La República Popular de la Ucraïna Occidental. La Galítsia, entre Polònia i Ucraïna

lLemberg 1915 Mariyska.jpg O
By Unknownhttp://www.ukrcenter.com/gallery/ShowImage.asp?ImagePidrozdilID=125&ImageNumber=4, Public Domain, Link

Lviv (1915), capital històrica de la Galítsia. Aquesta ciutat també ha estat coneguda amb el nom de Leopolis i Lemberg.

 

Dedicat a Olena Poltorak

Una de les conseqüències del procés de desintegració de l’Imperi austrohongarès en finalitzar la Primera Guerra Mundial va ser la proclamació de la República Popular de la Ucraïna Occidental, que tingué una vida efímera. Era un estat que pretenia, en primer lloc,  aplegar tots els rutens -ucraïnesos- de l’Imperi i, en segon lloc, unificar-se amb la República d’Ucraïna, proclamada en el context de les revolucions que visqué l’Imperi dels tsars.

No és gaire conegut que a l’Imperi austrohongarès hi havia un percentatge important de població ucraïnesa -identificada com a rutena-. Aquesta població ucraïnesa vivia sobretot a la província de la Galítsia, però també a la Bucovina  i en alguns comtats de la part hongaresa de l’Imperi.

Què és la Galítsia? 

La Galítsia és un territori històric amb una forta personalitat que, actualment, es troba dividida entre dos estats, Polònia i Ucraïna. El nucli històric d’aquest territori està situat dins les fronteres ucraïneses i abasta els oblasts (o províncies) de Lviv, Ternòpil i Ivano-Frankivsk. Aquest territori és, i era, poblat majoritàriament per ucraïnesos, també coneguts amb el nom de rutens, que, de fet, era el nom utilitzat habitualment. Tot i això tambe hi vivien nombrosos polonesos, alemanys i jueus, particularment en els nuclis urbans.

Location Galicia in Europe.svg
By Ssolbergj – Location_European_nation_states.svg, CC BY-SA 3.0, Link 

Localització de la Galítsia 

 

Els territoris de la Galítsia van formar part del principat de Kíiv, que va ser el primer estat eslau, constituït a finals del segle IX. Aquest principat arribà a tenir unes grans dimensions,  que impediren la consolidació d’un estat centralitzat, cosa que feu que diversos clans es fessin forts en diversos territoris, i acabà implicant la creació de nous principats i el col·lapse de la Rus de Kíiv. Del seu col·lapse, en sorgiren diversos principats, entre els quals els de Vladímir Suzdal, la República de Nòvgorod o el de Galítsia-Volodymir (o Volínia), que primer van néixer com a dos estats separats, que foren unificats a finals del segle XII. Els seus límits s’estengueren més enllà del límits de l’actual Ucraïna, i arribaren fins a l’actual sud-est de Polònia i una franja de l’actual Bielorússia. La primera capital d’aquest principat se situà a Halych (nom a partir del qual es form el topònim Galítsia), però no trigà gaire a trasllardar-se a Lviv,  ciutat que sempre més ha exercit aquestes funcions.

Cap a finals del segle XIII i principis del XIV es consoliden clarament els nous estats que passaran a dominar la zona, i que engoliran bona part dels diversos estats de més reduïdes dimensions en un clar procés de construcció de nous estats més forts i centralitzats. En aquest procés, els estats que  es convertiren en més poderosos foren el Gran Ducat de Lituània, el Regne de Polònia i el Regne d’Hongria. Això comportà la desaparició d’antigues entitats polítiques, i el principat de Galítsia-Volínia tampoc no en fou una excepció. Casimir III, rei polonès, l’any 1439 envaí el principat, i el 1352 la Galítisia fou incorporada a Polònia, amb el nom de Regne Rutenii, que feia evident quina era la composició ètnica majoritària del territori.

Un cop incorporada al regne de Polònia, es poden destacar dos fets fonamentals. D’una banda, la pèrdua de l’autonomia  política i de l’altra l’acceleració del procés de refeudalització, que no fou un fet exclusiu de la Galítsia, sinó que fou un fenomen general al conjunt d’aquesta àrea del continent. Les contradiccions d’interessos entre les classes nobiliàries i els pagesos eren cada vegada més grans, cosa que provocà tot un seguit de revoltes camperoles, entre les quals destaca particularment la de Mukha i Borúlia, entre els anys 1490 i 1492.

Polònia -o més ben dit la Confederació polonesolituana- durant el segle XVIII fou víctima de la pressió de les potències que l’envoltaven, fins al punt que va desaparèixer com a estat i el seu territori repartit entre Rússia, Prússia i la Monarquia habsbúrguica. La Monarquia habsbúrguica se n’emportà la part més petita, ja que només s’annexionà la Galítsia. Un cop hi fou incorporada, es creà una província anomenada Galítsia i Lodomèria, que, a la pràctica abastava un territori força més ampli que l’antiga Galítsia, ja que també s’hi afegiren força territoris poblats majoritàriament per polonesos, com la ciutat de Cracòvia, a partir de 1846.

L’Imperi habsbúrguic es va transformar en Imperi austrohongarès l’any 1867. Aquell any, l’Imperi quedà dividit en dues grans àrees, la Cisleithània -sota l’òrbita austríaca- i la Transleithània -sota l’òrbita hongaresa-. L’àrea austríaca sempre va ser molt més descentralitzada que no pas l’hongaresa. D’aquesta manera, la Galítsia i Lodomèria es va convertir en una de les disset entitats polítiques que conformaven la Cisleithània.

Map of the Kingdom of Galicia, 1914.jpg
By Mariusz Paździora – Own work, CC BY 3.0, Link 

Regne de Galítsia i Lodomèria, 1914

En el conjunt de la Galítsia, els nobles polonesos ocuparen indiscutiblement un lloc prominent i tenien totes les palanques del poder polític, social, econòmic, i eren els interlocutors amb les autoritats de Viena. La població rutena, per tant, era la més pobra, subordinada  i rural. A les ciutats de la Galítsia, els rutens eren minoria. A Lviv, per exemple, l’any 1910 només el  20% dels habitants eren ucraïnesos, mentre que els jueus eren el 26,5% i els polonesos el 49’5% -cosa que explica el fracàs de la futura república a la capital-. En el conjunt dels censos fets entre 1846 i 1910 el nombre de rutens oscil·la entre el 50,1% i el 40,2%, amb una tendència a minvar.  De tota manera, els portaveus de la comunitat  ruten sempre van afirmar que aquestes dades no eren del tot fiables, ja que moltes persones eren empeses a declarar-se com a poloneses.

El desvetllament d’una consciència nacional rutena fou més tardà que a la Ucraïna oriental. La primera entitat cultural creada fou Prosvita, l’any 1834. Políticament, no es comencen a organitzar fins més endavant, primer dividits entre Vells Rutens i Joves Rutens (els primers més conservadors i amb simpaties prorusses; més liberals i més conscients de la seva nacionalitat els segons). Cap a finals de segle es formà El Partit Nacional Demòcrata, el Partit Radical Ucraïnès i també un Partit Socialista de Galítsia, que foren els prinicpals actors polítics a principis del segle XX.     

Les reivindicacions rutenes s’anaren fent cada vegada més presents en el debat polític, amb demandes com una reforma electoral que els assegurés una millor representació, una millora del tracte de la llengua, reforma agrària… Per tal de fer sentir aquests greuges s’adreçaren a Viena, sense resultats efectius, cosa que provocà una important frustració en la comunitat ucraïnesa.

 

La República Popular de la Ucraïna Occidental 

El desenvolupament de la primera Guerra Mundial va provocar profundes transformacions al conjunt d’Europa, i particularment a l’Imperi austrohongarès. Com més avançava el conflicte, més s’hi aguditzaven les contradiccions nacionals. Alhora, dins el conjunt dels territoris poblats per ucraïnesos, el fet que esclatés la revolució soviètica va intensificar aquesta evolució, ja que el moviment nacional ucraïnès es començà a articular d’una manera seriosa a la’ltra banda de la forntera. En poc temps es veié factible de construir un estat independent que agrupés tots els ucraïnesos. Anteriorment,  aquesta possibilitat era desitjada per força actors de la política ucraïnesa, però de manera real no entrava en les seves perspectives de futur més immediates.

Cal afegir-hi, a més, que els diferents contendents del conflicte bèl·lic intentaren aprofitar, sobretot a finals del conflicte, aquestes contradiccions per tal de satisfer els seus interessos, i, en aquest sentit, la Galítisia no en va ser una excepció.

Només esclatar el conflicte, els nacionalistes ucraïnesos de la Galítisia proposaren, per primera vegada, la unió de tots els ucraïnesos en un únic estat. Aquesta primera proposta, però, tenia com a objecctiu fer que els ucraïnesos sotmesos a l’Imperi rus s’incorporessin a la Monarquia habsbúrguica. L’eina que triaren per tirar endavant aquesta proposta va  ser la creació d’un Consell Suprem Ucraïnès, format per membres dels tres partits esmentats abans. Tot i això, el suport que va rebre per part de l’estat va ser nul i ni tan sols Alemanya es va plantejar seriosament donar-hi suport. Evidentment, el conflicte que això podia generar amb els polonesos impedia que fos efectiu. Per a l’estat era molt més important mantenir el suport de la noblesa polonesa, considerat imprescindible per a la seva supervivència.

La creació d’aquest Consell, però, sí que va provocar l’interès de Rússia a anihilar-lo, ja que el veien com a potencialment perillós, atès que temia que les seves pretensions es poguessin contagiar a la Ucraïna que controlava. No és estrany, doncs, que ocupessin la Galítsia, entre els anys 1914 i 1915. Tot i cercar el suport d’alguns ucraïnesos locals, no reeixiren en aquest intent. D’altra banda, però, també foren pocs els ucraïnesos que apostaren fortament per l’Imperi: només es creà, per lluitar contra els invasors russos, una Unió per l’Alliberament d’Ucraïna, d’escassa implantació. L’estiu de 1915 aquest territori tornà a mans  de l’Imperi Austrohongarès.

L’any 1917, encara, els líders politics rutens (com Iuliian Romanchuk) reiteraren que desitjaven romandre dins de l’Imperi, però reivindicaven dividir la Galítsia en dues parts, per tal de separar-se de la Galítsia pobladda majoritàriament per polonesos. Davant d’aquestes propostes, el govern de l’Imperi reiterà que no faria ni tan sols canvis administratius, cosa que frustrà una altra vegada les expectatives rutenes.

El final de la guerra va precipitar els esdeveniments a tot l’Imperi austrohongarès. Durant el novembre i desembre de 1918 es va presenciar l’ensulsiada i posteriorment esmicolament d’aquest imperi.

El 3 de novembre, von Webenau (principal general de les tropes austrohongareses) signà l’armistici de Villa Giusti, que entrava en vigor l’endemà, que certificava la derrota de l’Imperi Austrohongarès. Just abans, el 28 d’octubre, els txecs havien proclamat la seva independència a Praga -estat al qual s’afegirien els eslovacs el 30 d’octubre, que, al seu torn, s’havien independitzat d’Hongria-; el 29 d’octubre, els croats, eslovens i serbis de l’Imperi havien creat un Consell Nacional, que fou un dels principals actors de la creació de la primera Iugoslàvia. La independència polonesa es considera com a efectiva a partir de l’11 de novembre.  I, evidentment, Àustria i Hongria també començaren a funcionar com a estats independents. Va ser en aquest context en què els ucraïnesos també decidiren crear el seu Consell General Ucraïnès, pas previ a la declaració d’independència, tal com havien fet els txecs anteriorment.

Aquest Consell General, invocant el principi del dret a l’autodeterminació, fou creat el 18 d’octubre a Lviv, amb Ievhen Petrushevych com a president. La proclamació de la independència es feu esperar fins a l’1 de novembre, i el nom del nou estat no va ser adoptat fins al cap d’una setmana. Sobre el nom, cal fer una puntualització: traduir-lo com a república popular pot induir a relacionar-lo amb les repúbliques populars proclamades a l’Europa oriental després de la Segona Guerra Mundial. No hi tenia res a veure. De fet, és la traducció del terme ucraïnès narodni, que té més a veure amb el significat de nacional.

De seguida, el nou govern va manifestar la voluntat d’aplegar tots els territoris poblats per ucraïnesos de l’Imperi, la qual cosa implicava incorporar a la Galítsia oriental -és a dir tota la que es trobava a l’est del riu San- la Rutènia subcarpàtica i la Bucovina, on també hi vivien nombrosos rutens. Aquesta pretensió no va ser satisfeta. La Bucovina fou ocupada poc després per les tropes romaneses, i la Rutènia subcarpàtica, de fet, romangué sempre sota control hongarès fins al moment que va ser annexada a Txecoslovàquia.

RepúblicaPopularDeUcraniaOccidental

De West ukraine.png: PANONIANFlag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверинderivative work: Rowanwindwhistler – Este archivo deriva de: West ukraine.png: PANONIANEste archivo deriva de: Flag-map of the West Ukrainian People’s Republic.svg: Дмитрий-5-Аверин, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=36012681

Territori reivindicat per la República Popular de la Ucraïna Occidental

 

És important de destacar que aquesta proclamació no va ser majoritàriament aprovada per tota la població. Com ja hem dit abans, hi havia importants bosses de població polonesa a tota la Galitsia, però on era més nombrosa era, precisament, a Lviv. Fou en aquesta ciutat on esclatà una revolta de la població polonesa. El resultat d’això fou que les autoritats ucraïneses van ser expulsades de la capital només tres setmanes després, el 21 de novembre. Aquesta revolta precipità la decisió del Consell de crear l’Exèrcit Ucraïnès de Galítsia. La pèrdua de la capital obligà el govern ucraïnès a cercar noves capitals,  primer Ternòpil i després Stanyslaviv (actualment Ivano-Frnknivsk), més a l’est.

El Consell General nomenà una Secretariat Provisional d’Estat, que era qui exercia el govern, encapçalat per Kost Levytskyi, primer, i Sydir Holubovych a partir del gener de 1919. Una de les primeres decisions del nou govern, per tal de legitimar la nova república, va ser la de convocar eleccions, que s’haurien hagut de fer el juny de 1919, però els esdeveniments es precipitaren i això fou impossible. Es va preveure un parlament de 266 diputats, dels quals seixanta-sis correspondrien a les minories, polonesa, alemanya i jueva.

Encara que el parlament no va arribar a ser triat mai, sí que es va renovar el Consell General (només en els territoris que controlava),  on aconseguiren un lloc preminent els nacionaldemòcrates, mentre que la representació dels radicals fou menor. Aquest Consell va optar per nomenar Petrushevytch com a president del nou estat.

El nou govern optà per tirar endavant una política molt prudent, que impliqués els menors canvis possibles en tots els àmbits. A l’administració, per exemple, no es feren més canvis que col·locar persones de confiança en els llocs de més responsabilitat.

Un dels terrenys en què sí que hi hagué canvis era el de la legislació lingüística, tal com era previsible. L’ucraïnès es convertí el 15 de febrer de 1919 en l’única llengua oficial, tot i que els membres de les minories tenien el dret d’adreçar-se a l’administració en la seva llengua. També es va intentar tirar endavant una tímida reforma agrària, que pretenia traspassar grans propietats (en mans de polonesos) en benefici dels camperols. A la pràctica, però,  no s’arribà a  aplicar, cosa que, lògicament, comportà que bona part del camperolat perdés interès a donar suport al nou estat.

Postage stamp of the West Ukrainian National Republic, 1920. 1 Hr face value.png
By West Ukrainian National Republic
(Life time: N/A) – Original publication: 1920
Immediate source: Scanned from personal collection., Public Domain, Link

Segell de la República Popular de la Ucraïna Occidental

És evident que el tracte de les minories no ucraïneses és un dels aspectes més controvertits de la curta vida d’aquest estat. Fonts poloneses destaquen la repressió que patí la població d’aquesta nacionalitat, i ho argumenten amb el tracte discriminatori envers la llengua polonesa, com  la prohibició de publicacions en polonès, sobretot de la capital,  per les intimidacions de la població per part de les tropes ucraïneses i documenten les execucions de població civil, com a Zloczow, i l’internament en camps, com a Kosiv. Les relacions amb la comunitat jueva, en canvi, foren millors. Es creà un Consell Nacional Jueu, que havia de ser l’interlocutor amb el govern i es permeteren les publicacions en jíddix. Fins i tot, nombrosos jueus manifestaren la seva simpatia envers la nova república, que preferien abans que integrar-se en un nou estat polonès.

A part del conflicte amb la població polonesa, a la nova república també esclatà alguna revolta obrera. La Galítsia era una zona poc industrialitzada, per tant amb un moviment socialista molt feble, però, en el centre industrial de Dogròbitx, el més important, hi hagué un aixecament obrer de caire bolxevic, de curta durada.

El fet que s’hagués creat la República de la Ucraïna Oriental poc temps abans va fer que hi hagués interès a crear una república ucraïnesa unificada; almenys això és el que manifestaren els dirigents de les dues repúbliques. Aquesta voluntat, a la Galítsia, quedà segellada en un acord signat el 3 gener. Arran d’aquest acord, s’envià una delegació a Kíiv per tal que s’iniciessin negociacions en aquest sentit. Les converses arribaren teòricament a bon terme, el 22 de gener, moment a partir del qual la Galítsia es convertiria en la Província Occidental d’Ucraïna. A la pràctica, però, aquesta unió fou només simbòlica, ja que mai s’arribà a materialitzar d’una manera efectiva.

Durant el febrer de 1919, les tropes ucraïneses intentaren recuperar Lviv, però l’arribada de l’exèrcit polonès va fer infructuosos aquest intents, i no només això, sinó que va possibilitar que en un període de cinc mesos acabés ocupant tot el territori de la Galítsia. Les tropes poloneses reberen a més el suport de tropes franceses que en teoria havien de combatre els soviètics, però que, a la pràctica, ajudaren els polonesos a sufocar la revolta. Durant el més de juny, els ucraïnesos intentatren tirar endavant una última campanya per expulsar les tropes poloneses, però acabà en fracàs, i el 16 de juliol travessaren el riu Zbruch, que, de fet, era l’antiga frontera entre tots dos imperis.

Els interessos contradictoris entre els governs dels dos estats ucraïnesos no van ajudar gens a la possible supervivència de la república galitsiana. A la Ucraïna oriental, amb capital a Kíiv, governava un directori liderat per Simon Petliura, que tenia com a principal prioritat un acord amb els polonesos que l’ajudés a resistir els soviètics. Petrushevych, per la seva banda, volia resistir tant sí com no, però Kíiv se’n desentengué. A més, era evident que els estats aplegats a la Triple Entesa també havien optat obertament perquè la Galítsia romangués sota poder polonès.

L’agost de 1919 els governs polonès i ucraïnès acordaren un alto el foc i mantenir com a fronteres les que hi havia abans de la guerra, el riu Zbruch, com a provisional, l’1 de setembre. Finalment, el 21 d’abril de 1920, el govern uncraïnès i el polonès acordaren definitivament que aquest riu fos la frontera entre tots dos estats. Això equivalia, doncs, a la renúncia d’Ucraïna a la Ucraïna occidental, a canvi del seu suport en la lluita contra els bolxevics. Amb el tractat de Trianon, la Rutènia fou incorporada definitivament a Txecoslovàquia, mentre que la Galítsia quedà en mans de Polònia, situació que s’allargà fins després de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, la qüestió rutenoucraïnesa fou un dels temes més candents de la política polonesa d’entreguerres.

En el procés de dissolució de l’Imperi austrohongarès, no fou aquesta l’única república fallida. Un altre projecte que va fracassar va ser el de la República del Banat.

 

 

PER SABER-NE MÉS

Paul Robert Magocsi, A history of Ukraine. The land and its Peoples. University of Toronto, 2010

Jerz Lukowski i Hubert Zawadzki, Historia de Polonia. Akal, Madrid, 2003