La integració de Transsilvània a Romania, el 1918

Les terres transsilvanes van entrar en l’òrbita hongaresa a partir del segle XI, quan el rei magiar Esteve I les va incorporar al seu regne, i les deixà en mans d’un voivoda, que les havia d’administrar en nom seu. A partir de llavors, començaren a arribar a la regió nombrosos colons hongaresos (coneguts com a szeklers) i també alemanys (bàsicament saxons).

Arran d’això es configurà un territori on, a grans trets i molt simplificadament , els romanesos, majoritaris, treballaven al camp, els alemanys treballaven a les mines i més endavant en el comerç i en petites manufactures, i els hongaresos, que controlaven les administracions i conformaven la noblesa, molt important percentualment. Per tant, els romanesos constituïen la part més nombrosa i pobra del país.

La invasió dels mongols i després la dels turcs van fer que Transsilvània oscil•lés durant segles entre l’Imperi i els otomans, i fins i tot Polònia. Amb el Tractat de Karlowitz (1699), Transsilvània bascula definitvament cap a l’Imperi, conjuntament amb Hongria, tot i que formalment era un principat autònom.

Transsilvània després de la revolució de 1848

Durant la revolució de 1848, els hongaresos es van enfrontar a l’emperador i van voler fer valdre la seva sobirania. Ara bé, enfront de les minories nacionals que vivien en el seu territori, van optar per una ferotge política d’assimilació.

Després del període convuls de les revolucions de 1848, es va iniciar un període de relativa calma en aquesta àrea del continent. L’Imperi optà per una actitud contemporitzadora, almenys pel que fa a les terres transsilvanes, durant els anys en què governà Bach, entre 1849-1859. El fet que les tropes romaneses fossin cabdals per derrotar els revolucionaris hongaresos va fer que el capteniment de l’emperador fos molt prudent.

L’any següent, l’emperador, mitjançant el Diploma d’Octubre (1860) va fer que Transsilvània recuperés una certa autonomia, amb la constitució d’una dieta a Cluj. Simultàniament, els romanesos començaren a organitzar-se políticament. En una reunió a la ciutat de Sibiu es van posar les bases de les reivindicacions romaneses: reconeixement com a nació, igualtat de drets i oficialitat de la llengua. També fundaren l’Associació Transsilvana per la Literatura romanesa i la Cultura del Poble romanès (ASTRA), liderada pel bisbe Saguna, que es dedicà a fer campanyes, sobretot, en el terreny de la cultura.

Com que la població romanesa era majoritària, a la nova dieta de Cluj es va aprovar, poc després de constituir-se, la igualtat de drets i l’oficialitat de la llengua romanesa, conjuntament amb l’hongarès i l’alemany.

Ara bé, la població romanesa que era majoritària en el territori (55%) vivia majoritàriament sotmesa a un sistema feudal molt dur, que beneficiava la noblesa hongaresa.

Mapa de l’Imperi Austrohongarès, provinent de la versió anglesa de la Viquipèdia. Transilvània es correspondria amb la part més oriental d’Hongria.
Austria-Hungary map

Transsilvània després del Compromís de 1867

Aquest ambient relativament favorable, però, va canviar radicalment arran de la derrota de les tropes de l’Imperi en la seva breu guerra contra Prússia (1866). Això provocà la necessitat de refer l’estructura de l’Imperi, les classes dirigents del qual optaren per recórrer a l’aliança amb la noblesa hongaresa com a principal punt de suport i evitar-ne, així, el col•lapse. Aquesta nova aliança es va materialitzar en l’Ausgleich, el Compromís de 1867. Segons aquest acord, l’Imperi quedava dividit en dues grans àrees: la Cisleithània i la Transleithània. Transsilvània, i també el Banat, quedà englobada a la Transleithània, que era aministrada des d’Hongria, de forma rigorosament centralitzada.

Això va fer que tots els avenços que havien fet els romanesos i totes les nacions de la zona oriental de l’Imperi fossin primer aturats i després anul•lats.

Després d’uns anys de relativa tolerància, a partir de l’any 1875 el govern Tisza opta per una política contundent de magiarització. Això es pot comprovar, per exemple, amb la nova llei electoral, que fa que el sufragi censatari sigui encara més restrictiu, cosa que perjudica els romanesos, ja que són, en línies generals, més pobres que la resta de comunitats. També es va aprovar una nova llei d’educació (1879) que imposava l’hongarès com a llengua de l’ensenyament. A més, es fa evident també que el nombre de romanesos que accedeixen a l’administració comença a minvar de manera notòria.

El Partit Nacional Romanès

Aquesta política de magiarització forçada va fer que els romanesos s’organitzessin políticament per primera vegada, amb la creació del Partit Nacional Romanès, que defensava la igualtat de drets, el lliure ús de la llengua i promovia la participació activa a la política. De tota manera, en cap cas, ni en el seu programa ni en la seva actuació política es van fer propostes de tipus irredemptista, és a dir que tendissin a la reunificació amb Romania. L’única associació que podia anar en aquesta línia era la Lliga Cultural per a tots els Romanesos, amb membres a banda i banda de la frontera, tot i que els seus objectius eren estrictament “culturals”.

El PNR va fer arribar l’any 1892 un Memoràndum a l’emperador, Francesc Josep, on denunciava la política d’opressió que patien. L’emperador es va negar a rebre’n els representants i va reenviar el text a Budapest, que va optar per la repressió. El judici dels memorandistes es va fer a Cluj l’any 1894. Finalment, molts d’aquests memorandistes van ser condemants a presó i el partit va ser prohibit. Mentrestant, la política de magiarització es va intensificar, amb campanyes de canvi de nom de les poblacions, dels cognoms… Finalment, amb la llei Apponyi (1907) es féu un pas més en el control de l’ensenyament, cosa que provocà la desaparició de nombroses escoles romaneses.

Després de 1905, el PNR va reprendre les sevesa activitats. A les eleccions de 1906 va obtenir setze escons. Van insistir en l’estratègia d’intentar-se guanyar la monarquia, amb una trobada amb l’hereu Francesc Ferran, a Sinaia, l’any 1909. El poc èxit de totes aquestes gestions va provocar que hi hagués un relleu en el lideratge del PNR, amb propostes més agosarades, com la reclamació d’autonomia. Tot va fer un gir radical arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Els anys de la Primera Guerra Mundial

Així com durant els anys previs a la Primera Guerra Mundial la possibilitat que Transsilvània s’incorporés a Romania era vist com una possibilitat remota, durant la guerra els esdeveniments es van precipitar, fins al punt que poc després que acabés la contesa bèl•lica es produís aquesta integració.

És evident que l’ensorrament de l’imperi Austrohongarès, que era una de les grans potències que va participar en el conflicte en el bàndol dels perdedors, va provocar-ne l’esclat i la creació de nous estats, com Txecoslovàquia o Iugoslàvia i un profund canvi en el mapa del continent, un dels quals va ser la incorporació de Transsilvània, el Banat, Crisana i Maramures a Romania.

La mobilització de l’Exèrcit imperial va implicar la crida a files dels joves romanesos de Transsilvània, que es va fer sense més incidents. Només els socialistes internacionalistes van fer campanya contra la guerra, i a Transsilvània eren molt poc nombrosos.
Ara bé, amb la declaració de guerra entre Hongria i Romania la situació canvia radicalment. Durant l’any 1916,a finals d’estiu, Transsilvània es converteix en camp de batalla dels dos exèrcits i això va provocar que s’accentués el conflicte nacional. La principal condició que va posar Romania per entrar a la guerra en el bàndol aliat era, precisament, que Transsilvània fos transferida a la seva sobirania.

Quan l’exèrcit romanès, dirigit pel general Averescu (que anys després jugarà un paper polític important), ha de retirar-se, molts romanesos el segueixen –segons algunes dades potser van ser uns vuitanta mil-. Entre els que el van seguir també hi hagué oficials de l’exèrcit imperial. Això demostra que molts romanesos optaren per aliar-se amb Romania abans que mantenir-se fidels a l’Imperi.
A partir d’aquí, l’actitud de les autoritats hongareses encara es va endurir més. Apponyi intensificà la campanya de magiarització de les escoles, de persecució del clergat ortodox i de les expressions cultruals romaneses.

Cap a finals de la guerra, quan ja era evident la derrota, el 18 d’octubre de 1918, l’emperador Carles anuncià la transformació de l’Imperi en una federació. Era massa tard. El federalisme ja no podia ser una solució.

El Consell Nacional Romanès

El Partit Nacional Romanès, dirigit llavors per Goldis, havia proclamat el dret a l’autodeterminació de Transsilvània uns dies abans, el 12 d’octubre. Aquesta declaració es va fer arribar al parlament de Budapest i simultàniament es va crear un Consell Nacional Romanès, tal com s’havia fet, o es faria també, a Hongria, a Txèquia, a Croàcia o a Bòsnia.

El 31 d’octubre, caigut l’Imperi, es forma un nou govern a Hongria, dirigit pel comte M. Karolyi. Poc temps després, el 13 de novembre, amb l’armistici de Belgrad es fixà una línia de demarcació entre els hongaresos i els romanesos, que exclou (de la zona romanesa) el Banat (que passaria a ser administrat per Sèrbia), Maramures i Crisana –territoris de majoria hongaresa-.

Davant d’aquest situació, el Consell Nacional Romanès, que no volia aquesta partició, decidí convocar una Gran Assemblea dels Romanesos de Transsilvània i d’Hongria a la ciutat d’Alba Iulia.

El congrés d’Alba Iulia

Aquest congrés es va inaugurar l’1 de desembre i va comptar amb l’assistència de 600 diputats escollits per sufragi universal (a partir de les circumscripcions de 1910) a Transsilvània, Banat, Crisana i Mara Mures. A més, hi havia 628 representants de diferents entitats i organitzacions de tipus cultural, social o religiós.

Els assistents al congrés van aprovar per unanimitat un document basat en tres punts:

1. Unió de Transsilvània a Romania, però amb un règim autonòmic
2. Organització d’un nou estat romanès, basat en criteris democràtics i en el respecte i la igualtat de les nacionalitats i religions
3. Acceptació de les fronteres que es tracessin arran dels acords de pau

Després de l’aprovació d’aquest document, es va crear un Gran Consell, format per 250 membres, dels quals els 80% eren del PNR i el 20% del Partit Socialdmòcrata. El consell va ser liderat per Iuliu Maniu.

Finalment, després que aquest document fos lliurat al rei de Romania, Ferran, el 24 de desembre es promulgà el decret que sancionava la integració de Transsilvània al regne de Romania i i la unificació del govern i de l’administració.

La Conferència de Pau i la delimitació de les fronteres

El Tractat de Trianon, signat l’any 1920, va delimitar les fronteres entre Romania i Hongria. Després d’estudiar les reivindicacions romaneses, va acceptar, tal com s’esperava, que Bessaràbia (Moldàvia) i la Bucovina, amb el límit del riu Tisza, fossin incorporades a Romania. La part occidental del país va quedar delimitada una mica més a l’oest de les ciutats d’Arad, Oradea i Satu Mare. El Banat, per la seva banda fou dividit, la part nord (amb capital a Timisora) passà a Romania, mentre que la part sud, a Sèrbia.
En el conjunt de les terres que van ser transferides d’Hongria a Romania, els romanesos representaven el 53,2% de la població, els hongaresos el 32,5% i els alemanys el 10,6% (segons les dades més actualitzades aportades per Piotr Eberhardt i Jan Obiwski en els seu estudi, aparegut el julio de 2015, Ethnic Group san Populations Changes in Twentie Century, Eastern Europe: History, Dades and Analysis, editat per Routldge). Actualment, la població alemanya és gairebé inexistent i la hongaresa ha reduït el percentatge en més de la meitat.

 

El olor de la lluvia en los Balcanes, de Gordana Kuic, la crònica d’una família sefardita de Sarajevo

3

Gordana Kuic, nascuda a Belgrad l’any 1942 (en plena segona Guerra Mundial) és la filla d’una de les cinc personatges protagonistes d’aquesta novel·la, que de fet és la reconstrucció de la història familiar. La seva era una família de jueus sefardites de Sarajevo, ciutat on es concentrava una de les comunitats jueves més importants dels Balcans.

La història gira al voltant de les cinc germanes Salom, Blanka (que és la seva mare, i penúltima de les germanes), Laura, Nina, Klara i Riki, encara que tenen un especial protagonisme les històries de les dues més joves, Blanka i Riki. Els dos germans, tot i ser-hi presents, juguen un paper molt secundari.

Encara que les protagonistes van néixer en el si d’una família tradicional, pràcticament totes elles van haver de trencar amb les normes de la societat patriarcal en què van néixer i també amb les de la seva comunitat. I aquests múltiples trencaments, d’algunes de les germanes, malgrat la repulsa que provoquen en la comunitat, són un dels punts centrals del text.

En aquest relat s’hi ajunten força al·licients: una trama senzilla, amena i trepidant en un context històric apassionant, i un missatge de lluita per la llibertat personal en general i per l’alliberament de la dona en particular.

El gruix de la història transcorre en el període comprès entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, on es produeixen fets com l’assassinat de l’arxiduc, la caiguda de l’Imperi Austrohongarès, la unificació iugoslava, la dictadura, l’arribada de les idees socialistes, l’ascens del feixisme i de l’antisemitisme, la creació de l’estat ústaixa i la seva implantació a Bòsnia, i la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi.

Un altre interès que té aquesta narració és la constant referència a les relacions entre les diverses comunitats bosnianes, lògicament la sefardita, però també la sèrbia, la croata i la musulmana, tot i que és veritat que hi ha una clara tendència a enaltir el paper de la comunitat sèrbia.

La família Salom, com totes les famílies sefardites de l’època, mantenia com a llengua d’ús familiar el ladino, el castellà que parlaven els jueus expulsats de la Península Ibèrica pels Reis Catòlics. En el text apareixen força frases i expressions en aquesta llengua.

La novel·la es va publicar a Belgrad l’any 1986 i va tenir un gran èxit.

Gordana Kuic és llicenciada en filologia anglesa per la Universitat de Belgrad. El seu primer llibre és el que aquí presentem, publicat l’any 1986. Va obtenir un èxit esclatant, fins al punt que se n’han fet adaptacions per al teatre, el cinema i el ballet. Aquest mes de maig es va publicar la primera traducció d’aquesta novel·la al castellà.
Altres obres que va escriure posteriorment són: La Flor de Tell als Balcans (Cvat lipe na Balkanu), Crepuscle als Balcans (Smiraj dana na Balkanu), Fantasmes sobre els Balcans (Duhovi nad Balkanom),La Llegenda de la Luna Levi (Legenda o Luni Levi), El Conte de Fades de Benjamí Baruh (Bajka o Benjaminu Baruhu), La Balada de Bohoreta (Balada o Bohoreti). Malauradament no hi ha cap traducció al català de les seves obres.

Edició original en serbocroat: Miris kiše na Balkanu
Edició en castellà: El olor de la lluvia en los Balcanes, Editorial El Funambulista

Imatges de la declaració d’independència d’Eslovènia

El president eslovè, Milan Kucan, va proclamar formalment la independència d’Eslovènia el 25 de juny de 1991. Aquesta declaració posava punt i final a un procés relativament breu que s’havia iniciat amb les primeres eleccions mulitpartidistes de l’abril de 1990, on l’Oposició Democràtica d’Eslovènia es va imposar al Partit Comunista. A finals d’any, el desembre, es va fer un referèndum d’autodeterminació, no acordat amb el govern iugoslau, on una aclaparadora majoria dels electors, el 89%, va donar suport a la independència.

Immediatament després de la declaració d’independència, l’exèrcit iugoslau inicià una breu guerra, de deu dies, que acabà en una vergonyosa derrota. El 7 de juliol es va signar l’acord de Brioni, que implicava el reconeixement formal de la independència, tot i que amb una moratòria de tres mesos. A finals d’octubre van abandonar el país les forces iugoslaves que encara hi restaven.

Si cliqueu aquí podreu veure les imatges d’aquesta cerimònia.

Govern i oposició cada vegada més enfrontats a Kosova

El panorama polític de Kosova cada vegada es va enrarint més. Les diferències, sobre temes crucials, entre el govern (format pel PDK i la LDK) i els partits opositors són cada vegada més importants i, sobretot, més irreconciliables.Aquesta setmana s’han viscut dos fets que palesen aquest enfrontament.

D’una banda, el Tribunal Constitucional, aquest 22 de setembre, va rebutjar la sol•llicitud que li van fer arrribar els partits opositors per tal que estudiés la constitucionalitat de l’esmena 24, que reforma la Constitució de Kosova per tal que pugui crear-se un tribunal especial que ha de jutjar els crims de guerra comesos per l’UÇK, durant la guerra de Kosova. Lògicament, els líders opositors han criticat molt durament aquesta decisió. De fet, ja fa temps que qüestionen la independència d’aquest organisme, que consideren senzillament com un element més de la màquina política dels partits en el govern. El partits opositors (Vetevendosje, Aliança per al Futur de Kosova i Iniciativa per Kosova) consideren que la decisió de crear aquest tribunal vulnera la sobirania del país. Per tant, segons ells, la reforma constitucional aprovada en el Parlament no és legal.

D’altra banda, en la sessió parlamentària d’ahir mateix, Isa Mustafa, cap del govern,quan exposava i defensava el projecte d’Associació de Municipis Serbis va ser interromput pel llançament d’ous per part d’un membre del principal partit opositor, Vetevendosje (Autodeterminació). El govern continua defensant que aquest acord no representa cap pèrdua de la sobirania del país, mentre que l’oposició defensa tot el contrari.

Més enllà de l’”anècdota”, el més simptomàtic és que les postures dels tres partits opositors i el govern estan cada vegada més allunyades.

En el següent post podreu llegir informació més detallada sobre el que significa aquest acord: https://balcaniablog.wordpress.com/2015/09/08/acord-per-a-la-creacio-de-lassociacio-de-municipis-serbis-a-kosova/

Victor Ponta, el cap de govern romanès, serà jutjat per corrupció

Aquest dilluns, 21 de setembre, el Partit Nacional Liberal (PNL) va presentar una moció de censura contra el Govern liderat per Victor Ponta. Aquesta moció de censura cal emmarcar-la en el delicat moment polític que viu Romania, on el el cap de govern ha estat acusat formalment de corrupció. Aquesta moció de censura probablement es debatrà el dia 29 de setembre.

El govern romanès està format per una coalició de partits, el més importants dels quals són el Partit Socialdemòcrata, del qual forma part Victor Ponta i la Unió Nacional per al Progrés de Romania (UNPR), liderats per Liviu Dragnea i Gabriel Oprea respectivament. També formen part de la coalició governamental el Partit Conservador i i el Partit Liberal Rerformista, molt petits tots dos.

L’Oficina Anticorrupció de Romania (ADN) va anunciar dijous passat que Ponta serà jutjat per diversos delictes, com 17 càrrecs de falsificació de documents, complicitat en evasió fiscal, malversació de fons públics i blanquejament de diners. Les primeres acusacions contra Ponta van aparèixer ara fa tres mesos, cosa que va provocar que aquest mes de juliol Ponta dimitís el càrrec que tenia en el PSD.

Ponta és cap del govern des de l’any 2012. Els crims de què se l’acusa van tenir lloc entre 2007 i 2011, quan treballava com a advocat, en un bufet vinculat al PSD, propietat d’un exministre, Dan Sova, que també ha estat acusat, juntament amb tres persones més. Els altres acusats són Laurentiu Ciurel, director general de l’empresa energètica Rovinari SA, Dumitru Cristea i Octaviu Laurentiu Graure, tots dos de l’empresa Turceni

El president del país, el liberal Klaus Iohannis, no té la potestat de destituir-lo, tot i que va comminar-lo a dimitir quan es va fer públic l’escàndol, aquest mes de juny. Ponta només pot deixar el càrrec en cas que s’aprovi una moció de censura. La cohabitació entre el president liberal, Iohannis, i el cap de govern socialdemòcrata, Ponta, ha estat força complicada des del moment que Iohannis va accedir a la presidència, en substitució de Basescu, ara fa més d’un any.

Segons els portaveus del PNL, el fet que el cap de govern estigui encausat compromet greument la imatge del país. Valoren que en qualsevol estat de la Unió Europea un fet com aquest provocaria la dimissió del govern. La copresidenta del PNL, Alina Gorghiu, ha demanat reiteradament als diferents dels partits que donen suport al govern que li retirin la confiança i que defensin l’interès públic, per davant dels interessos personals i de partit.

Els liberals, per aquest motiu, han estat particularment contundents contra els partits que donen suport al govern, que de moment han optat per mantenir-lo en el poder. Liviu Dragnea, president interí del PSD, va confirmar dissabte passat que mantenia el suport al govern. També va manifestar que en cas de dimissió de Ponta, no descarten de proposar alguna altra persona del PSD perquè el substitueixi.

Ponta, per la seva banda, ha insistit en la seva innocència i ha manifestat que no té cap intenció de dimitir.

Aquest escàndol s’afegeix a d’altres que han sacsejat l’opinió pública romanesa aquests darrers mesos. El que ha tingut més ressò ha estat l’arrest de l’alcalde Bucarest, Sorin Oprescu, acusat d’adjudicar obres públiques a canvi d’importants quantitats econòmiques. L’antic president, Traian Basescu, també va ser acusat de corrupció i d’afavorir els negocis del seu germà Mircea. Aquests fets, que afecten les personalitats de més rellevància de l’Estat demostren que la corrupció és un mal endèmic a Romania.

La Comissió Europea desvincula les demandes dels albanesos del sud de Sèrbia de la creació de l’Associació de Municipis Serbis de Kosova

La proposta de creació d’una Associació de Municipis Albanesos que es va fer pública ara fa deu dies, per representants de Presevo, Bujanovac i Medvedja, ha estat desautoritzada per la Comissió Europea.

Una portaveu de la Comissió, Maja Kocijancic, va desvincular del tot els acords sobre la creació d’una Associació de Municipis Serbis a Kosova de les demandes d’autonomia albaneses al sud de Sèrbia. Segons el que va comentar, l’acord entre Pristina i Belgrad respon a un procés de negociació llarg i difícil que té com a objectiu la normalització de les relacions entre tots dos països, i que l’acord esmentat respon a aquest procés. En canvi, segons la Comissió Europea, la qüestió de Presevo i Bujanovac és un afer estrictament intern de Sèrbia. En aquest sentit, Sèrbia, pel que fa a la qüestió albanesa, només té l’obligació de respectar i aplicar les disposicions del Consell d’Europa pel que a la protecció de les minories i la Carta Europea de llengües regionals i minoritàries.

D’aquesta manera, els moviments que estan fent els partits albanesos per tal d’aconseguir un cert grau d’autonomia sembla que no compten amb l’aval de els institucions europees, que opten per donar suport al govern serbi, que ha reaccionat frontalment contra aquesta proposta albanesa.

D’altra banda, també s’han fet públics els resultats de les eleccions locals que van tenir lloc a Medvedja, la tercera municipalitat amb més població albanesa del sud de Sèrbia. El governamental Partit Progressista Serbi (SNS) i els seus aliats (el Partit Socialista Serbi, SPS i el Partit dels Pensionistes, PUPS) van obtenir gairebé el 60% dels vots.

En segon lloc va quedar la llista albanesa del Partit Democràtic de Nagip Arifi, amb el 15% dels vots. Menys vots van obtenir els altres dos partits albanesos, el Moviment d’acció Democràtica i la Unió Democràtica dels Albanesos, que van aconseguir un 10% de sufragis; un grup d’independents “Per Gornja Jablanica”, el 13% i finalment l’opositor Partit Democràtic (DS) va obtenir amb prou feines el 3% dels vots.

Representants del Partit Progressista (que és un partit conservador) ja han manifestat la seva satisfacció pels resultats i han remarcat que demostren que Medvedja és un territori indiscutiblement serbi.

Corneliu Vadim Tudor, líder de la ultradreta romanesa després de la caiguda de Ceausescu

Corneliu Vadim Tudor, un dels polítics més controvertits de Romania va morir , el 14 de setembre, a l’edat de 65 anys. Va ser el líder de l’ultradretà Partit de la Gran Romania, que va tenir un relativament important pes política en la Romania dels anys noranta, però a partir del 2000, quan va aconseguir els seus millors resultats va començar a perdre influència.  

Va néixer a Bucarest, el 29 de novembre de 1949, en el si d’una família de classe treballadora. Es va llicenciar en sociologia per la Facultat de Filosofia de Bucarest i va estudiar durant dos anys a Viena. De ben jove va dedicar-se al conreu de la poesia i són molt conegudes les elegies que va escriure com a homenatge a Ceausescu. Més endavant va treballar com a periodista i va tenir un càrrec important a l’agència oficial de notícies romanesa (Agerpress), durant els anys setanta.

Políticament, però, no va destacar fins la caiguda del « comunisme ». L’any 1991, amb Eugene Barbu, va fundar un partit profundament nacionalista i molt escorat cap a la dreta, tot i que amb una postura ambigua a l’hora de valorar els anys del comunisme burocràtic: el Partit de la Gran Romania (PRM), que en aquests moments té un paper testimonial en la vida politica romanesa. També va editar, durant els anys noranta, un setmanari amb el mateix nom, que va arribar a tenir una tirada de centenars de milers d’exemplars. Aquest partit, durant els anys noranta, tenia una orientació que alguns han anomenat de caire nacional-comunista, és a dir amb un to nacionalista agressiu i xenòfob i que alhora defensava de certs aspectes del comunisme. De fet, de moviments d’aquest tipus n’hi ha hagut a diversos països de l’Europa de l’Est. A Rússia mateix, el Partit Nacional-Bolxevic de Limonov hi té punts de contacte, tot i que també hi ha diferències evidents.

La seva postura sobre el comunisme burocràtic, com hem dit abans, sempre va ser molt ambigua, ja que en valorava diversos aspectes, com l’ordre, la disciplina, la « pau social », la independència del país. Sempre va defensar que la caiguda de Ceaucescu va ser fruit d’un complot organitzat des de l’estranger.

L’any 2006, en una sessió del Parlament on es va condemnar el comunisme, va boicotejar el discurs del President i van provocar greus aldarulls a la cambra. Aquest fet demostra l’ambigúitat ideològica i també la seva manera de fer, violenta i agressiva.

Indubtablement, el seu principal èxit polític va ser el pas a la segona volta de les eleccions presidencials de l’any 2000, tot i que cal dir, que només va aconseguir un 15% dels vots en la primera volta, però l’extremada divisió dels candidats conservadors (se’n van arribar a presentar vuit) li va permetre obtenir prou vots com per lluitar per la presidència del país. A la segona volta va obtenir el 30% dels vots, i va ser derrotat pel seu oponent, Ion Iliescu, que tot sigui dit de passada, tampoc no era excessivament popular ni desvetllava gaires simpaties. El PRM també va obtenir el seu millor resultat electoral aquell any, amb prop del 20% dels vots i 127 escons al Parlament. A partir de llavors va iniciar una lenta davallada, fins que a partir del 2008 el partit esdevé extraparlamentari.

El seu ideari, que en els últims anys s’havia anat homologant a l’extrema dreta estàndard (Front Nacional francès i Partit Liberal austríac, per exemple) se centrava sobretot en els tòpics ultradretans que podem trobar arreu d’Europa: un nacionalisme exaltat, amb un clar component racista. En aquest sentit, les seves opinions sobre els jueus o els roms eren impresentables, com per exemple la defensa de tesis negacionistes pel que fa a l’Holocaust (l’any 2012 encara va fer declaracions públiques on afirmava que a Romania no s’havien mort jueus durant la Segona Guerra Mundial). Pel que fa a la minoria hongaresa, es va mostrar sempre radicalment en contra de la possibilitat que obtingués cap mena de reconeixement diferent del que tenen actualment i s’oposava a qualsevol projecte d’autonomia. Un dels punts estrella del seu programa era la construcció del que anomenava la Gran Romania, és a dir agrupar tots els territoris on viuen romanesos en un únic estat. Per aquest motiu era radicalment partidari de reincorporar Moldàvia a Romania, però anava més enllà i reivindicava les terres de la Bucovina Nord, que actualment pertanyen a Ucraïna, o la Dobrudja del sud, que actualment pertany a Bulgària i on el número de romanesos que hi viuen és molt minso.

Finalment, també es va caracteritzar per l’ús d’unes formes histriòniques, prepotents, i un llenguatge molt contundent, homòfob i masclista.

Va ser senador a Romania, entre el 1992 i el 2008 i també va ser diputat en el Parlament Europeu, entre els anys 2009 i 2014.

Olcay Bayir, de l’Anatòlia als Balcans a través de la música

Olcay Bayir és una cantant nascuda a la ciutat de Gaziantep (Dilok en kurd) , a l’Anatòlia. La seva música recrea tot el món absolutament multicultural que es desplega entre l’Anatòlia i els Balcans.

Fa poc, el 2014, va publicar el seu primer CD que porta per títol Neva/Harmony, amb un recull de nou fantàstiques cançons d’aquesta àrea, cantades en diferents llengües, turc, kurd, àrab, armeni, albanès o ladino (la llengua dels jueus serfardites).

Una petita tria d’algunes de les cançons que més m’agraden:

Jarnana

En el següent enllaç podeu sentir Durme Durme, una cançó sefardita cantada en ladino.

Mer Dan, una de les cançons que més m’agraden d’aquest disc.

Benim Yarim

Web d’Olcay Bayir: http://www.olcaybayir.com/

Albanesos del sud de Sèrbia reclamen una Associació de Municipis Albanesos

L’anunci, del passat 25 d’agost, de l’acord entre els governs de Kosova i de Sèrbia per concretar la creació d’una Associació de Municipis Serbis, que abastarà bona part del nord d’aquest territori, i també altres zones de l’interior de Kosova, ha provocat un autèntic terratrèmol polític a la zona.

D’una banda, els partits de l’oposició albanesa (Vetevendosje, Aliança per al Futur de Kosova i Iniciativa per Kosova) s’hi han mostrat totalment en contra, ja que consideren que és una perillosa cessió de sobirania en el 30% del territori. Arran d’això hi ha hagut diverses accions de protesta, a resultes de les quals s’han practicat algunes detencions. Fins i tot, es va fer públic fa uns dies un comunicat de l’Exèrcit Nacional Albanès, que va fer diverses accions a principis del segle XXI, on amenaçava de reprendre les accions en cas que l’acord es materialitzés.

Les conseqüències, però, no s’han limitat només al territori estricte de Kosova. Al sud de Sèrbia hi ha tres municipalitats (Presevo, Bujanovac i Medvedja) on viuen importants comunitats albaneses. Tradicionalment, els albanesos s’han referit a aquests territoris amb el nom de Kosova Oriental, i no han ocultat el desig que, més tard o més d’hora, s’acabessin integrant en el conjunt de Kosova.

De fet, quan esclatà la guerra de Kosova, l’any 1999, s’hi organitzà de manera mimètica un Exèrcit d’Alliberament de Presevo, Bujanovac i Medvedja (UÇPMB), que s’enfrontà al poder de l’estat, de Milosevic. Les seves accions les va dur a terme entre finals de 1999 i principis de 2000. La caiguda de Milosevic, l’octubre de 2000, però, va fer que perdessin el suport de les potències occidentals. Arran d’això van començar les negociacions amb el nou govern serbi. Finalment, els acords de Konculj, de març de 2001, que van posar punt i final al conflicte, no van satisfer pràcticament cap de les seves demandes.

Aquest cap de setmana, a Bujanovac es van reunir representants de la comunitat albanesa, de cinc partits diferents, per crear d’una Associació de Municipis Albanesos, com a mesura de reciprocitat, i amb unes competències similars a les de l’Associació de Municipis Serbis de Kosova. L’acord es va prendre amb el suport de 43 regidors. No hi van prendre part tots els representants de Medvedja, ja que tenien eleccions locals, però la resta delegats confien que també s’hi afegiran, tal com va comunicar a la premsa Jonuz Musliu, president del Consell Nacional de la minoria albanesa a Sèrbia.

Va apadrinar la reunió Nagip Arifi, alcalde de Bujanovac, i per justificar-ne la creació va recórrer a arguments basats en els drets humans i en les negociacions que van tenir lloc entre les autoritats albaneses i les sèrbies, ja que segons ells, la situació no és tan diferent. Va afegir-hi, però, un altre argument, com són les constants violacions que pateix la comunitat albanesa a Sèrbia. A més, el fet que siguin les tres municipalitats més pobres de Sèrbia dóna força als seus arguments.

L’Asosicació de Municipis Serbis preveu la creació d’unes institucions pròpies, com un parlament, « ministeris », himne, bandera i capacitat per gestionar aspectes com la sanitat, l’educació, la seguretat pública. Això és exactament el que reivindiquen els representants albanesos.

Les autoritats sèrbies, per la seva banda, han respost amb contundència davant d’aquesta proposta i han afirmat que no admetran cap tipus de provocació i que no toleren cap paral·lelisme amb Kosova. A més, Ivica Dacic, ministre socialista d’Afers Estrangers, insisteix que cal respectar la Constitució i l’ordre legal de la República de Sèrbia, i que no es pot introduir cap element que afecti la igualtat entre tots els ciutadans. El primer ministre, Vucic, va afegir que l’Estat utilitzarà tots els mitjans de què disposa per tal de fer complir la legalitat i evitar provocacions, i emplaça els albanesos a no jugar amb foc.

Tot i això, els representats albanesos han defensat que mantindran la seva proposta i estudiaran com poden fer-ho per tal de tirar-la endavant, tal com va comentar l’alcalde Presevo, Ragmi Mustafa. El primer pas serà la redacció d’un document on demanaran la reciprocitat de l’acord sobre Kosova.

El cap de govern de Kosova, Isa Mustapha ja ha manifestat el seu suport a la declaració albanesa, i s’ha compromès a col·laborar-hi per tal de millorar la situació de la ciutadania.

D’acord amb els resultats del cens de Sèrbia de 2002, el nombre d’albanesos que viuen a Sèrbia és de 61.467. No hi ha dades exactes del cens de l’any 2011, ja que molts albanesos van fer campanya activa per tal de boicotejar-lo. De tota manera es calcula que gairebé el 90% dels habitants de la Vall de Presevo són albanesos, entre el cinquanta i el seixanta per cent de la de Bujanovac, i el 10% de la Medvedja (tot i que en aquest darrer cas el govern en redueix el percentatge a poc més del 6%). Medvedja, a més, no és un territori contingu als altres dos.

La majoria dels serbis prefereix una aliança amb Rússia, més que la integració a la Unió Europea

Aquest mes de juliol passat, el rotatiu serbi Politika va fer pública una enquesta, els resultats de la qual reflecteixen la preferència de la població per una aliança amb Rússia.

Segons les dades de l’enquesta, només el 44% del enquestats vol la integració a la Unió Europea. És un percentatge bastant baix, tenint en compte, a més, que Sèrbia ja ha iniciat el procés de negociació per a aquesta integració, que hauria de culminar l’any 2019. Tot i això, les negociacions no han començat de manera seriosa, malgrat que Sèrbia ha fet passos que se li demanaven per avançar-hi, com el recent acord amb Kosova sobre l’Associació de Municipis Serbis.

D’altra banda, els partidaris de reforçar els lligams amb Rússia representen el 61%, una dada notòriament superior.

Més enllà de la tradicional sintonia entre tots dos estats, llevat del parèntesi iugoslau, hi ha alguns elements que poden ajudar a explicar aquesta preferència majoritària, com per exemple el suport de la UE i dels EUA a Kosova, que n’ha malmès molt la imatge.
També són innegables les pressions de la UE sobre Sèrbia pel que fa a les sancions amb Rússia. Altres països de la zona, com Montenegro o Bulgària sí que han aplicat sancions contra Rússia, cosa que ha fet que les relacions d’aquests dos estats amb Rússia empitjorin sensiblement. Una prova d’això és el conflicte d’aquests darrers dies sobre l’ús de l’espai aeri búlgar per part de l’aviació russa, o les acusacions i “amenaces” creuades entre les administracions montenegrina i russa.

De manera reiterada, tant Tomislav Nikolic, president del país, i Alexànder Vucic, cap de govern, han manifestat que no tenen cap intenció d’aplicar sancions contra Rússia ni d’allunyar-se’n. Tot i això, Sèrbia manté una postura de defensa de la integritat territorial d’Ucraïna.