Croàcia sense govern

El nou govern croat ha tingut una durada breu, de poc més de mig any. Després de diverses setmanes de protestes ciutadanes i de tensions internes en el govern, format bàsicament, per dues formacions, el primer ministre Tihomir Oreskovic va presentar la dimissió la setmana passada.

El govern croat estava format per una coalició entre la Unió Democràtica Croata (HDZ), el partit tradicional de la dreta croata, i la nova organització MOST (Pont), una candidatura formalment d’independents, liderada per Bozo Petrov, gran sorpresa en les darreres eleccions paramentàries croates.

Les tensions internes eren evidents des de feia setmanes, i la rivalitat entre el president de l’HDZ, Tomislav Karamarko, i el líder de MOST eren creixents -tots dos vipresidents del govern-. Les desavinences entre tots dos vénen motivades per diferents escàndols vinculats a companyies relacionades amb temes energètics: l’empresa petroliera estatal (INA) i els vincles amb la companyia hongaresa MOL. La filtració de notícies i informes ha estat constant aquests darrers mesos, i són prou greus com perquè Karamarko pugui ser imputat

Tant Karamarko com Petrov eren vicepresidents del govern Oreskovic, que no pertany a cap dels dos partits esmentats. Les negociacions per arribar a l’acord de govern van ser àrdues, i va caldre esperar mesos per arribar a un acord de govern, quan ja tothom esperava la convocatòria d’unes noves eleccions.

Al marge de les delicades relacions internes entre els dos socis de govern, la contestació popular a algunes de les mesures d’aquest govern era molt gran, fins al punt que els carrers havien estat escenaris de grans mobilitzacions. Alguns dels ministres, com els de Cultura o d’Educació, han estat particularment criticats pels seus postulats clarament reaccionaris.

Oreskovic va haver de presentar la dimissió després de perdre una moció de confiança, quan 125 diputats, d’un total de 137 van votar en contra seu. Molt probablement s’hauran de fer noves eleccions, si no es pot formar un nou govern, que segurament tindran lloc després de l’estiu. D’entrada, està previst que el 15 de juliol es dissolgui el parlament.

El fet que Karamarko estigui imputat, implica també que s’hagi de replantejar una altra vegada el lideratge del partit, després que hagi dimitit com a president de l’HDZ. Segons fonts del partit, s’ha acordat que el dia 17 de juliol es triï en nou líder de la formació i cap de cartell. De moment ja s’han fet públics els noms d’uns quants candidats, com Andrej Plenkovic, amb un tarannà relativament moderat. Altres membres rellevants del partit encara no han anunciat el pas, tot i que s’especula amb noms com el d’Ivana Maletic, Tomislav Tolusic –tots dos amb un caire més «tèncic»-, o fins i tot l’ultra Zlatko Hasanbegovic.

Anuncis

Goli Otok, la Sibèria iugoslava

No és gaire conegut que dues illes minúscules enmig del mar Adriàtic, Goli Otok i Sveti Grgur, van ser utilitzades per les autoritats iugoslaves com a presidi. Hi van internar milers d’homes i dones acusats de mantenir posicionaments polítics considerats perillosos. Va ser l’únic autèntic gulag de la Iugoslàvia titista.

És indiscutible que la Iugoslàvia de Tito va ser, sobretot a partir dels anys seixanta, molt més liberal que la resta de països autoanomenats socialistes. El nombre de represaliats polítics va ser molt menor, tant en nombres absoluts com en nombres relatius.  I no cal dir que aquesta repressió no es podia comparar de cap de les maneres amb la protagonitzada pels ústaixes croats, l’exemple més cruel n’és el camp de concentració de Jasenovac, o pels txètniks serbis, durant la Segona Guerra Mundial. Tot i això, no es poden oblidar algunes pàgines negres del Titisme, com el tracte que van patir fugitius antipartisans repatriats d’Àustria o alguns camps de treball construïts durant els anys 1945-1946, tot i que van ser de curta durada. El camp de Goli Otok és un altre d’aquests punts vergonyants.

No cal dir que l’existència d’aquest presidi es va amagar tant com va ser possible, i que Tito i la Lliga Comunista Iugoslava -nom adoptat pel Partit Comunista després del trencament amb l’URSS- el van acceptar com una vergonya. Tito no va ni tan sols visitar-ne mai les instal•lacions. Els principals representants polítics que ho van fer van ser Alexànder Rankovic –principal, i temut, responsable de l’UDBA, la policía política- i Dobrica Cosic –que més endavant es distancià de Tito i evolucionà cap al nacionalisme serbi-.

Goli Otok (Illa nua en català) va estar en funcionament gairebé quaranta anys, entre 1949 i 1988, tot i que el gruix més nombrós de presos polítics es va concentrar entre 1949 i 1956.

Aquestes dues illes desèrtiques formen part de la miríada d’illes que hi ha en el mar Adriàtic, davant de la costa dàlmata.Tenen una superfície de poc més quatre quilòmetres quadrats, i estan situades l’una al costat de l’altra, entre les illes de Krk i Rab.

Sempre havien estat deshabitades i només, esporàdicament, havien estat aprofitades com a terres de pastura. Durant la Primera Guerra Mundial, els austríacs les van utilizar per primera vegada com a presidi, quan hi van tancar presoners de guerra russos. Durant la Segona Guerra Mundial, també van ser utilitzades per a aquest ús macabre pels nazis.

Pocs anys després, l’any 1949, es van convertir en presons secretes i camp de treball on eren tancats els dissidents polítics, a Goli Otok els homes i a Sveti Grgur les dones. El camp estava format per quatre complexos penitenciaris: Prvi muški (camp gran per a homes), Drugi muški (camp petit per a homes), Etrova rupa i Ženski logor (camp per a dones).

La finalitat principal per a la qual es va construir aquesta presó d’alta seguretat era la de servir com a camp d’internament dels opositors estalinistes. Es va inaugurar el 9 de juny de 1949, poc menys d’un any després del trencament de relacions entre Iugoslàvia i l’URSS. La majoria dels reclusos eren militants del Partit Comunista, o simplement simpatitzants d’Stalin i l’URSS.

També hi van ser empresonats els que eren considerats com a anticomunistes -molts serbis, montenegrins i croats-, nacionalistes eslovens o albanesos, desertors…. Com que feia pocs anys del final de la Segona Guerra Mundial, entre els presos també hi havia ústaixes, els feixistes croats que, en col•laboració amb els nazis, havien constituït un estat croat independent, que va perseguir centenars de milers de serbis, jueus i roms, morts en autèntics camps d’extermini com el de Jasenovac, i també col•laboracionistes eslovens.

Els reclusos eren enviats a l’illa des del port de Bakar, moltes vegades sense cap judici ni cap procés judicial obert. Molts han confirmat aquest punt, com ho demostra el testimoni d’Alfred Pal, que podeu veure al final d’aquest article. A més, el fet d’haver estat tancats a Goli Otok n’implicava una total estigmatització, com ho demostren els divorcis exprés que es permetien fer a les dones dels presos. Als fills se’ls solia dir que els seus pares estaven en viatge de negocis, com reflecteix una de les pel•lícules més brillants d’Emir Kusturica, El pare en viatge de negocis, en què a través de la mirada de Malik -el nen protagonista– es retrata la vida de la Iugoslàvia dels anys cinquanta.

Fins l’any 1956, aquest penal fou d’ús exclusiu per a presos polítics. A partir de llavors, també hi arribaren presos comuns, acusats de delictes greus, com violacions i assassinats.

No se sap amb seguretat el nombre de persones que hi van estar tancades. A finals de l’any 2014 es va fer pública una llista on constaven 16.101 noms. L’historiador Vladimir Dedijer (primer partisà i després activista en defensa dels drets humans) n’augmenta, però, el nombre fins a 32.000. El nombre de persones que hi van morir oscil•la entre 400 i 600. Segons aquesta llista van ser 413, i van morir a causa, sobretot, de la insalubritat del camp i de les duríssimes condicions de vida. No és menysprebale el nombre de morts per suïcidi, documentades per testimonis, tot i que no se’n sap amb exactitud el nombre exacte.  Altres fonts augmenten la xifra de defuncions fins a quatre mil. Segons aquesta mateixa llista, el 44% dels detinguts eren serbis, el 21,5% montenegrins, el 16% croats, i el 5% macedonis. El nombre d’eslovens i albanesos era menor, i en la seva immensa majoria eren intel·lectuals.

Camp de treball

A més de les funcions de centre de reclusió, també s’utilitzava com a camp de treball, per tal d’aconseguir la suposada rehabilitació dels interns. Havien de treballar en una pedrera propera al centre o fent tasques artesanals, o fins i tot construint carretereres que no duien enlloc. Tot això ho havien de fer sota dures condicions climàtiques, amb temperatures que a l’estiu podien superar els 35 graus centígrads i que durant l’hivern baixaven fàcilment per sota dels zero graus. El fet que la seva activitat no tingués cap utilitat, ni personal ni social, era una pressió més afegida a la ja de per si, dura, reclusió.

També hi ha constància de tortures i maltractaments per part dels guàrdies, i enfrontaments entre els presos propiciats moltes vegades pels responsables del camp. Encara ara s’hi poden veure búnquers construïts per tal de vigilar l’illa i evitar-ne fugues. Com és fàcil d’imaginar, la navegació era prohibida en les aigües que les envoltaven. D’intents de fugues n’hi ha molt pocs de documentats, les dures condicions de l’entorn tenien un efecte dissuassori indiscutible. Tampoc no hi ha constància de motins de certa rellevància, que posessin en perill la continuïtat del camp.

Després de sortir de Goli Otok, alguns dels interns van haver de treballar en diverses obres, sobretot mines, construcció de carreteres i de línies fèrries, durant uns quants anys. La majoria d’aquestes obres es van fer a la no gaire llunyana Bòsnia. Un testimoni d’això és el lingüista eslovè Tine Logar, que n’ha explicat detalls en les seves memòries.

Després que Iugoslàvia restablís relacions amb l’URSS, mort Stalin, el nombre d’internats va disminuir notablement, tot i que no va ser tancat fins al desembre de l’any 1988.

Les diverses guerres que van assolar la regió durant els anys noranta, ha fet que no es poguessin tirar endavant procesos de rehabilitació fins fa poc. Només ha estat aquests darrers anys que aquesta qüestió s’ha fet present en el debat públic i ara Sèrbia, Croàcia i Eslovènia han començat a rehabilitar els presos. Sèrbia va aprovar una indemnització d’uns 7 € aproximadament) per cada dia passat a Goli Otok; Eslovènia va aprovar poc després una indemnització equivalent a uns 10 € diaris. A Croàcia, país on està situat Goli Otok, el camp ha estat sovint protagonista del debat polític. També s’ha discutit moltes vegades sobre quin ha de ser el seu ús en el futur. S’han fet propostes per desenvolupar projectes relacionats amb el turisme cultural i memòria històrica, però a hores d’ara, totes les instal·lacions estan abandonades.

D’altra banda, una dada no menyspreable,  grups vinculats ideològicament amb el Titisme han fet una aproximació crítica a Goli Otok, han estudiat el cas, condemnat els fets i han demanat reparacions per a les víctimes. Un exemple d’això són diferents articles apareguts a la publicació Novi Plamen (Nova Flama) o els posicionaments del partit Radnicka Fronta (Front Obrer).

També s’han constituït també algunes associacions d’expresos, com l’Associació d’expresos polítics de Goli Otok (a Croàcia) i l’Associació Goli Otok (a Sèrbia).

D’entre els presos que van passar per Goli Otok en podem destacar alguns de relleu, com l’escriptor macedoni Venko Markovski, l’ultradretà croat Dobroslav Paraga, el pintor jueu croat Alfred Pal –acusat d’estalinista-, l’escriptor serbi Dragoslav Mihailovic, l’escriptor eslovè Igor Torkar –acusat de col•laboracionista-, el popular cantant rom Saban Bajramovic –acusat de desertor-, l’escriptor albanès Teki Dervishi o el lingüista eslovè Tine Logar –acusat d’estalinista-.

Una de les conseqüències de la presència de diversos escriptors en el camp és que hi ha diverses obres que n’evoquen la vida, com l’Illa de la Mort, de Venko Markovski, la novel•la De la nit al matí, de l’eslovè Branko Hofman, i també obres de teatre, com Goli Otok, l’illa de la llibertat dels italians Renato Serti i Elio De Capitani.

Podeu sentir, en el següent vídeo, el testimoni del pintor croat d’origen jueu Alfred Pal, empresonat entre els anys 1949 i 1953:

Goli Otok – Testimonial

La informació sobre Goli Otok és molt dispersa i no hi ha obres que en tractin específicament. Hi ha, això sí, una bona colla d’articles que en parlen. Aquí teniu una petita llista d’articles fàcilment accessibles, dels quals he tret informació per a la redacció d’aquest text:

Exyugoslavos se sinceran sobre el gulag de Tito de Vesna Peric (és on explica amb més detall les condicions de vida dels presos; la majoria de les informacions relatives a aquest punt provenen sobretot d’aquest article i dels dos següents, tot i que han estat contrastades amb altres fonts).

Goli Otok. The bare and abandoned island de Marco Mensa, Christina Caiumi i Giulia Rocco

Goli Otok, zloglasna Titovna kaznionica de Goran Vezic

L’inferno dell’Adriatico- Goli Otok (isola Calva), publicat per Esodo Istriano

Tito’s secret prison camp, d’Arno Maierbrugger

Söndörgö, la música perduda dels Balcans

Söndörgö és un dels grups més interessants del panorama de la música tradicional reinterpretada a Hongria. Aquest grup es va formar l’any 1995 a la petita, i preciosa, localitat de Szentendre, no gaire lluny de Budapest. Des del moment de la seva fundació ha tingut especial interès a recuperar la música dels sud-eslaus, serbis i croats, presents a tota la zona del Danubi. Han tingut molta cura a l’hora de recuperar la tambura, un instrument de corda semblant a la mandolina però més petit, molt present en totes les seves actuacions.

Un dels seus cd’s més interessants porta per nom La música perduda dels Balcans.

En el següent enllaç podeu accedir a la seva pàgina web:

http://www.sondorgo.hu/SoNDoRGo/The_Band.html

 

Aquí teniu una petita selecció d’algunes de les seves interpretacions:

 

Cigančica

 

Jozo

 

Marice

 

La Voivodina té nou govern

Aquesta setmana mateix s’ha fet públic que la província de la Voivodina ja té nou govern. Tal com s’havia anunciat feia dies, l’encapçala Igor Mirovic, del Partit Progressista Serbi (SNS). És la primera vegada que aquest partit lidera un govern en aquest territori, amb unes característiques tan especials.

Aquest dilluns, 20 de juny, Mirovic va aconseguir el suport, folgat, de 81 dels 118 membres de l’Assemblea provincial. Només s’hi van oposar 29 diputats. Alhora que es triava el nou cap de govern també es donava el vistiplau al seu nou gabinet, format per 12 ministeris. Tot i que els progressistes tenen una clara majoria en aquesta cambra, van buscar aliances per tal de tenir un govern més estable i, sobretot, tenir més legitimitat enfront de les minories, molt importants a la Voivodina.

Per aqusest motiu, els progressistes, un cop fetes les eleccions provincials, i també en el conjunt de l’estat serbi, van anunciar que el partit de la minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina (SVM), era el seu soci preferent. Això s’ha confirmat amb la formació d’aquest nou govern, on participen amb un ministre. De la mateixa manera, els progressistes han continuat prioritzant l’aliança amb el socialistes, tal com va passar en la darrera legislatura en el parlament serbi, on els socialistes van formar govern amb els progressistes. També formen part del nou govern, amb un ministre cadascun, el Moviment dels Socialistes i el Partit Socialdemòcrata de Sèrbia.

Tal com ja s’havia avançat la setmana passada, el nou president de la cambra serà István Pástzor, del partit hongarès, que ja va ostentar aquest càrrec durant la legislatura anterior, en aquest cas amb el suport dels demòcrates, ara a l’oposició.

En les darreres eleccions a l’Assemblea de la Voivodina, el Partit Progressista va vèncer clarament, ja que va obtenir 63 escons, que li donen la majoria absoluta. El Partit Socialista, per la seva banda, va obtenir 12 diputats, i l’Aliança dels Hongaresos, 7.

Minories dels Balcans: els ashkalis, els gitanos albanòfons de Kosova

Kosova, com tots els països balcànics, és un autèntic mosaic de nacionalitats, que malauradament ha tendit a homogeneïtzar-se. A Kosova en concret, el conflicte serboalbanès ha eclipsat del tot el paper de la resta de comunitats nacionals, com croats, montenegrins, bosnians, valacs, goranis, turcs, roms, egipcis o ashkalis.

Aquests darrers, els ashkalis, conformen amb els roms, més nombrosos, i els egipcis la comunitat gitana de Kosova. Des de fora s’ha tendit a veure aquesta comunitat com a homogènia, però les dfierències entre els tres grups no són menyspreables i, sobretot, els membres d’aquestes comunitats es veuen com a membres de grups diferents.

Ara bé, els roms van ser acusats de col•laboracionistes amb els serbis durant la guerra de Kosova, de 1998-1999, motiu pel qual van ser destruïdes les seves llars i molts hagueren de fugir a d’altres països, Albània, Macedònia o Sèrbia. En canvi, els aixkalis van ser més favorables a les tesis albaneses. Fins i tot hi hagué una brigada aixkali en l’Exèrcit d’Alliberament de Kosova (UÇK).

El principal tret que defineix els ashkalis és la llengua. Els aixkalis tenen com a llengua materna –com també els egipcis- l’albanès, a diferència dels roms, que tenen el romaní com a idioma propi. El fet que tinguessin l’albanès com a llengua va fer que tradicionalment se’ls considerés senzillament com a albanesos.

Segons les últimes enquestes que s’han fet, el 97,8% els ashkalis considera l’albanès com la seva llengua materna. En el cas dels egipcis el percentatge és encara més alt, el 99,5%. En canvi, entre els rom el percentatge de persones amb l’albanès com a llengua materna és del 24%, mentre que el 76% afirma que ho és el romaní. Els ashkalis amb llengua materna romaní són tal sols el 2%.

Va ser a partir dels anys noranta quan els ashkalis es van començar a mobilitzar per tal que fos reconeguda la seva especficitat ètnica. Anteriorment només eren reconeguts els roms i els egipcis , o gipsis. Després de la guerra, finalment van ser reconeguts. Dels gipsis els separa el seu suposat origen, Egipte en el cas dels gipsis.

Aquest no reconeixement va fer que mai no haguessins estat comptabilitzats en els censos. A partir de 1999 es van començar a organitzar per tal de tenir representació en els nous organismes institucionals. Això va fer que es creés, el desembre de 1999, la primera organització política de caràcter estrictament aixkali, el Partit Democràtic Ashkali de Kosova, liderat per Sabit Rahmani. Aquest partit, des del seu inici va donar suport a la independència de Kosova. Actualment té presència en el parlament kosovar, amb un escó. En les darreres eleccions va obtenir 3.335 vots. També va ser creada l’ong Esperança Democràtica, d’Agim Hyseni. Recentment s’ha creat un altre partit ashkali, que també va aconseguir representació parlamentària en els darrers comicis. Es tracta del Partit Ashkali per la Integració, que també té un diputat, després d’obtenir 1.583 vots. Cal dir que en el parlament de Kosova hi ha vint escons reservats per a les minories, quatre dels quals són per als roms, gipsis i aixalis. Els resultats electorals d’aquestes formacions donen una idea del pes demogràfic d’aquestes col•lectivitats.

No es pot afirmar amb certesa quin és l’origen dels ashkalis. Hi ha, això sí, moltes teories, llegendes i mites. La teoria més més estesa és que cal cercar-ne l’origen en pobles que van marxar de territoris actualment pertanyents a l’Iran i que van arribar als Balcans cap al segle IV. Per tant, argumenten que són el segon poble més antic de Kosova, després dels albanesos, descendents dels il•liris. Segons aquesta teoria, ells van acabar adoptant la llengua dels il•liris i alhora els il•liris van acabar adoptant la religió dels ashkalis. Com és evident, bona part d’aquestes afirmacions no són comprovables. De fet, que els albanesos siguin els descendents dels il•liris és un fet ara per ara no demostrat. A més, hi ha el detall incontrovertible que quan els ashkalis van arribar als Balcans, l’Islam encara no havia aparegut.

D’altres han buscat el seu origen a la península itàlica, però tampoc no n’hi ha cap evidència, i d’altres el situen terres de Palestina. Per a d’altres són, senzillament, roms albanitzats. També hi ha ashkalis que viuen fora de Kosova, com a Macedònia, Albània o Sèrbia.

El Partit Progressista Serbi vol pactar amb els partits de les minories

A hores d’ara encara continuen les negociacions per a la formació del nou govern serbi. De tota manera, el cap de govern en funcions, Alexànder Vucic, ha anunciat que no es farà públic el nou govern almenys fins a l’1 de juliol.

Al marge de les converses amb els seus aliats socialistes en l’anterior govern, el Partit Progressista Serbi ha iniciat negociacions amb els diferents partits de les minories del país, per tal d’arribar a acords de col•laboració estable.

El partit amb qui les converses estan més avançades és el partit de la minoria hongaresa, l’Aliança dels Hongaresos de la Voivodina. Només saber-se els primers resultats electorals, Alexànder Vucic, líder progressista, va manifestar obertament el seu interès a arribar a acords amb aquesta formació. Aquesta setmana mateix, Vucic ha anunciat que dóna per fets aquests acords. Per al Partit Progressista és important tenir un suport clar a la província de la Voivodina, on va guanyar les eleccions per primera vegada.

Isztván Pásztor, líder de la formació hongaresa, ha destacat la bona sintonia dels dos partits i les coincidències en alguns aspectes crucials. També ha manifestat la seva predisposició a entrar en el govern provincial de la Voivodina, on hi ha estat present els dos darrers anys, així com en l’estatal. El Partit Progressista té 63 diputats a l’Assemblea provincial i l’Aliança en té 7. Aquesta setmana mateix, Vucic ha anunciat que Igor Mirovic, del Partit Progessita (SNS), serà el nou cap de govern de la Voivodina.

També ha comunicat que les converses amb la Comunitat Democràtica Bosniana, un dels dos partits del Sandjak, liderat per Muamer Zukorlic, van per bon camí. Vucic ha afirmat que espera que se sumin a la majoria parlamentària. L’altre gran partit del Sandjak, el Partit d’Acció Democràtica, de Sulejman Uglianin, sembla més reticent a arribar acords, ni que siguin puntuals. Vucic ha insistit aquests darrers dies a destacar la necessitat que les relacions entre serbis i bosníacs siguin excel•lents.

Pel que fa a l’únic partit de la minoria albanesa present en el parlament, Acció Democràtica, demana respecte per als serbis. En aquest cas, Vucic haurà de donar resposta a les demandes de relativa autonomia que ha plantejat aquest partit. La resta de formacions albaneses van optar per boicotejar els comicis.

El Consell de la Unió Europea allarga dos anys més la missió internacional d’EULEX a Kosova

Aquest 14 de juny, el Consell de la Unió Europea ha decidit prolongar el mandat d’EULEX a Kosova durant dos anys més, cosa que vol dir que no finalitzarà, com a mínim, fins al 14 de juny de 2018.

Eulex és un organisme internacional dependent de la UE que va desplegar-se a Kosova a partir de l’any 2008, any en què Kosova va proclamar unilateralment la independència. Ni Sèrbia ni Rússia han acceptat mai la seva actuació a Kosova. El seu objectiu primordial era, teòricament, planificar i ajudar a desenvolupar el sistema policial i judicial del nou estat, motiu pel qual van arribar a Kosova nombrosos policies, fiscals i jutges, tot i que en un nombre inferior al previst, que era de dos mil.

Aquesta decisió del Consell de la UE s’ha pres després que ho hagi demanat formalment el govern de Kosova. La proposta va ser ratificada en una votació del parlament kosovar. Tot plegat es va aprovar tot just cinc dies abans no expirés el mandat vigent, el 14 de juny d’enguany. Van votar-hi a favor els dos partits que formen part del govern, el PDK i l’LDK, i també dos partits opositors, l’Aliança per al Futur de Kosova (AAK) i NISMA (Iniciativa per Kosova). El principal partit opositor, Vetevendosje, en canvi, va votar-hi en contra, tal com era previst.

Vetevendosje considera que els objectius pel quals EULEX es va crear, la lluita contra el crim i la corrupció, no s’han assolit. No només això, sinó que, segons ells, EULEX només ha servit per estabilitzar la situació política i impedir que es faci autèntica justícia. Afirmen que ha actuat amb connivència amb els poders de l’estat i n’han emparat la profunda corrupció. Per aquest motiu, consideren que s’ha de donar per acabat el seu mandat, i que això és imprescindible per al desenvolupament i la justícia a Kosova.

El cap de govern, per la seva banda, Isa Mustafa, va assenyalar en una roda de premsa davant de diversos mitjans que EULEX ha de centrar-se en les tasques de supervisió, tutoria i assessorament, però que a curt termini hauria d’anar transferint les seves atribucions a les institucions judicials del país.

Ara per ara, EULEX s’encarrega d’alguns afers particualrment delicats, com són el crim orgnaitzat, crims de guerra i determinats casos de corrupció.

De la mateixa manera que s’ha anunciat aquesta decisió, també s’ha fet públic el pressupost que se li destinarà: 63,6 milions d’euros per a activitats ordinàries del que resta d’any, així com per a l’Oficina de la Fiscalia i les cambres judicials especialitzades, pressupostades fins al juny de 2017. L’actual cap d’aquesta missió és l’italià Gabriele Meucci.

Sarajevo, ara fa un segle

L’administració, però no la sobirania, de Bòsnia i Hercegovina va ser cedida a Àustria-Hongria durant el Congrés de Berlín, que va tenir lloc el juliol de 1878.

Va ser annexionada definitivament a l’Imperi dual el 5 d’octubre de 1908. Després de la Primera Guerra Mundial, va passar a formar part del nou regne dels serbis, croats i eslovens, que l’any 1929 va adoptar el nom de Iugoslàvia.

l’Imperi austrohongarès, doncs, va governar el país durant aproximadament uns 40 anys. Encara que aquest període de temps no va ser gaire llarg, sí que va canviar de manera radical la capital. A Sarajevo se la va arribar a conèixer amb el nom de petita Viena.

Tot i això, Sarajevo va mantenir el seu tarannà multiculutual, amb important presència de les tradicions cristianes, ja siguin oortodoxes o catòliques, musulmanes i sefardites.

En el següent vídeo podreu veure imatges de la Sarajevo de l’any 1920, unes imatges autènticament impagables. Només cal que  hi cliqueu a sobre:

 

 

Quan els refugiats europeus eren acollits a Síria, Egipte i l’Iran

Durant la Segona Guerra Mundial, centenars de milers d’europeus van haver d’emprendre el camí de l’exili. Molts polonesos, grecs i iugoslaus van ser acollits en camps de refugiats a Egipte, Palestina, Síria i l’Iran.

Setmana rere setmana, les imatges dels refugiats procedents de l’Orient Mitjà que intenten travessar el Mediterrani ens colpeixen. Moltes d’aquestes persones, que tan sols busquen seguretat i un nou país per construir la seva nova llar, moren en aquest intent dramàtic enmig de la vergonyosa indiferència de les autoritats europees, que neguen amb la seva acció, o inacció, el que diuen defensar amb les paraules.

Més trist encara, pel contrast, és constatar que aquest camí, iniciat al Pròxim Orient i que pretén finalitzar al cor d’Europa, es va fer en sentit contrari en plena Segona Guerra Mundial. En aquell moment, refugiats europeus, molts de països balcànics –com Grècia, Bulgaria i els països iugoslaus sobretot- i polonesos, van ser acollits a Xipre, Egipte, Palestina, Síria o l’Iran.

En el moment de màxima expansió del règim nazi i dels seus aliats, poc després de la invasió de Iugoslàvia (abril de 1941), moltes persones, centenars de milers, van iniciar aquest èxode.El lloc més proper on es podien instal•lar era Xipre, però era massa a prop dels fronts de guerra i, a més, la capacitat d’acolliment de l’illa era limitada. Poc temps abans, després del repartiment de Polònia entre l’Alemanya de Hitler i l’URSS d’Stalin, havia començat un èxode similar.

Com que el refugi de Xipre va quedar de seguida petit, es van haver de buscar territoris més allunyats i suposadament més segurs. Va ser llavors quan va entrar en joc una nova organització, anomenada MERRA (Administració per al Benestar del Refugiats de l’Orient Mitjà), que va néixer precisament per alleujar la situació dels refugiats, primer polonesos (que van haver de fugir arran de les conseqüències del pacte nazisoviètic), i després, també, de l’àrea balcànica. De fet, MERRA era un organisme nou creat, sembla que a principis de l’any 1942 (les dades no són del tot segures, i diferents segons les fonts consultades), a partir de dues entitats britàniques que fins llavors treballaven separadament. Aquest organisme va gestionar aquests camps durant tres anys i posteriorment va ser absorbida per l’UNRRA, vinculada a les Nacions Unides.

Els dos primers camps es van construir a El Shatt i El Jatatba, a Egipte, però després se’n van haver d’obrir d’altres a Síria, Palestina i a l’Iran.

Quan els refugiats arribaven camps eren registrats per funcionaris dels camps i se’ls donava documentació. No se sap amb seguretat el nombre de persones que van passar-hi –sense comptar els de l’Iran-, però ben segur que no baixaven dels 40.000, molts dels quals eren dones i nens. També rebien atenció sanitària i es va procurar que els infants poguessin continuar el seus estudis. Diverses fotografies, demostren com assistien regularment a classes, que a més rebien en la seva llengua materna.

A Síria en concret, hi hagué un camp proper a la ciutat d’Alep, una de les zones més castigades per la guerra en aquests moments. En aquest camp s’hi instal·laren sobretot refugiats grecs, procedents del Dodecanès.

Un grup molt nombrós de refugiats polonesos –Polònia és un dels estats que actualment ha manifestat de manera més vehement la seva oposició a rebre refugiats- va ser acollit a l’Iran. Un dels camps més grans era proper a la ciutat d’Isfahan, i n’hi hagué d’altres escampats per la geografia iraniana, també prop de Teheran. No n’hi ha dades exactes, però es considera que el seu nombre pot oscil•lar entre els 114.000 i els 300.000. Alguns dels residents que hi foren acollits han recordat la bona rebuda que els va dispensar la població local, que els oferiren menjar i, sobretot i el més important, suport. Aquesta és potser la diferència més gran amb la resta de camps: la del contacte directe dels refugiats amb la població local, molt càlid.

La informació utilitzada per a la realització d’aquesta entrada prové de diversos mitjans, com Washington Post, La Vanguardia o Frontiere NEWS. En aquesta darrera publicació podreu llegir la traducció a l’italià d’un article publicat per PRI, amb molta informació sobre el tema i nombroses fotografies, que us recomano de llegir

Imatges de refugiats polonesos en camps de l’Iran:

Clam al carrer a Zagreb per la reforma educativa

Aquesta setmana passada, Zagreb va ser escenari d’una gran manifestació a favor de la reforma del sistema educatiu croat i en contra del projecte del govern d’aturar-la.

Les darreres actuacions del nou govern conservador, encapçalat per Tomisalv Oreskovic, han ferit moltes sensibilitats, com les minories, les dones o els antifeixistes. Això ha fet que cada vegada hi hagi més persones disposades a fer pública la seva oposició. Molt probablement, el cúmul de despropòsits del govern croat ha fet que entre 40.000 i 50.000 persones sortissin al carrer la setmana pasada per tal de demanar que es culmini el projecte de reforma de l’ensenyament que havia iniciat l’anterior govern, i que ara sembla aturada o fins i tot boicotejada.

La manifestació havia estat convocada per l’entitat Hrvatska moze bolje (Croàcia ho pot fer millor), que aplega més de dues-centes orgnitzacions molt diverses, com sindicats, associacions d’estudiants, de pares i mares, ong’s…

L’anterior govern socialdemòcrata havia creat una comissió d’experts per abordar aquest tema. Aquesta comissió havia elaborat tota una sèrie de documents que anaven en la línia de promoure un ensenyament més d’acord amb els nous aires pedagògics, potenciar l’autonomia de l’alumne, superar l’ensenyament estrictament memorísitc, modernitzar el currrículum…

Ara, el nou govern ha afegit a aquesta comissió d’experts deu persones que hauran de redirigir-la. Aquestes persones tenen un clar perfil polític i un marcat to conservador i patriòtic, a més d’estar vlarament vinculats a la poderosa església catòlica.

Davant d’aquesta situació de bloqueig, l’oposició no ha dubtat a treure la gent al carrer. Cal tenir en compte que aquest nombre de manifestants fa que aquesta hagi estat una de les més grans manifestacions que ha presenciat Croàcia, des de la seva independència, cosa que demostra el creixetn conflicte polític que viu el país.

En podeu obtenir més informació a East Journal i a Osservatorio Balcani e Caucaso