La desintegració de Iugoslàvia segons la BBC

Avui us presentem sis extensos documentals elaborats per BBC, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Tenen l’extraordinari interès que recullen les intervencions, amb les seves interpretacions, de bona part dels protagonistes d’aquests esdeveniments. Tot un document, imprescindible per entendre què va passar. Es van elaborar durant l’any 1996, poc després de finlaitzar la guerra de Bòsnia i Hercegovina.

Els documentals són en anglès, i estan subtitulats en castellà.

Vull agrair a Martí Martorell que me’n fes arribar els enllaços. No els coneixia, i els comparteixo perquè penso que realment valen la pena.

Anuncis

Vint-i-sisè aniversari del referèndum d’autodeterminació de Macedònia

El 8 de setembre de 1991 va tenir lloc el referèndum d’autodeterminació a la república iugoslava de Macedònia. Segons les dades oficials, entre el 95 i el 96% de les persones que van prendre-hi part van optar per la independència, tot i que els percentatges varien lleugerament segons les fonts consultades. Entre el 3 i el 4% hi van votar en contra. La participació va ser del 75,7%.

Poc abans del referèndum, el gener, Kiro Gligorov fou nomenat president de la República de Macedònia, una de les sis que conformaven Iugoslàvia, després de les eleccions que van tenir lloc a finals de 1990. De seguida, va emprendre una línia que anava en la direcció d’avançar cap a la independència, tot i que amb alguns matisos. De fet, no es tancava la porta a una futura nova Iugoslàvia formada per estats sobirans, en una mena de confederació. La pregunta que es va fer en el referèndum, unilateral, ho demostra clarament: “Donaríeu suport a la independència de Macedònia, amb dret a entrar en una futura unió d’estats sobirans de Iugoslàvia?”.

El mateix 8 de setembre a la nit, Kiro Gligorov, el llavors president de Macedònia, va anunciar-ne els resultats i la voluntat de la població macedònia de ser un estat lliure i sobirà. El parlament macedoni va proclamar formalment la independència el 25 de setembre.

Tot i que la immensa majoria de la població va donar-hi suport, és important destacar que la major part de la comunitat albanesa, molt important al país –al voltant del 25%-, va optar per boicotejar-lo.

Poc després, el 17 de novembre es va votar la nova Constitució, amb alguns petits canvis en relació amb l’esbossada abans del referèndum. El maig de 1991 s’havia constituït una comissió parlamentària, que en va elaborar un esborrany, presentat el 23 d’agost. Molts albanesos van optar per no votar, ja que el paper que concedia aquesta constitució a la població albanesa era considerat discriminatori. De fet, hi havia diverses demandes que havien plantejat que no es van considerar satisfetes, algunes de les quals eren, per exemple, una autonomia territorial de les zones poblades majoritàriament per albanesos –amb capital a Tetovo-o l’oficialitat de l’albanès al conjunt del país.

De fet, la no-resolució de la qüestió albanesa ha marcat d’una manera molt important la política de Macedònia des de la seva fundació. El punt culminant d’aquest desencontre va ser la breu guerra de 2001. Després dels acords d’Ohrid, es van posar les bases que van permetre reconduir la situació, tot i que periòdicament s’han reproduít les tensions. En els darrers mesos, s’ha agreujat particularment arran del canvi de govern que hi ha hagut en aquest país. La dreta nacionalista del VMRO-DPMNE ha utilitzat la qüestió albanesa per tal de perpetuar-se en el poder. A més, des de la comunitat albanesa s’han continuat mantenint les reivindicacions, que encara està per veure com es resolen, una dels quals, per exemple, és una nova llei de llengües, que s’està tramitant en aquest moments.

Aquesta proclamació d’independència no va comportar cap conflicte bèl•lic, tot i que hi havia veus que presagiaven el pitjor. A Croàcia ja havia esclatat la guerra, que va assolar el país fins al 1995. Per aquest motiu, les Nacions Unides van enviar cinc-cents soldats, bàsicament nord-americans, a controlar la frontera amb Sèrbia.

El primer estat que va reconèixer la independència de Macedònia va ser Bulgària. Cal destacar que, a Bulgària, majoritàriament s’ha negat l’existència d’una nacionalitat macedònia, o d’una llengua macedònia. Normalment consideren que el macedoni no és més que un dialecte del búlgar, i que els macedonis són, en realitat, búlgars. Poc després de Bulgària, reconegueren el país Turquia, Eslovènia, Croàcia, Rússia, Bòsnia i Hercegovina.

L’altre gran conflicte, encara no resolt, és el del nom. El país va entrar a formar part de les Nacionals Unides el mes d’abril de 1993, però va haver-ho de fer amb el nom de FYROM, que vol dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia.

L’oposició frontal de Grècia a reconèixer Macedònia amb el seu nom ha estat font de conflictes entre tots dos estats durant tots aquests vint-i-sis anys. Grècia reivindica el nom de Macedònia com a propi de la tradició grega. A més, es malfia que la seva utilització pugui implicar que la minoria macedònia de Grècia –no reconeguda i sotmesa a una intensa política d’assimilació- pugui fer reivindicacions de caire irredemptista. Grècia va optar per una política de frontal oposició al nou estat, amb boicots,sancions, que es van allargar fins al 1995, quan Macedònia es va veure obligada a fer alguns canvis constitucionals, i fins i tot de bandera.

A hores d’ara, hi ha trobades encara entre tots dos governs per tal de trobar una sortida a aquesta qüestió, que no és menor. Fa pocs mesos, Sèrbia va deixar d’utilitzar formalment el nom de Macedònia per tal de fer servir el de FYROM, cosa que ha provocat importants tensions entre tots dos estats.

Continuen les tensions entre Macedònia i Sèrbia pel nom de Macedònia

Aquesta setmana passada, el ministre d’Afers Estrangers serbi, Ivica Dacic, va tornar a afirmar que el fet que Sèrbia reconegués Macedònia amb el nom de Macedònia va ser un error. De fet, durant el mes de gener ja va fer unes declaracions similars i no només això, sinó que a partir de llavors el govern serbi va adoptar la mesura d’anomenar Macedònia mab el nom de FYROM, sigles en anglès qaue volen dir senzillmanet Antiga República Iugoslava de Macedònia. Aquest fet va provocar una escalada de tensió important entre tots dos estats.

Aquestes declaracions les va fer Dacic després d’una reunió amb el seu homòleg grec, Nikos Kotzias, amb el qual s’hi havia reunit. A més, va criticar les bones relacions de Macedònia amb els governs d’Albània i de Kosova, i es lamentava del suport que havia donat a la petició de Kosova d’ingressar a la UNESCO. Pocs dies abans, Kotzias s’havia reunit amb el ministre d’Afers Estrangers de Macedònia, Nikola Dimitrov. Un dels punts centrals de la reunió va girar entorn del nom de Macedònia. Grècia s’oposa frontalment a l’ús d’aquest nom, que considera patrimoni seu, i que veu com una amenaça de caire irredemptista que podria fectar la minoria macedònia del seu país.

Aquestes últimes setmanes, el ministre macedoni, del nou govern Zaev, ha fet un periple per diversos estats per tal de millorar les relacions d’aquest país que, en els darrers anys, havia patit cert aïllament. Han estat particularment fructíferes les reunions amb Bulgària, sobretot. En canvi, les relacions amb Sèrbia sembla ser que no milloren, tot i que el nou president serbi, Aleksander Vucic, es va apressar a treure ferro a la polèmica provocada per Dacic.

Aquest dijous, 13 de juliol, hi hagué una trobada a Salònica on eren presents Vucic, president serbi, Tsipras i Boiko Boríssov, cap de govern búlgar. Vucic es va refermar en les opinions expressades per Dacic, cosa que no ha sentat gens bé a Skopje, com tampoc no ha agradat la declaració més o menys conjunta de tots tres dignataris que demana l’estabilització de la situació política de Macedònia i alhora la resolució de la qüestió del nom de l’estat.

Creix el nombre d’albanesos que sol·liciten el passaport búlgar. Búlgars i macedonis reivindiquen la mateixa minoria

Segons informen alguns mitjans d’informació búlgars, el nombre de persones que a Albània demanen documentació búlgara ha crescut de manera notable els darrers anys. El nombre de persones que fa aquest tràmit, segons aquestes mateixes fonts, oscil•la entre set i vuit persones diàries, com a mitjana. El motiu pel qual ha anat creixent aquesta demanda és el fet que la ciutadania búlgara permet que aquestes persones puguin establir-se en altres països de la Unió Europea. Entre 2001 i 2016 4.470 albanesos van demanar el passaport búlgar.

El nombre de demandes es concentra a la zona més oriental del país. Es dona el fet, però, que el govern albanès no ha reconegut l’existència d’una minoria búlgara al seu país. De fet, en els darrers mesos, el govern albanès ha impulsat diversos canvis legals per tal de reconèixer els drets de les minories, entre els quals hi ha regulats particularment els lingúsitics. La nova legislació aprovada esmenta com a minories els grecs, macedonis, valacs, rom, serbis, bosníacs, montenegrins, però en cap cas fa referència als búlgars.

D’altra banda, des de Bulgària s’insisteix que bona part de la població que viu en zones com Prespa, Gora i Golo Brdo estan poblades per búlgars, cosa reiteradament negada també per les autoritats macedònies. Segons les informacions aportades per fonts governamentals búlgares, viuen a Albània unes 100.000 persones búlgares o d’origen búlgar. Evidentment, el fet que des de Bulgària no s’accepti que el macedoni és una llengua diferent del búlgar, i ni tan sols una nacionalitat macedònia, fa que ambdós estats reivindiquin com a pròpia una mateixa minoria.

L’associació Prosperitet Golloborda és qui gestiona tots aquests tràmits. Segons la seva pàgina web, va ser fundada l’any 2000 i té com a objectiu la defensa de la identitat dels búlgars d’Albània. El seu president és Haxhi Pirushi, i manté relacions fluïdes amb el govern búlgar. Ara fa dos anys van fundar una escola búlgara, batejada amb el nom de Hristo Botev.

Des de les organitzacions macedònies d’Albània, per la seva banda, s’insisteix que aquesta organtizació ha estat creada des de Bulgària mateix i que no reflecteix l’opinió dels macedonis de la zona. Segons les organtizacions macedònies, el nombre de macedonis que viuen a Albània pots oscil·lar entre els 125.000 i els 300.000.

 

Cap a una unió econòmica dels països del Balcans occidentals?

Les màximes autoritats europees estan donat suport, i fins i tot impulsant,  la creació d’una mena de mercat comú que abasti sis estats balcànics, després que es fes una proposta en aquesta línia en una cimera que va tenir lloc a Sarajevo el passat mes de març.

En aquesta cimera hi participaven els sis estats que no formen part de la Unió Euopea, tot i que alguns d’aquests estats estan en fases diverses del procés de negociació per entrar-hi. Els estats afectats són Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Kosova i Albània. Si finalment es dugués a terme aquest projecte, aquest nou espai econòmic abastaria un territori poblat per vint milions de persones.

De fet, a la cimera de Sarajevo, Joannes Hahn, Alt Comissionat de la Unió Europea, va apel·lar a l’eliminació de barreres duaneres, a incrementar la cooperació regional i a  harmonitzar legislacions per tal d’afavorir el creixement econòmic de tots els països de la zona. Va aprofitar per insistir que això pot representar un primer pas per a la futura integració d’aquests estats a la UE i va argumentar que les barreres econòmiques havien impedit una millor integració d’aquestes economies en el comerç mundial.

La setmana vinent hi ha convocada una reunió a la ciutat adriàtica de Trieste, a la qual assistiran representants qualificats dels sis estats i es preveu avançar en la constitució d’aquest nou espai econòmic. Hi ha la intenció, entre d’altres coses, de signar un  acord relatiu al lliure transport per la zona. En tot aquest afer hi juga un paper important el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament, i també és important la implicació alemanya, sobretot des del punt de vista financer. Des d’alguns mitjans fins i tot s’ha arribat a afirmar que Alemanya estava preparant un miniplà Marshall per a la zona, conegut amb el nom de Berlín Plus.

On ha desvetllat menys interès, aquesta proposta, i fins i tot oposició, ha estat precisament a Kosova, on s’ha arribat a interpretar com l’intent de “reconstruir” una nova Iugoslàvia més Albània. Immediatament després de fer-se pública la proposta, el llavors primer ministre kosovar, Isa Mustapha, ja va anunciar el seu escàs entusiasme.

 

L’excap de govern Macedònia, Nikola Gruevski, serà jutjat per corrupció

L’excap de govern de Macedònia, Nikola Gruevski, serà jutjat per diversos casos de corrupció produïts durant el llarg període de temps en què va estar en el poder, des de  l’any 2006. Feia setmanes que s’especulava amb aqueta qüestió, i aquesta setmana passada mateix, la fiscal Katica Janeva va demanar-ne l’arrest i detenció. Tot i això, el Tribunal competent d’Skopje no va acceptar la demanda de detenció, i va optar, només, per retirar-li el passaport i obligar-lo a presentar-se davant el jutge un cop a la setmana.

No cal dir que  aquesta decisió ha estat recorreguda. És inevitable plantejar-se, després d’això, l’enorme poder i influència que continua conservant Gruevski, cosa que fa que moltes persones desconfiïn de la imparcialitat de bona part dels jutges. Veurem com acaba tot.

La demanda, presentada per Janeva, de l’SJO, no afecta només Gruevski, sinó bona part dels seus col•laboradors més propers. Entre les persones encausades hi ha l’antiga ministra de l’Interior, Gordana Jankulovska, l’exministre de Transports, Mile Janakieski, l’ex-viceprimer ministre, Vladimir Pesevski, i d’altres personatges tan rellevants com Elizabeta Kanceska, Saso Mijalkov, Kiril Bozinovski o Martin Protugjer. Aquests noms són els més destacats d’una extensa llista feta pública aquests darrers dies, de prop d’un centenar de persones físiques i set de jurídiques per tal que siguin jujtades.

Aquest encausament ha estat fruit de la tasca dirigida per Katica Janeva, nomenada procuradora especial l’any 2015 (SJO) per tal que investigués els nombrosos casos de corrupció que afectaven els principals dirigents del país. Després de setmanes de protestes al carrer que havien portat Macedònia a un autèntic atzucac, es va arribar finalment a un acord polític que havia de desencallar l’impàs polític en què vivia Macedònia.

Aquells acords preveien, d’una banda, un govern de caràcter tècnic i mulitpartidista que havia d’organtizar unes noves eleccions en aquest petit país balcànic. Múltiples obstacles van impedir que no s’acabessin fent fins al passat mes de desembre, i després de gairebé cinc mesos de negociacions i enfrontaments es va formar un nou govern, liderat pels socialdemòcrates, que va suposar que el VMRO-DPMNE de Nikola Gruevski fos apartat del poder. A partir d’aquest moment es va ser molt conscient en la nova època en què entrava el país, i el fet de l’encausament de Gruevski n’és un símptoma.

D’altra banda, l’acord de 2015 tenia una altra pota, que tenia a veure amb la investigació sobre múltipels casos de corrupció, clientelisme, nepotisme, frau elctoral, blanqueig diners. Arran d’això es va constituir l’SJO, que s’havia d’encarregar exclusivament de tots aquests afers.

Les acusacions que afecten Gruevski són diverses, sobretot corrupció, però també frau electoral, malversació de fons públics, agressions contra opositors… i no afecten només Gruevski, sinó bona part dels seu equip. D’entre tots els casos que hi ha sobre la taula, destaquen els que porten com a nom Tnt, Titànic, Traektorija, Tank –compra d’una limusina valorada en 570.000 euros-, i l’atac contra l’alcalde de la capital macedònia, Skopje, el socialdemòcrata i opositor Andrej Zernovski, l’any 2013. També han estat particularmet investigades les obres faraòniques dutes a terme a la capital macedònia aquests anys, que han convertit aquesta ciutat en la metròpoli amb més estàtues per metre quadrat de tot el món.

A part d’aquests casos també s’estan estudiant altres fets, que es podrien afegir a aquesta llista, com la demolició d’un edifici pertanyent a un antic aliat polític de Gruevski, el “presumpte” frau electoral dut a terme durant les eleccions de 2013 i la concessió d’un projecte, valorat en 570 milions d’euros, a una empresa xinesa per a la construcció de dos trams d’autopista. Menció a part mereix el cas de l’espionatge massiu a què va ser sotmesa la població macedònia, gairebé 26.000 persones.

 

La població de la Terra continuarà augmentant fins al 2100; els països balcànics i l’Estat espanyol perdran població

El 21 de juny passat, el Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides va presentar un informe sobre l’evolució de la població mundial durant tot el segle XXI.

Segons les dades que aporta, actualment viuen a la terra 7.600 milions de persones, i s’espera que l’any 2030 aquesta xifra pujarà fins als 8.600 milions. La tendència al creixement poblacional es mantindrà durant tot el segle, de manera que l’any 2050 serem 9.800 milions i el 2100, 11.200 milions. El creixement demogràfic, doncs, no s’atura tot i la tendència a la baixa de la tassa de natalitat, que sembla que es mantindrà i que fins i tot s’incrementarà. En el període 2000-2005 el nombre de fills per dona a l’Àfrica, on n’hi ha els índexs més elevats, era de 5,2, mentre que a hores d’ara és de 4,7.

Entre els països amb un creixement més important destaca, sobretot, Nigèria, actualment el setè més poblat del món. Es preveu que pugui aribar a ser el tercer més poblat del món l’any 2050. Els altres que més creixen, i creixeran, són l’Índia, la República Democràtica del Congo, Pakistan, Etiòpia, Tanzània, els EUA, Uganda i Indonèsia.

Una dada que crida l’atenció és que 83 països, que representen el 46% de la població mundial,tenen taxes de fertilititat per sota del mínim que garanteix el relleu generacional (aproximadament, 2,1 naixements per dona). En aquest grup hi ha països com la Xina, els EUA, el Brasil, Rússia, Japó, Vietnam, Alemanya, Iran, Tailàndia i Regne Unit. Tot això comportarà un clar envelliment de la població en aquests països, però hem de tenir en compte que cal considerar altres fenòmens, com són els de les migracions que poden compensar, o fins i tot invertir, la tendència. En el conjunt d’Europa, actualment el 25% de la població té mes de 60 anys, xifra que arribarà al 35% el 2050

La població balcànica el 2050

Si analitzem les dades dels països balcànics, el primer que constatem és que globalment perdran força població, tendència, d’altra banda, que ja estem constatant actualment.

Entre els països que perdran un 15% de la població o més hi trobem Bulgària, Croàcia, Moldàvia, Romania i Sèrbia.

Bulgària, que ara té entorn dels set milions d’habitants en tindrà 5.400.000 el 2050; Croàcia passarà de quatre milions a 3.400.000 ; Romania passarà dels actuals 19.600.000 a 16.400.000 ; Sèrbia, dels 8.700.000 als 7.400.000 ; Moldàvia, de quatre milions a 3.200.000. Bòsnia, per la seva banda, mantindrà la població, al voltant dels 3.500.000 ; Montenegro passarà de 629.000 a 558.000 i Macedònia, de 2.100.000 a 1.900.000.

Albània, per la seva banda, passarà dels 2.923.000 actuals a 2.664.000, també el 2050. Ara fa pocs dies l’agència d’estadística albanesa va anunciar aquest any la població albanesa havia crescut en termes absoluts en un miler d’habitants. És la primera vegada que la població augmenta en aquest país des de la’ny 2000! No hi ha dades de Kosova, pel fet que és un estat no admès en el si de les Nacions Unides.

Si ens fixem en els pronòstics de cara a l’any 2100, els números són encara més xocants: la població prevista a Bulgària és tan sols de 3.850.000, 1.953.000 a Moldàvia, 12.082.000 a Romania, 1.657.000 a Albània, 2.217.000 a Bòsnia i Hercegovina, 2.518.000 a Croàcia, 449.000 a Montenegro, 5.464.000 a Sèrbia, 1.662.000 a Eslovènia i 1.467.000 a Macedònia.

No cal dir que gairebé tots els mitjans d’informació dels països balcàncis s’han fet ressò d’aquesta notícia, i, en general, amb un to molt apocalítpic.

Evidentment aquestes projeccions de cara al 2100 s’han de prendre amb moltes precaucions, perquè hi ha variables que ara ben segur que no podem preveure, però és evident que el canvi demogràfic és més que evident. Probablment sigui una bona nóticia, sobretot de cara a la salut del planeta, però el més important és saber gestionar aquests canvis amb intel·ligència.

Pel que fa a l’Estat espanyol, les dades de l’informe apunten en una direcció similar, no tan acusada. Es calcula que l’any 2050 tindrà 44.395.000 habitants, mentre que el 2100 n’hi haurà 36.780.000. Quant a l’Estat francès, 69.648.000 (cinc milions més que ara) el 2050 i 72.440.000 el 2.100. P er tant, no invertirà la tendència actual. Andorra es mantindrà amb uns números similars el 2050 i baixarà fins a 66.000 el 2100. Finalment, Itàlia, en tindrà 56.872.000 el 2050, tres milions menys que ara, i 47.819.000 el 2100.

Podeu accedir a totes les dades en el següent enllaç:

Total population

Pel que fa a la notícia publicada per Nacions Unides, que és d’on he extret la informació,  hi podeu accedir pel següent enllaç:

World population projected to reach 9.8 billion in 2050, and 11.2 billion in 2100

 

Macedònia te nou govern, gairebé sis mesos després de les eleccions

El parlament macedoni va posar ahir al vespre punt i final a gairebé mig any d’incertesa. La majoria dels diputats van votar a favor de la proposta de govern encapçalada pel socialdemòcrata Zoran Zaev. Es van expresssar en aquest sentit 62 diputats, del total de 120 que hi ha, mentre que hi van votar en contra 44.

Dimarts va començar el debat al parlament sobre la proposta de goern de Zaev. Tothom ja sabia, però, que els números finalment sortirien. Zaev havia anunciat poc abans que comptava amb el suport de dues de les formacions polítiques albaneses, amb les quals formarà un govern de coalició. Els dos partits albanesos que li han donat suport són la Unió Democràtica per la Integració (BDI) -que té deu escons- i Aliança pels Albanesos -que en té tres-.

La BDI és la formació política que aquests darrers anys havia format part del govern del sortint, de Nikola Gruevski, de dreta i nacionalista macedoni (VMRO-DPMNE). La seva connivència, del BDI, amb un partit que ha controlat la vida política del país, profundament corrupte i que ha espiat massivament la població li ha passat factura en suports electorals. A més, alguns dels membres del partit han estat esquitxats també per casos de corrupció. Això ha fet que la resta de partits albanesos hagint tingut una actitud molt cauta a l’hora de pactar-hi.

El segon partit albanès, en nombre de vots i de diputats, ha argumentat precisament això per no afegir-se al nou govern. BESA ha estat sempre molt crític amb el BDI i li ha recriminat que alguns dels minsitrables estiguessin acusats precisament per casos de corrupció. De tot manera, el BDI era absolutament imprescindible perquè els socialdemòcrates poguessin formar govern. Si no, els números no sortien, ja que els socialdemòcrates compten tan sols amb 49 diputats. BESA ha anunciat, però, que donaria suport a les iniciatives que impliquessin un avenç social, integració europea i lluita contra la corrupció. Des de BESA també s’ha criticat que no hi hagi cap dona entre els ministrables del BDI. Finalment, i no menys important, hi ha el fet que la “promesa” feta al cap de l’estat, Gjorge Ivanov, per part de Zaev de garantir la unitat i integritat del país ha provocat que probablement alguns dels acords a què havien arribat en el seu moment, BESA i SDSM, finalment no es duguin a la practica, fet que ben segur ha influït en la decisió final de donar suport al govern des de fora

Zaev ha afirmat, durant el debat parlamentari i en la primera compareixença pública pública que ha fet com a cap de govern, que el nou gabinet té tres grans objectius: la millora de les condicions socials i econòmiques del país, la lluita contra la corrupció i la integració a la UE i a l’OTAN. També ha promès reformes en el terreny de la justícia i desenvolupar més a fons els acords d’Ohrid, de 2001, que van tancar el conflicte armat entre la guerrilla albanesa i les forces governamentals.

En aquest sentit, algunes de les mesures anunciades volen anar en aquesta línia, com per exemple, l’increment del salari mínim, que pot passar de 9.000 a 12.000 dínars (aproximadament uns 200 euros), la introducció d’algunes mesures relatives a millorar la situació de les persones afectades per la pobresa energètica o la retirada d’una mesura que va provocar importants mobilitzacions dels estudiants de secundària ara fa dos anys, una mena d’examen de revàlida.

Zaev ha volgut posar mot d’èmfasi, sobretot, en la vocació atlantista i europeista del nou govern. No cal dir que les cancelleries occidentals i els EUA han mostrat la seva satisfació per la formació del nou govern. Han aconseguit, aparentment, desbloquejar la crisi, un govern formalment sòlid i molt clarament prooccidental i alhora sembla que s’han “desactivat” bona part de les demandes albaneses, cosa que els garanteix l’estabilitat a la zona.

El nou govern estarà format per un total de 25 ministres, dels quals set no tindran cartera. Disset pertanyen als socialdemòcrates, sis al BDI i dos són d’Aliança pels Albanesos. Des del VMRO-DPMNE s’ha criticat precisament que el nombre d eministres sigui tan elevat, i ha recordat que durant la campanya electroal des de l’SDSM s’havia afirmat que no superarien la vintena.

El BDI controla ara ministeris com Justícia, Afers europeus, Medi ambient i Planificació urbanística. Per la seva banda, l’Aliança Sanitat i Administració local.

Per la seva part, des de VMRO-DPMNE s’ha criticat que alguns membres del nou govern estan involucrats en casos de corrupció. Continuen insistint que l’únic objectiu dels socialdemòcrates és aconseguir el poder, i que la millor solució és convocar unes noves eleccions. Quan es va iniciar el debat parlamentari van remarcar una altra vegada que no estaven d’acord -i que no reconeixien- amb el nomenament de Talat Xhaferi com a president del parlament.

Antecedents

L’11 de de desembre van tenir lloc eleccions a Macedònia. Havien de servir per posar punt i final a mesos de protestes al carrer contra el govern del conservador VMRO-DPMNE, erncapçalat per Nikola Gruevski. Se l’acusava de corrupció, pràctiques mafioses i d’haver espiat gairebé trenta mil ciutadans.

Els resultats van ser molt ajustats. Va guanyar el VMRO-DPMNE, 51 escons, però no amb prou suport per formar govern. Llavors, els socialdemòcrates (SDSM) van arribar a un acord per formar govern amb els partits de la minoria albanesa (BDI, BESA, Aliança dels Albanesos i SDP). Per arribar a un acord, els partits albanesos van elaborar una plataforma conjunta, amb reivindicacions diverses, entre les quals hi ha l’extensió de l’oficialitat de l’albanès a tot l’estat, un increment de la presència d’albanesos a les administracions públiques. … A partir de llavors, davant la possibilitat real de perdre el poder, i de ser jutjat, Gruevski va acusar els socialdemòcrates de trair el país i voler-lo destruir. La plataforma albanesa va ser anomenada Plataforma de Tirana, per tal de fer veure que s’havia elaborat fora del país.

El president del país, Ivanov, vinculat al VMRO-DPMNE va optar per no permetre la formació de govern als socialdemòcrates. Alhora, una organització, en teoria apartidista, Units per Macedònia, va iniciar una sèrie de mobilitzacions diàries contra aquesta “Plataforma de Tirana”, que fa dos mesos que duren. Aquesta setmana mateix, els socialdemòcrates i els partits albanesos, per desbloquejar la situació, van optar tirar pel dret i convocar el parlament i nomenar un nou president de l’assemblea, pas imprescindible per formar govern, però tant el VMRO-DPMNE com el president Ivanov consideren aquesta acció com a il-legal.

Segons una enquesta de Gallup, un percentatge important de la població valora negativament la dissolució de Iugoslàvia

El passat 17 de maig, l’agència Gallup va fer públics els resultats d’una enquesta feta en el conjunt dels països que conformaven Iugoslàvia, sobre la percepció que té la població, positiva o negativa, de la dissolució de Iugoslàvia.

 

Segons les dades que aporta, es desprèn que una part molt significativa de les persones enquestades valoren negativament el trencament de Iugoslàvia, tot i que hi ha diferències significatives, molt notables en alguns casos, entre els diferents estats.

No és difícil d’entendre que on es valora més negativament aquest trencament és a Sèrbia, on el 81% de les persones considera perjudicial aquest trencament, mentre que els que el valoren com a beneficiós representen tan sols el 4%. Evidentment, passa sempre, els països que han estat l’element central d’un estat, encara que sigui multinacional, sempre senten nostàlgia d’aquest passat. Només cal veure els resultats d’enquestes similars dutes a terme a Rússia.

A l’extrem oposat, tal com era previsible, hi trobem Kosova, on els que consideren perjudicial el trencament són només el 10%, i, en canvi, els que els valoren positivament s’enfilen fins al 75%.

Enmig d’aquests dos extrems hi trobem la resta de països:

– Bòsnia: 77%, perjudicial; 6%; beneficiós
– Montenegro: 65%, perjudicial; 15% beneficiós
– Macedònia: 66%, perjudicial; 12% beneficiós
– Eslovènia: 45, perjudicial; 41%, beneficiós
– Croàcia: 23%, perjudicial; 55%, beneficiós

Així, doncs, segons aquesta enquesta, tant a Sèrbia com a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro hi ha una impressió general negativa de la dissolució de Iugoslàvia, mentre que a Croàcia i Kosova és positiva. A mig camí, queda Eslovènia, amb uns resultats molt equilibrats.

Aquests resultats venen a demostrar que els països on hi havia una autèntica voluntat de secessió eren bàsicament tres: Croàcia, Kosova i Eslovènia. En la resta de casos, molt probablement no es va voler, no es va saber, no es va trobar una altra solució alternativa que no fos el trencament, o s’hi van veure abocats.

D’aquestes dades, crida l’atenció que a Eslovènia els resultats siguin tan equilibrats, sobretot si es té en compte que quan s’hi va fer el referèndum, el 89% dels eslovens van votar favorablement a la independència.

Eslovènia és un país que sempre ha tingut una vocació més centreeuropea que no pas balcànica, però s’ha de recordar que la seva situació dins el que era Iugoslàvia també era relativament especial, i sortia beneficiada moltes vegades dels equilibris difícils que s’havien de mantenir en el si de la Federació.

És indiscutible que tot i l’innegable afany independentista de la població, no hi havia una percepció d’enfrontament radical amb l’estat, ni cap conflicte de magnitud. Tampoc cap conflicte ètnic havia sacsejat el país. Eslovènia s’havia beneficiat d’unes relacions particulars amb el conjunt de Iugoslàvia, de manera que s’havia acomodat a una mena de pacte social entre les elits locals, que permetien, tal com afirma Jordi Bañeras, una situació avantatjosa per al capital eslovè en el conjunt de l’estat -i un mercat unificat- i la tecnoburocràcia, particularment la sèrbia, que d’aquesta manera tenia uns aliats que permetien el seu control de l’estat. D’aquesta mena de pacte se’n sentia beneciaa el conjunt de la població.

Altres dades que aporta l’enquesta indiquen que estan més satisfetes amb el trencament aquelles persones que pertanyen al grup nacional majoritari de cada estat, mentre que els grups minoritaris en tenen una visió menys optimista, cosa bastant lògica, d’altra banda, ja que moltes vegades aquests estats han dut a terme un política  xovinista i nacionalista -interpretat en el pitjor sentit del terme- que ha fet que les diferents minories s’hi sentissin a disgust.

Així, per exemple, el 43% dels croats de Bòsnia i Hercegovina no n’estan satisfets, un percentatge que més que duplica el dels croats de Croàcia; el serbis de Bòsnia encara són més unànimes en aquest sentit, ja que en representen el 93% dels enquestats, xifra que supera fins i tot la de Sèrbia mateix. El 39% dels albanesos de Macedònia, un altre exemple, també es mostra descontent, xifra que contrasta amb la gairebé unanimitat, pel que fa a satisfacció, dels albanesos de Kosova.

Si s’analitzen les dades per grups d’edat, es pot comprovar que com més grans són les persones enquestades més a disgut estan amb el trencament de Iugoslàvia. L’única excepció, i crida l’atenció aquest fet, és Eslovènia, en què, tot i ser xifres pràcticament similars, el percentatge més elevat de descontents el podem trobar entre les persones entre 15 i 35 anys.

És evident que la frustració provocada per anys de picar a la porta d’Europa, i la migradesa dels resultats obtinguts en els casos dels països que hi han pogut accedir, poden explicar bona part d’aquest desencís. La terra promesa, de riquesa, prosperitat i felicitat no l’ha trobat ningú. A més, no cal dir que el record, o la percepció, dels feliços anys seixanta i setanta de la Iugoslàvia titista ajuden a mantenir viva aquesta iugonostàlgia.

També és veritat que només és una enquesta -amb dades interessants, sí-, però que no implica que hi hagi cap reivindicació d’una proposta política de futur. En aquests moments -almenys amb rellevància notòria- ningú no reivindica la reconstrucció d’un projecte iugoslau comú.

Moltes enquestes, a més, en altres països han ofert, moltes vegades, resultats sorprenents, almenys a primer cop d’ull, com per exemple, que dos terços de romanesos afirmessin que haurien votat Ceusescu, el desembre de 2014 -remarco que no vull comparar-ne els resultats-.

Gallup és una societat creada l’any 1958 per George Gallup, amb la seu situada a Washington, que té com a objectiu realitzar estudis socials, anàlisis i estadístiques arreu del món.  Podeu accedir a la pàgina de Gallup en el següent enllaç:

Many in Balkans Still See More Harm From Yugoslavia Breakup

 

 

Macedònia tindrà nou govern

Aquest dimecres, 17 de maig, després d’una mica més de cinc mesos des que es van fer les eleccions a Macedònia, s’ha fet un pas important per tancar la crisi política que viu aquest país balcànic. El president del país, Gjorge Ivanov, ha proposat, finalment, al socialdemòcrata Zoran Zaev la tasca de formar govern.

A partir d’ara, Zaev tindrà vint dies de marge per negociar la formació del nou executiu amb els seus aliats, els partits albanesos. El passat mes de març, Ivanov va rebutjar la possibilitat d’oferir a Zaev la possibilitat de formar govern. L’excusa en què es va escudar va ser l’acord a què havien arribat els socialdemòcrates amb les forces albaneses.

Des de, fins ara governant, VMRO-DPMNE es va iniciar una intensa campanya contra aquest possible nomenament de Zaev, que representava la seva sortida del govern. Segons ells, els socialdemòcrates havien arribat a un acord nefast per al país amb tres partits albanesos, que havien pactat prèviament una plataforma conjunta de negociació. Els conservadors del VMRO-DPMNE van argumentar que s’havien arribat a uns acords que podien posar en perill la unitat del país i trencar l’equilibri ètnic. Simultàniament, l’organització Units per Macedònia ha estat mobilitzant la població durant vuitanta dies seguits contra qualsevol concessió que es pugui fer a la minoria albanesa. Tot plegat havia conduït Macedònia a una absoluta paràlisi, i el punt culminant de la crisi va arribar en el moment que manifestants van irrompre en el parlament i van agredir alguns diputats,entre els quals Zaev mateix i Zijadin Sela, líder d’Aliança pels Albanesos quan es va nomenar un nou president d’aquesta cambra.

Amb el gest d’aquest dimecres, doncs, es trenca aquesta espiral. És indiscutible que les pressions dels governs occidentals i dels EUA han estat moltes. Els ambaixadors d’aquests estats s’han pronunciat reiteradament pel tancament de la crisi amb el nomenament de Zaev com a cap de govern, ja que el fet de tenir majoria per poder-lo formar el legitimava.

Evidentment, no s’ha fet públic quin és el preu que s’ha de pagar pel tancament de la crisi, si es tanca. Una de les hipòtesis que feia dies que circulava era el possible “perdó” per a Gruevski i els membres del seu govern, acusat de nombrosos casos de corrupció, d’escoltes il·legals de gairebé trenta mil ciutadans, de malversament de fons públics… Una mena d’amnistia podria fer que l’agressivitat de Gruevski i dels que el secunden desistisin. Ara bé, el preu que es pagaria seria molt gran, massa gran, per a la qualitat democràtica del país.

Una altra qüestió que és una autèntica incògnita és saber què passarà amb les reivindicacions albaneses. S’acceptaran, o quedaran minimitzades de manera que representin un simple maquillatge? Si és així, només es contribuirà a la frustració d’aquesta comunitat, amb la qual cosa la tensió pot tornar a aparèixer en qualsevol moment.

De fet, Zaev, després de fer-se públic l’anunci va fer una compareixença on va afirmar que el nou govern vetllarà per construir una Macedònia europea i unificada,i va insistir que governarà per a tots els ciutadans, i que no portarà a terme una política de confrontació.

Ivanov no ha ofert a Zaev la possibilitat de formar govern fins que no ha fet una declaració pública en què ha garantit que el seu govern mantindrà la unitat, la integritat i la sobirania del país, i que protegirà els interessos nacionals i de tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva ètnia, religió o filiació religiosa. Es va comprometre, també, a ser fidel als principis i lleis marcats per la constitució i a no subordinar els interessos del país als d’un altre estat.

Des de VMRO-DPMNE s’ha donat la benvinguda al rebuig per part de Zaev del que anomenen, despectivament, plataforma de Tirana. Han afirmat, també, que la seva fermesa -del VMRO-DPMNE- i de la ciutadania, amb vuitanta dies de mobilització, ha estat fonamental per aconseguir aquest èxit. Des d’Units per Macedònia, l’organització en teoria apartidista que ha organitzat les mobilitzacions populars, s’insisteix que cal estar a l’aguait i que la lluita per garantir la unitat de l’estat continua.

Dimecres mateix, representants de diversos estats i organismes internacionals es van mostrar satisfets pel debloqueig de la situació. Ho van fer membres de l’ambaixada nord-americana, fonts diplomàtiques britàniques, franceses, de l’OSCE; també s’han expressat en aquests termes Federica Mogherini i Johannes Hahn, alt representant d’Afers Estrangers de la UE i comissionat europeu de negociacions d’ampliació, respectivament.