Primer casament de persones de persones del mateix sexe a Eslovènia

Avui, 25 de febrer, la ciutat eslovena de Maribor, la segona més poblada del país, ha estat l’escenari, per primera vegada, del casament de dues persones del mateix sexe en aquest país. Això ha estat posssible perquè una llei aprovada pel parlament eslovè l’abril passat així ho permet, tot i que aquesta mateixa llei no preveu que aquestes parelles puguin adoptar, cosa que és clarament discriminatòria.

El desembre de 2015 els eslovens van votar molt majoritàriament contra el matrimoni de persones del mateix sexe, en un referèndum. Ho van fer així més dels 63% dels votants. A resultes d’això va quedar derogada una altra normativa que s’havia aprovat anteriorment el mes de març d’aquell mateix any, 2015.

La mesura de la primera llei, més ambiciosa, havia estat proposada pel partit Unió d’Esquerres (a l’esquerra dels soicaldemòcrates), i va aconseguir, al Parlament, un clar suport de 51 vots, mentre que el total de vots negatius va ser només de 28. A part de la Unió d’Esquerres, també hi van votar a favor els tres partits que formen part del govern, la Llista de Miro Cerar, els Socialdemòcrates i el Partit dels Pensionistes (DeSus). A més, comptava també amb l’indiscutible suport del president del país, Borut Pahor.

Aquest canvi legal va permetre equiparar Eslovènia amb els països amb legislacions més avançades sobre aquest tema. Una dada important a tenir en compte és que llavors també es permetia l’adopció, cosa que no fa la legislació vigent actualment.

En el moment de la seva aprovació, però, tant l’església catòlica, força influent a Eslovènia –tot i que menys que a la veïna Croàcia-, com diversos grups conservadors, com els democristians de Nova Eslovènia, van anunciar que iniciarien una campanya per derogar-la. També hi estava en contra el principal partit de l’oposició, el Partit Democràtic Eslovè, SDS. Per fer això, van iniciar una recollida de signatures, condició indispensable per poder demanar la convocatòria d’un referèndum. En van recollir 40.000, amb una campanya que duia per nom “Els infants estan en joc”. Tal com demostra l’eslògan van posar especial èmfasi en el tema de l’adopció, motiu pel qual amb l’actual canvi legislatiu s’ha volgut evitar aquesta qüestió.

Eslovènia era l’únic país de l’antiga Iugoslàvia i de l’antic camp socialista que havia fet el pas de legalitzar els matrimonis homosexuals. Els resultats d’aquest referèndum van representar un clar revés als drets individuals en el que és, probablement, el país de l’antiga Iugoslàvia amb una mentalitat més liberal.

Ja llavors els partidaris de la llei, tal com estava aprovada, van comentar que això no era més que un entrebanc, i es mostraven convençuts que finalment s’acabaria imposant el sentit comú. Els resultats dels referèndum els van relativitzar, per un fet molt elemental: només hi va anar a votar el 36,2% del cens, cosa que demostra, d’una banda, que només es van mobilitzar seriosament els partidaris de derogar la llei i, d’altra banda, que la gran majoria de la societat eslovena no s’hi va mostrar en contra, motiu pel qual van valorar que calia tornar a impulsar accions per aconseguir canvis legislatius en aquesta línia. El resultat final d’això va ser l’aprovació de la nova normativa l’abril passat -i es va rebutjar també la possibilitat que fos sotmesa a referèndum- que ha permès aquest primer casament.

Imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, Eslovènia

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar amb prou feines deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment de Iugoslàvia entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia indepedent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, també ves va annexar part de Dalmàcia i Montenegro. Anteriorment ja s’havia annexionat Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya. Hongria i l’Estat Independent Croat també se n’apropiaren un petít bocí.

Ljubljina es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, depenent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.

En el següent vídeo, d’uns vuit minuts de durada, podeu veure imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, elaborat per les forces d’ocupació mateix. Tot un document.

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

Relacions cada vegada més tibants entre Croàcia i Eslovènia

Quan es van formar els nous estats a la península balcànica després de la desintegració de Iugoslàvia, es van respectar bàsicament les fronteres republicanes traçades durant els anys de la Iugoslàvia socialista. Tot i això, hi ha hagut alguns conflictes en zones molt concretes. Probablement el més famós i conegut és el contenciós entre Croàcia i Montenegro per la península de Prevlaka.

Aquest, però, no ha estat l’únic de relativa importància. N’hi ha un altre que ha influït en la política europea, com és el que ha enfrontat/enfronta Croàcia i Eslovènia. Ha tingut prou gravetat com per fer que Eslovènia bloquegés durant anys l’entrada de Croàcia a la Unió Europea.

Ara, aquest conflicte encara no resolt està provocant un deteriorament intens de les relacions entre tots dos estats. Aquest darrer any, les relacions entre Eslovènia i Croàcia no han estat gens fàcils. Alguns problemes s’arrosseguen des de fa anys, com els temes relacionats amb la central nuclear, i els residus que provoca, de Krsko, a la banda eslovena de la frontera, però a tan sols quaranta quilòmetres de Zagreb; problemes derivats de la gestió de la Banka Ljubljanska, on molts croats tenen diners, o el control d’autopistes que travessen tots dos estats. Cal afegir-hi també, sobretot durant el 2016, els conflictes derivats de la construcció d’una tanca de 187 quilòmetres (d’un total de 688 de frontera comuna) en el tram que separa tots dos països. Aquests dies, però, a mesura que s’acosta la decisió final del Tribunal Internacional d’Arbitratge de l’Haia sobre la delimitació del traçat fronterer, que s’ha de fer pública aquest any, la tensió ha arribat a punts insospitats.

La setmana passada mateix, el ministre d’afers estrangers eslovè, Karl Erjavec, va arribar a amenaçar de tancar, aquest estiu, els passos fronterers amb Croàcia en cas que aquest estat no acceptés la sentència final. Va insisitir que això podia tenir unes conseqüències importants per al turisme a Croàcia. És ben cert que el turisme representa un percentatge molt important del PIB croat, un 25%. A més, el turisme provinent d’Àustria i Alemanya, que seria el més afectat per aquesta mesura, és, tant numèricament com econòmicament, el més important.

Evidentment, una amenaça d’aquest tipus ha aixecat totes les alarmes a Croàcia. Aquest mateix cap de setmana, dos eurodiputats croats han interpel·lat la Comissió Europea per tal que es manifesti sobre aquestes amenaces. Argumenten que una mesura d’aquest tipus representaria un impediment del lliure moviment de persones, emparat per la legislació europea.

De tota manera, cal emmarcar les declaracions del ministre eslovè. Fa setmanes que des de Croàcia s’està especulant sobre la possibilitat de no acatar la decisió del Tribunal d’Arbitratge, cosa que, des d’Eslovènia, és considerat un autèntic frau, ja que tots dos països havien acceptat aquest procediment. De fet, la setmana passada mateix, representants el govern croat es van manifestar en la línia de no implementar el que decidís aquest Tribunal. Ara, Croàcia el que proposa és reprendre les converses bilaterals entre tots dos estats.

La delimitació de les fronteres

L’any 2011, tots dos estats van acceptar un arbitratge internacional per resoldre el litigi. Hi ha més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. Tots dos governs, per començar, n’aporten dades contradictòries: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no ha acceptat mai. Lògicament, el debat també afecta les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte és la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera ha de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’ha de marcar el riu.

Finalment, hi ha un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

El precedent de la resolució del conflicte entre Croàcia i Montenegro al Tribunal d’Arbitratge de l’Haia va ajudar a desencallar el tema. Croàcia va proposar, després, una solució similar a Eslovènia, però va ser desestimada. Finalment, un acord entre Jadranka Kosor, per part de Croàcia, i Borut Pahor, per part d’Eslovènia, va permetre que aquesta fos la via de resolució del conflicte. El Tribunal s’havia de constituir després que Croàcia entrés a formar part de la Unió Europea.

Eslovènia tanca dos passos fronterers amb Croàcia

El pànic histèric que plana a diversos països per l’arribada d’una nova onada de refugiats ha fet que el govern eslovè hagi optat per barrar dos passos fronteres amb Croàcia. Aquests dies s’han sentit rumors, una vegada més, que es podria reactivar el pas de refugiats cap al centre d’Europa per diferents vies. S’ha especulat amb una possible via albanesa (hi ha hagut alguns detinguts, només poques dotzenes), sobre el pas per Bòsnia i també pel pas via Croàcia cap a Eslovènia, ara que les opcions a través de la Voivodina i Hongria semblen totalment tancades.

Aquesta setmana mateix s’han instal·lat aquestes vergonyoses tanques a Bregana-Obrezje i també a Maceij-Gruskovje. No seran les úniques que s’hi construiran, en el traçat fronterer. Segons fonts del ministeri de l’interior eslovè, gestionat per Andrej Spenge, un total de 27 quilòmetres i mig seran tancats totalment al pas de manera immediata i s’està estudiant la possiblitat que siguin més. També han comentat que aqeustes barreres són provisionals i que l’objectiu és evitar que es produeixi una “allau”, tal com va passar durant l’any 2015.

Romania i Bulgària: els estats de la Unió Europea amb un percentatge més alt de pobresa, segons Eurostat

Romania i Bulgària són els dos països de la Unió Europea amb un percentatge més elevat de pobres i de persones amb risc d’exclusió social, segons les dades que apareixen en un estudi publicat per Eurostat, l’organisme estadístic dependent de la Unió Europea, relatives a l’any 2014. El percentatge global europeu és gairebé idèntic al del 2013.

Entorn del 40% de la població d’aquests països és pobra: el 40,2% a Romania i el 40,1% a Bulgària. Aquesta xifra contrasta amb el 24,1% de la població del conjunt de la UE, també escandalosa en un continent que es reivindica com el principal exponent de l’estat del benestar.

Els estats amb uns índexs més baixos són la República Txeca, on el percentatge davalla fins al 14,8%. Darrere seu vénen els Països Baixos (16,5%) i Suècia (16,9%). Les dades relatives a l’Estat espanyol tampoc no són gens falagueres, al voltant del 29%, unes dades molt similars a les de Croàcia. Eslovènia es manté en la franja bixa, amb el 20%.

L’únic aspecte relativament positiu d’aquestes dades és que si es comparen amb les de l’informe anterior, a Romania hi ha hagut una reducció percentual del 0,4%, unes xifres similars a les de Bulgària. On hi ha hagut un descens més important del nombre de pobres és a Polònia, on el percentatge es redueix un 5,8%, mentre que els estats on l’increment ha estat més elevat són Grècia, Espanya i Estònia, entre el 4 i el 8%, encara que les xifres absolutes de pobres d’aquests països encara són inferiors a les de Romania i Bulgària.

Eurostat també ha analitzat alguns estat que no formen part de la Unió Europea, entre els quals hi ha Sèrbia i Macedònia. Els resultats d’aquests dos estats encara són pitjors que els de Romania i Bulgària. En aquest cas se situen entre el 43,2 i el 43,3 %. No hi surten reflectides les dades d’Albània, Kosova, Bòsnia, Montenegro i Moldàvia.

En el següent enllaç podeu llegir l’informe complet, on s’analitzen detalladament diversos aspectes:

People at risk of poverty or social exclusion

Els eslovens d’Àustria: sota la constant pressió germanitzadora

Tot i que Eslovènia no s’articula políticament fins al segle XX, un fort sentiment d’identitat és present en el territori que habiten els eslovens, relativament compacte, des del segle XVI, com a mínim. Els eslovens havien viscut trossejats en diferents entitats polítiques, les més importants de les quals eren Carniola –la més gran i on hi ha l’actual capital Ljubljana-, Estíria i Caríntia, tots tres sota sobirania Habsburg (de l’Imperi austrohongarès, des de 1867) i també a Ístria, Gorica, Gradisca i Trieste.

Quan acaba la Primera Guerra Mundial, i amb l’ensulsiada de l’Imperi, neixen nous estats, que en són els hereus, com Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i també el que es va conèixer com a Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, proclamant formalment el 9 de novembre de 1918, i que més endavant, l’any 1929, va passar a ser conegut com a Iugoslàvia.

Ara bé, la delimitació de les fronteres en aquests nous estats no va ser gens fàcil, ja que moltes vegades bona part dels territoris estaven poblats per diferents grups nacionals. Això és el que va passar amb la delimitació de les fronteres del nou regne amb Itàlia i amb Àustria.

Pel que fa a Àustria, el principal punt de conflicte era Caríntia, on vivien germànics i eslovens. La solució adoptada, finalment, tal com va passar en altres llocs després de la Primera Guerra Mundial, va ser la de fer un plebiscit, l’organització del qual va anar a càrrec d’una comissió interaliada, amb seu a Klagenfurt –capital de Caríntia-. La votació va tenir lloc el 10 d’octubre de 1920 a la que va ser coneguda com a Zona A, al sud Caríntia, on el percentatge d’eslovens era més elevat. S’havien previst dues zones, en funció de la composició de la població. Com que en aquesta zona el resultat va ser majoritari a favor de la integració a Àustria, ja no es va votar a la Zona B, la septentrional, on el nombre d’eslovens era molt menor. L’opció austríaca va aconseguir 22.025 vots, mentre que la “iugoslava” només 15.279. Tot sembla indicar que un nombre no menyspreable d’eslovens optà per Àustria, que devien veure com una entitat estatal més sòlida, més que no pas el nou regne del eslaus del sud.

A Estíria no es va fer cap referèndum, sinó que s’optà per fer una divisió en funció dels límits lingüístics. Aproximadament dos terços passà a Àustria i un terç a “Iugoslàvia”. Tot i això, uns quants milers d’eslovens quedaren incorporats al nou estat austríac.

L’estat austríac, des dels seus inicis, optà per una política clara de germanització de totes les minories, també dels eslovens. No cal dir que el període més dramàtic en aquest sentit va esdevenir-se quan arribà l’Anschluss, és a dir la incorporació d’Àustria al III Reich, el març de 1938. Entre d’altres mesures que es van prendre llavors n’hi ha de tan dures com la de la prohibició de l’ensenyament de l’eslovè a les escoles, l’empresonament massiu dels professors d’eslovè, la persecució de totes les orgnitzacions que d’una manera o altra defensaven l’esloveneïtat, l’arribada de colons germanòfons, posterior a l’expropiació de terres als legítims propietaris…

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la Iugoslàvia de Tito va fer de valedora dels interessos de la comunitat eslovena, de manera que, finalment, l’any 1955, se signà el Tractat d’Estat d’Àustria. L’article 7 d’aquest Tractat determinà que els drets dels eslovens i dels croats (del Burgenland) havien de ser regulats, però no detallà en quina línia, ni quedà concretat què volia dir això exactament, cosa que ha fet que les polítiques aplicades puguin diferir notablement, com ho demostra la qüestió crucial de l’escola i de l’ensenyament.

A partir de llavors, els eslovens es van començar a organitzar políticament, de manera que l’any 1975, per primera vegada, una candidatura eslovena, Llista Unida, va aconseguir entrar a l’assemblea de l’estat de Caríntia. Un exemple molt clarificador de l’actitud de les autoritats estatals va ser la reforma immediata de les circumscripcions electorals, de manera que les zones eslovenòfones van quedar esquarterades i agrupades en circumspcripcions molt majoritàriament germanòfones, per tal que aquest èxit electoral no es pogués tornar a repetir.

Durant els anys setanta, el principal punt de controvèrsia va ser el de la presència de l’eslovè en les senyalitzacions publiques. L’any 1972 es van instal•lar senyals de trànsit bilingües, que van ser destruïts després d’intenses campanyes en contra. Es va utilizar l’argument que les reivindicacions eslovenes tenien pretensions de caire irredemptista. A partir de llavors es va voler posar especial èmfasi que la integritat territorial de Caríntia no podia ser qüestionada, malgrat que tant des de Iugoslàvia, com des de les orgnitzacions de la minoria eslovena s’insistís que no hi havia cap intenció de canviar l’estatus polític de Caríntia. A hores d’ara, la retolació en eslovè només és present a les localitats on hi ha una clara majoria d’eslovens.

Aquest ambient de tensió culminà cap a finals dels anys setanta, quan es va aprovar una nova llei que restringia encara més els drets de les minories.

Finalment, l’evolució política del conjunt d’Àustria, i en concret de Caríntia, ha fet que l’extrema dreta aconseguís, i hagi aconseguit, un extraordinari poder. El cas més paradigmàtic és el de l’ultradretà Jorg Haider, que es va convertir en governador de Caríntia, cosa que va provocar que les tendències germanitzadores tornessin a fer-se més que evidents.

Els eslovens, una minoria cada vegada més minoritària

Els eslovens eren, a finals del segle XIX, aproximadament entre un quart i un terç de la població de tot Carínita. Avui en dia, segons les dades oficials són tan sols el 2,3% de la població. El daltabaix demogràfic és extraordinari, cosa que demostra que la política d’assimilació ha estat intensa i efectiva. Cens rere cens, el nombre d’eslovens ha anat disminuint: l’any 1818 eren 137.000; el 1848, 114.000; el 1890, 84.667; el 1910, 66.643; el 1951, 42.095 i el 2001, 13.109.

A Caríntia hi ha 41 localitats poblades per eslovens. Les diferents organitzacions eslovenes argumenten que prop de 50.000 persones es poden considerar eslovenes, ja que consideren que part dels que no s’hi identifiquen no deixen de ser eslovens germanitzats, però oficialment superen de poc els 13.000. On, actualment, hi ha un percentatge més alt d’eslovens és als municipis de Zell (89%), Globasnitz (42%) i Eisenkappel-Vellach (38%).

Les orgnitzacions eslovenes argumenten que el cens es fa d’acord amb uns criteris que tendeixen a fer que el nombre d’eslovens sigui molt menor del que és en realitat. Posen com a exemple d’això el municipi de Gallizien, on l’any 1951 el nombre d’eslovens era del 80%. Segons l’últim cens són tan sols l’11%. Es dóna el fet, però, que no hi ha hagut una emigració significativa i que tampoc no hi ha arribat un nombre gaire elevat de persones procedents d’altres zones, amb la qual cosa és difícil d’explicar, per no dir impossible, aquesta diferència tan abismal de resultats.

A Estíria, el nombre d’eslovens és encara menor. Aquesta diferència demogràfica amb Caríntia explica en bona part l’evolució de la comunitat eslovena a Estíria, i també n’explica el diferent grau de reconeixement, nul a Estíria. Són tan sols entre 3.000 i 5.000 segons les orgnitzacions eslovenes, i poc més de 1.600 segons el cens de 2001. A Estíria, la majoria dels eslovens viuen a Graz –que és la capital de l’estat i també la capital històrica d’Estíria-. La resta viuen en zones frontereres amb Eslovènia.

Tots dos territoris comparteixen algunes característiques comunes, com per exemple una renda inferior a la mitjana estatal, un sector primari amb un pes relativament important –tot i que també hi ha algunes indústries de transformació, el predomini del poblament rural, relativament dispers i una població envellida.

Pel que fa a la llengua, actualment hi ha algunes escoles bressol bilingües, i durant els tres primers anys de l’escola primària també hi ha possibilitats d’accedir a ensenyament bilingüe. A partir de llavors, la presència de l’eslovè és molt minsa. A la secundària es poden estudiar opicionalment quatre hores d’eslovè. Pel que fa a mitjans de comunicació, el buit és absolut pel que a fa a la presència de la llengua.

Per aprofundir-hi més, podeu consultar el text següent: Austria-slovenes of Carinthia and Styria, publicat per Minority Rights Group International,  text del qual prové part de la informació utilitzada per elaborar aquest post.

 

Peter Lovšin, una de les veus més destacades del rock eslovè

Peter Lovšin, o Pero, és un dels rockers eslovens més populars i de méss trajectòria. Va néixer l’any 1955 i va ser un dels integrant de Pankrti, consdierat el primer grup punk de Iugoslàvia. A partir de 1980 va iniciar la seva carrera en solitari, i va aproximar-se a d’altres estils musicals, com el reggae o el folk-rock. Ha actuat amb Sex Pistols, Patti Smith o U2. Us deixo una tria de tres de les cançons de Lovsin que més m’agraden:

Neko glupo nedeljo

Tole je zate

Ukradeni spomini

 

La cançó d’autor de l’eslovena Klarisa Jovanović

Klarisa Jovanovic és una cantant eslovena, que també ha exercit com a mestra, poeta i traductora. A partir dels anys noranta va començar la seva carrera musical, basada sobretot en la recuperació i en la reinterpretació de la música tradicional eslovena, de la resta de països de l’antiga Iugoslàvia i del Mediterrani oriental, des de Turquia i Grècia fins a l’Adriàtic, sense oblidar les cançons sefardites. També ha musicat poemes i ha escrit moltes de les cançons que interpreta.

Més informació: http://www.primorci.si/osebe/jovanovi%C4%87-klarisa/877/

En els següents enllaços podreu escoltar tres de les seves cançons que més m’agraden:

 

ADAM IN EVA, del CD OD LJUBEZNI (Celinka, 2011)

 

LEPA VIDA, del CD OD LJUBEZNI (Celinka, 2011)

 

POLJEM SE VIJA, del CD MEDINTERAN