Vint-i-sis anys de la caiguda de Vukovar

Tots els conflictes bèl·lics tenen esdeveniments que s’han convertit en autèntics símbols. En el cas de la guerra de Croàcia és indiscutible que Vukovar fa aquest trist paper. Tot just aquests dies s’ha commemorat el vint-i-sisè aniversari de la caiguda de la ciutat en mans de les milícies txètniks i de forces de l’Exèrcit Popular Iugoslau.

El 18 de novembre de 1991, aquesta ciutat de l’Eslavònia oriental va ser ocupada després de 85 dies de setge, que havia començat durant el mes d’agost. Restaren alguns petits focus de resistència que es mantingueren actius fins al 23 de novembre. L’ocupació de la ciutat va implicar que la majoria de la població no sèrbia de la ciutat fos expulsada, i provocà també la pràctica destrucció de la ciutat. Les imatges dels edifics enrunats van fer la volta al món, i va fer conscient la població mundial del que representaven les guerres que havien acabat d’esclatar a la península balcànica.

Vukovar era una de les ciutats més importants de la Croàcia oriental, amb més de 40.000 habitants, segons el cens elaborat aquell mateix any, el 1991. La municipalitat a la qual pertanyia superava de poc els 88.000. Era, com tot Eslavònia, una ciutat amb població mixta, de majoria croata -poc més del 53%-, però amb un percentatge de població sèrbia molt important, per sobre del 36%. Els que s’autoqualificaven com a iugoslaus s’acostaven al 8%. L’adscripció de iugoslaus era assumida normalment, bàsicament en zones urbanes, per persones filles de matrimonis mixtos, que no se sentien identificades amb cap de les nacionalitats existents. Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, aquesta categoria havia tendit a créixer numèricament.

Com a curiositat, en el cens de 1910, una tercera part de la població era alemanya, i prop d’un deu per cent hongaresa.

La batalla de Vukovar va ser una de les primeres que va esclatar tot just després que Croàcia proclamés la seva independència el 25 de juny de 1991, el mateix dia que Eslovènia. De tota manera, alguns conflictes armats ja havien esclatat amb anterioritat a aquesta proclamació, en altres indrets de Croàcia però també a l’Eslavònia oriental.

El primer conflicte autènticament seriós havia tingut lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, i més concretament a la ciutat de Knin. La Krajina era l’antiga frontera militar utilitzada per l’Imperi habsbúrguic per tal de controlar el territori contra possibles incursions turques. Aquest territori era poblat molt majoritàriament per serbis, i no va ser fins l’any 1881 que va passar a ser administrat directament per Zagreb. Els passos previs a la independència croata van ser molt mal gestionats: no es va condemnar l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit poc abans un llibre on defensava tesis revisionistes-, es va aprovar una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no es va insistir a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.

Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme de tipus panserbi, que practicà la neteja ètnica. Poc després, el conflicte s’estengué cap a Eslavònia on es feren presents milícies ultranacionalistes sèrbies, com els txètniks de Seselj, els Tigres d’Arkan -de Zeljko Raznatovic- o la Guàrdia Sèrbia, de Borovic. Els enfrontaments van ser nombrosos a tot Eslavònia, tot i que també és important fer constar que en alguns indrets on convivien croats i serbis no hi hagué cap incident, cosa que demostra que la violència és evitable, i que la diversitat ètnica no comporta indefectiblement el conflicte.

A Vukovar mateix, els primers incidents es poden datar durant el mes de maig, quan hi hagué alguns enfrontaments armats entre milícies croates i sèrbies, cosa que enrarí notablement l’ambient de la ciutat. Abans d’esclatar l’ofensiva contra la ciutat, unes vuitanta persones de nacionalitat sèrbia havien estat mortes per la mílícia de Tomislav Mercep. També va ser molt activa la milícia liderada per Branimir Glavas, que reivindicava el llegat dels ústaixes -els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van constituir un estat independent que atacà serbis, jueus i roms-, i també de l’HOS, de Dobroslav Paraga.

El conflicte armat al conjunt d’Eslavònia provocà que moltes persones acabesin fugint de la ciutat. Es calcula que quan va iniciar-se el setge, a la ciutat només hi quedava la meitat de la població.

L’atac definitiu contra la capital s’inicià els primers dies de novembre i fou comandat pel general Panic, de l’Exèrcit Popular Iugoslau, d’una banda, i pels Tigres d’Arkan, el paramilitar txètnik de l’altra. Cal dir que, llavors, l’exèrcit iugoslau havia perdut ja gairebé la seva personalitat i s’havia acabat convertit en un annex de les milícies txètniks.

Com és fàcil d’imaginar no hi ha acord sobre el nombre total de víctimes. Segons fonts croates, el nombre total de morts va ser de 2.000, mentre que el de presoners oscil·la entre els tres mil i el set mil. També es dona la xifra de vuit-cents desapareguts, dels quals tres-cents encara ho són a hores d’ara. Finalment, es parla de més de quaranta mil deplaçats a tota l’àrea de l’Eslavònia oriental.

Immediatament després de conquerir la cituat, foren assassinades dues-centes persones, la majoria de nacionalitat croata. Bona part de la població local que restava es va agrupar en un hospital. Malgrat acordar que serien evacuades, s’incomplí el pacte i moltes d’aquestes persones van ser conduïdes a Ovcara, a deu quilòmetres de Vukovar, on van ser assassinades. Es té la certesa que moltes altres persones més van ser assassinades, ja que són nombroses les fosses comunes trobades en aquella zona.

Els principals responsables d’aquesta deportació i massacre, Veselin Sljivancanin i Mile Mrksic van ser jutjats posteriorment pel Tribunal Internacional de l’Haia i condemnats a vint i a cinc anys de presó respectivament.

L’exèrcit iugoslau, per la seva banda, va xifrar en 1.300 el nombre de morts entre les seves files, i les fonts sèrbies afirmen que no van tenir més de 1.500 baixes.

Vukovar no va ser reincorporada a Croàcia fins l’any 1995, quan es dugué a terme l’operació Oluja

 

Anuncis

Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

Mustafa Busuladzic, un col·laboracionista bosníac amb els ústaixes i els nazis. Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

No és estrany que, de tant en tant, esclatin polèmiques a Croàcia sobre el passat ústaixa i feixista del país. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, és força menys freqüent i encara més si la polèmica està vinculada a una persona bosníaca.

Això que, d’entrada, pot sorprendre té una explicació. Van ser nombrosos els musulmans bosnians que van donar suport, d’una forma o altra, als ústaixes durant el període de l’NHD (tal com es coneix l’Estat Croat Independent durant la Segona Guerra Mundial), en el qual les terres bosnianes van ser incorporades a la Croàcia fexista de Pavelic.

La setmana passada va saltar la polèmica, i en aquest cas amb ressò internacional, arran del nom d’una escola de Sarajevo batejada amb el nom de Mustafa Busuladzic. Les autoritats israelianes, per boca de l’ambaixador d’aquest país a Tirana –des d’on es gestionen els afers diplomàtics relatius a Bòsnia-, va lamentar que s’hagués posat el nom de Busuladzic a un centre escolar i va enviar una nota de protesta a les autoritats del cantó de Sarajevo, responsables del canvi de nom. La nota, de fet, s’havia enviat durant el mes d’agost, però no va ser fins la setmana passada que es va fer pública.

En la nota, acusen Busuladzic de ser col·laborador dels nazis i dels ústaixes, responsables de la deportació i de la mort de la gran majoria dels membres de la comunitat jueva de Bòsnia, no extraordinàriament nombrosa (es calcula que a Bòsnia eren entron d’uns catorze mil), però sí influent i fortament arrelada al país. Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament no van quedar jueus a Bòsnia i Hercegovina: dels catorze mil, en moriren dotze mil. 

Per a d’altres , però, la consideració que fan sobre Busuladzic és molt diferent, i és vist com un màrtir, pel fet que fos executat pels partisans. Quan van entrar a la capital bosniana, l’abril de 1945 el van detenir, i poc després fou jutjat, a finals del mes de maig, i executat el 29 de juny.

La figura de Busuladzic és representativa de l’evolució d’alguns musulmans de Bòsnia, que durant el període d’entreguerres van defensar tesis que podríem anomenar de panmusulmanes i que amb els anys es va anar acostant cada vegada més als postulats feixistes, i, finalment,  durant els anys de l’ocupació del país van donar suport als ústaixes i als nazis.

Mustafa Busuladzic.jpg
By Unknownhttp://www.bosnjaci.net, Public Domain, Link

Va néixer l’abril de 1914 a Gorica. Va cursar els quatre primers anys d’estudi en aquesta ciutat, i després va estudiar a la medressa Elci Ibrahim Pasha-a de Travnik. L’any 1936 es va graduar a la medressa de Sarajevo. Durant els anys en què estudiava va publicar articles en nombrsoes revistes musulmanes, com Islamskom glasu, Novom Beharu, Obzoru, Svijesti, El-Hidaji o Našoj domovini.

L’any 1940 va arribar a Roma, becat pel govern de Mussolini i hi va fer una estada de dos anys, passats els quals tornà a Sarajevo, on es dedicà a l’ensenyament en escoles alcoràniques. És indiscutible que a Roma es va familiaritzar amb el discurs feixista, que adoptà en bona part. En aquesta ciutat també va publicar articles en una revista editada per l’Institut Oriental de la Universitat de Roma i a la revista Mondo Arabo.

Un cop tornat a Sarajevo va fer-se membre d’El-Hidaje, una organització de clergues msulmans de l’NHD. Estava molt ben relacionat amb Mehmed Handzic, que el va avalar i promocionar.

Entre els textos de caire polítc que va escriure destaca, sobretot, Els musulmans a la Rússia Soviètica, on queda clarament palès el seu pensament profundament anticomunista. Afirmava que el comunisme volia destruir la moral, no només dels musulmans, sinó també de tots els altres pobles. Acusava el comunisme d’atacar la família, la unitat bàsica de la societat humana, segons ell. El considerava, el comunisme, un autèntic perill per a l’espiritualitat musulmana, i, per tant, de la identitat bosniana. Per aquest motiu, no dubtà a donar suport als ústaixes que havien ocupat el país.

En els seus textos també és més que evident un to clarament antisemita, on esgrimeix els habituals tòpics de l’antisemitisme de l’època, on titlla els jueus de mercaders, usurers, renegats, manipuladors, deslleials… Afirma que són l’enemic comú dels àrabs, tant musulmans com cristians. També són presents en els seus textos fragments clarament antiserbis, tot i que els dedica molta menys extensió que als antisemites i als anticomunistes.

És veritat que el seus discurs es va mantenir allunyat del discurs bosníac predominant, encarnat en la figura de Mehmed Spaho, el polític, i també teòric, més destacat i influent amb, diferència, de tot aquest període, fundador de l’Organització Musulmana Iugoslava, el principal partit que pretenia defensar els interessos dels musulmans de Bòsnia.

Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

A Iugoslàvia, durant el període d’entreguerres, marcats sobretot pel conflicte entre serbis i croats, amb dues concepcions ben diferents de com havia de ser el nou estat iugoslau, constituït després de la Primera Guerra Mundial, alguns musulmans van mostrar proximitat a les tesis defensades pels croats, mentre que d’altres, menys nombrosos sens dubte,  ho feren envers les tesis sèrbies.

Un exemple clar d’això és que en parlament iugoslau tots els diputats de l’Organització Musulmana Iugoslava  -eren vint-i-quatre- es van identificar a ells mateixos com a croats -tret d’Spaho, que ho va fer senzillament com a iugoslau-. Llavors no era reconeguda encara una “nacionalitat” musulmana, o bosníaca, i, per tant, pel que fa a l’adscripció ètnica havien d’indicar quina triaven, si sèrbia o craota.

Bòsnia, com el conjunt de Iugoslàvia va ser ocupada per les tropes nazifeixistes l’abril de 1941. Tot Iugoslàvia va ser repartida entre les noves potències ocupants, alemanyes i italianes, sobretot, però també hongareses, búlgares i albaneses – país aquest últim que, al seu torn, era ocupat per Itàlia-.  Al marge d’això, Sèrbia va mantenir una independència purament formal, ja que era un estat titella controlat pels nazis, i Croàcia aconseguí la independència sota el lideratge de l’ústaixa Pavelic.

Tot Bòsnia i Hercegovina va ser incorporada a aquest nou estat croat, tot i que una “línia diagonal” la dividia en dues grans zones d’influència, una d’alemanya i una altra d’italiana.

Davant d’aquesta situació,  els musulmans bosnians van optar entre quatre opcions. D’una banda hi hagué els que decidiren col·laborar activament amb els ústaixes croats, com és el cas de Busuladzic. Entre aquests col·laboradors també podem esmentar, per exemple, Hakija Hadzic o Dzafer Kulenovic -que va arribar a ser vicepresident de l’NDH a finals de 1941-. Globalment, però, no fou l’opció més majoritària, ni de bon tros.

Uns altres, que desconfiaven profundament dels ústaixes, van triar obertament per cercar el suport dels nazis alemanys. Aquests grups basaren la justificació teòrica de la seva decisió en la paranoica teoria de l’origen gòtic dels musulmans de Bòsnia. No foren gaires, però es feren molt visibles. Crearen la Legió Mulsulmana, que atacà sobretot població sèrbia i lluità contra els partisans. També arribà  a actuar fora de les terres balcàniques, a Vilafranca de Roerga, per exemple, a Occitània.

Un altre sector de la població musulmana adoptà l’actitud d’aproximar-se a les tropes txètniks, els reialistes serbis, que formalment combatien els ocupants, però que a la pràctica lluitaven sobretot contra els partisans.

Finalment, probablement el grup més nombrós acabà donant suport a les forces partisanes. El Partit Comunista tenia una escassíssima implantació a Bòsnia tot just abans de començar la guerra -no superava els 170 membres-, però el desenvolupament del conflicte bèl·lic els donà un gran protagonisme, i s’acabà convertint en l’opció que millor podia respondre a les contradiccions de la societat bosniana.

 

La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Història de Jacob Xalabín, la novel·la catalana del segle XV amb final a la Batalla de Kosova, 1389

És indiscutible que el Tirant lo Blanc, sobretot, i el Curial e Güelfa marquen les principals fites de la narrativa catalana del segle XV. Això no vol dir, però, que no hi hagi altres obres que tinguin un extraordinari interès, i que, a més, confirmen que aquestes dues obres aïllades no van ser casos aïllat en la narrativa catalana de l’època.

La Història de Jacob Xalabín és una breu novel·la d’aventures, una autèntica novel·la cavalleresca, que presenta la particularitat que els seus protagonistes són turcs, a diferència de les altres dues obres esmentades anteriorment. Es dona el fet que sembla que l’autor coneix de primera mà part dels costums de la cort turca, almenys així ho afirmen els principals estudiosos de l’obra. A hores d’ara no se’n coneix l’autor, i de vegades s’ha especulat que podria ser l’adaptació d’algun text grec o romanès. Sovint s’insisteix també en el coneixement que té de la literatura àrab i persa, i s’ha remarcat la clara influència que s’hi copsa de les Mil i una nits. També s’ha volgut remarcar que el seu estil és força planer, cosa que ha fet pensar que l’autor podria ser un comerciant que hagués fet llargues estades en aquelles contrades, més que algú que es dediqués a la literatura. S’acostuma a datar la redacció d’aquesta narració en el primer quart del segle XV, per tant anterior en setanta anys al Tirant, i en quaranta al Curial.

La trama gira entorn de la figura del Jacob Xalabín -successor legítm de l’Amorat, segons l’autor-, fill de Murat I, soldà de l’Imperi Otomà. Després de narrar-nos les seves aventures amoroses, com la fugida de la cort per evitar les pretensions d’Issa Xalabina -muller de Murat-, la relació -sempre seguint els patrons de la fina amor- amb la princesa de Setàlia i la reconciliació amb el soldà, arriba el moment final de l’obra, que té com a marc la batalla de Kosova, de l’any 1389, on una coalició de tropes on hi havia serbis, albanesos, hongaresos…, comandada pel príncep serbi Lazar Hrebeljanović -Llàtzer en la novel·la- són vençuts. Aquesta batalla, i aquesta derrota, s’ha convertit en un autèntic símbol nacional a Sèrbia. En aquesta batalla, tot i la victòria turca, va morir Murat I i també Jacob Xalabín, i segons deixa entendre el text en mans del seu germà il·legítim, Beseit Bei (més conegut com a Baiazet I). En aquest cas, el fet que Baiazet sigui considerat il·legítim respon més als interessos de l’autor del text més que no pas a una realitat històrica.

Les Províncies Il·líriques, 1809-1813: quan Napoleó controlava la costa adriàtica

Les guerres napoleòniques van implicar un canvi radical, en molt pocs anys, del mapa polític d’Europa, tot i que moltes vegades aquests canvis van ser molt efímers. Un d’aquests casos és el de la creació de les Províncies Il•líriques, que abastava territoris que avui dia formen part d’Àustria, Eslovènia, Croàcia, Itàlia i Montenegro, bàsicament, vorejant la costa dàlmata.

Totes aquestes terres van ser ocupades per les forces napoleòniques entre els anys 1805 i 1806, i van ser definitivament incorporades al Primer Imperi Francès l’any 1809. La derrota austríaca a la batalla de Wagram, i el posterior Tractat de Schoenbrunn van fer possible aquest canvi de sobirania, a mans franceses. Amb aquest tractat, l’Imperi Austríac va perdre Galítsia -amb Cracòvia-, que va passar a dependre del ducat de Varsòvia, Tarnopol en benefici de Rússia, Salzburg i una part de l’Alta Àustria que foren cedides a Baviera. A la zona més meridional dels dominis austríacs, França va incorporar a l’Imperi Caríntia, Carniola, la Croàcia situada per sota del Sava, Gorizia i Trieste. L’existència de les Províncies Il·líries -que és com es van conèixer – va ser breu, car l’Imperi Austríac va tornar a ocupar-les l’any 1813.

Location of Illyrian Provinces
CC BY-SA 3.0, Link

Mapa dels diferents estats de la Península Itàlica i l’Adriàtic, 1810; font: Wikimedia Commons

 

La capital d’questa nova entitat va ser establerta a Ljubljana, més coneguda en aquella època pel nom alemany de Laibach. El nom es va inspirar en el nom dels antics pobladors d’algunes d’aquestes terres, els il•liris. S’establiren com a llengües oficials el francès, l’alemany, l’eslovè, el croat i l’italià. Va ser la primera vegada que la llengua eslovena va aconseguir ser reconeguda. En aquest sentit la tasca, prop de les autoritats franceses, de Valentin Vodnik i Jernej Kopitar va ser cabdal. Des de llavors, per als defensors de la identitat eslovena, aquesta època es especialment recordada.

La principal autoritat d’aquestes províncies era el governador general, nomenat directament des de París, el primer dels quals –dels cinc que hi hagué- fou Auguste de Marmont. Aquestes províncies van ser dividides, administrativament, en departaments, seguint exactament el mateix patró que a França.  En un primer moment, eren onze -del total de 130 departaments que tenia el conjunt de l’Imperi-, però l’any 1811 l’administració va ser remodelada i es van dividir llavors en només set intendències. Les capitals dels onze departaments eren Kotor, Ragusa (actual Dubrovnik), Fiume (actual Rijeka), Zara (actual Zadar), Karlstadt, Neustadt, Adelsberg, Trieste, Willach, Gorz (Gorizia) i Laibach (Ljubljiana).

Durant aquests anys, es van impulsar una sèrie de reformes i es crearen noves institucions. Algunes tenien clarament la intenció de ser el focus de difusió del pensament francès, com varen ser, per exemple, les Écoles Centrales. Es va dissenyar, molt important, un pla de creació d’escoles de nivell primari i secundari, tot i que la poca durada de l’entitat va fer que no es consolidés. També es van abolir antics drets senyorials, i antigues normatives que impedien la llibertat de moviments dels jueus, importants en algunes zones, sobretot a les més septentrionals. També s’introduí el Codi Civil francès -tot i que no en la seva totalitat-, que establia la igualtat davant la llei, una reforma del sistema impositiu, i els capítols relatius a la família i a les herències.  Es crearen, també,  les condicions perquè s’incorporessin aquestes terres al mercat francès.

Tot plegat afavorí  la petita burgesia, en la qual aquesta experiència deixà un molt bon record, d’una banda perquè va permetre fer el salt cap a una societat més liberal i burgesa i, d’altra banda, perquè va fer que els habitants d’aquestes terres, poblades per eslaus, estiguessin sota una mateixa administració. Durant el segle XIX, el moviment que pretenia aixoplugar tots els sud-eslaus sota una mateixa sobirania, i també la unificació de la llengua,  va ser conegut amb el nom d’Il•lirisme, particularment a Croàcia.
.
El final d’aquesta possessió francesa als Balcans va començar a albirar-se després que l’agost de 1813, les tropes austríaques, encapçalades pel general Franz Tomasic, envaïssin aquestes terres, després d’uns anys d’acostament entre França i Àustria -com ho palesa el casament entre Napoleó i l’arxiduquessa Lluïsa l’any 1810-.

La ciutat de Zadar, a Dalmàcia, va capitular el desembre d’aquell mateix any. Poc després, un aixecament popular va aconseguir expulsar els francesos de Ragusa, cosa que comportà la proclamció d’una república, que durà fins que arribaren les tropes austríaques. Kotor, per la seva banda, va ser ocupat per les tropes montenegrines -en aquella època Kotor no formava part, ni n’havia format, de Montenegro-, però la seva presència va ser molt breu, i caigué també ens mans austríaques. Les tropes britàniques també van ocupar algunes de les illes del mar Adràtic. Poc temps després, en el Congrés de Viena, que va tenir lloc l’any 1815, la totalitat d’aquestes terres va ser retornada a l’Imperi Austríac, que les controlà fins al final de la Primera Guerra Mundial.

.

Bulgària, el país que no va deportar els jueus; Bulgària, el país que va deportar els jueus dels territoris que va ocupar

Bulgària sempre s’ha vantat que durant la Segona Guerra Mundial no va deportar la població jueva que vivia dins les seves fronteres i que la gran majoria els búlgars van lluitar per impedir que això es produís. Això és indiscutiblement cert, però també ho és que els jueus dels territoris que va ocupar sí que ho van ser, a resultes de la qual cosa van ser gairebé tots exterminats. 

Periòdicament es revifa la polèmica entorn d’aquest segon punt. Aquesta setmana passada, ha tornat a passar. El detonant d’aquesta polseguera ha estat provocada per la lectura d’una declaració institucional feta per un membre de la coalició ultradretana Patriotes Units, sòcia de govern de la dretana GERB. Un dels membres d’aquesta coalició, Alexànder Sidi, va llegir una declaració en què es felicitava la comunitat jueva amb motiu de l’any nou jueu, el Rosh Hashanah. Va afirmar que els jueus búlgars són un exemple claríssim d’integració al país, i va remarcar que durant la Segona Guerra Mundial van morir en els camps de batalla al costat dels compatriotes búlgars. A més, va insisitr a destacar el fet que Bulgària no va deportar els jueus d’aquest país, tal com havien sol•licitat els seus aliats alemanys, i com s’havia fet en la resta de països aliats dels nazis.

Aquestes delcaracions han provocat un seguit de reaccions en cadnea. Immediatament després d’haver-les fet, un representant de la comunitat jueva, concretament de l’entitat Shalom –la de més incidència a Bulgària-, va rebatre aquestes afirmacions i va voler recordar que si bé no es van deportar els jueus residents a Bulgària sí que van ser deportats els jueus dels territoris ocupats per les tropes búlgares, a Iugoslàvia i a Grècia.

Dels aliats de l’Alemanya de Hitler, Bulgària ser l’únic que va allunyar-se de les seves exigències en dos aspectes que criden l’atenció: d’una banda, no va trencar les relacions amb l’URSS –lògicament tampoc no van participar en la invasió de l’URSS com ho van fer Romania, Hongria, Finlàndia o Espanya, amb la tristament famosa División Azul- tot i les pressions germàniques. D’altra banda, les autoritats búlgares es van negar, també a deportar els jueus búlgars, una comunitat no gens menyspreable, malgrat les pressions a què va ser sotmesa. Segons el cens de 1934 vivien a Bulgària entre 48.000 i 49.000 jueus, d’un total de poc més de sis milions d’habitants, cosa que representa poc menys de l’1% del total.

Aquest fet ha estat reitreradament repetit per les autoritats búlgares, però tot i ser cert en part, amaga una realitat sovint oblidada i crua: els jueus que vivien en terrritoris ocupats, la Macedònia grega, la Macedònia iugoslava o de la ciutat de Pirot, -al sud de Sèrbia- sí que ho foren.

És veritat que el 1943 s’havia pres la decisió de deportar-los, però l’execució d’aquesta ordre va ser posposada indefinidament, fins al moment que l’alliberament del país va allunyar del tot aquest fantasma. Uns anys abans, l’octubre de 1940, s’havia promulgat la Llei de Defensa de la Nació, aprovada durant el govern de Bogdan Filov.  Des de l’any 1939, el rei Boris III governava el país de manera dictatorial,  amb Filov com a cap de govern. La seva orientació era clarament proalemanya, i un dels seus objectius era recuperar territoris que Bulgària havia perdut amb el Tractat de Neully, l’any 1919 després de la Primera Guerra Mundial.

Aquesta llei, de 1940, era molt similar a la que s’havia dictat en països veïns, o poc després a la Croàcia feixista, lany 1941. D’entrada, però, es van fer poques accions encaminades a eliminar aquesta comunitat, malgrat les pressions de l’ambaixador alemany, Beckerle, però l’any 1942, concretament durant l’agost, es va fer un pas més: es va aprovar la creació d’una Comissió d’Afers Jueus, encapçalada per Alexànder Belev, que poc després va decidir desplaçar-los internament, el març de 1943. Altres decisions que es van prendre aquest 1942 implicaven la confiscació del 20% de les seves propietats, l’obligació de portar l’estel groc i  de vendre els negocis que regentaven. Els seus comptes bancaris també van ser bloquejats, així com van ser   dissoltes les diverses organitzacions jueves que hi havia a Bulgària. 

És important de destacar que persones de gran influència feren esforços perquè aquestes deportacions no es produïssin. Destaca particularment la figura de Dimitar Peshav, diputat de Kustendil, una de les personalitats més importants del govern de llavors. Va impulsar una campanya contra aquesta deportació i va fer una petició al rei perquè no es dugués a terme. També hi hagué diverses recollides de signatures i manifestos, per part d’escriptors, intel·lectuals, homes d’església, empresaris, i també més d’una quarantena de diputats del partit governamental … que demanaven que no es duguessin a terme. Finalment, el parlament va optar per oposar-se a la deportació. El maig de 1943, doncs, molts jueus van ser desplaçats, però només internament, sobretot de Sofia i de les grans ciutats, cap a zones rurals. Una part d’aquests jueus van ser desplaçats al camp de Samovit, al nord del país, pràcticament a tocar de la frontera amb Romania, on vivien en condicions dures, tot i que no comparables a les dels camps nazis.

Ara bé, els onze mil jueus -algunes fonts donen la  xifra exacta d’11.343- que vivien en territoris ocupats per l’exèrcit búlgar van tenir pitjor sort encara. Van ser deportats, i ho van ser perquè amb la legislació aprovada l’agost de 1942, aquests jueus van perdre la ciutadania búlgara. No hi ha dubte que l’actitud de Belev va ser definitva alhora de prendre aquesta decisió. El decret de deportació d’aquests jueus va ser signat el febrer de 1943, i l’alemany Theodor Dannecker vas er qui la va organitzar. La majoria van ser traslladats al camp de Treblinka, on van morir pràcticament tots.

Pobles i nacions de l’Imperi Austrohongarès. El cens de 1910, el darrer abans de la dissolució de l’imperi

Austria Hungary ethnic.svg
Austria Hungary ethnic” by Andrein – Transferred from en.wikipedia. Licensed under Javna last via Wikimedijina Zbirka.

Aquest mapa prové de la versió eslovena de la Viquipèdia

En aquest mapa que representa l’any 1910, basat en l’atles històric de William R. Shepherd, podem veure la diversitat ètnica d’aquest extens imperi que va desaparèixer immediatament després de la Primera Guerra Mundial.

Una gran línia separava aquest immens territori en dues zones clarament delimitades: la part austríaca, també coneguda com a Cisleithània, i la part hongaresa, coneguda com a Transleithània. Aquesta divisió, que feia que l’Imperi fos una monarquia dual, data de l’acord de l’any 1867, conegut amb el nom d’Ausgleich. Aquesta denominació provenia del riu Leithan, que, en teoria, feia de frontera entre ambdues parts.

L’any 1910, poc abans doncs de la Primera Guerra Mundial i de la seva dissolució, es va fer el darrer cens en el conjunt de tot l’Imperi. Les dades obtingudes en demostra abastament la gran diversitat ètnica i un altre fet molt important i a tenir en compte: que la gran majoria d’aquests territoris eren realment multiètnics. Era francament difícil trobar-ne que fossin absolutament homogenis, cosa que va complicar, lògicament, la delimitació posterior de noves fronteres estatals. Un cop creats els nous estats, nombroses minories quedaren a l’interior de tots els nous estats creats.

De tota manera, ja abans de l’eclosió de l’Imperi ja s’ahva fet notar aquesta qüestió, ja que hi havia diversos territoris en cadascuna d’aquestes dues parts amb diferents graus d’autonomia, de sobirania. A la part cisleithana, per exemple, hi havia un conjunt de setze entitats polítiques.

Si ens fixem en la part cisleithana de l’Imperi, el gran conflicte que va marcar-ne la vida política des de finals del segle XIX, va ser el conflicte entre txecs i alemanys, sobretot la reivindicació de l’edificació d’un estat txec, ja fos amb lligams federals o independent, i la reivindicació de la dignificació de la llengua txeca, clarament subordinada en tots els àmbits a l’alemanya. La lluita txeca per la dignifcació de la seva llengua va comptar amb la radical oposició de l’elit alemanya, que mirava amb un evident menyspreu aquesta reivindicació. L’oposició al bilingüisme, que era una de les demandes, va ser radical i absoluta.

Si ens fixem en els països poblats per txecs, bàsicament Bohèmia i Moràvia, la població, majoritàriament, afirmava tenir com a llengua pròpia el txec, el 71,8% a Moràvia i el 63,2% a Bohèmia. Per la seva banda, els que afirmaven tenir l’alemany representaven el 27,6% a Moràvia i el 36,8% a Bohèmia. Aquesta important presència alemanya va marcar de manera profunda la política txecoslovaca durant el període d’entreguerres: la gran qüestió dels Sudets. Amb aquestes dades també es fa palès que en aquests dos països hi viven bàsicament, tan sols txecs i alemanys. En d’altres contrades de l’Imperi, la composició ètnica era molt més complexa.

Pel que fa als territoris que van conformar Àustria després de la Primera Guerra Mundial, eren molt més homogenis. A l’Alta Àustria els germànics eren el 99,7% de la població, a la Baixa Àustria -on hi havia la ciutat de Viena- el 95,9% i hi havia una petita minoria txeca d’entorn el 3,8%. A Salzburg la majoria germànica també era absolutmaent aclaparadora, també del 99,7%. Al Vorarlberg, a la part més occidental de l’Imperi i limitant amb Suïssa, la majoria alemanya també era molt clara -el 95,4%-, mentre que en aquest cas hi havia una apreciable minoria italina, del 4,4%.

Un cas a part és el d’Estíria i Caríntia. Després de la Primera Guerra Mundial, aquests dos territoris van quedar dividits entre Àustria i Eslovènia. Els territoris eslovens, que no formaven llavors una unitat política única, restaven dins dels marges austríacs, dins de les entitats conegudes com a Estíria, Caríntia i Carniola. Tot i que en tots dos territoris hi vivien tant eslovens com alemanys, la majoria dels alemanys es concentrava a la part septentrional d’aquests dos ducats, mentre que els eslovens es concentraven a la part meridional. Segons les dades aportades pel cens, a Estíria el 70,5% dels censats declaraven tenir com a llengua materna l’alemany, mentre que els que afirmaven que ho era l’eslovè representaven el 29,4%. A Caríntia, els percentatges eren molt similars, el 78,6% declaraven l’alemany com a llengua de referència i el 21,6% l’eslovè.

Evidentment, aquestes dades fan referència a la llengua amb la qual deien que se sentien identificades les persones que van emplenar -o respondre- les dades del cens. Això no vol dir que les dades siguin del tot reals. Com passa sempre, la llengua de més prestigi, l’associada amb el poder, probablement està sobredimensionada. En aquest cas qui es beneficiaria d’aquesta sobredimensió seria, sens dubte, l’alemany. Alguns estudiosos eslovens cosnderen que el percentatge d’eslovens en aquests dos territoris havia de ser, per força, considerablement superior al que indiquen les dades d’aquest cens.

Una altra dada interessant que s’ha de tenir en compte és que no necessàriament la llengua implica tenir un cert sentiment de nacionalitat. Un exemple molt clar d’això, és que, després de la Primera Guerra Mundial es va fer un referèndum a  Caríntia l’octubre de 1920, per tal d’acabar de delimitar les fronteres entre Àustria i Eslovènia, i segons els resultats és evident que força eslovens votaren a favor de pertànyer a Àustria, cosa que tampoc no vol dir, de cap de les maneres, que renunciessin a la seva llengua i a la seva nacionalitat.

On sí eren aclaparadorament eslovens era a Carniola -ciutat on hi ha l’actual capital eslovena, Ljubljana (Laibach en alemany): el 94,4%. Els alemanys eren tan sols el 4,4%, i estaven concentrats bàsicament a la capital. Cal recordar que l’alemany havia estat la llengua de “cultura” durant molt de temps, i que la llengua eslovena no havia començat a normalitzar-se  fins al segle XIX.

A l‘Àustria Litoral, que coincideix a grans trets amb la part més nord-oriental de l’Estat italià i de l’oest d’Eslovènia, fins a la Península d’Ístria -una bona part de la qual pertany avui en dia a Croàcia- hi havia un 37,3% d’eslovens, un 34,5% d’italians, un 24,4% de croats i un 2,5% d’alemanys. Aquestes dades, però tampoc no ens han d’induir a pensar que aquesta diversitat ètnica fos homogènia a tot el territori. Els italians es concentraven sobretot a la part més occidental del territori, els eslovens a la part central i oriental i els croats a la Península d’Ístria. Un altre fet que no podem passar per alt, tampoc, és que segons quines minories lingúistiques no van ser ni tan sols considerades, com és el cas dels friülàns o, no cal ni dir-ho, els vènets.

Ara bé, alguns enclaus sí que eren claríssimament multiètnics, com ho podia ser Trieste, i també el seu entorn, o bé la Península d’Ístria. A Trieste, llavors, hi havia un 30% d’eslovens, molts més que no pas ara, i també parlants d’alemany, friülà, vènet i italià “estàndard”.

Un cas similar és el de Silèsia, on vivien tres grans grups ètnics: el 43,9% d’alemanys, el 31,7% de polonesos i el 24,3% de txecs. Aquest territori, incorporat majoritàriament a Polònia l’any 1945, va patir importantíssims canvis demogràfics durant la Segona Guerra Mundial. Lògicament els defensors d’una nacionalitat silesiana clarament diferenciada -que n’hi ha- no se senten reflectits en aquestes dades.

Pel que fa a la població polonesa, era majoritària a Galítsia -el 58,6%- on també vivien ucraïnesos, el 40,2%. Les dades del cens parlen d’ucraïnesos, tot i que la polèmica sobre si són ucraïnesos o bé rutens -com a variant regional ucraïnesa o bé com a minoria nacional diferenciada- està servida. A Galítizia també era ben evident l’estratifiació social basa en criteris nacionals. els pagesos més pobres eren uncraïnesos, mentre que la classe nobiliària i les capes burges eren poloneses, tot i que moltes vegades no eren més que ucraïnesos -o rutens- polonitzats.

En aquest punt és interessant de destacar que les dades del cens de 1910 no representen unes dades immutables que es perden en la nit dels temps. Bona part d’aquests territoris van patir canvis notables durant els últims segles, que han canviat la fesomia del territori moltes vegades, cosa que qüestiona les visions més essencialistes.

Més a l’est encara ens trobem amb la Bucovina, on també convivien diversos grups nacionals. La Bucovina era un dels territoris amb menys superfície i també menys poblats. En aquest cas, la població més nombrosa era la ucraïnesa (38,4%), lluny de ser majoritària. Els romanesos eren el 34,4%, els parlants d’alemany el 21,2% i els polnesos el 4,6%. He utilitzat la fórmula de parlants d’alemany per un motiu molt concret. La gran majoria d’aquestes persones eren jueves -cosa que fa que no fossin vistos com a veritables alemansy per molt germànics-, i, a més, molts eren en realitat parlants de jíddix, la llengua dels jueus de l’Europa orientla. Aquest importantíssim percentatge jueus queda reflectit quan s’analitzen les dades relatives a la religió, que consten en un apartat diferenciat del cens.

Com en el cas de l’Àustria litoral, aquests percentatges de població no es repartien de manera homogènia en el conjunt de la Bucovina. Eren molt més nombrosos els ucraïnesos a la part més septentrional i oriental mentre que eren més nombrosos els romanesos a la part més meridional i occidental.

Després de la Segona Guerra Mundial aquest territori va quedar repartit entre Ucraïna i Romania, però han quedat importants bosses de romanesos -alguns considerats com a moldaus en els censos ucraïnesos- a ucraïna, i importants bosses d’ucraïnesos -o rutens- a l’actual Romania.

Més cap al sud, Dalmàcia, territori costaner, no conformava una unitat política amb la resta de Croàcia, que estava vinculada a Hongria. Segons aquest cens, el 96,2% dels habitants eren croats, mentre que es declaraven italians el 2,8%. El percentatge de persones que s’autoconsideraven italianes havia anat disminuint de manera constant en els darrers segles. Una altra cosa a considerar és que no es reflectia la divsió entre aquells que es consideraven croats i serbis. Els serbis de Dalmàcia no eran partiuclarment nombrosos, però sí que represnetaven un percentatge prou important, i van tenir una incidència politica gens menyspreable. Com ja hem dit abans, la pregunta del cens tenia a veure amb la llengua. Aquí ens dona unapista important el de l’adscripció religiosa.

Finalment, al Comtat del Tirol, que va quedar dividit entre Alemanya i Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, el percentatge d’alemanys era del 57,3% i el d’italians del 42,1%. Aquest traçat fronterer nou, però va implicar que subsistís una important comunitat germanòfona a Itàlia, al Sud-Tirol.

A la part de Transleithània, Hongria jugava el paper d’autèntic centre del poder, en tots els sentits.

En el conjunt d’Hongria -Croàcia al marge- els hongaresos eren poc més del 50%, tot just el 54%. El fet que fos l’autèntic poder dominant va fer que moltes persones d’altres nacionalitats es magiaritzessin. Per exemple, Petofi, un dels grans poetes nacionals hongaresos era d’orgien serbi. De les minories, la més nombrosa era la romanesa, concentrada sobretot a Transsilvània i al Banat -que es van incorporar a Romania posteriorment a la Primera Guerra Mundial. Representaven el 16,1%. Els eslovacs eren el 10,5%, els alemanys el 10,4%, els rutens el 2,5% i els serbis el 2,5%.

En aquesta zona, Croàcia gaudia de cert reconeixement, amb institucions pròpies, plasmat en l’acord que porta per nom Nagoda, de 1868. Tradicionalment es diferenciava entre la Croàcia estricta i Eslavònia (dos territoris diferents, tot i que contigus). Els conflictes amb el poder central hongarès eren constants.

Els croats hi eren majoritaris, però tan sols eren el 62,5%, els serbis eren el 24,6% -moltísssims menys que ara-, els alemanys el 5% -gairebé inexistents avui en dia- i els hongaresos el 4,1%. Els serbis es concentraven sobretot a l’Eslavònia oriental i a la Krajina, una franja al sud.

L’actual Romania tampoc no coincideix tampoc amb els límits de l’època. La unificació de Moldàvia i Valàquia, de mitjan segle XIX, va crear la moderna Romania, però una regió tan important com Transsilvània, i també el Banat, van formar part d’Hongria fins després de la Primera Guerra Mundial. No va ser fins al Tractat de Trianon, de 1919, que aquestes dues regions es van incorporar a Romania.

A Transsilvània hi vivien, i encara hi viuen- quatre grans grups. Els romanesos -que ja llavors eren majoritaris-, eren el 54%. Avui en dia el percentatge és extraordinàriament més elevat. Els hongaresos eren el 31, 7% -cal destacar que els hongaresos estaven, i estan, dividits en dos grans blocs: els hongaresos pròpiament dits i els sículs, o szeklers- i els alemanys (bàsicament saxons i suaus-, el 10’5% -ara moltíssim menys-.

A Eslovàquia els eslovacs eren tan sols el 57%, mentre que els hongaresos superaven el 30%. A Transcarpàtia hi havia majoria ucraïnesa -o rutena- i un percentatge molt important d’hongaresos, amb unes proporcions molt similars a les d’Eslovàquia. A Fiume -actual Rijeka- els italians encara eren clarament majoritaris (48%). Al Burgenland  -a la part més oriental de l’actual Àustria- l’element alemany era el més important (74%) i a Prekmurje -actualment a Eslovènia- els eslovens eren el 80%.

Una menció a part mereix el cas de la Voivodina. Molt probablement aquest territori era el més multiètnic de tots. Com ha anat passat gairebé arreu -per molt que ens omplim la boca de multiculturalitat- la diversitat és cada vegada menor. El cas de la Voivodina és paradigmàtic en aquest sentit. Llavors, els serbis eren tan sols el 39,8% i els hongaresos el 28,1%. Eren molt importants també les comunitats alemanyes i romaneses.

Finalment, Bòsnia i Hercegovina tenia un estatus especial. Nominalment estava sota sobirania otomona, però des del Tractat de Berlín, de 1878, era administrada per l’Imperi. L’any 1908 fou annexionada definitivament a l’Imperi i va ser governada en condomini per les dues parts que el conformaven.

En aquell moment, a Bòsnia i Hercegovina, els serbis eren el 43,5%, els musulmans el 32,4% i els croats el 22,8%. Hi havia un significatiu 0,6% de jueus.

Una última dada, el poble rom, tan important en pràcticament tots aquests països, queda totalment invisibilitzat en aquest cens.

 

Vint-i-sisè aniversari del referèndum d’autodeterminació de Macedònia

El 8 de setembre de 1991 va tenir lloc el referèndum d’autodeterminació a la república iugoslava de Macedònia. Segons les dades oficials, entre el 95 i el 96% de les persones que van prendre-hi part van optar per la independència, tot i que els percentatges varien lleugerament segons les fonts consultades. Entre el 3 i el 4% hi van votar en contra. La participació va ser del 75,7%.

Poc abans del referèndum, el gener, Kiro Gligorov fou nomenat president de la República de Macedònia, una de les sis que conformaven Iugoslàvia, després de les eleccions que van tenir lloc a finals de 1990. De seguida, va emprendre una línia que anava en la direcció d’avançar cap a la independència, tot i que amb alguns matisos. De fet, no es tancava la porta a una futura nova Iugoslàvia formada per estats sobirans, en una mena de confederació. La pregunta que es va fer en el referèndum, unilateral, ho demostra clarament: “Donaríeu suport a la independència de Macedònia, amb dret a entrar en una futura unió d’estats sobirans de Iugoslàvia?”.

El mateix 8 de setembre a la nit, Kiro Gligorov, el llavors president de Macedònia, va anunciar-ne els resultats i la voluntat de la població macedònia de ser un estat lliure i sobirà. El parlament macedoni va proclamar formalment la independència el 25 de setembre.

Tot i que la immensa majoria de la població va donar-hi suport, és important destacar que la major part de la comunitat albanesa, molt important al país –al voltant del 25%-, va optar per boicotejar-lo.

Poc després, el 17 de novembre es va votar la nova Constitució, amb alguns petits canvis en relació amb l’esbossada abans del referèndum. El maig de 1991 s’havia constituït una comissió parlamentària, que en va elaborar un esborrany, presentat el 23 d’agost. Molts albanesos van optar per no votar, ja que el paper que concedia aquesta constitució a la població albanesa era considerat discriminatori. De fet, hi havia diverses demandes que havien plantejat que no es van considerar satisfetes, algunes de les quals eren, per exemple, una autonomia territorial de les zones poblades majoritàriament per albanesos –amb capital a Tetovo-o l’oficialitat de l’albanès al conjunt del país.

De fet, la no-resolució de la qüestió albanesa ha marcat d’una manera molt important la política de Macedònia des de la seva fundació. El punt culminant d’aquest desencontre va ser la breu guerra de 2001. Després dels acords d’Ohrid, es van posar les bases que van permetre reconduir la situació, tot i que periòdicament s’han reproduít les tensions. En els darrers mesos, s’ha agreujat particularment arran del canvi de govern que hi ha hagut en aquest país. La dreta nacionalista del VMRO-DPMNE ha utilitzat la qüestió albanesa per tal de perpetuar-se en el poder. A més, des de la comunitat albanesa s’han continuat mantenint les reivindicacions, que encara està per veure com es resolen, una dels quals, per exemple, és una nova llei de llengües, que s’està tramitant en aquest moments.

Aquesta proclamació d’independència no va comportar cap conflicte bèl•lic, tot i que hi havia veus que presagiaven el pitjor. A Croàcia ja havia esclatat la guerra, que va assolar el país fins al 1995. Per aquest motiu, les Nacions Unides van enviar cinc-cents soldats, bàsicament nord-americans, a controlar la frontera amb Sèrbia.

El primer estat que va reconèixer la independència de Macedònia va ser Bulgària. Cal destacar que, a Bulgària, majoritàriament s’ha negat l’existència d’una nacionalitat macedònia, o d’una llengua macedònia. Normalment consideren que el macedoni no és més que un dialecte del búlgar, i que els macedonis són, en realitat, búlgars. Poc després de Bulgària, reconegueren el país Turquia, Eslovènia, Croàcia, Rússia, Bòsnia i Hercegovina.

L’altre gran conflicte, encara no resolt, és el del nom. El país va entrar a formar part de les Nacionals Unides el mes d’abril de 1993, però va haver-ho de fer amb el nom de FYROM, que vol dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia.

L’oposició frontal de Grècia a reconèixer Macedònia amb el seu nom ha estat font de conflictes entre tots dos estats durant tots aquests vint-i-sis anys. Grècia reivindica el nom de Macedònia com a propi de la tradició grega. A més, es malfia que la seva utilització pugui implicar que la minoria macedònia de Grècia –no reconeguda i sotmesa a una intensa política d’assimilació- pugui fer reivindicacions de caire irredemptista. Grècia va optar per una política de frontal oposició al nou estat, amb boicots,sancions, que es van allargar fins al 1995, quan Macedònia es va veure obligada a fer alguns canvis constitucionals, i fins i tot de bandera.

A hores d’ara, hi ha trobades encara entre tots dos governs per tal de trobar una sortida a aquesta qüestió, que no és menor. Fa pocs mesos, Sèrbia va deixar d’utilitzar formalment el nom de Macedònia per tal de fer servir el de FYROM, cosa que ha provocat importants tensions entre tots dos estats.

El Partit Comunista d’Albània, que reivindica el llegat d’Enver Hoxha: el partit dels 486 vots

Després de l’ensulsiada de tots els estats “socialistes” de l’Europa central i oriental, els partits fins llavors governants van iniciar un ràpid procés de conversió en forces de caire socialdemòcrata, almenys formalment. Val a dir que la seva tradició d’absolut dirigisme, les pràctiques autoritàries i els plantejaments socials profundament conservadors van impedir que fossin realment unes forces socialdemòcrates modernes i transformadores.

Aquest fet que va passar arreu de l’Europa central i oriental, amb més o menys èxit, també es va esdevenir a Albània. En aquest país, l’hereu del Partit del Treball d’Albània, el Partit Socialista d’Albània, es va convertir en una de les dues potes –l’altra ha estat el Partit Democràtic, fundat per Sali Berisha- que han conformat el nou estat albanès, des del 1991. Per tant, l’evolució ha estat similar a la que hi ha hagut en altres estats de la zona, com Romania o Bulgària.

Ara bé, tal com ha passat en aquests països hi ha hagut sempre petits partits o grupuscles que han reivindicat el llegat polític del període anterior.

En el cas d’Albània, qui ha jugat aquest paper ha estat el Partit Comunista d’Albània (PKSH), fundat l’any 1991 just abans de formar-se el Partit Socialista. El Partit del Treball va renunciar al marxisme-leninisme el desembre de 1990 i va anunciar, l’11 d’aquell mes, la convocatòria d’eleccions constituents, que havien de tenir lloc l’any següent. El nucli fundador d’aquesta nova formació, el PKSH, va ser impulsat per Hysni Milloshi, que aquell mateix any havia fundat una Unió de Voluntaris Enver Hoxha, majoritàriament provinents del PTA. La intenció inicial era oposar-se al canvi de rumb del PTA, però quan es va fer evident que els seus objectius havien fracassat, van decidir escindir-se’n i crear aquesta nova formació.

Aquest partit reivindica sense cap matís l’obra política d’Enver Hoxha i del PTA. Considera que la nova Albània sorgida després de 1991 és un país venut al capitalisme i a l’imperialisme i la proposta que fa és la de tornar a l’essència estalinista. No cal dir que, doctrinalment, es defineix com a marxista-leninista. No és estrany doncs, que un dels membres més destacats d’aquest partit sigui, precisament, la vídua d’Enver Hoxha, Nexhmije Hoxha, que de manera reiterada ha negat que s’hagués comès cap mena de crim durant els anys de la dictadura enverista.

Aquest partit, el PKSH, va ser registrat com a formació política legal aquell mateix any 1991 i s’ha presentat diverses vegades a les eleccions, però en cada contesa electoral el nombre de sufragis que ha obtingut ha estat menor. Milloshi va morir l’any 2102, amb tan sols 66 anys, i la majoria dels seus quadres són persones envellides. Actualment, el seu secretari general és Qemal Cicollari.

Durant tots aquests anys també ha patit algunes crisis internes, com una escissió el 2002. L’any 2006, aquest Partit Comunista, la majoria dels escindits i un nou, i minúscul, Partit del Treball d’Albània van reunificar-se, una altra vegada sota el lideratge de Milloshi.

Quan va obtenir més bons resultats, electoralment parlant, va ser l’any 2005, quan va aconseguir 8.901 vots, cosa que representava aproximadament el 0,7% de total de vots. En les eleccions que van tenir lloc el 2013 els seus resultats encara van ser inferiors, ja que només van obtenir 899 vots, i, finalment, en les darreres eleccions, del mes passat, en va obtenir tan sols 486, un percentatge irrisori. Els resultats van ser millors, relativament, en les eleccions municipals que van tenir lloc a Tirana (el 2011), on van aconseguir 1.400 vots. Des del Partit Socialista es va responsabilitzar aquest partit de la victòria del candidat Lulzim Basha, del Partit Democràtic, ja que aquest nombre de vots va impedir la victòria socialista, atès que la diferència de vots entre les dues formacions va ser molt minsa.

Més enllà, però, de la seva participació electoral, la seva presència pública és molt escassa i no té cap mena en rellevància en els nous moviments socials que estan sorgint arreu del país. És evident que el seu missatge i el seu discurs no és percebut com una proposta de futur. Afortunadament, la nova esquerra albanesa ha d’anar, i anirà, per uns altres camins.