Andrra, la veu de les dones albaneses

Andrra és un projecte interdisciplinari, música i cinema, impulsat per la cantant albanesa Fatime Kosumi, resident a Berlín, però originària de Kosova. En aquest projecte col•labora amb el director de cinema Vincent Moon, que ha treballat amb diversos músics, com Arcade Fire, REM o Beirut, i també amb el músic alemany Matthias Grübel.

Per tirar-lo endavant, han viatjat a les regions muntanyoses de Kosova i s’han acostat a les cançons tradicionals de les dones d’aquell país. Les velles cançons, que han passat de generació, transmeten la veu i el punt de vista de les dones, sempre silenciades. Aquestes cançons ens descriuen la seva vida quotidiana, les emocions i sovint fan una crítica de la situació en què es troben, tot i que de manera subtil.

Us en presentem tres cançons.

Temena tracta del comiat a la família en la vigília del casament d’una jove i de l’entrada en un món nou i desconegut. El tractament de la música, amb un to molt malenconiós, ens vol transmetre el temor d’aquestes joves núvies en el moment de fer aquest pas.

Més informació a: http://www.soundcloud.com/andrra-music i  www.facebook.com/andrra

Anuncis

Albània, els musulmans que van salvar els jueus durant la Segona Guerra Mundial

Mentre a la majoria de països d’Europa s’estava perseguint els jueus i s’aplicava la solució final, a Albània, país de majoria musulmana, els jueus no van ser exterminats, i no només això, sinó que el seu nombre es va multiplicar per deu. Abans de la guerra, hi havia només uns dos-cents jueus a tot l’estat, sobretot a Korça i a Prístina (a Kosova). Quan va finalitzar la guerra, el seu nombre es va incrementar fins superar els dos milers, i Albània va acabar sent l’únic país d’Europa on hi havia més jueus després de la guerra que abans. Aquest increment de la població jueva va ser degut a l’arribada de moltes persones procedents de Grècia i d’Àustria sobretot, però també d’altres països.

A part dels jueus que s’hi van quedar, Albània també va servir de pont perquè molts d’altres poguessin fugir cap a altres llocs. La personalitat més rellevant que va utilitzar Albània com a pont va ser Albert Einstein.

Albània va ser envaïda per la Itàlia feixista l’abril de 1939. A partir de llavors, als jueus no se’ls va permetre sortir del país i fins i tot es va obrir un camp de concentració a Kavaje. Tot i això, Itàlia no va lliurar els jueus als nazis. Després de l’armistici, signat el 8 de setembre de 1943, entre Itàlia i les forces aliades, les tropes alemanyes van ocupar Albània. Un cop el país va ser ocupat, els nazis van ordenar que tots els jueus fossin fitxats, per tal de poder-los deportar, però els albanesos no van donar cap llista als alemanys i van optar per no col•laborar-hi, tot i les accions de represàlia que van dur a terme els ocupants. En molts casos els van amagar, moltes vegades a casa seva, i van permetre que fugissin amb passaports i documentació falsa.

Els funcionaris d’immigració d’Albània, a més, van permetre l’entrada de molts jueus encara que no tinguessin la documentació en regla. Els habitants del país van proporcionar documentació a a aquestes persones segons la qual eren musulmans albanesos, cosa que va fer que no fossin deportats.

Els musulmans albanesos tenen un codi d’honor conegut amb el nom de Besa, que obliga a l’hospitalitat i a la protecció dels hostes com si fossin membres de la pròpia família. Aquest codi d’honor pot explicar la seva actuació i també el fet que no consideressin que el que feien fos res d’extraordinari.

Uns altres musulmans albanesos, en aquest cas de Bòsnia, Dervis i Servet Korkut, van amagar i protegir l’Hagadà de Sarajevo dels nazis, i van salvar la vida d’alguns jueus amagant-los a casa seva i fent-los passar per musulmans.

De tots aquests fets se n’ha fet una pel•lícula que porta per nom La promesa, dirigida per Rachel Goslins i amb música de Philip Glass. Aquest film, alhora, està inspirat en el llibre de Norman Gershman titulat Besa, que recull històries i fotografies de famílies albaneses que van protagonitzar aquests fets.

Acte a Timisoara a favor de la reunificació de Romania i Moldàvia

La Plataforma Acció 2012 i l’Organització d’Estudiants de Bessaràbia de Timisoara van convocar una manifestació a favor de la reunificació de Moldàvia i Romania. Va tenir lloc a Timisoara, i van desplegar una gran bandera tricolor de més de cent metres de llargada i tres d’amplada. Aquesta bandera va ser cosida, simbòlicament, a Chisinau, capital de Moldàvia.

La concentració s’ha fet el 27 de març, per tal de fer-la coincidir amb la commemoració del 27 de març de 1918, moment en el qual va néixer la Gran Romania del període d’entreguerres, que és ara reivindicada per alguns grups nacionalistes. Aquell dia, 9 d’abril segons els nostre calendari, l’Assemblea de Bessaràbia (nom històric de l’actual Moldàvia utilitzat pels russos) va votar la unificació amb Romania. Quatre mesos abans d’aquesta data ja s’havia proclamat una República Democràtica de Moldàvia, sota l’autoritat d’un nacionalista romanès, Ioan Inculet. Com que els líders d’aquesta república se sentien amenaçats pels bolxevics, van demanar ajut a les tropes romaneses i, poc després, l’Assemblea, Staf en romanès, va votar-ne la unió amb Romania. Aquesta unió va ser ratificada posteriorment pel Tractat de París.

Romania després de la Primera Guerra Mundial va ampliar de manera notòria el seu territori, ja que arran dels tractats de pau posteriors a la guerra, va incorporar diversos territoris, entre els quals hi havia Transsilvània, el més extens de tots. Romania va aconseguir aquells anys la superfície més gran de la seva història.

Segons el Pacte Molotov-Ribbentrop, entre els nazis i Stalin, l’URSS havia de recuperar aquest territori, ocupació que va fer efectiva a partir de del 28 de juny de 1940. Moldàvia no es va tornar a independitzar fins l’any 1991.

Es preveu fer actes similars, als del dia 27, en altres ciutats de Romania i Moldàvia, per commemorar i reivindicar el 97è aniversari de la reunificació.

Retrocés en la llibertat de premsa

L’organització internacional Reporters Sense Fronteres (RSF) publica cada any un informe on s’avalua la situació en què es troba la llibertat de premsa arreu del món. Aquesta organització va ser fundada l’any 1985 a Montpeller per quatre periodistes: Robert Ménard, Rémy Loury, Jacques Molénat i Émilien Jubineau. A partir dels anys noranta va començar a tenir una destacada presència internacional.

Els seus objectius fonamentals són la defensa de la llibertat de premsa, la denúncia de la censura i de la persecució que pateixen molts professionals del periodisme, tant els que treballen en la premsa escrita com en mitjans digitals.

En els informes anuals que presenten, hi ha unes tendències que acostumen a mantenir-se. En els primers llocs sempre hi podem trobar tres països escandinaus, Finlàndia, Noruega i Dinamarca, mentre que en els darrers llocs hi ha Turkmenistan, Corea del Nord i Eritrea.

En línies generals, la tendència és l’empitjorament de les condicions en què treballen els periodistes, tendència que es va aguditzar l’any 2014. En aquest sentit, als països balcànics també es pot observar aquesta tendència, molt particularment a Macedònia. En canvi, a Montenegro, es pot apreciar una certa millora.

El país balcànic més ben situat en el rànquing és Eslovènia, que ocupa el lloc 35è. Després hi apareixen Romania, en el 52è; Croàcia, el 58è; Bòsnia i Hercegovina, el 66è; Sèrbia, el 67è; Moldàvia, el 72è; Albània, el 82è; Kosova, el 87è; Bulgària, el 106è; Montenegro, el 114è i Macedònia, el 117è, el país balcànic amb una situació més delicada. Comparant aquestes dades amb les de l’any anterior, cal destacar l’avanç de Croàcia i la pèrdua de posicions de Sèrbia, tretze. Kosova també ha perdut llocs, set.

Una altra dada interessant que es pot extreure de la lectura del rànquing és la que ens permet qüestionar la nostra visió eurocèntrica, ja que en llocs capdavanters hi figuren països d’altres latituds, mentre que països europeus, o de cultura europea, estan molt més enrere. Namíbia, per exemple, ocupa el lloc dissetè, per davant de països com Suïssa o Islàndia; Ghana el 22 o Cap Verd el 37. L’Estat espanyol el trobem en el lloc 33, just davant del Regne Unit; França és el 38è i els EUA el 49è, el Japó el 61è, Itàlia el 73è, o Israel el 101è. El pitjor estat d’Europa és la Bielorússia del dictador Lukaixenko.

En el següent enllaç podreu accedir a la versió en castellà de l’informe: http://index.rsf.org/#!/presentation

Els óssos d’Eslovènia

Encara recordo la primera vegada que vaig estar a Eslovènia. Havíem decidit de visitar alguns dels preciosos pobles dels Alps Dinàrics, ben a la vora per cert de la capital, Ljubljana. Va ser arribar a un petit poblet i començar a endinsar-nos en el bosc muntanya amunt. Ja era cap al tard i ens vam trobar més d’una persona que, horroritzats, ens deien que féssim marxa enrere i que tornéssim cap al poble, perquè… en aquelles muntanyes hi havia molts óssos. No en sabíem res, acostumats a un país on els óssos ja havien passat pràcticament a la història.

Pocs anys després, quan es va decidir recuperar l’ós bru als Pirineus, l’any 1996,es va recórrer a la població d’aquesta espècie que viu a Eslovènia. Aquest país té el privilegi de ser un dels països europeus amb una població més estable, nombrosa i consolidada d’aquests plantígrads.

Aquesta situació, però, no sempre ha estat així. Com a la resta d’Europa, els óssos eren molt nombrosos en aquests territoris almenys fins al segle XVIII. A partir de llavors, la cacera indiscriminada va provocar que se’n reduís d’una manera dràstica la població, fins al punt que va estar ben a prop de l’extinció. Segons algunes dades, a principis del segle XX, tan sols en quedaven una trentena o una quarantena.

No va ser fins la segona meitat del segle XX que es va iniciar una política conscient i deliberada que tenia com a objectiu recuperar-ne l’espècie. A hores d’ara, sembla que això està garantit. Pel cap baix, n’hi ha uns set-cents exemplars, que en garanteixen la supervivència com a espècie, i no només això, sinó que també s’han utilitzat alguns exemplars per repoblar altres zones, com Àustria, Itàlia o els nostres Pirineus.

El caràcter eminentment muntanyós d’Eslovènia (als Alps Dinàrics, sobretot), amb nombrosos boscos de faigs i d’avets, ofereix un hàbitat ideal per als úrsids.

Un ós bru eslovè sol pesar, de mitjana, entre 100 i 150 quilograms, tot i que n’hi ha de més grossos. Són omnívors, tot i que la seva dieta està basada en els vegetals (entre el 70% i el 85% del que mengen). La carn, doncs, no n’és l’element central i, per tant, cacen poc. L’època de l’any que estan menys actius és la que s’estén entre novembre i març, ja que aquest és el període d’hibernació, tot i que això no vol dir que estiguin dormint tot el temps. En estat natural poden viure entre quinze i vint-i-cinc anys, poques vegades trenta. Els óssos són animals solitaris. Els óssos mascles viuen sols i només podem veure els cadells, un o dos com a màxim, amb les femelles.

El monestir pintat de Moldovita, un dels més interessants de la Bucovina

El monestir de Moldovita és un altre dels famosos monestirs pintats que podem trobar a la Bucovina, a la part més nord-oriental de Romania. Està situat, més concretament a Vatra Moldovitei, a prop de Suceava, la capital.

Segons la informació que se’n té, va ser construït l’any 1532 per Petru Rares, fill il•legítim d’Esteve el Gran, conegut en romanès com Stefan cel Mare. Tots dos van lluitar contra les incursions dels otomans. Per aquest motiu, com molts altres dels monestirs ortodoxos d’aquest territori està fortificat.

A l’interior de l’espai fortificat hi ha l’església de l’Anunciació. Sembla que l’església va ser construïda durant el segle XV, però que en el transcurs del segle XVI va ser reconstruïda del tot.L’església està envoltada per les dependències del monestir, de monges.

En les seves parets hi podem trobar representades diferents escenes bíbliques, com el Judici Final, retrats de sants i de profetes, escenes de la vida de Jesús, i també imatges dels cristians resistint el setge de Constantinoble, enfront dels turcs. Sembla comprovat que tots aquests frescos i pintures van ser obra de diferents artistes.

És un dels més ben conservats que queden, junt amb els de Voronet, Humor, Sucevita, Suceava i Patrauti. Aquest monestir va ser declarat Patriomoni d ela Humanitat per la Unesco l’any 1993.

En el següent enllaç, podreu veure’n imatges:

 

Mânăstirea Moldoviţa

Gagaúsia ha triat una nova presidenta, prorussa i enfrontada al govern central

Aquest diumenge, 22 de març, van tenir lloc les eleccions per triar el nou president de Gagaúsia. La Comissió Electoral Central de Comrat, la capital d’aquest territori autònom, ha confirmat avui mateix la victòria, en la primera volta, de la candidata Irina Vlah. Segons les dades aportades per aquest organisme, ha aconseguit el 51,01% dels vots, cosa que fa innecessària la celebració d’una segona volta.

Molt lluny han quedat els altres dos candidats: Nicolae Dudoglo, amb el 19,05% dels vots i Valeri Ianioglo, que va ser votat, només pel 7,96% dels votants.

Per tant, s’ha complert el que preveien les enquestes prèvies a les eleccions, el triomf de la candidata Irina Vlah, considerada prorussa. Tenia el suport del renovat Partit Socialista, que va aconseguir uns extraordinaris resultats a les darreres eleccions moldaves, tot i que va quedar fora del nou govern. Vlah havia estat membre del Partit Comunista, que en aquests moments està en hores baixes, tot i que dóna suport al govern recentment format. Es dóna el cas que el PCM defensa uns plantejaments més “conservadors” que el seu oponent PSM.

La participació electoral no va ser gaire elevada, ja que només va votar el 58,1% del cens.A les darreres eleccions generals, els gagaüsos ja van votar majoritàriament el Partit Socialista.

És sabut de tothom que la població gagaüsa és clarament prorussa i s’oposa frontalment a l’aproximació a la Unió Europea i no vol ni sentir parlar d’una possible integració a Romania, tal com defensen certs grups de Moldàvia.
És un territori que basa la seva economia en l’agricultura i el seu client és gairebé exclusivament Rússia. Per tant, és indiscutible que vol mantenir-hi bones relacions. A més, segons Vlah, el govern de Chisinau ignora del tot els interessos gagaüsos, cosa que que fa se sentin poc implicats en el projecte moldau.

Gagaúsia (Gagauz Yeri) és un territori autònom d’uns, aproximadament, 1.800 km quadrats i uns 160.000 habitants, la majoria dels quals són gagaüsos (més del 80%). Els gagaüsos parlen una llengua turquesa i tenen la particularitat de ser l’únic poble túrquic de religió cristiana ortodoxa. Està poblada, a més, per aproximadament un 5% de russos, un 5% de moldaus, un 4% de búlgars i també per gitanos i ucraïnesos. Les tres llegües oficials són el gagaús, el romanès i el rus. La capital n’és Comrat.

Els gagaüsos, que no havien gaudit d’autonomia política des de feia molts anys, van proclamar l’any 1990 una República gagaüsa, que no fou reconeguda per Moldàvia. Finalment, l’any 1994 el Parlament moldau va aprovar la Llei d’Estatut Especial de Gagaúsia, que preveu la preservació de la identitat, cultura i llengua nacionals. Aquesta llei preveu, ja, el dret d’autodeterminació en cas que hi hagi un canvi pel que fa a la independència de Moldàvia.

El 2 de febrer de l’any passat, Gagaúsia va fer un referèndum consultiu sobre el seu futur. En aquest referèndum s’hi feien dues preguntes. D’una banda es preguntava sobre la independència de Gagaúsia en cas que Moldàvia es reunifiqués amb Romania i, d’altra banda, quines eren les preferències en les aliances internacionals de Moldàvia, és a dir triar entre la UE i la Unió Duanera Euroasiàtica, formada per Rússia, Bielorússia i Kazakhstan.

Un 98,9% dels electors que van participar-hi van donar suport a la independència del país i un 98,4% dels votants van optar més per acostar-se a la Unió Duanera Euroasiàtica que no pas a la Unió Europea. La participació va superar el 70%, segons les dades dels organitzadors de la consulta. Més enllà de la credibilitat dels resultats, és evident que Moldàvia té un problema seriós en aquest territori.

Hristo Botev, el poeta revolucionari

Hristo Botev, periodista i poeta, és una de les figures literàries i polítiques més importants de la història de Bulgària. La seva biografia està totalment vinculada a la història del seu país, en la lluita contra la dominació otomana.

Era fill d’un mestre d’escola i activista antiotomà que hagué de fugir del seu país. De jove, Botev va estudiar a la ciutat d’Odessa (Ucraïna), al Mar Negre, una de les ciutats amb una vida cultural i política més intensa en aquells anys, a part de ser un punt de trobada de persones de moltes procedències. A Odessa, precisament, és on va entrar en contacte amb les idees dels socialistes utòpics, que va abraçar fins al dia de la seva mort. Des de l’any 1867 va viure a Romania.

Botev va fer, a més del seu valor com a propagandista i com a poeta, una aportació molt important al moviment revolucionari búlgar quan hi va incorporar un missatge radicalment democràtic i una profunda preocupació social. Sempre es va mostrar implacable contra les injustícies socials i va atacar sense contemplacions els txorbadgis (els notables) i el clergat. Els seus postulats defensaven la igualtat entre totes les persones i ha esta considerat com el primer socialista búlgar. Una prova d’això és que va acollir amb entusiasme l’adveniment de la Comuna de París.

A partir dels anys setanta va afegir-se a les conspiracions que tenien com a objectiu alliberar el seu país. Va ser un dels principals inspiradors de l’aixecament popular de 1876, que va encapçalar després de la mort de Vasil Levski. Va participar en la construcció d’un comitè revolucionari l’any 1875, que havia de preparar aquesta insurrecció. Botev havia nascut l’any 1848, per tant en el moment en què es van produir aquests esdeveniments encara era molt jove.

L’any 1875 havia esclatat ja una revolta a la ciutat d’Stara Zagora, però va ser reprimida violentament. La nova insurrecció, dirigida per Botev, va esclatar el 20 d’abril de 1876, tot i que estava prevista per al dia 1 de maig. Els turcs van mobilitzar el seu nombrós exèrcit, i també voluntaris. Botev, des de Romania, havia organitzat una important tropa revolucionària que va entrar a Bulgària, però el 20 de maig van ser derrotats i Botev va morir en el combat.

A causa de la brevetat de la seva vida, la seva obra no és gaire extensa. L’any 1875 va publicar el seu llibre Cants i poemes, escrit conjuntament amb Stefan Stambolov. Els seus poemes reflecteixen la seva passió per la llibertat, pel poble i per la revolució, tot i que també en va escriure d’altres de to més líric.

Com passa amb molts autors, la seva figura ha estat reivindicada i, també,  profusament utilitzada en benefici propi per diferents moviments polítics i ideològics. En el cas de Botev, d’una forma o altra, se l’han fet seu tant els estalinistes que van governar Bulgària durant gairebé mig segle com el nacionalisme més tronat i reaccionari. Sobre aquesta utilització podeu llegir l’article de Marco Vidal en el blog La Tortuga Búlgara, que aprofito per recomanar-vos.

 

Els albanesos de Montenegro

L’àrea de poblament albanès s’estén més enllà de les fronteres d’Albània i de Kosova. Hi ha enclaus importants de població albanesa a Macedònia -sobretot a la part més occidental i septentrional del país-, al nord-oest de Grècia, al sud de Sèrbia -a les valls de Presevo, Medvedja i Bujanovac (conegudes com a Kosova Oriental pels nacionalistes albanesos)- i a Montenegro. A més, caldria afegir-hi territoris de la península italiana i Sicília, i fins i tot a Ucraïna.

Montenegro, comparat amb altres països de la regió, no ha patit els embats d’un conflicte bèl•lic que hagi provocat situacions de tensió importants, i per tant, no hi ha hagut canvis radicals en la configuració ètnica del país.

La població albanesa de Montenegro, percentualment, no és gaire elevada, tot i que té un pes rellevant en la vida política del país. Segons l’últim cens, de l’any 2011, Montenegro té una població d’uns 620.000 habitants, dels quals 30.439 es declaren albanesos, una mica menys del 5%. Aquestes dades contrasten amb les del cens de 2003, quan 47.682 individus s‘autoconsideraven albanesos. Una dada a tenir en compte, però, és que tots els darrers censos dels països balcànics han donat xifres de població molt menors de les esperades.

Els albanesos, doncs, com a minoria queden, numèricament, per sota, dels serbis (178.000) i dels bosníacs (53.000). Ara bé, si globalment no són gaire nombrosos sí que en alguns territoris, que limiten amb Albània i Kosova, representen un percentatge important de la població.

Podem identificar, clarament, tres grans zones de poblament albanès a Montenegro:

1. A la zona costanera, a les opstines de Bar i d’Ulcinj (Ulqin en albanès), al sud del país, particularment la darrera. A Ulcinj representen més del 70% de la població, i a Bar, prop del 8%, tot i que en aquest cas es concentren en alguns barris de la capital. Els albanesos d’aquestes opstines són els que gaudeixen d’una situació més privilegiada. El fet que Ulcinj i les seves platges siguin una destinació turística important fa que el seu nivell de vida sigui relativament acomodat.

A Tivat, a la zona costanera més al nord, a prop de la frontera amb Croàcia, també hi ha un petit enclavament on viuen alguns albanesos.

2. A la municipalitat (opstina és el nom oficial de la divisió administrativa) de Podgorica, capital del país. Representen aproximadament el 5,5% del total de la població, però viuen concentrats sobretot a la zona situada al sud-est de la capital. De fet, fins l’any 1957 hi hagué una opstina amb capital a Tuzi, poblada majoritàriament per albanesos. Aquell any es va eliminar i es va incorporar a Podgorica (llavors Titograd). Una de les reivindicacions històriques dels albanesos de Montenegro és la recuperació d’aquesta unitat administrativa perduda.

3. A la zona més oriental del país, a l’opstina de Plav, i en menor mesura a Rozaje. En el cas de Plav representen prop del 20% de la població, però també viuen agrupats, i són majoritaris, en determinats municipis. En aquest cas, la situació socioeconòmica dels albanesos és molt dura, amb unes condicions de vida molt per sota de la mitjana del país i amb uns índexs d’atur elevadíssims. Moltes persones depenen dels diners que els arriben de familiars emigrats en d’altres països. En aquest cas conviuen amb població majoritàriament bosníaca.

Les divisions adminsitratives, en opstines, de Montenegro les podreu veure perfectament en el següent mapa:

“Montenegro municipalities”. Licensed under Public Domain via Wikimedia Commons – http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Montenegro_municipalities.png#/media/File:Montenegro_municipalities.png

L’existència d’aquestes bosses de població albanesa té a veure amb l’evolució històrica de Montenegro. Molts dels territoris que habiten han estat incorporats relativament fa poc temps a Montenegro, en alguns casos durantel segle XIX, i també durant el segle XX (el territori de Plav).

Les relacions amb el poder montenegrí han estat sempre relativament fluïdes. De fet, Montenegro va decidir en referèndum formar part d’una nova República Federal de Iugoslàvia, l’any 1992, sota el lideratge de Milosevic, però aviat alguns líders del país van optar per anar-se distanciant de Belgrad. Això es va fer particualrment palès durant la guerra de Kosova, moment en el qual Montenegro va acollir, pel cap baix, cent mil refugiats de Kosova. A poc a poc, el govern, dirigit per l’incombustible Milo Djukanovic, va optar per una via, primer de caire confederal, que va cristal•litzar l’any 2002 en una Unió de Sèrbia i Montenegro, que recollia expressament el dret a l’autodeterminació, i després de tipus independentista. Aquesta autodeterminació es va aplicar de manera efectiva l’any 2006, després del referèndum, en el qual l’opció independentista va aconseguir una mica més del 55% del vots.

Els albanesos sempre van optar, des dels anys noranta, per donar suport a la política proindependentista, cosa que ha fet que els seus vincles amb el poder hagin estat importants. De fet, Djukanovic ha jugat amb el suport de les minories no sèrbies com a element legitimador del seu poder. Una mostra molt clara d’aquesta bona sintonia és el fet que una part significativa dels albanesos donin suport a l’oficialista Partit Democràtic dels Socialistes (DPS).

Al marge de la militància d’elements significatius de l’elit albanesa en el partit governamental, podem destacar que hi ha tres grans partits exclusivament albanesos. La Lliga Democràtica dels Albanesos (LDMZ) implantada sobretot a Ulcinj, la Unió Democràtica dels Albanesos (UDSH), implantada a Tuzi, i finalment el partit de la Prosperitat Democràtica (PPD), que és una escissió de la Lliga Democràtica. De tota manera, les diferències ideològiques entre tots tres grups són mínimes, i el que marca la diferència són sobretot els lideratges personals. Tots aquests partits són proindependentistes, europeistes i de tall conservador. Les seves reivindicacions també són molt similars: la restauració de l’opstina de Tuzi, més representació a l’administració pública o una càtedra de llengua albanesa. En cap cas, però han defensat postures de tipus irredentista, almenys obertament.

Finalment, un altre aspecte que cal tenir en compte pel que fa a aquesta comunitat és la divisió entre els albanesos musulmans, que són la majoria, i els albanesos catòlics, que són aproximadament un 30%, però són també els que gaudeixen d’una situació socioeconòmica més folgada. De la mateixa manera que els matrimonis mixtos albano-montengrins o albano-serbis són gairebé inexistents, també són molt estranys els matrimonis entre albanesos de diferent orientació religiosa.

La distribució ètnica del país, segons el cens de 2011, la podeu veure perfectament reflectida en el següent mapa:

“MontenegroEthnic2011” by Lilic – Own work. Licensed under CC BY-SA 3.0 rs via Wikimedia Commons – http://commons.wikimedia.org/wiki/File:MontenegroEthnic2011.PNG#/media/File:MontenegroEthnic2011.PNG

La llengua de la població de Montenegro, segons el cens de 2011, la podeu veure perfectament reflectida  en el següent mapa:

“MontenegroLanguage2011” by Lilic – Own work. Licensed under CC BY-SA 3.0 rs via Wikimedia Commons – http://commons.wikimedia.org/wiki/File:MontenegroLanguage2011.PNG#/media/File:MontenegroLanguage2011.PNG

Tots els mapes provenen de la versió en serbocroat de la Viquipèdia.

Vuit detinguts a Sèrbia, acusats de crims a Srebrenica

Detenció a Sèrbia, aquest dimecres, de vuit sospitosos d’haver comès crims de guerra contra la població civil a Srebrenica, l’any 1995.

Aquestes persones han estat detingudes en diferents localitats d’aquest país i són acusades de cometre diverses atrocitats a Kravica, prop d’Srebrenica i a Srebrenica mateix. Segons les dades aportades per diversos mitjans, el nombre de morts provocats per aquestes persones podria arribar a l’esgarrifosa xifra del miler.

L’operació de recerca i captura encara no es dóna per tancada, ja que hi ha altres persones vinculades a les detingudes que poden estar en països veïns, alguns dels quals a la República Serpska. Les operacions les ha dirigit el fiscal Bruno Vekaric, que ha lloat la tasca duta a terme pel Ministeri de l’Interior serbi. En aquesta actuació policial hi ha cooperat també la policia bosniana.

Els detinguts formaven part d’una brigada especial sèrbia anomenada Jahorina. Entre els detinguts hi ha persones com Nedeljko Milidragovic, conegut com El carnisser. A aquesta persona en concret se l’acusa d’ordenar l’afusellament d’un centenar de persones. Un altre dels detinugts, Aleksa Golijanin, podria haver participat en la caputura de milers de bosníacs, que després van ser assassinats.

Tot i això, encara que a Sèrbia és acceptat que es van cometre atrocitats per part del bàndol txètnik, no es considera que es perpetrés un genocidi, tot i la declaració institucional del Tribunal Internacional de l’Haia, que afirmava, l’any 2007, que la matança d’Srebrenica era un acte de genocidi.

A Srebrenica, durant el julio de 1995 van morir assassinades més de vuit mil persones.