El Ministerio del Dolor, la iugonostàlgia de Dubravka Ugrešić

P1050285

El Ministerio del Dolors és la novel•la més emblemàtica de l’escriptora croata Dubravka Ugresic. Va ser publicada l’any 2006 i s’hi reflecteixen ben clarament les seves principals preocupacions: la identitat, la desolació de la guerra o el sentiment de pèrdua. Ugresic és una de les més prominents representants, en el món de la literatura del que s’ha conegut com a Iugonostàlgia.

Ugresic va néixer l’any 1949 a Zagreb, però l’esclat dels conflictes iugoslaus li van provocar un immens desencís que finalment van acabar provocant-ne l’exili, l’any 1993. Va ser particularmanet crítica contra els bel·licisme i els nacionalismes, tant el croat com el serbi. Va marxar a treballar a Holanda com a professora universitària. Totes les novel•les, d’una manera o altra, en major o menor mesura, són autobiogràfiques. I en aquest volum això és molt evident.

La protagonista, Tanja Lucic, és una professora universitària interina croata que fa classes de llengua i literatura serbocroata a Amsterdam. Els seus alumnes són, sobretot, exiliats provinents dels països iugoslaus. La novel•la intenta reflectir com tot els fets esdevinguts durants els anys vuitanta i noranta van provocar una sensació de pèrdua d’identitat en moltes persones. I això és el que passa amb els alumnes d’aquesta professora: tots són persones desarrelades. Les classes s’acaben convertint en sessions de teràpia de grup, on tots pretenen recuperar un passat comú ara ja llunyà, on compartien cançons, jocs, programes de televisió. Es troben i intenten reconstruir la seva identitat i això ho fan a partir del record d’aquelles coses que els uneixen.

Mentrestant, es veuen es veuen obligats a viure, a malviure, com a immigrants en un país on, malgrat les aparences, la vida és dura. Han de treballar en tota mena de feines, la millor de les quals és la del Ministeri del Dolor, que consisteix a fer roba per als sex-shops holandesos.

La sensació que ens vol transmetre l’autora d’aquesta obra és la devastació per la pèrdua d’una identiat, d’un país, de la pèrdua del dret de tenir una vida normal, fins i tot un idioma, el serbocroat, esquarterat en quatre noves llengües noves (serbi, croat, bosnià i montenegrí).

Més enllà del seu missatge, compartit per moltes persones que senten aquesta nostàlgia d’haver perdut un país on consideren que es vivia millor que no pas ara, és una molt interessant novel•la coral, particularment la primera part, sobre l’exili, l’emigració i la identitat.

Títol original: Ministarstvo boli
Editada en castellà per Anagrama i en francès per Albin Michel

Anuncis

Macedònia, cassolades contra el govern

L’anunci de la convocatòria d’eleccions l’abril de l’any vinent ha canviat molt poc el panorama del país: les protestes contra el govern es mantenen, Europa intenta pressionar els principals actors polítics perquè trobin una sortida negociada a la crisi, el govern es mostra intransigent i els opositors socialdemòcrates continuen igual de desorientats.

Des que va començar la crisi, ja fa més d’un mes, els moviments i les formes  de protesta s’han anat mulitiplicant. Van començar amb manifestacions gairebé diàries, fortament reprimides per la policia, van continuar amb acampades davant la seu del govern (fins que se n’aconsegueixi la dimissió) i aquesta setmana s’hi han afegit les cassolades.

El govern de Gruevski, que governa des de fa més d’un any amb cap legitimitat, es manté en la seva actitud i ha dit que no pensa fer cap canvi en la seva política, ni acceptar cap de les demandes de l’oposició. El fet que des del moment que es va demostrar que hi havia hagut un clar frau electoral, que l’oposició en bloc no hagi fet mai acte de presència en el Parlament, que s’hagi demostrat que el govern, amb diverses gravacions que ho certifiquen, ha espiat uns vint mil ciutadans, que la llibertat de premsa és en perill (amb periodistes amenaçats de mort)…. no ha fet que canviï res.

Aquest dimecres van començar les cassolades convocades per l’oposició contra el govern. La d’aquest dia, que va reunir milers de manifestants, es va concentrar davant la seu del govern i després es va traslladar fins a la residència de Nikolai Gruevski. Un dels eslògans més corejats va ser el de “Ves-te’n Nicolae”, emulant així els manifestants contra Ceaucescu, l’any 1989.Cal recordar, a més, que centenars de persones continuen acampades davant la seu del govern des del 17 de maig, i es mantenen ferms en el desig de romandre-hi fins que no dimitexi Gruevski i es convoquin noves eleccions, immediates.

La Unió Europea, per la seva banda, pretén aturar aquest focus de desestabilització i malda perquè les quatre principal forces polítiques del país arribin a un acord. Fins ara, però, el governamental, i conservador, VMRO-PDMNE, els socialdemòcrates de l’SDSM, i els partis albanesos (BDI i PDSH) no arriben acap acord, tret de l’esmentat abans de convocar eleccions la propera primavera.

Hi ha convocada una reunió, impulsada per la UE, aquest 29 de juny, entre aquestes quatre forces per tal de discutir la possible constitució d’un govern de transició fins al moment de les eleccions. Hi ha poques expectatives, però, que la reunió pugui acabar amb èxit.

En aquest sentit, és molt important el paper que juguin els socialdemòcrates. Fins ara s’han oposat a tota mena d’entesa amb el govern, han fet publiques gravacions que demostren l’espionatge massiu, han condemnat la repressió, però tampoc no han gosat aliar-se amb l’oposició  cívica per tal de fer caure el govern. Les seves vacil·lacions han fet enfurismar l’oposició cívica, ja que saben que sense el seu concurs difícilment es produirà un canvi radical en el país. Finalment, cal veure què passarà amb l’oposició estrictament albanesa, almenys després de la manifestació “monoètnica” de la setmana passada.

El Consell d’Europa va publicar, fa pocs dies, un informe on demana una sèrie de reformes urgents al govern macedoni. L’informe assenyala greus deficiències, que afecten la independència judicial, els serveis de seguretat, processos electorals i llibertat dels mitjans de comunicació, sobretot.

Unes enquestes presentades aquesta setmana demostren que, almenys, un 41% de la població creu fermament que el govern va donar l’ordre de fer les escoltes il·legals de què se l’acusa. Són pocs, per tant, els que creuen que tot plegat respon a una conspiració estrangera, tal com sosté el govern.

Victòria de l'”esquerra” a les eleccions locals d’Albània

Aquest 21 de juny van tenir lloc les eleccions locals a Albània. Els resultats, ja gairebé definitius, reflecteixen el triomf de les candidatures del governant Partit Socialista, que els permet consolidar-se en el poder.

Quan a Albània es parla d’administracions locals no es parla del mateix concepte que entenem nosaltres. Les comunes o municipalitats tenen una extensió bastant més gran que la dels nostres municipis. Tenen més a veure amb el que és una comarca, ja que abasten una colla de poblacions. A més, l’any passat el govern socialista d’Edi Rama va aprovar una reforma de les comunes del país que va implicar una disminució important del seu nombre, cosa que va provocar nombroses protestes, particularment de les minories (grecs, macedonis…) . Ara n’hi ha un total de 61, mentre que abans de la reforma n’hi havia més de tres-centes.

Es pot considerar que el vencedor d’aquestes eleccions ha estat el Partit Socialista i els seus aliats, que tots junts conformaven l’”Aliança per una Albània Europea”. En aquesta gran coalició s’hi apleguen fins a 39 partits i agrupacions electorals. Aquesta coalició, liderada indiscutiblement pel Partit Socialista (el paper de la resta de partits és molt menor) s’ha imposat en 45 de les comunes, mentre que l’oposició dretana del Partit Democràtic (i aliats) ha guanyat en 15. Finalment, en una altra ha guanyat Mega, una candidatura de la comuntiat grega.

A més, el Partit Socialista s’ha imposat a la capital,Tirana, i a les principals cituats del país, com Durres, Korça, Vlora o Elbasan. En canvi, el Partit Democràtic ha guanyat només en zones rurals, i en una única ciutat. Shkoder, al nord del país.

Una altra dada a tenir en compte és la baixa participació electoral. Després de cada contesa electoral es pot comprovar que la participació baixa elecció rere elecció. Aquesta vegada, l’abstenció ha estat del 55%, vuit punts per sobre de les darreres eleccions, del 2013, cosa que demostra l’allunyament de la població del circ electoral en un país on la corrupció i el nepotisme estan a l’odre del dia, i on les diferències ideològiques són més d’aparador que reals.

De fet, aquesta setmana un afer tèrbol, a la localitat de Lazarat, ha acabat amb la mort d’un policia i dos ferits greus per un assumpte molt poc clar i on no se sap on comencen les responsabilitats policials, polítiques o mafioses. Aquest afer ha acabat captant més l’atenció pública que no pas els resultats electorals.

Aquestes eleccions eren considerades molt importants pels dos principals partís del país, el Partit Socialista i el Partit Democràtic, que són els dos partits que s’han alternat en el poder després de la caiguda del règim de socialisme burocràtic. D’aquí a dos anys s’han de fer les eleccions generals i l’oposició pensava que ara tindrien l’oportunitat d’arrabassar part del poder als socialistes. En els dos últims anys han esperonat moltes protestes i, fins i tot manifestacions contra el govern, però sembla que no se n’han sortit.

A la capital del país, Tirana, el guanyador ha estat el candidat socialista, Erion Veliaj, de 35 anys i exministre d’afers socials. El candidat de l’oposició, Halim Kosova, ha tret molt mals resultats, molts menys vots dels esperats.

D’altra banda, el partit menor de la coalició governamental, el Moviment Socialista per la Integració ha estat fortament castigat per l’electorat, i ha perdut el paper clau que tenia fins ara en moltes municipalitats.

Lulzim Basha, líder del Partit Democràtic ha considerat aquests resultats com a molt negatius i els considera un autèntic pas enrere. A més, ha fet notar que la nova reforma administrativa ha afavorit aquests resultats. Per la seva banda, el socialista Edi Rama ha mostrat la seva satisfacció pels resultats.

Els observadors de l’OSCE, aproximadament uns dos-cents, han valorat positivament el desenvolupament d’aquestes eleccions, tot i que han detectat algunes irregularitats, però consideren que no han afectat globalment els resultats.

El Ministerio del Dolor, la Iugonostàlgia de Dubrovka Ugresic

El Ministerio del Dolors és la novel·la més emblemàtica de l’escriptora croata Dubravka Ugresic. Va ser publicada l’any 2006 i s’hi reflecteixen ben clarament les seves principals preocupacions: la identitat, la desolació de la guerra o el sentiment de pèrdua. Ugresic és una de les més prominents representants, en el món de la literatura del que s’hba conegut com a Iugonostàlgia.

Ugresic va néixer l’any 1949 a Zagreb, però l’esclat dels conflictes iugoslaus li van provocar un immens desencís que finalment van acabar provocant-ne l’exili. Va marxar a treballar a Holanda com a professora universitària. Totes les novel·les, d’una manera o altra, en major o menor mesura, són autobiogràfiques. I en aquest volum això és molt evident.

La protagonista, Tanja Lucic, és una professora universitària interina croata que fa classes de llengua i literatura serbocroata a Amsterdam. Els seus alumnes són, sobretot, exiliats provinents dels països iugoslaus. La novel·la el que fa és reflectir com tot els fets esdevinguts durants els anys vuitanta i noranta van provocar una pèrdua d’identitat. els seus alumnes, tot, són persones desarrelades. Les classes s’acaben convertint en sessions de teràpia de grup, on tots pretenen recuperar un passat comú ara ja llunyà, on compartien cançons, jocs, programes de televisió. totes les persones que es troben intenten reconstruir la seva identia i això ho fan amb els recursos d’aquelles coses que els uneixen.

Mentrestant es veuen es veuen obligats a viure, a malviure, com a immigrants en un país on, malgrat les aparences, la vida és dura. han de treballar en tot amena de feines, la millor d eles quals és la del Ministeri del Dolor, que consisteix a fer roba per als sex-shops.

La sensació que ens vol transmetre l’autora d’aquesta obra és la devastació per la pèrdua d’una identiat, d’un país, de la pèrdua del dret de tenir una vida normal, fins i tot un idioma, el serbocroat, esquarterat en quatre noves llengües noves (serbi, croat, bosnià i montenegrí).

Més enllà del seu missatge, compartit per moltes persones que senten aquesta nostàlgia d’haver perdut un país on consideren que es vivia millor que no pas ara, és una molt bona novel·la, particularment la primera part, on, com a novel·la coral, tots els personatges

Zdob și Zdub, el grup moldau amb més reconeixement internacional

Zdob si Dub és un dels grups amb una de les trajectòries més extenses i interessants dels països de l’Europa de l’Est, i també és dels que ha tingut més ressò, relatiu, a la nostra banda del continent.

Van començar a tocar cap a mitjan anys noranta a la localitat d’Straszeny, no gaire lluny de la capital moldava. L’any 1996 van editar el seu primer disc Hardcore Moldovenesc, cantat íntegrament en rus. Ja des del principi la seva música és una explosiva barreja de rock, música tradicional, hip-hop, punk, música gipsy… L’any 1988 van publicar el seu segon disc Tabara Noastra, aquest ja majoritàriament cantat en romanès. El seu darrer treball és Basta Mafia!, on hi ha clars missatges polítics, data de l’any 2012.

Són molt populars, sobretot, al seu país, Moldàvia, i també a Romania, Ucraïna i Rússia.

Aquí teniu la tria de tres cançons que considero representatives de la seva música.

Moldovenii s-au născut

 

Buna Dimineata

 

Doina Haiducului

 

Podeu llegir un bon article sobre aquest grup, aparegut en el mitjà digital Osservatorio Balcani e Caucaso, en el següent enllaç:

http://www.balcanicaucaso.org/aree/Moldavia/Il-gipsy-punk-degli-Zdob-si-Zdub-161356

Podeu consultar la seva pàgina web, on podreu trobar molta més informació: http://www.zdob-si-zdub.com/eng/

Segons Freedom House, la majoria de països balcànics són només parcialment lliures

Freedom House ha publicat uns informes, com cada any, on analitza la situació de les llibertats en diversos estats. Pel que fa als països balcànics, les situacions extremes les podem trobar a Eslovènia i a Macedònia. A part d’això, però, hi ha una dada preocupant: la pèrdua de qualitat democràtica de la majoria d’estats. Pel que fa a la llibertat de premsa, per exemple, l’únic país realment lliure és Eslovènia.

De tots els països estudiats, Eslovènia és considerat l’únic estat amb una democràcia consolidada, mentre que a la resta de països hi imperen uns règims entre semiautoritaris i semidemocràtics. Entre aquests dos casos extrems hi hauria Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Bulgària, Romania, Moldàvia, Albània, Bòsnia i Hercegovina i Kosova. Tots aquests països són, segons els autors dels informes, només parcialment lliures.

La situació de Macedònia, sempre segons els autors, és preocupant, ja que ha pedut deu punts en els darrers cinc anys, cosa que es pot comprovar amb el deteriorament de la situació política i social del país. Aquests informes atorguen una puntuació a diversos aspectes. A partir d’això es permet fer les valoracions. Aquesta manera d’actuar permet fer comparacions entre un any i un altre.

Les dades, però, no són dolentes només a Macedònia. Ha empitjorat, també, la situació a Sèrbia, on la llibertat de premsa es considera greument amenaçada, com també passa a Montenegro, on hi ha problemes amb diversos mitjans, com ara Dan, Monitor o Vijesti.

Cada any elaboren un rànquing mundial per tal de comparar les dades dels diferents estats. Segons el rànquing que han elaborat aquest any, Eslovènia ocupa, en el conjunt de països del món, el lloc 41, Bulgària el 75, Montenegro el 75, Croàcia i Sèrbia el 80, Romania el 84, Albània i Kosova el 97, Bòsnia i Hercegovina el 108, Moldàvia el 118 i Macedònia el 125.

Freedom House és una organització nogovernamental amb seu a Washington. El seu objectiu és analitzar la situació de la llibertat i dels drets civils arreu del món. És evident que per fer aquests informes s’analitzen només una sèrie de dades i no unes altres. Evidentment, la situació socioeconòmica no es té en compte, ni el repartiment de la riquesa, i no hi ha cap mena de dubte de la importància d’aquestes dades per analitzar l’estat en què es troba un país. Més enllà d’aquesta crítica, però, la informació que aporten aquests informes no són menyspreables.

Es poden consultar els informes per països, que és el que realment té interès, en els següents enllaços, on podreu llegir-ne l’anàlisi detallada.

Informe sobre Sèrbia: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2014/serbia#.VYsztvntmko
Informe sobre Kosova: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2014/kosovo#.VYs0Jfntmko
Informe sobre Croàcia: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2014/croatia#.VYs0Xvntmko
Informe sobre Eslovènia: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2014/slovenia#.VYs0kvntmko
Informe sobre Romania: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2015/romania#.VYs0tfntmko
Informe sobre Bulgària: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2015/bulgaria#.VYs02fntmko
Informe sobre Albània: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2015/albania#.VYs1Afntmko
Informe sobre Moldàvia: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2015/moldova#.VYs1Lvntmko
Informe sobre Montenegro:https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2015/montenegro#.VYs1Wvntmkp
Informe sobre Bòsnia i Hercegovina: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2014/bosnia-and-herzegovina#.VYs1f_ntmko
Informe sobre Macedònia: https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2015/macedonia#.VYs1pfntmko

La quarta part de les demandes d’asil a la Unió Europea són d’albanesos de Kosova

Eurostat, l’organisme de la Unió Europea encarregat de l’elaboració d’estadístiques, ha fet publiques aquesta setmana les dades de sol•licituds de demanda d’asil del que portem d’any. Una de les dades que crida més l’atenció d’aquest estudi és l’lelevat nombre d’albanesos de Kosova que l’han sol•licitat, fins al punt que és el país amb més demandants, el 26%.

En el primer trimestre de 2015, el nombre de demandes totals s’ha incrementat de manera extraordinària, un 86%, comparat amb el mateix trimestre de l’any passat. En aquest trimestre el nombre de persones que van demanar asil, per primera vegada, a la UE va pujar a la xifra de 184.800, és a dir 85.400 que l‘any anterior.

El lloc d’origen d’aquestes persones és molt divers, ja que n’hi ha de 144 estats dfierents, però els kosovars, sirians i afganesos són els més nombrosos. En el cas dels sirians i afganesos els motius són ben evidents, en un cas el sagnant conflicte bèl•lic sagnant que viu Síria i en l’altre, Afganistan, l’extraordinària inestabilitat, pobresa i violència.

De Kosova, que és el país amb més demandes, s’han registrat 48.875 demandes. Si comparem aquestes dades amb les del primer trimestre de 2014, la difèrència és espectacular, ja que llavors només el van demanar menys de 3.000 persones, és a dir 19 vegades menys. De fet, la tendència a l’augment de demandes es percep ja clarament a partir del mes d’octubre de 2014. Aquestes dades reflecteixen, doncs, que més de la quarta part del total d’aquestes dol•licituds provenen de Kosova.

En el cas de Síria superen de poc les 29.000 i en el d’Afganistan són gairebé 13.000. També han augmentat de manera notable les demandes procedents d’Ucraïna, Irak i Líbia, per motius evidents.També podem destacar 8.140 demandes d’Albània (s’ha més que doblat) i 6.335 de Sèrbia.

Dels 48.900 habitants de Kosova que van sol•licitar per primera vegada asil a la UE en el primer trimestre de 2015, el 90% es van registrar en dos estats membres: Hongria (22.800) i Alemanya (21.100). Els kosovars representen també la ciutadania principal dels sol•licitants d’asil a França i Luxemburg.

En el cas de Kosova, les causes no s’han de buscar en conflictes bèl•lics, sinó en la profunda crisi que viu aquest estat, amb unes dades d’atur elevadíssimes, particularment entre la població juvenil, un sistema polític profundament corrupte i clientelar, i l’existència de comunitats albaneses establertes de fa anys en alguns estats, sobretot Alemanya (també Suïssa fora de la Unió Europea), que donen unes mínimes garanties de futur.

En el següent enllaç podreu accedir a l’informe i a totes les dades de demanda d’asil, lloc d’origen i estat de destinació:
http://ec.europa.eu/eurostat/statistics-explained/index.php/Asylum_quarterly_report

Més murs antiimmigració, ara entre Hongria i Sèrbia

A Europa es van reproduint els murs, en el sentit literal del terme, que tenen com a objectiu construir una fortalesa que impedeixi l’arribada d’immigrants pobres i refugiats. Fa poc vam anunciar la construcció d’un mur a Bulgària. Tan criticat que era el mur de Berlín perquè impedia la sortida de persones dels països “socialistes”, ara se’n construeixen per impedir l’arribada de persones dels països “pobres”. Tots dos murs han de ser igual de condemnables.

El govern hongarès, per boca del seu ministre d’afers estrangers (Peter Szijarto), ha fet pública aquesta setmana, dimecres, la decisió de construir un mur que tingui com objectiu impedir l’arribada d’immigrants provinents de Sèrbia. Està previst que aquest mur tingui una llargada de 175 quilòmetres i una alçada de quatre. L’ordre de tirar-lo endavant, va comentar Szijarto, ja ha estat donada al Ministeri de l’Interior, tot i que no hi ha una data concreta per començar-ne la construcció.

Hongria forma part de la Unió Europea, i també de l’espai Schengen, cosa que permet que les persones immigrades, un cop arribades a Hongria, es puguin moure per tot el territori de la Unió. D’altra banda, Sèrbia no en forma part. Això fa que moltes persones vulguin accedir a la Unió per la frontera que separa tots dos països. Sèrbia està en procés de negociació per ingressar-hi des de fa més d’un any i mig. Les autoritats sèrbies esperen que l’ingrés es faci efectiu l’any 2019.

Això ha fet que Sèrbia s’hagi convertit en els darrers mesos en la porta d’entrada a la Unió de molts immigrants que travessen tots els Balcans. Aquests dies, per exemple, s’han fet publiques diverses notícies relatives a accidents patits per immigrants a Macedònia. La majoria provenen de l’Orient Mitjà, però també n’hi ha que vénen de l’Àsia central, sobretot l’Afganistan.
Les autoritats hongareses fa temps que estan impulsant campanyes molt dures contra la immigració. El govern ultrareaccionari de Viktor Orban vol aprofitar la immigració per mobilitzar la població entorn del seu govern en un moment que sembla que ha perdut suport popular.

Un exemple d’això és un qüestionari sobre la immigració que va enviar a totes les llars de tot el país, on feia una sèrie de preguntes sobre diferents propostes. Evidentment, una iniciativa d’aquest tipus no fa més que incrementar l’alarma social i provoca una sensació de rebuig cap als immigrants. No cal dir que aquesta mesura va ser fortament criticada per ong’s i defensors dels drets humans. Un altre exemple d’aquesta política són els nombrosos cartells apareguts arreu del país on commina els immigrants a respectar la cultura i les lleis d’Hongria.

Un dels arguments que utilitza el govern és que Hongria és el país de la Unió Europea que rep més immigrants “per càpita”, només superat per Suècia. Segons les dades que aporta el govern, l’any passat van ser 43.000 (Hongria té una població de mensy de 9.900.000 habitants). El govern afirma que té la certesa, anunciat per via del cap de gabinet Janosz Lazar, que la immensa majoria d’aquestes persones entren per la zona fronterera amb Sèrbia. Un dels exemples que més els agrada posar és l’allau de ciutadans kosovar que fa uns mesos van intentar entrar al país. Segons les mateixes fonts, governamentals, aquest any ja han arribaty al país 54.000 persones i calculen que en tot el 2015 poden arribar a ser 130.000.

Hongria s’ha oposat reiteradament a les propostes provinents de Brussel•les, de redistribució de refugiats i ha argumentat que no pot esperar més.

El 27 de maig la Comissió europea va presentar un pla que tenia com a objectiu redistribuir 40.000 refugiats (en aquests moments a Itàlia i Grècia) provinents majoritàriament de l’Àsia i Àfrica. Hongria es va oposar a aquesta mesura, tal com ha fet també l’Estat espanyol.

La setmana vinent hi haurà una reunió de teball amb el govern serbi per tal d’estudiar com es durà a terme la construcció d’aquest mur.

El primer ministre hongarès i líder del partit conservador Fidesz és Viktor Orban. L’any 2009 va accedir al govern i va tenir prou suport parlamentari per imposar unilateralment un canvi en la constitució del país, que santifica, per exemple, un sever control dels mitjans de comunicació. A més, el segon partit del país, pel que fa al nombre de vots, és el partit obertament ultradretà Jobbik, que ha endegat una sèrie de campanyes de caire antisemita, antirom i ara antiimigració.

A l’altra banda de la frontera, a la Voivodina, per la seva banda, viuen el drama de milers de persones que hi arriben i que intenten travessar la frontera. Moltes vegades aquestes persones depenen de màfies a les quals han de pagar importants quantitats de diners.

A Subotica, la ciutat de la Voivodina més septentrional i més propera a la frontera, es calcula que hi arriben diàriament unes dues-centes persones, segons apunten algunes ong, com la liderada pel pastor calvinista Tibor Varga.. Tenint en compte que no és l’únic punt que permet travessar la frontera això ens dóna una idea de la magnitud del problema.

Els croats del Burgenland

L’estat austríac del Burgenland ha aparegut, aquesta setmana, a la premsa internacional associat a una notícia insòlita i alhora terriblement inquietant. Després de les eleccions que van tenir lloc en els diferents estats del país, es va anunciar, al Burgenland, la formació d’un govern de coalició entre el Partit Socialdemòcrata (SPÖ) i l’ultradretà Partit de Llibertat (FPÖ), el partit fundat per Jorg Haider.

Més enllà d’aquest fet lamentable, el Burgenland es caracteritza per la seva diversitat cultural, ja que és una zona on viuen diverses minories, la més important de les quals és la dels croats, però també hongaresos, roms i jueus.

El Burgenland és l’estat més oriental d’Àustria. És una franja de terra allargassada i molt estreta que frontereja amb la part més occidental d’Hongria. També limita, pel nord, amb Eslovàquia i, pel sud, amb Eslovènia. La seva superfície no arriba als quatre mil quilòmetres quadrats i té uns 290.000 habitants. La capital n’és Eisenstadt.

De fet, el Burgerland és un territori més extens que aquest estat austríac. Abans de la Primera Guerra Mundial formava part de l’imperi austrohongarès. Després del Compromís de 1867, que dividia, de facto, l’Imperi en dues grans àrees, el Burgenland va quedar adscrit a la zona hongaresa de l’Imperi, tot i que hi havia una majoria de població germanoparlant.

Els croats hi van arribar arran de les guerres amb els turcs durant els segles XVI, XVII i XVIII. Els primers document que els esmenten daten de 1532. Hi arribaren parlants de diferents dialectes : txakavià (nord de Dalmàcia), xtokavià (interior de Dalmàcia) i kaikavià (Croàcia central). Els majoritaris, però, eren els que parlaven el txakavià.

Segons les dades del cens de 1910, de les 291.800 persones que hi vivien (a la zona del Burgenland que després passà a Àustria) , 217.000 tenien com a llengua l’alemany, 43.000 el serbo-croat i tan sols 26.000 l’hongarès. Per tant, els croats eren aproximadament el 15% de la població.

Després de la Primera Guerra Mundial, arran dels tractats de pau de Saint Germain i de Trianon, la totalitat del Burgenland va passar a formar part d’Àustria, l’any 1921, però l’oposició popular va acabar forçant la celebració d’un referèndum, que va tenir lloc el desembre d’aquell mateix any. A resultes d’aquell referèndum, la major part del Burgenland històric va romandre dins Hongria (la ciutat de Sopron n’és la més important), però la part més occidental va optar per Àustria, i poc després es convertí en el novè estat d’aquest país. Els croats, molt majoritàriament, van optar per Hongria.

L’any 1934, en el Burgenland austríac, es va crear l’Associació Cultural Croata del Burgenland, però poc deprés de l’annexió al Tercer Reich (1938) va ser prohibida i la llengua perseguida. L’any 1955 l’estat austríac va reconèixer la minoria croata i es va comprometre a garantir-ne el drets culutrals i lingüístics.

Segons les estadísitiques més recents, unes dinou mil persones són parlants de serbocroat al Burgenland. També queden algunes comunitats que el parlen a Viena i a Graz (Estíria).

Aquests croats cal emmarcar-los, però, en una comunitat croata més àmplia, que abasta també l’Hongria més occidental, el sud-oest d’Eslovàquia i el sud de la República txeca, formant tot un contínuum territorial. Aquesta comunitat pot pujar a la xifra d’unes setanta mil persones.

Amb el pas dels anys, i l’inevitable aïllament geogràfic, va fer que que la distància entre el croat del Burgenland i el de Croàcia fos més gran, de manera que ara és relativament difícil la intercomprensió entre els parlants. Segons alguns lingüistes, el croat més semblant al del Burgenland és el de la vall de Gacka i Vinodol.

Pàgina web de l’Associcació Cultural Croata del Burgenland:
http://www.hkd.at/index.php/hr/

. Burgenland in Austria

Dimissió del govern de Moldàvia

Ara fa set mesos van tenir lloc les darreres eleccions a Moldàvia. Els resultats d’aquestes eleccions van implicar un canvi en el mapa electoral del país, que va acabar comportant la formació d’un nou govern amb una majoria diferent de la que havia governat els darrers anys.

En aquestes eleccions van ser sorprenents, sobretot, els resultats pel Partit Socialista, que pràcticament del no-res es va convertir en el gran partit de l’oposició a la polítca prooccidental del govern sortint. D’altra banda, el Partit Comunista va patir una forta ensulsiada, no per esperada menys dolorosa. Tot i això, el bloc de partits proeuropeus va mantenir-se com el més votat.

Després de mesos de negociacions, finalment, aquest mes de febrer passat es va formar un govern que va sorprendre alguns analistes. El nou govern estava format per dos partits de caire proeuropeu: el Partit Demòcrata, formalment de centre-esquerra, i el Partit Liberal Democràta, els quals havien format part del darrer govern del país. L’altre partit, el Partit Liberal, el tercer soci de l’antic govern, va quedar-ne fora. El que va cridar més l’atenció, però, va ser la postura del Partit Comunista, que tot i no formar part del govern li va brindar suport extern, per tal que pogués dur a terme la seva política.

Chiril Gaburici (liberal demòcrata) va ser-ne nomenat president, del govern. El seu gabinet però, només ha durat poc més de cent dies. El desencadenant d’aquest dimissió ha estat l’escàndol que s’ha provocat arran del descobriment, aquest mes d’abril, de la falsificació de la seva titulació de secundària, que li va permetre l’accés a la universitat. Amb ell, ha dimitit també tot el govern, cosa que deixa en país en una situació d’aguda crisi política.

Aquesta dimissió ha tingut lloc en un escenari d’acusacions creuades de corrupció i d’incompetència entre Gaburici i altes instàncies econòmiques. Gaburici, per exemple, va demanar fa uns dies la dimissió del Fiscal general de l’Estat, del governador del Banc Central de Moldàvia i de nombrosos funcionaris adscrits a aquests organismes, per la seva incapacitat a l’hora de resoldre una “estranya desaparició” de més de mil milions de dòlars.

La dimissió, que ha estat acceptada pel president Nicolae Timofti, obliga a reobrir negociacions per tal de formar una nova coalició. Si en tres mesos no s’arriba a un acord, els país es veurà abocat a viure uns nous comicis electorals.

Per la seva banda, el Partit Socialista cada vegada fa més estrets els seus vincles amb la Rússia de Putin i es presenta com l’opció més prorussa de l’arc parlamentari moldau. Fa pocs dies precisament, el líder del partit, Igor Dodon, va aparèixer en diversos cartells acompanyat de la imatge de Putin, un polític força ben valorat per bona part de la població.

L’altre partit opositor, el Partit Liberal, per la seva banda, ja feia dies que s’estava manifestant al carrer contra Gaburici. La darrera manifestació va tenir lloc fa tot just una setmana i va mobilitzar, segons els organtizadors, sis mil manifestants, xifra relativament important en un país poc acostumat a les mobilitzacions populars.

A més, els temors a una possible escenari a la “ucraïnesa” en el territori de Transnístria planen sobre Moldàvia. Cal tenir en compte que en aquest territori hi ha un nombre relativament important de tropes russes.