Annutara, folk eslau i balcànic

Annutara és un grup polonès -com Dikanda-, format l’any 2013, que aplega músics de diverses procedències i que fa una música on es barregen una gran diversitat d’estils. El seu camp de treball preferit, però, és la música eslava en general, sobretot de Polònia i Ucraïna, i també la música balcánica, gipsy, jueva, àrab… el seu primer disc és de l’any 2015, i porta per nom Ulisi.

Annutara està format per:

Alina Jurczyszyn: veu, percussions
Kamila Bigus: veu, violí, percussions
Michał Zeltman: guitarra, veu, violí
Michał Mantaj: acordió
Tomasz Koper: percussions
Tomek Nowik: baix i contrabaix
Dawid Lipka: trompeta

En el següent enllaç podeu accedir a la seva página web: http://www.annutara.pl

Aquí en teniu la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/annutara.zespol

Manifest en defensa de la llengua comuna. Manifest a favor de la unitat del serbocroat i contra la segregació lingüística

El tema de la llengua ha estat una de les qüestions centrals en el debat polític en la pràctica totalitat dels estats sorgits de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia.

Deixant a banda Eslovènia i Macedònia -on la llengua eslava que s’hi parla és clarament diferent del serbocroat-, el debat ha estat intens i la utilització política constant. Tradicionalment no s’havia qüestionat l’existència d’una llengua única, i aquesta llengua era anomenada comunament serbocroat, tot i que també s’havia fet servir el terme croatoserbi, i moltes vegades serbi o croat a seques, cosa que no volia dir necessàriament que es considerés una llengua diferent. De fet, des del 1850 hi havia dos estàndards, que utiltizava cadascun un dels dos alfabets amb què s’escriu el serbocroat, el llatí i el ciríl·lic. En els últims anys de l’existència de Iugoslàvia fins i tot s’havia popularitzat, en certs ambients, el terme de iugoslau. Sí que s’ha de reconèixer, però, que a Croàcia hi havia hagut una tendència, almenys des de principis del segle XX a reivindicar el croat com a llengua diferent, i que ara fa cinquanta anys es va proposar una normativa pròpia i diferenciada.

A hores d’ara, segons els diferents documents constitucionals i legals, aparentment hi ha quatre llengües diferents: el serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí. Així com, ja ho hem dit abans, en el cas del croat hi ha una tradició històrica de secessionisme lingüístic, en d’altres casos, com en el montenegrí, la invenció d’una llengua és absolutament moderna.

Tots els estudis filològics coincideixen a afirmar que la unitat és indiscutible. És més, els tres grans blocs dialectals, terme que sempre es pot debatre, (xtokavià, txakavià i kaikavià) no coincideixen amb els quatre nous estàndards creats.

Finalment, des d’una perspectiva estrictament personal, encara ara no he trobat cap parlant d’aquesta llengua-llengües, amb un mínim de sentit comú, que no m’hagi reconegut que són el mateix.

Des de fa temps, diversos filòlegs i intel•lectuals han expressat el seu malestar per aquesta sitruació. Avui mateix es presenta a les quatre capitals (Belgrad, Zagreb, Sarajevo i Podgorica) un manifest anomenat Manifest per la llengua comuna. El manifest evita escrupolosament posar nom a la llengua, per tal d’evitar polèmiques. L’ha redactat un equip format per una trentena d’experts provinents dels quatre estats. Si es llegeix es pot comprovar que s’han hagut de fer nombrosos equilibris per tal de no ferir cap sensibilitat. Una de les principals impulsores del text és la croata Snjezana Kordic, que ha escrit diversos articles i llibres, que us recomano de llegir, sobre la utilització política de la llengua. Podeu llegir-ne, per exemple, el seu llibre, traduït al castellà, El nacionalismo lingüístico.

El govern croat no ha trigat gens a reaccionar. El cap de govern, Andrej Plenkovic, ha remarcat que l’estatus de la llengua queda perfectament reflectit en la constitució croata, text que deixa ben clar que el croat és la llengua de Croàcia. En els mateixos termes s’ha expressat la ministra de Cultura, Nina Obuljen Korzinek, que atribueix la declaració a una intencionalitat política, just en el moment que es compleixen cinquanta anys de la Declaració de nom i estatus de la llengua croata, un document que marca l’inici del secessionisme lingüístic modern. Afirma, també, que un suposat serbocroat ara no és més que una construcció artificial.

Aquí teniu, a grans trets, part del contingut del text, necessari i de sentit comú . No n’és una traducció, tot i que sí que en recull les idees fonamentals.

A Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Croàcia i Sèrbia s’utilitza la mateixa llengua, encara que hi hagi algunes peculiaritats en cadascun d’aquests territoris, tal com passa també amb altres idiomes, com l’anglès, àrab, francès, espanyol, portugués.

Això no vol dir que hi hagi quatre idiomes diferents. Insistir en les diferències, i forçar el distanciament dels quatre estàndards només provoca efectes negatius, des del punt de vista social, polític i cultural, com pot ser la segregació dels infants en els centres escolars, la innecessària traducció dels documents administratius i en els mitjans de comunicació, la censura o autocensura, per part dels parlants, en l’ús de determinats termes, com a mostra de lleialtat política i etnonacional.

Els signats del manifest defensen:

L’existència d’una llengua comuna policèntrica, sense perjudici del dret individual a la pertinença a una nació, regió o país.

Cada estat, nació, comunitat etniconacional o regional pot codificar la seva propia variant.

Els quatres estàndards (serbi, croat, bosnià i montenegrí) tenen el mateix valor i cap d’ells pot ser considerat la veritable llengua, i els altres variants d’aquesta llengua.

L’estandardització policèntrica és una forma d’acostar-se millor a l’ús real de la llengua.

L’estandardització policèntrica permet que cada usuari anomeni la llengua com cregui convenient.

Els diferents estàndards i les diferències dialectals no poden justificar cap segregació, sinó que han de contribuir a la riquesa de la llengua comuna.

Com a conseqüència de tot això, els signants de la Declaració fan una crida a:

Eliminar totes les formes de segregació i discriminació lingüística a les institucions educatives i adminsitratives.

Aturar les pràctiques repressives – innecessàries i perjudicials- que condueixin a la separació en idiomes diferents.

Evitar les inútils i costoses traduccions en les pràctiques judicials, administratives i en els mitjans de comunicació

Garantir la llibertat d’elecció individual i el respecte a la diversitat lingüística, en tots els àmbits, com en les diferents expressions artístiques i en els mitjans de comunicació.

Garantir el dret a uttilitzar lliurement el propi dialecte i alfabet.

Promoure una obertura a les diverses variants lingüistiques i la lliure “barreja” de les diverses formes lingüístiques i expressions en benefici d’una llengua comuna.

Podeu llegir el manifest en el següent enllaç: DEKLARACIJU O ZAJEDNIČKOM JEZIKU

 

 

Albània: l’oposició boicoteja les eleccions locals de Kavaja i pressiona el govern

L’oposició ha decidit de boicotejar activament unes eleccions locals que han de tenir lloc el proper 7 de maig, a Kavaja. D’aquesta manera intensifiquen l’enfrontament el govern. Cal recordar que l’oposició va abandonar el parlament fa setmanes i ha impulsat diverses manifestacions i concentracions per tal de forçar-ne la dimissió.

El juny de l’any passat, l’alcalde de Kavaja, Elvis Roshi, va ser arrestat a petició de les autoritats italianes, arran d’unes declaracions falses davant la justícia italiana sobre uns tèrbols afers relacionats amb delictes de caire sexual. A principis del mes de febrer d’enguany, va ser finalment condemnat pels tribunals de l’Estat italià per tràfic de drogues i blanqueig de diners.

Tot això ha provocat que l’alcaldia de Kavaja hagi quedat vacant, tot just aquest 23 de març, i que s’hagin hagut de convocar eleccions locals, que han de tenir lloc el pròxim 7 de maig. Roshi, que és membre del governant Partit Socialista, continua sent molt ben valorat pel seu partit. El ministre de Finances, Arben Ahmetaj, va reivindicar encara la seva figura no fa gaires setmanes, abans de la destitució definitiva, i es va passejar per la ciutat amb la seva companyia. En va destacar la modernització de la ciutat que, segons ell, ha liderat Rosshi, i el fet que s’hagi convertit en una de les principals destinacions turístiques d’Albània.

El termini per inscriure’s en aquestes eleccions finalitza el 4 d’abril. L’oposició, però, ja ha anunciat que no pensa inscriure-s’hi, i ha optat pel boicot actiu d’aquest comicis. Poques hores després de la convocatòria electoral, l’oposició va anunciar que no hi prendria part. Lògicament, el Partit Democràtic, principal partit de l’oposició, per via del seu portaveu, Edi Paloka, va fer saber que només canviaran d’opinió si el govern accedeix a les seves peticions de dimissió, i impulsa la la formació d’un nou govern de caràcter tècnic, que sigui l’encarregat de gestionar les eleccions del proper mes de juny, tal com reivindiquen fa setmanes.

El passat 27 de març, en una reunió conjunta de diferents partits, l’oposició es va refermar en aquesta decisió. Ara caldrà veure si les eleccions finalment tiren endavant i, sobretot, si la població secunda aquest boicot. Serán, per tant, un clar test sobre el suport de l’oposició i el govern en aquests moments d’intensa confrontació política.

Resultats i reflexions sobre les eleccions búlgares

Aquest diumenge passat van tenir lloc les quaranta-quatrenes eleccions búlgares, com els agrada dir,  per triar una nova Assemblea. A hores d’ara encara no s’ha donat el resultat definitiu, en nombre d’escons, però sí els percentatges de vot un cop escrutat pràcticament el cent per cent.

La primera dada a tenir en compte és el de la participació electoral. Baixa, molt baixa, tot just per sobre del cinquanta per cent, el 52,19%.  Aquestes dades responen a un patró molt comú a tota l’àrea, on els índexs de participació electoral  acostumen a ser molt baixos. Un altre exemple molt recent d’això és el de les últimes eleccions romaneses, de l’11 de novembre. Evidentment hi ha algunes excepcions com el de les darreres eleccions macedònies, però aquestes s’han disputat en un context molt concret i després de mesos i mesos d’autèntica crispació política, que fa que aquesta dada sigui molt poc extrapolable.

Una altra consideració a tenir en compte és que el nou parlament veurà reduït de manera significativa el nombre de forces polítiques presents, ja que es passa de vuit grups a tan sols cinc. Aquesta simplificació aparent, però, pot comportar unes molt més grans dificultats a l’hora de formar govern, tal com comentarem ara.

Finalment, i no menys interessant, es pot fer una altra constatació. L’article que vam escriure després de les eleccions de 2014 duia com a subtítol “Un altre parlament sense cap diputat d’esquerres”. No és un comentari buit. A Bulgària, com en bona part del conjunt de països de l’Europa central i oriental que va viure sota l’òrbita soviètica, l’esquerra real –difícil de definir, veritat- no hi és present, en pràcticament cap dels sentits. És evident que hi ha forces que s’autoanomenen socialistes o, fins i tot, comunistes –en pocs casos, com a Moldàvia, la Federació Russa o a les repúbliques “populars” de Lugansk i Donetsk- però això no vol dir de cap de les maneres que aquestes formacions siguin d’esquerres, almenys en el sentit que interpretem des d’aquí. Acostumen a ser forces, com passa tambe en el cas búlgar amb el partit socialista, que arrepleguen vots de persones nostàlgiquess d’un passat més segur, amb menys incerteses, però amb una ideologia profundament tradicional i reaccionària: família, pàtria, moltes vegades religió i tot, homofòbia sense complexos…

El vencedor d’aquests comicis ha estat, sens dubte, Boiko Boríssov i el seu partit conservador GERB (Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària). El nom de la formació ja és prou indicatiu de quines són le seves prioritats. Ha estat l’única opció que ha superat el milió de vots, concretament ha obtingut 1.140.000 vots cosa que representa el 32,65% dels sufragis,  i probablement 96 diputats.  Si fa no fa els mateixos vots que el 2014, però dotze escons més, pel fet que hi ha menys forces presents al parlament.

Les enquestes auguraven un frec a frec entre aquesta opció i les socialistes. L’útima enquesta publicada abans de les eleccions atorgava un lleuger avantatge a GERB, però el resultat ha estat més clar del que no s’esperava, gairebé el 5% de percentatge. La mala notícia per a Boríssov, autèntic protagonista de la política búlgara des del 2009,és que necessitarà el concurs d’altres forces per arribar a un a majoria estable, tal com va passar en la darrera legislatura, i el fet que el nombre de forces s’hagi reduït a tan sols cinc dificulta enormement aquesta  tasca. Cal recordar que aquest parlament té un total de 240 diputats, cosa que fa que el llindar de la majoria absoluta se situï en els 121 escons.

No cal dir que la victòria de Boríssov ha alegrat enormement les cancelleries occidentals, autènticament obsessionades amb la influència de Rússia a l’Europa oriental. Només cal veure quines eren les portades d’alguns importants diaris dels EUA –com el New York Times- de la Gran Bretanya o d’alemanya per captar la satisfacció que sentien, sobretot  per la derrota de la candidatura socialista.

El socialistes, liderats per Kornelia Ninova des del 2016, han aconseguit uns molt bons resultats,  amb el 27,2%  dels vots que li permetran tenir, segurament, 79 diputats. Cal destacar que l’any 2104 van obtenir tan sols el 15%. Tot i aquest important avanç, no es pot negar que els resultats han quedat per sota de les expectatives, sobretot tenint en compte la victòria clara i contundent de Rumen Radev en les darreres eleccions presidencials, que feia preveure que es tornés a repetir un èxit similar. Aquesta millora dels resultats ha fet que el BSP hagi guanyat en sis regions, cosa que no va passar ara fa tres anys. De tota manera, si ens fixem en les zones on ha tret més vots –zones pobres i rurals del nord-oest- podem constatar que les zones industrials no són, precisament, el punt més fort dels socialistes, cosa a primer cop d’ull sorprenent per a nosaltres. Les zones urbanes, i sobretot Sofia i Plovdiv, són, indiscutbilement feus de la dreta. És un fet més que demostra la contradicció que esmentàvem abans: el vot socialista no és un vot urbà, ni jove, ni progressista, ni modern -amb tots els matisos que hem d’introduir a aquests termes, que lògicament són molt discutibles i moltes vegades tenen un rerefons clarament classista-.

Ara, el president del país, Radev, haurà de proposar l’encàrrec de formar govern a la formació més votada. Després, en cas que no se’n surti, ho pot fer a la segona força, i si tampoc no se’n surt ho pot oferir a qui cregui oportú.

Caldrà veure quines fórmules hi ha per formar govern. D’entrada, Boríssov ha afirmat reiteradament, durant la campanya i abans, que no formarà  govern ni amb el socialistes ni amb amb el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), la formació proturca. A partir d’aquí el ventall es redueix considerablement, reduït a l’extrema dreta nacionalista i a Volia.

En l’anterior legislatura, Boríssov va governar amb el suport del Bloc Reformista, que llavors havia aconseguit un percentatge de vots important. Aquesta coalició d’un nombrós grup de partits es pot dir que pràcticament ha saltat pels aires després de la seva col·laboració en l’anterior govern. El Bloc Reformista com a tal ha aconseguit tan sols el 3,06% dels sufragis, que no li permeten d’entrar al nou parlament –cal un mínim del quatre per cent-. Això fa que el principal aliat de GERB en l’anterior legislatura hagi d’afrontar un període de profunda reflexió, si no comporta la desmembració de la coalició.

Ens podem fixar, amés, que altres formacions sorgides de l’anterior RB també han obtingut percentatges de vots significatius, com és el cas de Nova República (2,2%), o també Sí Bulgària (2,99%), tot i que aquesta formació posava especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. Si ens fixem, doncs, el total de vots assolits per aquestes candidatures, inclòs el RB, veiem que ronden el 8-9% de vots, que haurien permès tenir una força significativa, i influent en el nou parlament, similar al la que tenia el 2014.

Finalment, Boríssov també va tenir, llavors, el suport d’una altra força política ara també extraparlamentària, dels dissidents socialistes de Georgi Parvanov. Tampoc no han pogut entrar al parlament aquesta vegada.

D’altra banda, és destacable el paper que tindrà l’extrema dreta. Aquesta vegada s’havia presentat sota una única marca: Patriotes Units. Han obtingut el 9,06%  dels vots, que li dona dret a tenir 27 diputats. Aquest nombre de diputats queda lleugerament per sota dels trenta que tenien per separat en l’anterior legislatura. De fet, UP és una coalició de tres gran partits que en  l’antic parlament s’ahvien presentat en dues candidatures diferents: Ataka i Front Patriòtic.

Ataka és l’extrema dreta tradicional. El seu principal dirigent, Volen Siderov, ha optat per una campanya discreta. Molt probablement ha estat una condició de les altres dues formacions polítiques. Ha fet poques declaracions i ha tingut poc protagonisme, probablement en l’intent de no donar una imatge molt escorada cap a la ultradreta. D’altra banda, com a coalició han explotat  molt les proclames contra la ingerència turca en el procés electoral, i fins i tot van organitzar patrulles per tal de vigilar la frontera, per evitar l’arribada de persones provinents de Turquia per tal que poguessin votar. Ara bé, es pot dir que els resultats no han estat particularment bons, tal com han reconegut Valeri Simeonov i Krasimir Karakatxanov, antics líders del Front Patriòtic.

El Front Patriòtic, a més, havia  donat suport extern al govern de Boríssov, mentre que Ataka havia estat radicalment contrària a fer-ho. Caldrà veure com funciona UP i si aquestes contradiccions no fan saltar aquest experiment. De moment, els seus líders no s’han pronunciat sobre la possibilitat de donar suport a Borissov en aquest nou període polític, però segur  que els explorarà.

Pel que fa a les forces proturques, tal com vaticinaven les enquestes, ha sortit victoriós, com sempre, el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), tot i que electoralment ha patit un cert daltabaix –passa del 15% dels vots al 8,99%-, cosa que el debilita en nel nou parlament, on quedarà amb 26 escons.  La competència de DOST, i el suport explícit d’Ankara li ha restat claríssimament, vots. DOST ha obtingut el 2,7%,  cosa que no li permet ser present en el nou parlament. Ara caldrà veure si DOST es consolida com a opció de futur, o bé si haurà estat una aposta fugaç, que pot desaparèixer ràpidament en el mapa polític búlgar. No sabem què hi té a dir Erdogan en aquest tema.

Finalment, l’última opció que entra al parlament es Volia, una formació dretana de fort caràcter personalista, liderada per Veselin Mareshki, que ja va obtenir uns vots resultats a les darreres eleccions presidencials. Ha passat de ben poc el límit del 4%, cosa que probablement li donarà dret a tenir només onze diputats. Mareshki ja  s’ha ofert com a company de coalició, i també es mostra disposat a formar part del govern, amb ministeris inclosos. L’experiència passada que demostra que el suport extern no dona bons resultats li deu haver fet pensar que li cal aquest aquest protagonisme. Molt probablement, Boríssov recorrerà al seu suport, l’únic viable i senzill a curt termini, però caldrà veure també la solidesa d’aquest nou projecte polític. La història parlamentària búlgara recent està plena de projectes polítics que giren entorn d’una persona que esclaten al poc temps.

 

 

Per què ens estimem les dones, de Mircea Cartarescu

La primera entrada que vaig publicar en aquest blog sobre literatura va ser sobre un llibre de Mircea Cartarescu que m’havia entusiasmat quan el vaig llegir, ara fa vint anys. Es tractava d’un llibre de relats que, en la versió que vaig llegir, duia per títol El sueño –malauradament no hi havia, ni hi n’ha, traducció lal català-. Ara fa pocs anys es va reeditar amb el nom de Nostalgia –també en castellà-, que era el nom original pensat per l’autor. La segona lectura, quinze anys després, no em va decebre gens –com passa de vegades en segones lecures- i a partir de llavors vaig començar a devorar totes les obres que en podria trobar.

Va ser molt gran l’alegria que vaig tenir, ara fa poc, quan vaig saber que l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor havia publicat en català un recull de textos escrits per Cartarescu l’any 2004, que porta per títol Per què ens estimem les dones. La traducció al català ha anat a càrrec de Xavier Montoliu, que també n’ha escrit el pròleg.

Es tracta d’un conjunt de vit-i-un textos breus, una bona part dels quals amb el format tradicional dels contes però d’altres més aviat amb forma de reflexions, que giren al voltant del món de les dones i dels sentiments que ens provoquen, on temes com l’amor, la bellesa, l’amistat i el sexe són tractats, tot i que no tots, a partir d’una perspectiva formalment autobiogràfica.

D’aquesta manera, desfilen pel llibre primers amors, històries fracassades, desamors, històries molt tràgiques, com la de Zaraza, basada en fets reals, dones que han de buscar aixopluc sota el poder, com Irina.. I tot això, a més, ens permet, a més, acostar-nos a la Romania dels anys vuitanta, tot i que Romania no sigui l’únic escenari dels contes ni tots estiguin ambientats en aquells anys. Jo, particularment, em quedo amb dos noms: Petruta i Ester.

Cartarescu és un dels escriptors romanesos més reconeguts internacionalment, i també dels més traduïts. Va néixer l’any 1956 a Bucarest i va començar la seva carrera literària escrivint versos. Més endavant va fer el pas a la narrativa, tot i que ell sempre s’ha considerat poeta. I només cal llegir els seus textos per comprovar que això és cert.

Uns textos entendridors escrits amb una prosa elegant i captivadora. Una lectura que us recomano.

 

Eleccions a Bulgària. Bulgària vota avui un nou parlament

El 24 de gener passat, l’acabat d’escollir president de Bulgària, Rumen Radev, va convocar eleccions per aquest 26 de març. El mateix dia, Ognyan Guerdjíkov va ser nomenat nou cap de govern, interí -havia estat president del parlament entre 2001 i 20015-. Tres dies després va ser decretada la dissolució del parlament.

Amb aquesta convocatòria electoral, la tercera des de l’any 2013, s’ha de resoldre el conflicte generat per la dimissió de l’antic cap de govern, Boiko Boríssov, el 14 de novembre, a conseqüència del resultat de les eleccions presidencials que van tenir lloc just el dia abans. Va caldre esperar gairebé dos mesos per qüestions legals, ja que no es podia dissoldre el parlament fins que fos nomenat el nou president.

En aquestes eleccions, l’indiscutible vencedor va ser el candidat independent, però amb el suport del Partit Socialista, Rumen Radev. La victòria va ser inapel·lable i contundent, molt més del que era de preveure. De fet, va arribar a obtenir un 59% dels sufragis, resultat que no deixa cap mena de dubte sobre la seva incontestable victòria. Tsetska Tsatxeva, per la seva banda, la candidata de GERB -el partit de Boríssov-, va sortir-ne clarmanet derrotada, ja que es va quedar amb tan sols el 36% dels vots, a la segona volta. Durant la campanya Boríssov havia “amenaçat” que en cas que la seva candidata no fos escollida dimitiria, cosa que va complir al peu de la lletra, i va anunciar immediatament de saber-se la victòria de Radev.

La victòria de Radev, que ja havia estat avançada per diferents enquestes no va sorprendre ningú, però alguns dels seus plantejaments sí que espantaven alguns actors de la zona i de la Unió Europea. Aparentment se l’havia presentat com candidat prorús, tot i que en cap cas havia qüestionat la pertinença de Bulgària a la Unió europea o a l’otan. Ara bé, la seva actitud contrària a les sancions a Rússia va espantar segons qui. Evidentment, la seva trajectòria com a president ha demostrat que aquest alinemanet amb Rússia no va més enllà de certes declaracions.

Des de llavors, el país ha viscut en un ambient clarament prelectoral on s’ha, perfilat dues grans formacions, com és tradicional, que han d’acaparar la gran majoria de suports. Totes les enquestes han reflectit clarament aquesta tendència. La majoria han avançat que el Partit Socialista pot ser el més votat, tot i que a prop de la conservadora GERB. L’última feta pública, ahir mateix per Gallup, però, avançava que GERB pot obtenir més vots més que no pas el PSB.

El partit Socialista, l’hereu polític de l’antic Partit comunista, ha volgut capitalitzar l’empenta que va suposar la victòria de Radev. En aquest sentit, els seus plantejaments són similars als seus. De cap manera qüestionen la pertinença a la ue ni a l’otan, les seves propostes econòmiques no deixen de ser liberals i pel que fa a qüestions com l’arribada de refugiats o les minories defensen postures que no divergeixen gaire de les altres opcions. De fet, la campanya de Radev va tenir un marcat to nacionalista i antiimmigració, cosa que va atreure els vots de les persones que havien votat l’extrema dreta en la primera volta, on van obtenir un nombre de sufragis gens menyspreable. La principal novetat d’aquesta formació es que presenten una dona com a cap de cartell, Korneliia Ninova, que ha aconseguit un gran protagonisme aquests darrrs mesos. Cal recordar que els socialistes no controlen el govern des de l’any 2009, tret d’un curt període entre 2013 i 2014.

GERB (Ciutadans per al Desenvolupament europeu de Bulgària) torna a presentar com a candidat Boiko Boríssov, un dels polítics més bregats del país, que ja ha estat el gran protagonista de la política búlgara aquests darrers vuit anys.

La tercera opció política de Bulgària ha estat tradicionalment el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS), el partit que representa els interessos de la important minoria turca del país. Presenta com a candidat Mustafa Karadaji. Ara bé, en aquests comicis pateix la competència d’una altra força, nova, que pretén reivindicar aquests interessos. Es tracta de DOST, encapçalat per Lyutvi Mestan, escindit de l DPS. Les enquestes publicades confirmen la posició del DPS, i de fet la incògnita és saber si DOSTpodrà fer prou forat entre el seu electorat. Totes les enquestes indiquen, però, que DOST no arribarà al 4% de sufragis preceptiu per poder entrar en el nou parlament.

Les relacions amb la Turquia d’Erdogan han ocupat un lloc central en la campanya electoral. El fet que algun dels seus ministre hagi donat obertament el seu suport a DOST, i que Erdogan hagi denunciat, cínicament no cal dir-ho, que Bulgària vulnera els drets de les minories ha tibat molt les relacions amb Sofia i ha exacerbat els ànims dels sectors més ultranacionalistes, fins al punt que diversos grups ultradretans han fet guàrdia en diversos passos fronterers per tal d’evitar l’arribada de ciutadans búlgars d’origen turc per exercir el vot. Les autoritats búlgares avui mateix han comunicat que no hi ha cap incident en aquesta passos fronterers.

Una altra novetat és la presentació d’una candidautra conjunta ultranacionalista, Patriotes Units. En les darreres eleccions dues llistes es van repartir el vot més nacionalistes de l’electorat. D’una banda, Ataka, la formació clàssica de l’extrema dreta búlgara, últimament en relatives hores biaxes, i l’acabat de crear Front Patriòtic, que va aconseguir uns bons resultats que li van permetre aconseguir dinou diputats. Després de l’experiment de presentar un candidat conjuntament a les darreres eleccions presidencials, Krasímir Karakatxànov, que va superar amb nota, han repetit l’opció de presentar-se conjuntament. Les enquestes fetes no han vaticinat en cap cas que poguessin aconseguir més vots dels que tenien per separat, més aviat al contrari, és a dir que traguessin menys diputats junts que per separat. Ara bé, l’última enquesta, de Gallup, eleva el nombre de suports a un mica més del 12%.

El Bloc Reformista (RB) es va fundar l’any 2013 a partir de la fusió de diferents partits d’ideologia dretana. Va aconseguir uns molt bons resultats en els darrers comicis, on va situar-se en quart lloc, amb prop del 9% dels vots. Presenten com a candidat Petar Moskov. No és gens clar que superin el llindar del 4% exigit per entrar al parlament. Les dissensions internes entre els diferents partits que el conformen i la seva participació en el govern sortint, amb moltes contradicicons, poden deixar-los-en fora.

L’esquerrana Alternativa pel Renaixement Búlgar (ABV), una escissió del Partit Socialista que ja es va presentar en solitari a les darreres eleccions, ha perdut molts suports i tot fa preveure que quedi fora del parlament, amb un màxim d’un tres per cent dels vots, segons les enquestes.

Està per veure quins seran els resultats de dues foramcions noves. Una és Sí Bulgària, que pretén recollir un vot de caire regeneracionista de difícil ubicació política, tot i que té un aire liberal. Molt probablement aquí el situaríem en el centre polític. Recull les ànsies de fer net pel que fa a corrupció i també assumeix part de l’ideari que podem qualificar com a “verd”. Les enquestes, però, no auguren que pugui entrar en el nou parlament. És també una coalició de partits i presenten com a cap de llista Hristo Ivanov.

Finalment, totes les enquestes atorguen uns molt bons resultats per Volia, un partit nou d’ideologia liberal, que no té referents a Europa. De fet, el seu líder indiscutible és Vesalin Mareshki. És un partit que té doncs, un fort caràcter personalista. El fet que aconseguís l’11% dels vots a les eleccions presidencials va esperonar-lo a crear aquest nou partit. Totes les enquestes pronostiquen que entrarà amb força al nou parlament, on pot aconseguir més de vint escons, d’un total de 240 que té la cambra.

De tota manera, més que saber exactament qui guanyarà, la gran incògnita és saber qui podrà formar govern i amb quines combinacions.

Rijeka-Fiume, candidatura autonomista a les properes eleccions locals

Aquest 17 de març, la candidatura autonomista Lista za Rijeku- Lista per Fiume va anunciar que prendrà part en les properes eleccions locals, i que ho farà en solitari. El candidat que ha d’encapçalar la llista serà el principal dirigent de la formació, Danko Svorinic.

Svorinic va declarar que havien temptejat diferents possibilitats a l’hora de presentar-s’hi, però, segons ell, les converses amb altres forces sempre giraven entorn del nombre d’escons-regidors a obtenir, més que no pas en el projecte de ciutat. Per aquest motiu, van decidir de concórrer-hi en solitari.Sí que, en canvi, pactaran amb el centre esquerra pel que fa a les eleccions a l’Assemblea Regional. Segons afirmen, aquesta opció els permetrà aconseguir, preveuen, dos representants.

Lista za Rijeku-Lista per Fiume és un partit que es defineix com a liberal progressista i autonomista. Reivindiquen l’economia de mercat, el multiculturalisme, l’ecologia i el patriotisme local, i es declaren com a antifeixistes i anticomunistes.

Volen, segons el seu programa, fomentar l’emprenedoria, atreure les inversions, aturar l’emigració, que fa que molts joves abandonin la ciutat, i fer de Rijeka una ciutat alhora oberta i respectuosa de les seves peculiaritats. En el seu programa afirmen que volen treballar per acostar les decisions als ciutadans i que els governs locals i regionals siguin més forts. Per això són partidaris de reduir la presència de l’administració estatal. Tambés s’han manifestat contra la propsota del govern croat de reintorudir el servei militar.

Quan parlen d’autonomia regional es refereixen a la zona coneguda amb el nom de Quarnaro o Carnaro en italià, o bé Kvarner, en serbocroat. Més antigament també era comú el nom de Libúrnia. Aquest territori és la badia que s’estén entre la zona oriental d’Ístria i el golf de Rijeka-Fiume. Inclou les illes de Cres, Krk, Rab i Losinj. en aquesta zona el percentatge de població italiana sempre ha estat molt important.

L’any 2004 es va crear una entitat que tenia com a objectiu reivindicar la identitat fiumiana, però no va ser fins l’any 2006 que va adoptar una estructura més estable, llavors amb el nom d’Estat Lliure de Fiume (Stato Libero di Fiume). Va ser llavors quan es va decidir de crear una plataforma política, amb el nom de Lista za Rijeku-Lista per Fiume.

En aquesta formació, que és membre de l’Aliança Lliure Europea, hi ha un percentatge alt de membres que pertanyen a la minoria italiana, sobretot, i a la hongaresa. A les eleccions de 2013 van obtenir el 5,84% dels vots.

Cal recordar que Rijeka-Fiume va ser ocupada el setembre de 1919 per les tropes de Gabriele D’Annunzio, amb la intenció d’annexionar-la a Itàlia. Després, entre 1920 i 1924, va gaudir de l’estatus d’estat lliure abans de quedar integrada a Iugoslàvia. Tot i això però sempre s’ha mantingut un fort sentiment d’identitat.

 

Eleccions a Bulgària: l’extrema dreta presenta una candidatura conjunta, que aspira a obtenir uns bons resultats

Aquest 26 de març tindran lloc eleccions a Bulgària per triar un nou parlament. En teoria han de permetre que es resolgui la crisi política generada després de la victòria del candidat auspiciat pel Partit Socialista (BSP), Rumen Radev, a les eleccions presidencials del 6 de novembre passat.

Tal com va passar en aquestes eleccions presidencials, el principal duel es lliurarà entre el partit fins fa poc governant, el conservador GERB de Boiko Boríssov, i els socialistes. Més enllà, però, de saber quina d’aquestes dues opcions obtindrà més vots i més escons, hi ha altres resultats que s’esperen amb interès, i també amb inquietud.

D’una banda, hi ha molt d’interès a veure quin seran els resultats de les dues principals formacions proturques: la tradicional representant d’aquest espai, el Moviment pels Drets i les Llibertats (DPS)o bé l’emergent DOST, apadrinat per Istambul.

L’altre gran focus d’atenció se centra en el paper que pot tenir la candidatura de l’extrema dreta nacionalista, que aquesta vegada es presenta unida en una única llista, amb el nom de Patriotes Units. Fins ara, en el parlament búlgar hi havia dues grans formacions que reivindiquen el nacionalisme, en el pitjor sentit del terme, com a principal reclam ideològic. Ara bé, en les últimes eleccions presidencials, aquestes dues formacions (Front Patriòtic i Ataka) van optar per presentar una candidatura conjunta. Llavors, la persona escollida per encapçalar aquesta candidatura va ser Krasimir Karakatxanov.

Després de l’èxit obtinugt: 573.016 vots –que representa el 14,9% dels vots emesos- i el tercer lloc, just després dels dos grans partits, no era difícil preveure que aquesta fórmula es pogués repetir en unes hipotètiques eleccions parlamentàries. L’oportunitat de dur a la pràctica aquesta opció no ha trigat gaire. Fa poques setmanes es va fer públic que una candidatura conjunta concorreria a les eleccions parlamentàries amb el nom de Patriotes Units.

Aquesta coalició està formada per tres grans partits:

Ataka, que és el gran partit tradicional de l’extrema dreta búlgara, creat entorn de la figura del polèmic i histriònic periodista Volen Siderov, l’any 2005. Es caracteritza per un discurs nacionalista molt agressiu, amb una fòbia més que evident envers la població rom i turca i totalment contràri a l’acollida d’immigrants i refugiats. S’ha pronunciat moltes vegades contra el perill de la islamització del país, i ha donat suport a patrulles que es dediquen a “caçar” immigrants.

És un partit que s’ha mostrat reiteradament contrari a la Unió europea i sempre ha reivindicat com a element essencial de la seva política l’acostament a la Rússia de Putin. En aquest sentit, ha organitzat diverses concentracions i manifestacions contra les sancions a Rússia, que Bulgària aplica i també s’ha aoposat a moltes de les directrius imposades des de Brussel·les.

Els millors resultats els va obtenir poc després de la seva fundació, quan Siderov va aconseguir el 21,9% dels vots en les eleccions presdiencials del 2006, però a partir del 2011 va perdre bastant de protagonisme. A les últimes eleccions presidencials, part dels seus militants van donar support a Radev en la segona volta, precisament per la seva postura més partidària d’acostar-se a Rússia, tot i que en cap cas Radev va proposar d’allunyar-se de la Unió Europea.

A les últimes eleccions, de l’any 2014, va obtenir poc més de 148.000 vots –el 4,52%-, que li van donar dret a onze escons, lluny dels vint-i-tres que havia tingut en la legislatura anterior. A les eleccions europees no van obtenir cap representant.

De les tres formacions en qüestió és la que té un discurs més obertament feixista, mentre que les altres dues tenen un to més ultraconservador i tradicionalista

Front per la Salvació Nacional de Bulgària (NFSB), que és un partit molt més nou, ja que es va crear l’any 2011. De fet, aquesta formació està formada per un conglomerat de partits menors i grupuscles molt heterogeni, alguns dels quals qualificaríem senzillament d’extrema dreta, mentre que d’altres tindrien un discurs més moderat. Formalment és un partit més temperat que Ataka, i tampoc recorre a la parafernàlia parafeixista de Siderov. Alguns dels seus fundadors provenen de la dretana Unió de Forces Democràtiques, i el seu cap més visible és Valeri Simeonov.

Tot i ques és una foramció euroescèptica, és menys “eslavista” que Ataka i no ha posat mai tant d’èmfasi en l’acostament a Rússia. De fet, alguns dels eus membres gairebé es poden considerar europeistes. Tot i aisò el nexe que uneix els diferents partits i moviments que formen part d’aquest conglomerat és el nacionalisme.

A les darreres eleccions es van coaligar amb un altre partit nacionalista, el Moviment Nacional Búlgar, sota les sigles de Front Patriòtic. El resultat que va obtenir aquesta nova força va ser molt bo, ja que va obtenir 239.000 vots, és a dir el 72,29% dels sufragis, que li va donar dret a tenir 19 diputats, un molt bon resultat tenint en compte que era la primera vegada que s’hi presentaven.

El Moviment Nacional Búlgar (IMRO), que es reclama com a hereu de la històrica Organització Revolucionària Interna de Macedònia. Aquest és l’altre gran partit que formava part de la coalició Front Patriòtic. És liderat per Krasimir Karakatxanov, que va ser el candidat conjunt de tota l’extrema dreta a les últimes eleccions presidencials. El fet que fos el líder de la formació menor va afavorir que Karakatxanov fos triat com a candidat de consens.

El seu discurs és profundament nacionalista, també, i es reivindica com a panbúlgar. En aquest sentit, posa especial èmfasi en el projecte de reintegrar Macedònia a Bulgària, i construir així la Gran Bulgària. També es mostra totalment contrari a les reivndicacions de les minories (turca i rom) i es presenta com a garant de la defensa de la fe ortodoxa.

A part d’aquests tres gran partits, també donen suport a la candidatura altres forces molt menors, com la Unió de Forces Patiròtiques “Defensa” o personalitats independents.

Cal destacar, també, que alguns membres del Front Patriòtic han rebutjat aquesta gran coalició i han abandonat la formació, com és el cas Dimitar Bairaktarov o Slavi Binev, argumentant que no poden compartir llista amb un partit tan escorat cap a la ultradreta. També hi ha veus que han vaticinat que mantenir la unitat d’acció dins el parlament serà una tasca difícil que pot comportar moltes tensions entre tots tres grups.

Les últimes enquestes publicades atorguen a aquesta coalició gairebé el 10% dels vots, que li proporcionarien entre 24 i 29 escons. Això voldria dir que seria la quarta força política, després dels dos grans partits i del DPS, el partit proturc. Tot i això, no superarien els trenta escons que tenen actualment el Front Patriòtic i Ataka.

 

Albània: ministre de l’Interior acusat de ser torturador durant l’època d’Enver Hoxha

La vida política albanesa està profundament trasbalsada aquestes darreres setmanes. El proper 16 de juny s’hi faran eleccions per triar un nou parlament, però el final de la legislatura està sent molt agitat. A les concentracions diàries, que exigeixen la dimissió del govern s’hi ha afegit aquesta darrera setmana l’escàndol provocat per la tria que ha fet el cap de govern, el socialista Edi Rama, de la persona que ha d’ocupar el ministeri de l’Interior, particularment important.

El problema rau en què la persona escollida per ocupar aquest càrrec és Fatmir Xhafaj, a qui antics dissidents de l’antic règim estalinista acusen de ser responsable de tortures.

Alguns d’aquests dissidents van convocar divendres passat una manifestació que va recórrer els carrers de la capital albanesa, Tirana. Es van concentrar al Bulevard dels Màrtirs de la Nació –triat evidentment pel seu caràcter simbòlic- i es van adreçar fins a la plaça de la Llibertat, on hi ha, permanentment, la Tenda de la Llibertat, un gran espai habilitat pels opositors, bàsicament el Partit Demòcrata, que té com a objectiu mobilitzar la població contra el govern. El líder del Partit Demòcrata, Lulzim Basha, no va dubtar a donar-los suport i a reclamar que el govern es fes enrere en la seva decisió.

Van reivindicar, els dissidents, la memòria de les sis mil persones, segons les dades que van aportar ells mateixos, mortes durant la dictadura estalinista i les cent mil persones que van ser empresonades, o que van pasar per camps d’internament. Els lemes més corejats eren aquells que feien referència precisament a les víctimes: “No oblidem els assassinats”, “No oblidem els que els van empresonar” “No oblidem els assassins”, i es responsabilitza Edi Rama de ser-ne el cap.

Aporten algunes proves de les accions de Xhafaj durant aquells anys, que demostren la seva col•laboració, durant els anys vuitanta, amb Hekuran Isaj, ministre de l’interior. Afirmen que Xhafaj és responsable de diverses tortures a la ciutat de Kruje, on, sembla, que actuava com a comissari. De fet, alguns d’aquests dissidents, com Xhavit Koni o Maluka Duka, han fet públic que havien estat torturats per Xhafaj. També han corregut per les xarxes socials algunes fotos d’ell al costat d’Enver Hoxha.

A més, consideren que el fet que les eleccions siguin molt imminent fa que un gest d’aquest tipus, de Rama, s’interpreti com una autèntica provocació.

L’enrenou ha estat de tal magnitud que, fins i tot, el president del país, Bujar Nishani, s’ha mostrat contrari a aquest nomenament. Ha argumentat que d’entre les seves atribucions no hi ha la de donar el vistiplau de nomenaments ministerials, però que si li pertoqués s’hi oposaria i el vetaria.

Xhafaj, militant del Partit Socialista, ha estat ja ministre de Justícia durant diversos anys i també ha estat acusat de nombroso casos de corrupció.

Per la seva banda, Xhafaj, en una roda de premsa ha manifestat que totes aquestes acusacions són falses, i que són una calúmnia. Ha afirmat que mai no ha treballat per als cossos de seguretat ni ha estat vinculat al ministeri de l’Interior. Ha reivindicat la transparència de les seves activitats. Ha resumit el seu historial laboral en unes quantes dades: llicenciat en dret per la Universitat de Tirana l’any 1982, va treballar com com a assessor legal i després com a jutge del districte de Kruje. Més endavant va treballar vinculat a la indústria manufacturera.

Alhora, l’oposició manté la seva pressió sobre el govern, amb la demanda fonamental que dimiteixi i que se’n nomeni un altre de caràcter tècnic, que vetlli per la netedat de les properes eleccions.

 

Polèmica visita de diputats serbis a Crimea, que donen suport a l’annexió a Rússia d’aquesta península

Aquesta setmana, des del 14 de març, diputats del parlament serbi han fet una vsita a la península de Crimea.

Un dels tres diputats és Nenad Popovic, líder del Partit Popular Serbi (SNP), que forma part de la coalició conservadora i nacionalista Dveri. Aquests diputats han manifestat obertament el suport a la incorporació a Rússia i la voluntat d’estrènyer els vincles de Sèrbia amb la nova Crimea. Popovic fins i tot va arribar a parlar en el parlament de Crimea, a Simferopol, en aquests termes.També va participar en actes de commemoració del referèndum del 16 de març d’ara fa tres anys, en què es va decidir l’annexió de Crimea a Rússia.

Les autoritats ucraïneses han manifestat el seu malestar per aquesta visita. Ha estat condemnada, aquest divendres passat mateix, pel ministre d’afers estrangers ucraïnès. També han reclamat la compareixencça de l’ambaixador serbi a Kíev, per tal de demanar-ne explicacions.

Sèrbia, fins ara, en tot moment ha optat per una política de reconeixement de la sobirania d’Ucraïna, alhora que s’ha oposat a les sancions contra Rússia i ha apel•lat al diàleg entre totes les parts en litigi per tal d’arribar a un acord negociat. Tot i això són evidents algunes contradiccions, com la votació en contra d’una proposta de resolució presentada pel ministre d’afers estrangers ucraïnès, Oleksànder Aleksandròvitx, a les Nacions Unides, precisament sobre el tema de Crimea.

És indiscutible que difícilment Sèrbia pot fer valer les seves reclamacions sobre Kosova si, alhora, dona per bons fets consumats a Crimea i a la Ucraïna oriental. En aquest sentit, aquesta actitud té la clara voluntat de dotar-se de coherència. Es pot llegir, doncs, en bona part en clau interna.

Belgrad ha optat, doncs, per un difícil equilibiri entre Rússia i la Unió Europea. D’una banda, Rússia és el seu gran aliat, que li ha ofert un suport incondicional en el conflicte de Kosova i alhora amb occident amb el qual està negociant l’ingrés a la Unió Europea. És indiscutible, però, que a Sèrbia hi ha unes simpaties clarament prorusses de bona part de la població.