una altra vegada primer ministre del petit país balcànic. Si això finalment es compleix, després de vint-i-set anys d’ocupar els càrrecs més importants del país –presidència o bé cap de govern-, deixarà de ser la figura política més rellevant d’aquest estat. Una altra cosa és que la seva llarga ombra continuï movent els fils de la política montenegrina. Tot està per veure i, coneixent la seva trajectòria i la seva relativa joventut, es fa difícil pensar que pugui cedir el poder de què gaudeix.

Els resultats del seu partit a les darreres eleccions -si els considerem com a bons- han estat satisfactoris, ja que s’ha confirmat clarament com la força política clarament hegemònica, però no han estat prou bons com per conformar un govern amb prou majoria com per governar còmodament, tal com havia fet en diversos dels seus mandats.

De fet, els seus 36 diputats no són suficients per arribar a la majoria, que és de 41. Per arribar-hi cal el concurs de les forces de les minories, el Partit Bosníac, la Iniciativa Cíviac Croata i Albanesos Decisius. Sumant-hi els seus escons, però continuen encara a un de la majoria absoluta.

Aquests partits, que tradicionalment eren aliats del partit de Djukanovic –el Partit Democràtic dels Socialistes, DPS- de moment no han aclarit si li donaran suport o no. Ahir mateix van fer una reunió conjunta i es pensava que el resultat de la qual seria l’anunci de la seva decisió final, però no va ser així. La veritat és que aquestes forces tenen una suculenta oferta dels partits opositors, i s’ha fet córrer fins i tot la proposta que algun membre d’aquests partits pugui ocupar el càrrec de primer ministre, almenys aquesta és la proposta de la coalició Kljuc (Clau) i dels Demòcrates.

D’altra banda, els altres aliats tradicionals, els socialdemòcrates, han anat marcant distàncies amb Djukanovic, i no hi ha res que pugui fer pensar que li tornin a donar suport, amb la qual cosa la situació del partit governant es complica. Ara per ara s’han alineat clarament a l’oposició i els seus quatre diputats poden ser decisius.

Si a això hi afegim els estranys esdeveniments del dissabte immediatament anterior a les eleccions, en què una vintena d’homes armats procedents de Sèrbia van intentar entrar en territori montenegrí el panorama plític és molt complex. S’ha especulat fins i tot en la possiblitat que intentessin fer un cop d’estat, però no són gens clares les inofrmacions que ens n’arriben.

Molt probablement aquest context ha fet precipitar la decisió de Djukanovic. Avui mateix s’ha anunciat que Dusko Markovic, també del DPS, serà l’home que el partit proposarà per tal d’ocupar el càrrec de primer ministre –el que ocupava Djukanovic-, en cas que finalment puguin formar govern.

El fet que Djukanovic sigui tan jove, tan sols cinquanta-quatre anys, fa pensar que no deixarà la política activa. De moment ha anunciat que es dedicarà només a portar les regnes del partit. En els eu moment va arribar a ser el cap de govern més jove d’Europa, amb tan sols vint-i-nou anys. Va ser durant tres vegades consecutives primer ministre, entre 1991 i 1998. Des del 1998 fins al 2002 va ocupar el càrrec de president –més protocolari-. Va tornar a ser cap de govern entre 2003 i 2006, 2008 i 2010, i finalment des del desembre del 2012. Per tant, ha estat, de manera clara, la figura més influent de la política montenegrina. Algunes veus alerten que és probable que tingui la intenció de presentar-se a les eleccions presidencials de 2018.

Tants anys en el poder ha fet que teixís una autèntica xarxa clientelar, que negocis privats i política anessin de bracet, que la corrupció s’estengués de manera generalitzada i que el control dels mitjans de comunicació fos absolut –fins al punt que la mort d’alguns periodistes en estranyes circumstàncies fos vinculada d’una forma o altra a la seva figura-. El grau de corrupció ha arribat a unes cotes tan elevades que fins i tot va rebre l’antipremi de Criminal de l’Any, atorgat per OCCRP, una organització independent que anlitza el fenomen de la corrupció en el context est-europeu i asiàtic.

El seu previsible successor, Dusko Markovic, és qui hauria d’encapçalar el nou govern. De fet, ja ha estat col•laborador de Djukanovic almenys durant vint anys, cosa que demostra que no hi ha intenció de canviar absolutament res ni de renovar. Ha treballat en el món de la seguretat, ha estat ministre adjunt de l’Interior i ha dirigit l’Agència Nacional de Seguretat (NSA). Aquests darrers anys era ministre sense cartera, i ha tingut un paper rellevant en temes relatius a Justícia i Afers estrangers.

 

Eleccions a Montenegro: continuïtat i frau; guanya l’OTAN i perd Putin?

Res no ha canviat a Montenegro. Se suposava, potser ingènuament, que aquestes eleccions, d’aquest 16 d’octubre, servirien per posar el punt i final a la profunda crisi política que viu aquest petit país balcànic, com a mínim els dos darrers anys, però no ha estat així: no han canviat les majories, ni el lideratge, ni, sobretot, s’ha convençut l’oposició que les coses poden ser diferents.

Milo Djukanovic, el gran padrí de la política montenegrina, ha vist com la seva llarga, llarguíssima hegemonia, es pot prolongar quatre anys més, a no ser que aquests comicis puguin representar una altra onada de protestes populars, com les que sacsejaren aquest país, ara fa un any i mig.

El nou parlament

Els resultats oficials donen una clara majoria de vots al partit de Djukanovic, en el poder des del moment de la dissolució de Iugoslàvia. Segons les dades fetes publiques, el Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) ha obtingut clarament la victòria, amb 35 escons en el nou parlament. Si tenim en compte que en el parlament montenegrí hi ha un total de 81 diputats, i que el llindar de la majoria absoluta se situa en els 41 diputats, no és gens estrany que pugui tenir prou suports per poder-la aconseguir, tot i que no serà fàcil.

De fet, els portaveus de la formació guanyadora ja han manifestat a el seu interès a reeditar els pactes amb els seus socis de govern tradicionals, entre els quals hi ha els socialdemòcrates (SDP), que han aconseguit tan sols dos diputats. Els socialdemòcrates sempre han format part dels governs liderats pel DPS. Només aquests darrers mesos, el partit de Krivokapic s’ha distanciat de Djukanovic i s’ha situat a l’oposició. Caldrà veure quina actitud prenen en aquesta legislatura. El seu concurs és absolutament imprescindible perquè Djukanovic pugui mantenir el poder. Malgrat el nom del partit, han sostingut durant anys les polítiques neoliberals i autoritàreis de Djukanovic.

Els altres aliats tradicionals són els partits de les minories –albanesa (Albanesos Decisius, amb 1 diputat), croata (Iniciativa Cívica Croata, també amb un diputat) i bosníaca (Partit Bosníac, amb 2 escons), amb els quals pot arribar molt a prop de la majoria.

L’oposició, per la seva banda, es va presentar molt dividida a aquesta contesa electoral. De fet, són tres les formacions, o coalicions, opositores que han entrat al parlament, si no compten els socialdemòcrates.

La força opositora que ha obtingut més vots és el Front Democràtic (DF), que de fet ja és una coalició de nou partits, que s’ha qualificat com a força prosèrbia i pro-russa. Teòricament ocupa un ampli, amplíssim, ventall ideològic que va des de l’extrema dreta del Partit Radical Serbi (SRS) fins a l’esquerra nostàlgica iugoslavista del Partit Comunista Iugoslau, tot i que aquestes dues formacions són sòcies menors de la coalició. De fet, dels 18 diputats obtinguts, 17 defensen clarament plantejaments de tipus conservador, partidaris de l’acostament a Sèrbia i a la Rússia de Putin. Una de les seves demandes estrella ha estat la d’un referèndum sobre la integració del país a l’OTAN, ja aprovada.

Uns resultats més discrets ha obtingut la coalició Kliuc (Clau) –formada per tres partits-, amb 9 escons. Aquesta coalició té un caire més liberal que el DF. Montenegro Democràtic (DGC) –coneguts senzillament com a demòcrates- també ha obtingut 9 escons. És una força que té un to centrista, i és nascuda arran d’una escissió del Partit Socialista Popular, el principal partit de l’oposició durant molts anys.

Com es pot veure, doncs, l’oposició està extraordinàriament fragmentada i és difícil que pugui articular un relat alternatiu que els permeti formar govern. Tot i això, s’han adreçat a les minories per tal que se sumin a una proposta de govern alternativa. Djukanovic, però, ha demostrat abastament la seva habilitat per poder captar algun partit menor, de manera que es pugui asegurar mantenir el poder.

Finalment, una dada gens menyspreable és que cap formació que puguem catalogar com a veritablement esquerrana té un pes polític rellevant, ni tan sols gairebé testimonial.

Tampoc és una dada menor el de l’índex de participación, que s’ha situat entorn del 73%, un percentatge molt alt comparat amb la dels estats veïns i que, alhora, demostra el gran interès que han desvetllat aquests comicis.

Acusacions de frau i detenció de “paramilitars”

La netedat d’aquestes eleccions ha estat posada en entredit pels partits opositors, que no n’accepten els resultats oficials, tal com va passar en la darrera convocatòria.

Diverses entitats que han seguit el desenvolupament de la jornada electoral han denunciat irregularitats, com per exemple la compra de vots (a Niksic)o l’absència de llistes en alguns col•legis electorals. De fet, l’ong MANS –la que té més prestigi- ha presentat denúncies contra persones concretes, sis, que compraven vots. En total, el nombre de denúncies presentades per irregularitats puja a la quantitat de cent catorze.

També s’han detectat accions sospitoses en les votacions fetes a l’estranger. A Bòsnia, per exemple, sembla que s’arribaven a oferir 250 euros per vot; també s’ha denunciat algun cas similar a Luxemburg.

Finalment, el DF ha fet públics alguns vídeos on es demostren aquests fets. També denuncien que 200 roms van ser transportats des de la costa italiana, Bari, perquè votessin el partit de Djukanovic.

L’altre gran incident de la jornada va ser la detenció d’un suposat grup armat que, procedent de Sèrbia, va entrar en territori montenegrí dissabte, el dia anterior a les eleccions. El nombre de detinguts és de vint i s’ha informat que anaven fortament armats. De moment, totes les informacions que arriben sobre aquest incident són molt confuses i és molt difícil fer-ne, encara, una valoració seriosa i aprofundida.

La reacció d’Occident

Tot i reconèixer que hi ha hagut alguns incidents poc clars, els observadors internacionals s’han apressat a beneir els resultats i a considerar aquestes eleccions com a netes. Un exemple d’això són les declaracions de Dubravka Shuica, eurodiputada croata, per l’HDZ, que considera que de cap manera se’n poden qüestionar els resultats. També ha corregut a felicitar Djukanovic Serguei Stanishev, el presdient del Partit dels Socialistes europeus (PES). Des dels EUA no hi ha hagut encara una reacció oficial, però alguns analistes nord-americans han fet servir una expressió que pot definir molt bé el seu estat d’ànim: “Ha guanyat l’OTAN i ha perdut Putin”. És evident que Occident prefereix un govern corrupte i autoritari però aliat seu que no pas un escenari obert que pugui qüestionar els seus interessos, encara que sigui més democràtic.

Montenegro ha estat un dels punts de tensió entre totes dues potències, EUA i Rússia. Des dels EUA s’ha impulsat la integració de Montenegro en la seva àrea d’influència. En canvi, Rússia ha intentat per tots els mitjans evitar-ho. Les autoritats russes tampoc no s’han manifestat oficialment, tot i que Maria Zakharova, portaveu del ministeri d’afers estrangers, ha insistit que la formació d’un nou govern serà difícil i que caldran àrdues negociacions. S’ha absitngut de qüestionar-ne els resultats.

Eleccions a Montenegro el proper 16 d’octubre

Finalment ja hi ha data per a les properes eleccions montenegrines. La data triada pel president, l’incombustible Milo Djukanovic, és el 16 d’octubre. D’aquesta manera pretén posar punt i final a la profunda crisi política que viu aquest petit país balcànic des de fa mesos.

L’evolució política de Macedònia, Montenegro i Kosova ha tingut força punts de contacte aquests darrers anys. De fet, en tots tres estats, han estat particularment importants les mobilitzacions contra els governs respectius, acusats de pràctiques corruptes i mafioses i, fins i tot, de frau electoral. En aquest sentit, les semblances són més grans amb Macedònia, on govern i oposició van arribar a un acord, Acord de Przino, que havia de culminar amb unes eleccions lliures que permetessin tancar la crisi.

A Macedònia encara no és gens clar com acabarà tot plegat, ni si l’oposició boicotejarà les eleccions o no. A Montenegro, en canvi, on es va arribar a un acord similar el passat mes de maig, sembla que es van complint els punts acordats i els terminis.

En aquests moments, a Montenegro hi ha un govern d’unitat nacional, on a més del Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) –el partit de Djukanovic- hi són presents diversos partits de l’oposició (URA, Demos i Partit Socialdemòcrata), arran precisament d’aquest acord del mes de maig. El Partit Socialdemòcrata (SDP), liderat per Krivokapic, que sempre havia format part de la coalició governamental i havia col·laborat estretament amb el partit de Djukanovic, ha passat, a efectes pràctics, a l’oposició. L’objectiu de l’entrada de l’oposició al govern era controlar aquells aspectes de la gestió més qüestionats, com per exemple les finances públiques. Els partits opositors van accedir al control de quatre ministeris clau: Interior, Finances, Treball i Agricultura. A més, segons aquest acord, cent cinquanta funcionaris tenen la potestat de controlar actes de govern.

Entre l’estiu i Nadal de l’any passat les mobilitzacions populars van ser molt nombroses i, el més important de tot, van superar el marc dels tradicionals partits opositors. Moltes persones, i també organitzacions i partits vinculats, a Djukanovic també es van manifestar, de manera que mai, com fins llavors, s’havia qüestionat, el poder de Djukanovic, l’autèntic patró de la política montenegrina. Djukanovic controla l’estat des de l’any 1991, ja sigui com a primer ministre o bé com a president, càrrecs que ha ocupat de manera alterna durant tots aquests anys.

A més, posteriorment s’hi ha afegit l’intens debat sobre la integració del país a l’OTAN. Montenegro ha estat convidat formalment a integrar-s’hi, cosa que ha provocat la indignació de bona part de la població, i de l’oposició. La població que defensa tesis considerades prosèrbies ha protestat reiteradament contra les intencions del govern en aquest sentit i ha demanat la convocatòria d’un referèndum, tal com ha defensat també Rússia reiteradament.

L’oposició ha començat a mobilitzar-se per tal d’aconseguir una candidatura al màxim d’unitària possible o, com a mínim, per decidir conjuntament quines mesures prenen, entre les quals hi ha fins i tot un hipotètic boicot en cas que no es compleixin unes mínimes garanties democràtiques. En aquestes converses hi són presents el Front Democràtic (DF), URA, el Partit Socialdemòcrata (SDP) i el Partit Socialista Popular (SNP), tradicionalment proserbi i el més important partit de l’oposició. Un dels temes que pot enterbolir aquesta unitat d’acció és, precisament, el de la pertinença a l’OTAN, ja que sobre aquest tema poden defensar tesis totalment contradictòries, com per exemple passa entre els socialdmòcrates i el Partit Socialista Popular.

Finalment, el partit Montenegro Positiu, fins fa poc opositor, s’està perfilant com a possible aliat de Djukanovic. Caldrà veure, doncs, com evolucionen les coses a Montenegro, si finalment hi ha eleccions realment lliures i, sobretot, si l’actual oligarquia en el poder és finalment bandejada.

Montenegro, commemoració dels deu anys d’independència

Aquest divendres, 3 de juny, es van conmemorar els deu anys de la declaració d’independència de Montenegro. Amb motiu d’aquesta efemèride s’han fet diversos actes arreu del nou i petit estat balcànic.

L’acabat de nomenar president del parlament de Montenegro, Darko Pajovic, va ser l’encarregat de fer el discurs institucional commemoratiu a la capital històrica, Cetinje. Entre d’altres coses, va afirmar que els intents de negar els èxits aportats per la independència del país fracassaran.També va destacar el simbolisme dels deu anys per a tots aquells que consideren Montenegro com el seu i únic país. Per a ell, com a bon patriota -tal com va dir- aquesta data, el 3 de juny de 2006, és la data més important de la història del país.

Aquestes declaracions, lògicament, tenien l’objectiu de contrarestar les diverses opinions que s’han sentit darrerament que qüestionen l’oportunitat del referèndum i els suposats èxits que ha portat la independència.
Una dada molt significativa a tenir en compte, però, és que l’oposició prosèrbia va boicotejar aquest acte institucional i no va ser-hi present. Aquest boicot demostra la profunda divisió que encara provoca aquesta decisó.

Cal no oblidar que una bona part de la població de Montenegro es considera sèrbia i consideren que Montenegro és tan sols una regió de Sèrbia. D’altra banda, a Sèrbia mateix tampoc no sembla que hi hagi gaire interès per una possible reunificació amb Montengro. Segons alguns sondejos que s’han fet no superen el 20% els partidaris d’aquesta opció.

Tot i això, algunes enquestes publicades recentment semblen demostrar que la població no faria marxa enrere en aquest tema. En línies generals, entorn del 50% dels enquestats tornaria a votar-hi favorablement, mentre que tan sols només el 30% hi votaria en contra. El percentatge d’indecisos és important, però sembla bastant clar quin seria el resultat final d’un hipotètic segon referèndum.

El país va guanyar la independència en imposar-se en el referèndum que va tenir-hi lloc el 21 de maig de l’any 2006.

En aquell referèndum, 230.661 persones van votar-hi a favor, el 55,5% de les persones que hi van participar. El límit imposat, i pactat entre el govern de Montenegro, Sèrbia i la Unió Europea, perquè es considerés vàlid per la comunitat internacional era del 55%. Els contraris a la independència van obtenir el suport de 185.002 persones. Una dada molt destacable és l’altíssim índex de particiapació registrat, el 85,5%. Cal tenir en compte que el mínim exigit per la comunitat internacional era del 50%. Aquextes xifres de participació tan elevades, lògicament, donen una legitimitat que en cas que hagués estat inferior no hauria tingut. En total, van votar 419.240 persones.

Montenegro fa temps que viu importants mobilitzacions populars contra el govern, monopolitzat per Djukanovic, des de fa més de vint anys, a qui s’acusa, amb arguments indubtablements certs, de pràctiques corruptes, clientelars, d’enriquiment personal, abús d’autoritat i tendències clarament autoritàries.

La profunda crisi política que viu el país sembla parcialment superada, després de l’acord del partit governamental amb alguns dels partits de l’oposició, aquest passat mes de maig.

Imatges del 21 de maig de 2006, en saber-se els resultats del referèndum

 

Acord entre govern i oposició a Montenegro

Aquesta setmana mateix s’ha signat un acord entre els principals partits montenegrins per tal de planificar les futures eleccions. Els partits opositors han aconseguit, fruit d’aquesta negociació, cinc ministeris i també representació institucional en setze de les més importants empreses i insittucions estatals.

Aquest acord tanca mesos de clara confrontació. De fet, des de fa mesos els partits opositors neguen la legitimitat al govern per organtizar la propera contesa electoral. Durant la tardor passada, les mobilitzacions populars van ser importants i van aconseguir un relatiu ressò internacional. Després de les festes nadalenques, les activitats opositores al carrer han estat menys importants i menys nombroses, però no per això els partits opositors no han deixat de reclamar unes eleccions que posin punt i final a l’actual desgavell polític que viu el país.L’oposició acusa el govern, dirigit per Milo Djukanovic, de frau electoral, de malversació de fons públics i de clientelisme.

Aquests darrers mesos, les mobilitzacions populars contra els governs, als quals acusen de corrupció, frau electoral i nepotisme han estat molt importants, sobretot en tres dels estats balcànics: Macedònia, Montenegro i Kosova. A Macedònia també es va arribar a un acord entre govern i oposició fa uns mesos, que ha permès rebaixar la tensió. A Kosova, en canvi, la tensió es manté del tot, i no se sap ben bé com pot acabar el dur conflicte que s’hi viu.

Segons URA, un dels partits opositors que han participat en les rondes negociadores, el 90% de les demandes de l’oposició han estat acceptades, motiu pel qual expressen la seva satisfaccció. També ha fet saber, l’oposició, que la Fiscalia de l’Estat per a la Investigació del Crim Organtizat investigrarà les acusacions contra el cap del govern amb voluntat real d’arribar al fons de la qüestió.

Durant aquests mesos també han estat molt criticats els mitjans públics de comunicació que, certament, han donat una visió molt esbiaixada de les mobilitzacions populars, amb una clara tendència a minimitzar-les al màxim possible. Per aquest motiu, s’ha demanat el relleu en la direcció de la televisió pública, RTCG. Això implicarà que s’hagi de designar un nou equip directiu per gestionar aquest ens.

La primera prova d’aquest acord seran les eleccions locals a la petita municipalitat costanera de Tivat, que s’han de dur a terme el proper 17 d’abril. Serà l’oportunitat per veure, d’una banda, la possibilitat de fer uns comicis nets i, d’altra banda, el suport real de l‘oposició.