El Partit Comunista d’Albània, que reivindica el llegat d’Enver Hoxha: el partit dels 486 vots

Després de l’ensulsiada de tots els estats “socialistes” de l’Europa central i oriental, els partits fins llavors governants van iniciar un ràpid procés de conversió en forces de caire socialdemòcrata, almenys formalment. Val a dir que la seva tradició d’absolut dirigisme, les pràctiques autoritàries i els plantejaments socials profundament conservadors van impedir que fossin realment unes forces socialdemòcrates modernes i transformadores.

Aquest fet que va passar arreu de l’Europa central i oriental, amb més o menys èxit, també es va esdevenir a Albània. En aquest país, l’hereu del Partit del Treball d’Albània, el Partit Socialista d’Albània, es va convertir en una de les dues potes –l’altra ha estat el Partit Democràtic, fundat per Sali Berisha- que han conformat el nou estat albanès, des del 1991. Per tant, l’evolució ha estat similar a la que hi ha hagut en altres estats de la zona, com Romania o Bulgària.

Ara bé, tal com ha passat en aquests països hi ha hagut sempre petits partits o grupuscles que han reivindicat el llegat polític del període anterior.

En el cas d’Albània, qui ha jugat aquest paper ha estat el Partit Comunista d’Albània (PKSH), fundat l’any 1991 just abans de formar-se el Partit Socialista. El Partit del Treball va renunciar al marxisme-leninisme el desembre de 1990 i va anunciar, l’11 d’aquell mes, la convocatòria d’eleccions constituents, que havien de tenir lloc l’any següent. El nucli fundador d’aquesta nova formació, el PKSH, va ser impulsat per Hysni Milloshi, que aquell mateix any havia fundat una Unió de Voluntaris Enver Hoxha, majoritàriament provinents del PTA. La intenció inicial era oposar-se al canvi de rumb del PTA, però quan es va fer evident que els seus objectius havien fracassat, van decidir escindir-se’n i crear aquesta nova formació.

Aquest partit reivindica sense cap matís l’obra política d’Enver Hoxha i del PTA. Considera que la nova Albània sorgida després de 1991 és un país venut al capitalisme i a l’imperialisme i la proposta que fa és la de tornar a l’essència estalinista. No cal dir que, doctrinalment, es defineix com a marxista-leninista. No és estrany doncs, que un dels membres més destacats d’aquest partit sigui, precisament, la vídua d’Enver Hoxha, Nexhmije Hoxha, que de manera reiterada ha negat que s’hagués comès cap mena de crim durant els anys de la dictadura enverista.

Aquest partit, el PKSH, va ser registrat com a formació política legal aquell mateix any 1991 i s’ha presentat diverses vegades a les eleccions, però en cada contesa electoral el nombre de sufragis que ha obtingut ha estat menor. Milloshi va morir l’any 2102, amb tan sols 66 anys, i la majoria dels seus quadres són persones envellides. Actualment, el seu secretari general és Qemal Cicollari.

Durant tots aquests anys també ha patit algunes crisis internes, com una escissió el 2002. L’any 2006, aquest Partit Comunista, la majoria dels escindits i un nou, i minúscul, Partit del Treball d’Albània van reunificar-se, una altra vegada sota el lideratge de Milloshi.

Quan va obtenir més bons resultats, electoralment parlant, va ser l’any 2005, quan va aconseguir 8.901 vots, cosa que representava aproximadament el 0,7% de total de vots. En les eleccions que van tenir lloc el 2013 els seus resultats encara van ser inferiors, ja que només van obtenir 899 vots, i, finalment, en les darreres eleccions, del mes passat, en va obtenir tan sols 486, un percentatge irrisori. Els resultats van ser millors, relativament, en les eleccions municipals que van tenir lloc a Tirana (el 2011), on van aconseguir 1.400 vots. Des del Partit Socialista es va responsabilitzar aquest partit de la victòria del candidat Lulzim Basha, del Partit Democràtic, ja que aquest nombre de vots va impedir la victòria socialista, atès que la diferència de vots entre les dues formacions va ser molt minsa.

Més enllà, però, de la seva participació electoral, la seva presència pública és molt escassa i no té cap mena en rellevància en els nous moviments socials que estan sorgint arreu del país. És evident que el seu missatge i el seu discurs no és percebut com una proposta de futur. Afortunadament, la nova esquerra albanesa ha d’anar, i anirà, per uns altres camins.

Què és el Sandjak? El sandjak de Novi Pazar, de 1864 a 1917

El Sandjak és un territori avui en dia dividit entre dos estats, Sèrbia i Montenegro. Com molts altres territoris de la zona és clarament multiètnic. La majoria dels seus habitants són eslaus musulmans, una bona part dels quals es defineixen com a bosníacs, d’altres simplement com a musulmans. En aquest territori també hi viuen serbis, montenegrins i albanesos.

De l’antic Sandjak, actualment hi ha sis municipalitats a Sèrbia (Novi Pazar, Sjenica, Tutin, Prijepolje, Priboj i Nova Varoš) i sis a Montenegro (Bijelo Polje, Rožaje, Berane, Pljevlja, Gusinje i Plav). També n’hi ha una petita part que pertany a Kosova, a la zona entorn de Mitrovica, al nord.

Segons les dades del cens de 1991, anterior a les guerres iugoslaves, vivien al Sandjak 420.000 persones, de les quals 278.000 a Serbia i 162.000 a Montetenegro. El percentatge de persones que es definien com a musulmanes, llavors no es feia servir el terme de bosníacs, era el 54%. En el cens de 2011,  a la part sèrbia, de 239.000 habitants, 142.000 es declaraven bosníacs -el 59,4%-, i 12.000 musulmans. On els percentatges són més elevats són Novi Pazar i Sjenica, gairebé el 80%. Al sandjak de Montenegro, d’acord també amb el cens de 2011, hi viuen 152.000 persones, de les quals el 31% es declaraven bosníaques i el 7% musulmanes. En aquest cas, la comunitat majoritària era la que es considerava sèrbia -el 36%-. Els bosníacs són majoritaris Rozaje i a Plav.

NoviPazarCenter

Novi Pazar. Font: Lumen Roma

L’origen del Sandjak s’ha de buscar en els darrers anys de la presència de l’Imperi Otomà als Balcans. De fet, sandjak era un terme que feia referència a una subdivisió administrativa d’un vilayet, província otomana. Com que va ser l’últim territori balcànic sota sobirania otomana, el terme Sandjak va acabar esdevenint el topònim utilizar per referir-s’hi, tot i que formalment s’anomenava Sandjak de Novi Pazar. Novi Pazar, actualment a Sèrbia, n’era, doncs, la capital administrativa, i a hores d’ara encara n’és la ciutat més important.

El Sandjak com a territori amb personalitat administrativa es va mantenir fins l’any 1912, quan va ser conquerit per les tropes sèrbies i montenegrines –llavors dos estats separats i sobirans- en el marc de la primera de les dues Guerres Balcàniques -que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913,  que van implicar un canvi molt profund en el mapa de la zona-. Arran dels tractats de pau, va quedar repartit entre tots dos estats. Des de llavors, sempre hi ha hagut una clara consciència d’especificitat, a banda i banda de la frontera, i de tant en tant es fan presents demandes de tipus autonomista, que de seguida són titllades de “separatistes” per les autoritats, tant sèrbies com montenegrines.

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut força polèmica en els mitjans serbis perquè destacats dirigents de la comunitat musulmana, particularment del partit SDA -Partit D’Acció Democràtica-,  s’han adherit als actes de commemoració del centenari de  la declaració de Sjenica. El Sandjak també ha estat notícia, últimament, perquè també s’ha fet pública la proposta de crear una mena d’euroregió que abastaria la totalitat dels territoris del Sandjak, tant de Sèrbia com de Montenegro.

 

Aquest territori va ser incorporat a l’Imperi Otomà entre els segles XIV i XV, entre la famosa i mitificada batalla de Kosova (1389) i 1455, any en què els otomans l’ocupen del tot. Anteriorment, la major part de les seves terres pertanyien al principat de Raska, reivindicat per serbis, i també per montenegrins, com a bressol dels seus estats.

Un cop s’hi establiren els otomans, fundaren la ciutat de Novi Pazar, i després de diversos canvis en el mapa administratiu, l’any 1463 quedà incorporat al sandjak de Bòsnia, creat tot just llavors, i que  a partir de 1527 es transformà en elayet de Bòsnia. Fins llavors, els otomans l’havien aproximat més a l’òrbita d’Skopje. Novi Pazar va passar a ser, sense cap mena de dubte, la ciutat més important del sud-est de Bòsnia.

El sandjak de Novi Pazar es va constituir l’any 1864, arran d’una reforma que va fer el governador de Bòsnia, Topal Osman. Llavors l’elayet de Bòsnia es va transformar en vilayet, i. Osman,  en el seu afany modernitzador  va decidir crear set sandjaks, entitats administratives de rang inferior, amb la intenció de millorar l’organització i gestió del territori. Topal Osman va endegar diverses reformes que pretenien harmonitzar les propostes de canvi que venien d’Istambul (el Tanzimat) i els beis locals, frontalment oposats a cap mena de reforma, motiu pel qual provocaren diverses revoltes entre 1830 i 1850.

Poc després, els anys compresos entre 1875 i 1878 van ser molt convulsos a tota la zona. De fet, des de  finals de la dècada dels seixanta esclataren diverses revoltes pageses a Bòsnia, i a partir de 1875 agafaren una gran magnitud. A més, es van estendre per altres indrets, com Bulgària o Serbia. Tot plegat va acabar comportant la internacionalització del conflicte i la intervenció oberta de Rússia, i també d’Àustria-Hongria.

En el congrés de Berlín, l’any 1878, les grans potències van tornar a redissenyar el mapa de la zona. A resultes d’això Sèrbia esdevingué formalment independent -de facto ja ho era-, i Bòsnia i Hercegovina va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohngarès, tot i que formalment pertanyia a l’Imperi Otomà. Novi pazar, per la seva banda, va romandre part de l’Imperi Otomà, que el continuà administrant, però es va permetre que les tropes d’Àustria-Hongria s’hi despleguessin, tal com havien fet ja a Bòsnia. De fet, aquestes tropes s’hi van estar fins l’any 1908, any en què Bòsnia va ser incorporada definitivament a l’Imperi Austrohngarès. De tota manera, però, es pot datar aquest any com el de la separació administrativa del Sandjak de Bòsnia.  

Sanjak of Novibazar.png
By PANONIANOwn work, Public Domain, Link

Sandjak, 1878, després del Tractat de Berlín. Font: Wiki Commons

Després de la incorporació a Sèrbia i Montenegro, hi hagué diversos actes de protesta, i la consegüent repressió. A resultes de tot això, nombroses pesones fugiren cap a Turquia, la majoria de les quals van marxart pel port de Bar, a Montenegro. Es calcula que entre abril i juny de 1914 van marxar 16.500 musulmans de la part que corresponia a Montenegro i unes 40.000 persones més de la que pertanyia a Sèrbia cap a Turquia, xifres que representaven un percentatge de població molt important.

En plena Primera Guerra Mundial, i enmig del caos de la zona -amb un exèrcit serbi derrotat i un estat que no controlava pràcticament el territori-, alguns dels representants més influents de la comunitat musulmana van convocar una trobada a la ciutat de Sjenica. Llavors el territori havia estat ocupada per les tropes austrohongareses. Després de dies debat feren pública la Declaració de Sjenica, on apostaven per l’autonomia política -no en quedava gaire clar el grau d’autonomia-. A més, el fet que no fos clar en quin estat volien aquesta autonomia va fer que  fos considerat com una acció de caire “separatista” per les autoritats sèrbies, ja que se suposava que feia refrència a Bòsnia i Hercegovina.  Des de llavors, aquesta Declaració s’ha vist com el reflex de l’ideal de reintegració  a Bòsnia i Hercegovina.

 

A cry from the grave. Documental sobre Srebrenica

Un dia com avui, 11 de juliol, de l’any 1995, la ciutat bosniana d’Srebrenica va caure en mans de les forces txètniks, comandades per Ratko Mladic. Llavors es va perpetrar en poques hores, tal com s’ha dit moltes vegades, el més gran crim comès a Europa des de la Segona Guerra Mundial, que va comportar la mort de prop de vuit mil persones. Aquest acte es pot considerar sense matisos un autèntic genocidi, malgrat que les autoritats de la República Serpska s’hagin negat reiteradament a acceptar aquest terme.

Us oferim un documental elaborat per la BBC, que ens mostra els esdeveniments que van tenir-hi lloc aquelll dia i els dies immediatament posteriors.

És veritat que en aquest documental hi falta una contextualització clara, cosa que no permet entendre la complexitat dels esdeveniments. Moltes vegades s’ha tendit a criminalitzar els “serbis” en conjunt, cosa que no es pot fer. Per aquest motiu, faig servir el terme txètnik, que defineix més una ideologia que no pas un poble.

Finalment, no es pot oblidar el trist paper que van tenir les Nacions Unides, forces holandeses, en la defensa de la població. Literalment, els habitants d’Srebrenica van ser traïts i lliurats als seus botxins. I tampoc no es poden obviar les crítiques a les autoritats bosnianes i a elements de l’armada bosniana, entre els quals destaca particularment Naser Oric, el seu màxim dirigent a Srebrenica, que va abandonar la ciutat abans de l’arribada dels txètniks. A més, Oric havia protagonitzat diversos atacs contra les poblacions al voltant d’Srebrenica, contra la població sèrbia, com els tristament famosos fets de Kravica. No cal oblidar, tampoc, l’actitud del govern d’Alija Izetbegovic , que més d’una vegada es va plantejar intercanviar la cituat d’Srebrenica per altres territoris entorn de Sarajevo.

 

Els musulmans de Sèrbia: una comunitat dividida

Ja fa molt temps,el cap de la Comunitat Islàmica de Sèrbia, el Reis-ul-Ulema Muhamed Jusufspahić, mufti de Sèrbia, va fer unes declaracions on, d’una banda, afirmava que estava treballant per la unitat de tots els musulmans de Sèrbia, però, d’altra banda, va fer una crítica frontal contra aquells que volen posar els musulmans del país sota l’autoritat d’un altre país, i que, segons ell, això és contrari a les lleis de l’Islam.

Per reblar el clau, va afirmar que viuen a Sèrbia i que parlen serbi, i que els musulmans no poden estar sotmesos a una autoritat estrangera, ja sigui d’Ankara o de Sarajevo. També va aprofitar per manifestar la seva oposició al fet que hi hagi musulmans que vagin a lluitar a Síria.

Amb aquestes declaracions, fetes a l’agència Tanjug, va posar de manifest la profunda divisió que viuen els musulmans que viuen en el territori de l’estat serbi, i deixa ben clars, doncs, quins són els punts que divideixen aquesta comunitat.

Aquests últims dies ha tornat a esclatar la polèmica al Sandjak, quan el consell Bosníac de Sèrbia ha anunciat el seu suport a les commemoracions del centenari de la Declaració de Sjenica, en què els musulmans del Sandjak reivindicaven la seva indorporació a Bòsnia i Hercegovina.

Qui són els musulmans de Sèrbia?

De les dades que es desprenen del cens serbi de l’any 2011, hi ha 228.658 persones que es declaren musulmanes, cosa que representa una mica més el 3% de la població. En aquest recompte no hi estan comptabilitzades les persones residents a Kosova.

Les persones que es declaren musulmanes són majoritàriament de nacionalitat bosníaca, però també n’hi ha d’albanesos i roms.

El territori on es concentren més musulmans és el Sandkaj, franja de territori allargassada repartida entre Montenegro i Sèrbia, per tant al sud-oest del país. En aquesta zona, a més, són majoritaris.

Les municipalitats amb un percentatge més elevat són Novi Pazar, que en fa les funcions de capital política, econòmica i cultural, amb un 78,13% de la població bosníacomusulmana; Tutin, amb el 94,97%, Sjenica, amb el 75,69%. En altres municipalitats del Sandjak el percentatge és menor, a Prijepolje el 41,08%, a Priboj el 23,02% i a Nova varos tan sols el 7,66%.

Una dada important a tenir en compte és que hi ha una tendència a l’increment percentual dels musulmans en relació amb el conjunt de la població de cadascuna de les municipalitats. També és simptomàtic el fet que Tutin i Sjenica són les municipalitats més pobres, amb una renda per càpita més baixa i amb un índex d’atur més elevat, de tot Sèrbia.

El fet que es declarin musulmans com a nacionalitat, però, no vol dir que necessàriament tinguin una vida religiosa activa. En molts casos aquestes persones no són practicants. Tradicionalment, l’islamisme a la península balcànica ha estat molt moderat.

Són tots eslaus que, durant el període otomà, es van convertir a l’Islam. Responen exactament al mateix patró de Bòsnia. Molts es reivindiquen com a bosníac i plantegen la unificació d’aquest territori a Bòsnia, cosa que ha comportat conflictes seriosos amb l’estat.

Fa uns anys, precisament, hi havia el seriós temor que al Sandjak hi poguessin tenir lloc esdeveniments greus de violència ètnica, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia. Tot i que sí que n’hi va haver, paral•lelament a la guerra de Bòsnia, no van revestir prou gravetat per provocar un esclat general

Una altra bossa important de població musulmana és la formada pels territoris habitats per albanesos, territori que els nacionalistes albanesos anomenen Kosova Oriental. Els albanesos viuen als municipis de Presevo, Bujanovac i en molta menor mesura Medvedja. A la vall de Presevo vénen a representar el 90% de la població, a Bujanovac superen el 50%, mentre que a a Medvedja són poc més del 10%. En aquestes zones no hi viuen albanesos de tradició catòlica, sinó que tots són de tradició musulmana, però com en el cas del Sandjak molts no són practicants.

És evident que en aquestes tres municipalitats preval estrictament el conflicte nacional, més que el religiós, i totes les tensions, més intenses ara fa un any, tenien més a veure amb les demandes de més autonomia o fins i tot d’integració a Kosova. En aquest sentit s’havia plantejat per algunes persones la possibilitat de bescanviar, entre Sèrbia i Kosova, aquests territoris per la franja nord de Kosova, entorn de la ciutat de Mitrovica.

Finalment, el grup menys nombrós és el dels roms convertits a l’Islam. N’hi ha d’altres, en canvi, que són fidels a la fe ortodoxa.

Fora d’aquests indrets el nombre de musulmans és reduït, i només hi ha algunes comunitats en ciutats grans, com Belgrad, Novi Sad o Subotica, les dues últimes ciutats a la Voivodina.

Com estan organitzats?

Des de fa molt de temps, els musulmans que viuen a l’estat serbi estan separats organitzativament en dus comunitats diferents, i sovint enfrontades.

D’una banda hi ha la Comunitat Islàmica de Sèrbia (Islamska Zajednica Srbije), amb seu a Belgrad, dirigida per Jusufspahic , dividida.en tres delegacions, a Belgrad, Novi Pazar i Presevo. És considerada com propera a Belgrad i agrupa els sectors més moderats. Les declaracions abans esmentades demosten la seva fidelitat a Sèrbia. Els seus orígens es remunten a l’any 1868, quan el principat serbi va decidir crear un organisme que agrupés els musulmans del país.

D’altra banda, hi ha la Comunitat Islàmica a Sèrbia (Islamska zajednica o Srbiji), amb seu a Novi Pazar, administrada pel muftí Muamer Zukorlić. En aquest cas, tenen delegacions a Novi Pazar (on viu Zukorlic), a Novi Sad (on una mesquita d’aquesta comunitat va ser víctima d’un atemptat l’any passat), a Presevo i a Belgrad. Aquesta comunitat és propera a Bòsnia, de la qual depenen, i molts dels seus membres aposten per integrar-se a l’estat bosnià.

Com es pot veure, doncs, darrere de cadascuna de les dues comuntitats hi ha dues visions diferents del que ha de ser del Sandjak.

L’auge islamista

Un altre dels fets més rellevants en els últims temps és l’auge d’un islamisme polític molt més radical. Es calcula que en aquests moments combaten a Síria i l’Irak un miler de joves provinents dels Balcans occidentals, segons les dades que aporta Alisa Fainberg en un estudi publicat el març d’enguany, dels quals entre 100 i 200 d’Albània, 330 de Bòsnia, entre 232 i 314 de Kosova i 146 de Macedònia. Aquest estudi no aporta dades sobre els jihadistes originaris de Sèrbia, però altres fonts apunten que poden ser entorn dle centenar.

Aquests combatents tenen, bàsicament, dos orígens, pel que fa a Sèrbia. D’una banda, hi ha els albanesos: hi ha hagut detencions en els últims anys de persones acusades de reclutar voluntaris a Albània i a Kosova. La setmana passada mateix es va anunciar la mort del més destacat combatent albanès a l’Orient Mitjà, Lavdrim Mutaxheri. Aquests fets demostren la implantació d’un islamisme radical en l’àrea de poblament albanès.

D’altra banda, hi ha els musulmans de Bòsnia i del Sandjak: l’octubre de 2011 va haver-hi un atemptat, del qual no es va fer gaire ressò la premsa d’aquest país, contra l’ambaixada del EUA a Sarajevo. Arran d’aquest atemptat es va procedir a l’arrest de 17 persones, la majoria de les quals naturals del Sandjak. Entre aquestes persones hi havia l’autor material de l’atac, Mevlad Jasarevic.

De tota manera, no es pot desprendre, ni de bon tros, que els musulmans del Sandjak partidaris de l’acostament a Bòsnia es puguin associar a aquesta mena de grups.

La independència de Bulgària. Des de les primeres revoltes fins a la proclamació d’independència, 1836-1908

Els turcs otomans van arribar als Balcans durant el segle XIV, i  a finals d’aquest segle ja controlaven la totalitat dels territoris poblats pels búlgars, després de sotmetre la ciutat de Vidin, l’any 1396. Van iniciar, llavors, una llarga dominació que no es pot donar per finalitzada fins entrat el segle XX. Durant aquells anys s’estengueren per tot el que actualment és Sèrbia, Albània, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina… i arribaren fins i tot a les portes de Viena el 1529.

A mitjan segle XIX, l’Imperi Otomà controlava, doncs, la major part del territori balcànic, ja fos de manera directa o bé mitjançant el control sobre territoris formalment autònoms. En el cas de Bulgària, concretament, tot el territori estava sota control directe de l’Imperi.

Des de la segona meitat del segle XVIII, l’economia dels territoris búlgars  va entrar en una etapa expansiva, cosa que va permetre la consolidació d’una petita burgesia, dedicada sobretot al comerç i a les manufactures. La indústria, de molt petites dimensions, tèxtil i del cuir, per exemple, es va desenvolupar extraordinàriament. El paper dels gremis, particularment, va ser, a partir de llavors, molt important i van tenir un paper cabdal en la vida social i cultural de la Bulgària del segle XIX. Tot aquest impuls va acabar provocant que l’Imperi Otomà tirés endavant una sèrie de reformes imprescindibles per a aquests nous actors, però aquestes reformes, a més d’estimular el creixement econòmic, van posar en evidència els límits del sistema, motiu pel qual, aquests sectors de la petita burgesia van començar  a plantejar-se nous horitzons. I la perspectiva d’uns estat va començar a ser ben vista per aquests sectors.

El Renaixement Nacional Búlgar

Com passa habitualment en els països on hi ha un conflicte lingüístic i nacional, el desenvolupament d’iniciatives en l’àmbit de la cultura va precedir la lluita més estrictament política. Així, doncs, durant el transcurs del segle XIX, es van anar posant les bases del que podríem anomenar una cultura nacional. La historigorafia búlgara ha batejat tot aquest procés amb el nom de Renaixement Nacional Búlgar.

La primera escola laica en llengua búlgara va ser fundada l’any 1834 a Gabrovo. Per posar-la en funcionament, va ser imprescindible l’aportació econòmica dels gremis -abans esmentats-, que llavors estaven en una època de ple creixement. Aquests gremis també van col·laborar activament a sufragar despeses en l’àmbit de la cultura i de l’educació, com per exemple pagar els estudis a l’estranger de nombrosos estudiants. El nombre d’aquestes escoles va anar creixent, de manera que l’any 1878 n’hi havia gairebé dues mil.

També va ser important la tasca de normativització de la llengua. L’any 1844, obra de Bogorov, es va publicar la primera gramàtica de la llengua búlgara, no exempta de polèmica, entre defensors d’ún búlgar més arcaic i més proper a les altres llengües eslaves i uns altres de més partidaris del búlgar que es parlava llavors. Finalment, l’any 1870, la polèmica es va tancar amb la publicació d’una normativa amb consens.

Paral·lelament, la publicació de llibres es va anar incrementant: el primer data de 1776, obra de  Païssi de Hilendar.  Així com entre 1821 i 1830 tan sols es publicaren nou llibres en búlgar, entre entre 1860 i 1870 la xifra va superar els 700. El mateix va passar amb les publicacións periòdiques. La primera que va aparèixer, Liuboslovie, data de 1834, però després se’n publicaren moltes més: entre 1844 i 1870 una norantena, de les quals 56 eren diàries. Moltes d’aquestes publicacions tenien una vida efímera i no n’era menyspreable el nombre de publicades fora de Bulgària. Les primeres societats amb afany de difondre la cultura búlgara van ser La Societat de Filologia, de 1824, i la Societat per la Literatura Búlgara, de 1835. La literatura també es va anar desenvolupant, particularment pel que fa a la poesia. En aquest sentit, destaca particularment el nom de Hristo Botev.

Finalment, una institució nova que va tenir un paper molt important en la vida social búlgara va ser la de les Txitalixte, que eren una mena de clubs de lectura, centres de debat, reunió,formació... La primera es va constituir l’any 1856, i l’any 1878 ja n’hi havia 186. Es van convertir en un element clau per difondre les idees nacionalistes.

Un altre àmbit molt important, llavors, era el religiós. L’església búlgara va iniciar a principis de segle XIX un llarg combat per tal d’aconseguir la seva independència del patriarcat de Constantinoble, cosa que va aconseguir entre els anys 1870 i 1872, quan es va formar l’Exarcat Búlgar, amb Antim I com a primer patriarca. En aquest context es van restaurar o reconstruir nombroses esglésies i monestirs, el més conegut dels quals és el de Rila, a partir de 1833.

 

 

Church Monastry Rila.jpg
By DrobenOwn work, CC BY-SA 3.0, Link

Font: Wikimedia Commons

La lluita contra l’Imperi Otomà

Durant el segle XIX van ser constants les revoltes contra la dominació otomana a l’àrea dels Balcans, i destaquen particularment les revoltes sèrbies, dels anys 1804 i 1814, i també la revolució grega que acabà finalitzant amb la independència d’aquest país. En tots dos casos, voluntaris búlgars participaren lluitant al costat dels revoltats, com també n’hi hagué que lluitaren al costat dels russos durant la guerra russoturca de 1806-1812.

A Bulgària, però, no hi hagué cap gran moviment popular de resistència que aconseguís posar en perill la dominació turca, almenys fins a finals de la dècada dels seixanta del segle XIX. Això no vol dir que no hi hagués nombroses revoltes durant tots aquells anys, com les que hi hagué durant els anys trenta (1835, 1836, 1837), la més coneguda de les quals és la de Berkovitsa, que va ser la que va tenir més repercussións, l’any 1836 -motiu pel qual he triat aquesta data simbòlica com a inici del procés que va portar el país cap a la independència-. N’hi hagué d’altres entre els anys 1840 i 1850, sobretot al nord -important la de Vidin- i al sud-oest de l’actual Bulgària. En tots aquests casos és difícil de destriar el component social del component nacional. En bona part eren protagonitzades per pagesos i tenien un clar component antifeudal.

De tota manera, les propostes per canviar l’estatus de Bulgària no comencen a agafar autèntica embranzida fins a la dècada dels seixanta.

És llavors, quan es fan propostes concretes i s’organitzen grups amb objectius ben definits. Destaca la figura de Georgi Rakovski -historiador, etnògraf, periodista i poeta-. Un tret característic del moviment d’alliberament nacional búlgar és que pràcticament la totalitat dels seus líders eren home de lletres. Rakovski va néixer l’any 1821 i de ben jove va dur a terme activitats clandestines, cosa que va provocar que hagués de marxar exiliat del país, i iniciés un periple que el portaria per França, Rússia i finalment, una altra vegada, Romania. A Rússia va entrar en contacte amb els populistes russos, dels quals va aprendre bona part de les seves tàctiques insurgents.

L’any 1862 va impulsar la creació de la Legió de Voluntaris, que va col·laborar amb les forces sèrbies a ocupar la fortalesa de Belgrad, en mans turques. Sèrbia tenia, llavors, una relació de vassallatge amb l’Imperi Otomà, que no va ser eliminada fins al Tractat de Berlín, de 1878. Poc després, però, les autoritats sèrbies van comminar aquests voluntaris a marxar del país, cosa que significà el final de la col·laboració amb les autoritats sèrbies. Les propostes de Rakovski anaven en la línia de crear un federació balcànica d’estats cristians.

Georgi-Rakovski-Blegrade-1862.png
Font: wikimedia Commons

L’any 1867 impulsà la creació del Comitè Central Secret Búlgar, que feu propostes polítiques concretes, tot i que també va emparar accions de caire insurreccional. Des d’aquest comitè s’arribà a proposar a la Porta una solució, pel que fa a la qüestió búlgara, similar a la que s’havia adoptat a l’Imperi Austrohongarès, la solució dualista del Compromís de 1867. D’aquesta manera proposaven un Imperi dual turcobúlgar. No cal dir que les autoritats otomanes ni tan sols la van tenir en compte.

Simultàniament, entre 1867 i 1868 hi hagué alguns intents de penetració de diversos grups, procedents de Romania, que tenien com a objectiu provocar un aixecament popular a Bulgària. Aquestes incursions resultaren infructuoses. Destaquen particularment les protagonitzades per Hadji Dimitar i Stefan Karadja.

L’any 1870, ja mort Rakovski, es va crear el Comitè Central Revolucionari Búlgar. Ara, els caps visibles de la resistència búlgara passaren a ser Ljuben Karavelov, Vassil Levski i Hristo Botev, tots tres homes de lletres. Vassil Levski va ser empresonat l’any 1872 i va morir executat l’any 1873.

La crisi del període  1875-1878  

L’any 1875 esclatà una nova crisi social i política, molt profunda, que sacsejà tots els Balcans, i que va acabar implicant una canvi radical en la configuració política de la zona. Aquell any hi hagué diversos aixecaments contra la dominació turca a Bòsnia, Sèrbia i Bulgària. El primer va esdevenir-se a Bòsnia, més concretament a Nevesinje.

A Bulgària, l’esclat es va produir l’abril de 1876. El 14 d’abril els comitès revolucionaris van ser convocats a Oboriste, per tal d’organitzar la insurrecció, i s’acordà que l’1 de maig seria la data escolida perquè s’iniciés. De tota manera, la pressió del govern va fer que es precipitessin els esdeveniments i que esclatés el 19 d’abril.

La revolta havia de començar en quatre punts diferents de la geografia búlgara, i de manera simultània. En tres dels llocs, però, tingué molt poc èxit i gairebé nul suport popular. Destaquen particularment les accions protagonitzades pel poeta Hristo Botev, que va liderar la revolta a . Es va apoderar d’un vaixell austríac, el Radetzsky, i va entrar en terres búlgares, procedent de Romania, amb l’objectiu de provocar un aixecament popular. El seu èxit fou escàs, i finalment el 20 de maig fou mort pels baxi bazouq, tropes irregulars  turques, on també hi havia alguns búlgars musulmans que hi lluitaven.

Només la revolta que esclatà entorn de la ciutat de Plovdiv, al sud el país, va aconseguir un suport popular important, cosa que al seu torn va provocar una repressió sagnant per part de les tropes turques.

Poc després d’aquests fets, Rússia s’apressà a intervenir-hi. Va demanar la convocatòria d’una conferència de representants de les grans potències per tal de proposar solucions, sotretot per als casos de Bulgària i de Bòsnia i Hercegovina. En els cas concret de Bulgària, proposava la creació de dues províncies autònomes, entorn de Tarnovo i de Sofia. Els otomans s’hi oposaren radicalment. Amb aquest pretext, finalment, la Rússia tsarista optà per declarar la guerra a l’Imperi, el 12 d’abril de 1877.

L’arribada de les tropes russes va ser molt ben rebuda per la població, i els comitès revolucionaris van fer una crida als búlgars per tal que s’hi unissin. Arran d’això es creà una Legió Búlgara, d’aproximadament deu mil voluntaris. Les tropes russes, finalment, aconseguiren vèncer els otomans, i els tsar Alexandre va forçar a signar el Tractat de Pau de San Stefano, barri als afores de Constantinoble, el 18 de febrer de 1878.

El Tractat de San Stefano

La lletra de l’acord implicava un canvi radical en el mapa balcànic. D’una banda, se certificava la independència de Sèrbia, de Romania i de Montenegro. Sèrbia i Romania fins llavors eren principats tributaris del soldà. Montengro, per la seva banda, ja era formalment independent, tot i que Turquia sempre havia defensat que també estava vinculada l’imperi, cosa difícilment sostenible. Pel que fa les terres romaneses, també s’ha de destacar que Rússia s’annexà part del sud de Bessaràbia. Rússia també aconseguí com a botí terres del Caucas, poblades per georgians i armenis.

Pel que fa a Bulgària, es preveia la creació d’un Principat Autònom de Bulgària, amb una extensió molt més gran que la de l’actual Bulgària. L’estat previst tenia unes grans dimensions i abastava des del mar Egeu fins al Danubi. Aquest principat també incorporava part de la Dobrudja, un territori sempre disputat entre Romania i Bulgària.

Aquest principat era, formalment, tributari i vassall de l’Imperi Otomà, però Rússia hi passava a tenir una gran influència, com ho demostra, per exemple el seu paper en l’elecció del príncep.

Segons aquest tractat, formarien part d’aquest nou principat búlgar tots els territoris que actualment pertanyen a la Macedònia independent -com Ohrid, Skopje, Bitola, Veles, Kuamnovo, Kocani…-, a la Macedònia grega –com Kastoria o Flórina a la Macedònia occidental grega o Kavala a la Macedònia oriental grega- o, fins i tot, a Albània, com Korça.

Cal recordar que des de Bulgària s’ha tendit a negar l’eixstència d’una llengua i d’una nacionalitat macedònia diferenciada de la búlgara. Aquesta actitud encara ara és força vigent, cosa que ha provocat tensions entre els governs d’ambdós països. D’altra banda, un discurs favorable a la creació d’una Gran Bulgària no ha deixat mai d’existir. En aquest sentit, la “Gran Bulgària” del Tractat de San Stefano n’és un precedent. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest objectiu es va acomplir parcialment, quan les tropes búlgares s’annexaren la Macedònia iugoslava.

Bulgaria-SanStefano -(1878)-byTodorBozhinov.png
CC BY-SA 3.0, Link   Font: Wikimedia Commons

El Tractat de Berlín

De tota manera, aquest tractat tingué una vida molt curta. Les potències occidentals van reaccionar al que van considerar perill d’expansió russa al Balcans i van forçar un nou tractat de pau, signat en aquest cas a Berlín, on va tenir lloc el juliol d’aquell mateix any. A resultes d’aquest nou “acord”, les fronteres previstes per al principat búlgar van disminuir de manera considerable, bàsicament amb la pèrdua de gran part dels territoris macedonis. El nou tractat va ser signat el 13 de juliol d’aquell mateix any.

Segons aquest nou tractat, es va constituir un petit principat búlgar, tributari de l’Imperi Otomà, entre el Danubi i la part central de l’actual Bulgària -per la serralada central que dividiex el país- i, d’una altra banda, una província autònoma dins l’Imperi Otomà, que va ser coneguda amb el nom de Rumèlia Oriental.

Cal tenir present que aquells anys eren, justament, els anys del gran repartiment imperialista del món. Per a les potències europees -l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi tsarista, el Regne Unit o França- els Balcans eren només un botí per afegir a les seves àrees d’influència i control, tal com ho podia ser tot el continent africà.

De tota manera, l’existència d’aquests dos territoris com a ens separats va tenir una vida breu. L’any 1885 –tot just set anys després del Congrés de Berlín, es van unificar sotà l’ègida del Principat autònom, que a efectes pràctics tenia una existència, ja, totalment independent. Les autoritats turques no van poder fer res per evitar-ho. El setembre de 1885 es va consumar aquesta unificació.

En aquesta nova Bulgària, Rússia hi jugava un paper cabdal. De fet, el príncep Dondukov va ser qui va organitzar el nou estat i convocar la primera assemblea constituent. A resultes de tot això, va ser escollit príncep Alexandre de Battemberg, nebot de la tsarina. Després, la pugna, entre l’Imperi Austrohongarès i Rússia, pel control de la zona va ser constant. D’exemples n’hi ha molts, com la guerra serbobúlgara de 1885 o la destitució d’Alexandre de Battemberg i el nomenament de Ferran de Saxònia-Coburg com a nou monarca, més proper als interessos austríacs. Aquesta dualitat d’interessos també es pot vuere perfectament amb l’eclosió d’una nova burgesia, subordinada als interessos austríacs i una altra de més vinculada als interessos russos.

La independència formal

Bulgària, com a estat independent, però, no neix fins l’any 1908, arran de la revolució dels Joves Turcs -del juny d’aquell any-, esdeveniment que va ser aprofitat per les autoritats búlgares per trencar tots els vincles, exclusivament formals, que els lligaven amb Turquia. D’aquesta manera, Ferran de Saxònia-Coburg es convertí en ou tsar de Bulgària. Aquell mateix any, l’Imperi Austrohongarès s’annexionà del tot Bòsnia i Hercegovina, que fins llavors també formalment pertanyia a l’Imperi Otomà, tot i que era adminsitrada pels Habsburg.

 

En el següent enllaç teniu la versió en castellà d’aquest article, publicada a la Tortuga Búlgara, de Marco Vidal González:

La independencia de Bulgaria. Desde la insurrección de Berkovitsa hasta la proclamación de independencia, 1836-1908

Aprofito per recomanar-vos que seguiu aquest blog.

 

 

Els Arbanasi, els albanesos de Croàcia

És poc conegut que a Croàcia hi ha també una minoria albanesa assentada històricament. Hi van arribar entre els segles XVII i XVIII. Aquest fet fa que siguin reconeguts com a minoria nacional, cosa que els dona dret a tenir un representant en el parlament croat. Aquesta comunitat és coneguda a Croàcia amb el nom d’arbanasi, però els albanesos opten habitualment per utilitzar el terme d’albanesos de Zadar.

La comunitat albanesa de Croàcia és molt reduïda. Segons les dades del cens elaborat l’any 2011 són tan sols 17.513, amb prou feines el 0,4% del total de la població del país. A més, cal tenir en compte que també hi hagué albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, procedents de Kosova. Això va fer que canviés fins a cert punt la comunitat albanesa croata. Una altra dada a tenir en compte és que les relacions entre tots dos grups, els assentats històricament i els nouvinguts són molt escasses.

El principal nucli de població albanesa és entorn de la ciutat de Zadar, a la costa dàlmata, tot i que se’n poden trobar per tot Croàcia. Antigament, però, n’hi havia altres enclaus compactes, el més conegut dels quals era a Ístria. A hores d’ara, no queden albanesos a Ístria, ja que van ser assimilats per altres poblacions d’aquesta península. Fins a principis del segle XX encara hi havia persones que parlaven l’albanès com a llengua materna.

Els albanesos de Zadar, en canvi, han conservat la llengua que ha arribat viva fins als nostres dies, tot i que en un estat de salut delicat. L’albanès de Zadar, vinculat al gheg –que és l’albanès parlat al nord d’Albània-, és una de les llengües considerades en perill d’extinció segons l’Atles de llengües en perill elaborat per la UNESCO. Segons les dades que aporta aquest atles, el nombre de parlants és d’aproximadament uns cinc-cents, cosa que fa patir seriosament pel futur d’aquesta llengua. Lògicament, l’albanès que parlen és l’evolució de l’albanès que van portar a aquestes terres fa gairebé tres-cents anys, per la qual cosa té un to molt arcaic. Aquests albanesos de Zadar mai no han tingut contacte amb Albània fins fa ben poc, des dels anys noranta. La llengua no és ensenyada a les escoles i la transmissió generacional és escassa.

Estan perfectament documentades les diferents onades migratòries que van sortir d’Albània cap a les zones que avui conformen l’estat croat. Tot i que hi ha constància de diversos assentaments albanesos a la costa dàlmata –certificada per estudis de toponímia- durant l’època medieval, l’arribada d’albanesos a Zadar és més moderna.

La primera onada data de l’any 1655. Eren albanesos de la zona del llac Shkoder i van marxar cap a Ístria, més concretament a Pula. Se sap que venien de tres municipis: Briska, Sestan i Livar. L’origen dels albanesos que van marxar en les dues següents onades és exactament el mateix.

Una segona onada es va produir entre 1726 i 1727. En aquest cas, els emigrants van respondre a una crida feta per l’arquebisbe de Zadar, Vicko Zmajevic. En aquella època, Zadar pertanyia a la república de Venècia i l’objectiu de la crida era repoblar aquella zona. Se sap del cert que l’any 1726 van arribar a Zadar, com a mínim, 56 persones. Se sap, també,  que algunes persones que van marxar es quedaren a mig camí i s’establiren a Herceg Novi, actualment a Montenegro. La tercera onada va tenir lloc l’any 1733. En aquest cas, de famílies registrades, van ser-ne vint-i-vuit. De tots els grups que van marxar-ne se’n saben molts noms, encara que no tots. Normalment s’accepta que eren membres del clan Kastriota -els clans eren, i són, molt importants al nord d’Albània-. Segons altres autors, el nombre de famílies que van anar-hi no va ser en cap cas inferior a 250.

La majoria es van dedicar a l’agricultura, però a a partir de finals del 1750 n’hi hagué que començaren a treballar a la ciutat, com a paletes o regentant algunes tavernes.

Aquests albanesos, procedents del nord-oest d’Albània, eren catòlics. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que construïssin els seus propis llocs de culte, poc després d’arribar a Zadar, com és l’església de Santa Maria de Loreto, construïda l’any 1737. La construcció d’aquesta església va ser impulsada per Zmajevic, l’arquebisbe de Zadar. Zmajevic, l’any 1737, afirmava que a Zadar hi vivien uns vuit-cents albanesos. Ara fa poc l’església croata va commemorar el 290 aniversari de l’arribada dels primers albanesos a Zadar, i van aprofitar per retre homenatge a Zmajevic, que va impulsar diversos projectes per estendre el catolicisme als Balcans. Actualment, segons les dades del cens, el 40% dels albanesos croats són catòlics, descendents directes d’aquestes onades migratòries. Els albanesos que van arribar a Croàcia durant els anys setanta i vuitanta eren de Kosova, i majoritàriament musulmans.

Un dels motius que s’ha esgrimit per explicar-ne l’emigració hi ha la pressió turca sobre les poblacions albaneses originàries d’aquests emigrants.

Després de la Segona Guerra Mundial, un nombre important d’arbanasi va emigrar a Itàlia, fins al punt que no en quedaren, a Zadar, més de quatre mil.

En el següent enllaç podeu veure i sentir el testimoni d’aquests arbanasi. El vídeo és en serbocroat, però amb subtítols en anglès:

Croatian Catholic Albanian Arbanese in Zadar Croatia-englisch subtitles

El txec del Banat de Sèrbia, llengua en perill d’extinció

Aquesta setmana mateix, Radio Praha ha publicat un article sobre la crítica situació que viu la llengua txeca al Banat de Sèrbia. Segons els autors de l’article, els docents dels pobles on es parla txec veuen amb preocupació el lent procés de desaparició de la llengua.

El Banat

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. El Banat va ser una entitat política a partir de l’any 1718, any en què se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, eslovaques, rutenes, búlgares i també una petita, molt petita, comunitat txeca.

Segons les dades del cens de 1910, és a dir abans de la partició, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta de grups nacionals, croats, eslovacs, búlgars, rutens, txecs… eren més minoritaris.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat va quedar llavors inclòs dins el que és la Voivodina. Les dues principals ciutats del Banat serbi són Zrenjanin i Pancevo.

Els txecs del Banat

Al Banat hi ha, des del segle XVIII, una petita comunitat txeca, i l’arribada, durant el segle XIX, de nous contingents permeté consolidar-la. Podem recordar que a finals del segle XIX també hi hagué nombrosos txecs que s’establiren a Bòsnia, també com a repobladors de territoris parcialment despoblats. Aquesta comunitat txeca de Bòsnia encara es manté.

Segons l’últim cens, que data del 2011, viuen a Sèrbia 1.824 txecs, que es concentren a la municipalitat –terme que fa referència a una unitat administrativa que inclou diversos municipis- de Bela Crkva (topònim que vol dir església blanca). Entre els pobles de la municipalitat poblats per txecs destaquen, sobretot, Bela Crkva, Češko Selo (que vol dir precisament poble txec) i Kruščica. També n’hi ha alguns en els municipis circumdants, com són Gaj i Vrsac. Cal afegir-n’hi d’altres que viuen a Novi Sad, capital de la Voivodina, i a Belgrad.

La major part d’aquests txecs són catòlics i mantenen la llengua, tot i que en una situació precària i amb pèrdua de transmissió oral entre pares i fills,

El poble on hi ha un percentatge més elevat de txecs és Češko Selo, on són el 85% dels habitants, d’un total de 46 habitants! En aquest poble el txec té el rang de llengua oficial, conjuntament amb el serbi. A Kruščica són entorn del 24%.

Una altra dada a tenir en compte és que el nombre de persones que es consideren txeques va disminuint cens rere cens: així com l’any 1948 se n’hi declaraven 6.760, el 1971 ho feien només 4.149 i el 1981, 3.225.

Hi ha un Consell Nacional Txec –similar al d’altres minories de Sèrbia-, que té com a objectiu vetllar pel respecte dels drets culturals i lingüístics d’aquesta comunitat.

En el Banat es pot constatar perfectament el procés general que és viu a la Voivodina, i també en altres territoris multiètnics, de pèrdua de la divesitat lingüística i assimilació al grup majoritari.

Una petita història del Banat

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans, aquest territori havia pertanyut a l’Imperi Otomà, des de l’any 1522. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúrguica. L’any 1848, durant un breu període de temps, la part més occidental fou incorporada, junt amb Srem i Backa, a la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (coneguts com a suaus del danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

L’octubre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els tractats de Versalles i de Trianon quedà dividit tal com està en aquests moments.

Podeu llegir la notícia publicada a Radio Praga en el següent enllaç :

El idioma checo en el Banato en peligro de desaparición

 

Els lipovans, els Vells Creients russos exiliats a Romania

En el delta del Danubi, a cavall entre Romania i Ucräïna viu una comunitat molt poc coneguda. Es tracta dels lipovans, un grup que té el seu origen en els Vells Creients russos, que van fugir de les persecucions religioses a què van ser sotmesos després de separar-se de l’església ortodoxa russa.

Fa pocs anys que els lipovans són reconeguts com a minoria a Romania. Altres comunitats nacionals van veure, almenys sobre el paper, “respectats” només fins a cert punt els seus drets nacionals a la Romania de Ceausescu. En el cas dels lipovans, els objectius assimilistes no es van amagar mai. Sembla lògic que els motius pels quals va passar això són bàsicament dos. D’una banda, el fet que que aquesta comunitat tingui com a eix vertebrador la religió i, d’altra banda, el fet que Ceausescu durant anys intentés mantenir una política relativament independent i relativament allunyada de Moscou, va fer que aquest grup fos vist com a perillós.

Segons el cens romanès de l’any 2002, hi ha en aquest país 35.791 lipovans, la major part dels quals es concentra a la Dobrudja, al delta del Danubi. Segons les dades d’aquest cens, n’hi viuen 21.623. També n’hi ha a la zona septentrional de Moldàvia, a la Bucovina i a la Muntènia oriental. Malgrat la frontera, hi ha continuïtat demogràfica lipovana a banda i banda. A Ucraïna la comunitat lipovana és relativament important, i destaca la comunitat a la localitat de Vylkove, on són clarmanet majoritaris, però també n’hi ha per una superfície relativament important. També hi ha lipovans entorn de la ciutat moldava de Budjak.

Com passa habitualment amb les minories ètniques, els lipovans afirmen ser més. A partir de les dades desl registres, tant de naixement com de defunció, de les diferents esglésies que regenten donen una xifra que pot oscil•lar entre els 105.000 i els 107.000.

L’arribada dels lipovans a aquests territoris es remunta al segle XVIII. Eren part dels ortodoxos coneguts amb el nom de Vells Creients. Els Vells Creients eren tots aquells que es van oposar a les reformes que va impulsar el patriarca Nikon entre 1666-1667, que van afectar sobretot els rites i els textos sagrats. Davant d’aquests canvis, nombrosos grups protestaren, s’hi oposaren i finalment protagontizaren un cisma, que mai més no s’ha revertit.
Els Vells Creients no eren un grup homogeni, sinó que hi hagué, i encara perduren, diversos corrents, un dels quals era el dels seguidors de Filip Pustosviat, que va viure entre 1672 i 1742. Pel seu nom, els seus seguidors foren coneguts amb el nom de Filipoveni, del qual sorgí, més endavant, el de lipovans.

Durant el regnat del tsar Pere el Gran, foren particularment perseguits, ja que eren considerats com un element molt conservador que calia extirpar, fet que va fer que molts fugissin davant la persecució particularment acarnissada dels cosacs.

Cal recordar que els lipovans, quan arribaren a la Dobrudja es trobaren un territoris que estaven sota poder de l’Imperi Otomà, i que estava habitat sobretot per romanesos i també grecs. Un cop establerts en aquestes terres, es dedicaren sobretot a la pesca.

La seva llengua era el rus, i fins ara l’idioma s’ha mantingut i continua sent parlat, aproximadament, per un 80% dels que s’autoidentifiquen com a lipovans. Alguns membres d’aquesta comunitat asseguren que el coneixement de la llengua ha augmentat aquests darrers anys, tot i que s’ha de dir que està fortament influenciada pel romanès. Fa uns anys tampoc no era estrany que alguns lipovan parlessin només romanès i haguessin estat totalment assimilats, almenys lingüísticament. Tot i això, nombrosos pobles s’han mantingut russoparlants gairebé al cent per cent. Un exemple d’això és el poble de Sarichioi, on dels 3.867 habitants només un centenar tenen com a llengua materna el romanès.

Els seus plantejaments profundament tradicionals han fet que les taxes de natalitat en aquesta comunitat hagin estat sempre particularment altes, i, fins i tot ara, són més alevades que la mitjana romanesa. No és estrany que hi hagi famílies que tinguin quatre o cinc fills. Anys enrere era habitual que n’hi hagués amb deu o onze.

A les esglésies, els homes i les dones preguen en espais separats. L’església lipovana és totalment independent i té la seva propia litúrgia i jerarquia, absolutament al marge de les altres esglésies ortodoxes.

Durant la Segona guerra Mundial, van participar activament en la resistència, però la repressió que van patir després sota el règim “comunista” va fer que molts acabessin emigrant a les ciutats, i una bona part als EUA i també al Canadà. La urbanització i la col•lectivització imposada pels comunistes va fer que el mode de vida tradicional es veiés fortament afectat.

Després de 1989, amb la caiguda de Ceausescu, la llengua russa va entrar a les escoles dels pobles on es parla rus, i va començar a ser utilitzada com a primera llengua en l’ensenyament primari. A hores d’ara, es calcula que uns 1.800 escolars lipovans poden beneficiar-se’n. També es publiquen alguns llibres, una cinquantena en aquests darrers vint-i-cinc anys, i hi ha una publicació periòdica, Zorile, escrita en romanès i rus.

Políticament, tenen un representant en el parlament romanès i una formació política en defensa els interessos, la Comunitat de Lipovans Russos de Romania. Ara bé, aquest partit ha anat perdent influència electoral convocatòria rere convocatòria. En els últims comicis va obtenir amb prou feines vuit mil vots. El 12 de febrer de 1990 van ser reconeguts com a minoria, motiu pel qual aquest dia és considerat com a diada nacional dels lipovans.
.

Els Domobranci, la milícia eslovena que va col·laborar amb els nazis

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment del país entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia independent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, Itàlia també es va annexar part de Dalmàcia i de Montenegro. Anteriorment ja s’havia apropiat d’Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya (el nord de Carniola, el nord d’Estíria i la zona de Posavje. Hongria s’apropià Prekmurje i l’Estat Independent Croat també se n’annexà un altre petít bocí.

Ljubljiana, amb el nom de Lubiana, es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, dependent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori controlat pels italians va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

Pel que fa a la zona sota ocupació alemanya, els plans nazis no eren gens amables, ja que van planificar la deportació d’entre 220 i 260 mil persones cap a diferents camps de concentració, tant d’Alemanya com de Sèrbia o de Croàcia. Es tenia la intenció de fer-hi arribar, a Eslovènia, pel cap baix, uns 80.000 colons germànics. Per diversos motius, sobretot organitzatius, no pogueren dur a terme aquests plans tan salvatges, tal com havien previst. Tot i això, es calcula que uns vuitanta mil eslovens van ser deportats.

Se sap del cert que els ocupants italians també havien previst de fer deportacions d’aquest tipus. Hi ha documentada la deportació d’uns vint mil eslovens, cap a camps de concentració italians.

Des de finals d’abril de 1941, és a dir ben poc després de l’ocupació, es va començar a organitzar la resistència armada. Es creà el Front d’Alliberament Eslovè, impulsat per comunistes, però amb una presència important, també, de cristians socialistes i liberals nacionalistes. Aquesta orgnització va ser el nucli dels partisans eslovens.

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.
La presència alemanya en el conjunt del territori eslovè es va prolongar fins al 1945.

El fet que s’organitzés una resistència, que aviat va ser dirigida pels comunistes, va fer que alguns sectors de la societat eslovena, profundament conservadors, impulsessin la creació de milícies anticomunistes que lluitessin al costat dels ocupants.

En el territori sota domini italià a partir del 1941 estigué activa, des del 1942, la Vaske Straze (Guàrdia Cívica), també coneguda com a Milícia Voluntària Anticomunista. Tenia un to marcadament clerical i antisemita i es definia sobretot pel seu furibund anticomunisme. Després del setembre de 1943, quan els alemanys passen a controlar gairebé tot Eslovènia, impulsaren, amb el suport d’ aquests mateixos sectors, la creació d’una altra milicia, més nombrosa i ben armada, coneguda amb el nom d’Slovensko Domobrantsvo (Guàrdia Patriòtica Eslovena), els membres de la qual eren coneguts amb el nom de domobranci. De fet, qui la va organitzar va ser el general nazi Rosener. Hi hagué dues milícies més de les mateixes característiques, menys nombroses, que hi actuaren coordinadament, una a la zona costanera d’Eslovènia i una altra a Carniola.

En total, totes aquestes organitzacions paramilitars aplegaren un màxim de vint mil efectius, i estaven formades íntegrament per eslovens. La seva activitat era, fonamentalment, la d’assesssorar les forces alemanyes en la lluita contra els partisans i alhora la de fer activisme “patriòtic” eslovè. Per aquest motiu crearen diverses publicacions periòdiques. Les seves forces d’infanteria van participar en diverses batalles. Aportaven sobretot el seu coneixement del territori.

Un cop acabada la guerra, amb l’arribada dels partisans el maig de 1945, molts fugiren a Àustria. Quan va ser obligats a tornar a Iugoslàvia per les tropes aliades, molts van ser capturats pels partisans i van ser executats, juntament amb molts combatents ústaixes –feixistes croats-. Segons alguns autors, el nombre de morts pot voltar entorn dels onze mil. De fet, a Bleiburg cada any se celebra un acte en homenatge a les víctimes d’aquests fets, commemoració que s’ha convertit en l’acte d’exaltació fexista més important que té lloc anualment  a Europa.

Els domobranci van tenir el suport d’algunes personalitats destacades de l’església catòlica eslovena, com per exemple el bisbe Gregorij Rozman. Leon Rupnik, governador d’Eslovènia durant aquell any i mig, en fou el dirigent efectiu. Rupnik era indiscutiblement antisemita i pronazi.

En un acte multitudinari, de l’any 1944, els domobranci van retre homenatge a Hitler i van prometre lluitar al costat dels nazis contra el comunisme, que consideraven enemic mortal del catolicisme. Negaven que hi hagués una ocupació d’Eslovènia i argumentaven que el que hi havia en realitat era una guerra civil contra el comunisme.

Aquests últims anys hi ha hagut diverses persones que han defensat tesis revisionistes pel que fa al paper dels domobranci. Han negat que fossin col·laboradors dels nazis i han defensat que tenien nobles objectius, però que es van veure atrapats en una lògica de la qual no van poder fugir. Des d’aquest punt de vista els consideren més aviat com a víctimes. És una teoria que no té cap fonament, encara que sí que és veritat que alguns domobranci, molt pocs,  van ser partidaris en els últims mesos de la guerra d’allunyar-se dels nazis.

Malgrat l’existència d’aquestes organitzacions, és indiscutible que la gran majoria del poble eslovè va estar en contra dels nazis i de l’ocupació. Els domobranci no representen més que la “quota” de col·laboracionistes que hi hagué en tots els països ocupats pels nazis.