Bangladesh reconeix Kosova com a estat independent

Aquest matí mateix, el rotatiu de Bangladesh, Dakha Tribune, ha anunciat que aquest estat asiàtic ha reconegut Kosova com a estat independent. Si això es confirma, Bangladesh es convertrià en el cent catorzè estat que ho fa.

L’últim estat que havia reconegut Kosova va ser Singapur, a principis del mes de desembre de l’any passat. La política internacional de Kosova no ha tingut gaires èxits en els darrers anys. De fet, el nombre d’estats que l’han reconegut últimament és molt migrat. L’any passat, el 2016, a part de Singapur, només Surinam, durant el juliol, va fer aquest pas, i durant el 2015 només Antigua i Barbuda.

Primer casament de persones de persones del mateix sexe a Eslovènia

Avui, 25 de febrer, la ciutat eslovena de Maribor, la segona més poblada del país, ha estat l’escenari, per primera vegada, del casament de dues persones del mateix sexe en aquest país. Això ha estat posssible perquè una llei aprovada pel parlament eslovè l’abril passat així ho permet, tot i que aquesta mateixa llei no preveu que aquestes parelles puguin adoptar, cosa que és clarament discriminatòria.

El desembre de 2015 els eslovens van votar molt majoritàriament contra el matrimoni de persones del mateix sexe, en un referèndum. Ho van fer així més dels 63% dels votants. A resultes d’això va quedar derogada una altra normativa que s’havia aprovat anteriorment el mes de març d’aquell mateix any, 2015.

La mesura de la primera llei, més ambiciosa, havia estat proposada pel partit Unió d’Esquerres (a l’esquerra dels soicaldemòcrates), i va aconseguir, al Parlament, un clar suport de 51 vots, mentre que el total de vots negatius va ser només de 28. A part de la Unió d’Esquerres, també hi van votar a favor els tres partits que formen part del govern, la Llista de Miro Cerar, els Socialdemòcrates i el Partit dels Pensionistes (DeSus). A més, comptava també amb l’indiscutible suport del president del país, Borut Pahor.

Aquest canvi legal va permetre equiparar Eslovènia amb els països amb legislacions més avançades sobre aquest tema. Una dada important a tenir en compte és que llavors també es permetia l’adopció, cosa que no fa la legislació vigent actualment.

En el moment de la seva aprovació, però, tant l’església catòlica, força influent a Eslovènia –tot i que menys que a la veïna Croàcia-, com diversos grups conservadors, com els democristians de Nova Eslovènia, van anunciar que iniciarien una campanya per derogar-la. També hi estava en contra el principal partit de l’oposició, el Partit Democràtic Eslovè, SDS. Per fer això, van iniciar una recollida de signatures, condició indispensable per poder demanar la convocatòria d’un referèndum. En van recollir 40.000, amb una campanya que duia per nom “Els infants estan en joc”. Tal com demostra l’eslògan van posar especial èmfasi en el tema de l’adopció, motiu pel qual amb l’actual canvi legislatiu s’ha volgut evitar aquesta qüestió.

Eslovènia era l’únic país de l’antiga Iugoslàvia i de l’antic camp socialista que havia fet el pas de legalitzar els matrimonis homosexuals. Els resultats d’aquest referèndum van representar un clar revés als drets individuals en el que és, probablement, el país de l’antiga Iugoslàvia amb una mentalitat més liberal.

Ja llavors els partidaris de la llei, tal com estava aprovada, van comentar que això no era més que un entrebanc, i es mostraven convençuts que finalment s’acabaria imposant el sentit comú. Els resultats dels referèndum els van relativitzar, per un fet molt elemental: només hi va anar a votar el 36,2% del cens, cosa que demostra, d’una banda, que només es van mobilitzar seriosament els partidaris de derogar la llei i, d’altra banda, que la gran majoria de la societat eslovena no s’hi va mostrar en contra, motiu pel qual van valorar que calia tornar a impulsar accions per aconseguir canvis legislatius en aquesta línia. El resultat final d’això va ser l’aprovació de la nova normativa l’abril passat -i es va rebutjar també la possibilitat que fos sotmesa a referèndum- que ha permès aquest primer casament.

Albània: cinc dies consecutius de protestes contra el govern. Els manifestants en volen la dimissió.

Albània és escenari des de dissabte passat de concentracions que tenen com a objectiu fer palès el malestar ciutadà contra el govern. És indiscutible que l’èxit de les protestes de Romania, tant pel que fa participació popular com per l’acomplimnet d’algunes de les reivindicacions, ha tingut un pes decisiu a l’hora d’impulsar aquestes manifestacions.

Ara bé, les semblances molt probablement acaben aquí. Les protestes de Romania van tenir una dosi molt important d’espontaneïtat, arran sobretot d’una decisió del govern que la població va considerar inadmissible, sobre la despenalització de la corrupció. En el cas albanès, en canvi, les mobilitzacions han estat organitzades i convocades pel principal partit opositor, el Partit Democràtic. El seu principal dirigent des de 2013, Lulzim Basha, durant tot el mes ha fet una intensa campanya arreu del país per tal de mobilitzar la població. per tant, és indiscutible qui hi ha darrere i quines són les intencions del moviment.

Una altra dada a tenir en compte és que, a Romania, el govern de Grindeanu amb prou feines havia començat la seva activitat, ja que no tenia més d’un mes de trajectòria. En canvi, a Albània, la situació és ben diferent. El govern albanès, encapçalat per Edi Rama, es troba en el tram final de la legislatura: el 18 de juny es faran les noves eleccions, que constituiran un nou parlament.

Dissabte al migdia, els ciutadans van ser convocats amb consignes que apel•laven a la lluita contra la corrupció, la prepotència governamental i la manca de diàleg amb l’oposició, per denunciar els vincles entre el govern i el crim organitzat i la imatge del país, associada al conreu massiu de droga, amb la condescendència i beneplàcit del govern.

A la concentració hi van assistir milers de persones. Segons informava Reuters, unes deu mil persones, tot i que els organitzadors deien que eren molts més. Si consulteu el compte personal de facebook de Lulzim Basha, podreu veure’n fotografies, que demostren que eren importants. La principal demanda política és la dimissió del govern de Rama i la constitució d’un nou govern de caràcter tècnic, que hauria de ser qui organitzés aquestes properes eleccions. D’altra banda, Basha, en el seu parlament, va insisitr a fer una crida a la modernització del país, a la construcció d’una Albània europea, neta de corrupció. A més, va aprofitar que aquests dies es commemoren els vint-i-sis anys de la caiguda del règim estalinista per fer una comparació entre tots dos moments històrics.

El Partit Democràtic, per tal d’incrementar la pressió sobre el govern, va anunciar dos dies després un boicot parlamentari, almenys fins que s’assoleixin les seves demandes, i va convocar la població a romandre indefinidament davant l’oficina del cap de govern, en una gran tenda, batejada com a Tenda de la Llibertat, a l’avinguda principal de la capital albanesa.

A ningú no se li escapa que aquestes mobilitzacions tenen, sobretot, una semblança extraordinària amb les que el febrer de 2011 va impulsar el Partit Socialista contra el govern, llavors del Partit Democràtic. Malauradament, llavors van haver-hi incidents violents, quan la policia va acabar disparant contra els concentrats.

De moment, Edi Rama ha minimitzat les mobiltzacions i ha assegurat que només renunciarà en els terminis legals, just per convocar les eleccions del mes de juny.

El partit Socialista, en el govern, forma coalició amb un partit menor, el Moviment Socialista per la Integració. Aquest partit ha estat l’objectiu principal dels demòcrates, ja que si aconsegueixen que es desvinculin de Rama, el PS perdrà la majoria. Volen que abandonin la coalició i donin suport a les seves demandes.

El parlament albanès està format per una cambra de 140 diputats. D’aquests, 63 són diputats del PS. Els 20 escons del Moviment Socialista per la Integració (LSI), d’Ilir Meta, fan que els socialistes tinguin una còmoda majoria. El Partit Democràtic (PD), el tradicional partit conservador albanès i principal partit de l’oposició, per la seva banda, en té 44. La resta de diputats pertanyen a sis formacions amb poca representació. Així, doncs, l’única possibilitat que té l’oposició, almenys per la via parlamentària, és aconseguir que el partit de Meta s’afegeixi a les demandes del Partit Democràtic.

L’LSI es va escindir del PS l’any 2004, i entre 2009 i 2013 va formar govern amb els demòcrates, però després de la desfeta electoral d’aquest partit, va pactar amb els socialistes, fent valer així la seva vocació de partit frontissa. Ara no fa un any, Ilir Meta mateix no veia malament la formació d’un govern de caràcter tècnic tal com ara demana l’oposició, però a hores d’ara no ha donat cap pista que pugui inclinar-se finalment per aquesta opció. D’altra banda, la situació de Meta és delicada, ja que també ha estat esquitxat per escàndols de corrupció. En el seu cas es van fer públiques unes gravacions on conversava amb un exministre d’Economia, Dritan Pifti, a qui oferia suculentes concessions.

Ahir mateix, en una reunió extraordinària del partit, Meta va apel•lar a la necessitat del diàleg per resoldre els problemes i a la necessitat de tirar endavant reformes per assegurar l’accés del país a la Unió Europea. Per tant, no va donar cap pista que tingués la més mínima intenció d’abandonar el govern.

Cinc dies després de l’inici d’aquestes protestes, Basha es referma en la voluntat de mantenir les mobilitzacions fins que s’aconsegueixi la formació d’aquest nou govern de caràcter tècnic. A més, s’ha compromès a treballar per estendre les protestes arreu del país, que, almenys fins ara, se n’han mantigut al marge –a diferència, també, del que va passar a Romania-. Això no vol dir que dins del Partit Democràtic no hi hagi veus critiques amb aquesta decisió. Alguns diputats han alertat del perill que un fracàs final podria complicar molt la no gaire llunyana campanya electoral.

D’altra banda, organitzacions més a l’esquerra, com OP, han denunciat aquestes mobilitzacions com una simple estratègia del Partit Democràtic per recuperar el poder, i que les reivindicacions dels concentrats tenen poc a veure amb els interessos de les classes populars. A més, acusen el PD de ser un partit tan absolutament corrupte i clientelar com ho és el PS, cosa, d’altra banda, fàcilment comprovable.

Moldàvia estabilitza la població, segons l’Agència Nacional d’Estadística

L’Agència Nacional d’Estadística de Moldàvia ha fet públiques les dades demogràfiques de Moldàvia, tot i que encara no són dades defintives . El darrer cens es va elaborar durant l’any 2014 i ara ben aviat es presentaran les dades del nou cens, durant el proper mes de març. Les dades ara presentades són, però, indicatives que la població de Moldàvia tendeix a estabilitzar-se després de molts anys de pèrdua continuada d’habitants.

Segons les dades que aporta aquest organisme estatal, amb data 1 de gener de 2017, enguany Moldàvia tan sols ha perdut 2.200 habitants, en relació amb l’any passat, i en té un total de 3.550.900. L’1 de gener de 2016 es va fer un recompte similar.

Ara bé, les dades són enganyoses, perquè també s’hi comptabilitzen els emigrants, molt nombrosos. De fet, segons el cens de 2014, el nombre total d’habitants de Moldàvia era de, només, 2.913.281 persones, quatre-cents mil menys que l’any 2004. Per tant, el més prudent és esperar les dades oficials del cens.

Aquest recompte també aporta altres dades, com que el 57,3% de la població és rural -2.034.100-, i el 42,6% urbana. Tot i això hi ha una tendència a l’increment poblacional a les ciutats més importants del país, com Chisinau, la capital, que augmenta la seva població en 6.400 persones, o Balti, unes 600. La zona autònoma de Gagaúsia-Ieri es manté molt estable, amb tan sols cent habitants més.

 

 

El govern albanès està preparant una llei de llengües, que ha de garantir els drets lingüístics de les minories

Avui, 21 de febrer, en el marc de la commemoració del Dia Internacional de la Llengua Materna, podem avançar una bona notícia relacionada amb la defensa de la diversitat lingüística, en cas que finalment es confirmi i la llei sigui prou ambiciosa i respectuosa amb el multilingüisme.

Segons informa Ilinden, una de les organitzacions més rellevants de la minoria macedònia d’Albània, el govern albanès, encapçalat per Edi Rama, està preparant un esborrany de llei de llengües que ha de garantir la presència pública dels idiomes de les diferents minories que viuen al país i regular-ne l’ús. El fet que la informació provingui d’una organització d’una d’aquestes minories dona un plus de credibilitat a la filtració.

Amb aquesta llei es pretén regular-ne, principalment, l’ús a l’ensenyament, en tots els seus nivells, la presència en els mitjans de comunicació públics i les relacions dels ciutadans amb les administracions. Caldrà veure en quins àmbits territorials s’aplicarà i en base a quins criteris. Aquesta normativa pren en consideració l’ús del grec, macedoni, serbocroat (encara que amb els termes diferenciats de serbi i montenegrí), valac i rom.

Un cop elaborat aquest esborrany, el parlament l’haurà d’aprovar, moment en què es podrà valorar l’actitud que adopta l’oposició, sobretot el conservador Partit Democràtic, per definició més refractari a les demandes de les minories. Cal tenir en compte, a més, la inestabilitat política que viu actualment Albània, després de quatre dies consecutius de mobilitzacions al carrer, que tenen com a objectiu la dimissió del govern i la convocatòria d’unes noves eleccions.

 

Imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, Eslovènia

El 6 d’abril de 1941 les potències feixistes –Alemanya, Itàlia, Hongria i Bulgària- van iniciar la conquesta del regne de Iugoslàvia, que va culminar amb prou feines deu dies després. Això va comportar la divisió i repartiment de Iugoslàvia entre aquests estats, a part de la constitució de l’estat feixista croat i el manteniment d’una Sèrbia indepedent, que no era més que un estat titella sense cap mena d’independència real. Poc després, els partisans iniciaren la lluita per l’alliberament de les potències ocupants.

Pel que fa a Eslovènia, la major part del país passà a estar dominat per Itàlia: Baixa Carniola, Baixa Estíria, Carniola Interior i Ljubljana; de la mateixa manera, també ves va annexar part de Dalmàcia i Montenegro. Anteriorment ja s’havia annexionat Albània, i amb l’ocupació de Iugoslàvia també ocupà Kosova i la part més occidental de Macedònia, poblada majoritàriament per albanesos. De la resta d’Eslovènia, la zona més septentrional i la part més oriental passaren a ser dominades per Alemanya. Hongria i l’Estat Independent Croat també se n’apropiaren un petít bocí.

Ljubljina es convertí, a partir de llavors, en la capital de la nova província de Ljubljana, depenent d’Itàlia i governada per un alt Comissionat. El territori va ser dividit en cinc districtes (Lubiana, Longatico, Novo Mesto, Cernomegli i Cocevie).

L’ocupació italiana es va perllongar fins al setembre de 1943, moment a partir del qual el país va passar a ser ocupat per l’Alemanya nazi, després de l’armistici italià.

En el següent vídeo, d’uns vuit minuts de durada, podeu veure imatges de l’ocupació italiana de Ljubljana, elaborat per les forces d’ocupació mateix. Tot un document.

El conflictes fronterers entre Croàcia i Sèrbia

La delimitació de fronteres entre els estats sorgits de la dissolució de Iugoslàvia ha respectat, en línies generals, els límits de les antigues repúbliques iugoslaves. Ara bé, això no ha impedit que hi hagi, o hi hagi hagut, alguns conflictes d’importància entre els nous estats, sorgits bàsicament perquè les antigues delimitacions frontereres no havien estat clarificades del tot.

L’any 1991, durant la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia, una comissió d’arbitratge va decidir que les fronteres entre els nous estats havien de ser les mateixes que hi havia entre les repúbliques iugoslaves, però el tema va restar obert, ja que no s’especificava quins eren aquests límits.

Ara per ara, el conflicte que provoca més tensions a la zona és el que hi ha obert entre Croàcia i Eslovènia, pendent de resolució. Una comissió internacional d’arbitratge ha de fer una proposta, en el decurs d’aquest any, per tancar el contenciós. Caldrà verue si ambdues parts el respecten.

Croàcia, a més del conflicte amb Eslovènia, en té d’altres d’oberts amb Montenegro, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, i “Liberland”.

Aparentment, la delimitació de fronteres entre Croàcia i Sèrbia (que afecta concretament el territori de la Voivodina) hauria de ser fàcil, ja que segueix, en teoria el curs del riu Danubi. Ara bé, hi ha algunes diferències d’interpretació que fan que el tema no estigui tancat del tot.

Sèrbia defensa que la frontera passa just per l’actual part central del riu, mentre que Croàcia sosté que cal situar-la en els límits marcats pel cadastre elaborat durant el segle XIX, que és quan es va acordar el traçat fronterer. Com que el curs del riu no és exactament el mateix ara que llavors, ja sigui per modificacions naturals d’aquest curs o bé perquè s’hi han fet algunes obres d’enginyeria hidràulica, hi ha algunes zones disputades, un total de 140 quilòmetres quadrats, en un tram de 188 quilòmetres d’aquest riu.

El conflicte ja es va plantejar en l’època de la Iugoslàvia socialista, i llavors les autoritats el van deixar congelat. Un cop Croàcia proclamà la independència, aquest tema fins llavors intern va adquirir una dimensió internacional que es va incrementar quan Croàcia va accedir a la Unió Europea. A efectes pràctics, a hores d’ara, les fronteres es corresponen, a grans trets, amb el que planteja Sèrbia. Per tant, qui posa la qüestió sobre la taula és Croàcia, que és qui consideri que cal replantejar-lo.

Si les reivindicacions croates fossin acceptades, implicaria que una bona part de terres a l’est del Danubi passarien a formar part de Croàcia, mentre que tan sols l’enclau de Siga passaria de mans croates a mans sèrbies.

La localitat d’Apatin, a Sèrbia, i els seus voltants concentren la major part del territori en disputa, a Poluostrovo, Zverinjak i Srebrenica –no cal confondre-la amb la de Bòsnia- i Zmajevac. També és particularment discutida la delimitació de les illes de Šarengrad i de Vukovar. Altres punts de conflicte estan situats prop de la ciutat de Bačka Palanka, i també en el municipi de Sombor –a Karapanda i Kendija-, en el punt d’intersecció entre els actuals estats de Croàcia, Hongria i Sèrbia.

L’any 2000 es va acordar de crear una comissió bilateral per tal d’abordar aquest tema, però s’ha reunit ben poques vegades.

L’any 2002 hi va haver un incident greu quan l’exèrcit iugoslau va disparar uns trets d’advertiment contra quatre vaixells que transportaven el prefecte de Vukovar-Srijem i els alcaldes de Vukovar i Bačka Palanka, i també persones civils a Bačka Palanka. L’incident va tenir lloc a uns 800 metres de distància de l’illa de Sarengrad. També va haver-hi trets contra un vaixell patrulla de Croàcia. Tot i que no hi va haver víctimes, va palesar de manera rotunda el desacord sobre el tema.

A partir de l’any 2010, el projecte de construcció d’un port a Apatin, zona reivndicada per Croàcia, ha fet que les tensions tornessin a aflorar. Això va fer que la comissió es tornés a reunir, però sense resultats efectius.

Més d’una vegada les autoritats croates han exigit que la resolució d’aquest tema sigui un element essencial a l’hora de negociar l’accés de Sèrbia a la Unió Europea, tal com va expressar més d’una vegada l’exprimer ministre croat, Zoran Milanovic.

Acord sobre l’illa de Vukovar

Hi ha, però, un acord parcial que afecta aquesta illa del Danubi. Els representants de les municipalitats de Vukovar i de Bac, les dues municipalitats afectades a banda i banda de la frontera, van acordar aque l’illa fos utilitzada com a espai recreatiu i com a platja. En aquests moments no hi ha controls fronterers i desenes de milers de persones en poden gaudir sense problemes.

Liberland

L’any 2015,Vít Jedlicka, un ciutadà txec oportunista va aprofitar aquest buit legal per proclamar un nou estat fantasma, Liberland, a la zona deshabitada de Gornja Siga, a la banda occidental del Danubi. Així com Sèrbia ha minimitzat del tot aquest incident, les autoritats croates han estat bel·ligerants amb Jedlicka, que ha estat detingut més d’una vegada.

 

El president de Moldàvia vol canviar la bandera del país. Vol eliminar-ne les semblances amb la de Romania

El president moldau, Igor Dodon, continua fent propostes que estan aixecant molta polseguera. Les seves intencions polítiques van ser manifestades molt clarament durant la campanya electoral de les darreres eleccions presidencials. I és indiscutible que està fent els passos que havia anunciat.

Una de les propostes més rupturistes amb la situació actual, des del punt de vista simbòlic, és la de canviar la bandera moldava, segons informa RFERL. Dodon considera que les semblances entre la bandera de Moldàvia i de Romania són excessives. De fet totes dues són tricolors amb tres franges verticals de color blau, groc i vermell.

De moment, el que ha fet, segons comenta, és fer una proposta per tal que la societat la debati i es pugui prendre una decisió en un període de pocs mesos.

Evidentment, per fer un canvi d’aquest tipus cal una majoria parlamentària que ho permeti, cosa que l’actual corelació de forces en el parlament sembla que no facilita, ja que el partit de Dodon, el Partit Socialista de la República de Moldàvia, té només vint-i-cinc diputats, d’un total de 101.

La seva proposta és substituir l’actual bandera per una altra, de fons vermell i amb el cap d’un bou al centre, envoltat per un estel, una flor i una lluna creixent. Segons els seus col•laboradors, aquests símbols estan profundament arrelats en la història de la Moldàvia medieval.

Evidentment, tota aquesta polèmica no fa més que reflectir el debat identitari de fons que viu la societat moldava, que es mou entre l’aproximació a Romania -que en molts casos s’aposta per la integració a Romania- o bé l’allunyament i l’acostament a Rússia.  Tot això, a més, es produeix en un marc de profunda crisi política, marcada per la corrupció i pel control polític de determinats oligarques.

Més enllà, però, de la batalla simbòlica, Dodon continua fent passos d’aproximació a Rússia. Aquesta setmana mateix, el 13 de febrer, el seu partit va signar un acord de col•laboració amb el partit de Vladímir Putin, Rússia Unida. L’acord va ser signat pel mateix cap de govern rus, Dmitri Medvedev, d’una banda, i per Zenaida Greceanii, presidenta del partit socialista moldau. En el moment de signar l’acord, Greceanii es va comprometre a continuar treballant perquè Moldàvia s’aproximi a la Unió Euroasiàtica impulsada per Moscou.

Just l’endemà, Dodon va tenir una reunió amb els ambaixadors d’alguns dels estats exsoviètics. El tema central de la reunió era analitzar la situació del país, després de les reunions de Dodon amb Moscou i Brussel•les, i veure les possibilitats d’incrementar la col•laboració política i econòmica, en la perspectiva d’enfortir la Unió Euroasiàtica.

Un altre punt de fricció entre Dodon i el govern és l’obertura d’una oficina “civil” de l’OTAN a Chisinau, la capital de Moldàvia. Dodon s’hi oposa frontalment. Tot i que la setmana passada va tenir una reunió amb la secretària general de l’OTAN, Rose Gottemoeller, Dodon es manté ferm en la seva actitud contrària.

Fundat un nou partit a Moldàvia, que proposa la reunificació amb Romania

Anatol Salaru, que havia estat ministre ministre de Transports i comunicacions de Moldàvia, va anunciar la stemana passada la formació d’un nou partit polític. La principal peculiaritat d’aquest nou partit, que porta per nom Partit de la Unitat Nacional –PUN- és que reivindica com a principal objectiu la reunificació amb Romania.

Salaru ha afirmat que considera imprescindible que hi hagi una formació que defensi aquesta proposta, que ha de permetre portar Moldàvia en la direcció dels països civilitzats i sortir de la zona indefinida en què es troba actualment.

De moment encara no se n’ha fet el congrés fundacional, que és quan s’acabaran d’acordar les bases ideològiques del partit. Salaru, però, apel•la a la justícia social, a la moral en la política i al patriotisme. En diverses entrevistes ha recorregut a una cita del rei Carol: res per a nosaltres, tot per al país.

Salaru ha estat membre del Partit Liberal fins al passat mes de desembre. Sempre ha defensat tesis de tipus liberal i té un discurs que va adreçat a un electorat que aquí consideraríem de centre dreta, tot i que utilizar exclusivament els paràmetres dreta-esquerra a l’hora d’analitzar els països de l’òrbita exsoviètica de vegades és confús, ja que moltes vegades no coincideixen amb la interpretació que se’n fa des d’occident.

La meitat dels serbis és favorable a la integració a la Unió Europea, però veu l’OTAN com una amenaça

Segons una enquesta, duta a terme durant el mes de desembre per l’Oficina governamental per la Integració europea, la majoria dels serbis són partidaris de l’ingrés del seu país a la Unió Euorpea. Segons l’enquesta, el 47% s’hi mostren favorables, mentre que els contraris són tan sols el 29%, un xifra clarament inferior. El percentatge d’indecisos és només del 9%, mentre que els que afirmen que no votarien en un referèndum sobre aquest tema representen el 15% de les persones enquestades.

Els resultats són molt similars als d’una enquesta feta l’any 2015, cosa que demostra, segons aquest organisme governamental, que la percepció que té la població envers la UE no ha variat sensiblement.

D’altra banda, una altra enquesta, elaborada per Gallup i feta només a l’àrea oriental i central d’Europa, ha posat de manifest que la majoria de ciutadans de Sèrbia veuen l’OTAN com una amenaça. Concretament, el 64% dels ciutadans ho veuen així, una xifra només superada, en tot Europa, per Rússia, on aquest percentatge s’enfila fins al 67%. A Sèrbia només el 5% de la ciutadania va respondre negativament a aquesta pregunta.

Les dades d’aquesta mateixa enquesta a Kosova, tal com era d’esperar, són radicalment diferents. En aquest cas, el 90% de la població considera que l’OTAN no és una amenaça, mentre que tan sols la consideren així el 3%.

En d’altres estats de la zona, com Bulgària i Bòsnia i Hercegovina, els resultats són bastant equilibrats entre totes dues opcions, mentre que a Montenegro és superior el nombre de persones que la percep més com una amenaça més que no pas com una seguretat, un 35% contra el 21% -tot i que el nombre de persones que no ho valoren ni d’una manera ni de l’altra arriba al 29%-. A Macedònia i a Croàcia, el paper de l’OTAN és vist d’una manera molt més positiva.

Finalment, una altra enquesta feta pública aquest dilluns –duta a terme pel, en anglès, Belgrad Center for Security Policy– , reflecteix que el 73% dels serbis pensen que no és justificada una guerra amb Kosova.