La independència d’Albània, des de la Lliga de Prizren fins a l’acceptació de la delimitació fronterera, 1925

La qüestió albanesa ha marcat de manera notable la vida política del conjunt dels Balcans. El fet que els albanesos visquin en diversos estats i que hi hagi, hi hagi hagut o s’hagi pretès que hi ha hagut moviments irredemptistes n’explica en bona mesura la importància.

L’àrea de poblament albanès

Actualment, els territoris poblats per albanesos abasten sis estats: Albània, Montenegro, Kosova, Sèrbia, Macedònia i Grècia, tot i que com passa en molts casos –i no només als Balcans-  no sempre són territoris homogenis ètnicament. Moltes vegades, a més, aquesta composició ètnica ha patit, detall gens menyspreable, nombrosos canvis en el transcurs dels segles.

Ethnic albania.jpg

Àrea de poblament albanès  Font: Wikimedia Commons   CC BY-SA 3.0, Link     

A Albània, els albanesos són immensament majoritaris, però també hi viu una relativament important comunitat grega, i en menor mesura una altra de macedònia. Les dades oficials afirmen que aquestes comunitats són poc nombroses, però els membres d’aquests col·lectius asseguren que són molts més del que reflecteixen aquestes xifres. A part, també hi viuen poblacions bosníaques, montenegrines, aromaneses i roms.

A Kosova és on es concentra l’altre gran nucli de població albanesa. A hores d’ara, el noranta per cent de la població ho és. Aquest percentatge és superior al que hi havia abans de la Guerra de Kosova (1998-1999). Des de llavors, el percentatge de població sèrbia ha minvat molt considerablement, i molts serbis provinents de Kosova viuen refugiats a Sèrbia. Tot i això hi ha resten encara alguns nuclis importants, la major part dels quals es concentren al nord (Mitrovica, Leposavic, Zubin Potok o Zvecar…), encara que  també n’hi ha que viuen al centre o al sud (Kosovo Polje, Strpce). També hi són presents d’altres nacionalitats: roms, ashkalis, gipsis, goranis, croats, montenegrins, bosníacs o turcs.

Kosova és el paradigma de territori reivindicat per diferents moviments nacionalistes, amb les seves mitologies respectives. Els serbis el reivindiquen com a bressol de la seva nació, i els albanesos es reivindiquen com a descendents dels habitants autòctons del territori, els il·liris. Evidentment, aquestes afirmacions són molt discutibles i difícilment demostrables.  Pel que fa  a la demografia del territori, tampoc se’n tenen dades del tot fidedignes. Segons diversos estudis elaborats pels austríacs, l’any 1899,  vivien al vilayet de Vucitrn –també conegut com a vilayet de Kosova- un 47,88% d’albanesos i un 47,33% de serbis. Aquest vilayet, però, tampoc no es corresponia ben bé amb l’actual Kosova, cosa que  fa que s’hagin de relativitzar les xifres. El que sí que és indiscutible és que ambdues comunitats hi estan assentades des de fa molt de temps.

A Macedònia hi viuen una dotzena de nacionalitats, entre les quals l’albanesa és la més nombrosa i influent, macedonis a banda. Segons el cens de 2002, l’últim que s’hi ha fet, el 64% dels habitants del país es declaraven macedonis, mentre que els albanesos eren entorn del 25%. Es concentren a l’oest, fronterer amb Albània, i a la zona septentrional, a tocar de Kosova. Les ciutats de poblament albanès més importants són Tetovo, Gostivar, Debar i Kumanovo. A la capital, Skopje, són aproximadament el 20% del total.

Grècia és l’estat on el pes demogràfic albanès és menor, però això no vol dir que en el passat no afectés de manera transcedental la política grega. Grècia no reconeix l’existència d’una minoria albanesa, com tampoc ho fa amb la  macedònia. Es concentren a la zona de l’Epir, a tocar d’Albània mateix, entorn de la ciutat de Janina (Ioannina en grec). També n’hi ha petites comunitats a tota la zona nord de Grècia, prop de la frontera amb Macedònia, en municipis moltes vegades multiètnics. També n’hi ha en alguns enclaus prop de la capital.

La població albanesa de Montenegro representa un percentatge no gaire elevat. Segons el cens de 2011, Montenegro té una població d’uns 620.000 habitants, dels quals 30.439 es declaren albanesos. En algunes zones que limiten amb Albània i Kosova representen un percentatge important: a la zona costanera del sud (Bar i Ulcinj), al sud-est de  la capital, Podgorica, i a la zona més oriental del país, prop de Kosova.

A Sèrbia es concentren en tres municipalitats, a tocar de Kosova: Presevo (on els albanesos són el 90%), Bujanovac (55%) i Medvedja (10%). Els albanesos acostumen a anomenar aquest territori com a Kosova oriental, ja que va ser separat de la resta de Kosova arran de  la divisió territorial de 1945. El futur d’aquests territoris torna a estar de gran actualitat, ja que les especulacions, al més alt nivell polític, sobre un possible intercanvi de territoris entre Kosova i Sèrbia són constants.

Anteriorment hi havia hagut enclaus de població albanesa més a l’est i més al nord encara, com al districte de Toplica, però arran de la guerra de 1877-1878 van ser-ne expulsats.

Finalment, cal esmentar, també els arberesh, la població d’origen albanès que viu a la Península Itàlica i Sicília, una part important de la qual encara conserva la llengua. Hi van arribar en diverses onades migratòries entre el segles XV i XVIII.

L’Imperi Otomà, paraigua de tots els albanesos

Els otomans arribaren als Balcans ben entrat el segle XIV (el 1389, any de la Batalla de Kosova n’és tot un símbol, sobretot per al nacionalisme serbi) i ràpidament s’apropiaren dels  territoris poblats per albanesos, situació que es mantingué ben bé fins l’any 1912

Es pot considerar que a partir de l’any 1417 els otomans controlaven del tot, i directament, els territoris del sud albanès, mentre que els de més al nord hi estaven sotmesos a través de vincles de vassallatge. Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, impulsà una gran revolta contra els otomans, entre 1443 i 1468, però les rivalitats entre les diferents potències cristianes –els catalans també es feren presents a Albània-, entre els diversos senyors feudals i la reorganització dels otomans feren fracassar aquest projecte. Un cop sufocada definitivament la resistència (1478), els otomans no hagueren de fer front, durant segles, a més revoltes d’importància ni a cap moviment polític que en qüestionés l’autoritat. De tota manera, en algunes zones -particularment al nord-, el poder otomà era més que relatiu.

Això no vol dir, però, que els albanesos fossin del tot aliens a propostes que es puguin considerar més o menys nacionalistes. Els principals clans van oposar-se als moviments reformistes que es proposaven des de l’Imperi. Les reformes del Tanzimat, de novembre de 1839, no van caure gens bé ni entre els beis més conservadors, radicalment oposats a qualsevol tipus de centralització, ni entre els comerciants. Tot aquest caldo de cultiu, va provocar que hi hagués algunes revoltes, que de retruc implicaren el desvetllament d’una certa consciència nacional. Per tant, doncs, es dona la paradoxa que, precisament, van ser els afanys modernistes dels otomans els que van provocar el desvetllament de les reivindicacions albaneses.

Les reformes del Tanzimat van permetre, entre d’altres coses, la creació de noves escoles, basades aparentment en criteris confessionals, però que a la pràctica transmetien un clar missatge ètnic, ja que les escoles musulmanes, en el fons, eren turques, les ortodoxes eren alhora gregues i, finalment, les catòliques venien a ser italianes. Això va fer que la llengua albanesa quedés totalment relegada, cosa que impulsà els primers moviments en defensa de la llengua.

Dins d’aquests moviments de reivindicació de l’albanesitat, es poden destacar les figures de Kostandin Ndelka, que va traduir el Nou Testament a l’albanès,  a Itàlia Gjiul Variboba (primer poeta albanès destacat, del segle XVIII),  de Jeronim de Rada, que publicà el poema èpic Skanderbeg (1866), el gran poeta Naïm Frashëri  i també els estudis de Dhimitër Kamarda sobre la llengua albanesa. La primera associació cultural albanesa, però, havia estat creada lluny dels territoris albanesos, a Bucarest, l’any 1854, fundada per Naum Veqilharxi (1797-1854). Abans, el 1789 s’havia creat a Istambul una Societat d’Edició Albanesa, i també n’hi hagué d’altres a ciutats com Atenes o Sofia.

L’any 1864, els otomans impulsaren una nova reforma administrativa, que va fer que els territoris albanesos quedessin dividts en quatre vilayets: Vucitrn (Kosova), Skopje (Macedònia), Monastir (ara Bitola, Macedònia) i Janina (Grècia). No cal dir que el traçat d’aquests vilayets  no responia a criteris ètnics, i que en cadascun d’aquests vilayets hi vivien diverses comunitats. La llengua albanesa continuà sense tenir cap reconeixement oficial i tan sols era ensenyada com a matèria secundària en dues escoles.


Divisió en vilayets de l’Imperi otomà, any 1900. Els vilayets poblats, en major o menor mesura,  per albanesos eren els de Kosova, Monastir, Skopje i Janina                                                                By Underlying lkOwn work, CC BY-SA 3.0, Link,

El conjunt dels Balcans va patir dues grans fractures geopolítiques entre finals del segle XIX i principis del XX que van marcar d’una manera determinant el futur de tot el territori . En la primera d’aquestes fractures -entorn de 1875-, va prendre forma el moviment nacional albanès, mentre que la segona -entre 1912 i 1913-  la conjuntura va afavorir que es proclamés la independència d’Albània, més teòrica que no pas efectiva, mlagrat que també implicà que molts albanesos quedessin fora  dels seus límits.

La primera fractura: la crisi de 1875-1878 i la Lliga de Prizren

El període comprès entre els anys 1875 i 1878 és molt turbulent a tots els Balcans. La primera espurna va esclatar amb les revoltes pageses de Bòsnia, els anys 1875 i 1876. Poc després, a Bulgària, hi hagué un aixecament popular contra l’Imperi Otomà. Els estats més o menys consolidats de l’entorn, Sèrbia i Montenegro, van intentar aprofitar la debilitat otomana per tal d’intentar annexionar-se’n part dels territori, bona part del qual poblat d’albanesos.

L’any 1878, Rússia va declarar la guerra a Turquia, amb la intenció d’incrementar la seva influència a la zona, i va ser llavors quan els serbis van envair Kosova, els montenegrins ocuparen el nord de l’actual Albània i els grecs arribaren fins a la ciutat de Saranda (al sud d’Albània). La guerra va finalitzar l’any 1878, i es va cloure amb el Tractat de San Stefano (març de 1878), que afavoria sobretot Bulgària, que s’annexava gairebé la totalitat de l’actual Macedònia, on vivien molts albanesos. Rússia veia, així, com s’acomplien els seus objectius.

En aquest context es va produir la primera formulació de tipus nacionalista. Es tracta de la constitució de la Lliga de Prizren, l’any 1878, just després de la signatura del Tractat de San Stefano. Era una mena d’assemblea, impulsada per Abdul Frashëri, on es plantejava quin havia de ser el futur dels albanesos dins l`Imperi Otomà.   

Va constituir-se el juny de 1878 a Prizren (Kosova) i hi van assistir una vuitantena de delegats. S’hi van manifestar dues tendències majoritàries, una defensada pels beis més tradicionals i conservadors, que apostava pel manteniment de l’Imperi Otomà tal com estava formulat fins llavors, i una altra de més moderna, defensada per la intel·lectualitat i la petita burgesia –entre els quals Frashëri-, que advocava per la creació d’un territori autònom que aplegués els albanesos de l’Imperi en un únic vilayet. Aquesta Lliga, doncs, va ser un moviment reactiu davant els més que imminents i de vegades efectius canvis en l’equilibri de forces balcànic.

Albanski vilajet.png
Proposta de vilayet albanès, de la Lliga de Prizren  Font: Wikimedia Commons By MladifilozofOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

 

El Tractat de San Stefano va ser rectificat posteriorment pel Congrés de Berlín, que va tenir lloc a finals de 1878. Les potències occidentals havien reaccionat contra la gran influència aconseguida per Rússia, i van forçar que es redissenyessin les fronteres -estem en el context del repartiment imperialista del món-. És llavors quan es confirma que Montenegro s’apropia de les zones habitades per albanesos d’Ulcinj, Bar i Plav. Sèrbia també va incrementar el seu territori sensiblement, i ocupà Toplica, Prokuplje, Leskovac, Vranje i Medvedja, territoris tots multiètnics, on vivien serbis, albanesos i, també, altres grups nacionals.  

La Lliga va impulsar llavors una revolta per tal d’evitar que aquests territoris fossin cedits a Sèrbia i Montenegro, però fou un fracàs.  A més, l’Imperi Otomà no va voler satisfer, tampoc, les demandes d’autonomia. Aquests fets representen un punt d’inflexió en la fidelitat albanesa a l’Imperi.

La segona fractura: des de les Guerres Balcàniques fins a la consolidació de l’estat albanès, 1912-1925

La revolució dels joves turcs (1908), va ser molt ben rebuda per la intele·lectualitat albanesa, però l’entusiasme incial aviat es va esvair amb el caire que va adquirir la seva política, profundament nacionalista, i aviat van esclatar diverses revoltes, el 1909, el 1910 i la més important l’abril de 1912.  

La humiliant derrota de l’Imperi Otomà a Líbia per les tropes italianes, l’any 1911, va posar de manifest la seva fragilitat. Els estats de la zona van iniciar un guerra conjunta contra l’Imperi. L’octubre de 1912 Montenegro, Sèrbia, Bulgària i Grècia van declarar la guerra a Turquia. Esclatat aquest conflicte internacional, els revoltats albanesos (liderats per Ismail Qemal i Hassan Prishtina) van apressar-se a proclamar solemnement la independència d’Albània a Vlora, al sud d’Albania, el 28 de novembre de 1912. No havien passat ni tan sols dos mesos de l’inici del conflicte, cosa que demostra que, més que res, volien evitar que aquests estats s’aprofitessin de la debilitat de l’Imperi otomà per apoderar-se de tot el territori poblat per albanesos.

 

Ismail Kemal Bey.png
By Unknown – Albrecht Wirth: Der Balkan. Stuttgart et. al., 1916., Public Domain, Link

Ismail Qemal  Font: Wikimedia Commons

 

El bei de Vlora, Ismail Qemal, va convocar una assemblea en aquesta ciutat, al sud de l’actual estat albanès. En aquesta assemblea hi van participar presencialment una quarantena de delegats procedents de llocs molt diversos: Berat, Pec, Dibra, Ohrid, Struga, Tirana, Durres, Kruja, Gjirokastra, Lushnja, Elbasan, Dibra i, fins i tot, Bucarest. Representants d’altres ciutats, com Korça o Shkodër per exemple,  no hi van poder assistir, i van delegar-ne els vots.

Qemal, en el discurs que va adreçar als delegats, va al·legar que els albanesos sempre havien estat fidels a l’Imperi otomà, cosa que no havia estat recompensada. A més, va argumentar que l’Imperi ja no satisfeia els interessos albanesos. També va alertar del perill que representava per als albanesos la guerra impulsada pels quatre estats esmentats anteriorment, que, segons ell, volien crear estats més potents basats en la seva religió i en l’etnicitat. Davant d’aquesta situació, continuava, l’única opció que els quedava era la de separar-se de Turquia i constituir-se en estat. Qemal va ser triat nou president del govern, i Nikolle Kaçorri en fou nomenat vicepresident.   

 

 Principality of Albania 

Mapa d’Albània, amb les diferents propostes de delimitació de fronteres: la del govern provisional, la defensada per Rússia i França i la fixada per la Conferència d’Ambaixadors.

Font: Wikimedia commons

 

De facto, aquesta independència només va ser efectiva en un territori molt limitat (Vlora n’era l’única ciutat important), però va servir per posar la qüestió albanesa sobre la taula en les negociacions de pau, que van culminar amb el Tractat de Londres (maig de 1913), encara que el 17 de desembre una conferència d’ambaixadors formalment ja l’havia reconeguda. Amb el Tractat de Londres queda constituït el nou estat albanès, malgrat l’oposició frontal de Rússia i França, i només amb el suport relatiu d’Àustria-Hongria i Itàlia, que tenien com a interès principal evitar la sortida de Sèrbia al mar, evitar-ne la supremacia als Balcans i contrarestar la influència de Rússia. En el cas d’Itàlia, a més, els interessos que tenia a tota la costa adriàtìca  feia que tingués un interès més que evident en un nou estat albanès feble, que pogués caure sota la seva òrbita, cosa que succeí a partir dels anys trenta.

Aquesta independència, però, era més formal que no real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat, Guillem de Wied, fos triat per aquestes potències, i que en la comissió que havia de delimitar-ne les fronteres, només hi hagués un albanès, de set membres que tenia.

Deklarata e Pavarësisë (dokumenti origjinal 1912)
Fotografia del document de Declaració d’Independència d’Albània   Font: Wikimedia Commons

 

Albània, a més, va néixer com un estat dèbil, bàsicament, per dos motius: d’una banda, per les reticències i la resistència dels grans terratinents del sud i dels clans del nord, que -tot i donar suport a la independència- no volien sotmetre’s a un estat modern i, d’altra banda, pels interessos expansionistes dels estats veïns -Montenegro, Sèrbia, Grècia i Bulgària-, que volien expandir-se a costa dels territoris poblats per albanesos, i que eren, per tant, furibundament contraris a la creació d’aquest nou estat.

Les fronteres d’aquest nou estat coincidien a grans trets amb les actuals, un territori d’uns 28.000 quilòmetres quadrats i només uns 800.000 habitants, cosa que implicava que set-cents mil albanesos en quedessin al marge. Això va provocar una sensació de greuge en la majoria de la població albanesa que es va veure integrada en estats on sovint eren considerats com a elements a extirpar, cosa que va provocar el posterior irredemptisme. 

Són nombrosos els documents que testimonien que en algunes de les zones que quedaren fora de la nova Albània, la població fou albanesa fou víctima de represàlies i patí processos de neteja ètnica. Entre d’altres testimonis destaca el de Lev Trotsky, que arribà als Balcans el setembre de 1912 enviat pel diari Kievskaia Misl i en algun dels seus articles narra, segons els seus termes, la devastació provocada per les tropes sèrbies. El diari New York Times també se’n feu ressò, en un article del 31 de desembre de 1912, i esmenta matances a Pristina, Ferizaj, Gjakova, Prizren, Luma o Dibra.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va tornar a enfrontar els països de la regió i va comportar la pràctica liquidació d’aquesta independència. El país va ser ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines,  i després franceses, italianes i d’Àustria-Hongria. En el moment de finalitzar la guerra, la major part del territori era ocupat per italians. 

The Italian Army in Albania, 1916-1918 Q19115
Tropes italianes a Albània   Font: Wikimedia Commons

 

La independència retrobada

El desembre de 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es va constituir un nou govern provisional albanès, liderat per Turhan Pasha Përmeti, en un congrés que va tenir lloc a la ciutat de Durres, al qual asssitiren 48 delegats . El principal impulsor d’aquest congrés havia estat Fan Noli, capellà albanès resident als Estats Units Units, que havia creat la Federació Vatra. A poc a poc, aprofitant les contradiccions entre les potències, i malgrat l’oposició dels estats veïns, va acabar sent reconegut una altra vegada, i es consolida a finals de 1920 -el 27 de desembre-, quan Albània és admesa a la Societat de Nacions (SDN). Això no vol dir que fos fàcil la consolidació del nou estat. Quan les tropes franceses havien marxat del país, els grecs intentaren ocupar-ne el lloc, i fins a l’agost de 1920, els italians no evacuaren tot el territori, després d’un petit conflicte armat.

Albània, molt inestable políticament, no va acceptar d’entrada tot el traçat fronterer aprovat per una Conferència d’Ambaixadors el 9 de novembre de 1921 -hereu del de 1913, tot i que amb algunes modificacions-, i no ho va fer, malgrat la pressió internacional, fins a l’any 1925, quan Ahemd Zogu es va autoanomenar president de la República. Zogu havia estat exiliat primer a Sèrbia, cosa que ha fet que es considerés l’acord amb Sèrbia, com una compensació pels favors que se li havien fet. Un exemple d’aquesta fragilitat n’és la proclamació de la independència de la República de Mirdita, al nord d’Albània, quan els clans catòlics que controlaven aquella zona van apostar per trencar amb Tirana, el juliol de 1921, amb el suport incontestable de les autoritats de l’acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens.   

Kosova -que ja havia estat repartit entre Sèrbia i Montenegro l’any 1913- quedà, doncs, fora d’Albània, i formà part del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia, des de 1929). La majoria de la població albanesa de la zona, pèro, no va acceptar aquesta incorporació i alguns optaren per la resistència armada, amb l’objectiu d’unificar Kosovo amb Albània. Aquesta revolta es coneguda com a revolta dels kaçaks, i es va prolongar fins a l’any 1927.

Grècia, per la seva banda, es va annexionar, llavors definitivament el territori que els albanesos  anomenen Samèria, tot i que durant la Primera Guerra Mundial arribaren a ocupar fins i tot Himara i Gjirokaster, al sud d’Albània. Després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1923, en van ser expulsats uns seixanta mil, amb l’argument que eren turcs. L’any 1923 s’acabava de signar el Tractat de Lausana amb Turquia, arran del qual es produïren importants moviments de població, de centenars de milers de persones.

 

Anuncis

El dàlmata, la llengua romànica que va morir a finals del segle XIX

La mort d’Antonio (o Tuone) Udina el 10 de juny de 1898  és un fet emblemàtic en la història de la romanística. Amb el seu traspàs, desapareix l’últim dels parlants de la llengua dàlmata, una llengua romànica de la qual queden ben pocs testimonis. Tot això ha fet que aquesta llengua, o conjunt de llengües, hagi quedat envoltada d’una aura de romanticisme.

La classificació de la llengua

Moltes vegades s’ha considerat el dàlmata com una llengua de transició -concepte, per ell mateix, totalment discutible- entre el romanès i els parlars italians. Aquest plantejament encara és acceptat a hores d ‘ara per nombrosos filòlegs. A tall d’exemple, només, Eugeen Roegiest en el text Vers les sources des langues romanes: un itinéraire linguistique à travers la Romania, un text d’una data no gaire llunyana, el 2006, defensa aquesta tesi. En la mateixa línia apunta la prestigiosa pàgina web quebequesa L’aménagement  linguistique dans le monde, que fins i tot l’acosta al romanès.

Normalment, es considera que a la major part dels Balcans, després de la romanització, es va desenvolupar una llengua, que moltes vegades s’ha anomenat protoromanès, evolució del llatí vulgar parlat en aquelles contrades. L’arribada de diversos pobles -alguns de germànics, però sobretot eslaus i àvars- va fer que la seva àrea linguïstica quedés trossejada, cosa que va implicar que aquest protoromanès evolucionés, d’una banda, cap al dacoromanès (el romanès de l’actual Romania), i, d’una altra, cap a l’aromanès, el meglenoromanès i l’istroromanès, aïllats geogràficament entre ells i del romanès.

Segons la teoria abans esmentada, a l’occident del domini lingüístic protoromanès s’estenia el dàlmata. Aquesta teoria del dàlmata com a llengua pont sembla que ha quedat desestimada per alguns autors des de fa uns anys. A hores d’ara, encara no hi ha acord entre els filòlegs sobre quina és la seva filiació. Alguns autors l’acosten a l’istriot, una de les llengües romàniques parlades a la península d’Ístria, sobre la qual tampoc no hi acord sobre si és una llengua per ella mateixa, si és una variant del venecià o bé si n’és una del retoromànic. Aquests autors agrupen istriot i dàlmata com a membres del grup dalmaticoromanç, que al seu torn forma part de la família italo-dàlmata. Per tant, des d’aquesta perspectiva el dàlmata queda més a prop de les llengües italianes que no pas del romanès. Aquest és el criteri, per exemple, dels autors de l’Ethnologue.

Domini lingüístic

Dalmatian language.jpg
De Wento – Opera creata dall’uploader (own work by uploader) da Image:Romance-lg-14c-en.png (Koryakov Y.B. Atlas of Romance languages. Moscow, 2001), CC BY-SA 3.0, Enlace

Domini lingüístic del dàlmata, segle XIV

De fet, les fonts d’informació sobre aquesta llengua són escasses, fet que fa difícil saber exactament quin n’era el domini lingüsitic. S’acostuma a considerar que era parlat a tota la costa dàlmata i a la gran majoria d’illes que hi ha davant d’aquesta costa, des de més al sud de l’àrea de Rijeka (Fiume) al nord fins a, com a mínim, Kotor (Cattaro) al sud. Està perfectament documentada l’existència del dàlmata a les illes de Krk (d’on era Udina), Rab, Cres, Korcula, a les ciutats de Zadar, Split, Trogir, Budva, Dubrovnik. Alguns autors afirmen, però, que encara es podria haver arribat a estendre fins a territoris més meridionals, com Bar (Antivari), Ulcinj o fins i tot a zones que actualment pertanyen a Albània, entorn d’Shkoder, Drivast i Lesh. L’autor que més ha defensat aquesta extensió més cap al sud és el croat Zarko Muljiacic.

A part de l’extensió territorial, una de les dades que crida l’atenció és que d’on se’n té informació és, de la seva presència en zones urbanes, totes elles costaneres, mentre que de zones rurals no se’n té constància. No hi ha, doncs, cap documentació que permeti afirmar que hi hagués un contínuum lingüístic, la qual cosa vol dir que el seu domini lingüític estaria format per un conjunt d’enclaus separats i aïllats entre ells.

Història

Entre els anys 229 i 155 abans de Crist, la República romana va ocupar tota aquesta zona dels Balcans (província d’Ilíria), cosa que va implicar en major o menor mesura la romanització de bona part de la població. Més endavant, aquests territoris van quedar sota la jurisdicció de l’Imperi d’Orient, amb capital a Constantinoble, amb la qual cosa el grec substituí el llatí com a llengua preminent. Això, però, no va canviar el fet que en bona part de les ciutats, sobretot, es continués manenint viu el llatí vulgar que s’hi parlava.  L’arribada massiva de població eslava va fer que nombroses persones cerquessin refugi en les ciutats fortificades de la costa, com Split, Zadar o Dubrovnik.

Segons Matteo Bartoli, cap a principis del segle XI, la llengua dàlmata  ja s’havia més o menys configurat i xifrava en cinquanta mil el nombre de persones que la parlaven. El panorama lingüístic, però, tornà a canviar amb la irrupció de la República de Venècia a la costa adriàtica, que va incorporar tota aquesta àrea a la seva zona d’influència. És a partir de llavors que el venecià començà a interferir seriosament en el dàlmata i, més endavant, s’inicià un procés de substitució lingüística, que es va veure reforçat per la pressió que la població eslava exercia sobre els dalmatòfons.

Del territori d’on se’n té més informació és la ciutat de Dubrovnik (Raugia en dàlmata), on, encara, durant el segle XII el dàlmata era clarament la llengua majoritària de la població, situació que es mantingué ben bé fins al segle XIV, tot i que a mesura que anaren passant els anys es va fer evident un clar procés de regressió. Se’n conserven alguns textos breus, com el Praecepta Rectoris de 1280, un contracte comercial del 1302 o unes anotacions en un testament, de l’any 1386. Filippo de Diversis constatà, entre els anys 1434-1440, que el dàmata encara era lla llengua més usada. La situació, però, sembla que ja havia canviat radicalment a finals del segle XV. Segons informa Elio Lampridrio Cerva, entre finals del segle XV i principis del XVI, el dàlmata ja només era un record per  a la majoria de la població. Desconeixem si aquesta informació que aporta Cerva era del tot certa en aquell moment, o si bé si responia a  l’interès de minimitzar la importància del dàlmata.

En d’altres ciutats dalmates, la informació que ens en queda és encara més migrada. De Zadar (Zara, en dàlmata) destaquen els textos de dues cartes escrites en dàlmata, de 1325 i de 1397, documents de gran valor. A Trogir (Trau, en dàlmata) hi ha documentat algun text, de caire judicial, del segle XIV. A Split (Spalato), Giovanni Luccio, el 1666, constatà que encara s’hi parlava.

Més al nord, a l‘illa de Krk (Vicla en dàlmata), no se’n tenen documents que es remuntin gaire enllà. Ara bé, sí que hi ha referències de persones foranes que en certifiquen la presència, la primera de les quals és de Giovanbattista Giustinian, de mitjan segle XVI. Era inspector de la República de Venècia, i va fer constar que a l’illa s’hi parlava una altra llengua, a part del serbocroat i del venecià. L’any 1555, el zuriquès Konrad Gessner (interessantíssim humanista d’una obra vastíssima, entre les quals destaca la seva Bibliotheca Universalis) en  un text publicat sobre les llengües del món hi fa referència (Mithridates de differentis linguis), breument.

A principis del segle XIX encara sobrevivia en bona part de zones del nord de Dalmàcia. El croat Ivan Feretich va esmentar-lo en el seu Fragmen historiae Civitatis et insula Veglae. Més interessants, des del punt de vista lingüístic van ser els informes del metge Gimabattista Cubich, que a mitjan segle XIX, va transcriure alguns textos a partir de la informació aportada per la població local.

Sense cap mena de dubte, la principal font d’informació sobre el dàlmata és Tuone Udina -el que se suposa que n’és l’últim parlant-, que va morir l’any 1898. Matteo Bartoli va recollir, sobretot d’Udina, però també d’algunes desenes més d’informants, gran nombre d’històries, cançons, contes. Bartoli va publicar el seu principal text sobre el dàlmata, Das Dalmatische, l’any 1906, en versió alemanya, tot i que originàriament l’havia escrit en italià.  L’orignal en italià es va perdre i no va aparèixer publicat en llengua italiana fins a finals del segle XX, però traduït de l’alemany.  Cal recordar que aquest territori pertanyia a l’Imperi Austrohongarès, i estava sota jurisdicció austríaca, cosa que explica que es publiqués primer en alemany. Va ser la seva tesi doctoral, que va ser dirgida pel prestigiós Meyer-Lübke.

Abans de Bartoli, el principal document de referència sobre el dialecte de l’illa de Vicla era el d’Antonio Ive, que l’any 1886 va publicar un aticle intitulat L’antic dialecte de Veglia, on recollia algunes dades estudiades per alguns predecessors. Va ser el primer text sobre el veglioto -com s’acostuma a anomenar el dialecte d’aquesta illa-. Ive també havia entrevistat Udina.

Dialectes

Tradicionalment, s’ha considerat que el dàlmata tenia dos grans dialectes, d’una banda el veglioto -de l’illa de Vicla- al nord, i de l’altra el ragusà (a Dubrovnik), al sud. De tota manera, la certesa d’aquesta divisió en dos grans blocs es veu qüestionada per la poca documentació que en tenim. D’una banda, hi ha, sobretot, la informació oral que va aportar Udina tot just un any abans de la seva mort (l’any 1897). D’altra banda, hi ha documents escrits, sobretot de la ciutat de Dubrovnik, dels segles XIV i XV. A partir d’aquestes fonts, de caràcter molt diferent i molt allunyades en el temps és difícil d’arribar a esbossar amb certesa una possible divisió dialectal. L’altra gran font d’informació sobre el dàlmata és la que prové de la influència d’aquesta llengua sobre el serbocroat, que es parlà posteriorment en el seu domini lingüístic. Aquest aspecte ha estat estudiat sobretot, lògicament, per filòlegs croats.

Pel que fa a Udina, a més, hi ha alguns elements que cal tenir en compte. Udina era, ara el que ara en poden anomenar un semiparlant del dàlmata, és a dir, era una persona que ja no utilitzava la llengua de manera natural i fluïda, sinó que els seus coneixements eren, sobretot, del dàlmata que ell havia sentit de jove. En una ocasió va arribar a dir que, en el moment de  contactar amb Bartoli, feia vint anys que no el parlava, amb la qual cosa la seva “puresa” -concepte sempre discutible- era relativament escassa. Les interferències del venecià eren molt importants. De fet, Bartoli afirmava que quan començà a parlar amb Udina bàsicament parlava un venecià plagat de dalmatismes, més que no pas dàlmata. La seva mare, sembla ser que era croata, i de llengua materna serbocroata, cosa que devia fer que el dàlmata d’Udina molt probablement estigués plagat d’interferències -no només del venecià-, cosa que en podia afectar la fonètica i estructures bàsiques. A més, sembla que l’estat de la seva dentadura tampoc no era la més idònia, amb la qual cosa alguns aspectes de la seva fonètica potser s’han de prendre amb molta cautela. Finalment, sembla que hi ha documentats altres parlants de dàlmata, almenys de vegliota, que van sobreviure la mort d’Udina, i van viure almenys fins entrat el segle XX.

TuoneUdaina

Tuone Udina, burbur (era de professió barber, que és el que vol dir burbur)
Font. Wikimedia Commons

Rosenkranz, l’any 1955, va plantejar la possibilitat que en lloc de dos grans dialectes fossin tres, centrats a Vicla, Zadar i Ragusa, teoria que fou avalada uns vint anys després pel filòleg italià Zamboni.  Muljiacic, esmentat abans, va fer arribar el domini lingúistic dàlmata molt més al sud, i proposà l’any 1997 una possible divisió en tres grans dialectes: el jadertí, (entorn de la ciutat de Zadar, dintre de la qual quedaria compresa l’illa de Krk) ja esbossat per Rosenkraz, el ragusà i, finalment, el labeàtic, tal com l’anomena ell, que es correspondria a la zona més meridional.

La llengua dàlmata: un mite? Una llengua o un conjunt de parlars?

Estem molt acostumats a donar per lògiques i naturals construccions humanes com els estats, les administracions, les llengües (almenys codificades)… de manera que se’ns fa difícil, molt difícil, interpretar i entendre el món sense aquestes cotilles. Molt probablement, Bartoli quan va “crear” el dàlmata va reproduir aquest patró i va pensar en aquest  model de llengua més o menys unificada, i que donava per suposada una consciència lingüistica dels parlars de dàlmata.

El dàlmata era, però, una llengua que responia a aquests patrons, o era més aviat un conjunt de parlars, cosa lògica tenint en compte que es parlava en enclaus allunyats geogràficament? La veritat és que no es disposen de prou elements per donar-ne una resposta satisfactòria. A més, respondre-ho implica plantejar-se una vegada més la qüestió que encara no ha estat resolta – probablement perquè no ho pot ser- de què és una llengua.

Les últimes recerques de Muljiacic apunten més en la línia que es tractava d’un conjunt de parlars o llengües diferenciades, amb parlants sense consciència d’unitat lingüística. Abans hem comentat que apuntava a una divisió en tres grans dialectes, però segons Kramer, per a Muljiacic en realitat eren més aviat tres llengües dalmàtiques diferents, fet que ja es podia rastrejar en l’edat mitjana. En la mateixa línia apunta Nikola Vuletic, que ha estudiat sobretot la influència que ha exercit el dàlmata (o potser n’hauríem de dir els dàlmates) sobre el serbocroat que s’ha parlat en els llocs on es parlava. Fa uns anys, Vuletic, va escriure un article amb voluntat polèmica, amb un títol del tot explícit: Le dalmate: panorama des idées sur un mythe de la linguistique romane, d’on prové una part important de la informació d’aquesta entrada.

La llengua

A partir de les diverses fonts esmentades s’ha intentat reconstruir-lo. La font fonamental per elaborar-la ha estat la informació aportada per Udina, cosa que fa que representi sobretot el dialecte de Vikla. Aquí en teniu una petita mostra. És una proposta que podeu consultar a la pàgina Dalmatian yolasite. Si hi accediu, hi veureu un vincle que us conduirà a un curs d’aquesta llengua.

  • Numerals: 1-join; 2- doi; 3- tra; 4- kuatro; 5- cenk; 6- si; 7- siapto; 8- uapto; 9- nu; 10- dik; 11- jonko; 12- dotko; 13- tretko; 14- kuarko; 15- cenko; 16- setko; 17- dik siapto; 18- dik uapto; 19- dik nu; 20- venc
  • Verb ser ( saite ):  ju sai, te sante; jal sant / jala sant; nu saime; vu saite; jali sant
  • Alguns verbs: favular (parlar); fatikur (treballar); mancur (menjar); bar (beure); fabrikur (fer); taljur (tallar); domandur (preguntar); credro (creure)
  • Algunes frases habituals:  buna dai (bon dia); buna nuat (bona nit); Mi naum sant (em dic); du andu te sante? (d’on ets?) ju sai de Spalato (jo soc de Split); ju sai Dalmot (jo soc dàlmata); jo te viva? (on vius?)
  • Articles: el (el), la (la), i  (els) i le (les)
  • Els noms en plural es formen amb la terminació -i en masculí i e en femení.
  • Alguns adverbis: luc (aquí); cauc (allà); sois (sobre); sote (sota), aninč (abans), dapu (després), adias (ara)

Aquí podeu sentir-ne el Pare Nostre:

La recuperació de la llengua?

Algunes llengües extingides s’han pogut “ressuscitar”, com són els emblemàtics casos del còrnic -a Cornualla-, desapareguda a finals del segle XVIII i el manx -a l’illa de Manx- l’últim parlant del qual va morir en ple segle XX, això sense esmentar el cas més reeixit, el de l’hebreu. A hores d’ara, els esforços per recuperar el còrnic i el manx han, més o menys, tingut èxit, i de totes dues llengües se’n poden comptar alguns centenars de parlants, ja sigui com a llengua primera, molt pocs, o com a llengua apresa.

En el cas del dàlmata, hi ha hagut algun intent de recuperar-la, però els resultats han estat molt migrats, i ara per ara es pot dir que no n’hi ha més d’una vintena de parlants, i entorn d’un centenar més de persones amb alguns coneixements. D’altra banda, també s’ha plantejat aquest debat sobre la recuperació d’aquesta llengua a Croàcia, i tot sembla indicar que l’interès de la població és totalment inexistent.

Altres parlars romànics desapareguts

És evident que el fet que el seu darrer parlant morís a les darreries del segle XIX fa que el dàlmata hagi estat embolcallat d’un halo romàntic. De tota manera, el dàlmata no és l’únic parlar romànic perdut. N’hi ha d’altres com pannoni, documentat a l’entorn del llac de Balaton, a Hongria. Està documentada la seva pervivència almenys fins al segle X. D’una època similar són les darreres proves que demostren l’existència d’un parlar romànic austríac. Un cas en què un altre parlar romànic llengua sobreviure més de temps va ser el de la vall del Mosela, posteriorment germanitzada, pel cap baix, fins al segle XIII.

 

 

Montenegro: proposta de llei que regularà l’ús dels símbols nacionals de les minories

Sembla que el govern montenegrí vol complir una de les mesures acordades amb els partits de les minories, quan va pactar, a finals de 2016, la formació d’un nou govern encapçalat per Dusko Markovic.

En la reunió del Consell de Govern d’aquesta setmana s’ha decidit aprovar un avantprojecte de llei que permetrà l’exhibició pública dels símbols de les minories nacionals, i en regularà l’ús. En la roda de premsa posterior a la reunió de l’equip de govern, el ministre encarregat de Drets Humans i de les Minories, Mehmed Zenka, va constatar que la llei de 2000 havia quedat obsoleta i que calia actualitzar-la. La nova llei en regularà l’ús en espais públics, però també deixarà clar en quins espais no es podran fer servir.

En la redacció d’aquesta proposta de llei hi han participat membres dels consells nacionals de les minories, representants de la comissió parlamentària de Drets Humans i Llibertats i el Defensor del Poble.

En el parlament montenegrí hi ha representades tres forces polítiques de les minories -en total, quatre escons-, imprescindibles per a l’estabilitat governamental. N’hi ha dos del Partit Bosníac, 1 de FORCA, albanesa, que en el moment de les negociacions per formar nou govern va posar especial èmfasi en aquest tema, fins al punt que va vendre aquest acord com una victòria del seu grup, i 1 de la Iniciativa Cívica Croata.

 

La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Els bosníacs i musulmans del Sandjak de Montenegro

Quan es parla de la diversitat ètnica de Montenegro, lògicament és inevitable pensar en la qüestió que ha marcat, i que encara marca, d’una manera determinant la vida d’aquest país: si realment existeix una nacionalitat montenegrina, o si bé Montenegro no és més que una realitat de tipus regional en relació amb el conjunt de Sèrbia, que seria, segons alguns, l’autèntica nacionalitat dels montengrins. Aquest debat ha fet que tota la vida política montenegrina hagi quedat mot polaritzada des de fa molts anys entorn d’aquest tema.

Ara bé, aquesta no és la única qüestió de tipus nacional que hi ha a Montenegro. N’hi ha d’altres, que no deixen de tenir el seu pes i la seva influència. En aquests moments, el govern montenegrí, presidit per Dusko Markovic, està format per representants del Partit Democràtic dels Socialistes, hereu polític de l‘anteriorment dominant Lliga Comunista de Iugoslàvia-, i compta amb el suport dels petits partits de les minories, albanesos, croats i bosníacs, en aquest darrer cas mitjançant el Partit Bosníac. Aquests grups tradicionalment han fet costat a les tesis i a les forces que consideren Montenegro com una comunitat nacional diferenciada de la sèrbia.

Pel que fa als bosníacs, es concentren bàsicament a la zona nord del país, concretament en el Sandjak. El Sandjak és el darrer territori dels Balcans que va pertànyer a l’Imperi Otomà. L’antic Sandjak de Novi Pazar era una franja de terra més o menys allargassada, que feia de tap entre Sèrbia i Montenegro. Després de finalitzar les Guerres Balcàniques, conflictes bèl•lics que van assolar els Balcans entre els anys 1912 i 1913, aquest territori va ser repartit entre aquests dos estats, de manera que aquesta zona que tenia unes estructures força integrades quedà dividit entre els dos estats esmentats. La formació posterior de l’estat iugoslau no canvià la cosa, i les dues zones del Sandjak van continuar dividides, durant el període de la Iugoslàvia socialista, entre les repúbliques de Sèrbia i de Montenegro.

Primer de tot, un  aspecte que pot cridar l’atenció és que la zona on es concentra aquesta població és anomenada de forma diferent en funció de qui utititza els termes. Per als montenegrins, o per a molts montenegrins, el terme preferit és simplement Nord de Montenegro, una forma molt neutra que pretén buidar de contingut ètnic el topònim de la zona, evidentment amb l’objectiu de reafirmar la nacionalitat montenegrina. D’altra banda, els que s’autoanomenen serbis tendeixen a fer servir el terme de Raska, que era un antic principat medieval, reivindicat pels serbis com un dels bressols de la seva nació –també ho és per a molts nacionalistes montenegrins-. D’aquesta manera, el que fan és vincular el territori a la seva mitologia nacional. En canvi, els que s’autoqualifiquen com a bosníacs opten sempre per la forma de Sandjak, que d’una manera o altra el que fa és vincular-lo amb el passat turc i musulmà de la zona.

En el conjunt del país, segons el cens de 2011, el nombre de bosníacs és 53.605, cosa que vol dir aproximadmaent el 8,65% de la població total. Cal recordar que la població de Montenegro supera de poc els sis-cents mil habitants. A part d’això, és important de destacar, també, que hi ha un nombre importants de persones que s’autoqualifiquen senzillament com a musulmans, i que per tant no han fet seu el terme de bosniacs. Segons el cens de l’any 2011, van optar per aques terme 20.270 persones, totes elles eslaves.

Les municipalitats on es concentra població bosníaca al Sandjak montenegrí són set. Les dues úniques on són clarament majoritaris són Rozaje, on superen el 87% de la població -limita amb Kosova i amb Tutin (a Sèrbia, municipalitat on també són abassegadorament majoritaris), i Plav, on representen una mica més del 56%. Plav fa frontera amb Kosova i amb Albània, i també hi viu una important minoria albanesa. Els percentatges són una mica menors a Gusinje (més del 42%), que limita també amb Albània, i on també viu una important comunitat albanesa i Bjielo Polje, on són 31 46%. Les altres tres municpalitats on són presents són Berane (una mica més del 29%), Petnjica i Pljevlja, on són un percentatge relativament baix, de poc més del 13%. Aquesta última municipalitat limita amb Sèrbia i també amb Bòsnia i Hercegovina. És l’única de les municipalitats del Sandjak montenegrí que limita amb Bòsnia.

La qüestió del nom divideix aquesta comunitat. La majoria ha adoptat el terme de bosníacs, però encara n’hi ha un percentatge força important que manté, tal com hem dit abans, el nom tradicional de musulmans. No és un detall sense importància, ja que aquesta opció té també connotacions polítiques clares. Aquesta divisió fa que aquesta comunitat perdi força a l’hora de plantejar reivindicacions a Podgorica, capital de Montenegro.

Una dada no menyspreable a tenir en compte és la tendència general a augmentar percentualment, amb el pas dels anys, el pes demogràfic dels bosníacs-musulmans, i alhora a reduir-se el percentatge d’ortodoxos -en el sentit cultural del terme-, ja siguin serbis o montenegrins.

El terme bosníac és relativament recent pel que fa al seu ús, almenys de manera estesa, per referir-se a la comunitat eslavomusulmana. De fet, tradicionalment s’havien conegut senzillament com a musulmans. El terme bosníac no es comença fer servir de manera assídua fins l’any 1993, en un congrés que va tenir lloc a Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia, on es va decidir fer servir aquest nom per al col·lectiu que fins llavors era conegut amb el nom de musulmans. Tres anys més tard, aquest terme va ser acceptat també a Novi Pazar, al Sandjak  serbi i també a Kosova, Macedònia, Croàcia Eslovènia i, fins i tot, a Sèrbia.

Des de bon principi, una bona part dels bosníacs de Montenegro va optar per participar políticament en els partits montenegrins i no crear-ne d’específics per a la seva comuntiat. En aquest sentit van ser nombrosos els que van formar part, i encara ara ho són, del Partit Democràtic dels Socialistes, de Milo Djukanovic, però també de les diferents formacions liberals que hi ha hagut al país, i també del Partit Socialdemòcrata. Aquest fet també s’ha donat entre les comunitats albaneses i croates, cosa però que no ha impedit que sorgissin formacions que s’autoatorguessin la representació des les respectives comunitats.

Globalment,  van tenir mot clara l’opció, a principis dels anys noranta, de donar suport a Djukanovic en lloc de fer-ho a Bulatovic, que era el candidat de Milosevic per a Montenegro. Poc després, tampoc no van dubtar a donar suport a les tesis independentistes.

Ara bé, l’any 1990, el Partit d’Acció Democràtica (SDA), el partit fundat per Alija Izetbegovic es va implantar amb força -eren els primers anys del multipartidisme a Iugoslàvia- al Sandjak serbi, on arribà a aconseguir un important protagonisme -farem una entrada aviat sobre aquest tema. Aquesta influència també es feu sentir en el Sandjak montenegrí, on Harun Hadzic en dirigí la branca local. Va impulsar la creació del Consell Nacional dels Musulmans del Sandjak i va reivindicar la creació d’una autonomia a la zona. L’SDA, però, no ha acabat de consolidar-se al Sandjak de Montenegro, cosa que sí que ha fet a l’altra banda de la frontera, a Sèrbia.

D’altra banda, les autoritats montenegrines, han tendit a afavorir que els musulmans de Montenegro no s’afirmessin com a bosníacs, i que sí que ho fessin senzillament com a musulmans de Montenegro, per tant sense cap vincle “emocional”amb Bòsnia.

 

Les Províncies Il·líriques, 1809-1813: quan Napoleó controlava la costa adriàtica

Les guerres napoleòniques van implicar un canvi radical, en molt pocs anys, del mapa polític d’Europa, tot i que moltes vegades aquests canvis van ser molt efímers. Un d’aquests casos és el de la creació de les Províncies Il•líriques, que abastava territoris que avui dia formen part d’Àustria, Eslovènia, Croàcia, Itàlia i Montenegro, bàsicament, vorejant la costa dàlmata.

Totes aquestes terres van ser ocupades per les forces napoleòniques entre els anys 1805 i 1806, i van ser definitivament incorporades al Primer Imperi Francès l’any 1809. La derrota austríaca a la batalla de Wagram, i el posterior Tractat de Schoenbrunn van fer possible aquest canvi de sobirania, a mans franceses. Amb aquest tractat, l’Imperi Austríac va perdre Galítsia -amb Cracòvia-, que va passar a dependre del ducat de Varsòvia, Tarnopol en benefici de Rússia, Salzburg i una part de l’Alta Àustria que foren cedides a Baviera. A la zona més meridional dels dominis austríacs, França va incorporar a l’Imperi Caríntia, Carniola, la Croàcia situada per sota del Sava, Gorizia i Trieste. L’existència de les Províncies Il·líries -que és com es van conèixer – va ser breu, car l’Imperi Austríac va tornar a ocupar-les l’any 1813.

Location of Illyrian Provinces
CC BY-SA 3.0, Link

Mapa dels diferents estats de la Península Itàlica i l’Adriàtic, 1810; font: Wikimedia Commons

 

La capital d’questa nova entitat va ser establerta a Ljubljana, més coneguda en aquella època pel nom alemany de Laibach. El nom es va inspirar en el nom dels antics pobladors d’algunes d’aquestes terres, els il•liris. S’establiren com a llengües oficials el francès, l’alemany, l’eslovè, el croat i l’italià. Va ser la primera vegada que la llengua eslovena va aconseguir ser reconeguda. En aquest sentit la tasca, prop de les autoritats franceses, de Valentin Vodnik i Jernej Kopitar va ser cabdal. Des de llavors, per als defensors de la identitat eslovena, aquesta època es especialment recordada.

La principal autoritat d’aquestes províncies era el governador general, nomenat directament des de París, el primer dels quals –dels cinc que hi hagué- fou Auguste de Marmont. Aquestes províncies van ser dividides, administrativament, en departaments, seguint exactament el mateix patró que a França.  En un primer moment, eren onze -del total de 130 departaments que tenia el conjunt de l’Imperi-, però l’any 1811 l’administració va ser remodelada i es van dividir llavors en només set intendències. Les capitals dels onze departaments eren Kotor, Ragusa (actual Dubrovnik), Fiume (actual Rijeka), Zara (actual Zadar), Karlstadt, Neustadt, Adelsberg, Trieste, Willach, Gorz (Gorizia) i Laibach (Ljubljiana).

Durant aquests anys, es van impulsar una sèrie de reformes i es crearen noves institucions. Algunes tenien clarament la intenció de ser el focus de difusió del pensament francès, com varen ser, per exemple, les Écoles Centrales. Es va dissenyar, molt important, un pla de creació d’escoles de nivell primari i secundari, tot i que la poca durada de l’entitat va fer que no es consolidés. També es van abolir antics drets senyorials, i antigues normatives que impedien la llibertat de moviments dels jueus, importants en algunes zones, sobretot a les més septentrionals. També s’introduí el Codi Civil francès -tot i que no en la seva totalitat-, que establia la igualtat davant la llei, una reforma del sistema impositiu, i els capítols relatius a la família i a les herències.  Es crearen, també,  les condicions perquè s’incorporessin aquestes terres al mercat francès.

Tot plegat afavorí  la petita burgesia, en la qual aquesta experiència deixà un molt bon record, d’una banda perquè va permetre fer el salt cap a una societat més liberal i burgesa i, d’altra banda, perquè va fer que els habitants d’aquestes terres, poblades per eslaus, estiguessin sota una mateixa administració. Durant el segle XIX, el moviment que pretenia aixoplugar tots els sud-eslaus sota una mateixa sobirania, i també la unificació de la llengua,  va ser conegut amb el nom d’Il•lirisme, particularment a Croàcia.
.
El final d’aquesta possessió francesa als Balcans va començar a albirar-se després que l’agost de 1813, les tropes austríaques, encapçalades pel general Franz Tomasic, envaïssin aquestes terres, després d’uns anys d’acostament entre França i Àustria -com ho palesa el casament entre Napoleó i l’arxiduquessa Lluïsa l’any 1810-.

La ciutat de Zadar, a Dalmàcia, va capitular el desembre d’aquell mateix any. Poc després, un aixecament popular va aconseguir expulsar els francesos de Ragusa, cosa que comportà la proclamció d’una república, que durà fins que arribaren les tropes austríaques. Kotor, per la seva banda, va ser ocupat per les tropes montenegrines -en aquella època Kotor no formava part, ni n’havia format, de Montenegro-, però la seva presència va ser molt breu, i caigué també ens mans austríaques. Les tropes britàniques també van ocupar algunes de les illes del mar Adràtic. Poc temps després, en el Congrés de Viena, que va tenir lloc l’any 1815, la totalitat d’aquestes terres va ser retornada a l’Imperi Austríac, que les controlà fins al final de la Primera Guerra Mundial.

.

Què és el Sandjak? El sandjak de Novi Pazar, de 1864 a 1917

El Sandjak és un territori avui en dia dividit entre dos estats, Sèrbia i Montenegro. Com molts altres territoris de la zona és clarament multiètnic. La majoria dels seus habitants són eslaus musulmans, una bona part dels quals es defineixen com a bosníacs, d’altres simplement com a musulmans. En aquest territori també hi viuen serbis, montenegrins i albanesos.

De l’antic Sandjak, actualment hi ha sis municipalitats a Sèrbia (Novi Pazar, Sjenica, Tutin, Prijepolje, Priboj i Nova Varoš) i sis a Montenegro (Bijelo Polje, Rožaje, Berane, Pljevlja, Gusinje i Plav). També n’hi ha una petita part que pertany a Kosova, a la zona entorn de Mitrovica, al nord.

Segons les dades del cens de 1991, anterior a les guerres iugoslaves, vivien al Sandjak 420.000 persones, de les quals 278.000 a Serbia i 162.000 a Montetenegro. El percentatge de persones que es definien com a musulmanes, llavors no es feia servir el terme de bosníacs, era el 54%. En el cens de 2011,  a la part sèrbia, de 239.000 habitants, 142.000 es declaraven bosníacs -el 59,4%-, i 12.000 musulmans. On els percentatges són més elevats són Novi Pazar i Sjenica, gairebé el 80%. Al sandjak de Montenegro, d’acord també amb el cens de 2011, hi viuen 152.000 persones, de les quals el 31% es declaraven bosníaques i el 7% musulmanes. En aquest cas, la comunitat majoritària era la que es considerava sèrbia -el 36%-. Els bosníacs són majoritaris Rozaje i a Plav.

NoviPazarCenter

Novi Pazar. Font: Lumen Roma

L’origen del Sandjak s’ha de buscar en els darrers anys de la presència de l’Imperi Otomà als Balcans. De fet, sandjak era un terme que feia referència a una subdivisió administrativa d’un vilayet, província otomana. Com que va ser l’últim territori balcànic sota sobirania otomana, el terme Sandjak va acabar esdevenint el topònim utilizar per referir-s’hi, tot i que formalment s’anomenava Sandjak de Novi Pazar. Novi Pazar, actualment a Sèrbia, n’era, doncs, la capital administrativa, i a hores d’ara encara n’és la ciutat més important.

El Sandjak com a territori amb personalitat administrativa es va mantenir fins l’any 1912, quan va ser conquerit per les tropes sèrbies i montenegrines –llavors dos estats separats i sobirans- en el marc de la primera de les dues Guerres Balcàniques -que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913,  que van implicar un canvi molt profund en el mapa de la zona-. Arran dels tractats de pau, va quedar repartit entre tots dos estats. Des de llavors, sempre hi ha hagut una clara consciència d’especificitat, a banda i banda de la frontera, i de tant en tant es fan presents demandes de tipus autonomista, que de seguida són titllades de “separatistes” per les autoritats, tant sèrbies com montenegrines.

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut força polèmica en els mitjans serbis perquè destacats dirigents de la comunitat musulmana, particularment del partit SDA -Partit d’Acció Democràtica-,  s’han adherit als actes de commemoració del centenari de  la declaració de Sjenica. El Sandjak també ha estat notícia, últimament, perquè també s’ha fet pública la proposta de crear una mena d’euroregió que abastaria la totalitat dels territoris del Sandjak, tant de Sèrbia com de Montenegro.

 

Aquest territori va ser incorporat a l’Imperi Otomà entre els segles XIV i XV, entre la famosa i mitificada batalla de Kosova (1389) i 1455, any en què els otomans l’ocupen del tot. Anteriorment, la major part de les seves terres pertanyien al principat de Raska, reivindicat per serbis, i també per montenegrins, com a bressol dels seus estats.

Un cop s’hi establiren els otomans, fundaren la ciutat de Novi Pazar, i després de diversos canvis en el mapa administratiu, l’any 1463 quedà incorporat al Sandjak de Bòsnia, creat tot just llavors, i que  a partir de 1527 es transformà en elayet de Bòsnia. Fins llavors, els otomans l’havien aproximat més a l’òrbita de Skopje. Novi Pazar va passar a ser, sense cap mena de dubte, la ciutat més important del sud-est de Bòsnia.

El Sandjak de Novi Pazar es va constituir l’any 1864, arran d’una reforma que va impulsar el governador de Bòsnia, Topal Osman. Llavors l’elayet de Bòsnia es va transformar en vilayet, i. Osman,  en el seu afany modernitzador  va decidir crear set sandjaks, entitats administratives de rang inferior, amb la intenció de millorar l’organització i gestió del territori. Topal Osman va endegar diverses reformes que pretenien harmonitzar les propostes de canvi que venien d’Istanbul (el Tanzimat) i els beis locals, frontalment oposats a cap mena de reforma, motiu pel qual provocaren diverses revoltes entre 1830 i 1850.

Poc després, els anys compresos entre 1875 i 1878 van ser molt convulsos a tota la zona. De fet, des de  finals de la dècada dels seixanta esclataren diverses revoltes pageses a Bòsnia, i a partir de 1875 agafaren una gran magnitud. A més, es van estendre per altres indrets, com Bulgària o Serbia. Tot plegat va acabar comportant la internacionalització del conflicte i la intervenció oberta de Rússia, i també d’Àustria-Hongria.

En el congrés de Berlín, l’any 1878, les grans potències van tornar a redissenyar el mapa de la zona. A resultes d’això Sèrbia esdevingué formalment independent -de facto ja ho era-, i Bòsnia i Hercegovina va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohongarès, tot i que formalment pertanyia a l’Imperi Otomà. Novi pazar, per la seva banda, va romandre part de l’Imperi Otomà, que el continuà administrant, però es va permetre que les tropes d’Àustria-Hongria s’hi despleguessin, tal com havien fet ja a Bòsnia. De fet, aquestes tropes s’hi van estar fins l’any 1908, any en què Bòsnia va ser incorporada definitivament a l’Imperi Austrohongarès. De tota manera, però, es pot datar aquest any com el de la separació administrativa del Sandjak de Bòsnia.  

Sanjak of Novibazar.png
By PANONIANOwn work, Public Domain, Link

Sandjak, 1878, després del Tractat de Berlín. Font: Wiki Commons

Després de la incorporació a Sèrbia i Montenegro, hi hagué diversos accions de protesta, i la consegüent repressió. A resultes de tot això, nombroses persones fugiren cap a Turquia, la majoria de les quals van marxar pel port de Bar, a Montenegro. Es calcula que entre abril i juny de 1914 van marxar 16.500 musulmans de la part que corresponia a Montenegro i unes 40.000 persones més de la que pertanyia a Sèrbia cap a Turquia, xifres que representaven un percentatge de població molt important.

En plena Primera Guerra Mundial, i enmig del caos de la zona -amb un exèrcit serbi derrotat i un estat que no controlava pràcticament el territori-, alguns dels representants més influents de la comunitat musulmana van convocar una trobada a la ciutat de Sjenica. Llavors el territori havia estat ocupada per les tropes austrohongareses. Després de dies debat feren pública la Declaració de Sjenica, on apostaven per l’autonomia política -no en quedava gaire clar el grau d’autonomia-. A més, el fet que no fos clar en quin estat volien aquesta autonomia va fer que  fos considerat com una acció de caire “separatista” per les autoritats sèrbies, ja que se suposava que feia referència a Bòsnia i Hercegovina.  Des de llavors, aquesta Declaració s’ha vist com el reflex de l’ideal de reintegració  a Bòsnia i Hercegovina.

 

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de l’any 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablement sigui una bona notícia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. Per tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació, hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta, feta en el conjunt dels països que conformaven l’antiga Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució d’aquest estat.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats sorgits llavors.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia, per exemple.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats. I va ser, també, indiscutible el paper determinant que van tenint les elits locals republicanes, que van optar per aquesta via i no per una altra.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que en permetien el control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneficiat el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un nou i renovat projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

Finalment, cal destacar el to amb què van ser llegits els resultats d’aquesta enquesta per alguns mitjans i opinadors vinculats al nacionalisme espanyol, de vegades disfressat de progressista, per alertar del possible desencís futur en cas  de trencament de l’Estat espanyol.