La República Popular de la Ucraïna Occidental. La Galítsia, entre Polònia i Ucraïna

lLemberg 1915 Mariyska.jpg O
By Unknownhttp://www.ukrcenter.com/gallery/ShowImage.asp?ImagePidrozdilID=125&ImageNumber=4, Public Domain, Link

Lviv (1915), capital històrica de la Galítsia. Aquesta ciutat també ha estat coneguda amb el nom de Leopolis i Lemberg.

 

Dedicat a Olena Poltorak

Una de les conseqüències del procés de desintegració de l’Imperi austrohongarès en finalitzar la Primera Guerra Mundial va ser la proclamació de la República Popular de la Ucraïna Occidental, que tingué una vida efímera. Era un estat que pretenia, en primer lloc,  aplegar tots els rutens -ucraïnesos- de l’Imperi i, en segon lloc, unificar-se amb la República d’Ucraïna, proclamada en el context de les revolucions que visqué l’Imperi dels tsars.

No és gaire conegut que a l’Imperi austrohongarès hi havia un percentatge important de població ucraïnesa -identificada com a rutena-. Aquesta població ucraïnesa vivia sobretot a la província de la Galítsia, però també a la Bucovina  i en alguns comtats de la part hongaresa de l’Imperi.

Què és la Galítsia? 

La Galítsia és un territori històric amb una forta personalitat que, actualment, es troba dividida entre dos estats, Polònia i Ucraïna. El nucli històric d’aquest territori està situat dins les fronteres ucraïneses i abasta els oblasts (o províncies) de Lviv, Ternòpil i Ivano-Frankivsk. Aquest territori és, i era, poblat majoritàriament per ucraïnesos, també coneguts amb el nom de rutens, que, de fet, era el nom utilitzat habitualment. Tot i això tambe hi vivien nombrosos polonesos, alemanys i jueus, particularment en els nuclis urbans.

Location Galicia in Europe.svg
By Ssolbergj – Location_European_nation_states.svg, CC BY-SA 3.0, Link 

Localització de la Galítsia 

 

Els territoris de la Galítsia van formar part del principat de Kíiv, que va ser el primer estat eslau, constituït a finals del segle IX. Aquest principat arribà a tenir unes grans dimensions,  que impediren la consolidació d’un estat centralitzat, cosa que feu que diversos clans es fessin forts en diversos territoris, i acabà implicant la creació de nous principats i el col·lapse de la Rus de Kíiv. Del seu col·lapse, en sorgiren diversos principats, entre els quals els de Vladímir Suzdal, la República de Nòvgorod o el de Galítsia-Volodymir (o Volínia), que primer van néixer com a dos estats separats, que foren unificats a finals del segle XII. Els seus límits s’estengueren més enllà del límits de l’actual Ucraïna, i arribaren fins a l’actual sud-est de Polònia i una franja de l’actual Bielorússia. La primera capital d’aquest principat se situà a Halych (nom a partir del qual es form el topònim Galítsia), però no trigà gaire a trasllardar-se a Lviv,  ciutat que sempre més ha exercit aquestes funcions.

Cap a finals del segle XIII i principis del XIV es consoliden clarament els nous estats que passaran a dominar la zona, i que engoliran bona part dels diversos estats de més reduïdes dimensions en un clar procés de construcció de nous estats més forts i centralitzats. En aquest procés, els estats que  es convertiren en més poderosos foren el Gran Ducat de Lituània, el Regne de Polònia i el Regne d’Hongria. Això comportà la desaparició d’antigues entitats polítiques, i el principat de Galítsia-Volínia tampoc no en fou una excepció. Casimir III, rei polonès, l’any 1439 envaí el principat, i el 1352 la Galítisia fou incorporada a Polònia, amb el nom de Regne Rutenii, que feia evident quina era la composició ètnica majoritària del territori.

Un cop incorporada al regne de Polònia, es poden destacar dos fets fonamentals. D’una banda, la pèrdua de l’autonomia  política i de l’altra l’acceleració del procés de refeudalització, que no fou un fet exclusiu de la Galítsia, sinó que fou un fenomen general al conjunt d’aquesta àrea del continent. Les contradiccions d’interessos entre les classes nobiliàries i els pagesos eren cada vegada més grans, cosa que provocà tot un seguit de revoltes camperoles, entre les quals destaca particularment la de Mukha i Borúlia, entre els anys 1490 i 1492.

Polònia -o més ben dit la Confederació polonesolituana- durant el segle XVIII fou víctima de la pressió de les potències que l’envoltaven, fins al punt que va desaparèixer com a estat i el seu territori repartit entre Rússia, Prússia i la Monarquia habsbúrguica. La Monarquia habsbúrguica se n’emportà la part més petita, ja que només s’annexionà la Galítsia. Un cop hi fou incorporada, es creà una província anomenada Galítsia i Lodomèria, que, a la pràctica abastava un territori força més ampli que l’antiga Galítsia, ja que també s’hi afegiren força territoris poblats majoritàriament per polonesos, com la ciutat de Cracòvia, a partir de 1846.

L’Imperi habsbúrguic es va transformar en Imperi austrohongarès l’any 1867. Aquell any, l’Imperi quedà dividit en dues grans àrees, la Cisleithània -sota l’òrbita austríaca- i la Transleithània -sota l’òrbita hongaresa-. L’àrea austríaca sempre va ser molt més descentralitzada que no pas l’hongaresa. D’aquesta manera, la Galítsia i Lodomèria es va convertir en una de les disset entitats polítiques que conformaven la Cisleithània.

Map of the Kingdom of Galicia, 1914.jpg
By Mariusz Paździora – Own work, CC BY 3.0, Link 

Regne de Galítsia i Lodomèria, 1914

En el conjunt de la Galítsia, els nobles polonesos ocuparen indiscutiblement un lloc prominent i tenien totes les palanques del poder polític, social, econòmic, i eren els interlocutors amb les autoritats de Viena. La població rutena, per tant, era la més pobra, subordinada  i rural. A les ciutats de la Galítsia, els rutens eren minoria. A Lviv, per exemple, l’any 1910 només el  20% dels habitants eren ucraïnesos, mentre que els jueus eren el 26,5% i els polonesos el 49’5% -cosa que explica el fracàs de la futura república a la capital-. En el conjunt dels censos fets entre 1846 i 1910 el nombre de rutens oscil·la entre el 50,1% i el 40,2%, amb una tendència a minvar.  De tota manera, els portaveus de la comunitat  ruten sempre van afirmar que aquestes dades no eren del tot fiables, ja que moltes persones eren empeses a declarar-se com a poloneses.

El desvetllament d’una consciència nacional rutena fou més tardà que a la Ucraïna oriental. La primera entitat cultural creada fou Prosvita, l’any 1834. Políticament, no es comencen a organitzar fins més endavant, primer dividits entre Vells Rutens i Joves Rutens (els primers més conservadors i amb simpaties prorusses; més liberals i més conscients de la seva nacionalitat els segons). Cap a finals de segle es formà El Partit Nacional Demòcrata, el Partit Radical Ucraïnès i també un Partit Socialista de Galítsia, que foren els prinicpals actors polítics a principis del segle XX.     

Les reivindicacions rutenes s’anaren fent cada vegada més presents en el debat polític, amb demandes com una reforma electoral que els assegurés una millor representació, una millora del tracte de la llengua, reforma agrària… Per tal de fer sentir aquests greuges s’adreçaren a Viena, sense resultats efectius, cosa que provocà una important frustració en la comunitat ucraïnesa.

 

La República Popular de la Ucraïna Occidental 

El desenvolupament de la primera Guerra Mundial va provocar profundes transformacions al conjunt d’Europa, i particularment a l’Imperi austrohongarès. Com més avançava el conflicte, més s’hi aguditzaven les contradiccions nacionals. Alhora, dins el conjunt dels territoris poblats per ucraïnesos, el fet que esclatés la revolució soviètica va intensificar aquesta evolució, ja que el moviment nacional ucraïnès es començà a articular d’una manera seriosa a la’ltra banda de la forntera. En poc temps es veié factible de construir un estat independent que agrupés tots els ucraïnesos. Anteriorment,  aquesta possibilitat era desitjada per força actors de la política ucraïnesa, però de manera real no entrava en les seves perspectives de futur més immediates.

Cal afegir-hi, a més, que els diferents contendents del conflicte bèl·lic intentaren aprofitar, sobretot a finals del conflicte, aquestes contradiccions per tal de satisfer els seus interessos, i, en aquest sentit, la Galítisia no en va ser una excepció.

Només esclatar el conflicte, els nacionalistes ucraïnesos de la Galítisia proposaren, per primera vegada, la unió de tots els ucraïnesos en un únic estat. Aquesta primera proposta, però, tenia com a objecctiu fer que els ucraïnesos sotmesos a l’Imperi rus s’incorporessin a la Monarquia habsbúrguica. L’eina que triaren per tirar endavant aquesta proposta va  ser la creació d’un Consell Suprem Ucraïnès, format per membres dels tres partits esmentats abans. Tot i això, el suport que va rebre per part de l’estat va ser nul i ni tan sols Alemanya es va plantejar seriosament donar-hi suport. Evidentment, el conflicte que això podia generar amb els polonesos impedia que fos efectiu. Per a l’estat era molt més important mantenir el suport de la noblesa polonesa, considerat imprescindible per a la seva supervivència.

La creació d’aquest Consell, però, sí que va provocar l’interès de Rússia a anihilar-lo, ja que el veien com a potencialment perillós, atès que temia que les seves pretensions es poguessin contagiar a la Ucraïna que controlava. No és estrany, doncs, que ocupessin la Galítsia, entre els anys 1914 i 1915. Tot i cercar el suport d’alguns ucraïnesos locals, no reeixiren en aquest intent. D’altra banda, però, també foren pocs els ucraïnesos que apostaren fortament per l’Imperi: només es creà, per lluitar contra els invasors russos, una Unió per l’Alliberament d’Ucraïna, d’escassa implantació. L’estiu de 1915 aquest territori tornà a mans  de l’Imperi Austrohongarès.

L’any 1917, encara, els líders politics rutens (com Iuliian Romanchuk) reiteraren que desitjaven romandre dins de l’Imperi, però reivindicaven dividir la Galítsia en dues parts, per tal de separar-se de la Galítsia pobladda majoritàriament per polonesos. Davant d’aquestes propostes, el govern de l’Imperi reiterà que no faria ni tan sols canvis administratius, cosa que frustrà una altra vegada les expectatives rutenes.

El final de la guerra va precipitar els esdeveniments a tot l’Imperi austrohongarès. Durant el novembre i desembre de 1918 es va presenciar l’ensulsiada i posteriorment esmicolament d’aquest imperi.

El 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. La independència polonesa es considera com a efectiva a partir de l’11 de novembre.  I, evidentment, Àustria i Hongria també començaren a funcionar com a estats independents. Va ser en aquest context en què els ucraïnesos també decidiren crear el seu Consell General Ucraïnès, pas previ a la declaració d’independència, tal com havien fet els txecs anteriorment.

Aquest Consell General, invocant el principi del dret a l’autodeterminació, fou creat el 18 d’octubre a Lviv, amb Ievhen Petrushevych com a president. La proclamació de la independència es feu esperar fins a l’1 de novembre, i el nom del nou estat no va ser adoptat fins al cap d’una setmana. Sobre el nom, cal fer una puntualització: traduir-lo com a república popular pot induir a relacionar-lo amb les repúbliques populars proclamades a l’Europa oriental després de la Segona Guerra Mundial. No hi tenia res a veure. De fet, és la traducció del terme ucraïnès narodni, que té més a veure amb el significat de nacional.

De seguida, el nou govern va manifestar la voluntat d’aplegar tots els territoris poblats per ucraïnesos de l’Imperi, la qual cosa implicava incorporar a la Galítsia oriental -és a dir tota la que es trobava a l’est del riu San- la Rutènia subcarpàtica i la Bucovina, on també hi vivien nombrosos rutens. Aquesta pretensió no va ser satisfeta. La Bucovina fou ocupada poc després per les tropes romaneses, i la Rutènia subcarpàtica, de fet, romangué sempre sota control hongarès fins al moment que va ser annexada a Txecoslovàquia.

RepúblicaPopularDeUcraniaOccidental

De West ukraine.png: PANONIANFlag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверинderivative work: Rowanwindwhistler – Este archivo deriva de: West ukraine.png: PANONIANEste archivo deriva de: Flag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверин, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=36012681

Territori reivindicat per la República Popular de la Ucraïna Occidental

 

És important de destacar que aquesta proclamació no va ser majoritàriament aprovada per tota la població. Com ja hem dit abans, hi havia importants bosses de població polonesa a tota la Galitsia, però on era més nombrosa era, precisament, a Lviv. Fou en aquesta ciutat on esclatà una revolta de la població polonesa. El resultat d’això fou que les autoritats ucraïneses van ser expulsades de la capital només tres setmanes després, el 21 de novembre. Aquesta revolta precipità la decisió del Consell de crear l’Exèrcit Ucraïnès de Galítsia. La pèrdua de la capital obligà el govern ucraïnès a cercar noves capitals,  primer Ternòpil i després Stanyslaviv (actualment Ivano-Frnknivsk), més a l’est.

El Consell General nomenà una Secretariat Provisional d’Estat, que era qui exercia el govern, encapçalat per Kost Levytskyi, primer, i Sydir Holubovych a partir del gener de 1919. Una de les primeres decisions del nou govern, per tal de legitimar la nova república, va ser la de convocar eleccions, que s’haurien hagut de fer el juny de 1919, però els esdeveniments es precipitaren i això fou impossible. Es va preveure un parlament de 266 diputats, dels quals seixanta-sis correspondrien a les minories, polonesa, alemanya i jueva.

Encara que el parlament no va arribar a ser triat mai, sí que es va renovar el Consell General (només en els territoris que controlava),  on aconseguiren un lloc preminent els nacionaldemòcrates, mentre que la representació dels radicals fou menor. Aquest Consell va optar per nomenar Petrushevytch com a president del nou estat.

El nou govern optà per tirar endavant una política molt prudent, que impliqués els menors canvis possibles en tots els àmbits. A l’administració, per exemple, no es feren més canvis que col·locar persones de confiança en els llocs de més responsabilitat.

Un dels terrenys en què sí que hi hagué canvis era el de la legislació lingüística, tal com era previsible. L’ucraïnès es convertí el 15 de febrer de 1919 en l’única llengua oficial, tot i que els membres de les minories tenien el dret d’adreçar-se a l’administració en la seva llengua. També es va intentar tirar endavant una tímida reforma agrària, que pretenia traspassar grans propietats (en mans de polonesos) en benefici dels camperols. A la pràctica, però,  no s’arribà a  aplicar, cosa que, lògicament, comportà que bona part del camperolat perdés interès a donar suport al nou estat.

Postage stamp of the West Ukrainian National Republic, 1920. 1 Hr face value.png
By West Ukrainian National Republic
(Life time: N/A) – Original publication: 1920
Immediate source: Scanned from personal collection., Public Domain, Link

Segell de la República Popular de la Ucraïna Occidental

És evident que el tracte de les minories no ucraïneses és un dels aspectes més controvertits de la curta vida d’aquest estat. Fonts poloneses destaquen la repressió que patí la població d’aquesta nacionalitat, i ho argumenten amb el tracte discriminatori envers la llengua polonesa, com  la prohibició de publicacions en polonès, sobretot de la capital,  per les intimidacions de la població per part de les tropes ucraïneses i documenten les execucions de població civil, com a Zloczow, i l’internament en camps, com a Kosiv. Les relacions amb la comunitat jueva, en canvi, foren millors. Es creà un Consell Nacional Jueu, que havia de ser l’interlocutor amb el govern i es permeteren les publicacions en jíddix. Fins i tot, nombrosos jueus manifestaren la seva simpatia envers la nova república, que preferien abans que integrar-se en un nou estat polonès.

A part del conflicte amb la població polonesa, a la nova república també esclatà alguna revolta obrera. La Galítsia era una zona poc industrialitzada, per tant amb un moviment socialista molt feble, però, en el centre industrial de Dogròbitx, el més important, hi hagué un aixecament obrer de caire bolxevic, de curta durada.

El fet que s’hagués creat la República de la Ucraïna Oriental poc temps abans va fer que hi hagués interès a crear una república ucraïnesa unificada; almenys això és el que manifestaren els dirigents de les dues repúbliques. Aquesta voluntat, a la Galítsia, quedà segellada en un acord signat el 3 gener. Arran d’aquest acord, s’envià una delegació a Kíiv per tal que s’iniciessin negociacions en aquest sentit. Les converses arribaren teòricament a bon terme, el 22 de gener, moment a partir del qual la Galítsia es convertiria en la Província Occidental d’Ucraïna. A la pràctica, però, aquesta unió fou només simbòlica, ja que mai s’arribà a materialitzar d’una manera efectiva.

Durant el febrer de 1919, les tropes ucraïneses intentaren recuperar Lviv, però l’arribada de l’exèrcit polonès va fer infructuosos aquest intents, i no només això, sinó que va possibilitar que en un període de cinc mesos acabés ocupant tot el territori de la Galítsia. Les tropes poloneses reberen a més el suport de tropes franceses que en teoria havien de combatre els soviètics, però que, a la pràctica, ajudaren els polonesos a sufocar la revolta. Durant el més de juny, els ucraïnesos intentatren tirar endavant una última campanya per expulsar les tropes poloneses, però acabà en fracàs, i el 16 de juliol travessaren el riu Zbruch, que, de fet, era l’antiga frontera entre tots dos imperis.

Els interessos contradictoris entre els governs dels dos estats ucraïnesos no van ajudar gens a la possible supervivència de la república galitsiana. A la Ucraïna oriental, amb capital a Kíiv, governava un directori liderat per Simon Petliura, que tenia com a principal prioritat un acord amb els polonesos que l’ajudés a resistir els soviètics. Petrushevych, per la seva banda, volia resistir tant sí com no, però Kíiv se’n desentengué. A més, era evident que els estats aplegats a la Triple Entesa també havien optat obertament perquè la Galítsia romangués sota poder polonès.

L’agost de 1919 els governs polonès i ucraïnès acordaren un alto el foc i mantenir com a fronteres les que hi havia abans de la guerra, el riu Zbruch, com a provisional, l’1 de setembre. Finalment, el 21 d’abril de 1920, el govern uncraïnès i el polonès acordaren definitivament que aquest riu fos la frontera entre tots dos estats. Això equivalia, doncs, a la renúncia d’Ucraïna a la Ucraïna occidental, a canvi del seu suport en la lluita contra els bolxevics. Amb el tractat de Trianon, la Rutènia fou incorporada definitivament a Txecoslovàquia, mentre que la Galítsia quedà en mans de Polònia, situació que s’allargà fins després de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, la qüestió rutenoucraïnesa fou un dels temes més candents de la política polonesa d’entreguerres.

En el procés de dissolució de l’Imperi austrohongarès, no fou aquesta l’única república fallida. Un altre projecte que va fracassar va ser el de la República del Banat.

 

 

PER SABER-NE MÉS

Paul Robert Magocsi, A history of Ukraine. The land and its Peoples. University of Toronto, 2010

Jerz Lukowski i Hubert Zawadzki, Historia de Polonia. Akal, Madrid, 2003

 

Anuncis

Tensió diplomàtica entre Sèrbia i Ucraïna

Les relacions diplomàtiques entre Sèrbia i Ucraïna s’han enrarit notablement les darreres setmanes. Unes declaracions de l’ambaixador ucraïnès al mitjà Balkan Insight BIRN), segons les quals Rússia estava utilitzant Sèrbia per tal de destruir Europa  han provocat una allau de reacions en diversos mitjans i en la majoria de partits polítics. Vojislav Seselj, per exemple, n’ha demanat l’expulsió immediata .

El govern serbi també ha mostrat el seu malestar, per via del secretari d’estat del ministeri d’Afers Estrangers, Ivica Toncev. Va citar  Oleksander Aleksandrovych, ambaixador ucraïnès a Belgrad, per tal de demanar-li explicacions. Immediatament després, l’ambaxador serbi a Kíev, Rade Bulatovic,  també va ser cridat a consultes. El ministre d’Afers Estrangers ucraïnès, Pavlo Klimkin, va assumir com  a pròpies les declaracions de l’ambaixador a Belgrad.

El motiu pel qual Aleksandrovych va fer aquestes declaracions és la presència de nombrosos serbis que lluiten com a voluntaris a la Ucraïna oriental, a Donets i a Lugansk. Va xifrar el nombre de voluntaris serbis en tres centenars, i va continuar argumentant que  el govern serbi no feia ares per evitar-ho. Aleksandrovych també va criticar el rol que està jugant Rússia als Balcans, i en va posar diversos exemples, com el paper que va tenir en l’encara ara gens aclarit afer de l’intent de cop d’estat a Montenegro, la seva implicació en la política interna de Macedònia, o l’actitud que està tenint a Kosova, sempre segons l’ambaixador ucraïnès, esperonant la comunitat sèrbia contra el govern, el suport als polítics de la República Serpska a Bòsnia o la venda d’avions militars a Sèrbia, que considera com una provocació.

El govern serbi ha reiterat diverses vegades el seu suport a la integritat territorial d’Ucraïna, i s’ha oposat a la independència de les dues repúbliques abans esmentades de l’est d’Ucraïna, i ha justificat aquesta postura en la coherència amb l’actitud que manté en relació amb la qüestió de Kosova. L’any 2014, el parlament serbi va aprovar una llei segons la qual es castiga durament aquelles persones que participin en conflictes bèl·lics en d’altres països. Aquesta legislació s’ha aplicat en alguns casos.  El ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, ha retret que mercenaris ucraïnesos van participar en la guerra de Croàcia, i que aquest fet mai no ha estat condemnat per les autoritats ucraïneses.

Ara fa uns mesos també va haver-hi una important crisi diplomàtica entre tots dos estats pel fet que alguns parlamentair serbis van visitar Crimea, i van donar suport a l’annexió d’aquesta península a Rússia, cosa que va provocar la indignació de les autoritats ucraïneses.

 

 

Romania, Bulgària i Hongria denuncien la nova Llei d’Educació d’Ucraïna

La nova llei restringeix l’ús de les llengües minoritàries en el sistema educatiu

L’aprovació de la nova Llei d’Ensenyament d’Ucraïna, per part del Consell de Govern i del parlament ucraïnès –el 5 de setembre passat-, ha provocat una autèntica reacció en cadena en els estats veïns (Romania, Bulgària, Hongria, Eslovàquia, Polònia, Rússia i, fins i tot Grècia). El fet que ha provocat aquesta indignació ha estat la percepció que vulnera clarament el drets de les minories nacionals, força nombroses, que viuen en el seu territori.

Els seus detractors consideren que l’article 7, concretament, entra en contradicció amb els compromisos internacionals que ha assumit Ucraïna, pel que fa al respecte als drets de les minories nacionals. Aquest article regula preciosament la llengua de l’ensenyament. Argumenten que vulnera la Carta Europea de Llengües Minoritàries i Regionals, la Convenció Marc per la Protecció de les Minories Nacionals i, fins i tot, l’Acord d’Associació amb Europa.

 

Agumenten que a partir d’ara els estudiants d’aquests grups nacionals no podran cursar tots els estudis en la seva llengua nacional, tal com han fet durant les darreres dècades. Assenyalen, a més, que implicarà el tancament de 120 escoles romaenses, 100 d’hongareses i 5 de poloneses. Cal recordar que a Ucraïna el percentatge de població que pertany a minories nacionals supera el 20%.

El ministeri d’Afers Estrangers de Romania s’ha posat en contacte amb les autoritats ucraïneses per demanar explicacions i per traslladar la preocupació per aquesta mesura de la Rada, cambra ucraïnesa. També han anunciat que la setmana vinent, el secretari d’estat romanès, Victor Mikula, visitarà Kíev i que aquest serà un dels temes més importants de la seva agenda. El parlament romanès també ha aprovat una moció on deplora aquesta decisió del govern ucraïnès i en demana la revisió. Actualment viuen a Ucraïna entorn de 400.000 persones que tenen com a llengua materna el romanès, 250.000 de les quals són considerades com a romaneses i 150.000 com a moldaves. En una línia semblant s’han manifestat veus dels ministeris d’afers estrangers d’Hongria i de Polònia –hi ha unaes 150.000 persones a Ucraïna de cadascuna d’aquestes nacionalitats-.

Representants dels ministeris d’Afers Exteriors de Romania –Teodor Melescanu-, d’Hongria –Peter Szijjarto-, de Bulgària –Ekaterina Zakharieva- i de Grècia –Nikos Kotzias- han decidit enviar una missiva al seu homònim, ucraïnès, Pavlo Klimkin, al Secretari General del Consell d’Europa, Thornbjorn Jagland i a l’Alt Comissionat per les Minories Nacionals, Lamberto Zannier, per tal de mostrar la preocupació per l’aprovació d’aquesta llei per part de la Rada.

Finalment, Rússia també ha denunciat que la intenció del govern ucraïnès és aconseguir que el país esdveingui monolingüe i alerta que les intencions del govern van principalment adreçades contra la minoria russa.

Es preveu que aquesta llei entrarà en vigor a partir del setembre de 2018, moment a partir del qual, l’enseyament en aquestes llengües minoritàries es farà només a les llars d’infants i durant els primers quatre cursos de la primària. Tot l’ensenyanent secundari i el superior es farà en ucraïnès.

El govern ucraïnès ha defensat la nova normativa, per veu de la ministra d’Educació –Lila Hrynevych-, amb l’argument que d’aquesta manera es garanteix la igualtat de tots els alumnes a l’hora de conèixer la llengua oficial. Tambá nega que es vulnerin els principis dels documents esmentats anteriorment.

Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

La minoria ucraïnesa de Romania

Quan es parla de les  minories de  Romania, normalment ens venen al cap els hongaresos, els szeklers o els alemanys, però n’hi ha força més, algunes de les quals prou desconegudes, com és el cas de la  ucraïnesa.

Segons el cens 2011, a Romania hi viuen 51.723 ucraïnesos, cosa que representa un percentatge del 0,3% del total de la població de Romania. És, per tant, una minoria poc nombrosa, però això no vol dir que no hagi tingut un pes important en la història de Romania. Malgrat aquestes dades oficials, la comunitat ucraïnesa afirma que són molts més, i s’aventuren a proporcionar una xifra que oscil•la entre els 250.000 i els tres-cents mil.

On viuen?

Els ucraïnesos viuen concentrats en tres territoris, en un dels quals tenen presència des de fa segles, mentre que en els altres dos casos la presència és molt més recent.

La majoria dels ucraïnesos de Romania viu al nord del país, a tocar de la frontera amb Ucraïna. Podem trobar ucraïnesos en els quatre comtats (judet en romanès) del nord del país: Satu Mare, Maramures, Suceava i Botosani, d’oest a est.

Segons diversos documents, hi ha presència eslava en aquestes zones com a mínim des del segle VI, tot i que en cap cas es pot asseverar amb rotunditat que els actuals ucraïnesos en siguin els descendents. Amb certesa, hi viuen, com a mínim, des dels¨segles XIV-XV, anys en què ja compartien el territori amb població romanesa. D’aquesta llarga presència en dona testimoni, per exemple, la commemoració que va tenir lloc al municipi de Ruscova l’any 1998, dels 625 anys de la primera referència als ucraïnesos en el municipi. També es pot afirmar amb seguretat que hi ha hagut un contínuum demogràfic de població ucraïnesa a tot el nord de l’actual Romania.

A Maramures, n’hi havia censats, el 2011, 30.786, cosa que representava gairebé el 7% de la població del comtat, i més del 60% del total d’ucraïnesos que viuen al conjunt del país. Són, a més, majoritaris en set comunes (Bistra, Bocicoiu Mare, Poienile de sub Munte, Remeți, Repedea, Rona de Sus i Ruscova). A Satu Mare eren tan sols 1.340.

També és important la comunitat que viu al nord-est, a la Bucovina (en l’actual comtat de Suceava) i a Botosani. Cal recordar que el teritori històric de la Bucovina, multiètnic, està dividit actualment entre dos estats: Romania i Ucraïna, amb minories d’ambdues comunitats a banda i banda de la frontera. Al comtat de Suceava hi havia, l’any 2011, 5.689 ucraïnesos -una mica més de l’1% de la població-, mentre que a Botosani eren 659. Abans, la Bucovina havia estat una província de l’Imperi Austrohongarès.

La Bucovina havia estat un autèntic paradís multilingüístic –com es pot comprovar, per exemple, amb la lectura del text La llengua nòmada, de Norman Manea -tot i que amb el pas dels anys, aquesta diversitat ha tendit a reduir-se de manera notable. Segons les dades del cens de 1910, a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania. La comunitat romanesa a la Bucovina sota administració ucraïnesa és percentualment més nombrosa que no pas la ucraïnesa al sud.

Finalment, cal esmentar un altre debat, per ara no resolt des del punt de vista lingüístic: la qüestió rutena. No hi ha acord sobre el fet de si rutè i ucraïnès són la mateixa llengua. Ucraïna no en reconeix la seva existència, però hi ha nombroses persones d’aquesta comunitat -que s’estén per Polònia, Eslovàquia, la Voivodina sèrbia i, la major part de la Ucraïna transcarpàtica– que afirmen que són dues llengües diferents, i, per tant, dues comunitats nacionals diferents.  En aquests cas, si fos així,  els ucraïnesos dels quals estem parlant es podrien considerar com a rutens, tot i que oficialment són ucraïnesos. Polònia, Eslovàquia i Serbia sí que reconeixen una nacionalitat i una llengua rutena diferenciada de la ucraïnesa.

Altres grups d’ucraïnesos viuen en altres enclaus, com són la Dobrudja i el Banat, des de fa molts menys anys, i se’n pot documentar perfectament l’arribada.

La Dobrudja

Els ucraïnesos de la Dobrudja, en el delta del Danubi, són descendents dels cosacs de Zaporoje, que s’hi van establir a finals del segle XVIII, que fugien de la persecució de la tsarina Caterina II. Sembla que eren uns vuit mil i per establir-se en aquest territori van demanar permís a les autoritats otomanes, que llavors eren les que en tenien el domini formal. Allà hi van crear un camp militar, que fou desmantellat per les autoritats turques quinze anys després. En alguns documents de l’any 1830 en xifra la quantitat en 1.095 famílies. Se sap del cert, que a aquest grup originari se n’hi afegiren d’altres, de finals del segle XIX, que fugien de l’Imperi rus, a causa de la servitud i del servei militar. Cal tenir en compte que el delta del Danubi és a tocar, també, de l’actual frontera d’Ucraïna. Segons les dades oficials, són uns quatre mil, però representants d’aquesta comunitat afirmen que són entorn de vint mil. Estan concentrats al comtat de Tulcea i la majoria viuen a les localitats de Tulcea i Crisan on són el 20% del total d’habitants).

El Banat

En els territoris més occidentals de l’actual Romania també hi podem trobar algunes comunitats ucraïneses. En aquest cas, la seva presència és molt més moderna, amb prou feines un segle.

Es té documentat que els primers ucraïnesos, concentrats en localitats molt concretes –com Lugoj, Caransebes i Arad- hi van arribar entre 1908 i 1918. El Banat, que en els darrers segles ha patit diverses colonitzacions, és un territori d’una gran diversitat ètnica. Els primers ucraïnesos hi van arribar arran del fet que nombrosos propietaris de terres alemanys i hongaresos van vendre les seves terres. Molts d’aquests nous colons provenien de Transcarpàtia i, en menor nombre, de la Bucovina.

En aquest territori, a més, la comunitat alemanya era particularment important, però l’èxode que protagonitzà després de la Segona Guerra Mundial, i que no s’ha aturat pràcticament fins ara, va facilitar que altres ucraïnesos, sobretot de Maramures, optessin per traslladar-s’hi, particularment a partir dels anys setanta.

Al Banat destaquen pobles com Pogăneşti, Dragomiresti, Stiuca, Remetea Mica, Barsana, poblats majoritàriament per ucraïnesos.

Romanian license plate codes.png
By new map: Chumwa (Maximilian Dörrbecker), using this map by NNW
old map: derivative work: TheFlyingDutchman (talk)
Romania_counties_blank_big.png: Bogdan – Own work, Public Domain, Link

En municipis on viu un percentatge important de població ucraïnesa s’hi ensenya llengua i literatura ucraïnesa, que forma part del pla d’estudis. Aquests estudis van iniciar-se arran de la reforma de l’ensenyament de l’any 1948. A partir dels anys noranta, s’han reforçat. A les universitats de Bucarest, Cluj i Suceava es pot obtenir el títol de grau en filologia ucraïnesa.

Hi ha alguns programes de ràdio en ucraïnès, a Ràdio Iasi i a Ràdio Timisoara. També hi ha un programa de televisió dedicat a aquesta comunitat a TVR-2. També s’editen quatre publicacions en ucraïnès, però la seva periodicitat és escassa.

Políticament, estan majoritàriament organitzats en la Unió dels Ucraïnesos de Romania. En el parlament romanès hi ha un escó reservat per a aquesta minoria. No hi ha reconegut cap dret a l’autonomia, de cap tipus, per a les poblacions on són majoritaris.

El 79% es declaren ortodoxos, i estan enquadrats en el Vicariat Ortodox Ucraïnès. Aquests últims anys, noves esglésies han captat fidels d’aquesta nacionalitat, com els pentecostals o adventistes.

 

 

Polèmica visita de diputats serbis a Crimea, que donen suport a l’annexió a Rússia d’aquesta península

Aquesta setmana, des del 14 de març, diputats del parlament serbi han fet una vsita a la península de Crimea.

Un dels tres diputats és Nenad Popovic, líder del Partit Popular Serbi (SNP), que forma part de la coalició conservadora i nacionalista Dveri. Aquests diputats han manifestat obertament el suport a la incorporació a Rússia i la voluntat d’estrènyer els vincles de Sèrbia amb la nova Crimea. Popovic fins i tot va arribar a parlar en el parlament de Crimea, a Simferopol, en aquests termes.També va participar en actes de commemoració del referèndum del 16 de març d’ara fa tres anys, en què es va decidir l’annexió de Crimea a Rússia.

Les autoritats ucraïneses han manifestat el seu malestar per aquesta visita. Ha estat condemnada, aquest divendres passat mateix, pel ministre d’afers estrangers ucraïnès. També han reclamat la compareixencça de l’ambaixador serbi a Kíev, per tal de demanar-ne explicacions.

Sèrbia, fins ara, en tot moment ha optat per una política de reconeixement de la sobirania d’Ucraïna, alhora que s’ha oposat a les sancions contra Rússia i ha apel•lat al diàleg entre totes les parts en litigi per tal d’arribar a un acord negociat. Tot i això són evidents algunes contradiccions, com la votació en contra d’una proposta de resolució presentada pel ministre d’afers estrangers ucraïnès, Oleksànder Aleksandròvitx, a les Nacions Unides, precisament sobre el tema de Crimea.

És indiscutible que difícilment Sèrbia pot fer valer les seves reclamacions sobre Kosova si, alhora, dona per bons fets consumats a Crimea i a la Ucraïna oriental. En aquest sentit, aquesta actitud té la clara voluntat de dotar-se de coherència. Es pot llegir, doncs, en bona part en clau interna.

Belgrad ha optat, doncs, per un difícil equilibiri entre Rússia i la Unió Europea. D’una banda, Rússia és el seu gran aliat, que li ha ofert un suport incondicional en el conflicte de Kosova i alhora amb occident amb el qual està negociant l’ingrés a la Unió Europea. És indiscutible, però, que a Sèrbia hi ha unes simpaties clarament prorusses de bona part de la població.

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.

 

Els turcs d’Ucraïna. El govern turc els ofereix la possibilitat d’instal·lar-se a Turquia

Aquesta setmana, la premsa ucraïnesa, com per exemple Ukrania Today, ha informat que el govern turc ha ofert als ciutadans ucraïnesos d’aquesta nacionalitat la possibilitat d’instal•lar-se a Turquia. Aquest oferiment va adreçat sobretot a aquelles persones que viuen a la zona del Donbass, a l’est d’Ucraïna, escenari de la guerra entre l’Estat ucraïnès i les forces independentistes prorusses.

No és la pirmera vegada que l’estat turc fa una acció d’aquest tipus en els darrers anys. Ja va fer-ho a principis dels anys noranta, amb les comunitats turques de l’Àsia Central.

Segons la informació que aporta Ukrania Today, 3.000 persones poden respondre-hi afirmativament. Aquest nombre de persones no és gaire elevat, però la comunitat turca a Ucraïna és relativament poc nombrosa.

Segons el cens soviètic de l’any 1926, hi havia un total de 8.570 persones classificades com a otomanes, que no vol dir que fossin ètnicament turques. El seu nombre va anar decreixent amb el pas dels anys, molt probablement per assimilació amb la població local o bé perquè emigressin cap a Turquia. Ara bé, aquests darrers anys, particularment des del moment de la dissolució de l’URSS fins ara, hi ha hagut una certa arribada de població turca, xifrada entorn dels 5.000.

L’altra comunitat d’origen turc a Ucraïna és la conformada pels turcs meixkets. Els meixkets van arribar a Ucraïna immediatament després de la Segona Guerra Mundial. En el cens de 1959 eren molt pocs, tan sols 284.

El seu origen el trobem a la localitat georgiana de Meshket, prop de la frontera amb Turquia. En plena Segona Guerra Mundial, les tropes soviètiques van evacuar aquesta població i la van deportar, acusada de col•laboracionista amb els nazis, cap a l’Uzbekistan. Els turcs meixkets van ser un dels nombrosos pobles que van patir les deportacions d’Stalin, tal com ho van ser també els tàtars –els més coneguts-, els txetxens, els alemanys del Volga, calmucs, coreans, karatxaïs i tants d’altres.

L’any 1989, en plena eclosió de l’URSS, els turcs meixkets van ser víctimes dels enfrontaments ètnics en aquella regió centreasiàtica, més concretament a la fèrtil regió de la vall de Fergana. Una bona part dels que fugiren s’establiren a Turquia –Turquia els oferí aquesta solució, tal com està fent ara als d’Ucraïna-, i una altra part ho féu a Ucraïna. La major part d’aquests meixkets s’establiren a Donetsk, Kherson, Mykolaiv, i en menor mesura a Crimea. Molt pocs a Kíev. Així, doncs, es concentren sobretot a la zona oriental del país.Segons el cens de l’any 2001, 8.844 turcs meixkets viuen a Ucraïna, sobretot a Kherson i a Donetsk.

Des fa alguns mesos, turcs meixkets han marxat d’Ucraïna pels seus mitjans. El desembre de 2015, aproximadament uns 500 meixkets s’havien establert a la província d’Erzincan.

Turquia ha anunciat que està preparada per rebre’n més. Ha instal•lat un petit camp per acollir-los a l’est del seu estat.També ha anunciat que tindran perferència a l’hora de trobar feina, i que tindran, sense cap problema, el permís de residència. Un tracte molt diferent, doncs, del que pateixen els kurds o els refugiats procedents de les zones en conflicte de l’entorn.