Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

La minoria ucraïnesa de Romania

Quan es parla de les  minories de  Romania, normalment ens venen al cap els hongaresos, els szeklers o els alemanys, però n’hi ha força més, algunes de les quals prou desconegudes, com és el cas de la  ucraïnesa.

Segons el cens 2011, a Romania hi viuen 51.723 ucraïnesos, cosa que representa un percentatge del 0,3% del total de la població de Romania. És, per tant, una minoria poc nombrosa, però això no vol dir que no hagi tingut un pes important en la història de Romania. Malgrat aquestes dades oficials, la comunitat ucraïnesa afirma que són molts més, i s’aventuren a proporcionar una xifra que oscil•la entre els 250.000 i els tres-cents mil.

On viuen?

Els ucraïnesos viuen concentrats en tres territoris, en un dels quals tenen presència des de fa segles, mentre que en els altres dos casos la presència és molt més recent.

La majoria dels ucraïnesos de Romania viu al nord del país, a tocar de la frontera amb Ucraïna. Podem trobar ucraïnesos en els quatre comtats (judet en romanès) del nord del país: Satu Mare, Maramures, Suceava i Botosani, d’oest a est.

Segons diversos documents, hi ha presència eslava en aquestes zones com a mínim des del segle VI, tot i que en cap cas es pot asseverar amb rotunditat que els actuals ucraïnesos en siguin els descendents. Amb certesa, hi viuen, com a mínim, des dels¨segles XIV-XV, anys en què ja compartien el territori amb població romanesa. D’aquesta llarga presència en dona testimoni, per exemple, la commemoració que va tenir lloc al municipi de Ruscova l’any 1998, dels 625 anys de la primera referència als ucraïnesos en el municipi. També es pot afirmar amb seguretat que hi ha hagut un contínuum demogràfic de població ucraïnesa a tot el nord de l’actual Romania.

A Maramures, n’hi havia censats, el 2011, 30.786, cosa que representava gairebé el 7% de la població del comtat, i més del 60% del total d’ucraïnesos que viuen al conjunt del país. Són, a més majoritaris en set comunes (Bistra, Bocicoiu Mare, Poienile de sub Munte, Remeți, Repedea, Rona de Sus i Ruscova). A Satu Mare eren tan sols 1.340.
.
També és important la comunitat que viu al nord-est, a la Bucovina (en l’actual comtat de Suceava) i a Botosani. Cal recordar que el teritori històric de la Bucovina, multiètnic, està dividit actualmente entre dos estats: Romania i Ucraïna, amb minories d’ambdues comunitats a banda i banda de la frontera. Al comtat de Suceava hi havia, l’any 2011, 5.689 ucraïnesos -una mica més de l’1% de la població-, mentre que a Botosani eren 659. Abans, la Bucovina havia estat una província de l’Imperi Austrohongarès.

La Bucovina havia estat un autèntic paradís multilingüístic –com es pot comprovar amb la lectura del text La llengua nòmada, de Norman Manea -tot i que amb el pas dels anys, aquesta diversitat ha tendit a reduir-se de manera notable. Segons es dades del cens de 1910, a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania. La comunitat romanesa a la Bucovina sota administració ucraïnesa és percentualment més nombrosa que no pas la ucraïnesa al sud.

Finalment, cal esmentar un altre debat, per ara no resolt des del punt de vista lingüístic: la qüestió rutena. No hi ha acord sobre el fet de si rutè i ucraïnès són la mateixa llengua. Ucraïna no en reconeix la seva existència, però hi ha nombroses persones d’aquesta comunitat -que s’estén per Polònia, Eslovàquia, la Voivodina sèrbia i, la major part de la Ucraïna transcarpàtica– que afirmen que són dues llengües diferents, i, per tant, dues comunitats nacionals diferents.  En aquests cas, si fos així,  els ucraïnesos dels quals estem parlant es podrien considerar com a rutens, tot i que oficialment són ucraïnesos. Polònia, Eslovàquia i Serbia sí que reconeixen una nacionalitat i una llengua rutena diferenciada de la ucraïnesa.

Altres grups d’ucraïnesos viuen en altres enclaus, com són la Dobrudja i el Banat, des de fa molts menys anys, i se’n pot documentar perfectament l’arribada.

La Dobrudja

Els ucraïnesos de la Dobrudja, en el delta del Danubi, són descendents dels cosacs de Zaporoje, que s’hi van establir a finals del segle XVIII, que fugien de la persecució de la tsarina Caterina II. Sembla que eren uns vuit mil i per establir-se en aquest territori van demanar permís a lees autoritats otomanes, que llavors eren les que en tenien el domini formal. Allà hi van crear un camp militar, que fou desmantellat per les autoritats turques quinze anys després. En alguns documents de l’any 1830 en xifra la quantitat en 1.095 famílies. Se sap del cert, que a aquest grup originari se n’hi afegiren d’altres, de finals del segle XIX, que fugien de l’Imperi rus, a causa de la servitud i del servei militar. Cal tenir en compte que el delta del Danubi és a tocar, també, de l’actual frontera d’Ucraïna. Segons les dades oficials, són uns quatre mil, però representants d’aquesta comunitat afirmen que són entorn de vint mil. Estan concentrats al comtat de Tulcea i la majoria viuen a les localitats de Tulcea i Crisan on són el 20% del total d’habitants).

El Banat

En els territoris més occidentals de l’actual Romania també hi podem trobar algunes comunitats ucraïneses. En aquest cas, la seva presència és molt més moderna, amb prou feines un segle.

Es té documentat que els primers ucraïnesos, concentrats en localitats molt concretes –com Lugoj, Caransebes i Arad- hi van arribar entre 1908 i 1918. El Banat, que en els darrers segles ha patit diverses colonitzacions, és un territori d’una gran diversitat ètnica. Els primers ucraïnesos hi van arribar arran del fet que nombrosos propietaris de terres alemanys i hongaresos van vendre les seves terres. Molts d’aquests nous colons provenien de Transcarpàtia i, en menor nombre, de la Bucovina.

En aquest territori, a més, la comunitat alemanya era particularment important, però l’èxode que protagonitzà després de la Segona Guerra Mundial, i que no s’ha aturat pràcticament fins ara, va facilitar que altres ucraïnesos, sobretot de Maramures, optessin per traslladar-s’hi, particularment a partir dels anys setanta.

Al Banat destaquen pobles com Pogăneşti, Dragomiresti, Stiuca, Remetea Mica, Barsana, poblats majoritàriament per ucraïnesos.

Romanian license plate codes.png
By new map: Chumwa (Maximilian Dörrbecker), using this map by NNW
old map: derivative work: TheFlyingDutchman (talk)
Romania_counties_blank_big.png: Bogdan – Own work, Public Domain, Link

En municipis on viu un percentatge important de població ucraïnesa s’hi ensenya llengua i literatura ucraïnesa, que forma part del pla d’estudis. Aquests estudis van iniciar-se arran de la reforma de l’ensenyament de la’ny 1948. A partir dels anys noranta, s’han reforçat. A les universitats de Bucarest, cluj i Suceava es pot obtenir el títol de grau en filologia ucraïnesa.

Hi ha alguns programes de ràdio en ucraïnès, a Ràdio Iasi i a Ràdio Timisoara. També hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta comunitat a TVR-2. També s’editen quatre publicacions en ucraïnès, però la seva periodicitat és escassa.

Políticament, estan majoritàriament organitzats en la Unió dels Ucraïnesos de Romania. En el parlament romanès hi ha un escó reservat per a aquesta minoria. No hi ha reconegut cap dret a  a l’autonomia, de cap tipus, per a les poblacions on són majoritaris.

El 79% es declaren ortodoxos, i estan enquadrats en el Vicariat Ortodox Ucraïnès. Aquests últims anys,  noves esglésies han captat fidels d’aquesta nacionalitat, com els pentecostals o adventistes.

 

 

Polèmica visita de diputats serbis a Crimea, que donen suport a l’annexió a Rússia d’aquesta península

Aquesta setmana, des del 14 de març, diputats del parlament serbi han fet una vsita a la península de Crimea.

Un dels tres diputats és Nenad Popovic, líder del Partit Popular Serbi (SNP), que forma part de la coalició conservadora i nacionalista Dveri. Aquests diputats han manifestat obertament el suport a la incorporació a Rússia i la voluntat d’estrènyer els vincles de Sèrbia amb la nova Crimea. Popovic fins i tot va arribar a parlar en el parlament de Crimea, a Simferopol, en aquests termes.També va participar en actes de commemoració del referèndum del 16 de març d’ara fa tres anys, en què es va decidir l’annexió de Crimea a Rússia.

Les autoritats ucraïneses han manifestat el seu malestar per aquesta visita. Ha estat condemnada, aquest divendres passat mateix, pel ministre d’afers estrangers ucraïnès. També han reclamat la compareixencça de l’ambaixador serbi a Kíev, per tal de demanar-ne explicacions.

Sèrbia, fins ara, en tot moment ha optat per una política de reconeixement de la sobirania d’Ucraïna, alhora que s’ha oposat a les sancions contra Rússia i ha apel•lat al diàleg entre totes les parts en litigi per tal d’arribar a un acord negociat. Tot i això són evidents algunes contradiccions, com la votació en contra d’una proposta de resolució presentada pel ministre d’afers estrangers ucraïnès, Oleksànder Aleksandròvitx, a les Nacions Unides, precisament sobre el tema de Crimea.

És indiscutible que difícilment Sèrbia pot fer valer les seves reclamacions sobre Kosova si, alhora, dona per bons fets consumats a Crimea i a la Ucraïna oriental. En aquest sentit, aquesta actitud té la clara voluntat de dotar-se de coherència. Es pot llegir, doncs, en bona part en clau interna.

Belgrad ha optat, doncs, per un difícil equilibiri entre Rússia i la Unió Europea. D’una banda, Rússia és el seu gran aliat, que li ha ofert un suport incondicional en el conflicte de Kosova i alhora amb occident amb el qual està negociant l’ingrés a la Unió Europea. És indiscutible, però, que a Sèrbia hi ha unes simpaties clarament prorusses de bona part de la població.

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.

 

Els turcs d’Ucraïna. El govern turc els ofereix la possibilitat d’instal·lar-se a Turquia

Aquesta setmana, la premsa ucraïnesa, com per exemple Ukrania Today, ha informat que el govern turc ha ofert als ciutadans ucraïnesos d’aquesta nacionalitat la possibilitat d’instal•lar-se a Turquia. Aquest oferiment va adreçat sobretot a aquelles persones que viuen a la zona del Donbass, a l’est d’Ucraïna, escenari de la guerra entre l’Estat ucraïnès i les forces independentistes prorusses.

No és la pirmera vegada que l’estat turc fa una acció d’aquest tipus en els darrers anys. Ja va fer-ho a principis dels anys noranta, amb les comunitats turques de l’Àsia Central.

Segons la informació que aporta Ukrania Today, 3.000 persones poden respondre-hi afirmativament. Aquest nombre de persones no és gaire elevat, però la comunitat turca a Ucraïna és relativament poc nombrosa.

Segons el cens soviètic de l’any 1926, hi havia un total de 8.570 persones classificades com a otomanes, que no vol dir que fossin ètnicament turques. El seu nombre va anar decreixent amb el pas dels anys, molt probablement per assimilació amb la població local o bé perquè emigressin cap a Turquia. Ara bé, aquests darrers anys, particularment des del moment de la dissolució de l’URSS fins ara, hi ha hagut una certa arribada de població turca, xifrada entorn dels 5.000.

L’altra comunitat d’origen turc a Ucraïna és la conformada pels turcs meixkets. Els meixkets van arribar a Ucraïna immediatament després de la Segona Guerra Mundial. En el cens de 1959 eren molt pocs, tan sols 284.

El seu origen el trobem a la localitat georgiana de Meshket, prop de la frontera amb Turquia. En plena Segona Guerra Mundial, les tropes soviètiques van evacuar aquesta població i la van deportar, acusada de col•laboracionista amb els nazis, cap a l’Uzbekistan. Els turcs meixkets van ser un dels nombrosos pobles que van patir les deportacions d’Stalin, tal com ho van ser també els tàtars –els més coneguts-, els txetxens, els alemanys del Volga, calmucs, coreans, karatxaïs i tants d’altres.

L’any 1989, en plena eclosió de l’URSS, els turcs meixkets van ser víctimes dels enfrontaments ètnics en aquella regió centreasiàtica, més concretament a la fèrtil regió de la vall de Fergana. Una bona part dels que fugiren s’establiren a Turquia –Turquia els oferí aquesta solució, tal com està fent ara als d’Ucraïna-, i una altra part ho féu a Ucraïna. La major part d’aquests meixkets s’establiren a Donetsk, Kherson, Mykolaiv, i en menor mesura a Crimea. Molt pocs a Kíev. Així, doncs, es concentren sobretot a la zona oriental del país.Segons el cens de l’any 2001, 8.844 turcs meixkets viuen a Ucraïna, sobretot a Kherson i a Donetsk.

Des fa alguns mesos, turcs meixkets han marxat d’Ucraïna pels seus mitjans. El desembre de 2015, aproximadament uns 500 meixkets s’havien establert a la província d’Erzincan.

Turquia ha anunciat que està preparada per rebre’n més. Ha instal•lat un petit camp per acollir-los a l’est del seu estat.També ha anunciat que tindran perferència a l’hora de trobar feina, i que tindran, sense cap problema, el permís de residència. Un tracte molt diferent, doncs, del que pateixen els kurds o els refugiats procedents de les zones en conflicte de l’entorn.