Quan els catòlics del nord d’Albània van proclamar la independència. L’efímera república de Mirdita, juny-novembre de 1921

Albània es va convertir en estat independent arran dels acords signats en el el marc del Tractat de Londres, de l’any 1913, que posava punt i final a la Segona Guerra Balcànica. Una de les conseqüències que van tenir les anomenades dues Guerres Balcàniques, que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913, va ser un canvi important en el traçat de les fronteres dels diversos estats i la creació d’aquesta Albània independent.

De tota manera, la nova Albània va néixer com un estat feble, i assetjat pels interessos dels estats veïns i els interessos expansionistes de les grans potències, particularment Itàlia. De fet, es pot dir perfectament que era una independència més formal que real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat fos triat per aquestes potències. Cal afegir-hi, a més, que tant Rússia com França s’hi van oposar radicalment.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va tornar a enfrontar els països de la regió. El país va ser ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines, que van voler-se’n apropiar parts, i després franceses, italianes i d’Àustria-Hongria.

Albània, com a estat sòlid, es pot dir que no es comença a consolidar fins al desembre de 1920, quan és admesa a la Societat de Nacions (SDN). L’any següent, van quedar perfectament delimitades les fronteres, tot coincidint amb el final de la república de Mirdita. Fins llavors, les reivindicacions dels diversos estats veïns no s’havien deixar de fer sentir.

En aquest context d’indefinició de sobiranies, que va tenir lloc durant aquest període turbulent, es va proclamar una república, que va tenir una vida efímera: la República de Mirdita, al nord d’aquest país, en un territori molt limitat geogràficament, amb poca població –uns trenta mil habitants-, i amb la particularitat que era molt majoritàriament catòlica.

Cal tenir en compte que la població catòlica en el conjunt d’Albània és relativament escassa i que, per tant, la seva capacitat d’influència en la política del país era més aviat minsa. A més, i no gens menyspreable, la població de la zona estava tota vinculada al clan dels Mirditi, predominant a la regió. No es pot obviar la importància dels diversos clans, notòria encara ara i amb més trascèndència fa gairebé un segle.

La República de Mirdita es va proclamar el 17 de juliol de 1921, i va tenir una durada breu, ja que el seu punt i final és posat el novembre, el dia 20, d’aquest mateix any, quan l’exèrcit albanès va ocupar tot el territori revoltat.

No es pot entendre aquesta proclamació sense la figura de Gjion Markagjoni, que va encpaçalar aquest moviment independentista. Gjioni, cap del clan Mirditi i únic president d’aquesta república, la va proclamar a la localitat de Rreshen. Mirdita no va ser reconeguda per cap estat, tot i que es té perfectament documentat el suport iugoslau a aquest projecte. No només, això, sinó que les tropes del nou Regnes dels Serbis, Croats i Eslovens van ser presents al territori fins que els acords de novembre de 1921 van tancar definitivament la qüestió. Segons fonts albaneses, com a mínim hi havia 2.000 soldats del nou regne sud-eslau.

Cal buscar les causes d’aquests fets en la por dels clans tradicionals a perdre poder en el nou estat que s’estava constituint, el temor de la població catòlica a quedar marginada i a perdre el control de les terres i, finalment, els interessos expansionistes del nou Regne del Serbis, Croats i Eslovens, interessat a debilitar al màxim el nou estat albanès.

Gjioni, el 17 de juliol, va far arribar un telegrama al govern albanès on feia saber que havien proclamat la independència i on també manifestava la seva intenció d’arribar a acords i a una bona entesa amb Grècia, Itàlia i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Grècia va inhibir-se i no va prendre partit. Itàlia, per la seva banda, es va negar a reconèixer Mirdita, tot al•legant que seria un precedent molt perillós. Només Belgrad hi va reaccionar de forma positiva

Per a Iugoslàvia, estat tot just acabar de constituir, evidentment era una forma d’aconseguir una influència a la zona i ser presents en les diverses taules de negociacions. Van utilitzar com a argument que el govern albanès volia afavorir els interessos dels grans propietaris musulmans en detriment dels interessos dels pagesos catòlics.

Quan Belgrad va rebre la notificació de la independència de Mirdita va apel•lar a la SDN perquè intervingués, ja que segons ells, a Albània hi havia dos governs, i calia que la SDN ajudés a clarificar la situació. En aquest sentit, la tasca del delegat de Belgrad, Jovanovic, en aquesta institució fou intensa.

Albània ja havia demanat la intervenció de la SDN amb anterioritat, la primera vegada el juny de 1921. Llavors va plantejar que Iugoslàvia tenia intenció d’ocupar militarment el territori de Mirdita. Davant el silenci de la SDN, i un cop proclamada la independència de Mirdita, l’agost del 1921 van tornar a demanar la implicació de la SDN.

Finalment, la SDN va convocar una conferència d’ambaixadors que havia de ser la que prengués una decisió definitiva sobre el tema. El 9 de novembre, després de tancar l’acord que delimitava les fronteres d’Àlbània –i que, per tant, negava qualsevol legitimitat a Mirdita-, va comminar les tropes iugoslaves a marxar-ne, amb la qual cosa la República de Mirdita va perdre el principal suport, cosa que va permetre que les tropes albaneses ocupessin fàcilment el territori.

Quan Mirdita va ser reincorporada a Albània, Gjioni va exilar-se a Iugoslàvia, tot i que després va tornar a Albània, on va tenir un paper polític rellevant, encara que mai més va plantejar cap tipus de proposta secessionista, ni tan sols autonomista per a Mirdita. A l’hora de proclamar la independència de Mirdita, Gjioni no va apel•lar a sentiments identitaris sinó que sobretot va acusar el nou govern albanès de tenir aspiracions autoritàries similars a a les dels Joves Turcs, i també que tenien intencions contràries als interessos dels catòlics del nord d’Albània.