El folk-rock bosnià de Terra Slaves

Terra Slaves és un grup format fa relativament poc temps amb músics provinents de diferents localitats d’Hercegovina, concretament de Ljubuški, Čitluk, Čapljina. Fan una música que ells han qualificat de folk-metal. En les seves cançons es combinen aires tradicionals de la música balcànica amb dosis de rock bastant dur.

Anuncis

Més manifestacions i aldarulls a Kosova

Els greus incidents que van tenir lloc a Prístina, en finalitzar la manifestació de dissabte passat a la tarda, ahir, dimarts, es van repetir, fins i tot, amb més virulència.

A la manifestació de dissabte, un dels oradors, el líder de Vetevendosje, Albin Kurti, va advertir al govern que si no es prenien determinades mesures, la manifestació es repetiria el dimarts d’aquesta setmana. Després que el govern anunciés que no pensava canviar la seva política i, per tant, que no accediria a cap de les dues demandes que reclamaven els manifestants, es va fer oficial la convocatòria.

De resultes de la concentració, es van practicar 120 detencions després dels avalots que hi hagué davant la seu governamental. Aquesta vegada la policia ha tornat a actuar amb molta violència, més encara que la que va demostrar dissabte passat. És evident que es va fer un ús abusiu dels gasos lacrimògens, per exemple, cosa que va provocar la intoxicació d’algunes persones.

Els motius de la manifestació eren la demanda de dimissió del ministre de la Llista Sèrbia Aleksander Jablanovic, acusat d’insultar els albanesos, i la nacionalització de les mines de Trepca, una part de les quals és a la zona nord de Kosova. Les pressions del govern de Belgrad van fer que el govern kosovar finalment es desdigués d’aquesta darrera decisió, cosa que ha provocat les ires de tots els partits de l’oposició. Aquests partits han denunciat que actuacions d’aquest tipus demostren la independència limitada de què gaudeix el país. Aquesta sensació es veu incrementada pel fet que l’acord per formar el nou govern es va signar davant la presència de l’ambaixadora nord-americana, Tracey Anne Jacobson, que ha condemnat amb particular duresa els aldarulls.

Segons fonts hospitalàries s’han atès 107 policies ferits i 53 manifestants.

El govern i l’oposició s’han responsabilitzat mútuament dels aldarulls. Per al govern, les accions “violentes” dels manifestants demostren que l’objectiu dels partits opositors es enderrocar el govern, de manera il·legítima.

Els partits de l’oposició, per la seva banda, insisteixen que les manifestacions han estat pacífiques, fins al moment que ha aparegut la policia antiavalots. Ramush Haradinaj, de l’Aliança per al Futur de Kosova (AAK) ha corroborat que les protestes continuaran. El mateix ha fet Albin Kurti, de Vetevendosjie.

En el següent enllaç, podreu trobar la informació relativa a la manifestació de dissabte passat, i als motius de les mobilitzacions:

https://balcaniablog.wordpress.com/2015/01/26/manifestacio-a-pristina-que-acaba-amb-violents-enfrontaments/

Manifestació a Prístina, que acaba amb violents enfrontaments

La policia de Kosova va dispersar violentament, amb gasos lacrimògens, una manifestació convocada aquest 24 de gener a Prístina, la capital del país. Aquesta manifestació havia estat convocada per diverses organitzacions opositores amb dos objectius. D’una banda es reclamava la dimissió del ministre serbi Aleksandar Jablanovic i, d’altra banda, es reivindicava el control de les mines de Trepca pel poder estatal de Kosova. 

Segons les fonts, els assistents a la manifestació de la tarda de dissabte eren entre set i deu mil persones. Van ser convocats per diverses organitzacions, la més important de les quals era, sens dubte, el partit Vetevendosje (Autodeterminació), que s’ha convertit, després del pacte entre els dos principals partits de Kosova, PDK i LDK (Partit Democràtic de Kosova i Lliga Democràtica de Kosova, respectivament), en el principal grup opositor. Es considera que ha estat la manifestació més gran que hi ha hagut en aquesta capital des del moment que el país va accedir a la independencia. També hi van donar suport els altres dos partits de l’oposició, l’Aliança per al Futur de Kosova i Iniciativa per Kosova. També va tenir un paper molt important en la convocatòria, l’ONG creada per les mares de les víctimes de la guerra.

Un dels motius pels quals es va convocar era la demanda de la dimissió del ministre de la Llista Sèrbia, Aleksandar Jablanovic. Els convocants consideren que havia insultat els albanesos quan, amb motiu, de les celebracions del Nadal (l’ortodox se celebra uns quinze dies després que el nostre) havia titllat de salvatges els albanesos que s’oposaven a l’arribada de pelegrins serbis a la ciutat de Gjakova (Djakovica). A més, va arribar a dir que ignorava que, en aquesta ciutat, unitats sèrbies massacressin ciutadans albanesos durant la guerra de 1999. Tot i que posteriorment va reconèixer el seu error i va demanar disculpes, les demandes de dimissió no s’han aturat. Hi ha hagut constants manifestacions a la ciutat de Gjakova amb aquest objectiu. Els convocants albanesos no es volen creure que Jablanovic ignorés el que va passar  en aquesta ciutat durant la guerra.

L’altre motiu de la manifestació és la pugna pel control de les mines de Trepca, al nord de Kosova. Els manifestants demanen que aquestes mines, la principal riquesa del país, siguin recuperades pel govern de Kosova i estiguin sota control estatal. De fet, els minaires albanesos han fet fa força dies de vaga per reclamar precisament això. Dilluns passat, el Parlament havia de votar una resolució en aquests termes, però les pressions del govern de Belgrad, segons l’oposició, van fer que aquesta votació s’ajornés.

Albin Kurti, líder de Vetevendosje i principal orador de l’acte va donar com a termini, al govern, aquest dilluns per cessar del càrrec Jablanovic.

Al final de la manifestació, alguns manifestants, segons la versió policial, van atacar amb pedres la seu governamental. Arran dels enfrontaments, vint-i-dues persones van ser arrestades. La versió de l’oposició, en canvi, és ben diferent i acusa les forces d’ordre públic d’actuar violentament contra els manifestants sense cap motiu.

El portaveu del govern, Arban Abrashi, per la seva banda, ha condemnat els actes de violència comesos, segons ell, pels manifestants. Ha insistit, particularment, en el fet que van ser atacats diversos periodistes, cosa que considera inadmisible. Pel que fa a l’ultimàtum de Kurti, ha fet saber que el govern no l’accepta i que aquesta no és la seva manera de fer política.

La Voivodina: un mosaic de nacionalitats en procés d’homogeneïtzació

La Voivodina és una provincia autònoma de Sèrbia situada a la part nord d’aquest estat. És un territori fronterer amb Hongria, país amb el qual té uns forts vincles. De fet, va formar part de l’Imperi austrohongarès fins al seu desmembrament després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1918. Llavors es va incorporar al Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens, que posteriorment es va passar a anomenar Iugoslàvia.

La Voivodina té una superficie aproximada de 21.500 quilòmetres quadrats i una població d’1.931.809 habitants, segons el cens de 2011. La capital és Novi Sad, que, amb uns dos-cents cinquanta mil habitants, és la segona ciutat més poblada de tot Sèrbia. La segona ciutat és Subotica, amb uns 100.000 habitants, molt propera a la frontera amb Hongria. Darrere d’aquestes ciutats en podem trobar d’altres de menor importància, com Zrenjanin, Pancevo i Sombor.

Tot i la seva població, no excessivament elevada, és un territori autènticament multiètnic, on conviuen fins a vint-i-sis nacionalitats diferents. Un exemple d’aquesta dviersitat és que el nombre de llengües oficials és de cinc: serbo-croat, hongarès, eslovac, romanès i rutè. Cal dir, però, que les autoritats afirmen que en són sis, ja que comptabilitzen el serbi i el croat com a dues llengües diferents, tot i que aquesta distinció no té cap base filològica.

Segons el cens de l’any 2011, la comunitat més nombrosa és la sèrbia, amb el 66,76% dels censats (1.289.635). Després dels serbis, el grup numèricament més important és el dels hongaresos, que representen el 13% del total (251.136). La resta de grups tenen un pes demogràfic molt menor: els eslovacs, el 2,6%; els croats, el 2,43%; els roms, el 2,19%; els romanesos, l’1,32% i els montenegrins l’1,15%. La resta de grups no arriben a sumar més de l’1%: bunjevci, rutens,iugoslaus, macedonis, ucraïnesos, musulmans, alemanys, albanesos, eslovens, búlgars, goranis, rusos, bosníacs, valacs, jueus, aixkalis, egipcis, grecs, polonesos i xinesos.

Si es comparen les dades d’aquest darrer cens amb les del cens de 1910, quan la Voivodina encara formava part de l’Imperi austrohongarès, es fa evident que la seva demografia ha canviat de manera notòria. És indiscutible que la seva multietnicitat s’ha reduït de manera clara, i res fa pensar que aquesta tendència variï d’ara endavant. Es pot copsar perfectament que la població sèrbia s’ha convertit en totalment majoritària del país, mentre que la població hongaresa té encara una important presència, tot i que percentualment ha disminuït molt i ha quedat circumscrita a determinades zones. La resta de grups ètnics han perdut molt de pes, tant en termes absoluts com relatius. Molt probablement, aquestes tendències, si no hi ha canvis importants, s’aniran consolidant.

Si ara, dos terços de la població és sèrbia, llavors només ho era una tercera part. Ho eren 510.186 persones, que representaven el 33,8% del total. Els hongaresos, en canvi, tenien un pes demogràfic molt més elevat, que s’acostava al 29%, ja que eren 424.555. És a dir, els serbis han bastant més que duplicat la població, mentre que la xifra dels hongaresos s’ha reduït gairebé a la meitat.

La conclusió a la qual es pot arribar, ben fàcilment, és que gairebé cent anys d’experiències iugoslaves i, posteriorment, sèrbies, han capgirat de manera radical l’estructura “ètnica” de la Voivodina. En aquell moment, el 1910, hi havia quatre grans grups amb molt de pes: d’una banda, els serbi i l’hongarès (lluny, però, de la majoria), i de l’altra l’alemany i el romanès, amb uns percentatges molt notables.

El canvi més espectacular, però, és la pràctica desaparició de la població alemanya, tal com ha passat en altres indrets de l’Europa central i oriental. Llavors, l’any 1910, eren 323.779, és a dir més d’una cinquena part, i ara en són poc més de 3.000. Sembla que els alemanys van arribar-hi, sobretot, cap al segle XVIII. La immensa majoria, un quart de milió, van marxar després de la derrota dels nazis. Se’ls va consdierar col·laboracionistes i alguns van ser tancats en camps de concentració. El nombre de romanesos també ha patit una baixada important: de 75.000 a 25.000, mentre que el nombre d’eslovacs s’ha mantingut estable, entorn dels 56.000.

Els serbis són la població majoritària a pràcticament tota la Voivodina. Només a la part més septentrional, el seu predomini no és tan clar. A Subotica, per exemple, la segona ciutat, té com a minoria més nombrosa l’hongaresa, per sobre de la sèrbia. El mateix passa a Becej. Aproximadament el 60% dels hongaresos viuen en vuit municipis al nord de la Voivodina.

Els eslovacs també viuen concentrats, sobretot, en dos municipis, Backi Petrovac i Kovacica, municipis on són majoritaris.

Els croats, per la seva banda, viuen força dispersos per tot el territori. N’hi ha una connnetració important, també, a la ciutat de Subotica.

Pel que fa a les persones que es declaren com a iugoslaves, cal indicar que, tal i com passa a tots els estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia, el seu nombre decreix de manera significativa. En la majoria de casos, eren persones nascudes de matrimonis mixtos i que, per tant, no es volien adscriure a cap comunitat nacional. Amb el pas dels anys, però, molts s’han anat identificat amb el grup majoritari de cada territori. En aquests moments, poc més de 12.000 persones s’identifiquen com a iugoslaus, quan fa uns anys el seu nombre s’acostava als cinquanta mil.

Els romanesos van arribar a la Voivodina arran de la invasió otomana, que va provocar la dispersió de nombroses poblacions per tota la península balcànica. Sembla que la majoria provenien de Transsilvània. Després de la Segona guerra Mundial en van emigrar força.

Un altre grup dispers per tota la regió és el dels rom, els gitanos, tot i que els eu percentatge és molt reduït a la Voivodina, en comparació amb el que passa en altres països balcànics. També són gitanos els aixkalis, que presenten la particularitat que tenen com a llengua l’albanès, i els egipcis, que també són gitanos, però que ells mateixos consideren que tenen un origen diferent dels roms, un origen situat a Egipte. Defensen que van arribar als Balcans molt abans que els roms. Tots aquests grups, que en cap cas arriben al miler, viuen a les rodalies de la ciutat de Novi Sad.

Els bunjevci són un dels grups ètnics més interessants. Són eslaus que tenen el seu origen a l’Hercegovina occidental i van arribar a la Voivodina cap al segle XVI o XVII. Continuen mantenint un dialecte del serbocroat prou diferenciat i viuen, sobretot, al nord de la Voivodina. Una altra de les seves particularitats és que són catòlics romans, fet pel qual moltes vegades se’ls ha volgut identificar amb els croats, i sembla que alguns membres d’aquesta comunitat s’hi identifiquen també. S’autoproclamen bunjevici unes setze mil persones

El rutè és una de les cinc llengües oficials. De fet, hi ha una gran discussió sobre el fet si el ruté és una llengua diferenciada i independent o si bé no deixa de ser una variant de l’ucraïnès. Des de principis del segle XX es va dotar d’una normativa propia i assolí l’oficialitat durant els anys de la Iugoslàvia socialista.Es calcula que van arribar a la Voivodina, i a la veïna Eslavònia, afinals del segle XVIII. En aquests moments es declaren rutens unes setze mil persones, sobretot a Vrbas. És una comunitat que, tot i el seu reduït nombre, manté una intensa activitat cultural. També hi ha un nombre important de persones que es declara ucraïnesa.

També tenen una presencia antiga en el terriotri els eslovens, tot i que molt poc nombrosos (no passen dels 2.000), els txecs, amb un nombre similar i els búlgars.

També viuen a la Voivodina altres poblacions que hi han arribat molt més recentment, com els montenegrins, inexistents abans de la Segona Guerra Mundial (tot i que si n’hi havia és molt probable que fossin recomptats com a serbis, ja que per a molts no eren considerats com una nacionalitat diferent).. El mateix passa amb els macedonis, concentrats sobretot a la zona més meridional, i també amb els albanesos. Després de la Segona guerra Mundial, hi van arribar memebres de la comunitat gorani, que són eslaus musulmans que tenen el seu origen a les muntanyes del sud de Kosova. No hi ha acord entre els filòlegs a l’hora de catalogar la seva llengua: alguns la consideren una variant del serbocroat, d’altres del macedoni, i fins i tot alguns l’arriben a considerar com una llengua diferent.

Finalment també hi ha persones censades com a bosníaques, valaques, jueves (no més de dues-centes persones i de llengua jíddix), gregues, poloneses i xineses.

Pel que fa a la llengua, el cens reflecteix que, independentment de la nacionalitat, el serbi és la llengua del 76,63% de la població, i el croat de l’1,05%; l’hongarès, del 13,99%; l’eslovac, del 2,71%; el romanès, de l’1,45%, el romaní, de l’1,08% i el rutè, del 0,57%.

Quant a la religió, un 68,9% es declaren ortodoxos, el 19,1% catòlics i el 3,5% protestants.

Kočani Orkestar, la famfàrria dels roms de Macedònia

La Kocani Orkestar (de Macedònia), la Fanfare Ciocarlia (de Romania) i la famfàrria sèrbia de Boban Marković, són els tres grans grups que representen millor la tradició de les famfàrries dels roms balcànics, i són les més conegudes als països occidentals. En el cas de la Kocani, la fama li ve donada, fora de les fronteres balcàniques, per la seva intervenció al film d’Emir Kusturica El temps dels gitanos.

Les famfàrries són grans formacions, sobretot instrumentals, amb predomini absolut dels instruments de vent que recullen part de la tradició musical rom i també d’altres influències, com la de les bandes militars otomanes. El seu objectiu és posar música a les diverses celebracions i rituals de la vida quotidiana.

Tal com indica el seu nom, aquest grup és originari de la localitat de Kocani, de l’est de Macedònia, no gaire lluny de la frontera amb Bulgària. Sembla que a principis del segle XX es van establir en aquest localitat les famílies roms d’on provenen els músics que conformen la Kocani.

És difícil dir quan es va formar, ja que els roms de Kocani sempre havien tocat en tota mena de festes i celebracions, casaments, funerals, batejos… sense tenir unes formacions estables. Va ser a partir dels anys setanta que van començar a tenir una formació més estable. El primer nom que va tenir el grup, una vegada format com a tal, va ser de Duvacki Oskestar. El disc que els va fer saltar definitivament a la fama el van enregistrar l’any 1997.

Moldàvia perd 400.000 habitants en deu anys

Durant el mes de maig, concretament entre els dies 12 i el 25, de l’any passat es va elaborar el nou cens de la República de Moldàvia.  L’anterior s’havia fet l’any 2004 i era evident que calia fer-ne un de nou, ja que la realitat demogràfica del país ha canviat notablement en aquest període de temps.

Les dades d’aquest cens encara no s’han fet públiques, però sí que se n’han avançat algunes informacions, que semblen confirmar aquests canvis.

La dada més rellevant és la confirmació del descens de la població. Segons aquest cens, el total d’habitants del país és  de només 2.913.281 persones. Per tant, si comparem aquesta xifra amb la que va aportar el cens de 2004, es pot comprovar que Moldàvia té uns quatre-cents mil habitants menys, ja que en aquella data Moldàvia tenia 3.383.322 habitants. A més, cal afegir que cal restar, del dos milions nou-cents mil, 329.108 persones que viuen a l’estranger. Això vol dir, doncs, que la població real no arriba als dos milions sis-cents mil.

Tal com va passar fa deu anys, el cens no es va poder fer a la zona de Transnístria, autodeclarada independent, ja que les autoritats d’aquest territori s’hi van negar i no reconeixen l’autoritat de Chisinau.

Unes altres dades que s’han fet conèixer són les relatives al grau d’urbanització del país. Segons aquest nou cens, Moldàvia continua sent un país eminentment rural, ja que és en aquestes zones on es concentra  el 65,8% de la població, mentre que només el 34,2% viu en zones urbanes. Aproximadament un 17% dels habitatges del país estan desocupats.

També es manté la tendencia que la majoria de la població es concentri a la zona central i septentrional del país.

D’altra banda, no s’ha donat encara cap informació sobre la composició ètnica del país.

Segons el cens de l’any 2004, les persones que afirmaven tenir nacionalitat moldava-romanesa sumaven el  77,96% (2.638.067), els ucraïnesos representaven el 8,35% (282.406), els russos 201.218 (5,95%), els gagaüsos 147.500 (4,36%), els búlgars 65.622 (1,94%), els roms  12.271 (0,36%) i els polonesos 2.383 (0,07%).

Moldàvia, doncs, és un altre cas de país en clara regressió demográfica, tal com passa ja en altres estats balcànics, com Bulgaria o Romania.

Sobre Bulgaria podeu llegar l’entrada:

https://balcaniablog.wordpress.com/2014/09/15/bulgaria-continua-perdent-poblacio/

La llengua salvada, d’Elias Canetti

Elias Canetti és un dels intel•lectuals europeus més interessants de la segona meitat del segle XX. Tot i haver-se guanyat un reconeixement públic important, l’exemple més notori del qual és el Premi Nobel de Literatura de l’any 1981, la seva obra no és aquí prou coneguda.

La seva producció literària no va ser gaire extensa. En el sentit estricte de la paraula, només va escriure una novel•la, Auto de fe (de l’any 1936), i altres obres breus, com alguns drames teatrals, notes de viatge, apunts. Una bona part de la seva vida la va dedicar a la redacció del text que ell va considerar l’obra de la seva vida Massa i poder, una obra de caire sociològic, on analitza les estratègies mitjançant les quals els governants i els líders polítics controlen les masses.

Canetti va néixer a la ciutat búlgara de Ruse (coneguda llavors com Rustschuk), a la vora del Danubi i de la frontera amb Romania, l’any 1905, en el si d’una família sefardita. La seva llengua materna, doncs, era la llengua dels descendents dels jueus d’expressió castellana, que ells anomenen ladino, expulsats de la Monarquia Hispànica.

Moltes vegades s’ha posat Canetti com a paradigma del multilingüisme personal. Canetti, com hem dit abans, va tenir com a primera llengua el ladí, els seus pares entre ells parlaven en alemany, però el búlgar i també el romanès eren per a ell llengües molt properes, i fins i tot el turc i l’armeni, tal com explica en el seu llibre. En aquella època, a principis del segle XX, Ruse era un ciutat multicultural, força més que ara. Quan tenia onze anys, la seva família es va traslladar a Manchester, on lògicament va incorporar l’anglès. Va viure també a Viena, on va aprendre l’alemany, que de fet va convertir en la seva llengua literària, i a Zuric (aquesta vegada va aprendre el suís-alemany). Tot aquest bagatge lingüístic justifica el nom de l’obra.

Tots aquests anys d’infantesa i de primera joventut, fins als setze anys, són l’eix de La llengua salvada, el primer dels seus tres llibres autobiogràfics. A part del seu indiscutible valor literari, ens fa conèixer un món que en bona part s’ha perdut, ens acosta al món sefardita dels Balcans, i les seves tradicions, al desvetllament de la seva passió per la literatura, a l’ambient prebèl•lic, a la vida durant de la Primera Guerra Mundial, i ens fa conèixer sobretot la seva personalitat.

Els dos volums autobiogràfics que segueixen aquesta obra són La torxa a l’orella i El joc d’ulls, editats per Edicions Proa.

Us adjunto l’enllaç del blog L’almadrava, de l’amic Xavier Brotons, sobre aquesta obra i els llocs que van marcar els primers anys de la infantesa de Canetti:

http://almadravaxavierbrotons.blogspot.com.es/2012/09/institut-tecnic-elias-canetti-ruse.html

Grabar-Kitarovic, primera dona presidenta de Croàcia

Les eleccions que van tenir lloc aquest diumenge passat a Croàcia van tenir, tal com s’esperava, uns resultats molt ajustats. Finalment, la candidata guanyadora va ser la presentada per la Comunitat Democràtica de Croàcia, Kolinda Grabar-Kitarovic, que va obtenir un 50,7% dels vots, mentre que el seu rival, el socialdemòcrata Ivo Josipovic, va quedar a només un 1,’4% percentual de distància. La distància real entre els dos candidats, doncs, ha estat, només de 32.435 vots, fet insòlit en unes eleccions presidencials fetes en aquest país en els últims anys.

Les enquestes prèvies a la primera volta, el 28 de desembre, donaven com a guanyador Josipovic, el president sortint. Aquell dia els resultats ja es van ajustar molt, tot i que Josipovic va aconseguir, encara, més vots que Grabar-Kitarovic (l’avantatge era del 38,4% contra el 37,2%). Cal dir, però, que l’afluència a les urnes va ser molt baixa, amb tan sols un escàs 37% de participació, que demostra el desencís popular. Aquesta vegada, en canvi, la participació s’ha incrementat fins al 59%, per tant, de manera molt notable.

Una altra dada que demostra aquesta desil·lusió és l’elevat nombre de vots en blanc, que en aquesta segona volta ha arribat fins a la xifra de 60.728. Tot sembla indicar que aquest elevat nombre de vots pot haver perjudicat més el candidat socialdemòcrata.

També és evident que el vot de la diàspora ha afavorit la candidata de l’HDZ. Segons les dades aportades per diferents mitjans croats, el 91,1% d’aquests vots han anat adreçats a Grabar-Kitarovic. A Bòsnia, on l’HDZ té una estructura molt consolidada, el percentatge de vots que ha obtingut ha estat del 93%.

Una altra dada que pot explicar el fracàs de Josipovic ha estat el mal resultat de Josipovic a la capital del país, Zagreb, que representa prop d’una cinquena part del cos electoral.

Caldrà veure, doncs, en què pot canviar la política del país a partir d’ara. Milorad Pupovic, per exemple, el líder més visible de la comunitat sèrbia del país, ha anunciat que tem que les relacions amb Sèrbia se’n puguin ressentir, i que els avenços d’aquests darrers anys se’n puguin anar en orris. D’altra banda, també tem que es puguin reactivar conflictes com el de Vukovar.

De moment, Grabar Kitarovic ja ha anunciat que el principal objectiu de la seva presidència serà fer sortir el país de la greu crisi en què es troba, i també reforçar els lligams amb la Unió Europea i l’OTAN.

Finalment, hi ha la incógnita de com serà la cohabitació entre la presidenta conservadora i el gabinet liderat pel socialdemòcrata Zoran Milanovic.

Segona volta de les eleccions presidencials de Croàcia

Aquest diumenge, 11 de gener, té lloc la segona volta de les eleccions presidencials de Croàcia, a resultes del fet que cap dels quatre candidats que es van presentar a les eleccions del 28 de desembre obtingués més del cinquanta per cent dels vots.

Els candidats que van aconseguir un  nombre més elevats de vots són el socialdemòcrata, i actual president, Ivo Josipovic i la candidata del principal partit de l’oposició, la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), Kolinda Grabar-Kitarovic. Els resultats d’avui són, ara per ara, molt incerts, ja que les enquestes pronostiquen un nombre de vots molt similars per als dos candidats.

Josipovic va obtenir el 38,46% dels vots i la seva oponent Kolinda Grabar-Kitarovic el 37,22%. A efectes pràctics això va representar aproximadament només uns vint mil vots de diferència. A això s’hi afegeix el fet que el tercer candidat en les eleccions del desembre, el jove Ivan Vilibor Sincic, no ha donat cap instrucció als seus votants. No només això, sinó que ha afirmat que no aniria a votar-ne cap. Sincic va ser la gran sorpresa de la primera volta de les eleccions, ja que va obtenir un 16,42 dels sufragis, resultat que no esperava ningú. Va arreplegar el vot, sobretot, de l’electorat a l’esquerra dels socialdemòcrates.

Aquest dijous mateix, precisament, Sincic va ser arrestat durant unes hores després que amb una quarantena de membres de l’ONG Zivi Zid fes una acció de protesta contra uns desnonaments. Va aprofitar l’acció per denunciar la hipocresia del sistema polític croat.

La candidata conservadora sí que ha rebut, en canvi, el suport de l’altre candidat que no ha passat a la segon volta, l’ultradretà Milan Kujundzic, que amb un migrat 6,3 % va quedar molt per sota de les expectatives. No és estrany aquest suport, ja que Grabar-Kitarovic, exdiplomàtica de l’OTAN, és membre de l’ala més dretana del partit. Un fet molt destacat en les tertúlies croates aquests darrers diez, ha estat l’anunci d’aquesta candidata que en cas que no guanyi les eleccions tornarà a la seva feina habitual, a l’OTAN. Aquesta actitud demostra molt poc interès en la política croata, i fins i tot menyspreu.