L’istroromanès, un dels illots lingüístics de la península d’Ístria

No és gaire conegut que fora de les fronteres de Romania i Moldàvia, la llengua romanesa és parlada en diversos estats amb els quals fronteregen aquests dos països, com Ucraïna, Sèrbia, Hongria o Bulgària. A part d’aquests territoris, però, hi ha tres grans dialectes, del romanès o emparentats amb el romanès, que es parlen en zones més allunyades: l’aromanès i el meglenoromanès més al sud de la península balcànica i l’istroromanès, parlat en uns quants pobles d’Ístria, a Croàcia. D’aquests tres grans dialectes, l’istroromanès és el que té una salut més precària i un nombre menor de parlants. No falten persones, però, que en neguen la identitat romanesa i que consideren l’istroromanès una llengua clarament diferenciada.

No hi ha unanimitat sobre l’origen d’aquesta comunitat. La teoria més estesa el busca en antics immigrants procedents de Transsilvània i Valàquia, que abans de l’any 1000 abandonaren el seu país i iniciaren una llarga pelegrinació cap al sud-oest.

El primer document on apareixen esmentats, potser, és un document grec de l’any 940, De Administrando Imperio, en què es comenta l’existència de parlants de llengua romànica que s’autoanomenen rumans, i especifica que no de Roma. Com passa sovint en aquests casos no hi ha proves concloents que permetin confirmar-ho amb seguretat. Hi ha altres autors que consideren que els istroromanesos són els descendents d’algunes tribus natives i que per tant, seria població autòctona, però tampoc no s’ha pogut demostrar.

Les cròniques sèrbies del segle XIV parlen explícitament de població valaca, cosa que demostra que llavors, segur, ja hi vivien. Tambés es té constància de l’arribada de nous immigrants entre els segles XV i XVI, molts dels quals de Transsilvània. El lingüista romanès del segle XIX Iosif Popovici creu localitzar l’origen de bona part d’aquests immigrants a Tara Motilor, no gaire lluny d’Arad. Segons altres estudiosos, com Petru Neiescu, l’origen es podria localitzar entorn de Hunedoara.

És difícil xifrar el nombre de persones d’aquesta col•lectivitat en el passat. En diversos censos se’ls agrupava moltes vegades amb altres parlants de llengües romàniques. Tot i això, popularment sí que hi havia clara consciència que parlaven una llengua diferent. Ho demostra el fet, per exemple, que fossin coneguts amb el nom de cicci, pels italianòfons. Ells mateixos tendeixen a identificar-se amb el terme de valacs o rumani.

En el cens italià de l’any 1921, tan sols es van registrar 1.644 parlants d’aquesta llengua. Molt probablement el nombre era superior. Es calcula que cap a finals dels anys vint el nombre de parlants d’istroromanès podia arribar als 3.000. En aquells anys, Ístria formava part de l’Estat italià, i els feixistes en el poder no van dubtar a utilitzar la repressió per tal d’aculturar totes les minories, també l’istroromanesa.

Posteriorment a la Segona Guerra Mundial, en la nova Iugoslàvia, la cosa va canviar i la repressió va cessar, però no es van fer accions per tal de dignificar la llengua i prestigiar-la, amb la qual cosa no va deixar de recular i perdre parlants.

Actualment es parla entorn de la zona muntanyosa d’Učka, també coneguda com a Montemaggiore en italià, a les localitats de Žejane (Seiane, en istroromanès) i Šušnejevica (Susnievita). És una comarca bàsicamenbt rural i empobrida, per tant terra d’emigració, cosa que en complica encara més la seva pervivència. Més cap al sud es parla a Nova Vas (Noselo), Jasenovik (Sucodru), Kostrcani (Costarcean), Letaj (Letai) i Brdo (Bardo).

A hores d’ara la situació de la llengua és dramàtica, i el procés de substitució lingüística a favor del serbocroat està molt avançat. Si les coses no canvien radicalment podria desaparèixer en un període de temps relativament breu. La UNESCO considera que és una de les llengües seriosament amenaçades en els Balcans.

Segons la informació que aporta l’Ethnologue, el nombre de parlants habituals és com a màxim de 500, i potser un total de 3.000 persones són capaces de parlar-lo. A més, la transmissió generacional és escassa. No és ensenyat a les escoles i no hi ha mitjans en aquesta llengua. En aquest sentit, la política de l’Estat croat ha fet molt poc per evitar-ne el declivi. A diferència d’altres casos similars, a més, els istroromanesos no són considerats una minoria nacional, cosa que els resta drets dels quals sí disposen altres comunitats. En el preàmbul de la constitució croata, per exemple, estan enumerades totes les nacionalitats i minories, i els istroromanesos no hi consten. S’esmenten tan sols els serbis, musulmans, eslovens, txecs, eslovacs, italians, hongaresos i jueus.

L’istroromanès forma part del ric mosaic cultural i lingüístic de la península d’Ístria, on també es parlen diverses varietats italianes, eslovè, istrià (de filiació discutida) i serbocroat.

Aquests darrers anys, les autoritats romaneses han mostrat interès en la supervivència de la llengua i han fet alguns actes simbòlics en el seu favor.

Leb i Sol, rock macedoni

Si no cantessin en macedoni, i en serbocroat, probablement haurien tingut una molt més gran difusió de la que han tingut, i serien molt més coneguts per aquests verals. Representen el punt de trobada entre el rock, el jazz i la cançó tradicional macedònia i balcànica.

Leb i Sol és un grup de rock macedoni que es va formar a principis dels anys setanta. Està format per Vlatko Stefanovski (guitarra), Bodan Arsovski (baix elèctric), Nikola Kokan Dimuševski (teclats) i Garabet Tavitijan (bateria).

És, segurament, el grup de rock macedoni més conegut. El nom del grup vol dir el pa i la sal.

La seva música s’ha classificat sovint com a rock simfònic, però han barrejat molts estils diferents, amb peces que recorden el jazz-rock, la fusió i també un rock ètnic, com es pot sentir amb cançons com “Jovano Jovanka” o “Aber Dojde Donk”.

Van ser molt particularment populars entre els anys setanta i vuitanta, anys en què van tocar arreu de l’antiga Iugoslàvia.

Els seus dos primers discs han estat considerats els que millor defineixen el grup.

L’any 1995 es van separar, i els seus components van començar carreres en solitari, tot i que diverses vegades han tornat a tocar junts. El seu darrer disc, conjunt, és de l’any 2008.

Pàgina oficial del grup: http://www.lebisolofficial.com/

Aquí teniu una petita tria de tres cançons de Leb i Sol. Només cal que cliqueu sobre el nom de la cançó per poder-les sentir.

Uci Me Majko, Karaj Me

Jovano, Jovanke

Aber dojde Donke

 

Els autonomistes de la Voivodina mantenen posicions a l’Assemblea provincial

La província de la Voivodina sempre ha tingut un comportament electoral sensiblement diferent de la del conjunt de Sèrbia. Des de fa anys hi són presents moviments de caire més progressista i també moviments autonomistes. El fet que sigui un territori clarament multiètnic ha marcat unes clares diferències també en el terreny polític.

Era molt clar que, per al govern serbi, era una clara anomalia que el govern d’aquesta província s’escapés del tot del control de la capital. El fet que hi governés el Partit Democràtic (DS), a l’oposició en el conjunt de Sèrbia i molt més minoritari, incomodava profundament el govern. No s’escapa a ningú que la convocatòria de les eleccions sèrbies el mateix dia que s’havien de fer les eleccions per triar una nova assemblea provincial, oferia una oportunitat immilorable per canviar aquesta situació.

Encara més que en el cas de les eleccions parlamentàries sèrbies, els objectius del Partit Progressista Serbi (SNS) s’han complert amb escreix. La victòria a la Voivodina ha estat incontestable, més encara que a Sèrbia, i li ha permès arrabasar el bastió tradicional del Partit Democràtic (DS), més a l’esquerra que els progressistes i més obert a solucions de tipus autonomista.

La llista “Sèrbia guanya”, que agrupa els progressistes i els seus aliats ha aconseguit a la Voivodina el 44,5% dels vots i 63 dels 120 escons de l’Assemblea. El creixement en vots i en escons és espectacular, ja que ara n’han obtingut 63, quan ara fa quatre anys eren tan sols 22.

La contrapartida d’aquest creixement espectacular ha estat l’ensulsiada dels demòcrates, que s’han quedat amb tan sols el 7,24% dels sugfragis i només 10 escons. Tenint en compte que fins ara en tenien 58, la davallada és monumental.

Tal com va passar en el conjunt de Sèrbia, la segona força més votada va ser la coalició organitzada entorn del Partit Socialista Serbi (SPS), amb el 8,85% dels vots i 12 escons, un menys del que tenien fins ara. Per la seva banda, l’ultradretà Partit Radical Serbi (SRS), que sí que era present en aquesta cambra, ha doblat els resultats, i passa de cinc diputats a deu. El percentatge de vots que ha aconseguit puja fins al 7,66%.

Els partits estrictament autonomistes han parat relativament el cop. El principal partit autonomista, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, liderada històricament per Nenad Canak, ha obtingut el 6,43% dels sufragis, que li permeten mantenir 9 diputats, un menys dels que disposaven. Una cosa similar pasar passa amb el partit representant de la important i influent minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (SVM), que ha tret el 4,87% dels vots, que li permet de conservar 6 dels 7 diputats que tenia.També entren a l’Assemblea el Movbiment Hongarès per l’Autonomia, amb el 3,33% dls vots, i també 1 diputat ecologista.

És indiscutible que el fet de coincidir ambdues eleccions ha distorsionat de manera notable el comportament d el’electorat i ha fet que s’hagi pensat més en clau estatal que no pas en clau provincial.

L’actual govern, en funcions, està format per una coalició integrada pel Partit Democràtic, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina i l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina, i tenia un to clarament autonomista. Els resultats electorals d’aquest diumenge capgiren del tot la situació i caldrà veure quins moviments hi ha.

D’entrada, des del Partit Progressista s’ha manifestat la intenció de sondejar el partit de la minoria hongaresa per tal de governar conjuntament, tant a la província com en el conjunt de l’estat. Aquesta proposta pot voler dir que l’SNS abandoni alguns dels seus plantejaments més centralistes, però alhora pot fer allunyar el partit de la minoria hongaresa dels principis més autonomistes, entesos com a autonima de la Voivodina. Aquest partit sempre ha defensat, sobretot, més autonomia per a la comunitat hongaresa, i no tant l’autonomia territorial de la Voivodina.

Nova victòria aclaparadora del Partit Progressista en les eleccions sèrbies del 24 d’abril

Totes les enquestes que s’havien publicat aquests darrers mesos pronosticaven una contundent victòria de la coalició organitzada entorn del governant Partit Progressista Serbi (SNS), encapçalat pel cap de govern Alexànder Vucic, en les eleccions sèrbies de diumenge passat, 24 d’abril. No s’han equivocat: la victòria progressista ha estat clara i incontestable.

Avui mateix, dijous, la Comissió Electoral Central (RIK) farà públics els resultats definitius amb el 100% escrutat. Tot i això, ja s’ha anunciat que en 164 col·legis s’hauran de repetir, ja que s’han detectat algunes irregularitats.

Amb les dades públique fetes fins ara, però, ja podem treure’n algunes conclusions. Ara bé, com que hi ha dues forces que es mouen just en el llindar del 5%, indispensable, per entrar al parlament, fins que no se sàpiguen del cert els resultats no es podran donar per bons. Un dels líders de Dveri, Bosko Obradovic, ja ha fet saber que si finalment queden fora del parlament emprendran accions contra el que ells consideren frau. Utilitzen com a argument el fet que Dejan Djurdjevic estigui vinulat al Partit Progressista pot tenir.

Només cal veure que el seu percentatge de vots s’ha acostat al 50%, exactament, el 48,25, una xifra extraordinària que li ha permès l’obtenció de 131 escons, sis per sobre de la majoria absoluta de la cambra. No només això, la segona llista més votada, el Partit Socialista Serbi (SPS), ha quedat 37 punts percentuals per sota, amb l’10,98% sels sufragis. No cal oblidar, però, que els socialistes en aquesta darrera legislatura han format un govern de coalició amb els progressistes, en el qual han ocupat algunes carteres importants, com la d‘afers estrangers, en mans del seu líder, Ivica Dacic. Aquest percentatge de vots li ha permès aconseguir 29 actes de diputat.

Malgrat la contundència de la victòria, però, no es pot obviar un detall prou important: els progressistes, que malgrat el nom són conservadors, han perdut 27 escons, cosa que ha provocat cert nervisosime en les files del partit. El mateix ha passat amb els socialistes, que també han perdut 15 actes de diputat en relació amb les anterior eleccions, de fa tot just dos anys.

Pel que fa a la formació d’un nou govern, aquestes dades no han de representar un problema seriós, ja que els progressistes tenen prou suports per tirar un nou govern endavant, però surten clarament debilitats d’aquesta contesa electoral, cosa que pot ser problemàtica, ja que algunes de les propostes de cara a aquesta legislatura poden provocar rebuig entre la població. Per tant, l’aposta progressista d’avançar les eleccions per tal d’enfortir el seu poder haurà fracassat.

Tot sembla indicar que és possible que no es repeteixi la coalició entre progressistes i socialistes. De fet, aquesta semana mateix, Vucic ha afirmat que probablement l’únic soci de govern que buscaran seran els representants del partit de la minoria hongaresa.

Tal com vaticinaven les darreres enquestes, el tercer partit en el nou parlament serà l’ultradretà Partit Radical Serbi (SRS), que tornarà a ser-hi present després de quedar-ne fora la darrera legislatura. En algunes declaracions públiques havien anunciat que el seu objectiu era arribar al 20% dels vots, però finalment no ha estat així, i s’han quedat amb un més migrat 8,09%, que li reporten 22 diputats. El fet que finalment Vojislav Seselj, recentment absolt del judici a què havia estat sotmès per crims de guerra, havia fet que les expectatives fossin més importants.

Més lluny han quedat la resta de formacions, totes just per sobre del 5% dels vots, que és el llindar que marca la llei electoral sèrbia per tal d’entrar al parlament.

La coalició formada entorn del Partit Democràtic (DS), més a l’esquerra que l’SNS i liderat per Bojan Pantic, ha quedat molt lluny dels seus millors resultats, quan va ser capaç de formar govern abans de l’arribada al poder dels progressistes. Han obtingut només el 6,04%, i 16 escons (és a dir que en perden cinc).

Pràcticament el mateix nombre de vots (6,03%), i el mateix nombre de diputats han correspost al Moviment Ja n’hi ha prou, una nova formació que entra per primera vegada a la cambra, liderada per Sasa Radulovic, exministre d’economia, que ha sabut captar un vot de protesta de caràcter moderat. Les seves crítiques contra la corrupció governamental l’han permès atreure bona part del descontentament de certes classes mitjanes.

L’Aliança per una Sèrbia Millor, que agrupa Partit Socialdemòcrata Serbi (SDS) -liderat per l’exlíder del Partit Demòcrata, Boris Tadic-, el Partit Liberal Democràtic, de Cedomir Jovanovic, i la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina ha obtingut el 5,03% dels sufragis, just per entrar al parlament, amb 13 diputats, cinc menys que en la darrera contesa.

Finalment, la coalició entorn del Partit Democràtic Serbi (DSS) i el moviment Dveri torna a entrar al parlament, amb també el 5,03% dels vots i 13 escons.

El fet que aquestes dues darreres formacions hagin superat per tan poc el 5%, ha fet que des del govern es demani temps fins que es confirmin definitvament aquests resultats, ja que si finalment alguna d’aquestes dues forces, o les dues, no hi entressin la composició del parlament podria canviar de manera significativa.

No han faltat veus, com la de Radulovic, que han alertat de casos de frau electoral, fet que ha provocat la indignació del govern.

Per acabar, quatre llistes de les minories han aconseguit entrar al parlament: l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina, amb 4 escons, la Unió Democràtica Bosniana, de Muamer Zukorlic, amb dos diputats, el Partit d’Acció Democràtica (SDA), també amb dues actes i finalment el Moviment per l’Acció Democràtica d’Ardita Sinani, amb un únic diputat. També hi serà present, per primera vegada, un diputat d’Els Verds.

La participació electoral ha estat una mica més elevada que en les darreres eleccions, amb un escàs 57%. En els anteriors comicis havien estat tan sols del 53%.

A part de les eleccions per a un nou parlament, també es triava una nova assemblea de la Voivodina, on el Partit Progressista ha obtingut també una còmoda victòria, que li permetrà arrabassar el govern al Partit Demòcrata, que hi ha obtingut uns resultats desastrosos. Dedicarem una entrada exclusiva a aquests comicis.

També es triaven els governs d’algunes municipalitats. En aquest cas, els progressistes també han vençut en ciutats tan importants com Novi Sad, Kragujevac, Nis, Cacak i en 14 de les 17 municipalitats de Belgrad

Avui, 24 d’abril, jornada electoral a Sèrbia. Es tria un nou parlament, l’assemblea provincial de la Voivodina i els governs locals

Un total 8.378 col•legis electorals han obert les portes a les set d’aquest matí -dels quals 90 a Kosova i 38 a l’estranger- a tot Sèrbia. Hi ha convocades eleccions per triar un nou parlament serbi –amb 250 diputats-, la composició de la nova assemblea provincial de la Voivodina i el govern local en 155 municipalitats i 25 ciutats, tot i que no a Belgrad, la capital, on ja s’han fet.

El nombre de persones convocades a votar és de 6,739,441, entre les quals hi ha 1.618.264 persones a Belgrad, 1.728.991 a la Voivodina, 106.094 de Kosova, i 8,471 de l’estranger.El nombre total de candidats que s’hi han presentat és de 3.270 candidats, de 20 llistes electorals diferents, sis de les quals representen les minories.

Pel que fa la Voivodina, l’assemblea està formada per 150 escons. Fins ara, la Voivodina, ha estat governada per partits que són a l’oposició del govern serbi.

Totes les enquestes apunten una indiscutible victòria del governant Partit Progressista Serbi (SNS), del cap de govern, Alexànder Vucic. Les últimes que s’han publicat auguren una nova victòria dels progressistes, amb una mica més del 50% dels vots, cosa que li donaria una comodísisima majoria en el parlament, encara més gran que la que té en aquests moments.

La segona força política, segons el mateix sondeig, serà el Partit Socialista Serbi (SPS) que queda molt lluny dels progressistes, amb tan sols l’11’3% de la intenció de vot. Cal afegir, però, que aquest partit ha estat l’aliat dels progressistes -que malgrat el nom, és un partit conservador i proeuropeista- en aquesta darrera legislatura.

El tercer lloc el pot ocupar el Partit Radical Serbi (SRS), amb una llista encapçalada pel polèmic Vojislav Seselj, absolt fa poques setmanes dels càrrecs que se li imputaven per la seva participació en les guerres de Croàcia i Bòsnia. El seu partit, que segons enquestes anteriors podia tronar a entrar al parlament, pot passar a ser la tercera força parlamentària. En les darreres eleccions, aquest partit ultradretà va quedar-ne fora, després de molts anys de gran protagonisme en la política sèrbia.

Pel que fa als partits opositors, encara quedarien més enrere, poc per sobre del 5 %, imprescindible per poder entrar al parlament. El Partit Democràtic, el partit que va governar Sèrbia amb anterioritat als progressistes, es pot quedar amb un magre 6,4 dels sufragis.

Nikolic, actual president serbi, i els progressistes han volgut aprofitar el bon moment que li auguraven totes les enquestes per tal de refermar el seu lideratge abans no arribin esdeveniments que puguin complicar la seva permanència en el poder. El seu suposat èxit en les negociacions amb la Unió Europea i el manteniment d’unes bones relacions amb Rússia, sempre un difícil equilibri, i unes dades econòmiques aparentment positives, amb una reducció de l’atur de quatre punts percentuals i un lleuger creixement del PIB, poden fer que aconsegueixi uns resultats històrics, encara més que els que va aconseguir en les darreres eleccions.

Tot i això, les últimes reformes impulsades pel govern, amb nombroses privatitzacions, auguren uns mesos que poden ser problemàtics.

A mesura que avancen els dies s’han anat perfilant diverses aliances i coalicions, habituals en la política sèrbia.
Al voltant del Partit Progressista s’hi han agrupat altres partits menors, com el Partit dels Pensionistes (PUPS). Aquest partit, força implantat, es va presentar en les darreres eleccions en coalició amb els socialistes. El nom de la seva candidatura és Sèrbia Guanyadora, i la candiadtura és encapçalada per Alexànder Vucic, que repeteix com a cap de cartell.

Els socialistes, per la seva banda tornen a presentar com a cap de llista Ivica Dacic, fins ara ministre d’afers estrangers del govern Vucic. Han fet coalició amb Sèrbia Unida. També han buscat el suport d’algunes personalitats que els puguin reportar vots. Un exemple d’això és el fitxatge del nét de Tito, militant d’un renovat Partit Comunista, que ha afirmat que ha fet una aposta pels socialistes per tal de certificar-ne el seu viratge cap a l’esquerra. També van estar a punt de signar un acord amb Els Verds, per tal que formessin part d’aquesta coalició, però finalment els ecologistes han optat per presentar-se en solitari.

El Partit Democràtic, que concorre a les eleccions amb l’eslògan “Per una Sèrbia més justa”, es presenta en coalició amb el Moviment per la Krajina, Junts per la Sumadja (la regió central de Sèrbia), Junts per Sèrbia i l’Aliança Democràtica dels Croats de la Voivodina. La llista l’encapçala el seu líder, Bojan Pantic.

El Partit Radical, que ha presentat com a cap de llista Seselj, en lloc de Miljan Damianovic tal com havien anunciat en el moment de convocar-se les eleccions, ha manifestat repetidament que l’objectiu del seu partit és arribar al 20% dels sufragis, una fita molt optimista que, en cas que es complís, li permetria recuperar la influència que havia tingut aquest partit en dècades passades.

També poden entrar al Parlament Partit Democràtic Serbi (SDS), que es presenta amb Dveri. D’altra banda, un conglomerat de forces diverses de caire liberal i més allunyades del nacionalisme, entre les quals hi ha el partit fundat per Boris Tadic (antic líder del Partit Democràtic, que va abandonar el partit quan va ser defenestrat després de les últimes eleccions presidencials) i el partit liberal liberal de Cedomir Jovanovic. Totes dues coalicions es mouen, ben just, entorn del 5% dels vots.

En el Sandjak, territori de població majoritàriament musulmana, s’hi presenten dues candidatures, tradicionalment enfrontades entre elles: la Comunitat Democràtica del Sandjak, liderada per Muamer Zukorlic, i el Partit d’Acció Democràtica (SAD), de Sulejman Ugljanin. Zukorlic i Ugljanin fa anys que malden per convertir-se en l’opció majoritària dels musulmans del Sandjak.

Pel que fa als partits albanesos de Presevo, Bujanovac i Medvedja han optat majoritàriament pel boicot.

Quant a Kosova, el govern serbi, com en les darreres conteses electorals, ha insistit per tal que s’hi facin les eleccions, ja que considera aquest territori part integrant del seu estat. Això explica que s’hi hagin obert 90 col•legis electorals, tots a la zona nord, fronterera amb Sèrbia.

Fa pocs dies, l’OSCE i el govern de Kosova van arribar a un acord que permetrà a l’OSCE recollir els vots dels serbis de Kosova. Ja van fer el mateix durant les eleccions de 2012 i 2014. El govern kosovar, però, s’ha negat que la Comissió Electoral Sèrbia hi tingui cap paper, ja que ho consideraria com una cessió de sobirania inadmissible, des del seu punt de vista.

Els turcs d’Ucraïna. El govern turc els ofereix la possibilitat d’instal·lar-se a Turquia

Aquesta setmana, la premsa ucraïnesa, com per exemple Ukrania Today, ha informat que el govern turc ha ofert als ciutadans ucraïnesos d’aquesta nacionalitat la possibilitat d’instal•lar-se a Turquia. Aquest oferiment va adreçat sobretot a aquelles persones que viuen a la zona del Donbass, a l’est d’Ucraïna, escenari de la guerra entre l’Estat ucraïnès i les forces independentistes prorusses.

No és la pirmera vegada que l’estat turc fa una acció d’aquest tipus en els darrers anys. Ja va fer-ho a principis dels anys noranta, amb les comunitats turques de l’Àsia Central.

Segons la informació que aporta Ukrania Today, 3.000 persones poden respondre-hi afirmativament. Aquest nombre de persones no és gaire elevat, però la comunitat turca a Ucraïna és relativament poc nombrosa.

Segons el cens soviètic de l’any 1926, hi havia un total de 8.570 persones classificades com a otomanes, que no vol dir que fossin ètnicament turques. El seu nombre va anar decreixent amb el pas dels anys, molt probablement per assimilació amb la població local o bé perquè emigressin cap a Turquia. Ara bé, aquests darrers anys, particularment des del moment de la dissolució de l’URSS fins ara, hi ha hagut una certa arribada de població turca, xifrada entorn dels 5.000.

L’altra comunitat d’origen turc a Ucraïna és la conformada pels turcs meixkets. Els meixkets van arribar a Ucraïna immediatament després de la Segona Guerra Mundial. En el cens de 1959 eren molt pocs, tan sols 284.

El seu origen el trobem a la localitat georgiana de Meshket, prop de la frontera amb Turquia. En plena Segona Guerra Mundial, les tropes soviètiques van evacuar aquesta població i la van deportar, acusada de col•laboracionista amb els nazis, cap a l’Uzbekistan. Els turcs meixkets van ser un dels nombrosos pobles que van patir les deportacions d’Stalin, tal com ho van ser també els tàtars –els més coneguts-, els txetxens, els alemanys del Volga, calmucs, coreans, karatxaïs i tants d’altres.

L’any 1989, en plena eclosió de l’URSS, els turcs meixkets van ser víctimes dels enfrontaments ètnics en aquella regió centreasiàtica, més concretament a la fèrtil regió de la vall de Fergana. Una bona part dels que fugiren s’establiren a Turquia –Turquia els oferí aquesta solució, tal com està fent ara als d’Ucraïna-, i una altra part ho féu a Ucraïna. La major part d’aquests meixkets s’establiren a Donetsk, Kherson, Mykolaiv, i en menor mesura a Crimea. Molt pocs a Kíev. Així, doncs, es concentren sobretot a la zona oriental del país.Segons el cens de l’any 2001, 8.844 turcs meixkets viuen a Ucraïna, sobretot a Kherson i a Donetsk.

Des fa alguns mesos, turcs meixkets han marxat d’Ucraïna pels seus mitjans. El desembre de 2015, aproximadament uns 500 meixkets s’havien establert a la província d’Erzincan.

Turquia ha anunciat que està preparada per rebre’n més. Ha instal•lat un petit camp per acollir-los a l’est del seu estat.També ha anunciat que tindran perferència a l’hora de trobar feina, i que tindran, sense cap problema, el permís de residència. Un tracte molt diferent, doncs, del que pateixen els kurds o els refugiats procedents de les zones en conflicte de l’entorn.

Peter Lovšin, una de les veus més destacades del rock eslovè

Peter Lovšin, o Pero, és un dels rockers eslovens més populars i de méss trajectòria. Va néixer l’any 1955 i va ser un dels integrant de Pankrti, consdierat el primer grup punk de Iugoslàvia. A partir de 1980 va iniciar la seva carrera en solitari, i va aproximar-se a d’altres estils musicals, com el reggae o el folk-rock. Ha actuat amb Sex Pistols, Patti Smith o U2. Us deixo una tria de tres de les cançons de Lovsin que més m’agraden:

Neko glupo nedeljo

Tole je zate

Ukradeni spomini

 

Carros blindats patrullen per la capital macedònia

Segons informen diversos mitjans, i tal com es veuen en les imatges del vídeo de youtube, editat per Civil MK, la presència policial és massiva al centre de la capital macedònia, Skopje. La policia antiavalots és present en les principals vies de la ciutat i s’hi han pogut veure també carros blindats.

Tot i això, el ministre de l’interior, Oliver Spasovksi, ha volgut minimitzar el desplegament policial i ha demanant als manifestants que si es mobilitzen ho facin de manera pacífica. D’altra banda ha evitat pronunciar-se sobre el fet que dos periodistes, Goran Naumovski -Plusinfo- i Nake Batev -del diari Vecer-, fossin ferits durant la jornada d’ahir.

Malgrat la presència policial, que pretén ser intimidatòria, l’oposició continua apel·lant a la mobilització. Hi ha convocada una gran concentració a partir de les sis de la tarda. Avui mateix els estudiants han fet una crida a manifestar-se, aquesta tarda mateix, contra l’escandalosa decisió del president macedoni. El Plenum d’estudiants (Assemblea) també demana que s’ocupin les facultats, fet que ja s’ha materialitzat a la facultat de dret.

Avui mateix, des de la veïna Kosova, el principal partit opositor, Vetevendosje, s’ha solidaritzat amb les mobilitzacions i ha exhortat la població albanesa a sumar-s’hi.

L’excap de govern, Nikola Gruevski, per la seva part, acusa l’oposició, bàsicament els socialdemòcrates, de pretendre crear un escenari a la ucraïnesa, per tal de forçar el canvi polític. Tampoc no ha manifestat la més mínima intenció de cedir en les seves pretensions de tornar-se a convertir en cap de govern després de les eleccions del proper 5 de juny.

Les protestes populars han esclatat com a conseqüència de la decisió del president del país, George Ivanov, d’amnistiar els responsables polítics de props de 20.000 escoltes telefòniques fetes a persones de diversos àmbits. L’any passat ja hi hagué importants mobilitzacions populars contra el govern quan es van fer públiques aquestes gravacions. A això cal afegir-hi la innegable corrupció i pràctiques de clientelisme del govern, i les acusacions de frau, en la darrera contesa electoral. Podeu trobar-ne més informació a l’entrada d’ahir mateix:

Macedònia: grups de manifestants assalten l’oficina de la Presidència

Macedònia: grups de manifestants assalten l’Oficina de la Presidència

El president macedoni, George Ivanov, ha signat aquest dimarts un decret escandalós que amnistia tots els polítics investigats per l’afer de les escoltes telefòniques que va sacsejar l’opinió pública d’aquelll país ara fa un any. A més, s’ha signat amb efectes immediats, de manera que el tema queda del tot tancat. Aquest afer va provocar una gran onada de protestes en aquest país balcànic, quan es va descobrir que unes vint mil persones, de tots els àmbits, havien estat espiades.

A les tres de la tarda d’aquest dimecres, han estat publicats a la Gaseta Oficial els noms i cognoms de les persones amnistiades, entre les quals hi ha els quatre polítics de més pes responsables de l’espionatge massiu: Nikola Gruevski, Saixo Mikhalkov, Gordana Jankuloska i Mile Janakieski, junt amb 23 persones més.

Ara, amb la signatura d’aquest decret d’amnistia, el president macedoni ha provocat una autèntica onada d’indignació i de protestes al carrer, com no es veien des de l’any passat. El president, per justificar la seva decisió, ha apel•lat a l’estabilitat i a la defensa dels interessos nacionals. Segons Ivanov, aquesta mesura ajudarà a resoldre la crisi política.

De seguida s’ha demostrat que no ho ha fet, sinó tot el contrari.

Els partits de l’oposició han manifestat immediatmaent la seva oposició a la mesura. Zoran Zaev, líder de l’SDSM, ha exhortat la població a sumar-se a les protestes convocades i ha considerat que la mesura viola tot el sistema legal del país. També ha manifestat que els socialdemòcrates estan plantejant-se la possibilitat d’iniciar el procés de destitució del president del país, George Ivanov.

Es dóna el fet que, fins ara, totes les protestes i mobilitzacions se centraven contra el fins fa poc cap del govern, Nikola Gruevski, líder conservador del governant VMRO-PDMNE. Ara, amb aquet pas, trontolla tot l’edifici institucional macedoni. En aquests moments el cap de govern és Emil Dimitriev, de forma interina fins a la celebració de les properes eleccions que han de tenir lloc, teòricament, el dia 5 de juny.

La mateixa nit de dimarts es van concentrar els primers manifestants davant la seu de la Presidència del país, on es van produir alguns enfrontaments amb la policia. Les manifestacions han estat constants durant tot el dimecres i s’han produït algunes detencions, una dotzena de les quals cap a les deu del devespre de dimecres.

Els incidents més greus s’ha produït a l’Oficina de la Presidència, poc després de les nou del vespre, que ha estat assaltada.

La reacció del govern, de moment, consisteix simplement a responsabilitzar els socialdemòcrates dels incidents.

En el següent enllaç podeu veure imatges de les protestes d’aquesta mateixa nit, que han acabat amb greus incidents.

La decisió d’Ivanov no només ha indignat la població macedònia, sinó que ha provocat el temor de les potències occidentals, que no volen un focus d’inestabilitat a la zona –com també ho són Kosova i Montenegro-.

En aquest sentit, tant l’ambaixador dels EUA, Jess Baily, com l’oficina diplomàtica alemanya han mostrat la seva preocupació. En la mateixa línia s’ha manifestat Johannes Hahn, comissari de la UE, que durant mesos ha fet de mediador entre el govern i l’oposició per tal d’arribar a acords que permetin la governabilitat del país. Aquest dimecres, cap a quarts d’onze, Hahn ha fet uns tuits on apel•la als partits polítics i a la ciutadania responsable a no recórrer a la violència, i a resoldre la crisi per la via política, per la qual cosa emplaça els partits a tornar a la mesa de negociacions.

El 5 de juny han de tenir lloc les eleccions parlamentàries a Macedònia, fruit dels acords entre govern i oposició després de les mobilitzacions de l’any passat. De fet, havien de tenir lloc el 24 d’abril, però es van haver d’ajornar, ja que l’oposció va manifestar que hi havia greus mancances en el cens electoral. Durant l’ultima sessió parlamentària, el 7 d’abril, els socialdemòcrates van anunciar que boicotejarien aquestes eleccions, ja que, segons ells, no hi ha garanties que es puguin desenvolupar amb normalitat i total llibertat. Tot això fa que la crisi política, lluny de resoldre’s, es complica cada vegada més.

Els tàtars de Romania

Segons l’últim cens elaborat a Romania, l’any 2011, 20.282 persones es reconeixien com a tàtares. És una comunitat amb un nombre relativament reduït de membres, i més tenint en compte el percentatge sobre el global de l’estat, però perfectament assentada i amb una clara consciència identitària.

Si comparem aquesta xifra amb les dels diferents censos que es van dur a terme durant el segle XX, podem comprovar que és una comunitat que s’ha mantingut força estable. L’any 1930 es declaraven tàtares 22.141 persones; l’any 1956, 20.469; l’any 1977, 23.699 i l’any 2002, 23.995. Una altra dada interessant a tenir en compte és que el gran gruix de la comunitat manté la llengua: segons la informació del darrer cens, prop del 86% tenen el tàtar com a llengua materna. Només el 13% declaren tenir-ne el romanès i l’1% el turc.

Aquesta comunitat viu concentrada a la regió de la Dobrudja, territori situat a cavall de Romania i Bulgària. La Dobrudja sempre ha estat un territori en litigi entre tots dos estats. Actualment, la major part pertany a Romania, i només una petita part a Bulgària. Es calcula que, aproximadament, 6.000 tàtars viuen a la Dobrudja búlgara.

La zona romanesa de la Dobrudja està dividida en dos comtats, Constanta i Tulcea. La població tàtara es concentra íntegrament en el comtat de Constanta. En aquesta demarcació representen el 3,1% de la població.

La Dobrudja es caracteritza per ser la zona de Romania amb més diversitat ètnica, ja que a part de la població romanesa, majoritària actualment, hi viuen tàtars, búlgars, gagaüsos, alemanys, russos i roms.

La implantació de la comunitat tàtara a la zona és antiga, i hi va arribar en diverses onades migratòries.

Les primeres comunitats s’hi establiren durant el segle XIII. La primera referència que se’n té és de l’any 1241, quan un grup liderat per Kadan s’hi va assentar. També, en aquella època, hi arribaren turcs. Poc després, amb el Khanat de l’Horda d’Or, n’hi arribaren més. Durant el segle XIV, hi arribà a haver un estat amb un príncep de nom Demetri, que era tàtar, que controlà tota la zona.

Una altra onada s’hi va establir durant el segle XV, quan la Dobrudja quedà incorporada a l’Imperi otomà, l’any 1420, cosa que va facilitar l’arribada de nous contingents.

Amb l’ocupació russa del Khanat de Crimea, l’any 1783, es produí una gran diàspora de tàtars crimeans, molts dels quals s’establiren a Bessaràbia o a la Dobrudja. Finalment, amb l’annexió russa de Bessaràbia (Moldàvia) es provocaren els darrers grans moviments de població tàtara cap a la Dobrudja. Bessaràbia, que fins llavors havia pertangut a l’Imperi otomà, estava poblada per diverses poblacions musulmanes (no tan sols tàtares), entre les quals hi havia els nogai i tàtars procedents de Crimea. Aquesta annexió va comportar un intercanvi de poblacions entre l’Imperi tsarista i l’otomà. Per aquest motiu, actualmente viuen a Moldàvia poblacions búlgares o gagaüses.

A finals de segle XIX, doncs, el percentatge de població tàtara era molt més elevat que l’actual. Segons les dades que es tenen, l’any 1880 el 21% de la població de la Dobrudja era tàtara, només per sota de la romanesa (un 31% llavors). A poc a poc, però, molts anaren emigrant cap a Anatòlia, cosa que va fer que el seu nombre total passés de superar els 80.000 a poc més de 20.000, xifra que s’ha mantingut més o menys estable des de llavors.

La producció cultural de la comunitat tàtara va ser força important. Es tenen dcoumentats, com a mínim, una vintena de diraris i revistes en aquesta llengua. També hi hagué una producció literària gens menyspreable. Durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, aquesta comunitat fou fortament reprimida, però a partir de l’any 1955 hi hagué una certa liberalització, i la llengua es pogué tornar a estudiar a les escoles.

La majoria dels tàtars viu en zones urbanes, com Constanta o Medgidia. En algunes localitats, poques, arriben a representar uns percentatges més elevats, com Ciocarlia (11%) o Techirgiol (9%). La majoria dels tàrtars es declaren musulmans, pràcticament el 99%, de tradició sunnita.

Políticament estan organtizats en un partit, la Unió Democràtica dels Tàtars i Turcs de Romania, que agrupa aquestes dues comunitats, però té una influència escassa més enllà de la seva comunitat.