Què és el Sandjak? El sandjak de Novi Pazar, de 1864 a 1917

El Sandjak és un territori avui en dia dividit entre dos estats, Sèrbia i Montenegro. Com molts altres territoris de la zona és clarament multiètnic. La majoria dels seus habitants són eslaus musulmans, una bona part dels quals es defineixen com a bosníacs, d’altres simplement com a musulmans. En aquest territori també hi viuen serbis, montenegrins i albanesos.

De l’antic Sandjak, actualment hi ha sis municipalitats a Sèrbia (Novi Pazar, Sjenica, Tutin, Prijepolje, Priboj i Nova Varoš) i sis a Montenegro (Bijelo Polje, Rožaje, Berane, Pljevlja, Gusinje i Plav). També n’hi ha una petita part que pertany a Kosova, a la zona entorn de Mitrovica, al nord.

Segons les dades del cens de 1991, anterior a les guerres iugoslaves, vivien al Sandjak 420.000 persones, de les quals 278.000 a Serbia i 162.000 a Montetenegro. El percentatge de persones que es definien com a musulmanes, llavors no es feia servir el terme de bosníacs, era el 54%. En el cens de 2011,  a la part sèrbia, de 239.000 habitants, 142.000 es declaraven bosníacs -el 59,4%-, i 12.000 musulmans. On els percentatges són més elevats són Novi Pazar i Sjenica, gairebé el 80%. Al sandjak de Montenegro, d’acord també amb el cens de 2011, hi viuen 152.000 persones, de les quals el 31% es declaraven bosníaques i el 7% musulmanes. En aquest cas, la comunitat majoritària era la que es considerava sèrbia -el 36%-. Els bosníacs són majoritaris Rozaje i a Plav.

NoviPazarCenter

Novi Pazar. Font: Lumen Roma

L’origen del Sandjak s’ha de buscar en els darrers anys de la presència de l’Imperi Otomà als Balcans. De fet, sandjak era un terme que feia referència a una subdivisió administrativa d’un vilayet, província otomana. Com que va ser l’últim territori balcànic sota sobirania otomana, el terme Sandjak va acabar esdevenint el topònim utilizar per referir-s’hi, tot i que formalment s’anomenava Sandjak de Novi Pazar. Novi Pazar, actualment a Sèrbia, n’era, doncs, la capital administrativa, i a hores d’ara encara n’és la ciutat més important.

El Sandjak com a territori amb personalitat administrativa es va mantenir fins l’any 1912, quan va ser conquerit per les tropes sèrbies i montenegrines –llavors dos estats separats i sobirans- en el marc de la primera de les dues Guerres Balcàniques -que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913,  que van implicar un canvi molt profund en el mapa de la zona-. Arran dels tractats de pau, va quedar repartit entre tots dos estats. Des de llavors, sempre hi ha hagut una clara consciència d’especificitat, a banda i banda de la frontera, i de tant en tant es fan presents demandes de tipus autonomista, que de seguida són titllades de “separatistes” per les autoritats, tant sèrbies com montenegrines.

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut força polèmica en els mitjans serbis perquè destacats dirigents de la comunitat musulmana, particularment del partit SDA -Partit D’Acció Democràtica-,  s’han adherit als actes de commemoració del centenari de  la declaració de Sjenica. El Sandjak també ha estat notícia, últimament, perquè també s’ha fet pública la proposta de crear una mena d’euroregió que abastaria la totalitat dels territoris del Sandjak, tant de Sèrbia com de Montenegro.

 

Aquest territori va ser incorporat a l’Imperi Otomà entre els segles XIV i XV, entre la famosa i mitificada batalla de Kosova (1389) i 1455, any en què els otomans l’ocupen del tot. Anteriorment, la major part de les seves terres pertanyien al principat de Raska, reivindicat per serbis, i també per montenegrins, com a bressol dels seus estats.

Un cop s’hi establiren els otomans, fundaren la ciutat de Novi Pazar, i després de diversos canvis en el mapa administratiu, l’any 1463 quedà incorporat al sandjak de Bòsnia, creat tot just llavors, i que  a partir de 1527 es transformà en elayet de Bòsnia. Fins llavors, els otomans l’havien aproximat més a l’òrbita d’Skopje. Novi Pazar va passar a ser, sense cap mena de dubte, la ciutat més important del sud-est de Bòsnia.

El sandjak de Novi Pazar es va constituir l’any 1864, arran d’una reforma que va fer el governador de Bòsnia, Topal Osman. Llavors l’elayet de Bòsnia es va transformar en vilayet, i. Osman,  en el seu afany modernitzador  va decidir crear set sandjaks, entitats administratives de rang inferior, amb la intenció de millorar l’organització i gestió del territori. Topal Osman va endegar diverses reformes que pretenien harmonitzar les propostes de canvi que venien d’Istambul (el Tanzimat) i els beis locals, frontalment oposats a cap mena de reforma, motiu pel qual provocaren diverses revoltes entre 1830 i 1850.

Poc després, els anys compresos entre 1875 i 1878 van ser molt convulsos a tota la zona. De fet, des de  finals de la dècada dels seixanta esclataren diverses revoltes pageses a Bòsnia, i a partir de 1875 agafaren una gran magnitud. A més, es van estendre per altres indrets, com Bulgària o Serbia. Tot plegat va acabar comportant la internacionalització del conflicte i la intervenció oberta de Rússia, i també d’Àustria-Hongria.

En el congrés de Berlín, l’any 1878, les grans potències van tornar a redissenyar el mapa de la zona. A resultes d’això Sèrbia esdevingué formalment independent -de facto ja ho era-, i Bòsnia i Hercegovina va passar a ser administrada per l’Imperi Austrohngarès, tot i que formalment pertanyia a l’Imperi Otomà. Novi pazar, per la seva banda, va romandre part de l’Imperi Otomà, que el continuà administrant, però es va permetre que les tropes d’Àustria-Hongria s’hi despleguessin, tal com havien fet ja a Bòsnia. De fet, aquestes tropes s’hi van estar fins l’any 1908, any en què Bòsnia va ser incorporada definitivament a l’Imperi Austrohngarès. De tota manera, però, es pot datar aquest any com el de la separació administrativa del Sandjak de Bòsnia.  

Sanjak of Novibazar.png
By PANONIANOwn work, Public Domain, Link

Sandjak, 1878, després del Tractat de Berlín. Font: Wiki Commons

Després de la incorporació a Sèrbia i Montenegro, hi hagué diversos actes de protesta, i la consegüent repressió. A resultes de tot això, nombroses pesones fugiren cap a Turquia, la majoria de les quals van marxart pel port de Bar, a Montenegro. Es calcula que entre abril i juny de 1914 van marxar 16.500 musulmans de la part que corresponia a Montenegro i unes 40.000 persones més de la que pertanyia a Sèrbia cap a Turquia, xifres que representaven un percentatge de població molt important.

En plena Primera Guerra Mundial, i enmig del caos de la zona -amb un exèrcit serbi derrotat i un estat que no controlava pràcticament el territori-, alguns dels representants més influents de la comunitat musulmana van convocar una trobada a la ciutat de Sjenica. Llavors el territori havia estat ocupada per les tropes austrohongareses. Després de dies debat feren pública la Declaració de Sjenica, on apostaven per l’autonomia política -no en quedava gaire clar el grau d’autonomia-. A més, el fet que no fos clar en quin estat volien aquesta autonomia va fer que  fos considerat com una acció de caire “separatista” per les autoritats sèrbies, ja que se suposava que feia refrència a Bòsnia i Hercegovina.  Des de llavors, aquesta Declaració s’ha vist com el reflex de l’ideal de reintegració  a Bòsnia i Hercegovina.

 

Els musulmans de Sèrbia: una comunitat dividida

Ja fa molt temps,el cap de la Comunitat Islàmica de Sèrbia, el Reis-ul-Ulema Muhamed Jusufspahić, mufti de Sèrbia, va fer unes declaracions on, d’una banda, afirmava que estava treballant per la unitat de tots els musulmans de Sèrbia, però, d’altra banda, va fer una crítica frontal contra aquells que volen posar els musulmans del país sota l’autoritat d’un altre país, i que, segons ell, això és contrari a les lleis de l’Islam.

Per reblar el clau, va afirmar que viuen a Sèrbia i que parlen serbi, i que els musulmans no poden estar sotmesos a una autoritat estrangera, ja sigui d’Ankara o de Sarajevo. També va aprofitar per manifestar la seva oposició al fet que hi hagi musulmans que vagin a lluitar a Síria.

Amb aquestes declaracions, fetes a l’agència Tanjug, va posar de manifest la profunda divisió que viuen els musulmans que viuen en el territori de l’estat serbi, i deixa ben clars, doncs, quins són els punts que divideixen aquesta comunitat.

Aquests últims dies ha tornat a esclatar la polèmica al Sandjak, quan el consell Bosníac de Sèrbia ha anunciat el seu suport a les commemoracions del centenari de la Declaració de Sjenica, en què els musulmans del Sandjak reivindicaven la seva indorporació a Bòsnia i Hercegovina.

Qui són els musulmans de Sèrbia?

De les dades que es desprenen del cens serbi de l’any 2011, hi ha 228.658 persones que es declaren musulmanes, cosa que representa una mica més el 3% de la població. En aquest recompte no hi estan comptabilitzades les persones residents a Kosova.

Les persones que es declaren musulmanes són majoritàriament de nacionalitat bosníaca, però també n’hi ha d’albanesos i roms.

El territori on es concentren més musulmans és el Sandkaj, franja de territori allargassada repartida entre Montenegro i Sèrbia, per tant al sud-oest del país. En aquesta zona, a més, són majoritaris.

Les municipalitats amb un percentatge més elevat són Novi Pazar, que en fa les funcions de capital política, econòmica i cultural, amb un 78,13% de la població bosníacomusulmana; Tutin, amb el 94,97%, Sjenica, amb el 75,69%. En altres municipalitats del Sandjak el percentatge és menor, a Prijepolje el 41,08%, a Priboj el 23,02% i a Nova varos tan sols el 7,66%.

Una dada important a tenir en compte és que hi ha una tendència a l’increment percentual dels musulmans en relació amb el conjunt de la població de cadascuna de les municipalitats. També és simptomàtic el fet que Tutin i Sjenica són les municipalitats més pobres, amb una renda per càpita més baixa i amb un índex d’atur més elevat, de tot Sèrbia.

El fet que es declarin musulmans com a nacionalitat, però, no vol dir que necessàriament tinguin una vida religiosa activa. En molts casos aquestes persones no són practicants. Tradicionalment, l’islamisme a la península balcànica ha estat molt moderat.

Són tots eslaus que, durant el període otomà, es van convertir a l’Islam. Responen exactament al mateix patró de Bòsnia. Molts es reivindiquen com a bosníac i plantegen la unificació d’aquest territori a Bòsnia, cosa que ha comportat conflictes seriosos amb l’estat.

Fa uns anys, precisament, hi havia el seriós temor que al Sandjak hi poguessin tenir lloc esdeveniments greus de violència ètnica, tal com va passar en altres països de Iugoslàvia. Tot i que sí que n’hi va haver, paral•lelament a la guerra de Bòsnia, no van revestir prou gravetat per provocar un esclat general

Una altra bossa important de població musulmana és la formada pels territoris habitats per albanesos, territori que els nacionalistes albanesos anomenen Kosova Oriental. Els albanesos viuen als municipis de Presevo, Bujanovac i en molta menor mesura Medvedja. A la vall de Presevo vénen a representar el 90% de la població, a Bujanovac superen el 50%, mentre que a a Medvedja són poc més del 10%. En aquestes zones no hi viuen albanesos de tradició catòlica, sinó que tots són de tradició musulmana, però com en el cas del Sandjak molts no són practicants.

És evident que en aquestes tres municipalitats preval estrictament el conflicte nacional, més que el religiós, i totes les tensions, més intenses ara fa un any, tenien més a veure amb les demandes de més autonomia o fins i tot d’integració a Kosova. En aquest sentit s’havia plantejat per algunes persones la possibilitat de bescanviar, entre Sèrbia i Kosova, aquests territoris per la franja nord de Kosova, entorn de la ciutat de Mitrovica.

Finalment, el grup menys nombrós és el dels roms convertits a l’Islam. N’hi ha d’altres, en canvi, que són fidels a la fe ortodoxa.

Fora d’aquests indrets el nombre de musulmans és reduït, i només hi ha algunes comunitats en ciutats grans, com Belgrad, Novi Sad o Subotica, les dues últimes ciutats a la Voivodina.

Com estan organitzats?

Des de fa molt de temps, els musulmans que viuen a l’estat serbi estan separats organitzativament en dus comunitats diferents, i sovint enfrontades.

D’una banda hi ha la Comunitat Islàmica de Sèrbia (Islamska Zajednica Srbije), amb seu a Belgrad, dirigida per Jusufspahic , dividida.en tres delegacions, a Belgrad, Novi Pazar i Presevo. És considerada com propera a Belgrad i agrupa els sectors més moderats. Les declaracions abans esmentades demosten la seva fidelitat a Sèrbia. Els seus orígens es remunten a l’any 1868, quan el principat serbi va decidir crear un organisme que agrupés els musulmans del país.

D’altra banda, hi ha la Comunitat Islàmica a Sèrbia (Islamska zajednica o Srbiji), amb seu a Novi Pazar, administrada pel muftí Muamer Zukorlić. En aquest cas, tenen delegacions a Novi Pazar (on viu Zukorlic), a Novi Sad (on una mesquita d’aquesta comunitat va ser víctima d’un atemptat l’any passat), a Presevo i a Belgrad. Aquesta comunitat és propera a Bòsnia, de la qual depenen, i molts dels seus membres aposten per integrar-se a l’estat bosnià.

Com es pot veure, doncs, darrere de cadascuna de les dues comuntitats hi ha dues visions diferents del que ha de ser del Sandjak.

L’auge islamista

Un altre dels fets més rellevants en els últims temps és l’auge d’un islamisme polític molt més radical. Es calcula que en aquests moments combaten a Síria i l’Irak un miler de joves provinents dels Balcans occidentals, segons les dades que aporta Alisa Fainberg en un estudi publicat el març d’enguany, dels quals entre 100 i 200 d’Albània, 330 de Bòsnia, entre 232 i 314 de Kosova i 146 de Macedònia. Aquest estudi no aporta dades sobre els jihadistes originaris de Sèrbia, però altres fonts apunten que poden ser entorn dle centenar.

Aquests combatents tenen, bàsicament, dos orígens, pel que fa a Sèrbia. D’una banda, hi ha els albanesos: hi ha hagut detencions en els últims anys de persones acusades de reclutar voluntaris a Albània i a Kosova. La setmana passada mateix es va anunciar la mort del més destacat combatent albanès a l’Orient Mitjà, Lavdrim Mutaxheri. Aquests fets demostren la implantació d’un islamisme radical en l’àrea de poblament albanès.

D’altra banda, hi ha els musulmans de Bòsnia i del Sandjak: l’octubre de 2011 va haver-hi un atemptat, del qual no es va fer gaire ressò la premsa d’aquest país, contra l’ambaixada del EUA a Sarajevo. Arran d’aquest atemptat es va procedir a l’arrest de 17 persones, la majoria de les quals naturals del Sandjak. Entre aquestes persones hi havia l’autor material de l’atac, Mevlad Jasarevic.

De tota manera, no es pot desprendre, ni de bon tros, que els musulmans del Sandjak partidaris de l’acostament a Bòsnia es puguin associar a aquesta mena de grups.