La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Els Domobranci, la milícia eslovena que va col·laborar amb els nazis

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment del país entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia independent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, Itàlia també es va annexar part de Dalmàcia i de Montenegro. Anteriorment ja s’havia apropiat d’Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya (el nord de Carniola, el nord d’Estíria i la zona de Posavje. Hongria s’apropià Prekmurje i l’Estat Independent Croat també se n’annexà un altre petít bocí.

Ljubljiana, amb el nom de Lubiana, es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, dependent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori controlat pels italians va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

Pel que fa a la zona sota ocupació alemanya, els plans nazis no eren gens amables, ja que van planificar la deportació d’entre 220 i 260 mil persones cap a diferents camps de concentració, tant d’Alemanya com de Sèrbia o de Croàcia. Es tenia la intenció de fer-hi arribar, a Eslovènia, pel cap baix, uns 80.000 colons germànics. Per diversos motius, sobretot organitzatius, no pogueren dur a terme aquests plans tan salvatges, tal com havien previst. Tot i això, es calcula que uns vuitanta mil eslovens van ser deportats.

Se sap del cert que els ocupants italians també havien previst de fer deportacions d’aquest tipus. Hi ha documentada la deportació d’uns vint mil eslovens, cap a camps de concentració italians.

Des de finals d’abril de 1941, és a dir ben poc després de l’ocupació, es va començar a organitzar la resistència armada. Es creà el Front d’Alliberament Eslovè, impulsat per comunistes, però amb una presència important, també, de cristians socialistes i liberals nacionalistes. Aquesta orgnització va ser el nucli dels partisans eslovens.

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.
La presència alemanya en el conjunt del territori eslovè es va prolongar fins al 1945.

El fet que s’organitzés una resistència, que aviat va ser dirigida pels comunistes, va fer que alguns sectors de la societat eslovena, profundament conservadors, impulsessin la creació de milícies anticomunistes que lluitessin al costat dels ocupants.

En el territori sota domini italià a partir del 1941 estigué activa, des del 1942, la Vaske Straze (Guàrdia Cívica), també coneguda com a Milícia Voluntària Anticomunista. Tenia un to marcadament clerical i antisemita i es definia sobretot pel seu furibund anticomunisme. Després del setembre de 1943, quan els alemanys passen a controlar gairebé tot Eslovènia, impulsaren, amb el suport d’ aquests mateixos sectors, la creació d’una altra milicia, més nombrosa i ben armada, coneguda amb el nom d’Slovensko Domobrantsvo (Guàrdia Patriòtica Eslovena), els membres de la qual eren coneguts amb el nom de domobranci. De fet, qui la va organitzar va ser el general nazi Rosener. Hi hagué dues milícies més de les mateixes característiques, menys nombroses, que hi actuaren coordinadament, una a la zona costanera d’Eslovènia i una altra a Carniola.

En total, totes aquestes organitzacions paramilitars aplegaren un màxim de vint mil efectius, i estaven formades íntegrament per eslovens. La seva activitat era, fonamentalment, la d’assesssorar les forces alemanyes en la lluita contra els partisans i alhora la de fer activisme “patriòtic” eslovè. Per aquest motiu crearen diverses publicacions periòdiques. Les seves forces d’infanteria van participar en diverses batalles. Aportaven sobretot el seu coneixement del territori.

Un cop acabada la guerra, amb l’arribada dels partisans el maig de 1945, molts fugiren a Àustria. Quan va ser obligats a tornar a Iugoslàvia per les tropes aliades, molts van ser capturats pels partisans i van ser executats, juntament amb molts combatents ústaixes –feixistes croats-. Segons alguns autors, el nombre de morts pot voltar entorn dels onze mil. De fet, a Bleiburg cada any se celebra un acte en homenatge a les víctimes d’aquests fets, commemoració que s’ha convertit en l’acte d’exaltació fexista més important que té lloc anualment  a Europa.

Els domobranci van tenir el suport d’algunes personalitats destacades de l’església catòlica eslovena, com per exemple el bisbe Gregorij Rozman. Leon Rupnik, governador d’Eslovènia durant aquell any i mig, en fou el dirigent efectiu. Rupnik era indiscutiblement antisemita i pronazi.

En un acte multitudinari, de l’any 1944, els domobranci van retre homenatge a Hitler i van prometre lluitar al costat dels nazis contra el comunisme, que consideraven enemic mortal del catolicisme. Negaven que hi hagués una ocupació d’Eslovènia i argumentaven que el que hi havia en realitat era una guerra civil contra el comunisme.

Aquests últims anys hi ha hagut diverses persones que han defensat tesis revisionistes pel que fa al paper dels domobranci. Han negat que fossin col·laboradors dels nazis i han defensat que tenien nobles objectius, però que es van veure atrapats en una lògica de la qual no van poder fugir. Des d’aquest punt de vista els consideren més aviat com a víctimes. És una teoria que no té cap fonament, encara que sí que és veritat que alguns domobranci, molt pocs,  van ser partidaris en els últims mesos de la guerra d’allunyar-se dels nazis.

Malgrat l’existència d’aquestes organitzacions, és indiscutible que la gran majoria del poble eslovè va estar en contra dels nazis i de l’ocupació. Els domobranci no representen més que la “quota” de col·laboracionistes que hi hagué en tots els països ocupats pels nazis.

 

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

Massa tard per a Cèlia, de Teresa Pàmies, impressions de l’Eslovènia dels anys vuitanta

Massa tard per a Cèlia és un text on conflueixen diversos gèneres literaris, des de la novel·la, el llibre de memòries i de viatges, fins a les reflexions polítiques, cosa que el fa difícilment catalogable.

El personatge central de la trama és la figura de Cèlia Planes, una suposada amiga de Teresa Pàmies. Durant la Guerra Civil, quan era molt jove i feia d’infermera, va conèixer un jove brigadista eslovè, Vilko Koraly. Van viure una intensa però breu història d’amor. Vilko hagué de tornar a Iugoslàvia, on va quedar immers en la voràgine de la Segona Guerra Mundial. Va lluitar-hi com a a partisà i va morir-hi l’any 1944. Poc després de marxar de Catalunya, va néixer el fill de Cèlia i Vilko. A partir de llavors, la Cèlia va viure una vida on la figura de Vilko sempre va ser present -en un món ple de fantasies-, tot i no tenir-ne mai més notícies.

D’altra banda, Teresa Pàmies, en un to clarament autobiogràfic ens narra la visita que va fer a Eslovènia a principis dels anys vuitanta, poc després del suïcidi de la seva amiga, Cèlia. El seu testimoni és l’element central de la segona part del llibre. Aquí hi podem trobar les magnífiques descripcions d’alguns dels paratges alpins, del llac de Bled i de la preciosa capital eslovena, Ljubljana. També són molt interessants les impressions sobre el socialisme iugoslau, sobre la qüestió nacional eslovena, i la comparació de la seva situació amb la de Catalunya. Com és lògic, des des la seva militància comunista, ens en canta moltes virtuts, de vegades d’una manera una mica ingènua, tot i ser conscient d’algunes mancances; reflexions interessants tenint en compte que tenen gairebé trenta-cinc anys, i ser fetes en un momnet on ningú no s’esperava el que va passar després.

Al cementiri de Bled, Teresa Pàmies trobarà el desllorigador de la històriade la seva amiga, la Cèlia… Un text senzill, sense pretensions, però profundament emotiu, que val la pena de llegir.

Va ser publicat per Edicions Destino l’any 1984, i va ser reeditat l’any 1996.

 

Primer casament de persones de persones del mateix sexe a Eslovènia

Avui, 25 de febrer, la ciutat eslovena de Maribor, la segona més poblada del país, ha estat l’escenari, per primera vegada, del casament de dues persones del mateix sexe en aquest país. Això ha estat posssible perquè una llei aprovada pel parlament eslovè l’abril passat així ho permet, tot i que aquesta mateixa llei no preveu que aquestes parelles puguin adoptar, cosa que és clarament discriminatòria.

El desembre de 2015 els eslovens van votar molt majoritàriament contra el matrimoni de persones del mateix sexe, en un referèndum. Ho van fer així més dels 63% dels votants. A resultes d’això va quedar derogada una altra normativa que s’havia aprovat anteriorment el mes de març d’aquell mateix any, 2015.

La mesura de la primera llei, més ambiciosa, havia estat proposada pel partit Unió d’Esquerres (a l’esquerra dels soicaldemòcrates), i va aconseguir, al Parlament, un clar suport de 51 vots, mentre que el total de vots negatius va ser només de 28. A part de la Unió d’Esquerres, també hi van votar a favor els tres partits que formen part del govern, la Llista de Miro Cerar, els Socialdemòcrates i el Partit dels Pensionistes (DeSus). A més, comptava també amb l’indiscutible suport del president del país, Borut Pahor.

Aquest canvi legal va permetre equiparar Eslovènia amb els països amb legislacions més avançades sobre aquest tema. Una dada important a tenir en compte és que llavors també es permetia l’adopció, cosa que no fa la legislació vigent actualment.

En el moment de la seva aprovació, però, tant l’església catòlica, força influent a Eslovènia –tot i que menys que a la veïna Croàcia-, com diversos grups conservadors, com els democristians de Nova Eslovènia, van anunciar que iniciarien una campanya per derogar-la. També hi estava en contra el principal partit de l’oposició, el Partit Democràtic Eslovè, SDS. Per fer això, van iniciar una recollida de signatures, condició indispensable per poder demanar la convocatòria d’un referèndum. En van recollir 40.000, amb una campanya que duia per nom “Els infants estan en joc”. Tal com demostra l’eslògan van posar especial èmfasi en el tema de l’adopció, motiu pel qual amb l’actual canvi legislatiu s’ha volgut evitar aquesta qüestió.

Eslovènia era l’únic país de l’antiga Iugoslàvia i de l’antic camp socialista que havia fet el pas de legalitzar els matrimonis homosexuals. Els resultats d’aquest referèndum van representar un clar revés als drets individuals en el que és, probablement, el país de l’antiga Iugoslàvia amb una mentalitat més liberal.

Ja llavors els partidaris de la llei, tal com estava aprovada, van comentar que això no era més que un entrebanc, i es mostraven convençuts que finalment s’acabaria imposant el sentit comú. Els resultats dels referèndum els van relativitzar, per un fet molt elemental: només hi va anar a votar el 36,2% del cens, cosa que demostra, d’una banda, que només es van mobilitzar seriosament els partidaris de derogar la llei i, d’altra banda, que la gran majoria de la societat eslovena no s’hi va mostrar en contra, motiu pel qual van valorar que calia tornar a impulsar accions per aconseguir canvis legislatius en aquesta línia. El resultat final d’això va ser l’aprovació de la nova normativa l’abril passat -i es va rebutjar també la possibilitat que fos sotmesa a referèndum- que ha permès aquest primer casament.

Imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, Eslovènia

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar amb prou feines deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment de Iugoslàvia entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia indepedent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, també ves va annexar part de Dalmàcia i Montenegro. Anteriorment ja s’havia annexionat Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya. Hongria i l’Estat Independent Croat també se n’apropiaren un petít bocí.

Ljubljiana es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, depenent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.

En el següent vídeo, d’uns vuit minuts de durada, podeu veure imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, elaborat per les forces d’ocupació mateix. Tot un document.

Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

Segons Transparència Internacional, la percepció de corrupció és generalitzada a tots els països balcànics

Aquest 25 de gener, Transparència Internacional (IT) va fer públics els resultats de l’Índex de Percepció de la Corrupció corresponents a l’any 2016. Cada any per les mateixes dates presenta un document similar on s’analitza la pecepeció que tenen els ciutadans, especialistes i diverses institucions, sobre aquest tema. El document s’ha elaborat a partir d’enquestes fetes a més de 60.000 ciutadans.

Transparència Internacional és una organtizació governamental implantada arreu del món, que té com a objectiu combatre la corrupció. Més que analitzar casos concrets, que segons ells correspon més a l’àmbit del periodisme, el que fan és fer propostes més a llarg termini, per impulsar reformes del sistema que en permetin la prevenció.

La conclusió global a què arriben aquest any, com a organisme, és que els governs d’Europa i de l’Àsia central no fan prou per combatre-la, cosa que provoca la desafecció de la població de la “política” i dels seus representants. Globalment, una tercera part de la població, segons les seves conclusions, creu que els governs i els governants són corruptes. Ara bé, aquesta proporció creix de manera notable en alguns estats, com Espanya, Moldàvia i Kosova, on dos terços de la població consultada estan convençuts que la corrupció és el problema més greu dels països respectius.

La percepció que el propi país és el pitjor en aquest aspecte és molt estesa. Tal com reflecteixen les conclusions que podeu llegir en el següent enllaç, així ho pensen el 86% dels ucraïnesos, el 84% dels moldaus, els 82% dels bosnians i el 80% dels espanyols.

És evident que es poden fer una infinitat de crítiques a aquesta “llista” i als criteris que es fan servir. IT utilitza diverses empreses que l’assessoren a l’hora d’elaborar-les. I és evident que no són precisament institucions que desvetllin una particular confiança. Hi podem trobar el Banc Africà de Desenvolupament, la Fundació Bertelesmann, el setmanari d’informació econòmica The Economist -que tots sabem de quin peu coixeja-,  o l’ultraliberal Freedom House. Podeu llegir-ne una crítica ben fonamentada en un article aparegut a Iniciativa Debate.

Més enllà de tot això, però, no deixa de tenir el seu interès consultar-la, encara que sigui amb moltes precaucions. Encapçalen la llista, amb millors resultats, Dinamarca i Nova Zelanda, amb un índex de 90 (sobre 100, com més baix és el percentatge, pitjor n’és la percepció), seguits per Finlàndia, Suècia, Suïssa, Noruega i Singapur, amb índexs propers a 90. França queda molt més lluny, en vint-i-tresè lloc, amb l’índex 69 i Espanya el quaranta-quatrè, amb l’índex 59, per sota de Botswana, Cap Verd, Brunei o Barbados.

Pel que fa als països balcànics, el més ben situat és, tal com era d’esperar, Eslovènia, en el lloc 31è, amb l’índex 61. Tota la resta queden per sota dels 50, que és la xifra que Transpàrència Internacional considera crítica. Primer de tots hi ha Croàcia (49, en el 55è lloc) -tot just amb un punt més que Hongria-, Romania (48, en el 57è) –encara per davant de països com Cuba o Itàlia-, Montenegro (45, el 64è), Sèrbia (42, el 74è), Bulgària (41, el 75è), Albània i Bòsnia i hercegovina (tots dos 39, el 83è), Macedònia (39, en el 90è). Més enrere encara queden Kosova (31, el 95è) i Moldàvia (30, el 123è). El total d’estats analitzats són 176.

Així com el conjunt de països mantenen uns índexs similars als de l’any anterior, els resultats de Kosova i Moldàvia són clarment inferiors, cosa que demostra que és un problema creixent.

Podeu consultar la llista completa en el següent enllaç 

 

Relacions cada vegada més tibants entre Croàcia i Eslovènia

Quan es van formar els nous estats a la península balcànica després de la desintegració de Iugoslàvia, es van respectar bàsicament les fronteres republicanes traçades durant els anys de la Iugoslàvia socialista. Tot i això, hi ha hagut alguns conflictes en zones molt concretes. Probablement el més famós i conegut és el contenciós entre Croàcia i Montenegro per la península de Prevlaka.

Aquest, però, no ha estat l’únic de relativa importància. N’hi ha un altre que ha influït en la política europea, com és el que ha enfrontat/enfronta Croàcia i Eslovènia. Ha tingut prou gravetat com per fer que Eslovènia bloquegés durant anys l’entrada de Croàcia a la Unió Europea.

Ara, aquest conflicte encara no resolt està provocant un deteriorament intens de les relacions entre tots dos estats. Aquest darrer any, les relacions entre Eslovènia i Croàcia no han estat gens fàcils. Alguns problemes s’arrosseguen des de fa anys, com els temes relacionats amb la central nuclear, i els residus que provoca, de Krsko, a la banda eslovena de la frontera, però a tan sols quaranta quilòmetres de Zagreb; problemes derivats de la gestió de la Banka Ljubljanska, on molts croats tenen diners, o el control d’autopistes que travessen tots dos estats. Cal afegir-hi també, sobretot durant el 2016, els conflictes derivats de la construcció d’una tanca de 187 quilòmetres (d’un total de 688 de frontera comuna) en el tram que separa tots dos països. Aquests dies, però, a mesura que s’acosta la decisió final del Tribunal Internacional d’Arbitratge de l’Haia sobre la delimitació del traçat fronterer, que s’ha de fer pública aquest any, la tensió ha arribat a punts insospitats.

La setmana passada mateix, el ministre d’afers estrangers eslovè, Karl Erjavec, va arribar a amenaçar de tancar, aquest estiu, els passos fronterers amb Croàcia en cas que aquest estat no acceptés la sentència final. Va insisitir que això podia tenir unes conseqüències importants per al turisme a Croàcia. És ben cert que el turisme representa un percentatge molt important del PIB croat, un 25%. A més, el turisme provinent d’Àustria i Alemanya, que seria el més afectat per aquesta mesura, és, tant numèricament com econòmicament, el més important.

Evidentment, una amenaça d’aquest tipus ha aixecat totes les alarmes a Croàcia. Aquest mateix cap de setmana, dos eurodiputats croats han interpel·lat la Comissió Europea per tal que es manifesti sobre aquestes amenaces. Argumenten que una mesura d’aquest tipus representaria un impediment del lliure moviment de persones, emparat per la legislació europea.

De tota manera, cal emmarcar les declaracions del ministre eslovè. Fa setmanes que des de Croàcia s’està especulant sobre la possibilitat de no acatar la decisió del Tribunal d’Arbitratge, cosa que, des d’Eslovènia, és considerat un autèntic frau, ja que tots dos països havien acceptat aquest procediment. De fet, la setmana passada mateix, representants el govern croat es van manifestar en la línia de no implementar el que decidís aquest Tribunal. Ara, Croàcia el que proposa és reprendre les converses bilaterals entre tots dos estats.

La delimitació de les fronteres

L’any 2011, tots dos estats van acceptar un arbitratge internacional per resoldre el litigi. Hi ha més d’un territori afectat per aquest arbitratge. El més important, i que ha provocat més tensions, és el del golf de Piran. Tots dos governs, per començar, n’aporten dades contradictòries: segons Croàcia comparteixen 670 quilòmetres de frontera i segons Eslovènia la frontera compartida és de 688.

L’origen del conflicte cal cercar-lo arran de la dissolució del Territori lliure de Trieste, l’any 1954, en què es va dividir entre Itàlia i Iugoslàvia. L’any 1975 la divisó es va donar per tancada amb el tractat d’Osimo, però van quedar alguns punts poc detallats.

L’any 1991, Eslovènia va presentar una primera proposta de delimitació, que consistia a situar la frontera en el centre del golf, però un any més tard va declarar la sobirania sobre tot el golf, cosa que Croàcia no ha acceptat mai. Lògicament, el debat també afecta les aigües territorials. Cal afegir-hi, a més, que part de la població que hi viu és italiana, i no eslovena o croata.

Un altre punt de conflicte és la delimitació de la frontera al delta del riu Dragonja. Segons Eslovènia, la frontera ha de situar-se al sud del delta mentre que per a Croàcia el límit territorial l’ha de marcar el riu.

Finalment, hi ha un punt fronterer, a Plovanija, construït unilateralment per Croàcia però no reconegut per Eslovènia, el cim del Zumberak/Gorjanci, on hi havia una caserna de l’exèrcit iugoslau, i un petit territori entorn del riu Mura.

Durant anys hi ha hagut diferents intents d’acord entre ambdues parts, però cap no ha rebut prou suport a banda i banda de la frontera.

El primer va ser l’any 2001, entre Janez Drnovsek i Ivica Racan, segons el qual Croàcia obtenia un terç del golf i frontera marítima amb Itàlia, mentre que Eslovènia aconseguia un corredor que li permetia accedir a aigües internacionals. Eslovènia va ratificar l’acord, però el parlament croat no ho va fer mai.

Uns anys mes tard, el 2007, es va signar l’acord de Bled on es proposava ja un arbitratge del Tribunal de l’Haia, de manera que totes dues parts poguessin reclamar els territoris en litigi que creguessin oportuns. En aquest cas, a Eslovènia el suport va ser molt escàs i va quedar en paper mullat.

Després d’alguns incidents entre tots dos estats i campanyes de grups ultranacionalistes, tant d’un país com de l’altre, es van bloquejar totes les negociacions.

A partir de llavors, aquest contenciós va ser utilitzat pels dos govern en afers internacionals, per exemple en l’accés de Croàcia a la Unió Europea i a l’OTAN. Eslovènia va arribar-ne a bloquejar la negociació.

El precedent de la resolució del conflicte entre Croàcia i Montenegro al Tribunal d’Arbitratge de l’Haia va ajudar a desencallar el tema. Croàcia va proposar, després, una solució similar a Eslovènia, però va ser desestimada. Finalment, un acord entre Jadranka Kosor, per part de Croàcia, i Borut Pahor, per part d’Eslovènia, va permetre que aquesta fos la via de resolució del conflicte. El Tribunal s’havia de constituir després que Croàcia entrés a formar part de la Unió Europea.

Eslovènia tanca dos passos fronterers amb Croàcia

El pànic histèric que plana a diversos països per l’arribada d’una nova onada de refugiats ha fet que el govern eslovè hagi optat per barrar dos passos fronteres amb Croàcia. Aquests dies s’han sentit rumors, una vegada més, que es podria reactivar el pas de refugiats cap al centre d’Europa per diferents vies. S’ha especulat amb una possible via albanesa (hi ha hagut alguns detinguts, només poques dotzenes), sobre el pas per Bòsnia i també pel pas via Croàcia cap a Eslovènia, ara que les opcions a través de la Voivodina i Hongria semblen totalment tancades.

Aquesta setmana mateix s’han instal·lat aquestes vergonyoses tanques a Bregana-Obrezje i també a Maceij-Gruskovje. No seran les úniques que s’hi construiran, en el traçat fronterer. Segons fonts del ministeri de l’interior eslovè, gestionat per Andrej Spenge, un total de 27 quilòmetres i mig seran tancats totalment al pas de manera immediata i s’està estudiant la possiblitat que siguin més. També han comentat que aqeustes barreres són provisionals i que l’objectiu és evitar que es produeixi una “allau”, tal com va passar durant l’any 2015.