Eleccions a Montenegro el proper 16 d’octubre

Finalment ja hi ha data per a les properes eleccions montenegrines. La data triada pel president, l’incombustible Milo Djukanovic, és el 16 d’octubre. D’aquesta manera pretén posar punt i final a la profunda crisi política que viu aquest petit país balcànic des de fa mesos.

L’evolució política de Macedònia, Montenegro i Kosova ha tingut força punts de contacte aquests darrers anys. De fet, en tots tres estats, han estat particularment importants les mobilitzacions contra els governs respectius, acusats de pràctiques corruptes i mafioses i, fins i tot, de frau electoral. En aquest sentit, les semblances són més grans amb Macedònia, on govern i oposició van arribar a un acord, Acord de Przino, que havia de culminar amb unes eleccions lliures que permetessin tancar la crisi.

A Macedònia encara no és gens clar com acabarà tot plegat, ni si l’oposició boicotejarà les eleccions o no. A Montenegro, en canvi, on es va arribar a un acord similar el passat mes de maig, sembla que es van complint els punts acordats i els terminis.

En aquests moments, a Montenegro hi ha un govern d’unitat nacional, on a més del Partit Democràtic dels Socialistes (DPS) –el partit de Djukanovic- hi són presents diversos partits de l’oposició (URA, Demos i Partit Socialdemòcrata), arran precisament d’aquest acord del mes de maig. El Partit Socialdemòcrata (SDP), liderat per Krivokapic, que sempre havia format part de la coalició governamental i havia col·laborat estretament amb el partit de Djukanovic, ha passat, a efectes pràctics, a l’oposició. L’objectiu de l’entrada de l’oposició al govern era controlar aquells aspectes de la gestió més qüestionats, com per exemple les finances públiques. Els partits opositors van accedir al control de quatre ministeris clau: Interior, Finances, Treball i Agricultura. A més, segons aquest acord, cent cinquanta funcionaris tenen la potestat de controlar actes de govern.

Entre l’estiu i Nadal de l’any passat les mobilitzacions populars van ser molt nombroses i, el més important de tot, van superar el marc dels tradicionals partits opositors. Moltes persones, i també organitzacions i partits vinculats, a Djukanovic també es van manifestar, de manera que mai, com fins llavors, s’havia qüestionat, el poder de Djukanovic, l’autèntic patró de la política montenegrina. Djukanovic controla l’estat des de l’any 1991, ja sigui com a primer ministre o bé com a president, càrrecs que ha ocupat de manera alterna durant tots aquests anys.

A més, posteriorment s’hi ha afegit l’intens debat sobre la integració del país a l’OTAN. Montenegro ha estat convidat formalment a integrar-s’hi, cosa que ha provocat la indignació de bona part de la població, i de l’oposició. La població que defensa tesis considerades prosèrbies ha protestat reiteradament contra les intencions del govern en aquest sentit i ha demanat la convocatòria d’un referèndum, tal com ha defensat també Rússia reiteradament.

L’oposició ha començat a mobilitzar-se per tal d’aconseguir una candidatura al màxim d’unitària possible o, com a mínim, per decidir conjuntament quines mesures prenen, entre les quals hi ha fins i tot un hipotètic boicot en cas que no es compleixin unes mínimes garanties democràtiques. En aquestes converses hi són presents el Front Democràtic (DF), URA, el Partit Socialdemòcrata (SDP) i el Partit Socialista Popular (SNP), tradicionalment proserbi i el més important partit de l’oposició. Un dels temes que pot enterbolir aquesta unitat d’acció és, precisament, el de la pertinença a l’OTAN, ja que sobre aquest tema poden defensar tesis totalment contradictòries, com per exemple passa entre els socialdmòcrates i el Partit Socialista Popular.

Finalment, el partit Montenegro Positiu, fins fa poc opositor, s’està perfilant com a possible aliat de Djukanovic. Caldrà veure, doncs, com evolucionen les coses a Montenegro, si finalment hi ha eleccions realment lliures i, sobretot, si l’actual oligarquia en el poder és finalment bandejada.

Anuncis

Les necròpolis de Bòsnia i Hercegovina, declarades Patrimoni de la Humanitat

El conjunt de làpides monumentals conegudes com a Stécci va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, en la darrera sessió que va tenir lloc en el marc de la 40a trobada d’aquesta institució, a Istanbul, entre els dies 10 i 20 de juliol. D’aquesta manera s’afegeix a la llarga llista de monuments que han rebut aquesta consideració, i que podeu consultar -la llista íntegra- en el següent enllaç: Llista del Patrimoni Mundial.

Es tracta d’un conjunt de 30 necròpolis, la gran majoria de les quals situades en territori bosnià (22). També n’hi ha 3 a Sèrbia i a Montenegro i, finalment, dues més a Croàcia. En total, hi ha 69.356 tombes situades en 3.162 indrets diferents. La gran majoria són a Bòsnia i Hercegovina, 4.400 a Croàcia, 4.100 a Sèrbia i 3.500 a Montenegro. En territori bosnià, la zona de més gran concentració és la del sud, que coincideix amb l’antic ducat de Hum (Hercegovina), encara que se’n poden trobar arreu, tret de les zones de Banja Luka, Jajce, Tuzla i Bjeljina.

Aquests conjunts de làpides van ser construïts, sobretot, en el període comprès entre mitjan segle XIII i el segle XV. Encara que no se’n conserva cap del segle XII és bastant probable que ja es construïssin en aquella època, i potser fins i tot en el segle XI. La majoria de les conservades són dels segles XIV i XV. Amb la incorporació d’aquests territoris a l’Imperi otomà es van deixar de construir.

Sempre ha estat molt polèmica la seva interpretació i, de fet, no hi ha acord sobre el seu origen. D’una banda, per a molts estudiosos ha estat una forma pròpia dels enterraments de la zona, i es poden vincular tant a l’església catòlica, com a l’ortodoxa o a l’església bosniana. D’altres han pretès relacionar-les exclusivament amb l’església bosniana i més concretament amb els bogomils, una heretgia de caràcter dualista, similar al catarisme, estesa pels Balcans  . Encara uns altres han intentat relacionar-les amb poblacions valaques, amb rituals propis dels antics eslaus o fins i tot dels il·liris.

Bosniangraves bosniska gravar februari 2007 stecak stecci5

Aquesta foto prové de Wikimedia Commons; autor:Litany

Sembla que l’origen del mot cal cercar-lo en el terme stajati, propi del sud-eslau antic, que vol dir senzillament dret, erecte, ja que majoritàriament són làpides monolítiques i verticals. Un percentatge important dels epitafis d’aquestes tombes està escrit en alfabet ciríl·lic bosnià, tot i que també n’hi ha en glagolític i en llatí. De la trentena de necròpolis que es conserven, probablement la més coneguda és la Radimlja, prop d’Stolac.

Tot i que la majoria de tombes estan decorades de manera molt senzilla, ha cridat l’atenció l’ornamentació enigmàtica d’algunes d’aquestes tombes, on s’hi poden veure espirals, fulles de vinya, raïm, sols, llunes creixents, cérvols, óssos, estels, escenes de ball, de caça, que s’han prestat a múltiples especulacions.

Adil Osamnovic, ministre d’Afers civils de Bòsnia i Hercegovina, va fer públic, primer, la inclusió d’aquestes làpides en la llista que havia de valorar la UNESCO i, posteriorment, la seva aprovació. Ha destacat també, Osamnovic, el paper positiu que pot tenir aquesta declaració per al turisme a la zona.

Els governs de Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro i Croàcia van iniciar el novembre de 2009 les gestions per tal que els stecci fossin incorporats en aquesta prestigiosa llista.

 

Podeu accedir a més informació en l’enllaç:

Stećci – Bosnian monumental medieval tombstones, publicat a Bosnia facts

 

Gulag Orkestar, de Beirut

Gulag Orkestar és un disc gravat pel grup independent nord-americà Beirut l’any 2005 on, des del seu peculiar estil, fan una aproximació molt lliure a la múscia balcànica. L’èxit d’aquest álbum va ser autènticament esclatant. Val molt la pena d’escoltar-se’l.

En aquest post us oferim dues cançons d’aquest disc: The Gulag Orkestar –que dóna nom al treball- i Bratislava, i també una versió exquisida d’Ederlezi, una cançó molt popular dels roms balcànics.

Israel no reconeixerà Kosova com a estat

L’ambaixador israelià a Belgrad, Joseph Levy, va fer aquestes declaracions després de mantenir, aquesta mateixa setmana, una reunió amb el ministre serbi d’afers estrangers, Ivica Dacic. Va reiterar el compromís que el govern israelià va transmetre al presdient serbi, Tomislav Nikolic, quan va visitar Israel el maig del 2013, segons el qual Israel no tenia cap intenció de reconèixer la independència unilateral de Kosova.

Durant aquell any es va especular sobre un possible reconeixement de Kosova per part d’Israel, que es van disparar l’any passat arran d’un viatge del cap de govern d’aleshores -i actual president- Hashim Thaci, a Tel Aviv, i també després de la presència de Netanyahu a Kosova, per assistir a la inauguració d’un monument dedicat a les víctimes de l’holocaust a la capital kosovar.

El reconeixement internacional de Kosova està molt estancat aquests darrers anys. Si bé és veritat que alguns estats es van afegint a la llista de països que el reconeixen, com Surinam -anunciat fa dos dies pel ministre d’afers internacionals de Kosova, Enver Hoxhaj-, el seu nombre es manté encara poc més per sobre del centenar d’estats, 113. Surinam és l’únic estat que ha reconegut Kosova durant el 2016, i en tot l’any 2015 només ho va fer Antigua i Barbuda.

 

Un membre de la coalició de govern de Bulgària justifica l’intent de cop d’estat a Turquia

Valeri Simeonov, un dels líders de la coalició nacionalista búlgara Front Patriòtic, que dóna suport al govern de Bulgària, ha justificat, en unes declaracions a NOVA TV, l’acció que pretenia enderrocar, el cap de setmana passat, Erdogan del poder.

Ha argumentat el seu posicionament amb la idea que els promotors del cop d’estat segurament pretenien que el govern de Turquia fes marxa enrere en els seus postulats de caràcter islamista i que s’imposés una altra vegada una visió secular de l’estat.

Des de fa mesos, a Bulgària són constants les campanyes que alerten del perill que, segons els promotors, representa Turquia per al país, i també alerten de la relativa proximitat del territori controlat per Daesh, Estat Islàmic, organització amb la qual Turquia té, com a mínim, unes relacions ambigües.

Tot i això, Simeonov considera que el govern, del qual forma part el seu partit -encara que ell no sigui titular de cap cartera-, no tenia cap altra opció que defensar el govern legalment constituït i posicionar-se contra el cop d’estat.

Simeonov és el secretari general del Front Nacional de Salvació de Bulgària, integrat al Front Patriòtic. Són conegudes les desavinences de Simeonov amb l’altre gran cap visible de la coalició, Krasimir Karakatxanov.

Com era d’esperar, aquestes declaracions han aixecat una forta polseguera. Boiko Boríssov, cap de govern i màxim líder del partit GERB (el més important de la coalició governamental) no ha trigat gens a reiterar els discurs oficial del govern, de condemna del cop d’estat i de suport al govern d’Erdogan.

Tot i això, el govern búlgar va aprovar fa dos mesos una partida extraordinària per tal de continuar la construcció del mur que separa Bulgària de Turquia.

La policia búlgara deté centenars de refugiats

Tal com comentàvem en el post d’ahir, la policia i l’exèrcit de Sèrbia han intensificat els controls fronterers amb Bulgària i Macedònia. Una de les conseqüències immediates que això ha comportat és que les autoritats búlgares també han augmentat el control i la pressió sobre els refugiats, tant a la frontera com a l’interior del país.

Fruit d’aquest augment del control policial ha estat l’elevat nombre de detencions de persones que intentaven travessar el país i entrar a territori serbi.

Segons informa Balkan Insight, com a mínim 162 persones van ser detingudes a la capital, Sofia, i 45 més quan intentaven travessar la frontera, més concretament prop dels passos fronterers de Bregovo i Kula. Les dades que facilitem són les aportades per BIRN, que és un mitjà que contrasta les informacions que ofereix. Els altres mitjans que hem consultat, sobretot búlgars, donen unes xifres sensiblement menors, però el fet més rellevant és que cap coincideix, dada prou significativa per ella mateixa. D’aquests detinguts, aproximadament dues terceres parts, en això sí que hi ha unanimitat, eren afganesos, pràcticament tota la resta pakistanesos i només dos iranians. Aquests són els països d’origen de la majoria de refugiats presents en aquests moments a Sèrbia.

Balkan Insight també afirma que segons fonts del Ministeri de l’Interior, també s’han detingut 157 persones que intentaven passar la frontera turco-búlgara, que també ha vist reforçat el control arran dels fets esdevinguts a Turquia aquestes darreres jornades. Cal recordar que el passat mes de maig, Bulgària i Turquia van signar un acord per facilitar l’extradició a Turquia de les persones que haguessin entrat il·legalment a Bulgària.

Al marge del control policial, diversos grups ultradretans continuen organtizant patrulles per tal de “caçar” immigrants. El més trist és que aquestes patrulles gaudeixen d’impunitat. Un exemple d’això és la sentència absolutòria, d’aquesta setmana mateix, de Petar Nizamov, que havia retingut tres immigrants prop de la frontera amb Turquia. Nizamov va justificar la seva actuació argumentant que lluitava contra el crim.

El govern serbi reforça el control a les fronteres amb Bulgària i Macedònia

El govern serbi ha decidit d’augmentar el control sobre les fronteres, particularment amb Macedònia i amb Bulgària. El tancament total dels accessos fronterers decretat pel govern hongarès, ara fa quinze dies, ha fet que el nombre de refugiats presents a Sèrbia s’hagi incrementat de manera substancial.

Hongria va decidir aplicar uns sitema de control de fronteres encara més estricte del que ha mantingut aquests darrers mesos. En el moment d’anunciar aquesta mesura va retornar immediatament 870 persones a Sèrbia i va anunciar la intenció de retornar-ne més, uns quants milers, que hi havien entrat via Sèrbia. En aquests moments, el nombre d’efectius policials que controlen les fronteres d’Hongria s’ha incrementat en 6.000, en relació amb els d’abans d’aquesta mesura.

No hi ha xifres exactes del nombre de refugiats actualment presents a Sèrbia. Varia de manera notable segons el mitjà consultat, i oscil·la entre els 1.500 i els 3.000. Sí que hi ha unanimitat que la majoria d’aquests refugiats provenen sobretot de l’Afganistan, un 80%, i en menor mesura de Síria i del Pakistan.

Per tal d’evitar que l’allau es pugui escapar de les mans, el ministre de l’interior, el qüestionat Nebojsa Stefanovic, ha decretat que la policia i l’exèrcit incrementin les patrulles en els punts fronterers per on es té constància que entren refugiats. També ha volgut deixar molt clar que Sèrbia no permetrà una arribada massiva de refugiats.

El cap de govern, Aleksander Vucic, també ha volgut alertar la població dels riscos que comporta aquesta arribada, així com dels perills del terrorisme i de la inestabilitat a la propera Turquia. Tot i això, ha confirmat que Sèrbia no té la intenció de construir cap mur per tancar a pany i forrellat les seves fronteres.

Per la seva banda, el govern búlgar també ha intensificat els controls a les fronteres. La constant arribada de refugiats i la possibilitat que fugitius de les repressió del govern turc vulguin entrar-hi, ha fet que el govern del conservador Boiko Borissov hagi augmentat, també, les dotacions destinades a controlar els passos fronterers. A més, segueix donant carta blanca als grups de caire ultradretà, dedicats a perseguir i capturar refugiats i immigrants, que continuen actuant en el seu territori.

Quan els catòlics del nord d’Albània van proclamar la independència. L’efímera república de Mirdita, juny-novembre de 1921

Albània es va convertir en estat independent arran dels acords signats en el el marc del Tractat de Londres, de l’any 1913, que posava punt i final a la Segona Guerra Balcànica. Una de les conseqüències que van tenir les anomenades dues Guerres Balcàniques, que van tenir lloc entre els anys 1912 i 1913, va ser un canvi important en el traçat de les fronteres dels diversos estats i la creació d’aquesta Albània independent.

De tota manera, la nova Albània va néixer com un estat feble, i assetjat pels interessos dels estats veïns i els interessos expansionistes de les grans potències, particularment Itàlia. De fet, es pot dir perfectament que era una independència més formal que real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat fos triat per aquestes potències. Cal afegir-hi, a més, que tant Rússia com França s’hi van oposar radicalment.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va tornar a enfrontar els països de la regió. El país va ser ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines, que van voler-se’n apropiar parts, i després franceses, italianes i d’Àustria-Hongria.

Albània, com a estat sòlid, es pot dir que no es comença a consolidar fins al desembre de 1920, quan és admesa a la Societat de Nacions (SDN). L’any següent, van quedar perfectament delimitades les fronteres, tot coincidint amb el final de la república de Mirdita. Fins llavors, les reivindicacions dels diversos estats veïns no s’havien deixar de fer sentir.

En aquest context d’indefinició de sobiranies, que va tenir lloc durant aquest període turbulent, es va proclamar una república, que va tenir una vida efímera: la República de Mirdita, al nord d’aquest país, en un territori molt limitat geogràficament, amb poca població –uns trenta mil habitants-, i amb la particularitat que era molt majoritàriament catòlica.

Cal tenir en compte que la població catòlica en el conjunt d’Albània és relativament escassa i que, per tant, la seva capacitat d’influència en la política del país era més aviat minsa. A més, i no gens menyspreable, la població de la zona estava tota vinculada al clan dels Mirditi, predominant a la regió. No es pot obviar la importància dels diversos clans, notòria encara ara i amb més trascèndència fa gairebé un segle.

La República de Mirdita es va proclamar el 17 de juliol de 1921, i va tenir una durada breu, ja que el seu punt i final és posat el novembre, el dia 20, d’aquest mateix any, quan l’exèrcit albanès va ocupar tot el territori revoltat.

No es pot entendre aquesta proclamació sense la figura de Gjion Markagjoni, que va encpaçalar aquest moviment independentista. Gjioni, cap del clan Mirditi i únic president d’aquesta república, la va proclamar a la localitat de Rreshen. Mirdita no va ser reconeguda per cap estat, tot i que es té perfectament documentat el suport iugoslau a aquest projecte. No només, això, sinó que les tropes del nou Regnes dels Serbis, Croats i Eslovens van ser presents al territori fins que els acords de novembre de 1921 van tancar definitivament la qüestió. Segons fonts albaneses, com a mínim hi havia 2.000 soldats del nou regne sud-eslau.

Cal buscar les causes d’aquests fets en la por dels clans tradicionals a perdre poder en el nou estat que s’estava constituint, el temor de la població catòlica a quedar marginada i a perdre el control de les terres i, finalment, els interessos expansionistes del nou Regne del Serbis, Croats i Eslovens, interessat a debilitar al màxim el nou estat albanès.

Gjioni, el 17 de juliol, va far arribar un telegrama al govern albanès on feia saber que havien proclamat la independència i on també manifestava la seva intenció d’arribar a acords i a una bona entesa amb Grècia, Itàlia i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Grècia va inhibir-se i no va prendre partit. Itàlia, per la seva banda, es va negar a reconèixer Mirdita, tot al•legant que seria un precedent molt perillós. Només Belgrad hi va reaccionar de forma positiva

Per a Iugoslàvia, estat tot just acabar de constituir, evidentment era una forma d’aconseguir una influència a la zona i ser presents en les diverses taules de negociacions. Van utilitzar com a argument que el govern albanès volia afavorir els interessos dels grans propietaris musulmans en detriment dels interessos dels pagesos catòlics.

Quan Belgrad va rebre la notificació de la independència de Mirdita va apel•lar a la SDN perquè intervingués, ja que segons ells, a Albània hi havia dos governs, i calia que la SDN ajudés a clarificar la situació. En aquest sentit, la tasca del delegat de Belgrad, Jovanovic, en aquesta institució fou intensa.

Albània ja havia demanat la intervenció de la SDN amb anterioritat, la primera vegada el juny de 1921. Llavors va plantejar que Iugoslàvia tenia intenció d’ocupar militarment el territori de Mirdita. Davant el silenci de la SDN, i un cop proclamada la independència de Mirdita, l’agost del 1921 van tornar a demanar la implicació de la SDN.

Finalment, la SDN va convocar una conferència d’ambaixadors que havia de ser la que prengués una decisió definitiva sobre el tema. El 9 de novembre, després de tancar l’acord que delimitava les fronteres d’Àlbània –i que, per tant, negava qualsevol legitimitat a Mirdita-, va comminar les tropes iugoslaves a marxar-ne, amb la qual cosa la República de Mirdita va perdre el principal suport, cosa que va permetre que les tropes albaneses ocupessin fàcilment el territori.

Quan Mirdita va ser reincorporada a Albània, Gjioni va exilar-se a Iugoslàvia, tot i que després va tornar a Albània, on va tenir un paper polític rellevant, encara que mai més va plantejar cap tipus de proposta secessionista, ni tan sols autonomista per a Mirdita. A l’hora de proclamar la independència de Mirdita, Gjioni no va apel•lar a sentiments identitaris sinó que sobretot va acusar el nou govern albanès de tenir aspiracions autoritàries similars a a les dels Joves Turcs, i també que tenien intencions contràries als interessos dels catòlics del nord d’Albània.

La majoria dels búlgars vol romandre a la Unió Europea

Una de les conseqüències immediates del resultat del referèdum que va tenir lloc a la Gran Bretanya sobre la continuïtat d’aquest estat a la Unió Europea ha estat la de promoure el debat sobre els avantatges de romandre a la Unió en diversos països.

Diversos partits d’extrema dreta van proposar, immediatament després de saber-se’n els resultats, de fer-ne de similars en els seus país, tal com va demanar Marine Le Pen a l’Estat francès o Geert Wilders a Holanda. També s’ha especulat amb el fet que Suècia també pugui fer un referèndum o, ara fa pocs dies, el president txec, Milos Zeman, també va manifestar que no estaria malament de fer un referèndum d’aquestes caracterítstiques a Txèquia.

El que és evident és que la popularitat de la UE està sota mínims i cada vegada, sobretot entre les classes populars, més persones no tenen gens clar que sigui un projecte que afavoreixi els seus interessos.

Per contrastar aquesta sensació, s’ha recorregut a la demoscòpia per tal de conèixer el grau de simpaties que desperta la Unió Europea. Gallup International va fer públics els resultats d’una enquesta feta a Bulgària, divulgats per diversos mitjans, segons la qual, el percentatge de suports a mantenir-se a la Unió Europea seria, en aquests moments, del 61%, un dels més elevats d’Europa. Segons la mateixa enquesta, el 20% votaria a favor de marxar-ne, mentre que hi hauria un 19% d’indecisos.

Una altra dada, també molt rellevant i gens menyspreable, és que aquest suport era del 82% tan sols fa mig any, a mitjan desembre, quan es va fer una enquesta semblant. La diferència entre una enquesta i l’altra és més que notable. Llavors, en l’enquesta feta en catorze estats membres de la UE, Bulgària era el segon país més entusiasta només superat per Romania, on el 85% haurien votat romandre-hi. En aquesta enquesta, el 54% dels ciutadans britànics ja manifestaven la seva negativa a continuar-hi. Als Països Baixos, Suècia i Dinamarca els percentatges contraris a mantenir-se a la UE també eren molt importants, tot i que no majoritaris.

El president de la República Sèrbia de Bòsnia torna a negar que Srebrenica fos l’escenari d’un genocidi

El president de la República Sèrbia de Bòsnia, el polèmic Milorad Dodik, ha fet unes declaracions a la premsa on es referma en la idea que no acceptarà mai que els fets d’Srebrenica de l’any 1995 siguin qualificats de genocidi. Va insistir que mai no ho acceptarà, senzillament perquè no ho va ser. Titlla de gran mentida el “muntatge” fet entorn d’Srebrenica, encara que no negui els fets dramàtics que van passar-hi, però que en cap cas no es poden qualificar de genocidi.

Va aprofitar, també, per qüestionar el nombre oficial de víctimes,i per minimitzar-lo. Normalment, sempre que es parla de la xifra oficial de morts, el nombre oscil·la entre els 8.300 i els 8.700. Segons Dodik, algunes fonts el redueixen a 5.000, i segons altres fonts, sempre segons les paraules de Dodik, no va superar els quatre mil. Es va mostrar partidari que un a comissió independent en fes el recompte.Alhora va fer una crida a recordar les morts de Bratunac, municipi proper a Srebrenica on, segons Dodik, van morir 3.500 serbis a mans de l’Armija, l’exèrcit, bosnià.