Bòsnia, 1992-1995, de Midhat Mujkic, fotografies

Bosnia 1992-1995 from Midhat Mujkic on Vimeo.

Durant la guerra de Bòsnia molts periodistes i fotògrafs van fer nombrosos reportatges i documentals sobre la guerra. Ara, que es commemora el vintè aniversari del final de la guerra, s’han fet diverses trobades i s’ha recopilat material divers, per tal de mantenir-ne el record.

L’any 2012, concretament durant el mes d’abril, molts d’aquests periodistes, compromesos amb Bòsnia, es van trobar en unes jornades que duien per nom Sarajevo 2012. Arran d’aquesta trobada, es va decidir de tirar endavant un llibre de fotografies sobre la guerra.

En el següent vídeo es mostren les fotografies d’aquest recull, que abasten des de l’inici de la guerra fins a l’acord de pau de Dayton.

Els editors del projecte són Jon Jones, Gary Knight i Remy.
Multimèdia: Midhat Mujkic.
Música: Dmitry Lifshitz, Marius Masalar.

El podeu trobar en el web: https://vimeo.com/44512007?ref=tw-share

Moldàvia, Transnístria i Gagaúsia, tres reportatges

Us presentem tres curts reportatges, de l’any 2014, sobre la qüestió nacional a Moldàvia.

D’una banda, el primer tracta sobre les propostes de reunificació de  Moldàvia i Romania, sobretot vist des de la perspectiva moldava.

El segon reportatge tracta sobre la situació de Transnístria, territori que ha entrat en una mena de llimbs sense cap reconeixement internacional. Alhora, tot i la manca de reconeixement, no s’albira cap mena de possibilitat de resolució, almenys a curt termini.

Finalment, el darrer aborda la qüestió de Gagaúsia, molt menys coneguda, però que també és font de tensió en la política moldava, i on s’ajunten, també, altres¨temes igualment importants, com són l’aproximació de l’estat a la Unió Europea o bé a Rússia, amb les profundes conseqüències econòmiques que això i mplica.

Són tres reportatges, que en total duren un quart d’hora, que aporten dades d’interès. Evidentment, hi ha alguns aspectes que poden ser discutits, però globalment valen la pena.

Els podeu veure en el següent enllaç: Moldova, Transnistria, Gagauzia – 3 feature reports (2014)

La policia montenegrina desmantella violentament l’acampada opositora davant del Parlament

Les mobilitzacions pacífiques d’aquests darrers dies a Montenegro, que tenen com a objectiu la dimissió del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades, van ser reprimides policialment ara fa dos dies.

Segons informen nombrosos mitjans internacionals i montenegrins, diverses persones, entre les quals hi havia també diputats del parlament montenegrí, van ser ferides durant l’actuació policial contra els manifestants. Feia dies que el govern inisistia en la necessitat de desmantellar l’acampada que s’havia organtizat davant del parlament. A aquestes crides del govern, l’oposició havia respost que no tenien intenció de fer-ho, ja que eren totalment pacífiques i que no hi havia motiu per fer-ho.

La policia, seguint ordres governamentals, doncs, va dissoldre el campament, cosa que va provocar diversos ferits. No va dubtar a utilizar material antiavalots i gas per dissoldre els manifestants, que van intentar construir algunes barricades. Una de les persones que va denunciar ser víctima de la brutalitat policial és Milan Knezevic, un dels líders de la coalició opositora Front Democràtic.

La policia, per la seva banda, va efectuar, pel cap baix, una dotzena de detencions, entre els quals hi ha dos diputats del Front Democràtic, i també un periodista del diari montenegrí Dan i un altre d’un mitjà digital, també montenegrí.

La força de l’actuació policial també ha sorprès institucions que no estan implicades en les mobilitzacions, com per exemple l’església ortodoxa, que ha demanat una investigació independent per tal d’aclarir els fets.

El govern ha aurgmentat que el permís per fer l’acampada tenia com a data de finalització el dia 10 d’octubre i que, per tant, el termini per desmantellar-lo ja havia expirat. Segons el govern, ja s’ha demostrat prou clarament la seva bona voluntat en permetre que s’allargués aquesta acampada més enllà de la data anunciada.

Segons les forces opositores, el nombre de policies desplegats va ser d’un miler, un nombre extraordinàriament elevat, tenint en compte que els manifestants no arribaven a aquesta xifra.

Alguns representants opositors, com Koca Pavlovic, van sentenciar que Djukanovic havia enviat el missatge a la ciutadania que estava disposat a utilitzar tots els mitjans per tal de mantenir-se en el poder.

L’endemà mateix d’aquests incidents, ahir diumenge, va tenir lloc la manifestació opositora més multitudinària. Segons els organitzadors, unes deu mil persones es van concentrar i es van referrmar en les seves demandes. Segons fonts governamentals, el nombre de manifestants no va superar els cinc mil. La reacció policial ha provocat un efecte no desitjat, com és un més gran suport a les protestes. Algunes ong’s i partits que fins ara no havien pres part activa en les accions, s’hi han afegit. Les plataformes opositores han posat un termini d’una setmana, fins dissabte, perquè és produeixi la dimissió del govern.

Els representants diplomàtics dels governs occidentals han fet una crida a la calma i a lña resolució pacífica del conflicte. En aquests moments, Montenegro està negociant el seu ingrés a l’OTAN, ingrés al qual és contrària una bona part de la societat montenegrina. Una bona part dels manifestants va fer un acte de protesta la setmana passada contra la presència d’Stoltehnberg, secretari general de l’OTAN, a Podgorica, per negociar aquest tema.

Aquestes manifestacions, que van començar ara fa dues setmanes, tenen com a objectiu la dimissió del govern, al qual acusen de corrupció, clientelisme, frau electoral, nepotisme… i que es convoquin eleccions anticipades.

Més informació sobre les protestes i els motius que les provoquen: https://balcaniablog.wordpress.com/2015/10/06/continuen-les-manifestacions-contra-el-govern-a-montenegro/

L’Assemblea Democràtica d’Ístria, els regionalistes istrians

La setmana passada, la presidenta croata, Kolinda Grabar-Kitarovic, va signar el decret que convocava les eleccions parlamentàries del dia 8 de novembre.

Els resultats d’aquesta contesa electoral es preveuen incerts i no és gens clar que hi hagi un majoria prou folgada de cap de les dues grans coalicions electorals, la que s’agrupa entorn de la conservadora Unió Democràtica Croata (HDZ) i la que s’agrupa al voltant del Partit Socialdemòcrata, actualment en el govern.

Per tant, molts analistes consideren que els partits petits poden tenir un paper important en el futur parlament, i un d’aquests partits és l’Assemblea Democràtica d’Ístria (en serbocroat Istarski Demokratski Sabor, i en italià Dieta Democratica Istriana), una organització força atípica, ja des dels seus inicis, en el panorama polític croat.

El partit es va fundar l’any 1990, tot i que no es va presentar a les eleccions que van tenir lloc aquell any, cosa que sí que va fer l’any 1992. Els primers dirigents que va tenir van ser Ivan Pauletta i Mario Sandric. De manera sorprenent, va aconseguir uns resultats extraordinaris, ja que va vèncer clarament en les tres circumscripcions istrianes. Aquesta victòria contrastava de manera evident amb els resultats a la resta del país, que van donar la majoria al partit de Franjo Tudjman (HDZ) a totes les regions i comtats.

Va cridar molt l’atenció el discurs d’aquesta formació, que defugia el nacionalisme conservador de l’HDZ i la seva ambigüitat a l’hora de posicionar-se sobre alguns fets històrics, com el règim feixista ústaixa, i que apel•lava a una mena de liberalisme social, lleugerament escorat cap a l’esquerra.

Des de la seva fundació, l’IDS es va presentar com un partit que tenia com a objectiu la defensa de la forta personalitat d’Ístria, amb un to marcadament regionalista (amb la demanda d’autonomia per al territori), la defensa dels seus interessos econòmics i la igualtat de les llengües italiana i serbo-croata. També va marcar distàncies amb els socialdemòcrates, tot i que anys després entraren en el primer govern d’aquesta formació l’any 2000, d’Ivica Racan. Les desavinences amb els socialdemòcrates, però, n’acabaren provocant la sortida al cap de poc temps.

Va patir, poc temps després, una escissió per l’esquerra, que donà lloc a la creació del Fòrum Socialdemòcrata d’Ístria, liderat per Luciano Delbianco, encara actiu.

Més endavant, però, tonraren a acostar-se als socialdemòcrates. En aquests moments tenen tres diputats en el parlament croat, i a les darreres eleccions es van presentar com a membres de la coalició Kukuriku, la coalició de partits entorn del Partit Socialdemòcrata. En aquestes eleccions del mes de novembre, però, concorreran una altra vegada en solitari.

Des de l’any 2006 forma part de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus (ALDE), com CDC.

Necròpolis, de Boris Pahor, un testimoni del pas per diversos camps de concentració

*
Autoria i procedència de la fotografia:Boris Pahor par Claude Truong-Ngoc juin 2015” by Claude Truong-Ngoc / Wikimedia Commons – cc-by-sa-3.0. Licensed under CC BY-SA 3.0 via Wikimedijina Zbirka.

Boris Pahor és un dels autors eslovens més coneguts. La seva fama, tardana, va arribar amb la publicació de Necròpolis (n’hi ha una traducció al català, publicada per Pagès Editors l’any 2004 i reeditada l’any 2010), tot un testimoni del seu pas per diversos camps de concentració nazis.

Pahor va néixer a la ciutat de Trieste l’any 1913, en una família eslovena. Llavors, la minoria eslovena era molt més nombrosa que no pas ara. De ben jove, la multicultural Trieste i particularment la minoria eslovena patí els atacs del nou govern feixista, un dels objectius del qual era esborrar el rastre de tots els grups que no fossin italians. Això va fer que acabés en la clandestinitat.

Pahor fou empresonat i després inicià un periple per diversos camps de concentració, com el de Dachau, el de Dora, el de Bergen-Belsen i el de Buchenwald. Necròpolis, en la millor tradició de la literatura concentracionària, equiparable a Primo Levi, Imre Kertesz o el nostre Amat-Piniella, és tot un recull de la història personal de l’autor en aquests camps, de moltes històries que s’entreteixeixen i de reflexions personals, defugint, però, sempre, la morbositat.

Pahor sempre ha viscut a Trieste, on encara viu, i ha defensat la identitat i la llengua eslovena. També s’ha destacat pel seu compromís ètic, que li va comportar nombrosos problemes quan s’oposà, també, frontalment a la política dels partisans després de la Segona Guerra Mundial.

Edició en català: Necròpolis, Pagès Editors
Edició en castellà: Necrópolis, Editorial Anagrama

Boban i Marko Markovic Orkestar, una de les millors orquestres roms dels Balcans

Boban Markovic és un dels trompetistes més coneguts de tots els Balcans, i també dels que tenen més projeció internacional. Aquesta projecció internacional va començar arran de la seva participació en diversos films d’emir Kusturica, com ara Underground o El somni d’Arizona. Des de llavors ha fet diverses gires arreu del món.

Va néixer l’any 1964 a la localitat de Vladicin Han, al sud-est de Sèrbia, en el si d’una família de músics. El seu pare ja era trompetista, i ell va viure de ben petit tot el món de la música dels roms i de les famfàrries tan característiques dels Balcans. Tot i que trigà uns anys a dedicar-se a la música, quan ho va fer va tenir un èxit esclatant i ben ràpid, en el festival de Guca, un dels més prestigiosos. Amb la seva Boban Markovic Orkestar, va reagafar els sons tradicionals i va reinterpretar-los adaptats a la mentalitat de finals del segle XX.

L’any 2006 va incorporar a la seva orquestra el seu fill, Marko, moment a partir del qual el seu grup es passà a anomenar Boban i Marko Markovic Orkestar.

Si cliqueu sobre el nom de les cançons, podreu escoltar algunes de les ems ves preferides:

Ederlezi, tot un himne dels roms del Balcans

Momina Igra

Otpisani

Aquí teniu l’enllaç al seu web: http://www.bobanimarko.com/

Hongaresos solidaris amb els refugiats

Entre les imatges més tristes d’aquest estiu hi ha les protagontizades per les autoritats hongareses, que han impedit repetidament l’entrada dels refugiats procedents de l’Orient Mitjà, l’Àsia Central i el Nord d’Àfrica que volien arribar a Europa, i que quan ho van permetre, els van humiliar i vexar, de manera ostentosa, els van tancar en camps i estacions, i van ser colpejats per les forces repressores.

Aquesta actitud no ha canviat gens, sinó tot el contrari. El govern ha decidit tancat del tot les fronteres i actuar contra totes aquelles persones “il3legals” que trobi en el seu territori.

Evidentment, aquesta ha estat l’actitud del govern, i dels seus partidaris, també majoritàriament de l’església…. Ara bé, també hi ha hagut clares mostres de suport i de solidaritat per part de la població, que s’ha mobilitzat per tal de donar-los allò que necessitaven.

Us presentem un vídeo, elaborat per Mar Kékesi, que explica la tasca d’una de les associacions que van solidaritzar-se amb els refugiats, malgrat el vergonyós paper del seu govern, i que demostren que l’actitud de bona part de la població era, i és, molt llunyana de la del govern .

Volunteers on The Rise és el nom del vídeo que podeu trobar en el següent enllaç:

Volunteers on The Rise

La selecció albanesa es classifica per a la fase final de l’Eurocopa 2016 de futbol; celebracions a tots els territoris albanesos

La victòria de la selecció albanesa de futbol en el partit disputat contra la selecció armènia, per 0-3 aquest cap de setmana pasat, ha comportat el pas d’aquest combinat a la fase final de l’Eurocopa de futbol, que tindrà lloc l’any 2016 a l’Estat francès.

Albània es converteix, així, en el segon país balcànic que aconsegueix aquest passi, després de Romania. El fet més rellevant, però, és que és la primera vegada que un equip albanès, ja sigui club privat o selecció, arriba a una competició d’aquesta importància.

Albània ha quedat segona de grup, darrere de Portugal i per davant de Sèrbia i Armènia.
Com era d’esperar, aquesta victòria ha desfermat una onada d’entusiasme arreu on viuen albanesos. La mateixa nit que es va produir el pas, totes les ciutats d’Albània es van omplir amb cotxes fent sonar el clàxon, però no només a l’Albània estricta. El mateix va passar a Prístina, on el partit va ser seguit en grans pantalles al centre de la ciutat, i a les altres ciutats de Kosova, a totes les ciutats amb població albanesa de Macedònia, i molt particularment a Tetovo, i també a les ciutats albaneses del sud de Sèrbia. Evidentment aquestes celebracions tenen unes connotacions polítiques que no s’escapen a ningú. Mai un triomf de la selecció sèrbia o macedònia havien provocat aquesta onada d’entusiasme.

Els jugadors que formen part de la selecció albanesa, capitanejada per Lorik Cana, són molt joves i juguen en diversos equips europeus. Molts d’aquests jugadors, a més, han nascut fora de les fronteres d’Albània. Tres exemples d’això són el defensa Berat Xhimshiti, nascut a Zuric en el si d’una família de la vall de Presevo, pertanyent a Sèrbia, Naser Aliji, nascut a Kumanovo, al nord de Macedònia; finalment, el capità és nascut a Kosova, tot i que no és l’unic albanès de Kosova que forma part de la selecció albanesa. Es pot considerar, doncs, que aquesta selecció és una veritable representació de la Gran Albània, desitjada per força albanesos.

Un altre fet a recordar en el procés de preselecció és el dels incidents que es van produir en el partit entre les seleccions albanesa i sèrbia en el matx que es va disputar a Belgrad, quan un dron va sobrevolar el camp on es jugava el partit amb una bandera albanesa i un mapa de la Gran Albània. Aquest fet va provocar nombrosos incidents que van fer que se suspengués el partit. Finalment, la UEFA va decidir adjudicar la victòria al combinat albanès per 0-3, ja que va responsabilitzar dels fets la federació sèrbia.

La informació relativa als jugadors albanesos prové de l’article d’East Journal: http://www.eastjournal.net/archives/66409, de Lavdrim Lita, del dia 12 d’octubre

El bombardeig de Belgrad, 1941

Entre els dies 6 i 10 d’abril, la Luftwaffe, l’aviació nazi, va bombardejar la ciutat de Belgrad. Aquesta operació militar va ser coneguda amb el nom d’Operació Càstig (Strafgericht) i va ser la resposta de Hitler a la revolta popular que va fer fora el príncep Pau, que havia signat el pacte Tripartit, i que, per tant, s’havia unit a les potències de l’Eix. Aquest revolta va tenir lloc el 26 de març, amb un clar suport popular. El nou govern, encapçalat pel general Simovic, va haver de fer front a aquesta terrible represàlia i a la posterior invasió del país per forces alemanyes, italianes i hongareses. El 17 d’abril, la totalitat del país havia estat ocupada.

El bombardeig de Belgrad va ser un dels primers bombardeigs que tenia com a objectiu atemorir la població civil i provcoar el màxim nombre possible de morts i danys materials. Va coincidir, a més, amb el diumenge de Rams, data en què la ciutat era visitada per moltes persones de les rodalies. També es van atacar nombroses infraestructures civils i militars i es va destruir per complet la Biblioteca Nacional.

No hi ha acord sobre el nombre total de víctimes mortals. Se’n coneix, amb seguretat, el nom de 2.274, però segons alguns autors el nombre de morts pot ser molt més elevat. Les dades de l’exèrcit alemany pugen aquesta quantitat a disset mil.

Belgrad no va ser l’única ciutat bombardejada. També ho van ser Nis, al sud de Sèrbia, Sarajevo i Kagujevac. L’aviació italiana tambè atacà ciutats de la costa dàlmata i Mostar.

L’abril de 1944, Belgrad va patir també el bombardeig de les forces aliades, bàsicament nord-americanes, que provocà més d’un miler de morts.

No s’han trobat filmacions sobre el bombardeig de Belgrad que es puguin considerar reals, tot i que no és difícil de trobar-ne muntatges, presentats com a veritables.

L’Associació de Municipis Serbis de Croàcia

A finals d’agost, els governs de Kosova i Sèrbia van arribar a un acord per tal de tirar endavant la creació d’una Associació de Municipis Serbis, que ha d’abastar les zones de majoria sèrbia de Kosova, situades bàsicament, però no només, al nord de Kosova, amb el nord de la ciutat de Mitrovica com a indret més destacat i conegut.

Aquest acord ha aixecat molta polseguera i ha provocat múltiples reaccions. D’una banda, l’oposició de Kosova considera que és una greu cessió de sobirania del país i que pot ser el primer pas cap a la creació d’una mena de pseudoestat serbi, similar a la Serpska de Bòsnia. Part de la població sèrbia, per la seva banda, considera que aquest acord queda molt per sota de les seves reivindicacions, ja que impedeix vertebrar un veritable estat.

Fora de Kosova, també hi ha hagut reaccions, sobretot al sud de Sèrbia, a les valls de Presevo, Bujanovac i Medevedja, que han reclamat la reciprocitat i que es creï una Associació de Municipis Albanesos.

El que és menys conegut, però, és que ja hi ha altres experiències d’aquest estil en altres països de la zona. Avui comentarem el cas de l’Associació de Municipis Serbis de Croàcia, coneguda per les sigles ZVO (Zajedničko vijeće općina).

Aquesta entitat va ser creada l’any 1997 i té com a objectiu coordinar els interessos de set municipalitats (o comunes, és difícil trobar-ne una traducció ajustada al català) on els serbis són majoritaris. Tot i això, les seves funcions no han quedat mai gaire clares ni delimitades. A partir del 2010 es va acordar que té competències en educació, cultura, esports, mitjans de comunicació i televisió, i drets de les minories.

Aquestes set comunes estan localitzades a l’Eslavònia Oriental, i són les de Trpinja, Erdut, Markusica, Borovo, Jagodnjak, Negoslavci i Sodolovci. Abasta, doncs, un territori d’una mica mensy de 600 quilòmetres quadrats i d’uns trenta mil habitants.

Aquestes terres van ser administrades provisionalment per l’ONU durant part dels anys noranta, i amb els acords d’Erdut (de l’any 1997), van ser reincorporades a Croàcia. Abans, havien estat zona de conflicte bèl·lic, ja que van formar part de la República Sèrbia de la Krajina, de la zona d’Eslavònia Oriental, Baranja i Sirmia. En aquests acords d’Erdut es va pactar la creació d’aquest nou organisme, que no és, però, una unitat administrativa. Els acords d’Erdut pretenien, literalment, el reconeixement internacional més alt dels drets humans i de les llibertats, tot i que no queda gaire clar que impliquen aquests termes tan rimbombants.

Com en el cas de Kosova, tenen una Consell conjunt (una mena d’Assemblea) escollida i un president. A més, forma part del Consell Nacional Serbi, que és l’òrgan encarregat, constitucionalment, de vetllar per la defensa dels interessos de la població sèrbia del conjunt de Croàcia.

El president actual de l’entitat és Dragan Crnogorac, del Partit Serbi Independent i Democràtic.