Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

Els Domobranci, la milícia eslovena que va col·laborar amb els nazis

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment del país entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia independent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, Itàlia també es va annexar part de Dalmàcia i de Montenegro. Anteriorment ja s’havia apropiat d’Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya (el nord de Carniola, el nord d’Estíria i la zona de Posavje. Hongria s’apropià Prekmurje i l’Estat Independent Croat també se n’annexà un altre petít bocí.

Ljubljiana, amb el nom de Lubiana, es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, dependent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori controlat pels italians va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

Pel que fa a la zona sota ocupació alemanya, els plans nazis no eren gens amables, ja que van planificar la deportació d’entre 220 i 260 mil persones cap a diferents camps de concentració, tant d’Alemanya com de Sèrbia o de Croàcia. Es tenia la intenció de fer-hi arribar, a Eslovènia, pel cap baix, uns 80.000 colons germànics. Per diversos motius, sobretot organitzatius, no pogueren dur a terme aquests plans tan salvatges, tal com havien previst. Tot i això, es calcula que uns vuitanta mil eslovens van ser deportats.

Se sap del cert que els ocupants italians també havien previst de fer deportacions d’aquest tipus. Hi ha documentada la deportació d’uns vint mil eslovens, cap a camps de concentració italians.

Des de finals d’abril de 1941, és a dir ben poc després de l’ocupació, es va començar a organitzar la resistència armada. Es creà el Front d’Alliberament Eslovè, impulsat per comunistes, però amb una presència important, també, de cristians socialistes i liberals nacionalistes. Aquesta orgnització va ser el nucli dels partisans eslovens.

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.
La presència alemanya en el conjunt del territori eslovè es va prolongar fins al 1945.

El fet que s’organitzés una resistència, que aviat va ser dirigida pels comunistes, va fer que alguns sectors de la societat eslovena, profundament conservadors, impulsessin la creació de milícies anticomunistes que lluitessin al costat dels ocupants.

En el territori sota domini italià a partir del 1941 estigué activa, des del 1942, la Vaske Straze (Guàrdia Cívica), també coneguda com a Milícia Voluntària Anticomunista. Tenia un to marcadament clerical i antisemita i es definia sobretot pel seu furibund anticomunisme. Després del setembre de 1943, quan els alemanys passen a controlar gairebé tot Eslovènia, impulsaren, amb el suport d’ aquests mateixos sectors, la creació d’una altra milicia, més nombrosa i ben armada, coneguda amb el nom d’Slovensko Domobrantsvo (Guàrdia Patriòtica Eslovena), els membres de la qual eren coneguts amb el nom de domobranci. De fet, qui la va organitzar va ser el general nazi Rosener. Hi hagué dues milícies més de les mateixes característiques, menys nombroses, que hi actuaren coordinadament, una a la zona costanera d’Eslovènia i una altra a Carniola.

En total, totes aquestes organitzacions paramilitars aplegaren un màxim de vint mil efectius, i estaven formades íntegrament per eslovens. La seva activitat era, fonamentalment, la d’assesssorar les forces alemanyes en la lluita contra els partisans i alhora la de fer activisme “patriòtic” eslovè. Per aquest motiu crearen diverses publicacions periòdiques. Les seves forces d’infanteria van participar en diverses batalles. Aportaven sobretot el seu coneixement del territori.

Un cop acabada la guerra, amb l’arribada dels partisans el maig de 1945, molts fugiren a Àustria. Quan va ser obligats a tornar a Iugoslàvia per les tropes aliades, molts van ser capturats pels partisans i van ser executats, juntament amb molts combatents ústaixes –feixistes croats-. Segons alguns autors, el nombre de morts pot voltar entorn dels onze mil. De fet, a Bleiburg cada any se celebra un acte en homenatge a les víctimes d’aquests fets, commemoració que s’ha convertit en l’acte d’exaltació fexista més important que té lloc anualment  a Europa.

Els domobranci van tenir el suport d’algunes personalitats destacades de l’església catòlica eslovena, com per exemple el bisbe Gregorij Rozman. Leon Rupnik, governador d’Eslovènia durant aquell any i mig, en fou el dirigent efectiu. Rupnik era indiscutiblement antisemita i pronazi.

En un acte multitudinari, de l’any 1944, els domobranci van retre homenatge a Hitler i van prometre lluitar al costat dels nazis contra el comunisme, que consideraven enemic mortal del catolicisme. Negaven que hi hagués una ocupació d’Eslovènia i argumentaven que el que hi havia en realitat era una guerra civil contra el comunisme.

Aquests últims anys hi ha hagut diverses persones que han defensat tesis revisionistes pel que fa al paper dels domobranci. Han negat que fossin col·laboradors dels nazis i han defensat que tenien nobles objectius, però que es van veure atrapats en una lògica de la qual no van poder fugir. Des d’aquest punt de vista els consideren més aviat com a víctimes. És una teoria que no té cap fonament, encara que sí que és veritat que alguns domobranci, molt pocs,  van ser partidaris en els últims mesos de la guerra d’allunyar-se dels nazis.

Malgrat l’existència d’aquestes organitzacions, és indiscutible que la gran majoria del poble eslovè va estar en contra dels nazis i de l’ocupació. Els domobranci no representen més que la “quota” de col·laboracionistes que hi hagué en tots els països ocupats pels nazis.

 

Fototeca online de la Romania del període comunista

un fons documental fotogràfic de primera magnitud

 

Si voleu veure nombroses fotografies de l’època en què el Partit Comunista de Romania -i també de la història del PCR- va estar en el poder, accediu al següent enllaç:

Fototeca online a comunismului romanesc

El 14 de novembre de 2008, l’Arxiu Nacional de Romania i l’Institut per a la Investigació dels Crims dels Comunistes a Romania van concloure un acord per tal de tirar endavant una col·lecció fotogràfica sobre el període comunista. Ara per ara és l’arxiu de fotografies de lliure accés més gran sobre el tema.

De cada foto en podreu veure la font -si és coneguda, l’any, la descripció, lloc i any

Val la pena!

Massa tard per a Cèlia, de Teresa Pàmies, impressions de l’Eslovènia dels anys vuitanta

Massa tard per a Cèlia és un text on conflueixen diversos gèneres literaris, des de la novel·la, el llibre de memòries i de viatges, fins a les reflexions polítiques, cosa que el fa difícilment catalogable.

El personatge central de la trama és la figura de Cèlia Planes, una suposada amiga de Teresa Pàmies. Durant la Guerra Civil, quan era molt jove i feia d’infermera, va conèixer un jove brigadista eslovè, Vilko Koraly. Van viure una intensa però breu història d’amor. Vilko hagué de tornar a Iugoslàvia, on va quedar immers en la voràgine de la Segona Guerra Mundial. Va lluitar-hi com a a partisà i va morir-hi l’any 1944. Poc després de marxar de Catalunya, va néixer el fill de Cèlia i Vilko. A partir de llavors, la Cèlia va viure una vida on la figura de Vilko sempre va ser present -en un món ple de fantasies-, tot i no tenir-ne mai més notícies.

D’altra banda, Teresa Pàmies, en un to clarament autobiogràfic ens narra la visita que va fer a Eslovènia a principis dels anys vuitanta, poc després del suïcidi de la seva amiga, Cèlia. El seu testimoni és l’element central de la segona part del llibre. Aquí hi podem trobar les magnífiques descripcions d’alguns dels paratges alpins, del llac de Bled i de la preciosa capital eslovena, Ljubljana. També són molt interessants les impressions sobre el socialisme iugoslau, sobre la qüestió nacional eslovena, i la comparació de la seva situació amb la de Catalunya. Com és lògic, des des la seva militància comunista, ens en canta moltes virtuts, de vegades d’una manera una mica ingènua, tot i ser conscient d’algunes mancances; reflexions interessants tenint en compte que tenen gairebé trenta-cinc anys, i ser fetes en un momnet on ningú no s’esperava el que va passar després.

Al cementiri de Bled, Teresa Pàmies trobarà el desllorigador de la històriade la seva amiga, la Cèlia… Un text senzill, sense pretensions, però profundament emotiu, que val la pena de llegir.

Va ser publicat per Edicions Destino l’any 1984, i va ser reeditat l’any 1996.

 

Bleiburg, un any més es fa un acte en record dels ústaixes

Com cada any, la concentració que es fa a la localitat austríaca de Bleiburg sacseja la vida política croata. L’acte que s’hi fa consisteix en un homenatge a les persones que van ser lliurades a les forces partisanes immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Segons les enitats organitzadores, aquest any hi van assistir aproximadament quinze mil persones, que provenien majoritàriament de Croàcia i de Bòsnia, desplaçades en un centenar d’autobusos. Les autoritats austríaques en rebaixen la xifra a vuit mil. Com passa cada any van ser molt habituals la presència de símbols, uniformes, banderes… ústaixes i feixistes.

Aquest acte compta amb el suport de les autoritats eclesiàstiques, com ho demostra la missa celebrada per l’arquebisbre d’Osijek –Djuro Hranic-, i de l’estat, que hi envia representants oficials, com era el cas de Goran Maric, en nom de la presidenta del país, Kolinda Gravar-Kitarovic. També hi van ser presents alguns diputats, el més destacat dels quals era el controvertit exministre Zlatko Hasanbegvic. Cal recordar que l’any passat, enmig d’una gran tempesta política, l’estat va decidir donar suport a l’acte, cosa que també ha passat enguany.

La premsa croata s’ha limitat a donar-ne una informació amb un to molt neutre, però això no ha estat així en el cas d’Àustria. Diverses ong’s, entitats i partits polítics n’han demanant la prohibició, ja que consideren que és l’acte d’exaltació neonazi més important d’Europa. Van fer arribar una carta amb aquesta proposta formal a les autoritats de Caríntia, però la seva demanda no va ser atesa, car, segons les autoritats carínties, té lloc en un espai privat. L’alcalde de Bleiburg, el socialdemòcrata Stefan Visotsching, també ha manifestat el seu malestar per aquesta commemoració, que es repeteix any rere any.

Molts fugitius croats, partidaris de l’NDH (tal com era conegut l’estat feixista croat independent aliat de l’Alemanya nazi) van fugir a Àustria, a principis de 1945, davant l’avanç de les tropes partisanes. Una bona part d’aquests fugitius havien col•laborat activament en tasques repressives, en camps de concentració… A aquests fugitius croats s’hi van afegir altres col•laboracionistes eslovens i serbis. Amb la col•laboració de les tropes britàniques, sobretot, bona part d’aquests fugitius van ser lliurats a les tropes partisanes el 15 de maig de 1945, data a partir de la qual van ser tornats a territori iugoslau.

Durant els seu pas per Eslovènia van morir molts d’aquests fugitius, sobretot a Tezno i Macelj. No hi ha acord sobre el nombre total de morts. Segons alguns historiadors croats, la xifra podria ser de 30.000, mentre que historiadors més en sintonia amb les tesis partisanes rebaixen molt sensiblement aquesta xifra.

 

4 de maig de 1980, mort de Tito. Imatges dels noticiaris d’aquell dia

 

El 4 de maig de 1980 va morir a Ljubljana Josp Broz Tito, després d’una llarga malatia. Va ser enterrat a Belgrad, on cada any es concentren centenars de persones per retre-li homenatge.

Havia nascut a Kumrovec, Croàcia -quan encara pertanyia a l’Imperi austrohongarès- l’any 1892. De ben jove va treballar de pagès, de cambrer i de mecànic. Va participar en la Primera Guerra Mundial com a soldat de l’exèrcit autsrohongarès. Va ser fet presoner per l’exèrcit rus i alliberat durant la Revolcuió d’Octubre. És a partir de llavors quan s’aproxima al comunisme, de manera que, quan torna, participa en la creació del Partit Comunista de Croàcia. Més endavant, quan el partit va ser il·legalitzat, va ser empresonat una altra vegada, entre 1923 i 1928. També va participar a la Guerra Civil espanyola -sembla que va passar per Catalunya- com a membre de la Brigades internacionals.

L’any 1937 va ser nomenat secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia i va liderar la lluita partisana contra l’ocupació nazi i fexista. A partir d’aquí es va convertir en la figura central de la política iugoslava fins al dia de la seva mort, l’any 1980.

En el vídeo adjunt podeu veure imatges del dia de la mort de Tito, a partir de noticiaris de l’època.

El camp de concentració d’Omarska (Bòsnia), maig-agost de 1992

Era l’estiu de 1989. Crec recordar que fèiem el trajecte en tren entre Bihac, al nord-oest de Bòsnia, i Banja Luka. Com que el tren no avançava gaire de pressa, quan en vam tenir prou d’aquell ritme tan lent, vam decidir de baixar a la primera parada que trobéssim, sempre que fos un poble no gaire gran. Ens venia de gustar visitar algun llogarret lluny de les rutes turístiques, tot i que Bòsnia, llavors, no era el que en podem dir una gran destinació turística.

La casualitat va fer, doncs, que el poble escollit fos Omarska. Un cop vam baixar, vam començar a caminar per un camí que sortia just al costat de l’estació i que seguia paral•lel a la via del tren. De fet, no vam entrar a la ciutat, que no era tan petita, sinó que vam anar a petar a un dels poblets, molt petitons, que formen part de la mateixa municipalitat d’Omarska.

Ens van cridar l’atenció algunes cases aïllades i pagesos abillats encara amb esclops i vestits tradicionals serbis. En tenim, anys després, un molt bon record d’aquella estada, en aquell petit llogarret del qual ni tan sols recordo el nom. Un petit parc, un únic bar, persones que ens preguntaven si parlàvem iugoslau, una minúscula botiga… i molta hospitalitat, sobretot.

Pocs anys després vam tenir una gran sorpresa quan Omarska es va convertir en la portada de diversos mitjans de comunicació per una trista, molt trista notícia: a Omarska s’hi havia construït, tres anys després de  visitar-la per atzar, un camp d’internament per on van passar milers de persones, i on en van morir uns quants centenars.

Omarska no és gaire lluny de Prijedor. Prijedor era considerada una ciutat estratègica per als txètniks, ja que la seva conquesta permetia establir un corredor que uniria els territoris de Bòsnia controlats per ells amb la Krajina, a Croàcia, també en ple conflicte bèl·lic.

El 30 d’abril Prijedor va ser ocupada per les tropes txètniks. Arran de la massacre i neteja ètnica de la ciutat, durant aquests primers mesos de la guerra de Bòsnia, que va esclatar a principis d’abril de 1992, homes i dones musulmans i croats van ser deportats al camp d’Omarska. Segons Human Rights Watch, no hi ha cap mena de dubte a l’hora de classificar-lo com a camp de concentració. També hi hagué altres camps de característiques similars, tot i que de menors dimensions, a Keraterm, Trnopolje i Manjaca, prop de Prijedor també.

Prijedor era una ciutat d’uns vint-i-cinc mil habitants. Arran de la conquesta de la ciutat per les forces txètniks, en van desaparèixer set mil, el 28% ! Als voltants de la ciutat s’han localitzat, fins ara, 145 fosses coumnes i centenars de tombes individuals.

El camp d’Omarska es va posar en funcionament tot just tres setmanes immediatament després de la conquesta de la ciutat, cosa que fa suposar que una part important dels desapareguts de Prijedor hi van ser reclosos.

Segons les dades que se’n tenen, hi van ser internades entre sis i set mil persones, durant un període de cinc mesos, entre la primavera i l’estiu de 1992, concretament entre el 25 de maig i el 21 d’agost. No es pot donar una xifra exacta del nombre de persones que hi van morir, però ben segur que van ser alguns centanars, alguns del quals van morir de fam, o a conseqüència dels maltractaments. Les autoritats serbosbosnianes el van qualificar com un centre d’investigació, i acusaven les persones detingudes de dur a terme activitats paramilitars. Després, segons les dades que es tenen, també hi van ser deportades persones provinents d’altres localitats veïnes, com Kozarac o Trnopolje.

El camp estava format per dos edificis principals i altres de menors: els més importants eren l’edifici d’administració, on també es feien els interrogatoris, tortures i també execucions i l’edifici de l’hangar, on eren tancats els reclusos. Com a edificis menors hi havia el que era conegut com a Casa Blanca, on també s’hi feien tortures, i finalment la Casa Vermella, on es van fer execucions sumàries. Tots els voltants del camp estaven completament minats per tal d’evitar la fugida de les persones tancades, i estava custodiat per uns quatre-cents vigilants. Algunes de les recluses eren obligades a fer les tasques de neteja i el menjar. Tots els testimonis certifiquen que les violacions eren una pràctica habitual. També s’ha arribat a exhumar els cadàvers de nens de cins canys.Les persones detingudes a Omarska, segons comenten alguns dels testimonis dels supervivents feien només un àpat al dia. No hi havia dutxes ni servei de neteja, de manera que les deixalles s’acumulaven per tot el camp.

Segons les autoritats txètrniks, hi van passar 3.334 persones, de les quals 3.197 eren bosníaques i 125 croates.

L’any 2004, no gaire lluny del camp, es va localitzar una gran fossa comuna que contenia els cadàvers de 456 persones procedents, sembla, d’aquest camp. El Tribunal Internacional de l’Haia ha acusat formalment 21 persones d’haver-hi comès atrocitats.

Ed Vulliamy va ser el primer periodista que va poder accedir al camp. Aquí en podeu llegir una crònica que va escriure l’any 2004.

 

Zagreb tindrà un monument dedicat a Franjo Tudjman

Aquesta setmana mateix, l’alcalde de Zagreb, Milan Bandic, ha anunciat públicament que la capital croata tindrà un monumnet dedicat a la figura de Franjo Tudjman.

El monument consistirà en una estàtua de tres metres i mig d’alçada, que serà ubicada en una zona cèntrica de la ciutat, a la cantonada entre Grada Vukovara i Hrvatske Bratske Zajednice.

Com era d’esperar, aquesta decisió ha aixecat una forta polèmica dins Croàcia mateix, però també en països veïns, sobretot a Sèrbia.

La figura de Tudjman és molt controvertida. Ho demostra el simple fet que en el moment d’anunciar la construcció d’aquest monument també es va fer saber que s’obriria un concurs públic per contruir-ne dos més, un de dedicat a l’Holocaust i un altre a la “pàtria”.

Bandic, alcalde de Zagreb, no ha estat mai militant del partit fundat per Tudjman -havia militat al Partit socialdemòcrata-, d’aquesta manera se suma a les figures que consdieren Tudjman una figura cabdal de la història croata.

Tudjman, que va morir l’any 1999, és molt qüestionat, sobretot per dos fets: d’una banda per la seva actitud revisionista pel que fa a la història croata, particularment quant a l’Estat independent croat (NDH), aliat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i que va practicar una política d’extermini contra la població sèrbia, rom i jueva que vivia a Croàcia i a Bònsia, i, d’altra banda, pel seu paper abans i durant les guerres de Croàcia i de Bòsnia. Se’l considera, juntament amb Milosevic, un dels màxims representants del nacionalisme més agressiu de l’àrea balcànica.

Tot i això, durant la seva joventut, va lluitar amb els partisans, als quals es va unir quan tenia tan sols dinou anys, i va arribar a ser el general més jove de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA). Més tard, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar al ministeri de Defensa.

Va abandonar l’exèrcit l’any 1961, i a partir de llavors va començar a llunyar-se dels plantejaments que havia defensat fins aquell moment, i va fundar l’Institut za historiju radničkoga pokreta Hrvatske (Institut per a la Història dels Treballadors de Croàcia). L’any 1967 va escriure una Declaració sobre la llengua literària croata, document on defensava tesis secessionistes des del punt de vista lingúístic, en relació amb el serbocroat.

Poc després, l’any 1971 va ser un dels principals protagonistes del moviment que va ser conegut com a Primavera Croata, motiu pel qual va ser empresonat durant dos anys. Va ser aleshores que va escriure Bespuca povijesne zbiljnosti (Els horrors de la guerra), on per primera vegada relativitza el discurs oficial sobre els crims dels ústaixes, amb una clara tendencia a minimitzar-lo. Segons Tudjman, al camp de jasenovac van morir com a molt 60.000 persones, xifra molt inferior als centenars de milers que s’han considerat habitualment. A hores d’ara, i per rebatre-ho, es coneix el nom de més de vuitanta mil persones que van ser mortes en aquell camp.

L’any 1990 va ser el principal impulsor de la creació de la Unió Democràtica de Croàcia (HDZ), el gran partit conservador de Croàcia, que d’una forma o altra ha estat el parti hegemònic al país des de llavors. Aquell mateix any es va convertir en president de Croàcia i organitzà el referèndum que havia de comportar la independència del país.

Se li ha criticat particularment la seva manca de visió, volguda o no volguda, sobre el paper de les minories. Les seves decisions matusseres van provocar la rebel•lió de bona part de la minoria sèrbia del país, que culminà amb la guerra a la Krajina i a Eslavònia oriental. Finalment l’any 1995 va impulsar l’Operació Oluja (Tempesta) amb la qual es va reocupar tot el terriotri croat, i arran de la qual 250.000 hagueren de fugir.

Pel que fa a Bòsnia, no va dubtar a impulsar la creació d’una república croata, que hauria d’haver acabat unint-se, segons les seves pretensions, a Croàcia, per tal de construir així la Gran Croàcia. En aquest sentit, la seva entesa amb Milosevic, era important.

Així, doncs, per a molts, Tudjman és el gran símbol de la Croàcia moderna, un estat fonamentat en sòlids principis conservadors, religiosos i tradicionals, mentre que per a d’altres la seva figura representa valors reaccionaris i la pitjor cara d’un nacionalisme intransigent, revisionista i que flirteja amb el feixisme.

Voluntaris russos i grecs a la guerra de Bòsnia

Aquest 12 d’abril s’inaugurarà un «monument» dedicat als voluntaris russos morts durant la guerra de Bòsnia en un turó prop de la ciutat de Visegrad, a l’actual República Serpska. El monument consisteix en una creu de cinc metres i mig d’alçada que, dalt d’aquest turó, serà vista a gran distància.

És evident que una acció d’aquest tipus, i amb el suport de les autoritats de la Serpska, no fa més que enrarir encara més la ja complicada vida política de Bòsnia, i també serveix per reobrir les ferides de la guerra. Lògicament, diversos grups i organitzacions de víctimes han fet un autèntic clam de protesta contra aquest projecte, que consideren una autèntica provocació, ja que molts voluntaris russos són acusats de ser criminals de guerra.

Els promotors d’aquest “monument” han triat aquest lloc perquè és on van morir tres voluntaris russos. I és a Visegrad on els voluntaris russos van ser més presents i més actius durant la guerra de Bòsnia.

No hi ha xifres absoultament certes sobre el nombre de voluntaris, o mercenaris, russos que van participar-hi. La xifra que s’acostuma a considerar habitualment es mou entre els cinc-cents i els sis-cents, però algunes persones l’eleven fins als set-cents.

Segons diversos documents consultats, la majoria d’aquests voluntaris van lluitar en dos batallons, que duien per nom RDO 1 i RDO 2, sigles que volen dir, senzillament, Unitat de Voluntaris Russos. La Unitat 2 també rebia el nom, popularment, de Llops Tsaristes, que demostra el clar caràcter monàrquic, ultranacionalista i reaccionari d’aquests combatents. A part d’aquests dues unitats, també van ser presents en les guerres balcàniques els cosacs: a Bòsnia en concret hi va actuar la Primera Centúria Cosaca.

Sembla que els primers russos, i també alguns ucraïnesos i romanesos, van arribar a Bòsnia l’any 1991 i van col•laborar directament amb l’exèrcit iugoslau. Aquests russos eren mercenaris, que també van ser utilittzats més endavant quan es va proclamar la República de Pale, després República Serpska. Una part d’aquests mercenaris sembla que eren pilots i van participar en diversos bombardejos.

El setembre de 1992, prop de Visegrad es va constituir la primera unitat de voluntaris, comandada per Valeri Vlasenko. Els Llops Tsaristes es van constituir una mica més endavant, el novembre d’aquell mateix any, i van ser comandats per Alexànder Mukhàrev, i poc després els cosacs, comandats per Alexànder Zagrebov.

Tots aquests grups actuaren preferentment a la zona més oriental de Bòsnia, on hi ha la ciutat de Visegrad, a tocar de la frontera. A l’altra banda de la frontera, ja a Sèrbia, hi ha la ciutat d’Uzice, que és d’on, el maig de 1995, s’organitzà una brigada internacional formada per unes cent cinquanta persones, d’origen rus i grec. Alguns dels combatents russos havien lluitat anteriorment a la guerra de l’Afganistan i alguns havien desertat de l’exèrcit rus –era l’època en què Boris Ieltsin era al poder-. Van estar actuant per la zona de Zepa i van col•laborar activament amb els Tigres d’Arkan i també amb Vojislav Seselj. També està documentada la participació de voluntaris russos en el setge de Sarajevo, entre els anys 1993 i 1994, i la seva implicació en la massacre d’Skelani.

Al marge dels combatents que actuaven en aquestes divisions, n’hi hagué d’altres que van actuar com a irregulars, o que van estar integrats en divisions formades gairebé exclusivament per serbis. En aquest cas és absolutament impossible d’assegurar-ne el nombre.

D’entre els voluntaris russos que lluitaren a Croàcia i a Bòsnia, destaca la figura d’Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, un partit rus d’extrema dreta en què la simbologia i el discurs feixista es barreja amb part del discurs i simbologia estalinista. Emmanuel Carrère va escriure una apassionant novel·la inspirada en la seva biografia.

Segons Mikhaïl Polikàrpov, que va estar a Bòsnia durant aquells anys, una quarantena de russos hi van morir. Alguns d’aquests voluntaris també van ser actius més endavant durant la guerra de Kosova, almenys això és el que es desprèn de la lectura d’alguns fòrums de la ultradreta russa.

Pel que fa als voluntaris grecs, sembla que els primers que hi arribaren ho van fer l’any 1993, encara que no agafaren protagonisme fins a l’any 1995. Un centenar de voluntaris van formar la Divisió de Voluntaris Grecs (EEF) i van lluitar al costat de les tropes de Ratko Mladic. Es van fer tristament famoses les imatges d’aquests voluntaris quan es va ocupar la ciutat d’Srebrenica, el juliol de 1995. Segons l’agència francesa AFP, una dotzena de grecs van participar activament en les matança d’Srebrenica. Entre aquests voluntaris hi havia persones vinculades a l’organització nazi Alba Daurada –fundada l’any 1980-.