Polèmica visita de diputats serbis a Crimea, que donen suport a l’annexió a Rússia d’aquesta península

Aquesta setmana, des del 14 de març, diputats del parlament serbi han fet una vsita a la península de Crimea.

Un dels tres diputats és Nenad Popovic, líder del Partit Popular Serbi (SNP), que forma part de la coalició conservadora i nacionalista Dveri. Aquests diputats han manifestat obertament el suport a la incorporació a Rússia i la voluntat d’estrènyer els vincles de Sèrbia amb la nova Crimea. Popovic fins i tot va arribar a parlar en el parlament de Crimea, a Simferopol, en aquests termes.També va participar en actes de commemoració del referèndum del 16 de març d’ara fa tres anys, en què es va decidir l’annexió de Crimea a Rússia.

Les autoritats ucraïneses han manifestat el seu malestar per aquesta visita. Ha estat condemnada, aquest divendres passat mateix, pel ministre d’afers estrangers ucraïnès. També han reclamat la compareixencça de l’ambaixador serbi a Kíev, per tal de demanar-ne explicacions.

Sèrbia, fins ara, en tot moment ha optat per una política de reconeixement de la sobirania d’Ucraïna, alhora que s’ha oposat a les sancions contra Rússia i ha apel•lat al diàleg entre totes les parts en litigi per tal d’arribar a un acord negociat. Tot i això són evidents algunes contradiccions, com la votació en contra d’una proposta de resolució presentada pel ministre d’afers estrangers ucraïnès, Oleksànder Aleksandròvitx, a les Nacions Unides, precisament sobre el tema de Crimea.

És indiscutible que difícilment Sèrbia pot fer valer les seves reclamacions sobre Kosova si, alhora, dona per bons fets consumats a Crimea i a la Ucraïna oriental. En aquest sentit, aquesta actitud té la clara voluntat de dotar-se de coherència. Es pot llegir, doncs, en bona part en clau interna.

Belgrad ha optat, doncs, per un difícil equilibiri entre Rússia i la Unió Europea. D’una banda, Rússia és el seu gran aliat, que li ha ofert un suport incondicional en el conflicte de Kosova i alhora amb occident amb el qual està negociant l’ingrés a la Unió Europea. És indiscutible, però, que a Sèrbia hi ha unes simpaties clarament prorusses de bona part de la població.

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.

 

Els turcs d’Ucraïna. El govern turc els ofereix la possibilitat d’instal·lar-se a Turquia

Aquesta setmana, la premsa ucraïnesa, com per exemple Ukrania Today, ha informat que el govern turc ha ofert als ciutadans ucraïnesos d’aquesta nacionalitat la possibilitat d’instal•lar-se a Turquia. Aquest oferiment va adreçat sobretot a aquelles persones que viuen a la zona del Donbass, a l’est d’Ucraïna, escenari de la guerra entre l’Estat ucraïnès i les forces independentistes prorusses.

No és la pirmera vegada que l’estat turc fa una acció d’aquest tipus en els darrers anys. Ja va fer-ho a principis dels anys noranta, amb les comunitats turques de l’Àsia Central.

Segons la informació que aporta Ukrania Today, 3.000 persones poden respondre-hi afirmativament. Aquest nombre de persones no és gaire elevat, però la comunitat turca a Ucraïna és relativament poc nombrosa.

Segons el cens soviètic de l’any 1926, hi havia un total de 8.570 persones classificades com a otomanes, que no vol dir que fossin ètnicament turques. El seu nombre va anar decreixent amb el pas dels anys, molt probablement per assimilació amb la població local o bé perquè emigressin cap a Turquia. Ara bé, aquests darrers anys, particularment des del moment de la dissolució de l’URSS fins ara, hi ha hagut una certa arribada de població turca, xifrada entorn dels 5.000.

L’altra comunitat d’origen turc a Ucraïna és la conformada pels turcs meixkets. Els meixkets van arribar a Ucraïna immediatament després de la Segona Guerra Mundial. En el cens de 1959 eren molt pocs, tan sols 284.

El seu origen el trobem a la localitat georgiana de Meshket, prop de la frontera amb Turquia. En plena Segona Guerra Mundial, les tropes soviètiques van evacuar aquesta població i la van deportar, acusada de col•laboracionista amb els nazis, cap a l’Uzbekistan. Els turcs meixkets van ser un dels nombrosos pobles que van patir les deportacions d’Stalin, tal com ho van ser també els tàtars –els més coneguts-, els txetxens, els alemanys del Volga, calmucs, coreans, karatxaïs i tants d’altres.

L’any 1989, en plena eclosió de l’URSS, els turcs meixkets van ser víctimes dels enfrontaments ètnics en aquella regió centreasiàtica, més concretament a la fèrtil regió de la vall de Fergana. Una bona part dels que fugiren s’establiren a Turquia –Turquia els oferí aquesta solució, tal com està fent ara als d’Ucraïna-, i una altra part ho féu a Ucraïna. La major part d’aquests meixkets s’establiren a Donetsk, Kherson, Mykolaiv, i en menor mesura a Crimea. Molt pocs a Kíev. Així, doncs, es concentren sobretot a la zona oriental del país.Segons el cens de l’any 2001, 8.844 turcs meixkets viuen a Ucraïna, sobretot a Kherson i a Donetsk.

Des fa alguns mesos, turcs meixkets han marxat d’Ucraïna pels seus mitjans. El desembre de 2015, aproximadament uns 500 meixkets s’havien establert a la província d’Erzincan.

Turquia ha anunciat que està preparada per rebre’n més. Ha instal•lat un petit camp per acollir-los a l’est del seu estat.També ha anunciat que tindran perferència a l’hora de trobar feina, i que tindran, sense cap problema, el permís de residència. Un tracte molt diferent, doncs, del que pateixen els kurds o els refugiats procedents de les zones en conflicte de l’entorn.