El camp de treball i de reeducació de Belene, el Gulag búlgar

Belene és un petit poble, d’aproximadament nou mil habitants, al nord de Bulgària, molt a prop de la frontera -en aquest cas el riu Danubi fa aquestes funcions- amb Romania. En aquest poble s’hi havia previst de construir una central nuclear durant els anys vuitanta, però els importants problemes econòmics que va travessar el país van fer que se’n suspengués la construcció. Després de 1989 s’ha intentat més d’una vegada recuperar el projecte, però sense dur-se mai a la pràctica.

El principal motiu pel qual és conegut aquest municipi, però, és per haver ostatjat el principal camp de concentració de la Bulgària estalinista.

La construcció del camp i els primers anys, 1949-1953

El poble de Belene és a tocar del Danubi. Enfront seu hi ha una petita illa, Persin, de 41 quilòmetres quadrats -la més gran de Bulgària-, que és el lloc on es va decidir de construir aquest centre penitenciari, l’any 1949. Es va construir amb la intenció de convertir-lo en el centre que aplegués tots els presos polítics del país. Anteriorment hi havia hagut l’estació d’Sveti Vrach que havia fet aquestes funcions, de primer camp per a presoners polítics de Bulgària. Les autoritats búlgares, però, van considerar que no reunia les condicions adients i que calia buscar un lloc més adequat. L’indret triat va ser Belene.

La decisió de construir-lo es va prendre el 29 d’abril de 1949 en una reunió del Consell de Ministres de la República Popular de Bulgària. Oficialment era catalogat com a TVO (Trudovo-vazpitatelno obshtezhitie), un camp de treball i de reeducació. Per a la seva construcció es van emparar en un decret de desembre de 1944, que creava els camps per a individus políticament perillosos.

Aquest camp va estar obert, teòricament, durant deu anys, fins al 1959, quan va ser tancat definitivament com a camp de treball, tot i que va continuar mantenint les funcions de presó. Entre setembre de 1953 i 1956 tampoc no funcionà com a camp, ja que van ser uns anys de relativa liberalització política. En el període comprès entre 1956 i 1959 el nombre de reclusos va ser molt menor que en el període 1949-1953.

El camp va ser inaugurat el 29 de juny de 1949, i les condicions de vida eren molt dures i el tracte inhumà, com testifiquen algunes de les memòries de persones que hi van estar recloses.

El nombre de reclusos

El nombre total de persones que hi van ser tancades oscil·la notablement segons les fonts consultades. Les fonts que en donen una xifra menor comptabilitzen un mínim de 1.059 persones. Altres fonts, en canvi, eleven aquesta xifra de manera notable. Esmenten que l’any 1952 hi havia 2.323 reclusos, dels quals la immensa majoria eren homes -2.248. El nombre de dones internades era, en aquest cas, de 75. Unes altres fonts asseguren que l’any 1953 hi havia 1.913 reclusos. Quan es va tancar (el 1953, per primer cop), segons aquestes mateixes fonts, es van alliberar 1.337 persones. En teoria el camp estava construït per albergar-hi un màxim de tres mil reclusos.

Aquest desembre passat es va editar a Bulgària l’estudi més detallat sobre aquest camp, escrit per Borislav Skochev, El camp de concentració de Belene, 1949-1987, un volum de més de nou-centes pàgines, fruit de deu anys d’estudis sobre el camp. Skochev calcula que pel camp hi van passar un mínim de quinze mil persones. Per a l’elaboració del text, s’ha entrevistat amb centenars d’exreclusos.

Dels detinguts, la immensa majoria ho van ser per motius polítics, considerats oficialment com a contrarevolucionaris. D’aquests detinguts, només dos o tres centenars com a màxim ho van ser per motius no polítics.

La repressió no es va limitar només a la reclusió en aquest camp. A partir de 1948 van començar, també, deportacions massives de famílies, sobretot del sud del país, a zones properes a la frontera amb Romania, al nord de Búlgària. Fins l’any 1953, van ser deportades un mínim de 6.626 famílies. En aquest cas, les deportacions tenien a veure amb amb el procés de col·lectivitzacions forçades.

Una bona part dels detinguts eren membres del Partit Comunista de Bulgària, tal com va passar en altres països de l’Europa central i oriental durant aquells anys. Es van dur a terme en ple apogeu de la repressió estalinista, coincidint amb els grans processos que es van estendre arreu de tots els països controlats per l’URSS, i a l’URSS mateix. A Bulgària, el gran símbol d’aquesta repressió va ser Traïcho Kostov -l’equivalent búlgar del txec Slansky o l’hongarès Rajk-. Els suposats simpatitzants de l'”antipartit” Kostov van ser empresonats en aquest camp. També eren nombrosos els membres dels partits búlgars opositors -la Unió Agrària, el Partit Democràtic o el Partit Socialdemòcrata- i també molts camperols que s’havien oposats a les col·lectivitzacions forçoses, que van ser titllats de kulaks. Segons Skochev, el 5o% dels detinguts eren camperols.

En teoria, al principi, el període de temps que podien estar empresonats no havia d’excedir els sis mesos, a no ser que des del Ministeri de l’Interior, que era l’encarregat de gestionar els camps, es decidís una altra cosa. A partir de 1951, però, aquest termini va canviar, i es podia arribar fàcilment fins al set anys de reclusió.

Un dels detinguts de més renom fou Konstain Muraviev, que havia estat l’últim primer ministre abans que els comunistes es fessin amb el poder, però la llista de figures rellevants és extensa. Podem esmentar també Khralambi Oroshkov -exalcalde de Sofia-, Ivan Velkov -socialdemòcrata-, Nedko Botev i Kiril Popov -de la Unió Agrària-, Stoycho Moshanov i Mikhaïl Ganchev -del Partit Democràtic- i també capellans ortodoxos, membres d’esglésies protestants i anarquistes, entre els quals destaca particularment la figura d’Alexander Nakov.

La vida en el camp

Les condicions climàtiques de l’illa són dures. D’una banda, els estius són calorosos, molt humits i els mosquits infesten tots els camps. D’altra banda, els hiverns són freds, amb temperatures habitualment sota zero, i el vent és molt fort. A més, cal tenir en compte que era un camp de treball, on els reclusos treballaven pràcticament tot el dia, en l’agricultura, en la construcció de dics.

Segons documents descatalogats de la CIA, el camp estava format per quatre mòduls. Segons aquesta mateixa documentació, els reclusos només podien rebre dues postals al mes, previ pas per la censura, i es permetia la visita dels familiars només en dates assenyalades: l’1 de gener, l’1 de maig i el 9 de setembre. En el mateix document s’afirma que treballaven des de les sis del matí, en grups que podien oscil·lar entre les vint i les dues-centes persones.

Aquestes dures condicions, acompanyades de tortures i maltractaments van fer que el nombre de morts fos important. Pel cap baix, el 10% dels internats van morir-hi, curiosament a causa d’atacs de cor, tal com certificaven els metges del camp.

Entre 1953 i 1959 i la conversió en presó 

La relativa liberalització que va arribar després de la mort de Stalin, el març de 1953, va fer que, tal com hem dit abans, s’alliberés molts presos. Ara bé, els fets que es van produir a Hongria l’any 1956, que van acabar amb la intervenció militar soviètica, l’any 1956, va provocar que les autoritats optessin per tornar a una política més repressiva, que va fer que es s’obrís un altre cop el camp.  En aquesta segona etapa, els reclusos eren majoritàriament joves, fills d'”enemics del poble”, acusats de “cosmopolitisme” com els entusiastes del jazz i del rock.  L’any 1959 la repressió va minvar, i el camp fou tancat del tot. Els reclusos que hi quedaven van ser traslladats al camp de Lovech, que oficialment va ser tancat l’any 1962 . Belene es va convertir, llavors, en presó, on només hi eren tancats presos comuns. Tot i això, de vegades és difícil separar clarament què és una cosa i què és l’altra. Skochev, però, defensa que a Belene hi foren traslladat nombrosos presos polítics, una altra vegada, a partir de 1964. A partir dels anys seixanta, els presos politics van ser predominantment musulmans i turcs.

Finalment, entre 1985 i 1987 van ser-hi tancats -ara en un nombre molt important-, també, membres de la comunitat turca que s’havien resistit a la campanya d’assimilació que havia endegat el govern búlgar a partir de 1980. Hi van passar, en aquesta darrera etapa, 517 persones. Avui dia, els edificis que conformaven el camp estan totalment abandonats.

Crims no jutjats

L’any 1990 va ser creada, pel parlament búlgar, una comissió que tenia com a objectiu estudiar els crims comesos en els camps de treball de l’època estalinista. Tot i això no hi ha hagut cap judici dels responsables dels camps, ni s’han depurat responsabilitats. La transició búlgara que va consistir en la transformació del PCB, és a dir de les elits dirigents, en els nous gestors de la Bulgària capitalista, va fer que no hi hagués un canvi radical en el país, que permetés fer net dels crims del passat. Segons algunes dades, aportades per l’intel·lectual Tsvetan Todorov, el nombre de persones que van ser empresonades durant els anys de la Bulgària “socialista” va ser de 285.000.

Nota: el terme Gulag és, de fet, un acrònim que vol dir Direcció General de Camps i Colònies de Treball i de Correcció, que era la institució soviètica encarregada de gestionar els camps de concentració. De tota manera, popularment s’utilitza per designar tot el sistema de camps de treballs forçats. El terme, amb aquest sentit, es va popularitzar a partir de l’any 1973, arran de la publicació d’Arxipèlag Gulag, d’Alexànder Soljenitsin.

 

 

Anuncis

Brigadistes romanesos a la Guerra Civil

L’impacte de la Guerra Civil i de la lluita contra el feixisme va ser enorme i va arribar a tots els racons d’Europa, també als països balcànics. Fa tres anys vam dedicar una entrada als brigadistes iugoslaus que van participar a la Guerra Civil. També a Romania van ser molts els joves que es van sentir interpel·lats per aquesta lluita.

Tal com passa amb el nombre total de brigadistes -tot i que generalment es considera que foren uns seixanta mil-, pel que fa a la presència de romanesos les xifres són molt divergents. Segons les fonts consultades n’hi hagué un mínim de cinc-cents, mentre que d’altres parlen de, fins i tot, més d’un miler. Les fonts més pròximes al Partit Comunista de Romania són les que en donen una xifra més elevada. Sembla que el nombre més raonable oscil·la al voltant dels sis-cents. Segons Andreu Castells -un dels especialistes més reconeguts pel que fa a aquest tema-, en van ser 612. Calcula que en moriren aproximadament prop de quatre-cents, i xifra en 233 el nombre de supervivents. Un cop finalitzada la guerra molts anaren a França, on lluitaren al costat de la Resistència, i no van poden tornar a Romania fins acabada la Segona Guerra Mundial. D’altres, però, van aconseguir marxar directament cap a Rússia. Entre aquests últims destaca la figura de Valter Roman.

Roman, un cop tornat a Romania, va arribar a ser general de l’exèrcit romanès, i va ocupar importants responsabilitats polítiques. Va mantenir una actitud totalment col·laboracionista amb l’ocupació d’Hongria, l’any 1956. Va arribar a estar en aquesta ciutat i va redactar informes contra els revolucionaris. Quan Ceausescu es convertí en el principal líder del país, també hi col·laborà. Tal com va fer Ceausescu, també criticà la invasió de Txecoslovàquia, l’any 1968. El seu fill, Petre Roman, va ser primer ministre de Romania, entre desembre de 1989 i 1991.

Valter Roman va escriure un llibre sobre la seva experiència  Sub cerul Spaniei: Cavalerii sperantei, que podem traduir  com sota el cel d’Espanya: els cavallers de l’esperança (el podeu trobar parcialment traduït al castellà en el blog elcomunista.net). Molt probablement aquest és el document més exhaustiu sobre la presència dels brigadistes romanesos. Segons Roman, hi hagué romanesos lluitant a Irun, Astúries, Aragó i també en la mítica defensa de Madrid i a la batalla de l’Ebre. En destaca la presència a la batalla del Jarama, enquadrats a la divisió Ana Pauker, formada exclusivament per romanesos. També esmenta que entre els voluntaris hi havia treballadors manuals i intel·lectuals, miners, artesans, professions liberals, professors. Molts participaren en diverses batalles, però també va ser important el nombre de persones que feren tasques de tipus mèdic i d’infermeria.

Van començar a arribar a partir de la tardor de 1936, molts travessant, en grups petits, clandestinament els Pirineus i d’altres arribaren pel port de Barcelona. En són un exemple d’això Nicolae Constantinescu i Nicolae Pop. Cal tenir en compte que no tenien passaport per sortir del país i venir aquí, cosa que els va obligar a fer aquest viatge de manera clandestina. També en van arribar procedents de Bèlgica, Estats Units i la Gran Bretanya.

D’aquests brigadistes romanesos, la majoria vingué directament des de Romania, cosa que implica travessar unes quantes fronteres. D’altres, però, vingueren des de França mateix, on n’hi havia força que hi estaven estudiant.

Tot i haver un nombre prou important de brigadistes romanesos, no era suficient perquè es formés una brigada exclusivament romanesa, ja que el nombre que acostumaven a tenir els batallons era d’entorn dels dos mil. N’hi hagué un nombre important en el batalló Dimitrov, de la Brigada 129, amb nombrosos voluntaris balcànics.  Segons explica Roman, al batalló Lincoln -també de la XV Brigada-, format per voluntaris nord-americans hi lluitaren alguns romanesos residents als Estats Units. El comandant del batalló Dombrowski de la XI Brigada era romanès, Nicolae Olaru. També eren nombrosos els romanesos en el batalló Djakovic -també de la 129 Brigada-, on hi havia altres voluntaris balcànics. Aquest batalló estava dirigit per Petru Borila, que va actuar com a agent del KGB, i Mihai Burca. Una altra part es va agrupar a la zona d’Albacete, i es van posar sota les ordres del nord-català André Marty, conegut com el carnisser d’Albacete, per part dels anarquistes i comunistes dissidents.

Pel que fa a les brigades internacionals, i més concretament sobre la figura d’André Marty, és molt recomanable la lectura del llibre de memòries de Sygmunt Stein -militant comunista jueu de Txecoslovàquia- Brigades Internacionals. La fi d’un mite. Se’ns presenta un retrat absolutament descarnat de Marty, del seu autoritarisme, crueltat i de la seva misèria ideològica. També desmitifica el perfil de part dels brigadistes que van lluitar a la Guerra Civil.

La majoria de brigadistes van venir enquadrats pel Partit Comunista, i alguns arribaren a tenir un important paper en la Romania posterior a la Segona Guerra Mundial, entre els quals cal destacar particularment les figures de Mihail Florescu, Leonid Tismaneanu o Valter Roman -esmentat abans-.

Des de Romania, en una clara mostra d’antisemitisme, hi ha persones que insisteixen que una bona part d’aquests brigadistes no eren romanesos “de veritat”, ja que molts eren jueus o d’ascendència jueva. Un exemple d’això és el mateix Valter Roman, nascut en el si d’una família jueva i parlant d’hongarès.  El Partit Comunista de Romania era un partit molt petit i amb molt poca incidència en la Romania d’entreguerres, a diferència del que passava en altres països de l’àrea balcànica, com Bulgària o Iugoslàvia. Entre els seus membres hi havia un percentatge important de militants d’origen jueu o de membres de les minories nacionals.  

Gairebé com a anècdota, podem comentar que també hi hagué voluntaris romanesos enquadrats en les tropes franquistes.  Van arribar a Espanya a iniciativa de la feixista Guàrdia de Ferro.en aquest cas no hi ha discussió sobre el nombre de voluntaris: van ser tan sols vuit!

 

Per Deu, per Espanya i per Romania. Voluntaris romanesos en les tropes franquistes

Monument dedicat a dos legionaris romanesos, a Majadahoda
Foto d’Alexandre Serrano

L’esclat de la Guerra Civil va provocar una allau de solidaritat internacional, que es va materialitzar en la formació de les Brigades internacionals. Normalment es considera que entorn de seixanta mil joves d’arreu del món –molts dels Estats Units, França, Alemanys, Gran Bretanya- van venir a lluitar contra el feixisme.

Comparat amb això, els voluntaris que van optar per lluitar al costat de les tropes feixistes va ser irrisori. Si analitzem les dades, per exemple, dels romanesos que van participar a la Guerra Civil, el contrast és més que evident. Com a mínim cinc-cents cinquanta romanesos van lluitar al costat de les tropes lleials a la República, mentre que només vuit voluntaris feren costat al bàndol franquista.

El principal moviment feixista romanès era la Guàrdia de Ferro, que també era conegut amb el nom de Moviment Legionari. Un dels dirigents d’aquest partit, Ion Mota, va ser l’impulsor de la idea d’organtizar voluntaris que donsssin suport a Franco.

El 24 de novembre de 1936, des de l’estació del Nord de Bucarest vuit legionaris van iniciar el viatge que els havia de dur fins a la Península Ibèrica. Qui feia les funcions de líder del grup era el general Gheorghe Cantacuzino, que tenia assignada la funció d’integrar el grup romanès a l’exèrcit espanyol. Era un aristòcrata de setanta anys que havia participat a la Primera Guerra Mundial, i que era considerat com un heroi pels grupuscles nacionalistes. En bona part, representava els sectors més tradicionals i conservadors de la societat romanesa. Un altre dels voluntaris era Ion Mota -esmentat abans-, molt més jove amb poc més de trenta anys. Mota representava, en canvi, els joves atrets pel feixisme italià, amb el qual se sentia profundament vinculat, fins al punt que va intentar anar a lluitar a Etiòpia, per tal de col·laborar amb l’ocupació italiana. Vasile Marin tenia un perfil molt similar al de Mota. Havia estat empresonat per motius polítics pocs anys abans. Els altres voluntaris eren Gheorghe Clime -enginyer de 47 anys-, l’advocat Nicolae Totu, el príncep Alexandru Cantacuzino, el religiós ortodox Dumitrescu-Borsa i Banica Dobre, el més jove de tots, amb tan sols vint anys.

A diferència del brigadistes, que van haver d’arribar a Espanya de manera clandestina, els voluntaris legionaris tenien tot el suport de l’estat romanès, que els va garantir i sufragar el transport des de Romania fins a Salamanca. Després de passar per Sòria anaren a Madrid on van participar en el setge de la ciutat.

Es té documentat que van lluitar en els combats que van tenir lloc entre Majadahonda, Villanueva del Pardillo i las Rozas, a prop de Madrid, on van morir Mota i Marin, el 13 de gener de 1937. Immediatament després d’aquests fets, Codreanu, el màxim dirigent de la Guàrdia de Ferro, va ordenar que els altres sis voluntaris tornessin a Romania. Tret de Dumitrescu, foren afusellats anys després pels comunistes.

L’any 1970 es va erigir un sinistre monument dedicat als dos legionaris, a la carretera que porta de Majadahonda a Boadilla del Monte -en un prat a prop del cementiri-, que ha servit com a lloc de pelegrinatge de diversos grups d’extrema dreta, on l’Asociación para la Custodia del Monumento a los legionarios rumanos organitza cada any un acte d’homenatge.

Aquest monument -on hi ha escrit el lema Per Deu, per Espanya i per Romania- va ser sufragat per exiliats romanesos i feixistes espanyols. Cal recordar que a Espanya es van refugiar nombrosos feixistes romanesos -després que aquest país caigués sota l’òrbita soviètica-, entre els quals destaca particularment la figura de Horia Sima, que no va morir fins entrada la dècada dels noranta. Un dels partits que dona suport any rere any a aquest homenatge és la Falange.

La setmana vinent dedicarem una entrada als brigadistes romanesos.

Vull agrair a Alexandre Serrano que m’hagi facilitat les fotos que il·lustren aquest post.

Podeu trobar més informació sobre aquest tema en els dos articles següents, d’on he extret bona part de les dades que he utilitzat per elaborar aquest text:

El extraño monumento de Majadahonda dedicado a dos fascistas rumanos

Guerra en Madrid: los rumanos de Franco

 

Monument dedicat als legionaris romanesos, a Majadahonda
Fotografia d’Alexandre Serrano

Una altra vegada, el monument, en què queda palès l’estat d’abandonament en què es troba
Foto: Alexandre Serrano

L’Espanya franquista, refugi de feixistes d’arreu d’Europa: Léon Degrelle, Ante Pavelić, Vjekoslav Luburić, Horia Sima

Moltes vegades s’ha volgut presentar l’Espanya de Franco no com un estat feixista, sinó amb una imatge més o menys edulcorada. Com diu Josep Fontana, però, només cal anar als inicis del règim instaurat pel dictador per veure quins n’eren els veritables objectius i quina n’era la ideologia. I és indiscutible que Espanya era un estat feixista, i que els seus referents i aliats eren els partits feixistes d’arreu d’Europa.

El fet que fos gairebé l’únic estat d’aquestes característiques que va sobreviure la Segona Guerra Mundial va fer que es convertís en el refugi de part dels seus antics aliats, de diversos partits d’arreu d’Europa. En aquesta entrada us en presentem alguns casos emblemàtics, tot i que podrien ser molt més, que ho exemplifiquen i ho demostren.

Un dels casos més comentats últimament ha estat el del belga Léon Degrelle, un dels fundadors de Rex Christus -l’organització feixista belga col·laboracionista amb els nazis-. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es refugià a Espanya, que es negà a extraditar-lo per tal que fos jutjat. Morí tranquil-lament a Màlaga el 1994.

També es refugiaren a Espanya diversos dirigents feixistes, molt importants, provinents de l’àrea balcànica. 

Ante Pavelić

No fa gaires dies, amb motiu del 58è aniversari de la mort de Pavelic, va aparèixer un cartell a Siroki Brijeg -a Bòsnia- on es recordava la figura del poglavnik -era el nom que rebia el líder suposadament carismàtic-  en què es feia referència de manera clara al lloc on va morir, Madrid.

Ante Pavelic va ser el líder indiscutible dels feixistes croats, els ústaixes. Havia nascut l’any 1889 a Bradina, a Bòsnia i Hercegovina, en el si d’una família provinent de Croàcia. En aquells anys, Bòsnia pertanyia encara a l’Imperi Austrohongarès. De fet, el nou estat iugoslau no va néixer fins després de finalitzada la Primera Guerra Mundial, el 1919, primer coneguda amb el nom de Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. No va ser fins l’any 1929 que va canviar de nom i passà a anomenar-se Iugoslàvia. Aquest nou estat va néixer amb unes fortes tensions entre, sobretot, els serbis, hereus de l’antic Regne de Sèrbia, i els croats, provinents majoritàriament de terres de l’Imperi Austrohongarès.

Pavelic, de jove, es traslladà a Zagreb, per estudiar Dret en la universitat de la capital croata. Allà va entrar en contacte amb alguns dels moviments nacionalistes que s’estaven gestant en aquella època, concretament l’organització Frankovci, liderada per Josip Frank. Poc després, l’any 1919 entrà a militar en l’ultranacionalista Partit dels Drets. Al cap de poc temps de militar-hi, va ser detingut per primera vegada. Després va establir els primers contactes amb els feixistes italians, amb grups ultradretans d’Àustria i amb l’Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Va arribar a ser diputat del parlament iugoslau.

Amb l’inici de la dictadura reial d’Alexandre I, l’any 1929 va fugir del país, a Itàlia, on fou acollit per Mussolini i creà el moviment ústaixa, amb al suport, clarament interessat dels feixistes italians. L’any 1934 va organitzar l’assassinat del rei Alexandre, mentre era a Marsella, cosa que provocà una profunda crisi de l’estat iugoslau. Arran d’aquests fets va ser condemnat a mort, encara que fos en absència.

Quan les potències de l’Eix ocupen Iugoslàvia, l’abril de 1941, Pavelic torna a Croàcia, de la mà de les tropes de Mussolini. Llavors, Pavelic va ser l’encarregat de constituir el nou Estat Croat Independent (l’NDH), que de fet era un estat titella de les potències ocupants, alemanyes i italianes. Pavelic havia promès diverses vegades cedir gran part de la costa dàlmata a Itàlia. Va ser a l’escalf del poder que el partit ústaixa multiplicà per gairebé cinquanta el seu nombre de militants, en molt poc temps.

Entre 1941 i 1945, aquest estat es caracteritzà per l‘ús d’una extremada violència i per la voluntat d’exterminar totes les minories presents en el país, jueus, roms i serbis. Per tal de tirar endavant aquests macabres projectes es van obrir una sèrie de camps de concentració, el més tristament famós dels quals -però no l’únic- va ser el de Jasenovac, on van ser assassinats centenars de milers de persones. N’hi ha més de vuitanta mil totalment identificades, amb nom i cognoms. Molts estudiosos en xifren el nombre total de morts en un mínim de tres-cents mil, mentre que d’altres l’eleven de manera molt notable, fins a parlar de set-cents mil.

Un cop acabada la Segona guerra Mundial, amb l’arribada dels partisans, el gruix dirigent dels ústaixes, entre els quals hi havia Pavelic, fugí del país i anaren fins a Àustria, més concretament a Bleiburg, on fins ara cada any s’organitza la més gran i nombrosa concentració de l’extrema dreta arreu d’Europa. De Bleiburg es traslladà, a Itàlia, on s’hi estigué sis mesos i després fugí a l’Argentina de Perón, on també trobaren acollida milers d’ústaixes fugitius. S’hi va estar fins l’any 1957, any en què patí un intent d’assassinat. A resultes d’això s’instal·là a Madrid, tal com havien fet molts altres feixistes europeus. Morí poc després d’arribar-hi, el desembre de 1959.

Va ser enterrat a la capital espanyola, al cementiri de San isidro, on la seva tomba encara es pot visitar. De fet, s’ha convertit en lloc de culte i pelegrinatge per a determinats grups d’extrema dreta croats. També hi és enterrada la seva dona i el seu fill, que va morir a Madrid l’any 1998.

Vjekoslav Luburić

El cap del camp de concentració de Jasejnovac, Maks -o Vjekoslav- Luburic, és un altre dels refugiats que l’Espanya franquista va acollir. Havia nascut també a Bòsnia, l’any 1913. Va ser l’encarregat de dirigir-lo, tasca que va desenvolupar amb una extraordinària crueltat, que va arribar a horroritzar fins i tot els nazis. Un dels fets més autènticament macabres que se li atribueixen hi ha el d’organitzar un concurs de talladors de coll de serbis. Petar Brzica, segons afirmava ell mateix, va arribar a matar 1.360 serbis en només una nit -tot i que aquesta xifra és posada en dubte-, cosa que en demostra l’extraordinari sadisme.

Luburic, després de la  guerra, va emigrar primer a Hongria, després a Àustria, França i finalment a Espanya, on rebé el suport de les autoritats franquistes. Va viure a la petita ciutat de Carcaixent, al País Valencià, on va dirigir una petita impremta. Des d’aquesta ciutat, i amb el nom de Vicente Pérez, va coordinar l’activitat de diversos exiliats croats escampats arreu d’Europa. Va ser assassinat l’any 1969, presumiblement per un agent de l’UDBA, la policia política de la Iugoslàvia titista. El presumpte responsable d’aquest assassinat, Ilija Stanic, però, ho nega.

La protecció i suport de les autoritats franquistes es va fer evident amb la seva presència en l’enterrament de Luburic, on la seva figura va ser lloada per aquestes autoritats. En el cementiri hi ha, encara, un monument dedicat a aquest sinistre personatge.

Horia Sima

Sima és un altre exemple absolutament emblemàtic de la impunitat amb què van viure alguns feixistes europeus a l’Estat espanyol. En el seu cas, crida l’atenció que va morir tranquil·lament a Madrid el 29 de novembre de 1993!

Sima va ser el número dos de la Guàrdia de Ferro, l’organització feixista romanesa que va intentar controlar el país durant el període de la Segona Guerra Mundial, i també vicepresident del govern durant un curt espai de temps. El líder indiscutible d’aquesta organització era Corneliu Zelea Codreanu. Quan Codreanu fous assassinat, Sima se’n convertí en el dirigent.

Malgrat les fortes desavinences amb el rei, Carol II, acabà entrant en el govern, el juny de 1940. A partir del setembre d’aquell any, el general Antonescu es feu amb el control del país, sotmès a una fèrria dictadura -que s’allargà fins al 1944- que es constituí en el que batejaren com a Estat Nacional Legionari . Horia Sima va ser-ne el seu vicepresident, tot i que de seguida la rivalitat entre tots dos provocà greus enfrontaments.  Els legionaris de Sima assassinaren seixanta presos a Jilava, l’antic primer ministre Nicolae Iorga, més de tres-cents cinquanta jueus de la capital… La rivalitat entre Antonescu i Sima esclatà definitivament el gener de 1941, que acabà amb l’assassinat de nombrosos legionaris per part dels partidaris d’Antonescu. Sima aconseguí fugir a Alemanya. Després es va establir  a Itàlia i, un cop acabada la guerra, fou molt ben rebut a l’Espanya franquista, on visqué fins a la seva mort.

Durant els anys que va viure a Espanya va tenir molts contactes amb l’extrema dreta local, i destaca particularment la relació que va tenir amb Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva.

Sima és enterrat al cementiri de Torredembarra, fet que van descobrir Josep Bargalló i Montserrat Palau. 

El nombre de feixistes romanesos que van buscar aixopluc a l’Espanya franquista és extensa, i no es redueix només al nom de Horia Sima. Altres noms destacables són el de George Uscatescu i el de Vintila Horia -de simpaties feixistes, tot i que oposat a la Guàrdia de Ferro- , Aaron Cotrus, Horia Stamatu.

 

El Partit Feixista d’Albània, 1939-1943: el partit al servei de l’ocupació italiana

Albània va ser annexada a Itàlia, entre els anys 1939 i 1943, fruit de la política d’expansió que va tirar endavant la Itàlia de Mussolini. Albània va ser gairebé l’únic territori europeu -també parts d’Eslovènia i Montenegro- que va aconseguir incorporar, i es pot considerar la culminació d’un procés, que feia anys que durava, d’ingerència italiana en els afers del país balcànic.

Lògicament, el Partit Feixista Italià, per tal d’afermar el seu poder, va intentar crear un moviment polític que seguís fil per randa els seus dictats. El Partit Feixista d’Albània (en albanès Partia Fashiste Shqiptare, PFSH), doncs, va ser l’encarregat de gestionar, almenys formalment, el poder a Albània entre 1939 i 1943, any en què Albània va caure sota l’ocupació alemanya. A la pràctica, aquest partit, però, no va controlar mai el país, sinó que va ser l’eina -moltes vegades simples titelles- dels feixistes ocupants per fer-ho. Les últimes decisions sempre van estar en mans dels italians.

Itàlia va ocupar el país després que el rei albanès, Zog I, es negués a acceptar el protectorat militar que li pretenia imposar Mussolini. Davant d’aquesta negativa, el 7 d’abril de 1939 va iniciar l’ocupació del país, va foragitar Zog del poder i convertí Albània en el protectorat que volien. Immediatament, van nomenar un nou cap de govern, Vërlaci, que va iniciar un procés accelerat d’italianització. Anteriorment, el feixisme només s’havia desenvolupat de manera significativa entre la diàspora italiana, força nombrosa feia anys, resident a Albània. La influència d’aquest moviment, fins llavors, sobre la població albanesa havia estat molt escassa.

Amb l’annexió d’Albània a Itàlia, el país va ser reorganitzat de dalt a baix seguint el patró imposat per la potència ocupant. Tot just l’11 d’abril, el ministre d’Afers Estrangers italià, Ciano, va instar alguns col·laboracionistes albanesos a crear organitzacions polítiques calcades del patró italià. Això va comportar que es creessin tot un seguit d’organitzacions, entre les quals destacava, sobretot, el Partit Feixista Albanès, però també una milícia paramilitar feixista (MFSh, dividida en quatre legions), una organització de la joventut feixista (Djelmnia e Liktorit Shqiptar, més coneguda per les sigles en italià, GLA), i també d’altres organitzacions que gestionaven el lleure dels infants. Va ser llavors, a redòs del poder, quan part de la població albanesa s’hi va començar a acostar. De tota manera, el poder real sempre va estar en mans italianes. El canvi més destacat en l’organització política del país va ser la transformació del parlament fins llavors existent en un Suprem Consell Corporatiu.

Entre d’altres mesures es va imposar l’obligació de l’ensenyament de l’italià a les escoles i a l’ensenyament secundari, però on va ser més dura aquesta ocupació va ser en el terreny econòmic. Nombroses empreses italianes es van establir a Albània, 150 fins a finals de 1940, i 366 fins al 1942. Els treballadors eren albanesos que cobraven una autèntica misèria. A més, es va afavorir l’arribada massiva de productes manufacturats procedents d’Itàlia. Tot plegat va comportar la ruïna de les petites empreses albaneses i el creixement del malestar social.

Flag of Albania (1939-1943)

Bandera del Partit Feixista Albanès; font: wikimedia Commons

El Partit Feixista d’Albània va ser fundat formalment en un congrés que va tenir lloc a la capital, Tirana, entre els dies 23 d’abril i 2 de maig de 1939, molt poc després de l’annexió. Els estatuts del partit afirmaven, entre d’altres coses, que el Partit Feixista depenia directament del Duce, i que com a organització estava sota la direcció del Partit Feixista Italià -del qual no n’era més que una branca regional-, cosa que demostra la seva nul·la capacitat de decisió. El secretari general del partit albanès va passar, segons el Reial Decret 1027 de 9 de juliol de 1939, a ser membre del Consell Nacional del partit italià. El primer secretari del partit, fins al 1941, va ser Tefik Mborja. Mborja havia nascut a l’actual Macedònia i va ser membre del primer parlament albanès. Després marxà a Itàlia, on estudià Dret i conegué Ciano. Malgrat el càrrec, estigué subordinat a Giovanni Giro, l’enviat de Mussolini. L’any 1944 va ser empresonat pels comunistes, va ser jutjat i condemnat a vint anys de presó. Morí en estranyes circumstàncies l’any 1954. El succeí en el càrrec, encara amb menys atribucions reals, Jup Kazazi, fins al 1943, i durant molt poc temps, també durant el 1943, Kol Bib Mirakaj. També van tenir un paper rellevant el nou primer ministre d’Albània, l’any 1939, Shefqet Vërlaci (esmentat abans), i també Mustafa Merlika-Kruja -primer ministre entre el desembre de 1941 i el gener de 1943-  Maliq Bushati  i Eqrem Libohova -també primers ministres l’any 1943-. Bushati, però, va ser l’artífex de l’inici de l’allunyament de la Itàlia feixista i l’acostament a l’Alemanya nazi.

Entre les tasques més importants del partit, segons aquests estatuts, era la d’estendre el “feixisme” entre la societat albanesa, la difusió de la llengua i la cultura italiana i l’establiment i consolidació d’unes noves estructures corporatives. L’òrgan de propaganda del partit era el diari « Tomori ».

Malgrat que el partit era absolutament subsidiari d’Itàlia, aviat es va fer evident entre alguns dels seus dirigents que per estendre realment la seva influència calia elaborar un discurs de tipus nacionalista panalbanès que pogués atreure les masses. En aquest sentit, la proposta de la creació de la Gran Albània els anava com l’anell al dit.  Va ser, també, un intent de desviar el malestar que s’havia creat arran dels evidents greuges que havia comportat l’ocupació italiana.

Amb aquest objectiu, l’activitat del partit es va intensificar. L’agost de 1940 la premsa oficial albanesa va atacar amb especial virulència Grècia, sobretot pel que consideraven la persecució de la minoria abanesa d’aquell país. La guerra italogrega va esclatar finalment, el 28 d’octubre de 1940, i el Partit Feixista Albanès va destinar nombrosos esforços a tenir un pes important en aquesta contesa. De fet, les tropes italianes que van atacar Grècia van desplegar-se des de la ciutat de Saranda, al sud d’Albània. Amb aquestes tropes hi combateren algunes unitats albaneses.

També va ser molt important la implicació d’aquest partit en l’annexió de Kosova, després de l’ocupació de les tropes nazifeixistes del que havia estat la primera Iugoslàvia, l’abril de 1941. Tot i aquesta implicació, el control del nou territori ocupat va anar a càrrec sempre, també, dels italians. Va ser llavors quan va estar més a prop que mai la creació d’una “Gran Albània”, quan al regne albanès s’hi incorporà la major part del territori de Kosova, la zona més occidental de Macedònia i algunes regions del sud de Montenegro, poblades majoritàriament per albanesos.

Les autoritats italianes, però, van recelar moltes vegades de l’actitud dels feixistes albanesos, com ho palesen alguns informes del general Sebastiano Visconti-Prasquier. L’inici de les accions per part de les guerrilles del Partit Comunista, nacionalistes –com Balli Kombëtar- i, fins i tot, monàrquiques -Legalitetit- va provocar que aquest recel anés cada vegada a més. Si a això hi afegim la baixada del nivell de vida i de consum, la popularitat dels feixistes va caure en picat, fins al punt que dins el mateix partit cresqué una facció « esquerranista i nacionalista », que començà a marcar distàncies amb la línia oficial del partit. Es pot afirmar que l’ham nacionalista de crear una Gran Albània no va servir per fer que els albanesos fessin costat als italians en la seva ocupació.

Finalment, quan els feixistes italians marxaren del país i foren reemplaçats pels nazis, la Guàrdia de la Gran Albània formalment substituí el Partit Feixista com a interlocutor de la potència ocupant, però la seva influència sobre els ocupants fou encara menor. El PFSh va ser dissolt el juliol de 1943.

Finalment, no es pot deixar d’esmentar que Ramiz Alia, el successor d’Enver Hoxha, havia militat de ben joven en aquest partit, entre el 1941 i el 1943, quan passà a la clandestinitat, amb el Partit Comunista.

Vint-i-sis anys de la caiguda de Vukovar

Tots els conflictes bèl·lics tenen esdeveniments que s’han convertit en autèntics símbols. En el cas de la guerra de Croàcia és indiscutible que Vukovar fa aquest trist paper. Tot just aquests dies s’ha commemorat el vint-i-sisè aniversari de la caiguda de la ciutat en mans de les milícies txètniks i de forces de l’Exèrcit Popular Iugoslau.

El 18 de novembre de 1991, aquesta ciutat de l’Eslavònia oriental va ser ocupada després de 85 dies de setge, que havia començat durant el mes d’agost. Restaren alguns petits focus de resistència que es mantingueren actius fins al 23 de novembre. L’ocupació de la ciutat va implicar que la majoria de la població no sèrbia de la ciutat fos expulsada, i provocà també la pràctica destrucció de la ciutat. Les imatges dels edifics enrunats van fer la volta al món, i va fer conscient la població mundial del que representaven les guerres que havien acabat d’esclatar a la península balcànica.

Vukovar era una de les ciutats més importants de la Croàcia oriental, amb més de 40.000 habitants, segons el cens elaborat aquell mateix any, el 1991. La municipalitat a la qual pertanyia superava de poc els 88.000. Era, com tot Eslavònia, una ciutat amb població mixta, de majoria croata -poc més del 53%-, però amb un percentatge de població sèrbia molt important, per sobre del 36%. Els que s’autoqualificaven com a iugoslaus s’acostaven al 8%. L’adscripció de iugoslaus era assumida normalment, bàsicament en zones urbanes, per persones filles de matrimonis mixtos, que no se sentien identificades amb cap de les nacionalitats existents. Durant els anys de la Iugoslàvia socialista, aquesta categoria havia tendit a créixer numèricament.

Com a curiositat, en el cens de 1910, una tercera part de la població era alemanya, i prop d’un deu per cent hongaresa.

La batalla de Vukovar va ser una de les primeres que va esclatar tot just després que Croàcia proclamés la seva independència el 25 de juny de 1991, el mateix dia que Eslovènia. De tota manera, alguns conflictes armats ja havien esclatat amb anterioritat a aquesta proclamació, en altres indrets de Croàcia però també a l’Eslavònia oriental.

El primer conflicte autènticament seriós havia tingut lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, i més concretament a la ciutat de Knin. La Krajina era l’antiga frontera militar utilitzada per l’Imperi habsbúrguic per tal de controlar el territori contra possibles incursions turques. Aquest territori era poblat molt majoritàriament per serbis, i no va ser fins l’any 1881 que va passar a ser administrat directament per Zagreb. Els passos previs a la independència croata van ser molt mal gestionats: no es va condemnar l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit poc abans un llibre on defensava tesis revisionistes-, es va aprovar una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no es va insistir a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.

Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme de tipus panserbi, que practicà la neteja ètnica. Poc després, el conflicte s’estengué cap a Eslavònia on es feren presents milícies ultranacionalistes sèrbies, com els txètniks de Seselj, els Tigres d’Arkan -de Zeljko Raznatovic- o la Guàrdia Sèrbia, de Borovic. Els enfrontaments van ser nombrosos a tot Eslavònia, tot i que també és important fer constar que en alguns indrets on convivien croats i serbis no hi hagué cap incident, cosa que demostra que la violència és evitable, i que la diversitat ètnica no comporta indefectiblement el conflicte.

A Vukovar mateix, els primers incidents es poden datar durant el mes de maig, quan hi hagué alguns enfrontaments armats entre milícies croates i sèrbies, cosa que enrarí notablement l’ambient de la ciutat. Abans d’esclatar l’ofensiva contra la ciutat, unes vuitanta persones de nacionalitat sèrbia havien estat mortes per la mílícia de Tomislav Mercep. També va ser molt activa la milícia liderada per Branimir Glavas, que reivindicava el llegat dels ústaixes -els feixistes croats que durant la Segona Guerra Mundial van constituir un estat independent que atacà serbis, jueus i roms-, i també de l’HOS, de Dobroslav Paraga.

El conflicte armat al conjunt d’Eslavònia provocà que moltes persones acabesin fugint de la ciutat. Es calcula que quan va iniciar-se el setge, a la ciutat només hi quedava la meitat de la població.

L’atac definitiu contra la capital s’inicià els primers dies de novembre i fou comandat pel general Panic, de l’Exèrcit Popular Iugoslau, d’una banda, i pels Tigres d’Arkan, el paramilitar txètnik de l’altra. Cal dir que, llavors, l’exèrcit iugoslau havia perdut ja gairebé la seva personalitat i s’havia acabat convertit en un annex de les milícies txètniks.

Com és fàcil d’imaginar no hi ha acord sobre el nombre total de víctimes. Segons fonts croates, el nombre total de morts va ser de 2.000, mentre que el de presoners oscil·la entre els tres mil i el set mil. També es dona la xifra de vuit-cents desapareguts, dels quals tres-cents encara ho són a hores d’ara. Finalment, es parla de més de quaranta mil deplaçats a tota l’àrea de l’Eslavònia oriental.

Immediatament després de conquerir la cituat, foren assassinades dues-centes persones, la majoria de nacionalitat croata. Bona part de la població local que restava es va agrupar en un hospital. Malgrat acordar que serien evacuades, s’incomplí el pacte i moltes d’aquestes persones van ser conduïdes a Ovcara, a deu quilòmetres de Vukovar, on van ser assassinades. Es té la certesa que moltes altres persones més van ser assassinades, ja que són nombroses les fosses comunes trobades en aquella zona.

Els principals responsables d’aquesta deportació i massacre, Veselin Sljivancanin i Mile Mrksic van ser jutjats posteriorment pel Tribunal Internacional de l’Haia i condemnats a vint i a cinc anys de presó respectivament.

L’exèrcit iugoslau, per la seva banda, va xifrar en 1.300 el nombre de morts entre les seves files, i les fonts sèrbies afirmen que no van tenir més de 1.500 baixes.

Vukovar no va ser reincorporada a Croàcia fins l’any 1995, quan es dugué a terme l’operació Oluja

 

Búlgars de Sèrbia; l’irredemptisme de les “Terres occidentals búlgares de l’exterior”?

L’any 1989 va ser la primera vegada que vaig visitar el que llavors, i no per gaires anys, era encara Iugoslàvia, formalment també socialista. Quan voltàvem pel sud del país, de manera improvisada, vam decidir visitar Bulgària, tot i que no teníem els visats per poder-ho fer. En aquells anys no era fàcil aconseguir-los si no se sol•licitaven amb molt de temps. La qüestió és que ens vam deixar caure a la ciutat de Dimitrovgrad, just on hi havia l’útlima estació abans d’entrar a Bulgària, i ens hi vam estar força hores, ja que els trens que comunicaven amb el país veí no eren gaire freqüents.

En aquella curta estada vam comprovar que la majoria d’habitants de la ciutat eren búlgars, cosa de la qual, ho he de reconèixer, no en tenia la més minima idea. No només això, ens van transmetre la idea que tenien, i sentien, uns forts lligams amb Bulgària.

De fet, va ser gairebé l’única experiència búlgara de què vam gaudir. Tal com esperàvem, tot i poder travessar la frontera no vam poder endinsar-nos a Bulgària. A la primera estació, un cop travessada la frontera, Dragoman, ens van fer baixar, ens van retenir unes quantes hores i finalment ens van retornar cap a Iugoslàvia. El tracte policial no va ser gaire amable, fins al punt que quan vam travessar la frontera ens vam sentir com a casa, una altra vegada.

La setmana passada la ciutat de Dimitrovgrad se’m, va tornar a fer present. Gairebé se me n’havia esborrat del tot el record. Va saltar a la premsa la notícia que habitants d’aquesta ciutat havien impulsat una campanya per tal de recuperar el nom antic de la ciutat, Tsaribrod.

La ciutat de Dimitrovgrad forma part del que en búlgar anomenen Zapadni pokrainini (Западни покрайнини), que podem traduir com a terres perifèriques o exteriors occidentals. Evidentment aquest terme no és gens ben vist a Sèrbia, on es considerat com a irredemptista. També formen part d’aquests territoris dues ciutats més: Bosilegrad (també a Sèrbia) i Strumica (a Macedònia). En totes tres localitats, la població continua sent a hores d’ara majoritàriament búlgara, tot i que hi ha hagut la tendència a augmentar el nombre de residents que no són d’aquesta nacionalitat.

Sèrbia i Bulgària, durant la Primera Guerra Mundial, van combatre en bàndols oposats. Bulgària va participar-hi aliada a Alemanya i a l’Imperi Austrohongarès i va sortir-ne derrotada. A resultes d’això, el Tractat de Neuilly -germà del de Versalles, Saint-Germain i Sedan, de novembre de 1919, Bulgària va perdre tres petits enclaus a la seva part més occidental, que van passar a engruixir el territori del tot just acabat de crear Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir de 1929 passà a anomenar-se Iugoslàvia. Feia anys que Sèrbia i Bulgària es disputaven aquests territoris.

Dimitrovgrad, una municipalitat que abasta més enllà del poble d’aquest nom, té, segons el cens de 2011, 10.118 habitants, dels quals 5,413 s’identifiquen com a búlgars, una mica més de la meitat. 2.819 persones s’identificaven com a sèrbies, mentre que la resta d’adscripcions nacionals es repartien entre diversos grups. Bosilegrad, per la seva banda, tenia, també el 2011, 8.129 habitants, dels quals es consideraven búlgars 5.839, i s’autoqualificaven com a serbis 895.

Totes dues municipalitats són eminentment rurals i molt empobrides, cosa que ha fet que la seva població no hagi deixat de disminuir en els últims setanta anys. Dimitrovgrad, l’any 1948 superava els 23.000 mil habitants i Bosilegrad els divuit mil. Han perdut, doncs, més de la meitat de la població.

Finalment, l’últim enclau és Strumica, actualment a Macedònia. Macedònia no reconeix l’existència d’una minoria búlgara, i considera els habitant d’aquesta ciutat com a maceodnis. El discurs búlgar oficial tampoc no reconeix una nacionlaitat macedònia diferenciada de la búlgara.

De fet, la integració d’aquests enclaus a Sèrbia no va ser ben rebuda per tota la població. Durant anys hi hagué activa l’Organització Revolucionària de les Terres Occidentals (BZRO), fins ben bé l’any 1941, any en què l’ensulsiada de Iugoslàvia enfront de les tropes alemanyes, italianes i hongareses va provocar que aquestes contrades fossin reincorporades al Regne de Bulgària, fins l’any 1944. Aquesta organització sempre havia apostat obertament per la reintegració a Bulgària.

Durant els anys en què hi hagué governs socialistes en tots dos estats, la controvèrsia quedà totalment silenciada, i no va ser fins després de l’any 1989, després de la caiguda del socialisme burocràtic a Bulgària que es tornà a plantejar una altra vegada la qüestió. El govern búlgar arribà a portar aquest tema fins i tot l’ONU, i a Iugoslàvia es creà un primer partit polític búlgar, la Unió Democràtica dels Búlgars de Iugoslàvia.

Tsaribrod va passar a anomenar-se Dimitrovgrad l’any 1945, i des de llavors hi h hagut diversos intents de recuperar el nom original. L’any 2004 ja es va fer un referèndum en aquest sentit, però la baixa participació, tan sols del 47,8% del cens n’invalidava el caràcter vinculant, que s’establia en el 50%. A més, la majoria dels votants van rebutjar la proposta de canvi de nom, i només hi votaren a vavor 1.786 persones.

Els representants de la minoria búlgara argumenten que Sèrbia no respecta els seus drets nacionals i que fa anys que opta per una política d’assimilació. Milosevic a principis dels noranta ja afirmava que a l’est del Timok, riu que fa de frontera entre Sèrbia i Bulgària només hi viuen serbis, referint-se a la polèmica amb la minoria búlgara.

 

Mustafa Busuladzic, un col·laboracionista bosníac amb els ústaixes i els nazis. Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

No és estrany que, de tant en tant, esclatin polèmiques a Croàcia sobre el passat ústaixa i feixista del país. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, és força menys freqüent i encara més si la polèmica està vinculada a una persona bosníaca.

Això que, d’entrada, pot sorprendre té una explicació. Van ser nombrosos els musulmans bosnians que van donar suport, d’una forma o altra, als ústaixes durant el període de l’NHD (tal com es coneix l’Estat Croat Independent durant la Segona Guerra Mundial), en el qual les terres bosnianes van ser incorporades a la Croàcia fexista de Pavelic.

La setmana passada va saltar la polèmica, i en aquest cas amb ressò internacional, arran del nom d’una escola de Sarajevo batejada amb el nom de Mustafa Busuladzic. Les autoritats israelianes, per boca de l’ambaixador d’aquest país a Tirana –des d’on es gestionen els afers diplomàtics relatius a Bòsnia-, va lamentar que s’hagués posat el nom de Busuladzic a un centre escolar i va enviar una nota de protesta a les autoritats del cantó de Sarajevo, responsables del canvi de nom. La nota, de fet, s’havia enviat durant el mes d’agost, però no va ser fins la setmana passada que es va fer pública.

En la nota, acusen Busuladzic de ser col·laborador dels nazis i dels ústaixes, responsables de la deportació i de la mort de la gran majoria dels membres de la comunitat jueva de Bòsnia, no extraordinàriament nombrosa (es calcula que a Bòsnia eren entron d’uns catorze mil), però sí influent i fortament arrelada al país. Després de la Segona Guerra Mundial, pràcticament no van quedar jueus a Bòsnia i Hercegovina: dels catorze mil, en moriren dotze mil. 

Per a d’altres , però, la consideració que fan sobre Busuladzic és molt diferent, i és vist com un màrtir, pel fet que fos executat pels partisans. Quan van entrar a la capital bosniana, l’abril de 1945 el van detenir, i poc després fou jutjat, a finals del mes de maig, i executat el 29 de juny.

La figura de Busuladzic és representativa de l’evolució d’alguns musulmans de Bòsnia, que durant el període d’entreguerres van defensar tesis que podríem anomenar de panmusulmanes i que amb els anys es va anar acostant cada vegada més als postulats feixistes, i, finalment,  durant els anys de l’ocupació del país van donar suport als ústaixes i als nazis.

Mustafa Busuladzic.jpg
By Unknownhttp://www.bosnjaci.net, Public Domain, Link

Va néixer l’abril de 1914 a Gorica. Va cursar els quatre primers anys d’estudi en aquesta ciutat, i després va estudiar a la medressa Elci Ibrahim Pasha-a de Travnik. L’any 1936 es va graduar a la medressa de Sarajevo. Durant els anys en què estudiava va publicar articles en nombrsoes revistes musulmanes, com Islamskom glasu, Novom Beharu, Obzoru, Svijesti, El-Hidaji o Našoj domovini.

L’any 1940 va arribar a Roma, becat pel govern de Mussolini i hi va fer una estada de dos anys, passats els quals tornà a Sarajevo, on es dedicà a l’ensenyament en escoles alcoràniques. És indiscutible que a Roma es va familiaritzar amb el discurs feixista, que adoptà en bona part. En aquesta ciutat també va publicar articles en una revista editada per l’Institut Oriental de la Universitat de Roma i a la revista Mondo Arabo.

Un cop tornat a Sarajevo va fer-se membre d’El-Hidaje, una organització de clergues msulmans de l’NHD. Estava molt ben relacionat amb Mehmed Handzic, que el va avalar i promocionar.

Entre els textos de caire polítc que va escriure destaca, sobretot, Els musulmans a la Rússia Soviètica, on queda clarament palès el seu pensament profundament anticomunista. Afirmava que el comunisme volia destruir la moral, no només dels musulmans, sinó també de tots els altres pobles. Acusava el comunisme d’atacar la família, la unitat bàsica de la societat humana, segons ell. El considerava, el comunisme, un autèntic perill per a l’espiritualitat musulmana, i, per tant, de la identitat bosniana. Per aquest motiu, no dubtà a donar suport als ústaixes que havien ocupat el país.

En els seus textos també és més que evident un to clarament antisemita, on esgrimeix els habituals tòpics de l’antisemitisme de l’època, on titlla els jueus de mercaders, usurers, renegats, manipuladors, deslleials… Afirma que són l’enemic comú dels àrabs, tant musulmans com cristians. També són presents en els seus textos fragments clarament antiserbis, tot i que els dedica molta menys extensió que als antisemites i als anticomunistes.

És veritat que el seus discurs es va mantenir allunyat del discurs bosníac predominant, encarnat en la figura de Mehmed Spaho, el polític, i també teòric, més destacat i influent amb, diferència, de tot aquest període, fundador de l’Organització Musulmana Iugoslava, el principal partit que pretenia defensar els interessos dels musulmans de Bòsnia.

Els musulmans de Bòsnia i Hercegovina durant la Segona Guerra Mundial

A Iugoslàvia, durant el període d’entreguerres, marcats sobretot pel conflicte entre serbis i croats, amb dues concepcions ben diferents de com havia de ser el nou estat iugoslau, constituït després de la Primera Guerra Mundial, alguns musulmans van mostrar proximitat a les tesis defensades pels croats, mentre que d’altres, menys nombrosos sens dubte,  ho feren envers les tesis sèrbies.

Un exemple clar d’això és que en parlament iugoslau tots els diputats de l’Organització Musulmana Iugoslava  -eren vint-i-quatre- es van identificar a ells mateixos com a croats -tret d’Spaho, que ho va fer senzillament com a iugoslau-. Llavors no era reconeguda encara una “nacionalitat” musulmana, o bosníaca, i, per tant, pel que fa a l’adscripció ètnica havien d’indicar quina triaven, si sèrbia o craota.

Bòsnia, com el conjunt de Iugoslàvia va ser ocupada per les tropes nazifeixistes l’abril de 1941. Tot Iugoslàvia va ser repartida entre les noves potències ocupants, alemanyes i italianes, sobretot, però també hongareses, búlgares i albaneses – país aquest últim que, al seu torn, era ocupat per Itàlia-.  Al marge d’això, Sèrbia va mantenir una independència purament formal, ja que era un estat titella controlat pels nazis, i Croàcia aconseguí la independència sota el lideratge de l’ústaixa Pavelic.

Tot Bòsnia i Hercegovina va ser incorporada a aquest nou estat croat, tot i que una “línia diagonal” la dividia en dues grans zones d’influència, una d’alemanya i una altra d’italiana.

Davant d’aquesta situació,  els musulmans bosnians van optar entre quatre opcions. D’una banda hi hagué els que decidiren col·laborar activament amb els ústaixes croats, com és el cas de Busuladzic. Entre aquests col·laboradors també podem esmentar, per exemple, Hakija Hadzic o Dzafer Kulenovic -que va arribar a ser vicepresident de l’NDH a finals de 1941-. Globalment, però, no fou l’opció més majoritària, ni de bon tros.

Uns altres, que desconfiaven profundament dels ústaixes, van triar obertament per cercar el suport dels nazis alemanys. Aquests grups basaren la justificació teòrica de la seva decisió en la paranoica teoria de l’origen gòtic dels musulmans de Bòsnia. No foren gaires, però es feren molt visibles. Crearen la Legió Mulsulmana, que atacà sobretot població sèrbia i lluità contra els partisans. També arribà  a actuar fora de les terres balcàniques, a Vilafranca de Roerga, per exemple, a Occitània.

Un altre sector de la població musulmana adoptà l’actitud d’aproximar-se a les tropes txètniks, els reialistes serbis, que formalment combatien els ocupants, però que a la pràctica lluitaven sobretot contra els partisans.

Finalment, probablement el grup més nombrós acabà donant suport a les forces partisanes. El Partit Comunista tenia una escassíssima implantació a Bòsnia tot just abans de començar la guerra -no superava els 170 membres-, però el desenvolupament del conflicte bèl·lic els donà un gran protagonisme, i s’acabà convertint en l’opció que millor podia respondre a les contradiccions de la societat bosniana.

 

La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.