Belarús, la dictadura que s’esquerda

2020 Belarusian protests — Minsk, 16 August p0024

manifestació a Minsk, capital de Belarús, el 16 d’agost. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2020_Belarusian_protests_%E2%80%94_Minsk,_16_August_p0024.jpg)

Ara s’acaba de complir un mes de l’inici de les mobilitzacions a Belarús a resultes de l’escandalós frau electoral en les eleccions presidencials que van tenir-hi lloc el passat 9 d’agost. A hores d’ara les mobilitzacions continuen, tot i que la repressió no ha disminuït.

Tot just fa cinc dies el nombre de detinguts en només un dia va ser de sis-cents trenta-tres. La quantitat de persones detingudes és tan elevat que s’han arribat a construir camps de detenció, com per exemple el d’Okrestina per tenir-les recloses. Les tortures, habituals a les presons, han estat denunciades per organismes internacionals defensors dels drets humans, entorn de set mil persones detingudes, com a mínim sis persones mortes arran de la repressió,bloqueig d’internetrepressió contra periodistes … la llista de vulneracions dels drets humans és inacabable.

D’altra banda, les mobilitzacions no s’aturen, marxes de dones, grans manifestacions a la capital, Minsk, cada diumenge, algunes de dues-centes mil persones (Belarús té nou milions i mig d’habitan)s, vagues d’obrers, d’estudiants….

L’immens frau, de seguida, va provocar la indignació de diverses cancelleries amb les habituals declaracions grandiloqüents i la gesticulació ritual. També va captar l’atenció dels mitjans de comunicació, que li han dedicat portades i nombrosos articles. Ara bé, tothom sap que la política internacional, particularment, és el paradís de la hipocresia i el cinisme, i que, en el fons, el destí del poble bielorús preocupa ben poc.

Ja se sap que els criteris dels mitjans de comunicació a l’hora de donar relleu a determinats conflictes i a obviar-ne d’altres es pot, moltes vegades, relacionar amb interessos geopolítics. És evident que posar èmfasi en els incidents de Belarús és una manera de qüestionar els interessos geoestratègics russos, dels quals Lukaixenko és un molt clar representant. Una dada molt significativa: arran de les manifestacions que van tenir lloc a Belarús el dia 1 de setembre, segons dades oficials, van haver-hi 128 detinguts. Per posar una altre exemple, com a contrast, no excessivament allunyat ni geogràficament ni políticament -tot i que la mangnitud de la repressió no és comparable- l’endemà, el 2 de setembre, a les manifestacions, aldarulls i enfrontaments amb la policia a Bulgària es van saldar, també segons dades oficials, amb 126 detinguts. Ben poca diferència, doncs. En canvi, el silenci informatiu sobre les mobilitzacions de Bulgària, que ja fa dos mesos que duren, ha estat, i és, eixordador. Bulgària és membre de la Unió Europea,  no cal dir-ho, paradís de la democràcia.

D’altra banda, des de certs sectors de l’esquerra sembla que el fet de donar suport a mobilitzacions contra una dictadura s’interpreta de manera diferent en funció de si aquesta dictadura està al servei dels interessos capitalistes occidentals o bé si està al servei dels interessos d’altres potències capitalistes, ja siguin Rússia o la Xina. Potser ja és hora que, tal com diu l’antropòloga argentina Rita Segato, ens desfem de la motxilla de la Guerra Freda.

El parlament bielorús és un dels parlaments del món amb una composició més fácil de recodar. Es ven fer eleccions per triar-lo tot just fa onze mesos, i dels 110 diputats de què està format, tots, absolutament tots, són partidaris de Lukaixenko,  ja siguin dels partits que li donen suport o bé independents, i no n’hi ha cap que es pugui considerar opositor. Aquest exemple deixa ben palès el grau de pluralisme polític permès en aquest estat.

Quan es va fer aquestes eleccions legislatives, el novembre de l’any passat, ben poques persones podien preveure l’evolució que prendria el país tan sols pocs mesos  després, fins al punt que el poder absolut de Lukaixenko es veu seriosament qüestionat, almenys com mai no ho havia estat fins ara.

Lukaixenko

Aleksànder Lukaixenko va  néixer l’any 1954 al nord de Belarús, a la província de Vitsiebsk. Va treballar per a l’exèrcit i després en un kolhoz, on va acabar exercint les funcions de director. L’any 1979 va ingressar al PCUS i inicià la seva carrera política. Va arribar a ser membre del Soviet Suprem de Bielorússia, i va ser-ne l’únic diputat que va votar contra la dissolució de l’URSS, l’any 1991.

Lukaixenko va pujar al poder quan va assumir el càrrec de president de Belarús (llavors Bielorrússia) l’any 1994, quan va guanyar, com  a candidat independent, les primeres eleccions presidencials  que s’hi van fer,  en què es presentava com a opositor enfront de les polítiques portades a terme pel fins aleshores president del Soviet Suprem, Stanislav Xuixkévitx, sobretot la teràpia de xoc liberalitzadora. Va quedar primer a la primera volta amb el 45% dels vots, i va guanyar la segona amb un 80%, percentatge màgic que l’ha acompanyat sempre més, també lés últimes eleccions, sense la més mínima credibilitat.

Va impulsar de seguida canvis constitucionals relacionats amb els símbols del país i la llengua, canvis que van ser ratificats en referèndum l’estiu del 95. Entre d’altres coses es va canviar la bandera i el rus tornà a adquirir el rang de llengua oficial, al costat del bielorús -categoria que havia perdut amb la independència del país-, amb una clara intencionalitat rerussificadora. A efectes pràctics, el bielorús quedà bandejat de l’esfera pública. Va ser un retorn a la política de russificació duta a terme per la Unió Soviètica, sobretot des del moment que Stalin monopolitzà el poder.

D’això ja fa vint-i-sis anys, i es fa difícil pensar que una dictadura es pugui mantenir en el poder durant tants i tants anys, i que no hagi patit seriosos desafiaments fins ara.

Президент Республики Беларусь Александр Лукашенко

Alexànder Lukashenho. Font: Wikimedia Commons (https://en.wikipedia.org/wiki/Alexander_Lukashenko#/media/File:Alexander_Lukashenko_President_of_Belarus.jpg)

Això es pot entendre més bé si s’analitzen algunes dades socioeconòmiques, que poden ajudar a entendre per què Lukaixenko ha tingut un important suport popular, d’una part significativa de la població. Taduesz Giczan ho expressa molt clarament: s’accepten les restriccions de drets i llibertats individuals a canvi de prosperitat econòmica. Si ens hi fixem, es pot comprovar que Belarús presenta unes dades en tots els sentits sensiblement millors que les d’altres estats sorgits de l’ensulsiada de la Unio Soviètica.

El context socioeconòmic

D’una banda, fet molt important, Belarús no va patir els salvatges processos de privatització que van devastar països com Rússia i Ucraïna, que van comportar un extraordinari empobriment de la classe obrera. Entre el moment que s’ensorra l’URSS (1991) i la seva pujada al poder (1994) es van tirar endavant mesures liberalitzadores i privatitzadores. Quan va assumir-ne la presidència va fer marxa enrere i va tornar, a grans trets, al patró soviètic, amb una economia planificada.

Econòmicament, els resultats no han estat, durant molts anys, gens dolents: un creixement econòmic força important, que van fer que l’any 2003 el PIB del país recuperés els nivells de 1990 (fet insòlit a la zona, tret d’Estònia); durant els anys següents el percentatge de creixement arribava al 60%. La crisi de 2008 va afectar el país de manera menys dramàtica que d’altres països. Alhora, el fet de mantenir un percentatge molt alt d’empreses en el sector públic, el 45% segons algunes estimacions, va garantir als treballadors i treballadores feina, sou, estabilitat i seguretat laboral, cosa que no passava, ni passa ni de bon tros, en els estats de l’entorn. A més, els serveis públics i infraestructures són de prou qualitat (envejats pels veïns ucraïnesos per exemple).   

Així doncs,, els índexs de pobresa del país són molt baixos. La taxa d’atur oficial del país, l’any 2018, era tan sols del 0,5%, aproximadament 63.000 persones, molt baix si es compara amb el d’Ucraïna per exemple, que ha fluctuat entre el 8,5% i el 10% aquests darrers anys, que vol dir que afecta prop d’1.800.000 persones. El PIB per càpita de Belarús és el doble del d’Ucraïna o de Moldàvia. Les despeses en salut i educació a Belarús també dupliquen o tripliquen les del seu veí meridional.

Aquesta relativa riquesa es va construir sobre dos pilars fonamentals: l’energia barata procedent de Rússia i l’accés, per a la producció industrial bielorussa, al mercat rus en condicions avantatjoses. El petroli barat rus s’ha processat a les refineries bielorusses i s’ha revenut als països occidentals, cosa que ha permès uns marges de benefici prou importants. D’altra banda, el mercat rus ha absorbit entre el 70 i el 95% de la producció industrial, que a més s’ha beneficiat del gas i petroli barats, que ha facilitat que els preus fossin molt més competitius.

La classe treballadora

Evidentment, el fet que no hi hagués una salvatge liberalització econòmica va permetre segellar aquesta mena de pacte no escrit que hem esmentat abans. Això no vol dir, però, que s’hagi de considerar Lukaixenko com un obrerista convençut, i molt menys socialista o comunista -encara que es mantinguin tots els monuments soviètics i la nomenclatura dels carrers no hagi canviat en relació amb els que hi havia quan formava part de l’URSS-.

Les relacions amb la classe treballadora aquests darrers anys s’han deteriorat força, cosa que explica que una molt bona part s’hagi sumat a les mobilitzacions en contra seu, en aliança amb l’oposició que podríem anomenar liberal, un factor absolutament nou.

La situació de bonança econòmica canvia a partir del 2010, any en què els índexs de creixement econòmic comencen a alentir-se. El model de creixement  comença a decaure a partir del 2015, quan Rússia li  apuja els preus del petroli. És a partir de llavors que Lukaixenko comença a optar per mesures de tipus liberal i s’esdevenen els primers conflictes obrers d’importància.

Sens dubte, però, d’entre totes les mobilitzacions destaquen les de 2017. El desencadenant d’aquestes protestes va ser l’aprovació d’un decret, sobre el que el règim en deia “parasitisme social”,  segons el qual les persones que estiguin en atur, és a dir les més vulnerables, han de pagar una sanció en cas que no trobin feina. Aquesta decisió va provocar importants vagues i manifestacions que van acabar amb més de 400 detinguts.

Ara bé, aquesta no era la primera gran mesura antiobrera de Lukaixenko. N’hi havia hagut d’altres, les primeres de les quals l’any 1995, quan es van reprimir amb violència els treballadors del metro en vaga (1). L’any 2004, el govern va aprovar un decret segons el qual les relacions dels treballadors amb les empreses quedessin fixades pels contractes individuals en comptes de ser-ho per convenis col·lectius, el somni dels ultraliberals fet realitat.

També, darrerament, s’ha  incrementat l’edat de jubilació, molts salaris han baixat, s’han tirat endavant algunes privatitzacions i, en general, s’ha dut a terme el que aquí anomenem retallades en els serveis públics. Un fet que demostra aquesta degradació és el més que signficatiu augment  de l’emigració, sobretot a Rússia. Tot això ha fet que el descontent de la classe treballadora sigui més important que mai. Si a això hi afegim una gestió nefesta de la pandèmia de la covid, més aviat no-gestió, es pot entendre la llavor del profund malestar social. El govern bielorús ha optat per una actitud negacionista sobre aquest tema i  no ha pres pràcticament cap mesura, ni confinaments ni quarantenes. S’han mantingut tots els actes, concerts, esdeveniments esportius, classes… Això ha provocat encara més desconfiança entre la població.

Aixi doncs,  un dels elements  cabdals per saber quin serà el desenllaç final de les mobilitzacions contra Lukaixenko és el de la implicació de la classe obrera al costat de l’oposició liberal, cosa insolita fins ara. L’escletxa entre la classe treballadora i les elits governants és cada vegada més gran.

Les vagues obreres contra el frau electoral van iniciar-se l’endemà mateix, el 10 d’agost,  i s’hi van afegir nombroses empreses, entre les quals destaquen  BelAz, la gran indústria de construcció automobilística, una de les més importants del país (amb assemblees masives), MAZ, on es fabriquen camions i autobusos, els conductors de troleibusos de Minsk, les mines de Soligorsk… Evidentment, també han patit la repressió, com ho demostra, per exemple, la detenció de Màxim Sereda, lider del Sindicat Independent de Miners. A partir del 13 d’agost es va convocar una vaga general, que ha fet que el moviment vaguístic s’hagi estès per tot el país. Diverses empreses s’han sumat al Consell de Coordinació, que pretén aglutinar tot el conjunt de l’oposició.

Organtizativament, hi ha dos partits que es proclamen comunistes, tots dos sorgits de la matriu del PCUS. D’una banda hi ha el Partit Comunista de Belarús, creat el 1996, que a partir d’aquell moment s’alinèa del tot amb Lukaixenko. Els plantejaments d’aquest partit, com el seu homòleg Partit Comunista de la Federació Russa, són profundament conservadors i reaccionaris. Sempre i en tot moment ha estat dels costat de Lukaixenko, també ara, sense fisures.  En canvi, el Partit Comunista dels Bielorussos, que és el nom que va adoptar l’altre, va orientar-se en una línia contrària. L’any 2001, va canviar el nom i va passar a dir-se Un Món Just, i el 2005 va formar part de la coalició opositora 5 Plus. En els últims anys s’ha acostat a plantejaments més similars als dels partits occidentals d’esquerres. A hores  d’ara, aquest partit ha optat clarament per unir-se a l’oposició en les mobilitzacions contra Lukaixenko. Una cosa molt similar passa amb els sindicats. D’una banda, hi ha els sindicats oficials, simple  corretja de transmissió del poder -encara que, al seu torn, garanteix uns mínims suportables per als treballadors-,  en la més pura tradició soviètica, i, d’una altra, els sindicats independents (Congrés Belarús de Sindicats Independents, BKDP), que s’oposen al govern.

Contra els dictadors, contra els neoliberals. Cartell del Moviment Socialista Rus en solidaritat amb els treballadors bielorussos

Altres grups de tradició obrera són més minoritaris, ja que han patit força la repressió (els trotsquistes d’Alternativa Socialista o els anarquistes, de gran tradició a Belarús). Una part dels llibertaris és present en el Partit Verd de Belarús, que s’autodefineix com a ecosocialista. És un partit amb un to molt antiautoritari i reivindica la bielorussitat de manera particularment important (la seva pàgina web es només en bielorús i en anglès, a diferència de les dels dos partits comunistes, que són només en rus, detalls molt significatius). Els ecologistes juguen un paper relativament important a la política bielorussa. Cal recordar que l’accident de la central nuclear de Txornòbil, tot i estar localitzada a Ucraïna, va afectar sobretot Belarús,  ja que és ben a prop de la frontera.

L’oposició liberal

Abans hem comentat que el sistema socioeconòmic ha estat una garantia de seguretat per a la classe treballadora, que ha fet que no tingués un particular interès a fer caure Lukaixenko. Ara bé, per a les classes mitjanes, la visió és diferent. Si es compara la renda per càpita o el PIB per persona amb un país com Lituània, el país bàltic triplica les de Belarús. Si la comparació es fa amb Polònia, la diferència és encara més escandalosa, i més, si es té en compte que quan es va desintegrar la Unió Soviètica les dades de Polònia i de Bielorússia eren molt similars.      

Abans de les eleccions d’aquest mes d’agost, es van anar perfilant tres candidats que realment tenien opcions de fer ombra a la candidatura de Lukaixenko. D’una banda, hi havia Valeri Tsapkala, que havia estat ambaixador als Estats Units, i que durant vint anys havia col·laborat amb el govern. Va impulsar la creació del High Tech Park, una mena de Silicon Valley bielorús, que va tenir un gran èxit. L’any  2017 va ser cessat per Lukaixenko, i des de llavors ha treballat com a assessor de diversos governs i de l’ONU. Un altre delsls candidats era Viktar Babaryka, una de les més grans fortunes del país, amb vincles amb la gran empresa russa Gazprom, motiu pel qual se l’havia considerat prorús, tot i que, d’una altra banda, també era conegut com a mecenes de la cultura i llengua bielorussa. Finalment, el tercer candidat en qüestió era Siarguei Tsikhanouski, blogaire de gran influència.

Rally in support of Tsikhanouskaya in Minsk (30 July 2020) - 51

Míting amb la presència de Svitlana Tsikhanóuskaia, el 30 de juliol. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Rally_in_support_of_Tsikhanouskaya_in_Minsk_(30_July_2020)_-_51.jpg#file)

Lukaixenko va decidir tallar d’arrel qualsevol possibilitat de l’oposició, i va optar perquè s’impedís la seva participació en les eleccions i se’ls empresonés. Alhora va incrementar de manera notable la repressió contra la població, de manera que en els dos mesos anteriors a les eleccions s’arribaren a detenir 3.000 persones. Va ser llavors, quan les dones d’aquests tres candidats, als quals se’ls prohibí de participar en les eleccions, van fer el pas de presentar-s’hi.

L’oposició liberal està relativament poc organitzada i molt atomitzada. En les darreres mobilitzacions, es pot considerar que les protestes han estat força espontànies i que han tingut una direcció poc clara. L’oposició, tradicionalment, ha estat molt diversa, i s’hi podien trobar persones que es podrien qualificar com a nacionalistes -tot i que aquest terme no aclareix gaire les coses; l’utilitzo en el sentit de reivindicació de la identitat bielorussa, totalment menyspreada per Lukaixenko-, liberals, majoritàriament prooccidentals i poc partidaris de l’acostament a Rússia, professionals liberals, bona part de la intel·liguèntsia (2) i joves. Aquest era el perfil predominant en les mobilitzacions anteriors, el 2001, el 2006 i el 2010. La repressió brutal dels primers dies ha provocat que se n’incrementés el suport, sobretot entre els joves  i els treballadors, de manera que actualment el perfil és molt més ampli i les sensibilitats molt diverses.

De fet, Sviatlana Tsikhanóuskaia (3), cap visible de l’oposició, més d’una vegada, gairebé com a lema electoral, ha insisit que representen el 97% de la població, amb la clara intenció de transmetre que els seu únic objectiu és acabar amb la dictadura. De fet, ha centrat les reivindicacions sobretot en el fet que es repeteixen les eleccions, sense més demandes de contingut polític, per tal d’aglutinar el màxim de persones possible, el final de la repressió i l’alliberament de totes les persones detingudes.  

El Consell de Coordinació

Les eleccions van tenir lloc el 9 d’agost, i no va ser fins al 14  d’agost que es va crear el Consell de Coordinació, que pretén ser l’òrgan que aglutina tota l’oposició, amb voluntat interclassista. En aquest Consell de Coordinació hi són adherides persones a nivell individual i també representants de diverses organitzacions polítiques, així com representants d’empreses en vaga.

És bastant evident que aquest Consell de Coordinació és força ampli, i d’entre els seus membres es  poden destacar persones com Svetlana Alexiévitx, premi Nobel de literatura, Pàvel Latuixka (4), Volha Kovalkova, la més estreta col·laboradora de Tsikhanóuskaia, Iuri Gubarévitx (com a representant del Front Popular de Bielorússia, el partit que va liderar el procés d’independència del país), Aliaksàndar Dabravolski (que va tenir un paper important a Belarús durant el procés d’independització).  Com a partits hi són presents el Partit Cívic Unit, el Moviment per la Llibertat, la Democràcia Cristiana Bielorussa, Jove Belarús i també hi ha representats els treballadors d’empreses com BelAz, BMZ (gran empresa metal·lúrgica), MTZ (fàbrica de tractors), MAZ (planta automobilística de Minsk. finalment, també hi és el BKDP (els sindicats independents de Belarús).

First press conference of the Coordination Council of Belarus
Primera conferència de premsa del Consell de Coordinació. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:First_press_conference_of_the_Coordination_Council_of_Belarus.jpg)

Elits i suports

Finalment, un altre aspecte a tenir en compte és el paper de l’elit en l’actual procés. Si s’analitzen les mobilitzacions en diversos estats postsoviètics, sobretot les conegudes com a revolucions de colors es pot constatar que no hi ha hagut canvis si no hi ha hagut una fracció de l’elit que s’hagi sumat a l’oposició i hagi ajudat a fer caure el govern i, alhora, oferir una alternativa que no fos trencadora de l’ordre social. En aquest sentit, és important el paper que hi ha jugat Rússia. 

Tot just fa dos mesos, Lukaixenko va cessar el cap de govern Serguei Rumas. Poc temps abans ho havia estat també el ministre de Finances, Màxim Iermolóvitx. Sembla, però, que el control del govern i de la burocràcia estatal és ferri, i no sembla que hi hagi dissidència. En els últims anys, els ministres més díscols han estat precisament els responsables d’àrees econòmiques. 

Evidenmtent, Lukaixenko encara té suports molt clars, sobretot els gestors i equips directius de les empreses públiques, el que es podria considerar com l’antic establishment soviètic, persones que encara se senten segures i estàlvies, com bona part dels jubilats (grans daminficats de les reformes liberalitzadores en països veïns), persones que se senten vinculades a Rússia, o senzillament russes (en algunes manifestacions proLukaixenko s’han vist banderes del Moviment d’Alliberament Nacional, una organització russa ultranacionalista d’extrema dreta), nostàgics de l’URSS, exèrcit, forces de seguretat, entre les quals hi ha el KGB (a Belarús encara es diu així). La policia, l’OMON -ara molt temuda-, és especialment nombrosa a Belarús. Segons les dades governamentals, hi ha 325 policies per cada cent mil habitants, però segon dades de l’ONU, de l’any 2013, les xifres reals poden girar entorn dels 1.440, de les més altes del món. L’estat controla fermament els mitjans de comunicació i els aparells de propaganda, però, en aquest sentit, l’oposició ha sabut jugar amb unes estratègies molt més modernes i més eficaces i ha sabut fer arribar, amb nous canals, sobretot Telegram,  el seu missatge a la població.

Belarús i Rússia 

Les relacions entre Belarús i Rússia han estat molt estretes, fins al punt que tots dos estats formen part del que es coneix com a  una Unió de Belarús i Rússia, una mena de confederació creada l’any 1999 entre tots dos estats. En canvi, les relacions entre Lukaixenko i Putin no han estat tan amigables com pot semblar a primer cop d’ull. De fet, sempre hi ha hagut un punt de tensió. L’últim enforntament es va produir l’any 2019, quan Lukaixenko va refusar una més gran integració amb Rússia.

De tota manera, Rússia va manifestar des seguida  el seu suport a Lukaixenko, el mateix dia 9 d’agost, tal com va fer també la Xina. Ara per ara, la situació de Lukaixenko és infinitament més feble que fa uns mesos, per tant, Rússia pot aconseguir-ne el total sotmetiment. Fa pocs dies, Putin va refermar-ne el suport i el passat 14 de setembre va anunciar la concessió d’un préstec de 1.500 milions de dòlars, per tal d’ajudar a la recuperació econòmica del país. El cap de govern rus, Mixustin, va visitar Minsk fa pocs dies, i  abans, el 31 d’agost, Lukaixenko haiva visitat Moscou. No és gens forassenyat pensar que l’objectiu del Kremlin pugui ser absorbir el país, d’una forma o altra.

Én els últims anys, particularment, hi havia hagut, per part de Lukaixenko, una voluntat de distanciament  en relació amb Rússia i, al seu torn, un realtiu acostament als Estats Units i a l’Europa Occidental. Un exemple clar d’aquesta voluntat d’allunyament a Rússia és el canvi de nom del país. L’antic nom de Bielorússia vol dir senzillament Rússia Blanca, cosa que feia que el país quedés subordinat a  Rússia fins i tot en el nom. Amb el nom de Belarús això canvia: Rus no és més que el nom antic del principat de Rus, el primer estat eslau a la part més oriental d’Europa, amb centre a l’actual Ucraïna, a Kíiv. Un altre exemple d’això és l’actitud envers el conflicte d’Ucraïna: Lukaixenko va optar per una política de no seguidisme dels interessos russos.

També hi ha hagut, últimament, un relatiu interès del govern a revitalitzar la llengua bielorussa. Tot i això hi ha una dada molt aclaridora. Lukaixenko pràcticament mai no utilitza la llengua bielorussa en els seus discursos (per primera vegada el 2016!), i més aviat n’ha donat clares mostres de menyspreu. De fet, en vint-i-sis anys de govern, tan sols un ministre ha utilitzat de manera regular el bielorús, l’antic ministre de Cultura Pàvel Latuixka, que actualment dona suport a l’oposició. La situació de la llengua bielorussa, doncs, és molt precària i el seu ús social resta lluny d’una mínima normalitat.

Finalment, i aquesta és una de les diferències importants amb Ucraïna, almenys en un percentatge important de la població ucraïnesa, a Belarús no hi ha un sentiment antirús mínimament estès. Tot el contari. Tradicionalment, els vincles amb Rússia han estat molt forts i no hi ha hagut cap voluntat de trencar-hi d’una manera traumàtica. Ni tan sols ara. Ara bé, sí que és veritat que en els darrers anys ha crecut una voluntat de cert distanciament entre tots dos països, com han destacat algunes enquestes. D’altra banda, la política de suport incondicional de Putin a Lukaixenko podria tenir unes conseqüències a mig termini molt negatives per a Rússia, ja que podria provocar l’allunyament definitiu d’una part important de la població, tal com ha advertit Svetlana Alexiévitx.

Vladimir Putin 25 July 2001-5

Putin, Lukaixenko i Kravtxuk (presdients de Rússia, Belarús i Ucraïna), el 2001.                              Font: Wikimedia Commons  (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Vladimir_Putin_25_July_2001-5.jpg)

Belarús i Ucraïna, són dos casos semblants? 

Moltes vegades, per tal de desprestigiar l’oposició, des de Rússia es titlla l’oposició de nacionalista, feixista, radical i antirussa, intentat aplicar la mateixa plantilla que van aplicar amb Ucraïna. És ben veritat que Rússia ha sabut imposar imposar un relat, que ha estat moltes vegades assumit acríticament per certa esquerra, segons la qual, per exemple, els ucraïnesos són neonazis, feixistes i agressius nacionalistes antirussos, enfront dels quals es defensen els antifeixstes russos (6). És evidentíssim que aquesta explicació és del tot simplista. Evidentment hi ha nacionalistes ucraïnesos agressius, feixistes i neonazis  -és innegable i fàcilment demostrable-, però reduir-ho a això impossiblita del tot entendre què hi passa, al contrari. De la mateixa manera, també es podrien qualificar una bona part dels  suposats antifeixistes russos de feixistes –també tenen voluntaris feixistes i d’extrema dreta, amb un discurs reaccionari, ultraconservador i agressivament antiucranès-. Només cal veure la brutal repressió contra el poble tàtar de Crimea, un cop incorporada a Rússia, per comprovar que els objectius no eren “antifeixistes”.

Aplicar el mateix esquema a Belarús és molt difícil, tot i que s’ha intentat. Lukaiexnko va apel·lar al sentiment nacionalista per tal de blindar el seu poder i va brandar els habituals espantalls del nacionalisme: la invasió estangera i la desintegració del país. De tota manera, totes dues afirmacions són  difícilment defensables. De fet, les úniques forçes estrangeres que poden entrar al país són els policies russos que Lukaixenko va reclamar a Putin, i que Moscou ha acceptat de posa en reserva, o bé periodistes russos per tal de substituir els periodistes bielorussos en vaga.

Des de Belarús i des de Rússia s’ha insistit sobretot en la idea de la conspiració occidental, que hauria seguit uns patrons similars als de Veneçuela. Afirmen l’interès dels EUA en la desestabilització del país, com per exemple amb aportacions de 20 milions de dòlars l’any 2019 per organitzar manifestacions contra el govern i subvencionar blogaires i canals informatius opositors, segons el director del Servei d’Intel·ligència Exterior (SVR) de la Federació Russa. Lukaixenko ha revelat el que, segons ell, és el pla -en set etapes- dels oponents exteriors a Belarús. Entre els països implicats esmenta, primer de tot els EUA, però també Txèquia, Polònia, Lituània i, fins i tot, Ucraïna. Independentment de si aquestes dades són certes o no -que ho poden ser pefectament-, acceptar-les com a explicació de les protestes porta a una perversió, segons la qual totes les mobilitzacions arreu del planeta són legítimes tret de les que tenen lloc en determinats països, que sempre són dutes a terme per persones manipulades i sense criteri.

Les diferències, doncs, entre Belarús i Ucraïna són notables: a Belarús no hi ha grans oligarques que desafiïn l’estat i que tinguin grans parcel·les de poder. D’altra banda, l’extrema dreta està molt poc organitzada i no ha tingut presència en les mobilitzacions. No hi hagut episodis importants de violència per part dels manifestants, tret potser dels tres primers dies, com a resposta a la violència policial. Els lideratges hi han estat molt menys influents. Qui havia de jugar aquest rol, Sviatlana Tsikhanóuskaia, va fugir immediatament a Lituània. Tampoc no hi ha hagut  una agudització de les contradiccions territorials, molt menys intenses que a la veïna Ucraïna.

El futur

Pel que fa al paper de la Unió Europea, molt probablement no superarà la gesticulació, però sense anar més enllà. Rússia i la Xina ja van deixar clar des del primer moment, el mateix dia 9 d’agost, que reconeixien Lukaixenko com a guanyador de les eleccions. La suposada defensa dels drets humans i de la democràcia que fa la UE té ben poca credibilitat, i només cal veure el nombre de morts que hi ha cada any al Mediterrani, de persones innocents per desmentir-ho.

Només els països bàltics  han gosat anar més enllà, amb la imposició de sancions a Lukaixenko a i a 29 persones més, han instat repetidament la UE perquè actuï i han facilitat que Tsikhanóuskaia fes un discurs gravat en vídeo a la seu de les Nacions Unides. D’altra banda, també és notori l’interès de Polònia en les mobilitzacions, particularment del seu govern, que no és precisament el paradigma del progressisme i de democràcia.

És veritat que, ni que sigui formalment, Lukaixenko ha obert la porta a fer una reforma constitucional i  a repetir les eleccions. Res, però, fa pensar que això impliqui de cap de les maneres una voluntat real de cedir el poder, sinó que més aviat es pot interpretar com una estratègia dilatòria (i també per l’afany de mostrar un -fals- esperit negociador),  per tal de refermar-s’hi. Sembla que té uns suports mínims en el país i que, alhora, té uns poderosos avaladors internacionals, que en cap cas permetran que sigui desallotjat del poder.

D’altra banda, l’oposició i el conjunt de classes que li donen suport es troben ara en una conjuntura més favorable que mai, i després de més d’un mes de mobilitzacions, no ha mostrat símptomes de defallir. L’afany d’acabar amb una dictadura és, de moment, prou fort. 

La partida és oberta.

Articles consultats per a la realització d’aquest text:

Gicza, Tadeusz,  Lukashenko’s penultimate elections

Artiuk, Volodymir, Partisans or workers? figures of Belarusian Protest and their prospects

Kunitskaya, Ksenia i Shkurin, Vitaly, In Belarus, the left is fighting to put social demands  at the hearth of the protests 

Giczan, Tadeusz, Belarusian establshment remains monolithic. Or does it?

Bergamaschi, Paolo, La mobilitazione in Bielorussia e il precedente armeno

Urbinati, Martina, Elezioni in Bielorussia: la capitale è in rivolta, l’opposizione non riconosce i risultati ufficiali

Weiss, Clara, Lukashenko regime, Belarussian opposition seek to stifle mass strike movement

Artiuk, Volodymir, More contagious than coronavirus: electoral unrest under Lukashenka’s tired rule in Bielorussia 

Ischchenko, Volodymir, The opposition in Belarus is not all on the same side

Catelli, Giovanni, Bielorussia: Lukashenko si prepara alla capitolazione?

Orgaz, Cristina J, Cómo funciona la economía estatizada de Bielorusia, la última planificada de Europa

Ischchenko, Volodymir, From Ukraine with comparison: emerging notes on Belarus

Kisenvole, Miki, Lukaixenko, el president que no parla la llengua dels seu país 

(1) Si no recordo malament, l’any 1995 vaig assistir a una xerrada d’un obrer de Mahilou al  local del PORE, a Barcelona. En aquella trobada ens va explicar la brutal repressió policial que es va produir llavors.

(2) intl·liguèntsia: és un concepte que va més enllà de la intel·lectualitat (que té  unes connotacions més elitistes). S’acostuma a aplicar a totes aquelles persones que tenen algun tipus de feina vinculada amb feines creatives i intel·lectuals.

(3) He optat per posar el nom bielorús, que és tal com consta en la llista del Consell de Coordinació. La majoria de mitjans, també els catalans, oten per reproduir, per definició, els noms en la seva forma russa, també dels topònomis. Crec que és més coherent en la forma bielorussa. En el cas de Lukaixenko, en canvi, he optat per mantenir la forma russa, que és la que utilitza habitualment.

(4) Latuixka és defensor de l’escriptura del bielorús amb caràcters llatins en comptes dels ciríl·lics. Tant a Ucraïna com a Belarús hi ha propostes d’aquest tipus, que van tenir una especial difusió ens els primers anys de la revolució. No cal dir que aquesta opció va acabar sent del tot bandejada en l’època estalinista.

(5) La premi Noblel de literautra, Svetlana Alexiévitx ha escrit tota la seva obra en rus.

(6) Per a molts russos, el terme antifeixista té unes connotacions força diferents de les que té per a nosaltres. En molts casos, s’utilitza bàsicament per referir-se  a la resistència a una agressió estrangera. Té, per tant, sovint un significat patriòtic i nacionalista.

Les cançons de la revolta

Aquestes últimes setmanes han corregut per la xarxa diversos vídeos en què es podia sentir l’Estaca en els mítings de l’oposició bielorussa. De fet, aquest cançó arriba a Belarús via Polònia. Jacek Kaczmarski va fer-ne una adpatació, més que una traducció, al polonès, i li va posar Mury (Murs) com a nom. És una traducció d’aquesta adaptació la que se sent en els mítings bielorussos.

De tota manera, però, la cançó mes popular, la que realment ha esdevingut un himne, ha estat aquesta, Canvis, que va ser composta per Víktor Tsoy, líder indiscutible de la banda de rock soviètica Kino, la més popular a la Unió Soviètica, junt amb DDT, durant els anys 80. En aquells anys, també es va convertir en tot un himne de suport als canvis polítics.

Cançons en solidaritat amb el poble bielorús:

El país en què hi ha hagut més mobilitzacions en suport del poble bielorús ha estat Lituània, país amb intensos lligams històrics amb Bielorússia. El dia 23 d’agost, coincidint amb l’aniversari de la Via Bàltica, es va fer una cadena humana de solidaritat, d’una trentena de quilòmetres, que va aplegar desenes de milers de persones..

La cantant lituana Ieva Narkuté també ha compost una cançó en solidaritat amb l’oposició bielorussa:

El grup rus Arkadi Kots, conegut per les seves cançons reivindicatives (tenen una versió de l’Estaca en rus), també acaba de publicar una cançó en solidaritat amb Bielorússia.

Les banderes

Durant les manifestacions s’han vist dues banderes. D’una banda, l’oficial (verda i vermella), que no és més que una variant de la de la República Socialista Soviètica de Bielorússia, amb l’única diferència que no hi ha la falç i el martell, i que data de 1951. Va passar a ser la bandera oficial arran dels canvis constitucionals aprovats en referèndum l’any 1995. És la bandera que es veu en les manifestacions de suport a Lukaixenko, i també s’ha vist en les opositores, barrejada amb la blanca i vermella. És veritat, però, que amb el pas de les setmanes, ha pràcticament desaparegut de les manifestacions opositores.

L’altra té tres franges, blanca la superior i la inferior, i vermella la central. És la bandera de la República de Bielorússia independent, l’any 1918. Quan Bielorússia va passar a ser part de l’URSS, es deixà d’utilitzar oficialment. Va ser, per tant, emprada durant molt poc temps. També va ser la bandera de la nova Bielorússia independent, després de la desintegració de l’URSS, fins l’any 1995.

Flag of Belarus (20 year)

Bandera oficial de Belarús. Font: Wikimedia Commons ( https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Flag_of_Belarus_(20_year).png)

Belarus flag 1918

Bandera de Bielorússia, 1991-1995. Font: Wikimedia Commons (https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Belarus_flag_1918.png)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s