Massa tard per a Cèlia, de Teresa Pàmies, impressions de l’Eslovènia dels anys vuitanta

Massa tard per a Cèlia és un text on conflueixen diversos gèneres literaris, des de la novel·la, el llibre de memòries i de viatges, fins a les reflexions polítiques, cosa que el fa difícilment catalogable.

El personatge central de la trama és la figura de Cèlia Planes, una suposada amiga de Teresa Pàmies. Durant la Guerra Civil, quan era molt jove i feia d’infermera, va conèixer un jove brigadista eslovè, Vilko Koraly. Van viure una intensa però breu història d’amor. Vilko hagué de tornar a Iugoslàvia, on va quedar immers en la voràgine de la Segona Guerra Mundial. Va lluitar-hi com a a partisà i va morir-hi l’any 1944. Poc després de marxar de Catalunya, va néixer el fill de Cèlia i Vilko. A partir de llavors, la Cèlia va viure una vida on la figura de Vilko sempre va ser present -en un món ple de fantasies-, tot i no tenir-ne mai més notícies.

D’altra banda, Teresa Pàmies, en un to clarament autobiogràfic ens narra la visita que va fer a Eslovènia a principis dels anys vuitanta, poc després del suïcidi de la seva amiga, Cèlia. El seu testimoni és l’element central de la segona part del llibre. Aquí hi podem trobar les magnífiques descripcions d’alguns dels paratges alpins, del llac de Bled i de la preciosa capital eslovena, Ljubljana. També són molt interessants les impressions sobre el socialisme iugoslau, sobre la qüestió nacional eslovena, i la comparació de la seva situació amb la de Catalunya. Com és lògic, des des la seva militància comunista, ens en canta moltes virtuts, de vegades d’una manera una mica ingènua, tot i ser conscient d’algunes mancances; reflexions interessants tenint en compte que tenen gairebé trenta-cinc anys, i ser fetes en un momnet on ningú no s’esperava el que va passar després.

Al cementiri de Bled, Teresa Pàmies trobarà el desllorigador de la històriade la seva amiga, la Cèlia… Un text senzill, sense pretensions, però profundament emotiu, que val la pena de llegir.

Va ser publicat per Edicions Destino l’any 1984, i va ser reeditat l’any 1996.

 

El Danubi, de Claudio Magris

Claudio Magris és un del escriptors italians més prestigiosos. Va néixer a la ciutat adriàtica de Trieste l’any 1939. Aquest ciutat, llargament vinculada a l’imperi Austrohongarès, amb el seu innegable caràcter centreeruopeu lògicament ha marcat d’una manera determinant la manera de veure el món de Magris i, també, el forneix de bona part dels seus referents.

L’obra que us presentem avui n’és un claríssim exemple. Es tracta de El Danubi, un deliciós text escrit per Magris l’any 1986, per tant, anterior a la caiguda del mur de Berlín i a la deisntegració de Iugoslàvia. El pas dels anys, els canvis de fronteres i de sistemes polítics no l’han convertit de cap de les maneres en un text antiquat i superat, tot el contrari.

El Danubi és una obra difícilment classificable, ja que presenta trets característics dels llibres de viatges, però també de la història cultural, inclou pensaments i reflexions polítques, literàries i filosòfiques,crònica social i, fins i tot, té certs aspectes de la novel•la.

Magris ressegueix tot el Danubi, des del seu naixement, a la Selva Negra, als confins més occidentals de l’Antiga Repúlbica Federal d’Alemanya, fins a la seva desembocadura, al Mar Negre, a la Ucraïna poblada per búlgars. Per les seves pàgines desfilen les ciutats i els paisatges de l’Alemanya meridional, Àustria, Sèrbia, Hongria, Txecoslovàquia, Romania i Bulgària, tots els països regats per les seves aigües, des d’Ulm fins a Belgrad, de Viena a Timisoara (Temeszvar), de Linz a Ruse… o també Becskerek, la ciutat fundada per austriacistes exiliats després de la Guerra de Successió, la majoria dels quals eren catalans.

De la mateixa manera, també ens acompanyen en aquest apassionant viatge algunes figures cabdals de la cultura europea, nascudes o vinculades, a aquests territoris. Freud, Kafka, Lukacs, Canetti, Celan, Grillparzer, Rodolf d’Habsburg, Haydn fan companyia a personatges sinistres com Mengele, Eichmann o Rudolf Höss, o a d’altres d’oblidats, com Marianne Willemer, gran poeta que va ser invisibilitzada per Goethe –al qual s’atribuïren algunes de les seves obres-, o els poc coneguts, per a nosaltres, escriptors eslovacs.

El resultat final és una deliciosa reivindicació de la cultura centreeuropea i un crit i un clam contra tota mena de totalitarismes. Lectura obligada.

La versió encatalà, traduïda per Anna Casassas, va ser editada per Edicions de 1984. 

Per què ens estimem les dones, de Mircea Cartarescu

La primera entrada que vaig publicar en aquest blog sobre literatura va ser sobre un llibre de Mircea Cartarescu que m’havia entusiasmat quan el vaig llegir, ara fa vint anys. Es tractava d’un llibre de relats que, en la versió que vaig llegir, duia per títol El sueño –malauradament no hi havia, ni hi n’ha, traducció lal català-. Ara fa pocs anys es va reeditar amb el nom de Nostalgia –també en castellà-, que era el nom original pensat per l’autor. La segona lectura, quinze anys després, no em va decebre gens –com passa de vegades en segones lecures- i a partir de llavors vaig començar a devorar totes les obres que en podria trobar.

Va ser molt gran l’alegria que vaig tenir, ara fa poc, quan vaig saber que l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor havia publicat en català un recull de textos escrits per Cartarescu l’any 2004, que porta per títol Per què ens estimem les dones. La traducció al català ha anat a càrrec de Xavier Montoliu, que també n’ha escrit el pròleg.

Es tracta d’un conjunt de vit-i-un textos breus, una bona part dels quals amb el format tradicional dels contes però d’altres més aviat amb forma de reflexions, que giren al voltant del món de les dones i dels sentiments que ens provoquen, on temes com l’amor, la bellesa, l’amistat i el sexe són tractats, tot i que no tots, a partir d’una perspectiva formalment autobiogràfica.

D’aquesta manera, desfilen pel llibre primers amors, històries fracassades, desamors, històries molt tràgiques, com la de Zaraza, basada en fets reals, dones que han de buscar aixopluc sota el poder, com Irina.. I tot això, a més, ens permet, a més, acostar-nos a la Romania dels anys vuitanta, tot i que Romania no sigui l’únic escenari dels contes ni tots estiguin ambientats en aquells anys. Jo, particularment, em quedo amb dos noms: Petruta i Ester.

Cartarescu és un dels escriptors romanesos més reconeguts internacionalment, i també dels més traduïts. Va néixer l’any 1956 a Bucarest i va començar la seva carrera literària escrivint versos. Més endavant va fer el pas a la narrativa, tot i que ell sempre s’ha considerat poeta. I només cal llegir els seus textos per comprovar que això és cert.

Uns textos entendridors escrits amb una prosa elegant i captivadora. Una lectura que us recomano.

 

Trieste, de Daša Drndić: una gran novel·la sobre els horrors del nazisme

20170209_0855171

“La veritat és molt simple. Els nostres pares eren criminals i assassins. Oblideu les frases sobre la banalitat del mal”, pàgina 507

La protagonista de la història és Haya Tedeschi, una dona gran, de vuitanta–tres anys, que decideix posar una mica d’ordre en els records de la seva vida. Asseguda al costat del gran finestral de casa seva fa un recorregut per la seva trajectòria vital a partir de records esparsos que ha anat conservant: articles de diari, fotografies, cartes, partitures, llistes, versos…  L’autora ens reconstrueix l’agitada vida de l’Haya, però no només fa això, sinó que ens confronta amb una de les etapes més negres de la humanitat i amb l’actitud dels humans, que d’una manera activa o passiva, permet aquest grau de degeneració.

Haya va néixer en el si d’una modesta família jueva de Gorizia. Gorizia, una ciutat de frontera que ha canviat d’estat diverses vegades, és l’escenari ideal per fer-nos entendre la volatibilitat de les fronteres i per fer-nos veure que res no és etern, a cavall d’Itàlia i de l’Imperi Austrohongarès.

Poc després que Gorizia passés a formar part d’Itàlia, el feixisme es va imposar, en tots els sentits. Haya, tot i ser jueva i criada en una família on tota la part materna era eslovena, també es va sentir fascinada pel feixisme, com molta altra gent també senzilla. Més endavant, amb la invasió alemanya, la seva vida, i la vida de tothom, va canviar encara més, radicalment. Prop de Trieste es va constuir el camp de concentració i extermini de San Sabba, i va conèixer Franz Kurt, un SS alemany, de qui va tenir un fill, que més tard li va ser pres per participar en el projecte Lebensborn, ideat per Heinrich Himmler per crear una raça “forta, perfecta”.

En el text apareixen reproduïts alguns d’aquests documents històrics, com la llista de les nou mil persones d’origen jueu deportades a Itàlia. És un exemple de com ficció i realitat ajuden a recrear tot un món, en una mena de novel•la documental.

Al marge de la història personal, s’entrecreuen una infinitat de testimonis, des de soldats alemanys que amb tota la fredor ens expliquen l’horror que van provocar, el d’algunes víctimes supervivents dels camps d’extermini -i totes les seqüeles que han hagut de suportar durant tota la vida-, la dels infants del projecte Lebensborn, en la soledat de la recerca d’una identitat robada i moltes vegades monstruosa alhora, com la d’Antonio Tedeschi, el fill d’Haya…

Tot plegat fa que Trieste sigui un text dur, difícil de llegir, però alhora imprescindible.

Dasa Drndic és una escriptora croata nascuda a Zagreb l’any 1946. Actualment és professora de filosofia a Zagreb, tot i que s’ha dedicat a la docència, també, als Estats Units i al Canadà.

Trieste ha estat editada en castellà per Automática Editorial, l’agost de 2015, amb trraducció de Simona Skrabec. Va ser publicada en serbrocroat l’any 2007, amb el títol de Sonnenschein.

 

La llengua nòmada, de Norman Manea

manea

La llengua nòmada és un text breu, d’una cinquantena de pàgines, on Norman Manea fa tota una serie de reflexions entorn de la llengua. És, però, sobretot una autèntica declaració d’amor a la llengua, particularment a la llengua materna, i a la llengua com a eina d’expressió.

Manea va néixer l’any 1936 a la zona de la Bucovina que actualment pertany a Romania, que havia estat un autèntic paradís multilingüístic, tot i que quan va néixer Manea aquesta diversitat ja era menor que uns anys enrere. Poden servir d’exemple les dades del cens de 1910, segons el qual a la Bucovina hi vivien 305.000 ucraïnesos, 273.000 romanesos, 168.000 alemanys i 102.000 jueus, a més d’altres comunitats menys nombroses, com els polonesos (10.000) o hongaresos (36.000), per exemple. La zona nord era on es concentrava sobretot la població ucraïnòfona, que pertany a Ucraïna des de l’any 1947, mentre que la població romanesa, globalment, es concentrava més al sud, que ara pertany a Romania.

Evidentment això queda reflectit en aquest text. Va néixer en una família jueva i la seva primera llengua va ser el romanès, tot i que els seus pares parlaven alemany i jiddisch. De molt petit va haver de patir el drama de la Segona Guerra Mundial i de la deportació, quan va ser tancat en un camp de concentració, on es va familiaritzar amb l’ucraïnès. Després, un any a l’escola el va familiaritzar amb el rus. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial va tornar a Romania, on també es va deixar seduir pel francés i per l’hebreu. Finalment, quan es va exiliar, molts anys després, va haver d’incorporar altres llengües. I Manea ens explica quina relació hi va tenir i hi té, no sempre fàcils.

Un altre aspecte en què se centra és en l’ús de la llengua com a eina de manipulació. És evident que l’experiència del “socialisme burocràtic” romanès, una revolució importada com diu Manea, és un exemple claríssim de com el discurs, en el fons buit de contingut, es pot menjar la llengua, la pot corrompre. Tal com afirma, el Partit únic es va apoderar de la llengua de la societat. A partir de llavors l’escriptor i el seu semblant, el lector, havien d’enfrontar-se a la ubiqua policia del llenguatge, que imposava una farsa i un vocabulari limitat i ridícul, tal com afirma Manea.

Finalment, i no menys important, reflexiona sobre llengua i exili i sobre el fet d’escriure en una llengua aliena al país on es viu.

“La llengua representa la nacionalitat veritbale de l’escriptor, el seu sentit de pertinença, la lengua n’és la casa i la patria”
Norman Manea

Per conèixer una mica més Manea, podeu llegir-ne una entrevista que li va fer el diari Ara, amb motiu d’una confèrència que va fer a Barcleona l’any 2014.

També en podeu llegir una ressenya, d’aquest llibre, en el blog d’Enric Serra 

Per acabar, podeu llegir el text La cinquena impossibilitat, també de Manea, un volum d’assaigs on reflexiona sobre el judaisme, la relació entre literautra i règims totalitaris, la situació de l’Europa oriental després de l’enfonsament del socialisme burocràtic…

 

 

 

El tiempo de las cabras, de Luan Starova: una relat contra l’absurditat i l’autoritarisme

ll

Aquesta, publicada en albanès l’any 1993, és una obra que forma part d’un conjunt de deu novel•les inspirades en la història de la família de l’autor, Luan Starova, tot i que en aquest cas els elements fantàstics aportats per Starova són més que evidents.

Està ambientada en la seva infància, just poc després de l’arribada del Partit Comunista al poder a Iugoslàvia. La seva família s’havia traslladat poc abans d’Albània –on va néixer Starova- a Macedònia, quan era molt petit, amb tan sols dos anys.

Un dia, arran de les pretensions dels líders del partit de construir del no-res una nova classe obrera, que havia de permetre la construcció dle socialisme, van arribar a la ciutat on vivien tot de cabrers expulsats de les muntanyes, acompanyats inevitablement dels seus animals, com no podia ser d’una altra manera. Això va fer que la ciutat, tal com explica l’autor, quedés totalment tenyida de blanc i la vida dels seus ciutadans totalment trasbalsada.

A partir d’aquesta anècdota, pretesament ridícula, es desenvolupa tota la història, on l’objectiu bàsic és mostrar l’absurditat de les decisions dictades per la burocràcia del partit, totalment allunyada de la realitat. La vida quotidiana de la ciutat es mourà entre les contradiccions dels dirigents del partit, la picaresca d ela poblacióper aconseguir una vida millor i més digna, la corrupció més o menys generalitzada, les lluites callades i les injustícies.

A tot això cal afegir-hi, com a temes més secundaris, la història d’amor del seu pare pels llibres i l’amor de l’autor pels Balcans. La referència al conjunt dels Balcans és constant en tota l’obra i les referències espacials són escasses, tant que és impossible saber en quina ciutat se situen aquests esdeveniments.

Probablement els personatges són molt esquemàtics, però és molt possible que això respongui a la voluntat de l’autor, per tal que esdevinguin símbols en aquesta mena de faula contra l’autoritarisme i contra l’absurd.

Luan Starova és un dels escriptors albanesos més reconeguts. Va néixer l’any 1941 a Pogradec, Albània, i ha escrit la major part de la seva obra en albanès.

L’edició en castellà va ser publicada per Libros del Asteroide, l’any 2008. La traducció de l’albanès és obra de Ramón Sánchez Lizarralde.

L’edició en francès, Le Temps des chèvres, va ser publicada l’any 1997, per Fayard. La traducció va córrer a càrrec de  Clément d’Içartéguy.

El rei blanc, de György Dragomán, entre la infantesa i la tirania

20161008_1542211

Aquesta novel•la, El rei blanc, comença quan el protatgonista, Giata, amb tan sols onze anys, veu com s’emporten el seu pare. Ell es pensa que marxa per motius de feina, però en realitat és deportat a treballar al Cananl Danubi, una de les obres faraòniques de l’època de Ceausescu. A partir de llavors, continuarà la seva vida, una vida com la dels altres nens, però sempre amb l’incògnita de saber què passarà amb el seu pare i amb el seu futur.

D’una banda, veu com la seva mare pateix el rebuig de la família paterna, amb un avi que és un capitost de la burocràcia, una mare vexada una vegada i una altra quan intenta trobar sortides a la situació del seu marit, com en l’episodi esdevingut a la casa d’un exambaixador a l’Àfrica, on es manifesta tota la repugnància del règim, com quan ha de vendre-s’ho gairebé tot per aconseguir diners…

D’altra banda, continua estudiant, barallant-se amb els altres nens del barri, assistint a clases de defensa patriòtica, descobrint les noies, vivint, en definitiva, el pas de la infantesa a l’adolescència, això sí, en un món absurd, regit per normes molt rígides i on saps que en qualsevol moment una dult et pot estomacar.

És una novel•la, on els diversos capítols es poden llegir gairebé com si fossin relats independents, que va ser molt ben rebuda per la crítica, de manera merescuda, i que ha estat traduïda a més de vint llengües.

Tot i estar ambientada a la Romania dels anys vuitanta, està escrita en un to molt neutre, de manera deliberada, de manera que en cap cas sabem a quin lloc passa la història -només alguns petits detalls ens permeten saber que està ambientada a Romania-, de manera que es converteix en una denuncia global de tots els autoritarismes.

L’autor, Gyorgy Dragomán, és un hongarès nascut l’any 1973 a la ciutat de Targu Mure, Transsilvània. Ja fa bastants anys, però, que viu a Budapest.

Tirana Blues, de Fatos Kongoli, una dura mirada sobre l’Albània de principis del segle XXI

fatos

Fatos Kongoli, uns dels escriptors més reconeguts de les lletres albaneses, ens presenta, en aquesta novel•la, una visió calidoscòpica de la realitat d’aquest país balcànic a través de les històries entrellaçades de diversos personatges, d’orígens socials ben diversos.

Aquesta novel•la va ser publicada ja fa temps, l’any 2004, però alguns dels temes que planteja són encara ben actuals. Un humor, de vegades àcid, és utilitzat per analitzar una societat on regna el caos i que no ha superat encara les seqüeles de la dictadura estalinista d’Enver Hoxha i que pateix el desastre absolut provocat per un capitalisme salvatge depredador, que ha deixat a la misèria la immensa majoria de la població.

En bona part, el protagonista d’aquesta novel•la és un dels suburbis més pobres de Tirana, conegut amb el nom de Txetxènia. La mort violenta d’un reputat professor d’universitat -marit d’una famosa escriptora- al garatge de casa seva i la troballa del cadàver d’un jove en un parc proper al domicili d’aquest professor, serveixen d’excusa per endinsar-nos en els sentiments, amors i desamors,il•lusions i esperances frustrades, les relacions entre màfies i poder polític, màfies i polítics corruptes, tristes històries d’emigració, violència i prostitució…

Fatos Kongoli va néixer l’any 1944 a Elbasan, una ciutat del centre d’Albània. La seva obra va començar a ser publicada després de 1991, després que els estalinistes fossin expulsats del poder. Van tenir un gran èxit cinc novel•les que formen part d’un cicle conegut amb el nom de Les presons de la memòria, obres que giren entorn del tema de la submissió de l’individu a un poder totalitari.

L’edició en castellà, la va publicar l’editorial Siruela, i en francès per Payot & Rivages

 

La casa de nogal, de Miljenko Jergovic

Miljenko Jergovic és un dels autors més interessants de les lletres balcàniques. Aquí és poc conegut, ni reconegut, tot i que algunes de les seves novel•les han estat traduïdes al castellà -cap al català-. En català podem trobar-ne, només, un llibre de contes, El jardiner de Sarajevo, conjunt de relats entorn del setge de Sarajevo. Ja fa uns mesos vam recomanar-vos en un altre post la lectura de Ruta Tanenbaum.

Jergovic va néixer a Sarajevo l’any 1966, però des de fa anys resideix a Zagreb, a Croàcia. La seva actitud, sempre crítica, ha fet que no sigui gaire ben vist per segons quins estaments d’aquestes societats. Ha guanyat diversos premis internacionals, com l’Erich Maria Remarque, el Grinzane Cavour i el Napoli.

Jergovic en aquesta impressionant novel•la, publicada el 2003, fa un tomb per la història de Iugoslàvia a partir de pinzellades de la vida de diferents personatges de la família Delavale-Sikiric, de Dubrovnik. En tota l’obra, a part d’una gran imaginació, es pot copsar una molt fina ironia i una crítica ferotge de les actituds totalitàries, totalment ridiculitzades i de la mesquinesa.

L’obra, que s’inicia en els primers anys del segle XXI, es desenvolupa cap al passat, fins a remuntar-se al segle XIX, quan bona part de les terres que després formaren Iugoslàvia pertanyien encara a l’Imperi austrohongarès. Tot aquest recorregut (a través de l’Imperi, les guerres balcàniques de 1912-193, la Primera Guerra Mundial, la primera Iugoslàvia, la Segona Guerra Mundial, la Iugoslàvia socialista i els nous estats independents) es fa a partir del fil conductor del personatge principal, Regina, però en realitat els veritables protagonistes són, a més d’ella, totes les persones que l’envolten, la filla, el marit, els germans, pares, avis… que fan que aquesta obra sigui realment una autèntica novel•la coral.

Totes aquestes persones són protagonistes d’escenes tendres -com la història que dóna nom a la narració-, de vegades absurdes, divertides i de vegades extremadament tràgiques –com quan es narra la mort d’una banda de roms en mans dels ústaixes en plena Segona Guerra Mundial-. Com totes les persones del món els diversos personatges busquen la felicitat, l’amor de la seva vida, volen fugir de la monotonia… La seva vida, moltes vegades, ve marcada simplement per l’atzar: alguns germans de Regina, per exemple, lluiten en bàndols oposats–ústaixes, txètniks o partisans- pràcticament sense saber per què, o acaben vivint en llocs insospitats.

Us en recomano la lectura.

L’edició en castellà va ser publicada per Siruela, l’any 2007. També n’hi ha una edició en francès, Le Palais en noyer, publicada per Actes Sud. L’obra original en serbocroat porta per nom Dvori od oraha.

Novembre d’una capital, d’Ismaïl Kadare

novembre

Ismaïl Kadaré va néixer l’any 1936 a la ciutat de Gjirokaster, on també va néixer Enver Hoxha. Ha viscut, doncs, l’ocupació italiana, alemanya, el comunisme burocràtic aliat de l’URSS primer i, després del trencament amb aquesta potència, l’experiència estalinista d’Enver Hoxa exclusivament particular del seu país. Des de l’any 1990 viu a la capital francesa.

És, sens dubte, l’escriptor albanès més conegut i el més traduït, també al català. Diverses vegades, el seu nom ha sonat com a possible candidat al Premi Nobel.

Novembre d’una capital és una de les novel•les que ha estat traduïda al català (publicada per Edicions Proa). Està ambientada, tal com el seu nom indica, en el mes de novembre de l’any 1944, mes de gran trascendència històrica a Albània. Els alemanys, que havien ocupat el país el setembre de 1943, suplantant els italians com a dominadors del país, van ser derrotats per les tropes partisanes durant aquell novembre.

La novel•la transcorre, precisament, quan les tropes partisanes entren a la capital albanesa, Tirana. El gran símbol de l’alliberament és la presa del principal edifici de comunicacions de la ciutat, escenari de bona part del relat.

La novel•la té una vocació coral, on són diversos els protagonistes que, a través de les seves vivències, ens presenten un retrat de la societat albanesa de llavors. Hi trobem les figures dels guerrillers, provinents del camp, de la ciutat, dones partisanes en un món d’homes, i masclista, intel•lectuals, amb totes les seves contradiccions, burgesos que viuen d’esquenes a la realitat del país…

El llibre es va publicar per primera vegada l’any 1975, en plena dictadura d’Enver Hoxha, tot i que una part va ser reescrita l’any 1990, reescriptura que és ben evident, per cert.

S’ha titllat aquesta obra de molt esquemàtica, de presentar uns guerrillers molt idealitzats i uns burgesos de caricatura. En part és així, tot i que en els anys en què va ser escrita els marges de maniobra de l’autor, dels autors del moment, eren molt escassos. Malgrat aquest relatiu esquematisme, el retrat que ens presenta és molt interessant i la força narrativa del text no pot deixar indiferent.