Oratnitza, el folk búlgar del segle XXI

Oratnitza és un dels grups de folk més interessants de tots el Balcans. El seu objectiu, tal com manifesten en totes les entrevistes, és reinterpretar la música tradicional búlgara de manera que les generacions actuals la puguin continuar sentint com a pròpia.

Els seus arranjaments són extraordinàriament acurats i recorren moltes vegades a d’altres estils, com el jazz, el cant ortodox, la música experimental o músiques d’altres tradicions, com per exemple la dels aborígens australians.

El grup es va crear tot just fa sis anys, l’any 2009, i el seu nom fa referència a rituals del foc relacionats amb les festes de Carnaval.

Pàgina web del grup: https://oratnitzaband.wordpress.com/

Anuncis

Els estudiants de Macedònia aconsegueixen que el govern aturi la reforma universitària

Els estudiants de Macedònia han aconseguit, després de tres mesos de protestes, que el el govern es comprometi a redactar una nova Llei d’Educació Superior.

Les mobilitzacions van començar a mitjan mes de novembre, quan el govern va aprovar una nova llei segons la qual s’introduïen uns exàmens externs a les universitats que tenien com a objectiu, sempre segons el govern, millorar el nivell de l’alumnat.

Aquesta mesura va provocar la indignació dels estudiants, i també del professorat, que van considerar aquesta decisió com una intromissió en una parcel•la que no li correspon, i com un atac sense precedents a l’autonomia universitària.

Des de llavors, els estudiants es van organitzar en assemblees (plenums és el nom utilitzat pels estudiants, com a les mobilitzacions populars de Bòsnia) i van endegar una sèrie d’accions de pressió i de protesta. Durant el mes de desembre es van arribar a congregar més de deu mil persones en el que ha estat, sens dubte, la manifestació estudiantil més nombrosa des de la independència del país. Una altra particularitat del moviment és que les mobilitzacions han estat protagonitzades indistintament per totes les comunitats del país, un fet sense precedents.
Els professors universitaris també s’han anat afegint, de manera molt majoritària, a aquestes convocatòries, i han fet arribar diversos documents al govern on en demanaven la retirada, de la polèmica llei, i exigien converses per a la redacció d’una altra.

Tot sembla indicar que en proper plènnum els estudiants decidiran aturar la vaga, tot i que de moment encara ocupen algunes de les facultats, com les de Filologia i Filosofia.

Macedònia es veu immersa aquests darrers mesos en una situació de crisi permanent. Fa mesos que van tenir lloc les darreres eleccions generals, però el Parlament no funciona de manera normalitzada. Els partits opositors, que van acusar el govern de cometre frau en el recompte de vots, han boicotejat les sessions parlamentàries i no han estat presents a la cambra.

A més, també s’han fet publics diversos escàndols que demostren la situació greu en què es troba la llibertat de premsa al país, on s’han detinguts diversos periodistes amb l’objectiu només d’intimidar la professió. Aquesta setmana mateix, el líder opositor, el socialdemòcrata Zoran Zaev, ha denunciat que centenars de periodistes estan sota vigilància per part del govern. Aquest control, però, sembla que també pot estendre’s a acadèmics, jutges, líders polítics, religiosos…

El sector sanitari també està revoltat, arran de la mort d’una nena de nou anys per la inoperància dels responsables del ministeri. Els professionals liberals també s’estan mobilitzant per la introducció de nous impostos que, segons ells, els poden portar a la ruïna. La societat civil s’està organitzant com no ho havia fet ma i està prenent la inciativa i desbordant els partits politics.

Tot plegat pot portar el país a una situació de crisi política profunda, que provoqui un canvi més que necessari. El govern de Nikola Gruevski té, probablement, unes perspectives de futur molt fosques.

Israel pot reconèixer Kosova aviat; Cuba dóna suport a Sèrbia i no ho farà

El president de la Comissió d’Afers estrangers del Parlament de Kosova, Enver Hoxhaj, ha fet una visita oficial de tres dies a Israel. Hoxhaj era, fins la formació del darrer govern, el ministre d’Afers estrangers. Ha estat la primera visita d’aquest tipus que fa un dirigent d’aquest país des de la proclamació de la independència, l’any 2008.

Ha estat rebut al parlament, a la Knesset, on s’ha trobat amb diferents representants de diversos partits polítics.
Hoxhaj ha destacat que les relacions entre tots dos països són bones, però que cal fer un pas endavant que impliqui el reconeixement de Kosova per part d’Israel. Ha reiterat que darrerament les trobades entre delegacions dels dos estats s’estan intensificant i que tot sembla indicar que aquest reconeixement podria arribar d’aquí a no gaire temps. També ha deixat constància que les relacions commercials són cada vegada més fluïdes.

D’altra banda, aquesta setmana, el Parlament europeu ha aprovat una resolució que insta els cinc estats membres de la Unió Europea que encara no han reconegut Kosova que facin aquest pas. Fins ara han reconegut Kosova 108 estats de tot el món.

En una línia radicalment diferent, s’ha expressat l’ambaixadora de Cuba a Belgrad. En una entrevista entre el president serbi, Tomislav Nikolic, i la diplomàtica, Adela Mayra Ruiz García, ha refermat el compromís del país caribenc amb Sèrbia. Ha deixat molt clar que no canviarà la seva actitud sobre el territori de Kosovo i Metohija, segons la terminologia oficial de la república de Sèrbia, i que no s’han plantejat en cap cas un possible reconeixement.

Estats que reconeixen Kosova:

Kosovo relations.svg
«Kosovo relations» per AMK1211 and Mareklug (tracking changes in the PNG version and added Brunei and Northern Cyprus) – File:BlankMap-World-Microstates.svg. Disponible sota la llicència Domini públic via Wikimedia Commons.

Sis partits acorden la formació del nou govern bosnià

Poc més d’una setmana després de l’anunci de l’elecció de la nova Presidència de la Federació de Bòsnia, s’ha comunicat que ja hi ha un acord per a la formació del nou govern. La coalició que dirigirà aquest país estarà formada per sis formacions polítiques, de les dues entitats en què està dividit el país.

Quatre mesos després de les darreres eleccions generals, hi ha un principi d’acord sobre el repartiment de les carteres ministerials. Tot i que sembla que no hi ha discrepàncies pel que fa al govern estatal, encara no s’ha tancat del tot el repartiment de càrrecs de la Federació (l’entitat coneguda en segons quins mitjans com a Federació croatomusulmana).

El principal acord és que Denis Zvizdic, del Partit d’Acció Democràtica (SAD), serè el nou cap del govern.

Aquesta gran coalició està formada pel Partit d’Acció Democràtica (SAD), el Front Democràtic (DF) i la Unió Democràtica Croata (HDZ), que són els tres partits més votats a la Federació. D’altra banda, com a partits representants de la República Serpska, l’altra entitat del país, hi ha el Partit Democràtic Serbi (l’SDS de Radovan Karadzic, que ha moderat molt el seu discurs), el Partit del Progrés Democràtic (PDP) i el Moviment Democràtic Popular (PND). S’ha de dir que aquests tres partits, que van obtenir uns molt bons resultats a les darreres eleccions, són a l’oposició a la Serpska, on el partit governant continua sent el dels Socialdemòcrates Independents (SNSD), del nacionalista Milorad Dodik.

Sobre els resultats de les darreres eleccions bosnianes: https://balcaniablog.wordpress.com/2014/10/29/es-fan-publics-els-resultats-definitius-de-les-eleccions-a-bosnia-continuen-les-mobilitzacions-populars/

Sobre l’elecció de la nova Presidència de la Federació de Bòsnia i Hercegovina i el sistema institucional del país: https://balcaniablog.wordpress.com/2015/02/12/la-federacio-de-bosnia-i-hercegovina-te-nova-presidencia/

Poca presència de les minories a l’administració pública de Montenegro

Aquesta setmana s’han fet públiques les dades d’un estudi que demostra que les minories ètniques estan infrarepresentades a l’administració pública.

Segons les dades aportades per aquest informe, la immensa majoria dels treballadors públics són montenegrins, que ocupen fins a un 82% dels llocs de treball. Si comparem aquesta xifra amb el percentatge que representen en el conjunt de la població, del 45%, es fa evident una claríssima desproporció.

Per la seva banda, els serbis, que són el segon gran grup de població, el 28% aproximadament, ocupen moltíssims menys llocs de treball: tan sols el 7,3%, molt per sota del que es correspondria amb un repartiment més o menys equitatiu.

El mateix passa amb la resta de grups. Els albanesos, que són entorn del cinc per cent del total d’habitants del país, ocupen només l’1’8% dels llocs de treball en el sector públic.

Els altres grups del país (bosníacs, roms i croats) també tenen un índex d’ocupació en empreses publiques molt inferior al percentatge de població.

Aquestes dades són fruit d’un estudi encarregat pel Ministeri de Drets Humans i Minories.

El govern serbi defensa la integritat territorial d’Ucraïna

Sèrbia ha estat sempre una país amb vincles molt estrets amb Rússia. Durant la darrera dècada del segle XX, aquests lligams històrics es van reforçar, fins al punt que Rússia es va convertir en el gran suport que tenia el règim de Milosevic. Rússia sempre s’ha oposat a la declaració unilateral d’independència de Kosova i, repetidament, ha reiterat que no reconeixeria aquest nou estat.

Ara bé, Sèrbia està immersa en una negociació per al seu ingrés a la Unió europea. Les aspiracions del govern són que aquesta incorporació al club europeu pugui tenir lloc durant l’any 2019. Tenint en compte les més que complicades relacions de la UE amb Rússia, en aquests moments, Belgrad ha hagut de fer molts equilibris per tal de no perdre el seu millor soci i aliat i, alhora, no comprometre el seu acostament a Europa.

Els fets d’Ucraïna han posat a prova una vegada i una altra la diplomàcia sèrbia.

Durant el Nadal, una representació sèrbia d’alt nivell va visitar Ucraïna. El ministre d’afers estrangers serbi, el socialista Ivica Dacic, va fer saber que el seu govern era favorable a la integritat terriotrial d’Ucraïna. Va argumentar-ho a partir del fet que si no acceptaven la declaració unilateral de Kosova no podien avalar una secessió de les regions orientals ucraïneses. Evidentment aquestes declaracions podien comprometre les seves relacions amb Moscou.

D’altra banda, Belgrad també ha insistit que la solució del conflicte ha de passar necessàriament per la negociació i per acords constructius. En aquest sentit ha destacat el gran paper que ha de jugar Rússia en aquestes negociacions. Per reblar aquesta actitud, el govern serbi s’ha negat a aplicar sancions contra Rússia, cosa que ha provocat que rebés crítiques i pressions d’alguns països europeus. Altres països de la zona, com Bulgària, Montenegro o Eslovènia, per exemple, sí que han aplicat aquestes sancions.

A més, en aquests moments, Sèrbia, conjuntament amb Suïssa, presideix l’OSCE, amb la qual cosa es veu obligada a actuar amb molta cautela. Per aquest motiu, Dacic ja ha anunciat que haurà de viatjar una altra vegada a Ucraïna, precisament com a alt representant d’aquest organisme.

Moldàvia, nou govern de coalició amb suport extern del Partit Comunista

Aquest dimecres, després de dos mesos d’incertesa, el Parlament moldau ha donat el vistiplau a un nou govern, que trenca amb la dinàmica política dels últims anys. Amb seixanta vots a favor, va ser escollit Chiril Gaburici com a nou cap del govern. La particularitat de l’elecció és que aquest candidat ha rebut el suport del Partit Comunista, fins ara principal partit de l’oposició.

Aquest nou executiu no compta amb majoria al Parlament, ja que està format, només, pel Partit Demòcrata i pel Partit Liberal Demòcrata. Tot i estar en minoria compta, i sembla que comptarà, amb el suport extern del Partit Comunista. El Partit Liberal Demòcrata disposarà de nou carteres i el Partit Demòcrata, de set.

D’aquest govern de coalició en queda exclòs, doncs, el Partit Liberal. En els darrers anys, els tres grans partits prooccidentals havien format una coalició (PD, PLD i PL), que era molt ben vista pels governs occidentals. Per tant, el Partit Liberal passa ara a l’oposició.

La setmana passada ja va haver-hi un intent de votar un nou govern, però va ser impossible aconseguir una majoria suficient. Els desacords amb el Partit Liberal, motivats sobretot pel repartiment de carteres ministerials, han fet que no es pogués repetir aquesta coalició. Els liberals es van oferir per continuar les negociacions, però finalment l’opció triada per demòcrates i liberal demòcrates ha estat buscar una solució alternativa.

El cap de govern sortint, Iure Leanca, ja ha criticat obertament aquest nou govern. Segons ell, una decisió d’aquest tipus, governar amb el suport dels comunistes, pot representar un pas enrere en les relacions amb la Unió Europea.

Els comunistes, per la seva banda, han justificat el seu vot favorable a Gaburici pel fet que és una persona independent i de solvència contrastada. Gaburici és un empresari de trenta-vuit anys, amb experiència en el món de les telecomunicacions.

El mateix dia de la votació, hi va haver una concentració, no gaire nombrosa, de protesta davant del Parlament, pel fet que els comunistes tornessin a tenir un paper rellevant en la política del país.

Entrada de la semana passada sobre l’intent fallit de triar un nou govern: https://balcaniablog.wordpress.com/2015/02/14/moldavia-encara-no-te-nou-govern/

Mostar

P1030138

P1030128

Pont Vell de Mostar

Mostar és una de les ciutats més interessants de Bòsnia i Hercegovina. Està situada en el cantó que duu el nom d’Hercegovina-Neretva i és la capital oficiosa d’Hercegovina, un territori de forta personalitat en el conjunt del país. Pel nombre d’habitants, és la cinquena ciutat de l’estat, amb poc més de cent mil habitants.

La ciutat va ser fundada a finals del segle XV. El seu nom prové del pont, que en serbocroat és most. El Pont Vell és conegut com a Stari Most, i el nom de la ciutat es deriva dels mostari, que són les dues torres que flanquegen el pont, com si en fossin els guardians. Aquest pont, un dels grans atractius i principal símbol de la ciutat, va ser destruït durant la guerra per forces croates. Després del conflicte bèl·lic va ser reconstruït, amb una important aportació de capital turc.

Segons el cens de 1991, la ciutat tenia una mica més de cent vint-i-cinc mil habitants, dels quals gairebé el 35% eren bosníacs, gairebé el 34% croats, un 19% serbis, i un 10% es declarava iugoslau a seques. Després de la guerra, i segons les últimes dades, vora el 49% són croats, el 47% bosníacs i només un 3% es declaren serbis. Avui en dia ja gairebé ningú no es declara iugoslau.

Una altra de les conseqüències més tristes de la guerra ha estat el fet que el barri musulmà i el barri croat han quedat gairebé separats del tot pel Pont, a banda i banda del riu Neretva.

És una ciutat que val molt la pena de visitar, i és una delicia perdre’s pels seus carrerons, pels mercats i per les mesquites.

P1030130

P1030162

P1030164

P1030126

P1030137

P1030139

P1030129

Mesquita de Koski Mehmed Paixà, de lluny

P1030140

P1030149

Interior de la mesquita de Koski

P1030159

P1030140

Exteriors de la mesquita de Koski

P1030165

Pont Petit

P1030166

P1030167

Els efectes devastadors de la guerra encara són evidents en alguns indrets de la ciutat

P1030161

Totes les fotos són de Josep Dorca

Els txecs de Bòsnia

Tots els països balcànics es caracteritzen per la seva multietnicitat. És impossible trobar territoris de relativa extensió en els quals no puguem trobar alguna, o algunes minories. No podem dir que hi hagi, doncs, cap país monoètnic. El paradigma d’aquesta multiculturalitat del món balcànic, però, és Bòsnia. Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, Bòsnia era coneguda com la petita Iugoslàvia, precisament perquè reunia en el seu si tota la diversitat possible.

Una altra dada indiscutible és que tots els països balcànics han perdut diversitat en el transcurs del darrer segle. La construcció dels estats nacionals i, moltes vegades, la voluntat manifesta d’aconseguir que les fronteres ètniques coincideixin amb les fronteres estatals ha comportat procesos d’assimilació. No cal dir que els conflictes bèl·lics d’aquest segle han tingut un efecte devastador sobre aquesta diversitat.

Quan es parla de Bòsnia i Hercegovina, normalment es tenen compte només els que es consideren com a tres pobles constituents: els bosníacs (o musulmans, muslims…), els serbis i els croats. Ara bé, més enllà d’aquests tres grups, hi ha una munió de minories sovint oblidades.

Un exemple de tot aquest seguit de minories són els txecs. Aquest col·lectiu encara present en la vida pública, tot i que de manera molt minoritària, ha tingut la seva rellevància en els darrers cent trenta anys.

Els txecs van començar a arribar a Bòsnia després de l’any 1878. Aquell any es va signar el Tractat de Berlín, segons el qual el territori de Bòsnia i Hercegovina passava a ser administrat per l’Imperi Austrohongarès, tot i que formalment romania encara sota poder de l’Imperi otomà.

Aquest canvi d’administració va fer que l’Imperi comencés a impulsar noves infraestructures, sobretot vies de comunicació, que connectaven Bòsnia amb la metròpoli. Es van crear també noves indústries, amb capital austríac sobretot, i es va intentar crear noves institucions. Tot això va representar que Bòsnia fos vista, per moltes persones, com una terra d’oportunitats.

A resultes d’això, moltes persones provinents de tots els països de l’Imperi van emigrar-hi. Entre aquests emigrants hi hagué molts alemanys, hongaresos, italians, polonesos, txecs, eslovacs… Tot plegat va repercutir en el fet que Bòsnia fos encara més multiètnica del que era fins llavors. També va passar que el pes de certes minories es va incrementar, com en el cas dels alemanys i dels hongaresos.

La majoria dels txecs que van arribar a Bòsnia pertanyien al que s’ha anomenat moltes vegades la intelligèntsia. Hi havia, entre aquests emigrants, arquitectes, enginyers, professors, geòlegs. Molts, també, eren professionals qualificats, sobretot en la primera fornada, com per exemple, treballadors del ferrocarril o de les mines (de gran tradició en els països txecs).

El fet que fossin treballadors qualificats va fer que aquestes persones tendissin a aglomerar-se en zones urbanes, com Sarajevo, Mostar, Banja Luka, Derventa, Tuzla o Zenica.

Després d’aquesta primera fornada, n’hi hagué una altra a partir dels anys noranta del segle XIX. En aquest cas, la majoria procedien de zones agrícoles txeques i es van establir en zones rurals del centre de Bòsnia. Així com en el cas de l’emigració que es va assentar en zones urbanes, la tendència va ser la d’anar-se assimilant a la població local, l’emigració rural va tendir a agrupar-se en zones compactes, cosa que va permetre la consolidació de diverses comunitats txeques. Exemples d’això són Macino Brdo (a Prnjavor), Vranduk (a Doboj) i Non Vas (a Derventa). En altres llocs també es constituïren comunitats txeques, tot i que no majoritàries: a Bosanski Kobas i Malici.

A partir de llavors és quan es constitueixen les primeres associacions txeques, escoles on s’ensenya en txec, biblioteques. No cal dir que, tenint en compte que era una immigració molt recent i que Bòsnia formava part de l’Imperi austrohongarès com els països txecs, les relacions i vincles amb el país d’origen eren molt estrets.

Això va canviar relativament a partir del moment que es crea el Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens. Algunes d’aquestes persones van optar per tornar al seu país d’origen, però d’altres van continuar mantenint les institucions pròpies, tal com van fer altres minories.

Quan esclata la Segona Guerra Mundial, i el que podríem anomenar com a múltiples guerres iugoslaves, les institucions txeques van quedar abolides pel règim feixista. A partir de llavors, és quan s’inicia un procés accelerat d’assimilació.

La creació de la nova Iugoslàvia socialista va tornar a garantir els drets de les diferents minories, entre les quals hi havia la txeca, però el trencament de relacions entre Iugoslàvia i la resta de països de l’òrbita soviètica va fer que els vincles amb Txecoslovàquia es tallessin del tot, i que els txecs no fossin particularment ben vistos.

Amb el pas dels anys es van anar consolidant dues tendències paral·leles: d’una banda l’assimilació amb les diverses poblacions locals i de l’altra la tendència a marxar del país, cap a Txecoslovàquia. El resultat final de tot això és que el nombre de persones que s’autoidentificaven com a txeques va caure de manera molt notable. Així com en el cens de l’any 1921 hi havia encara vora 5.900 txecs, en el cens de 1981 el número s’havia reduït ja a a poc més de 600.

Cal tenir en compte que que en els censos que es feien a Iugoslàvia, en el cas concret de Bòsnia, les persones es podien autodefinir com a musulmans (els txecs no tendien a fer-ho), com a croats (alguns) o com a serbis (pocs). La majoria, però, optaven per la fórmula de iugoslaus, que va arribar a representar un percentatge força elevat de la población del conjunt de Iugoslàvia. El percentatge més elevat de persones que es declaraven iugoslaves era precisament a Bòsnia.

Després deles guerres balcàniques dels anys noranta, els txces han quedat dividits entre els que viuen a la República Serpska (Prijedor, Prnjavor, Derventa) on han tendit a passar desapercebuts i els que vieun a la Federació de Bòsnia. En aquest darrer cas hi ha hagut una revifalla de la seva activitat, s’han reestablert algunes associacions i s’ha recuperat l’interès per la llengua, que tot i que no s’havia perdut del tot sí que estava, està, en una situació delicada.

Conflicte fronterer entre Bòsnia i Montenegro: desacord sobre Sutorina

Vicinity-of-Prevlaka-in-Croatia-and-Montenegro

Mapa de les zones frontereres de Croàcia i Montenegro. Aquest mapa prové de la Secció Cartogràfica de les Nacions Unides.

Sutorina és un petit territori que, ara per ara, pertany a Montenegro. Però això podria canviar. Aquest territori també és reivindicat per Bòsnia i Hercegovina. Tenint en compte que és molt probable que no hi hagi acord en les negociacions entre tots dos estats, podria molt ben ser que aquest litigi acabés en el Tribunal Internacional de Justícia.

Sutorina és una extensió de terra relativament petita, de poc més de vuitanta mil metres quadrats. Té la particularitat, però, que abasta uns cinc quilòmetres de costa. Té només set localitats habitades, que sumen poc més de mil sis-cents habitants. Així, doncs, si Sutorina s’integrés a Bòsnia, representaria la segona sortida al mar d’aquest país. L’altra és Neum, que divideix Croàcia una mica més al nord de Dubrovnik. També, la de Neum, és una franja de territori molt estreta. Sutorina és a tocar de la península de Prevlaka, que tradicionalment ha estat objecte de conflicte entre Montenegro i Croàcia.

La Cambra de Representants de l’Assemblea de Bòsnia i Hercegovina ha acordat que aquest 24 de febrer tindrà lloc un debat sobre aquest tema en aquesta cambra. En aquest debat hi intevindran membres el govern, de la Comissió de Fronteres de l’Estat i també d’associacions de ciutadans que han estat treballant aquesta qüestió.

Durant el mes de novembre de l’any passat, un projecte d’acord entre tots dos governs, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina, va ser signat. Aquest projecte preveia que aquest terriotri romandria sota sobirania montenegrina. Ara bé, en el parlament bosnià es va aprovar, fa pocs dies, una resolució segons la qual es rebutja aquest preacord, cosa que provoca la incertesa sobre Sutorina i sobre les relacions entre els dos països.

Segons les tesis bosnianes, Sutorina va ser cedida a Montenegro tot just l’any 1947 a canvi d’altres territoris, però aquesta mesura no va ser aprovada per cap dels parlaments respectius, per la qual cosa, afirmen, no hauria d’haver entrat mai en vigor. A més, argumenten que tots els documents històrics avalen les pretensions bosnianes. El que és cert és que després de 1878, quan Bòsnia va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohongarès, Sutorina en formava part.