Comiat de Balcània

Els que seguiu amb regularitat el blog deveu haver vist que, últimament, el nombre d’entrades publicades ha disminuït de manera notable. L’entrada d’avui és per comunicar-vos que Balcània atura l’activitat. No us puc confirmar que sigui un comiat definitiu, però sí que ho serà, pel cap baix, per una bona temporada.

Balcània va néixer amb uns objectius molt modestos ara fa poc més de quatre anys. De fet, quan vaig començar aquesta aventura poc em podia pensar que tindria un trajecte tan llarg. L’objectiu inicial era, senzillament, intentar acostar, en llengua catalana, el món balcànic a totes aquelles persones que hi estiguessin interessades. No ha pretès mai ser un blog especialitzat -hi ha molts mitjans que poden fer molt millor aquesta funció-, però sí rigorós. M’agradaria haver-ho aconseguit, ni que fos mínimament; i també m’agradaria haver trencat alguns tòpics massa estesos -i desitjo, també, no haver-hi caigut-.

Aquests quatre anys han estat molt enriquidors, per l’esforç que ha representat aprofundir en el coneixement de la realitat d’aquests països. També, i molt important, per la coneixença de moltes persones que m’han aportat molt. És veritat que el ritme de treball que ha implicat tirar endavant el blog ha estat important, i de vegades ha estat difícil mantenir-lo.

De moment, mantindré la pàgina de facebook de Balcània activa, i també el twitter, on aniré publicant les entrades de tipus més atemporal. Aprofitaré, a partir d’ara, per revisar i polir les entrades publicades. Tampoc no descarto que, esporàdicament, pugui fer-ne alguna.

Per acabar, i el més important, vull agrair-vos que hàgiu seguit el blog, que l’hàgiu llegit, comentat, compartit i valorat. Moltes gràcies a tothom!

 

Anuncis

El camp de treball i de reeducació de Belene, el Gulag búlgar

Belene és un petit poble, d’aproximadament nou mil habitants, al nord de Bulgària, molt a prop de la frontera -en aquest cas el riu Danubi fa aquestes funcions- amb Romania. En aquest poble s’hi havia previst de construir una central nuclear durant els anys vuitanta, però els importants problemes econòmics que va travessar el país van fer que se’n suspengués la construcció. Després de 1989 s’ha intentat més d’una vegada recuperar el projecte, però sense dur-se mai a la pràctica.

El principal motiu pel qual és conegut aquest municipi, però, és per haver ostatjat el principal camp de concentració de la Bulgària estalinista.

La construcció del camp i els primers anys, 1949-1953

El poble de Belene és a tocar del Danubi. Enfront seu hi ha una petita illa, Persin, de 41 quilòmetres quadrats -la més gran de Bulgària-, que és el lloc on es va decidir de construir aquest centre penitenciari, l’any 1949. Es va construir amb la intenció de convertir-lo en el centre que aplegués tots els presos polítics del país. Anteriorment hi havia hagut l’estació d’Sveti Vrach que havia fet aquestes funcions, de primer camp per a presoners polítics de Bulgària. Les autoritats búlgares, però, van considerar que no reunia les condicions adients i que calia buscar un lloc més adequat. L’indret triat va ser Belene.

La decisió de construir-lo es va prendre el 29 d’abril de 1949 en una reunió del Consell de Ministres de la República Popular de Bulgària. Oficialment era catalogat com a TVO (Trudovo-vazpitatelno obshtezhitie), un camp de treball i de reeducació. Per a la seva construcció es van emparar en un decret de desembre de 1944, que creava els camps per a individus políticament perillosos.

Aquest camp va estar obert, teòricament, durant deu anys, fins al 1959, quan va ser tancat definitivament com a camp de treball, tot i que va continuar mantenint les funcions de presó. Entre setembre de 1953 i 1956 tampoc no funcionà com a camp, ja que van ser uns anys de relativa liberalització política. En el període comprès entre 1956 i 1959 el nombre de reclusos va ser molt menor que en el període 1949-1953.

El camp va ser inaugurat el 29 de juny de 1949, i les condicions de vida eren molt dures i el tracte inhumà, com testifiquen algunes de les memòries de persones que hi van estar recloses.

El nombre de reclusos

El nombre total de persones que hi van ser tancades oscil·la notablement segons les fonts consultades. Les fonts que en donen una xifra menor comptabilitzen un mínim de 1.059 persones. Altres fonts, en canvi, eleven aquesta xifra de manera notable. Esmenten que l’any 1952 hi havia 2.323 reclusos, dels quals la immensa majoria eren homes -2.248. El nombre de dones internades era, en aquest cas, de 75. Unes altres fonts asseguren que l’any 1953 hi havia 1.913 reclusos. Quan es va tancar (el 1953, per primer cop), segons aquestes mateixes fonts, es van alliberar 1.337 persones. En teoria el camp estava construït per albergar-hi un màxim de tres mil reclusos.

Aquest desembre passat es va editar a Bulgària l’estudi més detallat sobre aquest camp, escrit per Borislav Skochev, El camp de concentració de Belene, 1949-1987, un volum de més de nou-centes pàgines, fruit de deu anys d’estudis sobre el camp. Skochev calcula que pel camp hi van passar un mínim de quinze mil persones. Per a l’elaboració del text, s’ha entrevistat amb centenars d’exreclusos.

Dels detinguts, la immensa majoria ho van ser per motius polítics, considerats oficialment com a contrarevolucionaris. D’aquests detinguts, només dos o tres centenars com a màxim ho van ser per motius no polítics.

La repressió no es va limitar només a la reclusió en aquest camp. A partir de 1948 van començar, també, deportacions massives de famílies, sobretot del sud del país, a zones properes a la frontera amb Romania, al nord de Búlgària. Fins l’any 1953, van ser deportades un mínim de 6.626 famílies. En aquest cas, les deportacions tenien a veure amb amb el procés de col·lectivitzacions forçades.

Una bona part dels detinguts eren membres del Partit Comunista de Bulgària, tal com va passar en altres països de l’Europa central i oriental durant aquells anys. Es van dur a terme en ple apogeu de la repressió estalinista, coincidint amb els grans processos que es van estendre arreu de tots els països controlats per l’URSS, i a l’URSS mateix. A Bulgària, el gran símbol d’aquesta repressió va ser Traïcho Kostov -l’equivalent búlgar del txec Slansky o l’hongarès Rajk-. Els suposats simpatitzants de l'”antipartit” Kostov van ser empresonats en aquest camp. També eren nombrosos els membres dels partits búlgars opositors -la Unió Agrària, el Partit Democràtic o el Partit Socialdemòcrata- i també molts camperols que s’havien oposats a les col·lectivitzacions forçoses, que van ser titllats de kulaks. Segons Skochev, el 5o% dels detinguts eren camperols.

En teoria, al principi, el període de temps que podien estar empresonats no havia d’excedir els sis mesos, a no ser que des del Ministeri de l’Interior, que era l’encarregat de gestionar els camps, es decidís una altra cosa. A partir de 1951, però, aquest termini va canviar, i es podia arribar fàcilment fins al set anys de reclusió.

Un dels detinguts de més renom fou Konstain Muraviev, que havia estat l’últim primer ministre abans que els comunistes es fessin amb el poder, però la llista de figures rellevants és extensa. Podem esmentar també Khralambi Oroshkov -exalcalde de Sofia-, Ivan Velkov -socialdemòcrata-, Nedko Botev i Kiril Popov -de la Unió Agrària-, Stoycho Moshanov i Mikhaïl Ganchev -del Partit Democràtic- i també capellans ortodoxos, membres d’esglésies protestants i anarquistes, entre els quals destaca particularment la figura d’Alexander Nakov.

La vida en el camp

Les condicions climàtiques de l’illa són dures. D’una banda, els estius són calorosos, molt humits i els mosquits infesten tots els camps. D’altra banda, els hiverns són freds, amb temperatures habitualment sota zero, i el vent és molt fort. A més, cal tenir en compte que era un camp de treball, on els reclusos treballaven pràcticament tot el dia, en l’agricultura, en la construcció de dics.

Segons documents descatalogats de la CIA, el camp estava format per quatre mòduls. Segons aquesta mateixa documentació, els reclusos només podien rebre dues postals al mes, previ pas per la censura, i es permetia la visita dels familiars només en dates assenyalades: l’1 de gener, l’1 de maig i el 9 de setembre. En el mateix document s’afirma que treballaven des de les sis del matí, en grups que podien oscil·lar entre les vint i les dues-centes persones.

Aquestes dures condicions, acompanyades de tortures i maltractaments van fer que el nombre de morts fos important. Pel cap baix, el 10% dels internats van morir-hi, curiosament a causa d’atacs de cor, tal com certificaven els metges del camp.

Entre 1953 i 1959 i la conversió en presó 

La relativa liberalització que va arribar després de la mort de Stalin, el març de 1953, va fer que, tal com hem dit abans, s’alliberés molts presos. Ara bé, els fets que es van produir a Hongria l’any 1956, que van acabar amb la intervenció militar soviètica, l’any 1956, va provocar que les autoritats optessin per tornar a una política més repressiva, que va fer que es s’obrís un altre cop el camp.  En aquesta segona etapa, els reclusos eren majoritàriament joves, fills d'”enemics del poble”, acusats de “cosmopolitisme” com els entusiastes del jazz i del rock.  L’any 1959 la repressió va minvar, i el camp fou tancat del tot. Els reclusos que hi quedaven van ser traslladats al camp de Lovech, que oficialment va ser tancat l’any 1962 . Belene es va convertir, llavors, en presó, on només hi eren tancats presos comuns. Tot i això, de vegades és difícil separar clarament què és una cosa i què és l’altra. Skochev, però, defensa que a Belene hi foren traslladat nombrosos presos polítics, una altra vegada, a partir de 1964. A partir dels anys seixanta, els presos politics van ser predominantment musulmans i turcs.

Finalment, entre 1985 i 1987 van ser-hi tancats -ara en un nombre molt important-, també, membres de la comunitat turca que s’havien resistit a la campanya d’assimilació que havia endegat el govern búlgar a partir de 1980. Hi van passar, en aquesta darrera etapa, 517 persones. Avui dia, els edificis que conformaven el camp estan totalment abandonats.

Crims no jutjats

L’any 1990 va ser creada, pel parlament búlgar, una comissió que tenia com a objectiu estudiar els crims comesos en els camps de treball de l’època estalinista. Tot i això no hi ha hagut cap judici dels responsables dels camps, ni s’han depurat responsabilitats. La transició búlgara que va consistir en la transformació del PCB, és a dir de les elits dirigents, en els nous gestors de la Bulgària capitalista, va fer que no hi hagués un canvi radical en el país, que permetés fer net dels crims del passat. Segons algunes dades, aportades per l’intel·lectual Tsvetan Todorov, el nombre de persones que van ser empresonades durant els anys de la Bulgària “socialista” va ser de 285.000.

Nota: el terme Gulag és, de fet, un acrònim que vol dir Direcció General de Camps i Colònies de Treball i de Correcció, que era la institució soviètica encarregada de gestionar els camps de concentració. De tota manera, popularment s’utilitza per designar tot el sistema de camps de treballs forçats. El terme, amb aquest sentit, es va popularitzar a partir de l’any 1973, arran de la publicació d’Arxipèlag Gulag, d’Alexànder Soljenitsin.

 

 

Carles Puigdemont i el cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj, dos dels cinc “fugitius” geopolítics més buscat del món, segons la revista Time

Aquest 30 de gener, la pàgina web de la revista nord-americana Time va publicar un article sobre els que considera els cinc “fugitius” geopolítics més buscats del món, segons la seva opinió. 

Encapçala la llista el president de la República Catalana, Carles Puigdemont, cosa que demostra l’enorme ressò internacional del conflicte de Catalunya amb l’Esta espanyol . En aquesta llista també hi és present al cap de govern de Kosova, Ramush Haradinaj. Haradinaj és el nou cap de govern de Kosova des del setembre de l’any passat,  després de les eleccions que havien tingut  lloc tres mesos abans, en un govern format per una coalició de quatre partits.

Haradinaj va ser detingut per les autoritats franceses l’any passat, a principis de gener, a requeriment de les autoritats judicials sèrbies que en demanaven l’extradició. Després de diversos ajornaments, Haradinaj no va ser finalment extradit, tot i que va haver d’esperar quatre mesos, retingut, a França, i va poder tornar a Kosova.

Haradinaj, excomandant de l’UÇK (Exèrcit d’Alliberament de Kosova) és considerat per les autoritats sèrbies com un criminal de guerra, per les seves actuacions durant el conflicte bèl·lic que va tenir lloc en aquell país entre 1998 i 1999. Ja havia estat detingut, per aquests fets, dues vegades, i jutjat pel Tribunal de l’Haia. De les acusacions que se li havien fet, crims de guerra contra població sèrbia, albanesa i rom de Kosova durant la guerra va ser-ne absolt.  Les autoritats sèrbies argumentaven , i argumenten, que hi ha noves proves que l’incriminen, motiu pel qual insisteixen que Haradinaj sigui extradit, per tal que pugui ser jutjat una altra vegada.

Posteriorment, en les eleccions que van tenir lloc per triar un nou parlament, la coalició en la qual s’integrava el seu partit (Aliança pel Futur de Kosova, (AAK) va ser la força més votada. A resultes d’això va ser nomenat cap de govern, càrrec que exerceix des de llavors. Haradinaj ja havia estat primer ministre de Kosova ara fa més de deu anys.

A la llista també hi figuren Julien Assange, Fetullah Gulen -la bèstia negra de les autoritats turques- i Mikheil Saakashvili, expresident de Geòrgia  i exgovernador d’Odessa, a Ucraïna.

Podeu llegir l’article de Time en el següent enllaç:

The 5 Most Wanted Geopolitical Fugitives of 2018