Zagreb tindrà un monument dedicat a Franjo Tudjman

Aquesta setmana mateix, l’alcalde de Zagreb, Milan Bandic, ha anunciat públicament que la capital croata tindrà un monumnet dedicat a la figura de Franjo Tudjman.

El monument consistirà en una estàtua de tres metres i mig d’alçada, que serà ubicada en una zona cèntrica de la ciutat, a la cantonada entre Grada Vukovara i Hrvatske Bratske Zajednice.

Com era d’esperar, aquesta decisió ha aixecat una forta polèmica dins Croàcia mateix, però també en països veïns, sobretot a Sèrbia.

La figura de Tudjman és molt controvertida. Ho demostra el simple fet que en el moment d’anunciar la construcció d’aquest monument també es va fer saber que s’obriria un concurs públic per contruir-ne dos més, un de dedicat a l’Holocaust i un altre a la “pàtria”.

Bandic, alcalde de Zagreb, no ha estat mai militant del partit fundat per Tudjman -havia militat al Partit socialdemòcrata-, d’aquesta manera se suma a les figures que consdieren Tudjman una figura cabdal de la història croata.

Tudjman, que va morir l’any 1999, és molt qüestionat, sobretot per dos fets: d’una banda per la seva actitud revisionista pel que fa a la història croata, particularment quant a l’Estat independent croat (NDH), aliat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i que va practicar una política d’extermini contra la població sèrbia, rom i jueva que vivia a Croàcia i a Bònsia, i, d’altra banda, pel seu paper abans i durant les guerres de Croàcia i de Bòsnia. Se’l considera, juntament amb Milosevic, un dels màxims representants del nacionalisme més agressiu de l’àrea balcànica.

Tot i això, durant la seva joventut, va lluitar amb els partisans, als quals es va unir quan tenia tan sols dinou anys, i va arribar a ser el general més jove de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA). Més tard, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar al ministeri de Defensa.

Va abandonar l’exèrcit l’any 1961, i a partir de llavors va començar a llunyar-se dels plantejaments que havia defensat fins aquell moment, i va fundar l’Institut za historiju radničkoga pokreta Hrvatske (Institut per a la Història dels Treballadors de Croàcia). L’any 1967 va escriure una Declaració sobre la llengua literària croata, document on defensava tesis secessionistes des del punt de vista lingúístic, en relació amb el serbocroat.

Poc després, l’any 1971 va ser un dels principals protagonistes del moviment que va ser conegut com a Primavera Croata, motiu pel qual va ser empresonat durant dos anys. Va ser aleshores que va escriure Bespuca povijesne zbiljnosti (Els horrors de la guerra), on per primera vegada relativitza el discurs oficial sobre els crims dels ústaixes, amb una clara tendencia a minimitzar-lo. Segons Tudjman, al camp de jasenovac van morir com a molt 60.000 persones, xifra molt inferior als centenars de milers que s’han considerat habitualment. A hores d’ara, i per rebatre-ho, es coneix el nom de més de vuitanta mil persones que van ser mortes en aquell camp.

L’any 1990 va ser el principal impulsor de la creació de la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), el gran partit conservador de Croàcia, que d’una forma o altra ha estat el parti hegemònic al país des de llavors. Aquell mateix any es va convertir en president de Croàcia i organitzà el referèndum que havia de comportar la independència del país.

Se li ha criticat particularment la seva manca de visió, volguda o no volguda, sobre el paper de les minories. Les seves decisions matusseres van provocar la rebel•lió de bona part de la minoria sèrbia del país, que culminà amb la guerra a la Krajina i a Eslavònia oriental. Finalment l’any 1995 va impulsar l’Operació Oluja (Tempesta) amb la qual es va reocupar tot el terriotri croat, i arran de la qual 250.000 hagueren de fugir.

Pel que fa a Bòsnia, no va dubtar a impulsar la creació d’una república croata, que hauria d’haver acabat unint-se, segons les seves pretensions, a Croàcia, per tal de construir així la Gran Croàcia. En aquest sentit, la seva entesa amb Milosevic, era important.

Així, doncs, per a molts, Tudjman és el gran símbol de la Croàcia moderna, un estat fonamentat en sòlids principis conservadors, religiosos i tradicionals, mentre que per a d’altres la seva figura representa valors reaccionaris i la pitjor cara d’un nacionalisme intransigent, revisionista i que flirteja amb el feixisme.

Voluntaris russos i grecs a la guerra de Bòsnia

Aquest 12 d’abril s’inaugurarà un «monument» dedicat als voluntaris russos morts durant la guerra de Bòsnia en un turó prop de la ciutat de Visegrad, a l’actual República Serpska. El monument consisteix en una creu de cinc metres i mig d’alçada que, dalt d’aquest turó, serà vista a gran distància.

És evident que una acció d’aquest tipus, i amb el suport de les autoritats de la Serpska, no fa més que enrarir encara més la ja complicada vida política de Bòsnia, i també serveix per reobrir les ferides de la guerra. Lògicament, diversos grups i organitzacions de víctimes han fet un autèntic clam de protesta contra aquest projecte, que consideren una autèntica provocació, ja que molts voluntaris russos són acusats de ser criminals de guerra.

Els promotors d’aquest “monument” han triat aquest lloc perquè és on van morir tres voluntaris russos. I és a Visegrad on els voluntaris russos van ser més presents i més actius durant la guerra de Bòsnia.

No hi ha xifres absoultament certes sobre el nombre de voluntaris, o mercenaris, russos que van participar-hi. La xifra que s’acostuma a considerar habitualment es mou entre els cinc-cents i els sis-cents, però algunes persones l’eleven fins als set-cents.

Segons diversos documents consultats, la majoria d’aquests voluntaris van lluitar en dos batallons, que duien per nom RDO 1 i RDO 2, sigles que volen dir, senzillament, Unitat de Voluntaris Russos. La Unitat 2 també rebia el nom, popularment, de Llops Tsaristes, que demostra el clar caràcter monàrquic, ultranacionalista i reaccionari d’aquests combatents. A part d’aquests dues unitats, també van ser presents en les guerres balcàniques els cosacs: a Bòsnia en concret hi va actuar la Primera Centúria Cosaca.

Sembla que els primers russos, i també alguns ucraïnesos i romanesos, van arribar a Bòsnia l’any 1991 i van col•laborar directament amb l’exèrcit iugoslau. Aquests russos eren mercenaris, que també van ser utilittzats més endavant quan es va proclamar la República de Pale, després República Serpska. Una part d’aquests mercenaris sembla que eren pilots i van participar en diversos bombardejos.

El setembre de 1992, prop de Visegrad es va constituir la primera unitat de voluntaris, comandada per Valeri Vlasenko. Els Llops Tsaristes es van constituir una mica més endavant, el novembre d’aquell mateix any, i van ser comandats per Alexànder Mukhàrev, i poc després els cosacs, comandats per Alexànder Zagrebov.

Tots aquests grups actuaren preferentment a la zona més oriental de Bòsnia, on hi ha la ciutat de Visegrad, a tocar de la frontera. A l’altra banda de la frontera, ja a Sèrbia, hi ha la ciutat d’Uzice, que és d’on, el maig de 1995, s’organitzà una brigada internacional formada per unes cent cinquanta persones, d’origen rus i grec. Alguns dels combatents russos havien lluitat anteriorment a la guerra de l’Afganistan i alguns havien desertat de l’exèrcit rus –era l’època en què Boris Ieltsin era al poder-. Van estar actuant per la zona de Zepa i van col•laborar activament amb els Tigres d’Arkan i també amb Vojislav Seselj. També està documentada la participació de voluntaris russos en el setge de Sarajevo, entre els anys 1993 i 1994, i la seva implicació en la massacre d’Skelani.

Al marge dels combatents que actuaven en aquestes divisions, n’hi hagué d’altres que van actuar com a irregulars, o que van estar integrats en divisions formades gairebé exclusivament per serbis. En aquest cas és absolutament impossible d’assegurar-ne el nombre.

D’entre els voluntaris russos que lluitaren a Croàcia i a Bòsnia, destaca la figura d’Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, un partit rus d’extrema dreta en què la simbologia i el discurs feixista es barreja amb part del discurs i simbologia estalinista. Emmanuel Carrère va escriure una apassionant novel·la inspirada en la seva biografia.

Segons Mikhaïl Polikàrpov, que va estar a Bòsnia durant aquells anys, una quarantena de russos hi van morir. Alguns d’aquests voluntaris també van ser actius més endavant durant la guerra de Kosova, almenys això és el que es desprèn de la lectura d’alguns fòrums de la ultradreta russa.

Pel que fa als voluntaris grecs, sembla que els primers que hi arribaren ho van fer l’any 1993, encara que no agafaren protagonisme fins a l’any 1995. Un centenar de voluntaris van formar la Divisió de Voluntaris Grecs (EEF) i van lluitar al costat de les tropes de Ratko Mladic. Es van fer tristament famoses les imatges d’aquests voluntaris quan es va ocupar la ciutat d’Srebrenica, el juliol de 1995. Segons l’agència francesa AFP, una dotzena de grecs van participar activament en les matança d’Srebrenica. Entre aquests voluntaris hi havia persones vinculades a l’organització nazi Alba Daurada –fundada l’any 1980-.

 

Els búlgars d’Ucraïna. Una minoria nombrosa i poc coneguda

L’1 de març d’enguany, un monument dedicat als voluntaris búlgars que van participar a la guerra russo-turca de 1877-1888 va ser empastifat i objecte de pintades. Les pintades, fetes per grups d’extrema dreta, tenien un missatge molt clar: que els búlgars d’Ucraïna marxessin cap a Bulgària. Aquest monument, inaugurat l’any 2012, està situat a la ciutat de Bolhrad, on viu la comunitat búlgara més important i compacta del país.

Hi ha nombroses comunitats búlgares que viuen lluny del territori de Bulgària. Tenen el seu origen, sobretot, en moviments de població de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tot coincidint amb derrotes de l’Imperi otomà a mans de tropes de l’Imperi rus o de l’Imperi Habsburg. Això va passar a la zona del Banat,  i és exactament el mateix cas que el dels búlgars que viuen a cavall dels actuals estats de Moldàvia i Ucraïna. Molts territoris van quedar completament despoblats arran d’aquests conflictes bèl·lics i van ser repoblats amb persones provinents d’altres països, i Bulgària hi aportà un nombre important d’aquests nous habitants.

Quants són i on són?

Segons el cens de 2001, el nombre de búlgars que viuen a Ucraïna és, aproximadament, de 204.000. De tota manera, aquestes xifres inclouen el nombre de búlgars assentats històricament en aquest país, des de fa generacions, i també els que hagin pogut anar-hi a viure aquests darrers anys, com a emigrants. Algunes fonts búlgares eleven aquesta xifra fins als 300.000.

Si es miren les dades per oblasts, on n’hi ha més és a Odessa, unes 150.000 persones, que representen una mica més del 6% de la població, a Zaporozhia, entorn dels 28.000, cosa que suposa l’1’5% del total de l’oblast, Mykolaiv, 5.600 –el 0,4%- i Donetsk, 4.800 –tan sols el 0,1%.

La major part d’aquests búlgars d’Ucraïna viuen als districtes de Bolhrad -61%-, d’Izmail -26%-, Artsis -43%-, Sarata -20%-, Tarutino -36%- a la zona d’Odessa, al sud d’Ucraïna, a tocar del Mar Negre. Com a conseqüència de moviments de població dels darrers anys, la comunitat búlgara d’Odessa tampoc no és gens menyspreable, tot i que és lluny d’aquests districtes, a 167 quilòmetres de Bolhrad.

Odesa regions-EN

Mapa de l’oblast d’Odessa (l’autor del mapa és AndrewRT i és publicat per Wikimedia Commons)

Viuen a la zona fronterera amb Moldàvia. Sempre hi ha hagut una total continuïtat territorial amb els búlgars que viuen a l’actual República de Moldàvia. Aquests districtes són, també, pràcticament a tocar de la fontera amb Romania. Aquesta zona ha patit molts canvis fronterers, i han pertanyut a l’Imperi rus, a Romania, a Ucraïna, a Moldàvia. A Moldàvia, a la zona de Taraclia hi viu actualment una comunitat búlgara de prop de trenta mil persones, que gaudeix de cert reconeixement institucional.

Durant el segle XVIII i XIX hi hagué diverses guerres russo-turques. Particularment, després de de les de 1806-1812 i 1828-1829, arribaren a aquesta zona emigrants búlgars, procedents sobretot de la zona oriental de Bulgària. Entre aquests contingents d’emigrants hi havia també alguns albanesos, molt poc nombrosos, alguns descendents dels quals encara hi viuen.

Van establir-se en zones compactes i van fundar ciutats com Bolhrad, l’any 1821, Comrat i més d’una seixantena de poblacions menors. Comrat és la capital de Gagaúsia, a Moldàvia, i en aquests moments està poblada majoritàriament per gagaüsos, el 70%, però encara hi resta una comunitat búlgara d’entorn el 5% de la població. Per tant, ja es pot veure que, en l’origen, aquests assentaments superaven el territori de l’actual estat ucraïnès i hi havia una total continuïtat territorial, tal com hem comentat abans.

Bolhrad, per la seva part, té una població, actualment, de 15.000 habitants, encara que amb una tendència al decreixement demogràfic. En el cens de 1989, eren més de 18.000. Durant els anys quaranta més del 70% de la població d’aquesta ciutat era búlgara i un 15% romanesa, mentre que el percentatge de russos era tan sols del 10%, i el nombre de gagaüsos i ucraïnesos era gairebé inapreciable.

Aquest territori ha patit constants canvis de fronteres: entre 1856 i 1859 va formar part del principat de Moldàvia, més tard de Romania –quan Moldàvia es va unificar amb Valàquia-, entre 1878 i 1918 formà part una altra vegada de l’Imperi rus. Amb els tractats de pau signats immediatament després de la Primera Guerra Mundial tornaren a jurisdicció romanesa, que s’estengué entre 1918 i 1944, anys en què Romania va aconseguir la seva màxima extensió territorial. L’any 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a l’URSS, concretament a la república d’Ucraïna. Quan Ucraïna es va independitzar, lògicament, va mantenir la sobirania sobre aquests territoris.

Es pot dir que no va ser fins l’any 1878, quan aquest territori va tornar al si de l’Imperi rus, que es van iniciar intenses polítiques per tal de canviar el caràcter búlgar de la regió. La política de russificació va ser intensa, amb l’ús únic del rus a l’administració i a les escoles, i amb la promoció de l’arribada de persones procedents de Rússia.

Quan Romania es feu càrrec d’administrar aquest territori, després de la Primera Guerra Mundial, optà també també per una política repressiva, a diferència del que havia fet abans de 1878, sense cap mostra de respecte pels drets culturals de la població búlgara. A això cal afegir-hi la situació d’extrema pobresa de la regió, que va fer que l’agitació al camp fos constant. Tot plegat va provocar una onada de malestar molt general que va culminar amb la revolta de Tatarbunary, l’any 1924, de caire bolxevic, amb la demanda d’integrar-se a l’URSS, creada poc temps abans.

Els búlgars de Crimea

A partir de l’any 1861, uns vint mil búlgars d’aquesta zona es van desplaçar cap a Tàurida, a la regió de Crimea. En el cens de 1897, hi vivien 41.000 búlgars, aproximadament el 2,8% del total. De les nombrosíssimes comunitats ètniques que hi vivien era la més nombrosa després dels ucraïnesos, russos i tàtars, tot i que, és veritat, a molta distància en termes numèrics. Encara ara viuen a Crimea els descendents d’aquest búlgars que hi van anar durant el segle XIX. Segons algunes fonts búlgares consultades, actualment són uns seixanta mil.

Demanda d’autonomia

El juliol de l’any passat, representants de la comunitat búlgara van demanar al president ucraïnès, Petro Poroshenko, l’autonomia nacional búlgara de les zones on són majoritaris, demanda feta immediatmaent després que Poroshenko prometés l’autonomia nacional a la comunitat tàtara. Bolhrad, segons aquestes demandes, n’hauria de ser la capital. Aquesta demanda no ha rebut cap resposta oficial.

 

Imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, Eslovènia

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar amb prou feines deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment de Iugoslàvia entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia indepedent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, també ves va annexar part de Dalmàcia i Montenegro. Anteriorment ja s’havia annexionat Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya. Hongria i l’Estat Independent Croat també se n’apropiaren un petít bocí.

Ljubljina es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, depenent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.

En el següent vídeo, d’uns vuit minuts de durada, podeu veure imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, elaborat per les forces d’ocupació mateix. Tot un document.

El conflictes fronterers entre Croàcia i Sèrbia

La delimitació de fronteres entre els estats sorgits de la dissolució de Iugoslàvia ha respectat, en línies generals, els límits de les antigues repúbliques iugoslaves. Ara bé, això no ha impedit que hi hagi, o hi hagi hagut, alguns conflictes d’importància entre els nous estats, sorgits bàsicament perquè les antigues delimitacions frontereres no havien estat clarificades del tot.

L’any 1991, durant la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia, una comissió d’arbitratge va decidir que les fronteres entre els nous estats havien de ser les mateixes que hi havia entre les repúbliques iugoslaves, però el tema va restar obert, ja que no s’especificava quins eren aquests límits.

Ara per ara, el conflicte que provoca més tensions a la zona és el que hi ha obert entre Croàcia i Eslovènia, pendent de resolució. Una comissió internacional d’arbitratge ha de fer una proposta, en el decurs d’aquest any, per tancar el contenciós. Caldrà verue si ambdues parts el respecten.

Croàcia, a més del conflicte amb Eslovènia, en té d’altres d’oberts amb Montenegro, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, i “Liberland”.

Aparentment, la delimitació de fronteres entre Croàcia i Sèrbia (que afecta concretament el territori de la Voivodina) hauria de ser fàcil, ja que segueix, en teoria el curs del riu Danubi. Ara bé, hi ha algunes diferències d’interpretació que fan que el tema no estigui tancat del tot.

Sèrbia defensa que la frontera passa just per l’actual part central del riu, mentre que Croàcia sosté que cal situar-la en els límits marcats pel cadastre elaborat durant el segle XIX, que és quan es va acordar el traçat fronterer. Com que el curs del riu no és exactament el mateix ara que llavors, ja sigui per modificacions naturals d’aquest curs o bé perquè s’hi han fet algunes obres d’enginyeria hidràulica, hi ha algunes zones disputades, un total de 140 quilòmetres quadrats, en un tram de 188 quilòmetres d’aquest riu.

El conflicte ja es va plantejar en l’època de la Iugoslàvia socialista, i llavors les autoritats el van deixar congelat. Un cop Croàcia proclamà la independència, aquest tema fins llavors intern va adquirir una dimensió internacional que es va incrementar quan Croàcia va accedir a la Unió Europea. A efectes pràctics, a hores d’ara, les fronteres es corresponen, a grans trets, amb el que planteja Sèrbia. Per tant, qui posa la qüestió sobre la taula és Croàcia, que és qui consideri que cal replantejar-lo.

Si les reivindicacions croates fossin acceptades, implicaria que una bona part de terres a l’est del Danubi passarien a formar part de Croàcia, mentre que tan sols l’enclau de Siga passaria de mans croates a mans sèrbies.

La localitat d’Apatin, a Sèrbia, i els seus voltants concentren la major part del territori en disputa, a Poluostrovo, Zverinjak i Srebrenica –no cal confondre-la amb la de Bòsnia- i Zmajevac. També és particularment discutida la delimitació de les illes de Šarengrad i de Vukovar. Altres punts de conflicte estan situats prop de la ciutat de Bačka Palanka, i també en el municipi de Sombor –a Karapanda i Kendija-, en el punt d’intersecció entre els actuals estats de Croàcia, Hongria i Sèrbia.

L’any 2000 es va acordar de crear una comissió bilateral per tal d’abordar aquest tema, però s’ha reunit ben poques vegades.

L’any 2002 hi va haver un incident greu quan l’exèrcit iugoslau va disparar uns trets d’advertiment contra quatre vaixells que transportaven el prefecte de Vukovar-Srijem i els alcaldes de Vukovar i Bačka Palanka, i també persones civils a Bačka Palanka. L’incident va tenir lloc a uns 800 metres de distància de l’illa de Sarengrad. També va haver-hi trets contra un vaixell patrulla de Croàcia. Tot i que no hi va haver víctimes, va palesar de manera rotunda el desacord sobre el tema.

A partir de l’any 2010, el projecte de construcció d’un port a Apatin, zona reivndicada per Croàcia, ha fet que les tensions tornessin a aflorar. Això va fer que la comissió es tornés a reunir, però sense resultats efectius.

Més d’una vegada les autoritats croates han exigit que la resolució d’aquest tema sigui un element essencial a l’hora de negociar l’accés de Sèrbia a la Unió Europea, tal com va expressar més d’una vegada l’exprimer ministre croat, Zoran Milanovic.

Acord sobre l’illa de Vukovar

Hi ha, però, un acord parcial que afecta aquesta illa del Danubi. Els representants de les municipalitats de Vukovar i de Bac, les dues municipalitats afectades a banda i banda de la frontera, van acordar aque l’illa fos utilitzada com a espai recreatiu i com a platja. En aquests moments no hi ha controls fronterers i desenes de milers de persones en poden gaudir sense problemes.

Liberland

L’any 2015,Vít Jedlicka, un ciutadà txec oportunista va aprofitar aquest buit legal per proclamar un nou estat fantasma, Liberland, a la zona deshabitada de Gornja Siga, a la banda occidental del Danubi. Així com Sèrbia ha minimitzat del tot aquest incident, les autoritats croates han estat bel·ligerants amb Jedlicka, que ha estat detingut més d’una vegada.

 

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Vint-i-cinc anys del reconeixement internacional de la independència de Croàcia

El 15 de gener de 1992, Croàcia (i també Eslovènia) va ser reconeguda formalment com a estat independent per la gran majoria d’estats europeus, cosa que va suposar que també s’hi establissin relacions diplomàtiques. 

Tot i que tradicionalment s’han considerat Alemanya i el Vaticà com els primers estats que van fer efectiu aquest reconeixement, realment no van ser els primers estats a fer-ho, tot i que la seva influència va ser determinant alhora d’aconseguir més suports.

Croàcia i Eslovènia van proclamar, conjuntament, de manera unilateral la independència el 25 de juny de 1991. Lògicament, tots dos estats es van reconèixer mútuament. Els nous estats sorgits de la desintegració de l’URSS van ser dels primers a reconeixe’ls: Lituània –el 31 de juliol de 1991-, Ucraïna –l’11 de desembre-, Letònia -14 de desembre- i Estònia -31 de desembre-

Fora d’aquest àmbit, Islàndia en va anunciar el reconeixement el 19 de desembre de 1991, i poc després, abans de Nadal, Alemanya també el va anunciar, però amb data efectiva el 15 de gener, pel que fa a les relacions diplomàtiques, de l’any següent, que és el que ara s’està commemorant a Croàcia. El mateix 15 de gener feren el mateix la gran majoria d’estats europeus –també l’Estat espanyol- i d’altres continents, com Austràlia, Nova Zelanda, Argentina, Xile…

Pel que fa als Estats Units, va ser més tardà, concretament el 7 d’abril i tres setmanes després va arribar el reconeixement per part de la Xina Popular.

Una menció a part mereix l’actitud del Vaticà. Tot i que formalment el seu reconeixement data del 13 de gener, és indiscutible que feia mesos que havia adoptat una actitud proactiva en favor de les noves autoritats croates.

No va ser fins al 22 de maig que Croàcia es va convertir en membre de ple dret de les Nacions Unides.

Poc abans de la proclamació d’independència, el 21 de febrer de 1991, la república de Croàcia havia proclamat la preminència de les seves lleis en cas de conflicte amb les de la Federació Iugoslava. D’aquesta manera es donava per iniciat el que es va conèixer com a procés de dissociació. Aquesta decisió, però, va acabar de provocar que s’incrementés el nombre d’incidents violents arreu del país, els primers dels quals ja s’havien produït l’agost de 1990, quan ja era evident quin era el camí que havien emprès les autoritats croates.

Poc després, el 19 de maig va tenir lloc un referèndum d’independència, convocat el 2 de maig pel parlament d’aquesta república, emparant-se en la decisió presa el febrer anterior. Els electors havien de respondre dues preguntes: la primera, si volien que Croàcia es convertís en un estat sobirà i independent, que hauria de garantir els drets de la minoria sèrbia -i de les altres minories- i amb la possiblitat oberta d’establir algun tipus d’associació amb altres repúbliques exiugoslaves; la segona demanava si es volia que Croàcia continués com a membre de la Federació Iugoslava.

El resultat del referèndum va ser aclaparadorament favorable a l’opció independentista. La primera de les preguntes va rebre el 93,24% de vots afirmatius i tan sols el 4,15% en contra, mentre que la segona, lògicament,  només va rebre el 5,38% de vots afirmatius i el 92,18% en contra. El percentatge oficial de participació va ser del 83,56%, tot i que hi hagué nombroses denúncies que aquestes xifres havien estat falsejades.

El que és veritat és que una bona part dels membres de la minoria sèrbia no van acudir a votar, van boicotejar activament el referèndum i no van acceptar-ne els resultats. És evident que algunes actuacions dels líders croats, sobretot Franjo Tudjman, no van ajudar gens a bastir ponts de confiança amb la minoria sèrbia, que molt probablement no es va sentir cridada a participar d’aquest nou projecte col•lectiu. El seu ambigu posicionament a l’hora de condemnar l’estat ústaixa durant la Segona Guerra Mundial, que va provocar la mort de milers i milers de serbis, jueus, roms i croats opositors no va ajudar gens a crear quest clima, ans al contrari.

Una decisió presa pel parlament croat el desembre de 1990, és a dir pocs mesos abans, exemplifica molt clarament aquesta manca de sensibilitat. Es va modificar la constitució croata, que fins llavors considerava el serbis com a nació constituent de la república. A partir de llavors van ser considerats, oficialment, com a minoria. Lògicament aquesta decisió va ser vista com una agressió per part d’aquesta comunitat.

D’altra banda, a partir del moment que Slobodan Milosevic va abraçar i utilizar el nacionalisme serbi per mantenir-se en el poder va donar ales a tots aquells ultranacionalistes que somniaven de construir la Gran Sèrbia, que abastés tots els territoris on, tal com pregonava una sentència gairebé “sagrada”, hi hagués una tomba sèrbia.

El 25 de juny, doncs, Croàcia, i també Eslovènia, va proclamar la independència, però les pressions de les cancelleries europees van fer que s’acceptés una moratòria de tres mesos, plasmada en els acords de Brioni, signats el 7 de juliol. En les converses que van tenir lloc en aquesta localitat d’Ístria també hi van participar les autoritats iugoslaves, representades per Ante Markovic, president del govern federal, alguns dels ministres d’aquest govern i membres de la presidència col•lectiva de Iugoslàvia.

La independència d’Eslovènia es va saldar amb una breu guerra de deu dies, però un cop acabada aquesta guerra va començar-ne una altra, butal com totes, a Croàcia. L’agost mateix va tenir lloc el tristament famós setge de Vukovar i mesos més tard el bombardeig de la ciutat de Dubrovnik -que també va tenir gran ressò en els mitjans de comunicació-. El conflicte bèl•lic es va estendre per bona part del territori croat, sobretot a Eslavònia (la part més oriental del país) i a la Krajina -on es va constituir la República Sèrbia de Krajina, tampoc gens respectuosa amb les minories-, de manera que a finals de 1991 el govern croat n’havia perdut el control de gairebé una tercera part. La guerra a Croàcia no es va donar per acabada fins a l’any 1995, quan van recuperar la totalitat del territori de l’antiga república iugoslava.

La moratòria va expirar el 8 d’octubre, dia en què el parlament croat va ratificar la proclamació d’independència, quan ja havia esclatat la guerra, amb tota la seva cruesa.

Macedònia sota l’ocupació feixista búlgara, 1941-1944

L’abril de 1941, Iugoslàvia va ser ocupada en tot just tres setmanes per diverses potències. Tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares van fer-se seves àrees que sempre havien considerat que els pertocaven o bé que hi tenien importants interessos a defensar.

Pel que fa a Bulgària, que sempre havia negat l’existència d’una nacionalitat i una llengua macedònies independents i separades de la búlgara, va annexionar-se la major part de Macedònia, una petita extensió de territori de l sud-est de Sèrbia i una altra petita part de l’àrea més oriental de Kosova. A més, Bulgària, en el seu intent de crear la Gran Bulgària, també s’havia annexat les veïnes Tràcia occidental i part de la Macedònia de l’Egeu.

La nova administració búlgara va considerar aquestes terres com a totalment i genuïnament búlgares. Per aquest motiu, no es va ni tan sols plantejar de fer cap proclamació oficial de l’annexió, sinó que es va limitar a aplicar tota la legislació búlgara i adequar l’administració del territori a la búlgara.

Per fer això, va caldre, inevitablement, que molts funcionaris, policies, mestres, militars s’hi traslladessin. Es calcula que fins l’any 1943 unes quaranta mil persones van desplaçar-s’hi.

El territori ocupat va ser dividit en dos districtes, el d’Skopje i el de Bitola. Cal no oblidar que la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos, va ser annexada a la Gran Albània, que de manera efectiva estava totalment controlada per la Itàlia feixista. De tota manera, en molts llocs la població era mixta, i en alguns casos a part d’albanesos i macedonis hi vivien altres grups ètnics -com aromanesos, turcs o roms-. Per aquest motiu, les friccions entre Bulgària i Albània eren constants i foren nombrosos els intents de revisar el traçat de fronterer, com per exemple va passar el desembre de 1942, i més tard el juliol de 1943. Un dels punts més controvertits era el que feia referència a Ohrid i al seu entorn.

En aquest context, Alemanya va jugar el paper de mediador. Evidentment el seu interès principal era controlar els recursos minerals de Macedònia, com el crom, el níquel, l’or, i també les importants infraestructures ferroviàries, que comunicaven Sèrbia amb Grècia. De fet, ben aviat, el 24 d’abirl, de 1941, el ministre d’Afers estrangers búlgar, Ivan Popov, i el representant del govern alemany, Carl Clodius, van acordar en termes molt favorables a Alemanya com es gestionarien aquests recursos.

La incorporació de Macedònia a Bulgària es va prolongar fins al setembre de 1944. En aquests anys la política de bulgarització va ser total i absoluta. Es va fer notar particularment en el món de l’ensenyament, que va ser capgirat. Es calcula que el 75% dels mestres i porfessors, en tots els nivells, des de la primària fins a la universitat, eren nascuts a Bulgària. No cal dir que el búlgar era l’única llengua oficial.

Un altre terreny on les noves autoritats van voler incidir particularment va ser el de l’església. L’església ortodoxa sèrbia era vista com un instrument que tenia com a objectiu serbitzar la població. Per aquest motiu, en van expulsar els principals responsables, de manera que l’església macedònia va quedar incorporada, també, a l’església búlgara.

Pel que fa a la població en general, l’actitud va ser bastant passiva. D’una banda, hi hagué els exilats macedonis probúlgars que, arran de les seves accions de tipus irrredemptista, havien hagut de fugir del país anys enrere. Molts d’aquests macedonis tornaren al seu país i col•laboraren activament amb les noves autoritats. Tot i això, moltes vegades eren vistos com a elements poc fiables pels búlgars de Bulgària.

El moviment partisà a Macedònia era molt feble. De fet, el Partit Comunista Iugoslau hi estava molt poc implantat i és indiscutible que el paper de la qüestió nacional hi tenia a veure. El Partit Comunista Búlgar, molt important, en cap cas es va oposar a l’annexió de Macedònia a Bulgària, cosa que els feia entrar en contradicció amb bona part dels suposats companys de Macedònia.

Finalment, també hi hagué membres de l’Organtizació Interna Revolucionària de Macedònia que abrogaven per la lluita per una Macedònia independent. Aquest grup feu algunes accions relativament importants.

Globalment, però, el gruix de la població no participà activament en la resistència, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia, ni tampoc col•laborà de manera entusisasta amb els feixistes ocupants.

Podeu veure imatges de Macedònia sota ocupació búlgara en el següent enllaç:

Skopje, 1942 – “Tsar Boris III” square – bulgarian unification

 

La paraula clau: Burrnesha

La imatge que es té d’Albània en el nostre país és totalment estereotipada. Per tant, qualsevol treball que permeti fer saltar tots els tòpics ha de ser benvingut.

Us presento una proposta que va en aquesta línia. Es tracta d’un àudio editat per La paraula clau, elaborat per David Córdoba Bou. A partir d’un tema central com és el de la institució de les burrneshes, dones que en determindades circumstàncies passen a desenvolupar el rol d’home, ens acosta part de la realitat albanesa d’una manera fresca i alhora rigorosa.

No us el perdeu. Hi faig una petita col-laboració a partir del minut 27.

Hi podeu accedir en el següent enllaç:

LaParaulaClau Burrnesha

 

L’Arebica, l’alfabet amb caràcters àrabs del serbocroat

Des del moment que els otomans van conquerir la península balcànica, a partir del segle XIV, però sobretot des del segle XV, es va desenvolupar un alfabet especial per a l’escriptura del serbocroat, particularment d’ençà que una part important de la població va adoptar l’Islam com a religió. Aquest alfabet es va popularitzar sobretot a partir del segle XVII, que és quan es va publicar els primers grans textos, considerats com a clàssics.

Durant els segles que va durar aquesta presència otomana, aquest sistema d’escriptura es va mantenir i va ser utilitzat arreu. Aquest sistema d’escriptura és conegut tradicionalment amb el nom d’Arebica, i és bàsicament l’adaptació a aquesta llengua eslava dels caràcters àrbs i perses. Com que hi ha alguns sons que no són presents en aquests aquests alfabets, va caldre idear algunes fórmules per tal de poder-los reproduir.

Tal com hem dit abans, l’Arebica es va utilitzar fins a finals de l’ocupació otomana, que a Bòsnia i Hercegovina es pot datar, en concret, l’any 1878, a resultes del Tractat de Berlín, que va fer que aquest territori passés a administració austríaca. Tot i això, durant anys es va continuar fent servir, i també era ensenyat a les escoles religioses, malgrat que les noves autoritats austríaques van promoure exclusivament  l’ús de l’alfabet llatí.

A hores d’ara encara hi ha algunes persones, segons els càlculs entre la cinquantena i els quatre centenars, que encara el saben utilitzar, algunes de les quals de manera exclusiva. Un exemple d’això és el de Nura Ferhatovic, la història de la qual podeu llegir en un article publicat fa poc a Sarajevo Times.

Més endavant, des de la creació de l’Estat iugoslau es va impulsar decididament l’ús dels alfabets ciríl•lic i llatí en comptes de l’Arebica, tot i els esforços de part de membres de la comunitat bosníaca per tal que fos reconegut com a tercer alfabet del nou estat. A partir de llavors, el seu ús va decaure, tot i que era ensenyat encara en escoles religioses. L’últim llibre escrit utilitzant aquest alfabet, almenys que se’n tingui coneixement, va ser publicat l’any 1941. Amb la creació de la nova Iugoslàvia socialista es va tornar a plantejar la necessitat de reconèixer l’oficialitat d’aquest alfabet, però, una altra vegada els intents van ser infructuosos.

Podeu veure un text en Arebica en el següent enllaç, on podreu llegir la Declaració Universal dels Drets Humans.