Els roms són discriminats als Balcans occidentals

HWR publica l’informe anual i destaca particularment la discriminació de la comunitat rom

L’organització Human Rights Watch, en l’informe fet públic aquest gener, insta Bòsnia, Sèrbia i Kosova a aturar la discriminació contra els membres de la comunitat romaní que viuen en aquests països.

Els països dels Balcans occidentals no han avançat prou en temes com els relacionats amb crims de guerra, o en la seva lluita contra la discriminació que pateix la comunitat gitana. Aquestes són les conclusions a què arriba l’organització Human Rights Watch (HRW) en el seu informe sobre els drets humans de 2013.

HRW també creu que s’ha avançat poc en altres terrenys com és el de la violència contra els periodistes i la comunitat lèsbica, gai, bisexual i transsexual (LGBT). L’ONG també denuncia la manca de respostes a les males condicions de vida dels refugiats i de les persones desplaçades.

La recomanació final que fa és que els països dels Balcans occidentals han de treballar per homologar-se a les normes europees i internacionals.

Els catalans del Danubi. La Nova Barcelona de la Voivodina

Zrenjanin city hall.jpg
Public Domain, Link

Casa de la Vila, Zrenjanin

 

“Infatti, dopo la riconquista di Temesvar, strappata dal principe Eugenio ai turchi nel 1716, il generale Mercy, saggio e intraprendente governatore, aveva bonificato paludi, ripopolato pianure deserte e chiamato immigranti dai più vari paesi; nel 1734 la cittadina di Becskerek era piena di spagnoli, che vi avevano fondato una loro Nuova-Barcellona”.

Aquesta és una cita del magnífic El Danubi, de Claudio Magris. Esmenta l’arribada de catalans a aquestes terres del Danubi.

 

Un dels fets més curiosos, i alhora desconeguts, protagonitzats pels exiliats austriacistes de la Guerra de Successió és la fundació d’una ciutat anomenada Nova Barcelona, al Banat de Temesvar (Timisoara en romanès).

La Nova Barcelona va ser fundada per exiliats austriacistes, majoritàriament catalans, en el territori de l’actual Voivodina, província autònoma al nord de Sèrbia. De fet, on es va construir la nova Barcelona, posteriorment s’hi va edificar la ciutat d’Zrenjanin, no gaire lluny de Novi Sad.

Si s’hi passeja es pot comprovar que no en queda cap rastre, d’aquesta presència catalana. Només en el museu municipal hi queden alguns, pocs, objectes. Un incendi que va devastar la ciutat l’any 1808 va provocar que la major part de vestigis que restaven desapareguessin entre les flames.

Avui en dia, Zrenjanin, que és la tercera ciutat de la Voivodina després de Novi Sad i Subotica, té uns setanta-cinc mil habitants i és força pròspera. Fa cent vuitanta anys no era així. Eren aigualmolls, tot estava completament despoblat i diversos intents de repoblació havien fracassat estrepitosament.

Els exiliats

Una de les moltes, i terribles, conseqüències que va tenir el final de la Guerra de Successió va ser l’exili d’un nombre molt important de persones. Els primers que marxaren ho feren el juliol de 1713. Aquesta sagnia es va intensificar després de la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons els etembre de 1714 i està documentada fins al 1725, any en què se signa la Pau de Viena. Es calcula que el nombre total d’exiliats pot oscil·lar entre els 25.000 i els 30.000. Lògicament, n’hi havia de tots els regnes que conformaven la Monarquia Hispànica, però un percentatge molt important corresponia als territoris de la Corona d’Aragó, i més concretament de Catalunya –potser el 50%-, principal suport de l’arxiduc Carles.

Aquests exiliats emprengueren diversos camins. Una part important es dirigí cap a la Península Itàlica, particularment a Milà, Nàpols i Sicília. Alguns d’aquests exiliats arribaren a ocupar càrrecs importants, com és el cas de Pau de Vilana-Perles, que va arribar a ser bisbe de Salern.

L’altre gran focus d’atracció va ser Viena, on hi havia la cort imperial. Aquí, Ramon Vilana-Perles (germà del bsibe de Salern) va ser el que va ocupar el càrrec més important: secretari d’Estat de l’Emperador. Al costat, però, d’algunes personalitats que aconseguiren fins i tot càrrecs, hi hagué una important emigració popular, que moltes vegades va acabar vivint al llindar de la pobresa, i que sovint hagué de recórrer a l’assistència de diverses institucions per poder sobreviure. El seu nombre era tan important que aviat es plantejà la possibilitat que aquestes persones fossin utilitzades per repoblar extensos territoris que havien quedat despoblats arran dels enfrontaments amb els turcs otomans.

La caiguda de Nàpolsi Sicília en mans borbòniques el 1734 ho va precipitar tot, ja que va provocar que molts exiliats que s’estaven a Itàlia fugissin cap a Viena, fet que va esperonar les autoritats de l’Imperi a buscar alternatives.

El Banat i la repoblació

El paradigma d’aquests territoris a repoblar era el Banat, que havia estat arrabassat feia poc als turcs, com a conseqüència de la Tercera Guerra Turca, que es va cloure amb el Tractat de Passarowitz (1718). Era un territori de frontera, a prop dels dominis turcs, que l’emperador Carles VI tenia interès a colonitzar per tal de garantir la seguretat de la capital, Viena. Les guerres entre els imperis turc i austríac havien estat constants, sobretot a partir del segle XVI. L’any 1529, tropes turques assetjaren la ciutat de Viena.

A partir de llavors, des de Viena, es van proposar una sèrie de projectes per tal de repoblar aquella zona, el més famós dels quals va ser elaborat per Josep Plantí, tot i que no va ser l’únic.

Josep Plantí va elaborar un projecte on preveia tots els aspectes que havien de regir la vida de la nova comunitat, des del traçat dels carrers, amb una perspectiva clarament racionalista, fins a les ocupacions: petits tallers i petits horts. Els edificis havien de ser modestos i el govern de la ciutat havia de seguir, a grans trets, un model representatiu similar al que se seguia a la Corona d’Aragó. Era conscient que la ciutat, que va proposar que es digués Austrihispània o Transhispània, seria habitada per persones provinents de quatre nacions –ell utilitza aquest terme-: castellans, valencians, aragonesos i catalans. Els ciutadans havien de ser totalment lliures i no sotmesos a cap lligam de tipus senyorial. El projecte que es tirà endavant finalment, però, no responia ben bé al que ell havia planificat, i va ser organitzat molt apressadament.

La Nova Barcelona

La ciutat, coneguda amb el nom de Nova Barcelona –però també com a Carlagaaben- va tenir una vida molt breu, amb prou feines tres anys. La colònia es va fundar l’any 1735 prop de Becskerek, una enrunada fortalesa turca. En aquella època era una terra plena d’aiguamolls i ben pobra. Entre els nous habitants de la ciutat hi havia poques criatures i força gent ja gran (la guerra de Successió s’havia acabat feia més de 20 anys), molts dels quals eren vidus i vídues. El grup d’edat més nombrós era el comprès entre els 40 i els 49 anys, seguit dels que en tenien entre 50 i 59.

Beckerek1697 98

Fortalesa  otomana de Becskerek, 1697-1698, font: Wikimedia Commons

Una bona part dels pobladors d’aquesta nova ciutat eren catalans supervivents de la desfeta de 1714, tot i que també hi havia persones provinents dels altres regnes de la Corona d’Aragó i també dels altres països de la Monarquia Hispànica. Segons diverses dades, un 60% d’aquests habitants provenien del conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó, la majoria dels quals de Catalunya.

El fet que fossin unes terres insalubres i que l’edat dels nous habitants fos força avançada va provocar que la mortalitat fos molt elevada. Cap a mitjan 1737 alguns nous pobladors van decidir de marxar-ne. Alguns dels colons tenien noms ben rellevants, com Bac de Roda, Barceló, Castellví, Moragues, Villarroel… L’any 1738 va haver de ser abandonada arran de l’esclat de la Quarta Guerra Turca. D’altres autors comenten que el fet desencadenant de la mort dels pobladors de la ciutat va ser una epìdèmia de pesta, que hi va arribar en una bandera presa als turcs. Devien quedar tan sols una quarantena de supervivents, que dos anys més tard optaren per abandonar la ciutat.

Més endavant la ciutat va ser coneguda com a Gran Becskerek, i no va ser  fins l’any 1934, quan ja formava part de Iugoslàvia, que se li va canviar el nom, Petrovgrad, en honor al rei. L’any 1945 se li va tornar a canviar el nom, per l’actual d’Zrenjanin.

Actualment, prop d’Zrenjanin hi ha un petit poble de poc més de 3.000 habitants, que porta el nom de Perlez. Segons alguns autors, com Collin Thomas, el nom prové del cognom Perles, fet que no es pot confirmar amb seguretat. Segons afirma, Perles va ordenar la construcció d’aquest enclau l’any 1752.

Fa uns anys, Agustí Alcoberro va publicar un llibre (2011) dedicat a recuperar de la memòria aquests fets: La nova Barcelona del Danubi (1735-1738), publicat per l’editorial Rafael Dalmau. Una bona part de les dades que apareixen en aquest text provenen de la lectura d’aquest llibre, que aprofito per recomanar-vos: una lectura apassionant que ens fa descobrir un episodi de la nostra història massa desconegut

Us recomano, també aquest article, aparegut a La Vanguardia, la’ny 1992:

Una bandera turca arrasó la Barcelona del Danubio