Els Estats Units de la Gran Àustria. Una proposta federal del romanès Aurel Popovici per a l’Imperi Austrohongarès

De vegades és temptador de fer política-història ficció. Què hauria passat si en comptes d’haver-se pres una decisió en una determinada cruïlla històrica s’hagués optat per una altra via totalment diferent. En el cas del continent europeu un dels temes que ha provocat més especulacions d’aquest tipus és precisament el de l’Imperi Austrohongarès. Ara no se’n parla gaire, però en els anys posteriors a la dissolució de Iugoslàvia més d’un comentarista havia deixat anar la idea que l’Imperi austrohongarès potser no havia estat tan mal invent.

De fet, una tesi molt estesa és que l’Imperi Austrohongarès era una construcció política summament artifcial que no va poder superar la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial. Segons això, l’Imperi duia el germen de l’autodestrucció, provocat sobretot per la seva extraordinària diversitat ètnica i nacional.

Hi ha autors que defensen, però, una tesi contrària, segons la qual l’Imperi es va dissoldre per la voluntat expressa de les potències guanyadores del conflicte, que veien en aquesta dissolució una gran oportunitat per accedir a mercats i controlar uns nous ests més febles, i alhora impedir el somni de la Mitteleuropa alemanya. Un dels autors que ha defensat amb més arguments aquesta tesi és el prestigiós historiador d’origen hongarès, François Fejtö. Segons ells, l’Imperi no va esclatar per les tensions nacionals, sinó precisament per la pressió de les potències aliades. Defensa aquesta tesi en un text, que ja té uns quants anys, molt ben documentat i d’imprescindible lectura, Requiem pour un empire défunt.

És veritat que l’opció preferida per bona part de les elits de les diverses nacions no anava precisament en la línia de la dissolució de l’Imperi. A Croàcia i a Eslovènia, per exemple, la idea més estesa era l’opció coneguda com a trialisme, que pretenia estendre el model de monarquia dual a un tercer component, on Croàcia i Eslovènia formarien un tercer estat sud-eslau. Aquesta tesi la defensaven encara poc abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial. La Declaració de maig de 1917, apostava clarament en aquesta línia i no en la de de la idssolució de l’Imperi. El mateix es pot dir dels polonesos, que també defensaven, majoritàriament, una tesi d’aquest tipus i també ho feien molts txecs de Bohèmia i Moràvia, tot i que en aquest cas hi havia més diversitat de plantejaments.

Les propostes federalistes

També cal dir que també es van elaborar diverses propostes de tipus federals durant les últimes dècades del segle XIX i principis del segle XX.

Probablement, els socialdemòcrates van ser els principals defensors d’aquestes tesis, fins gairebé fins al final de la monarquia. Entre, ells, destaquen, sobretot, les figures de Karl Renner i Otto Bauer, i la tesi de l’autonomia personal com a fórmula per garantir els drets de les nacionalitats minoritàries enfront de les majoritàries.

El fet que a pràcticament cap dels països de l’Imperi no hi hagués terrritoris homogenis des del punt de vista ètnic semblava donar una solides bases a a aquesta proposta, que va ser combatuda també per altres socialdemòcrates. Lenin mateix, s’hi va mostrar totalment contrari.

Al marge dels socialdemòcrates, de les propostes de caire federal que es van arribar a presentar, molt probablement la més elaborada era la que va presentar Aurel Popovici.

Popovici era un romanès de Transsilvània, que va formar part del que era conegut com a Cercle de Belvedere, els col•loradors més propers a Francesc Ferran, l’arxiduc assassinat a Sarajevo el juliol de 1914. Entre aquests col•laboradors hi havia, també, persones com l’eslovac Milan Hodza, el txec Kramarj o les croats Rauck i Ivo Frank.

Normalment no s’ha prestat gaire atenció a les relacions entre Francesc Ferran i Francesc Josep, l’emperador. Mai no van ser gens bones i, molt probablement, que la proposta vingués d’un dels seus col•laboradors més estrets no va ajudar gens que pogués ser tinguda en compte.

Popovici era de nacionalitat romanesa, nascut a Lugoj l’any 1863. Lugoj és al Banat, territori multiètnic per excel•lència. Va estudiar dret i medicina, primer a Brasov -a Transsilvània- i després a Viena. De ben jove es va començar a dedicar a la política, i ho feu de mans del Partit Nacional Romanès, el gran partit de la minoria romanesa de Transsilvània. Popovici va ser un dels signats del Memoràndum de Transsilvània, de l’any 1992, on un grup d’intel•lectuals feien una sèrie demandes a l’emperador, per tal de garantir la igualtat d drets de la població romanesa, ja que consideraven lesionats els seus interessos per les autoritats hongareses, que eren les que controlaven aquella part de l’Imperi. Es mostraven particularment queixosos pel que fa a la política de magiarització cada vegada mé sintensa. Una constant del seu pensament polític és la seva oposició a les elits hongareses, cosa que queda clarament palesa en el projecte federal que dissenya més endavant.L’any 1906 va fer pública la seva proposta, de construcció dels Estats Units de la Gran Áustria.

Els Estats Units de la Gran Àustria

Va inspirar-se, sobretot, en el model d’estat federal dels Estats Units, peròi també va tenir en compte altres casos, com Brasil, Mèxic, Suïssa i Alemanya.

Pel que fa a l’organització interna, defensava un sistema de tipus monàrquic, encapçalat per la figura de l’emperador, que no era qüestionat. El govern federal havia d’estar format per membres dels diferents estats nacionals.

Proposava un sistema bicameral, amb una cambra de diputats i un senat. La cambra de diputats havia d’estar formada per representants dels diferents pobles de la Federació triats per sufragi universal, directe i secret. Pel que fa al Senat, bevia encara de la tradició clàssica i oligàrquica, on els membres havien de pertànyer a la casa reial, a la noblesa, i una part dels quals havien de ser triats per l’emperador.

Preveia que el govern central havia d‘estar format per quaranta-dos membres delegats dels governs dels diversos estats-nacionals, de manera proporcional al seu pes demogràfic.

Pel que fa als estats, cadascun tenia la seva pròpia constitució, que no podia tenir disposicions contràries a la constitució imperial. També tenien un govern propi, parlament i poder judicial. El cap de govern de cadascun d’aquests estats-nació era designat pel governador, i la composició del govern havia de ser aprovada per l’emperador. D’altra banda, l’imperi es considerava el garant de l’autonomia dels diferents territoris que conformaven la federació.

Tot i que la seva proposta anava en la línia que en cada estat hi hagués una nació clarament majoritària, era evident, que en en tots els estats hi hauria diverses minories nacionals. Segons la proposta de Popovici, els diversos estats tenien l‘obligació de garantir els drets i lliberats de cadascun els pobles i l’accés a l’ensenyament en la pròpia llengua.

De tota manera, pel que fa a la la llengua oficial de la Federació la seva aposta era que fos, exclusivament, l’alemany, que havia de ser la llengua de comunicació entre els diversos estats i la llengua de les relacions internacionals de l’estat. L’oficialitat de l’alemany implicava que totes les lleis, decrets i disposicions fossin publicats en aquesta llengua.

Al marge d’això, cada estat podia triar quina era la seva llengua nacional, i en el parlament imperial, tots els diputats havien de tenien dret a fer servir el seu idioma.

La Federació, que havia de tenir Viena com a capital, estaria formada per quinze estats:
– Àustria alemanya (actual Àustria, sud Tirol i zones del sud de la República txeca), on l’ètnia majoritària havia de ser l’alemanya.
– Bohèmia alemanya (nord-oest i nord de l’actual República txeca), on els alemanys també serien majoritaris.
– Moràvia alemanya, de majoria alemanya
– Bohèmia (centre i est de la República txeca), de majoria txeca
– Eslovàquia (major part de l’actual Eslovàquia), de majoria eslovaca
– Galítizia Occidental (sud de l’actual Polònia), de majoria polonesa
– Galítizia Oriental (sud-est de l’actual Polònia i oest d’Ucraïna), de majoria ucraïnesa
– Hongria (actual Hongria, sud d’Eslovàquia i nord de la Voivodina), de majoria hongaresa
– Szeklerland (zones de Transsilvània), de majoria szekler, hongaresa
– Transsilvània (actual Transsilvània romanesa), de majoria romanesa
– Trentino (nord-est de l’actual Itàlia), de majoria italiana
– Trieste (nord-est de l’actual Itàlia i zones d’Eslovènia i Croàcia), de majoria italiana i eslovena -Popovici no té en compte els friülans-.
– Croàcia, (Croàcia, l’Srem i zones que actualment pertanyen a Montenegro), de majoria croata i sèrbia
– Voivodina, de majoria sèrbia i croata

També proposava algunes zones d’autonomia limitada, com la que es corresponia amb algunes zones majoritàriament de parla alemanya, a l’est de Transsilvània.

Pel que fa a Bòsnia i Hercegovina, que era gestionada per l’Imperi, proposava de mantenir-la exactament en la mateixa situació que estava. Bòsnia va ser incorporada del tot a l’Iimperi poc després de la publicació del seu llibre, el 1908.

Popovici va morir a Ginebra l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que va fer que no fos testimoni de la dissolució de  l’Imperi austrohongarès.

Mapa deles Estats Units de la Gran Àustria, elaborat per Andrei Nacu. Prové de Wikimedia Commons

Greater austria ethnic

La Voivodina té nou govern

Aquesta setmana mateix s’ha fet públic que la província de la Voivodina ja té nou govern. Tal com s’havia anunciat feia dies, l’encapçala Igor Mirovic, del Partit Progressista Serbi (SNS). És la primera vegada que aquest partit lidera un govern en aquest territori, amb unes característiques tan especials.

Aquest dilluns, 20 de juny, Mirovic va aconseguir el suport, folgat, de 81 dels 118 membres de l’Assemblea provincial. Només s’hi van oposar 29 diputats. Alhora que es triava el nou cap de govern també es donava el vistiplau al seu nou gabinet, format per 12 ministeris. Tot i que els progressistes tenen una clara majoria en aquesta cambra, van buscar aliances per tal de tenir un govern més estable i, sobretot, tenir més legitimitat enfront de les minories, molt importants a la Voivodina.

Per aqusest motiu, els progressistes, un cop fetes les eleccions provincials, i també en el conjunt de l’estat serbi, van anunciar que el partit de la minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (SVM), era el seu soci preferent. Això s’ha confirmat amb la formació d’aquest nou govern, on participen amb un ministre. De la mateixa manera, els progressistes han continuat prioritzant l’aliança amb el socialistes, tal com va passar en la darrera legislatura en el parlament serbi, on els socialistes van formar govern amb els progressistes. També formen part del nou govern, amb un ministre cadascun, el Moviment dels Socialistes i el Partit Socialdemòcrata de Sèrbia.

Tal com ja s’havia avançat la setmana passada, el nou president de la cambra serà István Pástzor, del partit hongarès, que ja va ostentar aquest càrrec durant la legislatura anterior, en aquest cas amb el suport dels demòcrates, ara a l’oposició.

En les darreres eleccions a l’Assemblea de la Voivodina, el Partit Progressista va vèncer clarament, ja que va obtenir 63 escons, que li donen la majoria absoluta. El Partit Socialista, per la seva banda, va obtenir 12 diputats, i l’Aliança dels Hongaresos, 7.

Els autonomistes de la Voivodina mantenen posicions a l’Assemblea provincial

La província de la Voivodina sempre ha tingut un comportament electoral sensiblement diferent de la del conjunt de Sèrbia. Des de fa anys hi són presents moviments de caire més progressista i també moviments autonomistes. El fet que sigui un territori clarament multiètnic ha marcat unes clares diferències també en el terreny polític.

Era molt clar que, per al govern serbi, era una clara anomalia que el govern d’aquesta província s’escapés del tot del control de la capital. El fet que hi governés el Partit Democràtic (DS), a l’oposició en el conjunt de Sèrbia i molt més minoritari, incomodava profundament el govern. No s’escapa a ningú que la convocatòria de les eleccions sèrbies el mateix dia que s’havien de fer les eleccions per triar una nova assemblea provincial, oferia una oportunitat immilorable per canviar aquesta situació.

Encara més que en el cas de les eleccions parlamentàries sèrbies, els objectius del Partit Progressista Serbi (SNS) s’han complert amb escreix. La victòria a la Voivodina ha estat incontestable, més encara que a Sèrbia, i li ha permès arrabasar el bastió tradicional del Partit Democràtic (DS), més a l’esquerra que els progressistes i més obert a solucions de tipus autonomista.

La llista “Sèrbia guanya”, que agrupa els progressistes i els seus aliats ha aconseguit a la Voivodina el 44,5% dels vots i 63 dels 120 escons de l’Assemblea. El creixement en vots i en escons és espectacular, ja que ara n’han obtingut 63, quan ara fa quatre anys eren tan sols 22.

La contrapartida d’aquest creixement espectacular ha estat l’ensulsiada dels demòcrates, que s’han quedat amb tan sols el 7,24% dels sugfragis i només 10 escons. Tenint en compte que fins ara en tenien 58, la davallada és monumental.

Tal com va passar en el conjunt de Sèrbia, la segona força més votada va ser la coalició organitzada entorn del Partit Socialista Serbi (SPS), amb el 8,85% dels vots i 12 escons, un menys del que tenien fins ara. Per la seva banda, l’ultradretà Partit Radical Serbi (SRS), que sí que era present en aquesta cambra, ha doblat els resultats, i passa de cinc diputats a deu. El percentatge de vots que ha aconseguit puja fins al 7,66%.

Els partits estrictament autonomistes han parat relativament el cop. El principal partit autonomista, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, liderada històricament per Nenad Canak, ha obtingut el 6,43% dels sufragis, que li permeten mantenir 9 diputats, un menys dels que disposaven. Una cosa similar pasar passa amb el partit representant de la important i influent minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (SVM), que ha tret el 4,87% dels vots, que li permet de conservar 6 dels 7 diputats que tenia.També entren a l’Assemblea el Movbiment Hongarès per l’Autonomia, amb el 3,33% dls vots, i també 1 diputat ecologista.

És indiscutible que el fet de coincidir ambdues eleccions ha distorsionat de manera notable el comportament d el’electorat i ha fet que s’hagi pensat més en clau estatal que no pas en clau provincial.

L’actual govern, en funcions, està format per una coalició integrada pel Partit Democràtic, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina i l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina, i tenia un to clarament autonomista. Els resultats electorals d’aquest diumenge capgiren del tot la situació i caldrà veure quins moviments hi ha.

D’entrada, des del Partit Progressista s’ha manifestat la intenció de sondejar el partit de la minoria hongaresa per tal de governar conjuntament, tant a la província com en el conjunt de l’estat. Aquesta proposta pot voler dir que l’SNS abandoni alguns dels seus plantejaments més centralistes, però alhora pot fer allunyar el partit de la minoria hongaresa dels principis més autonomistes, entesos com a autonima de la Voivodina. Aquest partit sempre ha defensat, sobretot, més autonomia per a la comunitat hongaresa, i no tant l’autonomia territorial de la Voivodina.

Una tomba per a Boris Davidovic, de Danilo Kis

Kis

Una tomba per a Boris Davidovic, amb el subtítol de Set capítols d’una sola història comuna, és l’obra més coneguda de l’escriptor serbi Danilo Kis. Va ser editada, per primera vegada, l’any 1976 a Iugoslàvia, i la seva publicació va venir acompanyada d’una extraordinària polseguera.

Aquest volum està format per set històries amb un denominador comú: una dura crítica contra el poder, sempre opressor, i els seus mecanismes per anorrear la voluntat de les persones i d’exterminar els oponents polítics, amb totes les misèries que això provoca en totes i cadascuna de les persones.

Les històries les protagontizen diversos personatges: revolucionaris, revolucionaris que s’han acomodat en el poder, oportunistes, espies, delinqüents, abocats tots a accions sublims i alhora a accions miserables. La majoria de les històries estan ambientades a la Unió Soviètica en ple estalinisme. Per aquest motiu, moltes vegades se l’ha volgut veure com una crítica contra l’estalinisme, i més concret del gulag, que ho és, però va molt més enllà, i per aquest motiu, a la Iugoslàvia socialista, estat molt més liberal que l’URSS va intranquil•litzar també els governants de la Lliga comunista, fins al punt que se’n van retenir edicions i l’autor va patir l’ostracisme, fins al punt que va acabar emigrant a París. Evidentment es van amagar els motius reals d’aquesta persecució i van argumentar plagi, suposadament de Borges, de Joyce, i fins i tot de Soljenitsin i de Mandelstam, perseguits aquests dos últims per la burocràcia estalinista.

Danilo Kis va néixer a la Voivodina l’any 1935, a prop de la frontera amb Sèrbia. Cap a finals dels anys seixanta va començar a ser conegut, sobretot, per la seva trilogia Jardí, cendra (1965), Penes precoces (1969) i El rellotge de sorra (1972). El salt definitiu a la fama, però, va arribar precisament amb aquesta obra. Va morir l’any 1989 a París, de manera prematura.

L’any 2015 es va reeditar aquesta obra en català, a càrrec d’Angle Editorial, i amb traducció de Simona Skrabec, autora també del pròleg, molt recomanable i aclaridor.

La Voivodina serà un altre Kosova?

Des del moment que Iugoslàvia va quedar reduïda a Sèrbia i Montenegro, i també després, sobretot després de la guerra de Kosova, sempre hi ha hagut un interrogant sobre com evolucionarien les coses a la Voivodina, un territori al nord de Sèrbia, d’uns vint mil quilòmetres quadrats i dos milions d’habitants, on viuen diferents comunitats ètniques.

Aara fa tot just un any va aparèixer un article signat per Wayne Madsen a la Xarxa Voltaire, on denunciava uns suposats plans de la Unió Europea i dels Estats Units per arrabassar la Voivodina a Sèrbia i convertir-la en un nou estat pseudoindependent i titella al servei dels interessos imperialistes. D’aquesta manera, segons afirma l’autor de l’article, es culminarien les agressions contra Sèrbia, que ja van comportar les doloroses separacions de Montenegro i la pèrdua de Kosova.

Per tirar endavant aquest projecte, comptarien, els nord-americans, amb la col•laboració de la nova presidenta croata Kolinda Grabar Kitarovic, que té interessos i vincles molt concrets amb els Estats Units.

Tot i que, particularment, no comparteixo, ni de bon tros, l’argumentari exposat, us en passo l’enllaç, en la versió castellana i francesa, per tal que pugueu valorar-ho vosaltres mateixos. Entre d’altres motius que justifiquen que us passi l’enllaç, hi ha el fet que bona part de la població sèrbia comparteix aquest sentiment i també que en els nostres mitjans no acostuma a arribar-nos aquesta visió.

Versió en castellà: http://www.voltairenet.org/article186906.html
Versió en francès: http://www.voltairenet.org/article186776.html

No crec que ni els Estats Units ni la Unió Europea tinguin ara cap interès a desestabilitzar aquest territori, a les portes de la Unió Europea, i més en un moment en què les relacions amb Rússia són molt tibants i en què no interessa crear nous focus de tensió.

D’una banda, Sèrbia està en procés de negociació de la seva integració a la Unió Europea i ha donat suport al govern ucraïnès en la seva lluita contra les revoltes del Donbass. D’altra banda, és evident que els Estats Units estan pressionant, de forma matussera i humiliant, el govern de Kosova perquè arribi a algun acord amb Sèrbia. És evident que els albanesos ja no són els aliats predilectes dels Estats Units als Balcans (de fet el seu rol ha canviat significativament des de la caiguda de Milosevic).

Finalment, i definitiu, des del punt de vista demogràfic hi ha una aclaparadora majoria de població sèrbia, majoria que no ha parat de créixer en el darrer segle. A més, hi ha una tendència, lenta però indiscutbile, que la població hongaresa emigri cap a Hongria. Tot plegat fa que la situació sigui molt diferent del Kosova d’abans de la guerra, on prop del 90% de la població era albanesa. Per tant, això fa molt poc probable l’escenari que planteja l’autor de l’article.

Sobre l’evolució demogràfica de la Voivodina:
https://balcaniablog.wordpress.com/2015/01/23/la-voivodina-un-mosaic-de-nacionalitats/

Fa pocs dies, un altre article del mateix blog denunciava la mà dels Estats Units en les mobilitzacions populars de Macedònia, en la línia de considerar que aquestes protestes tenien com a únic objectiu desestabilitzar l’estat per tal de poder-lo controlar més fèrriament, i comparava els fets esdevinguts en aquell país amb el Maidan ucraïnès.

La Voivodina és Catalunya “Vojvodina = Katalonija”. La reivindicació d’una República a la província sèrbia de la Voivodina

Després de l’estiu de 2015, en algunes ciutats de la Voivodina van aparèixer en algunes parets uns grafitis amb un lema que ens pot cridar l’atenció: Voivodina = Catalunya. Aquests grafitis anaven signats per una organtizació pràcticament desconeguda, Mlada Vojvodina (Jove Voivodina), de la qual se sap ben poca cosa. En un article aparegut al diari serbi Blic ells mateixos es presenten com a joves antifeixistes i antiimperialistes, i es manifesten contraris a Putin i als EUA; tot i això el seu discurs és poc definit i molt vague, de manera que és difícil treure’n l’entrellat, dels seus veritables objectius.

Evidentment el missatge dels grafitis respon a una extrapolació exagerada, però com sempre passa en aquests casos sí que hi ha certs punts de contacte entre ambdues realitats. Més enllà de l’anècdota, ja que aquest grup és molt marginal, sí que és important destacar que el moviment autonomista sempre ha estat important en aquest territori, i darrerament ha tornat a fer notar algunes de les seves reivindicacions.

A principis de gener de 2016, el llavors ministre de l’interior serbi va descartar de forma contundent la possibilitat que es creés una policia de la Voivodina, en la línia del que aquí són els Mossos d’Esquadra, que es fes càrrec de la seguretat de la província. Aquesta demanda va ser feta uns dies abans per un diputat de l’Assemblea provincial de la Voivodina. És evident que una proposta d’aquest tipus és impensable que es pugui fer en qualsevol atre territori on no hi hagi una especificitat identitària de prou pes.

Si anem més enrere, a la tardor del 2015, una campanya va recollir 55.000 signatures per tal que la província assolís l’estatus de república, tal com ja s’havia proposat anys enrere. Entre els arguments uilitizats pels demandants hi havia la necessitat del reconeixement de la personalitat pròpia, basada sobretot en la multiculturalitat, i en la urgència de millorar la gestió pública, ja que consideren que Sèrbia és un país massa centralitzat, fins al punt que impedeix una gestió eficaç. A més, els promotors de la campanya denunciaven la sagnia econòmica que pateix la Voivodina, tradicionalment la regió més rica del país, i la poca inversió que rep per part de l’estat. Segons els impulsors d’aquesta demanda, aquesta situació portarà, més tard o més d’hora, a l’ofec econòmic del territori i al seu empobriment en un termini no gaire llunyà. No és estrany, doncs, que molts comparin la situació de la Voivodina amb la de Catalunya.

La Voivodina és actualment una província autònoma del nord de Sèrbia, i la primera cosa que ens pot cridar l’atenció és que té sis llengües oficials (serbi, hongarès, eslovac, romanès, croat –sí, el serbi i el croat es consideren oficialment com a dues llengües diferenciades- i rutè). Això ens serveix per demostrar quina és la principal peculiaritat de la província: la multiculturalitat. La Voivodina ha estat sempre un territori on han viscut i conviscut nacionalitats molt diverses, tot i que cal dir que durant el segle XX, i el que portem de segle XXI, hi ha hagut una clara tendència a l’homogeneïtzació i a la pèrdua de diversitat.

Un altre punt important a tenir en compte és que la Voivodina només ha estat vinculada directament a Sèrbia, o a Iugoslàvia, des del segle passat, concretament després de la Primera Guerra Mundial, quan es crea el que es va conèixer com a Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que l’any 1929 va esdevenir Iugoslàvia. La confirmació definitiva de la incorporació a aquest Regne té lloc en el Tractat de pau de Trianon, de l’any 1920. Sí que és veritat que l’element majoritari ja era el serbi, i que diverses vegades, durant el segle XIX, havien reivindicat, importants capes de la població de la Voivodina, la incorporació a Sèrbia, durant la revolució de 1848, per exemple.

Anteriorment, abans de la incorporació a “Iugoslàvia”, havia format part de l’Imperi austrohongarès, i més en concret de la Transleithània, la part de l’Imperi que orbitava entorn d’Hongria. Si, a més, tenim en compte que una bona part, tot i que no la majoria de la seva població era hongaresa, és fàcil entendre que la cultura política i els referents siguin diferents dels de la resta de Sèrbia.

Un cop constituït l’estat iugoslau, la major part de la Voivodina –tret de Varània, adjudicada a Croàcia- va quedar incorporada a la república sèrbia i va gaudir de certa autonomia. No va ser, però, fins l’any 1974 quan va haver-hi un important salt qualitatiu. Llavors, la Voivodina es va convertir en província autònoma. En alguns aspectes, el seu poder podia ser equiparat amb el de les repúbliques, ja que, per exemple, tenia capacitat de vetar decisions del parlament serbi o iugoslau, o tenia presència en la presidència col•legiada del país. Qualsevol canvi de certa magnitud en el conjunt de l’estat, havia de tenir el vistiplau de l’assemblea provincial de la Voidvodina. Aquesta autonomia va permetre constituir un govern amb importants atribucions, i va estar vigent fins l’any 1990, en què Milosevic va eliminar-la, tal com va fer també amb la de Kosova.

Tot i això, una part important de la població era partidària de recuperar-la, i es van fer diverses campanyes en aquest sentit, de manera que l’any 2001 l’assemblea de la província va reassumir alguns dels poders que tenia i va proclamar l’autonomia. Cal recordar que Milosevic va ser enderrocat l’octubre del 2000 i, per tant, és fàcil de veure la relació directa entre un fet i l’altre. Més endavant, es va elaborar un nou estatut, discutit en l’assemblea provincial.

L’assemblea provincial de la Voivodina va aprovar el nou estatut el 15 d’octubre de 2008, amb el vot favorable de 89 dels 120 diputats de la cambra. Aquest estatut es va presentar al parlament serbi, on després de patir significatives retallades, va ser aprovat amb 137 vots a favor i 24 en contra. Aquest estatut va entrar en vigor l’any 2010.

L’Estatut deixa molt clar que la Voivodina gaudeix d’autonomia però forma part inseparable de Sèrbia, i esmenta la tradició multicultural del territori, que s’ha de preservar. També certifica que les llengües oficials són el serbi, l’hongarès, l’eslovac, el croat, el romanès i el rutè. Al marge d’això, gestiona un pressupost i certs serveis que s’ofereixen a la població, té una Assemblea i un president.

Els principals moviments autonomistes i/o federalistes

Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina (LSV)

El principal partit autonomista és la Lliga dels Socialdemòcrates de la Voivodina (LSV), fundada i liderada per Nenad Canak. Va recollir, quan es va fundar, part de la militància de la Lliga Comunista de Iugoslàvia a la Voivodina.Durant els primers anys de vida, el partit es va caracteritzar per les seves accions antibel•licistes, va organitzar diverses manifestacions i es va oposar fermament a l’enviament de ciutadans de la Voivodina a les guerres de Croàcia i Bòsnia. Després, en el congrés del partit de 1998, es va plantejar com a objectiu politic aconseguir una república de la Voivodina en una Sèrbia federal, tot i que aquests darrers anys ha moderat el discurs i no posa tant d’èmfasi en el fet d’aconseguir una república, però si én aconseguir més autonomia.

La proposta federal que feien anava en la línia de constituir diferents repúbliques, una per a la Voivodina, una altra per a Sèrbia pròpiament dita, una altra al Sandjak (al sud-oest del país, amb majoria de població eslavomusulmana) i la ciutat de Belgrad, amb un estatus especial. Cas a part és el de Kosova, que en aquell moment encara formava part de Sèrbia. D’entrada, els socialdemòcrates de la Voivodina proposaven que també es constituís en república.

Mapa de la proposta federal per a Sèrbia

Serbia lsv.png
Serbia lsv“. Licensed under Public Domain via Commons.

Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (VMSZ)

Pel que fa la minoria hongaresa, el principal partit que els representa és l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (VMSZ), liderada per Istvan Pásztor. Va obtenir representació a l’Assemblea provincial, per primera vegada, l’any 2004, moment a partir del qual va començar a formar pert del govern, i va entrar al parlament serbi l’any 2007. El seu percentatge de vots sempre s’ha mogut entre el 6 i el 9%, prou important tenint en compte que el percentatge d’hongaresos de tota la província, segons l’últim cens és del 13%. El càrrec més important que han arribat a aconseguir és la de l’alcaldia de Subotica, al nord, prop de la frontera amb Hongria, que és la segona ciutat de la província, i on es concentra un percentatge més elevat d’hongaresos.

Entre els seus objectius, es considera primordial la defensa de la identitat hongaresa, i per aquest motiu posen especial èmfasi en l´ús i promoció de la llengua hongaresa, particularment en l’educació, en tots els nivells. També defensen particularment el principi d’autonomia personal, com a fórmula per garantir els drets dels hongaresos independentment d’on visquin. Entre les seves demandes també hi ha l’aconseguir una comunitat de municpis hongaresos allà on els hongaresos siguin la majoria de la població. També es mostren partidaris de consolidar l’autonomia de la Voivodina dins el conjunt de Sèrbia. Ara bé, també tenen molt clar que aquest no és el seu objectiu prioritari, tal com hem comentat abans.

Partit de la Voivodina (VP)

En els últims anys, ha agafat particular força el Partit de la Voivodina( VP). Va néixer l’any 2005, arran de la unificació de diversos moviments autonomistes, com el Moviment de la Voivodina o membres dissidents de la Lliga Socialdemòcrata. Proposa que Sèrbia canviï el seu ordenament constitucional i es converteixi en un estat federal conformat com a mínim per dues entitats, la Voivodina i Sèrbia pròpiament dita.

No hi ha, ara per ara, cap grup que reivindiqui de manera clara i oberta la independència, almenys que tingui certa influència política.

No cal dir que les propostes federalistes de la Voivodina no tenen gaire predicament al conjunt de Sèrbia. No només això: per part de la població són vistes amb molta malfiança i se sospita que responen a foscos interessos occidentals i que l’únic que pretenen és esmicolar encara més Sèrbia, tal com es va fer amb Kosova.

L’Skupstina, l’Assemblea provincial de la Voivodina

Politicament, la Voivodina ha presentat força diferències amb el conjunt de Sèrbia, i això sempre ha quedat clarament reflectit en la composició de l’Skupstina, o Assemblea provincial. això era molt clar si s’analitzava la composició de l’Assemblea sorgida arran de les eleccions de 2012.

L’Assemblea de la Voivodina té un total de 120 diputats. La força majoritària, abans de les últimes eleccions, era la que portava per nom Opció per una Voivodina Millor, amb un total de 58 escons. Aquesta coalició era liderada pel Partit Democràtic, i per Bojan Pajtic. Aquest era el principal partit de l’oposició en el parlament serbi, tot i que molt allunyat en nombre de diputats dels progressistes (que defet són conservadors i nacionalistes). Els seus postulats els podríem considerar de centre-esquerra, i es mostra obert a les reivindicacions autonomistes. Én aquesta coalició hi és present el Partit de la Voivodina, cosa que demostra l’ampli espectre que abasta.

La segona coalició amb més presència era la formada entorn del Partit Progressista Serbi (SNS, de Tomislav Nikolic, president de Sèrbia, i clarament majoritari al parlament serbi), que tenia 22 diputats. El Partit Progressista, malgrat el nom, té una ideologia conservadora i nacionalista, que l’allunya de les demandes autonomistes.

La coalició agrupada al voltant del Partit Socialista (SPS, del ministre d’afers exteriors, en coalició amb els progressistes en el govern serbi) tenia 13 diputats. Més minoritaris són altres grups, com la Lliga dels Socialdmòcrates, que en tenia 10, i l’Aliança dels Hongaresos, 7. El Partit Radical Serbi, de Vojislav Seselj, en tenia només 5 i el Partit Democràtic Serbi, 4.

Les últimes eleccions, abril de 2016

Era molt clar que, per al govern serbi, era una anomalia que el govern d’aquesta província s’escapés del tot del control de la capital. El fet que hi governés el Partit Democràtic (DS), a l’oposició en el conjunt de Sèrbia i molt més minoritari, incomodava profundament el govern. No s’escapa a ningú que la convocatòria de les eleccions sèrbies el mateix dia que s’havien de fer les eleccions per triar una nova assemblea provincial, oferia una oportunitat immilorable per canviar aquesta situació. Aquestes eleccions van tenir lloc el 24 d’abril d’enguany.

Encara més que en el cas de les eleccions parlamentàries sèrbies, els objectius del Partit Progressista Serbi (SNS) es van complir amb escreix. La victòria a la Voivodina va ser incontestable, més encara que a Sèrbia, i li va permetre arrabassar el bastió tradicional del Partit Democràtic (DS), més a l’esquerra que els progressistes i més obert a solucions de tipus autonomista.

La llista “Sèrbia guanya”, que agrupava progressistes i els seus aliats, va aconseguir a la Voivodina el 44,5% dels vots i 63 dels 120 escons de l’Assemblea. El creixement en vots i en escons és espectacular, ja que ara en van obtenir 63, quan quatre anys enrere eren tan sols 22.

La contrapartida d’aquest creixement espectacular va ser l’ensulsiada dels demòcrates, que es van quedar amb tan sols el 7,24% dels sugfragis i només 10 escons. Tenint en compte que fins llavors en tenien 58, la davallada va ser monumental.

Tal com va passar en el conjunt de Sèrbia, la segona força més votada va ser la coalició organitzada entorn del Partit Socialista Serbi (SPS), amb el 8,85% dels vots i 12 escons, un menys del que tenien fins llavors. Per la seva banda, l’ultradretà Partit Radical Serbi (SRS), que sí que era present en aquesta cambra, va doblar els resultats, i passà de cinc diputats a deu. El percentatge de vots que va aconseguir pujà fins al 7,66%.

Els partits estrictament autonomistes van parar relativament el cop. El principal partit autonomista, la Lliga Socialdemòcrata de la Voivodina, liderada històricament per Nenad Canak, va obtenir el 6,43% dels sufragis, que li va permetre de mantenir 9 diputats, un menys dels que disposaven. Una cosa similar pasar va passar amb el partit representant de la important i influent minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (SVM), que va aconseguir el 4,87% dels vots, que li permet de conservar 6 dels 7 diputats que tenia.També van entrar a l’Assemblea el Moviment Hongarès per l’Autonomia, amb el 3,33% dels vots, i també 1 diputat ecologista.

És indiscutible que el fet de coincidir ambdues eleccions va distorsionar de manera notable el comportament d el’electorat i va fer que es pensés més en clau estatal que no pas en clau provincial, que era, lògicament, l’objectiu dels governants progressistes.

 

Nota final: feia temps que volia escriure una entrada sobre els moviments autonomistes de la Voivodina. Pel que hem comentat, es tracta d’un territori amb unes peculiaritats molt especials, que el fan gairebé únic. La lectura d’una article de Christian Costamagna a East Journal , el 29 de novembre, amb la informació relativa a l’activitat de Mlada Vojvodina i els seus grafitis em va donar la idea de relacionar-lo, ni que sigui d’entrada, amb Catalunya. Del seu article prové l’enllaç amb el diari serbi Blic, sobre aquest grupuscle.

Més murs antiimmigració, ara entre Hongria i Sèrbia

A Europa es van reproduint els murs, en el sentit literal del terme, que tenen com a objectiu construir una fortalesa que impedeixi l’arribada d’immigrants pobres i refugiats. Fa poc vam anunciar la construcció d’un mur a Bulgària. Tan criticat que era el mur de Berlín perquè impedia la sortida de persones dels països “socialistes”, ara se’n construeixen per impedir l’arribada de persones dels països “pobres”. Tots dos murs han de ser igual de condemnables.

El govern hongarès, per boca del seu ministre d’afers estrangers (Peter Szijarto), ha fet pública aquesta setmana, dimecres, la decisió de construir un mur que tingui com objectiu impedir l’arribada d’immigrants provinents de Sèrbia. Està previst que aquest mur tingui una llargada de 175 quilòmetres i una alçada de quatre. L’ordre de tirar-lo endavant, va comentar Szijarto, ja ha estat donada al Ministeri de l’Interior, tot i que no hi ha una data concreta per començar-ne la construcció.

Hongria forma part de la Unió Europea, i també de l’espai Schengen, cosa que permet que les persones immigrades, un cop arribades a Hongria, es puguin moure per tot el territori de la Unió. D’altra banda, Sèrbia no en forma part. Això fa que moltes persones vulguin accedir a la Unió per la frontera que separa tots dos països. Sèrbia està en procés de negociació per ingressar-hi des de fa més d’un any i mig. Les autoritats sèrbies esperen que l’ingrés es faci efectiu l’any 2019.

Això ha fet que Sèrbia s’hagi convertit en els darrers mesos en la porta d’entrada a la Unió de molts immigrants que travessen tots els Balcans. Aquests dies, per exemple, s’han fet publiques diverses notícies relatives a accidents patits per immigrants a Macedònia. La majoria provenen de l’Orient Mitjà, però també n’hi ha que vénen de l’Àsia central, sobretot l’Afganistan.
Les autoritats hongareses fa temps que estan impulsant campanyes molt dures contra la immigració. El govern ultrareaccionari de Viktor Orban vol aprofitar la immigració per mobilitzar la població entorn del seu govern en un moment que sembla que ha perdut suport popular.

Un exemple d’això és un qüestionari sobre la immigració que va enviar a totes les llars de tot el país, on feia una sèrie de preguntes sobre diferents propostes. Evidentment, una iniciativa d’aquest tipus no fa més que incrementar l’alarma social i provoca una sensació de rebuig cap als immigrants. No cal dir que aquesta mesura va ser fortament criticada per ong’s i defensors dels drets humans. Un altre exemple d’aquesta política són els nombrosos cartells apareguts arreu del país on commina els immigrants a respectar la cultura i les lleis d’Hongria.

Un dels arguments que utilitza el govern és que Hongria és el país de la Unió Europea que rep més immigrants “per càpita”, només superat per Suècia. Segons les dades que aporta el govern, l’any passat van ser 43.000 (Hongria té una població de mensy de 9.900.000 habitants). El govern afirma que té la certesa, anunciat per via del cap de gabinet Janosz Lazar, que la immensa majoria d’aquestes persones entren per la zona fronterera amb Sèrbia. Un dels exemples que més els agrada posar és l’allau de ciutadans kosovar que fa uns mesos van intentar entrar al país. Segons les mateixes fonts, governamentals, aquest any ja han arribaty al país 54.000 persones i calculen que en tot el 2015 poden arribar a ser 130.000.

Hongria s’ha oposat reiteradament a les propostes provinents de Brussel•les, de redistribució de refugiats i ha argumentat que no pot esperar més.

El 27 de maig la Comissió europea va presentar un pla que tenia com a objectiu redistribuir 40.000 refugiats (en aquests moments a Itàlia i Grècia) provinents majoritàriament de l’Àsia i Àfrica. Hongria es va oposar a aquesta mesura, tal com ha fet també l’Estat espanyol.

La setmana vinent hi haurà una reunió de teball amb el govern serbi per tal d’estudiar com es durà a terme la construcció d’aquest mur.

El primer ministre hongarès i líder del partit conservador Fidesz és Viktor Orban. L’any 2009 va accedir al govern i va tenir prou suport parlamentari per imposar unilateralment un canvi en la constitució del país, que santifica, per exemple, un sever control dels mitjans de comunicació. A més, el segon partit del país, pel que fa al nombre de vots, és el partit obertament ultradretà Jobbik, que ha endegat una sèrie de campanyes de caire antisemita, antirom i ara antiimigració.

A l’altra banda de la frontera, a la Voivodina, per la seva banda, viuen el drama de milers de persones que hi arriben i que intenten travessar la frontera. Moltes vegades aquestes persones depenen de màfies a les quals han de pagar importants quantitats de diners.

A Subotica, la ciutat de la Voivodina més septentrional i més propera a la frontera, es calcula que hi arriben diàriament unes dues-centes persones, segons apunten algunes ong, com la liderada pel pastor calvinista Tibor Varga.. Tenint en compte que no és l’únic punt que permet travessar la frontera això ens dóna una idea de la magnitud del problema.

Els búlgars del Banat

El Banat

El Banat és una territori amb una forta personalitat que actualment està repartit entre tres estats. La major part pertany a Romania i Sèrbia i una petita franja a Hongria. Històricament va ser una entitat política a partir de l’any 1718, en què se signà el Tractat de Passarowitz. L’any 1919, arran dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial, va quedar definitivament dividit entre aquests tres estats.

Banat2 en

El Banat ha estat sempre multiètnic, i hi han conviscut poblacions sèrbies, romaneses, alemanyes, hongareses, eslovaques… i també una petita comunitgat búlgara. El parlament romanès ha aprovat, precisament ara fa pocs dies que el dia 24 de maig sigui reconegut com a dia de la llengua búlgara.

Segons les dades del cens de 1910, en el Banat hi vivien poc més d’un milió cinc-centes mil persones, de les quals el 37% eren romaneses, el 24% alemanyes, el 18% sèrbies i el 15% hongareses. La resta dee grups nacionals, croats, eslovacs búlgars i rutens, eren més minoritaris.

La part corresponent a Romania comprèn els comtats de Timis, Caras-Severin, Arad i Mehedinti. Romania, des del punt de vista estrictament administratiu va ser dividida fa uns anys en vuit grans regions, una de les quals és el Banat. Aquestes regions, però, no gaudeixen de cap mena d’autonomia política. La ciutat més important del Banat romanès és, sens dubte, Timisoara, la capital més important del sud-oest de Romania.

Pel que fa a Sèrbia, el Banat queda inclòs dins el que és la Voivodina, i les dues principals ciutats són Zrenjanin i Pancevo. Finalment, a Hongria li correspon una petita franja, el comtat de Csongrad.

El nom de Banat té el seu origen en la paraula ban, que era el nom amb què es coneixia el governador d’una terra de frontera. Amb aquest terme es van designar diversos territoris pertanyents al regne d’Hongria, i no només aquest del qual estem parlant.

El Banat adquireix definitvament aquest nom (també conegut com a Banat de Temeszvar), després el Tractat de Passarowitz, de l’any 1718. Abans aquest territori havia pertanyut a l’Imperi Otomà, des de l’any 1522. El Banat de Temeszvar va ser abolit l’any 1778. El 1779 la regió del Banat fou incorporada a l’Hongria habsbúguica. L’any 1848 la part més occidental fou incorporada, junt amb Srem i Backa, a la Voivodina, regió autònoma amb un percentatge important de població sèrbia, tot i que no majoritària.

Després de l’ocupació otomana, una bona part del territori va quedar totalment despoblat. Per aquests motiu, la corona austríaca va tirar endavant diversos projectes de colonització, entre els quals destaca la fundació de Nova Barcelona, ciutat poblada per exiliats austriacistes de la Guerra de Successió, molts dels quals eren catalans. També s’hi van establir nombrosos colons alemanys (coneguts com a suaus del danubi), la majoria dels quals va marxar-ne després de la Primera Guerra Mundial. Més endavant també hi arribaren molts hongaresos.

L’octubre de 1918 es va proclamar a Timisoara la República del Banat, que el govern d’Hongria reconegué, però al cap de pocs dies, tropes sèrbies l’ocuparen. Amb els tractats de Versalles i de Trianon quedà dividit tal com està en aquests moments.

El búlgars del Banat

Segons les dades dels censos de Romania i de Sèrbia, el nombre de búlgars que viuen en el Banat són 6.468 i 1.658, respectivament. De tota manera, segons algunes fonts búlgares aquesta xifra pot ser més elevada, i calculen que a Romania n’hi viuen uns dotze mil, i uns tres mil a Sèrbia.

A diferència de la majoria dels búlgars, són de religió católica. El búlgar que parlen, vinculat a dialectes orientals del búlgar, està plagat, lògicament, d’influències de la resta de llengües que es parlen en el Banat.

Les localitats on es concentren un major nombre de búlgars són Dudestii Vechi Vechi (Stár Bišnov) i Vinga, tots dos a Romania, i en menor proporció a a Brestea (Bréšća), Colonia Bulgara (Telepa) i Denta (Dénta). També se’n poden trobar a les ciutatsd de Timisoara (Timišvár) i Sannicolau Mare (Smikluš). Per la seva banda, a Sèrbia, a Ivanovo, Konak (Kanak), Jasa Tomic (Modoš) i Skorenovac (Gjurgevo).

L’origen d’aquesta comunitat cal buscar-lo en una comunitat catòlica de la zona nord-occidental de Bulgària. Membres d’aquesta comunitat van organitzar un aixecament contra els otomans l’any 1688, a Txiprovtzi. El fracàs de la revolta i la posterior repressió va obligar-los a emprendre el camí de l’exili, que els va portar primer de tot cap a Valàquia (a la Romania més oriental), on s’establiren entorn de la ciutat de Craiova, i també cap a Transsilvània, on fundaren colònies a Vintu de Jos i a Deva, entre 1700 i 1714.

La relativa prosperitat d’aquestes comunitats va esperonar l’emigració d’altres catòlics de Bulgària, que s’establiren també a Craiova. Arran, però, d’una nova guerra amb els turcs, l’any 1737, es veieren obligats a fugir una altra vegada, aquest cop cap al territori del Banat, controlat llavors pels austríacs. S’establiren primer de tot a les localitats de Vinga i Star Bisnov, però després s’escamparen per tota la regió, en, com a mínim, una vintena de municipis.

Com a catòlics que eren van construir nombroses esglésies: en destaquen la neobarroca d’Star Bisnov i la neogòtica de Vinga.
El fet que quedessin sota administració hongaresa, després del Compromís, l’Ausgleich, de 1867, va comportar que haguessin de resisitir nombrosos intents de magiarització.

Després de la Primera Guerra Mundial, els búlgars que van quedar dins les fronteres de Romania, van poder mantenir millor la seva especificitat, tot i que les escoles búlgares van ser prohibides. En el nou regne dels serbis, croats i eslovens (Iugoslàvia més endavant) la política encara va ser més dura i es va negar l’existència d’una minoria búlgara.

Durant els anys trenta, es van començar a organtizar políticament, cosa que els va esperonar a establir relacions amb el govern búlgar i també amb els búlgars de la Dobrudja, a la zona més oriental de Romania i fronterera amb Bulgària. Un exemple d’això és la publicació periòdica de Banatsći balgarsći glasnić (Veu dels búlgars del Banat). Es va arribar a formar fins i tot un partit polític que pretenia defensar-ne els interessos, el Partit Agrari Búlgar, l’any 1936, liderat per Petar Telbisz. També es creà una Societat Nacional Búlgara l’any 1939.

El nombre de búlgars ha anat disminuint amb el pas dels anys. Segons alguns autors, cap als anys seixanta del segle XIX, hi devien viure entre trenta i trenta-cinc mil búlgars. L’any 1900 aquesta xifra ja havia baixat fins a només uns vint mil, lògicament a conseqüència de l’emigració a Bulgària, després de l’any 1878, any en què Bulgària assolí la independència (encara que no formalment). A Romania, segons els cens de 1956, ja tan sols s’autoidentificacaven com a búlgares unes dotze mil persones, tot just el doble que ara. Molts búlgars del Banat també van emigrar als EUA, particularment a Oklahoma.

Dels que tornaren a Bulgària, la majoria s’establiren a les províncies de Pleven, Vratsa y Veliko Tarnovo, on fundaren pobles on eren els únics pobladors, cosa que va permetre el manteniment d’algunes de les seves especificitats, particularment les religioses.

Després de la dura repressió patida durant el règim feixista d’Antonescu, amb el nou règim “comunista” la situació millorà, malgrat algunes deportacions, i es permeté l’obertura d’algunes escoles en búlgar, com a Dudeştii Vechi i Vinga, però més endavant van ser tancades i el búlgar es convertí tan sols en una assignatura optativa.

Després de la caiguda de Ceaucescu, la nova constitució els permeté poder accedir a la vida política amb formacions pròpies, cosa que van fer amb la Unió Búlgara del Banat, liderada actualmente per Nikola Mirkovic.

A la Iugoslàvia de Tito, la minoría búlgara del Banat va ser reconeguda oficialment, tot i que no van tenir accés a l’educació en llengua materna, pel seu reduït nombre, segons les autoritats.

Djordje Balašević, un dels cantants « iugoslaus » més populars

 

Djodje Balasevic és, per mèrits propis, un dels cantants més populars en els països que conformaven l’antiga Iugoslàvia. Va néixer a la capital de la Voivodina, Novi Sad, fill de pare serbi i mare croatohongaresa, l’any 1953. És una mica trist constatar que en totes les biografies, tant d’aquest cantant com de totes les altres personalitats “iugoslaves”, sempre es fan presents els antecedents ètnics. Sembla com si fos impossible desprendre’s d’aquestes etiquetes.

Es va començar a dedicar a la música de ben jove, tocant en el grup Žetva i després en un altre gup, Rani Mraz. El component poilític de les cançons tenia un gran pes, i va ser molt ben vist per les autoritats socialistes del moment. De fet, sempre s’ha considerat com un cantant de to iugoslavista i titista.

Poc després, però, va començar la seva carrera en solitari, tot i que alternant amb Rani Mraz, grup que es va dissoldre l’any 1980. Cap a la segona meitat dels anys vuitanta va allunyar-se dels líders del país i va adoptar una actitud molt crítica envers els nacionalismes serbi, croat i eslovè. Va ser molt particularment actiu en les protestes contra Milosevic, i va ser un dels primers cantants serbis a actuar a Bòsnia, un cop finalitzada la guerra.

També el va envoltar la polèmica quan va escriure alguna cançó que va ser considerada ofensiva per als albanesos. Molts van interpretar-les com una crítica contra el terror a què era sotmesa la població sèrbia d’aquell terriotri. Tot i això, ell sempre va dir que se n’havia fet una interpretació errònia i esbiaxada.

L’any 2006, va enviar una carta al president de Montenegro, Milo Dkukanovic, per tal de felicitar-lo per la independència del seu país. En aquests moments encara continua en actiu.

Aquí teniu una selecció de tres de les seves cançons. Només cal que cliqueu sobre el nom per poder-les escoltar.

 

Nedostaje mi naša ljubav

 

Neki novi klinci

 

Svirajte Mi Jesen Stiže Dunjo Moja

 

 

 

La Voivodina: un mosaic de nacionalitats en procés d’homogeneïtzació

La Voivodina és una provincia autònoma de Sèrbia situada a la part nord d’aquest estat. És un territori fronterer amb Hongria, país amb el qual té uns forts vincles. De fet, va formar part de l’Imperi austrohongarès fins al seu desmembrament després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1918. Llavors es va incorporar al Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens, que posteriorment es va passar a anomenar Iugoslàvia.

La Voivodina té una superficie aproximada de 21.500 quilòmetres quadrats i una població d’1.931.809 habitants, segons el cens de 2011. La capital és Novi Sad, que, amb uns dos-cents cinquanta mil habitants, és la segona ciutat més poblada de tot Sèrbia. La segona ciutat és Subotica, amb uns 100.000 habitants, molt propera a la frontera amb Hongria. Darrere d’aquestes ciutats en podem trobar d’altres de menor importància, com Zrenjanin, Pancevo i Sombor.

Tot i la seva població, no excessivament elevada, és un territori autènticament multiètnic, on conviuen fins a vint-i-sis nacionalitats diferents. Un exemple d’aquesta dviersitat és que el nombre de llengües oficials és de cinc: serbo-croat, hongarès, eslovac, romanès i rutè. Cal dir, però, que les autoritats afirmen que en són sis, ja que comptabilitzen el serbi i el croat com a dues llengües diferents, tot i que aquesta distinció no té cap base filològica.

Segons el cens de l’any 2011, la comunitat més nombrosa és la sèrbia, amb el 66,76% dels censats (1.289.635). Després dels serbis, el grup numèricament més important és el dels hongaresos, que representen el 13% del total (251.136). La resta de grups tenen un pes demogràfic molt menor: els eslovacs, el 2,6%; els croats, el 2,43%; els roms, el 2,19%; els romanesos, l’1,32% i els montenegrins l’1,15%. La resta de grups no arriben a sumar més de l’1%: bunjevci, rutens,iugoslaus, macedonis, ucraïnesos, musulmans, alemanys, albanesos, eslovens, búlgars, goranis, rusos, bosníacs, valacs, jueus, aixkalis, egipcis, grecs, polonesos i xinesos.

Si es comparen les dades d’aquest darrer cens amb les del cens de 1910, quan la Voivodina encara formava part de l’Imperi austrohongarès, es fa evident que la seva demografia ha canviat de manera notòria. És indiscutible que la seva multietnicitat s’ha reduït de manera clara, i res fa pensar que aquesta tendència variï d’ara endavant. Es pot copsar perfectament que la població sèrbia s’ha convertit en totalment majoritària del país, mentre que la població hongaresa té encara una important presència, tot i que percentualment ha disminuït molt i ha quedat circumscrita a determinades zones. La resta de grups ètnics han perdut molt de pes, tant en termes absoluts com relatius. Molt probablement, aquestes tendències, si no hi ha canvis importants, s’aniran consolidant.

Si ara, dos terços de la població és sèrbia, llavors només ho era una tercera part. Ho eren 510.186 persones, que representaven el 33,8% del total. Els hongaresos, en canvi, tenien un pes demogràfic molt més elevat, que s’acostava al 29%, ja que eren 424.555. És a dir, els serbis han bastant més que duplicat la població, mentre que la xifra dels hongaresos s’ha reduït gairebé a la meitat.

La conclusió a la qual es pot arribar, ben fàcilment, és que gairebé cent anys d’experiències iugoslaves i, posteriorment, sèrbies, han capgirat de manera radical l’estructura “ètnica” de la Voivodina. En aquell moment, el 1910, hi havia quatre grans grups amb molt de pes: d’una banda, els serbi i l’hongarès (lluny, però, de la majoria), i de l’altra l’alemany i el romanès, amb uns percentatges molt notables.

El canvi més espectacular, però, és la pràctica desaparició de la població alemanya, tal com ha passat en altres indrets de l’Europa central i oriental. Llavors, l’any 1910, eren 323.779, és a dir més d’una cinquena part, i ara en són poc més de 3.000. Sembla que els alemanys van arribar-hi, sobretot, cap al segle XVIII. La immensa majoria, un quart de milió, van marxar després de la derrota dels nazis. Se’ls va consdierar col·laboracionistes i alguns van ser tancats en camps de concentració. El nombre de romanesos també ha patit una baixada important: de 75.000 a 25.000, mentre que el nombre d’eslovacs s’ha mantingut estable, entorn dels 56.000.

Els serbis són la població majoritària a pràcticament tota la Voivodina. Només a la part més septentrional, el seu predomini no és tan clar. A Subotica, per exemple, la segona ciutat, té com a minoria més nombrosa l’hongaresa, per sobre de la sèrbia. El mateix passa a Becej. Aproximadament el 60% dels hongaresos viuen en vuit municipis al nord de la Voivodina.

Els eslovacs també viuen concentrats, sobretot, en dos municipis, Backi Petrovac i Kovacica, municipis on són majoritaris.

Els croats, per la seva banda, viuen força dispersos per tot el territori. N’hi ha una connnetració important, també, a la ciutat de Subotica.

Pel que fa a les persones que es declaren com a iugoslaves, cal indicar que, tal i com passa a tots els estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia, el seu nombre decreix de manera significativa. En la majoria de casos, eren persones nascudes de matrimonis mixtos i que, per tant, no es volien adscriure a cap comunitat nacional. Amb el pas dels anys, però, molts s’han anat identificat amb el grup majoritari de cada territori. En aquests moments, poc més de 12.000 persones s’identifiquen com a iugoslaus, quan fa uns anys el seu nombre s’acostava als cinquanta mil.

Els romanesos van arribar a la Voivodina arran de la invasió otomana, que va provocar la dispersió de nombroses poblacions per tota la península balcànica. Sembla que la majoria provenien de Transsilvània. Després de la Segona guerra Mundial en van emigrar força.

Un altre grup dispers per tota la regió és el dels rom, els gitanos, tot i que els eu percentatge és molt reduït a la Voivodina, en comparació amb el que passa en altres països balcànics. També són gitanos els aixkalis, que presenten la particularitat que tenen com a llengua l’albanès, i els egipcis, que també són gitanos, però que ells mateixos consideren que tenen un origen diferent dels roms, un origen situat a Egipte. Defensen que van arribar als Balcans molt abans que els roms. Tots aquests grups, que en cap cas arriben al miler, viuen a les rodalies de la ciutat de Novi Sad.

Els bunjevci són un dels grups ètnics més interessants. Són eslaus que tenen el seu origen a l’Hercegovina occidental i van arribar a la Voivodina cap al segle XVI o XVII. Continuen mantenint un dialecte del serbocroat prou diferenciat i viuen, sobretot, al nord de la Voivodina. Una altra de les seves particularitats és que són catòlics romans, fet pel qual moltes vegades se’ls ha volgut identificar amb els croats, i sembla que alguns membres d’aquesta comunitat s’hi identifiquen també. S’autoproclamen bunjevici unes setze mil persones

El rutè és una de les cinc llengües oficials. De fet, hi ha una gran discussió sobre el fet si el ruté és una llengua diferenciada i independent o si bé no deixa de ser una variant de l’ucraïnès. Des de principis del segle XX es va dotar d’una normativa propia i assolí l’oficialitat durant els anys de la Iugoslàvia socialista.Es calcula que van arribar a la Voivodina, i a la veïna Eslavònia, afinals del segle XVIII. En aquests moments es declaren rutens unes setze mil persones, sobretot a Vrbas. És una comunitat que, tot i el seu reduït nombre, manté una intensa activitat cultural. També hi ha un nombre important de persones que es declara ucraïnesa.

També tenen una presencia antiga en el terriotri els eslovens, tot i que molt poc nombrosos (no passen dels 2.000), els txecs, amb un nombre similar i els búlgars.

També viuen a la Voivodina altres poblacions que hi han arribat molt més recentment, com els montenegrins, inexistents abans de la Segona Guerra Mundial (tot i que si n’hi havia és molt probable que fossin recomptats com a serbis, ja que per a molts no eren considerats com una nacionalitat diferent).. El mateix passa amb els macedonis, concentrats sobretot a la zona més meridional, i també amb els albanesos. Després de la Segona guerra Mundial, hi van arribar memebres de la comunitat gorani, que són eslaus musulmans que tenen el seu origen a les muntanyes del sud de Kosova. No hi ha acord entre els filòlegs a l’hora de catalogar la seva llengua: alguns la consideren una variant del serbocroat, d’altres del macedoni, i fins i tot alguns l’arriben a considerar com una llengua diferent.

Finalment també hi ha persones censades com a bosníaques, valaques, jueves (no més de dues-centes persones i de llengua jíddix), gregues, poloneses i xineses.

Pel que fa a la llengua, el cens reflecteix que, independentment de la nacionalitat, el serbi és la llengua del 76,63% de la població, i el croat de l’1,05%; l’hongarès, del 13,99%; l’eslovac, del 2,71%; el romanès, de l’1,45%, el romaní, de l’1,08% i el rutè, del 0,57%.

Quant a la religió, un 68,9% es declaren ortodoxos, el 19,1% catòlics i el 3,5% protestants.